Ministres catalans a Madrid

L’especial visió de Duran i Lleida sobre el paper de la coalició nacionalista a Madrid, d’altra banda coincident amb la que tenen els socialistes catalans, s’ha caricaturitzat fins a l’extrem, com si es tractés d’una mera ambició personal d’ocupar un despatx amb rètol ministerial a la porta. Aquesta ridiculització del cap de llista de CiU, aprofitada també a nivell intern de la coalició, serveix a uns i altres per a eludir el debat sobre quin ha de ser el paper dels polítics catalans a Madrid, com si ambicions semblants no hi fossin igualment a les files socialistes i a les populars.

Alguna vegada ja s’han fet anàlisis del comportament dels ministres catalans en relació a Catalunya. No crec que la valoració general sigui excessivament rellevant mirant només l’estricta gestió del ministeri que han ocupat, sovint més per quota territorial que per idoneïnat per al càrrec. Però més negativa encara seria si ens cenyíssim a les aportacions que han fet en favor dels interessos catalans.

A tall d’exemple tenim el cas de la recepció de TV3 al País Valencià. Quan Montilla ocupava el ministeri d’Indústria podia haver resolt el tema, i es va limitar a una solució provisional i precària que el seu successor, Joan Clos, s’ha negat a consolidar, deixant via lliure als odis i les fòbies del Partit Popular. I, ara, el mateix Joan Clos exerceix de ministre espanyol, però sobretot d’espanyol ranci, centralista i contrari a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, en temes com ara el dels dominis d’Internet.

Joan Clos, des del seu ministeri espanyol, nega als qui vulguin disposar d’un domini a Internet amb el .CAT els mateixos ajuts que ofereix als qui volen disposar d’un domini .ES. De fet, doncs, nega l’espanyolitat del .CAT i de la llengua i la cultura catalana, en afirmar que això no és cosa seva: el seu és un ministeri espanyol. Ja hi estaríem d’acord, si no ens fessin pagar, amb els nostres impostos, els impostos dels catalans, les despeses del seu ministeri.

Entre tots paguem Espanya (i a nosaltres ens en toca pagar una part important), però Catalunya ens l’hem de pagar nosaltres sols. Per fer aquest mal negoci, no ens cal cap ministre a Madrid.

Del règim pre democràtic al medieval

Tancat el termini per a presentació de candidatures de cara a les properes eleccions generals, Garzon i el Tribunal Suprem han coincidit a l’hora de prendre mesures contra els partits que al País Basc haurien pogut representar l’esquerra abertzale, PCTB i ANB. Des del Partit Popular es queixaven, i amb raó, que aquestes mesures s’haurien pogut prendre molt abans, des de fa uns anys. No hi ha res de nou, ara, que no hi fos un any o dos enrere, tret de l’oportunitat política de les eleccions, en les quals no convé als espanyols que s’hi pugui presentar l’opció independentista, alhora que el PSOE necessitava recuperar la imatge de partit més nacionalista espanyol que ningú.

No hi fa res que en la resolució d’il·legalització de Batasuna s’hi deixés ben clar que els seus dirigents no podien actuar en nom de l’organització però que mantenien intactes els seus drets polítics. No hi fa res que les activitats que portaven a terme els seus dirigents polítics les fessin, doncs, en nom de l’esquerra abertzale i no de Batasuna, perquè es jutges poden interpretar que, en realitat, els abertzales són tan perversos que no solament actuen en nom d’una organització il·legalitzada sinó que a més ho dissimulen fent veure que ho fan en nom d’una altra cosa. I ho dissimulen tan bé que no en deixen proves escrites, però ells, els jutges, són prou llestos com per endevinar les intencions ocultes dels abertzales i per això els imputen de totes maneres.

Deia José Bono que ell els hauria engarjolat de bones a primeres, amb evidències o sense. Però Bono ho deia sense comptar que l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, no comparteix les seves opinions, perquè una cosa és imputar i sentenciar sense evidències o sense proves i l’altra és fer-ho en el moment més oportú, des del punt de vista dels partits polítics que dirigeixen l’operació.

Un règim polític on no hi ha separació de Poders, en la mesura que el Poder Judicial és el braç executor de l’Executiu, no es pot qualificar de democràtic. Si a més hi afegim la pretensió del Poder Eclesiàstic d’intervenir i imposar les seves tesis d’inspiració divina, aleshores ja ens remuntaríem a un règim feudal.

Un forat que amaga un drama

Finalment Esquerra (confesso que jo encara en tenia els meus dubtes) va trencar la unitat de vot de l’equip de Govern de la Generalitat per recolzar la moció presentada per CiU sobre el túnel del TGV a Barcelona. Ara tenim, doncs, un acord del Parlament de Catalunya, la màxima representació de la voluntat dels ciutadans, que no coincideix amb la posició oficial del Govern de la Generalitat. Si es tractés d’un tema cabdal, d’uns pressupostos generals, posem per cas, hi hauria d’haver dimissions, buscar noves majories o convocatòria d’eleccions. Però és evident que es tracta d’un fet puntual que no justifica tant d’enrenou, mentre es mantingui la coherència del Govern en la resta de qüestions. Ara bé, una cosa és que no calgui fer-ne un gra massa del tema (a més estem en període electoral on tot ha de tenir una doble lectura), i una altra és que des del Govern es tingui la insolència de dir que no faran cas del que ha dit el Parlament.

Els acords, com les lleis i les normatives, són per complir-los (a no ser que algú es declari contra el sistema, està clar). I és d’un pèssim estil democràtic, que ja té el precedent de l’Ajuntament de Barcelona, menysprear la voluntat del Parlament que representa la ciutadania. És la mateixa legitimitat que després voldran enarborar quan aquest mateix Parlament aprovi altres propostes o mocions, amb les quals sí que hi estiguin d’acord.

Ja ho sabem que en la presentació de la moció per part de CiU hi havia un component estrictament electoralista, a part d’un moviment tàctic per a desgastar el Govern, i que probablement si no estiguéssim en campanya electoral el posicionament d’Esquerra hauria estat un altre. Però això no treu validesa a l’acord.

El que passa és que estem en un joc d’interessos polítics de partit, i cadascú mira l’oportunitat i la conveniència de cada moment, més enllà de la importància que pugui tenir fer el forat una mica més a dreta o una mica més a l’esquerra (perquè ara ja no es parla ni del traçat del Vallès, ni del litoral). Sigui com sigui, tenim les forces vives del país, les del Govern i les de l’oposició, embolicades en una disputa que pot fer-ho trontollar tot per veure per sota de quin carrer de Barcelona cal fer el túnel del TGV.

Una disputa ben casolana, irrellevant des d’una perspectiva nacional, que potser no ens deixa veure el drama que amaga: Els catalans, i per tant tampoc els barcelonins, amb tota la parafernàlia institucional, no tenim ni la capacitat de decidir per on fem un forat a sota els nostres peus.

ERC i la disciplina de vot al tripartit

ERC es troba avui en la disjuntiva de trencat la disciplina de vot dels grups de la coalició de govern, o de contradir les seves pròpies posicions. Si no hi hagués eleccions a la vista, probablement ERC hauria optat per alinear-se amb els seus socis de govern amb alguna excusa formal, o al·legant que la intenció de CiU no era altra que dividir el tripartit. Però en plena campanya electoral hom ha de filar més prim.

Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.

CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya.

Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.

L’episcopal: sectorial del PP

Una primera, i lògica, conseqüència de l’entrada de la jerarquia catòlica en la lluita política de partits, és que a partir d’ara sigui considerada com un corrent més de partit i no com una institució apolítica d’interès general. Els bisbes tenen tot el dret a pronunciar-se sobre el que vulguin, a fer campanya per un partit polític i a afiliar-s’hi si ho creuen convenient; però després, quan algú respongui als seus posicionaments, sempre al costat dels poderosos, que no ens vinguin amb la monserga de no ferir sensibilitats i sentiments. I en tot cas, que els financiï el partit per al qual treballen. En aquest sentit em sembla molt raonable la proposta feta tant per ERC com per IC.

Una altra cosa és el joc brut, la manca d’ètica i d’honestedat, evidenciada en el seu darrer comunicat. Totes les opinions poden ser respectables, ens agradin o no, sempre que no siguin fruit de l’engany i no estiguin pervertides per un interès personal que les fa canviar segons les conveniències de cada moment. El manifest dels bisbes, redactat amb els apunts o des de la perspectiva del PP, incideix en el tema estrella dels populars de la negociació amb ETA, en base a la mentida permanent. No solament, el PP va pactar o intentar pactar amb ETA igual com ho ha intentat el PSOE, sinó que en el cas del Govern de José Mª Aznar era un bisbe el qui en alguns moments va actuar de mitjancer.

Desautoritzen els bisbes al Papa Benet que en el seu moment elogiava els esforços de Zapatero en favor de la pau? Reneguen del paper de mediador que l’església ha exercit en diversos països, sobretot a llatinoamèrica, per tal de facilitar la negociació en conflictes armats? No. Senzillament es tracta d’uns individus corruptes a qui importa un rave l’evangeli, les creences, la moral i la dignitat; i no veuen més enllà dels beneficis que podrien obtenir en cas d’una victòria de la dreta. En tot cas, del que sembla que tampoc han renegat mai és del seu passat recent a favor de terrorisme; no és que fossin partidaris d’una negociació amb els terroristes, sinó que ells van portar sota pal·li (sacrílegament) el principal terrorista que hi ha hagut a Espanya en tot el segle XX, el van recolzar i van beneir els seus crims...

Està clar que no es pot jutjar al conjunt de l’església, de les persones que pertanyen o que s’identifiquen amb l’església, pel que faci la seva jerarquia; però mentre no es digui el contrari aquesta gent que s’ha venut miserablement (per un plat de llenties o per un plat un xic més selecte) és qui els representa.

La inutilitat del vot en blanc o de l’abstenció

Cada vegada que s’apropen eleccions hi ha il·luminats capaços de dissertar no solament sobre la conveniència de votar en blanc o d’abstenir-se, sinó sobre la diferència abismal entre una i altra posició. El panorama polític a casa nostra, com arreu del món democràtic, és el que és: com a sistema, el menys dolent dels possibles. Naturalment que per a molts és molt difícil trobar una força política amb la qual hom es pugui identificar completament; no hi ha cap necessitat de fer-ho. Si em deixessin triar idees i persones, probablement espigolaria d’ací i d’allà per trobar el combinat que s’ajustés millor a les meves idees. El panorama polític, incloent tant el parlamentari com l’extraparlamentari, és prou extens i divers com perquè tothom hi trobi alguna formació política amb la qual s’identifiqui més que amb les altres. Si fos cert que hi ha un gruix important de l’electorat que està cansat d’aquesta classe política i dels partits existents, senzillament en crearien un de nou. Però resulta que els qui no poden identificar-se ni tan sols amb la força política menys dolenta, tampoc ho poden fer entre ells per a crear quelcom de nou.

Que algú opti per l’abstenció em sembla tan legítim com fer-ho pel vot en blanc, pel vot nul o pel vot testimonial. Una cosa és que, matemàticament, l’abstenció o determinat vot afavoreixi més o menys els dos grans partits espanyols, però això no resta legitimitat a qui ho vulgui fer, encara que sigui des de posicions totalment oposades. Em sembla ben legítim des d’una posició personal.

Ara bé, el que em sembla força ridícul és que després es vulgui argumentar com o posició política més coherent o combativa. En l’abstencionisme, hi trobarem des dels desencantats per la ineficàcia de Ciutadans o per la histèria del PP, als desencantats per l’incompliment de promeses dels socialistes, el desconcert del convergents o el seguidisme de republicans i ecosocialistes, fins arribar als sectors més radicals incapaços de vertebrar una alternativa creïble.

I ara és Maragall qui surt amb l’estirabot de recomanar el vot en blanc. No té cap credibilitat que havent liderat fins ara els socialistes catalans, de cop hi volta no trobi cap formació que s’ajusti mínimament a les seves idees. És més una actitud personal de deixar clar que no vol votar als “seus”, ni tampoc votar els “altres”, que un posicionament polític d’acord amb un ideari. En el vot en blanc s’hi trobaran també sectors independentistes i els “ultres” de Plataforma per Catalunya.

L’argument de castigar la classe política en general, amb l’abstenció o el vot en blanc, és absurd perquè precisament els individus i sectors més perversos d’aquesta classe política són els qui es veuen més afavorits per un desencís general i per una baixa participació. Val més que ho deixin com una opció personal, tan respectable com qualsevol altra, però que no vulguin vendre’ns sopars de duro.

Si de veritat algú creu que en tot el panorama polític no hi ha ni una sola opció menys dolenta que les altres... que s’ho faci mirar. Potser viu en un altre món.

LINGUAMUNDI: en català en perill d’extinció?

Contemplant el panorama general de les prop de sis mil llengües existents al món, (veure LINGUAMUNDI) essent el català una de les 100 primeres pel que fa en nombre de parlants, sembla que no hauríem de pensar en un risc imminent per a la seva supervivència. No solament això, sinó que sovint apareixen dades i fets puntuals que ens poden fer pensar que el català gaudeix de molt bona salut. La presència a Frankfurt, el lloc que ocupa la llengua catalana a Internet o el fet puntual que el català hagi estat la segona llengua més utilitzada al nou Fòrum de debat de la Unió europea, després de l’anglès, són mostres que poden fer pensar que hauríem de ser molt optimistes.

Amb tot, qui no estigui preocupat pel futur de la nostra llengua o és un irresponsable (i hi pot haver irresponsables per ignorància o per negligència) o ja tant li fa (o ja li va bé) que el català desaparegui.

Ja sé que pel que fa a aquest tema sovint ens deixem portar per rauxes, eufòriques o catastrofistes, en base a impressions personals o a dades parcials. I per a qui vulgui veure el got mig ple hi ha prou dades que avalen la solidesa de la llengua i les seves possibilitats de futur. Però correm el risc de caminar de victòria en victòria cap a la derrota final.

Vull dir que petites passes, o no tan petites com el domini .cat a Internet, ens poden fer perdre de vista la situació general de la llengua. Les agressions i l’erosió que pateix el català té molts fronts oberts, i no estic pas segur que la societat catalana, administracions incloses, actuïn en conseqüència. Al costat d’avenços i de situacions ben positives, hi ha retrocessos clars:
- A nivell territorial. El trencament de la transmissió generacional és un element definitiu per a la desaparició d’una llengua. I això és el que ja s’ha esdevingut en alguns territoris de parla catalana, com a la Catalunya del Nord, s’està produint a la ciutat de València i a Alacant, i ja n’hi ha els primers símptomes a les Illes i a la Franja de ponent.
- A nivell d’àmbits específics d’ús. El català ha esdevingut una llengua marginal en el món de l’oci juvenil, per exemple, no a tot el país però sí determinades zones geogràfiques.
- A nivell qualitatiu. El català està perdent una part important dels seus girs més genuïns, s’està perdent vocabulari en l’ús quotidià, locucions, frases fetes... Un fet que s’esdevé també en el castellà i en altres llengües, però que per a nosaltres pot tenir unes conseqüències més funestes.
- A nivell de consciència. Cada vegada hi ha una consciència més difusa de la nostra identitat lingüística, de manera que hi ha molts catalanoparlants que ho són indistintament amb un altra llengua. I que per tant, fàcilment poden passar-se d’una a l’altra, en la mesura que deixa de ser un element indentificador per esdevenir un simple instrument de comunicació.
- A nivell ideològic. Estem perdent la batalla de les idees, probablement perquè les nostres institucions no estan disposades a jugar fort a favor de la llengua. Quan hi ha un risc cert de desaparició de la llengua catalana, encara que en alguns llocs no sigui imminent o fins i tot tinguem la sensació de fer progressos importants, el debat està en el cantó oposat: El que es discuteix és si el castellà està suficientment protegit i salvaguardat.

I davant d’aquest panorama, tots plegats “anem fent” (com en Met de Ribes). Déu me’n guard de dir que la Generalitat no fa res! Ja es van fent cosetes; però és evident que no s’està actuant en consonància amb el risc real que plana sobre la nostra llengua. És a dir sobre la nostra identitat col·lectiva.

LINGUAMUNDI: El català, la 71a llengua més parlada

En una societat competitiva com la nostra sembla que tot ho hem de mesura sota un prisma jerarquitzat. I sovint interessa saber quin lloc ocupem al món, entre les llengües més parlades, les de més difusió a Internet, o les més prolífiques a nivell literari, com si això ens donés més o menys valor com a comunitat lingüística. De la mateixa manera que no acceptem que es consideri el català (i els catalanoparlants) amb menys drets, menys dignitat o menys mèrits, que qualsevol altra llengua de gran difusió com el xinès, l’anglès, l’àrab o l’espanyol, tampoc ens hauria de representar cap valor afegit el fet d’estar, en un d’aquests rànquings, per sobre del basc, de l’eslovè o kikuiu.

Per tant, tampoc hauríem de donar més significació al lloc que ocupa el català pel que fa al nombre de parlants, més enllà de la simple curiositat. No fa massa que la Generalitat va publicar unes dades segons les quals el català ocuparia el lloc 89, però en el llistat de LINGUAMUNDI el català hi apareix en el número 71. Evidentment, en aquest darrer cas, la dada de catalanoparlants està agafada des de la perspectiva més optimista, que és possible que algú vulgui posar en qüestió.

En tot cas, si volem ser primmirats, hauríem de posar en qüestió la valoració que es fa en relació a totes les llengües. És evident que hi ha unes dificultats objectives, potser insalvables, per a fer per a fer un rànquing de les llengües més parlades absolutament fiable o definitiu:
- Hi ha llengües que en no disposar d’estructures polítiques pròpies s’atomitzen o interessa presentar-les com a molt fragmentades (l’occità, l’amazig...)
- Hi ha grups de llengües que, per la raó contrària, interessa presentar-les com a unitàries quan seria molt més discutible (el xinès, l’àrab...)
- Per a segons quines llengües es comptabilitza el nombre total de parlants d’un Estat, donant per sobreentès que tots parlen aquella llengua, i per segons quines es vol distingir entre els que la parlen com a primera llengua, els qui la parlen indistintament amb una altra, o els qui simplement la poden parlar.
- Quan s’agafen dades procedents d’enquestes o censos no sempre és tan clar que tothom respongui amb el mateix criteri quan se li demana quina és la seva llengua.
- En alguns casos es comptabilitza la població emigrada, entenent que manté la llengua d’origen, i en d’altres no.
- No hi ha metodologies equivalents arreu del món, ni hi ha dades prou fiables en molts casos, ni les dades fiables corresponen a un mateix any.

Sigui com sigui, en aquesta mar de prop de 6.000 llengües, el català es troba entre les 100 primeres pel que fa al nombre de parlants. Cosa que ens podria donar una visió més optimista sobre el seu futur. I malgrat tot, la sensació que ens trobem en una situació de risc no és gratuïta.

LINGUAMUNDI: Una diversitat amenaçada

Sempre s’ha dit que al món hi havia unes sis mil llengües. Una diversitat lingüística i cultural que forma part del patrimoni de la humanitat, i que avui es troba greument amenaçada. Aquesta pot ser una de les conclusions del diccionari LINGUAMUNDI. No es tracta de dir que hi ha algunes llengües amenaçades, sinó que són la majoria de les llengües les que estan amenaçades. I tampoc és que això s’esdevingui davant la passivitat dels governs i de les institucions internacionals, sinó amb la seva complicitat.

Pel que fa al nombre de parlants, el panorama lingüístic general el podríem resumir en:
- 76 llengües tenen més de 10 milions de parlants
- 213 llengües tenen entre 1 i 10 milions de parlants
- 160 llengües tenen entre mig i 1 milió de parlants
- 206 llengües tenen entre 250 mil i mig milió de parlants
- 345 llengües tenen entre 100.000 i 250.000 parlants
- 955 llengües tenen entre 25.000 i 100.000 parlants
- Unes 3.000 llengües tenen entre 200 i 25.000 parlants
- La resta tenen menys de 200 parlants, estan pràcticament extingides o no se’n tenen dades (sempre es tracta, en tot cas, de llengües amb pocs parlants).

Tot i que el nombre de parlants no és l’únic indicador per mesurar la capacitat de supervivència d’aquestes llengües, podríem resumir a grans trets que de les 5.970 llengües vives existents
- Unes mil es poden donar per mortes, a curt termini (encara que algunes puguin sobreviure mentre es tracti de comunitats tribals que viuen aïllades).
- Tres mil més tenen molt poques possibilitats de sobreviure, entre curt i mitjà termini, perquè el nombre de parlants fa inviable la seva supervivència en un món globalitzat, en tant que comunitat lingüística,.
- Un miler més ho tenen molt difícil de sobreviure, a no ser algun cas especial en què disposin d’Estat propi o d’una consciència i vitalitat cultural molt forta, donat que es tracta de comunitats lingüístiques inviables des del punt de vista de la indústria cultural, o com a llengües de cultura.
- Del miler restant, una meitat haurien de poder sobreviure, i l’altra meitat dependrà de les mateixes circumstàncies de tenir un Estat o estructura política pròpia, o de tenir una consciència cultural molt arrelada.

Ens trobaríem, doncs, davant d’una situació en què a curt i mitjà termini poden desaparèixer fàcilment tres quartes parts del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: un diccionari de 6.616 llengües

Ja està disponible una primera versió del diccionari LINGUAMUNDI. Un diccionari on-line que conté 43.883 entrades per a 6.616 llengües i 10.292 dialectes. Es tracta d’una base de dades , creada amb la voluntat de mantenir-la constantment renovada i actualitzada. El diccionari ofereix la possibilitat de consultar-lo de formes diferents: hi ha un primer llistat alfabètic que es pot filtrar segons si es volen consultar només les llengües, si es volen consultar tant les llengües com els dialectes, o si la consulta es vol fer a partir del llistat complet, tenint en compte que hi ha llengües que tenen diferents denominacions, i fins i tot diferents grafies que podrien fer-les il·localitzables.

A partir d’aquest primer llistat del diccionari, on hi ha les dades bàsiques de classificació lingüística i de parlants, es pot accedir a la fitxa completa de la llengua o dialecte on s’hi pot trobar, quan n’hi ha, informació sobre el seu nom original, la seva denominació en altres llengües, les variants dialectals, els llocs on és parlada, el seu estatus d’oficialitat, l’alfabet, dades sociolingüístiques i sociopolítiques, i finalment algunes fonts documentals. Evidentment, en molts casos la informació de què es disposa és més aviat escassa, en alguns ni tan sols està clara la seva existència com a llengua independent o com a dialecte, o hi ha dubtes sobre la seva classificació lingüística, els censos lingüístics en la majoria són inexistents i cal fiar-se d’estudis o estimacions d’autors concrets... De manera que, sovint s’opta per posar les diverses versions o dades de què es disposa encara que puguin ser contradictòries.

El diccionari LINGUAMUNDI permet també fer una cerca a partir de les famílies lingüístiques, amb els seus grups corresponents, o a partir dels països. D’aquesta manera hom pot constatar l’extraordinària diversitat lingüística de països com Papua Nova Guinea, Brasil, Nigèria o Indonèsia, així com la quasi inexistència de països monolingües. D’altra banda, és possible també destriar entre llengües vives i llengües extingides, xifra que s’incrementa dia rere dia. Igualment, hom pot classificar les llengües per nombre de parlants, amb totes les reserves que cal fer en aquest cas donat que no sempre hi ha dades fiables, ni les dades de què es disposa corresponen als mateixos anys, ni els criteris per a fer-ho són els mateixos.

En qualsevol cas, és una eina oberta a la participació de tothom que vulgui fer-hi les seves aportacions amb noves dades, esmenes o suggeriments, que en qualsevol cas sempre seran benvingudes.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: diccionari de les llengües del món

S’ha culminat una primera fase d’un projecte que té ja uns anys de recorregut. Es tracta de l’elaboració d’un diccionari de les llengües el món, amb la voluntat de ser una base de dades que es vagi actualitzant i perfeccionant permanentment. Linguamundi té, doncs, la finalitat de recollir, des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la diversitat lingüística del planeta.

En aquests moments, un cop completada la primera exposició pública de les dades disponibles, Linguamundi conté 43.883 entrades, que corresponen a 6.616 llengües i 10.292 dialectes.

Linguamundi no fa recerca primària, sinó que es limita a aplegar i sintetitzar informacions diverses, de manera que el diccionari inclou versions i dades diferents, a vegades fins i tot contradictòries, sense que això pressuposi que es donin per vàlides o definitives.

Linguamundi és un projecte obert que s'anirà completant a mesura que es disposi dels recursos necessaris, i a mesura que es vagi disposant de nova informació actualitzada. És per això que qualsevol aportació que ens pugueu fer, en forma de comentari, subministrament de dades, suggeriment o esmena, serà benvingut. El diccionari permet fer una cerca pel nom de la llengua, per la família lingüística, pel país on es parla i pel nombre de parlants. A més dels noms de les llengües, el diccionari inclou els noms dels dialectes, amb els diferents glotònims per a cada cas, així com amb diverses formes ortogràfiques emprades. El glotònim principal que apareix per a cada llengua o dialecte és el corresponent a la llengua catalana, ja sigui amb una denominació consolidada o bé com a proposta nostra de denominació.

Podeu consultar-lo a http://www.linguamundi.cat/

Bono: Qui avisa no és traïdor

José Bono va haver de deixar el seu ministeri perquè aleshores podia ser un destorb per a la política d’aliances de Zapatero. Però les coses han anat com han anat, i ara els socialistes espanyols volen competir amb el PP en ultranacionalisme espanyol. I aquí hi encaixa prou bé l’ex ministre de Defensa i probable nou President del Congrés. A nivell espanyol, està per veure qui guanyarà aquestes eleccions, però és evident que la batalla ideològica l’han guanyada els populars, ja que han aconseguit arrastrar els socialistes cap a les seves posicions. I el retorn de Bono amb les seves intempestives declaracions n’és una bona mostra.

Ja ha advertit que, si ell és President del Congrés dels Diputats, no hi permetrà l’ús del català, ni de cap altra llengua que no sigui la seva. I, en la seva ignorància supina, ho fa emparant-se en la Constitució que juren o prometen tots els Diputats. Quan la Constitució espanyola no diu enlloc les llengües que es poden utilitzar a les sessions del Congrés, cosa que depèn exclusivament d’un reglament intern de la Cambra. De fet el que vol dir és que els socialistes vetaran qualsevol intent de reformar la institució amb la pretensió que s’hi puguin expressar en igualtat de condicions tots els diputats, i que hi sigui respectat el principi de respecte a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat (que sí que figura a la Constitució). Ell és fidel al vell lema de “una, grande y libre”.

Més preocupants, encara, són les seves afirmacions sobre la il·legalització de determinades formacions polítiques basques. Sense embuts, afirma que “amb evidències o sense” ell ja hauria procedit fa temps a escombrar del panorama polític els abertzales. No és que els tribunals espanyols necessitin gaire proves ni evidències, però com a mínim fan el simulacre d’encetar un procés per tal d’aparentar una sentència imparcial. I en una mostra més de la seva incoherència és capaç d’afirmar que "la gent indecent no ha d'estar en política". Doncs, què hi fa ell reincidint-hi?

Qui avisa no és traïdor, i Bono no amaga ni les seves fòbies anticatalanes ni el seu tarannà antidemocràtic. Digueu-li “fatxa, cavernari, ultra, ...” el que vulgueu, menys traïdor. La Chacon i companyia ja poden explicar el que vulguin, però s’ha de tenir molt d’estómac per a declarar-se demòcrata (allò de progressista ja fa temps que està oblidat) i compartir files amb un individu com aquest.

El català no és una llengua més

De tant en tant, apareixen notícies o comentaris sobre l’escassa, o nul·la, atenció que rep el català a Espanya. Ara ha estat el torn de la Asociación Diversidad y Convivencia, creada a Màlaga per José Antonio Sierra, ex director del Instituto Cultural Español de Dublin. Concretament ha demanat, en vistes a les eleccions, que els partits polítics incloguin en els seus programes l’ensenyament del català, del basc i del gallec en les universitats i escoles d’idiomes d’arreu de l’Estat. De fet, fa pocs mesos ja va tenir una resposta negativa per part de la Junta d’Andalusia que considera que no cal incloure aquestes llengües en la xarxa de les Escoles Oficials d’Idiomes.

Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda.

No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.

I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una Nació sense Estat” (tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.

Vot nacionalista, del partit que sigui

Si més no sembla curiosa la crida que ha fet el fins ara senador i ara candidat número dos per CiU al Congrés, Pere Macias: “Vota un candidat del partit que sigui, però vota un candidat nacionalista”, ha vingut a dir. Una formulació que podria venir de qualsevol independent, ja sigui indecís respecte a la millor opció, ja sigui dels qui valoren el resultat electoral en el seu conjunt, o dels qui si poguessin votarien conjuntament més d’una formació política. Però, no. La frase tenia trampa. I suposo que no li permetran que escampi excessivament el missatge, perquè se’ls podria girar en contra.

En realitat, Pere Macias, es referia només al Senat. Imagino que el seu càlcul és que molts militants d’Esquerra tenen molt clar que han de votar els seus candidats dins de la coalició d’Entesa, amb socialistes i Iniciativa, però no tant a l’hora de marcar la creueta sobre un candidat d’aquestes altres dues formacions. I si els convergents en poden esgarrapar algun, deu pensar en Pere, tot això que tindrien. Un càlcul, val a dir, que també deuen fer militants d’altres grups.

La pregunta, però, és: i aquest raonament, perquè no el fem també pel que fa a les votacions al Congrés?. Per mi, l’important no és que ERC tregui un diputat més o un diputat menys, sinó que Zapatero necessiti el vot català (i aquí hi incloc tant CiU, ERC com IC) per continuar a la Moncloa. Recordem el desastre de plantejament que va fer el Julio Anguita, quan s’entretenia a fer pinça amb el PP: el seu partit va treure algun diputat més, és cert, però va ajudar a donar el triomf a Aznar. El seu partit va cobrar unes nòmines de més, però el país va fer un pas enrere.

Naturalment, Pere Macias diria que això només és vàlid per al Senat perquè allà es marca la creueta sobre noms concrets en no tractar-se de llistes tancades. Llistes tancades per la voluntat expressa de tots els partits, més preocupats per la seva llista (per les seves nòmines) que pel país. Però és que, a més, en el cas del Congrés més d’un convergent podria pensar que per votar Duran i Lleida més val donar el vot a un candidat veritablement nacionalista.

Vaja, que en època electoral els candidats han de discursejar cada dia, i és relativament fàcil que tot d’una pixin fora de test.

La confiança en els polítics i la CCMA

Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics s’omplen la boca de frases políticament correctes en el sentit d’animar a la participació dels electors, o de lamentar després la baixa participació. I, a la vista de l’elevat abstencionisme, unànimement els polítics tenen un rampell d’autocrítica fent-se la promesa de treballar, a partir de llavors, per a recuperar la seva credibilitat.

Però tot seguit, i també per unanimitat, continuen treballant amb una eficiència i tenacitat encomiables per a mantenir la classe política ben allunyada de la ciutadania, fomentar el passotisme envers la política i, al capdavall, incrementar la xifra dels qui no creuen que valgui la pena anar a votar.

Ho hem vist ara amb la CCMA. Inicialment, tothom tenia clar que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual havia de ser un organisme independent que fos capaç de dirigir els mitjans de comunicació institucionals amb el màxim de rigor periodístic i sense posar-los al servei de cap partit polític. En contra de l’opinió general de la ciutadania, dels professionals i de la societat civil, els partits polítics han fet pinya per tal de garantir que l’organisme sigui un espai d’estricta competència partidista.

Enlloc de nomenar professionals acreditats, s’han posat d’acord de seguida en repartir-se el pastís de la comunicació, alhora que col·locaven (amb un bon sou, està clar) alguns dels seus excedents. Llevat del president, el periodista Albert Saez, la resta no deixen de ser comissaris polítics amb l’única funció de garantir els interessos de partit. Lamentable.

Està clar que les cúpules dels partits es refien de dues coses: que una part important de la població (encara que sigui només a l’entorn del 50 o del 60 per cent) anirem a votar igualment per la candidatura menys dolenta; i que l’altra 40 o 50 per cent que no anirà a votar representa equitativament l’arc parlamentari, de manera que ningú en surt més beneficiat que els altres. I així les coses, els importa un rave la participació i la credibilitat del gremi, si ells poden anar vivint de la moma.

Publicitar la publicitat

La notícia podia semblar irrellevant: “El PSPV denuncia que l'Ajuntament de València gasta 146.000 euros en publicitar una iniciativa a la qual destina 30.000”. Lògicament, cal pensar que a l’Ajuntament de València li interessava més la imatge pública que els reportava poder dir que tenia una iniciativa, que la mateixa iniciativa. No conec el tema, però no m’estranya gens que passin coses així perquè això es repeteix constantment, i no només a l’Ajuntament de València. Diguem que els socialistes no són pas tan innocents com per a poder tirar la primera pedra.

Només cal repassar el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona en matèria de publicitat institucional. D’ençà de l’arribada d’Hereu a l’alcaldia, abans de les eleccions municipals, l’Ajuntament tripartit va duplicar la despesa en publicitat que tenia pressupostada. I no estem parlant de xifres relativament modestes com els 146.000 euros que denuncien els socialistes valencians, sinó de xifres milionàries. L’Ajuntament de Barcelona no va voler donar mai xifres oficials sobre les despeses reals en imatge pública, ja que a part de les formalment pressupostades, moltes altres activitats municipals incloïen el seu apartat publicitari. En el seu moment es van publicar xifres estimatives de més de 20 milions per a la campanya de Barcelona batega, que incloïa el conjunt de campanyes publicitàries generals de l’Ajuntament.

Recordem per exemple la publicitat que va fer, a nivell de televisió, tanques i premsa escrita, d’una guia de Barcelona que de tota manera ja es repartia gratuïtament a tots els barcelonins. Publicitat, doncs, absolutament injustificada. O aquesta darrera campanya televisiva en què fins al dia abans de Reis ens anunciaven que Barcelona es preparava per a celebrar el Nadal.

Quan un partit és a l’oposició critica aquestes pràctiques d’autobombo, però tan bon punt obté una quota de poder s’hi aplica com el qui més. Només caldria veure la quantitat de revistes i publicacions que han endegat les diferents administracions, inclosa la Generalitat, que es renoven a reprenen cada vegada que hi ha un canvi de titular al Departament, i que tenen un interès i una utilitat realment molt escàs. Quantes vegades no se’ns omple la bústia de publicacions institucionals d’aquesta mena, que van directament a la paperera, sense treure’ls l’embolcall (hauríem de separar el plàstic del paper per ser ecològicament correctes?), amb la resta de propaganda comercial.

Amb tot, no sóc pas del qui creuen allò de “qui sigui innocent que tiri la primera pedra”. Perquè aleshores els polítics no podrien criticar-se mai entre ells, i la seva acció encara quedaria més impune.

La deriva del Departament d’Educació

De cop i volta, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, el Departament d’Educació apareix amb la proposta de crear uns Centres d’acollida per als nouvinguts, com a pas previ per a integrar-se a l’escola. D’entrada, sembla una proposta forassenyada que va en la direcció contrària a les línies d’escola inclusiva que es propugnaven des del mateix Departament; però sobretot és una mostra de mal govern en la mesura que la iniciativa és fruit de la improvisació, sense haver consultat prèviament els sectors implicats i els experts en el tema.

Tal com s’ha plantejat inicialment sembla una barbaritat. Els nens nouvinguts, fonamentalment, el que necessiten és poder-se relacionar amb el seu entorn, amb els nens de la seva edat. És possible que hi hagi problemes, a nivell dels professionals de l’ensenyament, per saber com tractar aquests casos dins de les aules, però no n’hi ha massa a nivell dels nens que de seguida troben la manera d’entendre’s i de relacionar-se.

Una altra cosa seria que aquells alumnes que arriben a mig curs, abans d’anar directament a l’escola, passessin uns dies, màxim dues o tres setmanes, en uns centres on se’ls donés els quatre coneixements bàsics; però, no pretendre, com s’ha dit, esperar a què aprenguin la llengua i la realitat del país. Però aquesta mena d’immersió accelerada seria molt millor que es pogués fer dins de l’escola, compartint ja des del principi la major part del temps i de l’espai amb els qui han de ser els seus companys de classe. Diguem que no hi fa res que en el primer mig curs, en què acaben d’arribar, es perdin classes comunes de qualsevol àrea per tal de reforçar els coneixements bàsics en aules d’acollida, però el que no es poden perdre són les entrades i sortides, les hores del pati, les hores de joc i de trobar-se amb els companys. Senzillament, es tractaria d’ampliar a primària, i reforçar, les aules d’acollida.

La proposta del Govern de la Generalitat (perquè no és la proposta d’un tal Ernest, sinó del responsable d’Educació d’aquest Govern) ha topat amb el rebuig unànime dels sindicats i, en el cas de Vic, dels directors de les escoles públiques. És possible que, davant d’aquesta reacció, el Departament es faci enrere, comenci a matisar la seva proposta, i a adaptar-la al sentit comú, al que diuen els experts i al que pensen els professionals del ram.

Però això s’ho haurien de fer mirar; perquè ha estat un mal pas propi d’un mal governant que no sap què té entre mans, i que ha improvisat potser fruit d’un rampell irresponsable. Algú més responsable que ell hauria de pensar si al capdavant del Departament hi ha la persona adequada.

Mentrestant, i per altres temes, els sindicats de l’ensenyament ja han anunciat una vaga per al proper dia 14 de febrer.

Equidistàncies d’ERC, o del PSC-PSOE?

Tant la direcció d’ERC com la de CiU han mostrat el seu acord, en línies generals, a la proposta de llei de consultes populars elaborada pel Centre d’Estudis Sobiranistes. La coincidència dels dos partits nacionalistes s’ha posat en evidència en moltes altres ocasions davant de qüestions fonamentals de caràcter general i de defensa del país. Aquesta llei que hauria de permetre a Catalunya celebrar Referèndums i, per tant, avançar decisivament en l’exercici del dret a decidir, seria fàcilment consensuable entre ambdues forces polítiques, però de ben segur que caldrà vèncer les reticències dels socialistes, sense els quals probablement la llei no tirarà endavant.

Coincidim en aquells aspectes fonamentals per al país, però la realitat que s’entesten a fer prevaldre és tota una altra.

Sembla que hi hagi una voluntat expressa (per part de tots, inclosa ERC) de fer pivotar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra, deixant l’aspecte nacional com a qüestió marginal. Sempre s’ha dit que, per l’ideari nacionalista i d’esquerres, el partit republicà tan aviat troba coincidències en alguns aspectes amb CiU com en d’altres amb el PSC. Allò de l’equidistància. Però a vegades sembla que el partit frontissa, el que tan aviat pot pactar amb els uns com amb els altres, sigui el PSC; i nosaltres li fem el joc quan els convé.

Quan es tracta de defensar temes socials, com ara la proposta del Conseller d’Educació sobre Centres d’integració per a immigrats, els socialistes troben el suport de CiU a l’Ajuntament de Vic, mentre que la direcció d’ERC, socis de govern, hi està en contra. I és el mateix que passa amb altres iniciatives de caràcter ecologista o de defensa del territori, com ara la MAT, el Quart cinturó, la prioritat de TGV enfront de rodalies, etc. en què ERC i IC-V es queden en minoria. I, a nivell espanyol, quan es tracta de tocar els temes clau d’identitat de la nació espanyola, socialistes i populars esdevenen una sola veu.

Naturalment que hi ha temes puntuals de sensibilitat social, de polítiques d’esqeurres, en què ERC pot sentir-se més còmode amb els socialistes que amb els convergents. Però cal posar a la balança una cosa i l’altra per veure si la nostra equidistància o la dels socialistes és real. Perquè a l’hora de la veritat, en els grans temes econòmics les posicions entre socialistes i convergents aquí, o entre socialistes i populars allà (on s’acusen mútuament de copiar-se els programes) divergeixen ben poc; en els grans temes de defensa de la identitat espanyola, de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, les posicions dels socialistes i dels populars són idèntiques; mentre que en els grans temes de defensa del país, com ara la proposta presentada pel CES sobre la capacitat de celebrar referèndums a Catalunya, hi ha moltes més coincidències entre ERC i CiU que amb els socialistes.

Aleshores, què posem a l’altre cantó de la balança, si els temes fonamentals de visió de país els tenim en un mateix platet?

Existeixen les fórmules legals?

El Centre d’Estudis Sobiranistes ha presentat públicament el que podria ser un projecte de Llei de Consultes Populars. Una iniciativa realment seriosa per la solvència de les persones que integren aquesta Centre, però sobretot amb una visió de transversalitat i de servei al país que ja voldríem que tinguessin els nostres representants polítics. Es tracta d’una proposta pensada com un aprofundiment de la democràcia en el marc de la més estricta legalitat, i per tant respectant l’actual Constitució i l’Estatut.

Però la pregunta és: existeixen fórmules legals per a quelcom que pot no interessar políticament als espanyols?

López Tena i López Bofill, màxims representants del Cercle d’Estudis Sobiranistes han remarcat que la proposta es cenyeix rigorosament dins dels paràmetres legals per tal que no pugui ser objecte d’ofensives polítiques. Per això basen el text en articles de l’Estatut que no han estat recorreguts davant del Constitucional.

No cal dir que aplaudeixo la iniciativa, però em sembla que el tema continuarà essent el mateix.
En primer lloc, perquè el Tribunal Constitucional i en general els tribunals espanyols (ho estem veient cada dia) no necessiten arguments jurídics per a sancionar, dictar sentència, emetre veredicte sobre el que sigui quan hi ha raons polítiques de partit que avalen unes determinades posicions. Hem vist resolucions que farien avergonyir a qualsevol jurista mínimament decent, i que els políticament correctes qualifiquen de “basades en argumentacions més polítiques que juristes”, perquè no gosen parlar directament de frau, corrupció, prevaricació...

Però en segon lloc, com passa també amb els processos o fulls de ruta que tenen oberts al Quebec, a Escòcia o en la consulta proposada per Ibarretxe al País Basc, al capdavall s’acaba dient que després caldrà negociar amb el Govern central la voluntat popular expressada en referèndum. En la proposta del Cercle d’Estudis Sobiranistes, ja la tramitació del referèndum o consulta popular hauria de ser autoritzada pel Govern espanyol (?), i en tot cas s’hauria de cenyir a temes de competència autonòmica.

Repeteixo que em sembla molt interessant la iniciativa, pel que té de proposta transversal i de voluntat d’esgotar totes les vies que ens permet la legislació vigent. Però entenc que al final sempre toparem amb la voluntat política dels espanyols, que poden expressar a través del Govern i les seves institucions, a través dels tribunals o a través de la força. I per a això, a ells no els calen gaire estudis jurídics. Em sembla fantàstic que ens dotem de raons jurídiques i democràtiques per a avalar les nostres posicions, però en algun moment o altre, si volem fer el pas cap a la independència, caldrà prendre decisions basades més en la legitimitat que en la legalitat.

La Justícia i la conxorxa preelectoral

Finalment, i no pas per casualitat ara, el Tribunal Suprem ha acabat condemnant el que va ser President del Parlament Basc Juan Mari Atutxa (PNB), i els seus companys de Mesa Gorka Knör (EA) i Maria Concepción Bilbao (EB), d’un delicte de desobediència per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, aleshores liderat per Arnaldo Otegui. A ningú escapa que aquesta és una més de les sentències polítiques, de caràcter preelectoral, amb l’únic objectiu de pressionar l’entorn abertzale i justificar la il·legalització d’Acció Nacionalista Basca, just abans d’iniciar-se la campanya electoral.

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) els havia absolt en una primera instància, però la sentència la va recórrer el sindicat d’extrema dreta “Manos Límpias”. Tant li fa que, la fiscalia no donés suport al recurs presentat, que hi hagi jurisprudència del mateix Tribunal Suprem en el sentit de no estimar recursos particulars quan la fiscalia demana l’arxivament del cas, o que també hi hagi tants altres precedents de no acceptar recursos particulars que no són part afectada en l’afer. Tant li fa. La sentència no té cap fonament que no sigui estrictament d’interès polític, en el sentit més partidista de la paraula.

A vegades, a Catalunya, hem reivindicat que hauria de ser un requisit indispensable per als jutges que volen exercir a Catalunya, el coneixement del Dret propi de Catalunya. Una reivindicació que lògicament no ha estat mai acceptada per una crosta judicial que no necessita de coneixements jurídics per a emetre sentències, perquè en té prou amb les motivacions polítiques de cada moment. I ara toca parar els peus al nacionalisme basc. La sentència en si és prou suau, tractant-se d’un “desacatament judicial”, perquè saben que si es recorre a instàncies europees, menys corrompudes, el cas es guanyaria fàcilment; tard, però es guanyaria. I del que es tracta no és de sancionar un hipotètic desacatament sinó d’influir en el moment polític actual.

D’aquesta parcialitat i instrumentalització de la justícia en veurem un nou capítol quan es procedeixi a la il·legalització d’ANB just abans de les eleccions, calculadament per tal d’impedir que el món abertzale no tingui temps de buscar altres vies per a ser presents en la contesa electoral.

Comença la subhasta

Engegada ja la campanya electoral, els partits polítics han començat la subhasta. Els dos grans partits espanyols fan les seves promesos, cadascú al seu electorat: el PSOE promet incrementar notablement les pensions més baixes, i els ultranacionalistes del PP pretenen saltar-se l’Estatut (tant el nou com l’anterior) imposant un nou sistema lingüístic a Catalunya. Probablement, el vot del PP és més un vot de ràbia, d’odi i de visceralitat “en contra de” que “a favor de” res.

També els partits catalans participen de la subhasta, encara que sigui en forma de posar condicions per a donar suport a uns o altres. Què es demanarà a canvi d’investir President?

Naturalment que a Catalunya hi ha prou coses per a posar a la balança, des de demanar que es compleixi l’Estatut (una condició inacceptable per a cap dels partits espanyols), fins a reclamar que es canviï el traçat d’alguna infraestructura, o que es modifiqui la llei de l’avortament. Aquí és on es veurà la veritable visió nacional dels partits.

Una cosa és reclamar la modificació o la correcta aplicació de lleis espanyoles, i una altra la competència per a fer nosaltres les nostres lleis. Una cosa és demanar diners per a una determinada infraestructura i l’altra és el traspàs definitiu d’aquesta infraestructura. Una cosa són millores puntuals i l’altra la consolidació de competències i d’autogovern.

Si en la Conferència de la Tardor ERC aprovava un text en el qual es posava especial èmfasi en la necessitat de construir estructures d’estat, ara hauríem d’actuar en conseqüència i aprofitar la nostra força a Madrid (la que sigui) de cara a aquest objectiu. I no perdre’ns en reclamacions puntuals, més o menys interessants, però que deixarien les coses tal com estan; tal com estan, però amb un govern espanyol més nostre perquè hauria satisfet algunes de les nostres demandes.

Ibarretxe: la seva victòria pot ser seva; el seu fracàs també serà nostre

És curiós que en cercles sobiranistes, quan es parla de les expectatives de Catalunya per acabar decidint lliurement el seu futur, es cita molt sovint el cas d’altres països que han lluitat o estan lluitant per la seva independència: des de Montenegro i Kosovo al Quebec, Flandes, Escòcia i, naturalment, el País Basc. Però tot seguit ens afanyem a dir que cadascú segueix el seu procés, i que no sempre són exportables els models d’alliberament que estan seguint tots ells.

Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.

És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible.

Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.

Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible.

És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar...). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres.

Ens ho mirarem des de la barrera?

Ibarretxe, sol a primera línia de foc

El discurs del Lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, ahir a Barcelona, va respondre a les expectatives creades. Un home segur d’ell mateix i de les seves conviccions, que genera confiança tant pel que diu com per la serenitat i l’aplom amb què ho diu. El seu discurs, doncs, era el previsible i potser no aportava gaire res de nou més enllà de l’escenificació de les complicitats existents entre el sobiranisme basc i el català. D’una banda, tres entitats o moviments sobiranistes catalans, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, en una acció conjunta com a organitzadors de l’acte van donar una lliçó de com actuar transversalment (unitàriament) identificant-se amb un projecte similar al nostre, i per tant recolzant-lo. De l’altra, una absència significativa i preocupant: el Govern de la Generalitat.

Gaire bé només per cortesia, sembla que tractant-se d’una conferència del President del Govern basc, a la primera fila hi havia d’haver una representació del Govern català. Després posarem el crit al cel si els diputats bascos no recolzen una moció de censura contra una ministra pel caos ferroviari; però quan és hora de fer-los costat, no en un tema puntual (i marginal, malgrat la importància que puguin tenir els trens de rodalies), sinó en l’exposició d’una proposta global de modificar substancialment les relacions amb l’Estat que ens afecta directament com a país, aleshores el nostre Govern desapareix del mapa. Ni tan sols van tenir la delicadesa de rebre i d’entrevistar-se amb el Lehendakari, abans de l’acte, cosa que s’hauria pogut interpretar com un acte simbòlic de recolzament, de govern a govern.

I com que els màxims dirigents d’ERC són alhora membres del Govern, tampoc van poder ser amb Ibarretxe, abans de l’acte, com sí que ho va fer l’Artur Mas, per exemple. Això sí. Per cobrir l’expedient, tots els partits, llevat dels més espanyolistes, està clar, hi van enviar com a representants les seves cares més sobiranistes. Els partits catalans, tots, van actuar amb negligent covardia quan el president del Govern Basc va presentar la seva proposta a les Corts espanyoles; es van fer tímides notes de recolzament, però no es va fer una aposta clara de solidaritat amb els bascos, al·legant que cadascú segueix el seu procés; i tot sembla indicar que seguirem el mateix camí quan a la tardor Ibarretxe presenti la seva proposta de consulta a la societat basca.

L’exemple de les tres entitats organitzadores de l’acte, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, no sembla que vulgui ser seguit pels nostres representants polítics, més preocupats en les estratègies electorals de partit que en crear un escenari que faci possible el dret a decidir. Lamentable.

Del bienni progressista al bienni negre

Naturalment, cadascú es mira les coses des del seu prisma particular. Quan algú no participa d’una determinada activitat pot arribar a creure que aquesta no existeix o que té molt poca importància. Al capdavall, tots ens arribem a creure una mica ser el melic del món. El món gira perquè hi som nosaltres, i s’esfondre tan bon punt girem l’esquena.

Aquests dies hi ha hagut dues declaracions de dirigents d’Esquerra que tenen aquest mateix denominador comú. Joan Ridao valorava la legislatura de Zapatero dividint-la en dues parts, un bienni progressista i un bienni negre. Per la seva banda, Jordi Portabella declarava que cada vegada es manifesta més la dependència de Barcelona, del govern de la ciutat, envers el Govern espanyol.

Sincerament, a mi em costa de veure aquesta divisió de la legislatura en dos biennis, a l’estil de la política espanyola del segle XIX. Ni tan sols no em lliguen les dates d’aprovació de les lleis que podríem considerar més progressistes del govern Zapatero, la de la Dependència i la d’Igualtat de gènere, que més aviat quedarien en la segona part de la legislatura qualificada de negra per Joan Ridao. Ës clar, el que en realitat volia dir el cap de llista d’Esquerra és que hi ha una primera part progressista, i per tant acceptable, que és aquella durant la qual ERC va donar suport al Govern espanyol, i una altra de negativa que és aquella durant la qual Zapatero ha prescindit del suport republicà. En totes dues etapes, però, hi trobaríem atzagaiades ben poc progressistes i gens respectuoses amb la realitat cultural i nacional de Catalunya, com també hi trobaríem aspectes més positius, sobretot si els comparem amb el que podria esdevenir-se, o haver-se esdevingut, en cas de ser els populars al capdavant del Govern.

I el mateix podem dir de la visió de Jordi Portabella sobre el govern de la ciutat de Barcelona. No és que ara hi hagi una actuació més provinciana i més depenent de Madrid, sinó que l’únic que ha canviat és la perspectiva del regidor republicà. Per dir-ho suau, diguem que ara el senyor Portabella està veient (per ell és una descoberta) des de fora, des de l’oposició, el que ja veien abans els qui analitzaven també des de fora la política municipal barcelonina.

El món no canvia perquè no hi siguem nosaltres. Només canvia la nostra percepció. I això ens indica que caldria una mica més d’objectivitat i de rigor a l’hora d’analitzar les nostres actuacions, posicionaments i aliances.

El PP aposta per l’extrema dreta i l’anticatalanisme

La defenestració de Gallardón estava cantada. Imagino que Mariano Rajoy no gosava fer-ho fins ara perquè ell mateix devia ser conscient que no podia posar al seu lloc gent tan impresentable com l’Acebes i el Zaplana. Aconseguir que l’ex president d’Endesa es decidís a fer política obertament li ha facilitat les coses. A poc a poc, ha anat netejant el partit de “desafectos el régimen”. Fins i tot el Fraga ha trobat forassenyat foragitar Gallardón de la candidatura i del partit, pel que implica de foragitar un sector ideològic, més centrat o més moderat.

Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.

De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà.

Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions.

El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.

Mals aliats per a l’Aliança de Civilitzacions

A priori la proposta de Zapatero sobre una Aliança de Civilitzacions, com un marc de debat i de diàleg entre pobles, cultures i tradicions diverses, sembla positiva. Tret dels grups partidaris de la violència i enemics del diàleg, com és ara el Partit Popular, qualsevol amb un mínim de sentit democràtic ha de valorar positivament iniciatives de distensió i d’acostament entre móns suposadament diferents. Una altra cosa és l’eficàcia real que després pugui tenir, i l’interès personal del seu impulsor per penjar-se una medalla més enllà de la mateixa eficàcia de la iniciativa.

Però, està clar, els termes sempre es poden prestar a confusions, i això de l’Aliança de Civilitzacions no queda clar a quina mena de civilitzacions es refereix ni a quina mena d’aliances. Si algú, prou carregat de raó, pot objectar que Zapatero no sempre ha entès l’aliança entre pobles en un pla d’igualtat al si de l’Estat (evidentment no podem parlar de civilitzacions), què no es pot objectar del company de viatge que s’ha triat, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan.

Sense gaire manies, ni tan sols a l’hora de guardar les formes, en el I Fòrum de l’Aliança de Civilitzacions celebrat a Madrid, el mandatari turc ja ha posat damunt la taula com a premissa bàsica (bàsica per als seus interessos) l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. No deixa de ser una mena de xantatge: si es vol que Turquia, com a país a cavall entre Europa i Àsia, entre el laïcisme d’Estat i l’islamisme, faci de pont entre el món Occidental i el món àrab reclamen la seva admissió al si de la Unió Europea. I el tema és que aquesta incorporació s’hauria de fer segons ells sense ni qüestionar el genocidi que s’està cometent contra els kurds, ni el que es va cometre contra els armenis, ni l’opressió i la marginació en què viuen altres grups o minories ètniques al seu país.

Tal com deia el mateix Erdogan "Totes les religions comparteixen una sèrie de valors". Com tots els pobles, totes les nacions, totes les llengües. I una aliança de civilitzacions no es pot entendre sense una consideració d’igual per igual entre totes elles. Malament podrem exportar al món l’esperit de diàleg i d’entesa per a què sigui respectada la diversitat, si els seus impulsors no són capaços de respectar aquesta diversitat al de cada estat. I no és que es cometin alguns abusos puntuals o esporàdics, sinó que la mateixa Constitució turca, la legislació vigent i l’acció del govern (com l’espanyola, encara que en un grau diferent) representen una agressió institucionalitzada i permanent contra la diversitat de pobles que conviuen en el mateix estat.

L’Aliança de Civilitzacions té mala peça al teler, sincerament.

El dret a decidir, en mans dels espanyols

Aquest divendres diuen que la Federació espanyola de Futbol ha de decidir si la Federació catalana pot organitzar un partit amistós de la selecció catalana amb la d’Argentina. Normalment, es diu que les seleccions anomenades autonòmiques no poden competir oficialment a nivell internacional, però els problemes vénen, ara per ara, a l’hora de voler competir a nivell amistós. I és que el problema no és tant veure què ens permet o no ens permet l’actual legislació (que sí que permetria partits de costellada com aquests), com deixar clar qui té el poder.

Esperar a divendres per saber si es pot o no celebrar aquest partit em sembla un acte de submissió vergonyant i deplorable.

Podem parlar del dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, i fins i tot fer promeses de cara a un hipotètic 2014, però resulta que no som capaços ni de prendre’ns el dret a decidir sobre un partit de futbol amistós? Jo no sé què pot passar si el Govern espanyol declara il·legal la proposta del lehendakari Ibarretxe de celebrar la propera tardor un referèndum (que encara no és un referèndum sobre l’autodeterminació), i fins on pot arribar el desafiament que representaria prendre’s el dret a decidir com sembla que està disposat Ibarretxe. Si el desafiament es manté, les dues parts s’hi juguen la seva credibilitat. La credibilitat d’Ibarretxe, però també la del sobiranisme en general a l’Estat, i la possibilitat real de fer un pas més enllà de l’estricta voluntat del PP i el PSOE.

Però, està clar. Resulta molt fàcil parlar d’un hipotètic futur, d’un boirós 2014, sense cap mena de full de ruta ni de preparació prèvia, com estem fent fins ara. Ara no toca, entrar més a fons en la qüestió. Fem la gran manifestació a Barcelona, amb proclames abrandades de patriotisme, refermant el nostre dret a decidir, però després no som capaços ni de començar a prendre’ns el dret a decidir en un tema intranscendent com un partit de futbol, que no entra en contradicció amb cap llei espanyola (és un partit amistós), ni afecta a cap interès directe de l’Estat... Com volem que ens prenguin seriosament una fita tan pretesament ambiciosa com la del 2014, si no som capaços de fer valdre la nostra voluntat en un insignificant partit de costellada?

És possible que divendres la Federació espanyola de Futbol acabi autoritzant el partit entre la selecció catalana i l’argentina, però evidentment haurà estat una victòria rotunda dels espanyols. Són ells els qui, amb el consentiment de les nostres institucions, hauran refermat la seva autoritat i hauran negat el nostre dret a decidir.

L’orgull de l’africanitat

Coalició Canària sembla disposada a reivindicar la recuperació dels topònims propis de l’illa, en la seva versió original, és a dir en una variant del Tamazig anomenada guanxe. Recordo que la primera vegada que vaig anar a les Canaries en va sorprendre l’existència d’unes pintades a l’estil de “Godos fuera”. Em semblava d’una memòria històrica prodigiosa assimilar la presència dels espanyols a les illes, amb l’època de la invasió dels gods. D’aquella llengua pròpia de les illes ja no en queda res. No solament s’hi va imposar el castellà, perseguint la llengua dels autòctons (encara que un rei ignorant, cínic o mesquí vulgui ignorar-ho) fins a fer-la desaparèixer, sinó que amb el temps també han intentat esborrar-ne el rastre que podia quedar en la toponímia.

Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes. La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia.

I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita!

De moment, però, la pretensió de Coalició Canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.

La raó de la Carme Chacón

Ja en campanya electoral, CiU té molt d’interès en presentar el PP i el PSOE com a dos partits molt iguals, com si al capdavall fos el mateix haver de pactar amb l’un o amb l’altre. Un criteri que se sent també en àmbits i cercles independentistes més radicals, i fins i tot ho diu el darrer comunicat d’ETA. Per això, la candidata socialista Carme Chacón ha sortit dient que no és el mateix el qui obre la porta a un nou Estatut (encara que després el retalli) que qui hi presenta un recurs al Constitucional; no és el mateix el qui tolera que el català sobrevisqui amb penes i treballs que qui ataca frontalment la llengua catalana; no és el mateix el qui amb comptagotes i regatejos constants accepta petits traspassos de competències que qui els voldria bloquejar tots i recuperar les competències que ja s’han cedit; no és el mateix... en això té raó.

El que no veig que tingui tanta raó és en la diferència entre el PP i el PSOE en determinades polítiques econòmiques i socials, com les del mateix ministeri de la Chacón.

Com que estem en campanya electoral, des de l’oposició és fàcil prometre l’oro i el moro, i des del govern emprendre accions de cara a la galeria. És el cas de les darreres actuacions presentades per la ministra i candidata Carme Chacón. Com que és evident que un dels grans problemes de la societat espanyola, i la catalana, és el de la vivenda, la ministra s’afanya a impulsar mesures per a promoure vivenda protegida. I una d’aquestes mesures és que els empresaris de la construcció i promotors immobiliaris podran acollir-se als beneficis de la vivenda protegida fins i tot després d’haver-los posat al mercat.

És a dir: fins ara un empresari podia decidir tirar endavant una promoció de vivenda de renda lliure, de manera que establia els preus al seu arbitri amb moltes més possibilitats d’obtenir-ne sucosos beneficis (diguem que darrerament escandalosos beneficis), encara que amb el risc que li costés de vendre els pisos. O bé podia optar per construir vivenda protegida que, amb les aportacions de l’administració, es podien vendre molt més fàcilment encara que amb uns beneficis menors (però beneficis igualment).

Ara, hi ha una certa crisi en la construcció, en bona part motivada pels excessos de les promotores i immobiliàries que han fet d’un bé bàsic de consum com és la vivenda una eina d’especulació i de beneficis desorbitats, a costa dels ciutadans que no tenen altra opció que comprar un pis, al preu que sigui. Aleshores, per tal d’evitar que les empreses que s’han engreixat en època de vaques grasses s’hagin d’estrènyer el cinturó en èpoques de no tan grasses, la ministra candidata els ho arregla amb la nova normativa. Els empresaris, a partir d’ara, podran emprendre la construcció de vivenda de renda lliure, i si els surt bé en podran continuar com fins ara traient beneficis extraordinaris; però si, degut a la crisi, els costa massa de vendre els pisos aleshores es podran acollir al règim de renda protegida, que els facilitarà la seva venda, encara que els beneficis no siguin tan exagerats.

Fantàstic. Ni un sistema liberal a seques ni un sistema socialista; una solució intermèdia. Si hi ha beneficis s’aplica el liberalisme econòmic (l’empresari se’ls ha guanyat), i si hi ha pèrdues aleshores socialitzem (entre tots, a través de l’administració, ens en fem solidaris). No és el mateix el PP que el PSOE, com diu la Carme Chacón; dubto que el PP hagués gosat emprendre una mesura d’aquestes característiques, perquè des de l’esquerra se’ls hagués dit de tot, i amb tota la raó del món, està clar.

Carod i les relacions internacionals

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada: la segona edició del tripartit potser no és tan agitada com la primera, però en línies generals manté un perfil relativament baix i grisós. Quan algú parla de la mediocritat d’aquest govern i de la manca d’ambició nacional, se li respon amb un reguitzell de lleis i d’actuacions fetes des del Govern inqüestionablement positives. Només faltaria que no hi hagués cap balanç a presentar! En tot cas, sí que podem parlar, des de la perspectiva d’Esquerra, d’algunes excepcions: el Conseller de Cultura, malgrat no haver resolt a temps el tema de TV3 al País Valencià, i el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira en tota la vessant de política exterior.

El reforçament de la xarxa de delegacions de la Generalitat arreu del món, la proposta de rellançar l’Aliança Lliure Europea, i els acords de col·laboració amb el Govern escocès són una mostra d’aquesta bona direcció que ha pres la política exterior de la Generalitat, regida des de la Vicepresidència. La Generalitat ja tenia, a través del COPCA, una xarxa d’oficines encaminades sobretot a les relacions comercials amb l’exterior; en un primer moment, el govern de Maragall va procedir a tancar alguna d’aquestes delegacions, com la del Marroc i la de Roma, però d ela mà de Josep Lluís Carod Rovira s’ha recuperat i enfortit aquesta xarxa, dotant les oficines existents d’un contingut una mica més de representació política.

L’Aliança Lliure Europea, era un grup parlamentari europeu on s’hi aplegaven des dels independentistes catalans, bascos, escocesos i flamencs, a alguns partits verds i algun que altre diputat que no es podia adscriure a cap altre grup. Una mena de calaix de sastre amb molt poca efectivitat i incidència real al si del Parlament Europeu, però que ara, amb el reforçament de les posicions sobiranistes de catalans, bascos, escocesos, gal·lesos i flamencs, es vol enfortir per tal que sigui realment un grup de pressió que faciliti el reconeixement de possibles nou Estats al si de la Unió europea. Si des del Govern sembla que hi ha una decidida voluntat de potenciar les relacions internacionals des d’uns perspectiva d’Estat, al sí del partit també hi hauria d’haver una estructura mínimament sòlida i competent que cobrís aquesta àrea de relacions internacionals. A l’executiva nacional, per exemple, hi ha dues vicesecretaries de Coordinació institucional i de Coordinació interna, i quatre secretaries, la d’Imatge i comunicació, la de la dona, la d’organització i finances, i la d’acció municipal; no hi ha cap secretaria de relacions internacionals.

No sé fins on pot arribar l’acord de col·laboració amb el govern escocès i amb el SNP, però és evident que és important mantenir llaços institucionals i de partit amb el Govern i amb els nacionalistes escocesos, que poden ser uns bons aliats de cara a les nostres aspiracions a poder exercir el dret a decidir. Però també és evident que si al capdavall el que volem és que la voluntat dels catalans sigui acceptada pel conjunt d’Europa no ens podem limitar a buscar suports amb altres nacions sense estat, sinó que hem d’apuntar cap a aquells que tener un poder decisiu al si de la Unió europea.

Només a títol anecdòtic, o de pura coincidència, el mateix dia que Carod Rovira s’entrevistava amb el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, Duran i Lleida es reunia amb Durao Barroso president de la Comissió Europea.

De la frivolitat a la irresponsabilitat

Ahir ens va sorprendre el Periódico anunciant a bombos i platerets que el Govern espanyol ajornada l’adjudicació del túnel de TGV pel centre de Barcelona per després de les eleccions. Si hem de creure en la paraula de l’alcalde de Barcelona i dels membres del Govern català, la decisió s’hauria pres sense ni tan sols comunicar-ho, tot i ser companys de partit. Ajornar l’adjudicació no vol dir, està clar, ni anul·lar el projecte ni canviar-ne el traçat, simplement vol dir evitar que el tema els pugui perjudicar electoralment. Però sí que pot donar peu a una possible modificació de la proposta inicial, en funció del resultat electoral.

De ben segur que molts dels qui s’oposen al pas del TGV pel centre de Barcelona ho fan sense tenir uns mínims coneixements de les dades tècniques del projecte i per tant sense tenir elements de judici sobre els riscos que pot comportar. És perfectament raonable, però, la por dels més directament afectats, vista l’experiència que ens diu que fins ara tots els projectes tècnics que s’han efectuat en aquesta àrea tenen esquerdes, esvorancs i enfonsaments (Carmel, Línea 9 del metro, TGV fins a Sants...). Els partits polítics, com ja és habitual, fan la seva demagògia, la que els convé en cada moment, i se sumen al festival de la confusió. CiU havia apostat inicialment per fer passar el TGV pel centre de Barcelona, amb estació a Gràcia inclosa; ERC, quan era al govern municipal parlava en veu baixa del projecte per no fer enfadar els seus socis de Govern, i només ha sortit ara a alinear-se amb CiU quan ha estat a l’oposició.

El més preocupant, però, és aquesta frivolitat i manca de responsabilitat dels polítics, en aquest cas del Govern espanyol. Podem passar anys discutint un tema, i de cop i volta es pren una decisió improvisada i motivada tan sols per interessos electorals. És el mateix que ha passat amb la MAT. Després d’anys d’indecisió i d’especulacions de tota mena, quan el mediador europeu està a punt de treure la seva proposta definitiva, se li avança el Govern per indicar un solució que no és cap de les que s’havien estudiat fins ara.

I un cas semblant, pel que fa a la irresponsabilitat i manca de credibilitat dels polítics és el cas del traspàs de rodalies Renfe. El Govern de CiU havia tingut la possibilitat d’obtenir aquest traspàs de rodalies, però en unes condicions que es van considerar inacceptables. Fa uns mesos Zapatero amb tota solemnitat va anunciar que el mes de gener estaria enllestit el traspàs de la xarxa ferroviària de rodalies, i el tripartit es vantava d’haver aconseguit en tan poc temps el que CiU no havia fet en 23 anys. Dins del tripartit, ERC no deia, està clar, que el traspàs aquesta vegada podia ser possible gràcies a l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero. Però ara resulta que res de res. Ara resulta que, com en l’època de Pujol, el Govern espanyol ofereix el traspàs en unes condicions inacceptables. I a més, uns i altres intenten justificar-ho dient que el traspàs té unes dificultats tècniques que no permeten anar amb presses. Unes dificultats tècniques que ja se sabien des de l’època dels Governs de CiU, quan Zapatero va donar la seva paraula (que val menys que un zero a l’esquerre), o quan des del tripartit es deia que això ja estava fet.

Lamentable, sincerament.

De clans mafiosos i altres bandes

Aquests dies es parla del judici que es celebra a Barcelona contra els acusats d’haver ferit greument un guàrdia urbà, en uns confusos aldarulls al barri antic de la ciutat; es parla també de les presumptes tortures que podria haver rebut un ciutadà basc en ser detingut, acusat de pertinença a ETA; i, encara que no se’n parli, jo hi afegeixo l’anècdota que va viure l’eurodiputat Ignasi Guardans a l’aeroport de Barcelona que ha acabat amb una denúncia per abús d’autoritat i actuacions arbitràries de la Guàrdia Civil. Tres fets ben diferents però que tenen un element en comú: en tots els casos, davant d’actuacions presumptament irregulars de membres dels cossos i forces de seguretat es crea de forma sistemàtica una conxorxa de complicitats corporativistes per tal defensar a ultrança els agents implicats, fent-se solidàriament còmplices de les actuacions irregulars i desprestigiant així el conjunt del cos.

En el cas de Barcelona, el fet és que hi ha prou testimonis que parlen d’una certa complicitat prèvia entre els okupes de l’edifici municipal on es feia una festa il·legal i la mateixa guàrdia urbana, i ara ha aparegut un vídeo en què es veu com els agents eren bombardejats des de l’edifici amb tota mena d’objectes. I de fet, la primera declaració dels agents va ser que el que va ferir el guàrdia va ser un test tirar des d’algun dels balcons. Després, van canviar la declaració i tots van fer pinya girant l’acusació contra unes altres persones. Que en la sessió inaugural del judici hi hagués representants de diverses organitzacions humanitàries i de drets humans no és casual ni gratuït.

En el cas del País Basc, és del tot inconcebible que se’ns vulgui fer creure que per fer entrar un detingut dins d’un vehicle, encara que sigui forcejant una mica ell sol enfront de quatre agents, en surti amb una costella trencada i una perforació de pulmó, i que es tardi més de 10 hores a portar-lo a un centre hospitalari. Però, en lloc d’obrir una investigació per aclarir els fets, es fa pinya solidària amb els guàrdies civils implicats i es prohibeix a l’hospital emetre comunicats sobre l’estat del detingut.

En el cas de l’Ignasi Guardans, és evident que la Guàrdia Civil de l’aeroport estava cometent unes irregularitats manifestes, obligant als passatgers a descalçar-se sense cap motiu i abans de passar pel detector de metall. Qualsevol comandament honrat, en denunciar el cas, hauria com a mínim amonestat els guàrdies implicats en l’arbitrarietat, però en una actitud xulesca el que van fer va ser obligar-lo a ell a fer el mateix.

En tota mena de col·lectiu hi pot haver individus que cometin irregularitats, o simplement es poden cometre errors puntuals. Però, quan es donen aquestes respostes corporativistes el que es fa és assumir que les irregularitat i els abusos formen part de l’actuació institucional del cos. Aleshores, no es tracta de parlar d’actuacions puntuals reprovables sinó de clans mafiosos i bandes armades que actuen impunement enfotent-se de la legalitat i dels drets del ciutadans que teòricament haurien de protegir.

El 2014, referèndum, i el 2023 concert econòmic

Dies enrere, quan escrivia que en aquests moments ERC no treballa en la perspectiva del 2014, algú em va recriminar dient que això no era cert, que l’aposta pel 2014 era real i seriosa. Tan seriosa que ara surt Joan Ridao i ens diu que espera (és només un desig, però ell optimisme de mena hi té prou confiança) que d’aquí a quinze anys, el 2023, Catalunya gaudeixi d’un sistema de finançament equiparable al del País Basc.

I, entremig, el 2014 què?

No em queixaria tant del fet que Esquerra treballés amb la voluntat, a mig termini, de millorar el finançament de Catalunya, i per tant d’aparcar de moment el tema de la independència, com del frau que representa proclamar una cosa i fer-ne una altra. Algú podia pensar que eren molt incauts els qui en la Conferència Nacional de la tardor van aprovar un document on es preveia celebrar un referèndum el 2014, comptant que llavors ERC seria la força hegemònica al si de l’esquerra catalana; algú podia pensar que era inconcebible que es continués treballant com si la consulta popular del 2014 fos quelcom que es pogués improvisar a darrera hora, i que per tant no calgués preparar la majoria social que pugui fer-la possible; però és que, ara, els mateixos que ens feien aquelles proclames ens diuen que si tot va bé d’aquí a 15 anys esperen poder tenir dins de l’Estat espanyol un sistema similar al concert econòmic.

Curiosament, Joan Ridao feia aquestes afirmacions comentant les dades de la darrera enquesta sobre el grau de satisfacció política dels ciutadans, segons la qual més del 60% de la població estaria insatisfeta amb l’actual situació política. I hi afegia que les properes eleccions serien un bon moment per passar comptes amb els responsables d'aquesta insatisfacció. No sé cap on mirava quan parlava dels responsables d’aquesta insatisfacció, però no li hauria anat malament tenir un mirall al davant.

La legitimitat democràtica del 51%

Sembla que està perfectament establert i consolidat que la legitimitat democràtica s’aconsegueix amb un 51%, encara que amb l’abstenció representi una xifra força inferior a la majoria dels ciutadans. Així funciona arreu del món democràtic. I només s’entén com a rabieta de mal perdedor el posar en dubte aquesta legitimitat quan el qui ha guanyat pels pèls ha estat l’adversari. Ja diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. Perquè, en tot cas, el que no tindria cap sentit és que al·legant falta de legitimitat al 51% es donés per bona la posició del 49% restant.

Dit això, em sembla que no podem frivolitzar quan parlem de l’hipotètic referèndum per a decidir el nostre futur.

Josep Lluís Carod Rovira, molt encertadament al meu entendre, deia que el procés cap a l’exercici del dret a decidir no el podíem fer ni sense ni contra els socialistes i els convergents. Unes afirmacions que contradeien obertament aquell frustrat full de ruta que ERC havia d’aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. Després, va sortir Artur Mas amb la seva vague proposta de la casa gran del catalanisme, argumentant que havíem d’exercir aquest dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, però també buscant sempre un ampli consens.

Una majoria del 51%, per entendre’ns, avui mateix es podria aconseguir amb un acord a la basca, entre CiU, ERC i IC-V. Però, al marge de la manca de voluntat política d’uns i altres per a subscriure un acord d’aquestes característiques, algú s’imagina què podria passar fent un front nacionalista en contra d’una minoria tan forta, PSC-PP, que tindria el ple recolzament de Madrid? O millor dit, algú creu que cap polític sensat, de CiU o d’ERC, s’aventuraria a desafiar l’Estat, quan no hem estat capaços de fer-ho ni per forçar un partit de futbol internacional de caire amistós?. No s’hi val a enganyar a la ciutadania, fent-li creure que un bon dia sumarem aquesta xifra màgica del 51% i proclamarem la independència. En aquell mateix document que ERC va aprovar la tardor passada, malgrat les proclames externes, s’acabava dient que demanaríem a Madrid i negociaríem el traspàs de la competència per poder convocar referèndums. Per ser honestos hauríem de dibuixar amb més precisió el possible escenari, i tenir previst (amb totes les conseqüències que se’n podrien derivar) com es reaccionaria davant la negativa del govern i la intervenció amb tots els recursos legals que té al seu abast (polític, judicial, militar...).

Quan s’escaigui, un 51% en qualsevol consulta popular, i per tant també en un referèndum per l’autodeterminació, dóna una majoria perfectament legitimada des del punt de vist democràtic. Ara bé, nosaltres, si volem ser seriosos, hem de treballar per arribar a poder exercir el dret a decidir, sense tenir en contra, com deia Carod Rovira, ni socialistes ni convergents, o com deia Artur Mas, amb una àmplia majoria dels dos terços.

Monarquia amb data de caducitat

Ja se sap que en política no es pot “matar tot el que és gras”, ni es pot anar a “cops de pal de cec”, ni jugar sempre a “batalles perdudes”, ni es pot prescindir de “tirar-ne un bon tros a l’olla". Vull dir que, per més que un tingui els seus ideals i les seves utopies, en política també s’ha de tocar de peus a terra, tocar els problemes reals que afecten a la gent, i en definitiva posar de manifest l’eficàcia i la utilitat de l’opció que es defensa. I més quan es tracta d’una opció amb voluntat de govern. Entre la realitat del dia a dia, la gestió de la quotidianitat, i la defensa dels grans ideals o objectius a llarg termini hi ha un bon recorregut. Limitar-se només a aquests darrers objectius implica quedar-se en una certa marginalitat (tanmateix ben útil, i que cal que algú cobreixi permanentment), però oblidar-se’n del tot representa caure en un possibilisme paralitzant que en el millor dels casos pot comportar una millor gestió del sistema.

No ens podem passar la vida cridant només “fora la monarquia, visqui la República”, però tampoc oblidar-nos del tema i donar per fet que el sistema és inqüestionable o inalterable. Per això em sembla interessant el plantejament d’IC-V de començar a parlar de la data de caducitat de la monarquia espanyola.

El derrocament de la monarquia espanyola, tenint en compte que tant el PP com el PSOE han manifestat sempre una gran vocació monàrquica, sembla tan utòpic com inabastable. Però la proposta dels d’IC-V, que fins ara tampoc no havia qüestionat mai la monarquia i que feia el mateix que ERC en el sentit d’afirmar-se com a republicans sense furgar més en el tema, podria tenir més sentit, i sobretot més possibilitats d’èxit. La crema de fotografies, com a acció testimonial pot satisfer i complaure els mateixos autors, però difícilment farà avançar cap a l’objectiu republicà; més aviat encén i provoca adhesions cap a la monarquia sobretot a les Espanyes. En canvi, proposar un procés no tan traumàtic com el que proposa IC-V de no renovar successòriament l’actual monarquia, pot tenir més possibilitats d’èxit si tenim en compte que les adhesions monàrquiques, en molts casos, ho són sobretot a la figura de Joan Carles.

No cal que digui que jo no crec en la bondat del paper que li atribueixen durant el període de la transició (perquè tampoc crec en la bondat de la transició), i molt menys encara en l’intent de cop d’Estat del 23-F, però cal admetre que sí que hi ha una part important de la població que ho veu així. Suposo també que molts republicans poden adduir que com a catalans ens importa un rave el sistema polític espanyol, si el nostre objectiu és la independència. Seria el mateix argument que dir que no cal plantejar una reforma del sistema de finançament de les autonomies, ni l’acceptació de la plurinacionalitat i pluriculturalitat de l’Estat, ni en definitiva anar a participar de les Corts espanyoles ni reformar o incidir sobre les seves lleis i els seus pressupostos. I no oblidem que, al capdavall, la monarquia és un element més, i no pas poc important, de cohesió de l’Estat i per tant d’impediment per avançar cap a la independència.