Qui són els nostres aliats ? (III)

Em van semblar sorprenents, si més no, les paraules de Joan Ridao en la inauguració de l’Escola de Tardor d’ERC, en relació a les malmeses infraestructures del país. Segons la premsa, Joan Ridao va reclamar als empresaris catalans 'que plantegin, de cara a les eleccions espanyoles i a la pròxima legislatura, un programa de mínims sobre infraestructures i inversions necessàries per tal que sigui assumit per tots els partits catalans'. Tot i que explícitament va citar els empresaris, sembla que la proposta també anava dirigida al conjunt dels agents socials, és a dir als sindicats.

Que un partit d’esquerres faci una crida als empresaris perquè li marquin el camí a seguir en la seva política em sembla realment sorprenent. Tant o més sorprenent, però, és que aquesta mena de discursos en una “Escola” política, on se suposa que es formen els futurs dirigents i quadres del partit, passin desapercebuts com si fossin el més natural del món, o com si no entressin en contradicció amb els principis ideològics. José Manual Lara, President del Cercle d’Economia declarava uns dies després “Avui és impossible parlar de sobiranisme”, i els empresaris reunits a Girona proclamaven que els mals de l’economia catalana vénen “d’un excés de funcionariat” (llegiu excés d’Estat del benestar).

Segurament, les paraules van ser tretes de context pels mitjans de comunicació, però tampoc n’he llegit cap desmentiment. En qualsevol cas, no és pas la primera vegada que es pica l’ullet a l’empresariat. En la ponència de la darrera Conferència Nacional d’Esquerra ja es presentaven les queixes de l’empresariat català en relació a les infraestructures com un exemple d’un nou concepte que allí s’anomenava il·lusòriament “sobiranisme pràctic”. I per això mateix jo hi vaig presentar una esmena en la qual no pretenia fer res més que una reflexió sobre la incapacitat que tenim de fer anàlisis mínimament rigoroses, i l’anestèsia que això representa per al conjunt del partit, fins al punt de trobar d’allò més normal que els nostre candidat a Madrid demani que els empresaris li marquin els mínims que defensarem en la propera legislatura.

Avui a Barcelona ens manifestarem partits polítics i plataformes ciutadanes, però no hi seran ni els sindicats ni les associacions empresarials. Això sí, no ens estarem de criticar la presència de CiU per considerar-la oportunista... Tot molt coherent, no?

Qui són els nostres aliats ? (II)

Si quinze anys enrere la independència era vista com una utopia inabastable, defensada només per elements radicals i, perquè no dir-ho, marginals, darrerament sembla que s’ha generat un cert ambient gaire bé d’eufòria davant un innegable creixement del sentiment sobiranista i una relativa acceptació com a opció viable. Un dels elements que reforçaria aquesta viabilitat és el fet que el cas de Catalunya (avui per avui, continua essent una utopia inabastable pensar en Països Catalans) no és aïllat en el món occidental. I sovint ens emmirallem i posem com a exemples processos similars que sembla que estan avançant en el mateix sentit. Em refereixo, a part del País Basc, al Quebec, a Flandes o a Escòcia.

No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats.

El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.

Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.

Qui són els nostres aliats ? (I)

El fet que no reeixís la reprovació a la Ministra Magdalena Àlvarez, a les Corts espanyoles, ha desencadenat de nou una sèrie de retrets entre els partits catalans que ha fet les delícies del Govern Zapatero. Per més que a Madrid hi hagi, tant en aquesta legislatura com en d’altres anteriors, un govern en minoria que necessita els vots nacionalistes això no és mai un impediment perquè se surtin amb la seva. En contrast amb la nostra (inevitable?) maldestresa secular, el govern espanyol sempre troba la manera d’enredar als uns o als altres per guanyar les votacions; i sempre per un mòdic preu.

Zapatero, com abans havia fet Aznar i encara abans Felipe Gonzàlez, ha jugat amb tothom. Quan li ha calgut ha pactat amb CiU, amb ERC, amb IU-IC, o ara amb el PNB, sense oblidar que per les grans qüestions d’estat compta també amb el PP. I el canvi de parella, li ha estat sempre molt senzill, entre altres coses per la ingenuïtat del soci minoritari que quan és cridat a la Moncloa té la vana sensació de tenia la paella pel mànec sense adonar-se que no passa de ser un agafador d’un sol ús. No solament és la capacitat embaucadora del Govern espanyol, afavorida per l’acomplexament de l’aliat ocasional, sinó també les facilitats que li donen la resta neutralitzant-se mútuament.

ERC i IC en lloc de carregar contra qui ha votat en contra de la reprovació de la Ministra, bàsicament el PSOE i el PSC, amb la crossa final de PNB, han preferit carregar contra qui els ha votat a favor, en aquest cas CiU. El Convergents en tenen la culpa per no haver estat capaços de convèncer els seus homòlegs bascs i gallecs, amb els quals formen el grup Galeusca. S’obida està clar que ells tampoc han estat capaços de convèncer els seus socis de govern a la Generalitat, molt més decisius que els nacionalistes bascos; i encara que tampoc hauria estat suficient s’oblida que ni tan sols van ser capaços de convèncer els seus aliats bascos d’EA que (casualment?) no eren a l’hemicicle a l’hora de la votació, a la qual també va faltar un diputat d’ERC.

Com sempre, aquí només hi ha un guanyador: el Govern espanyol. I per partida doble, perquè mentre brinda amb cava per la seva victòria, aquí ens esbatussem com si fóssim els nacionalistes catalans (tant se val si els uns o els altres) els responsables del caos de rodalies.

PP: La mentida i la corrupció com a sistema

Els dirigents del Partit Popular, així com els mitjans de comunicació que li són afins, estan tan avesats a mentir i a falsejar la realitat, que a l’hora de fer propostes electorals els poden sortir veritables bajanades. Només cal veure determinats mitjans i tertúlies de l’Espanya profunda on sense rubor (i sense cap mena de dignitat periodística) es poden afirmar coses com que “a Catalunya hi ha una política lingüística”, que “es prohibeix als nens a parlar castellà al pati de les escoles”, o que “no es fan classes de castellà”. Aleshores, basant-se en aquestes desinformacions donades per periodistes corruptes, els polítics, sovint els mateixos que han passat la nota falsa perquè es publiqués, posen el crit al cel. Així s’entén que Mariano Rajoy hagi promés que si ell guanya garantirà 'per llei' el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya'.

Algú podria pensar que l’home és d’una ignorància tan supina que desconeix que això ja és el que preveu i explicita l’Estatut d’Autonomia, una llei aprovada per les Corts espanyoles, no ho oblidem. I aquesta legislació, amb les corresponents lleis i decrets que la desenvolupen, és la que s’aplica a tot Catalunya. Si algun incompliment hi ha (que hi és) rau en el fet que molts professors se salten impunement la legislació que estableix quina ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. Tal com preveu l’Estatut, els estudiants acaben l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà, i així ho avalen els estudis fets tant per la Generalitat com els informes europeus PISA; naturalment dins del baix nivell que tenen els alumnes de tot l’Estat espanyol, i en totes les matèries. Aquest compliment, amb totes les llacunes que vulgueu, del que preveu l’Estatut de Catalunya no es dóna, ni de tros, al País Valencià on s’incompleix de forma flagrant l’Estatut aprovat pel Partit Popular.

Aleshores, a què ve la proposta de Mariano Rajoy?. Doncs, senzillament, un cop instal·lats en la mentida han de fer la proposta que correspon, sabent que és una proposta igualment falsa i perversa. El que no farà Mariano Rajoy, perquè ja ho té fet, és garantir per llei el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya', sinó que arbitrarà totes les mesures que tingui al seu abast per torpedinar el sistema educatiu català, evitant que els alumnes aprenguin català per llei, com també hi aprenen el castellà. El Partit Popular és un enemic acèrrim del bilingüisme, aquest bilingüisme que no ens agrada però que és el que tenim establert per llei. I com que això no ho poden dir, tot i ser el que realment volen dir, han de fer aquestes absurdes propostes electorals en matèria lingüística.

Que el monarca demani disculpes

No crec que hagi sorprès ningú que el president veneçolà hagi acabant exigint que el rei espanyol demani disculpes per la seva actitud, no ja poc diplomàtica sinó mal educada, en la darrera cimera iberoamericana. Hugo Chávez necessita quedar bé davant la seva gent, i sap que aquest gest de força li pot donar més suports. En el món de la diplomàcia que podríem anomenar “normal”, una patinada com la del Joan Carles per tallar una actitud tampoc gens elegant del President de Veneçuela s’hauria resolt amb negociacions i converses discretes que haurien culminat amb declaracions per ambdues parts minimitzant els fets i donant per tancada la picabaralla. S’hauria buscat un llenguatge diplomàtic en què cap de les parts hagués de reconèixer el seu error, i molt menys demanar disculpes, però respectant també l’honorabilitat de l’altre.

Però bé, no estem parlant ni de dirigents ni de diplomàcies “normals”. En política, com en tants altres àmbits, quan hi ha voluntat d’entesa el que no es pot fer mai és pretendre que l’adversari demani disculpes. En qualsevol conflicte, hi ha raons que emparen les dues parts, però és que en el camp de la política, a més, no compten només aquestes raons sinó sobretot la imatge i la credibilitat de cadascú envers els seus. Per això, en tota negociació sovint l’escull més important és com vendre l’acord de cara al públic, cadascú de cara als seus, perquè cap de les parts hagi de presentar-se com a perdedor.

Ho hem vist en conflictes com els d’Israel o del País Basc. En tots els casos hi ha sectors prou sensats com per a desitjar resoldre el conflicte de la millor manera possible; el que passa és que cap dirigent jueu podrà admetre fàcilment la creació d’un Estat Palestí sense que doni la impressió que ha perdut la batalla, i que per tant s’ha hagut de plegar a les exigències palestines, de la mateixa manera que cap govern espanyol podrà admetre públicament que ha fet concessions polítiques a ETA (encara que el tracte especial de què gaudeix el País Basc, ara ja, no és fruit de la casualitat ni tampoc només del foralisme històric). Igualment, cap palestí o cap dirigent abertzale podrà admetre determinades concessions del govern israelià o espanyol que puguin ser vistes com a insuficients i per tant com una traïció als ideals per als quals s’ha lluitat durant tant anys. La dificultat de l’acord de pau rau en trobar la fórmula de vendre l’acord perquè doni la impressió que no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. I el problema és que en tot conflicte sempre hi ha qui no creu en la pau, sinó en la victòria.

Exigir que una de les parts demani disculpes és sempre una negativa a resoldre el conflicte. I en tots els conflictes sempre hi ha sectors interessats en allargar-lo, confiant en una victòria final o en aprofitar conjunturalment el mar de fons de la brega.

Entre riure’s o capitalitzar el Dret a decidir

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.

A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.

Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.

Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.

Premi a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia

El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.

Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.

A propòsit de la segona Crida Nacional a ERC

Si ara ha aparegut una segona Crina Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

La segona Crida Nacional a ERC

S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Crítiques al discurs d’Artur Mas

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.

La Casa gran del catalanisme

El discurs anunciat d’Artur Mas sota el lema de La casa Gran del catalanisme crec que s’ha quedat a mig camí. Ja sé que els polítics, avesats a la perversió com a sistema, faran el mateix que fan quan hi ha debats de política general o de qualsevol altra mena al Parlament: els del partit (en aquest cas CiU) en cantaran les excel·lències, mentre que la resta de partits diran que no aporta res de nou. I no és cert. Ni és cert que s’hagin posat les bases per a refundar el catalanisme, ni és cert que hagi estat un discurs més del líder convergent.

El discurs està basat en quatre grans eixos: La nació plena, el país capdavanter, la Catalunya global i el dret a decidir dels catalans. Per més que hagi estat un discurs prou extens, és cert que en molts casos s’ha quedat en vaguetats; com tots els discursos, tanmateix. Però ha apuntat, això sí, en la mateixa direcció que apunta sovint Esquerra en el sentit de construir un catalanisme que toqui els problemes de la gent, sobiranisme pràctic en diuen els dirigents d’ERC.

És cert que no ha parlat mai d’independència, i quan ha parlat del dret a decidir ho ha matisat d'una manera incomprensible dient que hauríem de decidir sobre aquells temes que ens uneixen, i no sobre aquells que ens separen (és el que acostuma a dir el PSOE del País Basc: si no hi ha consens, ho deixem tal com està, encara que sigui la voluntat de la minoria) Però és cert, també, que ha fet un salt qualitatiu en relació al discurs convergent tradicional.

Li ha faltat concretar, com també li falta sempre a ERC, com ho farem el dia que Madrid ens digui (ens ho diu cada dia) que no tenim dret a decidir. I per tant, ni ens autoritzaran la celebració d’una consulta popular, encara que només sigui per dir si acceptem o no un estatut retallat, com no acceptaran que el Parlament faci una llei sobre consultes populars. Aleshores, què passa?. Ningú aclareix el com i el quan el poble de Catalunya, a través dels seus legítims representants farà el pas d’actuar en base a una legitimitat democràtica, encara que sigui anant en contra d’una legalitat espanyola.

El discurs, per mi, té molts punts amb els quals no estaria d’acord, en té d’altres d’excessivament ambigus, poc convincents, però també conté elements interessants. Des de la perspectiva independentista, o simplement des de la perspectiva d’ERC, és evident que no és el discurs que hauríem fet nosaltres.

No sé quina serà la reacció dels dirigents d’ERC, però crec sincerament que farien un flac favor al catalanisme, i al país, si es limiten a menystenir-lo. Seria una actitud irresponsable, perquè si algú creu que hi ha alguna possibilitat d’exercir algun dia el dret a decidir, fent una consulta popular, per exemple, aquesta possibilitat només existeix si es té en compte que haurem de tenir, també, a CiU com a aliat.

Ara, la reacció més pueril, i la més fàcil, és la de ridiculitzar la proposta d’Artur Mas, i continuar creient que és més seriós plantejar avançar en solitari cap a la independència.

Feina feta: línia ferrocarril Lleida-Girona

Tinc a les mans un fulletó del PSC, bilingüe, que va utilitzar com a element de campanya per explicar el treball realitzat pel Govern tripartit. El títol del fulletó és “feina feta”, que tradueix al castellà amb un “realidades”, i encara que no porta data ha de ser de principis del 2006 ja que hi diu que el Parlament ja ha aprovat la proposta d’Estatut i que s’ha iniciat la seva tramitació al Congrés dels Diutats. Com en tot element de propaganda hi ha informacions interessades, des dades que no corresponen pròpiament a l’obra de govern, com la creació de llocs de treball, a la inauguració d’obres iniciades durant el període anterior, o plans de futur dels quals no hi ha més realitat que la d’un foli escrit.

Així, en parlar de vivenda diu: “Pla per construir 42.000 habitatges i rehabilitar-ne 40.0000 més en quatre anys”, i sobre les escoles bressol: 30.000 noves places d’aquí al 2008”. En canvi en parlar d’infrastructures ja és molt més precís, i diu: “7.345 milions en carreteres i autovies” Se suposa que són els diners perfectament quantificats que hi ha invertit el Govern de la Generalitat. Però tot seguit deixa anar una frase que pot sonar a sarcasme, cinisme, broma, mofa, befa, el que vulgueu menys rigor, serietat o honestedat: “Ferrocarril entre Lleida i Girona”, sense més explicació. S’ha de tenir barra incloure en un full que porta per títol “feina feta” una obra d’aquesta envergadura de la qual no n’hi ha feta ni el traç amb retolador sobre el mapa.

Però bé, és amb aquesta gent amb qui ens juguem els quartos. Potser a l’hora de defensar el país no són els primers, però a l’hora d’enredar-lo no es queden pas enrere.

Esvalotadors professionals?

La història dels esvalotadors que sistemàticament rebenten tota mena de manifestació ja comença a fastiguejar. I algú hi hauria de posar mà. Amb les dades a la mà em sembla que hi ha prou evidències que l’extrema dreta gaudeix d’una especial permissivitat tant a nivell de cossos policials i a nivell judicial, probablement per les afinitats ideològiques de molts dels seus membres, com a nivell polític, per afinitats ideològiques al País Valencià per exemple o per por en d’altres casos. Als partits d’extrema dreta ningú els aplica la llei, ni per apologia a la violència, ni per no condemnar determinada violència ni per exaltació del feixisme...

Aleshores, sembla raonable que hi hagi manifestacions de protesta en contra d’aquests grups i dels poders o institucions que els donen suport. Però està clar, la imatge que va donar una manifestació com la de Barcelona, aquest cap de setmana, és que els violents són els grups antifeixistes. O com a mínim, que tant els uns com els altres, tant els feixistes com els antifeixistes, són violents, són el mateix encara que enfrontats entre ells. Desconec, en aquest cas, si és que ja la convocatòria estava feta per gent que de feixista en té ben poc i que només pretenien sortir a provocar aldarulls o si, com m’inclinaria a pensar, se’ls van colar aquesta mena esvalotadors professionals, precisament amb l’objectiu de desacreditar la protesta antifeixista.

En tot cas, és evident que la partida la van guanyar els grups feixistes. Perquè van saber presentar el moviment antifeixista com a violents i gens seriós, ja sigui per la maliciositat de la convocatòria ja sigui per no saber controlar els esvalotadors professionals que se’ls van infiltrar.

Joaquim Nadal, de Govern a Govern

Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.

El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.

Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.

Nova Entesa Catalana de Progrés al Senat

Sembla que ja hi ha acord per a reeditar la coalició electoral per a les eleccions generals del més de març, pel que fa al Senat. PSC, ERC i ICV-EUiA hi concorreran plegats probablement amb el mateix nom. És curiosa, d’entrada, l’explicació que s’ha donat: la coalició serà la veu del Govern al Senat.

Justament, un dels problemes que té ERC, i que va motivar les crítiques més dures a la direcció del partit en la darrera Conferència Nacional, és la supeditació en què es troba en un govern on li és molt difícil marcar un perfil propi. És possible que hi hagi un problema de comunicació, ja que al capdavall el que passa a la Cambra Alta té ben poca repercussió mediàtica, però la sensació és que de ben poca cosa ha servit aquesta coalició en la present legislatura. Els diputats i senadors socialistes han votat sempre a favor del Govern espanyol, fins i tot quan es tractava de temes que a Catalunya els havien consensuat amb la resta de membres del tripartit; les posicions d’Esquerra o s’han hagut de defensar en solitari o no s’han ni arribat a plantejar; i quan ha convingut als socialistes han trencat els acords buscant suport parlamentari amb CiU o fins i tot amb el PP.

Sincerament, no crec que ens hagi servit de res, per als objectius ideològics d’Esquerra, formar part d’aquesta Entesa. D’acord amb la llei electoral, si cada partit es presentés pel seu compte al Senat és molt probable que CiU tragués els mateixos senadors amb possibilitat de guanyar-ne algun, mentre que els d’ERC i sobretot d’IC podrien anar a parar als socialistes. És aquest el punt de vista que ha utilitzat la direcció per a valorar positivament la coalició? Els qui probablement ho han ben mesurat són els socialistes. No els ve d’aquí obtenir una acta de menys (llegiu un sou de menys), si amb això s’asseguren que la seva oposició, és a dir els altres grups de la coalició, queda supeditada i callada.

En aquest cas, com ja va passar amb la decisió de formar un nou Govern tripartit, tampoc s’han consultat les bases; no fos cas que opinessin diferent. Com a mínim, els militants ens mereixem una explicació una mica més seriosa i convincent.

La Justícia contra la llibertat d’expressió

Els jutges de l’Audiència Nacional han condemnat a 6.000 euros de multa els autors de la famosa portada d’”El Jueves” en què es caricaturitzava els prínceps espanyols intentant d’aprofitar l’ajut econòmic que oferia Zapatero per a cada nou fill. El tema té unes conseqüències relativament irrellevants per als editors de la revista satírica, perquè probablement la publicitat que els ha donat el cas, i l’increment puntual de les vendes que es pot consolidar en nous lectors, els doni encara un saldo favorable. El fet, però està en què la Justícia, amb la llei a la mà, ha trobat arguments per a coartar la llibertat d’expressió.

De ben segur que la sentència hauria estat tota una altra si els encausats haguessin estat, posem pel cas, sectors de l’extrema dreta (que també qüestiona aquesta monarquia), i per suposat molt més encara si la pretesa injúria s’hagués fet en la figura del President del Govern o qualsevol altra personalitat. És la mateixa diferenciació que la Justícia fa entre cremar una bandera catalana o cremar-ne una d’espanyola, entre la violència dels grups ultres i la violència (o simplement la no condemna de la violència etarra) dels abertzales, entre la discriminació per raó de llengua quan es tracta del català i la mateixa discriminació quan es tracta del castellà.

Si els jutges, d’ideologia molt concreta, troben justificació en les lleis per a coartar la llibertat d’expressió (a part d’”El Jueves” hi ha els casos de premsa basca també censurada), no s’hi val a dir que no hi ha altra cosa a fer que acatar la sentència. La responsabilitat dels demòcrates és crear un marc jurídic on no siguin possibles aquestes vulneracions d’un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió.

Apagada contra el canvi climàtic

Avui, de les 8 a les 8 i cinc del vespre hi ha convocada una apagada elèctrica contra el canvi climàtic, com la que ja hi va haver el febrer passat. Es tracta, naturalment, d’un gest simbòlic al qual a casa nostra s’han adherit des d’entitats ecologistes als sindicats, plataformes ciutadanes i fins i tot la Generalitat. Està clar que pot semblar una broma una apagada de cinc minuts, ara, a casa nostra, quan ja hem esdevingut experts en això de les apagades, tant si és perquè han saltat els obsolets transformadors de la xarxa elèctrica, perquè s’han d’interrompre els serveis ferroviaris o senzillament perquè s’han fos el ploms a molts dels nostres polítics.

No ens enganyem. Els governants, els mateixos que no prenen les grans decisions que caldria prendre per a afrontar seriosament el tema, acostumen a promoure campanyes absurdes de sensibilització popular eludint així les seves responsabilitats. Sovint pretenen fer-nos creure que la clau està en tancar l’aixeta quan ens rentem les dents, en no deixar en stand by el televisor (per allò de la llumeta pilot) o separar les piles de la resta de la brossa. Les despeses que generen aquesta mena de campanyes institucionals segurament que superen amb escreix el consum suplementari, excessiu diuen, que es deriven d’aquestes conductes més quotidianes dels ciutadans.

I mentrestant, les grans decisions governaments, les que de veritat podrien frenar el canvi climàtic, queden a la recambra no fos cas que interferíssim en els interessos de les grans empreses en uns moments en què es produeixen beneficis rècord. Les grans diferències entre les polítiques de dretes i d’esquerres, en general, a casa nostra i arreu d’Europa, no rauen en aquestes grans decisions sinó en la forma com cadascú eludeix les seves responsabilitats. La dreta apel·lant els principis més liberals, i l’esquerra fent el mateix però secundant accions simbòliques com les de l’apagada d’avui.

Premi Joan Amades de cultura popular

S'han fet públics, ja, els guanyadors dels diferents premis Ciutat de Tarrragona, que oficialment seran atorgats en un sopar literari a celebrar aquest dissabte, 17 de novembre.

Jo havia presentat al 7è Premi de Cultura Popular Joan Amades un treball que portava per títol El Nadal,del mite a la tradició , i que el jurat format per Manuel Delgado, Jan Grau, Carles Marquès, Joan Soler Amigó, Albert Rumbo i Griselda Karsunke ha valorat com a mereixedor del premi.

http://www.tinet.org/portal/sheet-show.do?id=15010

Olga, la meva segona novel·la

Sinopsi de la novel·la

Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.

Fitxa:
Títol de la novel·la: OLGA
Autor: Josep Romeu
Editorial Emboscall - Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo, entre altres llocs, a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

http://www.llibreriacatalonia.com/web/llibre1.php?Llibre=720608&nomImatge=t_literatura
http://www.totselsllibres.com/tel/publi/displayComentarios.do?identificador=d1cf1ef3-d946-24a-000d-912335b23a54
http://www.osona.com/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=4757
http://www.naciodigital.cat/eroscatala/index.php?seccio=noticies&categoria=59
http://txispi.blogspot.com:80/2007/11/olga-de-josep-romeu.html

És exagerat parlar d’autoodi?

Quan sentim parlar del sentiment d'autoodi que aflora en les actituds de molts catalans, pot semblar una expressió excessiva, exagerada. Sembla difícil de creure que hi pugui haver gent que es menyspreï a sí mateix, tal com és, amb un orígens, una llengua i una cultura heretada, o que menyspreï el país on viu i la gent amb qui conviu. Però la realitat ens certifica que n'hi ha de gent així. L'amic Gabriel Bibiloni, en el seu bloc (http://bibiloni.cat/blog/?p=335+i), recull el cas d'una empresa mallorquina anomenada Orangetech, que en rebre una petició de treball escrita en català es va limitar a respondre-li: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades»

A les Illes van fer córrer l'exabrupte de l'empresa, exemple clar de l'autoodi de què parlàvem. I algú es va limitar a respondre-li: «Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.». Les primeres protestes van ser desateses amb el mateix menyspreu de la resposta inicial; i només quan el fet va començar a sortir als mitjans de comunicació el director general de l'empresa va sortir a disculpar-se. Una disculpa, però, que referma encara més l'actitud impresentable dels dirigents de l'empresa, perquè després de remarcar que Orangetech és una empresa ben mallorquina, s'excusa dient que allà hi treballen gent de diverses procedències, llengües i cultures. És que per aquest motiu s'ha respost amb la mateixa mala educació a algun dels alemanys que resideixen a Mallorca? O és que compta que això es pot fer amb la gent del país perquè deu pensar que, com ell, la immensa majoria senten vergonya de ser el que són, i no poden evitar el sentiment d'autoodi? El mínim que es podria esperar és que els mallorquins que se senten mínimament orgullosos de ser-ho no vulguin saber res, comercialment, amb aquesta empresa.

També hi ha qui ha fet notar que l'empresa violava la llei en la mesura que suposa una clara discriminació per raó de llengua, ja que el sol·licitant en qüestió va veure rebutjada la seva sol·licitud pel fet d'escriure-la en català. Però està clar que aquí els jutges ho tenen molt clar, i no hi voldran saber res; una altra cosa seria que el fet s'hagués esdevingut al revés. Aleshores sí que els jutges i la fiscalia haurien intervingut. Però la prevaricació és moneda corrent en el món de la justícia, i les lleis s'apliquen o no en funció de la ideologia.

Nota: si voleu enviar la vostra opinió (no cal que sigui forçosament educada) als responsables d'Orangetech podeu fer-ho a través del correu electrònic info@orangetech.es