Sembla una
monstruositat inexplicable que algú pugui decidir provocar una massacre de
població civil desarmada, bàsicament dones i nens, a base de bombardejar-los
amb gasos tòxics i letals. I molt més inexplicable si el qui ho fa no és un
enemic forà sense escrúpols sinó qui d’alguna manera es presenta com a president i màxim representant d’aquesta població massacrada. De fet,
històricament, tots els dictadors han menyspreat i massacrat els pobles sobre
els quals han exercir el seu poder. Per tant, el rebuig més absolut i sense
pal·liatius a aquesta mena d’accions criminals que la comunitat internacional
no hauria de permetre que quedessin impunes.
Ara bé, dit
això, no deixa de sobtar el llenguatge que s’utilitza per a condemnar l’acció
del règim sirià. Des de l’inici del conflicte es comptabilitzen més de 100.000
morts, la majoria de població civil indefensa. Però és que, a més, entre dos i
quatre milions de sirians s’han vist desplaçats dins del propi país i un milió
i mig més han hagut de refugiar-se en països veïns, gairebé la meitat dels
quals són nens o adolescents segons la UNICEF. Poblacions
Que un nen
sigui esquarterar per l’efecte d’una bomba entra dins dels supòsits normals del
que s’entén per una guerra convencional, com ho és que famílies senceres quedin
soterrades a casa seva en un bombardeig indiscriminat. La guerra és la guerra,
com resa el títol de la pel·lícula russa de Viktor Tregubovich. Les
bombes, els projectils, les bales, la metralla, tot això forma part de l’art de
la guerra, però no pas la utilització de productes químics. Si fos un joc de
nens diríem: “no s’hi val, ha fet trampa”. Els crims del règim sirià són
monstruosos, però la passivitat de la comunitat internacional i la hipocresia
d’escandalitzar-se només per una forma poc decorosa de matar, com si hi hagués
alguna forma decorosa, no ho és pas menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada