L'Artur Mas, independentista?

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

Som-hi!, que ja som més de Sis milions!

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó.

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos.

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que... ja s’ho faran!

La credibilitat d’un Pacte per la Innovació

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.

El liberalisme funciona, els liberals no

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona.

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’havia de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces.

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència.

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

De l’esmena a la totalitat al ple suport

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquells han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors...”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

La niciesa d’un President

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m'ho demanin els habitants d'aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües.

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

El país funciona, malgrat els polítics

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona.

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants.

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.

Marina d’Or s’estavella. El país ho ha fet abans

La crisi immobiliària té unes xifres que posen els pèls de punta. Es parla d’un estoc de 700.000 habitatges nous sense vendre a tot l’estat espanyol, als quals s’hi ha de sumar una xifra semblant dels que estan en fase de construcció i que s’acabaran a curt termini o es deixaran a mig fer, a part dels habitatges vells sense ocupar. Un estoc que al ritme de vendes actual seria suficient per a cobrir les necessitats de vivenda durant quatre anys, sense fer-ne ni una més. El País Valencià lidera el rànquing de noves construccions sense vendre; i dins del País Valencià, Marina d’Or pot ser un cas emblemàtic.

L’especulació i la fam per a fer grans fortunes a costa d’inflar artificialment els preus, va portar aquesta voràgine constructora, l’anomenada bombolla immobiliària que ens ha esclatat a les mans. Per a fer-ho, els especuladors van comptar amb la plena complicitat de les administracions per a destruir el territori sense manies ni contemplacions. Ara tenim ciutats fantasma amb una infinitat de pisos i apartaments per vendre, que no han assolit el seu objectiu d’incrementar els beneficis dels promotors, però sí l’objectiu de malmetre el territori.

Seria el moment en què Governs mínimament responsables (ja no dic progressistes ni molt menys d’esquerres) aprofitessin l’ocasió per a transformar el model de creixement que volem per a país, o que no volem. Posar fre a la febre constructora, ara que s’ha aturat per la seva pròpia estultícia, ordenar el sector reduint-lo dràsticament, i establint la prioritat del territori de cara al futur. Dies enrere comentava el cas de la Vall Fosca, on afortunadament, la crisi pot ser una oportunitat per a salvar la Vall de la destrucció que havia iniciat un projecte immobiliari monstruós.

Però sembla que no. Les administracions, en lloc de deixar que funcioni el mercat i que caigui qui ha de caure, emprenen mesures intervencionistes a favor dels especuladors destructors del territori, per tal que puguin reprendre la seva activitat depredadora el més aviat possible. Pot ser que s’estavelli Marina d’Or o projectes com el de la Vall Fosca, però el que s’ha estavellat primer és el país.

Per un mínim de Dignitat Nacional

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país.

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles.

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació. Això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I qual algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.

Un Govern d’una altra galàxia

El Govern de la Generalitat ha aprovat el “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” amb l’objectiu de consolidar la tasca de les entitats que presten serveis socials. D’entrada, em sembla molt bé que el Govern no es limiti a emprendre iniciatives i accions puntuals sinó que ho faci a través de Plans globals d’actuació, a través d’allò que sovint se n’ha anomenat “Pacte Nacional” en el cas de l’Educació o de la recerca, i en definitiva a través de propostes que impliquin una planificació prèvia del conjunt del sector.

Es podria contraposar aquesta manera d’entendre l’acció de Govern, amb la de Governs anteriors en què semblava que es limitaven a anar improvisant i trampejant la situació del dia a dia, encara que probablement els seus responsables també ens dirien que a la seva manera ja disposaven d’un programa global d’actuació. En principi, sembla molt més seriós un Govern que planifica la seva actuació, com a mínim, a mig termini.

Ara bé. El problema rau en què aquests grans programes d’actuació, sovint presentats amb bombos i platerets, responguin veritablement o no a la realitat del país. Es va fer un gran Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, que després resulta que segons els sindicats se’n va en orris amb la proposta de la nova llei d’Educació de l’Ernest Maragall. O tenim una política de Cooperació que és criticada fortament per les entitats de cooperació, una política lingüística que no satisfà en absolut a les entitats que treballen en aquest camp. I ara ens presenten aquest “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010”, que pot ser molt interessant sobre el paper; però resulta que era aquesta mateixa setmana que representants de diverses entitats de les més representatives d’aquest Tercer Sector afirmaven que, lamentant-ho molt, haurien de reduir els seus programes d’acció, perquè havien minvat els recursos provinents de l’administració, a part dels donatius de particulars atribuïbles a la crisi.

