De fet, ja han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a aconseguir l’oficialitat del català a Europa. I ara en tindrem una altra, aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió europea que implicarà incrementar el nombre de llengües oficials. Per això, els eurodiputats catalans s’han mobilitzat per a reclamar-ho una vegada més, entenent que és molt més fàcil fer-ho en un moment en què ja s’està revisant la qüestió, que pretendre que es revisi expressament pel cas del català.
Però la Comissària europea de multilingüisme, la senyora Androulla Vassiliou, ha deixat ben clar que tot depèn de la voluntat del govern espanyol: "Tenim 23 llengües oficials a la UE i són les 23 que els Estats han demanat". El Govern espanyol ha pres sempre la decisió de negar als catalans els mateixos drets que la resta de ciutadans de l’Estat que sí que tenen la seva llengua reconeguda com a oficial a Europa. No es tracta de cap complicació legal ni institucional, sinó de la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir-ho. El tracte vexatori que des de Madrid sempre s’ha dispensat als catalans ha comptat, però, amb complicitats de gent d’aquí. Si en aquests moments el Govern espanyol no fa el pas de demanar, i per tant d’aconseguir, que el català sigui llengua oficial a la Unió europea és per l’expressa voluntat del socialistes catalans, la mateixa que tenien els populars catalans quan el seu partit governava a l’Estat. Els seus vots són imprescindibles per a negar al català un tracte just i equitatiu en relació al castellà; però rebel·lar-se contra això molestaria els seus superiors, i ells sempre han prioritzat la servitud al PSOE, que al capdavall és qui els dóna càrrecs i privilegis personals, abans que la defensa del país. Perquè cal insistir-hi: l’oficialitat del català a Europa no és només una qüestió simbòlica o de poder parlar en la pròpia llengua a les institucions europees, sinó també un requisit indispensable per a acollir-se a determinats programes, convenis i ajudes que ara ens són vetats.
El cinisme dels socialistes catalans, però, no té límits. Quan algú els exposa la necessitat de tenir un estat propi, immediatament argumenten que no hi ha necessitat de crear noves fronteres (com si algú volgués crear fronteres a Europa) podent anar plegats cap a la construcció d’una Europa unida. I podria entendre’s si com a mínim ells defensessin que si hem d’estar dins de l’Estat espanyol hi siguem amb els mateixos drets que els altres. Però no, ens obliguem a romandre dins d’un Estat que no solament no ens representa a Europa, sinó que hi és el nostre principal enemic, el que ens nega quelcom tan elemental com la pròpia existència. Els socialistes catalans afirmen amb la mateixa rotunditat que no ens cal tenir Estat i que no podem pretendre tenir determinats drets que són reservats als estats. Cinisme pur.
Però la Comissària europea de multilingüisme, la senyora Androulla Vassiliou, ha deixat ben clar que tot depèn de la voluntat del govern espanyol: "Tenim 23 llengües oficials a la UE i són les 23 que els Estats han demanat". El Govern espanyol ha pres sempre la decisió de negar als catalans els mateixos drets que la resta de ciutadans de l’Estat que sí que tenen la seva llengua reconeguda com a oficial a Europa. No es tracta de cap complicació legal ni institucional, sinó de la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir-ho. El tracte vexatori que des de Madrid sempre s’ha dispensat als catalans ha comptat, però, amb complicitats de gent d’aquí. Si en aquests moments el Govern espanyol no fa el pas de demanar, i per tant d’aconseguir, que el català sigui llengua oficial a la Unió europea és per l’expressa voluntat del socialistes catalans, la mateixa que tenien els populars catalans quan el seu partit governava a l’Estat. Els seus vots són imprescindibles per a negar al català un tracte just i equitatiu en relació al castellà; però rebel·lar-se contra això molestaria els seus superiors, i ells sempre han prioritzat la servitud al PSOE, que al capdavall és qui els dóna càrrecs i privilegis personals, abans que la defensa del país. Perquè cal insistir-hi: l’oficialitat del català a Europa no és només una qüestió simbòlica o de poder parlar en la pròpia llengua a les institucions europees, sinó també un requisit indispensable per a acollir-se a determinats programes, convenis i ajudes que ara ens són vetats.
El cinisme dels socialistes catalans, però, no té límits. Quan algú els exposa la necessitat de tenir un estat propi, immediatament argumenten que no hi ha necessitat de crear noves fronteres (com si algú volgués crear fronteres a Europa) podent anar plegats cap a la construcció d’una Europa unida. I podria entendre’s si com a mínim ells defensessin que si hem d’estar dins de l’Estat espanyol hi siguem amb els mateixos drets que els altres. Però no, ens obliguem a romandre dins d’un Estat que no solament no ens representa a Europa, sinó que hi és el nostre principal enemic, el que ens nega quelcom tan elemental com la pròpia existència. Els socialistes catalans afirmen amb la mateixa rotunditat que no ens cal tenir Estat i que no podem pretendre tenir determinats drets que són reservats als estats. Cinisme pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada