L'argument dels partidaris de la violència

L’argument no és pas nou. L’utilitza tant la dreta com l’extrema dreta espanyola, és a dir tant el PP com el PSOE, i ara l’ha repetit el Ministre de Treball i candidat socialista Celestino Corbacho: La Independència de Catalunya no serà un procés pacífic. Naturalment, tots els partits demòcrates i contraris a la violència ja han posat el crit al cel, pel que consideren una amenaça inadmissible.

Ja és significatiu que el Ministre que Zapatero s’ha tret del damunt per la seva ineficàcia utilitzi el futur i no el condicional; probablement és més optimista que l’Artur Mas a l’hora de creure que les relacions entre Catalunya i Espanya estan arribant al seu punt final. Després d’haver contribuït a fer inviable un encaix de Catalunya al si d’un Estat espanyol que reconegui l’existència de diverses identitats i diverses cultures, havent quedat sense més arguments per a justificar romandre en un Estat que ens menysprea i ens espolia, no queda altra argument que el de la por. Quan van esclatar les guerres dels Balcans, en què Sèrbia atacava sense miraments els pobles que desitjaven la llibertat, ja hi va haver polítics espanyols que llançaven l’advertiment que allò era el que ens podia passar a nosaltres: ells naturalment del cantó serbi, dels Milosevic, Karadzic i companyia, nosaltres podríem ser Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro o Kosovo.

Sembla que en l’actual context europeu el somni dels partidaris de la violència no seria possible. Tots els grups o moviments independentistes catalans fan bandera del pacifisme i del procés democràtic per a assolir la independència; allò que tanta por els fa que passi també al País Basc. Però a Corbacho el va trair el subconscient, perquè ell i el seu partit sí que són ferms partidaris de la violència per a obtenir l’objectiu polític de la Unitat d’Espanya. I amb això es posarien aviat d’acord amb el Partit Popular, amb qui ja comparteixen la política econòmica.

Democràcia sota control

Els grans mitjans de comunicació responen també a grans interessos econòmics i ideològics. Saben que poden controlar l’opinió pública dosificant les informacions i ignorant tot allò que no interessa, com deia ahir en el cas de les violacions dels Drets humans a Guatemala amb el suport de l’Administració americana. Els règims dictatorials, insegurs d’ells mateixos, estableixen una fèrria censura i persegueixen qualsevol escletxa de llibertat. Però aquests ja són minoritaris en el panorama internacional, no pas perquè la resta no en comparteixi els mateixos objectius, sinó perquè els grans poders econòmics, en el marc de les democràcies formals, no en tenen cap necessitat.

Així, una cadena televisiva pot mantenir una determinada línia ideològica, que inclou censura, discriminació, tergiversació, omissió o negació de la realitat, al costat de programes de menor abast on s’accepten informacions aparentment contradictòries amb les que s’ofereixen al gran públic. Una certa i controlada diversitat ideològica els dóna el pedigrí necessari. De la mateixa manera, en el conjunt de la societat, al costat dels grans grups de comunicació es toleren mitjans alternatius justament perquè saben que serveixen per a acontentar unes minories i justificar una aparent pluralitat. Naturalment, sempre que aquests mitjans alternatius es mantinguin dins d’aquest espai de la marginalitat.

Sovint, hem sentit elogis encesos a les anomenades xarxes socials que es promouen a través d’internet, com a paradigma de la llibertat en estat pur, en la mesura que qualsevol persona pot obrir un espai de diàleg i de comunicació amb el món sencer. S’ha de ser molt innocent per creure que es pot permetre l’ús de les noves tecnologies per a democratitzar la informació. El fenomen de Facebook es pot tolerar en la mesura en què serveixi de vàlvula d’escapament dels quatre eixelebrats de sempre, però no deixa de tenir un control ideològic i polític molt concret per evitar excessos, per evitar que moviments tolerats en la marginalitat adquireixin cap significació excessiva. S’ha de ser molt ingenu per pensar que Facebook és un espai de llibertat; a tot estirar, una llibertat vigilada amb una fèrria censura política.

Descobrint la sopa d’all

És realment sorprenent la capacitat que tenen els mitjans de comunicació de mentir, falsejar, tergiversar o dosificar la realitat a conveniència del poder polític del moment. En alguna altra ocasió ja he parlat del curiós tractament informatiu de Televisió de Catalunya, que en el seu conjunt quedaria molt ben situat enmig del panorama televisiu actual, però que és capaç de presentar uns documentals com els del 30 minuts on es poden denunciar amb tota la seva cruesa crims i actuacions delictives de Governs i empreses d’arreu del món, al costat d’uns noticiaris on els mateixos protagonistes apareixen com a respectables homes d’Estat o del món empresarial.

Aquesta vegada han estat la majoria dels mitjans de comunicació, començant pels dels Estats Units i acabant pels de casa nostra els qui han donat la notícia. Una investigadora nord-americana de la Universitat de Wellesley, Susan Reverby, ha descobert que entre els anys 1946 i 1948, durant els governs de Juan José Arévalo Bermejo a Guatemala i Harry S.Truman als Estats Units, un equip de metges nord-americans que estudiava el desenvolupament de malalties de transmissió sexual va fer servir de conillets d'índies per als seus experiments ciutadans de Guatemala; deliberadament es van infectar entre 700 i 1.500 persones, entre presos i malalts psiquiàtrics, sense el seu consentiment, per tal d’estudiar-ne els efectes dels medicaments. En resposta a tan inèdita descoberta, el President dels Estats Units personalment ha demanat disculpes al Govern de Guatemala, i la Secretària d'Estat dels EUA, Hillary Clinton, també s'ha disculpat pels fets assegurant que el seu país lamenta profundament "aquestes abominables pràctiques d'investigació".

La notícia, sobretot la que fa referència a les disculpes, no tindria res de nou perquè sembla que s’ha posat de moda demanar disculpes per errors històrics, després d’haver-se assegurat que no hi poden haver responsabilitats penals ni cap polític en pot sortir perjudicat. El més sorprenent de la notícia, publicada en portada als grans mitjans de comunicació a primers d’octubre de 2010 (tot i que l’informe de la investigadora nord-americana Susan Reverby porta data de gener de 2011), és que aquests fets de Guatemala ja es relaten en manuals de bioètica de com a mínim fa una dècada com a exemples de males praxis, i eren sobradament coneguts per tots els Governs i, lògicament, també pels mitjans de comunicació. En el seu moment, la notícia va ser silenciada pels grans mitjans de comunicació d’acord amb els interessos polítics, tot i circular en molts mitjans alternatius malauradament sense obtenir el ressò que es mereixia.

De l’anècdota a la sentència

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Em deia un amic que ell havia decidit finalment no votar Joan Laporta, quan en la manifestació de l’Onze de setembre va veure que l’ex President blaugrana optava per anar al Camp Nou i deixar la manifestació tot just iniciada. Un altre, però, em deia que ell havia decidit que no votaria Carretero quan el va veure en la manifestació del 10 de juliol amb uns aires que ell qualificada de xulescs o prepotents.

És evident que, en la majoria dels casos, no hi pot haver massa motivacions ideològiques per a votar o deixar de votar les diferents opcions del camp independentista, i que pesen molt les simpaties o antipaties personals. Ens movem tots plegats per impulsos a vegades molt particulars i fins tot anecdòtics, en lloc de fonamentar-nos en anàlisis de més profunditat i de conveniència real per al país. Aleshores, qualsevol espurna, que per a molts podria ser un detall insignificant, pot desencadenar el posicionament radical de descartar una determinada opció o un determinat candidat. I no cal dir que tan bon punt detectem d’errors de més envergadura, amb excessiva facilitat els donem per irrecuperables. Passem de l’adulació sense reserves al blasme més absolut; o tenim uns líders intocables o els bandegem del tot.

Un exemple d’això el trobem en alguns dels mitjans electrònics, com ara Directe.cat, que tot sovint ens obsequien amb grans titulars en què es dóna com a prova concloent de poca integritat el fet de trobar un detall, un error concret, o una frase fora de to. Fem de l’anècdota tota una sentència, i això fa que haguem d’anar descartant polítics i opcions, perquè qui més qui menys tothom té els seus punts foscos i, a excepció dels Déus i dels imbècils, tots els altres hem d’admetre que cometem errors. I a base d’anar descartant a uns i altres al final arribem a la més absoluta marginalitat que només podem dissimular optant per l’abstenció.

Jo mateix que acostumo a ser força crític, sobretot amb els meus, em trobo que unes mateixes persones que en un moment donat m’havien recriminat que exposés tan obertament les meves discrepàncies considerant-les excessivament destructives, al cap d’un temps me’ls he trobat a l’altre costat havent declarat la guerra oberta i irreconciliable contra els qui, fins aleshores, ells havien defensat de tota crítica. I perquè s’hagi produït un canvi tan radical no ha calgut cap gran barrabassada; un fet puntual pot desencadenar la deserció de qui fins aleshores semblava compartir-ne sense fissures la línia oficial.

L’Uriel Bertran, per exemple, va deixar Esquerra al·legant que el partit havia votat en contra de la proposta de celebrar un Referèndum; però el fet no era pas nou, perquè un any abans la mateixa Esquerra, amb l’Uriel i molts dels reagrupats encara a dins, ja havia fet el mateix sense que aleshores es posés el crit al cel. Recordo discutir a l’Hèctor Bofill la idoneïtat de la Llei de Consultes populars, que en nom del partit defensaven amb tanta convicció, i ara és ell mateix qui predica que cal seguir per una altra via. Un mes i mig abans de la sortida d’Esquerra de l’Uriel Bertran, vaig coincidir amb ell en una reunió del partit en el qual jo representava la veu crítica i ell el defensor de les tesis oficialistes.

Més d’una vegada m’han dit que era excessivament crític, i potser és cert; jo crec que la crítica hauria de contribuir a fer adonar als dirigents dels errors comesos. Però tampoc esquinço les cartes tan fàcilment, i confio que encara hi hagi marge per a la rectificació. Puc criticar determinada política d’Esquerra en els darrers anys, o accions i declaracions concretes de dirigents de Reagrupament o de Solidaritat; però continuo creient que els necessitem a tots, malgrat els desencerts i els errors comesos.

Mentiders, còmplices o delinqüents

Després dels incidents de la jornada de vaga general, provocats per grups violents, tothom va tenir la sensació que hi havia hagut un excés de permissivitat. Algú explicava com grups organitzats, davant mateix de les furgonetes dels Mossos, assaltaven establiments comercials per a cometre-hi tota mena de destrosses i robar el que podien. Una vegada més, doncs, els dits acusadors assenyalaven l’inefable Joan Saura i el seu Departament, el número dos del qual en aquells moments s’estava manifestant, pacíficament això sí, en lloc de ser al peu del canó.

El Conseller Saura, amb la seva habitual incapacitat de convèncer ningú, assegurava que si els Mossos no havien intervingut desocupant prèviament l’antic edifici de Banesto de la Plaça de Catalunya, des d’on van sortir molts dels grups que van provocar els aldarulls, era perquè el jutge els havia denegat la intervenció ja que qui havia de sol·licitar el desallotjament havia de ser el propietari de l’edifici. Després hem pogut comprovar que algú va mentir descaradament, perquè la denúncia del propietari sí que era a mans del jutge, aquest estava alertat dels riscos que podia comportar l’ocupació d’aquell edifici i malgrat tot va decidir, segons el Conseller Saura, no autoritzar el desallotjament. No es tracta, doncs, de cap error per al qual es puguin demanar responsabilitats polítiques o professionals, sinó d’un engany i un encobriment premeditat. Aquí, les responsabilitats ja haurien de ser penals.

Hi ha hagut col·laboració conscient i premeditada amb grups violents, mentint davant l’opinió pública per dissimular el delicte. Faltaria saber si la responsabilitat recau en la Conselleria d’Interior per a protegir els anomenats antisistema, o si donat que d’antisistema aquests grups no en tenen res ja que són pura delinqüència, la protecció venia de part del jutge. Algú o altre hauria de seure a la banqueta dels acusats; i, per suposat, deixar immediatament el càrrec que tan irresponsablement ocupa.

Independentisme de dretes?

En motiu de la vaga general, han sortit algunes veus preocupades perquè sectors independentistes tradicionalment progressistes hagin donat l’esquena a la convocatòria dels sindicats. Tot i que el grup de Joan Laporta, Solidaritat Catalana, havia fet una tímida crida a la vaga donant-li el sentit de protesta contra l’espoli fiscal, és cert que moltes veus de caire sobiranista s’han mostrat molt poc entusiastes amb la jornada del 29 de setembre. Per això, alguns ja han tret la conclusió, potser precipitada, que el sobiranisme es desplaça cap a la dreta.

A part que em va semblar una ridiculesa pretendre donar un sentit nacionalista a la vaga general, convocada a més per unes organitzacions que s’oposen frontalment a moltes de les reivindicacions nacionals, entenc que el fenomen s’ha d’interpretar des d’un altre punt de vista. És ben cert que hi ha molts independentistes progressistes, que fins ara havien votat Esquerra o s’havien abstingut, que segons les enquestes ara votaran CiU. I és cert que les noves formacions independentistes sembla que vulguin situar-se en un espai difús entre els convergents i els republicans o, en tot cas, defugir determinats tics esquerranosos. Però, probablement no ha canviat el pensament ideològic d’aquests sectors sinó que ha canviat la conjuntura i, per tant, les prioritats.

Els independentistes que van alegrar-se per la formació d’una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya, han pogut constatar que les diferències amb les polítiques convergents han estat mínimes. El mateix que passa en l’àmbit estatal, on les polítiques econòmiques del PSOE semblen calcades de les del PP. Per tant, per a aquests independentistes la possibilitat de reeditar un altre tripartit o front d’esquerres no és cap al·licient. És el que es respira en molts dels actes de Reagrupament o de Solidaritat: importen ben poc els matisos ideològics, perquè a la pràctica només poden ser matisos, i l’única motivació és poder fer el pas cap a l’alliberament nacional.

Crònica d’un desastre anunciat

En qualsevol empresa, els directius elaboren els seus plans estratègics i de futur. I és en base a aquests plans que després se’n pot avaluar l’èxit de la seva gestió. A ningú se li permetria que elaborés unes propostes en base a unes prospeccions que després resultessin del tot errònies; i molt menys que en no complir-se les previsions s’excusés dient que la culpa és del mercat que no ha entès el seu plantejament empresarial. I molt menys encara, si resultés que prèviament ja hi havia estudis de mercat que desaconsellaven la línia comercial empresa. Tret que es tractés d'una empresa familiar, la destitució seria fulminant; probablement no se li permetria ni arribar a constatar l’abast del seu fracàs.

Ja sabem que la política no es pot gestionar exactament igual que una empresa, però potser sí que hi hauria aspectes que valdria la pena d’imitar, com el de l’eficàcia de la gestió. El que passa és que hi ha molts polítics que prefereixen simular que ambdues realitats no són comparables, més que res perquè això els permet mantenir-se en l’engany i en la ineficàcia. Poden fer propostes de futur, aprovar en congressos grans estratègies, amb la mateixa banalitat que es fa una campanya electoral; que després no es compleixi res del que s’havia predit, a ells, no els fa ni fred ni calor. La culpa és de la gent no ha estat prou intel·ligent com per a interpretar el seu missatge, i ben alegrement es posen a pontificar noves estratègies, que tenen més d’eslògans publicitaris i de desitjos personals que de veritables fulls de ruta a seguir.

Fa temps que es veu a venir. Totes les enquestes, que malgrat el seu marge d’error no deixen de ser com uns estudis de mercat, apunten en la mateixa direcció. Però veiem els directius obcecats en la seva particular estratègia. Els aduladors i subalterns que els envolten, que en una empresa haurien qüestionat de fa temps la gestió que ens porta al desastre i haurien fet tots els possibles per a impedir-ho, es fan còmplices del rumb erràtic de la direcció esperant que, malgrat tot, encara els quedi alguna engruna de poder i alguna poltrona per ocupar. I al final, és possible que encara acabin amagant el seu fracàs carregant les culpes als qui ja els advertien del seu error de partida.

Un vaga sindical i espanyola

Avui, vaga general. De motius per a fer vaga n’hi ha molts, i els sindicats tenen tota la raó del món de protestar per la darrera reforma laboral del Govern espanyol. Però la història ja ve de lluny. Des de fa una bona colla d’any, algunes dècades ja, vivim un procés de regressió permanent dels drets dels treballadors. L’equilibri que podia mantenir-se quan el debat i les negociacions s’establien entre empresaris i treballadors es va trencar del tot amb l’excusa que la globalització ens obligava a ser competitius; un eufemisme per amenaçar els treballadors que si no acceptaven rebaixar les seves pretensions salarials i les seves condicions laborals, podien tancar les empreses per instal·lar-les en països on no calgués cap mena de respecte ni per a les persones ni per al medi ambient, o bé podien obrir les portes per tal que mà d’obra estrangera, a poder ser il·legal, treballés a qualsevol preu.

I aquest procés regressiu ha estat protagonitzat pels dos grans partits de la dreta espanyola, PP i PSOE, i sense cap oposició significativa ni en el camp polític ni en el sindical. La vaga, doncs, pot fer-se ara, però podia haver-se fet fa un any, en fa tres, cinc o deu. Els sindicats, però, ja han deixat clar que ells no volen fer caure el Govern: saben que l’alternativa, el PP, no seria gaire pitjor però tampoc seria millor per als interessos dels treballadors. La diferència més important probablement és que del PSOE poden esperar-ne unes compensacions per a les mateixes organitzacions sindicals. Aquesta vaga és, en definitiva, una prova de força de les organitzacions sindicals que no volen perdre les seves cotes de poder.

Per als treballadors catalans hi ha aspectes molt més regressius i perjudicials per als seus interessos que la mateixa reforma laboral, que també. L’espoli fiscal que pateix el país recau especialment sobre la classe treballadora, sobre els serveis públics i sobre les infraestructures. Els 3.000 euros que cada català paga anualment per a poder ser menyspreat i discriminat com a espanyol, representen un cop molt més dur que les darreres mesures del Govern de Zapatero. No és pas per casualitat que a Euskadi la taxa d’atur no arribi al 10%, i que els efectes de la crisi es puguin superar amb molta més facilitat. Els contraris a la independència de Catalunya són els qui atempten més directament contra els interessos, contra els drets laborals i contra l’estat del benestar, dels treballadors catalans. Em sembla ridícul que algunes organitzacions catalanes hagin volgut disfressar la seva adhesió a la vaga, afegint que per ells també és una vaga contra l’espoli fiscal. No, aquesta és una vaga espanyola convocada per organitzacions espanyoles que, quan convé, també actuen en contra dels interessos de la classe treballadora del país.

