No es pot pas negar que el PP, tan bon punt s’ha fet càrrec del govern, s’ha posat a treballar de valent. El fet que incompleixi totes les seves promeses electorals és un detall menor perquè és el que, al capdavall, acaben fent tots els partits; d’aquí la seva escassa credibilitat entre la ciutadania. No hi ha dia que no ens anunciïn una o altra mesura de govern, encertada o no, com semblava que no feia l’anterior gabinet socialista. A molts independentistes, però, el que de veritat feia por del nou govern popular no eren les seves mesures econòmiques, tampoc tan diferents de les dels socialistes, sinó les que poguessin afectar directament la nostra llengua i el nostre autogovern.
De moment, la seva estratègia passa per centrar-ho tot en els temes econòmics, bàsicament perquè és aquí on pot trobar menys esculls, perquè, encara que l’oposició hagi d’exclamar-se i oposar-s’hi, sap que la gent està prou conscienciada de la gravetat de la situació econòmica. I, com li ha passat a l’Artur Mas, els més directament afectats en cada cas protesten, però globalment hi ha un clima de resignació que Rajoy no pot desaprofitar. I és en el marc d’aquest ambient general d’impotència que el Partit Popular es proposa atacar de ple i directament al cor de l’autonomia catalana. Es passarà de l’ofec econòmic que practicava el PSOE a la negació de la capacitat per a prendre mesures per a salvar aquest ofec. I com que aquestes mesures van englobades en un paquet de mesures conservadores, amb les quals combrega CiU, té l’esquer fàcil per a fer-los claudicar. En cap cas són mesures per a sortir de la crisi, ni per a reactivar l’economia, ni molt menys per a lluitar contra l’atur, ben al contrari; són les mesures que esperen i de fet imposen els “mercats”.
Què podria fer descarrilar aquest objectiu del Partit Popular de laminar l’autonomia financera de la Generalitat? Ho saben de sobres. CiU pot acceptar, com reconeixia Mas Collell, les mesures que “asfixien encara més l’economia catalana”, si les mesures beneficien els grans poders econòmics espanyols, i per tant també els catalans. Però li costaria molt més a CiU justificar un atac directe a temes més identitaris i simbòlics. Per això la seva estratègia passa per ajornar per a una segona fase els atacs definitius a la immersió lingüístics, la imposició d’un bilingüisme que deixi el català en inferioritat de condicions, la derogació de lleis de protecció de la cultura catalana, etc. I els qui ara hi col•laboren també en són ben conscients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada