Ple suport a la violència

Alguns sectors acusaven ahir el Govern espanyol de passivitat davant de les agressions del Marroc contra el poble sahrauí. Tal com estava previst les forces militars del règim dictatorial del Marroc van irrompre violentament al campament instal·lat als afores de Al-Aaiun. Tothom n’estava informat i no va ser cap sorpresa per a ningú. Seguint el protocol habitual en aquests casos, es van retirar primer els informadors i el possibles observadors internacionals, per tal que no quedessin testimonis de l’actitud violenta de l’exèrcit marroquí. Però no és cert que la comunitat internacional, i en concret l’Estat espanyol, s’hagi mostrat passiva en aquest cas, com no sol mostrar-s’hi mai.

El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats.

El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.

La seguretat com a forma d’ostentació

Aquests dies hem viscut un desplegament descomunal, publicitari i de seguretat, en motiu de la visita de Benet XVI. Els mitjans de comunicació hi han col·laborat esplaiant-se amb tota mena de detalls sobre el dispositiu de seguretat i sobre cadascun dels preparatius per a la visita de cap de setmana del Cap de l’Església Catòlica. L’anècdota del policia negligent que havia perdut els papers sobre el dispositiu de seguretat ha acabat de reblar el clau. El Ministre de l’Interior va haver de sortir al pas per a tranquil·litzar la població: tot estava sota control i l’Estat garantia la seguretat de tan il·lustre visitant.

Per a ser informativament correctes, haurien d’haver aclarit que moltes de les mesures que ells presentaven com a dispositiu especial de seguretat, no eren sinó simples rutines que es prenen cada vegada que hi ha un Cap d’Estat o una concentració important de persones. Però, al marge d’aquesta magnificació que n’han fet els mitjans, sembla evident que tots plegats s’han passat de la ratlla. Quantes vegades s’han fet cimeres amb Caps d’Estat, amb dispositius de seguretat molt més eficients, però també molt menys ostentosos. O és que a Santiago de Compostel·la el risc era menor que a Barcelona?. Si ens quedem amb l’espot publicitari de la Sagrada Família com a reclam turístic, la resta ha estat un bluf; tampoc calia esperar-ne més. Aquesta vegada fins i tot han hagut de donar ordres a la policia perquè quantifiqués a l’alça el nombre d’assistents o seguidors dels actes, quan normalment, quan es tracta de valorar quantitats de manifestants, sempre els compten a la baixa.

Als inicis del Govern de la Generalitat de Josep Tarradellas, quan disposava d’un pressupost que no donava per més que per a administrar l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, li agradava sortir amb el cotxe oficial, banderetes alçades i una comitiva de vuit motoristes al davant i al darrere. No eren mesures de seguretat, sinó d’ostentació; calia fer ben visible la seva presència. Sincerament, tantes mesures de seguretat en la visita de Benet XVI crec que anaven molt més dirigides a l’ostentació i a satisfer la vanitat, personal i institucional, del personatge que a garantir-ne la seva seguretat.

Feta la llei, feta la trampa. O fer de la trampa, llei

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, l’Artur Mas anunciava que disposava d’un informe tècnic segons els qual el Concert econòmic era compatible amb la Constitució Espanyola. I aquests dies, Francesc Homs va presentant el seu llibre Dret a decidir: Estació Concert on reitera aquesta mateixa tesi. No és pas nova aquesta dèria de voler trobar escletxes legals en la legislació espanyola que ens permetin canalitzar les nostres reivindicacions. Ja ens va passar amb el tema de la Llei de Consultes populars, i no és pas tan diferent al discurs que també podem sentir des d’altres opcions independentistes en el sentit que tenim a favor nostre l’aval de la sentència del Tribunal Internacional sobre el cas de Kosovo, o de la mateixa Unió europea que també preveuria una ampliació interna per la via de la segregació.

Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas.

Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “...d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “...d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven.

Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.

No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania.

El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet quw no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social... en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos.

Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.

La deshonestedat no és política, sinó personal

Políticament, es podria entendre gaire bé tot. Es podria arribar a entendre, fins i tot, que hi hagués persones i grups que consideressin que això de la llengua catalana no té cap importància, que no val la pena conservar-la, que si ens podem entendre tots en castellà o en anglès no cal entossudir-se amb una llengua de només 10 milions de parlants. Com es podria entendre que hi hagués ultraliberals que creguessin que no cal protegir el patrimoni natural o cultural; sobreviuran i es mantindran aquells elements del patrimoni que la mateixa inèrcia de la societat, lliurement, vulgui que es mantinguin.

Ara bé, el cas dels nacionalistes espanyols va molt més enllà. No es tracta de tenir polítiques més o menys hostils envers la llengua i la cultura catalana, ni tan sols que esgrimeixin arguments com el bilingüisme només allà on els convé mentre el combaten allà on ja predomina el castellà; o que defensin la paritat lingüística per llei només en aquells casos en què el català comença a normalitzar-se; o que defensin un bilingüisme teòric només en la mesura que saben que és el pas previ a la desaparició del català. No es tracta només d’aquestes formes de perversitat política. Quan la Dolores Cospedal i l’Alícia Sánchez-Camacho afirmen que el castellà ha estat eliminat de les aules, i també dels patis, no és que siguin unes persones absolutament ignorants que desconeixen que la castellà és la llengua dominant als patis de les escoles, que tots els informes seriosos asseguren que el nivell de coneixement de castellà a Catalunya no és inferior al de la resta de l’Estat, que el percentatge real d’ús del castellà a les aules és molt superior al que marca la Llei.

No són ignorants. Saben i coneixen perfectament la realitat catalana; per això sovint prefereixen que les frases més altisonants en contra de la política lingüística o educativa de Catalunya les diguin dirigents de fora, perquè ells en més d’una ocasió han hagut d’admetre que no hi havia cap mena de persecució del castellà, ni hi ha problemes d’aprenentatge a les escoles que no siguin comuns a tots els alumnes, ni hi ha problemes de convivència per motiu de llengua. El que passa és que es tracta de persones absolutament deshonestes, que no tenen cap mena d’escrúpol ni de dignitat personal a l’hora de mentir de la manera més grollera per a aconseguir el seu objectiu d’eliminar la llengua catalana. Tenim dret a sentir fàstic per aquestes persones, al marge de les seves idees polítiques.

Futur negre per als Rajoy, pitjor per als Zapatero

Sempre s’havia tingut com una mena de tabú, intocable, la qüestió dels cognoms. Per als buròcrates hispànics la por ja hi era a qualsevol mena de canvi pel que fa al nom, com si, un cop fet el registre del nounat, nom i cognom fossin quelcom inalterable, etern. Està clar que en el seu cas hi havia la por afegida, o primordial, a què el canvi tingués una voluntat normalitzadora des del punt de vista de la llengua. La catalanització del nom va ser relativament fàcil, perquè era evident que es tractava d’una imposició flagrant; d’aquelles que els espanyols després tenen la barra de negar. Però, pel que fa als cognoms, la cosa ja és diferent. Des del 1999 la llei permet canviar l’ordre dels cognoms així com canviar-lo si hom en pot justificar les causes; i aquí hi poden entrar raons de llengua, un cognom amb més tradició catalana o una simple correcció de la grafia original, o raons d’estètica donat que hi ha cognoms que poden tenir connotacions pejoratives.

La proposta de modificació del Codi Civil, pel que fa al registre dels cognoms, és, si més no, curiosa. Probablement, els canvis que s’hi volen introduir vénen motivats per un excés de zel a l’hora de trencar amb qualsevol discriminació sexista. Amb el sistema actual, que lògicament es podria simplificar per fer-lo més àgil, es garanteix la pervivència de tots els cognoms, excepte aquells que poden ser malsonants, així com es possibilita la correcció d’aquells altres que evidentment han sofert deformacions a mans de buròcrates displicents. I en tot cas, els canvis són l’excepció. La nova proposta introdueix, d’una banda, que l’elecció del cognom sigui una norma i, de l’altra, que intervingui l’ordre alfabètic quan no es digui el contrari o quan no hi hagi acord entre la parella. De manera que hi haurà molts més canvis de cognoms, amb l’enrenou que això pot suposar per als qui estem acostumats a associar una família amb uns cognoms, i el procés de desaparició d’alguns cognoms també es pot accelerar.

Però el més sorprenent del cas és la introducció de la prevalença de l’ordre alfabètic. Si s’aprova tal com se’ns ha dit, voldrà dir que es produirà una tendència a proliferar els cognoms que comencen per les primeres lletres en detriment d’aquells que comencen per les darreres. Amb el temps, hi haurà molts més Àlvarez o Costa que no pas Sànchez o Verdaguer. Als Rajoy tampoc se’ls augura un bon futur, però pitjor serà per als Zapatero.

Si has begut, no condueixis

Tots plegats n’estan fent un gra massa. Només cal veure el telenotícies de Televisió de Catalunya, on cada dia ens informen de tots els detalls dels preparatius de la visita del Papa a Barcelona: la col·locació dels primers suports per a les pantalles gegants, la distribució de les cadires, la retirada dels contenidors de brossa, la targes identificatives... qualsevol detall, que lògicament s’ha de tenir en compte en qualsevol esdeveniment de masses, ens és explicat minuciosament com si es tractés de la notícia del dia. No es pot entendre des d’una òptica professional periodística, sinó des d’una militància propagandística desmesurada.

És tant el rebombori artificial que han creat els mitjans de comunicació, que finalment obliguen a tothom a pronunciar-s’hi. A mi em sembla molt bé que vingui aquest senyor, com si ve el Berlusconi; a aquest diu que li agraden les "nenes". Ni l’espero ni tinc cap necessitat de manifestar-m’hi en cap sentit. Només em queixo que la seva visiti ens costi tants diners públics, que podrien esmerçar-se en moltes altres accions més positives. Tampoc sé quin interès tenen els d’Iniciativa en manifestar que ells “no l’esperen”, quan comparteixen govern, municipal i autonòmic, amb els qui s’han passat de la ratlla en el desplegament i el dispendi de benvinguda. Ja em sembla bé que algú posi senyeres als balcons per a expressar, no al Papa sinó als mitjans de comunicació que en faran el seguiment, la catalanitat del país; però tampoc cal donar-hi tanta importància, perquè en l’àmbit internacional té més ressò la retransmissió d’una final de Copa d’Europa, per exemple. I posats a fer guerra de banderes, els espanyols també faran la seva.

Tots plegats s’estan passant de la ratlla, amb una disbauxa de diners i de recursos impròpia d’una organització religiosa que parla de “caritat i de pobresa” (quin cinisme!), i d’unes administracions que s’autoqualifiquen de laiques i que tenen la barra de dir que la seva prioritat és la crisi econòmica. Per acabar-ho d’adobar, el Mariano Rajoy surt amb la bajanada de dir: 'Que el Papa parli en català és el millor que li ha passat mai a la llengua'. És impossible que ho digui ningú amb dos dits de front, amb un mínim de senderi. L’únic que se m’acut és recordar-li aquell eslògan publicitari: “Si has begut, no condueixis”.

Els eslògans preelectorals

La professionalització de les campanyes electorals ja ve de lluny. De la mateixa manera que un fabricant de sabons o de iogurts no es tanca al seu despatx per a elaborar i decidir com ha de ser la campanya publicitària, sinó que ho encarrega directament a una empresa especialitzada, els partits polítics feien el mateix. I dic “feien” perquè, mirant alguns eslògans de precampanya hom diria que n’hi ha que han decidit emprendre la direcció publicitària pel seu compte. I això sembla més evident en aquells partits que lluiten desesperadament per salvar-se de la desfeta anunciada, com si davant l’evidència no els quedés altra alternativa que la d’assumir-ne directament la responsabilitat.

Els publicistes professionals saben que han de trobar un bon esquer per a atraure el públic al producte, i per això tan important és tenir en compte les característiques del públic a qui va adreçat el missatge com les característiques de producte en si. Un exemple el tindríem en aquell cartell socialista de l’”increïble home normal”, en què es presentava José Montilla disfressat de Superman. No cola. Ni pel perfil del votant socialista ni molt menys pel perfil del President de la Generalitat. Dubto que cap empresa professional de la publicitat hagués tingut aquesta pensada.

Un recurs habitual en el món de la publicitat és el de cercar frases amb doble sentit, de manera que si en un sentit el producte és bo, en l’altre encara és millor; t’ho miris com t’ho miris, aquell és el producte ideal. I aquí també trobem alguns eslògans preelectorals que tenen tot l’aire de ser amateurs, en la mesura que han oblidat que en aquests casos cal tenir molt en compte que el doble sentit no pugui tenir una interpretació negativa. Quan des d’Esquerra, per exemple, es fa gala del vot republicà com el vot de la “gent valenta”; compte!, perquè més d’un pot interpretar que “s’ha de ser valent per votar Esquerra!”, a aquestes alçades. I quan els socialistes exhibeixen el lema que “ser català és treballar dur i amb les idees clares” més d’un pot interpretar que els socialistes ja tenen assumit que pel fet de ser catalans hem de treballar dur, més dur que els altres, perquè una part dels nostres diners se’ls queden a Madrid.

En política, més que en l’àmbit comercial, s’ha de tenir en compte també la campanya dels adversaris. A l’enemic més fort se l’ha de fustigar, però al feble val més oblidar-lo, ja que altrament és fer-li propaganda. I això darrer és el que estan fent, de forma ben conscient, molts mitjans de comunicació amb el partit xenòfob de Josep Anglada, a qui estan regalant milions i milions en publicitat gratuïta, encara que sigui aparentant que l’ataquen.

O és l’efecte contrari a l’esperat que pot tenir un dels darrers eslògans del PSC autoafirmant-se com a “ni independentista, ni de dretes”; quan totes les enquestes assenyalen una forta davallada d’Esquerra i una tímida o dubtosa aparició d’alguna altra força independentista, aquest eslògan el que fa és situar l’independentisme en un lloc molt més central del que li donen les enquestes. Està clar que també podria ser que en lloc de referir-se a què el PSC es troba al mig, entre la dreta convergent i l’independentisme republicà, en realitat es referís a què és molt diferent de CiU a qui els socialistes considerarien independentista i de dretes. En aquest darrer cas el que fallaria és la credibilitat que ha de tenir qualsevol lema publicitari. Perquè, avui per avui, no és creïble ni presentar CiU com a independentista ni presentar els socialistes com a partit d’esquerres.

Iceta i la Laura més conservadora

La història de la Laura, la de la Ciutat dels Sants, ha esdevingut un estereotip per explicar aquella mentalitat tancada, incapaç de veure la realitat tal com és sinó tal com un mateix se l’ha anat figurant a base de prejudicis. I el passatge més evident d’aquesta actitud és el de l’arribada de la noia, procedent de la capital; hom l’esperava que arribés amb un vestit i un posat provocatiu, descarat, que seria el blanc de totes les crítiques de la vella comarquinal. Però no, va resultar que la noia baixava del tren amb un vestit fosc, tapada fins al capdamunt i fins al capdavall; però, enlloc de reaccionar dient que no era tal com se l’havien figurat, la reacció de la societat tancada i ultraconservadora va ser pitjor encara: no solament l’acusaven de ser altiva i provocadora, sinó que a més es presentava amb aquell posat reservat i discret per a dissimular-ho.

Això mateix els està passant als socialistes. Dia sí, dia també, i sempre d’acord amb els seus mitjans de comunicació afins, llancen grans desafiaments a CiU perquè es defineixin sobre si són o no son independentistes. Està clar, ara a ells els convindria que diguessin que sí que ho són per a poder presentar-se com la força assenyada que ocupa la centralitat. I no hi fa res que l’Artur Mas digui i reiteri que la independència no entra en el seu programa, al marge del posicionament personal de cadascú, i que no faran ni tan sols la consulta que els demana Esquerra, que tampoc implica fer cap pas definitiu. No hi fa res, perquè els socialistes es fan el sord i continuen formulant la mateixa pregunta, ja resposta mil vegades; el que importa és la pregunta i no la resposta. I en tot cas, com la societat més conservadora i tancada de comarquinal, acaben acusant CiU, no només de no definir-se sinó de definir-se de forma diferent de com ells tenen marcat en la seva estratègia de campanya; i, per tant, els acusen de declarar-se com a no independentistes quan en realitat serien, segons ells, independentistes camuflats. Ni Miquel Llor no ho va descriure millor.

De fet, val a dir-ho, aquesta és una estratègia molt comuna en el món de la política. Es tracta de tenir el propi discurs, que inclou sobretot judicis i interpel·lacions als altres, prescindint de si el discurs s’adiu o no amb la realitat, o de si ja s'ha respost la pregunta. Ben mirat, és el mateix que fan els convergents amb la negativa de Montilla a repetir un nou tripartit, encara que en aquest cas Montilla ho pot ben dir perquè sap que no en tindrà cap possibilitat. I és una estratègia que els funciona en la mesura que hi ha uns mitjans de comunicació ben poc interessats en informar la ciutadania i més dedicats a fer d’altaveu del partit que tenen al darrere.

L’Ignasi ja ha fet el fet

No sé què esperava l’Ignasi Guardans quan va ser nomenat per a dirigir el Instituto de Cinematografía y Artes Visuales (ICAA). Si de veritat creia que havien confiat en ell per ser una persona entesa en la matèria o per les seves qualitats com a gestor, o pitjor encara si pensava que a partir d’aquí podria fer carrera política a les Espanyes, és que a l’home li falta un bull. No és possible que una persona amb un mínim d’experiència en la política no sàpiga que el seu nomenament per a un càrrec a Madrid podia tenir qualsevol motivació, menys la idoneïtat per a ocupar-lo.

Trobo que Déu n’hi do el temps que l’han aguantat. I tant se val les justificacions que vulguin donar-hi ara per a la seva destitució, perquè la seva era la crònica d’una mort anunciada. Diuen que va tenir algunes topades amb el sector cinematogràfic, com qualsevol altre gestor polític de qualsevol altre àmbit, en el procés d’elaboració d’una nova Llei espanyola de Cinema que no ha pogut concloure. Tant se val, hauria caigut igualment. I de res li van servir les seves reiterades declaracions en contra de la Llei catalana del Cinema que tendia cap a una certa paritat lingüística; unes declaracions que no tenien altra funció que els de fer-se perdonar, com aquell gos que després d’haver fet un esguerro s’ajeu melós als peus de l’amo per expressar-li la seva manyagueria, i evitar-se un mal cop.

De res li ha servit, perquè l’Ignasi ja havia fet el fet. Estava amortitzat de sobres, que dirien en termes empresarials. Per gota de senderi que tingui l’Ignasi, ell ja sabia que l’havien cridat a Madrid només perquè escenifiqués el seu trencament amb CiU, en no renovar-lo com a cap de llista a les eleccions europees. Un polític honest hauria admès que estratègicament el seu partit decidís rellevar-lo i se n’hauria anat cap a casa o hauria buscat una altra forma de continuar treballant per uns ideals, si és que en tenia. Però ell, no. Devia pensar, ingenu, que eren els de CiU els qui es perdien els seus valuosos serveis, i que per això el reclamaven des de la Capital del Regne. Un cop acomplert l’objectiu, ben minso per cert, de crear tensions al si de la federació nacionalista l’han fet fora d’una puntada de peu. L’Ignasi ja havia fet el fet.

Immigració, immigrants, immigrats, nouvinguts...

Assisteixo a una reunió, plantejada com a taller, per a tractar el tema de la immigració. La convoca el regidor d’Esquerra de Vic, Joan López, que porta temes benestar social i de ciutadania en el Govern municipal. Hi assisteix gent de l’entorn republicà interessada en el tema de la immigració, així com representants de diversos col·lectius d’immigrants de la ciutat. Em sorprèn positivament la introducció del regidor, assumint com a pròpies les mancances existents en l’àmbit de país i general de la societat en aquesta matèria amb un encomiable sentit crític i d’autocrítica. Una bona manera de començar, assenyalant el llarg camí que encara queda per córrer.

Hauria pogut, i tenia prou arguments per a fer-ho, remarcar tota la feina feta des de la seva regidoria amb resultats altament satisfactoris. Hauria pogut posar sobre la taula la realitat vigatana, on amb un 25% de població nouvinguda no hi ha gaire més conflictivitat que l’atiada i protagonitzada pel grup d’extrema dreta local, que instiga l’odi als immigrats amb la mateixa fatxenderia i irracionalitat amb què ha fet seu també, des que era militant de Fuerza Nueva, l’odi a la cultura i a la identitat catalana. Hauria pogut constatar que comparativament el model català és dels més reeixits, si ho comparem amb el que passa a mots indrets d’Europa; i dins de Catalunya, el model de Vic és tot un referent. Hauria pogut reivindicar com a pròpies les polítiques d’integració que s’ha demostrat que eren les més efectives, enfront de les polítiques segregacionistes i fins i tot les polítiques aparentment protectores de la immigració, però que a base de remarcar la seva diferència d’origen introdueixen elements de rebuig o de recel envers la cultura d’acollida. Però no ho va fer. I es va limitar a admetre les mancances encara existents, i en tot cas al seu compromís a continuar treballant per superar les moltes deficiències i dificultats que resten encara.

Però, si em va sorprendre positivament l’actitud del regidor del tot honesta i autocrítica, potser fins i tot en excés, em va resultar més desconcertant la intervenció d’alguns dels assistents. Com sol passar en aquests casos, els qui van encetar el debat van ser persones d’aquí compromeses i activistes en favor dels drets dels immigrants. Però ràpidament el debat va girar entorn de la semàntica, en un intent de cercar una puresa lingüística a l’hora de definir els conceptes, més que en les mesures i les accions reals que caldria emprendre: ¿es pot parlar d’un llengua “dominant” o “predominant” per a donar cohesió a la societat d’acollida tan diversa? Algú fins i tot va treure el Diccionari de l’Acadèmia espanyola per explicar la connotació negativa del concepte “dominar”, obviant però que, en català almenys, també té el sentit de “ser més abundant o majoritari”, i el DIEC inclou l’exemple “l’opinió dominant” que no implica que subjugui les altres. ¿Per què darrerament es torna a utilitzar més el terme “immigrant” en lloc del “nouvingut”? I encara podríem afegir ¿per què s’utilitza el terme “immigrant”, que en ser una paraula formada a partir d’un gerundi té aquesta connotació de situació temporal, en lloc del terme “immigrat” que com a participi indica una acció ja acabada (en el seu dia va ser immigrant) i per tant dóna peu a tenir-la només com a referència d’origen però ja plenament integrat en la nova societat?

No diré que tot això no tingui cap importància, i que es pugui descuidar el llenguatge. Però em sembla que ens perdem en discussions bizantines, on, a més, els contendents no són la representació de les diferents visions i enfocaments del tema, sinó que el debat es circumscriu en l’àmbit dels qui coincideixen bàsicament en la defensa dels drets de totes les persones, en un pla d’igualtat, i sigui quina sigui la seva procedència. No crec que a Madrid o a París, per exemple, ningú, ni les mateixes associacions d’immigrants ni els activistes més convençuts, facin qüestió del predomini de la llengua castellana o de la francesa.

Al marge d’aquestes qüestions semàntiques, van sorgir també diverses intervencions igualment puristes a l’hora d’assenyalar exemples del que, ni que sigui subliminalment o esporàdicament, també es podria considerar com a formes de discriminació; o bé, atribuint a actituds hipotèticament racistes conseqüència de la crisi econòmica que afecten bàsicament a tota la població, sense massa distincions. I és en aquest camp on solen aparèixer argumentacions antiracistes calcades de les argumentacions netament racistes. El fet que individualment una persona, o un grup molt minoritari, d’un col·lectiu tingui un comportament incívic o delictiu pot ser utilitzat pels grups xenòfobs com a argument per a atribuir a tot el col·lectiu el que és una responsabilitat estrictament individual d’aquella persona; doncs, també s’esdevé que en el marc d’una convivència general acceptable (sempre millorable, està clar) hi pot haver alguna actitud concreta de caràcter xenòfob, però que no és atribuïble al conjunt de la població.

També hi va haver qui, amb un esperit paternalista, reclamava que no es traslladés a la població nouvinguda els neguits i les reivindicacions identitàries dels catalans, al·legant que aquesta població té altres problemes més peremptoris. Partint de la base que en cap cas no se’ls pot atribuir cap responsabilitat pel que fa als problemes de la llengua catalana o de la desvirtuació de la identitat nacional, no entenc que es pugui defensar una plena integració en una societat sense assumir-ne també els seus problemes i les seves aspiracions. I, en tot cas, la seva participació en la societat d’acollida no podrà ésser neutral. Recordo haver tingut aquesta mateixa discussió amb representants de la Casa del Tíbet a Barcelona, que no entenien que se’ls demanés que fessin els seus escrits en català a Catalunya, fins que els vam suggerir la possibilitat d’establir un casal català al Tíbet i que allà ho faríem tot en Xinès. Si algú va a viure al Marroc, per exemple, no podrà obviar la causa dels sahrauís o dels berbers; podrà alinear-se, això sí, amb les tesis del règim antidemocràtic del Marroc o acceptar com a legítimes les aspiracions d’aquests pobles. Els impostos dels catalans que es queden a Madrid i no retornen a Catalunya inclouen també els impostos d’aquesta població nouvinguda. Per tant, aquests podran alinear-se amb les tesis dels qui sostenen que és normal que aquests diners se’ls quedin a Madrid, o les dels qui sostenen que haurien de revertir a Catalunya, o engruixir la massa abstencionista d’indiferents; però integrar-se a la societat catalana vol dir assumir, amb una o altra posició, aquesta realitat conflictiva.

En definitiva, enfront d’una problemàtica social de grans dimensions, com veiem a França, a Alemanya o a altres indrets; enfront d’una legislació descaradament racista, com ho és l’espanyola, amb la seva Constitució al capdavant que estableix la desigualtat de drets en funció de la llengua d’origen; enfront de l’aparició de grups d’extrema dreta de caràcter xenòfob, que promou actituds discriminadores i de rebuig envers els nouvinguts; enfront de sectors paternalistes que voldrien aïllar aquesta població de la realitat catalana, encara que sigui amb l’excusa de protegir-la, i sovint limitant-se a la celebració de festes i activitats que recorden el seu origen immigrant, més que amb accions que els afavoreixin la plena integració; enfront de les actituds, conscients o inconscients, de sectors de la població que es miren amb recel els nouvinguts; enfront de tot això, no podem perdre el temps en discussions semàntiques ni purismes verbals, en una mena de cursa per veure qui és més antiracista, però oblidant on és el veritable enemic de la convivència i de la integració. No podem perdre el temps assenyalant-nos entre nosaltres per la utilització d’un terme políticament no del tot correcte, enlloc de bastir una estratègia clara i un pla d’acció per a fer efectiva la plena integració de tots els qui viuen i treballen a Catalunya, amb els mateixos drets i deures.

Voleu la raó? us la dono tota

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Seia en una ocasió en una terrassa d’un bar amb un amic, quan un cotxe es va parar arran de la vorera, i el conductor, que devia esperar algú, va deixar el motor en marxa i la música a tot volum. En allargar-se la situació que ens resultava tremendament incòmoda, el meu amic va advertir al conductor que tot aquell soroll del cotxe ens estava molestant. La resposta del conductor va ser desafiant i aïrada, al·legant que ell tenia dret a parar allà on volgués i que ningú tenia per què ficar-s’hi. En hauríem pogut embrancar en una discussió que de ben segur no hauria portat enlloc, però el meu amic li deixà anar: “No us esvereu, si voleu la raó us la dono tota”. I aquí es va acabar la discussió.

Em sembla que aquest bon criteri de “donar la raó a qui no vol atendre a raons” és el que utilitzen molts ciutadans a l’hora de respondre a les proclames i a les arengues pamfletàries dels partits. Només cal veure com en aquest període de pre campanya electoral és molt més fàcil descobrir el que farà o amb qui pactarà cada partit, a base de mirar què en diuen els adversaris que per boca dels mateixos interessats. Excepte els convergents tothom sap amb qui pactarà l’Artur Mas en cas que necessiti algú per a Governar; de la mateixa manera que tothom sap, excepte ell mateix, que Montilla repetiria el tripartit si l’aritmètica parlamentària li ho permetés.

Segons els socialistes, la victòria de CiU representaria “més del mateix”, referint-se a l’època pujolista, mentre que són els convergents els qui ens alerten del que s’esdevindria amb un nou govern tripartit. Per la seva banda, Esquerra ens deixa clar que enfront de la seva proposta no hi ha sinó un autonomisme que representen de forma similar tant CiU com el PSC. I per als nous grups independentistes, Esquerra també forma part d’aquest bloc claudicant. Per acabar-ho d’arrodonir només falta que entre Rcat i SI hi hagi també acusacions mútues de voler torpedinar un projecte independentista sòlid.

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació articles d’una contundència i una força argumental irrefutables. Però d’articles d’aquests que semblen haver trobat l’explicació definitiva de la perversió dels uns i de la pròpia bondat n’apareixen de tots els signes; i tots amb la mateixa rotunditat i convicció. Quan escolto, amb la millor voluntat receptiva, amics meus que m’expliquen la idoneïtat de la seva opció enfront de l’error i la desviació de les altres, m’arribarien a convèncer si no fos perquè trobo igualment convincents els arguments dels uns com els dels seus adversaris.

El ciutadà que no parteix d’aquest voluntat de trobar-hi els elements positius, pot arribar fàcilment a la conclusió que tots plegats tenen raó, però només en el que diuen sobre els altres. I la conclusió no pot ser altra que la d’engegar-los tots a pastar fang i quedar-se a casa, o acabar votant per intuïció més que per cap dels arguments contradictoris que ha anat rebent. Si partim, en canvi, d’aquesta voluntat de cercar quelcom de positiu, acabem votant també per intuïció no pas aquella opció que presenta els arguments més sòlids, sinó aquella sobre la qual pesen els arguments contraris menys convincents.

Un viatge obscè

El rebombori que està portant el viatge de Benet XVI a Barcelona sembla realment desmesurat. Cada dia apareixen noves xifres del cost que tindrà aquesta visita. Inicialment ens deien que podia costar mig milió d’euros, però que aquests diners es recollirien voluntàriament de la mateixa comunitat cristina; ja em sembla excessiu que una comunitat religiosa que predica la humilitat i la caritat, havent-hi en aquests moments tantes necessitats a socórrer, faci un dispendi tan elevat podent-ho fer amb un pressupost molt més modest. Però, està clar, les xifres inicials han quedat absolutament desfasades, i a més ara sabem que tindrà un cost important per al conjunt dels ciutadans, creients o no.

Si la visita del Papa es fa en tant que home d’Estat, el lògic és que l’administració l’atengui com pot atendre a qualsevol altre cap d’Estat. Però no té res a veure amb el que s’està fent i invertint en aquest cas. I si la visita la fa en tant que líder religiós, el lògic és que l’administració recordi el seu caràcter laic; en aquest cas es tracta d’una visita privada, el finançament de la qual ha d’anar íntegrament a càrrec de la pròpia organització. No té cap sentit que l’administració catalana, tant la Generalitat com l’Ajuntament, estiguin intervenint en aquest afer més enllà de garantir l’ordre i la seguretat. Una cosa és el tancament puntual d’unes dependències o d’un espai concret i l’escorta que precisi la comitiva papal, o l’altra el desplegament de mitjans que s’hi està esmerçant, la paralització de tota una zona de la ciutat, durant dies, perquè aquest senyor hi anirà a dir una missa. Ni quan hi ha hagut alguna cimera de Caps d’Estat a Barcelona no s’ha fet un desplegament i un dispendi d’aquesta magnitud.

Cap Govern mínimament progressista hauria actuat d’aquesta manera. El que representa aquesta visita és una absoluta obscenitat en aquests moments d’austeritat en què vivim. Ho és per a una majoria de ciutadans, al marge del que pugui representar aquest senyor. Però ho hauria de ser també per a qualsevol creient a qui no li quadrés l’ensenyament evangèlic de la pobresa i la humilitat amb tanta pompa i tant de dispendi. Una pompa i un dispendi que no respon a la necessitat de garantir la seguretat del visitant, que es podria garantir amb un cost molt més assenyat, sinó a donar-li un relleu sublim. Tota una obscenitat, cosa que tampoc és cap novetat en aquesta organització religiosa.

Hem perdut la batalla

No sé si ha arribat el moment, perquè segurament aquest moment no el trobarem mai, però crec que ja va sent hora de reconèixer-ho: Hem perdut. Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final.

Han anat seguint una estratègia perfectament calculada, basada primer en la fragmentació i l’aniquilació en aquells territoris on els era més fàcil, i en l’erosió constant en la resta. Allà on podien assolir el domini polític, al País Valencià o a la Franja, per exemple, l’hostilitat contra el bilingüisme i contra la llengua pròpia dels ciutadans era absoluta. I allà on la seva majoria era més feble, primer calia simular una defensa d’aquest mateix bilingüisme com a pas previ a la fase posterior. Però veient que el procés d’aniquilació de la llengua a Catalunya era excessivament lenta (hi era, hi és, però massa lenta per al seu gust) van decidir atacar per la via “legal”. A les seves ordres, el Tribunal Constitucional va preparar la sentència adequada per a procedir a l’atac final. I la sentència del TC és ben clara: hi ha una llengua i uns ciutadans que estan per damunt dels altres, que tenen uns drets superiors. I establerta la sentència, ara només és qüestió d’anar presentant recurs contra totes aquelles normes i actuacions que tendeixen a protegir el català, amb la seguretat que les aniran guanyant totes.

La seva victòria no rau només en la utilització del poder judicial com a arma de partit, sinó en la claudicació de les forces catalanes amb les quals ja es pacta el dret a picar de peus, però amb cara de resignació. Era l’actitud vergonyant que sentíem ahir del José Montilla o del Jordi Hereu, dient que a ells aquests temes no els preocupen. La seva victòria rau en què una minoria, el Partit Popular i Ciutadans, que ha fet de l’odi contra lla llengua i la cultura catalana la seva raó de ser, imposa les seves tesis amb el suport d’unes estructures corruptes de l’Estat espanyol, i davant l’actitud passiva i submissa dels partits majoritaris que, sabent que ens porten a l’aniquilació, continuen parlant de trobar encaixos impossibles en un Estat que ens odia. És aquesta la nostra derrota: la incapacitat de reaccionar i de tenir un mínim de dignitat per a rebel·lar-nos, la incapacitat de morir amb un mínim de dignitat.

Els compromisos d’ERC

Esquerra Republicana va emprendre un procés obert al seu entorn més immediat per a recollir aquelles propostes bàsiques que haurien de conformar la seva proposta electoral i que servirien com a condició indispensable per a negociar un nou Govern de la Generalitat. Un procés encomiable, certament, desdibuixat només per la situació prèvia de la qual es partia amb una deriva desconcertant de la seva direcció. La consulta feta a la militància i a molts simpatitzants és una bona pràctica, sempre que al final no es torni a l’estil tradicional de passar-se les promeses i els compromisos pel forro.

Segons les enquestes, tot sembla indicar que Esquerra no haurà de patir pel compliment dels seus compromisos perquè l’àmplia majoria de CiU farà inviable d’una banda la reedició del tripartit i de l'altra seran innecessàries les aliances dels convergents per a governar. Com era de preveure, el primer compromís que posarà Esquerra per a negociar una nova majoria de Govern serà la convocatòria d’un referèndum sobre la independència. Un compromís inassumible pels socialistes i que l’Artur Mas ja ha anunciat que tampoc no prendria. De tota manera, costa d’imaginar que podent repetir un tripartit el PSC no intentés una nova estratagema per a fer empassar alguna bola als republicans, com ja va fer fent-los creure que la Llei de Consultes populars podria incloure també una consulta sobiranista. També costa d’imaginar que CiU deixés escapar, per aquesta qüestió, la possibilitat de tornar al Govern si tot depengués del suport d’Esquerra. I encara costa més d’imaginar que els republicans, podent mantenir cotes de poder, es resignessin a tenir un paper marginal per defensar una integritat de principis que no han pas mantingut fins ara. Però, com deia, tot sembla indicar que no hi haurà l’oportunitat de comprovar fins on arriba el compromís de les diverses formacions.

El segon dels sis compromisos que li ha demanat l’entorn d’Esquerra, i que el partit ha fet seu, és la reclamació del Concert econòmic. Una reclamació que coincideix de ple amb la gran proposta electoral dels convergents i que, inexplicablement, des d’Esquerra es ridiculitza i es considera inviable. O sia que des d’Esquerra es considera que la primera prioritat ha de ser la convocatòria d’un referèndum per la independència, i tot seguit, reprendre la reivindicació i si és possible la negociació per a obtenir un Concert econòmic. Quina poca fe en la consulta independentista!

Secrets d’Estat? Quanta farsa!

Des de fa un cert temps sembla que està de moda parlar de la Guerra. A casa nostra, a part dels programes institucionals de Memòria històrica han paregut un munt de llibres, d’assaig o de ficció, i de pel·lícules que giren entorn dels horrors de la Guerra Civil espanyola i de les seves nefastes conseqüències. Ja no és temps d’analitzar els esdeveniments de 70 anys enrere des de la perspectiva de bons i dolents, tot i que evidentment hi havia una legalitat democràtica contra la qual es va revoltar una banda de facinerosos. Ara es porta treure a la llum els excessos i els crims d’uns i altres. Però això és història; història passada. I a l’estil d’aquells jutges estrella que, com a fórmula per a la seva promoció personal, es dediquen a jutjar dictadors caiguts o en desús, sembla que els Estats també s’empernen en fer-nos creure que les guerres anteriors podien ser tan brutals com vulgueu, però les actuals, les que emprenen ells, estan perfectament justificades i la seva veritat és matèria reservada, Secret d’Estat.

Em sembla gaire bé insultant que el Pentàgon condemni les filtracions fetes per Wikileaks sobre els horrors i els crims comesos en la guerra de l’Iraq. L’única condemna possible seria si els documents als quals ha tingut accés Wikileaks no fossin certs. Tothom sap que les guerres sempre són criminals, injustes i injustificades, perquè sempre hi ha interessos econòmics que les promouen i perquè la població civil sempre n’és la víctima. El fet que una Justícia absolutament corrupta sigui capaç de discernir o fer els ulls grossos quan els crims són comesos per gent uniformada i servint els interessos dels estats, no treu que la qualificació de criminals sigui perfectament adjudicable als promotors de la guerra de l’Iraq i de tantes altres guerres. I l’única diferència amb la resta de criminalitat, per a la qual se senten autoritzats a intervenir els poders judicials, és el nombre de víctimes incomparablement superior, els beneficis econòmics igualment extraordinaris i la recompensa per no perseguir aquesta criminalitat institucionalitzada.

Als ciutadans honestos els hauria d’importar un rave el sistema utilitzat pels responsables de Wikileaks per a obtenir la informació. Justament la dificultat per a accedir a aquests documents qualificats de “secret d’Estat” demostra el grau de complicitat dels organismes estatals en el crim organitzat. I és que els anomenats “serveis secrets”, “matèria reservada” o “secrets d’Estat”, als Estats Units o a qualsevol Estat del món, són una farsa per a amagar i justificar tota mena de crims i de violacions dels drets humans. L’única resposta honesta davant les filtracions fetes per Wikileaks seria l’obertura de procediments judicials contra tots els responsables dels crims que s’hi denuncien. Però parlar d’honestedat en la política i en la Justícia és tota una quimera.

Un bon bons; massa bons, potser

En un sol dia es va col·locar gaire bé la meitat dels bons que té previst emetre la Generalitat. Tot un èxit, certament. L’emissió de deute públic és un recurs relativament habitual de moltes administracions, i per tant no té res d’estrany que també l’hagi emprat el Govern de la Generalitat. Però, no oblidem que no deixa de ser una forma més d’endeutar-se, perquè aquests diners l’any que ve s’hauran de tornar, i amb interessos; i la bola de l’endeutament es farà més gran. Amb totes les retallades que s’han fet en els darrers mesos, incloses reformes estructurals netament lesives als interessos dels treballadors, com és que la Generalitat continua endeutant-se?.

La resposta és relativament senzilla. Normalment, aquestes emissions de bons es fan per a cobrir inversions amb visió de futur; però, en aquest cas es tracta de la immediatesa d’arribar a final de mes, o a final d’any, i cobrir les despeses corrents: nòmines, concerts sanitaris, etc. Aquí no s’hi valien decisions estratègiques de si es podia ajornar o no una inversió, calia evitar al preu que fos el risc d’una suspensió de pagaments. I aquest “preu que fos” ha estat molt alt. Al 4’75% d’interessos cal afegir-hi la sucosa comissió que s’enduen els bancs i caixes per a la seva tramitació; un preu molt per sobre del que s’acostuma a pagar en els mercats, i en tot cas molt proper al que ha hagut de pagar Grècia per ser considerat un Estat insolvent. Per què, doncs, la Generalitat ha utilitzat aquest recurs i per què ha ofert d’entrada una rendibilitat tan alta a costa de les arques públiques?

Si tenim en compte que el preu del diner també el marquen les lleis del mercat, podríem deduir-ne tres possibles explicacions: la primera podria ser que la imperiosa urgència de captar aquests recursos no permetia a la Generalitat córrer el més mínim risc de no col·locar immediatament els bons; la segona seria que els economistes del Govern, en una demostració de manca de confiança, hagin fet un càlcul erroni sortint amb un preu excessivament alt, perquè tot sembla indicar que oferint uns interessos més propers als del mercat, i per tant més rendibles per a les arques públiques, també s’haurien pogut col·locar; i la tercera, en combinació amb les dues anteriors, seria que el Govern actual sabent que ha de passar la pilota al rival polític no ha mirat massa prim i ha anat a assegurar-se el cop, al capdavall serà CiU qui l’any que ve es trobarà amb la dificultat afegida d’haver de retornar amb interessos els diners ara recaptats precipitadament.

Creure les pròpies mentides

(Publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, als alumnes, els explico que no cal tenir excessius problemes de tipus moral per dir una mentida. No dir tota la veritat, dir-la a mitges o fins i tot falsejar-la una mica no és tan greu si això et pot beneficiar, i sempre que no causi un perjudici als altres. Ho explico referint-me a les estratègies que hom pot seguir per a treure una bona nota d’un examen. Els adverteixo, això sí, que el perill pot estar en què hom acabi enganyant-se a si mateix, essent-ne al capdavall el principal perjudicat.

Suposo que la idea deu ser aplicable també a la política. La majoria de les enquestes indicaven que ni Solidaritat ni Reagrupament no tenien garantida la presència al Parlament després de les eleccions del 28 de novembre, o, en el millor dels casos, seria amb una mínima representació. I malgrat tot, ambdues formacions van entestar-se en presentar-se per separat sabent que això provocava un cert desencís entre l’electorat independentista i sabent que, amb la Llei d’Hondt, la suma de vots pot equivaldre a força més que a la suma de possibles diputats.

Més enllà dels raonaments de procediment, perquè no n’hi pot haver ni d’ideològics ni de programàtics, han aparegut les pròpies prospeccions de resultats com a explicació o justificació de la decidida voluntat de presentar-se per separat . Des de Solidaritat, per exemple, s’afirmava que segons les seves enquestes podien arribar a treure entre sis i vuit diputats, mentre que a Reagrupament també es mostren convençuts que tindran representació al proper Parlament de Catalunya. Res a veure amb el que diu la majoria de les enquestes publicades per diversos mitjans de comunicació.

La pregunta que se’ns fa als més escèptics és: i tu et creus les enquestes que interessadament publiquen els mitjans de comunicació?. N’hi ha que fins i tot tenen la gosadia d’acusar-nos d’aigualir-los la festa, com si el fet d’alertar del perill que correm en fos la causa. I la veritat és que jo ni crec ni deixo de creure. Però em fa por que no facin com aquells mal estudiants que es freguen les mans pensant que han pogut enganyar tothom, pel fet d’haver falsejat un examen, i després cauen en rodó quan la cosa va de debò.

Demà tindrà lloc a Barcelona la primera Convenció de Solidaritat Catalana per la Independència. I si no volem que sigui la darrera ja cal que sigui tot un èxit i que enceti un procés d’engrescament col·lectiu que fins ara no acabem de veure, fora dels recintes on es celebren els seus actes. Espero que l’enquesta que exhibeixen els dirigents de SI no sigui una bravata; i que el que tingui de fanfàrria vagi orientat a animar algun despistat que podia deixar de votar-los per por que el seu vot resultés inútil. Altrament, podria donar-se la situació ridícula que només els creadors de l’engany se l’haguessin acabat creient.

Perdó per ser tal com és

No és pas la primera vegada ni segurament tampoc serà l’última. La sortida de to de l’Alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, del Partit Popular, mofant-se de forma grollera de la nova Ministra de Sanitat, la socialista Leire Pajín no és cap novetat. De fet, no va dir res que no pensés, que no li sortís de l'ànima, ja que en l’entrevista radiofònica on les va pronunciar ell mateix deia clar que el que diu ho sent de veritat. I aquest és el problema.

Ja es pot disculpar tan com vulgui, que el fet és el mateix. La disculpa, en aquests casos, no és una forma de reconèixer que ha comès un error, que li han sortit unes paraules que en realitat no volia dir, sinó que només es refereix al fet que, essent ell una imatge pública del partit, no queda bé que ho digui en públic. Cadascú és com és, i la seva categoria com a persona no dóna per més. És el que passa sempre amb els exabruptes dels polítics que tot sovint es veuen obligats a rectificar o a demanar disculpes, no pel que acaben de dir sinó pel que els acaba sortint com a despropòsit als mitjans de comunicació. Al Partit Popular no poden sancionar-lo perquè la seva opinió, o millor dit la seva grolleria, és compartida per la majoria; com a molt, el renyaran pel que pugui haver perjudicat la imatge del partit, que tampoc deu ser tant perquè els seus militants i votants no hi discreparien gaire. L’advertiran, això sí, que aquesta mena de comentaris se’ls guardi per quan no hi hagi micròfons oberts. La diferència entre el Partit Popular i Intereconomia, per entendre’ns, és que els primers es reprimeixin públicament i els altres, no.

No sé si té massa sentit que l’Alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, es disculpi. Perquè, ben mirat, o bé és una disculpa hipòcrita per refer-se de la mala imatge que ha donat, o bé és una disculpa o un demanar perdó per ser tal com és.

Del comunisme a l’extrema dreta

Encara són ben actives les generacions de militants polítics que es van formar a les acaballes del franquisme o a l’inici de la transició, sota els cànons del socialisme. Molts recordaran els problemes interns del PSOE quan va abandonar l’ortodòxia marxista, o la controvèrsia existent entre les formacions comunistes quan el concepte d’”eurocomunisme” sonava com una mena d’insult o de rebaixa a uns ideals. I tanmateix, tot plegat ens sona com a molt llunyà. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica l’esquerra de l’Europa occidental hi tenia un referent, encara que fos remarcant-ne les discrepàncies.

Teòricament, la desaparició del Mur de Berlín representava també el fracàs històric d’un model de societat. S’imposava el liberalisme en el nou ordre mundial, deixant per a l’anomenada socialdemocràcia el paper moderador dels excessos de l’economia de mercat. Els partits socialistes, en el millor dels casos, exercien de liberals més sensibles però sense cap aspiració transformadora. Hom podia entendre que el model comunista o revolucionari podia haver tingut un paper en determinats moments de la història, però que en una societat post industrial o globalitzada deixaven de tenir sentit, eren inviables, i la seva obstinació a persistir no podia anar sinó en contra de la pròpia població que suposadament volien defensar. D’aquí que l’esquerra europea iniciés una ràpida transformació cap a l’ecologisme i cap a la defensa dels drets socials, sense qüestionar ja el model econòmic global.

Fins aquí, tot entraria en la normalitat d’una lògica d’evolució històrica. Però, què s’ha esdevingut amb aquells països que eren els referents d’aquesta esquerra europea, i per tant de molts de nosaltres? Els vells comunistes, russos o xinesos, i els seus hereus han fet un gir inesperat (almenys inesperat per nosaltres) en situar-se de cop, i sense moure’s de lloc, sovint mantenint els mateixos símbols de la falç i el martell, a l’extrema dreta més brutal. Més a la dreta del Partit Republicà dels Estats Units, hi trobaríem ara el partit comunista xinès o el de Corea del Nord, on fins i tot es permeten d’instaurar una mena de monarquia feudal o absolutista. La nova Rússia i la vella Xina, han instaurat uns règims ferotgement capitalistes en l’àmbit econòmic, i despietadament dictatorials en l’àmbit social.

Sentències de broma

De tant en tant, en diverses instàncies internacionals, es posa en qüestió la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, la legalitat d’algunes de les seves mesures i el rigor de la seva Justícia. L’interès polític, de partit, condiciona clarament les institucions de l’Estat i especialment la Justícia. Hi ha moltes, massa, sentències que només s’expliquen des d’una perspectiva estrictament ideològica i partidista, i que posen en evidència la parcialitat o la corrupció dels tribunals espanyols, començant pel Constitucional.

Dies enrere era el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg qui condemnava l'Estat espanyol per incomplir l'article número 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans, donat que la justícia espanyola es va negar a investigar les suposades tortures, certificades per un informe forense, a Mikel San Argimiro, detingut i incomunicat l'any 2002 per l'aplicació de la Llei Antiterrorista. També el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides havia exposat en el seu cinquè informe periòdic de l'Estat espanyol que “l'abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern, en particular les que figuren en els articles del 572 al 580 del Codi Penal espanyol, [...] podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”. Però podríem recordar també sentències anteriors en què es declarava improcedent el tancament del diari Egin o de l’Egunkaria, o les detencions de l’anomenada operació Garzón contra independentistes catalans, o els reiterats incompliments de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries denunciats pel Consell d’Europa...

Però, és igual. El Govern espanyol, i la seva Justícia, saben que totes aquestes organitzacions internacionals són pura pantomima. El compliment de les Lleis i acords internacionals, per més que teòricament formin part de l’ordenament jurídic espanyol, és purament opcional, i les seves sentències condemnatòries són perfectament negligibles.

Peix al cove, a la basca

Els debats sobre els pressupostos no tenen cap mena d’interès. Ja se sap que per al Govern són els millors possibles, i per a l’oposició són regressius i els menys adequats per a les necessitats del país. Els arguments de Govern i oposició són calcats als que mantenien anys enrere els mateixos protagonistes, encara que amb els papers canviats. I per als grups minoritaris que només poden aspirar a ser el complement que falta al grup del Govern, els mateixos números poden passar de ser el pitjor dels desastres a ser perfectament assumibles, si reben algun tipus de compensació que ni tan sols ha d’estar relacionada amb els mateixos pressupostos.

Al llarg dels anys, CiU s’ha trobat diverses vegades en aquesta situació, i en alguns casos els ha aprofitat per a tirar algun peix al cove, en forma de traspàs o d’inversió, però en molts altres ha malbaratat l’oportunitat donant suport als pressupostos a canvi de promeses. De fet, un dels primers acords que va aconseguir el PNB a canvi de votar afirmativament els pressupostos del PSOE era que el Govern complís un dels compromisos que havia contret en la negociació dels pressupostos de l’any passat. I que, lògicament, els socialistes no van complir. Caldrà veure en què queden els acords signats aquesta vegada.

Però el cert és que, enguany s’ha donat alguna paradoxa curiosa. El PNB ha aconseguit el compromís del Govern espanyol de donar compliment al que diu l’Estatut de Gernika, cosa que per suposat ha tret de polleguera al Partit Popular: com es pot tenir la vel·leïtat de complir el que diu la Llei! En bona lògica, els traspassos de competències que marca la llei, haurien de fer-se efectius per iniciativa governamental, sense necessitat de cap mena de pacte. Però ja se sap que la lògica i la Justícia a l’Estat espanyol són quimera pura. Però és que resulta que qui negocia donar més competències per al Govern basc és el partit de l’oposició, el PNB. Està d’acord el Partit socialista basc, ara al govern, en assumir aquestes competències que marca l’Estatut? Si ja les volia assumir, per què no ho negociava directament tenint en compte que a Madrid governen els seus companys de partit?

Els bascos, doncs, contents perquè s’han endut la promesa d’un peix al cove; un peix que per llei ja era seu i que ara han hagut de tornar a pagar. La diferència amb el peix al cove dels catalans és que aquí paguem igualment, o més, però el peix se’ls queden ells. Entre els qui s’escandalitzen, i fins i tot poden amenaçar d’anar als tribunals, pel fet que es compleixi la llei, i els qui del compliment d’aquesta llei en fan matèria de negociació podem ben dir que ens trobem en un país dominat per mafiosos xantatgistes.

Resignació i impotència

Mentre aquí ens vam passar mesos parlant d’una vaga general que al final va acabar sense més pena ni glòria, a França sembla que s’ho prenen més seriosament. Dia rere dia van intensificant les mobilitzacions involucrant-hi nous sectors en la protesta. I, inevitablement, també apareixen els aldarulls, les actituds violentes i els actes de vandalisme. Res de nou. Les reivindicacions són les mateixes; la metodologia, tota una altra. Els resultats estan per veure, entre altres coses perquè la pèrdua del control de la situació pot acabar beneficiant el Govern de Sarkozy.

Deixant per sentat que la violència no és justificable, el que sobta és la passivitat amb què els treballadors i la població en general es resignen a unes mesures dictades pels grans interessos econòmics en contra seva. La crisi els ha anat com anell al dit per a poder emprendre mesures ultraconservadores, que suposen una retallada dels drets socials conquerits al llarg dels anys amb no pocs esforços. I ara, ja, la crisi no hi té res a veure. Perquè les mesures que estan prenent la majoria dels governs europeus, ells mateixos ho reconeixen, el que fan és retardar la sortida de la crisi. Han trobat l’excusa perfecte per a garantir que els plats trencats de la mala gestió de la banca, dels excessos dels especuladors, i de la cobdícia de les grans empreses els pagui íntegrament la classe treballadora. Els escassos recursos de la ciutadania, a través dels impostos i ara també a través de les pensions, són desviats cap als grans poders econòmics que no es resignen a contenir el nivell de beneficis, ni en les situacions més difícils.

El que sobta, dic, és aquesta passivitat i esperit de resignació que aquí també han assumit des de fa temps els sindicats. Estem retornant moltes dècades enrere pel que fa a drets socials i laborals. El President de la Patronat espanyola, prototipus perfecte d’empresari inepte i sense escrúpols, pot donar la seva recepta sense que li caigui la cara de vergonya, ni li trenqui ningú: “treballar més per a guanyar menys”. Es referia als treballadors, és clar. El que sobta és que davant de tanta violència dels Governs titelles en mans dels interessos dels poders econòmics, les respostes violentes (molt menys violentes que les del poder) siguin tan escasses, tan anecdòtiques, tan residuals... Impera la resignació i la impotència.

Carronyaires

Per més que ho intentin dissimular, amb sospites i fins i tot presumptes proves, la darrera assemblea de compromissaris del F.C. Barcelona tenia tots els aires d’una conxorxa on confluïen la revenja estrictament personal de Sandro Rossell i els interessos polítics de combatre un Joan Laporta independentista. Els mateixos responsables econòmics de la nova Junta de Sandro Rossell afirmàvem que les diferències no provenien de cap frau, paraula que s’han guardat prou de dir oficialment, sinó de diferents fórmules d’elaborar la comptabilitat; molt més prudent i conservadora per part de la nova Junta.

En el cas que hi hagués sospites mínimament fundades d’un possible frau, hauria estat imperdonable que Sandro Rossell hagués votat en blanc a l’hora de decidir si calia traslladar el cas a la Justícia. Ell era perfectament conscient que, en la seva maniobra, a ningú li passava desapercebut el seu afany de revenja; i votant en blanc podia fer veure que ell se’n rentava les mans. Tirava la pedra, però amagava la mà. És possible que en la gestió de Joan Laporta, també durant l’època en què en formava part Sandro Rossell, hi hagués una certa alegria en la despesa, tenint en compte la lleugeresa amb què es remenen els milions en el món del futbol. A qualsevol persona mínimament sensata li pot, i li deu, semblar una bestiesa que un intermediari cobri milions per gestionar el traspàs d’un jugador; d’aquí que siguin aquests intermediaris els primers interessats en crear tensions que forcin la marxa d’un jugador. Com també ens sembla una bestiesa gaire bé insultat que en plena crisi es paguin tants milions per un jugador, que després pot resultar que jugui ben poc o que es revengui la temporada següent a meitat de preu. Però tot això és pràctica comuna en el món del futbol, també del que practicava Sandro Rossell quan formava part de la Junta de Joan Laporta, i que ja ha començat a aplicar ara en la seva nova etapa.

És deplorable que l’esperit venjatiu d’una persona que sap que difícilment podrà igualar la gestió de l’anterior President l’hagi portat a emprendre una acció que només pot portar perjudicis per al Barça. Tan cert és que algú pugui haver inflat un estat de comptes per dissimular unes pèrdues en la gestió, com que algú pugui desinflar-lo per a poder justificar després, amb ben poca cosa que faci, haver sanejat el Club. Un pèssim estil, l’esgrimit per Sandro Rossell, que posa en evidència la seva escassa qualitat personal, i del qual no se’n pot esperar res de bo.

A propòsit de la regeneració política

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Val a dir, d’entrada, que crec fermament en la necessitat d’una regeneració política, entesa sobretot com un canvi de mentalitat sobre el que hauria de ser la pràctica política. De fet, ja fa molts anys, essent secretari comarcal d’ERC, vaig prendre la decisió de no presentar-me més com a candidat per a optar a cap càrrec intern ni per a formar part de cap llista electoral. I la decisió la vaig prendre en constatar els tripijocs interns, els cops de colze i el joc d’interessos personals que s’hi movien: no s’escollien els candidats en funció de la seva vàlua o de la seva idoneïtat per al càrrec, i per tant en bé del partit o pensant en el servei al país, sinó en funció de les amistats, el pagament de favors rebuts i fidelitats personals. I això que passava al meu partit era idèntic al que passava a la resta; i pel que veig tampoc se n’han lliurat les noves formacions.

Ara bé. També haig de dir que és un tema que em suscita molt poc entusiasme, tant si el sento dels partits tradicionals, perquè és evident que no tenen cap voluntat de canviar gens ni mica la situació, com si el sento de les noves formacions polítiques. I el meu poc entusiasme prové del convenciment que la regeneració política no és tant una qüestió formal, de reglaments i de lleis, com apunten diverses de les propostes que sentim aquests dies, com de mentalitat i de concepte de la política. I aquí és on les perspectives se’m fan més utòpiques i irreals, perquè en realitat potser no hi està interessat ningú, començant pels mitjans de comunicació que en cap cas respectarien ni donarien suport a algú que es presentés amb tota honestedat i claredat: els faria perdre massa titulars.

D’altra banda, he arribat al convenciment que el que de veritat importa és l’eficàcia de l’acció política, i que hi poden haver formes més o menys atractives teòricament però que a la pràctica són inviables, o molt poc útils, o no eviten al capdavall els tripijocs i les martingales que tan abunden en l’activitat dels partits polítics. Per entendre’ns, la coalició entre Reagrupament i Solidaritat, que molts defensàvem, era impossible si es volia ser respectuós amb les respectives assemblees. I tanmateix hi insistíem perquè consideràvem que hauria estat en benefici de l’independentisme.

Com que les frases genèriques d’apostar per la regeneració, per la democràcia interna o per la transparència no comprometen a res, tots els partits polítics en poden fer gala encara que després continuïn amb els mateixos vicis de sempre. Però lògicament són les noves formacions, les que insisteixen més decididament sobre el tema, entre altres coses perquè hom voldria que s’associés “regeneració” amb “canvi”: nous partits o nous polítics. A l’hora de la veritat, però, algunes de les propostes que es formulen com a innovadores en realitat ja s’apliquen, en més o menys mesura, en la majoria dels partits.

Suposo que deu ser del tot utòpic i propi d’un bufanúvols imaginar un grup polític on la seva gent (la paraula militant em fa venir urticària) hi treballi amb l’única voluntat de servir el país, que entengui que el partit és només una eina, i que la seva aportació s’ha de basar en posar-se a disposició pel que faci falta. L’ambició personal, l’actitud superba d’imaginar-se un mateix el salvador de la pàtria o com a mínim el millor per a ocupar un determinat càrrec, i en qualsevol cas creure’s en possessió de la veritat absoluta, deuen ser elements innats a la condició humana. D’aquí que fàcilment hom confongui en un primer moment els interessos del partit amb els interessos país, per tot seguit acabar confonent els interessos personals amb els del partit. De manera que el sil·logisme es completa considerant que tot allò que és en benefici del líder ho és també del partit, i per tant del país.

Des de posicions marginals o molt minoritàries és molt fàcil fer propostes de caràcter assembleari que, sense que s’hagin de menystenir, poden ser ineficaces o inviables en una organització de grans dimensions. Com també és molt més fàcil fer determinades propostes en els moments inicials d’una organització que està encara en fase de consolidació, i no té massa poder per a repartir. I tot i així ja vam veure com apareixien els primers problemes al si de Reagrupament, o com a Solidaritat van haver de fer un reglament que blindés les candidatures (en deien candidatures solidàries per no emprar el nom de candidatures tancades) per tal d’evitar que els afiliats canviessin l’ordre establert o deixessin algun dels dirigents en fora de joc. O és que a algú se li acut pensar que s’hagués fet un procés absolutament obert per a l’elecció dels candidats, si no haguessin tingut l’absoluta seguretat que l’Assemblea no faria sinó confirmar els llocs tal com s’havia dissenyat?

I no ho censuro. Al capdavall, són prou coneguts els tarannàs de Joan Laporta i de Joan Carretero, els quals en més d’una ocasió s’han fet manifestat en el sentit de reivindicar el paper d’un lideratge fort, de capità que guia la tropa, en contra del criteri assembleari que alguns dels seus seguidors prediquen.

Així, doncs, hi poden haver mesures que ajudin a fer més transparent i participativa l’activitat política, com ara la de les llistes obertes, però difícilment s’evitaran les conxorxes, els jocs de fidelitats personals i la prioritat als interessos personals que tan caracteritzen la vida política del país. Em sembla bé que s’expliciti en els programes electorals i que es facin determinades propostes, però em sembla excessiu que es vulgui presentar com a quelcom que ha de revolucionar la vida política del país. Més que reformes de reglaments i de lleis, el que caldria és un canvi de mentalitat i d’actitud: fer anàlisi serioses i no maniquees a partir de les quals emprendre l’acció, enlloc d’esbiaixar la realitat per a justificar l’acció ja empresa; entendre positivament la crítica i ser molt autocrítics i exigents amb nosaltres mateixos; elegir els càrrecs o els candidats no tant en funció de les ambicions personals dels aspirants, que lògicament es buscaran el màxim de suports o de fidelitats possibles, sinó en base a la idoneïtat de la persona en relació al càrrec a ocupar; entendre l’honestedat i la transparència com la capacitat de dir en públic exactament el mateix que es diu en les reunions de partit, o en petit comitè, a porta tancada.

Regeneració política, sí. Però, pregonar determinades propostes com la solució de tots els mals, quan s’ha estat incapaç d’arribar a acords unitaris en benefici del país, és caure justament en el mateix discurs pamfletari i enganyós de la política tradicional. És, ben mirat, una manera d’evidenciar que la regeneració no és possible.

De polítics deshonestos i poca-soltes

Ja he dit alguna altra vegada que el nivell de degradació de la política més perillós no és el derivat dels casos de corrupció en el sentit estricte, perquè aquests ja els pot resoldre la Justícia. Molt més preocupant és la degradació de la política dels qui institucionalitzen la mentida i la farsa, dels qui poden proclamar amb la mateixa contundència una posició i la seva contrària alhora, dels qui simulen escandalitzar-se per declaracions o accions empreses pels altres idèntiques a les que prenen ells en altres indrets o en altres situacions, o dels qui són capaços d’utilitzar arguments absolutament contraposats a les tesis que sostenien quan eren al Govern.

En motiu de l’aniversari de l’assassinat del President Companys, els diversos partits democràtics han fet els seus actes, cadascú donant-hi el to que li interessava en l’actual conjuntura política; res a dir. Ara bé, resulta indignant la hipocresia, el cinisme i la manca d’honestedat dels representants del PP. Per no haver d’admetre que ells no són presents en aquests actes senzillament perquè ells mai han condemnat els assassinats del franquisme, perquè ells serien al fossar mirant cara a cara el President Companys amb una arma a la mà, la Camacho (el qualificatiu de senyora me’l reservo per a persones amb un mínim de dignitat personal) argumenta que ells no volen mirar el passat, sinó el futur. Un partit que s’aferra al dret de conquesta, que nega el dret de mirar amb llibertat el futur del poble de Catalunya, com pot ara donar una excusa tan insolent o desvergonyida?.

En un sentit ben diferent, però amb la mateixa idea de menysprear el valor de les idees expressades a través de la paraula, veiem com el Partit dels Socialistes és capaç d’incloure en el seu programa electoral propostes i plantejament del tot oposats als que ells defensaven quan eren al Govern (de fet ja actuen com si haguessin tornat a l’oposició). Quan els ha interessat, per tenir el suport d’Esquerra que li permetia seure a la poltrona de la Presidència de la Generalitat, han aprovat mesures i lleis en matèria de política lingüística que ara ells mateixos contradiuen en el seu programa electoral.

És aquesta corrupció perversa de la paraula que fa que molts ciutadans menyspreïn la política per associar-la a la deshonestedat. Per aquesta banda, no els falta raó.

A reveure!

Avui, s’acaba el termini per a comunicar a la Junta electoral la constitució de coalicions de cara a les eleccions del 20 de novembre. I si no salta la sorpresa de darrera hora, que seria realment una sorpresa i un cop d’efecte important, tot sembla indicar que Reagrupament i Solidaritat es presentaran per separat. Hi ha hagut fins als darrers dies moviments i veus significatives fent crides a la unitat d’ambdues forces, però no sembla que hagin quallat en les direccions respectives. Probablement, sabent les dificultats i els esculls existents, han preferit no obrir més negociacions justament per no crear encara més frustració.

Des de fora, hom diria que eren dues forces molt complementàries, amb un mateix programa polític; fins i tot pel que fa a les llistes, en la mesura que és a la demarcació de Barcelona on hi ha el pes específic dels dirigents de Solidaritat, mentre que és a Girona on es presenta el cap de cartell de Reagrupament. Un partit té la imatge mediàtica i un bon reguitzell de figures de pes i solvents, mentre que l’altre disposa de molta més estructura interna. Per tant, els arguments que poden donar uns i altres per no haver arribat a cap acord no convencen ningú, i més aviat els desautoritzen a ells mateixos, tan abanderats de la regeneració política, quan s’evidencia que han pesat més les motivacions personals que els interessos de país.

Però bé, com diria l’àvia “Déu nos en guard d’un ja està fet”. I fet està. Per a molts serà un dilema haver d’escollir a quina opció votar. Un dilema que alguns poden tenir primer entre continuar donant el seu suport a Esquerra, malgrat els errors comesos, o decantar-se cap a una nova formació independentista; i, entre aquestes, escollir entre Reagrupament i Solidaritat. No crec que hi hagi ningú a qui raons ideològiques o de programa electoral li facin decantar la balança cap a una banda o altra. Serà més aviat per simpaties o intuïcions personals, o per creure que una determinada opció té més possibilitats que l’altra d’assolir representació parlamentària. Com deia la Isabel Clara Simó, intentant treure ferro a la impossibilitat de la coalició, “ja ens trobarem allà”. Cert, però ens hauria agradat que s’haguessin trobat abans, perquè és possible que algú no arribi al punt de trobada.

L’estafa de les pensions

El Govern espanyol, seguint les directrius marcades pels grans poders econòmics a voltes mal disfressats d’economistes solvents, amb l’excusa de la crisis ha anat culminant tot un procés de reformes que garanteixin els interessos de la banca i de les grans empreses a base de retallar els drets socials i laborals de la majoria. Ara li toca el torn de les pensions. En cap cas, com en les reformes fiscals o les laborals, no es tracta de reconsiderar què pot ser més just o de més interès per a la societat, sinó de quina manera es poden treure més recursos dels treballadors per a transferir-los als grans trusts econòmics.

Ara toca el torn de retallar les pensions, simulant que es busquen noves fórmules de calcular-ne l’import o, pitjor encara, negant el dret dels treballadors a disposar dels seus diners acumulats durant els anys de cotització. Per llei, i sense possibilitat de buscar-se una altra opció, als treballadors se’ls retira mensualment una part gens menyspreable de la nòmina sota el concepte de cotització per a la pensió. Només cal imaginar què passaria si el treballador tingués l’opció de dipositar aquests diners en un fons privat de pensions. Probablement, la manca de previsió d’alguns, potser molts, que optarien per no fer la reserva per a la jubilació faria que arribat el moment hi hagués molts casos de gent sense recursos per a subsistir. Com a mínim podria atribuir-se a la pròpia manca de responsabilitat i de previsió. Però és que ara resulta que, obligats a cotitzar mensualment per a la jubilació, ens diuen que aquests diners ja han deixat de ser els nostres, i que en el millor dels casos serviran per a pagar les pensions actuals de manera que les nostres pensions ja no dependran de nosaltres sinó del que cotitzin les futures generacions. Ens amenacen dient que, al marge del que ja hem cotitzat, podem trobar-nos també sense els recursos necessaris per a subsistir quan ens jubilem.

És literalment l’estafa piramidal en què cadascú fa una aportació en benefici dels de dalt, amb l’esperança que després ja hi haurà algú que pagarà per a beneficiar-te. I l’estafa funciona mentre hi ha base per a créixer, sabent però que aquesta és sempre limitada i que arriba un moment en què fa fallida. Els treballadors, encara que sigui obligats i per força, hem fet un pla de pensió pagant religiosament cada mes per a assegurar-nos una pensió digna. Com els dipòsits que tenim al banc, els diners són nostres. Si inicialment aquests diners eren la reserva per a la pròpia jubilació, i ara ens diuen que aquella reserva ja no existeix i que les pensions futures dependran també de les cotitzacions futures, vol dir que algú s’ha polit els nostres estalvis. Hi ha hagut una estafa amb totes les de la llei; o pitjor encara, una estafa feta per llei.

I si la Camacho té raó?

És curiós veure com tots els dirigents polítics dediquen bona part del seu discurs a explicar com són, què faran i amb qui pactaran els altres, molt més que no pas a explicar com són, què faran i amb qui pactaran ells. Han de fer-se un espai electoral a base de decantar els altres grups, sovint posar-los cap als extrems, en lloc de reivindicar el seu espai natural. Alguns, com ara el Partit Popular, perquè ells mateixos s’avergonyirien del propi projecte; altres, perquè són conscients que la principal diferència amb els seus competidors és la dels noms dels candidats i no pas el seu programa polític. Per això, és cert també que, a vegades, quan els candidats es critiquen entre ells tenen tots la seva part de raó.

El Partit Popular aspira a captar tot el vot nacionalista espanyol, des de l’extrema dreta xenòfoba a l’unionisme submís que representa el Partit dels Socialistes. D’aquí les seves campanyes de caràcter racista contra la immigració per tal d’evitar la pèrdua de vots que podrien anar cap a noves formacions ultradretanes, i d’aquí també les seves campanyes contra els socialistes acusant-los primer d’estar venuts al nacionalisme català, i ara de retornar cap a l’espanyolisme. I aquí és on els fa mal. Que Esquerra o IC critiquessin el president Montilla per haver assistit a Madrid als actes de la Hispanitat on s’exhibia el nacionalisme espanyol més tronat, entrava dins de la lògica, tot i que no era pas la primera vegada que hi assistia en nom del Govern del qual ells formen part. Però sonava més estrany que això mateix li critiqués la dirigent popular Alícia Sánchez Camacho. I en el fons tenia raó. Des de l’estiu ençà, amb totes les enquestes pronosticant una davallada del vot socialista, el PSC ha emprès un viratge cap a les velles posicions del nacionalisme espanyol; en part, com deia la Camacho per a recuperar el vot espanyolista i, en part, perquè de nou a l’oposició haurà de tornar a carregar contra el catalanisme convergent encara que sigui molt similar al que ha practicat el Govern Montilla.

No veig tan clar que la Camacho tingui raó quan adverteix que l’Artur Mas té un pla secret per a portar Catalunya cap a la independència en el termini de vuit anys. Tant de bo fos cert. Seria bo que ens l’expliqués amb pèls i senyals perquè hi ha molts independentistes que no li sabem veure per enlloc. Però molt em temo que no sigui una més de les barroeries partidistes per a fer-se un espai més gran entre l’electorat.

Sandro Rossell, tot un estil

Sandro Rossell ha passat els seus primers 100 dies com a President del Barça. Massa aviat per a parlar de balanços esportius o econòmics, però potser suficients per a parlar d’estils. La inevitable comparació amb Joan Laporta fa que es ressalti especialment el seu caràcter molt més reservat i poc donat a les sortides en públic. Positiu per alguns, en la mesura que representa una forma de treballar més serena, però negatiu per uns altres que hi veuen més inacció i manca d’iniciativa que simple contenció verbal o prudència.

De ben segur que el balanç final que en faran els socis i seguidors estarà molt més relacionat amb els títols aconseguits a final de temporada que en cap altra cosa. Però ara mateix voldria remarcar un fet que m’ha sorprès desagradablement. Les declaracions del nou president blaugrana i dels membres de la seva directiva han estat més aviat escasses, però sobretot han estat per mirar enrere i procurar enterbolir l’èxit de gestió del seu antecessor. Penso, per exemple, en la sortida de to dient que havien trobat una entitat molt més endeutada del que ens havien volgut fer creure, matisant-ho després dient que en realitat els números no tenien res d’especial, només que ells els havien comptabilitzat amb un xic més de prudència. Era una manera d’esquitxar els anteriors gestors, encara que al capdavall no aportessin res de nou. Interessava sobretot presentar uns números el més desastrosos possibles, més que res perquè per poc que hi fes la nova Junta pogués presentar d’aquí a un any uns balanços que superessin els anteriors.

Em recorda alguna cosa, aquesta manera de procedir. Ens hem passat set anys de tripartit parlant dels efectes i defectes de la gestió convergent i, amb la mala pata d’ensopegar amb la crisi a final de legislatura, ni tan sols així poden presentar un balanç engrescador. Iniciar una etapa de gestió a base de posar en entredit la feina feta pels antecessors deu ser una temptació excessiva com perquè no hi caigui més o menys tothom. Tant, que no m’estranyaria que el nou Govern convergent també encetés la nova etapa culpant de tot al tripartit. Potser caldria deixar-ho clar: pretendre fer sobresortit la pròpia gestió a base de denigrar la dels predecessors no és sinó un símptoma de mediocritat, d’impotència i de manca de capacitat per a emprendre noves singladures.

Un Nobel de la Pau com a torna

El cas Xinès és de manual. Trobaríem pocs països al món on es vulnerin més sistemàticament els drets humans, amb uns dirigents que podrien i mereixerien comparèixer pels seus crims davant del Tribunal Penal Internacional, unes polítiques institucionalitzades de terror i de censura, persecució de les minories ètniques per pacífiques que siguin, i tot un rosari de pràctiques polítiques que repugnen a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i sentit de la justícia. Però que, pel que es veu, no repugnen als poders econòmics representats pels Estats.

Les possibilitats de negoci que ofereix la Xina per a les grans empreses és un motiu suficient com per a passar per alt qualsevol atrocitat. Al capdavall, la repressió que pateixen els ciutadans xinesos també acaba essent aprofitada pels empresaris que hi estableixen els seus negocis. Treballar en aquestes condicions, on no cal tenir en compte ni drets humans, ni drets laborals, ni respecte pel medi ambient, surt molt més a compte. Si algú fes la comparació amb Cuba, amb tots els seus problemes i deficiències democràtiques, no hi hauria color. L’única diferència és que Cuba manté sovint una actitud arrogant envers el gegant americà, just a les seves portes, i sobretot que les possibilitats de treure rendiment de la dictadura cubana són mínimes. Amb l’agreujant que a Xina se li permet la vulneració de totes les normes i lleis del mercat internacional, malgrat que pugui arruïnar sectors sencers dels països occidentals, a canvi d’unes condicions immillorables perquè les grans multinacionals s’estableixin al gegant asiàtic.

Com que tants crims i tantes violacions dels drets humans haurien de repugnar a les persones decents, i per tant no repugnen en absolut als grans poders econòmics que se n’aprofiten, de tant en tant fan alguna concessió de cara a la galeria. Normalment sol ser permetent la divulgació, sempre de forma controlada i limitada, de notícies o reportatges alternatius a la realitat oficial que ens presenten els estaments oficials. I molt més esporàdicament amb gestos testimonials, com ara la concessió del Premi Nobel de la Pau per a una de les seves víctimes, l’escriptor i dissident empresonat Liu Xiaobo. És només la torna per a ratificar el ple suport de la comunitat internacional a les mesures repressives del règim xinès que tants beneficis els reporta.

Tot el mèrit serà seu

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia Josep Lluís Carod Rovira: tot el mèrit serà seu. I es referia, irònicament, a l’actual direcció d’Esquerra, que l’ha exclòs de la llista i de la campanya electoral amb l’argument que encara els faria perdre vots. Està clar que en política tot està per veure, no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, i qualsevol sorpresa és possible. Carod, doncs, no estripa les cartes ni desenfunda l’espasa, més que res perquè vol esperar que es confirmin tots els pronòstics. Però ho farà després de les eleccions.

Em sembla evident que Carod Rovira ha estat, com a mínim, copartícip de la deriva del partit en els darrers anys. I si es confirma el desastre no podrà apuntar només Joan Puigcercós. Aquí hi ha hagut una irresponsabilitat col·lectiva d’una direcció moguda per afanys i ambicions personals, que ha primat l’assoliment de cotes de poder a l’interès del partit, i no cal dir a l’interès del país. És cert que alguns dels qui fins ara, o durant un temps, han donat el seu suport incondicional (el partit funciona a base de lleialtats personals absolutament acrítiques) a la direcció, o fins i tot hi han participat activament, a l’hora de la veritat també han estat bandejats. Però, això, no els eximeix de la seva responsabilitat. I a Carod, tampoc.

Em resulta realment insòlit i alarmant contemplar la resignació amb què a l’interior del partit es veu a venir el daltabaix. Cap rastre ni indici d’autocrítica, ni de voler redreçar la situació. Sembla com si tothom deixés que el partit rodoli pendent avall sense aturador, com un fat inevitable; alguns potser amb la secreta esperança, que ni tan sols gosen explicitar, que la trompada no sigui tan sonada com diuen; altres, dedicats de ple a bastir un rosari de justificacions en què es faci veure que la culpa és de tothom (del Carod, del Carretero, del Laporta, dels altres partits, i sobretot dels ciutadans), menys de la direcció del partit; i encara n’hi deu haver que ja es freguen les mans confiant que si rodolen caps, els de primera fila, ells podran continuar l’escalada personal i ocupar els seus llocs. Si el fracàs és tan estrepitós com pronostiquen, l’única sortida lògica i digna, encara que tardana, serà la de la dimissió. El problema serà veure qui de l’actual direcció, en el sentit més ampli, és capaç d’erigir-se en l’element redreçador del partit, després d’haver col·laborat en el seu deteriorament.

S’han comès molts errors, massa, i finalment s’ha comès l’error de prescindir d’un actiu com és el vicepresident del Govern. Si ell no hi ha de ser pels errors comesos, per quina raó hi ha de ser la resta de la llista?. Al Carod, potser encara li hauran fet un favor personal en la mesura que podrà esgrimir l’argument dels resultats obtinguts per ell com a cap de cartell en comparació amb els que pugui obtenir el seu defenestrador. De fet, ja li han retret com si hagués estat una estratagema seva per a salvar-se de la crema.

Però ho deia aquest dia el catedràtic de Ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo: “L'independentisme està escorat cap als aficionats a la política” i “falten polítics professionals que siguin capaços d'elaborar un discurs”. I s’hi podria afegir: “Hi ha massa trepes que prioritzen els seus interessos personals als del partit, i per suposat als interessos del país”. Esquerra s’haurà guanyat ella sola la patacada; però, ni que sigui amb un grup parlamentari més reduït, sobreviurà. Solidaritat i Reagrupament, que partien amb el propòsit i l’objectiu de revolucionar el panorama polític català, que eren capaços de posar-se llistons tan alts que ara es ruboritzarien només d’insinuar-los, ara es debaten per no quedar fora del Parlament, que equivaldria a la seva desaparició. I també serà, en tot cas, per mèrits propis.

Si els resultats electorals desmenteixen les enquestes, tant de bo, tot el mèrit serà seu. Però si es confirmen, també ho serà el desmèrit.

Compte, que se n’estan sortint

Una cosa tenen en comú Zapatero i el Partit Popular: no enganyen mai. A aquestes alçades ningú pot dir que s’ha sentit enganyat per Zapatero, perquè tothom sap que quan es compromet amb alguna cosa el valor de les seves paraules és absolutament nul. La seva verborrea no té res a veure amb la seva actuació, i els socialistes catalans en són perfectament conscients. Això podia sorprendre els primers anys, però no pas ara.

Amb el Partit Popular passa exactament el mateix. És un partit amb un odi visceral contra la llengua catalana, i fa tots els possibles per eliminar-la. Està radicalment en contra del bilingüisme, de l’equiparació de les dues llengües oficials, de l’ensenyament en la llengua materna... de tot el que calgui, en la mesura que li serveixi per avançar cap a la liquidació de la llengua catalana. A València se n’ha sortit, i per això hi imposa un monolingüisme castellà, sense fisures, desatenent totes les peticions de bilingüisme que li fan els sectors més moderats de la societat valenciana, i nega amb tota rotunditat el dret a un ensenyament en valencià, per més que ho digui el seu Estatut d’Autonomia. El mateix procés, amb el mateix objectiu, s’està seguint a les Illes. Ho deia el líder Popular José Ramon Bauzà, en afirmar que eliminaria la llei de Normalitzacó Lingüíistica de les Illes, aprovada per unanimitat del Parlament balear, en una època en què governava al PP. En el seu moment, una llei de política lingüística molt tova podia ser el mal menor, ja que en aquell moment no es veien amb cor d’optar per la via valenciana. Però, ara, consideren que ja ha arribat el moment de deixar-se de formalismes. La llengua catalana a les Illes està reculant a marxes forçades, i només li caldrà una darrera empenta, com la derogació de la Llei de política lingüística, per a portar-la a una situació terminal.

Però que quedi clar: no enganyen a ningú. Són els mateixos populars que aquí s’acontentarien amb un bilingüisme o amb un ensenyament en funció de la llengua materna, no pas perquè hi creguin en absolut, sinó perquè per ells és un pas entremig per arribar a l’objectiu final de l’eliminació de la llengua catalana, a València, a les Illes i a Catalunya. I compte, perquè se n’estan sortint.

Consell de cent... bandarres!

Tothom coincideix en dir que, si bé semblava que arreu d’Europa començàvem a sortir de la crisi, la cosa s’allargarà. De cop, hi va haver un gir en les polítiques econòmiques, amb l’obsessió de reduir el dèficit al preu que fos: i el preu era carregar el cost de la crisi a la classe treballadora i allargar-la indefinidament. Els grans poders econòmics s’han adonat que una situació de crisi com aquesta és una oportunitat d’or que no es poden deixar escapar.

Les mesures que està proposant i portant a terme ara el Govern Zapatero, fa cinc anys no les hauria gosat proposar l’extrema dreta més salvatge. Els mateixos que amb la seva pèssima gestió van ocasionar la crisi han orquestrat el clima oportú per a justificar veritables barbaritats que, des del punt de vista dels drets socials, ens fan recular moltes dècades. Però per fer-ho, no podien pas esperar que hi hagués al poder partits de la dreta més reaccionària, entre altres coses perquè tampoc el Partit Popular a Espanya hauria gosat fer plantejaments tan extremadament conservadors. Per fer-ho necessitaven una coartada; i la crisi els ha anat com anell al dit. Ara surten de sota les pedres suposats economistes que llancen les seves proclames apocalíptiques, disfressant-les d’argumentacions tècniques, quan no són sinó les consignes que els han redactat els poders econòmics. De forma planificada han anat atacant cadascun dels camps que interessava a la gran banca i a la patronal per a fer més rendibles els seus negocis, per a poder repartir-se més dividends: i no per l’encert de la seva gestió, que ens ha portat a la crisi, sinó perquè després de rebre els suports públics amb els diners dels treballadors, ara es dediquen a retallar els drets socials.

És fals que es tracti d’argumentacions tècniques econòmiques. Parlen d’aprimar l’administració pública, però no pas quan es tractava d’injectar diners dels contribuents i pensionistes a la banca, sinó quan es tracta de protegir les víctimes de la seva nefasta gestió. No parlen de reduir el dèficit de l’Estat a base d’eliminar despeses supèrflues com la Casa Reial, l’Exèrcit o molts ministeris que mantenen tota la seva estructura malgrat haver traspassat totes les competències; només parlen de com abaratir el cost de l’acomiadament, de com desviar els diners que els treballadors han pagat durant anys per a tenir una mínima jubilació. Ara, el fantasmagòric i mercenari Consell de Cent economistes, ben pagats com els grans directius de la banca i de les multinacionals per a qui treballen, han posat el seu punt de mira en les pensions. En la dels treballadors, és clar.