La gent no és tonta, però...

Una conversa en un bar del poble. N’hi ha un que comenta que a poc a poc es va veient fins a quin punt hi està implicada la família reial en tot l’afer de l’Iñaki Undargarín: com a mínim la signatura de la princesa apareix en molts papers, i la complicitat i encobriment dels monarques és innegable. Això farà mal al prestigi de la monarquia, diu el seu interlocutor. Sí, li replica el primer, però ja veuràs com al final encara faran la trampeta (ja no vindrà d’una) de dir que determinats delictes ja han prescrit. Però, la gent no és tonta, insisteix l’altre, i encara que no els condemnessin... La gent no és tonta, sentencia de nou, però una mica gilipolles, sí.

Imagino que aquesta mena de converses deuen sovintejar. La gent no és tonta, i és perfectament capaç d’adonar-se de la podridura que només de tant en tant es destapa. En aquest cas és de la monarquia en pes, i només apareixen en els grans mitjans els casos que no han pogut ser aturats a temps, ni ajornats indefinidament, tot i ser de domini públic com a mínim des del 2006; però res de la resta de negocis de la Casa reial, dels diners dipositats en paradisos fiscals o de les palestres matrimonials que acabem pagant entre tots. Però la gent sap de temps, també, les trames dels Governs populars de les Illes i de València, de l’alcaldessa de València i del President de la Diputació de Castelló, com sap els interessos que hi havia darrere de Terra Mítica. Tohom recorda les paraules d’aquell Zaplana que deia que s’havia posat en política per enriquir-se, com recorda la fermesa i les apel•lacions al seu honor del President Camps quan negava el que ara escoltem literalment en els enregistraments que es passen al judici. Potser no eren tant de domini públic, almenys per a mi, els negocis de l’ex ministre José Blanco, però també n’hem vist de tots colors a casa nostra. I la gent no és tonta: ja sap que els polítics corruptes (és una reiteració innecessària?) procuren no deixar rastre, i tenen prou mitjans per a fer-ho, com perquè no se’ls descobreixi mai. Només una petita part de les corrupteles se’ls escapen de les mans i arriben al domini públic; i d’aquests, només una petita part arriben als jutjats, que procuren dilatar-los en el temps per si poden acabar dient que els delictes ja han prescrit.

La gent no és tonta, està clar que no. Però, per més que es posi en evidència que hi ha hagut un encobriment dels delictes per part de la monarquia, a Espanya la seva popularitat entre la població es manté o s’incrementa. Per més que sàpiguen de la baixesa moral dels seus dirigents, la gent continua donant el seu suport electoral als partits implicats, i en molts casos a les mateixes persones implicades. I d’això se’n valen. Quan algú els retreu que no tenen ni la més mínima decència, poden respondre amb fatxenderia que ells tenen el suport de la ciutadania. La gent no és tonta, però una mica gilipolles, sí.