No s’han de demanar responsabilitats?

Mitjans de comunicació i politics estan tan avesats a donar per fet el seu discurs que ni s’entretenen a raonar-lo ni a explicar-lo amb detall, ni a contrastar o escoltar les argumentacions de l’adversari. El tema de les retallades s’ha enfocat com una qüestió global, per a uns una imperiosa necessitat vista la magnitud de la tragèdia i per als altres un desballestament de l’estat del benestar inacceptable. Fora que algú faci un plantejament trencador amb el sistema, cosa que ni en broma no insinua ningú de l’arc parlamentari del PP a IC-V, els números són els que són i per algun lloc s’ha de començar. Altra cosa és fer un plantejament trencador no tant amb el sistema sinó amb la submissió a l’Estat que ens espolia i ens impedeix qualsevol possibilitat de reeixir com a país; però aquesta tampoc és l’opció com a mínim de les tres principals forces polítiques de Catalunya, avui per avui.

Com a mesura immediata, i havent de fer front a les amenaces de les fraudulentes Agències de qualificació que fan la valoració del risc del deute en funció dels interessos especuladors per als quals treballen, sembla inevitable que totes les administracions s’ajustin el cinturó. Però, alhora, potser caldria pensar també en demanar les responsabilitats dels gestors que ens han portat fins aquí. Com pot ser que a partir de les darreres eleccions municipals aparegui una llista d’una cinquantena de municipis catalans que estan al punt de la fallida? Com s’ha arribat a aquest punt sense que els anteriors administradors (del color polític que sigui) no se n’haguessin adonat abans i no haguessin començat a frenar la despesa? Com és possible que se’ns digui ara que hi ha serveis d’urgència que es mantenien, amb tot el cost que això suposava, amb una mitjana que no arriba ni a un servei per torn (se suposa que de nit)? I el mateix pel que fa a ambulàncies que romanien aturades la major part del dia, o de la nit? Com és possible que s’hagi mantingut amb diners públics durant dos anys un centre hospitalari amb una mitjana que ben just si arribava als deu malalts ingressats, quan a quatre passes hi havia un altre centre públic de referència?

Estic radicalment en contra de les retallades, perquè Catalunya com a país tindria recursos suficients si no fos per l’espoli a què està sotmès el país en mans d’Espanya. Per tant, la posició més raonable, més lògica i més eficaç és la d’afrontar decididament la qüestió de la independència. Però si no ens hi veiem amb cor i volem jugar amb les escasses eines que permet l’Estat, és evident que en hem d’estrènyer el cinturó, no indiscriminadament sinó amb racionalitat i coherència. Però, alhora, potser s'han d'exigir responsabilitats als qui han permès algunes de les disbauxes que ara, amb comptagotes, van sortint a la llum pública; responsabilitats polítiques, i penals si és el cas.