La via més fàcil, la independència

Des de fa setmanes, tothom apel·la al realisme i a seguir la via més fàcil per al futur de Catalunya. A vegades, es diu que la política és “l’art del possible”. Però això només és cert si en parlar del que és possible ens referim no tant als projectes de país com a la carrera personal dels professionals de la política. I entre els qui creuen que la política és l’art de plasmar els somnis sobre la realitat, també predominen els qui prioritzen les seves ambicions personals, encara que sigui una ambició tan poc presentable com la d’anar vivint de la política,

Naturalment que per a alguns la via més fàcil és la d’acabar l’obra d’anihilació de la llengua i de la identitat de país, que tants bons resultats els ha donat al País Valencià i que aquí no se’n surten pas tan malament. Per a uns altres, la via continua essent predicar un encaix harmònic amb Espanya, sota una forma més o menys federalitzant, no pas perquè no sàpiguen que aquesta és una via impossible ja que Espanya la rebutja de ple, sinó perquè és la més fàcil per a continuar essent ells els amics catalans a qui de tant en tant des de Madrid donaran un polsim de poder. Però la darrera sentència del Constitucional contra la voluntat del poble de Catalunya, ha generat algunes reaccions un xic estrafolàries entre els qui defensaven l’encaix amb Espanya que el Tribunal espanyol els ha dit que era impossible. D’aquí que Iniciativa, sabent-se descol·locada però sense gosar fer cap pas més coherent, s’ha posat a predicar la reforma del Constitucional; no és que siguin tan estúpids que no sàpiguen que qualsevol reforma de la Constitució seria per a recentralitzar l’Estat i limitar les competències autonòmiques, sinó perquè com que no saben què dir, tampoc gosen dir el que tocaria i igualment saben que el seu posicionament serà testimonial, proposen això perquè ningú els digui que ells no tenen cap proposta política per al país. No és gaire diferent del plantejament de CiU, ja que els dirigents de la federació nacionalista tenen l’absoluta certesa que el Concert econòmic és inviable i impossible, perquè Espanya ja ens ha negat molt menys que això. Però, fent la promesa de reivindicar el Concert Econòmic, ells ja tenen plena la pàgina del programa que fa referència a les propostes de futur per a Catalunya; després ja faran la viu-viu i s’exclamaran que és culpa dels espanyols que no puguem tenir Concert econòmic.

Esquerra, després de fer una llei de consultes que ens deien que era la que obria les portes cap a la independència, ara ja ens diu que “no hi ha cap via legal cap a la independència” segons paraules del Conseller Ausàs, però que ells proposaran convocar un Referèndum. Primera que ja deuen saber que difícilment podran incidir en cap govern per a promoure aquesta consulta; però en cas que una carambola ho fes possible, també saben que des de Madrid els dirien que el Referèndum és il·legal i farien el paperina com va fer l’Ibarretxe, retirant-se a la primera. O és que algú es pensa que al si de la legalitat espanyola, algun polític desafiaria la Justícia i tiraria pel dret?. L’opció de les noves formacions independentistes, la de fer una declaració unilateral d’independència provocant així un conflicte obert davant la comunitat internacional, seria el més realista i viable perquè la decisió ja no estaria només en mans del Govern espanyol. El que passa és que aquesta darrera opció només té un problema: hi ha d’haver una majoria parlamentària que prioritzi la viabilitat del país a la viabilitat de la seva particular carrera política. I això ja és demanar massa.

Una rectificació impossible

Entrem en la setmana decisiva de la vaga general. Estic convençut que l’estira i arronsa entre sindicats i Govern espanyol, més que pretendre establir uns serveis mínims determinats, tenia l’objectiu publicitari de crear l’ambient propici per a la vaga. Aquesta mena d’accions són sempre un cop de força, i hi havia el risc que la vaga general resultés un fracàs estrepitós. Ara ja, els mitjans de comunicació plantegen la convocatòria no tant com una decisió que podrà prendre cadascun dels treballadors sinó com una decisió generalitzada enfront de la qual només cal establir els serveis mínims per no deixar desatesa la població.

És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga.

Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de...”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba.

Doncs, no, senyor Carretero

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Em sap molt greu llegir coses com aquesta: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. I ho deia Joan Carretero en un article publicat a AraGirona.cat. Em sap greu en la mesura que pot ser una constatació que s’està caient en els mateixos errors que els polítics i els partits tradicionals que diuen voler superar.

Els professionals de la política són capaços de bastir una realitat virtual al seu entorn, perfecte, coherent, justament l’adequada i la que necessita al país. És la seva realitat virtual, que no té per què coincidir amb la realitat tangible. S’envolten d’una tribu d’aduladors que sempre els donen la raó, que els fan caminar permanentment de victòria en victòria per no moure’s de lloc. Ells no s’equivoquen mai, qui s’erra és el país, és la mateixa realitat.

Si algú llegeix sense prejudicis previs qualsevol discurs polític, pot arribar a la conclusió que és força raonable, que està prou ben estructurat i que tot hi encaixa prou bé. El problema ve quan algú compara el discurs amb la realitat. Proveu de llegir, per exemple, el programa d’Iniciativa en matèria mediambiental on tot sembla d’una coherència i d’una puresa impecable, fins que hom ho compara amb el que ha estat la seva acció de Govern. Però és igual, ells segueixen amb el seu discurs, ara prometent no sé quants llocs de treball en el camp de les energies alternatives, quan amb set anys al capdavant del Departament de Medi Ambient, han situat Catalunya a la cua en matèria d’energies alternatives.

No sé si és cert que vivim moments transcendentals per al país, i que aquesta transcendència vingui donada per l’acabament d’un cicle i l’inici d’una procés irreversible cap a la independència. Però, en tot cas, si tal com marquen totes les enquestes els dubtes existents entre les formacions polítiques que semblava que havien de remoure i capgirar el panorama polític és el de saber si assoliran el mínim 3% per poder entrar al Parlament, de cap de les maneres n’haurem de deduir que el país no es mereix la llibertat i la independència. El mateix que he dit repetides vegades referint-me a Esquerra també és vàlid per a Reagrupament o per a Solidaritat: si en un ambient netament favorable, amb un increment notable de la sensibilitat sobiranista, aquestes forces polítiques que es vanten de ser-ne la més fidel expressió van a la baixa o treuen resultats molt residuals, que no en responsabilitzin la població que no els fa confiança.

Abans de creure que és el conjunt de la població la que va errada, i que per tant no és mereixedor de la llibertat com a país, prefereixo pensar que són ells els qui van errats. És possible que molts independentistes acabin votant opcions que no tenen la independència com a primera prioritat, però no pas per la seva estultícia, sinó potser perquè els qui més obertament pregonen la independència no els mereixen prou credibilitat. Lluny de llançar sentències apocalíptiques, com les de dir que Catalunya no es mereix la llibertat, el fet que les actuals estimacions de vots estiguin tant a la ratlla de deixar-los fora del Parlament, hauria de fer-los reflexionar sobre els errors comesos, sobre la seva incapacitat per a generar l’engrescament col·lectiu que tants i tants esperaven.

Programes polítics inexistents

De cara a les eleccions, i un cop aprovades les llistes, les diferents formacions polítiques van concretant els seus programes electorals. I dic programes electorals perquè és evident que es tracta molt més d’això que de programes de Govern. A part que no hi ha diferències substancials en matèria de política econòmica, de polítiques socials o mediambientals, i que saben que la gent tampoc s’entretindrà amb la lletra menuda dels programes, els partits ens presenten com a programa uns eslògans o punts clau que s’han d’entendre com a simples reclams publicitaris.

Per als partits nacionalistes més radicals el seu programa és monocolor. Així, veiem com Ciutadans i el Partit Popular en tant que partits nacionalistes espanyols es centren només en temes identitaris, tant perquè saben que tampoc serviria de res elaborar un programa complet de Govern, com perquè és l’únic que els preocupa o els obsessiona. Ho han demostrat al llarg de tota la legislatura. Els que a més a més tenen un component feixista, d’extrema dreta, fan bandera de la immigració, encara que tampoc hi puguin fer propostes concretes, per tal d’atiar la xenofòbia. Els partits tradicionals ja compten amb què la gent els té perfectament catalogats i a més ja ha pogut constatar com les gasten a l’hora de governar: els sindicats i els partidaris del sector públic saben que, des del punt de vista social, no hi tenim res a perdre amb un Govern convergent; tampoc hi tenim massa res a guanyar, està clar. Les polítiques mediambientals estaran condicionades, com fins ara, pels interessos econòmics; i si hi ha d’haver austeritat no serà a base de reduir dràsticament els càrrecs de confiança que inflen l’administració, sinó recorrent a la fórmula més fàcil, com és la contenció salarial dels funcionaris, o la retallada de les prestacions salarials. Per tant, CiU, el PSC, ERC o IC, no cal que s’escarrassin a elaborar grans programes; en tenen prou amb trobar aquella frase màgica o eslògan publicitari que els identifiqui de la resta. De fet, ja estem veient com la majoria opten per explicar apocalípticament el que suposadament pot fer l’adversari, més que per explicar el seu projecte.

Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, encara ho tenen més difícil a l’hora d’elaborar un programa electoral. Deuen ser ben pocs els afiliats a aquestes formacions o els possibles votants que ho siguin pel seu component ideològic o programàtic. Més enllà del crit d’independència no hi ha més diferència entre ells que el tarannà, que pot despertar tota mena de fílies i fòbies, dels seus dirigents. I encara sort que han trobat la frase ideal: Estarem en contra de tot allò que ens vingui donat des de Madrid. Com deia Carretero: “sense Estat no hi ha cementiri nuclear”.

Sí, però tampoc tant

El Conseller Nadal s’esforçava en presentar un primer balanç de l’obra de Govern dels darrers quatre anys, cosa que veurem repetir sovint al llarg de tota la campanya electoral. Hem arribant al final d’una legislatura amb la sensació d’esgotament, d’estar cansats d’una història que no ens ha convençut en absolut. I els integrants del tripartit caldrà que s’expliquin molt bé per contrarestar aquesta opinió generalitzada; amb el risc, això sí, que intentant elogiar l’obra de Govern en general acabin afavorint els antics socis, ara adversaris en la contesa electoral.

Un Govern, el que sigui, al cap de quatre anys sempre té un llistat considerable d’obra feta, de noves lleis, de realitzacions portades a terme, i un munt de xifres que ben explicades poden fer el seu efecte. Només faltaria!. Altrament, ja no estaríem parlant d’un mal Govern o d’un Govern mediocre sinó d’un cas de jutjat de guàrdia. Per explicar i justificar tota aquesta etapa del tripartit cal llegir molta lletra menuda. I ja se sap que la gent no acostuma a llegir la lletra menuda. Hom treu, amb més o menys encert, una conclusió general, que a voltes no necessita massa proves tangibles ni tampoc pot contradir-se amb una devessall de xifres. Aquesta sensació general que ha copsat la ciutadania, en part es deguda a la incapacitat del Govern d’explicar-se, en part a l’interès de l’oposició per remarcar-ne els aspectes negatius i presentar-ho de forma catastròfica, però en part i sobretot és degut a què la percepció general s’adiu molt amb la realitat.

La intuïció global de la ciutadania no acostuma a anar mai excessivament errada. I serà aquesta mateixa intuïció, més que no pas les explicacions soporíferes del Conseller Nadal, la que probablement salvarà del desastre els membres del tripartit. Ningú dubta de la victòria convergent i de la impossibilitat, més que manca de voluntat, de formar un nou tripartit. I és que tampoc cal una caiguda espectacular per a fer un gir total en la formació d’una nova majoria parlamentària. El cansament d’un estil i d’una forma de governar al país, es compensarà amb el convenciment que el nou Govern d’Artur Mas tampoc diferirà en excés del que hem tingut fins ara, excepte en la seva homogeneïtat. I els retrets que es fan a Esquerra, probablement també quedaran compensats per la manca de credibilitat i de lideratge clar en les noves propostes independentistes. Hi haurà canvi, hi haurà càstig per al tripartit, però no tant; i no pas per manca de mèrits, sinó per manca d’una alternativa veritablement engrescadora.

Un cas de barra

Sempre s’ha dit que, fins i tot en un sistema liberal com el nostre, la funció dels governs és evitar els abusos que pot generar el lliure mercat, procurar que no hi hagi sectors de la població que quedin al marge del desenvolupament del país i d’alguna manera afavorir una redistribució de les rendes. Per la seva banda, els ultraliberals estimen que l’Estat s’hauria de reduir a la mínima expressió, per tal que el mercat reguli completament les relacions socials i econòmiques, sense haver de tenir en compte ni els desequilibris ni els riscos d’exclusió social, perquè teòricament les lleis del mercat ja ho resoldria. Sense que gosin explicitar-ho ben bé, en el fons vénen a dir que l’Estat només ha de ser el garant d’aquesta política liberal a ultrança, per tal d’evitar que ningú destorbi aquest espai de llibertat per a fer el que més plagui al qui més tingui.

