Un dels primers temes que aborda l’Enquesta d’usos lingüístics és el de la llengua inicial de la població, el de la llengua d’identificació i la d’ús habitual. I, a primer cop d’ull, les dades semblen moderadament positives: un 55% tindrien el castellà com a llengua inicial, enfront de només el 31’6% que hi tenen el català. Però, quan es tracta de la llengua d’identificació, hi ha un 46’5% que hi consideren el castellà enfront del 37’2% que hi consideren el català. I pel que fa a la llengua habitual el castellà representa el 45’9% mentre que el català representa el 35’6%.
D’aquesta primera dada en podríem concloure que hi ha un 9% de població que tenint el castellà com a llengua inicial s’identifiquen millor amb la llengua catalana o com a mínim amb totes dues. Amb tot, l’ascens del català com a llengua d’identificació en relació als qui la tenen com a llengua inicial, només és de 4 punts. Sigui com sigui, es podria dir que hi ha una lleugera tendència a favor del català pel que fa a la llengua d’identificació que després també es tradueix en un lleuger ascens de la llengua d’ús. La veritable progressió ascendent, però, és la dels qui tenen i usen les dues llengües per igual. Segons l’enquesta eren un 3’8% els qui consideraven ambdues llengües com a inicials, que després s’amplia fins al 8’8% d’identificació bilingüe, i a un 12 % d’ús habitual de totes dues. Tot i que l’increment d’identificació i ús bilingüe pot semblar positiu o innocu, en realitat representa una pèrdua del sentit de llengua pròpia o una equiparació que a la llarga només pot beneficiar el castellà.
Amb tot, aquestes dades podrien justificar un cert optimisme per part dels responsables de la política lingüística del país, i fins i tot fer-los afirmar que “el català resisteix”, si no fos per la comparativa que es fa amb la de cinc anys enrere. Aleshores, veiem que fa cinc anys eren el 36’2% els qui tenien el català com a llengua inicial, i ara només són el 31’6; la llengua d’identificació baixa del 44’3 al 37’2%, i la llengua d’ús habitual passa del 46 al 35’6”. És a dir ara hi ha menys gent que té el català com a llengua inicial (pot ser l’efecte de la immigració), però molta més que no s’hi identifica o no l’usa habitualment, una davallada del 20% en cinc anys. Però la dada més preocupant és quan s’analitza el tema per franges d’edat, perquè en tots els casos són els més joves els qui menys s’identifiquen amb el català i els qui menys l’usen habitualment amb una diferència de més de 10 punts.
La foto inicial podia semblar passable, però vista en perspectiva ens indica clarament que anem enrere.
D’aquesta primera dada en podríem concloure que hi ha un 9% de població que tenint el castellà com a llengua inicial s’identifiquen millor amb la llengua catalana o com a mínim amb totes dues. Amb tot, l’ascens del català com a llengua d’identificació en relació als qui la tenen com a llengua inicial, només és de 4 punts. Sigui com sigui, es podria dir que hi ha una lleugera tendència a favor del català pel que fa a la llengua d’identificació que després també es tradueix en un lleuger ascens de la llengua d’ús. La veritable progressió ascendent, però, és la dels qui tenen i usen les dues llengües per igual. Segons l’enquesta eren un 3’8% els qui consideraven ambdues llengües com a inicials, que després s’amplia fins al 8’8% d’identificació bilingüe, i a un 12 % d’ús habitual de totes dues. Tot i que l’increment d’identificació i ús bilingüe pot semblar positiu o innocu, en realitat representa una pèrdua del sentit de llengua pròpia o una equiparació que a la llarga només pot beneficiar el castellà.
Amb tot, aquestes dades podrien justificar un cert optimisme per part dels responsables de la política lingüística del país, i fins i tot fer-los afirmar que “el català resisteix”, si no fos per la comparativa que es fa amb la de cinc anys enrere. Aleshores, veiem que fa cinc anys eren el 36’2% els qui tenien el català com a llengua inicial, i ara només són el 31’6; la llengua d’identificació baixa del 44’3 al 37’2%, i la llengua d’ús habitual passa del 46 al 35’6”. És a dir ara hi ha menys gent que té el català com a llengua inicial (pot ser l’efecte de la immigració), però molta més que no s’hi identifica o no l’usa habitualment, una davallada del 20% en cinc anys. Però la dada més preocupant és quan s’analitza el tema per franges d’edat, perquè en tots els casos són els més joves els qui menys s’identifiquen amb el català i els qui menys l’usen habitualment amb una diferència de més de 10 punts.
La foto inicial podia semblar passable, però vista en perspectiva ens indica clarament que anem enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada