El sí, però no, dels francesos

És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà...

És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.

El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.

És la impossible quadratura del cercle.

La llengua, una valor afegit per al turisme

Un dels darrers treballs de l’Observatori de la llengua catalana va ser un estudi sobre la Percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Basant-se en estudis similars a la Bretanya francesa i al País Basc, es va fer una enquesta per veure quina era l’actitud dels forasters envers la llengua i la cultura pròpies del país que visitaven. Es va partir d’una mostra prou significativa, distribuïda proporcionalment en tres zones: la més turística de la costa, la dels pobles de l’interior i la de la ciutat de Perpinyà. I els resultats van ser prou interessants, en la mesura que van demostrar que la llengua catalana, lluny de ser un obstacle per al turisme era un valor afegit que encara podia incentivar-lo.

És evident que el turista de sol i platja, el de Canet, Argelers o Cotlliure, majoritàriament provinent de l’Estat francès, no ve motivat especialment per la llengua i la cultura. La majoria, a més, tenien un coneixement vague de l’existència d’una llengua i una cultura pròpies. Però, quan se’ls demanava si consideraven un fet positiu, des de la seva percepció de turistes, el fet de trobar-se amb una llengua i una cultura pròpia del territori, en uns percentatges molt alts afirmaven veure-ho com a “interessant” o “molt interessant”, i només en un percentatge residual ho percebia com quelcom negatiu.

Quan s’anava més enllà, i se’ls preguntava sobre si la llengua podia ser una motivació o una desmotivació per venir com a turistes a la Catalunya del Nord, evidentment la franja d’indiferents era molt més elevada, però entre un 20 i un 30 per cent consideraven que podia ser un motiu més per a venir, mentre que continuava essent absolutament residual el percentatge dels qui creien el contrari.

En definitiva, d’aquella enquesta se’n concloïa que la llengua catalana podia ser un valor afegit per a incentivar el turisme. Tant és així, que en els darrers anys hem vist passos significatius, malgrat l’adversa legislació francesa, de les institucions i dels sectors turístic i comercial de la Catalunya del Nord en favor de fer més visible la presència de la llengua catalana.

La caiguda dels déus: Laporta, Carod, Colom...

Confesso que el futbol no és el meu fort. Però m’ha sabut greu tot el procés seguit contra Joan Laporta, i la forma com ell mateix l’ha acabat conduint. Quan a TV3 anunciaven el programa especial sobre la moció de censura, plantejaven en clau publicitària una disjuntiva que venia a dir: Ha estat Joan Laporta un gran President que passarà per mèrits propis a la història del Club, o ha estat el pèssim dirigent que no es mereix ni acabar el seu mandat? Doncs, bé. Suposo que ni una cosa ni l’altra. Imagino que es deuen haver comès errors a nivell esportiu, vistos els resultats d’aquests dos darrers anys, i suposo que hi ha hagut relliscades de tipus personal que han erosionat la seva imatge. No entraré en el tema, però sí que volia fer una mínima comparació amb la caiguda d’altres lideratges, com els que encapçalen aquest article.

Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després?

Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica.

Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.

La darrera estocada

Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o d'acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó), però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero.

Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d'encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc.

És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes. I, fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.

O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”.

Ens estan guanyant la partida perquè sempre ens porten al seu terreny.

Desintonitzem Telecinco?

No sé d’on ha sortit, però no m’estranya que algú hagi pensat en fer una campanya de boicot contra l’emissora privada de televisió pel seu suport al “Manifiesto” que vol eliminar les llengües catalana, basca i gallega. Aquesta cadena ha pres, i no ve pas d’ara, una posició política de partit i per tant pot ser el blanc de les pugnes polítiques o com a mínim pot rebre la resposta dels qui se senten agredits per la seva actitud. Una altra cosa és veure si té massa sentit endegar una campanya de boicot cap a l’emissora.

Bàsicament perquè no crec que haguem d’estar sempre a la defensiva, en el sentit de caure en les seves provocacions. Davant d’un “Manifiesto” de clares connotacions franquistes, que traspua odi envers la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, crec que és molt més eficaç exigir al nostre govern que compleixi amb el seu deure: Que faci complir la llei de política lingüística (tant a l’ensenyament com en altres àmbits) que ara per ara incompleix, i que legisli per tal de blindar i consolidar el model lingüístic que pren el català com a element bàsic de cohesió nacional. Els signants del “Manifiesto” són gent d’una honorabilitat i honestedat personal més que dubtosa, ja que de cap de les maneres acceptarien el mateix “Manifiesto” en una altra situació en què el castellà no fos la llengua majoritària i del poder.

Però hi ha un altre tema a considerar: la consciència nacional de la majoria del país és molt més feble que la que tenen ells. Dit d’una altra manera, el nacionalisme dels catalans, dels bascos o dels gallecs (inclosos els republicans, els abertzales o els del Bloque) està molt menys consolidat i és molt menys conseqüent que el nacionalisme espanyol. Aquí, una campanya de boicot tindria molt poca incidència, d’una banda perquè la gent ja segueix un o altre canal en funció de les seves preferències (ideològiques incloses), i per tant la seva quota de mercat a Catalunya ja té un percentatge elevat de gent que mai farien el boicot, i de l’altre perquè el sentit pràctic de molts catalans, també de catalans nacionalistes, fa que no filem tan prim a l’hora d’escollir un producte. I molt menys si el boicot es vol estendre, com apunten els seus promotors, a les empreses anunciants de l’emissora, entre altres coses perquè les empreses no tenen manies a l’hora d’anunciar-se tant a TV3 com a Telecinco o a la COPE, si creuen que això els ha de donar beneficis. En canvi, el boicot sí que pot funcionar a l’inrevés: ho vam veure en el tema del cava. Ells sí que no tenen cap mania a l’hora de carregar-se algú o alguna empresa pel fet de ser catalana (encara que ideològicament probablment els seus dirigents tinguin prou assumit el nacionalisme espanyol), i si no que ho preguntin a Gas Natural o a La Caixa.

La tercera hora: la cançó de l’enfadós

Tinc la sensació que tot aquest tema de la tercera hora de castellà a les escoles no s’ha enfocat correctament, des del principi. És evident que la motivació espanyola per a treure el decret que imposava aquesta tercera hora era estrictament política, i no tenia res a veure amb aspectes acadèmics ni tan sols d’acompliment dels objectius marcats per la llei de coneixement de les dues llengües oficials. Però aquí hem caigut en la trampa de respondre a aquesta agressió amb els seus mateixos arguments, estrictament polítics, i obviant els criteris més racionals que haurien d’imperar en el món de l’educació.

Tenim uns informes PISA, uns resultats d’avaluació dels diferents nivells educatius, unes proves de selectivitat, i si convé se’n podrien fer altres d’específiques, que ens diuen fins a quin punt es compleix o no el que marca la llei (l’Estatut), que estableix que al final de l’etapa obligatòria els alumnes han de conèixer i dominar ambdues llengües oficials. De tots els informes i avaluacions de què es disposa se’n pot extreure que la llei es compleix i que en tot cas hi ha més dèficits i mancances en l’aprenentatge del català que del castellà. I molt més de l’anglès que de les altres dues. I és en base a aquests criteris estrictament educatius que caldria haver afrontat el tema. Per exemple, al País Valencià s’incompleix d’una forma generalitzada el que preveu l’Estatut d’autonomia, ja que la majoria dels estudiants no surten amb uns coneixements mínims de català. I aquest incompliment no importa ni poc ni molt, ni als polítics espanyols, ni a l’aparell judicial que tenen al seu sevei, que se’n riuen de la llei.

Vist des d’aquesta perspectiva educativa, una hora més o una hora menys d’una assignatura, en aquest cas del castellà, té ben poca importància. De fet, tinc la impressió que s’han falsejat les dades, i que a moltes escoles (la meva per exemple) aquesta tercera hora ja es fa. I des de la Inspecció (la de la Generalitat) almenys durant aquest curs s’han prioritzat els temes relacionats amb la llengua castellana. El que resulta inacceptable, i aquí sí que hauríem d’haver marcat una línia vermella, és que s’imposi aquesta hora des de Madrid, per motivacions viscerals i estrictament polítiques; perquè després d’aquesta, en vindrà una altra.

Ara bé, de totes les solucions possibles entenc que s’ha optar per la pitjor. D’una banda, la Generalitat tenia la potestat per a treure una llei específica per a blindar aquest tema enfront de decrets (de rang inferior) del Govern espanyol, i no ho ha fet. De l’altra, el més lògic hauria estat establir un criteri educatiu, reforçant amb una hora més si calia, aquelles assignatures que objectivament anaven més coixes, tant si en algunes zones podia ser el castellà, en d’altres el català o l’anglès. I aquest criteri tampoc s’ha establert. Posats a ser submisos i a acceptar aquesta tercera hora, almenys mentre s’esperava la nova Llei d’educació, s’ha tornat a optar per polititzar la seva aplicació, i a deixar que siguin els centres els qui decideixin si volen fer la tercera hora (que insisteixo que molts ja estan fent) o si volen fer alguna hora d’una altra matèria en castellà. I aquesta és la pitjor de les solucions. Perquè a ningú se li amaga que fer una hora de naturals o de socials, posem pel cas, el que fa és obrir la porta a què s’hi faci tota l’àrea en castellà. De manera que enlloc de parlar d’una tercera hora de castellà hauríem de parlar d’una quarta o d’una cinquena. Una hora més de castellà, si la resta és en català, no posa en perill la política d'immersió, com no li posaria una hora més d'anglès, però sí que li posa permetre que es faci alguna altra àrea en castellà.

D’altra banda, segons dades del mateix Departament d’Educació el grau d’incompliment de la llei de Política lingüística a Secundària és molt elevat. Sincerament, segur que aplicant la tercera hora, mentre no disposem de la Llei d’educació, però a l’hora ser escrupolosos amb el compliment de la llei catalana, encara hi sortiríem guanyant.

El problema és que els seguim el seu joc. Ells polititzen el tema, i nosaltres no responem amb arguments educatius; ells imposen l’aplicació d’un decret, i nosaltres no responem amb l’aplicació de la legislació catalana.

Reaccions al Congrés del PSOE

El Congrés dels socialistes espanyols va transcórrer, a diferència d’altres congressos, tal com estava previst, com una bassa d’oli. És el que fa sortir com a guanyador. Segur que el Govern Zapatero ha tingut els seus errors, que no tenen per què ser els mateixos segons qui els observa, i segur que al si del PSOE hi ha gent que no veu tan clares algunes decisions i algunes actituds dels seus dirigents, ja sigui en una o altra direcció, però ningú va gosar treure la targeta vermella al guanyador. A marge de la pràctica unanimitat pel que fa al suport al líder, què més ha aportat aquest Congrés?

Dos elements han estat especialment destacats pels mitjans de comunicació catalans: un cert gir cap a l’esquerra, i una defensa del pluralisme lingüístic. L’anàlisi la podríem fer en base als textos aprovats o en base a les reaccions que ha suscitat en la resta de forces polítiques. Des d’Iniciativa i també des d’Esquerra es remarcava que aquest suposat gir cap a l’esquerra pot ser positiu, però que no sempre es correspon amb la praxi política dels socialistes. S’ha posat un especial èmfasi, com també ho han fet els populars encara que en sentit invers, en temes com els de la laïcitat de l’Estat, l’eutanàsia o l’avortament, però el mateix Ridao deia que al costat d’aquestes mesures progressistes després s’apliquen receptes estrictament liberals per a fer front a la crisi econòmica. El mateix Partit Popular troba més discrepàncies en aquests temes que en els que de veritat defineixen una política de dretes o d’esquerres, és a dir en la qüestió econòmica. I és que, des d’un bon temps ençà, arreu d’Europa, l’esquerra ha renunciat a presentar cap alternativa al model liberal, i s’ha limitat com a elements diferenciadors de la dreta a aspectes més simbòlics. Temes com els de la laïcitat, les llibertats individuals pel que fa al propi cos (avortament, eutanàsia, no discriminació per raons de sexe...), i una major sensibilitat si més a no a l’hora d’expressar-se, són els pocs referents que li queden a l’esquerra.

L’altre tema, el de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, pot ser especialment rellevant. És cert que aquesta vegada hem pogut sentir un discurs molt més conciliador, o com a mínim no tan feridor, del que ens tenien acostumats els espanyols. En part, el mèrit és del Partit Popular que, lluny de centrar-se, darrerament s’ha dedicat a radicalitzar la seva actitud agressiva i d’odi envers les llengües altres que el castellà. Unes actituds que repugnen a qualsevol persona decent i que fins i tot a l’interior del PPC hi ha sectors que no entenen. CiU, en aquest cas, ha volgut desmarcar-se’n amb els mateixos arguments que ho han fet Iniciativa i ERC en els aspectes socials: les paraules no es corresponen després amb les actituds que es prenen des del Govern.

I bé. Una possibilitat, que comparteixo, és la de marcar distàncies fent notar les incongruències i les mancances que encara té el discurs socialista, tant en el seu vessant social com en el d’acceptació de la pluralitat de l’Estat. Però l’altra, que jo no deixaria de banda, és la de prendre’ls la paraula per a poder-los exigir després que siguin conseqüents, no ja amb el que nosaltres puguem creure, sinó amb el que ells mateixos han afirmat.

Motors o decadents?

Raimon Obiols parlava aquest dia de “la tendència adolescent o instrumental a fer un plantejament que consisteix en dir que Espanya està en plena modernitat i Catalunya en decadència”. És cert que ens costa comparar-nos amb Espanya i fer-ho des d’una total objectivitat, tant per les fòbies i les fílies que ens desperta un i altre país, com per l’opció política des d’on fem l’anàlisi. Però la idea és si més no curiosa perquè no massa temps enrere des de les files socialistes es deia exactament al revés.

A les darreries del franquisme, es contraposava fàcilment el catalanisme de les diferents ideologies amb un plantejament modern i obert a Europa, enfront d’una Espanya retrògrada no només pel règim franquista sinó per la seva concepció mateixa en el context europeu. Després, en part perquè hi devia haver dades objectives i en part per l’interès del pujolisme de projectar una Catalunya de progrés (que no progressista) es parlava de Catalunya no només com la locomotora d’Espanya sinó també com un dels motors d’Europa, amb l’associació de les quatre regions (Baden-Württemberg, Catalunya, Llombardia i Roine-Alps). Una etapa que potser es podria fer durar fins al 1992, en què el Jocs Olímpics van ser la guinda a aquesta imatge d’una Catalunya floreixent.

Però tant anys d’espoli continuat (els qui encara no ho heu fet, llegiu el llibre “Catalunya sota Espanya” d’Alfons López Tena), de solidaritat mal entesa, de discriminació permanent contra Catalunya, i de les raons polítiques que hi vulgueu afegir, han fet que Catalunya i Barcelona hagin perdut part del seu glamour. Darrerament han sortit dades objectives que ho corroboren i reportatges periodístics a nivell internacional on no en sortim massa ben parats. La imatge d’una Barcelona d’avantguarda i de disseny se’ns ha quedat als dits, com un bluff, en un no-res. Hem passat, és cert, de creure’ns potser que érem el país de la modernitat a un cert acomplexament. Que les inversions per càpita que reben algunes comunitats autònomes doblin les nostres, o que la ciutat de Madrid s’endugui més de la meitat de tot el pressupost estatal de Cultura, per exemple, hi tenen alguna cosa a veure, naturalment.

Segurament Raimon Obiols, sense dir-ho explícitament, es queixava de què quan governaven els convergents i parlaven de l’orgull de ser un dels quatre motors d’Europa, els socialistes intentaven fer veure (i ho deien sense embuts) que els catalanisme de Pujol era folklòric i carrincló. I ara que manen ells, els costa més d’admetre el que ells mateixos pregonaven. Hi deu haver raons objectives, dades concretes per fer una o altra afirmació, però també canvia molt la perspectiva amb què hom s’ho mira segons si s’és al govern o a l’oposició.

El PSOE, l’altre Congrés

Entre les atzagaiades autoritàries dels populars i les improvisades gresques assembleàries dels republicans, els qui de veritat entenen el que ha de ser un Congrés institucionalitzat i institucional són els del PSOE. Els populars catalans tenen molt clar quin és el seu paper, com a subalterns que no tenen altre objectiu que el d’intentar parar els peus al catalanisme i imposar el nacionalisme espanyol, el d’una sola nació i una sola llengua; aleshores, l’únic dilema és saber qui podrà portar a terme millor aquesta missió encomanada des de Madrid. Els republicans i els independentistes en general, en canvi, amb un projecte de país realment ambiciós i d’unes dimensions que probablement sobrepassen la capacitat d’alguns dels seus líders, filem tan prim en la lluita cos a cos per a liderar el procés que perdem el món de vista (i en aquest cas entenguem la paraula “món” com a “país”) i ens embranquem en lluites fratricides que no porten enlloc, i menys a la independència. D’aquí que el Congrés del PSOE aparegui com un model de congrés institucional.

Han sabut fer una síntesi perfecta entre l’enlluernant món capitalista i l’uniformat món socialista. Tota la parafernàlia propagandística i d’imatge es podria correspondre, perfectament, amb una convenció americana: una posada en escena on tot està previst, des de l’entrada triomfal del líder fins a l’enlairament dels globus. Una amplíssima taula presidencial del cònclave que recorda aquells politburó soviètics però de la qual no en sortirà ni un mot que no estigui escrit al guió. Ja ho saben: “qui es mogui, no sortirà a la foto”.

A diferència dels americans, però, aquí les ponències tenen un gruix considerable. És el que marca la diferència entre la dreta i l’esquerra. Per a fer la mateixa feina, els uns no necessiten massa paperassa donat que les necessitats i els interessos de cada moment ja els indiquen el camí a seguir, els altres en canvi han d’intentar justificar-ho perquè sembli que tot (el mateix) forma part de l’aplicació d’uns principis ideològics. De les més de 6.000 esmenes presentades al text inicial de la ponència n’hi ha un bon grapat provinent del PSC. I d’aquestes, unes quantes són fruit de la mala consciència i de la necessitat interior de justificar-se: han de fer veure que encara creuen en un PSOE federalista, en un Estat pluricultural o plurilingüe (plurinacioal ja seria excessiu), i fins i tot algú ha tingut la gosadia de d’insinuar el terme autodeterminació.

El que de veritat farà que aquest Congrés del PSOE segui un veritable congrés institucional serà la subtilesa amb què es redactaran les ponències finals. Com si d’un text Constitucional es tractés, s’admetran moltes esmenes, però sempre diluïdes en un redactat ambigu on tothom podrà trobar-hi o llegir-hi entre línies un perfil ideològic d’acord amb les seves creences. Tothom, nacionalistes espanyols abrandats i ingenus federalistes catalans, en sortirà satisfet, sense vencedors ni vençuts, i amb un líder clar que prometrà de tot i més a uns i altres. Al final, es podrà cantar l’himne espanyol o la internacional, tant se val.

ERC i PP, la comparació inevitable

Cadascú dóna l’espectacle a la seva manera, segons el seu estil i la seva tradició. Al PP li ha sortit de l’ànima resoldre un possible conflicte intern a Catalunya a cop de decret i de la mà de qui ostenta el poder. Cap militant del Partit Popular de Catalunya mínimament honest pot dir que l’hagi sorprès l’actitud autoritària de Madrid imposant la seva candidata, i molt menys que no comparteixi aquesta manera de procedir, perquè això ja forma part de la ideologia i de la concepció de la política del partit. És una visió militarista, fins ara acceptada per tothom, en què hi ha un capità (abans era un general) i una tropa que no té altra alternativa que la de callar. A poques setmanes de les eleccions internes d’ERC per sufragi universal dels seus militants (altra volta la maleïda paraula d’arrels castrenses), i d’un Congrés assembleari, la comparació sembla inevitable.

Fins i tot els més acèrrims detractors d’ERC han posat de manifest el tarannà democràtic del partit republicà, enfront de l’autoritarisme dels populars. I és evident que es tracta de dues visions contraposades perquè també provenen de dues tradicions que no tenen res a veure l’una amb l’altra. Fins i tot la Montserrat Nebreda, l’única candidata que no ha acceptat la humiliació d’agenollar-se davant la prepotència dels seus superiors, acabava dient ahir que mantenia la seva candidatura encara que només fos per a legitimar la imposada des del carrer de Gènova; com a mínim, deia donant per descomptat que guanyarà Alícia Sánchez-Camacho, es podrà fer veure que ells també han fet el seu procés democràtic.

No crec que valgui massa la pena perdre gaire temps per a posar de manifest la manca d’esperit democràtic dels populars, que ells tampoc entendrien ni acceptarien. Però sí que pot ser un bon moment perquè la classe política, i els partits en general, es replantegin les seves normes de funcionament. Perquè, no ens enganyem, ERC va fer unes eleccions obertes a la Presidència i a la Secretaria General, tal com s'havia acordat en el darrer Congrés de Lleida, però no pas seguint el calendari previst (*). Més aviat tot el procés va ser una sortida improvisada davant la negativa a assumir responsabilitats pel fracàs electoral i l’estratagema individual de qui, per satisfer les seves ambicions personals, ni tan sols va consultar a la cúpula del partit la seva decisió d’abandonar el Govern per planificar l’assalt a la Presidència.

Ja ho deia l’Alfonso Guerra: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. La militància de tots els partits, i ara parlem només dels democràtics, sap que si vol fer carrera política ha de procurar estar calladeta, en actitud servil envers els seus superiors (que per això són superiors) i esperar que una bona conducta acrítica els acabi donant la recompensa d’un càrrec institucional o d’un bon lloc en una llista electoral.En el camp de la democratització de la vida política i dels partits, ens queda encara un bon camí per a recórrer.

(*) Un comunicant anònim m'ha fet adonar, encertadament, de l'error de l'article, tal com l'havia redactat inicialment. S'hi obviava que la decisió d'escollir per votació directe el President i el Secretari General del partit va ser presa el 2004 en el Congrés de Lleida. Demano disculpes per l'error que ara he subsanat, i agraeixo al comunicant anònim la seva observació.

Antoni Vives, un polític que inspira confiança

Ja sé que no és fàcil, perquè quan escoltem o llegim les paraules d’un polític ens deixem portar fàcilment per l’adscripció prèvia que n’hem fet. Un cop tenim posada l’etiqueta ja només ens cal buscar-li totes les gràcies, si és dels nostres, i totes les contradiccions i mancances, si pertany a un grup adversari. Per als qui estan avesats a entendre la política com un posicionament fonamentalista, dogmàtic, que discerneix entre bons i dolents amb una equivalència total entre els meus i els altres, els és molt difícil d’entendre que algú sigui capaç d’escoltar o de llegir sense aquest judici previ. Alliberat d’aquest prejudici es pot concloure que hi ha gent, sigui del color que sigui, que inspira confiança i gent que no; gent amb qui s’hi pot estar més o menys d’acord, però que traspua honradesa, coherència i voluntat de servei al país, mentre que altres, teòricament potser més propers, inspiren tot el contrari. L’Antoni Vives, per mi, és un exemple clar dels primers (avui no posaré exemples dels segons, però són fàcils de trobar en altres articles d’aquest mateix bloc).

Fins i tot, encara podríem anar més enllà. Hi ha persones que tenen un llenguatge postural, una forma de presentar-se i de moure’s que provoquen una sensació de malfiança inevitable. Altres, en canvi, desperten una empatia especial, hom hi percep una impressió de seguretat i de transparència. I en aquest cas, l’Antoni Vives és un exemple clar dels segons. Em venia aquesta reflexió davant l’entrevista que li feien a Tribuna Catalana, que en llegir-la em semblava que el sentia parlar com hem fet tantes vegades, sense micros ni càmeres ni necessitat de dir res de cara a la galeria. I és el mateix que m’ha passat cada vegada que ha tret un llibre nou, de reflexions polítiques, que tenen ben poc a veure amb aquells llibres de campanya que tant proliferen a les envistes d’eleccions.

És dels pocs polítics capaços de parlar del país des del cor, des del sentiment més personal i quotidià. A l’inrevés del que fa la majoria, primer hi posa la reflexió i després, en tot cas, intenta veure com hi encaixen les actituds de la seva gent, del seu partit, CDC, o dels altres; dóna la impressió que, enlloc d’escriure per justificar-se (com sol ser habitual en els llibres polítics), escriu per interioritzar les seves creences i així poder-les projectar després en la seva acció política.

Ara que comença l’estiu, i alguns ja tenen les maletes a punt, em permeto recomanar algun dels seus llibres. Que ningú esperi trobar-hi solucions màgiques, però sí una nova manera d’entendre l’ofici de polític. Recordo que un dia en què presentava precisament el seu libre “Per què fagi de polític”, vaig acabar dient que jo justament no faig de polític perquè n’hi ha massa pocs com ell.

Bon estiu, Toni.

Primera nota positiva de Puigcercós

Des de fa molt de temps, he insistit en què era del tot incomprensible el distanciament i la manca de relacions entre les dues forces polítiques que representen el nacionalisme català. Es podien entendre moments puntuals d’enfrontament, crítiques a determinades actituds d’uns i altres, però no un trencament tan absolut com el que s’havia mantingut fins ara. Recordem-ho: el que havia mantingut fins ara una direcció els homes forts de la qual, llevat de Josep Lluís Carod Rovira, són els que ara mateix continuen dirigint el partit. Per això celebro la trobada d’ahir entre Puigcercós i Mas al Parlament de Catalunya, i espero que representi com deia Puigcercós l’inici d’una nova etapa.

L’allunyament entre les dues forces polítiques era, des d’un punt de vista nacional, del tot reprovable perquè bàsicament no responia a confrontacions ideològiques, ni tan sols estratègiques, sinó precisament al fet de disputar-se un mateix segment de l’electorat (i això equival a tenir més o menys poder) i a qüestions, fòbies i recels, més estrictament personals. Jo em queixava dels meus, d’ERC, perquè són els qui d’alguna manera em representen, però és evident que hi havia responsabilitats per les dues bandes. Qualsevol que faci una mica d’històrica, amb un mínim d’objectivitat, veurà que hi ha hagut errors a un i altre costat, però mai motius suficients com per a mantenir un enfrontament fratricida. Hi havia gent a ERC especialment dolguda per la poca generositat de CiU quan era al Govern, i convergents que no van assimilar que els republicans no solament es decantessin pel tripartit sinó que els enganyessin simulant una negociació també ells; des de CiU no es va entendre el joc d’ERC en la negociació, prèvia a l’acord del Parlament, per a la proposta del nou Estatut, en la qual els independentistes acusaven els convergents de voler anar massa enllà, mentre que la gent de Carod Rovira tampoc es va adonar que els qui van trair d’entrada l’esperit del 30 de setembre van ser precisament els seus aliats socialistes; l’Artur Mas es va aprofitar del pànic que li va venir a Zapatero pensant en la possibilitat d’haver de presentar la foto del pacte de l’estatut al costat d’un independentista, però també des d’ERC es va magnificar la tragèdia del pacte, com si el que el que ells estaven a punt de signar estigués tan lluny.

En tot cas, qualsevol política mínimament seriosa, de caràcter sobiranista, amb la perspectiva de poder exercir el dret a decidir en un horitzó més o menys proper (2014 o 2020, tant se val) ha de comptar necessàriament, sine qua non, amb la complicitat com a mínim de les dues forces nacionalistes. Altrament és inviable.

Per tant, valoro com a positiu aquest primer pas de Puigcercós, que espero que hagi entès que, tot i no ser el seu posicionament inicial, és el que li va dictar el Congrés del partit. Ara caldrà que això tingui continuïtat, i no cal que sempre sigui sota els flaixos dels periodistes. Tant els uns com els altres han d’entendre, a més, que una cosa és la complicitat i la col·laboració per als grans projectes de país, especialment per preparar una presa de posició sobiranista, i l’altra és la coalició de govern. Vull dir que per a gestionar aquest migrat estatut, per a fer polítiques que no exclouen els transvasaments, la MAT, la privatització dels serveis públics, el suport prioritari als sectors empresarials en crisi i a l’escola concertada, el Quart Cinturó, etc. etc. no ve massa d’aquí fer-ho amb els uns o amb els altres; el dia que caldrà de veritat un front nacional serà el dia en què prenguem la decisió definitiva d’exercir d’una vegada el dret a decidir.

D’on plora la criatura, senyor Minoves

Dies enrere em feia ressò d’un informe elaborat per la Federació Catalana d’ONGs pel Desenvolupament sobre la política institucional en l’àmbit de la cooperació. En el meu comentari no feia res més que remarcar el contrast entre el cofoisme de l’administració quan parla de la seva tasca i la dura crítica que en feia la FCONGD. No calia afegir-hi massa comentaris, perquè l’informe de les Entitats que treballen en l’àmbit de la cooperació internacional era més que eloqüent. La resposta del senyor David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, va ser si més no curiosa: segons ell, per a ser imparcial havia de citar les memòries que ell mateix, i en general l’administració, redacta sobre la seva feina.

Per mi no es tracta de ser imparcial, ja que un bloc no és un mitjà de comunicació sinó precisament una visió personal. Però en tot cas, jo no feia cap anàlisi ni crítica a la gestió del seu departament, sinó que em feia ressò que hi hagués una crítica tan dura per part de les entitats que hi treballen. Recordem que aquesta Federació representa la pràctica totalitat de les entitats catalanes que porten a terme tasques de cooperació arreu del món, una vuitantena entre les quals hi ha entitats tan poc sospitoses com Mans Unides, Creu Roja, Intermón, Centre UNESCO... És el que ja vaig dir al Congrés d’ERC, tenim uns dirigents que són capaços de veure allò que no veu ningú, i capaços de no veure allò que veu tothom. Per això deia a David Minoves que, jo d’ell, m’ho faria mirar.

I una cosa semblant passa ara amb Catalunya Ràdio. Que hi hagi crítiques de segons quins sectors fins i tot podria ser un elogi. Però resulta realment preocupant que els crits d’alerta provinguin de periodistes i de mitjans que sempre han estat al servei del país. Que Tribuna Catalana parli de “La decrepitud de Catalunya Ràdio”, o que Miquel Calzada digui que “quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explicita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l'abisme", és que des d’una perspectiva nacional alguna cosa no funciona, i els que hi tenen alguna responsabilitat s’ho haurien de fer mirar.

La difícil construcció europea

El procés de construcció europea continua trobant tota mena d’entrebancs, el darrer dels quals va ser el NO irlandès al Tractat de Lisboa. Seguint al peu de la lletra el mateix tractat, tot queda en suspens perquè aquest s’havia d’aprovar per unanimitat de tots els seus membres. La resta dels estats, però, han decidit continuar amb el procés de ratificació, amb l’esperança que els irlandesos trobin una manera de canviar formalment la seva posició. I, si no, caldrà començar de nou. De fet, ningú té massa pressa perquè molts dels països que en principi li donaran el sí encara no han formalitzat la seva ratificació, com era el cas d’Espanya.

És evident que el procés de construcció de la Unió europea ha de ser lent i feixuc perquè es tracta d’avançar de forma que tothom hi surti guanyant; o com a mínim, que ho sembli. I no es tracta tant que hi guanyi el país en la seva globalitat com determinats interessos empresarials, financers o de poder. Els estats són, lògicament, molt reticents a cedir cotes de sobirania i per això neguen, ara com ara, una estructura democràtica a la Unió europea; al capdavall, la majoria dels demòcrates ho són no pas tant per convicció sinó pel convenciment que és el millor sistema per a garantir els seus interessos, sempre que en tinguin el control. I aquest control és el que no volen cedir a la Unió europea.

