La versió que compta de veritat

Les filtracions de Wikileaks continuen; i sembla que va per llarg. Només la lectura i les interpretacions dels milers de documents confidencials que ja s’han posat en mans de l’opinió pública donaran material perquè els mitjans de comunicació en vagin traient capítols ininterrompudament durant molt de temps. Una cosa són les opinions que la diplomàcia americana pot tenir dels dirigents dels altres països, que podríem qualificar de mera xafarderia, encara que els implicats farien bé de tenir-les en compte; una altra són les accions delictives que s’hi reconeixen, i contra les quals les fiscalies no corruptes haurien d’intervenir; i una darrera són les revelacions directes d’aquesta corrupció que, evidentment afecta també la Justícia.

La diplomàcia internacional, entesa en el seu pitjor sentit, s’ha afanyat a dir que no s’han de fer cas d’aquestes revelacions. La mateixa Hillary Clinton deixava ben clar que el que compta de veritat són els posicionaments oficials del Govern; però sense desmentir tampoc la veracitat dels documents filtrats. Potser hauríem de dir que és exactament al revés. Ho sabem prou bé en les relacions personals més quotidianes: una cosa són els afalacs diplomàtics, els copets a l’esquena i les bones paraules, i una altra el que realment pensa aquella persona, i que hom pot descobrir en una conversa improvisada o en una nota a l’agenda. La importància d’aquestes filtracions, per les quals Julian Assange i Wikileaks bé mereixerien un premi monumental i una protecció judicial en tota regla, és justament que revelen el pensament i les intencions reals dels protagonistes de la política: aquesta és la versió autèntica, i no les hipòcrites i cíniques declaracions oficials.

I fa temps que ho vinc dient: la corrupció de la Justícia espanyola faria avergonyir els Millet, Roldan i companyia. Com passa en tots els països on impera la màfia, aquesta corrupció es fa a la vista de tothom perquè es té una absoluta confiança en el poder de la mateixa corrupció que els dóna total impunitat. La corrupció en l’àmbit judicial no cal buscar-la en calaixos amagats, sinó que la trobem en sentències clarament prevaricadores, i ara ens ho corroboren aquestes filtracions de Wikileaks. És el mateix que passa al Marroc: no és que ara hagin descobert que el seu Rei és un cínic corrupte, sinó que quests papers confidencials només els ho han confirmat.

Els pitjors delinqüents, en llibertat

El Govern dels Estats Units intenta per tots els mitjans aturar les filtracions que publica Wikileaks, sobre les seves actuacions en països en conflicte, però també sobre el paper de la seva “diplomàcia” i l’opinió que tenen de la resta de governs. Persegueixen el seu màxim responsable i creador, Julian Assange, acusant-lo del que calgui per a impedir que surtin a la llum pública els seus crims, el seu joc brut i les seves accions delictives. És el crim organitzat, a gran escala, que compta naturalment amb el suport de la Justícia.

Però, com que aquestes pràctiques delictives són habituals en tots els Governs, ni tan sols les presumptes víctimes de l’espionatge nord-americà no han aixecat ni un dit de protesta, i han vingut a dir que no té més importància. Sonava a ridícula l’explicació que donava el ministre de Justícia espanyol dient que no s’havien de fer cas d’aquestes xafarderies, referint-se als informes sobre les gestions fetes per evitar que s’inculpessin els autors de l’assassinat del periodista José Couso. Ridícula perquè de la seva negativa dels fets que s’han difós n’hauríem d’extreure la conclusió que l’actual Secretària d’Estat nord-americana, així com la seva predecessora, és una lirona poca-solta que s’inventa informes de la seva diplomàcia sense cap sentit ni intencionalitat. Però més ridícula encara quan pretenia fer creure, vés a saber a qui, que la Justícia espanyola és incorruptible i que mai no acceptaria pressions de ningú.

Que un Govern utilitzi la seva diplomàcia, fins i tot amb males arts, per a defensar els seus interessos, per inconfessables que siguin, entraria dins d’una certa lògica. Ara, no ho és de cap de les maneres que la Justícia es deixi subornar tan fàcilment per les pressions polítiques. De fet, ja estan avesats a fer interpretacions i aplicar lleis en funció dels interessos polítics del moment, i sempre d’acord amb una determinada ideologia, i no els devia venir massa d’aquí arxivar el cas del periodista José Couso. Vivim en un país amb excessiva inseguretat, inseguretat jurídica sobretot, on hi ha massa delinqüents que actuen impunement des de despatxos oficials i seus judicials.

Fer trampa a la democràcia

El president del Govern espanyol es reunia aquest dia amb trenta dels empresaris i banquers més influents de l’Estat, de la mateixa manera que unes setmanes enrere s’havia reunit amb els elements més influents de les finances nord-americanes i altres vegades ho ha fet amb els seus homòlegs europeus. Podríem dir que un home d’Estat té l’obligació de mantenir contactes més o menys permanents amb les persones, sectors o institucions que dominen els negocis i les finances internacionals. El problema ve quan es capgira el sistema de relacions i de dependència.

