Burocràcia en blanc i negre

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.

El PP menysprea i desacata la Justícia espanyola.

Aquests dies, el Partit Popular, tant per boca de Mariano Rajoy com de la delegada del partit a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, ha reiterat que ells acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional. I fins i tot han aclarit que ho faran encara que la sentència no els doni la raó. Unes afirmacions que poden venir motivades perquè ja deuen conèixer la sentència que els seus companys del Tribunal tenen preparada, però que es contradiuen obertament amb la pràctica seguida fins ara. El Partit Popular, quan li ha interessat, ha menystingut i desobeït les sentències que li han estat adeverses, tant del TSJ de València, com del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional.

Des d’una perspectiva nacional catalana, no cal esperar el resultat de la sentència del Constitucional. Cap Tribunal forà no té cap dret a immiscuir-se en els afers de Catalunya, i molt menys pretendre limitar o invalidar la voluntat majoritàriament expressada per la ciutadania, tant si és la de donar suport a un determinat Estatut com si és la d’optar per la via rupturista. D’aquí que no té cap sentit, com fan alguns, dir que hem d’esperar a conèixer la sentència, perquè això és tant com reconèixer que aquest Tribunal Constitucional està per damunt de la voluntat del poble de Catalunya. Però, està clar, per als espanyols l’acatament de les sentències judicials té tota una altra lògica perquè es tracta de la seva Justícia. I el que resulta més pervers és l’acceptació i la defensa de les sentències que els són favorables mentre s’està desobeint i desacatant impunement les que els són contràries.

I això és el que ha fet el Partit Popular fins ara. Per exemple, només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 en la qual declarava plenament constitucional el model d’immersió lingüística de l’ensenyament a Catalunya, derivat de la Llei de Normalització Lingüística. El Partit Popular, malgrat la sentència, continua amb la seva croada en contra d’aquest model. Al País Valencià, la Generalitat deu tenir el rècord d’incompliments reiterats d’un mateix principi que ha estat sancionat setze vegades pel Tribunal Superior de Justícia de València i també pel Tribunal Suprem el 2006, sobre la unitat de la llengua. Fins i tot el TSJ de València, presidit per l’amic de Francisco Camps, en una de les darreres sentències en contra del posicionament de la Generalitat, li recrimina la seva insistència en el tema que ja ha estat fallat en diverses ocasions. Quan Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy afirmen que acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional menteixen descaradament, i demostren el seu nivell d’indignitat i de falta d’honestedat, perquè no ho han fet fins ara i tampoc ho faran si el Constitucional no es desdiu de l’anterior sentència en què avalava la constitucionalitat del model d’ensenyament català.

Fèlix Millet, l’aigua potable, i altres irresponsabilitats

La notícia del frau o apropiació indeguda de fons del Palau de la Música Catalana per part del seu President Fèlix Millet, va sobtar a molta gent. Hom sabia del caràcter conservador de la institució i de la figura del seu President, gaire bé vitalici, però no de la baixesa d’aprofitar-se dels recursos provinents d’administracions públiques per a enriquiment personal; i més tenint en compte que Fèlix Millet és un personatge representatiu de la burgesia catalana més nostrada. Tres milions d’euros, que podrien ser uns quants més, és una quantitat prou considerable que ha provocat la indignació de la mateixa gent del Palau de la Música, de les administracions, i dels ciutadans en general.

Una primera conclusió, d’una obvietat que sembla que només es neguen a veure els investigadors del cas, és que és impossible sostreure o desviar tres milions d’euros sense més complicitats. Complicitats de l’entorn immediat i, com a mínim, irresponsabilitat i negligència de les administracions que cedien les subvencions sense massa rigor; quan tothom sap de les exigències i de l’escrupolositat a l’hora de justificar la més mínima subvenció. S’ha d’estirar el fil de la investigació i anar més enllà de les responsabilitats personals dels senyor Fèlix Millet, perquè no es tracta només d’una estafa feta a una entitat emblemàtica del país sinó d’una malversació de fons públics que hem pagat entre tots. I aquest és, només. el punt de connexió amb el tema de l’aigua potable, com encapçala l’article.

Des de les administracions, massa sovint, es disposa dels diners públics amb una alegria excessiva. Alegria que no mereix altra qualificatiu que irresponsabilitat. Tots hem vist obres públiques que es fan i es refan, o es desfan, amb una rapidesa sorprenent; s’enderroquen o s’han de modificar obres acabades d’estrenar com aquell qui diu, potser perquè hi havia més pressa per estrenar-les que interès per assegurar que es planificaven correctament. Vegem el cas de la dessalinitzadora del Prat, una obra que ha costat 230 milions d’euros, que surten de la mateixa butxaca dels contribuents d’on van sortir el tres milions robats per Fèlix Millet. S’havia de corregir la mala imatge del Govern pel que fa a la gestió de la sequera de l’any passat, i es va inaugurar a bombos i platerets. L’objectiu era evitar un nou ensurt si les condicions climàtiques tornaven a ser adverses, però sobretot, tal com reiterava el Conseller Francesc Baltasar per no donar la sensació que estava improvisant, es tractava d’evitar la sobreexplotació que pateix la conca del Ter. I bé, la planta és allà, inaugurada de bell nou, flamant, però parada. Perquè? Molt senzill, a Agbar li surt més a compte continuar traient aigua del Ter que servir-se de la dessalinitzadora. No n’havien calculat el cost? Una administració d’esquerres i un Conseller ecologista no pot permetre que el cost de la dessalinitzadora es calculi només en funció del que li costa obtenir-la a Agbar, una empresa amb beneficis de prop de 80 milions el primer semestre del 2009. ¿O és que no es comptabilitza el cost ecològic que representa per a la conca del Ter, o els perjudicis que representa la falta de cabal del riu per als municipis i per als pagesos que podrien beneficiar-se de l’aigua per al reg de les seves terres?

De moment, la gran dessalinitzadora del Prat, on hi ha invertits molts diners dels ciutadans, està morta de riure. Està clar que aquí no hi ha delicte com en el cas del Palau de la Música, però sí la mateixa irresponsabilitat de disposar dels diners públics sense el rigor que caldria.

Corrupció judicial sense límits

La corrupció política i Judicial a l’Estat espanyol està arribant a uns nivells absolutament escandalosos. Escandalosos per la gravetat dels fets sí, però també per la forma com mitjans de comunicació i forces polítiques estan deixant passar per alt. El cas Gurtel, amb les seves trames valencianes, en qualsevol país normal on funcionés mínimament la Justícia hauria esclatat amb tota la seva virulència i avui hi hauria molts més imputats no només de l’àmbit polític sinó també de l’administració de Justícia.

Obert el procés d’investigació pels pressumptes delictes inclosos en el cas Gurtel, i que afecten a empresaris propers al Partit Popular, però també al seu tresorer, un senador i altres càrrecs del partit, es va descobrir que hi havia implicacions de la trama que afectaven a dirigents populars del País Valencià, i entre ells el President de la Generalitat, Francisco Camps. El 28 de juliol, el jutge instructor del cas Gürtel al TSJ de Madrid, Antonio Pedreira, va remetre al TSJ de València un auto pel qual s’inhibia a favor del TSJ de Valencia, quan es va veure que hi havia implicades persones aforades d’aquesta Comunitat, encara que no s’havia ni desprecintat tot la documentació recollida sobre el cas. I del TSJ de Madrid van sortir unes caixes precintades amb aquesta documentació que al TSJ de València neguen haver rebut. Ës evident que les caixes no s’han perdut, sinó que hi ha hagut una acció delictiva per a fer-les desaparèixer.

El TSJ de Madrid imputava, entre altres delictes, als empresaris Francisco Correa, Pablo Crespo, i al gerent d’Orange Market, Álvaro Pérez, el dels regals com a pagament de suborns al President de la Generalitat Valenciana i a altres dirigents del partit, sense necessitat d’acabar de veure totes les proves documentals que hi havia a les caixes que algú ha fet desparèixer. I el TSJ de València, el President dels quals és molt amic del President Camps i que per tant legalment s’havia d’haver inhibit, a part de negar la recepció de les caixes es va afanyar a arxivar el cas, amb arguments que farien riure a qualsevol jurista seriós però que indignarien a qualsevol jurista honest, amb l’agreujant de prendre la decisió sabent que hi havia per revisar una documentació tramesa pel TSJ de Madrid que podia donar més dades sobre el cas.

Indignant el nivell de corrupció als estaments judicials que permet que documentació d’un cas que s’està instuint, teòricament custodiada per la policia judicial, desaparegui sense més ni més; que el TSJ de València, sabent de l’existència d’aquesta documentació i que segons ells encara no havia arribat a les seves mans, resolgui el cas sense ni esperar a saber-ne el contingut; que no s’obri amb urgència la investigació pertinent per a descobrir els autors del delicte d’encobriment i robatori de proves documentals; que els òrgans judicials no intervinguin davant l’actuació del TSJ de València, tant per la participació del seu President, amic d’uns dels imputats, com per prendre decisions sabent que no tenien tota la documentació per a fer-ho; i que la fiscalia es miri l’espectacle denigrant i vergonyós que ens estan oferint, sense intervenir-hi.

L’única diferència entre aquesta Espanya i una corrupta República bananera, és que Espanya és una Monarquia.

Mallorca: Judici amb doble fons

Ha començat a Mallorca el judici contra el Coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, en relació als incidents de la darrera edició de l’Acampallengua. Aparentment, és un judici per esclarir les presumptes imputacions que fa la Guàrdia Civil a Tomeu Martí, a qui acusa de resistència a l’autoritat. En realitat, però, és un cas clar de prevaricació perquè s’estan emprenent unes accions que tothom sap que són absolutament infundades, i que en realitat no tenen l’objectiu de jutjar Tomeu Martí, sinó justament el contrari: evitar que aquest denunciï els veritables provocadors dels incidents.

La situació no és nova ni aïllada. Es tracta d’una estratègia seguida amb certa freqüència per determinats grups uniformats que, lluny de portar una tasca de garantir l’ordre públic, exerceixen de força de xoc contra els qui defensen legal i legítimament la llengua i la cultura del país. I l’estratègia els funciona a València i a les Illes Balears, comptant sempre amb la complicitat d’un aparell judicial que jutja en funció de la ideologia i que, per tant, exculpa tots els excessos de l’extrema dreta espanyola mentre busca qualsevol excusa per a fustigar els adversaris encara que tinguin teòricament la llei al seu favor. No fa pas gaire que un jove de les Illes va ser apallisat per la Guàrdia Civil per haver tingut la gosadia d’adreçar-se’ls en la seva llengua, teòricament reconeguda com a cooficial. Per a jutges i cossos policials espanyols no hi ha lleis ni estatuts que valguin, quan es tracta de continuar la repressió contra la llengua i la cultura catalanes, i contra els drets i les llibertats dels ciutadans.

Des dels policies provocadors dels incidents a l’aparell judicial que ha admès a tràmit la querella i que ara ha tirat endavant el judici contra Tomeu Martí, tothom sap que no hi ha res per a acusar-lo. I el resultat és més que previsible: o l’absoldran o li imposaran una condemna absolutament ridícula, que no gosarien posar a ningú que realment hagués comès el delicte que li imputen. Però ells saben que la intenció no és jutjar Tomeu Martí, sinó evitar que aquest o els organitzadors de l’Acampallengua puguin denunciar els veritables provocadors i pertorbadors de l’ordre. Així, simularan donar la raó a Tomeu Martí, en una farsa de judici que amb una Justícia mínimament decent no hauria ni començat. Però, en realitat, ells hauran estat els triomfadors perquè haurà quedat impune la seva actitud agressiva en contra de la llengua, la cultura i en definitiva contra la legalitat vigent a les Illes. No es jutja Tomeu Martí, sinó que s’avala la impunitat de la Guàrdia Civil.

Ausàs, l’amenaça contra les consultes populars

La consulta d’Arenys de Munt va ser possible perquè no hi ha cap llei que prohibeixi a una entitat privada fer-la, tant si és demanant a la gent que vagi a a donar-los la seva opinió com si és a través d’una enquesta personal o telefònica. Malauradament, molts polítics catalans, inclosos alguns independentistes, han esgrimit aquesta manca de legislació sobre el tema per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys, basant la legitimitat per a fer-la en aquest buit legal, en lloc de basar-ho en un dret irrenunciable, digui el que digui la legislació vigent. Quan l’alcalde d’Arenys afirmava que ell acatava la sentència judicial que els prohibia donar-hi suport “perquè era més demòcrata que ningú” estava afirmant que mai farà cap pas seriós i definitiu cap a la independencia.

No sé si és per això, per voler tenir algun protagonisme o per absoluta inconsciència, que el Conseller Ausàs ha sortit amb l’amenaça que la Llei de Consultes populars que està tramitant el Parlament regularà també les consultes no institucionals. És absurd que digui que amb la nova Llei catalana es podrà convocar un referèndum sobre el dret a decidir, ni que sigui sota la fórmula que suggereix el jurista López Tena de no demanar directament la independència sinó demanar que les institucions del país facin els canvis legislatius necessaris per a assolir-la. És un error gravíssim que, per llei catalana, limitem el nostre dret a decidir a la imprescindible autorització del Govern espanyol. Com ja he dit en altres ocasions, determinades consultes seran impossibles perquè no reuniran els requisits que ens hem imposat nosaltres mateixos; i per tant no tindrem ni la legalitat a favor nostra ni la legitimitat per a saltar-nos aquesta legalitat.

Si l’amenaça del Conseller Ausàs es compleix, s’haurà acabat la possibilitat de fer consultes populars com les d’Arenys. Quan una entitat ho vulgui fer, no solament no podrà tenir el suport institucional tal com ens impideix la legislació espanyola, sinó que precisarà l’autorització de l’Estat per simple autoimposició catalana. A no ser que la llei catalana especifiqui que les consultes no institucionals no precisen d’autorització governamental; però, aleshores, no sé si val la pena pretendre regular-les amb aquesta llei.

A l’Estat se li ha obert una via d'aigua, una escletxa que no havia previst. Entenc les presses de la Falange, del PP i del PSOE per a tapar-la, però que sigui un Conseller republicà el qui els faci la feina em sembla inconcebible.

La lògica d’un procés independentista

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès.

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur.

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-hi les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.

Arenys, contradiccions per a tothom

La història ens dóna molts exemples de canvis importants generats a partir d’espurnes, de fets aparentment simbòlics o irrellevants. La consulta d’Arenys hauria passat desapercebuda si no hagués estat per la niciesa d’alguns polítics espanyols que no van saber controlar el seu nerviosisme i van evidenciar la seva feblesa. Els ho agraïm sincerament. El cert és que s’han posat al descobert contradiccions i febleses que poden generar una recomposició del mapa polític català. N'hi ha per a tothom.

Per contradiccions, les del PSOE. Des del Govern espanyol, el mateix que va confiar en un advocat falangista la seva denúncia contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt, tant José Blanco com la Fernàndez de la Vega o la Carme Chacon es contradiuen constantment afirmant d’una banda que la consulta no té cap validesa jurídica, que no s’ha de confondre amb una consulta institucional, i que per això no la podien pas prohibir, però de l’altra acusant els partits que hi han donat suport de situar-se fora de la llei. Curiosament, i com ja sol ser habitual, el PSOE carrega més contra CiU que ha mantingut una posició més aviat ambigua i distant amb la consulta d’Arenys, que no pas contra Esquerra.

No cal dir l’enrenou que ha portat al si de CiU, amb un sector que apostaria clarament per la via independentista i representat per Àngel Colom, i un altre sector amb la gent d’Unió i els convergents més porucs que no s’arriscarien a apostar per aventures incertes. Les incerteses no són mai positives des de la perspectiva empresarial. I, igual com passa a ICV o en determinats sectors del PSC, es troben entre la convicció democràtica de no coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans i la por d’emprendre un procés que no saben si podran controlar.

Però, de contradiccions també n’hi ha al si d’ERC. Des de la Conferència Nacional de la tardor del 2007 i el Congrés del partit del 2008 he denunciat reiteradament que Esquerra caminava sense rumb ni full de ruta per avançar cap enlloc que no fos mantenir les cotes de poder assolides. I al preu que fos. Aleshores, per sortir del pas, es va acordar de forma improvisada fixar la data del 2014 sense preveure cap pas previ ni cap estratègia per avançar en la linea de crear les condicions necessàries que fessin possible una consulta a la ciutadania, o donar passes significatives per a millorar l'autogovern. Ben al contrari, s’ha donat suport a una reforma de finançament que ja es veu que no resoldrà absolutament res, i a més es preveu l’aprovació d’una llei de consultes que limitarà per llei catalana la possibilitat de fer un Referèndum sobre temes que sobrepassin l’àmbit de les competències autonòmiques, com ho és evidentment un referèndum sobre l’autodeterminació. I ara, la consulta d’Arenys trenca tots els esquemes i previsions del partit. Ens hi sumem, lògicament, i és possible que intentem capitalitzar-ho; però, en tot cas, la iniciativa l’ha portada una entitat local, i el recolzament municipal va ser proposat per la CUP. L’alcalde d’Arenys, on ERC és a l’oposició, forma part del col·lectiu Decidim.cat que agrupa càrrecs electes favorables al Dret a decidir, que està presidit per un alcalde, que a més és Delegat del Govern a les Comarques Centrals i vinculat amb ICV, i que el dia 3 d’octubre es reuneix per a planificar una consulta simultània a tot un seguit de municipis de Catalunya. Em sembla positiu que la iniciativa sobrepassi i s’escapi de les mans d’Esquerra perquè crec que el moviment independentista ha de ser el màxim de transversal; però això posa en evidència la improvisació i la manca de rumb que tenia la direcció actual, i que ara sembla que Joan Puigcercós, també a trompicons, vol corregir si més no a base de declaracions que contradiuen l’estratègia seguida fins ara.

I una darrera contradicció. A Arenys, per més que la Chacon i altres ministres espanyols intentin minimitzar-ho, es confrontava la voluntat democràtica d’una ciutadania que representa molt més que cap dels partits presents al poble i que s’ha expressat d’una forma inequívoca, i el pànic dels qui s’oposen no només a una determinada opció de país sinó sobretot a què els ciutadans puguin expressar-se i ser consultats sobre el seu futur. D’un costat els demòcrates, més o menys decidits a impulsar consultes, però convençuts que no es pot coartar la llibertat. I de l’altra, els qui tenen por de la llibertat, i que haurien preferit un escenari de violència que justifiqués la repressió i la prohibició de la consulta.

Arenys, notes després de la batalla

Hem guanyat una primera batalla. Hi havia el risc que la intimidació falangista, amb la qual se sentia representat l’aparell de l’Estat, des del Govern socialista a les estructures judicials, desbaratessin la iniciativa democràtica d’Arenys de Munt. Però no se n’han sortit. Hi ha moltes valoracions a fer d’aquest acte simbòlic, i cal que tots plegats afinem bé per treure el màxim de rendibilitat al gest iniciat. Aquesta pot ser una jornada històrica, un punt d’inflexió en la política catalana, o una anècdota més que es pot oblidar abans de les properes eleccions.

Una primera constatació: un èxit absolut de convocatòria. Superar el 40% de participació, acostant-se, doncs, a la participació de la resta de consultes electorals, era impensable per als mateixos organitzadors. I més tenint en compte els entrebancs que s’hi havia posat, el fet de no saber-se el local on es faria fins al darrer moment, i les amenaces rebudes.

Una segona constatació és la normalitat i la tranquil·litat amb què va transcórrer la jornada. En aquesta ocasió, el cos policial dels Mossos d’Esquadra va estar a l’alçada de les circumstàncies, establint una vigilància estricta per evitar possibles brots de violència. És fàcil d’imaginar el que hauria passat, si en lloc dels Mossos hi hagués anat la Guàrdia Civil o la Policia espanyola.

El fracàs de la convocatòria falangista és un altre dels èxits del dia. Tothom sap de l’escassa incidència dels grupuscles falangistes, però segurament el Partit Popular i el PSOE esperaven que els fes millor la feina bruta.

Un altre aspecte important. Tothom sembla veure clar que a partir d’ara no es tracta d’anar fent un degoteig de consultes semblants a les d’Arenys. Res de taques d’oli com deia algun despistat. Ara cal una acció unitària. Concentrar en una mateixa diada, la celebració simultània de consultes sobre la independència de Catalunya.

Es mantenen encara algunes incògnites sobre el paper dels partits polítics. Perquè aquestes iniciatives ciutadanes, en un moment o altre, s’hauran de traduir en realitats polítiques, en accions dels partits. L’organització de la consulta d’Arenys no ha pogut ser il·legalitzada, perquè no hi havia mecanismes legals per a fer-ho. Però a partir d’ara, els polítics hauran de fer algun pas de transgressió de la legalitat, emparant-se en la legitimitat. Altrament, seria impossible avançar cap a la independència.

Finalment, els suports més o menys decidits, els silencis i les complicitats dels partits polítics amb la consulta d’Arenys responen al perfil previsible d’un hipotètic procés cap a la independència. Cal ponderar-lo en la seva justa mesura per sumar a aquest procés una majoria de la societat.

El resultat era el previsible. Una immensa majoria està a favor de la llibertat. Com deia la Montserrat Nebreda, del PP, qui podria estar-hi en contra?

Arenys, sense matisos

Aquests dies són molts els qui han formulat la pregunta: A quin demòcrata pot fer por una consulta popular?. La resposta és molt simple: a cap. No cal donar-hi gaires voltes. Josep Lluís Carod Rovira escrivia en el seu blog que a l’Estat no li fa tanta por la pregunta com la resposta. Sincerament, crec que s'equivoca. Als demòcrates ens pot fer por la resposta com ens fa por, cada vegada que hi ha eleccions, que l’extrema dreta tingui suport electoral, però no ens fa por la pregunta; a l’Estat, bàsicament, li fa por la pregunta.

Durant l’època republicana es va fer cèlebre aquella frase dels feixistes “Antes roja que rota”, a la qual responen els socialistes espanyols d’avui “Antes facha que rota”. I mouen tots els ressorts de l’Estat, confonent-se uns i altres. No és casual que l’advocat de l’Estat en la causa oberta per la decisió de l’Ajuntament d’Arenys de Munt fos un dirigent falangista. No és casual que la Justícia actués amb celeritat per limitar la llibertat d’expressió i per fer costat als violents després. Ramon Pujol, membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta, es lamentava que el jutge donés la raó a La Falange i permetés la seva manifestació “malgrat que aquesta setmana han amenaçat telefònicament amb cremar els bars i els boscos d'Arenys de Munt”. S’equivoca Ramon Pujol; la Justícia no ha autoritzat la manifestació convocada per l’extrema dreta “malgrat” la voluntat provocadora, les amenaces i el risc evident de violència, sinó precisament l’ha autoritzada, desautoritzant la Conselleria d’Interior de la Generalitat, per aquesta raó.

L’Estat espanyol, amb tota la seva maquinària de partits, propagandística, judicial i de milicians falangistes, està esperant que es produeixin incidents a Arenys de Munt. Han fet i faran tot el que estigui al seu abast per a fomentar la violència i abortat els intents dels demòcrates a expressar lliurement la seva opinió. Sense gaire matisos.

Responsabilitats i irresponsabilitats polítiques

Trobo que és molt discutible el posicionament d’ICV-EUiA en contra de la participació de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada. D’una banda, perquè l’artista s’ha expressat en moltes ocasions, i ahir hi va insistir, a favor de la pau i la reconciliació entre israelians i palestins. Però de l’altra, perquè no té cap sentit que facin el doble joc, i que com a membres del Govern que organitzava l’acte invitin la cantant a participar-hi i després es protesti per la seva presència. Amb tot, el pitjor de tot ha estat la irresponsabilitat de no voler assumir la responsabilitat de la seva actitud.

Si algú coneix l’historial de la cantant o fa una mínima recerca a través de la xarxa, trobarà versions diverses: algunes, com a militant pacifista en un país on el pacifisme és una actitud de risc, i d’altres visceralment en contra de la violència que inclou, i sobretot emfatitza, la de Hamas. Tradicionalment, l’esquerra de casa nostra ha fet costat a la causa palestina i la seva lluita per la supervivència, però d’aquí a posicionar-se incondicionalment a favor de les pràctiques de Hamas, la condemna de les quals li ha valgut a la cantant Noa les crítiques que ahir vam sentir al Parc de la Ciutadella, hi va un bon tros. Puc estar estar més o menys d’acord amb la cantant israeliana o discrepar d’algunes de les seves afirmacions, i puc entendre que altres també vulguin manifestar aquesta discrepància. Però si els d’ICV-EUiA haguessin de xiular de forma proporcional les discrepàncies en relació a la mateixa causa palestina, o a tantes altres causes d’arreu del món, haurien de començar per boicotejar el mateix Consell de Govern de la Generalitat, eixordant el President i molts dels seus Consellers. O és que no saben en quin Govern estan ficats?

En qualsevol cas, amb més desencert que encert al meu entendre, ICV-EUiA va optar per fer públic el seu descontentament per la presència de la cantant israelina en l’acte de la Diada. Res a dir, si no fos perquè ells mateixos formen part, encara que sigui com a esconalets, del Govern i de les institucions que l’havien invitada. Ara bé, cadascú ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. I un cop atiat el foc, feta la crida a boicotejar la cantant, no és honest ni responsable voler eludir les seves responsabilitats desmarcant-se i criticant també els qui, atenent la seva crida, van xiular durant l’acte institucional. No es pot fer de piròman i bomber alhora, com ja ens té acostumats el partit de Joan Saura.

Les possibles frustracions d’Arenys de Munt

Ho deia Josep Antoni Duran i Lleida: cal anar amb compte amb segons quines iniciatives populars, com la d’Arenys de Munt, perquè poden acabar generant un munt de frustracions. I té la seva part de raó. Som un país que tan fàcilment cau en el desànim com es deixa portar per una eufòria injustificada. La pretensió inicial dels promotors de la consulta d’Arenys no era obrir cap expectativa de país, sinó fer un simple i elemental exercici democràtic. Però, el resultat de tot plegat sí que podria generar les frustracions que pronostica el dirigent d’Unió, encara que probablement no per les raons que ell insinua.

La consulta d’Arenys de Munt l’han magnificada i elevada a la categoria de conflicte nacional, tant per a la nació catalana com per a l’espanyola, per l’estultícia de l’espanyolisme més ranci i antidemocràtic molt ben representat en aquest cas per un advocat falangista. Els socialistes espanyols se senten molt més còmodes i identificats amb els posicionaments de la Falange que amb els dels demòcrates. Malgrat els intents d’abortar la iniciativa, amb potineries pseudojurídiques incloses, la consulta es farà. I ja que no han pogut prohibir-la, com a mínim han imposant poder-hi garantir la presència de milicians falangistes, no només com a mesura coercitiva i amenaçadora sinó amb l’esperança que hi hagi incidents i violència que els permetria situar l’independentisme al mateix nivell que la Falange. Però han aconseguit, a més, que tant des de l’Alcaldia d’Arenys com des d’algunes formacions polítiques que donen suport a la consulta basin la defensa de la seva legalitat en l’argument que “aquesta és una iniciativa privada”, que “l’Ajuntament només hi cedia els locals i donava suport sense participar-hi”, i en definitiva que “no tenia cap validesa legal ni real”.

Per això dic que Josep Antoni Duran i Lleida té la seva part de raó. S’ha generat una certa eufòria col·lectiva per la consulta d’aquest diumenge. El resultat serà el de menys. L’eufòria de sectors independentistes ve donada perquè hom ja s’imagina què podria passar si aquesta mena de consulta és fes un mateix dia arreu del país, i sobretot si tinguéssim una classe política disposada a plantar cara a la Falange i, per tant, a donar-hi el suport institucional necessari. I aquí és on té raó el dirigent unionista: ell sap que la classe política, o almenys la que ell representa, es faria enrere. La frustració podria i pot venir per la incapacitat, o manca de coratge i de dignitat nacional, dels nostres dirigents per a liderar el moviment sobiranista que s’impulsa des de la societat civil.

Ha guanyat la Falange. A Arenys, també?

Com era d’esperar, ha guanyat la Falange. L’advocat de l’Ajuntament d’Arenys de Munt ja va protestar el dilluns, durant la compareixença davant la jutgessa, perquè aquesta ja tenia presa la decisió abans d’escoltar ningú. De fet, la Justícia ja té presa la decisió abans de conèixer els fets, abans de comprovar si es vulnera o no cap principi legal, llei o normativa. Si la consulta l’hagués promoguda una entitat feixista sobre un tema d’àmbit espanyol, hagués tingut el suport d’un Ajuntament governat pel PP, i algun partit catalanista hagués convocat una manifestació de rebuig pel mateix dia, la Justícia hauria resolt amb la mateixa contundència: prohibir la manifestació, autoritzar la consulta i donar per vàlid el suport municipal. Ho veiem a diari al País Basc, per exemple.

L’advocat falangista, el PP, Ciutadans i el PSOE poden estar satisfets perquè com a mínim han intentat boicotejar la llibertat d’expressió, tant per la via d’intentar declarar-la il·legal com per la via de donar suport als violents que pretenen coartar-la. Suposo, però, que deuen lamentar no poder disposar, amb la mateixa impunitat a Catalunya, com havien fet abans, dels cossos policials per a fer-los actuar com a provocadors dels desordres. Tots recordem les actuacions d’agents de paisà infiltrats en manifestacions pacífiques per a provocar desordres en la via pública que justifiquessin la brutalitat policial, així com com la responsabilitat dels organitzadors de la manifestació. L’interès del TSJC per facilitar que la Falange es pugui manifestar provocadorament el mateix dia de la consulta a Arenys no és altre que propiciar l’enfrontament per tal de poder presentar després la Falange i els convocants de la consulta com els pols oposats, però igualment radicals i violents.

S’ha optat per afavorir la violència, i per coartar la llibertat dels demòcrates. No ens ha d’estranyar venint de la Falange, i dels seus seguidors reciclats. El que realment pot ser preocupant és l’actuació que pugui tenir la Generaltat i la seva policia. També es posarà al costat dels violents?. Serà a Arenys de Munt per a garantir que els ciutadans puguin expressar-se lliurement i sense coaccions? O farà el joc als nacionalistes espanyols simulant una neutralitat que equivaldria a carregar per igual contra els demòcrates que contra els violents, per tal de presentar-los davant l’opinió pública com als extrems radicals?.

Una Pacte Nacional d’Infraestructures socialista

La política seguida pel Govern de la Generalitat d’aprovar pactes nacionals per a les grans qüestions de país és ben lloable, en la mesura que representi dotar-nos de projectes de futur que no es vegin afectats pels possibles canvis de Govern. No podem estar canviant de rumb cada cop que canvia la correlació de forces polítiques o simplement que es substitueix el titular d’un Departament. Però, està clar, perquè això sigui així cal que aquests Pactes Nacionals no es redueixin a simples acords de Govern, i encara amb diferències internes tan notables que obliguen a redactar un pacte ple d’ambigüitats i de propostes per definir.

Si dic, doncs, que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures és una proposta bàsicament socialista no és només perquè la lògica del pes majoritari del PSC es palesi en el redactat del text, i que per tant en el seu conjunt respongui més al programa socialista que al de cap altre partit, sinó per l’estil i les maneres de redactar-lo. És un Pacte carregat de fum, de bones intencions i de promeses, però també de reincidències i redundàncies de velles aspiracions. En el tema del Quart Cinturó, per exemple, ìdeològicament el PSC s’arrengleraria més aviat amb la posició que mantenen CiU i el PP, però per no crear tensions internes de Govern s’opta per deixar una vegada més el tema sense concretar; és a dir ajornant-lo sine die, que és una manera de dir que quan tinguin la majoria suficient ja el faran a la seva manera. En el cas de la MAT, s’ha tirat pel dret i avui podem veure com l’interès de companyies privades ha ratllat brutalment el territori, davant de la mirada impassible de republicans i ecosocialistes que no han gosat prioritzar la defensa del país.

Altres exemples els tenim en els eixos ferroviaris. Els socialistes presentaven en la campanya electoral del 2006, dins d’un pamflet sobre la feina feta pel tripartit, l’eix viari Girona-Lleida, que apareix de nou com una ratlla més damunt el mapa, però sense més concreció. Si Zapatero va prometre que l’1 de gener del 2008 tindríem el traspàs de redalies Renfe, en el nou Pacte Nacional d’Infraestructures es preveu aquest traspàs per al 2012. Uns quants anys de retard, com els que porta ja la proposta de desdoblament de l’Eix transversal, que torna a figurar, naturalment, en el Pacte. Més indefinicions encara trobem en el tema dels aeroports: aquí es reprodueix la vella reivindicació dels socialistes catalans, que no dels republicans, de poder tenir una participació “determinant” en la gestió del Prat, comptant que serà més aviat una participació simbòlica. I l’únic que es reclama, i només com a reivindicació, és l’aplicació de l’Estatut pel que fa als aeroports secundaris de Girona o Reus.

No negaré que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures no tingui aspectes positius i interessants de cara al futur desenvolupament de les nostres infraestructures, però no mereix tenir el qualificatiu de Pacte Nacional quan es limita a ser un acord de Govern i encara agafat amb pinces, i està excessivament carregat de promeses, reivindicacions, inconcrecions i ambigüitats. I al final, la gran incògnita: qui pagarà la factura. El nerviosisme del Conseller Castells és evident perquè sap que, ni amb el nou finançament, Catalunya no disposarà dels recursos necessaris per a tirar-lo endavant I les promeses de Madrid són això: promeses, fum i brindis al sol.

Un pols a decidir diumenge

Com era d’esperar, i seguint l’estratègia habitual dels polítics espanyols, el jutjat de Barcelona que havia de decidir sobre la consulta d’aquest diumenge a Arenys de Munt, esperarà uns dies per donar a conèixer la seva resolució. Es tracta d’esperar fins al darrer moment amb la intenció de deixar un mínim temps de reacció, tal com feien també amb les anul·lacions de candidatures abertzales al País Basc. El que passa és que es continua jugant amb el mateix equívoc que denunciava l’altre dia: el que està en discussió no és la celebració de la consulta d’Arenys, sinó el suport institucional de l’Ajuntament.

La jutgessa encarregada del cas va suspendre cautelarment un acord municipal, però no pas la convocatòria feta per l’entitat promotora. Quan ha cridat a declarar les parts implicades, doncs, ha citat d’una banda l’Ajuntament d’Arenys de Munt, representat per l’advocat Salvador Milà, i de l’altra, l’Estat espanyol representat per Jorge Buxadé Villalba, que havia estat candidat per Tarragona de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española Auténtica. Les posicions són clares: l’Ajuntament té el suport de totes les forces polítiques catalanes, a excepció feta del PSC tot i que molts dirigents s’han mostrat partidaris d’acceptar la llibertat d’expressió, i de l’altra la Falange, Ciutadans, el PP i el Govern espanyol. Però en qualsevol cas, escoltades les dues parts, la jutgessa haurà de resoldre sobre l’acord municipal de l’Ajuntament d’Arenys, però no sobre la convocatòria en si feta per una entitat del poble.

És evident que, donada la putrefacció del sistema judicial espanyol, al final la resolució pot anar en qualsevol direcció, fins i tot podria dictar en contra de l’entitat convocant, sense que aquesta hagi estat ni tan sols citada a declarar. Els tribunals utlitzen les lleis només com a excusa i argumentari per a exercir el poder, i se les poden saltar alegrement quan políticament no els convé. És possible que el plet el guanyi la Falange, és a dir l’Estat espanyol, i que aquesta organització pugui manifestar-se hi hagi o no prohibicions expresses de la Conselleria d’Interior. El pols de veritat, però, es resoldrà en la celebració de la consulta del dia 13, digui el que digui la Falange i les institucions afins; i en el paper de la Generalitat que pot posar-se al costat de la llibertat d’expressió amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra com a garants de l’ordre, o es pot posar al costat dels violents falangistes que la neguen.

Deixar guanyar als talibans afganesos

A l’Afganistan, setmanes després de les eleccions presidencials, encara estan fent el recompte de vots. Per manual va vagi el sistema d’escrutini, com anava aquí anys enrere, es pot allargar tota una nit, però no dies ni setmanes. Quan això passa, tal com hem vist a molts altres països, és senzillament perquè hi ha la voluntat expressa de falsejar els resultats electorals. L’Afganistan, doncs, és un més d’aquests països que anomenem subdesenvolupats, sobretot des del punt de vista de cultura democràtica, en què la corrupció, el caciquisme i les tupinades estan a l’ordre del dia. Amb una diferència, però. En aquest cas, la corrupció, el caciquisme i la tupinada ha vingut avalada, sinó dirigida i promoguda, per la comunitat internacional.

El comportament de les potències occidentals a l’Afganistan, com ho va ser també a Bòsnia, on les forces de les Nacions Unides van acompanyar les matances d’Srebreninka, o a l’Iraq, ha estat senzillament deplorable, denigrant, indigne, i còmplice de totes les injustícies, crims i atrocitats que viu el país. En el seu moment, es va donar suport incondicional als talibans perquè el seu règim dictatorial els ajudava a debilitar el poder rus, i ara es limiten recolzar uns o altres senyors de la guerra sense parar esment en el seu grau de criminalitat, només amb l’objectiu de mantenir-hi una posició dominant que els permeti controlar els gasoductes i la posició estratègica a la zona. Les forces internacionals se suposa que eren al país per a garantir un procés de democratització, on fossin respectats els drets de les persones, que permetés al país refer-se del malson viscut en l’època dels talibans. Res més lluny de la realitat. Sota la tutela d’aquestes forces internacionals continua la violació dels drets humans, els traficants i productors de drogues continuen mantenint el seu poder, les lluites tribals són atiades a base d’afavorir uns o altres senyors de la guerra en funció dels interessos de cada moment, les matances de civils per part de les forces de l’OTAN estan a l’ordre del dia, s’han permès unes eleccions fraudulentes, i només faltava ara que es difonguessin les imatges de les vexacions a què els militars estrangers sotmeten a la població.

Quan veiem imatges d’una societat dominada pels talibans, amb les dones tapades sota les burkes, ens sembla impossible que aquests puguin tenir suport de la població civil. Hi ha raons històriques i culturals que ho poden explicar, pero sobretot hi ha la percepció que probablement és pitjor el tracte rebut per part de les forces internacionals que el que els dispensarien altre cop els talibans. La coalició de les primeres potències mundials és incapaç de guanyar la guerra, de garantir la pau i de refer el país; en part pot ser degut a la incapacitat i l’ineptitud dels seus responsables, però sobretot hi deu haver una voluntat expressa de no anar més enllà de controlar i vetllar pels seus interessos amb un menyspreu absolut pels afganesos.

La independència no té cabuda en la Constitució

La Vicepresidenta del Govern espanyol té tota la raó quan afirma que “La independència no té cabuda en la Constitució”. Només cal una primera lectura del text constitucional per adonar-se que això és ben cert. I per això no entenc que alguns polítics catalans li hagin volgut retreure. La independència, el dret a l’autodeterminació, la llibertat, la igualtat del pobles, la igualtat de drets lingüístics, etc. són conceptes que no hi caben en la Constitució espanyola. No cal donar-hi voltes, ni enfadar-s’hi: s’ajup el cap en senyal de submissió, s’intenta sobreviure de les escorrialles que els amos constitucionals ens vulguin generosament cedir, s’acata les seves sentències, s’accepta la nostra inferioritat i manca de drets constitucionals... o molt més simple, es renuncia a estar a l’empara d’aquesta Constitució.

La Constitució és un marc legal que s’han dotat els espanyols per a organitzar-se políticament. Fantàstic, res a dir, allà ells. L’únic que cal, donat que aquest marc legal no encaixa amb la idea de llibertat i de convivència que tenim els catalans, és desvincular-nos-en. I seria estúpid pretendre trobar una via constitucional per a deixar d’estar sotmesos a una Constitució que no ens reconeix, no ens respecta i no ens accepta tal com som. Senzillament, ens donem de baixa. Per tant, no cal reprovar la Vicepresidenta del Govern espanyol per fer una afirmació tan obvia, ni cal confiar que el Tribunal Constitucional siguin benvolent i no ens retalli en excés, ni cal esperar que la Justícia basada en aquesta Constitució espanyola ens autoritzi a dir el que pensem o ens reconegui els nostres drets. Els drets es tenen, siguin reconeguts o no, i en conseqüència s’exerceixen. Que hi pot haver repressió? Cert. Ho hem viscut més descarnadament en altres èpoques i ho estem vivint encara, de la mateixa manera que ho han viscut i ho estan vivint altres pobles. I els que han tingut la valentia suficient, se n’han sortit. Davant la violència i les amenaces, podem ajupir el cap i renunciar a la nostra dignitat com a persones i com a poble, o podem dir prou. A aquest joc, ja no hi volem jugar més.

És hora que la societat catalana, i amb ella els seus dirigents polítics, decideixi si continua participant del joc constitucional espanyol (Estatut, acords de finançament...), amb tot el que això comporta de renúncia a exercir els nostres drets, o si amablement i democràticament els diem: gràcies per la invitació, nosaltres optem per jugar a un altre joc.

Malgrat la política i els polítics

Temps enrere un Conseller de la Generalitat afirmava amb tota vanitat que, gràcies a les accions de Govern, Catalunya seria de les primeres a sortir de la crisi. Una afirmació absolutament gratuïta i petulant, basada en el no res o qui sap si en la confiança que potser l’atzar faria que realment les coses anessin així. La realitat, però, segueix per un altre cantó; sortirem de la crisi, n’estic segur, però no per l’acció del Govern sinó per la inèrcia general de l’economia en l’àmbit europeu. A vegades, s’inisisteix molt en què la gent passa de la política i dels polítics; la realitat, també.

Els mitjans de comunicació, com ja he dit en moltes altres ocasions, prefereixen informar sobre les declaracions dels polítics que interpreten una realitat esbiaixada d’acord amb els seus interessos, més que sobre la realitat mateixa. La roda de premsa del President Montilla després del primer Consell de Govern post estiuenc, en la qual afirmava que la Generalitat no tenia com a prioritat les qüestions indentitàries, sinó afrontar la crisi econòmica, va ocupar les portades de tots els mitjans. I el to de les informacions periodístiques ja no era el d’afirmar que “El President de la Generalitat ha dit...”, sinó donar per fet que “La Generalitat prioritzarà...”. Sense necessitat de contrastar o verificar la certitud de l’afirmació. En canvi, l’estudi de Comissions Obreres en el qual es fa una comparativa de les aportacions reals, amb xifres i dades contrastables, que fan les diferents comunitats autònomes per a donar suport a les seves empreses, va aparèixer com un simple breu, o directament va ser obviat per molts mitjans de comunicació. El President pot dir el que vulgui, però les xifres donen que enfront del 800 milions posats a disposició de les empreses per la Generalitat a través de l’Institut Català de Finances, Extremadura n’hi posa 900 i Castella la Manxa 1.200, tot i tenir un teixit industrial molt menor. I Cataluya continua liderant la destrucció de llocs de treball o la presentació d’expedients de regulació d’ocupació.

Algú se’n va enriure, quan el mag Zapatero va començar a parlar dels incipients “brots verds” de l’economia de l’Estat. No era gaire difícil fer el número de predigitació preveient que hi hauria, més tard o més d’hora, una recuperació de l’economia. De la mateixa manera, que al marge de les polítiques seguides pels Governs ens vam veure immersos en la crisis global, també en sortirem, ni que sigui com a darrers de la cua, quan l’economia millori en el context internacional. I és que l’economia, com tantes altres coses, funciona malgrat la política i els polítics.

Arbitrarietats, falsetats i mentides

Ahir va saltar l’esperada notícia: “La Justícia prohibeix la consulta sobre la independència, prevista pel dia 13 a Arenys de Munt”. Una notícia falsa llançada sense manies pels mitjans de comunicació alineats amb la Falange, des del País a El Mundo passant per TV3, l’ABC i la Razón. Algú pot pensar que aquests mitjans no disposen de periodistes amb suficient capacitat professional per a exercir com a tals, però això només seria veritat a mitges; és certa la manca de professionalitat, però per pura indignitat i falta d’escrúpols alhora de desinformar i mentir deliberadament al servei d'unes determinades opcions polítiques. Avui per avui, contràriament al que han difós molts mitjans de comunicació, la Justícia no ha prohibit la consulta d’Arenys de Munt.

La interlocutòria del Jutjat de Barcelona es limita a invalidar l’acord municipal d’Arenys de Munt, pel qual es cedien els locals i s’oferia suport a l’entitat convocant de la consulta. Però la veritat importa ben poc als professionals corruptes que s’avenen a difondre falsedats i mentides, a partir de les quals els comentaristes polítics ja s’encarregaran d’anar tirant llenya al foc. És evident que les denúncies presentades per la Falange i Ciutadans, així com la interlocutòria judicial, no tenen res a veure amb el fet d’una hipotètica extralimitació municipal, sinó en el fet que la consulta tingui un caire polític diferent del seu. Algú recordava la consulta que s’havia fet a Andalusia, amb meses instal·lades fins i tot al Parlament andalús, perquè la gent opinés sobre la situació del poble saharaui. Allà, cap partit, ni l’advocacia de l’estat ni cap jutge, va considerar que s’estés cometent una illegalitat pel fet de consultar sobre quelcom que no corresponia a les competències locals o de la comunitat autònoma.

Caldrà veure, però, si l’Estat es limita a mostrar un excés de zel discriminatori com ha fet de moment el jutjat de Barcelona, prohibint que l’Ajuntament doni suport a la consulta i cedeixi els locals a l’entitat convocant. De ben segur que a darrera hora intentarà, sense necessitat de tenir cap base jurídica per a fer-ho, impedir la consulta. La mateixa arbitrarietat amb què es persegueix determinades organitzacions polítiques per no condemnar una determinada violència, mentre que es dóna total impunitat als qui tampoc condemnen, i voltes practiquen, la violència de signe contrari, els permet actuar vulnerant les seves pròpies lleis i els principis constitucionals com el de la llibertat d’expressió.

La consulta d’Arenys, com a botó de mostra

La consulta d’Arenys de Munt, prevista pel dia 13, ha pres una rellevància molt superior a la que hauria pogut tenir si no haguessin aparegut les reaccions en contra del nacionalisme espanyol més intransigent. En principi, era una consulta organitzada per una entitat del poble, a la qual l’Ajuntament es limitava a cedir-los uns espais públics. Una consulta privada, doncs, sense validesa jurídica, i celebrada en un poble de poc més de set mil habitants. La consulta hauria pogut transcórrer sense més pena ni glòria que la d’una anècdota local, molt menys trascendent que qualsevol de les enquestes que sovint es fan arreu del país on s’inclou el sentiment o la voluntat independentista dels ciutadans.

Recollint el sentiment general del nacionalisme espanyol, i de la seva brunete mediàtica, un grup de violència tolerada com la Falange va fer el primer pas per oposar-se al que devia considerar com una ofensa als principis generals del Movimiento, convocant una manifestació paral·lela el mateix dia de la consulta. Tant l’Ajuntament d’Arenys com la Conselleria d’Interior, basant-se en uns altres esquemes, van donar per bona la convocatòria falangista, segurament per no donar més importància a un grupuscle sense cap representativitat ni al poble ni al país. Però aquesta no és la perspectiva espanyola: l’ofensiva de Falange va ser recollida immediatament pels mitjans de comunicació espanyols, del País a el Mundo passant per l’ABC i la Razón, en una lliçó magistral d’objectivitat periodística. A Ciutadan’s, immersos en una profunda crisi interna, els va venir com anell al dit poder sortir als mitjans de comunicació al costat de la Falange en contra de la llibertat d’expressió, i finalment també els advocats de l’Estat han fet costat a les tesis falangistes. Es tracta d’impedir que una entitat privada demani a la ciutadania d’un poblet del Maresme la seva opinió sobre el futur de Catalunya.

El que hauria estat una anècdota intrascendent es pot convertir en el desencadenant d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, entre partidaris i detractors de la llibertat i la democràcia. La dictadura no necessitava arguments jurídics per a imposar la seva llei, i tampoc ara la Justícia espanyola en necessitarà per a prohibir la consulta, si la considera políticament perniciosa. Tant li fa que aquesta convocatòria no vulneri la Llei que només parla de consultes organitzades per les administracions locals; la Falange, la Justícia espanyola i el poder polític que la maniobra no s’estan de foteses. No sé si els organitzadors de la consulta seran capaços de mantenir-la, en cas que finalment sigui prohibida. Però el sol fet d’haver arribat fins aquí, ja pot ser una mostra clara del que podria arribar a passar si algun partit polític mínimament seriós es proposés tirar endavant una consulta nacional sobre el dret a decidir. Algú es recorda d’aquella proposta d’Esquerra per al 2014?