Suposo que es poden fer moltes anàlisis i disquisicions sobre les dificultats d’aquest procés de construcció europea. Algunes més de caràcter econòmic, altres més geoestratègiques, de rivalitats i equilibris de poder, i d’altres molt més domèstiques relacionades amb especificitats pròpies de cada país. Però no hi deu haver res més estúpid que intentar fer quadrar, ni que sigui amb calçador, aquestes dificultats amb aspectes que probablement estan diametralment a l’altre costat del problema.

Em refereixo a algunes veus nacionalistes o d’esquerres de casa nostra que, no sé si per ingenuïtat o per incapacitat d’anàlisi, han intentat veure en el NO irlandès un rebuig a un model d’Europa que no respecta les identitats o que no respon a les necessitats de les classes treballadores. Desenganyem-nos, el NO irlandès és un posicionament netament estatista (el tema de la cultura gaèlica, posem per cas, no hi ha tingut cap paper rellevant), de no voler desmuntar una estructura d’Estat sabent que a Europa després hi tindran poca influència. Contràriament al que deia Raül Romeva, per exemple, Irlanda no ha dit No a l’Europa dels Estats, sinó a l’Europa on el paper de l’Estat irlandès pugui quedar mermat.

Els convergents no s’expliquen massa bé

A vegades hi ha notícies que cal llegir-les més d’una vegada per a poder entendre-les. I tot i així al final hom arriba a la conclusió que hi ha massa caps que no lliguen, massa interrogants oberts, i un acaba per deduir que potser tampoc la devia entendre del tot el periodista que la relatava. Tornem, per exemple, al famós tema de l’aigua, aparcat per les pluges però que pot tornar a ser d’actualitat d’aquí a un any o d’aquí a dos; tot depèn que els déus de la pluja ens siguin propicis. Davant l’estat d’emergència provocat per la sequera, el Govern català va anar improvisant mil i una solucions, amb sortides de to incloses, per acabar acatant servilment les decisions preses a Madrid, comptant això sí que les despeses anaven a càrrec nostre. Enmig de tants despropòsits, CiU va treure la seva vella proposta dels transvasament d’aigua del Roine. Posats a fer polítiques de transvasaments...!

En alguna ocasió, en aquest mateix bloc vaig criticar tant la negativa del Govern a estudiar la proposta com la frivolitat amb què la formulaven els convergents. Precisament els sectors progressistes que sempre havien criticat la política de tapaforats dels governs anteriors, argumentaven que la proposta de l’Artur Mas no valia la pena ni considerar-la perquè no resoldria el problema immediat. Fins i tot es van escandalitzar, i van considerar com una punyalada per l’esquena, el fet que fos el Govern espanyol qui es comprometés a estudiar la proposta del Roine (tot i que ja sabem què val una promesa de Zapatero). Per la seva banda, l’Artur Mas insistia en la seva idea, però sense donar-ne més detalls; i si no ho recordo malament, en una entrevista a la Nit al Dia va admetre que ni tan sols sabia com podria ser rebuda la seva proposta per part de l’administració francesa. Fos com fos, quan hi ha un problema greu com el de l’aigua, i hi ha una proposta sobre la taula, per més que vingui de l’oposició, sembla que el més assenyat i lògic és valorar-la encara que només sigui per a tenir prou arguments per a rebutjar-la després.

Mentalment, i sobre el mapa, el recorregut del Roine a Barcelona sembla, certament, considerable, encara que potser molt similar al de l’Ebre a Múrcia. Per a qualsevol inexpert en la matèria, és a dir per a la pràctica totalitat de la població, polítics inclosos, és impossible valorar a cop d’ull si es tracta d’una obra faraònica, inviable, excessivament costosa, rendible a llarg termini o molt més senzilla del que pot semblar. Però ningú demanava que es tirés endavant l’obra, sinó que s’estudiés aquesta possibilitat. Però, no. Negativa total per part del Govern català, fins i tot ridiculitzant la proposta, i manca d’aclariments per part de CiU, que semblava que no tenia més raons que les d’haver observat el cabal del Roine i veure que es trobava a una distància sobre el mapa relativament assequible.

Ara resulta que, segons llegeixo a la premsa, George Freche, President del Consell Regional Llenguadoc-Rosselló ha ofert l’aigua del Roine al President de la Generalitat, José Montilla. I segons declarava als mitjans de comunicació, el polític francès ja fa tres anys que espera una resposta de Catalunya, per la qual cosa dóna un darrer termini de sis mesos perquè es prengui la decisió que correspongui. Segons George Freche, la proposta del Roine seria “més barata” que les dessaladores. El que no quedava clar ni en la proposta de l’Artur Mas ni en les negatives del Govern, era que l’obra no era en solitari del Roine a Catalunya, sinó que a la Regió del Llenguadoc-Rosselló ja tenen decidit de tirar endavant el seu projecte de transvasament. I fer-ho ara conjuntament amb ells fins al Rosselló i allargar-lo fins a Barcelona sortiria molt més barat que si es decideix més endavant fer-ne un altre, de nou, des del Roine. Vist així, la negativa a fer-ne l’estudi em encara més incomprensible.

Uns i altres caldria que s’expliquessin millor, o potser som els ciutadans els qui hauríem de seguir algun curset d’interpretació per entendre aquesta mena d’entrellats on a priori no veiem gens clar on són els límits tècnics, els econòmics, els polítics o els de les ambicions personals.

El català contra les cordes

Les dades són prou clares i conegudes per tothom. En els països de parla catalana, el castellà continua guanyant terreny en detriment del català, tant pel que fa a l’ús social com al consum cultural i de mitjans de comunicació. Ho diu la darrera publicació del Baròmetre de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, però ho constata qualsevol ciutadà que tregui el nas al carrer, que doni un cop d’ull als quioscs o que miri les cartelleres del cinema. I ho saben sobradament els responsables polítics de tots els colors. En un país normal estarien enceses totes les alarmes i s’emprendrien accions clares i contundents per capgirar la tendència que ens porta inevitablement al desastre. Però, no. Aquí anem fent.

Ja sabem que hi ha unes forces polítiques que teòricament estan a favor de la llengua i la cultura catalanes i unes altres que senzillament treballen per fer-la desaparèixer. I aquests darrers hi esmercen més esforços que els primers. Entremig, hi ha una mena de neoliberals que argumenten que no cal fer-ne escarafalls i deixar que el mercat decideixi si la llengua catalana ha de desaparèixer o no. El Govern Valencià manté una actitud de permanent persecució de la llengua, igual com ho feia el de les Illes quan era en mans del PP. I a Catalunya tenim un Govern de la Generalitat que manté la mateixa política des de fa molts anys (cap diferència entre els governs tripartits i els convergents en aquest camp) que es limiten a fer campanyes publicitàries d’una eficàcia més que dubtosa. Si algú critica la manca de fermesa en la política lingüística catalana, i demana “com anem?”, us respondran: “anar fent, com en Met de Ribes”.

Qualsevol acció, política, empresarial o del tipus que sigui, se suposa que s’ha de planificar en funció dels objectius i dels resultats. Si l’objectiu és salvar la llengua catalana, que en el cas del Govern de Catalunya hem de creure que sí, i els resultats són els que són, és evident que no anem en la bona direcció. Ens podem creuar de braços i esperar que la mort sigui prou lenta com perquè ni ens n’adonem. Però els qui no es creuen de braços són els partidaris de l’extermini de la llengua catalana: conscients de la nostra debilitat i de la manca de reacció dels nostres governants (els únics que reaccionen són els valencians, però en sentit contrari), emprenen noves campanyes en contra del català, sigui proclamant la supremacia de la llengua de l’Imperi, sigui anant en contra de la immersió lingüística (la que ells practiquen arreu a favor del castellà), sigui abanderant-se del bilingüisme única i exclusivament en aquells àmbits on en català encara té un presència remarcable (mai quan és a l’inrevés)...

El seu objectiu no és altra que el de neutralitzar qualsevol intent de reacció i desviar el debat i el focus d’atenció cap a una altra banda, conscients que el temps va a favor seu. Així ho indiquen tots els baròmetres. I, mentre perdem el temps en discussions surrealistes que ells intencionadament provoquen, com el de la hipotètica persecució de la llengua castellana, deixem de fer una veritable política a favor de la llengua catalana, i no prenem les mesures necessàries per a garantir-ne la supervivència.

Pla Ibarretxe i foc d’encenalls

Avui, amb tota probabilitat, el Parlament basc donarà llum verda a la llei que hauria de permetre tirar endavant la consulta popular que fa temps que predica el lehendakari Juan José Ibarretxe. Però no és cap secret que el Pla Ibarretxe ja preveu que la consulta de l’octubre finalment no es farà. No deixa de ser una figura retòrica o una posada en escena en la qual s’han d’evidenciar les escasses conviccions democràtiques dels espanyols, enfront d’una actitud d’aparent fermesa dels dirigents bascos, que s’hauria de traduir en un major recolzament electoral en la propera contesa electoral. El tema estarà en veure si el tacticisme tan evident del lehendakari acabarà convencent la societat basca, o si, contràriament, per cansament la gent optarà per posicions més còmodes i estables.

Dins del marc constitucional actual (i Déu nos en guard de parlar de cap reforma de la Carta Magna) el procés autonòmic ja ha tocat sostre; i l’únic que en podem esperar és l’incompliment reiterat de la llei, quan l’incompliment va en detriment de les autonomies, reculades de tota mena per la via de la reinterpretació dels textos legislatius, imposició de la supremacia dels poders estatals, amenaces constants a les llengües no espanyoles, etc. Des del moment en què els dirigents bascos afirmen que acataran la legalitat constitucional espanyola, i que intentaran arribar a acords amb el Govern espanyol és que ja assumeixen que tot plegat serà un foc d’encenalls.

D’alguna manera, sense anar tan lluny en les formes, és el mateix que ens va passar aquí amb la reforma de l’Estatut. Totes les forces polítiques catalanes van emprendre el procés en base als principis constitucionals espanyols, acceptant les seves regles de joc. Des d’un punt de vista de la lògica democràtica, un cop el Parlament de Catalunya va aprovar un text amb una amplíssima majoria (el 89%), el que tocava era sotmetre el text en referèndum a la consideració dels ciutadans, i prenent-lo ja com a decisió sobirana del poble de Catalunya portar-lo a Madrid per negociar-ne el seu encaix (si era possible) en el marc constitucional espanyol. Però no. Es va prendre l’opció netament constitucionalista de considerar el text aprovat pel Parlament de Catalunya com un mer esborrany o proposta per tal que fossin les Corts espanyoles les qui acabessin elaborant la llei (L’Estatut és una llei orgànica espanyola, no ho oblidem), sempre sota la “protecció” del Tribunal Constitucional. I aquí estem.

El problema és que en aquest cas es crea també un precedent: una proposta d’un Parlament que, en no encaixar en el marc constitucional espanyol, és retirada i senzillament queda sense efectes. Jo no sé si electoralment li sortirà bé la jugada al Lehendakari, però la derrota moral que pot implicar la renúncia a tirar endavant una proposta del Parlament basc pot perjudicar greument les aspiracions catalanes, tant se val que sigui en l’horitzó del 2014 com de més enllà. Però, aquí, com sempre, ens ho mirem de lluny, com si no parléssim de la prepotència del mateix Estat. I, com va passar en el cas de la reforma de l’Estatut, després de seguir les regles de joc del Constitucionalisme espanyol posarem el crit al cel perquè aquest constitucionalisme sí que funciona.

Posar-se la bena abans de la ferida

L’èxit relatiu de l’acte d’ahir organitzat per Òmnium Cultural es podrà constatar en funció de si hi ha canvis d’actitud en la política catalana. Té molt de mèrit, i cal felicitar-se’n, que una entitat com Òmnium sigui capaç de fer una convocatòria d’aquestes característiques on es pugui dir en veu alta que el que està en joc és la dignitat del país. Però ara caldrà veure quina repercussió tindrà tant a nivell de la mateixa societat civil com a nivell de la política dels partits catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat.

En els parlaments d’ahir es van sentir alguns dels tòpics de sempre que no per obvis calia repetir: ningú està legitimat per a desautoritzar la voluntat de tot un poble; qui trenca el que podria anomenar-se com a pacte constitucional és Espanya, que no ens accepta com a comunitat nacional; el dret a l’autodeterminació és alienable i forma part del més elemental sentit democràtic, només si anem junts podrem sobreviure a les envestides de l’Estat espanyol; els partits haurien de definir si la seva estratègia passa per prioritzar els rèdits electorals que els permetin tenir més cotes de poder, o per treballar pel futur i el benestar del país... I bé, ja està dit. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, i se’n parlarà alguns dies més, però canviarà alguna cosa a partir d’ara?

Tot podria quedar en una anècdota, com la de Jordi Porta fent al·lusió a aquella frase que havia emprat el socialista Joan Ferran per declinar la invitació a assistir a l’acte: “no podem posar-nos la bena abans de la ferida” deia. Era una manera de dir, des de l’òptica socialista, que no calia fer res fins que no sapiguem la sentència del Tribunal Constitucional, amb el convenciment que, després, poca cosa més es podrà fer que acatar-la. Lògicament, la resposta de Jordi Porta va ser que no cal posar cap bena abans de la ferida, però sí fer tot el possible per evitar que hi hagi ferida. El tema, amb tot, està en saber d’on va treure el socialista Joan Ferran aquesta metàfora de la ferida, perquè no deu ser tan casual que en els mateixos termes i també referint-se a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, l’havia pronunciada temps enrere Joan Ridao i figura literalment en el text de la ponència (apartat 3c.3a) aprovada en el darrer Congrés d’ERC.

Junts per Catalunya, gairebé

Avui tindrà lloc al Teatre Nacional de Catalunya l’acte organitzat per Òmnium Cultural per tal de denunciar la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional per a decidir sobre la validesa o no de l’Estatut de Catalunya. En qualsevol estat democràtic, un tribunal que ha estat disputat per dues forces polítiques que es barallen públicament per tenir-hi una majoria quedaria deslegitimat perquè atempta contra el més elemental principi de la independència del poder judicial. En el nostre cas, a més, resulta que aquest Tribunal repartit a parts iguals entre els dos partits espanyols, PP i PSOE, pretén analitzar la validesa d’una llei referendada pel poble de Catalunya. L’acte d’avui, doncs, havia de ser un acte unitari, però hi haurà dues absències molts significatives: el PSC i el Govern de la Generalitat.

Mesos enrere ja parlava de la “irresponsabilitat dels partits catalans” per la seva passivitat davant la nova agressió contra Catalunya que preparen els dos partits espanyols, aquesta vegada servint-se dels seus delegats al Tribunal Constitucional. Em semblava, i em sembla, realment greu que els nostres representants polítics hagin estat incapaços d’emprendre una acció conjunta en defensa del poble de Catalunya que ja va emetre el seu veredicte amb el referèndum sobre l’Estatut. Uns amb més contundència que altres sí que han anat dient que esperen que l’actual text estatutari no sigui retallat de nou, o que qualsevol retallada significativa crearia una seriosa crisi en les relacions entre Catalunya i Espanya, però ningú ha fet cap passa significativa per fer aquest front comú. No solament això, sinó que alguns encara ho han aprofitat per retreure als signants del pacte per l’Estatut el fet d’haver acceptat massa retallades, com si en cas d’haver-se aprovat un Estatut més acceptable com el que podia estar negociant Esquerra no hagués provocat una reacció encara més negativa per part del Tribunal Constitucional.

El cert és que la passivitat dels partits polítics, que a tot estirar han mirat de marcar posicions estrictament partidistes i no de país, però sobretot la passivitat del Govern de la Generalitat, han empès a una entitat com Òmnium Cultural a prendre la iniciativa. Algú podrà renegar pel desmarcament que a priori ja n’ha fet el PSC, per no contrariar els seus companys de partit, els del carrer de Ferraz i els del mateix Tribunal Constitucional, que a l’igual que els del PP esperen poder acabar de ribotejar l’Estatut. Però jo renego especialment d’aquest Govern de la Generalitat, i no només perquè no ha pas tingut una posició més digna, sinó perquè se suposa que en formen part els independentistes que en el darrer Congrés tenien la barra de vanagloriar-se del paper decisiu que hi havien tingut, i així ho van deixar escrit: “La presència d’Esquerra en els dos Governs de centreesquerra de la Generalitat de Catalunya ha estat determinant en la dinàmica de canvis en profunditat que s’ha instal·lat en ambdós”. Tal com vaig dir al Congrés ni hem estat determinants en gaire res, ni es veuen per enlloc aquest canvis en profunditat; ni tan sols a l’hora de defensar la dignitat de Catalunya.

Nota: ja sé que algú em dirà que a l’acte d’avui probablement hi assistiran Consellers de la Generaliat, com també hi assistiran membres del Partit dels Socialistes. Però una cosa és anar-hi a títol personal i l’altra fer-ho amb tota la representació institucional.

Com mesurem l’èxit d’ERC?

Parlava, ahir, dels riscos que pot tenir fer un plantejament en positiu del paper d’Esquerra en el conjunt de les forces polítiques catalanes. Deia que en lloc de tenir la pretensió d’erigir-nos en els únics valedors dels interessos nacionals de Catalunya, més ens valdria considerar-nos un dels motors que propicia l’acostament del conjunt de la societat, i per tant de la resta de partits, cap a posicionaments nacionalment compromesos. I vull insistir-hi perquè em sembla del tot forassenyat pensar que, tal com diem en molts documents del partit, només ERC ens pot portar cap a la independència.

Primera, perquè si fos cert ja podríem fer-nos a la idea que ni el 2014 ni el 2020 Catalunya no podria fer cap pas endavant significatiu; tot apunta a què ja seria un gran èxit que ERC aconseguís mantenir uns resultats similars als de les darreres conteses electorals. I segona perquè, en l’irreal supòsit que ERC fes un salt espectacular que ens col·loqués al capdavant de l’arc parlamentari, voldria dir que s’hauria produït una fractura de la societat catalana, a l’estil del País Basc, que probablement també invalidaria els nostres propòsits fins i tot en aquest inimaginable supòsit que disposéssim d’una majoria al Parlament de Catalunya.

Una de les poques vies possibles per a assolir els nostres objectius sobiranistes és la d’arrossegar les altres forces polítiques, i això sí que en part ho hem aconseguit o hem fet passes significatives, és un mèrit d’ERC. Però això té un risc, està clar, que alguns potser no voldran assumir. En la mesura que la dreta catalana entengui i assumeixi que Espanya és un mal negoci, també per als seus interessos econòmics, i que disposar d’un estat català en el marc de la Unió europea redundaria en benefici propi; en la mesura que l’esquerra federalista entengui que amb aquesta Espanya és impossible federar-s’hi o que, en qualsevol cas, democràticament, el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur; en la mesura, doncs, en què no siguem els únics en defensar aquest projecte de país deslligat de les oneroses dependències d’un estat que no ens respecta, hi pot haver una part de l’electorat nacionalista que no vegi la necessitat de votar-nos a nosaltres, precisament.

Tot depèn de si els èxits els mesurem només en nombre d’escons i de vots, i no en la capacitat per haver arrossegat la societat, i per tant també els altres partits cap a posicionaments similars als nostres, encara que sigui en detriment dels nostres resultats.