La concepció dretana o ultradretana de la política, però, pot anar encara més enllà que la pregonada per aquest pensament ultraliberal: és la utilització del poder de l’Estat per evitar que ningú, ni les mateixes lleis del mercat, impedeixi els abusos de les classes privilegiades; mantenir a ratlla, policia en mà, aquells sectors de població que no es resignin a la seva sort; i en tot cas intervenir directament en el mercat justament per a salvaguardar els interessos del poder econòmic, per a carregar els efectes de la crisi sobre els més febles, i en definitiva per a imposar una redistribució de les rendes a favor dels poderosos. Una mica el que ja està passant en l’ordre econòmic internacional on els països pobres acaben pagant i finançant, a través de l’espoli dels seus recursos naturals, els països rics.

La política econòmica del Govern espanyol va en aquesta mateixa direcció. Els promotors del desgavell econòmic, la banca irresponsable i l’especulació urbanística han rebut tota mena d’ajudes de l’Estat, quan podia haver aplicat en molts casos la política liberal de deixar caure qui ha estat incompetent i no pot sobreviure per si mateix i segons les lleis del mercat. Raons d’Estat diuen (quina barra!) feien que s’empressin els diners dels contribuents, dels assalariats i dels pensionistes, per a “garantir la liquiditat dels mercats” (quina barra!) o per a evitar la caiguda lliure de les empreses de construcció o de l’automoció (quina barra!). Mentrestant, aquesta mateixa banca i les grans empreses que han rebut quantioses ajudes presenten, en plena crisi, balanços escandalosament positius, i els seus directius es reparteixen sucoses primes, sous estratosfèrics i jubilacions daurades. Per a finançar tot això, es redueixen les prestacions socials, es congelen sous i pensions, s’adapta el mercat laboral a la conveniència de l’empresariat i en detriment dels drets dels treballadors, s’apugen els impostos bàsics,... i ja només faltava que es permetessin o s’imposessin increments abusius de serveis bàsics com la llum. És un cas de barra; de barra extrema.

Nota: quan algú us parli de l’”esquerra” per referir-se al PSC-PSOE, deixeu-lo per beneit o tireu-li una escopinada ala cara... per barrut!

De les curses als correbous

El Parlament de Catalunya, en les seves darreres hores d’aquesta legislatura, regularà i per tant blindarà els correbous de les Terres de l’Ebre, per a diferenciar-los de les curses de braus prohibides recentment. Des de lluny, tot i que de tradició de correbous n’hi havia hagut a molts altres indrets del país, costa d’entendre aquesta pressa per a salvar els correbous, si no és des d’una perspectiva electoral. La mesura tindrà el suport de CiU, del PSC i d’ERC, mentre que hi votaran en contra els d’Iniciativa.

Amb tota lògica, Iniciativa es mantindrà en el seu posicionament de defensa dels animals i retraurà als seus socis de Govern que ara facin aquesta concessió, diuen, “per fer-se perdonar”. No crec que els braus, quan són tractats sense miraments com a element d’espectacle i de diversió, discerneixin massa si són en una plaça de braus pròpiament dita o si es troben en una plaça o carrer del poble. Un argument molt fàcil per als sectors pro taurins que acusaran els qui van prohibir-ne les curses de fer-ho exclusivament per haver-les identificat a la simbologia i a la cultura espanyola. I, en conseqüència, defensaran que es doni el mateix tracte a una o altra tradició, al marge de si té més o menys connotacions espanyolistes. De manera que podrien optar per intentar revocar la decisió del Parlament de Catalunya a través del Tribunal Constitucional, ara amb aquest nou argument que no era cert que es pretengués defensar els animals, o bé per reclamar la valentia de prohibir també els correbous.

De fet, ja forma part de la tradició legislativa, tant l’espanyola com la catalana. No es legisla a partir d’uns principis que després s’han d’aplicar amb totes les seves conseqüències, sinó amb finalitats unidireccionals preestablertes. No es fan lleis per a il·legalitzar els partits que no condemnen la violència, sinó només per als “abertzales” que no la condemnen. Els nacionalistes espanyols no defensen un suposat dret a l’ensenyament en la pròpia llengua, sinó el dret només dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en la seva llengua a Catalunya, però no el dels catalanoparlants de la Franja, ni del País Valencià, ni dels immigrants que tenen com a pròpia una altra llengua. No és inconstitucional tenir uns determinats organismes judicials propis, perquè sí que els els reconeix l’Estatut andalús, sinó que és inconstitucional que en tinguem a Catalunya. No es prohibeix anar amb la cara tapada, ja sigui amb burca, amb passamuntanyes o amb casc, sinó portar una determinada indumentària que correspon també a una determinada cultura. I ara passarà el mateix amb els braus: no es defensa els animals, prohibint-ne el maltractament en funció de la tortura que se'ls infringeix, sinó només aquells animals torturats en unes circumstàncies concretes. És la indecència política que, a voltes, també ens resulta més repugnant quan ens va en contra.

Torna el vell PSC-PSOE

Vés per on, ara resulta que el principal enemic polític de Montilla és l’independentisme que li ha estat donant suport durant tots aquests anys. Els socialistes catalans estan fent el previsible gir cap a l’espanyolisme perquè se saben ja perdedors, i algun argument o altre hauran d’exhibir contra el Govern de l’Artur Mas. I, tal com han estat fent des del tripartit, és a ell a qui han de carregar tots els morts: Quan Montilla diu que la Independència ens portaria més decadència (més decadència que la dependència?), ho diu apuntant a CiU i donant per descomptat que Esquerra tindrà un paper més residual; però és el mateix que fan els d’Esquerra quan alerten del poc convenciment sobiranista dels convergents, quan ells han recolzat un tripartit que de sobiranista no en tenia res.

És cert que, quan des d’alguns sectors catalanistes es diu que ja seria hora d’acabar amb aquest malson del tripartit, es fa des d’una perspectiva esbiaixada i sobretot des d’una manca de perspectiva de futur. Pel que fa a les polítiques socials, el nou Govern convergent no haurà de fer cap gir especial cap a la dreta, tot i que de ben segur que algú li retraurà les mateixes actuacions conservadores que fins ara seguia el tripartit. Però, pel que fa a les polítiques nacionals, difícilment l’Artur Mas farà cap pas endavant més enllà de la verborrea i tampoc no haurà de fer marxa enrere en cap de les actuacions empreses pel tripartit. En definitiva, el canvi d’un govern socialista a un govern convergent serà sobretot nominal i de gesticulació, però amb ben poques innovacions de fons.

El que passa és que els socialistes hauran de retornar a les actituds més espanyolistes, per tal de tenir algun argument d’oposició al Govern d’Artur Mas, de la mateixa manera que Esquerra i Iniciativa hauran de ressuscitar els discursos esquerranosos que no han gosat fer o posar en pràctica quan han tingut l’oportunitat de governar. El retorn de Corbacho, el paper de Zapatero en la campanya, la retirada del sector catalanista del PSC, són els primers símptomes de la recuperació del vell PSC-PSOE ancorat en l’anticatalanisme; d’aquí la incomoditat de gent com Jaume Sobrequés i tants altres socialistes que han fracassat en el seu intent de transformar el socialisme català.

Sense ETA, la Independència és possible

ETA ha fet un pas més en la difícil cursa cap a la seva desaparició. No ho té pas fàcil. I no tant per les pressions internes com per les externes. Els militants d’ETA saben que la violència cada vegada té menys suport populars, que és una via en la qual sempre tindran les de perdre; els seus presos entenen que el seu futur és molt magre, mentre es mantingui l’acció armada, encara que només sigui latent; i l’entorn abertzale és conscient que, sense ETA obriria un nou procés a Euskadi que podria ser decisiu per a l’alliberament final. Tots pressionarien en la mateixa direcció. Però les mateixes conclusions a les quals ha arribat l’entorn etarra són les que també mouen l’Estat espanyol a torpedinar qualsevol intent de renunciar a la lluita armada.

Tan bon punt es va difondre el vídeo de la BBC en el qual ETA manifestava la voluntat de mantenir la seva inactivitat per donar pas a l’acció política, encara que no s’hi parlés ni tan sols de treva, es van disparar totes les alarmes a Madrid. Sempre els ha funcionat el sistema de tenir infiltrats de la policia en l’organització armada que hi actuen com a elements extremadament radicals partidaris de continuar emprant les armes al preu que sigui. Per això, en una acció coordinada amb la judicatura es va procedir immediatament a l’apressament de tot un seguit de persones a les quals es vincula a l’organització EKIN, sota la vague acusació de ser el braç transmissor de les ordres d’ETA. Ja fa temps que la Justícia espanyola ha establert el precedent de poder encausar qualsevol abertzale tant en el marc d’una inculpació col·lectiva, com amb la sola incriminació de compartir els mateixos objectius d’ETA: no cal haver comès cap delicte ni disposar de cap prova concloent. En aquest cas, a més, no era sinó una forma de pressió per tal que els dirigents etarres es desdiguessin de la seva decisió de continuar sense actuar.

Però no ha estat així. I ara ETA apel·la a La Declaració de Brussel·les que compta amb l’aval de nombroses personalitats internacionals, premis Nobel de la Pau i gestors reconeguts de processos de negociació en conflictes similars. La maquinària de l’Estat haurà d’emprendre una altra acció dissuasòria, donat que li serà més difícil desautoritzar els signants de la Declaració de Brussel·les. I cal que els abertzales estiguin amatents, perquè els elements infiltrats poden tirar pel dret al marge de la direcció etarra amb algun atemptat sagnant, o es poden produir noves detencions justament dels sectors més proclius a l’acabament de la violència. La violència és un patrimoni de l’Estat que no es deixaran perdre fàcilment, justament perquè hom ha arribat a la mateixa conclusió: sense ETA la independència és possible.

Ara la política fa pudor de resclosit

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

En el Congrés d’ERC d’ara fa dos anys vaig presentar-hi tot un seguit d’esmenes, algunes de profunditat, conseqüent amb la meva posició molt crítica amb la línia que ha seguit la direcció del partit en els darrers temps. Però a més d’un va sobtar la primera de totes que feia referència a un paràgraf del preàmbul de la ponència, on es feia una menció històrica del partit d’Heribert Barrera. Alegrement, i sense cap rigor històric, s’hi elogiava la política independentista dels republicans, des de l’època de la transició. S’obviava que ERC no va fer el tomb netament independentista fins al Congrés de Lleida i precisament de la mà de dirigents actuals provinents de Nacionalistes d’Esquerra com el mateix Josep Lluís Carod Rovira o Josep Huguet, el principal ideòleg d’aleshores.

L’esmena no tenia cap interès especial pel que fa al contingut de la ponència, però sí que volia donar un toc d’atenció a aquesta incapacitat de molts polítics per fer anàlisis serioses, i que es limiten a anar justificant a pilota passada totes les seves accions. Els calia, aleshores, presentar una trajectòria impecable d’Esquerra, i es van fer venir bé la història.

Però la història es repeteix. I ara mateix veiem com la majoria de formacions polítiques fan tots els esforços per a demostrar la perniciositat dels altres i l’encert immaculat de les pròpies accions. Als socialistes catalans els interessa presentar-se com els únics que defensen un catalanisme moderat que s’amotlla al sí de l’Estat amb la voluntat positiva de fer que ens acceptin tal com són, i per això simulen esgarrifar-se davant d’hipotètiques vel·leïtats secessionistes dels convergents. Just el contrari del que diuen els d’Esquerra, als quals convé remarcar que només ells, com a grup parlamentari, defensen la sobirania nacional. No es tracta que uns o altres equivoquin l’anàlisi de la realitat sinó que tots dos se l’amaneixen al seu gust. Perquè després encara pot sortir l’extravagància dels populars o dels ciutadans acusant de secessionista el mateix Montilla; d’aquesta manera es podrien presentar com els únics partits catalans que accepten el concepte d’espanyolitat sense complexes. Malauradament, els populars sembla que van força errats.

Si aquests errors d’anàlisi no fossin més que formulacions propagandístiques, de caràcter electoral, no tindrien més importància. Seria el mateix engany publicitari de qualsevol producte comercial que pretén presentar-se com el millor i únic del mercat, quan tothom sap que si fa o no fa tots són molt iguals. El problema és que l’anàlisi interessada, gens ajustada a la realitat, esdevé la base de l’acció política posterior, de manera que l’actuació conseqüent esdevé erràtica.

