Recordo que en un sopar amb un grup reduït d’amics, el qui havia estat Conseller de Governació del 1980 al 1982, i aleshores President del Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional, va ser molt reservat i taxatiu quan vam intentar furgar en els esdeveniment del 23-F, que ell havia viscut a primera fila a Catalunya: hi ha havia secrets que ell s’enduria a la tomba. No sé si ho va dir amb aquestes paraules, però el cert és que es va mantenir amb un rigorós hermetisme. El tema era encara relativament recent i ell continuava ocupant un càrrec públic. No vam insistir-hi perquè el motiu del sopar estava relacionat amb la cultura popular i no amb la política d’alta volada.
Llavors, potser vaig entendre aquesta mena de secretisme per no permetre que se sabés la realitat. L’ex Conseller no ens va explicar res, però vam interpretat perfectament que hi havia prou coses a amagar, d’aquelles que algú en diria “secrets d’Estat”. Probablement, molt més del que es podia deduir de les evidències conegudes per tothom. Ara, però, no entenc que encara hi hagi aquesta actitud obscurantista entre la classe política i entre el món periodístic. El delinqüent que té coses a amagar, és lògic que no estigui interessat en què la veritat se sàpiga; però a sant de què n’han de ser còmplices els polítics que voldríem creure honestos i els mitjans de comunicació que voldríem creure professionalment rigorosos?
Tothom sap que els cossos i forces de seguretat, de característiques militars, poden agradar-nos més o menys i poden tenir molts defectes, però n’hi ha un que segur que no tenen: la indisciplina. Una acció com la que va portar a terme del Coronel Tejero no s’hauria emprès mai sense comptar amb un recolzament i un vist-i-plau de la jerarquia. En aquella acció, més enllà d’algunes complicitats fins i tot en les files socialistes, com la de l’Enrique Múgica, n’hi havia d’haver forçosament en totes les esferes polítiques, militars, judicials, socials i empresarials de l’Estat.
Quan els primers Guàrdies Civils entren a les Corts espanyoles, amb el vist-i-plau dels serveis de seguretat propis de la Institució, hi ha l’escena coneguda de l’interior de l’hemicicle, però a l’exterior tot sembla estar controlat. No pas perquè hi hagués un clam en contra dels revoltats, perquè de fet ningú els tractava com a tals, sinó perquè ja hi havia la consigna donada que ningú es mogués per a res; tampoc per a defensar la democràcia. Hi va haver un compàs d’espera, unes llargues hores d’indecisió, en què no hi havia res de segur sobre el desenllaç; tret que fos quin fos el desenllaç ja es tenia garantida la contenció de qualsevol moviment de resposta. No vam veure per enlloc proclames defensant la legitimitat vigent, per exemple per part dels qui constitucionalment tenien aquesta missió. Tothom esperava ordres, del signe que fos, esperant potser saber qui devia ser aquella “autoridad competente” que s’havia de presentar a les Corts per a assumir el comandament de la situació.
I qui més responsabilitat devia tenir en aquesta deliberada indecisió, era el Cap de les Forces Armades que no és altre que el Rei. Però, no. El Rei va romandre amagat, sense donar pistes de cap on s’havia de decantar la situació. El terme covardia quedaria molt curt per a definir la seva actuació; en lloc de sortir des d’un principi per deixar clar que ell estava a favor de la democràcia, va esperar fins a la una de la matinada, fins que va tenir clar que no errava el tret. Mentrestant, calia veure si els revoltats tenien prou recolzament com per a triomfar; no fos cas que es declarés abans d’hora del bàndol dels perdedors.
Les seves declaracions que ara ha desclassificat el Govern alemany, en les quals manifesta la seva comprensió i simpatia pels terroristes vestits de guàrdies civils, no revelen res de nou. Simplement, posen en evidència la farsa que entre tots van acabar muntant. No és només la Casa Reial qui va falsejar la història per fer-nos creure que la seva havia estat una actitud honesta i decidida, també hi ha hagut la complicitat de la classe política, del sistema judicial i de la majoria dels mitjans de comunicació. Només cal veure com alguns mitjans han amagat les darreres revelacions de l’ambaixador alemany, que si fossin per algun altre tema haurien ocupat portades senceres.
Però, el més simptomàtic del cas ha estat la reacció de la mateixa Casa Reial. La seva resposta no ha estat dir que l’ambaixador alemany havia mentit, ni ha estat explicar què carai feia el Rei des de mitja tarda fins a la matinada, sinó que ha utilitzat el cinisme més pervers imaginable: 'el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món'. La mentida divulgada en el seu moment és la que compta, hi hagi les proves i les evidències que hi hagi en sentit contrari.
1 comentari:
Molt bon article. De fet, és cert que l'article de Der Spiegel no fa més que confirmar el que molts sospitàvem: el rei va esperar a veure com es desenvolupaven els esdeveniments per unir-se però quan va veure que allò es convertia en un esperpent va intentar salvar el seu cul.
Publica un comentari a l'entrada