Defensant la violència i el terrorisme

Qui ho havia de dir que alguns encara acabaríem defensant el jutge estrella Baltasar Garzón. Potser és per aquella idea de no apostar pel millor, sinó pel menys dolent. No és que les instruccions del jutge Garzón siguin cap joia: només cal recordar la quantitat de traficants que al final no han pogut ser processats per defectes "de forma"; la persecució malaltissa de l’entorn abertzale confonent interessadament els objectius finals de les organitzacions, sempre legítims, amb els mètodes; i alguna que altra atzagaiada que tenia més de floritura personal que de voluntat real de perseguir el delicte. Però, el que són les coses, tontejant amb l’extrema dreta al final aquesta se li ha tirat al damunt.

Tothom sap que quan ens parlen d’apologia al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o simplement de no condemnar la violència, de forma partidista i arbitrària no es refereixen a l’apologia de qualsevol forma de terrorisme, ni de col·laboració amb qualsevol banda armada, ni de no condemnar tot tipus de violència, sinó exclusivament la que fa referència a una determinada ideologia. No preocupen els crims en sí, sinó que qui els comet, qui els justifica o qui es nega a condemnar-los tingui un determinat objectiu polític. Però és que aquesta vegada, potser envalentits per actituds clarament partidistes com les que practicava el mateix Garzón en la seva croada contra els abertzales, l’extrema dreta ha anat més enllà. Ara ja no es tracta de mantenir un tracte discriminatori, que en termes judicials caldria qualificar de prevaricador, per perseguir unes opcions polítiques (cas diari Egunkaria, per exemple), ni de fer la vista grossa quan la violència la practiquen els grups feixistes com ha passat reiteradament al País Valencià, sinó d’atacar directament aquell qui vulgui investigar els crims del feixisme, els crims del terrorisme més brutal i sagnant de la història del segle XX a l’Estat espanyol.

Per això el Partit Popular, que es nega a condemnar la violència del feixisme perquè n’és el seu hereu polític, es posa obertament al costat de l’extrema dreta. Tenen dominat el sistema Judicial espanyol, corromput políticament, i l’utilitzen al seu caprici i en funció dels seus interessos i la seva ideologia. Per tant, és difícil que prosperi la denúncia presentada per diverses associacions contra el jutge que ha encausat Garzón; un jutge que ha fet seves les tesis dels qui no volen que s’investiguin determinats crims, perquè en són còmplices, com deia Jiménez Villarejo, qui a més els acusa de ser “un instrument per afavorir el feixisme espanyol”.

Des de la cúpula Judicial reclamaven respecte per l’acció de a Justícia. Doncs, no. Els demòcrates tenim dret a no sentir cap mena de respecte per aquesta gent, a sentir fàstic i tot el nostre menyspreu per aquest pervertidors de Justícia que tenen el desvergonyiment d’acusar els qui volen investigar els crims del franquisme.

Prevaricadors i reincidents

Tal com estava previst, l’Audiència Nacional ha absolt els cinc directius del diari Egunkaria acusats de col·laboració amb ETA, d’enaltiment al terrorisme i de no sé quantes coses més. No és cap novetat, ni per als ara exculpats, ni per a les organitzacions d’extrema dreta que van impulsar la denúncia, ni pel jutge instructor que ja sabia que no hi havia cap base legal per a tirar endavant el judici, i molt menys per a clausurar el diari. L’objectiu ja estava acomplert, i ara ja no venia d’aquí emetre la sentència o esperar uns anys més.

Ara fa set anys, associacions de l’extrema dreta van actuar d’acusació particular amb l’objectiu d’abortar una vegada més un projecte de premsa diària en euskera, compromès amb el país. L’objectiu era estrictament polític, i va ser recollit pel jutge instructor que va prendre la mesura de tancar el diari pel mateix motiu. Com que ja hi ha precedents d’incriminar qualsevol persona o organització d’una determinada ideologia pel sol fet de defensar, encara que sigui pacíficament i per mitjans legals, idees similars a les que defensa ETA amb uns altres mitjans, l’extrema dreta va veure que aquest mateix camí es podia seguir per tancar el diari. Ara, l’Audiència Nacional apunta fins i tot que aquell tancament era de dubtosa constitucionalitat. Cap mena de dubte, no hi havia. La Constitucionalitat o la legalitat importava un rave; el que calia era prendre una mesura contra el món abertzale democràtic. Ja s’havia fet, uns anys abans, amb el diari Egin. I també en aquella ocasió es va acabar concloent que no havia estat justificat el tancament. Però el mal ja estava fet, i per tant l’objectiu acomplert.

Tenim un sistema judicial corromput fins al moll de l’os. Però això no preocupa ni a la classe política que es beneficia de l’eliminació d’un adversari polític, amb el concurs del qual ara mateix no governarien a Euskadi, ni preocupa a l’estament judicial globalment immers en aquesta espiral perversa de criminalitzar una determinada opció. Encara que en alguns moments hagin de reconèixer, com ha hagut de fer ara l’Audiència Nacional, que s’havien excedit, o com li ha passat al Garzón que a base d’anar donant cove a l’extrema dreta, la que no condemna el terrorisme ni la violència franquista, ara es revenja contra ell (una vendetta que dirien els italians), un sistema judicial d’aquesta naturalesa és per ells la millor arma política per a barrar el pas o idees polítiques discordants.

No destapar les cartes abans d’hora

És una pràctica política habitual: cap partit polític vol destapar les cartes abans d’hora. I a la vegada, tots els partits estan a punt per carregar contra aquell que a darrera hora tingui la millor carta per jugar, segons la circumstancialitat del moment. És una part de la hipocresia política a la qual ningú està disposat a renunciar, mentre els assessors de màrqueting els diguin que electoralment els convé més una cosa que l’altra. La indecisió, o millor dit la indefinició, els permet mantenir totes les expectatives sense haver de comprometre’s amb res, perquè amb la ciutadania no s’hi vol tenir cap compromís de complicitat sinó simplement de vot il·lustrat: que els facin confiança, però que els deixin les mans lliures per a fer el que millor els convingui en el darrer moment.

Amb l’excusa que s’aspira a poder governar en solitari, ni CiU ni el PSC no aclariran mai amb qui voldrien fer els pactes. Tots dos saben que, si calgués, si els fos imprescindible per tenir la Presidència de la Generalitat, pactarien amb el Partit Popular com també podrien pactar amb Esquerra. I el Partit Popular no diria pas que no a cap de les dues opcions. La possibilitat de reeditar el tripartit queda més llunyana, no només perquè l’aritmètica no ho permetrà, sinó perquè l’única formació que ho defensa obertament és IC-V, perquè saben que no tenen cap més alternativa; de fet, són els únics que es presenten a les eleccions amb les cartes obertes damunt la taula. A l’hora de la veritat, i sabent que s’està cometent un frau a l’electorat, tothom trobarà l’excusa adient per a fer els pactes que més li convingui com a partit. Forma part de l’estratègia fomentada per les cúpules dels partits per mantenir-se allunyats de la ciutadania: la participació no és que els importi un rave, sinó que ja els va bé que sigui ben escassa, i si pot ser ben poc compromesa.

I Esquerra no s’escapa gens d’aquesta tònica general. Una setmana Puigcercós afirma que "no descarta repetir el tripartit" i a la següent reitera que el referèndum per la Independència serà “el primer dels compromisos”. De fet, si es fa cas de l’enquesta entre militants i simpatitzants que està portant a terme el partit, la posició d’ERC no pot ser altra que la d’anar a l’oposició, com deia la portaveu del partit Anna Simó. Però, diguin el que diguin els militants, es continuarà marejant la perdiu, deixant no solament la porta oberta a fer qualsevol pacte sinó a fer-lo en qualsevol condició; o si ho voleu, rebaixant el to de les condicions que teòricament es posaven com a línia vermella que no es podria ultrapassar.

Com respondrem a l'agressió?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Tot sembla indicar que aquesta vegada sí, que el Tribunal Constitucional farà pública definitivament la seva sentència contra l’Estatut de Catalunya. Un Tribunal corromput políticament, que obeeix les consignes polítiques per damunt dels criteris jurídics, que legalment hauria d’haver estat renovat des de fa temps, que vulnerant els seus propis reglaments ha anat filtrant interessadament possibles resolucions per calibrar-ne la resposta política que tindrien, i que ha demostrat una incapacitat i una ineficiència escandalosa, ara pot ser que consideri arribat el moment més oportú, per als interessos dels partits que representen, per resoldre el tema de l’Estatut de Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del cas i de l’inevitable partidisme amb que poden contemplar el tema de l’Estatut, és evident que un Estat democràtic no hauria de permetre’s la malversació de fons que representa mantenir una paròdia de Tribunal tan inepte com ineficaç. De manera que aquest Tribunal no hauria de merèixer cap mena de respecte per part de la ciutadania ni d’una classe política responsable.

Sigui com sigui, sembla que la setmana vinent podria desencallar-se la sentència de l’Estatut. Una sentència que vindrà com anell al dit al Partit Popular, perquè l’atenció mediàtica deixarà de fixar-se en els casos de corrupció en què està involucrat el partit al més alt nivell. I que també pot venir bé als socialistes que podran erigir-se com la posició més centrada entre els qui negaven la constitucionalitat del text estatutari en la seva globalitat i que ara, en base a la sentència del Constitucional, voldran acabar de retallar de fet les poques atribucions que ens donava, i els qui respondran amb una certa radicalitat democràtica en defensa del que va aprovar majoritàriament el poble de Catalunya, tant si donaven per bo el text com no.

Ja podem imaginar els diferents tipus de resposta. Els nacionalistes espanyols, sobretot els del PP i els de Ciutadans, faran bandera perquè s’acati la sentència, tot i que ells continuaran amb la seva croada contra Catalunya en aquells temes en què el Tribunal no els doni la raó; només els interessarà la part de la sentència que avali les seves posicions, però menystindran els desistiments que el mateix Tribunal faci dels altres articles recorreguts. Els socialistes partiran del principi que cal acatar la sentència per damunt de tot, que caldrà ser conseqüents amb el que dicti el Constitucional, i en el millor dels casos buscaran fórmules de compromís per tal de no sortir excessivament perjudicats de cara a les eleccions. Hi haurà, naturalment, altres forces catalanistes que s’exclamaran en contra de les retallades del text estatutari, i que fins i tot poden participar en manifestacions o actes de rebuig a la sentència, però que al capdavall acabaran acatant-la, i en el millor dels casos buscaran fórmules més o menys imaginatives per a trampejar la situació i no haver de fer excessives renúncies més. Caldrà veure quina serà la resposta més nítidament sobiranista que partint de la base de manca de legitimitat d’aquest Tribunal Constitucional decideixin emprendre accions més contundents.

És evident que no hi haurà una resposta unitària de les forces parlamentàries, perquè des de fa temps que hi han renunciat, encara que a darrera hora tothom simularà que invita els altres a formular una resposta conjunta. I aquesta unitat segurament tampoc es donarà en l’àmbit extraparlamentari i en els moviments i associacions de la societat civil; és possible que ho intenti Òmnium Cultural, però que tingui l’oposició o el desmarcament de grups més radicals en una cursa per veure qui fa la proclama més agosarada, i qui pot assolir un major protagonisme. A tot estirar, podem esperar accions aïllades i esporàdiques, declaracions altisonants, i alguna que altra manifestació, però poca cosa més. Em sembla bé el plantejament desacomplexat d’alguna de les iniciatives que ja han començat a sorgir, en el sentit de no plantejar-ho només com una queixa o una reivindicació, en un to victimista, sinó com una festa de celebració d’un adéu a Espanya que se suposa que la sentència contra l’Estatut confirmaria.

Però, sincerament, no em preocupa tant que hi hagi o no una resposta unitària, ni qui podrà presumir d’haver emprès l’acció més agosarada o més nítidament sobiranista, sinó sobretot veure quin suport reben després, en les properes eleccions, aquestes forces que hagin evidenciat una ferma voluntat de no resignar-se a l’acatament d’una sentència que va directament contra el poble de Catalunya. De poc ens serviran les grans accions per a desfogar-nos si després no sabem traduir-ho amb la conquesta d’un poder polític que ens permeti exercir la nostra sobirania.

Si Endesa guanya, el país hi perd

Ho he hagut de llegir dues vegades, perquè no em creia el titular de premsa “Si Endesa guanya, el país hi perd”. Estava punt de fer un article per parlar del sensacionalisme distorsionant d’alguns titulars de premsa, que a vegades presenten com a notícia en lletra grossa la conclusió, subjectiva o esbiaixada, que n’ha tret el periodista més que el fet o l’escrit literal que motiva la notícia. Però aquesta vegada l’error no era dels mitjans de comunicació, perquè en els mateixos termes apareix al web oficial del partit: “Si Endesa guanya, el país hi perd”.

No sé si els experts en màrqueting han considerat que un atac tan directa a una empresa privada, a la qual es responsabilitza de la manca d’inversions que va generar el caos a les comarques gironines en motiu de la nevada, pot resultar beneficiós electoralment. Però la veritat és que em costa de creure que un partit polític posi en marxa una campanya específica contra una empresa, invitant els usuaris a canviar de companyia. I més quan aquest partit polític té responsabilitats de Govern i específicament responsabilitats en l’àrea econòmica del món de l’empresa, i que per tant també hi té la seva part de responsabilitat per no haver exigit a temps a l’esmentada empresa que complís amb els seus compromisos envers els ciutadans. El mateix cap del Govern del qual forma part Esquerra excusava l’empresa adduint que si no s’hagués entorpit la MAT, com tímidament ha fet Esquerra, el caos no hauria estat tan gran. Per suposat que estic en contra de la MAT, i del que em queixo és que Esquerra no fos més contundent al si del Govern en aquest tema; però si admetem aquesta contradicció de formar part d’un Govern que excusa oficialment la companyia elèctrica en posicions com la nostra, després no podem emprendre-les contra aquesta empresa com si nosaltres no hi tinguéssim cap responsabilitat.

Em sembla una mica esperpèntic que Esquerra, en tant que partit polític i membre del Govern, proposi als ciutadans canviar de companyia. Com si les altres companyies fossin la garantia de res. L’obligació dels partits polítics i dels Governs és procurar crear el marc legislatiu adequat per tal que les companyies de serveis prestin el servei que necessita el país. Si una determinada empresa no ha complert amb les seves obligacions és responsabilitat del Govern que no les ha sabut exigir a temps, o com a mínim és responsabilitat del Govern emprendre les accions legals necessàries per a sancionar-la i corregir la situació.

Pla d’Acció Exterior, o de reivindicació interior

L’estela i la imatge de Josep Lluís Carod Rovira s’ha anat apagant com una espelma sense ble. El qui havia de ser l’home fort del Govern, el contrapès a la imatge anodina de José Montilla, aviat va renunciar a exercir com a Vicepresident del Govern, per centrar-se en àmbits concrets com el de la política lingüística o la política exterior. I si bé en aquest darrer camp s’han portat a terme algunes accions positives, també han acabat esllanguint-se com ell mateix. Fins que ara, a les portes d’una nova campanya electoral ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” del Govern de Catalunya per al període 2010-2015.

Era evident que, quan Esquerra va renunciar a tenir, com en la primera legislatura tripartita, un Conseller Primer amb competències reals de coordinació del conjunt de l’executiu català, estava fent un acte de submissió envers el Partit dels Socialistes. El càrrec de Vicepresident era una enganyifa, perquè a tot estirar servia per establir l’ordre en què se substituiria el President durant les vacances d’estiu. El paper marginal que s’atorgava a Carod, tot i la significació política que podia tenir alguna de les competències específiques que assumia, va ser reblat per la seva defenestració al si del partit, fins al punt que ni tan sols ha exercit com a portaveu del partit al propi Govern. A falta de conèixer resultats concrets, es pot valorar positivament l’obertura de delegacions del Govern de la Generalitat a diverses ciutats estratègiques, com si es tractés d’ambaixades diplomàtiques. De la delegació de París que dirigeix el seu germà, per exemple, en sabem ben poca cosa més que la seva encertada intervenció en el cas dels bombers catalans confosos per etarres. De la política lingüística tampoc se n’ha cantat ni gall ni gallina, actuant com a simple observador d’una realitat cada vegada més compromesa per al futur de la llengua catalana.

I ara, quan ell personalment ja no compta de cara a les properes eleccions de la tardor; quan la legislatura es dóna per esgotada a falta d’acabar de tancar les darreres lleis compromeses com la del cinema, la de les consultes populars o la de vegueries; quan les perspectives electorals no auguren res de bo per al tripartit i menys per a Esquerra; quan el tripartit ja porta set anys navegant sense rumb i amb visions contraposades pel que fa a la política exterior, de la qual els socialistes se’n van reservar la part més important que és la política europea que també ha brillat per la seva inoperativitat; surt el senyor Carod i ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” per al període 2010-2015. És una proposta de programa electoral per si el volen recollir els directors de campanya d’Esquerra? És una generosa proposta per al proper Govern, del qual ell amb tota probabilitat no en formarà part? O és una simple reivindicació personal, quan s’acosta l’hora del comiat?

La rendibilitat electoral de la corrupció

A priori, podria semblar que la corrupció generalitzada al si del Partit Popular hauria d’afectar-lo decisivament de cara a les eleccions. És el que va ensorrar el darrer Govern socialista de Felipe González. Però només cal veure els antecedents per adonar-se que en el cas dels populars és molt probable que no funcioni així. A València, per exemple, van obtenir la majoria absoluta després del cas Naseiro. En aquesta ocasió, la corrupció política no afecta una sola comunitat autònoma ni uns dirigents marginals, sinó que afecta directament la cúpula del Partit, amb el seu tresorer al capdavant, i amb ramificacions a diverses comunitats autònomes; i malgrat tot, i amb el suport dels seus mitjans de comunicació, continuaran tenint totes les possibilitats d’accedir al Govern de l’Estat.

Felip Puig es molestava perquè algú havia dit que els votants de dretes toleren millor la corrupció que no els d’esquerres, i fins i tot ho qualificava com “un insult a la intel·ligència”. No és que ho hagi dit només Joan Puigcercós, des d’una perspectiva partidista, sinó que és una tesi avalada per l’experiència i ratificada també des del món acadèmic. Els escàndols de pederàstia que esquitxen l’Església Catòlica per tots costats i que apunten fins i tot a la figura del Papa, en una altra mena d’organització on prevalguessin els principis morals i ètics hauria provocat una revolta interna, i haurien rodat caps començant pel del capdamunt. I, en canvi, al si de l’Església han funcionat els mecanismes sectaris d’encobrir els encobridors, i d’atribuir-ho tot a una conxorxa exterior, que aquesta sí que és “un insult a la intel·ligència”. És també el cas de la Itàlia de Berlusconi, on com més escàndols es destapen, més adhesions rep el mandatari. Una cosa semblant passarà amb el Partit Popular: és absolutament impensable que un nivell de corrupció tan gran i de tal abast no fos feta des del coneixement i de l’aprovació de la cúpula del partit; i malgrat tot aquesta cúpula continuarà tenint el suport dels seus adeptes i dels seus electors. La majoria dels votants de dretes no ho són per un convenciment en un determinat model de país, sinó per una percepció de què aquest determinat model és el que els pot afavorir millor a nivell individual. No és que siguin partidaris de destruir el territori, de posar en perill el medi ambient, o de garantir les possibilitats d’enriquiment de les classes dirigents, inclosa la corrupció, sinó que no tenen inconvenient que això sigui així, si creuen que ells també en sortiran beneficiats. El conservadorisme no ho és tant en el sentit ideològic com en el d’apostar sobre segur, apostar per aquells que, amb els mètodes que sigui i de forma més o menys justa, afavoriran els seus interessos particulars. El seu retrat robot, caricaturitzat, podria ser el Homer Simpson.

El Partit Popular segurament se’n ressentirà ben poc, des del punt de vista electoral, dels casos de corrupció. Al capdavall, hi ha la sensació que aquells que han estat capaços d’acumular grans fortunes del no res, aquells que han aconseguir burlar la justícia de forma reiterada, aquells que ressusciten una i altra vegada quan tothom els donava per morts, de ben segur que són persones molt intel·ligents, molt “llestes”, i per tant capaces de dirigir el país. La possible immoralitat dels seus actes no deixa de ser un reflex del desig amagat del que molts farien si poguessin, si es creguessin tan “llestos” com ells.

El drama d'ICV

És normal que, hores d’ara, l’única formació política interessada en reeditar el Govern tripartit sigui ICV. És la seva única opció de tornar a ser al Govern, mentre que els altres grups poden aspirar a ser-hi a través de diferents combinatòries. I deu ser normal també que els seus militants i seguidors tinguin sempre la sensació d’anar contracorrent, de ser una mena de punta de llança, sovint incompresa perquè la majoria de la població opta per una certa centralitat, com una mesura conservadora d’anar sobre segur.

Eliminada la imatge de ser aquell grup esquerranós que predicava la transformació del model econòmic, en base a una ideologia comunista contrària al capitalisme i al liberalisme, s’havien refugiat en l’ecologia com a principal referent: si era inevitable el sistema liberal, com a mínim que sigui més ecològic i respectuós amb el medi. I aquí és on hi ha el drama d’ICV. Perquè no crec que els fereixi excessivament que algú els acusi de ser excessivament esquerranosos, de situar-se a un extrem del ventall ideològic, de ser una mica bufanúvols i de fer propostes econòmiques impracticables en el món d’avui. Però és que la principal crítica que es pot fer, i de fet es fa, a ICV és justament per la seva gestió mediambiental. En els darrers set anys que ells han estat al capdavant del Departament de Medi Ambient, la seva bandera, resulta que Catalunya ha patit la pitjor agressió al territori de tota la seva història: una construcció desaforada que només ha estat capaç de frenar la crisi, uns plans expansius sorgits del mateix Govern, la priorització d’infraestructures que maltracten el territori, un sistema de finançament municipal basat en el creixement especulatiu ja que una bona part dels seus ingressos depèn de la capacitat de crear noves urbanitzacions, nous polígons industrials, la darrera autorització d’un llac artificial a Baqueira que havia estat aturat per CiU per raons ambientals... I paral·lelament, Catalunya durant aquests anys ha quedat a la cua de totes les comunitats autònomes de l’Estat pel que fa a la producció d’energia per vies no contaminants, especialment d’energia eòlica. I en conseqüència, les entitats ecologistes en general desaproven la seva gestió al capdavant del Departament de Medi Ambient.

Està clar que no es pot pas dir que la pitjor època per a Catalunya, des del punt de vista mediambiental, sigui com a conseqüència de la seva gestió; però sí que la seva presència en aquest Govern tripartit i ocupant-se d’aquests temes no ha servit per evitar-ho. El drama d’ICV no és que se la pugui acusar de no haver gestionat correctament la policia catalana, sinó de la seva ineficàcia des del punt de vista ecològic.

La corrupció inevitable

Els casos de corrupció, diuen, són inevitables en política com ho són en el món empresarial; només que en aquest darrer cas, si no toquen els cabals públics, no acostumen a tipificar-se com a delicte. Qui remena oli, els dits se n’unta, fa la dita. I suposo que la temptació personal d’aquell que fent un petit gest pot portar l’aigua, en aquest cas els cabals, cap al seu molí deu ser molt gran, sobretot si tenim en compte que la legislació ja preveu diferents fórmules de camuflatge. El que passa és que, a voltes, la cobdícia personal o una excessiva confiança en el control que s’exerceix sobre els administradors de la Justícia, pot fer sortir de mare la qüestió. És el que sembla que li ha passat al Partit Popular.

A partir d’avui es coneixeran els detalls del sumari pel cas Gürtel. Però ja fa temps que porten cua els sumaris oberts a les Illes, on hi ha involucrat fins al capdavall el que n’havia estat President, o els del País Valencià, on fins ara se n’han anat sortint a base d’incomprensibles resolucions de jutges amics, o de canviar reiteradament els jutges si no eren de la seva corda. En cap cas es tracta d’afers menors, ni d’elements marginals, que de lladres n’hi ha per totes les cases, sinó d’implicació directa dels màxims dirigents, inclòs naturalment el secretari de finances del partit. Com en totes les trames mafioses, la deriva per foscos viaranys d’alguns recursos públics que han de servir per al finançament del partit permet també l’enriquiment personal d’individus sense escrúpols, alguns dels quals no han tingut inconvenient d’admetre obertament que per això s’han ficat en política. És del tot impossible al·legar ignorància dels màxims dirigents quan hi havia trames tan ben preparades i d’un calibre tan desproporcionat per a finançar el partit. Ja han aconseguit invalidar algunes proves, d’excloure de la imputació inicial alguns dels caps més representatius, però tot i així el cas sembla ser excessivament gran i evident com a continuar fent la vista grossa,

La Secretària General del Partit Popular anunciava ahir que serien contundents envers els implicats en casos de corrupció, cosa que no han fet fins ara ja que s’han dedicat sobretot a encobrir-los. Sap de sobres que si la Justícia apliqués el mateix criteri que s’ha aplicat en altres ocasions, quan diversos individus dirigents d’una organització s’han vist involucrats en delictes en funció dels seus càrrecs, el Partit Popular podria ser declarat una associació il·lícita per a delinquir. Però sap que en tindrà prou amb tallar, no pas els brots corruptes, sinó només aquells que ja no es possible salvar. Perquè si fos certa la seva decisió d’acabar amb tots els focus de corrupció del Partit Popular, l’única sortida seria la dissolució del partit.

Tancament de Caixes

Finalment, amb molt de retard perquè tot just ara s'han adonat de la impossibilitat de negociar amb el Govern espanyol, la Generalitat recorrerà davant del Tribunal Constitucional la invasió de competències que suposa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El Govern espanyol no solament tira endavant el seu pla per tal d’acontentar la gran banca i eliminar les petites i mitjanes caixes d’estalvi que estaven complint la seva funció, sinó que per boca del President del Banc d’Espanya ja amenaça a les que no s’avinguin a les seves raons.

El motiu concret del recurs de la Generalitat és que el FROB li retira la competència que aparentment tenia sobre les Caixes d’Estalvi; de manera que serà el poder central qui tindrà la potestat d’autoritzar les fusions i d’intervenir-les si ho considera oportú. El FROB representa una despesa realment important, tant de l’Estat com d’Europa, que ha de servir bàsicament per a pagar els costos de les fusions d’unes caixes que, fins i tot en aquest 2009 que se suposa que haurà estat el pitjor de la crisi, han presentat beneficis. Es tracta d’eliminar un sistema regionalitzat o fins i tot comarcalitzat, no pas perquè no hagi resultat ben útil als respectius territoris sinó perquè fa nosa als interessos de la gran banca, i sobretot perquè sempre els resultarà molt fàcil de controlar-les. L’argument de la manca de solidesa resulta, com a mínim, insòlit; no ja només perquè totes aquestes petites entitats han presentats balanços positius, encara que menors com també ho han estat els de la majoria dels bancs, sinó perquè justament va ser la gran banca la que va haver de ser recolzada amb diner públic en els primers moments de la crisi, perquè és aquesta la que, per la seva temerària gestió, posava en risc de col·lapse tot el sistema econòmic del país. I són prou coneguts els casos més o menys recents de grans bancs que han estat apuntalats amb diner públic, diuen, per a protegir els accionistes i clients.

A les Caixes, ras i curt, se les amenaça perquè segueixin els plans del Govern espanyol, que són també els de la banca; i fins i tot poden ser intervingudes si així es considera oportú. Ho deia ben clar el president del Banc d’Espanya, la seva potestat està per damunt del que puguin opinar les comunitats autònomes, però també per damunt del que puguin decidir les assemblees i òrgans de direcció de les Caixes. Una vegada més, l’estil soviètic d’intervencionisme es posa al servei dels grans interessos econòmics, que només creuen en el liberalisme a l’hora de repartir beneficis i decidir sous i jubilacions multimilionàries per als seus directius. És el mateix Govern captiu, amb pràctiques recalcitrantment de dretes, que diu que no pot intervenir quan aquests directius de les grans entitats bancàries decideixen repartir-se escandaloses primes, al·legant la llibertat d’empresa.

El joc dels disbarats

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Les enquestes no són infal·libles i estic convençut que encara donaran alguns tombs abans d’afrontar l’enquesta de veritat que serà la de les urnes, a la tardor. Però és cert que marquen unes tendències. I la tendència, pel que fa a Esquerra, és d’una clara baixada, que espero que sigui molt menor de la que pronostiquen alguns catastrofistes, més per ressentiment que per cap altra cosa, i per als quals tampoc és que les enquestes els siguin especialment favorables. Com acostumen a fer tots els partits polítics, ningú vol assumir els errors a priori, i només amb els resultats a la mà s’intentarà justificar com sigui el fet de no haver assolit els resultats que s’esperaven, o intentant presentar com a bons el que en realitat haurà estat un desastre.

Es podria entendre que l’aparell del partit, i els seus fidels seguidors, no volguessin entrar ara a analitzar les causes de tot plegat, en part per no agreujar més la davallada i en part perquè, al capdavall tothom té dret a esperar un miracle. Però molt em temo que aquesta mateixa actitud de no voler analitzar la realitat, buscar-ne les causes, i per tant corregir els errors, es mantingui fins i tot després de les eleccions, per pèssims que siguin els resultats i donant per suposat que la culpa és dels altres. És possible que s’intenti justificar atribuint el fracàs a la fragmentació provocada per l’aparició de Reagrupament, sigui quina sigui la candidatura a través de la qual es presenti. Seria confondre la causa amb la conseqüència. El que realment ha fet més mal a ERC és l’enfrontament sostingut per Joan Puigcercós contra tothom (recordem que quan va ser escollit president va aconseguir a l’entorn d’un 30% dels vots de la militància), contra Uriel Bertran, contra Carretero i sobretot contra Josep Lluís Carod Rovira. Això és el que de veritat ha fet mal al partit, al costat naturalment dels errors comesos, i que potser no s’haurien comès si cada un dels sectors no hagués tirat pel seu compte, en funció dels interessos personals; i a més d’un li convenia forçar la repetició del tripartit per a mantenir un cert nivell de poder, també a nivell intern. La sortida de Carretero no va ser sinó un esglaó més de l’estratègia de fer-se un partit a la seva mida, que pogués controlar del tot.

Carod fa temps que ha plegat veles, convençut que ja no hi té res a fer, cosa que és un alleugeriment per a Ridao i Puigcercós, tant pel fet de no entorpir ni interferir en la seva campanya personal com pel fet de tenir la coartada perfecta per a fer veure que el Govern és una cosa i el partit n’és una altra. Així, veiem com ara, quan interessa com a pre campanya electoral, es fan crides a Montilla i en general als socis de Govern, quan en realitat com a partit seiem a la mateixa taula i per tant ens fem corresponsables de la seva gestió. Ho tenen difícil, ara, de convèncer l’electorat que sense Carod i sense Carretero es vol seguir un altre rumb, que aquesta vegada sí que actuarem de veritat com un partit seriós que vol la independència, o com un partit que seriosament treballa per la independència.

Però no ens enganyem. En lloc d’assumir les seves responsabilitats, si finalment els compleixen els mals pronòstics per a ERC, l’actual direcció intentarà carregar contra els mitjans de comunicació i contra les alternatives independentistes que s’estan gestant; però, és molt possible que sigui exactament el mateix que facin alguns d’aquests sectors si no assoleixen els 10 diputats que reclamava Carretero (ja deixo de banda els pronòstics bufanúvols dels qui parlen d’arrasar). Si de veritat Esquerra ha renunciat a la independència, com diuen, i l’independentisme creix, la irrupció de l’única opció independentista hauria de ser espectacular. Probablement, ni una cosa ni l’altra; probablement pagarem tots plegats un joc de disbarats, basat en mesquines personals i lluites intestines.

El mercat laboral

Les paraules no s’utilitzen a atzar i signifiquen allò que realment signifiquen. Si ahir parlava del panorama sindical dels inicis d’aquest segle XXI, avui volia posar-ne un exemple més. Ens hem habituat, com la cosa més normal del món, a parlar de l’economia de mercat, de les lleis del mercat, del mercat de valors... i del mercat laboral. Compartint-ho o no, es pot entendre que els sindicats i els grups autoanomenats d’esquerres hagin renunciat als seus principis i hagin acceptat el concepte d’economia de mercat i de les seves lleis admetent que no hi ha alternativa possible, almenys avui per avui; però costa més d’entendre l’acceptació i l’assumpció del concepte de “mercat laboral”.

Quan parlem de mercat laboral ens referim exactament a això: a un mercat on el que es compra i es ven són les persones, a les quals, si no tenen recursos econòmics, els queda només el marge de llibertat d’optar pel no res. I un cop feta aquesta acceptació del concepte de mercat laboral, és perfectament explicable que una empresa cerqui la forma d’ampliar beneficis ja sigui forçant un major rendiment a la seva maquinària i a la mà d’obra que ha contractat, ja sigui reduint els costos de producció on els treballadors no són sinó pures mercaderies. No es tracta només de restar impotents davant dels mecanismes del poder, l’econòmic o el polític, que tracta les persones amb una absoluta desconsideració, talment objectes dels quals se’n pot treure un profit i es poden llençar quan ja han esdevingut inservibles o simplement quan n’hi ha d’altres que ofereixen millors prestacions a un cost inferior, sinó que els hem donat la justificació moral per a fer-ho. Al capdavall, no fan sinó ser conseqüents amb el concepte unànimement acceptat de les lleis del mercat, del mercat laboral.

Si a ningú se li acut retreure a un empresari que hagi arraconat o portat a la deixalleria una màquina que ha resultat obsoleta, perquè la seva obligació és procurar treure el màxim rendiment possible a les seves inversions, tampoc se li pot retreure que deixi persones a l’atur perquè li surt més rendible instal·lar l’empresa en un altre indret o renovar el personal a un cost inferior. Els problemes de les persones, en un mercat laboral, no existeixen simplement perquè per a l’empresa no deixen de ser mercaderies; i no és problema de l’empresari la sort del treballador afectat per la seva decisió. Igualment, seguint les lleis d’oferta i demanda, és lògic que a l’empresari li interessi que hi hagi un mercat amb excedent de mà d’obra, perquè això li permetrà servir-se’n en unes condicions més avantatjoses i a un cost inferior. I és molt possible, i ben raonable des d’aquesta perspectiva, que la mateixa lògica ens porti a anar força més enllà aprofitant la necessitat dels treballadors per obtenir un lloc de treball. Des de fa uns quants anys, emprant l’eufemisme de la competitivitat, els convenis i les negociacions col·lectives es signen a la baixa, els governs segueixen els criteris de mercat amb mesures cada vegada més favorables a l’obtenció d’un màxim rendiment d’aquests treballadors que volen incorporar-se al mercat laboral, i els empresaris saben que poden forçar la situació perquè la llei d’oferta i demanda els és favorable: abaratiment dels sous, retallada de drets laborals, ampliació de jornada, abaratir l’acomiadament...

No fan sinó aplicar els principis i les lleis de mercat, un concepte que aplicat a les persones ha esdevingut políticament correcte i èticament irreprotxable, amb l’inexplicable vist i plau dels grups d’esquerres i de les centrals sindicals.

Els sindicats del segle XXI

Temps era temps, i d’això ja fa molt de temps, els sindicats solien emprar l’apel·latiu “de classe” per a distingir-se del que s’anomenaven “sindicats grocs”. El seu no era un plantejament de simple defensa puntual dels interessos dels treballadors, sinó una força obrera amb voluntat de transformar la societat i d’avançar cap a un sistema més just i equitatiu. D’alguna manera eren la branca més obrerista dels partits socialista i comunista, quan encara quedava algú que lluitava en contra del capitalisme.

Ben poca cosa en queda de tot allò. No només perquè la caiguda del mur de Berlín va suposar també la desaparició de tota possible alternativa al sistema liberal, sinó perquè, a més, els països referents del socialisme han esdevingut ferotges promotors del capitalisme més salvatge, mantenint les formes gens democràtiques que abans es justificaven amb la idea de la dictadura del proletariat. Els hereus del comunisme, no és que hagin hagut de rendir-se davant d’un model econòmic teòricament més viable i que practiquin un socialisme més descafeïnat, sinó que s’han passat a l’altre extrem i han renunciat fins i tot a aquells mínims components que avui encara es mantenen com a distintius de l’esquerra occidental com ara la defensa del medi ambient, la igualtat de gènere i la no discriminació, i han esdevingut els pitjors enemics de la classe treballadora.

Des de fa una bona colla d’anys, els sindicats van iniciar, amb la complicitat dels diferents governs, el procés de transformació. Abandonaven tota la càrrega ideològica per a convertir-se en entitats de serveis, i sobretot per convertir-se en un poder fàctic que, degudament domesticat per l’Estat, li serveix de coartada permanent per a poder imposar les polítiques més neoliberals. Malgrat tenir una representació percentualment molt escassa del conjunt de la població treballadora (només un 17% dels treballadors estan afiliats), els dos grans sindicats reben enormes quantitats de diners i de recursos públics, a canvi de mantenir una posició “responsable”.

Paral·lelament, i molt abans que esclatés la crisi, els drets dels treballadors s’han anat cotitzant a la baixa, amb el vist-i-plau dels sindicats. A cada nova negociació, a cada nova mesura governamental, els treballadors veuen retallats els seus drets, les seves condicions de treball, i les remuneracions; si fa uns pocs anys parlar dels mileuristes era parlar d’un sou de misèria, avui és una fita a la que aspiren molts treballadors, que inicialment cobren molt per sota d’aquesta quantitat. La funció dels sindicats és la de contenir el descontentament i justificar, simulant algunes batalletes dialèctiques, que vivim en el millor dels móns possibles gràcies a la seva acció.

Mesells per deshonestedat

La reunió informal de Ministres de Cultura de la Unió es va celebrar ahir a Barcelona, evidentment sense cap representació catalana en la delegació espanyola. I, com és habitual la Ministra de Cultura espanyola ha fet ús del segell característic dels socialistes, és a dir de la mentida. Per justificar l’absència de cap representant del Govern català en la trobada ha tingut el desvergonyiment de dir que la raó era una “simple qüestió normativa”.

A la mateixa reunió, desmentint a la Ministra, hi havia un representant del Govern escocès encapçalant la delegació britànica. Senzillament, al marge de les aspiracions independentistes de l’actual Govern escocès, el Govern britànic considera com a propis els escocesos i a l’hora de formar la seva delegació ha considerat que qui millor podia representar-lo a Barcelona, per la temàtica que s’hi tractava, era un escocès. Això és impensable a Espanya. Per al Govern espanyol, quan es parla d’Espanya o d’una delegació espanyola queda implícitament exclosa Catalunya. El Govern laborista britànic pot cedir la seva representació a un representant del Govern escocès, encara que aquest sigui d’un partit opositor com és l’SNP, però el Govern espanyol no pot fer mai el mateix en relació al Govern català, encara que sigui del PSC-PSOE.

Costa d’entendre que una majoria dels socialistes catalans s’obstinin a considerar-se també espanyols, quan al PSOE (com al PP) tenen tan clar que els catalans no en som d’espanyols. Hi ha una explicació. La Ministra, fent gala d’un alt nivell de deshonestedat personal, no ha tingut cap inconvenient en mentir per justificar la seva actitud. Ells no són a la política per fer cap servei al país, ni que sigui al seu país, sinó per unes ambicions personals de poder. Les mateixes que fan que els socialistes catalans facin el paper de gos mesell davant dels espanyols que els tracten amb tanta desconsideració. Alguna engruna en treuen de la seva meselleria.

Burla al comú dels mortals

Resulta certament insòlit que en una resolució judicial s’hi llegeixin expressions iròniques i impressions personals o aïrades, com les que signava el jutge que porta el cas Palma-Arena en inculpar l’ex president popular Jaume Matas. Però la gent del Partit Popular difícilment gosarà protestar perquè saben que aquestes expressions del jutge són fruit del descarament del seu company de partit i de l’evidència dels fets.

Jaume Matas, segons el jutge, ha vingut a burlar-se de tothom amb explicacions inversemblants. Però aquesta no és pas una actitud nova per part de la dreta mallorquina. Ho va fer durant molts anys, quan era al Govern fent tàndem amb Unió Mallorquina. Els abusos i les conxorxes per enriquir-se eren evidents i denunciats a diari pels partits de l’oposició i en general per la societat illenca; però ningú els feia cas. La corrupció és generalitzada al Partit Popular, i de sobres coneguda per la cúpula de Madrid, però ells confien que, com a València, jutges amics, comprats o apartats de les investigacions, els faran sortir airosos de la situació i no els afectarà a l’hora de guanyar les properes eleccions espanyoles. Deu tenir raó el jutge quan afirma que Jaume Matas, en les seves declaracions, es burla dels mortals; però la principal burla és la que ens fa el Partit Popular, pretenent fer-nos creure que no sabien de les actuacions dels seus presidents autonòmics, Camps i Matas, que els pagaven les campanyes, o del màxim responsable de finances del partit involucrat en el cas Gurtel al costat d’altres dirigents populars.

I la burla final vindrà quan una part important dels electors els faran confiança, sabent amb quina mena de gent se l’estan jugant. Certament, bona part de la població conservadora, a l’estil de Homer Simpson televisiu, no té cap inconvenient en donar suport a gent corrupte si creu que amb ells en pot sortir beneficiada. Entre l’electorat d’esquerres, la corrupció és molt mal vista i se sanciona amb una retirada del suport a les urnes; entre l’electorat de dretes, en canvi, aquesta mateixa corrupció no deixa de ser un indicador ben valorat per la capacitat per a sortir-se’n de totes, com faria ell si pogués. Com hem vist a Itàlia amb Berlusconi, també aquí per més que la corrupció sigui generalitzada al Partit Popular, tenen molts números per a guanyar les eleccions a València, a les Illes i a l’Estat espanyol. És com a mínim una burla als mortals honestos, que potser no són majoria.

La gran mentida de les esquerres

El Govern de la Generalitat ha posat el crit al cel perquè el Govern espanyol ha decidit retallar en un 65% el fons estatal per a les polítiques d’acolliment d’immigrants. Això vol dir que la Generalitat rebrà només 15 milions d’euros, en lloc dels 43 que va rebre l’any passat. La reducció d’una despesa en un 65% no és un mer ajustament de pressupost ni un estrenyiment de cinturó motivat per la crisi, sinó una decisió política inequívoca de tancar una línia d’actuació que no deuen considerar prou interessant. I és també el resultat de la gran mentida que ens han anat venent durant tot aquest temps.

Per simular que encara queda algun rastre de govern d’esquerres, Zapatero insisteix (menteix) reiteradament que la seva sortida de la crisi s’ha de fer sense perjudicar ni les polítiques socials ni les de recerca i innovació. I probablement hi insisteix tant perquè sap que són les primeres que ha decidit retallar dràsticament. L’únic argument que li queda al Govern Zapatero perquè no se l’acusi de la falsedat en la seva proclama de “sortir de la crisi sense afectar les polítiques socials” és que tampoc està fent res per sortir de la crisi. No s’han estalviat diners a l’hora de donar suport al món financer ni a les grans empreses, com hauria fet qualsevol govern de dreta pura i dura, al mateix temps que s’han retallat les despeses socials i es proposen mesures contra els treballadors, com faria qualsevol altre Govern de dretes. Però tampoc es queda curt el Govern de la Generalitat. En la darrera entrevista televisiva al President Montilla aquest mentia desvergonyidament quan afirmava que no s’havien reduït les plantilles dels centres educatius, quan des de les escoles se sap i es pateix la decisió de no cobrir determinades substitucions o de no dotar del personal necessari per atendre els alumnes nouvinguts o amb necessitats especials; de la mateixa manera que la sanitat pública catalana ha patit en els darrers temps una davallada important, degut també a la manca de recursos.

I aquesta és la gran mentida. Ens volen vendre la idea de l’existència d’uns Governs d’esquerres enfront d’uns amenaçadors governs de dretes; quan per als treballadors les amenaces, les pèrdues en drets laborals, en serveis i en prestacions socials, són similars governi qui governi. En l’àmbit espanyol, a tot estirar podem parlar del PSOE com d’una dreta més educada, no tan corrupta, més civilitzada, però dreta al cap i a la fi. Mentre que a Catalunya, els socialistes ni tan sols poden presumir d’això en relació als convergents. Ja n’hi ha prou de mentides; de ben segur que a la tardor a Catalunya hi haurà un Govern de dretes (guanyi qui guanyi), i tant se val que sigui una dreta més sensible a la realitat del país.

Passar pàgina al franquisme

L’enrenou que va portar l’exhibició a l’Eurocambra d’un original de la Constitució Espanyola amb l’escut franquista, l’han resolt de la manera que calia esperar: passant pàgina. Podrien haver canviat tota la peça que s’exposava a la vitrina, i col·locar-hi un text constitucional que no fos inconstitucional; però la gràcia era, i és, que aquell és l’original i la resta són còpies manipulades. La Constitució Espanyola porta d’origen el segell del franquisme. I com a molt, el que es pot fer és canviar de pàgina perquè no produeixi nàusees.

És aquell mateix franquisme que la Llei de la Memòria Històrica volia posar al seu lloc, i que es va quedar a mig camí. En un sistema democràtic, a partir de l’aprovació d’una llei els poders públics poden emprendre les iniciatives corresponents i la funció de la Justícia, en tot cas, és sancionar-ne els incompliments. A Espanya, però, el sistema funciona a l’inrevès, almenys quan convé políticament. A partir de l’aprovació de la Llei de Memòria històrica hom hauria de poder revisar els crims i barbaritats comeses per la dictadura; però l’aparell de la Justícia, en aquest cas a través de la Fiscalia, el que fa és dir que aprovada la Llei ja no cal, per exemple, obrir el procés de nul·litat del sumari contra el President Companys. Els nostàlgics del franquisme, no ho oblidem el grup terrorista més criminal del segle XX, ja han fet prou acceptant que s’aprovés una Llei de Memòria històrica que els ha desposseït de l’honor amb què s’exhibien fins ara, com perquè a més algú tingui la pretensió de ser conseqüent amb la Llei. La solució espanyola sempre és passar pàgina.

Però es passa pàgina per no haver de renegar de l’àliga i dels símbols feixistes que continuen presents en la Constitució espanyola original que s’exhibeix a Brusse·les. I es passa pàgina per no haver d’assumir les responsabilitats dels qui en el seu moment van donar suport al terrorisme, i li continuen donant ara. La Fiscalia no és ningú, des d’un punt de vista democràtic, per a sancionar si s’ha de considerar nul o no el Judici al President Companys. Però és que si això fos cert, hores d’ara podrien sorgir milers de reclamacions de persones, entitats i institucions espoliades pel franquisme, que podrien reclamar no solament la restitució de l’honor sinó dels bens confiscats a través d’uns judicis i d’unes sentències que, segons la Fiscalia, ara s’han de considerar nuls.

No prengueu l’ascensor, preneu el poder

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Més o menys feia així una d’aquelles frases cèlebres del maig del 68. Així de senzill; només cal que ens hi posem tots a la una i la nostra força serà irrefrenable. Tan simple i tan elemental que costa d’entendre per què no ens hi hem posat abans. Però ara, sí; ara hi ha l’empenta i la ferma convicció d’arribar fins al final, i la victòria no se’ns pot escapar a no ser que els col·laboracionistes i cagadubtes de sempre es facin enrere. Només ells en seran els responsables.

No és pas nova la cançó. Els qui portem ja uns quants anys al damunt hem viscut situacions similars en què algú ha volgut traçar la línia divisòria entre els qui fan el salt amb ell i els covards que no han gosat seguir-lo. Si haguéssim atès la seva crida i haguéssim fet el pas endavant, la independència no se’ns hauria pogut escapar. Però al final, vés per on, quatre mal comptats han fet el salt al buit, han cremats molts esforços i il·lusions, i han quedat aïradament sorpresos de la poca resposta obtinguda. La culpa és, evidentment, dels qui no han gosat fer aquell salt redemptor, dels interessos de partit, del sistema que tot ho corromp, dels qui controlen els mitjans de comunicació... de tothom, menys del qui va considerar pel seu compte que havia arribat l’hora de fer el salt.

Serà el 92 l’any de la Independència? Deia un dels llibres dels seguidors Carles Muñoz Espinalt, agrupats en l’Associació de Psicoestetes. Les seves eren uns proclames inqüestionables: ens havíem de treure el complex d’esclau, i prendre’ns la llibertat amb plena convicció de les nostres possibilitats, amb arrogància si cal. Més concreta era la proposta d’una Assemblea Popular dels Països Catalans; en aquest cas, també al marge dels partits polítics, només calia iniciar assemblees de veïns, primer els de l’escala, després els del carrer, del barri o del poble, fins arribar a la constitució de l’Assemblea Nacionals dels Països Catalans que podria exercir la seva sobirania. D’aquest mateix caire podria ser la iniciativa del Cens Nacional del Poble Català; copiant potser el model nord-americà, només calia inscriure’s en aquest cens on hi serien tots els ciutadans que es consideren membres de la nació catalana, i que per tant tindrien dret a votar i decidir sobre el futur de la nació.

Al marge del respecte que em mereixen totes, o pràcticament totes, les iniciatives que tenen la sana intenció de defensar els interessos nacionals, és evident que alguna cosa està fallant quan una darrere l’altra aquestes iniciatives s’estavellen amb la dura realitat. I no em serveix de res que s’argumenti que la responsabilitat del fracàs és dels qui no han seguit la consigna. És el mateix que passa amb les propostes independentistes (a part de la d’ERC) que en totes les eleccions s’acostumen a presentar i treuen uns resultats purament testimonials. I pot ser el que alguns estan predicant ara, com si tot ens ho haguéssim de jugar a una sola carta, i donant per fet que no es pot comptar amb els cagadubtes, porucs, col·laboracionistes, venuts, renegats o traïdors dels partits tradicionals, per més que es diguin independentistes i nacionalistes. El problema no és si tenen més o menys raó, com en podien tenir el PRC, Catalunya Acció o tants d’altres, ni si la seva proposta és més radical, en el sentit de més nítida i transparent, sinó la seva credibilitat. Temps enrere apuntava, certament esperançat, que si Reagrupament era capaç de generar un clima d’engrescament progressiu que anés incorporant nous sectors i noves persones al projecte, podia realment esdevenir un revulsiu molt saludable en la política catalana; tot i així, per bo que fos el resultat, sempre caldria comptar amb els altres grups nacionalistes per a assolir la majoria sobiranista necessària al Parlament de Catalunya.

Però molt em temo que no s’està guanyant aquesta batalla de la credibilitat. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que creix el sentiment sobiranista, i malgrat tot és molt possible que la davallada d’ERC no sigui ni tan sols compensada per la irrupció de Reagrupament. La gran beneficiada seria justament la força més indefinida en l’àmbit del sobiranisme, la que afirma que una consulta sobre la independència no figura, d’entrada, entre les seves prioritats per a la propera legislatura. Potser tenim la raó, però no tenim la capacitat de fer-la creïble.

Va de pederastes

Els escàndols se succeeixen sense interrupció, com si algú hagués obert l’aixeta informativa. No és només a Irlanda, sinó a tota Europa i als Estats Units. I no es tracta de casos molt aïllats i puntuals, sinó d’accions premeditades i de forma continuada. L’Església Catòlica, amb el Papa al capdavant, està implicada per acció, omissió o encobriment en molts casos de pederàstia, que fins ara s’havien mantingut més o menys amagats de l’opinió pública. Sembla que els mitjans de comunicació, o almenys alguns, han començat a perdre la por i a explicar el vergonyant encobriment que en feia l’Església.

Aquell mateix Papa que repartia bufetades als religiosos que al tercer Món tenien la gosadia de posar-se al costat del pobres, beneïa organitzacions com els Legionarios de Cristo presidits per un individu, Marcial Maciel, amb un historial ben galdós, on entre altres perles hi havia la pederàstia. I per escarni dels qui encara tenen un mínim de bona fe, alguns pretenen portar als altars un Papa d’aquesta baixesa moral. Però no és millor, pel que sembla, el seu successor, també implicat en casos d’encobriment de les pràctiques de pederastes. Com en un règim feudal, encara hi ha qui considera aquest un afer intern de l’Església, com si fos suficient el fet d’apartar algun dels sacerdots pederastes del seu exercici o simplement traslladar-lo a una altra parròquia, en lloc de portar-lo davant de la justícia. A ells i als seus encobridors; sigui quin sigui el color del birret.

Una cosa és l’acció de la Justícia que hauria d’actuar amb la mateixa contundència amb què actua en els altres casos. I una altra és la reacció que caldria esperar dels creients mínimament honestos, que també n’hi deu haver. Quina credibilitat i quina autoritat moral tindran per a difondre una concepció moral cristiana si ells mateixos consenten el manteniment d’una jerarquia implicada en delictes d’una immoralitat flagrant.

Del vermell al taronja

Curioses les explicacions que ens donava el Conseller Joaquim Nadal davant de les incidències que han tingut lloc els darrers dies als trens de Rodalies. Curioses, perquè ningú diria que res hagi canviat d’ençà del traspàs del servei: els mateixos problemes, la mateixa desinformació i desatenció als usuaris i les mateixes excuses o justificacions per part dels responsables.

El Conseller Nadal explicava, amb aquella profusió de detalls que el caracteritza, que no totes les incidències eren imputables al servei, ja que hi havia hagut elements externs que les havien provocat. I ho deia amb un to de demanar comprensió com si volgués dir: “aquesta vegada ha estat diferent, perquè s’han donat unes circumstàncies externes que ho justifiquen...”. Però, està clar, abans del traspàs, cada vegada que es produïa un incident també era perquè hi havia hagut algun element que n’havia alterat el normal i fràgil funcionament. La qualitat del servei no s’ha de basar només en el funcionament en situacions de normalitat, sinó també en la capacitat de previsió i de ràpida resolució de les incidències provocades per aquests, sovint inevitables, elements externs.

És cert que des de fora, des de la distància, és relativament fàcil queixar-se pel mal funcionament de qualsevol servei, tant se val que sigui de Rodalies com de les elèctriques. Els ciutadans, com a usuaris, es queixen davant dels responsables a voltes ignorant la complexitat de la gestió d’aquests serveis, i els serveixen de ben poca cosa les justificacions tècniques que els puguin donar. Però el que no pot fer un polític és secundar les queixes quan el servei està gestionat per un altre, i quan n’assumeix la competència recórrer a les mateixes excuses. Per a sentir les mateixes explicacions no ens calia el traspàs. Els ciutadans esperen percebre algun canvi més en el servei de Rodalies que el canvi de color del seu logotip, del vermell al taronja.

Socis d’ETA

El PP segueix fidel a la seva estratègia en relació a ETA. Quan en un programa televisiu, encara que fos en broma, es presentava la imatge de la cúpula del PP celebrant que ETA tornés a l’activitat violenta, amb morts inclosos, vaig pensar que hi podria haver sarau. Però, no. Entre altres coses, perquè tothom sap que és veritat, que al Partit Popular li interessa que hi hagi una ETA no pas molt forta però sí activa que li permeti justificar algunes de les seves polítiques repressives i sobretot frenar l’independentisme. Un cop aconseguit l’objectiu de tenir l’excusa d’una ETA activa, només cal col·locar-li els socis oportuns per a posar-los tots en el mateix sac.

De fet, és una estratègia del partit de Rajoy, però que també han seguit alguns jutges. Tots parteixen de la idea que el crim més greu seria el d’arribar a una solució negociada del conflicte, que és preferible continuar assistint a funerals i engruixir les associacions de víctimes del terrorisme, que ara podrien obrir una delegació francesa, abans que arribar a cap acord de pau. Es necessita tenir un enemic actiu per a poder justificar una resposta també activa. I a partir d’aquí és relativament fàcil, com ha fet el portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, penjar l’etiqueta de soci d’ETA a qualsevol adversari polític. L’ha penjada al PSOE, insinuant que podria estar negociant alguna cosa amb el món abertzale, com l’ha penjada a ERC més directament. Per a fer aquestes afirmacions, que si més no li serveixen per a sortir als mitjans de comunicació i reivindicar-se personalment, no necessita cap mena de prova ni d’argument que ho avali. Ell sap que probablement hi haurà protestes dels partits assenyalats, però que tindrà el suport dels seus mitjans de comunicació i sobretot de l’aparell de la Justícia que també s’ha servit d’aquesta mena d’argúcies per a condemnar sectors políticament incòmodes, com ho són els abertzales que tenen la pretensió de trobar una sortida pacífica al conflicte basc.

A Euskadi, qualsevol que defensi el dret del poble basc a decidir el seu futur coincideix amb els propòsits d’ETA; de la mateixa manera que hi coincideix qualsevol que pretengui una normalització de l’eukera com a llengua nacional. I qualsevol que, per un mínim pudor democràtic, cregui que no es pot deixar sense representació política un 15 o un 20% de la població basca, també és un virtual soci d’ETA, perquè aquesta organització també creu que els abertzales tenen dret a participar en les convocatòries electorals. De la mateixa manera, traspassat el tema a Catalunya, qualsevol que defensi la idea de llibertat nacional, com que també la defensa ETA, ja pot ser considerat soci de l’organització. De fet, el PP i ETA coincideixen plenament en aquesta estratègia de marcar ben clar el front bèl·lic, de creure que és amb les armes com cal resoldre el conflicte; en el fons, potser Mayor Oreja el que reclama és ser el soci preferent, si no exclusiu, de l’organització etarra.

Necessitem un lideratge fort?

No sé si és ben bé això el que molts imaginaven quan Joan Carretero, recordem que empès per la mateixa direcció d’Esquerra, va iniciar la seva aventura a la recerca d’una força renovadora i desacomplexada que ens havia de treure a molts de l’ensopiment i del desànim. Amb més o menys raó, és cert que va crear uns primers moments d’eufòria quan hom imaginava el naixement d’un nou lideratge capaç d’aglutinar transversalment el món del sobiranisme. Hores d’ara, tot i la pràctica confirmació de Joan Laporta com a fitxatge estrella, sembla que les expectatives s’han diluït força.

Ens queixem sovint d’una manca de lideratge polític, no només de partit, sinó de país; i suposo que tenim raons sobrades per a fer-ho. És possible que l’Artur Mas assoleixi finalment la Presidència de la Generalitat, però potser més pels errors i la mala imatge del tripartit que per mèrits propis. I en tot cas, ancorat en un posicionament ideològic molt concret i amb molts interessos per defensar, costa de veure’l com el líder capaç d’aglutinar diferents sensibilitats nacionals per a fer cap salt definitiu per a l’exercici del dret a decidir. No cal dir que Puigcercós, en tant que dirigent del partit que ha aconseguit que sectors importants de l’independentisme ja no vegin en Esquerra aquella força esperançadora que ens havia de conduir qui sap on, queda encara més lluny de la imatge d’un líder sòlid amb vocació d’estadista. Per a molts, l’esperança estava posada en Joan Carretero que apareixia amb ganes d’oblidar la seva etapa a Esquerra i de fer un tomb renovador a la política catalana. Però li ha sortit Joan Laporta, un home que per la seva banda també havia suscitat prou il·lusions pel fet d’haver demostrat una determinada capacitat de lideratge, ni que fos en el camp de l’esport. Alguns van imaginar que el tàndem Carretero-Laporta podia ser imparable, però no van preveure que també podia ser autodestructiu.

A vegades, dos i dos no fan quatre. Els seguidors de Joan Laporta, en el món del futbol, no tenen cap inconvenient en permetre-li sense retrets el seu posat a voltes fatxenda, els seus tics autoritaris o les seves sortides de to, si al capdavall és capaç de portar sis títols en una sola temporada. Entre els seguidors de Carretero, en canvi, no eren pas pocs els qui interpretaven la idea de la regeneració política com una fórmula assembleària en què es donava protagonisme al ciutadà o al militant del carrer. Potser Carretero estava disposat inicialment a implantat aquest concepte de regeneració política, però la possibilitat d’aliar-se amb Joan Laporta, l’ha obligat a adoptar alguns dels seus tics; ha hagut d’adaptar els reglaments interns i els tempos ideals per a la formació de la candidatura a les necessitats personals de l’encara president del Barça. I això ha generat friccions i problemes interns que li han malmès la imatge inicial. No sé si tothom estaria disposat a acceptar un lideratge sòlid, personalista fins a ratllar l’autoritarisme, a l’estil de Jordi Pujol, amb la promesa que tant se val les formes quan l’important és assolir l’objectiu.

I tanmateix, potser tampoc seria cap disbarat imaginar l’aparició d’un lideratge fort capaç de portar el país cap a la independència. El disbarat, però, pot ser majúscul si aquest lideratge fort només ha de servir per crear una força testimonial.

Ara s’entén una mica més

Realment, va semblar del tot incomprensible l’actitud dels nacionalistes radicals del PSC, tipus Ferran, Balcells o Figueras, clamant contra la Mònica Terribas per fer la seva feina com a periodista en l’entrevista al President de la Generalitat. I més incomprensible quan el que reclamaven era que “a ell, això no se li podia fer”; i aquest això no era altra cosa que la formulació de preguntes mínimament compromeses per tal d’obtenir la informació i les explicacions que els ciutadans tenien dret d’esperar del seu màxim representant polític. No amagaven la idea que, segons ells, la periodista havia d’oblidar-se de la seva professió i fer un simple acte de reverència al líder, de manera que més que una entrevista es convertís en un espai publicitari pre electoral.

Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica..., no tenen punt de comparació.

Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.

Israel, amb el ple suport de la comunitat internacional

Israel continua amb la seva política d’ocupació dels territoris palestins amb nous assentaments i construccions massives. És una estratègica perfectament calculada: sap que això tindrà com a resposta el rebuig de la població palestina, que hi haurà protestes i enfrontaments, i alguns morts per entre mig. Res que els preocupi excessivament, i no pas només perquè la majoria de les víctimes acostumen a ser del bàndol palestí. Amb aquest projecte endavant, i en contra del que s’havia pactat en anteriors ocasions, ara tindran un nou marge de maniobra per a la negociació, que en el pitjor dels casos sempre els resultarà beneficiosa.

Experts internacionals, de les Nacions Unides, de la Unió europea, d’organitzacions no governamentals, han pogut constatar els crims comesos una i altra vegada sobre la població palestina que es veu sotmesa a unes condicions inhumanes; han pogut constatar que es violen no només les resolucions de les Nacions Unides, sinó totes les lleis i tractats internacionals. Però no hi fa res. Cap país del món occidental gosaria plantar cara a les Nacions Unides, als Estats Units, a Rússia i a la Unió europea. I Israel, tampoc. És cert que alguns han escenificat un simulacre d’enuig contra les agressions del Govern israelià, però ells saben que és pura comèdia. Per a poder tirar endavant els seus plans, el Govern israelià sap que compta amb el suport incondicional, ferm, decidit i imprescindible de la comunitat internacional. I no pas aquella mena de suports que sovint es diu que es donen i que es queden amb mers actes simbòlics, sinó un suport real, econòmic, militar i també en l’àmbit de l’aplicació del Dret internacional.

Se’n guardarà prou cap jutge de pretendre fer complir els tractats internacionals. En cap cas, la Justícia tindria la gosadia d’aplicar el mateix criteri per crims contra la humanitat que es vol aplicar a règims, ni més ni menys criminals que aquest, però que no reporten beneficis. A la llista negra d’organitzacions considerades “terroristes” n’hi ha algunes que hi són no pas perquè hagin comès cap crim, sinó perquè no el condemnen amb prou contundència; però ningú gosaria posar-hi un règim que comet accions de terror permanent contra la població palestina, i que compta les seves víctimes per milers. El “poder” inclou també la capacitat de decidir quin terrorisme és condemnable i quin pot ser justificat i protegit.

De l’anàlisi a la caricatura

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Naturalment que cadascú és ben lliure d’escriure com més li plagui, i el sentit de l’humor no hauria d’estar renyit amb el rigor. Però no s’haurien de confondre els registres i donar a cadascun el valor que li correspon en el lloc adequat. I el cert és que en l’àmbit del sobiranisme, i sobretot en els fòrums d'internet, acostumen a sovintejar contertulians amb un prosa fluïda, deixada anar, que no estalvia el to caricaturesc més agosarat, els eufemismes més delirants, i els jocs de paraules, sobretot inventant-ne de noves probablement perquè no en tenen prou amb les que hi ha al diccionari. És un estil com un altre, que no té per què desmerèixer qui en fa ús, però que sovint aporten ben poc a l’anàlisi i que en determinades circumstàncies poden entorpir el debat.

Hom pot entendre que un columnista com l’Iu Forn, per exemple, se serveixi, amb més o menys gràcia, d’aquest estil. Al capdavall, ell no pretén fer cap diàleg amb ningú, i tothom sap com s’han de prendre els seus articles; o passar-los per alt. Tenen el seu valor i el seu mèrit, perquè ell mateix deliberadament ha volgut donar al seu espai aquest to que el caracteritza. Però no és el mateix quan es tracta d’un fòrum obert on s’intenta establir un diàleg i un debat, com el que es manté permanentment al sí del sobiranisme. Aquí, les diferències entre els que intervenen són molt més de matís que de fons, cosa que obliga a ser molt més precisos i acurats, oi més si tenim la pretensió de crear un espai de confluència entre les diferents sensibilitats i les diferents famílies del sobiranisme.

Pot resultar divertit, és cert, recrear-se en l’enginy creador de nous vocables, i parlar d’Ecspanya o de d’Ejpaña, del P$OE o dels ExRepublicans. Com pot ser més cridaner adjudicar el qualificatiu de “feixista” al primer que passa i no és dels nostres, o dividir els catalans entre patriotes i botiflers. Ben mirat, no és pas tan diferent del que es fa en determinats fòrums de l’extrema dreta espanyolista on tant es pot parlar del “pensament únic”, de les “imposicions del català” com del "Villarato”; i aquests ja s’ho faran. Però, en el món del sobiranisme, tot plegat ajuda ben poc al diàleg i més aviat serveix per evitar raonaments serens i objectius, i en tot cas per a bastir murs entre els qui haurien de ser còmplices d’un mateix propòsit. No hauria de ser el mateix llegir un article o un comentari del Bloc Gran del Sobiranisme que llegir-lo al Banana Tribune , posem pel cas. Probablement, si la intenció no és la de fer humor a seques, el recurs a aquesta disbauxa dialèctica amaga la incapacitat per a argumentar amb solidesa i rigor. Quan algú necessita exagerar o caricaturitzar una situació és perquè sap que explicant la realitat amb la paraula justa els seus arguments no se sustenten. És una manera de crear artificiosament un món propi, irreal, enfront del qual no hi valen els raonaments ni l’evidència dels fets; on tot s’explica caricaturescament amb la finalitat d’autojustificar-se, i on tot encaixa a la perfecció, menys la realitat.

Com en els contes infantils, per als més menuts és més fàcil imaginar-se una nena bonica i una bruixa perversa, que no encarar-se a una realitat on sovint no és tan clar qui és el personatge bo i qui fa el paper de malvat.

Exèrcit salvador? Ni en broma

En motiu dels temporals de neu, com en d’altres ocasions pot haver estat per un incendi o per algun altre esdeveniment extraordinari, quan es veu que els mitjans habituals poden quedar desbordats es recorre, només com a darrera instància, a l’exèrcit. També en aquest cas la caverna mediàtica s’ha afanyat, fins i tot amb un to ridiculitzant, a assenyalar que al final ha estat l’exèrcit que ens ha hagut de treure les castanyes del foc; precisament a nosaltres, tan poc simpatitzants de l’exèrcit espanyol!.

Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que sembla realment extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?.

Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris i en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sanguinari i pervers del segle XX.

I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?

No és una crosta, sinó pus

Quan el senyor Joan Ferran i el sector més abrandadament nacionalista del PSC clamava contra el que ells anomenaven la “crosta nacionalista” és possible que algú cregués que es tractava d’un interès per fer que els mitjans de comunicació públics no transmetessin un determinat ideari polític. De fet, el plantejament que en feia Joan Ferran ja deixava clar que el tema no anava per aquí, sinó que es pretenia treure o d’expulsar-ne aquells professionals que se sospités que no eren de la seva corda, al marge de si actuaven o no amb professionalitat. I és evident que l’actitud del senyor Joan Ferran no era en cap cas una actitud personal, sinó que formava part de l’estratègia del partit per acabar de controlar els mitjans de comunicació.

Aquesta vegada, potser per la proximitat d’unes eleccions que no els auguren massa bons resultats, han perdut els estreps i s’han deixat veure la cara. Sense embuts ni frases a mitges tintes han deixat anar allò que sentien, i era que essent ells al Govern és imperdonable que un professional vulgui actuar com a tal i no seguir les consignes de partit. Si a Barcelona TV, posem per cas, està ple de professionals d’escassíssima qualitat que utilitzen permanentment el carnet de partit en lloc del de periodista, per què no hauria de ser igual a TV3? No han fet, en el cas de l’entrevista al President de la Generalitat, la més mínima crítica al rigor professional de la Mònica Terribas, perquè tampoc haurien sabut fer-la, i simplement s’han dedicat a remarcar que “això no es fa a un dels nostres”. Quan el President Montilla mentia descaradament en l’entrevista, afirmant per exemple que no s’havien reduït els recursos materials i de personal a les escoles, la Monica Terribas podia haver estat molt més incisiva, perquè no és admissible que es menteixi públicament d’aquesta manera; i no ho va fer. Es va limitar a demanar explicacions al president sobre els temes d’actualitat, i que són els que se suposa que la gent esperava sentir per boca del seu President. I aixó és el que molestava al Partit dels Socialistes; perquè ells estan acostumats a dirigir des del carrer de Nicaragua el periodistes corruptes tot indicant-los a qui han d’entrevistar, què li han de demanar i com li han de demanar.

El desmentiment per part del PSC de què aquestes posicions crítiques amb la independència dels professionals de la Televisió pública eren opinions personals que no compartien són una mostra més de la seva mesquinesa. Tothom ha pogut llegir en el web oficial del partit, com destacaven algunes d’aquestes desaforades crítiques contra la Mònica Terribas. I és que no es tracta de què els Ferran, Balcells, Figueras o Martín siguin uns abrandats nacionalistes espanyols, cosa perfectament legítima, sinó que es tracta d’actituds de deshonestedat personal, compartida i recolzada pel partit, en la mesura que pretenen corrompre els professionals del periodisme. Per ells la “crosta” no és la que no comparteix les seves idees sinó la que no segueix les seves consignes.

Mònica Terribas, la catalana de l’any

A l’estil de Berlusconi, els socialistes saben que una de les claus per a mantenir-se al poder, és el domini dels mitjans de comunicació. Ho han fet a Espanya, on han de competir amb la mateixa estratègia seguida pel PP, i ho fan a Catalunya on els nacionalistes no han sabut mai bastir projectes comunicatius d’una cert envergadura. Per això, des del PSC van començar a fer córrer la idea que calia eliminar la “crosta nacionalista” de Televisió de Catalunya, que no era sinó un eufemisme per a col·locar-hi els seus peons. Semblava que s’havia arribat a un cert consens, en el sentit de fer una purga relativament suau i de col·locar-hi al capdavant professionals de reconeguda vàlua i que ningú pogués atribuir-se com a propis; però per als socialistes això és del tot insuficient, si no poden dirigir ells des del carrer Nicaragua la línia ideològica de la televisió.

El resultat d’aquest nou període de Televisió de Catalunya és que, si bé no s’han eliminat alguns dels aspectes més simbòlics de l’àmbit català com el mapa del temps, sí que s’ha refermat el marc espanyol com a punt de referència informativa. Ho han denunciat reiteradament col·lectius externs i periodistes de la mateixa televisió. L’organització de la Gala del Català de l’Any en pot ser un altre exemple; quan convé, El Periòdico, el diari del PSC de referència, n’és l’únic organitzador, però quan convé Televisió de Catalunya intervé com a coorganitzador i s’ho pren com un acte oficial. Però per al Partit dels socialistes mai ni res no és prou, en el seu afany de controlar-ho tot. Els radicals nacionalistes espanyols encara veuen indicis d’excessiva catalanitat en la Televisió de Catalunya, i denuncien que es parli massa de la realitat del país o que no se’n parli al mateix nivell que es parla d’Extremadura. I sobretot no poden suportar que encara hi hagi professionals del periodisme que vulguin fer la seva feina lliurement, sense obeir les seves consignes; i més si després del desgavell viscut al país els darrers dies, entenien que al PSC li convenia una entrevista al President de la Generalitat endolcida i amanyada amb finalitats exclusivament electoralistes. Per sort, la directora de Televisió de Catalunya va fer servir el carnet de periodista i es va limitar a fer l’entrevista que corresponia en aquest moment, ni més ni menys incisiva de la que hauria fet qualsevol altre professional.

D’aquí que els nacionalistes radicals del PSC, com Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras, saltessin immediatament contra Mònica Terribas per considerar que “això no se li fa al nostre President”. Però qui ha donat la nota més precisa d’aquesta actitud dels socialistes ha estat el conseller municipal del PSC, vicepresident del districte de Sant Martí i gerent de l'Institut Metropolità del Taxi, Miguel Àngel Martín. Després de vomitar tota mena d’insults i despropòsits contra la periodista, i ja com a argument final, qualifica la periodista de ser una 'mal follada'. És la talla intel·lectual, ètica i de dignitat del partit?. Mentre permetin que una persona d’aquesta baixa estofa els representi, sí.

Tots a favor de la xenofòbia

Per a segons quins mitjans de comunicació, el fet que determinats grups fins ara extraparlamentaris tinguin la legítima pretensió d’irrompre en el panorama polític amb propostes més o menys innovadores, però en qualsevol cas sempre respectables, no és notícia. Acostumen a ser els grans mitjans de comunicació, públics o privats, que centren tota la seva atenció informativa en les reiterades declaracions dels líders de les grans formacions polítiques amb les quals se senten obligats. Si algú pretén retreure’ls l’oblit en què deixen aquests grups minoritaris s’excusen en què la seva obligació és cobrir bàsicament les forces majoritàries.

Un criteri que no s’utilitza tant, afortunadament, quan es tracta de temes de cultura, per exemple, on sovint se’ns presenten propostes ben minoritàries per no dir marginals. És evident que en el cas de la informació política no es tracta només d’aplicar o no el criteri de presentar davant l’opinió pública aquestes propostes que inicialment no gaudeixen d’un suport molt ampli, per més que puguin ser igualment interessants; ells saben que, precisament, deixant-les al marge de l’atenció informativa s’impedeix que puguin tenir més recolzament electoral. Els mitjans de comunicació no actuen amb imparcialitat oferint aquelles informacions que podrien interessar més o menys els ciutadans, sinó que fan una clara discriminació a priori per tal d’afavorir-ne unes i d'evitar que en sorgeixin de noves.

Però també fan una clara excepció. Quan es tracta de potenciar i donar imatge a determinats partits xenòfobs, tots els mitjans els obren les portes, encara que es tracti de grups extraparlamentaris amb molt menys suport social que aquests altres grups que marginen deliberadament. Ho hem vist en altres pre campanyes, i ara es torna a repetir. Els grups xenòfobs i d’extrema dreta reben un tractament informatiu exageradament superior al que els correspondria per la seva representativitat. Alguns ho dissimulen fent veure que el que pretenen és criticar-los o posar-los en evidència, perquè són perfectament conscients que aquesta és la millor propaganda que se’ls pot fer. Si finalment algun d’aquests grups arriba al Parlament, no serà per atzar ni pel pes específic del grup o dels seus líders, sinó pel suport desmesurat que estan rebent dels grans mitjans de comunicació.

Un problema de credibilitat

Els diaris, com els polítics, quan volen tenir un titular en exclusiva, fan una enquesta. Tothom sap com són aquesta mena d’enquestes, fetes a corre-cuita, amb els enquestadors que van a preu fet, sense cap rigor metodològic, amb una clara tendenciositat a l’hora de formular la pregunta, i sobretot a l’hora d’extreure’n els resultats. Per això, d’un mateix tema, segons qui encarrega l’enquesta, hi pot haver diferències abismals, que res tenen a veure amb aquell 3-5% de marge d’error que sempre es diu que podria tenir qualsevol enquesta. De tota manera, sí que marquen una tendència, si més no perquè els encarregats de falsejar-ne els resultats tampoc gosen fer-ho de forma excessivament descarada.

Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.

Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.

Si a la independència

Els veïns de Vallvidrera també han fet la seva consulta sobre la independència. I naturalment, també l’han guanyada per una àmplia majoria. La seva, però, és la independència municipal respecte a Barcelona. No han necessitat cap Llei de consultes per a fer la consulta. I ja se sap que la consulta no és vinculant, només “un toc d’alerta” a l’Ajuntament de Barcelona, com no ho seran les consultes que es puguin fer amb la nova legislació, i que a més necessitaran del vist-i-plau polític, previ a la consulta.

Desconec si a Vallvidrera hi ha realment un sentiment de poble, d’identitat, que els faci sentir incòmodes dins de l’urbs barcelonina. Més aviat, per les declaracions que s’han publicat als mitjans de comunicació, sembla que la voluntat d’independitzar-se es fonamenta en raons molt més tangibles. Estan farts de la prepotència del Consistori barceloní, que no s’atengui les seves reivindicacions, i en definitiva que no se sentin prou atesos pel que fa als serveis municipals. Res de nou, doncs. El problema no és que la gent de Vallvidrera es tregui de la màniga una reivindicació d’independència per a satisfer un orgull local, ni perquè se senti diferent dels barcelonins, sinó tot el contrari. Són els barcelonins, de fet els seus representants municipals, els qui no consideren com a propis els vilatans de Vallvidrera, i per això els han deixat abandonats de la mà de Déu a l’hora d’oferir-los els serveis que els pertocarien. No els serveix de res poder dir que formen part del Cap i Casal de Catalunya, si no es poden beneficiar dels avantatges que això pot tenir, com la resta de barcelonins. No els serveix de res voler formar part de Barcelona, si és Barcelona la que considera Vallvidrera com un món a part.

La història ens és ben coneguda. És cert que hi ha catalans que ja els està bé formar part d’Espanya; és a Espanya que no els està gens bé que Catalunya en formi part. Bé, a l’hora de pagar, sí; com a Vallvidrera, on segur que l’Ajuntament de Barcelona no els escatima el cobrament de cap impost. Si existís un Estat que sentís tan seva la capital catalana com la castellana, que considerés com a pròpies tant la llengua i la cultura catalana com la castellana, que no practiqués l’espoli constant del territori... probablement, el sentiment independentista no creixeria com ho està fent ara. Hi ha un sentiment d’identitat, és cert, però hi ha també el menyspreu permanent que els catalans hem de suportar de la prepotència d’aquesta Espanya que no ens hi vol. O que no ens hi vol tal com som, és clar.

De la societat a la classe política

Article publica a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’Hèctor López Bofill, dies enrere, després de la consulta del 28 de febrer: “Després de les consultes cal que l’auge de l’independentisme passi de la societat a la classe política”. Totalment d’acord; però aquest pot ser un dels grans esculls que podria arribar a fer inviable el projecte. Ja sé que algú, molt alegrement, argumentarà que, en tot cas, haurà de ser amb una altra classe política, en la línia del que deia Joan Carretero en l’acte a favor de la unitat de l’independentisme celebrat a Sabadell: “A les institucions catalanes ningú té el somni de la independència”. Però no em refereixo a aquesta visió esbiaixada i tremendista de la realitat, sinó a les dificultats reals de convertir un moviment de la societat en una actuació política que forçosament algú haurà de capitalitzar en forma de vots i d’accés a les institucions.

Tenim d’una banda, la tendència excloent, de la qual ja he parlat en d’altres ocasions, i que fa que tothom es consideri no solament el pal de paller del sobiranisme, sinó l’únic estandard de les aspiracions de Catalunya. El sol fet que Joan Carretero, en un acte on se suposa que es reivindicava la unitat de l’independentisme, fes aquestes afirmacions que desqualificaven d’entrada els qui podien estar enquadrats dins de CiU o d’ERC, ja n’és una bona mostra. És d’esperar, però, que després de les eleccions, i si l’aritmètica parlamentària ho permet, les tibantors pre electorals que tendeixen a remarcar la diferències desapareguin. Sigui quin sigui el resultat de cadascuna de les forces sobiranistes, la classe política haurà de plantejar-se la forma de recollir l’auge de l’independentisme per donar-li una sortida institucional. I no serà fàcil. La capitalització, que molts interpretaran com a manipulació, d’un moviment social per part d’un partit polític pot comportar la seva fi. I tanmateix cal traduir aquest sentiment popular de desig de llibertat en una realitat política. Probablement sorgiran, i de fet en algun lloc ja han sorgit, reticències envers els qui tenen una clara significació de partit, o envers els qui poden propugnar formes d’organització més estructurades.

Caldrà un gran esforç de consens, basat en una visió àmplia de la realitat del país, i de generositat, en el sentit que molts hauran de renunciar a un protagonisme que ben lícitament poden creure merescut. Històricament, a Catalunya, hem desmuntat moviments socials que havien aconseguit erigir-se en punts de referència i motors d’una consciència nacional, quan des dels partits polítics han considerat que havia arribat el moment d’assumir-ne les seves reivindicacions, tot incorporant-ne els seus principals dirigents. L’auge de l’independentisme cal que passi a la classe polític, però que es mantingui viu el moviment que l’ha generat.

Montilla, molta cara o molt sentit de l’humor

Així de contundent era Joan Herrera a l’hora de titllat els qui pretenen desviar l’atenció del desastre de les elèctriques amb el tema de MAT: S’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor. Tenint en compte que han fallat sobretot les torres de distribució elèctrica de baixa i mitjana tensió, no té cap sentit excusar-se amb el retard en la construcció d’aquesta línia de Molt Alta Tensió, quan van ser les empreses i la dreta que les recolza les que van rebutjar l’opció del soterrament.

Joan Herrera feia les dures declaracions sabent que, unes hores abans, les mateixes explicacions que donaven els irresponsables de les companyies elèctriques les donava també el president de la Generalitat José Montilla al Parlament. És possible que argumenti que, encara que els seus socis de Govern diguessin el mateix que els directius de les empreses, amb les seves paraules només volia referir-se a aquests darrers. Tothom ja dóna per mort el tripartit; i Joan Herrera, també. No ho tindrà fàcil durant la campanya electoral de defensar un hipotètic front d’esquerres, quan ells han donat suport a un Govern que fa seves les tesis dels interessos empresarials, i per això ha de començar a marcar distàncies amb el convenciment que ara ja no provocarà cap més crisi de Govern, a no ser que s’avancin les eleccions.

No cal que es disculpi, però, Joan Herrera, dient que ell no es referia al President Montilla. És evident que quan afirmava que “s’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor” no es podia referir al primer secretari dels Socialistes catalans, perquè de sentit de l’humor el Montilla no en té gens ni mica.

Girona se salva pels pèls

A darrera hora Caixa de Girona ha decidit fer-se enrere en el procés de fusió que tenia encarrilat amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Pel que ha sortit als mitjans de comunicació no hi ha tant raonaments estrictament econòmics com de preservació del patrimoni i de la identitat. De fet, és que tampoc hi havia raonaments estrictament econòmics que en justifiquessin la fusió. Totes les entitats catalanes han presentat fins ara balanços positius, amb menys guanys que en anys anteriors, però amb guanys al cap i a la fi, en un any de profunda crisi i després d’haver incrementat els fons de reserva pel previsible increment de la morositat.

Si es consumen les fusions pendents, diverses comarques catalanes desapareixeran del mapa de les entitats financeres. I no es tracta només de la desaparició del nom d’unes poblacions, amb la projecció que això representava, sinó de la pèrdua d’un centre de decisió econòmica, d’un punt de referència, i d’una prioritat d’actuació. Encara que ara mateix es pacti un repartiment en els càrrecs directius, i es digui que es preservarà una certa individualitat a l’hora de planificar la seva obra social i el suport a l’activitat econòmica de cada comarca d’origen, el cert és que a partir d’ara Sabadell, Terrassa i Manlleu passaran a ser simples sucursals d’una entitat amb un nom anodí que tindrà uns altres objectius. En la competència entre Caixes, evidentment que compten bàsicament els serveis que cadascuna pot oferir, però no és menys evident que la identitat i la proximitat és un valor afegit gens menyspreable, sobretot pel que fa als particulars i petites empreses.

Imagino que Caixa de Girona, a l’hora de valorar la seva desvinculació del procés de fusió, no ha fet sinó plantejar el raonament a l’inrevés. La proposta de fusió venia incentivada pel poder central, pel Govern espanyol i pel mateix Banc d’Espanya, amb uns objectius més polítics que econòmics; s’oferien uns incentius econòmics importants (a pagar entre tots) que cobrien bàsicament les despeses que generava la mateixa fusió; i tot plegat es basava en dir que com més gran sigui l’entitat financera, millor serà la seva solvència. Amb la fusió és possible que hi guanyi la UNNIM, però és segur que hi perd Sabadell, Terrassa i Manlleu. En lloc de dir “per què no fer la fusió”, Caixa Girona ha argumentat “i per què fer-la?”.