Sincerament, sense desmerèixer la bona voluntat i l’encert que puguin tenir aquests grans Plans d’actuació governamental, la impressió que tinc sovint és que ens trobem amb un Govern que fa els seus plans i les seves planificacions al marge de la realitat del país. En definitiva, un Govern que viu en una altra galàxia.

La crisi, un munt d’oportunitats... perdudes

Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses.

No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.

Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”

Els comptes de la MAT i el paper de l’Estat

Llegeixo un titular de premsa que assegura que la construcció de la MAT costaria la meitat si es fes soterrada. Sorprenent, perquè sempre havia sentit que l’empresa que havia de fer l’obra, Red Eléctrica Española, es negava a soterrar-la perquè li sortia massa car. Després, llegint el cos de la notícia, m’adono que en la notícia ja s’hi aclareix que els autors de l’estudi havien arribat a aquesta conclusió comptabilitzant no solament els costos directes de l’obra sinó també els indirectes. I això, en un context liberal com el nostre si no és un error de càlcul com a mínim és d’una ingenuïtat espectacular.

Els autors de l’estudi, vinculats a la Universitat de Girona, feien els seus càlculs atribuint com a costos de la construcció de la MAT els perjudicis que causarà pel seu impacte ambiental, per la menysvaloració dels terrenys afectats i dels més propers, així com les possibles pèrdues d’atractiu turístic de la zona afectada. Tot i que en aquest estudi hi han col·laborat membres de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona no sembla que hagin tingut en compte que vivim en un sistema liberal en què els guanys són privats, i les pèrdues, socialitzades. Altrament, els veïns afectats haurien de ser considerats com a accionistes o coprepietaris de la línia en la mesura que hi han una aportació important en els costos de construcció.

Per suposat, l’empresa Red Eléctrica Española, d’acord amb l’Administració, compta amb què només ha d’assumir els costos directes, que en tot cas també carregarà als usuaris. De manera que les pèrdues ocasionades per la construcció de la MAT, les han d’assumir en exclusiva els ciutadans afectats; afectats per l’expropiació forçosa, davant l’interès empresarial de Red Eléctrica Española, i afectats per la desvaloració que patiran els terrenys del voltant. I no cal esperar altra cosa de l’Administració, tant li fa que s’autoanomeni de dreta com d’esquerres. L’Estat en cap cas no té la voluntat ni la missió de protegir o salvaguardar els interessos dels ciutadans sinó només dels qui ostenten el poder, en aquest cas el poder econòmic.

Ah, i el fet que l’Estat es posi al costat de l’empresa per garantir que podrà fer l’obra, amb la qual obtindrà sucosos beneficis, i deixant que siguin els ciutadans afectats els qui hagin d’assumir les pèrdues que els generi la construcció de la MAT, no té res a veure amb la crisi econòmica ni amb les possibilitats de Red Eléctrica Española. Durant el primer semestre del 2008, ja iniciada la crisi, l’empresa va tenir un 20’4% més de beneficis que en el mateix període de l’any anterior. L’Estat, doncs, ha de vetllar perquè l’empresa pugui continuar tenir un creixement de beneficis a costa, per suposat, dels usuaris i dels afectats per la MAT. I després, fins i tot tindran la gosadia de presentar com a exemplar la gestió empresarial de REE capaç d'obtenir altíssims beneficis malgrat la crisi econòmica.

Quin conyàs de país!

El subconscient ens juga males passades. I no es tracta d’errors o d’excessos verbals aleatoris, perquè la qüestió no està en el fet que algú s'equivoqui dient una paraula per una altra, o que li surti una expressió que no reflecteixi exactament el que volia dir, sinó en el fet que el lapsus dóna sortida a un pensament que tenia interioritzat. “És quan dormo que hi veig clar”, que diria el poeta. I en pocs dies n’hem tingut dos exemples ben galdosos.

Un periodista d’esports, davant la desfeta de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i de l’empat del Real Madrid davant de l’Espanyol (ironies del nom al marge), li va sortir espontàniament que “havia estat una mala jornada per als equips espanyols”. A part de la mediocritat del periodista que li va fer cometre l’errada, és evident que l’home va deixar anar el que tenia fixat en el seu imaginari: o bé que són els equips de Madrid els que representen Espanya, o bé que els de Barcelona no són espanyols. Totalment d’acord, sobretot amb la segona versió.

L’altra patinada va ser la de Mariano Rajoy, dient que era “un conyàs” la desfilada militar del dia d’avui. Ara, pot disculpar-se com vulgui, però justament és a micro tancat (o creient que està tancat) que hom diu realment el que pensa. Probablement no hi faran més sang del compte perquè seria tant com admetre que aquesta és la visió que tenen de l’exèrcit, no ja els grups alternatius o independentistes sinó la dreta espanyola més tronada. Algú s’imagina les mateixes paraules dites per segons quin dirigent independentista? Hores d’ara la fiscalia ja estaria mirant si podia inculpar-lo d’un delicte d’ofensa a les forces armades. Però essent un dels seus, es deuen haver limitat a dir-li, també a mico tancat, “hombre, don Mariano, hay que andarse con cuidado”, i ja està. Per redimir-se, haurà de fer mil proclames enceses en favor de les forces armades, i potser per arreglar-ho podria al·legar que li va sortir de dins això del “conyàs” pensant que al capdavant de la desfilada militar hi trobaria la Carme Chacon.

Quin conyàs de país!

Un Nobel de la Pau amb mèrits ben escassos

Ja s’ha fet públic el nom del guardonat amb el Premi Nobel de la Pau 2008. Es tracta del polític finlandès Martti Ahtisaari, al qual se li han reconegut els mèrits com a mediador en diversos conflictes internacionals. Va ser el principal impulsor del pla de les Nacions Unides per a Kosovo, però abans havia intervingut en conflictes arreu del món, com ara a Irlanda del Nord, a Namíbia o a Indonèsia. Sembla que una altra opció que havia considerat el jurat del premi era la d’Íngrid Betancourt, la qual no podia exhibir massa més mèrits personals que el d’haver estat segrestada durant sis anys. Però al final s’han decantat per Ahtisaari, malgrat que els seus mèrits són també ben escassos.

I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”.

Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant de mediadors més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.

És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin. Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.

Sondeig espanyol: Fins on es retalla?

És una vella tàctica ja utilitzada des de les darreres èpoques del franquisme. Quan el Govern esapnyol ha de prendre una decisió que sap que crearà polèmica i conflicte, perquè ja és conscient de la seva perniciositat, abans de fer-la pública fa córrer un rumor en forma de filtració per saber, com a mínim, quins riscos li pot comportar. I, segons les reaccions que genera el rumor, es pot tirar endavant la proposta, es modifica o es retoca en els aspectes més conflictius, o simplement es busca el moment i la manera més adient per minimitzar-ne les reaccions contràries.

Els dos grans partits espanyols, bàsicament nacionalistes amb un lleuger matís de dreta i esquerra a voltes inapreciable, estan disposats a retallar l’Estatut a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional. I saben que això té un risc, perquè, tal com els va passar amb la política ultra practicada per Aznar, també ara podria suposar un nou creixement de l’independentisme a Catalunya. Per això, de tant en tant deixen anar una filtració de les simulades deliberacions del Tribunal Constitucional. Cosa que els permet començar a negociar fins on s’estaria disposat a acceptar, pensant sobretot amb els socialistes catalans i amb els convergents-unionistes, i a partir de quin punt la reacció es limitaria a mostrar una disconformitat amb la sentència, però acatant-la. És a dir ajupint el cap.

Fa poc ho van fer amb el Pla Ibarretxe i la seva proposta de consulta popular. Quan van veure que el Lehendakari estava disposat a acatar la prohibició de consultar els ciutadans, i que la seva reacció es limitaria a un picar de peus, van tirar endavant amb la sentència. Els qui a casa nostra també estan disposats a abaixar el cap en senyal de submissió, és a dir a acatar la sentència, i a limitar-se a fer quatre manifestacions de rebuig, ens començaran a dir que “no ens posem benes abans de les ferides” i que hem de ser prudents fins que coneguem els termes exactes de la retallada. Conscients, però, que després ja no hi serem a temps. Fins ara ha funcionat, i el Govern de la Generalitat ha estat el principal fre per a preparar una resposta contundent (no de paraules, sinó de fets), que a hores d’ara ja hauria d’estar consensuada per les forces polítiques catalanes, mobilitzant a més el conjunt de la ciutadania.