Compte, doncs, amb determinades anàlisis triomfalistes que ens fan veure un cansament generalitzat de la ciutadania envers la classe política dominant, i una societat civil amb una empenta desbordant en favor de la independència, que permeten augurar canvis miraculosos en el panorama polític català. Hi ha un cansament de determinades formes d’entendre la política, com hi ha un moviment interessant de la societat civil, però això no ens hauria de portar a concloure amb tanta lleugeresa com fan alguns que assolirem la independència al marge o en contra dels grans partits tradicionals. Perquè també podria donar-se el cas que malgrat el cansament i el fastigueig que produeixen determinades polítiques, encara acabessin essent considerades com el mal menor enfront de qui no els pot oferir una proposta prou rigorosa com per a ser creïble. Fàcilment podem caure en el mateix error d’analitzar la realitat política de manera que tot ens quadri per a justificar la nostra acció.

Tothom espera que les enquestes siguin desmentides a les urnes i confia plenament en el seu èxit, més que res perquè ha bastit una argumentació a mida. Fins al punt que llegint els plantejaments d’algunes formacions polítiques, i sobretot de les noves forces independentistes, hom diria que la victòria està cantada, perquè les evidències de l’atzucac en què ens han ficat i de la fantàstica sortida que ens espera no permeten cap altra alternativa. Utilitzen una lògica tan aplastant que qualsevol independentista no té altra opció que votar-los. Però no deixa de ser una lògica feta a mida per a justificar-se. No és pas tan diferent del cas de Josep Lluís Carod Rovira que, sabent-se ja fora de la política institucional del país, és capaç d’afirmar que “Ara la política fa pudor de resclosit”. Per això ell no hi té lloc.

Un país de Primera? Tampoc cal

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació de caire nacionalista notícies que posen de relleu el paper de Catalunya i de la cultura catalana al món. Sembla com si de tant en tant tinguéssim necessitat de dir en veu alta, o de dir-nos a nosaltres mateixos, que tenim prou potencial com per anar solets pel món. Pot ser una forma de fer acréixer l’autoestima, de treure’ns els complexos, però també té el risc de voler condicionar el nostre dret a ser tal com som a la capacitat de competir enmig de les grans potències. Dubto que això passi pel cap a pobles com el danès, el noruec, l’eslovè o l’islandès, per exemple.

Podem trobar mostres constants d’aquest afany de comparar-nos i de situar-nos al món. És el cas de l’exaltació que fem dels 44.000 registres existents, en només cinc anys d’existència del domini .cat; de l’ús del català a la xarxa, que ens situa entre les vint primeres llengües; del nombre d’articles que arribem a tenir en l’enciclopèdia virtual de Viquipèdia, ocupant un lloc privilegiat entre les llengües més importants; del rànquing de les 200 Universitats més prestigioses del món, on n’hi ha dues de catalanes i cap d’espanyola; del bon paper que fan o que farien els nostres esportistes i les nostres seleccions en el món de l’esport. I un llarg etcètera. Tot això deu ser cert, i se suposa que ens hauria d’enfortir la moral. Perquè és una evidència que el lloc que ens estem guanyant en el món, estant sotmesos a un Estat que ens és hostil i que inverteix molts esforços per a silenciar-nos i per a impedir el nostre desenvolupament, es veuria encara reforçat si poguéssim treure’ns del damunt el llast de l’Estat espanyol.

Però no en fem la raó de ser. Catalunya té dret a tenir un domini propi a internet no pas perquè siguem capaços d’arribar a 44.000 registres, sinó perquè tenim els mateixos drets que qualsevol altre poble. Al capdavall, ens han concedit un domini de tres lletres (el .cat) que és el mateix que tenen entitats minúscules, petites illes colonials que no apareixen ni al mapa, i que si tenen registres propis és perquè algú n’utilitza les sigles com els vaixells fan servir la bandera panamenya. El dret a tenir seleccions pròpies no rau en la capacitat de fer un bon paper en les competicions internacionals sinó en l’elemental dret a existir.

Els límits del racisme

Tal com era previsible, les mesures netament racistes del President francès Nicolas Sarkozy han rebut el suport unànime dels caps d’Estat de la Unió europea. I en tot cas s’han condemnat les manifestacions contràries de la Comissària europea de justícia Viviane Reding. El racisme és un fenomen imparable a Europa, i no ho és per l’estultícia o la por d’una ciutadania inculta com a vegades se’ns vol fer creure, sinó per l’esforç intencionat i perfectament dirigit per part de les institucions i dels polítics.

És el mateix que passa amb la Llei d’estrangeria espanyola. L’Estat discerneix clarament entre el que són ciutadans i persones de primera del que són ciutadans o persones de segona o tercera categoria. L’Estat espanyol, com el francès, l’italià i tants altres, declara per llei o normativa accions preventives contra determinats col·lectius i els vincula directament amb la delinqüència i la inseguretat. Són les mateixes institucions les que reconeixen, un cop establert el marc legal hostil a les persones d’altres països que cercaven una vida digna, la seva impotència per a contenir la immigració il·legal, per a controlar-la i més encara per a expulsar-la. El missatge, però, és perfectament nítid i sense marge d’error: l’Estat ja fa el que pot per evitar que gent forana vingui a destorbar la nostra placidesa i el nostre benestar, la resta de la feina correspon a la societat. Amb tot, també hi ha una part de responsabilitat d’aquells sectors de la societat, a vegades institucions, associacions o polítics sense massa responsabilitats de Govern, que no gosen aplicar la llei quan aquesta afecta determinats col·lectius, justament per la por a ser acusats de racistes. Així passem del “No emprenyis el meu amic” o “La immigració no és cap problema, sinó una oportunitat”, per referir-se a col·lectius sencers on hi pot haver de tot com a tot arreu, a les Lleis clarament discriminatòries i pensades exclusivament per a atacar aquests col·lectius.

Ens hem de treure del damunt els complexos i aplicar la llei per igual a tothom. Tan poc sentit té que hi hagi un alt grau de permissivitat, com si es tractés d’un acte de deferència, per a determinats col·lectius, en funció de la seva raça, o de les seves creences, com que hi hagi legislacions expresses per a aquests col·lectius. No hi hauria d’haver normatives sobre el burka, sinó en tot cas sobre la identificació visual de les persones; ni normatives sobre les mesquites, sinó sobre els centres d’ús públic amb previsió d’aforaments, sortides d’emergència, etc. Els horaris comercials, les normatives en centres sanitaris o educatius no haurien de fer distincions de cap mena, com no n’haurien de fer els menjadors públics. El racisme de Sarkozy no rau en voler evitar l’acampada lliure, les situacions d'insalubritat, ni molt menys les accions il·legals o delictives, sinó en planificar l’acció adreçada expressament a un determinat col·lectiu.