La Carta europea i les llengües oficials

Avesats com estan a Madrid a retornar cartes, notificacions i documents per no estar escrits en la llengua oficial de l’Estat, per més que ho siguin de la comunitat autònoma emissora, els devia venir de nou que la primera queixa del Comitè d’Experts del Consell d’Europa fos precisament perquè el Govern espanyol havia enviat el seu informe només en espanyol. És difícil de creure que desconeguessin el règim lingüístic del Consell d’Europa, més aviat devia ser una actitud de prepotència i de voler demostrar que ells no tenen per què obeir unes normes que consideren injustes. Ja sabem de què va això.

El Consell d’Europa té com a llengües oficials únicament el francès i l’anglès, mentre que l’alemany, el rus i l’italià poden ser en determinats casos llengües de treball. Més educats, però, des del Consell d’Europa no van retornar l’informe al Govern espanyol per improcedent, com haurien fet ells, sinó que se’l van traduir pel seu compte i van seguir el procediment habitual encara que amb un cert retard.

Tot seguit, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa es lamenta que moltes de les recomanacions del primer informe sobre incompliments i manca d’informació aportada, hagin de reiterar-se en aquest segon informe. Tot i que reconeixen que hi ha hagut un canvi d’actitud per part del Govern espanyol, des del Consell d’Europa s’elogia especialment la col·laboració del Govern de la Generalitat i del Govern basc, mentre que es recrimina tot el contrari de governs com el valencià i el navarrès.

Se’ls hauria de dir als senyors del Consell d’Europa que això dels incompliments, la burla de la llei i el desacatament de les sentències judicials són norma de conducta al nostre país. I si no, que ho diguin als valencians que ja han perdut el compte de les reiterades sentències del Tribunal Superior de Justícia, del Tribunal Suprem i fins i tot del Constitucional, sobre la unitat de la llengua, que el Govern valencià es passa pel forro amb total impunitat.

La Carta europea, una carta a jugar

El Consell d’Europa acaba de treure les conclusions del segon informe sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La Carta europea és un tractat internacional, creat amb l’objectiu de fomentar i protegir les anomenades llengües regionals o minoritàries. I com a tal, un cop ratificat per l’Estat, el seu articulat forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Ara bé, una cosa és la signatura o la ratificació d’un tractat i l’altra el seu compliment.

Un dels primers compromisos de la Carta és el de fer-ne la suficient difusió entre la població espanyola, però molt especialment en aquells estaments polítics i jurídics que l’haurien de tenir en compte en l’exercici de les seves funcions. I aquest ja és un dels primers compromisos incomplerts. Incomprensiblement, hi ha un gran desconeixement d’un dels pocs instruments que disposa la comunitat internacional per a protegir les llengües anomenades regionals o minoritàries. És evident que hi ha hagut una voluntat manifesta per part dels qui la van signar a contracor, o dels qui per motivacions estrictament politiques voldrien negligir-la, de deixar-la en l’oblit. Però també és evident que els nostres polítics tampoc han sabut o volgut aprofitar-la com caldria, i utilitzar-la com a argument polític i jurídic per a defensar la llengua catalana.

Ara s’ha presentat el segon informe del Comitè d’Experts, així com les recomanacions del mateix del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Cal recordar que el Comitè d’Experts està format per expert nomenats pels Estats, no pas per experts de les comunitats lingüístiques afectades, i que al capdavall el Comitè de Ministres representa els mateixos estats. Així, resulta que els Governs fan l’informe preliminar, que és analitzat pels experts nomenats per ells mateixos, i les conclusions les acaben fent els mateixos representants governamentals. I tot i així les conclusions finals són prou favorables com perquè se’n faci difusió i es reclami el seu compliment, encara que siguin uns mínims.

En els propers articles miraré d’analitzar alguns dels aspectes més interessants d’aquest segon informe del Consell d’Europa.

Els beneficis de la Banca

Cada any, quan es publicaven els beneficis de les grans empreses i de la banca, es donaven unes xifres espectaculars que eren presentades amb orgull i ostentació com a mostra d’una magnífica gestió empresarial. Els beneficis no tenien per què repercutir en millores salarials o de condicions de treball, sinó que es podien repartir sucosos dividends entre els directius i emprendre polítiques expansionistes per incrementar encara més els beneficis. El sistema funcionava a la perfecció.

Arriba la crisi generada en bona mesura per aquests afanys expansionistes sense límits, i els bancs tanquen l’aixeta dels crèdits; fet que trasllada la crisi financera al sistema productiu. La morositat al nostre país continua essent relativament baixa pel que fa als crèdits hipotecaris, no arriba al 3%, mentre que és més alta en el sector empresarial de la construcció. Els desorbitats moviments especulatius del sector immobiliari, en el qual hi han participat directament les entitats financeres és el responsable del desgavell actual, però els ajuts governamentals van destinats sobretot al sosteniment de les empreses i dels grans bancs. Ara apareixen xifres extraordinàries per donar liquiditat als mercats i fer viables empreses pèssimament gestionades, però es castiga directament el ciutadà que, malgrat tot, pagava religiosament els rebuts hipotecaris que la mateixa especulació anava engruixint. Els recursos dels ciutadans que el Govern destina a la Banca, al Banc de Santander per exemple, no serviran per a reobrir l’aixeta dels crèdits a les famílies i petites empreses, sinó per a pagar les seves aventures expansionistes a l’exterior. Els Govern fa aquestes grans aportacions de diners, sense demanar contrapartides. Faltaria més! Així, per als bancs, el sistema continua funcionant a la perfecció.

Però ara apareixen les dades dels beneficis del primer semestre del 2008, i la crisi no es veu reflectida per enlloc. No hi ha hagut un creixement de beneficis espectacular com en anys anteriors, però s’han mantingut estables aquests beneficis. Fins ara s’especulava amb la propietat i la necessitat de sostre de les famílies, ara s’especula amb la necessitat de crèdit. El sistema els funciona que ni fet a mida.

Les conseqüències del mal acord de finançament

El mal acord de finançament assolit amb el Govern espanyol està portant tensions al si del tripartit i al si del PSC. El Conseller Castells, sabent-se descol·locat i desautoritzat, intenta de tant en tant fer veure que ell no tira la tovallola, com si els socialistes catalans tinguessin cap marge de maniobra per a pressionar el PSOE. L’acord ja està segellat. Bé, més que un acord ha estat un acte de submissió i d’acceptació de la proposta del Govern espanyol. I el que molesta al Conseller Castells no són tant els termes amb què queda el nou finançament de Catalunya, com el fet que els seus propis companys de partit no facin ni l’esforç d’intentar dissimular el seu acte de submissió.

Un cop els socialistes catalans han donat per bons els número de Solbes, que vulneren obertament l’Estatut i que mantenen Catalunya en un estat de marginació i d’espoli, es tractava d’acabar de negociar com s’explicaria a l’opinió pública, com es convenceria els socis de Govern, i com es simularia que gràcies a les pressions del PSC encara s’havien pogut salvar els mobles. Però, no. José Zaragoza, i altres dirigents socialistes entre els quals hi ha lògicament els qui formen part del Govern espanyol, no han tingut cap mania a l’hora d’expressar la seva adhesió incondicional als números dels seus superiors del carrer de Ferraz, a Madrid. Fins i tot, com es queixava el Conseller Castells, sense tenir ni la delicadesa de fer veure que la posició dels socialistes catalans encara s’havia de prendre definitivament en la reunió de la seva Comissió Executiva.

Podem parlar dels reiterats incompliments de Zapatero i del seu Govern, però en aquest cas ja no podem parlar d’engany. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver la presentació d’una realitat falsejada, hi ha d’haver un posicionament que manifesti una cosa quan en realitat n’és una altra. En aquest tema, ja està tot dit i no hi ha més engany que el d’aquells que pretenen fer-nos creure que encara estan negociant.

Les declaracions d’un terrorista

Les declaracions de Manuel Fraga sobre la necessitat de “penjar d’algun lloc els nacionalistes” només té una disculpa: ell hauria de ser el primer. El nacionalisme espanyol es mostra amb una radicalitat i una visceralitat molt lluny de la condescendència i la moderació dels nacionalismes català o basc, per exemple. És cert que hi ha grups de nacionalistes bascos que no han renunciat a l’ús de la violència per a obtenir els seus objectius polítics, cosa que a Catalunya són inexistents; però és que el nacionalisme espanyol majoritari continua essent partidari de l’ús de la violència per a mantenir els mateixos objectius.

Es podria argumentar també un principi de demència senil que justificaria unes declaracions que, dites per algun nacionalista que no fos espanyol, de ben segur que ja haurien fet actuar la fiscalia. Però no és així. Manuel Fraga, i amb ell el Partit Popular, es neguen a condemnar la violència i el terrorisme que va portar a terme el franquisme perquè saben de la seva implicació directa. És el mateix que deia dies enrere el Rouco Varela en contra de la recuperació de la memòria històrica, perquè l’Església es veuria excessivament retratada com a còmplice dels crims del franquisme.

És justament el nacionalisme espanyol que impera en l’administració de la Justícia, el que impedeix que es tractin de la mateixa manera, d’acord amb el principi d’igualtat de tots els ciutadans, tots els casos d’amenaces, d’injúries, d’apologia de la violència, o d’enaltiment del terrorisme. Un presumpte delicte ho deixa de ser si prové del nacionalisme espanyol, aquest nacionalisme que en paraules de Manuel Fraga s’hauria de “penjar d’algun lloc”.

Dia Internacional dels Drets Humans

El mateix calendari que abans estava farcit de sants, avui, el trobem farcit de Diades. Hi ha Dia Internacional per a tot. En alguns casos, aquest dia pot servir per a recordar un tema quotidià més o menys oblidat, per a fer balanç de la situació o per a desenvolupar-hi alguna acció concreta, ni que sigui de conscienciació. El Dia Internacional dels Drets Humans no crec que pugui servir ni per això: potser més aviat per a què els humans que encara creuen en els drets de les persones sentin una mica de vergonya davant l’escarni que en fan els poders públics.

Em va semblar patètica l’entrevista televisiva que feien a Jaume Saura, President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’home intentava donar una visió positiva, fent una comparació entre la situació del respecte pels Drets Humans, ara mateix, amb la que hi podia haver cinquanta anys enrere. I li sortia un saldo positiu, està clar. Però no és qüestió de si ens ho podem mirar des d’una perspectiva més o menys optimista, o de si realment hi pot haver algun avenç tangible, sinó de quina és la voluntat dels governants i dels poders reals que dominen els destins del planeta.

La Declaració Universal de Drets Humans partia ja d’una voluntat d’establir uns mínims, però que sobretot no tinguessin cap mena de validesa jurídica i que per tant es quedessin al rang de recomanacions. No solament no hi ha cap mecanisme internacional per vetllar per la seva protecció i molt menys sancionar els qui els vulnerin, sinó que són els mateixos poders públics els qui legislen per tal d’impedir-ne la seva aplicació. Qualsevol intent de fer valer la lletra i l’esperit de la Declaració Universal de Drets Humans pot ser suspecte de delicte.

La Declaració Universal de Drets Humans és paper mullat des del moment que no són acceptats com a tals, i com a prevalents a qualsevol interès o legislació estatal. La seva aplicació sempre queda supeditada a la legislació, les lleis de mercat i les imposicions dels poders reals o fàctics que la vulneren. Els humans tenim uns drets que podem exercir sempre que els poders, polític, econòmic o religiós, ens ho permetin.

Els impresentables

Els pressupostos de l'Estat per al 2009 han estat vetats en la seva tramitació al Senat. Una mesura de caràcter testimonial, que ha servit només per a escenificar les posicions de cada partit, amb el convenciment que al Congrés el mateix pressupost obtindrà la majoria suficient per a ser aprovats definitivament. De fet hi havia quatre propostes de veto per a aquests pressupostos: el del PP, el de CiU, el d'ERC i el d'IC-V. Per tant, les objeccions que hi feien uns i altres podien ser diametralment oposades.

Bàsicament, hi havia dues grans motivacions que justificaven l'oposició als números presentats per Pedro Solbes: la seva inadequació per a fer front a la crisi, i l'incompliment de les promeses i del que estableix l'Estatut en matèria de finançament de Catalunya. La primera motivació val a dir que és més demagògica que real; no hi ha pressupostos ideals per a sortir de la crisi, per més diners que s'hi aboquin sempre seran insuficients, i en tot cas es podria al·ludir a una qüestió de prioritats. Unes prioritats que pel PP passarien per reduir despeses socials, desprotegir encara més els qui de veritat pateixen la crisi, i aportar els recursos necessaris perquè els qui s'han beneficiat del període de bonança i d'alguna manera han estat causants de la crisi ara en puguin sortir el més ben parats possible. A nivell social, les propostes del PP s'assemblarien més a les dels socialistes que no pas a les d'ERC o d'IC-V.

Més diferències hi hauria encara pel que fa al sistema de finançament. És evident que el Govern socialista, inclosos els socialistes catalans i a l'igual que el PP, estan disposats a incomplir el que marca l'Estatut i mantenir l'actual sistema d'espoli de Catalunya i de discriminació envers els catalans. CiU, ERC i IC-V per una banda, i PP i PSC-PSOE per l'altra. El fet que Esquerra hagi votat afirmativament el veto d'IC-V, i negativament el del PP, significa que coincideixen a grans trets amb els ecosocialistes però difereixen frontalment dels socialistes i dels populars. L'abstenció envers el veto de CiU, s'ha d'entendre més com una voluntat de no donar una imatge de front nacionalista, o per diferències estratègiques més que de fons, altrament també hi haurien votat en contra.

Des d'un punt de vista d'honestedat política l'actitud del PP de votar al costat d'ERC per erosionar el PSOE, encara que suposi votar en contra dels seus principis, és del tot impresentable. Abans d'ahir s'esquinçaven les vestidures per la fotesa d'una frase contra la monarquia, acusant els socialistes de tenir tractes amb els independentistes, i ahir eren ells els qui votaven a favor del qui crida "mori el borbó".

Finançament: El més calent a l’aigüera?

Les paraules del President Montilla, dient que encara no estàvem a la recta final de la negociació pel nou finançament, que no preveia que aquesta setmana el Govern espanyol presentés encara cap nova proposta, i que tot just es parlava de conceptes però no de xifres, podria fer pensar que el Govern espanyol està decidit a ser coherent amb la seva trajectòria política. La seva paraula, i les seves promeses, no tenen cap mena de valor. Però jo m’inclino a pensar que el que no té cap mena de valor no són (només) les promeses de Zapatero sinó les paraules de Montilla.

Imaginar que a aquestes alçades els negociadors encara no tenen sobre la taula propostes i números concrets sembla una mica quimèric. Altra cosa és saber qui són aquests negociadors i realment què estan negociant. Tot sembla indicar que les gestions les porta molt directament el Conseller Castells, amb ben poca participació ni informació, dels altres socis de Govern, i recolzat això sí per Montilla i l’aparell del partit socialista. Com en el tema de la retallada que prepara el Govern espanyol a través del Constitucional, a Catalunya no hi ha pla B, no hi ha ni propostes alternatives ni previsió de respostes unitàries; ni unitàries ni de partit.

Imaginar que el Govern espanyol té gaire marge per a pactar un nou sistema de finançament diferent del que ja va perfilar el Ministre Solbes, tan allunyat del que marca l’Estatut i sobre la base del qual ja s’han confeccionat els pressupostos de l’Estat, és també quimèric. La negociació en aquests moments, entre el PSC i el PSOE, es basa en buscar la fórmula per explicar el mal acord de finançament per a Catalunya, per tal que això no els resti suport electoral, que no els obligui a avançar eleccions, i que els permeti controlar les previsibles reaccions aïrades dels qui defensen els interessos de Catalunya. Tan important com el contingut de l’acord i de les xifres, que ja vestiran de manera perquè siguin indesxifrables, és la traça i l’oportunitat de vendre el producte.

Una possible hipòtesi: entre Nadal i els Sants Innocents, enmig de l’ambient festiu i camuflat com una innocentada més, podria ser un bon moment per donar a conèixer el resultat de la negociació.

La deslegitimitat de la Constitució (II)

Les males argumentacions sempre són perjudicials per a qui les formula. Joan Ridao afirmava que ‘La Constitució està deslegitimada perquè el 55% de la població actual no la va poder votar fa 30 anys’, i que ‘Tots els menors de 48 anys no han pogut dir ni ase ni bèstia i, per tant, d’aquí a 17 anys aquesta serà una constitució tècnicament jubilada’. Un argument que podíem sentir també en l’acte organitzat per les JERC. Amb aquest argument els espanyols es poden posar a riure: ¿la tornem a posar a votació perquè la torni a referendar una majoria de la població de l’Estat? Perquè cal suposar que desapareguda la causa de la deslegitimització, el tema quedaria resolt.

No crec que ningú dubti hores d’ara que el mateix text constitucional tornaria a ser votat afirmativament al conjunt de l’Estat. I si hom tingués la possibilitat d’optar entre el mateix text, un de més respectuós envers la plurinacionalitat de la l’Estat, i un altre que en remarqués el caràcter unitari retallant les competències autonòmiques, probablement guanyaria aquesta darrera opció.
Per tant, l’única possibilitat que el text actual, seguint l’argument de Joan Ridao, deixés de ser legítim via nova consulta popular, seria que hi hagués una part important de la població espanyola que optés per negar la vigència de la Constitució actual per considerar-la excessivament permissiva amb els nacionalismes perifèrics i per no garantir suficientment la supremacia de la nació, la llengua i la cultura espanyola enfront de les altres. ¿O és que algú es pensa que a nivell espanyol es rebutjaria l’actual text constitucional pel fet de no reconèixer el dret a l’autodeterminació?

I Joan Ridao ho acaba d’empitjorar preguntant-se: ‘¿on està el llistó, fins quan una minoria pot decidir sobre una majoria silenciada i quina legitimitat té el Tribunal Constitucional per dictar una sentència si es basa en una Constitució a punt de jubilar?’. El problema no està en el joc de majories o minories, perquè nosaltres sempre serem una minoria dins l’Estat. Arreu del món, a mesura que passen els anys, pugen noves generacions que no han tingut l'opció de refrendar la pròpia Constitució, com hi ha Parlaments que no han votat les lleis vigents, però això no és mai motiu de deslegitimació.

El problema i la deslegitimitat rauen, com deia ahir, en la no acceptació de la nostra existència com a poble i com a país. Cap llei ni Constitució està legitimada per a negar l'existència d'un poble, ni d'una societat ni d'un individu.

La deslegitimitat de la Constitució (I)

Un any més a Espanya han commemorat l’aniversari de la Constitució espanyola. I, com sempre, s’hi ha fet el corresponent panegíric, se n’han cantat les excel·lències i s’ha remarcat la vigència del text. Algú ha insinuat la possibilitat d’una reforma; però tothom sap que aquesta reforma és inviable, tret que es tracti d’aspectes molt puntuals; i millor que sigui així. Perquè qualsevol reforma del marc constitucional, avui per avui, seria per a empitjorar-lo des del punt de vista del reconeixement de les diferents realitats nacionals de l’Estat, i per acabar de refermar-ne el caràcter unitari.

Al País Basc, sovint han fet servir l’argument que aquell text constitucional va ser rebutjat per la majoria dels bascos, mentre que a la resta de l’Estat, inclosa Catalunya, es va referendar positivament. És evident que la democràcia és basa en el principi del respecte per la voluntat popular, la de cada moment. Per tant, tan legítima va ser l’opció que en el seu moment van fer molts catalans de votar afirmativament la Constitució espanyola, com ho seria ara rebutjar-la. En tot cas, el que compta a l’hora de parlar de legitimitat democràtica és aquest respecte per la voluntat popular, que es vulnera quan es prohibeix fer una consulta democràtica per a conèixer quina és aquesta voluntat. D’altra banda, la deslegitimitat de la Constitució rau també en el fet que consagra una discriminació clara en favor dels ciutadans que tenen com a pròpia una llengua, en detriment dels ciutadans que en tenen una altra, i sobretot quan el text constitucional ens nega la nostra existència com a poble. Des d’una lògica gens democràtica s’afirma que donat que no existim no podem reclamar drets, i ens hem de sotmetre a la voluntat dels altres.

El problema de la Constitució espanyola, per als catalans, no està en el fet de si en un determinat moment la vam votar a favor o en contra, sinó en el fet que se’ns negui el dret a pronunciar-nos-hi. No és un problema de majories i minories, perquè al si de l’Estat sempre serem una minoria; sinó un problema de negació de la nostra existència.

Per tant, el que no podem fer és dir bajanades, com alguna de les que hem sentit aquests dies. Demà comentaré les declaracions de Joan Ridao sobre el tema. No pas perquè siguin les pitjors de la jornada constitucional, sinó perquè són les que dolen més, precisament perquè ens sentim identificats amb el que ell, com a Secretari General d’ERC, representa.

Des de la legalitat convenientment amanida

La Vicepresidenta del Govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ho deia ben clar: Farem tot el possible, des de la legalitat, per evitar que els càrrecs electes d’ANV continuïn governant en alguns municipis. Després del darrer atemptat d’ETA i la negativa d’ANV a condemnar-lo, sembla que hi ha la voluntat de recargolar una mica més la situació, en el sentit d’incrementar l’espiral d’acció-reacció. Però el que em fa més gràcia és aquesta apel·lació a emprendre accions contra el món abertzale, remarcant que es faran sempre des de la legalitat. Una apel·lació que seria innecessària si no hi haguessin els precedents de terrorisme d’Estat.

No entraré, ara, en l’estratègia abertzale, que en aquest sentit sempre m’ha resultat força incomprensible, en la mesura que sembla que a consciència es vulgui provocar l’Estat espanyol sabent que això els va arraconant cada vegada més. Sinó en el raonament que es fa des del Govern per emprendre noves accions en contra seva. El posicionament d’aquests grups, des de Batasuna a ANV, passant pel PCTB i per totes les altres organitzacions que giren en l’entorn abertzale, són ben conegudes. I no han variat excessivament ni quan es va produir el famós Pacte de Lizarra, ni en el procés de negociació que van obrir PNB, PSOE i Batasuna, ni quan es va autoritzar la presentació de les candidatures del PCTB o d’ANV, ni quan s’han formalitzat governs municipals amb la participació d’aquests grups conjuntament amb d’altres que ara sembla que s’han escandalitzat. Només la sotragada de l’atemptat sembla que reclami un cop d’efecte de cara a la galeria, estrictament publicitari.

Però la frase de la Vicepresidenta té la seva gràcia: s’actuarà des de la més estricta legalitat. I si la legalitat no permet actuar, es modelarà un nou marc legal fet a mida per a l’ocasió. És aquella trampa que fan algunes administracions quan volen adjudicar una obra o un servei a una empresa en concret: en lloc de fer-ho a dit, que seria il·legal, organitzen un concurs obert però amb unes bases dissenyades expressament perquè el resultat sigui el mateix. I, igual com va passar amb la Llei de partits, no es tractarà d’elaborar una legislació per a defensar uns principis i uns drets dels ciutadans sinó que intencionadament es redactarà el nou text legislatiu per tal que quedin afectats uns determinats grups i no uns altres.

I si amb la nova llei, resulta que fora del previst algun altre grup pogués veure’s afectat, ja s’encarregaran els jutges de diferenciar els uns dels altres. Ho veiem constantment quan hi ha grups polítics que es neguen a condemnar el terrorisme i la violència, com els que no condemnen el franquisme o la violència actual que exerceix impunement l’extrema dreta al País Valencià.

La broma del Sarkozy i la lògica jacobina

Fa uns dies, els bretons van quedar sorpresos davant les paraules del President Sarkozy preguntant-se pel fet que la ciutat de Nantes, que tothom reconeix com a ciutat bretona, es trobi oficialment dins la regió del Loira. Lògicament, els nacionalistes bretons han aprofitat l’avinentesa per a reclamar la reunificació de la Bretanya, cosa a la qual el jacobinisme francès s’hi ha oposat de seguida. I és que al President francès li deu fallar la memòria, i no deu recordar que les divisions administratives, tant en l’àmbit intern de l’Estat com en l’àmbit internacional són fruit d’un poder jacobí que no ha dubtat mai a utilitzar la violència per a imposar-se i que, deliberadament, ha fraccionat els països sotmesos.

També es podria demanar, el senyor Sarkozy, com és que al sud de França hi hagi uns territoris inclosos en departaments francesos que s’anomenen Euskadi Nord o Catalunya Nord, o que tocant a Alemanya n’hi hagi un altre on la gent parli una francès tan rar que es fa incomprensible per als francesos, i en canvi sigui ben intel·ligible per als alemanys. Però, això sí, la unitat impertèrrita de l’Estat és intocable i indiscutible. Els països poden ser trossejats, les cultures ignorades, les llengües perseguides, i els drets de les persones trepitjats, però per damunt de tot s’imposa l’interès de l’Estat.

Les realitats humanes, d’ètnies, pobles, cultures i llengües, són ignorades arreu del món en nom d’uns interessos econòmics que es basen en les estructures dels Estats. No hi ha cap mena d’escrúpol a l’hora d’emprendre polítiques repressives, de terrorisme d’Estat, per a defensar els privilegis dels uns enfront dels altres, a voltes fins i tot en nom d’un concepte de Republicanisme ben particular. Davant de qualsevol conflicte, tant se val que sigui obertament de guerra civil, de grups insurrectes, de lluita armada soterrada, o simplement de confrontació civil més aviat dialèctica, la comunitat internacional representada en exclusiva pels Estats declara com a principi bàsic innegociable la integritat territorial de l’Estat en qüestió. Després, hi pot haver guerres, massacres, genocidis, persecucions o lluita armada, amb tot el sofriment que això comporta per a la població, però la lògica dels estats és que és preferible això que l’adequació dels límits dels estats a les realitats nacionals.

Ara bé, quan una d’aquestes nacions subjugades, després de segles de persecucions, violència, prohibicions i menysteniment per la seva identitat, es troba pràcticament desapareguda, o esdevé innòcua per al totpoderós Estat, hom es pot permetre frivolitats com les del Sarkozy. És semblant al que han fet estats com l’australià, el canadenc o el nord-americà, que s’han recordat dels pobles indígenes quan els han tingut absolutament anorreats i han pogut mirar-ne les restes com una anècdota, o fins i tot com un reclam turístic o pintoresc. És la lògica del jacobinisme.

Prevaricar, un verb d’ús corrent

El diccionari defineix el verb prevaricar com “desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que s’exerceix”. I a nivell jurídic es sol aplicar en els casos en què aquesta desviació del propi deure o negligència en el càrrec es fa deliberadament i amb plena consciència. El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià ha alertat que el Govern valencià, i en concret el seu Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, pot incórrer en un acte de “prevaricació” si no respecta la sentència del Tribunal Suprem en relació a l’homologació dels títols de Filologia Catalana com a equivalents als estudis de valencià.

La Generalitat Valenciana, en la seva especial croada contra la llengua dels valencians per tal d’anar imposant el castellà com a llengua única, ha incomplert reiteradament les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València que avalaven les tesis de les universitats, de la filologia romànica en general i del món de l’ensenyament al País Valencià, sobre la unitat de la llengua, sentències ara avalades pel Tribunal Suprem. Hi ha més de catorze sentències en aquest sentit, en algunes de les quals ja s’adverteix al Govern Valencià de incomprensible reiteració en el tema, sabent que jurídicament no hi tenen res a fer. També hi ha una sentència en aquest sentit del mateix Tribunal Constitucional, al qual ara vol recórrer la Generalitat Valenciana, potser no tant per a guanyar el plet, tot i que sempre els pot quedar l’esperança que en determinades circumstàncies polítiques hi pugui haver algun tribunal que algun dia es doni la raó., com per allargar indefinidament el tema i poder anat incomplint així les sentències dels Tribunals.

En aquesta reiterada prevaricació del Govern Valencià, els populars juguen amb un avantatge: Saben que ells no són pas els únics en utilitzar el verb prevaricar amb la mateixa facilitat amb què poden tancar un repetidor de televisió. Saben que els mateixos tribunals que no poden donar-los la raó, perquè aleshores la prevaricació s’hauria d’escriure en majúscules, tampoc faran res (no han fet res) per a executar les sentències, i han permès deliberadament el seu incompliment reiterat. Així, la prevaricació és doble.

Però això, al País Valencià, on no es persegueixen els grups terroristes d’extrema dreta per més accions violentes que portin a terme, on les agressions són tolerades si van encaminades en una direcció política, on la corrupció arriba a nivells insospitats pel seu volum i per la seva impunitat (caldrà esperar un canvi de Govern perquè es destapin judicialment els molts casos que estan a la llum del dia, però a les golfes dels jutjats), la prevaricació és moneda corrent.

ESQUERRA, republicana?

És del tot comprensible que ERC, per més republicana que es declari, no es passi el dia proclamant el seu poc afecte per la monarquia o emprenent accions testimonials en contra de la Casa Reial. Com tampoc s’ha de passar el dia cridant la paraula independència. Una opció creïble ha de tenir clars els horitzons de futur però també ha de tocar de peus a terra i afrontar des del Govern o des de l’oposició els problemes que afecten el dia a dia dels ciutadans. Ara bé, una cosa és que no es passi el dia cridant contra la monarquia i l’altra és que s’hi acomodi com la resta de partits.

En poques setmanes hem viscut uns quants escàndols que haurien fet avergonyir a qualsevol polític mínimament decent, i l’única resposta ha estat el silenci. Que l’ABC o La Vanguardia, que el PP o el PSOE callin o col·laborin en els excessos d’una monarquia obsoleta i insolent, ja entra dins d’una certa lògica. Però resulta inexplicable que aquest silenci el reprodueixin determinats mitjans de comunicació catalans, alguns dels quals pretenen presentar-se com a progressistes, i sobretot partits politics com IC-V o ERC.

En els pressupostos generals de l’Estat, la Casa Reial s’eemporta més de 9 milions d’euros, amb un increment que aquest any va ser del 12% i pel 2009 pot ser d’un 2’5 o un 3%. Però tothom sap que al marge d’aquest pressupost, massa sovint, des de diversos ministeris o institucions de l’Estat es paguen altres despeses extraordinàries de la Casa Reial. Fa pocs dies es va fer pública la notícia que des de la Vicepresidència de la Fernández de la Vega es pagarien més de 3 milions d’euros per reformar la piscina i els jardins privats de la família reial. I abans d’ahir era directament des de la Presidència que es pagaven 2’8 milions d’euros més per adquirir un quadre destinat al despatx del monarca, que per cert va ser encarregat pel general Franco a Salvador Dalí.

Aquesta mena de disbauxa econòmica protagonitzada per la Casa Reial amb la complicitat del Govern espanyol, i per suposat de l’oposició també espanyola, en plena crisi econòmica és un insult a la ciutadania. És lògic que la putrefacte premsa que s’escandalitzava per nou mil euros destinats a condicionar un vehicle oficial del President del Parlament, ara calli davant d’aquesta malversació de fons públics. Però no ho és que partits com ERC no posin el crit al cel i no facin sentir la seva veu com a partit, així com des de les institucions on tenim una posició de Govern.

Crida al caos i a la desobediència civil

En el món de la política tot l’any és Carnestoltes. Abans, hom tenia clar que hi havia un front de l’ordre en contraposició d’un front que apostava per les llibertats. Les dretes s’abanderaven sempre de l’ordre establert, sobretot quan aquest ordre s’havia il·legítimament establert a través de la violència, mentre que a l’altre extrem ideològic podíem trobar els posicionaments anarquistes que en la societat actual sovint se’ls identifica com a moviments alternatius o antisistema. Però ara sembla que s’hagin girat les tornes, i és des de l’esquerra, o millor dit des del progressisme moderat que representen els partits anomenats d’esquerra, que s’ha de defensar l’ordre i el compliment de la llei.

En un estament policial és absolutament impensable que un agent s’encari al seu superior i li etzibi que les ordres les hi ha de donar per escrit. A qualsevol país del món, i per suposat al si de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional espanyola, la resposta de l’autoritat seria implacable contra la insubordinació de l’agent. Aquí, no. Un Mosso d’Esquadra s’encara als seus superiors i se li aplica una simple sanció de tres mesos de suspensió. Però el que resulta insòlit és que apareguin els dos partits de la dreta espanyola, PP i Ciutadan’s, i posin el crit al cel posicionant-se al costat de l’insubordinat.

És el mateix que fa el PP que té oberta a l’Ajuntament de Barcelona una oficina o un servei d’atenció als ciutadans que vulguin contravenir la legislació vigent, o per a defensar els qui hagin estat sancionats per haver incomplert la llei. Una llei que és aplicada amb una tolerància absolutament inaudita en el cas del Govern de la Generalitat: segons dades aportades per la mateixa administració hi ha lleis que s’incompleixen, sense que hi hagi sancions, en percentatges altíssims que en algun cas superen el 50% de la població obligada a complir-la.

Ho hem vist també amb jutges menyspreant públicament els drets dels ciutadans i lleis a les quals volien acollir-se, sense que hagin estat sancionats ni expulsats de la judicatura, o amb el mateix Govern espanyol dient que tampoc és tan important que s’acompleixi o no el que preveu la legislació, o que en tot cas s’ha de negociar fins a quin punt es compleix...

La dreta crida al caos a la desobediència civil i fa seu aquell eslògan del Maig del 68 “Prohibit prohibir”. Insòlit i carnestoltesc.

Nota: Oblidava dir, tot i que és irrellevant pel que fa al cas, que les crides a la desobediència civil i al desordre que fan aquests partits i institucions són en relació a lleis, decrets i ordenances que protegeixen la llengua catalana o els interessos de Catalunya.

Decidim.cat o el risc de la marginalitat

Aquest cap de setmana s’han reunit 1.090 càrrecs electes adherits a la plataforma Decidim.cat. Sembla que hi ha la decisió de prendre la iniciativa de celebrar una consulta popular a nivell local sobre l’autodeterminació. Això, l’endemà que la Plataforma pel Dret a Decidir presentés les signatures recollides reclamant que Catalunya pugui tenir la competència de celebrar referèndums sense necessitat de tenir l’autorització del Govern espanyol. Iniciatives molt lloables, però que presenten unes mancances i uns punts febles que les poden convertir en arma de doble fil.

Recollir 50.000 signatures a base del voluntarisme d’una plataforma independent és una empresa costosíssima i molt meritòria. I aplegar més de mil càrrec electes disposats a tirar endavant una iniciativa com la consulta popular en l’àmbit de l’administració local, tampoc és gens fàcil. Però estem parlant d’unes propostes d’ambició nacional, que haurien de donar un gir transcendental en el devenir del país, i això no es fa des de la marginalitat per qualificada i honrosa que sigui.

Per entendre’ns, la recollida de les 50.000 signatures, tal com s’han recollint, no serien suficients ni per a fer-la entrar al Parlament com a proposta legislativa d’iniciativa popular. I el posicionament d’aquests mil càrrecs electes representarien un percentatge baixíssim de població amb Ajuntaments disposats a celebrar la consulta. Dit d’una altra manera, les 50.000 signatures representen poc més de la suma dels militants dels grups sobiranistes, i estan molt lluny del suport electoral que tenen aquestes formacions. I els mil càrrecs electes són menys dels que té ERC en aquests moments.

Això vol dir que es tracta d’iniciatives de la societat civil o a títol personal, però que no compten amb el suport ferm i decidit dels partits polítics sobiranistes, i per tant de les institucions que controlen. Iniciatives com aquestes només podran reeixir el dia que comptin amb la complicitat de les institucions i dels grans partits; el dia que realment ens ho prenguem seriosament com un projecte de país.

Deslleialtats i deshonestedats entre Mossos i Judicatura

La denúncia dels mossos contra una jutgessa que, enxampada en una conducció temerària sobrepassant els límits d’alcohol permesos, va tenir el desvergonyiment de fer servir el seu càrrec per tal de no assumir les seves responsabilitats potser no és més que la gota que ha fet vessar el vas. Des de sempre hi ha hagut un sector de la judicatura, d’una ideologia molt concreta, que ha vist amb mals ulls el desplegament de la policia catalana, de manera que no són pas noves les tibantors i els enfrontaments.

Es miri com es vulgui, l’actitud de la jutgessa és inacceptable i només es pot lliurar d’un expedient disciplinari sever amb una complicitat gremial que no seria menys inacceptable ni menys greu. La reacció d’alguns jutges en contra dels mossos ha estat insòlita: resulta que els acusen de fer filtracions interessades. Insòlita perquè ja estem acostumats al balanç setmanal de conductors que han donat positiu en controls d’alcoholèmia i perquè les notícies sobre famosos o gent rellevant sancionada formen part de la pàgina de successos de tots els mitjans de comunicació. Però insòlita sobretot perquè és una pràctica habitual en l’àmbit de la Justícia, des del Constitucional fins a qualsevol jutjat del país, anar filtrant informacions parcials dels processos, quan aquests tenen una certa rellevància política, econòmica o social. I els jutges és queixen ara d’aquestes filtracions, només perquè afecta a una persona del gremi? On tenen el concepte de justícia aquesta gent?.

I encara que aparentment no hi tingui res a veure, bufetada per bufetada. L'Audiència de Barcelona ha condemnat tres agents dels Mossos d'Esquadra a sis anys i set mesos de presó per tortures i lesions. Ja he dit en alguna altra ocasió que hem perdut l’ocasió de construir un cos de policia propi, sense els tics autoritaris dels anomenats Cossos i forces de seguretat de l’Estat. Els nostres polítics, ni el Govern actual ni els anteriors, no han sabut configurar un cos amb una concepció diferent de les seves funcions, que no han de vetllar per la seguretat de l’Estat sinó de la ciutadania. I malauradament s’han repetit les denúncies contra els Mossos per maltractes i tortures, com si fossin una continuïtat de les policies anteriors.

No sortiré pas, doncs, en defensa de les actituds inacceptables d’aquests mossos, i entenc que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Encara que també caldria plantejar-se el nivell de responsabilitat que hi tenen els seus comandaments i els seus instructors; perquè els policies, com a cos armat, el que sí que tenen és un sentit molt estricte de l’obediència, i costa de creure que prenguin decisions pel seu compte o que contravinguin les ordres internes. Però en el marc del conflicte obert entre la policia catalana i la judicatura, caldria demanar-se si la Justícia ha estat equànime a l’hora de jutjar aquest i la resta de casos per denúncies semblants a altres cossos policials. La resposta seria clara i posaria en evidència la parcialitat i la intencionalitat de determinades sentències.

L'impacte ambiental de les energies renovables

Els grups ecologistes no entenen què ha passat amb el projecte de decret que pretenia regular l’energia eòlica i la solar fotovoltaica a Catalunya. El Govern català havia fet una primera proposta a la qual s’hi van presentar tot un seguit d’al·legacions, sense que se’n tingui cap resposta ni en un o altre sentit. Grups ecologistes no han dubtat en qualificar el decret d’hostil a les energies renovables: “Des de la Coordinadora d’entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) recordem que el projecte de decret suposa un recolzament indirecte a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, per la via de bloquejar l’aprofitament dels abundants recursos renovables (especialment en energia solar) amb que compta Catalunya”. S’entén que el Conseller Francesc Baltasar fos xiulat en el darrer congrés d’Iniciativa.

Després de tant de temps clamant des de l’esquerra i des de l’ecologisme a favor de les energies renovables, com ho són l’eòlica o la solar, ara resulta que des d’aquesta mateixa esquerra política s’hi veuen tots els inconvenients del món. La història no és pas nova: des de la marginalitat o des de l’oposició es pot carregar contra el que calgui, sense necessitat de tenir arguments massa sòlids, i sobretot es poden fer propostes utòpiques o irrealitzables, que queden en l’oblit tan bon punt s’arriba al poder; o bé, l’accés al poder els ha fet canviar d’opinió, sotmesos a les pressions dels interessos de les grans companyies. D’aquí el desencís de molta gent que tenia posades moltes esperances en un Govern d’esquerres, i s’ha trobat amb un Govern amb els mateixos vicis i dependències dels interessos econòmics dominants que els anteriors.

Es podria entendre que algú arribés a la conclusió, després d’haver tastat el poder, que els seus posicionaments anteriors eren erronis; però aleshores hauria de tenir l’honestedat de confessar-ho públicament en lloc de voler mantenir les aparences de progressista. O hi hauria la possibilitat, com sembla en aquest cas, que algú pretengués presentar-se com a extremadament zelós en el seu afany de preservar el medi ambient, i que per tant optés per la radicalitat fins i tot envers aquestes energies renovables, que ara resulta que tenen un excessiu impacte visual en el paisatge. Podríem creure en l’honestedat d’aquest Govern que ara posa traves a l’energia eòlica argumentant l’impacte visual sobre el paisatge, si aquest criteri s’apliqués sobre les horroroses torres de la MAT que se sumen a la proliferació descontrolada de torres elèctriques i de serveis que malmeten el paisatge arreu del país.

És aquesta discriminació entre unes i altres fonts energètiques el que fa més perniciosa i tendenciosament conservadora la política del Govern.

La plaça de Lesseps, per exemple

Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònims de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.

La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma 'Una altra plaça Lesseps és possible', demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn. Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors.

Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació... El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat.

Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.

Espanya i Dinamarca; ni punt de comparació

El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, aprovada ara en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat.

Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió.

El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.