Diada del País Valencià, un país a part

El 9 d’octubre, en commemoració de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, es celebra la Diada del País Valencià. La commemoració es passa de puntetes des del punt de vista institucional, perquè els seus dirigents se senten molt més identificats amb la festa del cap de setmana, dia de la Hispanitat, o de la “Raza” que se’n deia abans. I aquesta és l’esquizofrènia en què viu el país: els qui creuen en la realitat social, política i cultural valenciana, amb profundes arrels i vincles amb la resta dels Països Catalans són acusats de traïdors i de venuts a un pretès imperialisme català, quan ells s’abanderen sense embuts amb l’imperialisme espanyol.

Els qui gallardegen de ser els defensors de la via pacífica i en contra del terrorisme, al País Valencià fan la vista grossa, no detenen mai els violents, ni per suposat no condemnen les seves agressions, perquè en aquest cas coincideixen amb la seva ideologia. Els qui són capaços d’inventar-se una història i una llengua, en contra del parer científic de totes les universitats, són els qui després no l’utilitzen mai, perquè ja els va bé servir-se del castellà, llengua que van imposant arreu. Els valedors del bilingüisme només se’n recorden quan la llengua pròpia assoleix uns mínims de normalitat, però el rebutgen i el combaten allà on poden mantenir l’hegemonia i l’exclusivitat del castellà. Fins i tot a nivell econòmic han de fer malabarismes per mostrar la seva adhesió incondicional a l’Espanya que els discrimina i els espolia; el cor se’ls en va a perpetuar la discriminació que pateix el País Valencià en favor d’una Espanya central i centralista, encara que la butxaca els portaria a posar-se al costat dels altres països espoliats, que casualment resulten ser els Països Catalans. Molts anys d’autodi d’uns governants que han aconseguit la destrucció de bona part del territori a través d’un urbanisme desaforat, saltant-se fins i tot les normatives europees, i que acabarà esclatant com a les Illes; però això només serà el dia en que el partit dominant perdi el poder.

Al País Valencià, posats qüestionar-se, es qüestiona fins i tot el nom del país, on la valencianitat dels anomenats valencianistes queda reduïda a un adjectiu sense substantiu amb el qual identificar-se: Comunitat valenciana. I el principal partit de l’oposició s’ha deixat arrossegar, sovint, per la imperant desídia i manca d’interès pel propi país, i han arribat a plantejar-se canviar el nom de la seva formació perquè no estan segurs que existeixi un País Valencià. Uns i altres, amb la por de posar-se al costat de la resta de Països Catalans, en lloc de crear un País Valencià amb identitat pròpia, l’han anorreat convertint-la en una platja de Madrid.

L’Estat contra la ciutadania

Hi ha notícies que, per la seva insignificança aparent, no mereixen figurar als informatius televisius, i ben just si arriben a sortir com una noteta al marge de la premsa escrita, o simplement en l’apartat d’anecdotari. I tanmateix, són aquests petits detalls que passen desapercebuts els que, sovint, il·lustren millor la realitat de fons. Posem pel cas, la multa que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) ha imposat a cinc municipis catalans pel fet d’oferir als seus vilatans el servei de connexió a Internet de manera gratuïta a través de la tecnologia wi-fi.

Segons sembla, les raons adduïdes per aquest organisme de l’Estat són que aquests ajuntaments (Campllong, Quart, Bordils, Espinelves i Fornells de la Selva) estan fent una competència deslleial a les grans operadores de telecomunicacions. Ja es veu que això no s’aguanta per enlloc: no solament perquè es tracta de municipis petits que difícilment poden fer cap competència a les multinacionals de telefonia, sinó perquè en molts casos (i no sé si és aplicable en aquestes poblacions) aquestes companyies desatenen les necessitats dels ciutadans de pobles petits perquè no els surt a compte. Qualsevol que viatgi una mica per la geografia del país s’haurà adonat que molts pobles no tenen cobertura, o la tenen pèssima, i en d’altres són les mateixes companyies les que s’han posat d’acord per a repartir-se els pobles o sectors que cal cobrir amb el mínim servei de telefonia mòbil o connexió d’ADSL.

Em sembla irrellevant el fet de la multa en sí, que imagino que per gota de dignitat que tinguin els responsables municipals afectats es negaran a pagar. El que no és irrellevant és la funció que s’atribueix la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, en tant que organisme de l’Estat. Que els ciutadans es vegin privats d’un adequat servei, imprescindible per a desenvolupar qualsevol activitat, o que s’ofereixi un servei deficient, o que les empreses es posin d’acord per a repartir-se el cobriment d’unes determinades zones que deuen considerar no rendibles, això, tant si s’ajusta a la llei com si no, a la CMT els importa un rave. La seva funció, en tant que organisme de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó la dels interessos privats dels que viuen d’aquests ciutadans. La funció de l’Estat és garantir que el poder econòmic tindrà les mans lliures per a desenvolupar la seva activitat lucrativa, al marge de l’interès o del servei que es presti a la població.

Contra el terrorisme? No sempre.

La història no és pas nova. Els actes de violència al País valencià sovintegen més del compte. I sempre del mateix color. A voltes es tracta només de boicots a actes públics, a voltes de pintades i amenaces, però també d’apallissament, incendis provocats, i artefactes explosius. Ara, davant de la celebració de la Diada Nacional del 9 d’octubre, ha estat ERPV qui ha denunciat una vegada més els fets, com temps enrere ho havia fet Acció Cultural, El Bloc, i altres entitats cíviques o culturals.

En aquesta ocasió Agustí Cerdà, President d’Esquerra al País Valencià, a reclamat a Rubalcaba el compliment de la promesa feta amb anterioritat en el sentit d’investigar aquests actes de violència de l’extrema dreta. Reclamar al govern Zapatero el compliment d’una promesa o de la paraula donada és en sí mateix una ximpleria, i més quan es tracta d’un tema amb el qual no tenen cap mena d’interès. Al País Valencia, els autors d’aquest terrorisme de baixa intensitat (de moment no hi ha víctimes mortals), són perfectament coneguts i identificats. Si no són detinguts és perquè existeix una clara connivència entre les forces d’ordre i els agressors. I en el cas que algú negués aquesta connivència hauria d’acceptar que la ineficàcia policial és tan escandalosa que no s’entén que no siguin expulsats del cos els seus responsables. Però és que, fins i tot quan els agressors han estat enxampats in fraganti, després l’aparell judicial els ha absolt amb sentències no menys escandaloses.

No és cert que als polítics espanyols, ni a l’administració de la Justícia, els preocupi i condemnin la violència, com a forma de defensar unes idees polítiques. No hi ha cap problema per encobrir-les i justificar-les sense por a ser acusats de violar la llei de partits pel fet de no haver condemnat un atemptat terrorista, quan aquest prové d’un grup ideològicament afí. Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.

Condemnar el terrorisme? No sempre.

L’eficàcia no demostrada és pura ineficàcia

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa. O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles. En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin.

Estic convençut que, en molts casos, en lloc de lliurar-se a una pugna entre rivals que no baixen del burro, seria millor acceptar la proposta del contrincant amb l’única condició de fer-ne una adequada avaluació i comprometent-se a canviar d’estratègia si es demostra que el sistema seguit no ha donat els resultats esperats. En aquest bloc he posat de manifest diverses vegades casos concrets en què s’ha evidenciat una ineficàcia exasperant de l’actual Govern de la Generalitat; i no es tractava de posicionaments previs, sinó de contrastar-ho amb la realitat objectiva: el model educatiu, la política lingüística, la cooperació, la política industrial, el turisme, etc. Els responsables polítics en lloc d’assumir que la seva política no ha donat els resultats esperats, i rectificar, es limiten a desautoritzar les fonts d’informació o a assenyalar un munt de coses fetes. Molta feina feta, potser sí, però ineficaç.

Ens hauríem de basar molt més en l’observació dels resultats objectius: què diuen els informes PISA sobre els resultats acadèmics dels nostres estudiants? S’incrementa o disminueix l’ús social del català? Les entitats de Cooperació estan satisfetes de la gestió de la Generalitat en aquest camp? Hi ha una veritable renovació tecnològica i una aposta per la innovació en les nostres indústries? S’incrementa el turisme cultural i de qualitat, o el turisme d’espardenya?.

Per posar un exemple clar: les seleccions esportives catalanes. Al marge del fet anecdòtic que ahir la selecció catalana de futbol sala femení es proclamés campiona del món, hi ha una dada irrefutable: el 2003 hi havia una sola selecció catalana reconeguda internacionalment, i ara mateix ja n’hi ha 15; a més d’una sentència que avala les tesis catalanes que cap legislació espanyola pot impedir que una federació internacional admeti una selecció catalana. Un 15 a 1 és una victòria per golejada, inqüestionable. O només qüestionable pel fet de tractar-se d’esports molt minoritaris, de manera que si fem el percentatge, en relació a la seva pràctica i als seus espectadors, la diferència entre el que representava la selecció esportiva reconeguda el 2003 i el que les quinze reconegudes representen ara el 2008 seria irrellevant.

Noves veus sobiranistes a ICV

En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.

Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.

Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.

És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.