No sé si hi havia algú que es pensés que els diputats del PSC-PSOE podien votar altra cosa que fidelitat i obediència absoluta als seus superiors. S’havia de ser força il·lús per pensar-s’ho. El que defineix els diputats del partit socialista elegits per les circumscripcions catalanes no és altra cosa que la seva pertinença a un partit nacionalista espanyol com és el PSOE. Que siguin catalans, per ells, és una circumstancialitat irrellevant.
És una qüestió de perspectiva. El que està en joc, més enllà del debat de fons que seria el del dèficit fiscal i el de la independència, és la solvència de la Generalitat per a poder portar a terme les seves polítiques socials; o, si ho voleu, per a no haver de retallar-les més. Però per als socialistes espanyols el que de veritat importa és carregar els neulers sobre les autonomies, reservant-se per a ells, per al poder central, l’incompliment dels compromisos de reducció del dèficit. De la mateixa manera que per a protegir la banca i els especuladors que ens van abocar a la crisi van fer pagar els plats trencats als pensionistes i als funcionaris, ara es tracta d’ofegar econòmicament les autonomies com una fórmula més per a recentralitzar l’Estat. Si això implica un empitjoraments de les polítiques de protecció social, o dels serveis bàsics com la salut o l’educació, a ells els importa un rave; de fet, són els socialistes els qui han impugnat la convocatòria de més de mil places de professors de secundària perquè consideren que les retallades han de ser molt més dràstiques que les que proposa el Govern d’Artur Mas. I és que una de les poques possibilitats que tenen d’evitar la pèrdua del poder de l’Estat és esperar una repuntada de l’economia abans de les eleccions generals. I al servei d’això han disposat la seva maquinària, de la qual els diputats del PSC-PSOE no en són sinó uns simples peons més.
Ens podem imaginar els comentaris que es devien fer a la direcció del PSOE quan Joaquim Nadal va gosar afirmar que els socialistes catalans farien costat al Govern de la Generalitat. Algú s’ho devia prendre com una broma; per als qui tenen menys sentit de l’humor, podia semblar una broma de mal gust; i altres podien fer-se la pregunta: “I qui és aquest senyor?”, “Què hi té a veure ell amb els nostres diputats”. La capacitat d’incidència del senyor Nadal respecte als diputats del PSC-PSOE és absolutament nul·la. Algú, més sarcàstic, podia afegir-hi, referint-se a Nadal, “Zapatero, a tus zapatos”.
dimecres, 11 de maig del 2011
dimarts, 10 de maig del 2011
Com m’agradaria viure nord enllà...
Com m’agradaria viure nord enllà on diuen que la gent, manllevant paraules del poeta, és neta i noble, culte, rica, lliure, desvetllada i feliç! Sobretot perquè diuen que la gent és lliure, que la seva netedat i noblesa passa per respectar la llibertat per damunt de tot. Ben poc a veure amb el que tenim aquí, molt més proper a les repúbliques bananeres més tronades, on tot és possible sempre que no surtis del seu discurs oficial, on no hi ha un bri de raó per agafar-se ni la paraula donada, tant si és verbal com escrita en forma de llei, hi té cap mena de valor.
Els escocesos van fent la seva via. Fins ara havien donat la confiança per a governar en minoria a l’SNP d’Àlex Salmond. I s’han guanyat la confiança no només per a revalidar els resultats sinó per a obtenir una majoria absoluta que li permetrà tenir via lliure per a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Els independentistes escocesos saben que potser encara no tenen la majoria de la població del costat de l’independentisme, però també saben que compten amb el suficient suport popular com per a preparar la consulta sense més través que les que s’imposin els propis escocesos. Allà disposen d’un poder judicial demòcrata, de manera que a ningú se li acut dir que la voluntat majoritària del poble pugui ser il·legal; el poble mai és il·legal. No serà un camí fàcil. El primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com a britànic unionista però sobretot demòcrata, ja ha dit que ell farà campanya perquè els escocesos escullin lliurement romandre al si de la Gran Bretanya; només alguns grups feixistoides d’extrema dreta poden posar el crit al cel i apel·lar a la força per tal d’impedir que els ciutadans d’Escòcia expressin lliurement la seva voluntat i la portin a terme.
Res a veure amb el que tenim aquí, on els grups que neguen la llibertat dels pobles i el poder de l’expressió democràtica són majoria a Madrid. La consigna del franquisme, allò de Una, Grande i Libre, es manté ben viva en la consciència dels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE; segurament són incapaços de fer d’Espanya un país Grande i Libre, ja que els dicten des d’Europa i des dels Estats Units les polítiques a seguir, però estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-la Unida. Encara que sigui d’una manera innoble, bruta, i per suposat en contra dels principis democràtics.
Els escocesos van fent la seva via. Fins ara havien donat la confiança per a governar en minoria a l’SNP d’Àlex Salmond. I s’han guanyat la confiança no només per a revalidar els resultats sinó per a obtenir una majoria absoluta que li permetrà tenir via lliure per a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Els independentistes escocesos saben que potser encara no tenen la majoria de la població del costat de l’independentisme, però també saben que compten amb el suficient suport popular com per a preparar la consulta sense més través que les que s’imposin els propis escocesos. Allà disposen d’un poder judicial demòcrata, de manera que a ningú se li acut dir que la voluntat majoritària del poble pugui ser il·legal; el poble mai és il·legal. No serà un camí fàcil. El primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com a britànic unionista però sobretot demòcrata, ja ha dit que ell farà campanya perquè els escocesos escullin lliurement romandre al si de la Gran Bretanya; només alguns grups feixistoides d’extrema dreta poden posar el crit al cel i apel·lar a la força per tal d’impedir que els ciutadans d’Escòcia expressin lliurement la seva voluntat i la portin a terme.
Res a veure amb el que tenim aquí, on els grups que neguen la llibertat dels pobles i el poder de l’expressió democràtica són majoria a Madrid. La consigna del franquisme, allò de Una, Grande i Libre, es manté ben viva en la consciència dels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE; segurament són incapaços de fer d’Espanya un país Grande i Libre, ja que els dicten des d’Europa i des dels Estats Units les polítiques a seguir, però estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-la Unida. Encara que sigui d’una manera innoble, bruta, i per suposat en contra dels principis democràtics.
dilluns, 9 de maig del 2011
Temps de disbauxes, encara
Ens han arribat a fer creure que s’han acabat els temps de les disbauxes. Ara toca estrènyer el cinturó i començar a fer llista de tot allò a què podem i hem de renunciar. I a sobre ho hem de fer amb el remordiment de què la responsabilitat és nostra per haver volgut viure per sobre de les nostres possibilitats. Però, de fet, tot plegat és una comèdia perquè les disbauxes, allà on convé o allà on fa mandra de posar-s’hi, continuen. Si el Govern necessita presentar uns números que facin patxoca, el més fàcil, el més senzill i el més ràpid és buscar una partida de bon gruix que es pugui retallar de forma vistosa. Altrament, seria molt carregós haver d’anar buscant petites disbauxes perfectament prescindibles.
Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.
Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.
Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.
Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.
diumenge, 8 de maig del 2011
Què canviarà el 22 de maig?
No sóc pas partidari de parlar de dates històriques ni de veure en determinats fets puntuals moments de gran transcendència. Com en totes les eleccions, en aquest 22 de maig hi ha la possibilitat de consolidar algunes posicions o de provocar alternances, sense que això impliqui canvis substancials. I en tot cas, la incidència del resultat serà absolutament diferent a Catalunya o al País Basc que a la resta de l’Estat.
En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat.
Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.
Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.
A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal.
No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l'alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors.
Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta.
En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental.
En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat.
Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.
Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.
A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal.
No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l'alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors.
Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta.
En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental.
dissabte, 7 de maig del 2011
Denúncies contra malfactors
Ho deia l’altre dia parlant de jutges que apliquen criteris ideològics i de partit, rient-se de la llei i de la justícia. En la majoria dels casos, les víctimes d’aquestes actituds delictives ajupen el cap, i si, tractant-se de casos tan flagrants, aconsegueixen eludir o minimitzar la sanció ja es donen per satisfets. És el mateix que passa quan jutges prevaricadors imposen sancions polítiques o tancaments de diaris, sabent que després a Europa donaran la raó a les seves víctimes, o quan agents dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat agredeixen impunement la llengua i la cultura del país.
Un altre cas sortia aquests dies als mitjans de comunicació. Un ciutadà a qui un d’aquests individus uniformats li nega el dret, reconegut per la legislació, d’expressar-se en la seva llengua; i quan aquest reitera que té la llei a favor seu, en un clar abús d’autoritat, li imposa una multa per desacatament. És absolutament impensable que en un país democràtic un transgressor de la llei, només perquè porta pistola i uniforme, pugui permetre’s d’amenaçar i multar els ciutadans que volen fer valdre els seus drets. A part que caldria encausar aquest delinqüent uniformat, el mínim que es podria esperar dels seus superiors, per gota que respectin el sentit de la tasca policial com a garant dels drets dels ciutadans, seria apartar-lo immediatament del cos. Perquè d’altra manera, no és que aquest individu denigri la professió sinó que els seus responsables assumeixen aquest paper denigrant. I aleshores, s'hi podria afegir la inculpació d'associació de malfactors. Encara que per motivacions diferents, és semblant al cas dels mossos d’esquadra que admeten que van detenir un manifestant, no pas perquè tinguessin cap prova de la seva responsabilitat en uns fets presumptament delictius, sinó simplement perquè el tenien fitxat “com a independentista”.
En el millor dels casos, el ciutadà multat per voler fer valdre els seus drets no haurà de pagar-la, i l’altre detingut per tenir una determinada ideologia serà alliberat de tots els càrrecs. Però això no és suficient; això no és fer justícia. En aquests casos, són els qui han delinquit els qui s’han d’asseure a la banqueta dels acusats; i de cap de les maneres es pot permetre que individus de tan baixa estopa portin uniforme i vagin armats pel carrer. Són un perill i una amenaça pública. I una vegada més ens hem de demanar: on són les nostres institucions?
Un altre cas sortia aquests dies als mitjans de comunicació. Un ciutadà a qui un d’aquests individus uniformats li nega el dret, reconegut per la legislació, d’expressar-se en la seva llengua; i quan aquest reitera que té la llei a favor seu, en un clar abús d’autoritat, li imposa una multa per desacatament. És absolutament impensable que en un país democràtic un transgressor de la llei, només perquè porta pistola i uniforme, pugui permetre’s d’amenaçar i multar els ciutadans que volen fer valdre els seus drets. A part que caldria encausar aquest delinqüent uniformat, el mínim que es podria esperar dels seus superiors, per gota que respectin el sentit de la tasca policial com a garant dels drets dels ciutadans, seria apartar-lo immediatament del cos. Perquè d’altra manera, no és que aquest individu denigri la professió sinó que els seus responsables assumeixen aquest paper denigrant. I aleshores, s'hi podria afegir la inculpació d'associació de malfactors. Encara que per motivacions diferents, és semblant al cas dels mossos d’esquadra que admeten que van detenir un manifestant, no pas perquè tinguessin cap prova de la seva responsabilitat en uns fets presumptament delictius, sinó simplement perquè el tenien fitxat “com a independentista”.
En el millor dels casos, el ciutadà multat per voler fer valdre els seus drets no haurà de pagar-la, i l’altre detingut per tenir una determinada ideologia serà alliberat de tots els càrrecs. Però això no és suficient; això no és fer justícia. En aquests casos, són els qui han delinquit els qui s’han d’asseure a la banqueta dels acusats; i de cap de les maneres es pot permetre que individus de tan baixa estopa portin uniforme i vagin armats pel carrer. Són un perill i una amenaça pública. I una vegada més ens hem de demanar: on són les nostres institucions?
divendres, 6 de maig del 2011
Progressistes? Demòcrates, i gràcies!
Apurant fins al darrer moment, el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia a la coalició Bildu presentar-se a les eleccions municipals del 22 de maig. El PP i el PSOE, doncs, no s’hauran sortit amb la seva d’impedir que els demòcrates independentistes puguin concórrer a les eleccions. Les seves males arts han estat excessivament matusseres com perquè alguns magistrats no hagin volgut posat en joc la seva reputació professional dictant sentències exclusivament polítiques. No es tracta que hagin guanyat els magistrats progressistes, sinó simplement que aquesta vegada han guanyat els demòcrates.
És curiós com la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els més constitucionalistes, remarquem que la sentència del Tribunal Suprem va ser aprovada per nou magistrats conservadors, en contra de set de progressistes. I ara en el Constitucional ha passat el mateix; quan es discutia primer en la comissió del Constitucional, els magistrats no van arribar a cap acord perquè hi havia un empat a tres entre magistrats conservadors i magistrats progressistes. Això va obligar convocar el Plenari del Constitucional on tothom sabia que hi havia una majoria progressista. I així ha estat. Tot i que un magistrat del sector progressista ha actuat com a trànsfuga votant al costat dels conservadors, al final la sentència favorable a la concurrència de Bildu a les eleccions ha guanyat per sis a cinc. És per posar-se les mans al cap que tinguem una Justícia tan corrompuda que ja tothom dóna per suposat que els magistrat voten en funció de la seva adscripció política. Se suposa que en un tribunal honest els magistrats emetrien el seu vot en funció de les proves inculpatòries o exculpatòries, i sempre amb argumentacions jurídiques. En aquest cas, però, no hi ha proves de res, sinó simples argumentacions polítiques, judicis d’intencions i voluntat expressa de perjudicar una determinada ideologia.
PP i PSOE, doncs, hauran de buscar una altra manera d’impedir que els demòcrates bascos abertzales puguin exercir el seu vot. De fet, el PP ja n’insinua l’estratègia: es tractaria de buscar durant la campanya electoral qualsevol altre argument (no cal que sigui cap prova demostrable) per portar de nou el cas al Tribunal Suprem, on ells hi tenen majoria, per tal que aquest invalidés les llistes abans de les eleccions o abans de prendre possessió dels càrrecs. Amb els fets consumats, encara que de nou els abertzales presentessin recurs, com que ja no haurien pogut participar en les eleccions o prendre possessió dels càrrecs, seria irrellevant que el Constitucional els tornés a donar la raó.
És curiós com la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els més constitucionalistes, remarquem que la sentència del Tribunal Suprem va ser aprovada per nou magistrats conservadors, en contra de set de progressistes. I ara en el Constitucional ha passat el mateix; quan es discutia primer en la comissió del Constitucional, els magistrats no van arribar a cap acord perquè hi havia un empat a tres entre magistrats conservadors i magistrats progressistes. Això va obligar convocar el Plenari del Constitucional on tothom sabia que hi havia una majoria progressista. I així ha estat. Tot i que un magistrat del sector progressista ha actuat com a trànsfuga votant al costat dels conservadors, al final la sentència favorable a la concurrència de Bildu a les eleccions ha guanyat per sis a cinc. És per posar-se les mans al cap que tinguem una Justícia tan corrompuda que ja tothom dóna per suposat que els magistrat voten en funció de la seva adscripció política. Se suposa que en un tribunal honest els magistrats emetrien el seu vot en funció de les proves inculpatòries o exculpatòries, i sempre amb argumentacions jurídiques. En aquest cas, però, no hi ha proves de res, sinó simples argumentacions polítiques, judicis d’intencions i voluntat expressa de perjudicar una determinada ideologia.
PP i PSOE, doncs, hauran de buscar una altra manera d’impedir que els demòcrates bascos abertzales puguin exercir el seu vot. De fet, el PP ja n’insinua l’estratègia: es tractaria de buscar durant la campanya electoral qualsevol altre argument (no cal que sigui cap prova demostrable) per portar de nou el cas al Tribunal Suprem, on ells hi tenen majoria, per tal que aquest invalidés les llistes abans de les eleccions o abans de prendre possessió dels càrrecs. Amb els fets consumats, encara que de nou els abertzales presentessin recurs, com que ja no haurien pogut participar en les eleccions o prendre possessió dels càrrecs, seria irrellevant que el Constitucional els tornés a donar la raó.
dijous, 5 de maig del 2011
Què, qui, com, quan
Ja hi tornem a ser: la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit l’ILP per a la celebració d’un Referèndum vinculant d’autodeterminació. I quan dic que “ja hi tornem a ser” em refereixo tant als impulsors de la Iniciativa Legislativa Popular com als membres de la Mesa. És una història repetida, i en més d’una ocasió, no sempre amb els mateixos protagonistes, però sí amb els mateixos resultats.
Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.
Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?
Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.
Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?
dimecres, 4 de maig del 2011
Professionals de la rebequeria
Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla molt poc seriós aprofitar determinades adversitats, ja siguin climatològiques, de fenòmens naturals o d’incidents d’altre caire, per a erosionar el Govern. Ho van fer els partits de l’oposició quan en els Governs de Jordi Pujol es van produir alguns dels incendis més devastadors que ha patit el país, i els convergents s’hi van revenjar quan es va produir el fatal desenllaç de l’incendi d’Horta. I d’acord amb aquesta tònica, ara torna a ser ICV la que intenta treure profit partidista, en aquest cas dels accidents de trànsit.
Pel que fa a mesures de prevenció, i sobretot a pilota passada, sempre es pot dir que se’n podien haver pres més; i quan es produeix una situació excepcional, és inevitable que es produeixin alguns errors de coordinació o que es prenguin algunes decisions equivocades. Però d’aquí a buscar responsabilitats polítiques directes, de causa efecte, em sembla una exageració o, com deia, un aprofitament partidista de circumstàncies no sempre controlables. En el primer quadrimestre d’aquest any resulta que hi ha hagut a les carreteres catalanes una víctima mortal més que en el mateix període de l’any anterior; i des d’ICV ja s’insinua que això és degut al nou Govern. Una cosa és valorar com evoluciona una tendència i l’altra és treure conclusions d’una dada tan puntual i amb una diferència tan mínima. A part que, almenys en una part d’aquest període, encara no s’havien aplicat les noves mesures que va emprendre la Conselleria d’Interior i que en tot cas van quedar minimitzades per les imposicions del Govern espanyol en matèria de circulació.
Però bé, la política, diuen, és així. Quan s’és al Govern cal resar a la Moreneta com feia el Conseller eco-socialista perquè plogui, perquè no hi hagi incendis devastadors o perquè no hi hagi cap accident múltiple que en descontroli les estadístiques. I quan s’és a l’oposició, qualsevol excusa és bona per a carregar contra el Govern, encara que tothom sàpiga positivament que la seva responsabilitat en determinades circumstàncies és mínima. Sort n’hi ha que la ciutadania ja s’ho pren com una cançoneta més de la política entesa com a rebequeria interna dels professionals.
Pel que fa a mesures de prevenció, i sobretot a pilota passada, sempre es pot dir que se’n podien haver pres més; i quan es produeix una situació excepcional, és inevitable que es produeixin alguns errors de coordinació o que es prenguin algunes decisions equivocades. Però d’aquí a buscar responsabilitats polítiques directes, de causa efecte, em sembla una exageració o, com deia, un aprofitament partidista de circumstàncies no sempre controlables. En el primer quadrimestre d’aquest any resulta que hi ha hagut a les carreteres catalanes una víctima mortal més que en el mateix període de l’any anterior; i des d’ICV ja s’insinua que això és degut al nou Govern. Una cosa és valorar com evoluciona una tendència i l’altra és treure conclusions d’una dada tan puntual i amb una diferència tan mínima. A part que, almenys en una part d’aquest període, encara no s’havien aplicat les noves mesures que va emprendre la Conselleria d’Interior i que en tot cas van quedar minimitzades per les imposicions del Govern espanyol en matèria de circulació.
Però bé, la política, diuen, és així. Quan s’és al Govern cal resar a la Moreneta com feia el Conseller eco-socialista perquè plogui, perquè no hi hagi incendis devastadors o perquè no hi hagi cap accident múltiple que en descontroli les estadístiques. I quan s’és a l’oposició, qualsevol excusa és bona per a carregar contra el Govern, encara que tothom sàpiga positivament que la seva responsabilitat en determinades circumstàncies és mínima. Sort n’hi ha que la ciutadania ja s’ho pren com una cançoneta més de la política entesa com a rebequeria interna dels professionals.
dimarts, 3 de maig del 2011
De la perversió a la putrefacció
Ahir mateix volia escriure sobre el nou escàndol de la sentència contra la coalició democràtica basca Bildu. Però vaig veure que hauria de repetir el que ja s’ha explicat altres vegades sobre l’estat de putrefacció de la Justícia espanyola, que no solament accepta que es facin lleis intencionadament contra determinades opcions polítiques, sinó que les aplica i les sanciona segons els interessos partidistes dels nacionalistes espanyols. Hauríem de repetir la mateixa història també repetida de sentències conscientment injustes, fins i tot sabent que posteriorment poden ser sancionades o revocades per la Justícia europea, però que es dicten amb la voluntat de fer un mal irreparable, com va passar amb el tancament dels diaris Egin i Egunkaria. Per això vaig preferit presentar un altre cas, aparentment més insignificant però que exemplifica igualment la corrupció existent en el sistema judicial espanyol.
De tota manera, reprenc el cas Bildu perquè em sembla xocant que CDC i el PSC es mostrin ara contrariats, fins al punt que l’alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, qualifica la sentència de “difícilment assumible”. Quan CDC i el PSC van votar la Llei de Partits eren perfectament conscients que era una llei feta expressament per combatre una determinada ideologia, i que no tenia res a veure amb la violència; el que passa que els devien prometre que la llei només l’aplicarien contra els abertzales bascos. Tota la sentència és un cúmul de judicis d’intencions sense cap prova real ni argument jurídic sostenible, ni tan sols amb la Llei de partits a la mà; però votant la llei sabien que donaven carta blanca als nacionalistes espanyols. Oriol Pujol, secretari general adjunt de CDC, deia que Bildu era el "gran èxit" de la gent democràtica que rebutja la violència a Euskadi i "margina els violents". Justa la fusta; aquest és l’objectiu del PP-PSOE: frustrar l’èxit dels demòcrates que rebutgen la violència a Euskadi, en un darrer intent de provocar ETA perquè torni a les armes. Per als nacionalistes espanyols es tracta de donar arguments als violents per tal que puguin dir que la renúncia a la violència no serveix per a participar en la vida institucional d’Euskadi, i incitar-los així al retorn a les armes que és un terreny on l’Estat se sent molt més còmode que a les urnes.
Tots els partits bascos, així com els catalans, s’han exclamat pel fet que la coalició estava liderada per EA, un partit de contrastada trajectòria democràtica que ha governat conjuntament amb els socialistes bascos i que ha condemnat sempre la violència. Els qui van votar la llei de partits van obrir l’aixeta a tota mena d’arbitrarietats i tupinades com la que va possibilitar que Patxi López arribés al Govern basc; i si no s’hi posa fre, la bogeria antidemocràtica del PP-PSOE a través dels seus peons a la Justícia poden donar encara més sorpreses, en la mesura que el mateix judici d’intencions que es va fer amb SORTU i ara amb BILDU, poden barrar el pas a altres formacions democràtiques pel sol fet de tenir la independència com a objectiu polític.
De tota manera, reprenc el cas Bildu perquè em sembla xocant que CDC i el PSC es mostrin ara contrariats, fins al punt que l’alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, qualifica la sentència de “difícilment assumible”. Quan CDC i el PSC van votar la Llei de Partits eren perfectament conscients que era una llei feta expressament per combatre una determinada ideologia, i que no tenia res a veure amb la violència; el que passa que els devien prometre que la llei només l’aplicarien contra els abertzales bascos. Tota la sentència és un cúmul de judicis d’intencions sense cap prova real ni argument jurídic sostenible, ni tan sols amb la Llei de partits a la mà; però votant la llei sabien que donaven carta blanca als nacionalistes espanyols. Oriol Pujol, secretari general adjunt de CDC, deia que Bildu era el "gran èxit" de la gent democràtica que rebutja la violència a Euskadi i "margina els violents". Justa la fusta; aquest és l’objectiu del PP-PSOE: frustrar l’èxit dels demòcrates que rebutgen la violència a Euskadi, en un darrer intent de provocar ETA perquè torni a les armes. Per als nacionalistes espanyols es tracta de donar arguments als violents per tal que puguin dir que la renúncia a la violència no serveix per a participar en la vida institucional d’Euskadi, i incitar-los així al retorn a les armes que és un terreny on l’Estat se sent molt més còmode que a les urnes.
Tots els partits bascos, així com els catalans, s’han exclamat pel fet que la coalició estava liderada per EA, un partit de contrastada trajectòria democràtica que ha governat conjuntament amb els socialistes bascos i que ha condemnat sempre la violència. Els qui van votar la llei de partits van obrir l’aixeta a tota mena d’arbitrarietats i tupinades com la que va possibilitar que Patxi López arribés al Govern basc; i si no s’hi posa fre, la bogeria antidemocràtica del PP-PSOE a través dels seus peons a la Justícia poden donar encara més sorpreses, en la mesura que el mateix judici d’intencions que es va fer amb SORTU i ara amb BILDU, poden barrar el pas a altres formacions democràtiques pel sol fet de tenir la independència com a objectiu polític.
dilluns, 2 de maig del 2011
Perversió sense límits
Hi ha notícies tan insòlites pel fet en sí com pel fet que després no tinguin les conseqüències que seria lògic esperar-ne. Els catalans, mesells de mena, estem tan avesats a rebre garrotades que quan en rebem una de suau o si la podem esquivar pels pèls ja ens donem per satisfets, i fins i tot som capaços de donar les gràcies. Que un jutge ignori l’ordenament jurídic espanyol o, pitjor encara, que coneixent-lo el negligeixi deliberadament i de forma prevaricadora, no hauria de passar per alt ni als organisme interns de la judicatura ni a l’administració, ni a l’espanyola ni a la catalana.
Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.
En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.
Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.
En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.
diumenge, 1 de maig del 2011
El risc de la marginalitat
Ahir es va celebrar al palau de Congressos de Montjuic la Conferència Nacional per l’Estat propi. És difícil valorar la importància que podrà tenir un esdeveniment com aquest, però en qualsevol cas sempre quedarà si més no com un element més de difusió i de conscienciació en la cursa cap a la independència. Hom pot imaginar que amb el matí d’un dissabte es poden fer uns quants discursos, encoratjar la població o esperonar els polítics, i sobretot projectar el projecte independentista arreu del país. Però, poca cosa més.
L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament.
És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.
I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència.
Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa.
És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.
L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament.
És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.
I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència.
Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa.
És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.
dissabte, 30 d’abril del 2011
Un odi mal correspost
El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans.
A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És cert que a darrera hora es va rectificar, però això no treu que d’entrada s’hi neguessin i fessin mans i mànigues per evitar-ho. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. I ja no parlem de l’actuació deliberadament delictiva dels cossos de seguretat del camp del Bernabeu que es dedicaven a requisar les banderes que consideraven políticament incorrectes des de la seva ideologia; exercien estrictament de policia política, requisant les estelades i deixant passar les altres.
La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta. Costa d'entendre
divendres, 29 d’abril del 2011
Cadascú arrossega la seva creu o la llosa del passat
Els socialistes catalans sembla que han decidit que ni Zapatero ni cap dels membres del Govern espanyol, inclosa la Carme Chacon, no participin en la campanya electoral de les municipals a Catalunya. Com sempre, no és tan important el fet en sí com les raons que intenten donar-hi ells mateixos; en el benentès que quan algú ha de mentir és perquè té vergonya d’esgrimir simplement la veritat.
Deia Hereu, amb el cinisme que el caracteritza, que aquesta decisió venia motivada perquè tractant-se d’unes eleccions locals els socialistes volien donar relleu als seus candidats en lloc d’anar a buscar patums de fora. I en les anteriors municipals no calia donar relleu als candidats? I en les eleccions catalanes no hi ha necessitat de donar relleu als candidats? N’hi ha que no tenen vergonya o es pensen que la gent és imbècil. Els socialistes saben que la imatge del Govern espanyol és la imatge dels futurs perdedors, i ja en tenen prou amb la seva com per a incorporar-hi la dels altres. Amb l’afegitó que, a més, la imatge del Govern espanyol, amb els socialistes catalans inclosos, és també la imatge de l’administració hostil que ofega les finances de Catalunya, que ens nega uns serveis i unes inversions que tenim pagats a l’avançada, que són la principal causa de la crisi de la qual no hi ha manera de sortir, i que a més ens menysprea constantment. Portar a la campanya electoral el Zapatero, el Rubalcaba o la Chacon seria el viu reflex de l’autoodi: voteu-nos, que us acabarem d’escanyar!.
I és que cadascú carrega amb la seva creu. Perquè tampoc crec que faci cap gran favor la presència en campanya de segons quins dirigents d’Esquerra, aquells que en el seu moment no van saber reconèixer els seus errors i no van tenir la valentia de dimitir. Per això mateix a Barcelona Esquerra prefereix presentar-se sota un altre nom, i per això mateix la premsa afí a CiU no es cansa d’anomenar el tripartit, com si encara estigués en vigor. I és que la llosa del passat encara pesa.
Deia Hereu, amb el cinisme que el caracteritza, que aquesta decisió venia motivada perquè tractant-se d’unes eleccions locals els socialistes volien donar relleu als seus candidats en lloc d’anar a buscar patums de fora. I en les anteriors municipals no calia donar relleu als candidats? I en les eleccions catalanes no hi ha necessitat de donar relleu als candidats? N’hi ha que no tenen vergonya o es pensen que la gent és imbècil. Els socialistes saben que la imatge del Govern espanyol és la imatge dels futurs perdedors, i ja en tenen prou amb la seva com per a incorporar-hi la dels altres. Amb l’afegitó que, a més, la imatge del Govern espanyol, amb els socialistes catalans inclosos, és també la imatge de l’administració hostil que ofega les finances de Catalunya, que ens nega uns serveis i unes inversions que tenim pagats a l’avançada, que són la principal causa de la crisi de la qual no hi ha manera de sortir, i que a més ens menysprea constantment. Portar a la campanya electoral el Zapatero, el Rubalcaba o la Chacon seria el viu reflex de l’autoodi: voteu-nos, que us acabarem d’escanyar!.
I és que cadascú carrega amb la seva creu. Perquè tampoc crec que faci cap gran favor la presència en campanya de segons quins dirigents d’Esquerra, aquells que en el seu moment no van saber reconèixer els seus errors i no van tenir la valentia de dimitir. Per això mateix a Barcelona Esquerra prefereix presentar-se sota un altre nom, i per això mateix la premsa afí a CiU no es cansa d’anomenar el tripartit, com si encara estigués en vigor. I és que la llosa del passat encara pesa.
dijous, 28 d’abril del 2011
Ni els de les Rambles ni els de la Moncloa
Jugant-se-la amb els tril·leros de les Rambles, hom té tots els números per a sortir-ne escaldat. Són prou hàbils fent anar la boleta d’una banda a l’altra fins a marejar a qualsevol, com per fer-li creure que els ha descobert el truc. I aquesta, com en d’altres jocs i estafes, és la clau del seu èxit: fer creure a la víctima que és capaç de guanyar-los la partida. De manera que, quan se’n va amb la cua entre cames i la butxaca buida, encara té un cert remordiment de culpa: per haver intentar enganyar-los i per ser tan babau com per a creure-s’ho.
I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.
No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.
I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.
No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.
dimecres, 27 d’abril del 2011
Va de fusions o de liquidacions?
Ja fa un cert temps que se’ns presenta com un dogma que la competitivitat passa forçosament pel creixement i per les fusions. L’argument és que una empresa més gran podrà afrontar el futur en millors condicions. Quan es parla de països, això evidentment no és així: els països capdavanters en benestar, en renda per càpita, en qualitat de vida, són estats de mida mitjana més aviat petita, a l’estil del que podria ser Catalunya o els Països Catalans. Es pot caure en l’infantilisme, està clar, de creure que si anem plegats amb Espanya (i per què no amb els Estats Units, per exemple?) tenim més possibilitats de participar, i de guanyar, el mundial de futbol o de treure més medalles olímpiques. Està clar que llavors, el qui guanya no és Catalunya, sinó un altre.
En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.
És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.
La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima.
En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.
És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.
La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima.
dimarts, 26 d’abril del 2011
La farsa del republicanisme francès
Sovint, des d’Esquerra, es fa bandera del republicanisme. Res a dir; em sembla del tot correcte i adient. Però hi ha un problema: què vol dir el republicanisme? Una pregunta que potser no caldria però que cal fer-se perquè aquesta és també una de les banderes de l’Estat francès. I és per això que penso que el concepte de republicanisme, si no l'expliquem molt millor, no vol dir res. A França, per exemple, entenen com a principi republicà la discriminació dels seus ciutadans en funció de la seva llengua; de manera que de cap de les maneres es pot reconèixer els mateixos drets a un ciutadà de parla no francesa, que a un altre de parla francesa, considerat superior per naturalesa.
Ho deia no fa gaire el cap de política lingüística de França, Xavier North: “és impossible reconèixer els drets lingüístics als parlants del català”. Contràriament, seria una atrocitat que atemptaria contra els més elementals principis del seu republicanisme que no es reconeguessin els drets lingüístics als parlants de francès. Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona; i això en nom del republicanisme!. Però és que el mateix senyor Xavier North ho acabava de reblar: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Una concepció de la lingüística que faria avergonyir qualsevol persona mínimament decent; que invalidaria a qualsevol per a optar a un càrrec polític, i més si ha de tocar temes relacionats amb les llengües; que traspua una intolerable legitimació de la violència, intolerable almenys per als qui creuen en els drets de les persones com a element fonamental del republicanisme.
Després de deixar clar que l’Estat francès no pot fer res per a canviar l’estatuts de la llengua catalana (una dialecte segons la seva versió, ja que el català no disposa d’exèrcit), ell mateix com a responsable de la política lingüística de França reconeix que a tot estirar aspira a alentir el procés de desaparició de la llengua catalana. I això que darrerament es va introduir en el text constitucional francès la menció de les llengües anomenades regionals, com el català, el basc, el bretó o el cors, com a patrimoni de l’Estat francès. És absolutament fals que la Constitució francesa impedeixi un major reconeixement de la llengua catalana, com afirma el senyor North; altres territoris francesos disposen d’unes normatives més favorables a les llengües pròpies, com és el cas dels corsos. El republicanisme francès és una pura farsa.
Ho deia no fa gaire el cap de política lingüística de França, Xavier North: “és impossible reconèixer els drets lingüístics als parlants del català”. Contràriament, seria una atrocitat que atemptaria contra els més elementals principis del seu republicanisme que no es reconeguessin els drets lingüístics als parlants de francès. Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona; i això en nom del republicanisme!. Però és que el mateix senyor Xavier North ho acabava de reblar: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Una concepció de la lingüística que faria avergonyir qualsevol persona mínimament decent; que invalidaria a qualsevol per a optar a un càrrec polític, i més si ha de tocar temes relacionats amb les llengües; que traspua una intolerable legitimació de la violència, intolerable almenys per als qui creuen en els drets de les persones com a element fonamental del republicanisme.
Després de deixar clar que l’Estat francès no pot fer res per a canviar l’estatuts de la llengua catalana (una dialecte segons la seva versió, ja que el català no disposa d’exèrcit), ell mateix com a responsable de la política lingüística de França reconeix que a tot estirar aspira a alentir el procés de desaparició de la llengua catalana. I això que darrerament es va introduir en el text constitucional francès la menció de les llengües anomenades regionals, com el català, el basc, el bretó o el cors, com a patrimoni de l’Estat francès. És absolutament fals que la Constitució francesa impedeixi un major reconeixement de la llengua catalana, com afirma el senyor North; altres territoris francesos disposen d’unes normatives més favorables a les llengües pròpies, com és el cas dels corsos. El republicanisme francès és una pura farsa.
dilluns, 25 d’abril del 2011
La no independència no és viable
Per més que vagin sortint estudis i veus autoritzades d’arreu que remarquen els avantatges que tindria per als catalans el fet de disposar d’un Estat propi, el fet és que des de la pròpia administració i la majoria dels partits polítics els costa molt fer un plantejament clar i net sobre la possibilitat de la independència. En qualsevol altra circumstància, i especialment des del món empresarial, s’exploraria a bastament les possibilitats i els avantatges de prendre una o altra opció; qualsevol empresa, entitat o administració responsable ha de valorar les diferents possibilitats que se li ofereixen, encara que sigui per acabar rebutjant-les.
Fins i tot des del punt de vista espanyol, i valorant que les polítiques fetes des d’una sola administració o des de diverses administracions al capdavall se suposa que estan al servei del mateix conjunt de persones, seria lògic que l’Estat s’ho plantegés. Encara que només fos com a hipòtesi, i, si voleu, per a tenir els arguments adients per a rebutjar-ho. Amb una Catalunya i un País Basc independent, els mateixos ciutadans actualment de l'Estat espnayol que ara estem representats a les institucions europees per l’única administració espanyola tindríem una major representació tant a la Comissió europea com al Parlament d’Estrasburg; i el mateix s’esdevindria en altres institucions internacionals com les Nacions Unides o la UNESCO, per exemple; Catalunya i el País Basc passarien, probablement, a ser contribuents nets, com Alemanya, a la Unió europea, mentre que Espanya passaria a ser receptora de més recursos dels que rep ara. Però, no. Tant a Catalunya com a Espanya prefereixen no plantejar-s’ho i no disposar de cap estudi seriós sobre els avantatges o els inconvenients de partir l’Estat espanyol en dos o tres estats més. Es prefereix mantenir una política feta des de l’estómac, sense cap ombra de racionalitat. Probablement, perquè si es fessin aquests estudis, uns i altres arribarien a la conclusió que és millor, i més rendible per a tots, partir peres.
Amb tot, també s’ha de dir que cada vegada hi ha més polítics, economistes i intel·lectuals que s’hi van aproximant, encara que sigui a nivell intuïtiu. Cada vegada més, el terme independència es veu com a més plausible, com a menys utòpic, com a més centrat, com a menys forassenyat. L’altre dia era el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell qui afirmava que “la independència és viable econòmicament”. Ja és molt que es digui des del Palau de la Generalitat. El que passa és que em sembla que es queda molt curt i, sobretot, es deixa la versió contrària: El que és inviable econòmicament és mantenir-nos dins de l’Estat espanyol.
diumenge, 24 d’abril del 2011
Totes les peces del trencaclosques
Tenim una clara sensació que en els darrers anys s’ha avançat molt. De la marginalitat i la utopia més absoluta s’ha passat a la centralitat i a la més que versemblant viabilitat. Els qui provenim de velles militàncies com les del PSAN sabem què vol dir predicar en el desert, ser vist com un ésser estrany que predica utopies estratosfèriques, tenir la sensació de formar part d’un reducte a extingir del tot allunyat de la realitat del país.
Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.
Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.
Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.
Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.
Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.
Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.
Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.
Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.
Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.
Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.
Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.
Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.
dissabte, 23 d’abril del 2011
Amics extravagants. Aznar té raó
Ho deia l’ex President del Govern espanyol José Maria Aznar: Gaddafi és un amic; una mica extravagant, això sí, però un amic. I no entenia com es podia bombardejar un amic, a no ser que fos per les seves extravagàncies. Fins i tot al PP s’han hagut d’amagar i intentar fer veure que no sabien de què anava, mentre que la resta de partits s’hi ha abonat de valent. Com es pot dir que un terrorista com aquest és un amic? O com es pot qualificar d’extravagàncies les atrocitats comeses per aquest dictador?
Però, Aznar té raó. Gaddafi va passar de ser un terrorista a un bon amic d’Occident que obrí el pas als seus pous de petroli. La diferència entre un terrorista i un amic, i això els jutges ho saben perfectament, no és en cap cas el nombre de víctimes que ha estat capaç de produir (Gaddafi en dos mesos n’ha provocat molts més que en tota la història d’ETA), ni molt menys la intencionalitat de les seves accions (la intencionalitat d’ETA és molt més digna i respectable que la de l’amic de l’Aznar), sinó simplement la capacitat de generar beneficis per als amics. A cap jutge se li acudiria encausar José Maria Aznar per fer apologia del terrorisme (al capdavall les víctimes no deixen de ser nordafricanes, deuen pensar els jutges), com a cap jutge se li acudiria obrir un procés per esbrinar qui ha venut armes a l’amic terrorista.
D’aquí que el mateix Aznar es defensés dient que ningú entendria que el Govern socialista hagués venut armes, i no pas unes armes qualssevol, a un règim terrorista. Unes armes pensades expressament per a atacar la població civil, de la mateixa manera que altres Governs espanyols han venut armament i material antidisturbis a dictadures d’arreu del món. Els jutges poden discernir entre estadistes i terroristes en funció dels beneficis polítics i econòmics que produeixen, però els ciutadans del carrer l’únic discerniment que podríem arribar a fer és el de la intencionalitat i l’abast de les seves accions; i, en aquest sentit, el nivell d’indignitat de Gaddafi i dels seus amics és molt superior al dels etarres.
divendres, 22 d’abril del 2011
Una crisi tan greu com la dels noranta
Des de fa un cert temps, sembla que els mitjans de comunicació, suposo que per encàrrec dels polítics, s’han proposat fer dels ciutadans de carrer veritables experts en economia. Ens parlen amb la més absoluta naturalitat del FROP, de la pressió dels mercats, dels fons de competitivitat, del dèficit fiscal i de tants altres termes que, de ben segur, la comprensió dels quals a la majoria se’ns escapen, almenys pel que fa a la seva incidència real en la crisi que patim, que d’això sí que hi entenem tots.
No crec que hi hagi un interès real en formar els ciutadans en termes d’economia. Més aviat, penso que tenen l’objectiu, força assolit per cert, d’interioritzar la idea de crisi en el sentit que els convé. Ara, ja, en qualsevol tertúlia de cafè o de perruqueria es poden sentir veus compungides i resignades lamentant-se d’haver estirat ells més el braç que la màniga per haver fet cas del consell del banc i de la caixa a l’hora de demanar un crèdit, d’haver tingut la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats per haver un viatge extra a l’estiu, o d’haver abusat dels serveis públics per acudir a urgències per una afecció no tan greu. Han aconseguit que ens sentim culpables de la crisi, quan els especuladors i mals gestors causants de la crisi es conxorxen per legislar a tort i a dret a favor seu i es reparteixen extraordinaris dividends, primes i sous multimilionaris. I si algú gosa dir que les retallades socials i en els serveis bàsics són abusives és ràpidament qualificat d’irresponsable.
I per reblar el clau ens tornen a inundar de xifres, aparentment irrefutables. El nivell d’endeutament de l’Estat i de la Generalitat havia arribat a quotes altíssimes, semblants a les de l’any 1993; el dèficit de la sanitat que es va trobar el Govern d’Artur Mas era gaire bé tan elevat com el que es va trobar el tripartit l’any 2003; la morositat per impagaments d’hipoteques supera el 6%, una xifra a la qual no s’arribava des del 1995.... I quina diferència hi ha, doncs, entre aquesta crisi i la dels noranta? Oh, és molt diferent, diuen, no es pot ni comparar. Entesos.
No crec que hi hagi un interès real en formar els ciutadans en termes d’economia. Més aviat, penso que tenen l’objectiu, força assolit per cert, d’interioritzar la idea de crisi en el sentit que els convé. Ara, ja, en qualsevol tertúlia de cafè o de perruqueria es poden sentir veus compungides i resignades lamentant-se d’haver estirat ells més el braç que la màniga per haver fet cas del consell del banc i de la caixa a l’hora de demanar un crèdit, d’haver tingut la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats per haver un viatge extra a l’estiu, o d’haver abusat dels serveis públics per acudir a urgències per una afecció no tan greu. Han aconseguit que ens sentim culpables de la crisi, quan els especuladors i mals gestors causants de la crisi es conxorxen per legislar a tort i a dret a favor seu i es reparteixen extraordinaris dividends, primes i sous multimilionaris. I si algú gosa dir que les retallades socials i en els serveis bàsics són abusives és ràpidament qualificat d’irresponsable.
I per reblar el clau ens tornen a inundar de xifres, aparentment irrefutables. El nivell d’endeutament de l’Estat i de la Generalitat havia arribat a quotes altíssimes, semblants a les de l’any 1993; el dèficit de la sanitat que es va trobar el Govern d’Artur Mas era gaire bé tan elevat com el que es va trobar el tripartit l’any 2003; la morositat per impagaments d’hipoteques supera el 6%, una xifra a la qual no s’arribava des del 1995.... I quina diferència hi ha, doncs, entre aquesta crisi i la dels noranta? Oh, és molt diferent, diuen, no es pot ni comparar. Entesos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
