La història recent del Tribunal Constitucional espanyol és entre patètica, vergonyosa i d’escàndol. Els mitjans de comunicació qualifiquen sense embuts el color polític dels seus magistrats, i en funció d’això s’explica que emetin les seves sentències sempre d’acord amb les tesis i les consignes del PP o del PSOE. De fet, ningú gosa defensar la imparcialitat d’aquesta farsa de Tribunal, i en tot cas se li retreu o se l’elogia per l’oportunitat política de les seves decisions. Qualsevol magistrat mínimament honest clamaria al cel i reivindicaria la seva independència de criteri; però, hores d’ara, si algú pretengués defensar la tesi que els magistrats utilitzen arguments jurídics i no de partit per a emetre veredictes, sap que seria la riota de tothom per inversemblant; i per això prefereixen callar.
És evident que l’excusa que han donat els tres magistrats que acaben de dimitir, Eugeni Gay, Javier Delgado i Elisa Pérez Vera, que ja feia sis mesos que haurien d’haver estat rellevats en el càrrec, és una mentida com una catedral. Hi ha magistrats que s’hi han passat més de tres anys, sense haver estat renovats com és preceptiu, i mai s’havia produït cap dimissió. Potser perquè el sou que cobren val la pena. Tothom sap que el PP i el PSOE no es posen d’acord per a pactar la renovació perquè cadascú hi vol posar persones de la seva confiança, d’estricta obediència podríem dir. La seva rellevància com a juristes és absolutament irrellevant, ja que el que importa és la seva afiliació ideològica. Descartada, doncs, aquesta hipòtesi de la dimissió per la tardança en ser rellevats, i més tenint en compte que les dimissions s’han produït en bloc, cal buscar altres explicacions. De ben segur que tenen a veure amb els recents resultats electorals que fan preveure un canvi imminent en la majoria del Parlament espanyol, i que per tant poden donar més poder al PP per a elegir els seus magistrats.
Però, podem veure-ho des d’una altra perspectiva: La dels mitjans de comunicació espanyols cavernícoles, afins al PP. Aquests ja es van escandalitzar quan es va produir la sentència sobre Bildu, perquè preveien que tindrien un suport electoral molt ampli; encara que potser tampoc s’imaginaven fins a quin punt. I ara estan argumentant que és aquesta sentència la causa de la seva dimissió. Sense dir-ho, donen a entendre que els han tocat el crostó, i els han recordat qui mana de veritat, també al Tribunal Constitucional. Resta saber si el gest de dimitir és un acte de dignitat per no haver d’aguantar més pressions ni coaccions, o si pel contrari és una fugida per donar via lliure al nou govern popular, que està al caure.
És evident que l’excusa que han donat els tres magistrats que acaben de dimitir, Eugeni Gay, Javier Delgado i Elisa Pérez Vera, que ja feia sis mesos que haurien d’haver estat rellevats en el càrrec, és una mentida com una catedral. Hi ha magistrats que s’hi han passat més de tres anys, sense haver estat renovats com és preceptiu, i mai s’havia produït cap dimissió. Potser perquè el sou que cobren val la pena. Tothom sap que el PP i el PSOE no es posen d’acord per a pactar la renovació perquè cadascú hi vol posar persones de la seva confiança, d’estricta obediència podríem dir. La seva rellevància com a juristes és absolutament irrellevant, ja que el que importa és la seva afiliació ideològica. Descartada, doncs, aquesta hipòtesi de la dimissió per la tardança en ser rellevats, i més tenint en compte que les dimissions s’han produït en bloc, cal buscar altres explicacions. De ben segur que tenen a veure amb els recents resultats electorals que fan preveure un canvi imminent en la majoria del Parlament espanyol, i que per tant poden donar més poder al PP per a elegir els seus magistrats.
Però, podem veure-ho des d’una altra perspectiva: La dels mitjans de comunicació espanyols cavernícoles, afins al PP. Aquests ja es van escandalitzar quan es va produir la sentència sobre Bildu, perquè preveien que tindrien un suport electoral molt ampli; encara que potser tampoc s’imaginaven fins a quin punt. I ara estan argumentant que és aquesta sentència la causa de la seva dimissió. Sense dir-ho, donen a entendre que els han tocat el crostó, i els han recordat qui mana de veritat, també al Tribunal Constitucional. Resta saber si el gest de dimitir és un acte de dignitat per no haver d’aguantar més pressions ni coaccions, o si pel contrari és una fugida per donar via lliure al nou govern popular, que està al caure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada