Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

(Reprodueixo l’editorial de la mateixa entitat valenciana)

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Col·labora amb Acció Cultural,

http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

Nadal? I qui és aquest senyor?

No sé si hi havia algú que es pensés que els diputats del PSC-PSOE podien votar altra cosa que fidelitat i obediència absoluta als seus superiors. S’havia de ser força il·lús per pensar-s’ho. El que defineix els diputats del partit socialista elegits per les circumscripcions catalanes no és altra cosa que la seva pertinença a un partit nacionalista espanyol com és el PSOE. Que siguin catalans, per ells, és una circumstancialitat irrellevant.

És una qüestió de perspectiva. El que està en joc, més enllà del debat de fons que seria el del dèficit fiscal i el de la independència, és la solvència de la Generalitat per a poder portar a terme les seves polítiques socials; o, si ho voleu, per a no haver de retallar-les més. Però per als socialistes espanyols el que de veritat importa és carregar els neulers sobre les autonomies, reservant-se per a ells, per al poder central, l’incompliment dels compromisos de reducció del dèficit. De la mateixa manera que per a protegir la banca i els especuladors que ens van abocar a la crisi van fer pagar els plats trencats als pensionistes i als funcionaris, ara es tracta d’ofegar econòmicament les autonomies com una fórmula més per a recentralitzar l’Estat. Si això implica un empitjoraments de les polítiques de protecció social, o dels serveis bàsics com la salut o l’educació, a ells els importa un rave; de fet, són els socialistes els qui han impugnat la convocatòria de més de mil places de professors de secundària perquè consideren que les retallades han de ser molt més dràstiques que les que proposa el Govern d’Artur Mas. I és que una de les poques possibilitats que tenen d’evitar la pèrdua del poder de l’Estat és esperar una repuntada de l’economia abans de les eleccions generals. I al servei d’això han disposat la seva maquinària, de la qual els diputats del PSC-PSOE no en són sinó uns simples peons més.

Ens podem imaginar els comentaris que es devien fer a la direcció del PSOE quan Joaquim Nadal va gosar afirmar que els socialistes catalans farien costat al Govern de la Generalitat. Algú s’ho devia prendre com una broma; per als qui tenen menys sentit de l’humor, podia semblar una broma de mal gust; i altres podien fer-se la pregunta: “I qui és aquest senyor?”, “Què hi té a veure ell amb els nostres diputats”. La capacitat d’incidència del senyor Nadal respecte als diputats del PSC-PSOE és absolutament nul·la. Algú, més sarcàstic, podia afegir-hi, referint-se a Nadal, “Zapatero, a tus zapatos”.

Com m’agradaria viure nord enllà...

Com m’agradaria viure nord enllà on diuen que la gent, manllevant paraules del poeta, és neta i noble, culte, rica, lliure, desvetllada i feliç! Sobretot perquè diuen que la gent és lliure, que la seva netedat i noblesa passa per respectar la llibertat per damunt de tot. Ben poc a veure amb el que tenim aquí, molt més proper a les repúbliques bananeres més tronades, on tot és possible sempre que no surtis del seu discurs oficial, on no hi ha un bri de raó per agafar-se ni la paraula donada, tant si és verbal com escrita en forma de llei, hi té cap mena de valor.

Els escocesos van fent la seva via. Fins ara havien donat la confiança per a governar en minoria a l’SNP d’Àlex Salmond. I s’han guanyat la confiança no només per a revalidar els resultats sinó per a obtenir una majoria absoluta que li permetrà tenir via lliure per a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Els independentistes escocesos saben que potser encara no tenen la majoria de la població del costat de l’independentisme, però també saben que compten amb el suficient suport popular com per a preparar la consulta sense més través que les que s’imposin els propis escocesos. Allà disposen d’un poder judicial demòcrata, de manera que a ningú se li acut dir que la voluntat majoritària del poble pugui ser il·legal; el poble mai és il·legal. No serà un camí fàcil. El primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com a britànic unionista però sobretot demòcrata, ja ha dit que ell farà campanya perquè els escocesos escullin lliurement romandre al si de la Gran Bretanya; només alguns grups feixistoides d’extrema dreta poden posar el crit al cel i apel·lar a la força per tal d’impedir que els ciutadans d’Escòcia expressin lliurement la seva voluntat i la portin a terme.

Res a veure amb el que tenim aquí, on els grups que neguen la llibertat dels pobles i el poder de l’expressió democràtica són majoria a Madrid. La consigna del franquisme, allò de Una, Grande i Libre, es manté ben viva en la consciència dels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE; segurament són incapaços de fer d’Espanya un país Grande i Libre, ja que els dicten des d’Europa i des dels Estats Units les polítiques a seguir, però estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-la Unida. Encara que sigui d’una manera innoble, bruta, i per suposat en contra dels principis democràtics.

Temps de disbauxes, encara

Ens han arribat a fer creure que s’han acabat els temps de les disbauxes. Ara toca estrènyer el cinturó i començar a fer llista de tot allò a què podem i hem de renunciar. I a sobre ho hem de fer amb el remordiment de què la responsabilitat és nostra per haver volgut viure per sobre de les nostres possibilitats. Però, de fet, tot plegat és una comèdia perquè les disbauxes, allà on convé o allà on fa mandra de posar-s’hi, continuen. Si el Govern necessita presentar uns números que facin patxoca, el més fàcil, el més senzill i el més ràpid és buscar una partida de bon gruix que es pugui retallar de forma vistosa. Altrament, seria molt carregós haver d’anar buscant petites disbauxes perfectament prescindibles.

Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.

Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.

Què canviarà el 22 de maig?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No sóc pas partidari de parlar de dates històriques ni de veure en determinats fets puntuals moments de gran transcendència. Com en totes les eleccions, en aquest 22 de maig hi ha la possibilitat de consolidar algunes posicions o de provocar alternances, sense que això impliqui canvis substancials. I en tot cas, la incidència del resultat serà absolutament diferent a Catalunya o al País Basc que a la resta de l’Estat.

En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat.

Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.

Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.

A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal.

No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l'alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors.

Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta.

En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental.

Denúncies contra malfactors

Ho deia l’altre dia parlant de jutges que apliquen criteris ideològics i de partit, rient-se de la llei i de la justícia. En la majoria dels casos, les víctimes d’aquestes actituds delictives ajupen el cap, i si, tractant-se de casos tan flagrants, aconsegueixen eludir o minimitzar la sanció ja es donen per satisfets. És el mateix que passa quan jutges prevaricadors imposen sancions polítiques o tancaments de diaris, sabent que després a Europa donaran la raó a les seves víctimes, o quan agents dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat agredeixen impunement la llengua i la cultura del país.

Un altre cas sortia aquests dies als mitjans de comunicació. Un ciutadà a qui un d’aquests individus uniformats li nega el dret, reconegut per la legislació, d’expressar-se en la seva llengua; i quan aquest reitera que té la llei a favor seu, en un clar abús d’autoritat, li imposa una multa per desacatament. És absolutament impensable que en un país democràtic un transgressor de la llei, només perquè porta pistola i uniforme, pugui permetre’s d’amenaçar i multar els ciutadans que volen fer valdre els seus drets. A part que caldria encausar aquest delinqüent uniformat, el mínim que es podria esperar dels seus superiors, per gota que respectin el sentit de la tasca policial com a garant dels drets dels ciutadans, seria apartar-lo immediatament del cos. Perquè d’altra manera, no és que aquest individu denigri la professió sinó que els seus responsables assumeixen aquest paper denigrant. I aleshores, s'hi podria afegir la inculpació d'associació de malfactors. Encara que per motivacions diferents, és semblant al cas dels mossos d’esquadra que admeten que van detenir un manifestant, no pas perquè tinguessin cap prova de la seva responsabilitat en uns fets presumptament delictius, sinó simplement perquè el tenien fitxat “com a independentista”.

En el millor dels casos, el ciutadà multat per voler fer valdre els seus drets no haurà de pagar-la, i l’altre detingut per tenir una determinada ideologia serà alliberat de tots els càrrecs. Però això no és suficient; això no és fer justícia. En aquests casos, són els qui han delinquit els qui s’han d’asseure a la banqueta dels acusats; i de cap de les maneres es pot permetre que individus de tan baixa estopa portin uniforme i vagin armats pel carrer. Són un perill i una amenaça pública. I una vegada més ens hem de demanar: on són les nostres institucions?

Progressistes? Demòcrates, i gràcies!

Apurant fins al darrer moment, el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia a la coalició Bildu presentar-se a les eleccions municipals del 22 de maig. El PP i el PSOE, doncs, no s’hauran sortit amb la seva d’impedir que els demòcrates independentistes puguin concórrer a les eleccions. Les seves males arts han estat excessivament matusseres com perquè alguns magistrats no hagin volgut posat en joc la seva reputació professional dictant sentències exclusivament polítiques. No es tracta que hagin guanyat els magistrats progressistes, sinó simplement que aquesta vegada han guanyat els demòcrates.

És curiós com la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els més constitucionalistes, remarquem que la sentència del Tribunal Suprem va ser aprovada per nou magistrats conservadors, en contra de set de progressistes. I ara en el Constitucional ha passat el mateix; quan es discutia primer en la comissió del Constitucional, els magistrats no van arribar a cap acord perquè hi havia un empat a tres entre magistrats conservadors i magistrats progressistes. Això va obligar convocar el Plenari del Constitucional on tothom sabia que hi havia una majoria progressista. I així ha estat. Tot i que un magistrat del sector progressista ha actuat com a trànsfuga votant al costat dels conservadors, al final la sentència favorable a la concurrència de Bildu a les eleccions ha guanyat per sis a cinc. És per posar-se les mans al cap que tinguem una Justícia tan corrompuda que ja tothom dóna per suposat que els magistrat voten en funció de la seva adscripció política. Se suposa que en un tribunal honest els magistrats emetrien el seu vot en funció de les proves inculpatòries o exculpatòries, i sempre amb argumentacions jurídiques. En aquest cas, però, no hi ha proves de res, sinó simples argumentacions polítiques, judicis d’intencions i voluntat expressa de perjudicar una determinada ideologia.

PP i PSOE, doncs, hauran de buscar una altra manera d’impedir que els demòcrates bascos abertzales puguin exercir el seu vot. De fet, el PP ja n’insinua l’estratègia: es tractaria de buscar durant la campanya electoral qualsevol altre argument (no cal que sigui cap prova demostrable) per portar de nou el cas al Tribunal Suprem, on ells hi tenen majoria, per tal que aquest invalidés les llistes abans de les eleccions o abans de prendre possessió dels càrrecs. Amb els fets consumats, encara que de nou els abertzales presentessin recurs, com que ja no haurien pogut participar en les eleccions o prendre possessió dels càrrecs, seria irrellevant que el Constitucional els tornés a donar la raó.

Què, qui, com, quan

Ja hi tornem a ser: la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit l’ILP per a la celebració d’un Referèndum vinculant d’autodeterminació. I quan dic que “ja hi tornem a ser” em refereixo tant als impulsors de la Iniciativa Legislativa Popular com als membres de la Mesa. És una història repetida, i en més d’una ocasió, no sempre amb els mateixos protagonistes, però sí amb els mateixos resultats.

Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració.

Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?

Professionals de la rebequeria

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla molt poc seriós aprofitar determinades adversitats, ja siguin climatològiques, de fenòmens naturals o d’incidents d’altre caire, per a erosionar el Govern. Ho van fer els partits de l’oposició quan en els Governs de Jordi Pujol es van produir alguns dels incendis més devastadors que ha patit el país, i els convergents s’hi van revenjar quan es va produir el fatal desenllaç de l’incendi d’Horta. I d’acord amb aquesta tònica, ara torna a ser ICV la que intenta treure profit partidista, en aquest cas dels accidents de trànsit.

Pel que fa a mesures de prevenció, i sobretot a pilota passada, sempre es pot dir que se’n podien haver pres més; i quan es produeix una situació excepcional, és inevitable que es produeixin alguns errors de coordinació o que es prenguin algunes decisions equivocades. Però d’aquí a buscar responsabilitats polítiques directes, de causa efecte, em sembla una exageració o, com deia, un aprofitament partidista de circumstàncies no sempre controlables. En el primer quadrimestre d’aquest any resulta que hi ha hagut a les carreteres catalanes una víctima mortal més que en el mateix període de l’any anterior; i des d’ICV ja s’insinua que això és degut al nou Govern. Una cosa és valorar com evoluciona una tendència i l’altra és treure conclusions d’una dada tan puntual i amb una diferència tan mínima. A part que, almenys en una part d’aquest període, encara no s’havien aplicat les noves mesures que va emprendre la Conselleria d’Interior i que en tot cas van quedar minimitzades per les imposicions del Govern espanyol en matèria de circulació.

Però bé, la política, diuen, és així. Quan s’és al Govern cal resar a la Moreneta com feia el Conseller eco-socialista perquè plogui, perquè no hi hagi incendis devastadors o perquè no hi hagi cap accident múltiple que en descontroli les estadístiques. I quan s’és a l’oposició, qualsevol excusa és bona per a carregar contra el Govern, encara que tothom sàpiga positivament que la seva responsabilitat en determinades circumstàncies és mínima. Sort n’hi ha que la ciutadania ja s’ho pren com una cançoneta més de la política entesa com a rebequeria interna dels professionals.

De la perversió a la putrefacció

Ahir mateix volia escriure sobre el nou escàndol de la sentència contra la coalició democràtica basca Bildu. Però vaig veure que hauria de repetir el que ja s’ha explicat altres vegades sobre l’estat de putrefacció de la Justícia espanyola, que no solament accepta que es facin lleis intencionadament contra determinades opcions polítiques, sinó que les aplica i les sanciona segons els interessos partidistes dels nacionalistes espanyols. Hauríem de repetir la mateixa història també repetida de sentències conscientment injustes, fins i tot sabent que posteriorment poden ser sancionades o revocades per la Justícia europea, però que es dicten amb la voluntat de fer un mal irreparable, com va passar amb el tancament dels diaris Egin i Egunkaria. Per això vaig preferit presentar un altre cas, aparentment més insignificant però que exemplifica igualment la corrupció existent en el sistema judicial espanyol.

De tota manera, reprenc el cas Bildu perquè em sembla xocant que CDC i el PSC es mostrin ara contrariats, fins al punt que l’alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, qualifica la sentència de “difícilment assumible”. Quan CDC i el PSC van votar la Llei de Partits eren perfectament conscients que era una llei feta expressament per combatre una determinada ideologia, i que no tenia res a veure amb la violència; el que passa que els devien prometre que la llei només l’aplicarien contra els abertzales bascos. Tota la sentència és un cúmul de judicis d’intencions sense cap prova real ni argument jurídic sostenible, ni tan sols amb la Llei de partits a la mà; però votant la llei sabien que donaven carta blanca als nacionalistes espanyols. Oriol Pujol, secretari general adjunt de CDC, deia que Bildu era el "gran èxit" de la gent democràtica que rebutja la violència a Euskadi i "margina els violents". Justa la fusta; aquest és l’objectiu del PP-PSOE: frustrar l’èxit dels demòcrates que rebutgen la violència a Euskadi, en un darrer intent de provocar ETA perquè torni a les armes. Per als nacionalistes espanyols es tracta de donar arguments als violents per tal que puguin dir que la renúncia a la violència no serveix per a participar en la vida institucional d’Euskadi, i incitar-los així al retorn a les armes que és un terreny on l’Estat se sent molt més còmode que a les urnes.

Tots els partits bascos, així com els catalans, s’han exclamat pel fet que la coalició estava liderada per EA, un partit de contrastada trajectòria democràtica que ha governat conjuntament amb els socialistes bascos i que ha condemnat sempre la violència. Els qui van votar la llei de partits van obrir l’aixeta a tota mena d’arbitrarietats i tupinades com la que va possibilitar que Patxi López arribés al Govern basc; i si no s’hi posa fre, la bogeria antidemocràtica del PP-PSOE a través dels seus peons a la Justícia poden donar encara més sorpreses, en la mesura que el mateix judici d’intencions que es va fer amb SORTU i ara amb BILDU, poden barrar el pas a altres formacions democràtiques pel sol fet de tenir la independència com a objectiu polític.

Perversió sense límits

Hi ha notícies tan insòlites pel fet en sí com pel fet que després no tinguin les conseqüències que seria lògic esperar-ne. Els catalans, mesells de mena, estem tan avesats a rebre garrotades que quan en rebem una de suau o si la podem esquivar pels pèls ja ens donem per satisfets, i fins i tot som capaços de donar les gràcies. Que un jutge ignori l’ordenament jurídic espanyol o, pitjor encara, que coneixent-lo el negligeixi deliberadament i de forma prevaricadora, no hauria de passar per alt ni als organisme interns de la judicatura ni a l’administració, ni a l’espanyola ni a la catalana.

Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.

En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.

El risc de la marginalitat

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ahir es va celebrar al palau de Congressos de Montjuic la Conferència Nacional per l’Estat propi. És difícil valorar la importància que podrà tenir un esdeveniment com aquest, però en qualsevol cas sempre quedarà si més no com un element més de difusió i de conscienciació en la cursa cap a la independència. Hom pot imaginar que amb el matí d’un dissabte es poden fer uns quants discursos, encoratjar la població o esperonar els polítics, i sobretot projectar el projecte independentista arreu del país. Però, poca cosa més.

L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament.

És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.

I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència.

Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa.

És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.

Un odi mal correspost

El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans.

A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És cert que a darrera hora es va rectificar, però això no treu que d’entrada s’hi neguessin i fessin mans i mànigues per evitar-ho. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. I ja no parlem de l’actuació deliberadament delictiva dels cossos de seguretat del camp del Bernabeu que es dedicaven a requisar les banderes que consideraven políticament incorrectes des de la seva ideologia; exercien estrictament de policia política, requisant les estelades i deixant passar les altres.

La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta. Costa d'entendre

Cadascú arrossega la seva creu o la llosa del passat

Els socialistes catalans sembla que han decidit que ni Zapatero ni cap dels membres del Govern espanyol, inclosa la Carme Chacon, no participin en la campanya electoral de les municipals a Catalunya. Com sempre, no és tan important el fet en sí com les raons que intenten donar-hi ells mateixos; en el benentès que quan algú ha de mentir és perquè té vergonya d’esgrimir simplement la veritat.

Deia Hereu, amb el cinisme que el caracteritza, que aquesta decisió venia motivada perquè tractant-se d’unes eleccions locals els socialistes volien donar relleu als seus candidats en lloc d’anar a buscar patums de fora. I en les anteriors municipals no calia donar relleu als candidats? I en les eleccions catalanes no hi ha necessitat de donar relleu als candidats? N’hi ha que no tenen vergonya o es pensen que la gent és imbècil. Els socialistes saben que la imatge del Govern espanyol és la imatge dels futurs perdedors, i ja en tenen prou amb la seva com per a incorporar-hi la dels altres. Amb l’afegitó que, a més, la imatge del Govern espanyol, amb els socialistes catalans inclosos, és també la imatge de l’administració hostil que ofega les finances de Catalunya, que ens nega uns serveis i unes inversions que tenim pagats a l’avançada, que són la principal causa de la crisi de la qual no hi ha manera de sortir, i que a més ens menysprea constantment. Portar a la campanya electoral el Zapatero, el Rubalcaba o la Chacon seria el viu reflex de l’autoodi: voteu-nos, que us acabarem d’escanyar!.

I és que cadascú carrega amb la seva creu. Perquè tampoc crec que faci cap gran favor la presència en campanya de segons quins dirigents d’Esquerra, aquells que en el seu moment no van saber reconèixer els seus errors i no van tenir la valentia de dimitir. Per això mateix a Barcelona Esquerra prefereix presentar-se sota un altre nom, i per això mateix la premsa afí a CiU no es cansa d’anomenar el tripartit, com si encara estigués en vigor. I és que la llosa del passat encara pesa.

Ni els de les Rambles ni els de la Moncloa

Jugant-se-la amb els tril·leros de les Rambles, hom té tots els números per a sortir-ne escaldat. Són prou hàbils fent anar la boleta d’una banda a l’altra fins a marejar a qualsevol, com per fer-li creure que els ha descobert el truc. I aquesta, com en d’altres jocs i estafes, és la clau del seu èxit: fer creure a la víctima que és capaç de guanyar-los la partida. De manera que, quan se’n va amb la cua entre cames i la butxaca buida, encara té un cert remordiment de culpa: per haver intentar enganyar-los i per ser tan babau com per a creure-s’ho.

I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.

No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.

Va de fusions o de liquidacions?

Ja fa un cert temps que se’ns presenta com un dogma que la competitivitat passa forçosament pel creixement i per les fusions. L’argument és que una empresa més gran podrà afrontar el futur en millors condicions. Quan es parla de països, això evidentment no és així: els països capdavanters en benestar, en renda per càpita, en qualitat de vida, són estats de mida mitjana més aviat petita, a l’estil del que podria ser Catalunya o els Països Catalans. Es pot caure en l’infantilisme, està clar, de creure que si anem plegats amb Espanya (i per què no amb els Estats Units, per exemple?) tenim més possibilitats de participar, i de guanyar, el mundial de futbol o de treure més medalles olímpiques. Està clar que llavors, el qui guanya no és Catalunya, sinó un altre.

En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.

És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.

La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima.

La farsa del republicanisme francès

Sovint, des d’Esquerra, es fa bandera del republicanisme. Res a dir; em sembla del tot correcte i adient. Però hi ha un problema: què vol dir el republicanisme? Una pregunta que potser no caldria però que cal fer-se perquè aquesta és també una de les banderes de l’Estat francès. I és per això que penso que el concepte de republicanisme, si no l'expliquem molt millor, no vol dir res. A França, per exemple, entenen com a principi republicà la discriminació dels seus ciutadans en funció de la seva llengua; de manera que de cap de les maneres es pot reconèixer els mateixos drets a un ciutadà de parla no francesa, que a un altre de parla francesa, considerat superior per naturalesa.

Ho deia no fa gaire el cap de política lingüística de França, Xavier North: “és impossible reconèixer els drets lingüístics als parlants del català”. Contràriament, seria una atrocitat que atemptaria contra els més elementals principis del seu republicanisme que no es reconeguessin els drets lingüístics als parlants de francès. Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona; i això en nom del republicanisme!. Però és que el mateix senyor Xavier North ho acabava de reblar: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Una concepció de la lingüística que faria avergonyir qualsevol persona mínimament decent; que invalidaria a qualsevol per a optar a un càrrec polític, i més si ha de tocar temes relacionats amb les llengües; que traspua una intolerable legitimació de la violència, intolerable almenys per als qui creuen en els drets de les persones com a element fonamental del republicanisme.

Després de deixar clar que l’Estat francès no pot fer res per a canviar l’estatuts de la llengua catalana (una dialecte segons la seva versió, ja que el català no disposa d’exèrcit), ell mateix com a responsable de la política lingüística de França reconeix que a tot estirar aspira a alentir el procés de desaparició de la llengua catalana. I això que darrerament es va introduir en el text constitucional francès la menció de les llengües anomenades regionals, com el català, el basc, el bretó o el cors, com a patrimoni de l’Estat francès. És absolutament fals que la Constitució francesa impedeixi un major reconeixement de la llengua catalana, com afirma el senyor North; altres territoris francesos disposen d’unes normatives més favorables a les llengües pròpies, com és el cas dels corsos. El republicanisme francès és una pura farsa.

La no independència no és viable

Per més que vagin sortint estudis i veus autoritzades d’arreu que remarquen els avantatges que tindria per als catalans el fet de disposar d’un Estat propi, el fet és que des de la pròpia administració i la majoria dels partits polítics els costa molt fer un plantejament clar i net sobre la possibilitat de la independència. En qualsevol altra circumstància, i especialment des del món empresarial, s’exploraria a bastament les possibilitats i els avantatges de prendre una o altra opció; qualsevol empresa, entitat o administració responsable ha de valorar les diferents possibilitats que se li ofereixen, encara que sigui per acabar rebutjant-les.

Fins i tot des del punt de vista espanyol, i valorant que les polítiques fetes des d’una sola administració o des de diverses administracions al capdavall se suposa que estan al servei del mateix conjunt de persones, seria lògic que l’Estat s’ho plantegés. Encara que només fos com a hipòtesi, i, si voleu, per a tenir els arguments adients per a rebutjar-ho. Amb una Catalunya i un País Basc independent, els mateixos ciutadans actualment de l'Estat espnayol que ara estem representats a les institucions europees per l’única administració espanyola tindríem una major representació tant a la Comissió europea com al Parlament d’Estrasburg; i el mateix s’esdevindria en altres institucions internacionals com les Nacions Unides o la UNESCO, per exemple; Catalunya i el País Basc passarien, probablement, a ser contribuents nets, com Alemanya, a la Unió europea, mentre que Espanya passaria a ser receptora de més recursos dels que rep ara. Però, no. Tant a Catalunya com a Espanya prefereixen no plantejar-s’ho i no disposar de cap estudi seriós sobre els avantatges o els inconvenients de partir l’Estat espanyol en dos o tres estats més. Es prefereix mantenir una política feta des de l’estómac, sense cap ombra de racionalitat. Probablement, perquè si es fessin aquests estudis, uns i altres arribarien a la conclusió que és millor, i més rendible per a tots, partir peres.

Amb tot, també s’ha de dir que cada vegada hi ha més polítics, economistes i intel·lectuals que s’hi van aproximant, encara que sigui a nivell intuïtiu. Cada vegada més, el terme independència es veu com a més plausible, com a menys utòpic, com a més centrat, com a menys forassenyat. L’altre dia era el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell qui afirmava que “la independència és viable econòmicament”. Ja és molt que es digui des del Palau de la Generalitat. El que passa és que em sembla que es queda molt curt i, sobretot, es deixa la versió contrària: El que és inviable econòmicament és mantenir-nos dins de l’Estat espanyol.

Totes les peces del trencaclosques

Tenim una clara sensació que en els darrers anys s’ha avançat molt. De la marginalitat i la utopia més absoluta s’ha passat a la centralitat i a la més que versemblant viabilitat. Els qui provenim de velles militàncies com les del PSAN sabem què vol dir predicar en el desert, ser vist com un ésser estrany que predica utopies estratosfèriques, tenir la sensació de formar part d’un reducte a extingir del tot allunyat de la realitat del país.

Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.

Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.

Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.

Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.

Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.

Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.

Amics extravagants. Aznar té raó

Ho deia l’ex President del Govern espanyol José Maria Aznar: Gaddafi és un amic; una mica extravagant, això sí, però un amic. I no entenia com es podia bombardejar un amic, a no ser que fos per les seves extravagàncies. Fins i tot al PP s’han hagut d’amagar i intentar fer veure que no sabien de què anava, mentre que la resta de partits s’hi ha abonat de valent. Com es pot dir que un terrorista com aquest és un amic? O com es pot qualificar d’extravagàncies les atrocitats comeses per aquest dictador?

Però, Aznar té raó. Gaddafi va passar de ser un terrorista a un bon amic d’Occident que obrí el pas als seus pous de petroli. La diferència entre un terrorista i un amic, i això els jutges ho saben perfectament, no és en cap cas el nombre de víctimes que ha estat capaç de produir (Gaddafi en dos mesos n’ha provocat molts més que en tota la història d’ETA), ni molt menys la intencionalitat de les seves accions (la intencionalitat d’ETA és molt més digna i respectable que la de l’amic de l’Aznar), sinó simplement la capacitat de generar beneficis per als amics. A cap jutge se li acudiria encausar José Maria Aznar per fer apologia del terrorisme (al capdavall les víctimes no deixen de ser nordafricanes, deuen pensar els jutges), com a cap jutge se li acudiria obrir un procés per esbrinar qui ha venut armes a l’amic terrorista.

D’aquí que el mateix Aznar es defensés dient que ningú entendria que el Govern socialista hagués venut armes, i no pas unes armes qualssevol, a un règim terrorista. Unes armes pensades expressament per a atacar la població civil, de la mateixa manera que altres Governs espanyols han venut armament i material antidisturbis a dictadures d’arreu del món. Els jutges poden discernir entre estadistes i terroristes en funció dels beneficis polítics i econòmics que produeixen, però els ciutadans del carrer l’únic discerniment que podríem arribar a fer és el de la intencionalitat i l’abast de les seves accions; i, en aquest sentit, el nivell d’indignitat de Gaddafi i dels seus amics és molt superior al dels etarres.

Una crisi tan greu com la dels noranta

Des de fa un cert temps, sembla que els mitjans de comunicació, suposo que per encàrrec dels polítics, s’han proposat fer dels ciutadans de carrer veritables experts en economia. Ens parlen amb la més absoluta naturalitat del FROP, de la pressió dels mercats, dels fons de competitivitat, del dèficit fiscal i de tants altres termes que, de ben segur, la comprensió dels quals a la majoria se’ns escapen, almenys pel que fa a la seva incidència real en la crisi que patim, que d’això sí que hi entenem tots.

No crec que hi hagi un interès real en formar els ciutadans en termes d’economia. Més aviat, penso que tenen l’objectiu, força assolit per cert, d’interioritzar la idea de crisi en el sentit que els convé. Ara, ja, en qualsevol tertúlia de cafè o de perruqueria es poden sentir veus compungides i resignades lamentant-se d’haver estirat ells més el braç que la màniga per haver fet cas del consell del banc i de la caixa a l’hora de demanar un crèdit, d’haver tingut la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats per haver un viatge extra a l’estiu, o d’haver abusat dels serveis públics per acudir a urgències per una afecció no tan greu. Han aconseguit que ens sentim culpables de la crisi, quan els especuladors i mals gestors causants de la crisi es conxorxen per legislar a tort i a dret a favor seu i es reparteixen extraordinaris dividends, primes i sous multimilionaris. I si algú gosa dir que les retallades socials i en els serveis bàsics són abusives és ràpidament qualificat d’irresponsable.

I per reblar el clau ens tornen a inundar de xifres, aparentment irrefutables. El nivell d’endeutament de l’Estat i de la Generalitat havia arribat a quotes altíssimes, semblants a les de l’any 1993; el dèficit de la sanitat que es va trobar el Govern d’Artur Mas era gaire bé tan elevat com el que es va trobar el tripartit l’any 2003; la morositat per impagaments d’hipoteques supera el 6%, una xifra a la qual no s’arribava des del 1995.... I quina diferència hi ha, doncs, entre aquesta crisi i la dels noranta? Oh, és molt diferent, diuen, no es pot ni comparar. Entesos.

Més que fer, s’ha d’ostentar que es fa

La notícia va saltar de seguida: CiU, quan encara no ha acabat d’aprovar la supressió de l’impost de successions per a les grans fortunes, es disposava a rebaixar també l’IRPF per als més rics. Naturalment, tots els partits mínimament progressistes van posat el crit al cel. Com podia ser que en plena crisi en què es demana tota mena de sacrificis als ciutadans, i sobretot als qui tenen menys recursos, s’emprenguin mesures per afavorir els qui ja s’aprofiten de la situació de crisi per a fer el negoci rodó.

També amb molta celeritat el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell, s’afanyava a desmentir que tinguessin intenció de fer-ho mentre s’estigui en la situació d’emergència en què ens trobem. De fet, no deia que això fos un disbarat que a ells no se’ls acudiria mai, sinó que de moment ho ajornaven; per tant, la intenció hi és, sens dubte. No sé si encara queden votants de CiU, ingenus, que es creuen aquella tonteria de la transversalitat; per a CiU la transversalitat vol dir aprofitar els vots i els diners dels ciutadans amb menys recursos per a fer polítiques que afavoreixin als més adinerats. Sabent de la impopularitat de la mesura, que a més agreujaria encara més la crisi, algú es pot demanar quin interès pot tenir-hi per afavorir aquesta minoria privilegiada... i no se m’acut cap més resposta que la necessitat de saldar algun deute contret com un hipotètic suport econòmic al partit.

Però, fins i tot així, continua essent inexplicable la maldestre acció d’insinuar el tema si després resulta que no hi ha la intenció de tirar-lo endavant, de moment. Una possibilitat és que deixessin anar el globus sonda per calibrar el nivell de resposta que els aconsellés deixar-ho per més endavant o abordar-ho tot seguit. Amb el convenciment que l’única possibilitat és que hi hagués reaccions en contra, perquè fins i tot els beneficiaris de la mesura, probablement tenen un xic més de pudor i de vergonya, i no gosarien fer-ne ostentació. I aquí hi deu haver la clau, de caire més psicològica, que explicaria la necessitat o només de fer polítiques descaradament de dretes sinó sobretot fer-ne ostentació.

El dèficit ecològic és insostenible

Sembla ser que aquesta setmana hem arribat ja a consumir els recursos naturals que el país és capaç de generar en tot un any. És el que s’anomena “dèficit ecològic”. Les nostres societats necessiten molts més recursos dels que el país, per ell mateix, pot arribar a produir, i en canvi genera molts més contaminants dels que pot absorbir. Això ho mesura la New Economics Foundation (NEF), un organisme independent format per experts d’arreu del món que intenta convèncer o conscienciar la població de la necessitat de reduir la sobreexplotació del planeta.

Temps enrere, la sobreexplotació dels països rics es compensava amb l’escassa explotació que en feien els més pobres; però això també s’ha acabat, i ara és el conjunt del planeta el que es troba en dèficit ecològic. Davant d’aquest fet que ens certifiquen els experts podem fer diverses coses: una primera és negar-ho en rodó i argumentar que això són històries com les del canvi climàtic, que no cal fer-ne cabal; una altra possibilitat, molt semblant a l’anterior, és admetre la validesa dels estudis, verbalment i de cara a l’opinió pública, però no fer res per a posar-hi remei; una tercera, que tampoc difereix tant de les anteriors, és fer proclames a favor del consum responsable (ens referim al consum ecològic), elaborar propostes de llarg abast, celebrar grans convencions mundials, etc. per acabar arribant a la conclusió que la majoria de les mesures són inviables perquè ens farien perdre competitivitat; una darrera opció seria, naturalment, creure’ns-ho i actuar en conseqüència. Però això vol dir trencar amb els esquemes i plantejaments actuals, i segurament tocar els interessos dels grans poders econòmics. Ës a dir: res de res.

No hi ha cap govern de cap país que tingui la més mínima intenció d’afrontar el tema. I passa com amb les centrals nuclears: els partidaris de les centrals nuclears honestos haurien de dir als ciutadans que val la pena de córrer el risc, com el del Japó, tenint en compte que probablement a ells no els tocarà mai, a canvi dels enormes beneficis que produeixen a les companyies. I aquí també els Governs honestos haurien de dir-nos que no val la pena de fer-hi res, no fos cas que perdéssim competitivitat i també grans beneficis, total per evitar un desastre ecològic que potser ni tan sols nosaltres no arribarem a veure (almenys els que ja tenim una certa edat). Els problemes dels nostres fills, al capdavall, seran el seu problema.

BILDU, innocència o ingenuïtat?

A darrera hora una nova coalició abertzale ha presentat les seves candidatures de cara a les eleccions municipals al Paí Basc. BILDU, però, és una formació basada en l’afeblida EA, més el grup Alternativa i independents abertzales; és a dir que es parteix d’una formació que fins ara, no solament havia estat legalitzada i havia participat en tota mena d’eleccions, sinó que havia format part del Govern d’Euskadi. I els seus responsables s’han afanyat a dir que aquesta vegada no podran impedir que es presentin perquè “no trobaran res”, referint-se a trobar alguna excusa per invalidar les seves candidatures.

És difícil de saber si l’Estat està disposat a donar un pas més en la seva política repressiva contra el poble basc, o si aquesta vegada ho deixarà passar encara que només sigui per a calibrar la seva força en unes eleccions que en principi no posen en perill el Govern dels nacionalistes espanyols. En qualsevol cas, la innocència dels representants de BILDU sembla excessiva. Afirmar que l’Estat no podrà impedir que es presentin pel fet que estan segurs que no trobaran en la coalició cap vincle amb ETA, em sembla una temeritat. De vincle amb ETA tampoc en van trobar cap a l’hora d’il·legalitzar SORTU; i de res va servir que els impulsors de SORTU fessin l’esforç de seguir fil per randa tot el que marca la Llei. La Llei va ser feta per impedir la presència dels abertzales en les institucions basques, i no hi té res a veure la condemna o no del terrorisme. De manera que seguint l’esperit de la Llei es va poder il·legalitzar SORTU i ara es pot fer el mateix amb BILDU. La Justícia espanyola, actuant per encàrrec dels dos partits espanyols, no té cap necessitat de buscar proves ni arguments jurídics per a aconseguir el seu objectiu. Des del moment que BILDU apareix després d’haver fracassat la temptativa de SORTU, i des del moment que expressa la seva voluntat d’assolir la independència del País Basc, no li servirà de res condemnar la violència o excloure de les llistes persones que puguin tenir, encara que sigui remotament, alguna vinculació amb el món de Batasuna.

La llei de partits especifica clarament, que cal que els partits condemnin la violència, i també diu que es mantenen els drets civils de les persones que formaven part dels partits il·legalitzats. Però això són bajanades que qualsevol tribunal espanyol es pot passar pel forrro si interessa que no es presentin. L’optimisme dels representants de BILDU em sembla tan excessiu que suposo que és fingit, per tal d’oposar més resistència a una hipotètica voluntat dels partits espanyols de deixar-los, també a ells, fora de les institucions basques.

Els farols del senyor Nadal

El tema de l’endeutament, el dèficit pressupostari de la Generalitat i els plans d’austeritat està prenent un aire entre grotesc, ridícul i demencial. El Govern espanyol, sabent que el seu nivell endeutament és el que sobrepassa els límits establerts per la Unió europea i que és molt superior al de les autonomies, intenta carregar-los el mort; més que res per obtenir el mateix objectiu que els populars: la recentralització de l’Estat, per la via de l’asfíxia econòmica.

Amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya, xifrat en 21.000 milions, en tindríem de sobres per a cobrir totes les previsions financeres d’aquest any, que poden pujar a uns 11.000 milions, sense necessitat de cap mena de retallada i encara que en quedarien 10.000 més per a reduir l’endeutament de la Generalitat el doble del que ens exigeix el Govern espanyol. Però tenim un Govern que no s’acaba de creure ni el que diuen tots els estudis sobre el dèficit fiscal, ni els pronòstics més rigorosos sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, ni tan sols el seu propi programa electoral i de govern que parla d’un hipotètic “Pacte fiscal”. Perquè resulta que amb qui s’hauria de fer el pacte és amb aquest Govern espanyol, tant se val que porti l’etiqueta de socialista o de popular, que es nega fins i tot a complir les seves mateixes lleis, fetes a mida dels seus interessos. L’Estat estrangula econòmicament Catalunya, quedant-se una part important dels nostres recursos, i després encara té la barra de venir amb exigències i de retreure’ns un endeutament excessiu. Per postres, el mateix Estat que no vol saber res ni del dèficit fiscal ni de pactes de cap mena. es nega a pagar el deute contret formalment i establert per llei, l’anomenat fons de competitivitat.

Ha de ser molt evident el tema que fins i tot el cap de l’oposició, el socialista Joaquim Nadal, hagi sortit dient que faran costat al Govern d’Artur Mas, en la reclamació d’aquests diners que ens corresponen. Ha estat un acte valent per part seva, potser perquè sap que també els socialistes catalans hauran de fer neteja i la seva carrera política pot haver arribat a la seva fi. Però ha anat més enllà i ha gosat aventurar que el paper dels 25 diputats del PSC a Madrid, ni que sigui per una sola vegada, aniran a favor de Catalunya, en contra dels interessos del PSOE. Ha estat un farol? Hi ha algú que es cregui que els diputats del PSC_PSOE es jugaran el seu escó per defensar els interessos catalans?

Retallades socials i sobiranistes

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En una mateixa setmana, CiU s’ha abstingut davant de la proposició de Llei sobre la Independència, per tal que aquesta fos rebutjada i no haver de debatre-la ni tant sols en Comissió, i ha rebutjat la moció també de SI que reclamava el Concert econòmic i la convocatòria d’un referèndum abans de presentar la proposta a Madrid. La lectura més simple, des del punt de vista independentista, és clara: CiU no vol anar més enllà de l’autonomisme actual. Una lectura que, si bé pot ser el primer que ens surti de dins, hem d’admetre que tampoc és del tot ajustada a la realitat.

És cert que la Llei d’Independència no equivalia a votar la declaració d’independència, sinó a emprendre un procés decidit cap a aquesta fita; i que això, amb les esmenes que hi hagués pogut introduir CiU en la Comissió parlamentària, hauria permès allargar-ho fins a la següent legislatura com a mínim, i continuar plantejant mentrestant el tema del pacte fiscal. De manera que, en contra de les excuses que va donar per tal d’afavorir el vot negatiu del PP-PSC-C’s, no hauria contradit en absolut el seu programa electoral presentat per aquesta legislatura. I és cert també que la moció de Solidaritat sobre el Concert econòmic gaire bé no representava res més que un compromís en ferm del que havia promès CiU en campanya electoral, encara que ells l’anomenaven pacte fiscal.

Però també ho és que cap grup majoritari, enlloc, no acostuma a acceptar propostes de l’oposició, i menys quan es tracta d’un grup petit, que li marquin el camí a seguir, encara que aquest camí coincideixi plenament amb el seu.

Fins i tot fent un esforç per creure que l’estratègia de CiU consisteix en no aixecar la llebre abans d’hora, proposar el tema del dret a decidir en un aspecte tan important com l’econòmic, i en tot cas en una segona fase abordar definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació, costa d’entendre el rumb del nou Govern. Costa d’entendre la submissió del Govern d’Artur Mas en matèria econòmica a les exigències del Govern espanyol, que no s’aplica per a ell mateix les mesures d’austeritat i de retallades socials, tot i tenir un endeutament proporcionalment molt més elevat que el de Catalunya,. Una submissió, a més, que està portant el caos en dos serveis bàsics com el de la sanitat i el de l’ensenyament.

D’una banda, tenim un Conseller de Sanitat que parla en futur de les mesures a prendre quan sap perfectament que aquestes mesures els hospitals ja les estan aplicant, amb un greu deteriorament de la qualitat assistencial. I en l’àmbit de l’ensenyament el desconcert és majúscul, amb canvis d’opinió d’un dia per altre, deixant en anècdotes irrellevants les maragallades del seu predecessor. Afirmar que les retallades no aniran en detriment de la qualitat del servei públic és un insult a la intel·ligència.

Les protestes dels sectors implicats, més que no pas dels partits polítics de l’oposició, entre altres coses perquè el PSC és còmplice i impulsor d’aquestes mesures a través del Govern espanyol, estan prenent força i calant ràpidament en l’opinió pública catalana. Fins i tot Xavier Trias comença a posar-se nerviós en veure que tot plegar pot aigualir-li la festa.

De manera que, fent l’esforç de creure en una estratègia sobiranista de CiU, encara que més alentida i menys ambiciosa del que voldrien molts independentistes, molt ens temem que aquesta política de retallades salvatges als serveis bàsics pot acabar afectant no solament la qualitat dels serveis, que això ja és dóna per descomptat, sinó la seva pròpia estratègia sobiranista. Difícilment, podrà sostenir el Govern una pressió com la que està provocant amb les seves polítiques antisocials; i, en tot cas, poden invalidar les futures propostes nacionalistes com la de reclamar un pacte fiscal.

Un pacte fiscal que CiU presenta fal·laçment com la seva proposta estrella per a aquesta legislatura, en el sentit d’aplicar el dret a decidir, quan ells saben que és del tot inviable. Inviable perquè el futur Govern del Partit Popular el rebutjarà de ple, i obligarà Mas a una altra rendició, com ja va fer amb l’Estatut. Però que a més és d’impossible aplicació per aquesta legislatura, simplement per una qüestió de calendari: CiU no vol plantejar-ho fins després de les eleccions generals, i CiU es nega a buscar el suport previ de la ciutadania mitjançant un referèndum que n’avali la proposta, de manera que un cop haurà començat la negociació i abans no haurà constatat que la proposta és rebutjada per Madrid, ja serem a finals de legislatura.

Tenim mala peça al teler.

Debat il·legal?

Hi ha gent a qui traeix el subconscient, o és que ja té el desvergonyiment de deixar anar les bajanades sense el més mínim sentit del ridícul. Com és possible que un parlamentari arribi a dir que hi ha debats il·legals. En un Parlament democràtic tot s’ha de poder debatre, des de la monarquia a l’existència de Déu, passant per la independència de Catalunya, per suposat.

No entenc com el nacionalista radical Albert Rivera, de Ciutadans, pot arribar a dir una ximpleria com aquesta. Fins i tot des d’una perspectiva estrictament espanyola, de nacionalisme espanyol recalcitrant com s’ho mira ell, la Constitució preveu mecanismes per a ser reformada. I se suposa que per a reformar la Constitució primer se n’ha de parlar, s’ha de debatre i s’han de formular les propostes. Per tant, el debat sobre una hipotètica llei d’independència és perfectament legal, a part de legítim és clar. La votació d’aquesta setmana no era per a aprovar cap llei d’independència sinó per donar via lliure a la seva discussió en Comissió parlamentària, on els diputats podrien redactar-la de la forma que creguessin més oportuna. Seria llavors quan algun tribunal espanyol podria invalidar la Llei, si considerés que no s’ajusta a la legalitat espanyola. Aleshores podria obrir-se un conflicte de legitimitats. Però el debat mai pot ser delictiu com afirma aquest grup de l’extrema dreta espanyola.

Els feixistes es caracteritzen precisament per això: per donar per suposat a l’avançada que, com que ells no toleraran determinades idees o exercicis de llibertat, ja està prohibit parlar-ne. És el que deia Miquel Martí i Pol “han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire”.

Les raons del no a la independència

Està clar que davant de qualsevol proposta hi poden haver posicionaments diversos. Jo puc creure que hi hagi nacionalistes catalans que aspirin a la independència i que hi hagi nacionalistes espanyols que optin per l’unionisme, com puc creure que hi hagi opcions intermèdies. O puc creure que hi hagi independentistes que creguin que ja n’hi ha prou i que hem de proclamar la independència de forma immediata, mentre que d’altres optin per cercar el moment oportú o per anar assolint cotes de sobirania de forma gradual. El que no em sembla admissible és que per a defensar qualsevol d’aquestes posicions s’hagi de mentir o falsejar la realitat.

És absolutament fals que els socialistes o els populars creguin que el futur d’un país no el pugui decidir ell mateix. No és pas el que diuen quan es tracta de reclamar Gibraltar, on en el millor dels casos acceptarien que fossin els mateixos gibraltarenys els qui decidissin, però mai que ho haguessin de decidir tots els britànics. Ni és el que van creure quan es van separar les repúbliques bàltiques o quan es van separar Eslovènia, Croàcia o Bòsnia-Herzegovina. Dir, com feien la Tura i l’Albert Rivera, que en tot cas s’hauria de reformar la Constitució espanyola és una tremenda absurditat, i ells ho saben perfectament: mai, arreu del món, no s’ha produït un procés d’independència perquè el propi Estat central hagi decidit canviar la seva constitució. Tots els processos d’independència o s’han produït a través d’una revolta violenta, que no és l’opció catalana, o s’han produït perquè el poble en qüestió ha fet ús del dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles.

Una altra cosa és la viabilitat econòmica o els beneficis i perjudicis que reportaria la independència. Tots els estudis seriosos indiquen que una Catalunya independent seria un país més pròsper que no pas ara, no sé si seria tan optimista com l’economista del FMI que vaticinava que seria un dels més rics del món, però sí que podria ser un país com Dinamarca, Noruega, Finlàndia o Eslovènia. Els estats amb percentatges més alts de benestar per a la població no són els més grans, sinó aquests de mida mitjana.

Abans d’ahir, al Parlament, no hi havia el bàndol dels independentistes i el dels unionistes, amb els esporuguits entremig. Sinó els qui deien i votaven el que realment creien que seria bo per a Catalunya, els qui havien de mentir per a sostenir el seu nacionalisme espanyol, i els qui calculaven els riscos personals i de partit que podia tenir la seva decisió.

L'abstenció de CiU a la negació del dret a la independència

No deu haver sorprès a ningú l’abstenció de CiU al Parlament per tal d’aturar la tramitació de la Llei de declaració d’independència. Ja ho havien anunciat, és evident que no ho tenien ni en el seu programa electoral, ni en l’horitzó polític, ni estaven disposats a assumir el risc que això podia suposar per a les seves carreres polítiques. És més, penso que han estat conseqüents amb el seu plantejament de sempre: no fer mai passes endavant, si no són evidents i amb garanties d’èxit, però anar deixant la pastanaga de l’ambigüitat per no tancar-se les portes a nous escenaris.

De fet, no és que CiU s’hagi abstingut davant de la proposta de Llei presentada per Solidaritat, sinó que s’ha abstingut davant de les esmenes presentades pels nacionalistes espanyols. Podria entendre’s que en el moment de votar-se la proposta de Llei, CiU hagués optat per l’abstenció al·legant la manca d’oportunitat, la manca d’un consens més ampli, o el que fos, però CiU el que fa és no dir ni sí ni no a la negació del dret a la independència, de manera que el Parlament aprova aquesta negació. Perquè no oblidem que les esmenes a la totalitat presentades pels nacionalistes del PSC, PP i Ciutadans, el que fan és aturar la tramitació de la llei. És a dir que ahir no es discutia si s’aprovava o no la Llei sinó si s’acceptava la seva tramitació, i per tant si passava a la Comissió Parlamentària corresponent, on s’haurien pogut discutir els termes de l’articulat i fer-hi les esmenes oportunes. Podien haver rebutjat les esmenes a la totalitat i reservar-se per a la Comissió Parlamentària el debat pròpiament de la llei i arribar, si hagués estat el cas, a un mínim acord, encara que fos per certificar que no s’hi renunciava per més endavant.

Ara, hi haurà qui tornarà a marcar una línia per a separar els bons i els dolents de la pel·lícula: els nacionalistes espanyols situen l’abstenció de CiU en el bàndol catalanista, mentre que sectors de l’independentisme interpreten que CiU el que ha fet és alinear-se amb l’espanyolisme. Sincerament, ni una cosa ni l’altra. Titllar CiU, així globalment i de forma taxativa, com a no sobiranista per aquesta votació és tant com admetre que l’independentisme està en franca davallada, cada vegada més minoritari; cosa que no crec que s’ajusti a la realitat.

A Unió, que s’ho facin mirar

El tema no és pas nou, és clar. Ja ve de lluny el malestar al sí d’Unió Democràtica no només pel posicionament polític tan personal del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, que sovint no encaixa ni amb els postulats del partit, sinó per la seva manera prepotent i autoritària de dirigir la formació demòcratacristinana. Imposicions de candidats, exclusions i caceres de bruixes entre els dissidents són pràctiques habituals a UDC. Tenen un líder molt més ben valorat a fora, sobretot en cercles del nacionalisme espanyol, que no pas a casa; però els militants es troben atrapats perquè, si bé no poden estar d’acord amb les ambicions personals de Duran i Lleida, aquest monopolitza el capital polític d’Unió, fins al punt que sense ell no està gens clar quin podria ser el seu futur.

Duran i Lleida, preocupat bàsicament per la seva imatge a Madrid, s’ha volgut distanciar del moviment de les consultes amb arguments tan simples i forassenyats com els que donava a Jordi Pujol quan aquest va emetre el seu vot per la independència: ell, en actiu, ha de tocar de peus a terra. El que no deia és que el seu tocar de peus a terra, és a dir la seva especulació per escalar a Madrid, significa defensar una posició absolutament utòpica i inviable com és el federalisme o el trobar un encaix a Espanya. Després va fer una crida als seus militants a la no participació en la consulta adduint que la independència no forma part del projecte polític d’Unió, cosa absolutament falsa en la mesura que UDC es declara partidari d’un Estat propi per a formalitzar una Confederació amb Espanya. Ja s’ha vist que la seva crida no va ser obeïda per alguns dels destacats dirigents d’Unió: el diputat i alcalde de Vic responia amb un al·legat a favor de votar per la independència, així com el Secretari general d’Universitats i recerca, Antoni Castellà. La vice presidenta del Govern també va optar per desobeir Josep Antoni Duran i Lleida, encara que més discretament. Que el seu vot fos afirmatiu o negatiu ja és una altra qüestió; l’important d’aquestes consultes és reivindicar el dret a decidir, a emetre el nostre vot, ja que des del moment que s’accepta el procés també s’accepta el resultat democràtic que en pugui sortir.

Suposo que la mar de fons devia córrer a l’interior d’UDC. I la venjança de Duran i Lleida ha estat de la pitjor mena. Ha hagut de ser ell mateix que anunciés públicament el sentit del vot de la vicepresidenta Joana Ortega. Si ella tenia intenció de divulgar-ho, el lògic hauria estat que fos ella mateixa qui ho fes. Però, no. Duran i Lleida afirmava aïrat davant els mitjans de comunicació que ell revelava el vot de la seva companya de partit senzillament perquè li donava la gana. No es tractava de donar a conèixer el sentit d’un vot, sinó de deixar clar davant l’opinió pública que ell manté el control del partit, i que pot humiliar a qualsevol que en discrepi, perquè “li dóna la gana”. A Unió tenen un problema: sense Duran, el seu futur és incert; amb Duran, és el que a ell li dóna la gana.

Garzón, caçat amb les pròpies armes

La Justícia va fent el seu curs. I Baltasar Garzón veu cada vegada més a prop el dia que haurà de seure al banc dels acusats. No se’n deu saber avenir, pobre. Ha passat de ser el jutge estrella a ser perseguit per la Justícia; i ja té tres causes pendents. També hi deu haver un sector de la població espanyola ben desorientat. Garzón era la seva estrella, aquell home que perseguia independentistes i veia etarres a tot arreu, aquell que era capaç fer detenir Pinochet, d’investigar els crims del franquisme o de destapar casos de corrupció com els del cas Gürtel. La imatge d’aquell home que semblava estar per damunt del bé i del mal es desmunta, i no li falten seguidors que es manifesten a favor d’ell i que consideren injustes moltes de les acusacions que se li fan.

I bé, la Justícia espanyola és com és. Per a decretar la il·legalització de partits, tancar diaris euskalduns, o condemnar per delictes d’opinió, a la justícia espanyola no li calen proves ni arguments jurídics massa sòlids. N’hi havia prou amb dir que tots els qui reclamen la llibertat del poble basc formen part de l’entramat d’ETA, que encara que condemnin la violència com mana llei ells interpreten que els abertzales no ho fan de tot cor, mentre que els Tribunals europeus censuren i condemnen sovint l’Estat espanyol per manca de garanties judicials, per procediments injustos, per no investigar les denúncies de tortures, o per ordenar sense justificació el tancament de mitjans de comunicació... Però ells, i Garzón el primer, anaven segurs que podien fer i desfer al seu aire.

Però, heus aquí que Garzón, que tenia carta blanca segons quin sector polític tocava, ha topat amb matèria reservada. Una cosa és ficar-se amb un ex dictador de l’altre costat de l’Atlàntic i l’altra pretendre condemnar la violència del franquisme, el moviment terrorista i criminal més important del segle XX a Espanya; una cosa és perseguir menudalles a dreta i a esquerra i l’altra tocar de ple el niu de corrupció que és el Partit Popular. I aquí, la mateixa Justícia se li ha girat en contra. Quan llegeixi els arguments que dóna el jutge instructor del seu cas, Alberto Jorge Barreiro, per les escoles telefòniques del Gürtel, ell com a jurista es pot posar les mans al cap escandalitzat; tan escandalitzat com quedaven altres juristes en veure les seves instruccions i les seves sentències quan anava contra el món abertzale.

Segons el jutge instructor, Garzón es va servir de les escoles telefòniques “per tal d’obtenir informació rellevant que no tenia seguretat de poder obtenir mitjançant la utilització de mitjans lícits", i amb això pretenia “obtenir dades reservades per afavorir l'èxit de la investigació” que li “proporcionava un domini complert de l'evolució de la causa"... El delicte gros, i ell ho sap, és haver-se ficat amb el poder. Quan algú insinua que un etarra va ser rematat per la policia en una ambulància, s’argumenta que davant dels Etarres no s`ha d’anar amb tants miraments ni formalismes legals, el que importa és la seva detenció o la seva anihilació.

Garzón, per un moment, va oblidar-se de la seva pròpia convicció que no tots els delictes es mesuren amb el mateix raser.

Dempeus per la salut pública

Dissabte a la tarda vaig a una manifestació en protesta per les retallades en la sanitat. El Govern diu que ha de fer estalvis, que ha de reduir la despesa, i el més fàcil és fer-ho sobre els serveis basics, la sanitat i l’ensenyament. Prescindint de l’oportunitat, dels problemes que pot generar, i de la injustícia que representa, és d’allà on se’n pot treure el pessic més gran; i si, a sobre, es pot beneficiar la privada, per a la dreta millor que millor.

D’entrada em trobo amb un vell amic, comunista de tota la vida; ja retirat, continua amb el seu activisme de sempre i em dóna una octaveta que crida a posar-nos “dempeus per la salut pública”. Reconec que no em sento amb ànims per a encetar noves lluites fora del meu àmbit més proper, però no deixa d’admirar-me el seu esperit combatiu, el mateix que tenia ara fa uns quaranta anys quan va iniciar-me en el món de la política. I trobo altres amics dels de sempre, amb qui podia compartir moltes coses i, pel que es veu, també aquesta disconformitat amb les polítiques agressives del nostre Govern contra la sanitat pública.

Però, ai làs. Una mica més enllà hi ha també un conegut ultradretà, ex militant de Fuerza Nueva. Un personatge sinistre que havia menyspreat la democràcia, també el dret de manifestació, i a qui importava un rave la sanitat i l’ensenyament públics; ara, segur que també. La seva motivació no té pas res a veure amb la nostra. Ell hi és com a pre campanya de les eleccions municipals. En polítiques socials segur que és molt més proper a les polítiques de CiU que a les nostres.

Però no era pas l’únic; a la manifestació hi ha també militants del PSC, que com a partit comparteixen la mateixa visió, i la impulsen des del Govern espanyol: per a fer front a la crisi i garantir els beneficis de la banca i de les grans empreses cal retallar l’Estat del benestar. No pas l’Estat, sinó el benestar. Per als qui creuen que cap altre món és possible, cap altre que el dictat pels poders financers, les rebaixes de sous i de pensions i la reducció dels serveis bàsics són inevitables.

Estic en contra de les retallades perquè crec que tota la crisi econòmica és una conxorxa muntada des de dalt per a retallar els drets dels treballadors, i per tal que la patronal, la dreta de sempre, la que representen tant CiU com el PSC-PSOE o el PP, recuperi l’esperit del capitalisme salvatge que la força democràtica i de la societat els havia obligat a suavitzar. Jugant al seu joc, la política de CiU no és pas pitjor que la del tripartit, simplement és més conseqüent i, potser, eficaç.

Del Deu-A a l’Adéu definitiu

(Artile publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui és el dia en què la capital catalana ha d’exercir com a tal i posar-se al nivell de la resta del país en una inequívoca voluntat d’avançar cap a la independència. Com en les anteriors convocatòries, la caverna política i mediàtica intentarà minimitzar el fet; però aquesta vegada els serà més difícil perquè hauran de contradir-se, en la mesura que ells mateixos han volgut donar una gran dimensió política al gest del President de la Generalitat i d’altres membres del Govern, emetent el seu vot, encara que sigui d’amagat o sense fer-ne ostentació.

És cert que, arreu del món, les capitals exerceixen un rol que va molt més enllà del nombre d’habitants que apleguen, i fins i tot del fet de ser la seu governamental i de bona part dels organismes públics. El que s’esdevé a Barcelona transcendeix inevitablement el que podria ser un àmbit local, ni que sigui l’àmbit local d’un terç de la població catalana. Conscients d’això, els socialistes, des de l’Ajuntament, han fet mans i mànigues per a neutralitzar el paper que li correspon com a capital del país. De fet, no hem viscut mai l’experiència de tenir una capital amb voluntat de ser governada com a tal, com a representació i element central de la nació catalana.

Qualsevol participació superior a l’obtinguda oficialment, amb tots els recursos públics, en la consulta sobre la Diagonal podrà considerar-se un èxit. Però, entenc que l’èxit ja s’ha assolit abans de conèixer els resultats. Un èxit que pren unes dimensions extraordinàries si ens ho mirem amb una mica de perspectiva. Amb tots els errors comesos pels grups independentistes, amb les incomprensibles baralles i dissensions internes, amb les incerteses d’escissions i reagrupaments constants i amb una manca de lideratge evident, amb tot això o malgrat tot això l’independentisme en poc temps ha passat de ser una opció marginal, testimonial i utòpica a ser un dels eixos sobre els quals es debat la política catalana.

Qui més qui menys, tots, en un moment o altre, ens hem desesperat davant dels errors comesos, dels desencontres, dels personalismes i de la incapacitat per a bastir una opció política independentista sòlida. I segur que teníem raons suficients per a fer-ho. Ara, veient el salt positiu que ha fet el moviment independentista, potser no cal que ens barallem per veure qui hi ha tingut un paper més decisiu. CiU, amb la seva indecisió i ambigüitat, hi ha contribuït en la mesura que ha deixat sempre per endavant un objectiu obert cap a la plena sobirania; ERC va normalitzar i descriminalitzar l’independentisme convertint-lo en una opció parlamentària més; altres formacions i sobretot els moviments cívics n’han mantingut viva la flama amb les seves reivindicacions, per testimonials que poguessin semblar; sense oblidar tampoc que la gasiveria dels nacionalistes espanyols, que no han sabut tractar-nos ni com a espanyols, també hi deu haver ajudat força.

Des d’aquesta perspectiva més allunyada de la puntual picabaralla del moment, hem d’admetre que s’ha fet un progrés important, pel nombre estadísticament parlant de catalans favorables a la independència, per la rellevància de les persones que públicament es mostren favorables a aquesta opció, per la normalitat amb què se’n parla i es debat als mitjans de comunicació, pel ressò que comença a tenir internacionalment, o per la preocupació real que ja desperta en el nacionalisme espanyol. Tothom hi ha tingut el seu paper, i resulten més irrellevants els desencerts i errors, que n’hi ha hagut per totes bandes. I des d’aquesta perspectiva també, si no s’estronca la progressió seguida fins ara, el resultat de les eleccions municipals a Barcelona, on molt probablement només entrarà al Consistori barceloní una de les tres candidatures independentistes tampoc serà tan transcendent.

Esperem que la consulta d’avui sigui el penúltim assalt cap a la independència.