Debats identitaris

França està immersa en un debat general, impulsat des del Govern, sobre la identitat dels francesos. A part de les polèmiques enceses als mitjans de comunicació, arreu del país es fan actes oberts a la ciutadania on es parla del que significa la identitat francesa, amb l’objectiu de recuperar-ne uns valors que es consideren amenaçats. En aquests debats hi intervenen els polítics, majoritàriament els polítics de la dreta que clamen per un reforçament dels trets identitaris enfront d’una esquerra que no gosa contradir-los però que en tot cas els defensa amb menys entusiasme; però també hi intervenen personalitats del món acadèmic, intel·lectuals i fins i tot militars.

Res a veure amb aquelles veus que presagiaven que amb la Unió europea s’anirien fonent les identitats nacionals, per anar assumint una identitat comunitària. I res a veure amb els qui en nom d’un nacionalisme que es creu consolidat perquè ja té el poder d’un Estat al darrere, menystenien els conceptes identitaris com a rèmores del passat. Mentre aquí els nacionalistes catalans malden per presentar un concepte de nacionalisme basat sobretot en una voluntat de futur, els francesos reivindiquen les seves arrels històriques com a trets identitaris, gairebé racials. Però el debat no és banal ni fruit d’unes elucubracions filosòfiques, sinó que té unes motivacions molt precises i de circumstancialitat política. Només cal veure des de quin àmbit departamental s’ha endegat tot el debat: el seu gran promotor ha estat Éric Besson, ministre de la Immigració i de la Identitat Nacional; només amb el nom del Ministeri ja queda tot entès. França té por que la immigració dilueixi els trets característiques de la seva secular identitat nacional. L’extrema dreta ho diu sense embuts perquè sap que la xenofòbia li pot resultar rendible electoralment; la dreta tradicional atia el foc i intenta bastir-ho com una necessitat de garantir els drets de la ciutadania autòctona, presentant-los com a drets desitjables també per als ciutadans provinents d’altres països, sempre que n'assumeixin els valors; mentre que l’esquerra ha de disfressar-ho amb una pretesa defensa dels valors republicans, on el concepte d’igualtat es fonamenta en la identitat exclusivament francesa que no considera tots els ciutadans iguals, cadascú des de la seva singularitat cultural, nacional o lingüística, sinó que els iguala a partir del patró identitari estrictament francès. Les diferències, doncs, tampoc no són tantes.

Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat promogués un debat nacional sobre la identitat catalana, en els mateixos termes que ho està fent l’Estat francès?

La perversitat periodística

Hi ha una història que es repeteix constantment. Per a la majoria dels mitjans de comunicació europeus o americans, Catalunya no existeix informativament parlant. Els que tenen corresponsals a l’Estat espanyol els tenen a Madrid, rara vegada es desplacen a “províncies”, i capten l’actualitat espanyola només des de l’òptica madrilenya. Els seus referents locals són, doncs, el diari El Mundo, La Razón, i els més agosarats El País. El resultat és que les seves cròniques són molt similars a les que donen els seus col·legues madrilenys. La capacitat de resposta de les institucions catalanes és mínima, i encara sort de l’existència del col·lectiu Emma que es dedica a contrarestar, mitjançant rèpliques ben fonamentades les informacions esbiaixades que apareixen a la premsa internacional.

El darrer cas ha estat el d’un article publicat al diari suís Tages Anzeiger on s’hi comparava la llei del cinema català amb una llei franquista de 1941. Jo no sé si és que per a la corresponsalia espanyola hi envien els periodistes més ineptes i incapacitats professionalment, però com ja ha passat en altres mitjans de comunicació, no és que la informació que dóna el periodista sigui més o menys tergiversada o malintencionada, sinó que està farcida de falsedats i ximpleries. Tant si les mentides són de collita pròpia com induïdes per “col·legues” espanyols posen en evidència que es tracta de professionals d’una pèssima o nul·la capacitat, però que no són pas millors com a persones. En aquest cas del diari suís, el fals periodista arribava a afirmar que “el Govern regional vol catalanitzar Catalunya”, la qual cosa era incomprensible tenint en compte que “el català no ha estat mai la llengua pròpia del país”.

Afortunadament, la intervenció entre altres del Col·lectiu Emma ha fet que el diari rectifiqués. Però el rerefons que ha permès que un suposat periodista escrivís tantes ximpleries impresentables des d’un punt de vista professional, es mantenen. Els mitjans i les persones a què tenen accés aquests corresponsals a Madrid, que no tenen el mínim rigor periodístic de contrastar la notícia ni d’informar-se degudament, s’esbraven amb ells vomitant tot el gruix de falsedats que en els mitjans espanyols només gosen dir a mitges. És evident que una persona amb un mínim d’honestedat i de capacitat periodística no hauria escrit mai allò, però també ho és que aquesta és la imatge que venen als corresponsals a Madrid els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació espanyols. Ells sí que tenen política de comunicció exterior.

L’AVUI i l’espai comunicatiu dels Països Catalans

Els nous propietaris de l’AVUI han iniciat tot un seguit de mesures amb l’objectiu de fer viable econòmicament el diari. No és sostenible per a la nova empresa, l’editora del diari El Punt, mantenir el nivell de pèrdues permanents que tenia fins ara i han començat a retallar despeses. I una de les primeres retallades afectarà la distribució de l’AVUI a les Illes, al País Valencià i a Madrid. Per això, des de mitjans nacionalistes més d’un ja s’ha exclamat remarcant que això representa un empetitiment del diari, una renúncia al concepte territorial dels Països Catalans, i fins i tot algú ha arribat a parlar d’una mena de traïció al país. Naturalment que no agrada la idea de pensar que un mitjà que maldava per ser present al conjunt dels Països Catalans, hagi de fer marxa enrere i centrar-se només al Principat; però hi ha diversos aspectes a considerar.

D’entrada, ja sabem que hi ha grans empreses per a les quals el país (per ells tant se val que es digui Espanya, Catalunya o Països Catalans) no és res més que un espai de mercat; i que si en determinats moments fan una aposta per un producte nacional, com havien fet alguns grups empresarials amb el diari AVUI, no era per cap compromís especial sinó simplement per l’interès d'acontentar una determinada clientela, mantenir unes bones relacions amb els poders locals, i en definitiva tenir tentacles i influència en totes les famílies ideològiques. Per tant, grups com Godó o Planeta es podien permetre el luxe de sostenir unes pèrdues, com les sostenen en altres àmbits, com a peatge de bones relacions amb determinats sectors. Probablement, una empresa com l’editora d’El Punt no s’hi pot permetre.

L’altra consideració a fer és la de barrejar els plantejaments ideològics amb els empresarials. Massa sovint, iniciatives empreses per persones o grups nacionalment compromesos han acabat en fracàs perquè han prioritzat els criteris ideològics per sobre dels estrictament empresarials. I el pitjor que podrien fer els nous propietaris de l’AVUI seria portar-ne una gestió tal que derivés al tancament definitiu del diari.

Es pot afirmar, certament, que no solament no avancem en això que anomenem l’espai comunicatiu català, el del conjunt dels Països Catalans, sinó que amb accions com aquesta estem fent passos enrere. L’espai global dels Països Catalans entesos com a mercat és de vital importància per a la supervivència de la llengua catalana: podem passar d’un mercat potencial de 7 milions a un altre d’onze o dotze milions. Però això que és interessant per als productes catalans del Principat (llibres, mitjans de comunicació, cinema, música, jocs...), perquè podem trobar al País Valencià i a les Illes un segon mercat d’expansió, resulta vital per als valencians i els illencs. I el cert és que és molt més fàcil que una editorial valenciana, com Bromera o El Temps, s’introdueixi i li resulti rendible la seva comercialització a Catalunya, que no a l’inrevés.

No podem carregar la responsabilitat de mantenir i assegurar un espai comunicatiu català a les empreses, amb el risc de portar-les a la fallida, quan els poders públics no estan fent el que els pertocaria. I ja entenem que ben poca cosa podem esperar d'un Partit Popular que fa de l‘odi a la llengua i la cultura catalana (o valenciana, tant se val el nom) la seva principal bandera. Però sí que podríem haver esperat alguna cosa més d’un Govern de Catalunya que es diu catalanista.

Tard i malament, però millor que res

Finalment s’ha pronunciat el President de la Generalitat José Montilla respecte a la proposta d’ubicar a Ascó el cementiri nuclear. Me n’alegro. Suposo que hi ha pesat decisivament l’actitud d’Esquerra i d’IC-V, i sobretot el fet que una nova crisi de Govern, quan ja tenim la pre campanya electoral en marxa, hauria pogut ser fatal per als socialistes. Els socialistes que no van voler votar al Parlament una resolució contrària a la instal·lació a Catalunya d’aquest cementiri nuclear, ara, han hagut de rectificar. Ho faran amb la boca tan petita com puguin, i comptant que els seus mitjans de comunicació no els tindran en compte la mar de contradiccions en què es troben.

No faré com el Duran i Lleida que, després de reclamar un pronunciament del President de la Generalitat, quan aquest es produeix, li retreu que és presoner dels seus socis. En una coalició de Govern tothom és presoner de la resta en la mesura que cap d’ells disposa de la majoria per a governar, i que només la suma ho fa possible; si d’alguna cosa ens hem queixat alguns, és de la poca incidència que han pogut tenir els socis minoritaris en moltes de les decisions del Govern. Per tant, benvinguda sigui la rectificació, encara que sigui tard, de forma inadequada i que hauria de tenir una conseqüència posterior, com ja li reclamava ahir el portaveu d’Esquerra, Ignasi Llorente. Arriba tard, perquè el debat era obert de feia temps i resultava incomprensible que la màxima institució del país restés callada com si aquest fos un tema estrictament municipal, com encara diuen alguns dels dirigents socialistes partidaris del Cementiri nuclear a Ascó; les formes no són les adequades, perquè quan des de la societat civil, des del territori, des de l’oposició i des dels mateixos socis de Govern es demanava un pronunciament clar del President de la Generalitat, no és de rebut que els respongui en el context d’una entrevista en una cadena espanyola; la resposta que esperava la ciutadania i els partits polítics, i que encara espera, és la institucional, ja sigui en un pronunciament clar al Parlament de Catalunya o en una declaració del Govern de la Generalitat. D’altra banda, l’argumentació del President Montilla, no sabem si compartida per conjunt de Govern, està feta en clau estrictament espanyola: Catalunya ja ha contribuït suficientment en l’àmbit de l’energia nuclear, i per equilibri territorial d’Espanya aquesta instal·lació correspon a una altra regió espanyola. Però la resposta tampoc es pot limitar a una simple declaració, com si es tractés d’una opinió personal; hi ha una resolució del Parlament de Catalunya que insta el Govern de la Generalitat a fer tots els possibles perquè aquesta instal·lació nuclear no s’ubiqui a Catalunya. Si prospera avui la proposta de l’Ajuntament d’Ascó, la Generalitat, tal com estableix la resolució de la convocatòria del Govern espanyol, de 23 de desembre de 2009, hi hauria de presentar les al·legacions pertinents.

Esperem, doncs, que aquest dimecres en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, es mantingui la petició dels grups de l’oposició i dels socis de Govern per tal que el president Montilla institucionalitzi la seva declaració contrària al cementiri nuclear d’Ascó i es comprometi amb el seu Govern a emprendre totes les accions oportunes per a evitar-ho.

El cementiri del Govern de la Generalitat

Joan Puigcercós, com ja havia fet abans el dirigent d’IC-V Joan Herrera, insta el Govern de la Generalitat a pronunciar-se sobre el cementiri nuclear d’Ascó. I s’entén que el seu pronunciament només pot ser de respecte envers la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya, la primavera passada, en contra de què Catalunya aculli els residus nuclears de tot l’Estat. Tots dos eren, naturalment, a la manifestació d’Ascó, i tots dos han coincidit en reclamar a CiU que sigui conseqüent.

Dimecres, doncs, en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, s’aixecaran de la quarta o de la cinquena fila els diputats d'Esquerra i d'Iniciativa per a demanar al President de la Generalitat que es posicioni. I ho faran des de la distància, com si s’estiguessin dirigint al President d’un Govern del qual ells no en formen part, tot esperant una resposta més o menys ambigua: aquesta és una competència de l’Estat, i la Generalitat, submisa, no hi pot dir massa res, o es referirà a aquella autonomia local que es nega quan convé. La coherència que es reclama a CiU no se l’exigiran a si mateixos. La pregunta la podrien fer avui mateix els membres republicans i ecosocialistes al Govern de la Generalitat, o més que una pregunta podrien fer directament una declaració institucional. De fet, si el President Montilla dimecres patís una indisposició o tingués un compromís inel·ludible, les preguntes de Joan Puigcercós i del representant d'IC-V les hauria de respondre el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira.

El panorama és ben galdós. Tothom vol nedar i guardar la roba. Els socialistes votaran que sí a l’Ajuntament d’Ascó, es manifesten en contra al Consell comarcal i a la vegada emmudeixen al Govern de la Generalitat, emparant-se en l’autonomia local (municipal o comarcal?), per amagar els compromisos de Montilla envers el Govern espanyol. Republicans i ecosocialistes s’hi manifesten obertament en contra, excepte en aquella institució, la del Govern de la Generalitat, que podria neutralitzar la proposta de l’ajuntament d’Ascó. En una cosa es posaran d’acord: la culpa és dels altres.

A propòsit de l’assemblearisme

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que deu ser certa la informació que deixava anar algun mitjà de comunicació donant per fet que Joan Laporta estava molt a prop d’arribar a un acord amb Reagrupament de cara a presentar-se en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com també ho deu ser que una de les qüestions que podria plantejar l’encara President del Barça seria que el seu nomenament com a candidat no hagués de passar pel tràmit de primàries o de debat en una assemblea de militants. La qual cosa, sempre segons aquestes insinuacions periodístiques, podria despertar recels en alguns sectors de Reagrupament.

A priori, sembla molt més atractiu el model assembleari en què tothom pot participar en les mateixos condicions i en què qualsevol decisió important, com ho és la nominació d’un candidat, ha de ser ratificada per l’assemblea. Però dic a priori, i en l’àmbit teòric, perquè a la pràctica no sempre és el mètode més eficaç ni tan sols el que ofereix més garanties democràtiques. D’entrada, és significatiu que les organitzacions, polítiques o del tipus que siguin, acostumen a començar amb vocació assembleària però en la mesura que van creixent van adoptant altres sistemes de participació democràtica. Hi pot haver raons inconfessables de voler controlar les decisions a adoptar i d’assegurar-se que ningú li discutirà el lideratge; però també és cert que hi pot haver raons d’ordre pràctic i d’operativitat. En el darrer Congrés d’Esquerra, per exemple, on ja hi havia tot un corrent oficialista que reclamava renunciar a l’assemblearisme, els qui pretenien defensar les seves esmenes, que ja havien hagut de passar per un primer sedàs, tenien dos minuts justos i sense possibilitat de rèplica per a defensar-les. Un temps imposat per la feixuga dinàmica d’una assemblea de més de tres mil persones, i que a la pràctica feia molt difícil per no dir impossible establir cap mena de debat sobre el tema.

Si hom fa una consulta oberta a la militància d’un partit nacionalista, sense que la direcció anticipi quina és la seva opció i, per tant, mantenint-se imparcial, sobre els mínims per a acceptar un pacte de Govern o per a acceptar un acord de finançament, sortirien uns màxims absolutament inabastables. I més tenint en compte que els partits acostumen a tenir un llenguatge més agosarat i radical per al consum intern, que contrasta amb el realisme i la moderació que se suposa que es veuen obligats a adoptar a la pràctica.

D’altra banda, en general, tots els partits funcionen amb un sistema de clans interns, de gent que es dóna suport mútuament quan no són descaradament corrents plenament organitzats, començant pel corrent oficialista. Aquella famosa frase d’Alfonso Guerra, si no m’erro, en què deia que qui es mogués no sortiria a la foto, funciona a la perfecció a la majoria dels partits polítics; els dirigents volen un entorn i uns subordinats dòcils que els refermin en el poder a canvi de promocionar-los i reservar-los un lloc a la foto, amb càrrec institucional o de partit. Aleshores, les assemblees de militants saben que han d’avalar les tesis de la direcció, si volen continuar gaudint dels seus favors i de la seva confiança, saben que no poden deixar-se veure manifestant el seu desacord, ni que sigui en temes puntuals, i per tant saben que han de votar la proposta que se’ls presenti, tant si és un programa electoral com si és una llista de candidats. És difícil entrar en un debat intern amb rigor i objectivitat, perquè qualsevol discrepància és vista com una desafecció, per no dir una traïció. Aleshores, hom pot veure com són rebutjades en assemblea propostes o esmenes del més elemental sentit comú, que després en àmbits restringits i discrets es reconeix que eren correctes i encertades, o podem veure com són escollides les persones per a ocupar un càrrec intern o un lloc a les llistes electorals molt més en funció de l’afinitat, de l’amistat o l’arrenglerament amb un determinat dirigent o sector del partit que per la seva vàlua personal, i fins i tot que per l’impacte positiu sobre l’electorat.

En el meu cas, va arribar a un moment, al si d’ERC, que les trifulgues internes per afavorir determinades persones només en funció de les simpaties i de les lleialtats personals eren tan decisives que vaig prendre la determinació de no presentar-me més en cap candidatura per a optar a cap càrrec. Restava a la disposició per si calia ser-hi, però hi renunciava si havia de competir amb un altre aspirant sabent que no es valoraria la capacitat i la idoneïtat de cada un sinó només l’arrenglerament amb un o altre sector. No sé si Joan Laporta té aquests mateixos dubtes ni si aquesta és una qüestió que l’inquieti, però si és així ho entenc perfectament. De ben segur que ara, a Reagrupament, tot just acabat d’estrenar, deu regnar aquell estat de gràcia en què la voluntat i el cor predominen per damunt de tot, l’assemblearisme pot ser molt net i sincer, i probablement encara no s’ha despertat en la majoria la cursa personal cap al poder. I que duri. Però jo no faria de l’assemblearisme ni un dogma absolut ni un valor inqüestionable.

Cementiri nuclear? Sí, i gràcies per la propina

Ho va aprovar el Parlament en una resolució la primavera passada: Catalunya no acolliria un cementiri nuclear. Però és només això: una resolució del Parlament, d’un parlament que té el poder que els partits polítics li volen donar. És a dir, molt poc poder. Si hi ha interessos locals i personals per a acceptar una instal·lació com aquesta a la població d’Ascó, malgrat el rebuig del territori, es poden passar per alt les decisions del Parlament de Catalunya. No necessitem un Tribunal Constitucional extern que ens rebaixi el principi de sobirania que radica en el poble i en el Parlament que el representa, sinó que nosaltres mateixos menystenim aquesta representació de la ciutadania.

És la mesquinesa d’una política no ja allunyada de la ciutadania, sinó hostil a aquesta ciutadania. Però la mesquinesa de determinats polítics encara va més enllà. Joan Herrera d’IC-V ho deia dijous: CiU “té a les seves mans la possibilitat de frenar-ho”. I reclamava a la direcció de Convergència i Unió que expulsés del partit els seus regidors d’Ascó. Naturalment, obviava o com a màxim deixava entreveure en un to molt més condescendent, que el Govern municipal d’Ascó està format per CiU i el PSC, però sobretot que el compromís d’acollir aquest cementiri nuclear és del President Montilla i dels socialistes catalans, que han rebut i continuen rebent el suport incondicional, present i futur, del mateix Joan Herrera i d’IC-V. Si finalment, el cementiri nuclear va a parar a Ascó, en l’àmbit local és per la voluntat expressa de CiU i del PSC; però en l’àmbit nacional, la responsabilitat és del partit dels socialistes i dels seus socis de Govern. És absurd que Joan Herrera apel·li als altres partits perquè pressionin o expulsin els seus regidors d’Ascó, quan ell no exerceix la mateixa pressió allà on pot fer-ho que és al Govern de la Generalitat.

Joan Herrera potser seria partidari de no permetre el cementiri nuclear d’Ascó, però no és un tema tan transcendent per les seves ambicions i interessos politics personals com per a qüestionar el Govern de la Generalitat que és qui al capdavall farà possible el cementiri nuclear d’Ascó. És el paper que han fet durant aquests anys en el tripartit, tant IC-V com ERC: han anat donant suport a tota mena de polítiques descaradament de dretes, i barroerament espanyolistes del PSC. Si de veritat ERC i IC-V fossin contraris al cementiri d’Ascó, forçarien una actitud clara i contundent del Govern de la Generalitat (està a les seves mans) o del Parlament de Catalunya, i no permetrien que en nom de Govern Joaquim Nadal beneís l’actitud de l’Ajuntament d’Ascó argumentant que és una decisió local i una competència estatal: Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no hi pinten res, pel que es veu.

El valor de la paraula

La pressió mediàtica, i suposo que també de la directiva, han obligat al final a fer decidir Pep Guardiola sobre el seu futur com a entrenador del Barça. En la roda de premsa en què es reafirmava el compromís de continuar com a mínim un any més, la cara de Pep Guardiola era prou significativa. Ell sempre havia manifestat la voluntat de no decidir si renovava el contracte fins a finals de temporada, però ha hagut de claudicar; encara que no del tot. Pel que diuen els mitjans, Guardiola no ha signat la renovació, sinó que simplement s’ha compromès de paraula a fer-ho quan toqui. Tothom ha donat crèdit i ha considerat com a definitiu el compromís: hi ha la seva paraula en joc, i ningú la posa en dubte.

Trobaríem diverses expressions en català que ens parlen del valor de la paraula: Al bou per la banya, i a l'home per la paraula, De bona persona, bona paraula, Del català, la paraula, Estem a l'hivern, estem a l'estiu, pren-te les paraules segons qui les diu, Paraula de català tant és avui com demà, Paraula donada, escriptura firmada, Paraula donada, paraula sagrada, Paraules honrades no troben portes tancades. Però també n’hi ha d’altres que fan referència a no fiar-nos de la paraula de tothom: Bonança d'hivern i paraula de senyor, qui se'n fia no està bo, Guarda't del qui té bona paraula i mal fer, Més pot el diner que paraula de cavaller, No tot corder fa igual llana ni tothom té igual paraula. Quan el Pep Guardiola dóna la seva paraula que renovarà, ja no ens cal res més: ho donem per fet, i a ningú se li acut pensar que pugui fer-se enrere. Ha donat la seva paraula, que és tant com dir que ha posat la seva honorabilitat en joc.

Res a veure amb el que passa en la política. La paraula de Zapatero, i en general dels socialistes, no té cap mena de valor: amb la mateixa rotunditat que avui afirmen una cosa o la voten a Catalunya, després la desmenteixen o la voten al revés a Madrid. Ara que vénen eleccions tothom farà mil promeses que després difícilment es compliran, a vegades seria impossible complir-les senzillament perquè n’han fet de contradictòries. Els importa ben poc posar en joc la seva honorabilitat, i perdre-la. Si Puigcercós complís amb la seva paraula de posar com a condició sine qua non per a entrar al Govern que es convoqui en aquesta nova legislatura un referèndum vinculant, ja no caldria parlar més de possibilitats de pactes ni d’altres condicions; però ell mateix ja parla d’altres condicions perquè sap que no complirà la seva paraula, en funció de l’aritmètica parlamentària. Els polítics acostumen a ser gent sense paraula, amb tot el que això significa. La malfiança dels ciutadans, doncs, està més que justificada.

Quan el foc es descontrola

En política, o almenys en aquesta mena de política que els dirigents actuals estan entestats en refermar, tot s’hi val menys l’honestedat i l’interès real dels ciutadans. Qualsevol motiu que pugui desgastar l’adversari és emprat sense escrúpols ni vergonya, tot per obtenir uns beneficis personals o de partit. Naturalment, aquestes actituds carronyaires dels polítics són potenciades i magnificades encara més pels mitjans de comunicació, que hi veuen un filó de titulars i de primícies, encara que no portin enlloc. No és que sigui normal que la gent avorreixi aquesta mena de política i aquesta mena de polítics, sinó que es saludable que ho faci.

Ara tenim el tema dels incendis d’Horta de Sant Joan. A un any vista de les eleccions, algú hi ha trobat la manera de carregar contra el tripartit i contra el President Montilla, com si no hi hagués mil altres maneres i raons per a fer-ho. Es va produir un desgraciat incendi amb conseqüències fatals, i tot just ara s’ha sabut que podia haver estat provocat. En la polèmica sobre aquests incendis hi ha dos aspectes diferents: el de l’autoria del foc, que les fonts oficials havien donat per bona la versió del llamp, i l’actuació dels equips d’extinció que no van poder evitar la mort de cinc bombers. El debat polític tindria sentit si en la teoria del llamp o en la coordinació dels equips d’extinció s’hagués produït algun tipus de negligència per part dels responsables polítics; però és que l’únic argument que es dóna és que el Conseller de Medi Ambient donés per bona la versió dels agents rurals per a determinar la causa del foc, o que hi podia haver hagut algun error de coordinació tècnica entre els que dirigien les operacions d’extinció. Curiosament, a ningú se li acut demanar responsabilitats professionals, que no polítiques ni de cap altra mena, als agents forestals que van errar en el seu informe, ni als bombers responsables de l’extinció que probablement no van calcular prou bé els riscos que s’estaven assumint (i que potser no era possible calcular-los); senzillament s’apunta només cap als màxims responsables polítics perquè és allà on se’n pot treure una rendibilitat.

Abans de començar la sessió parlamentària en que els consellers Baltasar i Saura havien de donar explicacions sobre els fets, ja se sabia que per a l’oposició qualsevol explicació seria insuficient i que una manera d’allargar inútilment el tema, però mantenint-lo com a recurs de desgast polític, era la de proposar una també inútil comissió d’investigació. L’única excusa que poden donar a CiU per mantenir una actitud que crec sincerament deshonesta, és que això mateix els van fer a ells quan eren al Govern i van haver de fer front a incendis tan o més importants, encara que sense víctimes mortals. I és cert. La mateixa deshonestedat que demostren tenir ara els convergents aprofitant uns fets tràgics com aquests, és la que van tenir els qui ara són al Govern quan empraven el mateix comportament en situacions similars amb el mateix l’objectiu de desgastar el govern, aleshores de CiU. El que passa és que això no demostra la legitimitat o la validesa dels arguments que esgrimeix ara l’oposició, sinó la manca d’honestedat i de credibilitat de tots plegats.

Del tot o res al peix al cove

Des de l’independentisme, l’expressió de “peix al cove” té un significat negatiu, en la mesura que representa anar aconseguint petites coses sense arribar mai a l’essencial. Aquesta estratègia convergent, però, va funcionar durant una colla d’anys, amb resultats apreciables en els inicis, quan els governs espanyols necessitaven del suport dels nacionalistes catalans i quan encara tenien un cert complex de no voler presentar-se com a hereus del franquisme. Un cop vam tenir al cove peixos de considerables dimensions com la Televisió de Catalunya, els Mossos d’Esquadra o el sistema educatiu, els darrers Governs de CiU ja hi van ser sobrers; l’estratègia ja no donava per més i es limitava a conservar el que es tenia, enfront d’uns Governs espanyols ja desacomplexats i disposats a no cedir ni un peixet més, i en tot cas a recuperar-ne algun.

L’estratègia del Tripartit ha estat sempre la mateixa, la del peix al cove o de la pluja fina. Amb dues diferències importants: d’una banda, els socialistes com a socis majoritaris i per tant com a caps visibles del Tripartit, juguen amb les cartes marcades; encara que en alguns moments semblen disposats a participar d’aquest joc del peix al cove, de patent convergent, a l’hora de la veritat ells són a l'altre cantó retallant i negant el que aquí defensen. El ministre José Blanco pot permetre’s d’insultar Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions, dient que per ell tot això són foteses que no li interessen, perquè sap que compta amb el suport incondicional dels diputats del PSC, del seu Secretari General José Montilla, que també ostenta el càrrec de President de la Generalitat, i en definitiva del conjunt del Govern de la Plaça de Sant Jaume. Però de l’altra, i en part com a conseqüència de l’anterior, els resultats són similars als de la darrera etapa del Govern de Jordi Pujol, és a dir res de res: un acord de finançament ruïnós, un traspàs de rodalies sense trens, ni vies ni estacions, i ara una negativa rotunda a la gestió de l’Aeroport del Prat amb fatxenderia insultant per part del Ministre per deixar clar que aquí no hi ha res a negociar.

Quan el dirigent de Convergència Quico Homs defensa la posició del seu partit de no apostar decididament per l’exercici del dret a decidir en allò que és essencial per al país, i limitar-lo només a temes puntuals com el de l’aeroport, als independentistes ens sona a disc ratllat, a actitud poruga i a molt poca convicció. Però en una cosa té raó: si no som capaços de fer valdre el dret a decidir en el tema de l’aeroport, si malgrat els reiterats incompliments i la insultant negativa del Govern espanyol continuem donant-los suport (els socialistes per descomptat; però també ERC i IC-V que els donen suport des de la Generalitat), difícilment podrem pensar en l’exercici del Dret a decidir en majúscules.

Amb permís del Govern espanyol

Ho deia dies enrere. A mi em sembla un error important, greu, el que ha comès l’Ajuntament de Vic amb la seva iniciativa de posar obstacles a l’empadronament d’immigrants sense papers. Ho és pel concepte en si de negar un dret a unes persones, i ho és perquè l’enrenou que ha provocat beneficia, encara que no fos la intenció dels impulsors de la mesura, les actituds xenòfobes. Entenc, doncs, les accions de rebuig a la proposta provinents d’associacions i moviments contraris a una llei d’estrangeria estricta i descaradament racista. Que se sumin a les protestes els qui han aprovat (PSOE) o els qui encara voldrien endurir més (PP) aquesta llei d’estrangeria em sembla d’una hipocresia i d’una falta d’honestedat absolutament menyspreables.

Ara, un informe tècnic ha donat la raó al consistori vigatà en el sentit que la seva proposta s’ajusta al que marca la llei d’estrangeria. I és que el problema és aquesta llei. Una altra cosa és que l’Ajuntament de Vic, en adonar-se de l’enrenou que han provocat i de l’allau de crítiques que els ha caigut al damunt, intenti buscar una sortida airosa, una retirada mínimament digna. Ara bé, sortir amb l’argument que acceptaran el dictamen que els faci el Govern espanyol sobre l’aplicació o no de la seva proposta no em sembla que sigui una sortida gaire airosa. Primera, perquè ja sabem quina és la posició del Govern espanyol que de cap de les maneres voldrà acceptar la seva responsabilitat; i de la mateixa manera que l’Ajuntament de Vic ha trobat uns experts que li han fet un dictamen que els dóna la raó, ells en trobaran uns altres que diran tot el contrari, o que diran el que políticament els convindrà que diguin. I segona, perquè és un acte de claudicació envers el Govern espanyol, molt propi del Partit dels Socialistes, però que no ho hauria de ser tant de CiU i menys d’ERC. Jo no hauria emprès la mesura; però si creien que calia prendre-la i volien retirar-la després, era millor argument afirmar que es feien enrere perquè la seva intenció no era provocar l’enrenou que s’ha provocat, o perquè han optar per escoltar les associacions i col·lectius d’immigrants (que també ho han fet), o bé mantenir-la fins que un jutge els donés o els negués la raó. És el mateix paperot que ha fet el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, reclamant que sigui el Ministeri de l’Interior el qui doni les instruccions precises sobre l’afer; molt sobiranista tot plegat.

Afortunadament, l’acord municipal va ser pres conjuntament per CiU, PSC i ERC. No em vull pas ni imaginar el que hauria passat si hagués estat una iniciativa en solitari dels convergents. La sociovergència republicana s’ha trobat en un espai central, amb una raonable oposició de la CUP i d’IC-V per una banda, i dels xenòfobs declarats d’extrema dreta que haurien anat més enllà, per l’altra. La bona feina feta a l’Ajuntament de Vic en matèria d’integració no es pot tirar per la borda per una relliscada com aquesta.

Demagògia barata, ara a Haití

El sisme d’Haití ha sacsejat aquell petit i pobre país caribeny, però també ha sacsejat la consciència de la comunitat internacional impressionada per una imatges dantesques, i una realitat difícil de pair. Incomprensiblement, han passat dies abans no es comencés a fer efectiu el repartiment de l’ajut internacional. Però el cert és que d’arreu del món han arribat equips de salvament, material de subsistència, sanitari, aliments, i personal humanitari i militar per a posar un mínim d’ordre a l’inevitable caos després de la catàstrofe. Fins i tot es va haver de tancar l’aeroport, perquè no es donava l’abast a l’inusual trànsit aeri.

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar la ràpida i contundent resposta del Govern americà, amb declaracions personals del President Barak Obama, amb la visita llampec de la Secretària d’Estat Hillari Clinton, amb l’enviament de material, la promesa de 100 milions de dòlars i l’arribada d’un important contingent militar per a garantir-hi l’ordre. També el Govern espanyol, com molts altres països europeus, ha fet els seus gestos i les seves promeses, i en tant que titular de la presidència rotatòria de la Unió Europea, la vicepresidenta Fernández de la Vega en persona ha anat a l’illa devastada. Fins i tot la Generalitat ha mobilitzat els seus recursos i ha promés un ajut de 205.000 euros. La versió oficial transmesa a través dels mitjans de comunicació és que aquesta vegada hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva davant la magnitud de la tragèdia.

I malgrat tot, és fàcil recórrer a la demagògia barata, als arguments simplistes i a la demonització del capitalisme i de la cultura occidental, sobretot quan es produeixen desastres com el d’Haití. Per exemple, es pot dir que els diners promesos per la primer potència mundial sumats als del FMI no arriben ni de tros als diners que s’han gastat els dos principals equips de futbol de la lliga espanyola per a fitxar la respectiva figura estrella. O que si el Barça i el Madrid, aquest any no haguessin fet cap fitxatge, probablement estarien igualment pugnat pel liderat de la lliga, i el que haurien estalviat seria una xifra que s’acostaria a la promesa per a Haití feta pel conjunt de les principals potències econòmiques mundials. La comparació dels 200 mil euros de la Generalitat seria tan irrisòria que no es pot prendre sinó com una mofa o una broma de mal gust. Es podria dir que els haitians han hagut de dormir al ras moltes nits, observant això sí com les forces benefactores establien els seus campaments perfectament organitzats, de la mateixa manera que s’havia d’aturar l’arribada d’avions amb ajut humanitari per donar pas a l’arribada de dirigents polítics i periodistes que volien ser els primers a fer-s’hi la foto o a treure’n el reportatge de primícia. I la Fernàndez de la Vega, ni per aquest dia, no va poder deixar d’estrenar el seu modelet diari. Quan se’ns volen presentar aquests gestos de la comunitat internacional com un acte de generositat i de solidaritat es podria caure en el parany demagògic de retreure’ns l’abandonament a què s’ha sotmès secularment el tercer món, i en concret Haití: des del passat esclavista, l’exigència francesa a fer-los pagar el seu alliberament, l’espoli dels seus escassos recursos, el suport donat a les dictadures i a la corrupció locals, i probablement a l’abandonament a què es tornarà a veure Haití tan bon punt deixi de ser el focus d’atenció mediàtica.

Tot això sona a demagògia barata, sí. Però, què voleu que us digui; és el que se m’acut com a més proper a la realitat.

Incontinència verbal i mirades curtes

( Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els comentaristes de l’actualitat política no ho tenen pas fàcil, si pretenen anar interpretant, com fan sovint, les declaracions puntuals dels polítics, que han d’anar fent declaracions dia sí i dia també per a mantenir l’atenció mediàtica. Això fa que siguin habituals les atzagaiades contradictòries, les sortides de to i les improvisacions més impensades. Els comentaristes farien bé, en tot cas, de no sentenciar en cap sentit, perquè el que es diu avui pot ser desmentit demà, ratificat demà passat, i desautoritzat a la pràctica al dia següent. Defugir les mirades curtes, sinònimes de miopia, i analitzar la realitat amb una mica més de perspectiva ens donaria una visió molt més acurada de la situació real del país, i per tant de les seves perspectives de futur.

Ho podem veure fàcilment en l’optimisme desmesurat davant de fenòmens, certament esperançadors però no pas concloents, com el de les consultes populars o l’aparició de nous moviments sobiranistes que poden donar un aire nou i renovat a la política catalana. Tant de bo pogués dir d’aquí a un temps que anava errat, però l’afirmació de Joan Carretero dient que treure menys de deu diputats ho consideraria un fracàs, sembla, com a mínim, una quimera. I no diguem ja quan parlava de les condicions que s’haurien de donar perquè Reagrupament entrés a formar part del Govern de la Generalitat.

És el mateix que està passant ara a Esquerra. Quan Puigcercós proclama als quatre vents que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació serà una condició sine que non per a pactar un nou Govern, en realitat el que està afirmant és que Esquerra a partir de la tardor passarà directament a l’oposició. Però, tot seguit, presenta una reguitzell de propostes que també reclamarà al possible soci de Govern, en temes d’infraestructures, d’economia, de polítiques socials, d’educació, etc. per a moltes de les quals sí que podria trobar aliats per a compartir-les en un programa de Govern. Si la del referèndum era condició sine qua non, la resta ja hi és sobrera. Però és que immediatament es parla de l’objectiu d’encetar una reivindicació per a aconseguir el concert econòmic; un procés de negociació que s’iniciaria, segons diu Esquerra, quan acabés el període establert per a l’actual model de finançament, és a dir d’aquí a quatre anys, quan ja s’hauran fet noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aleshores, per què s’exigeix el compromís de la convocatòria del Referèndum si ja donem per descomptat que a partir del 2014, tal com també es va acordar en el darrer Congrés d’Esquerra, començarem a cercar aliats entre els partits catalans per a presentar conjuntament la reivindicació del Concert econòmic a Madrid. Per la seva banda, a més, Carod continua dient que tenim tota aquesta legislatura per endavant per a preparar el Referèndum del 2014, que no coincideix ni amb les dates que Puigcercós reclama ara per a fer un nou pacte de Govern ni amb la perspectiva de negociar el Concert econòmic a partir d’aquest simbòlic any.

És relativament fàcil, amb un micròfon al davant, deixar anar frases més o menys escaients però que no tenen per què ser coherents amb les que es deien ahir i molt menys amb la praxi política. No és d’estranyar, doncs, que ningú es prengui seriosament les declaracions altisonants dels altres, i es dóna per descomptat que els pactes vindran més donats per la força de l’aritmètica que per la coherència de plantejaments ideològics. Per això, els comentaristes no haurien de ser tan agosarats com per a treure conclusions precipitades, ni a favor ni en contra, de declaracions puntuals dels polítics. Ni Puigcercós ni Carretero, ni Laporta ni Mas ni cap altre, no són ni l’esca del pecat ni els salvadors de la pàtria. Per a situar-los en el lloc precís que els correspon ens cal una mica de perspectiva per analitzar cap on es va desplaçant el debat polític i, sobretot, quins suports reals tenen de la ciutadania.

Dimissió de Rajoy i de Múgica

Iniciativa per Catalunya pensa demanar la dimissió de Mariano Rajoy i d’Enrique Múgica, si la sentència del Tribunal Constitucional es contrària a l’Estatut. Se suposa que les declaracions del president del grup parlamentari ecosocialista Jaume Bosch són d’aquelles que es fan perquè de tant en tant bé s’ha de donar algun titular als mitjans de comunicació, però no perquè hagi estat una decisió meditada i raonable, i menys encara que es pretengui després portar a la pràctica. És la dinàmica general de la política.

En primer lloc, fóra absurd demanar la dimissió de Mariano Rajoy perquè no ostenta cap càrrec institucional del qual dimitir, i en tot cas seria un afer dels òrgans interns del Partit Popular. Però, en segon lloc, el plantejament sembla del tot erroni. Des de la perspectiva espanyola, si el Tribunal Constitucional, encara que estigui format per titelles pseudojuristes comissionats pel PP i pel PSOE, dictamina donant la raó als qui van presentar els recursos d’insconstitucionalitat, aquests queden clarament reforçats. Des de la perspectiva espanyola, amb una sentència adversa els qui quedarien en evidència serien els qui n’avalaven la constitucionalitat, des del mateix Zapatero al Govern de la Generalitat; i hauríem de concloure o bé que la sentència del Constitucional jurídicament fos impresentable i motivada només per raonament polítics, i aleshores que actués la fiscalia, o bé que els assessors jurídics tant del Govern i de les Corts espanyoles com de les institucions catalanes són professionalment una colla d’ineptes. Les dimissions no caldria demanar-les doncs, insisteixo, des de la perspectiva espanyola, a qui se li acaba donant la raó sinó a qui s’entestava en una posició que ha resultat errònia: ja siguin els defensors de l’Estatut, en cas que la sentència sigui desfavorable, ja siguin els qui van presentar els recursos en cas que la sentència n’avali la constitucionalitat.

En canvi, des d’una perspectiva democràtica, cap Tribunal pot contradir la voluntat expressada per la ciutadania, ni el seu aval no li donaria més legitimitat que la que li va donar el poble de Catalunya, i que per tant li pot revocar en una altra consulta. I des d’una perspectiva catalana, una sentència adversa del Tribunal Constitucional només seria la constatació que els espanyols no ens accepten ni tan sols amb el grau de subordinació i de servilisme que comportava el text estatutari.

La Memòria Històrica, també a l’Eurocambra

Hi ha notícies que a vegades apareixen als mitjans de comunicació més per l’interès personal d’algú, o per un fet estrictament circumstancial, que per l’actualitat del tema. Sembla que ara ha escandalitzat a algú, i els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, que des de fa gaire bé 10 anys s’exhibeix una Constitució franquista, amb tots els seus símbols, a la seu de l’Eurocambra, a Brussel·les. I, està clar, els eurodiputats catalans, com si no haguessin passat tant ells com els seus predecessors mil vegades pel davant de les vitrines on s’exhibeix, ja s’han afanyat a demanar-ne la seva retirada. Entenc que aquesta petició la facin els eurodiputats socialistes i populars, però no que ho faci l’Oriol Junqueras.

Quan parlem de memòria històrica, parlem de mantenir viu el record del que es va esdevenir en el passat. Hi ha víctimes oblidades en fosses comunes, hi ha crims silenciats o ignorats per autors revisionistes, com hi ha fets històrics que pretenen ser tergiversats pels qui d’alguna manera se saben hereus d’unes conductes més que reprotxables. El 1997 es va sol·licitar als diferents Estats membres de la Unió que fessin una aportació simbòlica, representativa de cada Estat, per tal de mantenir a la seu de Brussel·les una exposició permanent. Les Corts espanyoles, amb molt bon criteri, van oferir un exemplar del primer text Constitucional del 1978, el mateix text vigent encara. I naturalment, aquest text gestat o sorgit de les entranyes del franquisme conté els símbols feixistes de l’Àliga imperial i el lema del Règim que pretenia perpetuar-se maquillat en forma de Constitució, “Una, Grande y Libre”. I allà ha romàs, obert i a l’abast de tothom, un element de la memòria història que ens recorda quin és l’origen d’aquesta Constitució espanyola.

No vulgueu fer d’historiadors revisionistes i col·locar-hi ara una nova edició que n’obviï la versió original, pel simple fet que ens produeix nàusees. Els alemanys també mantenen viu el record del nazisme i dels camps de concentració, justament perquè no volen deixar de tenir nàusees davant d’un passat històric que els avergonyeix, com als espanyols hauria d’avergonyir el seu passat feixista. Està clar que a Alemanya, com a Espanya, encara hi ha elements que reivindiquen ser-ne hereus, alguns mantenint els símbols originals i d’altres, maquillant-los. Per la memòria històrica, mantingueu els símbols feixistes que il·lustren l’original de la Constitució espanyola.

La seducció no sedueix especialment

Ja s’entén que quan algú es troba a l’oposició s’ha de mirar amb lupa cada proposta i cada projecte governamental, tant per a trobar-hi els punts febles com per a poder demostrar que ells ho haurien fet millor. Això fa que, sovint, es presentin esmenes que el mateix que les presenta no hauria gosat incorporar-les en el projecte inicial si hagués estat iniciativa seva. Això passava durant els governs convergents i passa ara, encara que amb els agents canviats. El perill no està en un excés de zel, ni tan sols en la manca de realisme que es pot tenir des de l’oposició sobretot si aquesta és marginal i amb poques perspectives d’arribar al Govern, sinó que l’afany d’esmenar l’acció governamental faci perdre el nord.

Incomprensiblement, CiU ja ha anunciat que presentarà esmenes a la Llei del Cinema, diuen, per a rebaixar-ne la “imposició”. El projecte de Llei que es presenta ara és molt similar al que havien intentat presentar en diferents ocasions els governs convergents, i que no havien gosat tirar-lo endavant perquè sabien que tindrien una doble oposició: d’una banda la dels distribuïdors i exhibidors, per als quals els drets dels ciutadans els importen un rave, i la llengua i la cultura del país encara menys, i que per tant no entenen que calgui canviar res si imposant el castellà ells omplen igualment el calaix i s’estalvien de fer l’esforç de tenir en consideració els consumidors catalans. Però de l’altra, perquè sabien que tant el Partit Popular com el Partit Socialista s’hi posarien radicalment en contra. Ara que s’ha aconseguit, i en bona part gràcies a ERC, que els socialistes acceptin algunes propostes catalanistes i de defensa de la llengua catalana com aquesta Llei del Cinema, CiU fa aigües.

Però el més preocupant no és que CiU intenti esmenar, com sigui, aquest projecte de Llei, ni tant sols que ho faci deshonestament per tal d’evitar que algú, a qui consideren adversari polític, pugui exhibir un èxit de la seva gestió. El més preocupant és que facin servir aquell argument falaç i hipòcrita de blasmar la “imposició” i de defensar la “seducció”, que han utilitzat sempre els nacionalistes espanyols, només quan es tracta de protegir la llengua castellana i mai quan és a l’inrevés. Les lleis sense mesures sancionadores per als qui les incompleixen són burles i caricatures de llei. Si la legislació espanyola conté, segons un informe del Parlament, unes cinc-centes lleis, reglaments i decrets que imposen l’ús del castellà és perquè no tenen cap interès en seduir-nos perquè utilitzem la seva llengua, simplement ens la imposen. Aquesta nova Llei del Cinema, en tot cas, no imposa ni tan sols la paritat entre català i castellà, que tant defensen els nacionalistes del PP i de Ciutadans només en aquells àmbits on s’ha normalitzat l’ús del català.

A voltes amb la llei d’estrangeria

Deu ser relativament normal que els qui, sense ser-ne professionals, ens dediquem a fer comentaris d’actualitat, i més si són diaris com en el meu cas, no puguem anar a buscar sempre les fonts de cada informació, i que sovint ens limitem a fer comentaris a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació. El que això ja no és tan normal, o no ho hauria de ser, és que ho facin també els professionals del periodisme, o els qui parlen en nom d’institucions. I aquests dies, arran de la polèmica generada per la proposta de l’Ajuntament de Vic sobre la immigració, n’hem llegit i sentit de tots colors i alguns amb una insolvència esfereïdora.

És relativament fàcil de comprovar, sobretot en els mitjans escrits, com en la majoria dels casos no es citen les fonts ni els textos legals als quals fàcilment uns i altres es poden recolzar per a mantenir les seves posicions. Per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha emès un comunicat molt dur contra l’Ajuntament de Vic, però ja admet que el fa a partir de les notícies publicades i no d’haver-se informat degudament; el comunicat comença textualment: “La Comissió de Defensa del Col∙legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar‐se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I,també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència”.

La darrera reforma de la Llei d’estrangeria publicada al BOE aquest mes de desembre, deixa clar que es tracta de lluitar contra la immigració il·legal. Per això fa una classificació de les diferents situacions d’estrangeria, per tal de delimitar els drets i deures de cada cas: des del qui està de pas, en una situació temporal per una qüestió d’estudis, de recerca o de treball específic, al qui disposa dels permisos de treball i residència legalment establerts. Entre aquestes situacions, evidentment, els anomenats “il·legals” no hi figuren perquè se suposa, com es diu en el preàmbul, que són els que s’han de perseguir. Per exemple, s’hi diu: “En el Título III, con el objetivo de reforzar la lucha contra la inmigración irregular se prevén nuevas infracciones para evitar actuaciones fraudulentas, tales como los matrimonios de conveniencia, la promoción de la inmigración irregular por medios indirectos o el falseamiento de los datos para el empadronamiento”.

Un cop fet l’advertiment inicial que l’objectiu és lluitar contra la immigració il·legal amb la previsió d’expulsar-la quan sigui possible, la Llei ja no fa gaire referències més sobre els qui es troben en situació d’irregularitat. De manera que quan es detalla en cada article els drets i deures dels estrangers, s’ha d’entendre que es deu referir a les diferents situcions previstes d’estrangeria legal. No tindria sentit pensar que quan es parla dels drets dels estrangers, des del dret a vot en les municipals, al de treballar, crear una empresa, adquirir propietats o reclamar a l’administració, es parla tant dels estrangers en situació regular com dels qui no tenen papers. A l’article 6, s’hi diu: “2. Los extranjeros residentes, empadronados en un municipio, tienen todos los derechos establecidos por tal concepto en la legislación de bases de régimen local, pudiendo ser oídos en los asuntos que les afecten de acuerdo con lo que disponga la normativa de aplicación.3. Los Ayuntamientos incorporarán al padrón a los extranjeros que tengan su domicilio habitual en el municipio y mantendrán actualizada la información relativa a los mismos.” L’ambigüïtat no és casual ni producte de la incapacitat del legislador, sinó perfectament calculada. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però sembla bastant difícil d’entendre que vulgui dir que quan un immigrant “il·legal” es troba davant de l’administració local, ha de gaudir de tots els drets, mentre que si és enxampat per la policia espanyola (aquí no s’hi val la cooperació entre policies) pot ser detingut i expulsat del país pel sol fet de ser aquí.

En l’article 12 es diu que: “Los extranjeros que se encuentren en España, inscritos en el padrón del municipio en el que tengan su domicilio habitual, tienen derecho a la asistencia sanitaria en las mismas condiciones que los españoles.” Sembla que s’ha d’interpretar, doncs, en el sentit que té els mateixos drets que els espanyols, excepte que pot ser expulsat en qualsevol moment. És a dir, té dret a l’assistència sanitària però no a ser en el país on es pot oferir aquesta assistència sanitària. Difícil d’entendre.

Més endavant, quan parla de les faltes greus, en l’article 53, la Llei cita aquests caos: “c) Incurrir en ocultación dolosa o falsedad grave en el cumplimiento de la obligación de poner en conocimiento de las autoridades competentes los cambios que afecten a nacionalidad, estado civil o domicilio, así como incurrir en falsedad en la declaración de los datos obligatorios para cumplimentar el alta en el padrón municipal a los efectos previstos en esta Ley, siempre que tales hechos no constituyan delito. Cuando cualquier autoridad tuviera conocimiento de una posible infracción por esta causa, lo pondrá en conocimiento de las autoridades competentes con el fin de que pueda instruirse el oportuno expediente sancionador.... d) Consentir la inscripción de un extranjero en el Padrón Municipal por parte del titular de una vivienda habilitado para tal fin, cuando dicha vivienda no constituya el domicilio real del extranjero. Se incurrirá en una infracción por cada persona indebidamente inscrita.”

Sembla que l’Ajuntament de Vic ja ha desistit de la primera idea d’informar a la policia dels casos d’immigrants que no tinguin els papers en regla, és a dir que es troben en situació irregular. Però la llei en l’articcle 68 diu: “3. Con carácter previo a la concesión de autorizaciones por arraigo, las Comunidades Autónomas o, en su caso, los Ayuntamientos, emitirán un informe sobre la integración social del extranjero cuyo domicilio habitual se encuentre en su territorio. Reglamentariamente se determinarán los contenidos de dicho informe. En todo caso, el informe tendrá en cuenta el periodo de permanencia, la posibilidad de contar con vivienda y medios de vida, los vínculos con familiares residentes en España, y los esfuerzos de integración a través del seguimiento de programas de inserción sociolaborales y culturales.” No queda clar a qui s’han de remetre aquests informes, ni si aquests informes (com tot l’articulat de la Llei) es refereixen només als estrangers que tenen la seva situació regularitzada en qualsevol de les formes existents i prèviament relacionades en la mateixa llei.

Continuo dient que em sembla un greu error la proposta de l’Ajuntament de Vic, i que hi ha motius més que suficients, tant de caràcter polític com de caràcter social o humanitari, per a rebutjar-la de ple. Ara bé, el primer responsable d’aquesta situació és el legislador (els partits que hi ha donat suport) que ha elaborat un llei que obre les portes a tota mena d’actuacions; la intencionalitat, la mala fe del legislador, era tenir una eina que ho permetés, encara que hipòcritament se’n fes un ús més restringit i selectiu, i no tan generalitzat com pretén fer l’Ajuntament de Vic.

L’engany i la farsa. Focs i aeroports

No és cap excusa, per més que sigui una realitat, disculpar una acció poc adequada amb l’argument que els altres també ho han fet abans. És cert que, en política, sobretot en aquesta política rastrera de gent que es posa com a principal i únic objectiu l’assoliment o la conservació del poder, hom aprofita qualsevol escletxa per a criticar, posar pals a les rodes i carregar els neulers fins i tot en temes en els quals no caldria donar-hi més voltes ni buscar-hi cinc peus al gat. Que les investigacions policials sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan hagin acabat desmentint la versió oficial de la fortuïtat del foc, no hauria de tenir cap més significació política, a no ser que s’hagués amagat informació deliberadament per a encobrir algú. Però no sembla que sigui el cas.

No entenc, doncs, l’actitud dels convergents, així com la dels partits nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) de voler buscar responsabilitats polítiques en un desgraciat incident com aquest. Com passa en moltes altres activitats públiques, és evident que els polítics han de refiar-se dels informes dels tècnics; i si aquests són erronis, com pot haver passat en aquest cas, l’únic que cal demanar-se és la idoneïtat i la preparació dels tècnics en qüestió. Em sembla absurd pretendre carregar contra el President Montilla o el Conseller Baltasar pel fet d’haver donat per bo l’informe dels bombers o dels agents forestals. O més que absurd, un recurs de baixa estopa amb mires absolutament electoralistes.

Un cas ben diferent és el de la gestió de l’aeroport del Prat. Aquí no hi ha informes tècnics que valguin, sinó enganys deliberats dels responsables polítics de la negociació. Fins ara, els representants catalans del tripartit que negociaven amb el Ministeri de Foment el nou model de gestió de l’aeroport del Prat, així com el mateix ministre José Blanco, ens venien la història que la Generalitat hi tindria “un paper determinant”. Així ho havia assegurat el mateix Ministre, i semblava que el debat podia estar en la interpretació d’aquest concepte de “determinant”. Ara resulta que el Ministre admet que el que ell deia, i així ens ho ratificaven els representants del tripartit, era absolutament fals: “mai va estar a sobre de la taula cedir el control del Prat a la Generalitat”, ha dit el Ministre. A diferència del tema dels incendis d’Horta de Sant Joan, aquí sí que hi ha hagut engany deliberat; s’ha mentit al Parlament i a l’opinió pública fent-nos creure que s’estava negociant la participació “determinant” de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. I les responsabilitats són compartides pels tres socis del Govern. Per dignitat i per honestedat política, caldria demanar dimissions per haver mantingut una farsa com aquesta, amb l’objectiu de continuar donant suport a un Govern espanyol que no té cap interès per a potenciar l’aeroport del Prat si no és com a complement o apèndix del de Barajas.

Hi ha, només una excusa que podria atenuar la responsabilitat de l’engany: les falses promeses i les mentides que ens havien explicat fins ara eren promeses i paraules del Govern Zapatero i dels seus subalterns. Paraules i promeses que fa temps que no tenen cap mena de valor.

Hipocresia feta llei

L’Ajuntament de Vic sembla que vol aprovar una mesura per a restringir l’empadronament d’immigrants en situació irregular. De fet, tant l’Ajuntament com els mitjans de comunicació i els partits implicats han donat versions diverses, sovint contradictòries, i és possible que en funció de les reaccions socials i polítiques s’acabi fent marxa enrere. Primer semblava que l’Ajuntament pretenia empadronar tothom que ho sol·licités, però donant un termini per a presentar tota la documentació que acrediti la situació legal del sol·licitant, ja que en cas contrari es posaria en coneixement de la policia espanyola, que és la que té competències en temes d’estrangeria. Després, ha semblat que es rectificava i que no es passaria aquesta informació a la policia, però que en canvi s’enduririen les condicions per a fer efectiu l’empadronament.

La llei, no pas per casualitat ni per descuit, no és gens precisa en aquest tema: hom pot interpretar que l’Ajuntament té l’obligació d’empadronar tothom que ho sol·liciti, prescindint de si la seva situació està regularitzada o no. Però en canvi, també la llei d’estrangeria posa condicions a l’hora d’efectuar aquests empadronaments. No vull entrar en el cas concret de l’Ajuntament de Vic, perquè l’acord final encara pot acabar modificant-se i perquè en desconec els detalls. Amb tot, és significatiu que un grup d’extrema dreta que fa de la xenofòbia i el racisme els seu element definitori, com és Plataforma per Catalunya, hi hagi donat tot el seu suport. Mentre que dirigents comarcals i nacionals dels mateixos partits que conformen l’equip de govern municipal, CiU, ERC i PSC, ja hi han mostrat el seu desacord. Segurament, ha estat un greu error de l’equip de Govern municipal del qual procurarà aprofitar-se’n el grup racista que dirigeix Josep Anglada, però en tot cas aquí hi ha moltes més responsabilitats.

La Llei d’estrangeria aprovada pel Govern espanyol és una llei clarament racista que nega els drets més elementals de les persones en funció de si es té o no en regla una documentació administrativa. Tothom sap que hi ha molts immigrants sense papers, molts dels quals distribuïts pel mateix Govern espanyol arreu de l’Estat quan no els pot expulsar, perquè des del punt de vista empresarial ja va bé que hi hagi una massa de població disposada a agafar qualsevol tipus de feina en condicions que no es podrien imposar a una persona d’aquí o amb els papers en regla. D’una banda, es fa una llei duríssima, netament racista, que nega drets fonamentals, però de l’altra es donen instruccions perquè tant la policia com els ajuntaments facin la vista grossa; entre altres coses perquè l’aplicació estricta de la llei seria escandalosament immoral i faria pujar els colors a qualsevol persona amb un mínim de dignitat.

Entenc, i comparteixo, que associacions d'immigrants, de drets humans o grups com IC-V hagin mostrat el seu rebuig a les propostes de l’Ajuntament de Vic; però que surti el Ministre Corbacho dient que troba del tot improcedent aquesta mesura perquè no és tasca municipal denunciar els immigrants irregulars, em sembla d’un cinisme desmesurat. Encara resultarà que la barrera entre el que és o no és racisme no està en l’articulat de la llei, amb la responsabilitat directa dels qui l’han aprovada, sinó en els qui pretenen aplicar-la.

El populisme de la classe política

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

L’actitud de Joan Laporta, deixant-se festejar pels partits polítics però sense acabar d’aclarir el seu futur, despertava primer il·lusions, quan algú ja el veia incorporat a les seves files, i després recels, quan hom comença a veure’l com a possible adversari. I una forma de combatre’l, en cas que es presenti en solitari o a les files d’un altre partit, és acusar-lo de populisme. Un qualificatiu que no sé sap massa què vol dir, però que hom associa a persones amb afany de poder sense més ideologia que la d’acontentar l’electorat perquè li doni el seu suport. Si ho agafem pel cantó de l’afany de poder, Joan Laporta no té res a envejar a la resta dels dirigents polítics actuals; i si ens quedem amb la presumpta manca d’ideologia, els guanya de carrer en això de tenir les idees clares.

Només cal veure la política dels socialistes, caracteritzada per ser una política estrictament de dretes: suport a la banca i a les grans empreses, tendència a la privatització dels serveis, etc. I no fa gaire dies Artur Mas advertia: “Si amb el PP podem pactar la supressió de l'impost de successions, ho farem. Si pel Quart Cinturó ho hem de fer amb el PSC, ho farem. Si per defensar les competències de Catalunya i de l'autogovern hem de pactar amb ERC, ho farem”. No hauria d’estranyar tant, doncs, que Joan Laporta, igual com havia fet setmanes enrere Joan Carretero, deixi anar que per ell donaria llibertat de vot als seus diputats en temes teòricament més ideològics, que no tinguessin a veure amb l’autogovern i la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Perquè no és pas cert que al si de CiU, d’ERC o del PSC hi hagi unitat de criteris en temes concrets com el Quart Cinturó, l’impost de successions, l’avortament, les curses de braus o tants i tants altres temes; no és que els militants, ni tan sols els dirigents, d’aquests partits tinguin una visió monolítica, sinó que l’interès per a accedir o preservar el poder els obliga a establir unes normes rígides de disciplina de partit.

Al si d’ERC, per exemple, sovint s’assisteix al debat sobre la conveniència de determinats pactes polítics, que normalment se sol concloure amb la inconveniència de pactar amb CiU pel seu tarannà de dretes. S’oblida, però que les polítiques dels socialistes sovint no són pas gaire més d’esquerres, llevat d’aquells aspectes més personals (avortament, homosexualitat, etc...) que irriten especialment la cavernícola jerarquia eclesiàstica, cosa que fa suposar al PP que en pot treure un rendiment electoral. Les polítiques seguides fins ara pel tripartit no es pot pas dir que sigui més progressistes que les dels governs convergents: tendència a la privatització tant de la sanitat com de l’educació (les escoles concertades religioses estan encantades amb el tracte rebut per aquests governs), un empitjorament notori de la sanitat pública, les entitats ecologistes estan revoltades contra el Departament de Medi Ambient, les ONGs desaproven les polítiques de cooperació... i som capdavanters en pèrdua de llocs de treball i a la cua a l’hora d’iniciar la sortida de la crisi. I malgrat tot, alguns encara es qüestionen si val la pena sacrificar plantejaments nacionals per participar en suposats governs d’esquerres.

En tot cas, encara que fos possible pactar amb els socialistes polítiques d’esquerres, l’error està en confondre el que és essencial del que és circumstancial o accessori. Des del meu punt de vista no es pot equiparar la importància de la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que són els que ens haurien de permetre fer veritables polítiques de dretes o d’esquerres, amb la defensa d’uns posicionament ideològics concrets. Jo puc ser antitaurí, contrari a la MAT, partidari d’enfortir el sector públic de la sanitat i l’educació, i moltes coses més; però cap seria suficient per a renunciar a portar Catalunya cap a la seva independència. No és que Joan Laporta no tingui una ideologia concreta, que a nivell personal suposo que la deu tenir, sinó que té més clar que la majoria quin ha de ser l’objectiu final i per tant la prioritat de la tasca política. La presència d’elements com Laporta o Carretero haurien de condicionar positivament la política catalana perquè afronti el veritable repte que tenim al davant, la Independència. De la resta, ja en parlarem més endavant o en tot cas com a prioritat de segona.