Rodalies i el Sobiranisme pràctic

Aquests dilluns hi va haver una manifestació per protestar pel desastre de les infrastructures a Catalunya. A la plaça de Sant Jaume, doncs, van coincidir des de les JERC, Plataformes sobiranistes, Catalunya Acció i moviments veïnals, però també el Partit Popular o fins i tot el nou partit nacionalista espanyol creat per la Rosa Díez. El més fàcil és dir que mentre els uns hi anaven de bona fe, per defensar els interessos de Catalunya, els altres hi anaven per pur oportunisme polític. Qualsevol excusa menys replantejar-se el tema de l'anomenat nacionalisme o sobiranisme pràctic.

Darrerament se'ns ha repetit, en part per explicar actituds dels nostres polítics que algú podria considerar de renúncia, que en lloc d'obsessionar-nos per un nacionalisme identitari hem de pensar en una mena de nacionalisme pràctic. I els raonaments que hem sentit amb tanta insistència en els darrers temps, sobre una suposada evidència que la pèssima gestió portada a terme pel govern de Madrid, havia de portar a convèncer molts catalans de la necessitat de la independència, encara que només fos per millorar determinats serveis, anaven en aquest sentit. No negaré que una mala gestió del govern espanyol pot fer decantar algú a creure que ens anirien millor les coses si ens les gestionéssim nosaltres mateixos.

Però aquest argument és tan fràgil com inconsistent. Per suposat, el partit espanyol de l'oposició, ara el PP i un altre dia serà el PSOE, sempre argumentarà que el tema es resoldria amb una nova majoria de govern. I sincerament, si d'aquí a un any, amb aquest govern o amb un altre, els serveis ferroviaris han millorat a Catalunya, el mateix argument se'ns pot girar en contra: una bona gestió del govern espanyol faria innecessari el traspàs de competències?. Amb una perspectiva molt curta de mires podem argumentar que determinats problemes de gestió es resoldrien si fóssim un Estat independent. I no vull pas dir que no pugui ser així. Però no forçosament, ni en tots els casos.

Un altre dia hauríem d'aprofundir en aquest tema

Política exterior i Casals Catalans

Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l'Exterior del Con Sud d'Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l'emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s'hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d'aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l'exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar.

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s'ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s'ha de veure des d'aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d'una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d'Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d'espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir "hem d'aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l'exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals". Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l'obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d'aquest Govern.

Que no corri la veu

Que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling hagi aconseguit ser membre de ple dret de la federació Internacional, la FIQ, és una bona notícia. Probablement ha estat possible per la discreció amb què s'ha portat el tema, afavorida està clar, per la mateixa discreció de l'esport que representa. Però, en tot cas, és evident que es tracta d'una petita passa de cara al reconeixement de Catalunya en el món de l'esport internacional. I poder parlar de deu federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment ja és tota una fita.

No ens enganyem, però. El que s'ha aconseguit fins ara és poc més que les beceroles. Les federacions reconegudes en aquests moments corresponen a esports molt minoritaris, fins i tot desconeguts per a una majoria. Potser per això, els espanyols no hi han donat massa importància i no han utilitzat la poderosa maquinària de l'estat per a boicotejar-ho. Sense deixar de reclamar el ple reconeixement en totes les modalitats esportives, inclosa el futbol, és evident que és més fàcil treballar amb l'estratègia de peix al cove (us sona?), encara que siguin peixets petits.

Sumem-nos al mapa per un Estat Propi

En una altra ocasió ja parlava dels riscos o de la inoportunitat de determinades campanyes que proliferen en l'àmbit del nacionalisme català. Ara mateix hi ha endegada aquesta campanya que porta per títol "sumem-nos al mapa per un Estat propi" http://www.estatpropi.cat/ . Naturalment, quan em cau a les mans un enunciat com aquest, la primera reacció és adherir-m'hi, cosa que ja he fet. Però immediatament després penso l'interès o l'abast que pot tenir una campanya com aquesta.

No sé quin col·lectiu hi ha al darrere, sembla més una iniciativa de caràcter personal, i estic convençut que està fet amb la millor intenció del món. Però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre la seva efectivitat. Sempre que es fa una campanya de recollida de signatures, es passa per unes fases que podríem descriure així: en un primer moment, i com aquell qui res, s'arriba fàcilment a les dues o tres mil adhesions, perquè en l'àmbit dels moviments sobiranistes hi ha una quantitat així de militants inquiets, de gent que està força interconnectada entre sí, i que estan amatents per veure què poden fer o a què es poden adherir; en una segona fase, una mica més lenta, es pot arribar fins als vint o vint-i-cin mil adherits, que seria la quantitat de militants confessos (militants de partits nacionalistes, socis d'entitats netament catalanistes, etc); però a partir d'aquí ja és molt difícil avançar més, o en tot cas es fa molt lentament, ja que una majoria ho viu com una convicció personal, que en tot cas explicita a les urnes però sense cap mena de militància.

Fins arribar a la xifra d'un milió dos-cents mil catalans que es declaren d'una manera o altra sobiranistes, hi ha un llarg camí per córrer, que aquestes campanayes no assoleixen mai. I no solament no assoleixen, sinó que, en quedar-se en una xifra cinqaunta o cent vegades inferior, pot donar la impressió que els independentistes són realment molt menys dels que són en realitat. Per això penso que, abans d'emprendre una iniciativa com aquesta, per bona que pugui semblar a priori, caldria pensar en com es farà arribar a la gran majoria de la població, i amb quins suports previs es compta. Una campanya fallida pot tenir efectes més negatius que positius.

El traspàs de RENFE perilla de nou

El vicepresident del Govern ha declarat que 'El que no pot ser és que algú pretengui traspassar-nos un problema i espavileu', referint-se lògicament al traspàs de rodalies RENFE previst en l'Estatut i que ja tenia data fixada, a l'inici del 2008. Sembla perfectament lògic que des del Govern no es vulgui assumir a la lleugera el traspàs d'un servei que sembla estar en estat ruïnós. Assumir la responsabilitat de la gestió de rodalies RENFE en la situació actual pot ser molt perillós, perquè els ciutadans esperen que del traspàs se'n derivi una millora efectiva del servei.
És exactament el mateix que va passar, en època del Govern Pujol, quan a Madrid ja els oferien aquest traspàs però sense assumir-ne les deficiències que patia per manca d'inversió.

És per això que ara no té sentit que els convergents critiquin la cautela del Govern que podria fer retardar el traspàs del servei de rodalies. Seria del tot demagògic acusar el Govern d'ineficaç o dir que no té voluntat d'incrementar les competències pel fet de rebutjar o retardar aquesta en concret. De la mateixa manera, fent un xic de memòria, des de l'esquerra s'hauria de reconèixer que les crítiques que llançaven contra els convergents per no haver aconseguit el traspàs durant els seus anys de govern, eren del tot infundades, demagògiques i sense sentit.

Però la política ja se sap que és així, ni uns desaprofitaran l'ocasió per desgastar el Govern, tal com els ho van fer a ells, ni els altres reconeixeran que al capdavall estan fent més o menys el mateix que s'ha vingut fent en els darrers 25 anys.

La imposició de la majoria

Un dels arguments que esgrimeixen els socialistes bascos per a oposar-se a una consulta popular per tal que el País Basc pugui decidir el seu futur, és que segons ells no seria admissible que una part de la població es veiés obligada a a acceptar una situació amb la qual no està d'acord. I per tant, diuen, la proposta d'Ibarretxe trenca la convivència social a Eukadi. Si no hi ha consens, no es pot tirar endavant la proposta. I ells naturalment ja anuncien que no es prestaran mai a aquest consens.

L'argument resulta tan curiós com fal·laç. No seria admissible segons ells que un 40% dels bascos haguessin d'acceptar una decisió avalada per l'altra 60%, perquè ells se senten espanyols i volen seguir formant part d'Espanya. I no dubten en qualificar la proposta d'antidemocràtica i d'atemptatòria contra la convivència a Euskadi. Deixem de banda els Populars, clarament partidaris de la violència per tal d'aturar les pretensions secessionistes. També és curiós que uns i altres (PSOE i PP) s'entestin a dir que això no és el que vol la ciutadania basca, sinó que de fet el Pla Ibarretxe és més una qüestió interna del PNB. Si fos així, si no és el que vol la ciutadania basca, cap problema: que es faci la consulta i ja es veurà si tenen el suport de la ciutadania o no.

Però és que l'argument socialista és pervers ja d'entrada. Segons ells, si no hi ha un ampli consens, no es pot fer el Referèndum i per tant tot ha de quedar igual com està. És a dir que, si no hi ha consens tot ha de quedar tal com vol el 40% que representen PP i PSOE. I això ho troben més democràtic que si es fes el que pretén el 60%. Però, el poder mediàtic dels espanyols farà creure que evidentment si no hi ha una majoria molt àmplia s'ha de seguir el que vol la minoria, i ho vendrà com la cosa més democràtica del món!

Agressió al metro, i complicitat de la justícia

És curiós que un cas com aquest hagi tingut tant de ressò. A vegades, no se sap ben bé per què, un fet que és habitual ens és presentat com a extraordinari, com si escandalitzés l'opinió pública. I és aleshores, i només aleshores, que intervenen les administracions simulant una gran consternació pels fets i presumint d'actuació exemplar. D'agressions com les d'aquell individu al metro, que aquests dies s'han difós a bastament, n'hi ha constantment, sovint molt més greus pel que fa als danys físics a les víctimes; a la pàgina de successos hi solen aparèixer només quan s'ha produït alguna víctima mortal. I la resposta habitual dels jutges, com també ho va ser en aquest cas, sol ser inhibir-se i deixar anar el delinqüent, per evidents que siguin les proves i la seva perillositat.

Val a dir que no sempre actuen així. Quan l'agressor respon a una ideologia diferent a la seva, sigui de caràcter alternatiu, nacionalista, o simplement d'esquerres, aleshores sí que és capaç d'actuar amb contundència, encara que la víctima sigui només una bandera, una foto o un caixer automàtic (s'han dictat sentències de 10 anys per cremar un caixer automàtic!). Quin racisme més repugnant pot induir aquesta gentussa a dictaminar que és més greu ferir una màquina que una persona!. Però és que el jutge sovint no es mira la víctima sinó la coincidència o discrepància amb la ideologia de l'agressor. Per això en aquesta ocasió, com s'acostuma a fer en aquests casos, el jutge va deixar en llibertat immediatament el noi del metro. El que no devia comptar el jutge era que precisament aquesta vegada se li donés tanta importància mediàtica. Ell ja devia saber que normalment no passa res, i les queixes de les possibles víctimes són arxivades sense més ni més, i els mitjans de comunicació miren cap a un altre costat. Però, vés per on, ara, fins i tot les instàncies judicials que sempre havien protegit aquestes actuacions tan irregulars com injustes, ara es veuen obligades com a mínim a simular que s'obre un expedient al jutge.

Reaccions no reconegudes

Ja sé que sovint es diu que tota persona honesta hauria de ser capaç de reconèixer els seus errors, que esmenar és de savis, i tot el que vulgueu, però no és menys cert que en afers de vida pública el reconèixer un error implica exposar-se a ser linxat literalment pels mitjans de comunicació, cosa que lògicament aprofiten els adversaris per a procedir a l'enderrocament definitiu. Vull dir que quan algú s'entesta en la"seva" veritat, encara que sigui obvi que no és "la veritat" més acceptada per la majoria, sempre es recorre a l'exigència d'autocrítica, de valentia per admetre que no sempre s'han fet les coses com calia, com si en cas de fer-ho tothom li hagués de reconèixer aquest mèrit i se li permetés esmenar-lo sense ser defenestrat.

Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s'adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s'aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d'ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d'arreu, però assumint que haurà d'introduir canvis en la seva forma de procedir.

Allà, la direcció d'ERC va evidenciar unes altes dosis d'il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l'Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d'octubre, era un govern amb ambició nacional... Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d'il·lús) que, malgrat l'aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l'histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya.

La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.

La premsa afí a ERC, i la resta

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència.

Resultat irrellevant de la Conferència Nacional d'ERC

He volgut esperar uns dies per veure com tractaven els mitjans de comunicació la Conferència Nacional d'ERC, perquè al capdavall això és el que arribarà a la majoria dels ciutadans sobre el que s'hi va esdevenir. I, tal com ja pressagiava jo el mateix dissabte dia 20 en aquest Bloc de notes, el que menys va interessar a dins i a fora del Palau de Congressos va ser la proposta de celebrar un Referèndum sobre la Independència el 2014. Tant els debats com els mitjans de comunicació, que ho han reflectit força fidelment, han remarcant com a tema monogràfic la pugna pel poder entre el sector oficialista i els corrents crítics. Hi ha matisos en com s'ha d'analitzar que el Reagrupament de Carretero obtingués un vint-i-pico per cent de suport i els d'Esquerra Independentista més del 40%; per uns és un seriós revés i per altres la direcció es va sortir amb la seva.Però ningú analitza la trascendència que podria tenir que un partit de govern que aspira a la majora estigui disposat a fer un Referèndum per la Independència el 2014.

Sincerament, per mi és irrellevant que aquest procés cap a la Independència estigui capitanejat per un tal Josep Lluís, un tal Joan, un tal Uriel, o si m'ho apureu per un tal Artur. El que no és irrellevant és saber si a partir d'ara el país ja té les bases i el full de ruta necessaris per avançar cap a aquest objectiu, o si tot plegat ha estat un foc d'encenalls, una maniobra interna per tal de situar-se adequadament en la lluita pel poder que continuarà l'any que ve, quan ERC celebri el seu congrés. Els mitjans de comunicació són unànimes en aquest sentit: tot l'interès s'ha centrat en aquests afers domèstics, i algú aventurava que el gran canvi que podria generar aquesta Conferència Nacional del partit seria que Puigcercós desistís del seu desig de desbancar Carod, al menys de moment.

Puigcercós i Carod, aquest diumenge, devien estar mirant la cursa de Fòrmula 1: Alonso i Hamilton barallant-se en una disputa fratricida, fins que arriba un tercer i s'enduu el campionat. Pot ser la gran reflexió d'aquest cap de setmana.

De la resta, de la perspectiva per la Independència que de ser certa comportaria un daltabaix en totes les estructures socials, econòmiques i de tot tipus, tant a Catalunya com a Espanya, ni se'n parla. Senzillament, perquè tal com estan les coses ningú hi dóna cap credibilitat.

Referèndum per la Independència

Insistint en l'enquesta publicada per El Periódico la setmana passada, hi ha una dada molt interessant: un 58'6 % es manifesten a favor que es convoqui un Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Després, veiem que, segons l'enquesta, una part d'aquesta gent partidària del Referèndum (un 25% aproximadament, del total de la població enquestada) hi votaria negativament. Això demostra que hi ha també un sector de la societat catalana que no se sent independentista, ni creu que aquesta sigui la millor opció per a Catalunya, però que té prou sentit democràtic com per a trobar correcte que el tema es posi a debat i a votació en Referèndum.

Però és que les preguntes de les enquestes no són mai innocents ni imparcials. En aquest cas la formulació de la pregunta era: "Estaria a favor que es fes un referèndum sobre la Independència de Catalunya?". Una cosa és estar "a favor de fer un Referèndum", que implica una actitud activa o positiva per a facilitar-lo, i una altra és acceptar que es faci si hi ha una majoria que el vol fer, encara que un no en vegi la necessitat perquè no és partidari de l'opció independentista. Per tant, si la pregunta s'hagués fer demanant si "acceptaria que es fes un referèndum", potser encara s'incrementaria molt més la proporció de ciutadans, demòcrates, que essent federalistes o autonomistes no tindrien inconvenient que el tema es posés a votació, per tal de respectar la voluntat de la majoria.

Quan parlem de fer un Referèndum, hem de pensar que haurem de disposar naturalment d'una majoria social disposada a convocar-lo; però també caldria que no hi hagués un percentatge excessiu de ciutadans que s'hi oposés frontalment. Vull dir que hauríem de comptar amb la complicitat dels partits i sectors socials decididament partidaris d'exercir el dret a decidir, però també amb l'acceptació democràtica dels qui en principi no en serien partidaris. El mateix argument que ens fa pensar, i dir, que si no som una majoria hem d'acceptar democràticament el que diguin les urnes, també tenim dret a esperar dels demòcrates catalans no independentistes que tinguin la mateixa actitud en cas que hi hagués una altra majoria.

Federalistes a favor de la Independència

De la mateix enquesta publicada per El Periòdico, i de la qual ja parlava abans d'ahir, se'n dedueix que hi ha un sector important de la població que se sent més identificat amb l'opció federalista que amb l'opció independentista, però que si hagués de votar ara mateix diria que sí a la independència. Segons les dades d'aquesta enquesta, seria un 15'5% de la població. Això vol dir que és un sector de població gaire bé tan important com el que ja se sent identificat amb l'independentisme (un 18%), que se suposa que deu situar-se a l'entorn, com a simpatitzant o com a votant, de formacions polítiques que no es declararen obertament com a independentistes.
Això, hauria de fer pensar a ERC que no pot actuar, si de veritat vol treballar per desvincular el país de l'Estat espanyol, com si fos l'única opció sobiranista existent, com si l'única alternativa (l'estratègia que se'ns proposa oficialment) fos incorporar aquests sectors al si del partit, enlloc de pensar que hem de tenir companys i còmplices en aquest empresa tan ambiciosa d'aconseguir la plena sobirania nacional.

D'altra banda hem de pensar també que hi haurà sectors de la població que poder acabar acceptant opció sobiranista a través d'un referèndum (un 58'6% segons l'enquesta), encara que ells no hi estiguin inicialment predisposats. I és que les diferents propostes de buscar un encaix a Espanya, d'establir formes de tipus federal on es reconegui la nostra identitat nacional, són avortades pels mateixos nacionalistes espanyols. De fet, ja es deia que el que fa guanyar més adeptes per la causa independentista no són els encerts dels dirigents independentistes com els desencerts dels espanyols.

La Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d'Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s'aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l'exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s'han acabat de desdibuixar del tot, ningú s'agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d'Esquerra Republicana.

A la Ponència oficial s'hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s'han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n'arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s'haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s'hagin acceptat esmenes, que no s'haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s'aprovarà un paper que després es podrà obviar.
El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d'altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s'ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S'ha ampliat molt l'apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d'un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l'objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s'hi fa ni una sola referència a l'altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s'aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d'insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d'Estat; tampoc s'hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l'important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.

Votar a favor de la Independència

De tant en tant, com un recurs periodístic més, els mitjans de comunicació encarreguen enquestes sobre la identificació dels catalans, sobre el model de relació amb Espanya, i sobre què votaríem en cas de celebrar-se un referèndum. Això és el que va fer El Periódico dilluns passat, amb uns resultats que potser val la pena valorar. Pot sobtar a algú que només un 18'4% dels enquestats declarin identificar-se amb l'independentisme, quan un 33'9% declaren que votarien a favor de la Independència en cas de presentar-se aquesta possibilitat en un Referèndum.

Ja sabem que el resultat de les enquestes poden variar en funció de la mostra, de com es fa la pregunta, i en definitiva de la ideologia de qui les encarrega. Però, per més imparcial i objectiva que fos aquesta hi ha un altre aspecte important a considerar. Al Quebec de tant en tant es fa aquesta consulta, i els ciutadans tenen la certesa i la tranquil·litat que sigui quin sigui el resultat no hi haurà cap daltabaix, i el tema es resoldria per la via de la negociació, civilitzadament i de forma democràtica. Aquí, quan se'ns presenta la hipòtesi d'un Referèndum, els ciutadans no expressen lliurement la seva opinió, sinó que lògicament ho fan condicionats per l'entorn i les conseqüències que se'n derivarien.

No seria el mateix que la consulta es fes sabent que, si el resultat fos afirmatiu a favor de la independència, l'Estat espanyol acceptaria democràticament el resultat i obriria un procés de negociació per procedir a una separació amistosa, i establint ja les formes de col·laboració i bon veïnatge. O sabent, com sabem ara, que les institucions espanyoles posarien en marxa tota la seva artilleria, política, econòmica, mediàtica, judicial, policial, i fins i tot militar, per avortar el procés i invalidar la voluntat del poble de Catalunya; o amb la incògnita de saber si el sector menys catalanista del PSC, per exemple, faria costat a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que hi discrepés, o si faria front comú amb els qui ens neguen el dret a decidir, provocant així una greu fractura social al pais; o sense disposar dels suficients suports i complicitats internacionals que avalessin la legitimitat dels catalans a decidir lliurement...

Però aquests condicionants encara fan, aparentment, més contradictori els resultats de l'enquesta de El Periòdico. En parlarem en un altre moment.

Reduir la contaminació a cop de decret

La Generalitat de Catalunya va elaborar un estudi a partir del qual va dictaminar que calia limitar més la velocitat dels vehicles a l'àrea metropolitana de Barcelona per tal de reduir els nivells de contaminació. El ciutadà, que no té els elements suficients per a valorar fins a quin punt pot ser efectiva o necessària la mesura, no té altre remei que creure-s'ho; fins que apareix una entitat prou acreditada en el tema com és el RACC i ho desmenteix rotundament, demostrant que en l'estudi de la Generalitat hi havia errors de càlcul elementals. Barcelona és una de les ciutats europees amb més contaminació, i qualsevol mesura que ens prometin que pot millorar la situació ja ens sembla vàlida.

Ara, però, tenim el dubte de si es tractava d'un farol del Departament Medi Ambient de la Generalitat per tal de poder dir que ells, ecologistes com ningú, ja estaven prenent mesures per millorar l'aire que respirem. Jo mateix, ara farà un mes que en aquest bloc qüestionava que la limitació de la velocitat hagués de reduir automàticament la contaminació que produeixen els vehicles. És més, ja hi afirmava que en determinades circumstàncies alentir el trànsit implica mantenir més temps els cotxes al ralentí, amb la consegüent emissió de més gasos contaminants. El problema no és que s'hagi produït un error de càlcul, cosa ja admesa pel mateix Departament, sinó que aquest error s'hagi produït per manca de rigor i presses a l'hora d'aplicar les noves mesures restrictives. Es parteix de la idea que l'Administració, la que vetlla per la nostra seguretat i pel nostre benestar, és la que ha de controlar-ho i regular-ho tot; o com a mínim controlar i regular els ciutadans, perquè aquest tema es podria resoldre molt més eficaçment regulant i posant limitacions a la indústria de l'automòbil. Agreujat, a més, com ja he dit en alguna altra ocasió, pel fet que des de determinats sectors es parteix d'unes premisses inalterables i inqüestionables, que podríem qualificar de fonamentalistes, i aleshores es fan els estudis o les anàlisis pertinents per tal de justificar la decisió presa a priori.

Delegació del Ministeri a Barcelona

A les escoles rebem constantment informacions i propostes per a fer activitats complementàries de tota mena. Sembla com si hom pensés que a l'escola hem de resoldre tots els problemes que afecten la nostra societat. El darrer que hem rebut (ara ja no deu ser el darrer) és una proposta per a participar en una activitat sobre drogodependències. Una proposta que prové del govern de la Generalitat, aquest govern que alguns s'entesten en fer-nos creure que, formant-ne part els independentistes, ja és un govern nacionalista o amb ambició nacional.

La proposta de la Generalitat consisteix en participar en un joc interactiu en què els alumnes han de fer un viatge virtual per les "Comunitats i ciutat autònomes". Sí, sí, tal com sona, per les Comunitats i Ciutats autònomes del Regne d'Espanya, deixant clar que no ens podem deixar ni Ceuta ni Melilla que són tan espanyoles com el País Basc o Catalunya. Els guanyadors de la fase "regional" viatjaran gratis a Madrid (amb un acompanyant) per participar en la gran final. Allà, a la Capital, hi haurà una sana competició entre les Comunitats i Ciutats autònomes participants, d'on n'haurà de sortir el guanyar "Nacional".

El concurs podria ser una invitació de la Coca-Cola o o d'alguna tronada institució hispànica. Però no, porta el segell inequívoc de la Generalitat de Catalunya, com si es tractés d'una Delegació ministerial més. Naturalment que d'aquesta anècdota no en podem treure conclusions generals, però és un detall més que avala les tesis dels qui creuen que tenim un govern sense ambició nacional, dels qui creuen que aquest govern ni crea massa espais de sobirania ni estructures pròpies d'Estat.

L’alternativa del Reagrupament en la Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla clar que en la Conferència Nacional d'ERC, a celebrar aquest dissabte, hi haurà un pols entre el sector oficialista (enfrontat igualment entre sí per personalismes de poder) i el sector del Reagrupament liderat per Carretero, amb un posicionament de tercera via representat per Esquerra Independentista. Si no ho tinc mal entès, la de Reagrupament serà l'única esmena a la totalitat, amb text alternatiu, a la ponència oficial. Donant un cop d'ull a aquesta ponència alternativa, es constata que més enllà d'unes anàlisis autocrítiques (a partir del moment en què Carretero deixa de formar part del Govern) aporten ben poca cosa més, i en qualsevol cas el seu document no és, ni de bon tros, un full de ruta ni per al país ni per al partit.

Estaria d'acord amb algunes de les crítiques que s'hi fan a la direcció d'ERC, només que els errors de plantejament ja hi eren quan Carretero era Conseller de la Generalitat. El document, a part de tenir un enfoc purament electoralista analitzant el perquè s'han perdut vots en les darreres eleccions acaba amb unes conclusions de molt curta mirada: revisar el pacte del govern d'Entesa, Candidatura de dignitat nacional, i potenciar les sectorials del partit. Proposar, un any després, revisar el pacte de govern em sembla realment molt poc seriós, i només contribuiria a acabar de donar la imatge d'un partit que va a la deriva fent el ridícul com ja vam fer en el referèndum de l'Estatut. La proposta de Candidatura de Dignitat Nacional té de pervers que significaria carregar-se les plataformes sobiranistes existents, que si algun valor tenen és el de no estar vinculades a cap partit (les que no ho estan) i per tant poder erigir-se en portaveus dels qui, al marge de les lluites partidistes, reclamen accions de veritable "dignitat nacional" i propostes més de país que de partit. Finalment, el tema de les sectorials d'ERC em sembla un tema intern irrellevant en un document com aquest.

Exitosa presència catalana a Frankfurt

Tot sembla indicar que la presència catalana a la Fira de Frankfurt ha estat prou exitosa. Sense altra informació que la que donen els mitjans de comunicació, la impressió és que el Govern de la Generalitat, i concretament el Departament de la Vicepresidència de Josep Lluís Carod Rovira i l'Institut Ramon Llull, han fet una bona feina. Lògicament, la valoració dels resultats de la participació catalana a Frankfurt es pot fer des d'òptiques ben diferents: des de qui s'interessarà per la simple presència mediàtica de la realitat cultural catalana a Europa, a qui preferirà valorar amb xifres els nivells de negoci del món editorial a qui va adreçada la Fira, o qui es quedarà amb l'aprofundiment de les relacions entre escriptors catalans i de la resta d'Europa, l'increment de traduccions, etc.

De ben segur que també hi deu haver coses no tan positives: per als alemanys és molt difícil superar les connotacions negatives que els desperta el concepte de nacionalisme; hi pot haver hagut una part de la premsa alemanya o europea que s'hagi estranyat de l'absència d'autors catalans que escriuen en castellà, al marge de la influència dels mitjans espanyols que senten i generen un veritable odi contra tot allò que pugui ser català; i és possible que hi hagi hagut intervencions o activitats no del tot afortunades o reeixides.

Per tant, és possible que des del Govern, i més concretament des del Departament de la Vicepresidència, es magnifiquin els èxits i els encerts, mentre que des d'altres perspectives s'intenti objectivar la realitat dels fets, fent esment dels errors, dels desencerts i de les possibles incomprensions que ha generat la presència catalana a Frankfurt. Tampoc ens ha d'estranyar que els mitjans de comunicació espanyol que vomiten permanentment odi contra Catalunya, contra els catalans i contra qualsevol mostra de la nostra identitat, falsegin una vegada més la realitat amagant els èxits que hi ha hagut a Frankfurt i magnificant-ne possibles errors, carències o contratemps. El que, de veritat, em resulta incomprensible és que alguns mitjans catalans, en un exercici d'autoodi encomiable, hagin seguit aquesta mateixa tònica tan espanyola de falsejar els fets fins a la indignitat per tal de combatre la cultura catalana.

O és que amb aquesta actitud, aquests mitjans pretenen precisament posar en evidència que no es pot considerar com a catalana tota la cultura que es fa a Catalunya?

L’electorat d’Esquerra no vol fugides endavant

Amb aquest titular, Joan Puigcercós analitzava el moment efervescent que viu el ERC en uns moments en què el pessimisme, el desànim i la desconfiança envers els polítics ha calat en sectors importants de la societat catalana. Jo no gosaria erigir-me en portantveu o intèrpret de la voluntat de l'electorat, però podria estar d'acord amb ell en què no ens calen fugides endavant, salts al buit, o tornar a un cert essencialisme de dècades passades. El problema és que la seva actitud a la defensiva sembla més orientada a parapetar-se en l'immobilisme, a continuar amb la mateixa praxi política que ens ha portat al desconcert actual, que a trobar la sortida justa.

Sorprèn la incapacitat de bona part dels nostres dirigents a l'hora d'analitzar el perquè del descontentament que es viu en els sectors nacionalistes (dins del partit i fora del partit). Una incapacitat que els porta a analitzar de forma maniquea tota la problemàtica general del país, sense ni una punta d'autocrítica, considerant en termes fonamentalistes que fora de nosaltres no hi ha salvació. És cert que hi ha una temptació creixent d'apostar per fugides endavant, i de fer volar coloms. Però caldria veure quina part de responsabilitat hi té la direcció d'ERC que no ha sabut compaginar, al meu entendre, la responsabilitat de govern amb els compromisos ineludibles que comporta un pacte en el qual no som majoritaris, amb el manteniment d'una línea coherent amb els nostres principis de fermesa en la defensa dels drets nacionals.

Jo no voldria tornar a aquella època en què tot es reduïda a cridar una i mil vegades la paraula independència, però tampoc em resigno a la manca d'ambició nacional que ha evidenciat aquest govern del qual formem part. Una manca d'ambició nacional en la pràctica de govern que després volem compensar carregant contra els altres, traïdors o botiflers, i fent propostes tan il·lusòries i fora de lloc com les d'afirmar que la nostra estratègia passar per esdevenir la força majoritària i alhora posar una data per a un referèndum, sense haver entès que perquè sigui viable cal haver creat una xarxa de complicitats avui inexistent com a mínim entre les forces més obertament sobiranistes.

No condemnar la violència és delicte?

És realment d'admirar la facilitat amb què els nacionalistes espanyols han aconseguit que sembli normal considerar delicte la no realització de les declaracions que es poden considerar com a políticament correctes. Una cosa és recolzar o aplaudir la violència i l'altra és abstenir-se de fer-ne comentaris, o simplement analitzar-la des d'una perspectiva més àmplia que inclou bàsicament aquells elements que han generat o que han propiciat la violència. Sembla difícil argumentar jurídicament que pot ser un fet delictiu, i per tant punible, el fet de no sortir públicament a condemnar un determinat acte de violència.

Aquesta setmana hi ha hagut dos actes de violència a l'Estat espanyol: un artefacte col·locat al País Basc i un altre al País Valencià. Un ha provocat un ferit i l'altre no, però tots dos han estat actes de violència amb una intencionalitat política clara. Quin criteri ha de seguir la justícia per poder afirmar que la no condemna d'un d'aquests atemptats pot ser delictiva, i que, com pretenen alguns, pot ser causa o motivació suficient per a sol·licitar la il·legalització d'una formació política? Està en funció del ressò mediàtic que hagin tingut els actes de violència, o de la ideologia dels mitjans que se'n fan ressò? Algun jutge gosaria sentenciar que la no condemna d'un acte de violència és un fet delictiu, sigui quina sigui la ideologia dels autors de l'acte de violència i la ideologia dels qui no l'han condemnat?

La sospita que la mesquinesa política de jutjar només en funció de la ideologia dels violents o de les víctimes es trasllada perversament a l'administració de la justícia, és inevitable.