Els governants, teòricament, han estat escollits pels ciutadans i és a aquests a qui han de rendir comptes; i les relacions que puguin tenir amb altres poders polítics o amb estaments econòmics haurien de ser en tant que representants de la ciutadania que els ha escollit. Però en realitat és a l’inrevés: el President del Govern espanyol (al català no li cal perquè no té cap mena de poder) no va a explicar als poders fàctics el que pensa fer d’acord amb el seu compromís amb la ciutadania, sinó que va a retre comptes a aquests poders i a recollir-ne les pautes d’actuació que haurà de portar a terme en nom seu i en contra de la pròpia ciutadania. El sistema democràtic, seguint el model liberal, hauria de compensar l’oferta electoral amb la demanda o resposta dels electors, cosa que no convé en absolut als poders econòmics. Per això, han trobat el sistema d’escapolir-se del control de la ciutadania, presentant el context internacional com una mena de fat ineludible que els impedeix portar a terme el seu programa.

En realitat no mana Zapatero, sinó aquells trenta empresaris i banquers que tenia al davant, que són els qui, conjuntament amb els grans empresaris i banquers d’Europa o dels Estats Units, li marquen la pauta sota l’amenaça de disposar els mercats en contra seva, en contra del país. Perquè quan es parla dels “moviments especulatius” i de la “pressió dels mercats” que dupliquen el cost del deute de l’Estat com a xantatge per a forçar les polítiques econòmiques que a ells els convé, no ens referim a uns fantasmes eteris que ningú sap des d’on operen, sinó que són aquests mateixos als quals va a retre comptes el president Zapatero. En democràcia, ben mirat no escollim sinó al lacai que es posarà al servei d’aquests fantasmes, que tenen nom i cognom, i domicili fiscal (a part del domicili en el paradís fiscal, és clar).

S'obre la caixa dels trons

I no podia ser d’altra manera. Seria impensable imaginar que els mateixos que ens han portat al desastre ens n’han de treure. Però tot sembla indicar que, si ningú hi posa remei, Puigcercós s’empernarà a continuar per la mateixa via, tot per salvar la pell. L’única posició valenta per part seva hauria estat presentar immediatament la dimissió irrevocable com a màxim responsable de l’esfondrament, ell i Joan Ridao. I a partir d’aquesta dimissió, obrir un procés constructiu primer d’autocrítica i tot seguit de cerca de solucions i de formes de redreçar la situació.

Però, no. Ell preferirà que el partit vagi esmicolant-se, sempre que ell en pugui liderar el trosset més significatiu. Ernest Benach ha fet un gest que l’honora pel que té d’assumpció de responsabilitats, però que en realitat és un abandonament de la nau en ple naufragi. I probablement algú es fregarà les mans perquè s’hauran tret un altre pes del damunt, aquest afí a Carod. Puigcercós, com molt bé diu Carles Bonet, que ja deu veure perillar el seu escó al Senat, no fa sinó un simulacre de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional, per a poder ser-hi aclamat pels seus acòlits. Ahir ja deixava clar que té tota l’executiva al seu costat i que, segons ell, ja ha iniciat el procés d’obertura i de redreçament del partit; i posava com a exemple l’entrada al partit de Joan Manuel Tresserras, com si això fos una novetat. Fins i tot si fos cert que ara està en disposició i té la voluntat de fer un gir radical, tant pel que fa a l’estratègia com a la forma de gestionar el partit, no tindria cap credibilitat.

És curiós que no sigui fins ara que Ernest Benach s’hagi adonat del desastre que va ser el darrer Congrés Nacional del Partit, que tant ell com els altres membres de l’executiva tant van elogiar. En aquell Congrés, per exemple, va ser el mateix Carles Bonet que ara sí que demana responsabilitats a Puigcercós, qui aleshores no només tancava files al seu costat sinó que va maniobrar intentant dissuadir amb no massa bones maneres els qui, com jo mateix, hi manteníem una posició crítica.

S’obre la caixa dels trons, i encara estem a l’espera del que pugui dir i fer Josep Lluís Carod Rovira. Però la direcció del partit torna a mirar-se el melic, en un intent desesperat per a salvar-se de la crema; en tot cas, que es vagin cremant els altres, els decebuts, els avergonyits, els penedits o els qui tenen sentit del ridícul. Ells continuaran, com sempre, procurant per les seves cada vegada més petites parcel·les de poder, en contra dels interessos del partit i, no cal dir, en contra dels interessos del país, que tanmateix necessita una Esquerra Republicana de Catalunya.

Ara és l’hora dels valents!

No pas per esperat, perquè totes les enquestes així ho ratificaven, deixa de ser greu el que ha passat amb Esquerra. I no em refereixo a què el desgast d’estar al Govern, d’ensopegar uns moments de crisi, de no saber explicar la feina feta, de no trobar el to adequat de la campanya, hagi provocat un daltabaix. Tampoc es tracta, només, que el partit hagi fet un estrany viratge cap a una pretesa centralitat, que hagi descol·locat a molts electors que esperaven molt més d’una Esquerra al Govern. Sinó que aquest daltabaix, atribuïble en part a aquests factors, té una causa molt més directa.

Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran... Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial.

La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.

Anàlisi d’urgència

S’han acomplert tots els pronòstics; per a bé i per a mal. Hi ha hagut un clar guanyador i un no menys clar perdedor. CiU disposa d’una majoria prou àmplia com per a governar sense problemes ni condicionants, i sobretot sabent que no té al davant cap alternativa possible per malament que ho faci. Ha estat la seva victòria, però també la derrota del tripartit, que no pot justificar-se amb l’argument que no han sabut explicar la feina feta. És que la feina feta no ha satisfet a ningú.

CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari.

Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.

Recompte de vots en la nit electoral

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ara ja només ens queda esperar i veure quin és el resultat de tants desencerts. Si el país és capaç de sobreviure i de funcionar malgrat els polítics i la política, qui ens diu que no pot deparar-nos una sorpresa aquesta nit electoral? Les enquestes, amb ben poques variacions, han anat marcant unes tendències, i la majoria dels grups espera contradir-les. Fora bo, com deia la setmana passada, que els dirigents no pretenguin continuar amb l’engany i que reconeguin sense embuts el seu fracàs, en cas de no assolir-se els objectius inicials.

Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema.

Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.

Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.

No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes.

El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.

Vota independentista

Esgotada ja la campanya, podríem dir allò de “alea jacta est”. A darrera hora tothom treu les seves raons fonamentals per a donar suport a una o altra opció; i ben mirat, probablement hi ha raons suficients per a votar-ne unes quantes. Una bona raó pot ser que el nou Govern no s’hagi de veure obligat a pactar amb els enemics de Catalunya, i una altra seria que es pugui condicionar aquest govern cap a polítiques més nacionalistes. Em sembla, però, una raó molt poc convincent disputar-se el tercer lloc del rànquing o frenar el PP.

El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat.

Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.

Més imputats per l’incendi d’Horta

Ahir ho anunciava la majoria dels mitjans de comunicació: la jutgessa que porta el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, de 2009, ha decidir imputar també el cap del dispositiu dels bombers, Carles Font. De la notícia no en tinc més informació que la que donen els mitjans, com la immensa majoria dels ciutadans, suposo; però em fa un mal d’ulls terrible. I em fa mal d’ulls per la lleugeresa amb què ho tracten els mitjans de comunicació, posant al mateix sac els inculpats per provocar l’incendi i aquest altre que podria haver comès un acte de negligència en l’exercici de les seves funcions, que tenen molt més a veure amb la seva competència que amb cap altra mena d’intencionalitat.

D’entrada, en tot aquest cas, hi hauria d’haver com a mínim un altre inculpat: la Justícia. És tremendament injust i injustificable, que es produeixi la imputació un any i mig després, quan en tot cas les sospites o evidències que l’anomenat Delta Zero no era al seu lloc de comandament en el moment clau, ja hi eren des del primer dia. I el temps l’únic que pot fer és esborrar la memòria i alguna que altra prova. El sol fet d’eternitzar un cas judicial ja representa, per sí mateix, un acte d’injustícia.

Tinc la impressió, però, que s’està repetint una història que ja hem vist en moltes altres ocasions. Des del moment que hi ha hagut un resultat tràgic, és que alguna cosa va fallar o que algú va cometre errors, en aquest cas i en qualsevol altre amb resultat semblant. Per això no tenia massa sentit que el Departament d’Interior assegurés que tot s’havia fet correctament. Una altra cosa és veure si aquest error té una naturalesa tècnica, professional, com la d’un metge que s’equivoca en un diagnòstic o en una operació quirúrgica, o si la negligència va més enllà. Per les informacions que es donaven del cas, semblava que Delta Zero va decidir participar directament en una acció de l’extinció, en lloc de romandre en el lloc de comandament. Un error, sens dubte, si és que les coses van anar així; però de cap de les maneres comparable a l’acció dels autors de l’incendi. I és aquí on vénen les sospites, com ja ha passat en moltes altres ocasions, de l’interès en considerar delicte el que podria ser un error professional: el procediment i la quantia de les indemnitzacions serà molt diferent si carregant el mort penalment a un funcionari es pot declarar l’Administració com a responsable civil subsidiària.

Allò que de veritat interessa als ciutadans

Quan els nacionalistes espanyols volen menystenir les propostes dels partits catalans, recorren a l’argument del ciutadà, aturat, pensionista o treballador amb dificultats per a arribar a final de mes, a qui no haurien d’importar les qüestions identitàries. I és cert que a una persona que passa per dificultats econòmiques greus li importa un rave la monarquia, pot considerar un dispendi innecessari tot el pressupost de defensa, i li deu costar d’entendre que el Partit Popular o Ciutadan’s dediquin (aquests darrers en exclusiva) tots els seus esforços a combatre la llengua catalana.

És un dels darrers espots electorals de la dreta cavernícola, en què un aturat s’imagina una aliança entre convergents i republicans per a fer el pas cap a la independència. La mateixa situació que es presenta a l’anunci, però, la podria acabar signant Solidaritat o Reagrupament. En la situació actual, els qui ens han portat a la crisi, la dreta especulativa que representa el PP i la pèssima gestió del PSOE, no ens en trauran si no és per la mateixa inèrcia de l’economia europea i potser després d’haver hagut d’acceptar un restat a la grega. I des de Catalunya no hi ha ni les competències ni els recursos per a fer-hi front. La independència per si mateixa no portaria la resolució de tots els problemes, però hi jugaria un paper definitiu. El rescat que tota la Unió Europa es proposa fer d’Irlanda costarà l’equivalent a tres o quatre anys com a màxim de l’espoli que patim els catalans. És a dir que, amb la Independència, Catalunya podria retenir 20.000 milions d’euros que ara van a parar a Madrid.

I amb aquests 20,000 milions d’euros Catalunya, tota sola, podria finançar el rescat d’Irlanda en quatre anys. O si no fos aquesta la prioritat dels polítics catalans, podríem ajudar l’economia productiva que donaria feina a l’aturat de l’anunci, un dels primers perjudicats per l’espoli espanyol que defensen populars i socialistes; o podríem millorar les pensions en lloc de congelar-les, o millorar el sistema educatiu o el sanitari, o gestionar molt millor les nostres infrastructures, o ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, o garantir el manteniment i millora de l’estat del benestar. Però els nacionalistes espanyols no volen res de tot això, perquè necessiten l’aturat per a fer el seu espot publicitari.

Continua la cursa dels depredadors carronyaires

Els grans poders econòmics s’estan sortint amb la seva. La situació de crisi els ve com anell al dit per a imposar unes tesis que en una situació normal serien del tot rebutjades, i cap govern gosaria aplicar-les perquè suposaria el seu descrèdit popular. Però ens han arribat a fer creure que ara hi ha imperatius de força major que ho justifiquen tot. Posades d’acord les grans corporacions bancàries, van decidir atacar Grècia, o millor dit el poble grec. S’encarrega a les agències de qualificació que dictaminin el deute grec com d’alt risc per a poder justificar un increment desmesurat dels interessos; i és aquest increment el que posa en una situació límit el Govern grec que es veu obligat a cedir davant les seves pretensions.

Un cop espoliada Grècia, obligant als seus treballadors, jubilats i aturats a pagar els plats trencats, i imposant unes condicions laborals que representen un retrocés de desenes d’anys, els mateixos depredadors usurers apunten a una altra presa: Irlanda. Si els ha funcionat a Grècia, per què no els ha de funcionar a Irlanda. Inicialment, el Govern d’aquest país es resistia a ser intervingut considerant que només li calia apuntalar el sistema bancari. Però l’oportunitat era massa bona com per a deixar-la escapar; no podien permetre que fossin els bancs anglesos o la resta de bancs europeus els qui carreguessin amb el pes de la crisi provocada per la seva mala gestió. Seguint la mateixa estratègia que amb Grècia, s’ha posat contra les cordes el Govern irlandès que ha hagut de cedir. Tothom sap que és absolutament fals que calia rescatar l’economia irlandesa per a garantir l’estabilitat de l’euro i evitar el contagi a altres economies. El que calia era carregar el mort a la població irlandesa per a salvar tota la responsabilitat dels inversors i especuladors estrangers.

Tal com tenien previst, tan bon punt s’ha intervingut l’economia irlandesa, amb la possibilitat d'imposar-hi una condicions òptimes per als seus interssos, es posa un nou país a la llista per a ser atacar amb el mateix sistema. Mentre ningú aturi aquestes màfies de depredadors carronyaires, mentre la població ajupi el cap o com a molt es limiti a fer manifestacions de carrer, sense ni tan sols rebel·lar-se, continuaran la seva cursa desenfrenada. Ara serà el torn de Portugal, i tot seguit vindrà Espanya. I els catalans no serem a temps ni a sortir-ne.

Concert econòmic o independència

Un dels moments que em va sorprendre positivament del debat electoral va ser quan Joan Puigcercós va reptar Mas a treballar plegats pel Concert econòmic a Madrid, però demanant-li que en cas de ser rebutjada la seva proposta, optés per la via del Referèndum per la independència. És un plantejament que des de les files convergents sempre s’ha insinuat, però que mai s’ha concretat en res: Jordi Pujol es va passar vint-i-cinc anys predicant que calia intentar un encaix a Espanya, i que només en cas que aquest encaix fos impossible caldria emprendre altres vies. Però mai va trobar el moment de dir prou, per atacs que rebés ni que li escopissin a la cara.

De fet, les diferències entre les propostes electorals de CiU i d’ERC, en aquest sentit, tampoc són tantes. El segon punt en l’ordre de prioritats del programa electoral d’Esquerra és precisament el Concert econòmic. Per tant, al marge del repte que Puigcercós llancés a l’Artur Mas, és de suposar que els republicans en cap cas podran menystenir la proposta convergent del Concert econòmic. Tenia el valor, això sí, de fer-lo comprometre d’una vegada per totes a fer un gest de dignitat per al país si una vegada més les propostes de pacte per encaixar a Espanya topaven amb el mur de la intolerància dels polítics espanyols que no accepten cap més identitat, ni cap més cultura que l’espanyola. Perquè a Madrid ja se’n riuen quan senten les advertències dels polítics catalans, fins i tot el Montilla ho va fer, en el sentit que si no ens hi volen potser haurem de prendre un altre camí; perquè saben que, malgrat totes les garrotades, els menyspreus i els espolis, al capdavall acabem agenollant-nos i demanant perdó. La diferència, doncs, entre CiU i ERC és que els primers no acaben d’aclarir mai quin és el pla B, si no se’n surten amb el pla A.

Però, bé. Tampoc en aquest sentit és tan diferent del que diu o fa Esquerra. Posem com a primer compromís el de celebrar el Referèndum per la Independència, però ho fem amb tan poc convenciment que immediatament després ja diem que també reclamarem el Concert econòmic. I mentre Mas proposa negociar-lo, o intentar negociar-lo, dins d’aquesta legislatura, Esquerra proposa en el seu programa que sigui a partir del 2014, cinc anys després de la posada en marxa del nou model de finançament, quan s’iniciï la negociació. Tampoc Esquerra, doncs, acaba de definir el seu pla B o C, quan fracassi la negociació del Concert econòmic i sigui legalment impossible convocar un referèndum per la independència, sense haver fet abans un acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

Llibertat per a mentir

En una ocasió, entrevistava per la televisió comarcal l’inefable Alejo Vidal Quadras, aleshores màxim líder del Partit Popular a Catalunya. I en dues ocasions, en parlar de la llengua catalana i de l’espoli fiscal, el polític ultranacionalista apel·là a la llibertat d’expressió per a sostenir les seves idees. És curiós que siguin justament els del Partit Popular, els qui es neguen a condemnar la violència terrorista més gran del segle XX, els qui se sentien ben còmodes en un règim de manca de llibertats, els qui facin, llavors i ara, aquesta mena d’apel·lacions a la llibertat.

Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.

I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya.

I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.

Objectius i balanços

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En tota empresa o organització, els seus directius tenen l’obligació de marcar-se uns objectius, elaborar un pla de treball per a assolir-los i finalment fer un balanç per veure’n els resultats. Si aquest balanç final no es correspon amb els objectius fixats és que l’anàlisi prèvia era incorrecta o el pla de treball inadequat; per tant, cal demanar responsabilitats a aquests directius. En política, en canvi, sembla com si els objectius marcats només fossin una mena d’ideal que es posa a l’horitzó, sense necessitat d’arribar-hi mai, o una mena de travessa a veure si s’encerta el resultat. Queda el recurs, naturalment, de no fixar cap objectiu preveient que al final ja se’n justificarà el resultat, sigui quin sigui.

Hauríem de ser més seriosos i més exigents amb els nostres polítics. S’arriba a unes eleccions cadascú amb tot un bagatge al darrere, d’anàlisi i de treball, que ens hauria de portar a una determinada fita. Després, si aquesta fita no s’assoleix, no hauríem d’admetre justificacions, sinó fer assumir responsabilitats. Tampoc s’hi val a darrera hora, quan es veuen la patacada al damunt, rebaixar les expectatives per a maquillar la desfeta. No tothom guanyarà aquest 28 de novembre, i els perdedors haurien d’assumir que alguna cosa han fet malament; i rectificar.

Els socialistes, per exemple, en una Catalunya que sempre s’ha qualificat com a progressista, aspiraven, com la resta d’integrants del tripartit, a repetir el Govern d’esquerres. Ha estat a darrera hora, en veure que això era impossible, que han trencat la baralla dient que no hi haurà tripartit. Si hi veiessin alguna possibilitat, o si al capdavall hi fos, segur que se’n desdirien aviat. Si es compleixen les enquestes i una part dels seus votants es queda a casa o diposita la seva confiança en l’Artur Mas, haurien d’admetre que han decebut les esperances que molts havien posat en un Govern de progrés. Potser ja en són conscients hores d’ara i han preferit no cremar ningú més i deixar que s’acabi de consumir un Montilla que ja ha tirat la tovallola.

L’Artur Mas sembla que ha fet els deures, encara que una part de la seva presumible victòria pugui adjudicar-se al poc encert dels altres. El seu objectiu és acostar-se a la majoria absoluta fins al punt que no precisi d’aliances ni suports externs. El seu llindar del fracàs seria, doncs, quedar-se amb una majoria insuficient que el forcés a dependre del suport d’alguna altra formació política.

Esquerra havia elaborat un full de ruta en el seu darrer Congrés en què es marca com a fita fer el salt endavant per convertir-se en la força hegemònica de l’esquerra, com a mínim entre els vint-i-cinc i els trenta diputats. D’aquesta manera es convertia, segons la projecció feta per l’actual direcció, en una força clau per al futur Govern de Catalunya que podria condicionar la celebració d’un Referèndum cap a la Independència. Qualsevol resultat que suposés estancar-se a l’entorn dels vint diputats ha de ser considerat un fracàs. I no cal dir que si es complissin els mals pronòstics de les enquestes, quedant per sota dels quinze diputats el desastre seria tan descomunal que caldria un replantejament molt seriós de tota la cúpula republicana, i les erràtiques polítiques seguides fins ara, començant per la immediata dimissió dels seus màxims dirigents.

Reagrupament, encara que forçat per la direcció d’Esquerra, va emprendre una nova ruta amb l’objectiu, deien, de substituir una força republicana en caiguda lliure que havia abandonat les tesis independentistes. Si l’independentisme ha crescut molt en els darrers temps i Esquerra els deixava el camp lliure, Joan Carretero hauria de sortir amb una gran força que ell mateix quantificava amb un mínim de deu diputats per no considerar fracassada l’operació. Si també es compleixen els mals auguris i es queda fora del Parlament, o fins i tot encara que n’aconseguís una mínima representació, caldria pensar si no era falsa l’anàlisi que Esquerra havia abandonat l’independentisme, o si és que malgrat tot els independentistes han preferit qualsevol altra opció abans que la de Carretero.

I el mateix es pot dir de Solidaritat, que no solament va fer la mateixa anàlisi en relació a Esquerra, sinó que va considerar que tampoc li servia la plataforma ja existent de Joan Carretero; amb l’agreujant, d’uns i altres, d’haver malbaratat l’oportunitat de presentar una candidatura conjunta. Joan Laporta deia que ell no es presentava per a fer un paper testimonial, i encara ara parlen en els seus mítings de la possibilitat de tenir una majoria. Tampoc una entrada mínima al Parlament justificaria tot l’enrenou i la divisió creada en l’àmbit de l’independentisme.

Diguem-ho en positiu. Haurem de reconèixer que anàvem errats els qui hem criticat durant tot aquest temps la gestió d’Esquerra, si finalment treuen un resultat que s’acosta a l’objectiu inicial d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra. Com hauríem de reconèixer que va ser un encert per part de Carretero emprendre una nova aventura amb Reagrupament si entra amb força a la cambra catalana, contrarestant la possible pèrdua d’Esquerra Republicana. I hauríem de reconèixer que tampoc estava tan desencertat que Solidaritat es presentés pel seu compte, obviant l’existència de Reagrupament, si és el grup de Joan Laporta el qui irromp amb força al Parlament. Jo, estaria disposat, i m’hi comprometo, no solament a reconèixer el meu error d’anàlisi sinó a rectificar en tot el que calgui si em demostren, contradient totes les enquestes, que no eren ells els qui anaven errats. És forassenyat demanar que, en cas contrari, ells facin el mateix? O tornarem a sentir la cantarella de justificacions per fer-nos creure que la culpa és de tothom, menys seva.

Al límit de l’esquizofrènia

Els mitjans de comunicació públics ens recorden, a cada noticiari, que les informacions sobre les activitats electorals dels partits polítics no responen a criteris professionals periodístics sinó al criteri de distribuir a cada partit un temps proporcional en funció de la seva representació parlamentària. D’aquesta manera, els periodistes no han d’oferir als espectadors el que hi ha de noticiable, sinó que s’han de posar al servei del partit que li correspon segons el minutatge, i regalar-li un espot.

En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre... No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari.

I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.

Ara toca fer caure Irlanda

El Fons Monetari Internacional (FMI) certificava fa només quinze dies que Irlanda no precisava de cap rescat per a la seva economia. Ara mateix, tant el FMI com la Unió europea s’estan posant nerviosos perquè és el Govern irlandès qui es resisteix a un rescat de la seva economia, i voldria en tot cas limitar les ajudes a la seva banca. Hom podria pensar, amb tota lògica, que en aquests organismes internacionals hi ha molts economistes de pa sucat amb oli, que no justifiquen el seu sou. La situació econòmica del país no pot haver canviat tant en quinze dies. Aleshores, què ha canviat?.

Uns organismes que ens expliquen, amb serioses anàlisis econòmiques, quin serà el creixement econòmic dels propers anys, que donen xifres amb decimals sobre les principals dades macroeconòmiques a uns quants anys vista per a cadascun dels països de la Unió europea, no poden cometre un error tan flagrant d’un dia per altre. I és que aquí no hi ha cap error. Tot s’està produint tal com estava previst, amb la complicitat, això sí, d’uns economistes que donen aparença tècnica al que són decisions estrictament polítiques. Irlanda passa per uns moments delicats, com els hi passava també Grècia; la crisi econòmica va forçar l’administració del país a un fort endeutament seguint les recomanacions que feien, dos anys enrere, la majoria dels economistes de la zona europea; també els espanyols. Aleshores han posat en marxa la gran troballa de la crisi: un país que està fortament endeutat ha de destinar una part important dels seus recursos a eixugar aquest dèficit, o almenys a pagar-ne els interessos, confiant que amb la recuperació econòmica podrà tornar a uns nivells més normals d’endeutament. Una presa fàcil.

I és aquí on entren en joc els fantasmes de les entitats qualificadores i dels anomenats moviments especulatius dels mercats, com si fossin elements aliens a les direccions dels grans bancs i dels grans poders econòmics. Simulant un informe tècnic, i saltant-se totes les normes de la lliure competència, es posen d’acord per dictaminar que el deute d’Irlanda és d’alt risc. I immediatament, això els autoritza, també de forma concertada, a incrementar brutalment els interessos que cobren a Irlanda pel seu deute. I és aleshores, quan l’economia d’Irlanda entra definitivament en una situació de crisi insuperable que l’ha d’obligar a demanar un “rescat”: és a dir a permetre que siguin aquests grans poders econòmics els qui dictin les noves regles de joc de la seva economia, en benefici propi i en detriment de la població irlandesa.

Un partit no és un convent

Tota una obvietat. Però ho recordava aquest dia Joan Puigcercós, referint-se al fet que tothom és ben lliure d’entrar o de sortir d’Esquerra Republicana. Molt em temo, però, que ho deia més per recordar la llibertat que tenen tots els militants de deixar Esquerra quan ho creguin convenient, que per recordar la llibertat d’entrar-hi. L’Hèctor Bofill, per exemple, podria parlar molt més de les facilitats que li han posat per a marxar amb els qui han fet el pas cap a Solidaritat Catalana, que dels entrebancs que va tenir per aconseguir que se l’acceptés com a militant d’Esquerra.

Canvien les persones, canvien els partits en la mesura que els seus dirigents hi imposen una determinada línia, i canvien les circumstàncies polítiques i socials del país. De manera que hauria de ser normal una certa fluctuació dels militants entre les diverses opcions polítiques; excepte d’aquelles persones que aspiren bàsicament a fer carrera política, ja que en aquest cas els convé perseverar en una mateixa formació, encara que sigui empassant-se molts gripaus i acceptant tota mena de contradiccions. És el silenci i la lleialtat submisa dels qui aspiren a escalar posicions. Però el que hauria de ser normal passa a ser una raresa, sovint no massa ben vista, com si es tractés d’una traïció. Per això, em sembla interessant que una persona com Jordi Fàbregas, alcalde de Sant Pere de Torelló, encapçali una nova crida a donar suport electoral a Esquerra. I ho trobo interessant perquè Jordi Fàbregas, antic militant de l’MDT, ja havia estat també militant d’Esquerra i en va marxar per situar-se com a independent a l’òrbita d’IC-V al capdavant de l’EPM.

Se suposa que en període electoral tots els suports són benvingut, i més tenint en compte les magres perspectives que auguren les enquestes als republicans. Voldria creure, com Joan Puigcercós, que el partit no és cap convent i que tothom en pot entrar i sortir amb tota llibertat. Després de les eleccions més d’un es pot trobar en fora de joc per haver sustentat el seu nou posicionament en una tessitura errònia. Caldria que hi hagués la suficient valentia i honestedat personal com per a reconèixer l’error i plantejar-se un nou reagrupament dels independentistes. Honestedat i valentia tant per part dels uns com per part dels altres.

Si l’encerto, l’endevino

Les enquestes pre electorals, no és pas cap secret, no són tan importants pel fet que ens informin de quina és la tendència dels electors com pel fet que acaben condicionant-los. Per això hi ha tant d’interès en publicar-ne una i altra vegada, encara que no aportin res de nou. Els mitjans de comunicació s’ho prenen com un reclam publicitari, tant en el sentit de les vendes o audiències del propi mitjà com en el sentit d’afavorir unes determinades opcions polítiques.

Hauríem de deixar de banda les falses enquestes, aquelles que algunes formacions polítiques s’inventen per a esperonar o donar ànims als seus militants i possibles votants, i també aquelles altres fetes sense cap mena de rigor, a base de deixar que siguin els lectors o internautes els qui emetin el seu vot. Aquests dies n’hem vist de tan estrambòtiques i absurdes que l’únic que fan és desprestigiar el mitjà que les publica, per més que adverteixi que el procediment seguit pot distorsionar completament la realitat. I si algú de les creu, que s’ho faci mirar.

Una altra cosa són les enquestes fetes per institucions o organismes més o menys oficials, o per empreses que s’autoqualifiquen com a especialitzades. Tot i que no s’ha de descartar que en alguns casos hagin estat convenientment manipulades o amanides, hem d’entendre que el resultat que publiquen és fruit d’un treball professional del qual haurien de respondre si després es demostra que no s’ajustava en absolut a la realitat. És el mateix que passa amb els professionals de la política, ja siguin dirigents de partit o analistes professionals: si aplicant tots els seus coneixements i tots la seva capacitat d’anàlisi resulta que van molt lluny d’osques, haurem de posar en dubte la seva professionalitat i la seva capacitat per a continuar exercint.

El que no pot ser és que ens donin gat per llebre. Una cosa és que els tertulians del cafè s’errin de mig a mig, i l’altra és que ho faci una empresa o un analista professional. Els aficionats s’ho poden prendre com una mena d’aposta, com qui juga a les travesses de futbol, però aquests altres haurien de justificar el seu sou, o plegar.

Rajoy, sorprenent i esfereïdor

Resulta sorprenent escoltar el discurs del Partit Popular, especialment quan es tracta de dirigents espanyols i quan parlen de polítiques econòmiques i socials. Ja se sap que quan un és a l’oposició pot criticar tant com vulgui les mesures del Govern encara que ell hagués fet més o menys el mateix; i és relativament fàcil fer promeses, encara que tothom sap que en cas de governar aniria en sentit contrari al que ara defensa. Imagino que la societat està immunitzada, i l’efecte d’aquest discurs deu seu mínim.

Però pel que em resulta sorprenent el discurs de personatges com Mariano Rajoy, no és per la seva manca de credibilitat pel que fa a les promeses: ara mateix està prometent unes mesures que representarien un increment de la despesa social i del dèficit públic, exactament el contrari del que retreia al Govern socialista quan aquest deia que la prioritat era garantir un mínim de benestar per a les víctimes de la crisi, encara que impliqués endeutar-se. Pel que em resulta sorprenent és per la lògica de les seves acusacions contra el Partit Socialista i els seus governants. Resulta insòlit sentir acusacions del Partit Popular contra unes polítiques netament antisocials, pensades per a acontentar els poders econòmics, oblidant o carregant tot el pes de la crisi sobre jubilats, aturats i funcionaris, en detriment de l’educació i la sanitat públiques; resulta insòlit veure dirigents del Partit Popular en un acte de rebuig a la violència del Govern del Marroc, proclamant que no hi ha més prioritat per a Espanya que la defensa de la llibertat i dels drets humans.

Insòlit i sorprenent, perquè tots sabem que el Partit Popular potser no ho faria pitjor (pitjor deu ser impossible) però tampoc ho faria gaire millor. Però sobretot esfereïdor perquè els arguments contra la política dels socialistes són del tot convincents, i contrastables amb la realitat. És difícil de fer una política més dretes, més conservadora, més mesquina en temes com el del Marroc on ja reconeixen que fan la vista grossa a la violència i als assassinats perquè ells prioritzen els interessos econòmics... Quan algú fa campanya alertant del perill d’un govern

Sense referents, per si de cas

En període electoral, tots els partits malden per captar l’interès dels electors i convèncer-los que la seva és la millor opció. Diuen que els programes electorals són molt importants, però tothom sap que en plena campanya tothom ofereix sopars de duro. A més, les principals forces polítiques catalanes ja han passat per l’experiència de Govern, i per tant ja sabem quin pa hi donen; i les minoritàries també sabem que poden oferir la lluna en un cove, perquè tampoc tindran l’oportunitat de demostrar la seva incapacitat per a abastar-la.

Per això, molts partits opten per explicar més els desastres que podrien esdevenir-se en cas que guanyés l’adversari que no el que realment farien ells des del Govern. Ara mateix, la campanya està molt més focalitzada en el paper de CiU al capdavant del Govern, donant per descomptada la seva victòria, que no en valorar la feina feta en els darrers anys. I és que, descartat un nou tripartit, cadascuna de les tres formacions polítiques que hi participaven ja comencen a renegar del que fins ara havien fet i aprovar conjuntament.

I com que la credibilitat costa de molt de guanyar-se-la a base de promeses electorals, que tothom sap fins on arriben, una estratègia és buscar noms de persones més o menys rellevants perquè la gent s’hi pugui identificar. A molts ens agradaria saber, per exemple, quina recomanació ens farien persones a les quals reconeixem una gran capacitat d’anàlisi de la situació política del país; un Salvador Cardús, un Joan B Culla, un Ferran Requejo, un Víctor Alexandre o un Jordi Porta. El fet que intel·lectuals rellevants i persones de prestigi manifestessin clarament la seva preferència electoral, podria ser molt més útil que tota l’allau publicitària que ens està caient al damunt. Temps enrere això era del tot habitual; però, ara, sembla que la confusió és tan gran que fins i tot aquests prefereixen quedar en l’anonimat, i que no se’ls pugui identificar amb cap opció. Per si de cas.