Els independentistes catalans no s’acaben de posar d’acord. No és que sigui una diferència substancial, perquè al capdavall tot va a parar al mateix, però és evident que hi dos plantejament tàctics possibles: o bé es fa una proclamació unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya, que lògicament després hauria de ser referendada per la ciutadania, o bé es fa primer aquest Referèndum que avalaria la posterior declaració d’independència. En qualsevol dels dos casos és imprescindible que hi hagi una majoria social favorable a dotar-nos d’un Estat propi, una majoria al Parlament i una majoria en la consulta feta al conjunt dels catalans.
Deixo de banda, ara, la qüestió d’esbrinar quina és la via més lògica o més factible, per remarcar quina pot ser la reacció espanyola. Espanya sempre s’ha mostrat contrària a reconèixer la independència de Kosovo, tal com han fet la majoria dels estats europeus, més que res per evitar que es faci algun tipus de comparació en clau espanyola. De fet, és una reticència inútil perquè en les darreres dècades hem vist néixer molts estats a Europa que finalment han estat reconeguts per l’Estat espanyol. Tot i que ha transcendit en les filtracions de Wikileaks que les reticències espanyoles tenien aquesta motivació d’evitar que algú comparés el cas amb Catalunya o amb el País Basc, la Ministra espanyola d’Afers Exteriors ho intentava argumentar tècnicament. Segons ella, no es podia reconèixer Kosovo perquè allà havien fet una proclamació unilateral d’independència, mentre que sí que podrien reconèixer la independència del Sudan del Sud, perquè allà s’hi farà un Referèndum. Si es tractés de gent honesta i demòcrata, hom podria deduir ràpidament que l’opció bona és, doncs, la de convocar un Referèndum.
Però no és el cas. La Ministra menteix quan afirma les raons per les quals el seu Govern pot donar suport a un procés d’independència i no pas a un altre. Primera, perquè el Govern espanyol ha acabat reconeixement molts nous Estats que s’han independitzat per la via de la declaració unilateral, i segona perquè és el mateix Govern qui després afirma que no és possible celebrar aquests tipus de referèndums. En un país democràtic, dirigit per persones honestes i respectables, podríem parlar, debatre i negociar quina és la fórmula més adient per a assolir la independència, en el benentès que sempre hi ha d’haver un procés democràtic en què es respecti la voluntat de la ciutadania; però a l’Estat espanyol, governat per aquesta colla de farsants, deshonestos i sense cap esperit democràtic, tant li fa. No cal que perdem el temps els independentistes discutint sobre la viabilitat o la legalitat d’una o altra fórmula; en qualsevol cas sempre trobarem els successors del General disposats a intervenir a cops de sabre. Només podem confiar en les nostres forces i en el sentit democràtic de la comunitat europea.
Deixo de banda, ara, la qüestió d’esbrinar quina és la via més lògica o més factible, per remarcar quina pot ser la reacció espanyola. Espanya sempre s’ha mostrat contrària a reconèixer la independència de Kosovo, tal com han fet la majoria dels estats europeus, més que res per evitar que es faci algun tipus de comparació en clau espanyola. De fet, és una reticència inútil perquè en les darreres dècades hem vist néixer molts estats a Europa que finalment han estat reconeguts per l’Estat espanyol. Tot i que ha transcendit en les filtracions de Wikileaks que les reticències espanyoles tenien aquesta motivació d’evitar que algú comparés el cas amb Catalunya o amb el País Basc, la Ministra espanyola d’Afers Exteriors ho intentava argumentar tècnicament. Segons ella, no es podia reconèixer Kosovo perquè allà havien fet una proclamació unilateral d’independència, mentre que sí que podrien reconèixer la independència del Sudan del Sud, perquè allà s’hi farà un Referèndum. Si es tractés de gent honesta i demòcrata, hom podria deduir ràpidament que l’opció bona és, doncs, la de convocar un Referèndum.
Però no és el cas. La Ministra menteix quan afirma les raons per les quals el seu Govern pot donar suport a un procés d’independència i no pas a un altre. Primera, perquè el Govern espanyol ha acabat reconeixement molts nous Estats que s’han independitzat per la via de la declaració unilateral, i segona perquè és el mateix Govern qui després afirma que no és possible celebrar aquests tipus de referèndums. En un país democràtic, dirigit per persones honestes i respectables, podríem parlar, debatre i negociar quina és la fórmula més adient per a assolir la independència, en el benentès que sempre hi ha d’haver un procés democràtic en què es respecti la voluntat de la ciutadania; però a l’Estat espanyol, governat per aquesta colla de farsants, deshonestos i sense cap esperit democràtic, tant li fa. No cal que perdem el temps els independentistes discutint sobre la viabilitat o la legalitat d’una o altra fórmula; en qualsevol cas sempre trobarem els successors del General disposats a intervenir a cops de sabre. Només podem confiar en les nostres forces i en el sentit democràtic de la comunitat europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada