Normalitzar les emergències

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu.

Ahir tornaven a sortir veus crítiques en aquest sentit, fins i tot un conductor s’exclamava que podien haver avisat abans. Com si el dia abans no s’hagués explicat amb pèls i senyals, fins a extrems i concrecions sorprenents, el temporal que ens queia al damunt. D’una banda tenim la manca d’objectivitat, comprensible fins a cert punt, de les persones que trobant-se en una situació difícil no entenen que no s’atengui la seva urgència de forma preferent; i són aquelles queixes que a vegades els mitjans de comunicació ens presenten com a representatives d’una situació, quan en realitat han estat una anècdota. De l’altra, sembla que ningú estigui disposat a admetre les pròpies limitacions, que és inevitable un cert caos en determinades circumstàncies; no té cap sentit que es vulgui defensar que tot ha funcionat a la perfecció, quan hi ha hagut desgràcies personals, danys materials importants o que s’ha paralitzat el país. S’hauria de poder admetre amb normalitat, i sense que d’aquí se’n derivés un linxament mediàtic o polític, que en determinades circumstàncies no tot pot funcionar a la perfecció. Això sense oblidar que ens hem anat avesant tots plegats, i ja ho trobem absolutament normal, que darrera de cada incidència hi ha d’haver un culpable (si més no per a poder cobrar una indemnització) sense deixar espai per a l’infortuni, l’atzar o l’inevitable.

Resta encara l’hàbit, generalitzat, fomentat pels mitjans de comunicació i admès per tots els grups polítics, que no es pot deixar passar cap ocasió com aquesta per a carregar contra l’adversari. Tothom sap que el mateix assetjament a què s’ha sotmès darrerament alguns responsables polítics per incidents excepcionals, ja s’havia produït en èpoques anteriors amb els papers canviats. I tothom sap que, de trobar-se en la pell de l’altre, hauria actuat de manera semblant. Tothom sap, en definitiva, que tot plegat és una comèdia. La sort o la mala sort ja les té aquestes coses: la qüestió és trobar-se en el lloc oportú, en el moment adequat.

Exigir responsabilitats a l’avançada

Totes les enquestes donen per fet que el tripartit no podrà repetir-se a partir de la tardor, no només per l’escassa voluntat de la majoria dels seus integrants sinó sobretot perquè l’aritmètica parlamentària no quadraria. Amb tot, tampoc cal donar-ho per fet; enfront de l’estratègia electoral del qui ja es dóna com a virtual guanyador, hi ha la del qui se servirà de la previsible derrota per a despertar el seu electorat. De tota manera, estratègies al marge, l’actitud dels socialistes i en concret del President Montilla no deixa de ser sorprenent.

Ahir, en un acte socialista de calçotada el primer secretari del PSC, José Montilla, instava l’Artur Mas a deixar-se d’electoralismes i a fer front a la crisi. Com a mínim, ho podem qualificar d’insòlit. Com ja he dit en alguna altra ocasió, que sigui ara, dos anys després d’haver-se iniciat i davant l’evidència que som els darrers en sortir-nos-en, quan els Governs català i espanyol semblen afanyar-se a buscar consensos i acords nacionals anticrisi, em sembla d’una greu irresponsabilitat. El tripartit, com el PSOE a Madrid, no necessita l’oposició per a prendre les mesures que consideri necessàries per a impulsar la recuperació econòmica; i si els resultats de dos anys de Govern en situació de crisi són que ens trobem a la cua d’Europa (amb l’excepció grega), és que no s’han aplicat les mesures que calia, o que no disposem dels instruments per a fer-ho. En qualsevol cas, resulta insòlit, grotesc i surrealista que des del Govern s’acusi l’oposició de no “fer front a la crisi”.

No sé si això també forma part d’una calculada estratègia de màrqueting electoral. Però em sembla que una cosa és deixar que el rival es presenti com a clar favorit a guanyar les eleccions per generar una reacció a la contra del seu electorat, poc engrescat hores d’ara, i una altra és ja actuar com si s’estigués a l’oposició. El discurs d’ahir del primer secretari dels socialistes tindrà sentit la primavera del 2011 si, tal com preveuen les enquestes, l’Artur Mas ja és president de la Generalitat, i es considera que encara no ha pres les mesures necessàries per a fer front a la crisi. No cal que li doni ni els cent dies de gràcia, però com a mínim que esperi a exigir-li responsabilitats per després de les eleccions. Encara que ja es doni per perdut, els partits s’han de jugar fins al darrer minut; ell més que ningú hauria de saber que a Madrid solen guanyar a darrera hora, en els minuts de temps afegit.

Compte amb el patriotisme

(Article publicat a El Bloc Grna del Sobiranisme)

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.

És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.

Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.

I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres... Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.

Els ultra nacionalistes contraataquen

Els nacionalistes espanyols, aquells que no hi ha manera ni voluntat de posar-se d’acord a l’hora de fer front a la crisi, aviat arriben a acords quan es tracta de defensar les qüestions identitàries. Mentre el Parlament de Catalunya segueix endavant amb el procés de la Iniciativa Legislativa Popular per a il·legalitzar les corrides de toros, amb les compareixences en comissió de partidaris i detractors, els sectors més radicals espanyols ja han iniciat la seva particular croada. Ara pretenen declarat els toros com a “bé d’interès cultural”. Fantàstic.

Si realment creien que la seva “Fiesta Nacional” era un bé d’interès cultural, han tardat prou a fer-ne el reconeixement. A molts d’ells probablement tampoc els agrada l’espectacle taurí, i per això mai s’havien preocupat de fer-ne un reconeixement especial, com pretenen ara. Però han de sortir a defensar-lo per una estricta qüestió identitària. Un aspecte que a Catalunya no han tingut en compte els promotors de la ILP i que a la comissió parlamentària només retreuen els partidaris de les curses i els grups nacionalistes espanyols, el PP, Ciutadans i el PSC-PSOE. No sé quina és la pretensió de la Comunitat de Madrid fent aquesta declaració de la festa taurina com a bé d’interès cultural, perquè això no ha de ser cap impediment ni ha d’afectar en absolut la decisió que prengui el Parlament de Catalunya. Probablement, encara que no sigui aquesta la seva intenció, toca més la fibra el seguidisme que n’ha fet la Generalitat valenciana que també vol declarar-la bé d’interès cultural, perquè es podria donar el cas que mentre a un dels Països Catalans tingués aquest reconeixement en un altre estaria prohibida (si és que s’arriba a prohibir del tot).

Ho deia el Conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid: la il·legalització dels toros a Catalunya pot ser un element de disgregació o de confrontació. De confrontació, no cal: que cadascú faci la seva. Ara, de disgregació, de posar en evidència que estem parlant de països diferents, sí: en un prima el fonamentalisme identitari i en l’altre la civilitat.

Catalunya, un país capdavanter de la cua

Cada vegada que apareix un nou informe mínimament solvent sobre l’evolució de l’economia, és per posar-se a tremolar. Les previsions més pessimistes acaben sent superades amb escreix per la realitat, davant la passivitat, la inoperància i la incapacitat dels nostres governants. Ara ha estat un estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi el que constata un nou allargament de la sortida de la crisi; o millor dit, que durant tot aquest 2010 encara continuarem enfonsant-nos en valors negatius del PIB. El que alguns havien pronosticat per a finals del 2009 ara ja es contempla, com a mínim, per al 2011; i, encara, a l’espera d’un nou informe que torni a ajornar una possible recuperació.

Ja és d’una tremenda irresponsabilitat que tot just ara s’estigui parlant de buscar un pacte d’Estat per a lluitar contra la crisi, quan ja portem dos anys enfangats fins al coll. Zapatero va amagar des d’un principi la gravetat de la situació econòmica probablement per raons diverses: primer, perquè no l’afectés electoralment; després, perquè devia pensar que en sortiríem de la mateixa manera que hi vam entrar, per la inèrcia del context internacional; i finalment, perquè tampoc tenia la més remota idea de com fer-hi front. I reconèixer la pròpia incapacitat suposaria, en cas que hi hagués un mínim de dignitat i de voluntat de servei al país, haver de dimitir i deixar pas a algú més competent. Però és que la realitat del Govern català no és gaire millor. Enfront dels desacords interessats a Madrid, aquí ens vanagloriem d’haver aconseguit un bon acord nacional entre el Govern i els agents socials. I ja fa molt de temps que sentim la cançoneta de què gràcies al “bon Govern” Catalunya serà de les primeres comunitats de l’Estat a sortir de la crisi i la que en sortirà més reforçada. Una cançó que es contradiu descaradament amb la realitat que ens mostren les xifres: durant el 2009 Catalunya ha estat, just per darrere d’Aragó, la Comunitat que ha patit el descens més gran del PIB, d’un 4’87% segons l’estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi; i segons aquest mateix estudi la caiguda de la nostra economia es mantindrà durant tot aquest 2010, i la recuperació real en llocs de treball tardarem encara uns anys a veure-la.

Està clar que podem entestar-nos dient que la culpa no és del Govern, sinó de la realitat del país que no s’ajusta a les previsions governamentals. Però no és pas més greu la incapacitat manifesta del Govern espanyol per a prendre mesures mínimament eficaces per a treure’ns de l’atzucac, que l’estultícia del Govern català que es vanta de tenir un gran acord nacional per acabar sent els capdavanters de la cua.

Espanya, el mal negoci d’en Castells

El Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, plantejava davant d’un grup d’empresaris que a Catalunya li convé més mirar cap a fora, cap a Europa i cap al món, que pretendre aixoplugar-se sota la “protecció” de l’Estat espanyol. No ho deia ahir, però ho havia dit molt abans de ser Conseller de la Generalitat, quan els seus treballs sobre el dèficit fiscal eren un punt de referència per als qui reclamaven el Concert econòmic: no és que no sigui convenient mantenir-nos sota el proteccionisme espanyol, sinó que això del proteccionisme és una falsedat com una catedral. Espanya és una sangonera per a Catalunya.

Dins de l’Estat espanyol, a part de la sagnia que representen els impostos dels catalans que ja no retornen a Catalunya, i de la discriminació constant que patim en matèria d’inversions, correm el risc de veure’ns involucrats en una situació que alguns han comparat amb la grega. En canvi, el mateix Antoni Castell admetia que Catalunya, en cas de ser un Estat independent, es convertiria en el sisè país europeu. Hi ha prou dades que posen en evidència que Catalunya podria esdevenir ràpidament un país més pròsper i amb major benestar, a l’estil de Dinamarca o de Noruega, per exemple, si no tingués el llast d’Espanya; tant, que ens quedarien recursos per a aplicar una quota de solidaritat amb els veïns espanyols. De la mateixa manera que Espanya, sense Catalunya i encara més també sense Euskadi, seria un país perceptor net de fons de compensació europeus, cosa que està deixant de ser ara amb l’entrada dels nous països de l’est. Els contraris a la independència diuen que aquest no és un tema que interessa a la gent, que el que preocupa de veritat és la situació econòmica, la sortida de la crisi, els serveis... Doncs, precisament d’això estem parlant: la independència és indispensable per a poder fer front a crisis com aquesta, per a poder disposar d’uns serveis i d’unes infraestructures pròpies d’un dels deu primers països europeus, millor educació, millor sanitat, un aeroport com cal...

A vegades hi ha gent que fa servir aquella vella expressió de si és millor ser “cap de sardina o cua de lluç”; però és que el nostre cas és masoquisme pur, ja que sembla que preferim ser “cua de sardina que cap de lluç”. Amb tot, el Conseller Castells, després d’haver afirmat que no ens convé el proteccionisme espanyol i que com a país independent seríem els sisens a Europa, també afirmava (potser no tant com a economista ni com a català, sinó com a militant del partit amb seu a Madrid) que “la nostra presència a Espanya és indispensable”. Indispensable per a Espanya i per als socialistes com ell que viuen d’aquesta transacció tan ruïnosa per a Catalunya.

Aval a la Llei de Consultes

El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que havia sol·licitat el Partit Popular com a mesura per a alentir el procés d’aprovació de la Llei de Consultes Populars, ha acabat avalant en línies generals els projecte de Llei del Govern. L’estratègia del Partit Popular no els ha sortit bé, perquè en aquest cas el Consell de Garanties Estatutàries ha elaborat el seu dictamen en un termini raonable; si hagués estat el Tribunal Constitucional, d’acord amb l’estratègia del PP, aquest hauria desat el dictamen en un calaix per tal d’obstaculitzar-ne la seva aprovació, tal com està fent amb molts dels recursos que té pendents de resoldre.

No ha sorprès a ningú, ni al PP, que el dictamen confirmi que la Llei s’emmarca dins del que estableix l’Estatut i sobretot la Constitució. D’això em queixava: que sigui amb una llei catalana que ratifiquem la limitació que ens imposa la Constitució espanyola. Perquè una cosa seria en un moment donat apel·lar a la legitimitat dels catalans per a fer una Consulta que no autoritzaria el Govern espanyol, i que per tant s’hauria de fer al marge de la llei espanyola, í l’altra que en proposar aquesta consulta contravinguéssim una llei catalana, cosa que ens trauria la legitimitat per a fer-ho. Però el dictamen del Tribunal de Garanties Estatutàries, precisament en aquest punt, va una mica més enllà i qüestiona el projecte de Llei en un aspecte que no és menor ni trivial, encara que algú el vulgui passar per alt. El Consell de Garanties Estatutàries qüestiona que la llei catalana adjudiqui al Govern espanyol la facultat d’autoritzar finalment les propostes de referèndums; perquè una cosa és que la Constitució digui que aquesta és una facultat de l’Estat i l’altra que sigui una Llei catalana la que estableixi quina institució de l’Estat hauria d’autoritzar-los. El dictamen explicita que “La llei catalana no hauria de manifestar quin òrgan de l'Estat és l'encarregat d'aprovar l'autorització, ja que podria efectivament ser el Govern, però també el Congrés dels Diputats o, fins i tot, les Corts Generals”. I per què no un altre organisme de l’Estat?.

Per suposat que els constitucionalistes convençuts modificaran el projecte de Llei de Consultes deixant que sigui l’Estat, en genèric i sense precisar-ne quin organisme, el que hagi d’autoritzar les propostes de referèndums. I és aquí on, si seguim al peu de la lletra el dictamen, en la mesura que la Generalitat és una administració de d’Estat, podria autoatribuir-se aquesta facultat. Naturalment que els Constitucionalistes espanyols que, quan els convé, bé atribueixen a les administracions autonòmiques el caràcter d’institucions d’Estat, ara ens negarien en rodó aquesta facultat. Però sempre és millor que ens la neguin ells que no partir d’una autonegació.

Lliçons de la crisi

Temps enrere, era habitual sentir comentaristes, polítics i contertulians afirmar que la crisi hauria servit, si més no, per adonar-nos que no podíem continuar amb aquell model productiu que ens havia abocat al desastre. Res tornaria a ser igual com abans; i fins i tot s’havia encunyat l’expressió “refundar el capitalisme”. Res més lluny de la realitat. Els esforços de tots els Governs, admetent-ho o no, han anat orientats a recuperar la situació anterior.

Les primeres mesures de xoc semblaven tenir la intenció de no permetre més que els grans poders econòmics tinguessin via lliure, sense control, per a fer i desfer només en funció dels seus beneficis. Un cop queda clar que la funció dels governs, de dretes o d'esquerres, és fer pagar els costos de la crisi als treballadors, als pensionistes o als aturats, i deixar barra lliure als interessos de les grans empreses, tot apunta a una tornada als esquemes anteriors. Les mesures del Govern espanyol han anat fins ara més orientades a fer front als costos de la crisi que a combatre-la. En nom de la crisi s’han projectat noves retallades dels drets socials dels treballadors, alhora que s’ha permès que les grans empreses aprofitessin l’ocasió per a abaratir costos laborals, fer deslocalitzacions, operar conxorxadament com a monopolis... i repartir-se entre els directius aquelles primes que en algun moment havien escandalitzat als governants més conservadors. I si en l’àmbit internacional, la tendència és la de recuperar el mateix sistema i model anterior a la crisi, en l’àmbit espanyol, com no podia ser d’altra manera, es torna a apostar per la construcció.

D’aquí a uns anys, quan es doni per definitivament tancada la crisi, se’n parlarà com una simple sotragada que va servir per apuntalar un model econòmic basat en la llibertat especulativa, la carrera desenfrenada per un creixement insostenible, el manteniment dels desequilibris territorials arreu del planeta, i la marginalitat d’uns poders polítics que tenen el trist paper de frenar la desmesura d’una classe treballador que creia que podia anar avançant indefinidament cap a noves conquestes socials. Aquesta darrera haurà estat la principal, i potser única, lliçó de la crisi.

Èxit rotund? Sí, però no

Ja estem acostumats a què qualsevol resultat electoral cadascú el valora en funció dels seus interessos de partit i, sobretot, com a pròpia justificació. La mateixa dada que per a uns serveix per a menystenir la reivindicació independentista, per a d’altres és una demostració palpable d’una voluntat i un desig d’una part important de la societat catalana. Mobilitzar un 20% de la població en una consulta organitzada per la societat civil, sense mitjans ni recursos, amb el boicot deliberat dels principals mitjans de comunicació tant públics com privats, i sabent que el resultat no és vinculant, té molt de mèrit. Però és insuficient.

En primer lloc caldria deixar ben clar que la reivindicació independentista és absolutament legítima, al marge del percentatge de població que la recolzi. Al capdavall, la reivindicació consisteix en reclamar poder exercir democràticament el nostre dret a decidir, i que la decisió no vingui d’una imposició governativa ni de l’esporuguiment dels polítics; tots els organismes democràtics preveuen la possibilitat que una minoria pugui posar un tema a votació. I l’exercici democràtic consisteix també en l’acatament del resultat, cosa que ningú posa en dubte pel que fa als independentistes en un sentit, ni pel que fa als qui ja neguen d’entrada el dret a decidir en l'altre. En segon lloc, hi ha molts arguments per a justificar que en una consulta d’aquesta mena, al marge de les institucions, el nivell de participació sigui relativament baix: ningú nega la legitimitat democràtica d’institucions, entitats i organismes que elegeixen els seus dirigents en assemblees amb xifres inferiors al 10% dels seus associats; al President Montilla el va votar un 17% de la població catalana; en cap país ni institució democràtica no es reclama més del 5 o del 10% dels cens per a posar un tema a votació, i aquí aquest 20% no reclama que a partir del resultat obtingut es proclami la independència, sinó que les institucions facin la consulta oficial a la ciutadania; i no oblidar tampoc els condicionants amb què s’ha hagut de celebrar aquesta consulta.

Però, tot i això, els independentistes hauríem de fer una reflexió seriosa sobre aquests mateixos resultats. El 13 de desembre s’havien posat unes fites, que a Osona rondaven el 50% de participació, i ens vam quedar al 40%, mentre que en el conjunt del país el percentatge era molt més baix. Ara, potser una mica més realistes, havíem posat el llistó de sortida una mica més avall, però el resultat també ha estat inferior. Carretero deia abans d’ahir que un percentatge per sobre del 20% seria un èxit rotund. Bé, doncs, ja hem assolit aquest “èxit rotund”. Però continuo creient que ens hem quedat curts, que les tongades successives de consultes per a la independència haurien d’haver generat un clima creixent, i no només un manteniment de la flama. De cara en fora, si ho voleu, reivindiquem l’”èxit rotund” de les consultes; però, entre nosaltres, analitzem seriosament què no acabem de fer prou bé i què ens impedeix crear l’engrescament col·lectiu que tots esperàvem.

El clima necessari per a les consultes sobiranistes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.

Davant d’afirmacions com aquestes, des del sobiranisme podem caure fàcilment en la temptació d’abocar-hi les nostres ires, perquè és evident que el clima idoni per a la celebració d’una consulta d’aquesta mena és difícil de crear-lo si ja no hi creiem d’entrada. O, dit d’altra manera, el que no podem fer és esperar que algun dia es doni aquest clima ideal, com si sorgís per art d’encantament, sense haver-hi treballat abans. És molt possible que, donat el cas, com deia el director del diari El Punt, fins i tot molts socialistes s’apuntarien a l’independentisme, o com a mínim l’acceptarien, si veiessin que el país hi avança inexorablement. Però, mentrestant, algú ha d’empènyer perquè el camí encetat esdevingui un dia un procés irreversible. De fet, l’experiència de molts altres països europeus que han assolit la independència és que aquelles forces que inicialment s’hi oposaven, un cop assolida, quan han tingut l’oportunitat de governar, han defensat els termes d’aquella independència i en cap cas han optar per retornar a les tesis unionistes. Això de la Independència deu ser com l’”Activia” que no sap el bé que va fins que ho proves.

Simplificant-ho molt, podríem dir que l’estratègia no hauria de passar tant per pretendre que una força independentista assoleixi la majoria absoluta suficient per a fer-ne una declaració unilateral des del Parlament, que tant de bo, com aconseguir arrastrar el conjunt de les forces polítiques cap a les tesis sobiranistes. O en tot cas, les dues estratègies haurien de ser complementàries i no excloents. Ara bé, per avançar en qualsevol de les dues direccions pot ser que no tot sigui vàlid, per més ben intencionat que sigui, i que algunes accions arribin a ser contraproduents, com alertava Xavier Trias.

La consulta d’Arenys de Munt va encendre una metxa que havia d’haver encès un polvorí. I no és que el 13 de desembre fes figa, però sí que hem de reconèixer que tampoc va ser aquell èxit esclatant que esperàvem. Es pot valorar tan positivament com vulguem la participació obtinguda, donades les circumstàncies, i es poden trobar arguments prou versemblants per a justificar-ho, però el cert és que a tots ens va deixar un mal regust de boca. I en tot cas no va crear l’eufòria esperada que ens hauria permès encarar una nova tanda de consultes amb molts més possibilitats d’èxit. Ja he dit en alguna altra ocasió que el recurs d’una consulta sorgida de la iniciativa ciutadana i al marge de les institucions, i per tant sense validesa jurídica, pot tenir el seu valor simbòlic i ser un element propagandístic important, però que no es pot emprar reiteradament si no som capaços de generar-hi un esperit d’engrescament col·lectiu. Ben al contrari, correm el risc de precipitar-nos en un decaïment que seria utilitzat en contra nostra.

Podem gallejar de ser més independentistes que ningú i carregar contra els qui ens diuen que a Barcelona “No es dóna el clima per una consulta sobiranista”. Però anem en compte; perquè, si és cert, l’ensopegada dels qui actuen prescindint de la realitat pot fer molt més mal que un conservadorisme prudent que cerqués el clima oportú per a celebrar-la. Si aquest diumenge els resultats tampoc són els esperats, no cerquem més enllà de nosaltres responsabilitats ni culpables. Ens caldrà fer una seriosa reflexió basada en la pura i dura realitat, que no tenim el país que voldríem, i que no avançarem pas més per cridar més fort si no som capaços d’engrescar-hi la ciutadania.

Algú m’ho pot explicar?

Els polítics acostumen a tenir el vici de no fer mai anàlisis de la realitat, no fos cas que els espatllés els seus plans. Actuen a partir d’unes conviccions basades en unes conveniències personals, tàctiques de curta volada més que res per marcar territori i justificar-se a si mateixos. Aleshores, les anàlisis es fan sempre a posteriori, només com a justificació de la seva tasca que donen per descomptat que era l’encertada i única possible; els errors són sempre dels altres, i de la realitat mateixa que no ha seguit el seu guió.

Per un elemental sentit comú (el mínim que s’hauria d’exigir a qualsevol persona a qui es confia alguna responsabilitat col·lectiva), quan una cosa no ha sortit com s'esperava o com havia previst, cal reconèixer que alguna cosa no s’ha fet bé. Si totes les enquestes sociològiques indiquen que el sentiment sobiranista creix arreu del país, i l’únic partit que baixa en intenció de vot és ERC, no pot ser que els dirigents republicans continuïn entestats en què aquesta Esquerra és l’única força dels sobiranistes i que la seva línia d’actuació és la correcta. Si en el Congrés d’ara fa dos anys es feia el plantejament que, gràcies a l’acció del partit, en aquestes eleccions del 2010 Esquerra faria el salt per convertir-se en la força central de la política catalana, cosa que permetria preparar la gran consulta del 2014, i ara les úniques aspiracions són les d’evitar una davallada excessiva, és que alguna cosa hem fet malament. No pot ser que l’explicació sigui que s’han equivocat els electors o que és la realitat la que va errada. Si els creadors de Reagrupament emprenien el nou projecte a partir de l’anàlisi que la societat catalana estava cansada dels partits apalancats al Parlament i que calia una nova força desacomplexadament nacionalista que havia de treure un mínim de 10 diputats, segons el mateix Carretero, i resulta que les expectatives són ben justes de poder ser presents a l’hemicicle, és que alguna cosa ha fallat. I el mateix caldrà dir demà al vespre, si el resultat de les consultes no és l’esperat.

Està clar que tot plegat, ara com ara, són enquestes i prospeccions. Però les dades del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió són ben clares. I no em diguin que això de les enquestes és molt relatiu i que no cal fer-ne cas, perquè aquest CEO és un organisme públic pagat amb els diners dels ciutadans i seria inadmissible que des del mateix Govern se’ns digués que els seus treballs no tenen cap valor.

El Congrés Mundial Amazic amb les consultes

Els mitjans més nacionalistes s’han fet ressò de la notícia i l’han presentada a grans titulars: El Congrés Mundial Amazic valora molt positivament que es permeti els immigrants votar en les Consultes populars com la d’aquest diumenge, i anima la comunitat amazic resident a Catalunya a participar-hi. Tenint en compte que el dret de vot es negat a aquestes persones en les consultes i eleccions institucionals, té el seu mèrit que se’ls permeti fer-ho en aquesta ocasió, quan la temàtica de la consulta no és, a priori, precisament la més favorable per a incrementar els índex de participació ni els vots afirmatius.

Aquests darrers dies de campanya a favor de la participació en les consultes per la independència, en la vuitantena de poblacions catalanes on es realitzen, s’ha intensificat la recerca d’adhesions de col·lectius i personalitats d’arreu del país, i en aquest cas també de fora. El Congrés Mundial Amazic és una organització amb seu a París per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat dels amazics, tant els del Marroc com els que hi ha arreu del món, i molt especialment a l’Europa mediterrània; i d’alguna manera actua com a parlament o govern a l’exili, donat que els seus drets com a poble són vulnerats o negligits al propi país. Es tracta, doncs, d’una adhesió important pel que representa de no excloure la població procedent d’altres indrets a participar activament en la construcció del futur del país. Però no ens enganyem. A Catalunya hi deu haver uns 150.000 amazics, molts dels quals prou arabitzats com per a no reivindicar la seva condició de poble diferenciat dels àrabs marroquís, i menys predisposats encara a traduir la seva lluita per la supervivència com a poble a la nova realitat catalana. A part que la incidència del Congrés Mundial Amazic entre aquesta població a casa nostra és mínima, llevat de cercles molt reduïts, no cal interpretat tampoc que la seva crida representi una participació en massa d’aquest sector de la població.

I dic això pensant que tant de bo que vagi errat. Però em temo que els qui estan més implicats en l’organització de les consultes poden acabar perdent el sentit de la realitat. Adhesions com la del Congrés Mundial Amazic, el Cercle Català de Negocis o la nova plataforma juvenil Jove Decideix tenen una incidència relativament petita sobre el conjunt de la població, però en canvi sí que poden generar un sentiment d’eufòria no prou ben justificat, que ens pot abocat a una enorme decepció, aquest diumenge.

La irresponsabilitat del pacte

Com era d’esperar, el debat parlamentari sobre la crisi econòmica va acabar en un no res. En primer lloc perquè no hi havia voluntat per part de ningú d’arribar a cap consens en concret, i en segon lloc perquè aquest suposat consens ni es necessita ni té cap utilitat. Les mesures que vulgui prendre el Govern català, com l’espanyol, les pot prendre sense necessitat de comptar amb l’oposició, perquè ja té la majoria suficient per a aprovar-les. A part que a Catalunya, sense poder polític, i menys encara poder econòmic, parlar de la lluita contra la crisi és pura comèdia.

Fins ara, el Govern espanyol s’ha limitat a prendre mesures per a poder pagar els efectes de la crisi, però no pas per a sortir-ne. I s’entén que, des d’una perspectiva de dretes, vol fer-la pagar als consumidors, treballadors i pensionistes per tal de garantir que els causants de la crisi no deixin de tenir grans beneficis. Però, a banda d’això, pretendre cercar un pacte amb els socialistes és un quimera i una irresponsabilitat. No pas perquè el partit dels socialistes sigui tan de dretes com el PP, i quan parla de pacte no pretén altra cosa que evitar el desgast que li pot representar tirar endavant en solitari mesures impopulars com la retallada del poder adquisitiu dels treballadors, la rebaixa de les pensions, etc.; els sindicats bé estan disposats, com sempre, a pactar a la baixa els drets dels treballadors. El problema greu de qualsevol que pretengui un pacte amb els socialistes és que ja sap que signarà un paper en blanc o un paper mullat.

El setembre passat els sindicats havien signat un acord amb el Govern espanyol per tal que els funcionaris acceptessin la congelació de les retribucions salarials (hi van posar un increment simbòlic del 0’3%), i la no cobertura de totes les vacants que es produïssin. Doncs, bé el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha reconegut que caldrà revisar aquest acord; un eufemisme per dir senzillament que no pensa complir-lo. A hores d’ara, ni els sindicats ni ningú no poden acusar el Govern d’incompliment de pactes o de promeses; aquí l’únic irresponsable és el qui signa acords o es creu la paraula d’una gent que no en té, i que fa dels incompliments una norma de conducta.

La dreta pura i dura

Ahir, els carrers de moltes ciutats es van omplir de treballadors manifestant-se en contra de les amenaces del Govern espanyol d’allargar l’edat per a la jubilació, així com la fórmula per a calcular-ne la pensió. Fa temps, de molt abans de la crisi actual, que vivim un procés de regressió dels drets laborals: a cada negociació es perd un llençol, les amenaces de deslocalització sovint s’utilitzen per a negociar a la baixa, la llei d’oferta i demanda s’ha aplicat també a les persones talment fossin simples mercaderies... i tot plegat davant la impotència dels sindicats i l’acció implacable dels Governs, sempre al costat de la banca i de la Patronal. La nova agressió del Govern, ja no ve d’una, té l’agreujant de la traïdoria i la perniciosa premeditació d’aprofitar la conjuntura de crisi per a fer claudicar la classe treballadora.

Es podria entendre, que en algun moment es plantegés la possibilitat de canviar els paràmetres de la jubilació perquè la realitat actual no és la mateixa que la de trenta anys enrere. Hem aconseguit una societat del benestar que ens permet arribar en bones condicions a l’edat legal de jubilació, s’ha allargat l’esperança de vida, les condicions de treball també han millorat en moltes professions... Però aquest no és el debat actual, el que planteja el Govern espanyol. La proposta de Zapatero, tan de dretes que no havien gosat mai presentar-la els governs populars, no és altra que la de buscar algú que pagui la crisi; una crisi provocada per l’especulació, sovint amb la complicitat de polítics corruptes, i per una banca sense escrúpols. Un Govern de dreta pura i dura, com és el del PSOE, ha tingut clar des del primer moment que havia de signar un xec en blanc, sense condicions, a la banca per tal que puguin continuar repartint entre els directius i els grans accionistes enormes dividends, i que havia de donar suport a les grans empreses perquè fessin les seves reestructuracions i reduïssin costos laborals per assegurar els beneficis, també a càrrec dels contribuents. Un cop fet això, la factura de la crisi s’ha fet excessiva per a l’Estat i algú o altre l’havia de pagar.

És aquí on el Govern, al marge de consideracions sobre els drets dels treballadors o burlant-se d'aquests drets, ha trobat un lloc d’on treure els diners per a pagar la pèssima gestió de la crisi. No és que consideri que seria més just i més raonable la jubilació als 65 o als 67 anys, o que es faci el càlcul de les pensions en base a uns determinats anys de cotització, sinó que ha fet el càlcul dels diners que podria obtenir si els treu d’aquest sector de la població. Una reforma d’aquest tipus, un govern honest, mínimament sensible i mínimament progressistes (ja no parlo d’esquerres, perquè seria d’una altra gal·làxia), l’hauria plantejat precisament en un moment de bonança. Però aquest Govern impresentable, no pas menys dretà que el PP, ho fa aprofitant la situació de crisi i només com a mesura per a fer pagar els costos de la crisi als qui ja n’han estat les víctimes.

Europeus, a sant de què?

Dies enrere es va presentar un estudi del Centre d’Estudis Sobiranistes que defensava la tesi, d’altra banda ja prou difosa, segons la qual quan Catalunya assolís la seva independència formaria part, de forma automàtica, de la Unió Europea. En síntesi, el que es ve a dir és que si l’actual Estat espanyol és membre de la Unió, en partir-se en dos, en realitat apareixerien dos estats nous que no haurien deixat mai de pertànyer-hi. Per tant, Catalunya no hauria de seguir cap procés d’incorporació, com han hagut de fer els Estats que ho han sol·licitat des de fora.

Personalment, tot i donar per bona aquesta lògica, crec que les coses no serien tan fàcils. Tothom sap que les lleis, els tractats internacionals, les convencions i el Dret en majúscules poden dir el que vulguin, però a l’hora de la veritat el que preval és la voluntat política dels governants. I en el cas europeu, prevaldrien els interessos dels Estats en la seva relació amb Espanya. Si les lleis internes de cada Estat els governants se les poden passar pel forro quan els convé, amb el suport incondicional d’una Justícia posada al seu servei, el Dret Internacional és una pantomima que en el millor dels casos no passa de ser una recomanació. Cap jutge, ni espanyol ni europeu, donaria la raó a ningú que pretengués el compliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que des del moment que va ser ratificada el 2001 pel Govern espanyol va passar a formar part del seu ordenament jurídic; el que tenim són judicis en contra del qui té la pretensió de fer ús dels drets que reconeix la Carta.

Més aviat penso que, si Catalunya aconseguís la independència, sí que hauria de seguir tota la tramitació formal per entrar a formar part de la Unió europea, com qualsevol altre dels països que ho han sol·licitat. Entre altres coses, perquè no és cert que, ara, Catalunya formi part de la Unió europea; en forma part Espanya, però una Espanya que és ella mateixa la que no ens inclou. Catalunya n’és exclosa com a tal, la seva llengua no hi és reconeguda perquè no és reconeguda com una llengua d’aquest Estat espanyol membre de la Unió. Per això, quan la Comissària europea encarregada dels temes del multilingüisme ha de decidir sobre el proveïment d’una plaça de traductor té molt clar que no cal mantenir cap plaça de traductor de català, una llengua que està fora de la Unió europea; i en nom del multilingüisme l’adjudica al castellà.

Unitat anticrisi, per fer què?

Em sembla escandalós, i motiu suficient per a desqualificar els Govern que dos anys després d’haver-se iniciat la crisi, quan alguns països ja se n’estan sortint, o potser precisament perquè aquí sembla que ni per la inèrcia de les economies europees no hi ha manera de remuntar, ara els hagi vingut la fal·lera de cercar un “gran acord contra la crisi”. Hom pot pensar que s’han passat aquests dos anys fent veure que era com una grip normal que ben tractada es pot curar en quatre o cinc i dies, i si no es fa res també acabar passant en menys d’una setmana. O bé, que les mesures preses pel Govern han estat un estrepitós fracàs. En qualsevol cas, la demanda d’auxili d’ara no és sinó el resultat de la seva irresponsabilitat.

Una altra cosa és entendre de quina mena de pacte estan parlant, i quina incidència pot arribar a tenir en l’economia real. Els Governs, tant el català com l’espanyol, amb una majoria parlamentària suficient, se suposa que han aplicat totes les mesures que creien més adients per a fer-hi front. Amb el suport o sense de l’oposició han pogut aplicar les seves receptes, amb els resultats que tenim a la vista. Què es pretén, doncs, ara, quan es reclama el suport de l’oposició? S’espera que des de l’oposició es donin les idees i s’aportin les solucions? Sembla evident que no; perquè cap grup de l’oposició ha presentat cap programa mínimament coherent i complet com per a pensar que amb ells al Govern les coses haurien anat d’una altra manera. Es parla només de no apujar els impostos, com vol fer el Govern; però això no explicaria el que ens ha passat fins ara, perquè aquesta mesura està prevista per aquest any, i probablement estava pensada no tant per a sortir de la crisi com per a pagar l’enorme dèficit que la crisi ha generat.

En qualsevol cas, la pregunta és la mateixa: quin és el truc amagat d’aquest anhelat pacte d’Estat que ens hauria de treure de la crisi? A l’oposició, els del Govern no la necessiten ni per a aprovar lleis ni per a aplicar mesures econòmiques del tipus que siguin. Un cop descartada tota possibilitat de buscar sortides per l’esquerra, que seria fer pagar la crisi a qui l’ha provocada, no queda altra via que la de fer-la pagar a les víctimes, és a dir a la classe treballadora, als aturats, als pensionistes... Com a Grècia, per tant, les mesures anticrisi seran enormement impopulars i poden provocar un desgast encara més important al Govern. Qualsevol Govern, del PP o del PSOE, de CiU o del PSC, prendria mesures semblants, però necessiten un pacte entre ells perquè qui les apliqui no es vegi assetjar per l’opositor. Aquest és el sentit del pacte anticrisi.

Conviure en situació de conflicte

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El conflicte és inherent a la diversitat. I a partir d’aquest principi el que cal no és amagar el conflicte sinó saber-lo gestionar, saber-hi conviure. Quan algú pretén defensar la idoneïtat exclusiva d’un grup o d’una formació política, com si fos possible trobar el partit o les persones que s’adiguin exactament a la manera de pensar de cadascú, és evident que acabarà abocat o bé a l’encegament doctrinal i sectari o bé al conflicte desfermat que no podrà controlar i el portarà a estripar la baralla. I d’això en sabem un munt en l’àmbit del sobiranisme.

El Parlament, en tant que representació de la ciutadania, està dividit en grups polítics, que gràficament es poden dividir en colors ben diferenciats i traçar-ne la línia exacta de separació. Aparentment, es tracta de blocs monolítics que de forma sempre unànime està radicalment en contra o radicalment a favor de les posicions més diverses. És, sens dubte, una representació molt imperfecte de la societat real. Al Parlament, i en general en tota l’activitat política, s’hi tracten els temes més diversos, molts dels quals no tenen un lligam estricte amb les ideologies que teòricament defensen els partits; i, malgrat tot, aquests s’hi aferrissen com si formés part de la seva pròpia essència. Al carrer, la realitat és molt diferent. La societat no està dividida en aquests blocs tan hermètics que ens presenten en la política institucionalitzada; no trobaríem dues persones que pensessin igual en tots els temes; més que per una concepció ideològica, per les experiències i la situació de cadascú, que sempre són particulars.

Aleshores, la recerca del partit on afiliar-se, des d’on poder treballar o simplement donar-hi suport, no pot consistir en pretendre trobar-hi unes coincidències absolutes, perquè això és impossible. Podem prendre una opció (sovint jo en prendria més d’una simultàniament) pensant que és la que millor s’ajusta a la meva manera de pensar, i sobretot que és aquella des de la qual crec que podré treballar millor; però no podem ser tan il·lusos com per a creure que hem descobert el grup ideal i perfecte, perquè a no ser que caiguem ràpidament en la visió esbiaixada i partidista de la realitat aviat toparem amb el conflicte, i allà on hi havíem vist un messies salvador de la pàtria de cop hi descobrim un petit dictador o un navegant sense rumb. I probablement no era ni una cosa ni l’altra. Hi ha molta gent que s’omple la boca de crítiques constants als partits polítics, acusant-los de la seva incapacitat per a dialogar i trobar punts de consens per a afrontar els problemes reals del país, però ell personalment no s’apunta enlloc perquè és incapaç de trobar-ne cap que s’ajusti exactament a la seva manera de pensar.

Si no coincidim plenament i som capaços de discrepar cordialment amb els amics, i de no deixar de ser amics per això, també hauríem de poder formar part d’un grup polític (la paraula militant, la veritat és que em repugna) sense necessitat de pretendre trobar-hi coincidències absolutes, ni excloents envers els altres, i sobretot sense necessitat que m’hagin d’anorrear a mi com a persona amb una manera particular de veure les coses. En puc formar part perquè coincideixo amb els seus objectius generals i perquè considero que és un marc des d’on puc treballar-hi, com també ho podria fer des d’un altre. Però, en tot cas, a priori haig de ser conscient que les coincidències no seran totals, que a voltes em semblarà més encertar el grup del costat, que el conflicte serà inevitable i que tant se val que en sigui conscient des del principi. A no ser que vulgui posar-me la bena als ulls i seguir, com a bon “militant”, fins on em porti el capità, o fins que en caure’m la bena descobreixi quina mena de capità em menava.

El raquític mapa eòlic de Catalunya

El Govern de la Generalitat ha presentat el que podria ser el mapa eòlic de Catalunya. Tampoc cal ser gaire espavilat per deduir que l’Empodà i les Terres de l’Ebre són les zones escollides per a implantar-hi parcs eòlics. Només cal repassar l’hemeroteca i veure com tots els partits d’esquerres i tots els moviments ecologistes, des dels anys 70 i 80, s’exclamaven que no aprofitéssim aquest potencial d’energia, energia neta i sostenible, que té el país. I el que és sorprenent és que tants anys després Catalunya estigui pràcticament a la cua en producció d’aquest tipus d’energia.

Catalunya produeix una setena part del que produeix qualsevol de les dues Castelles, una cinquena o una sisena part del que produeixen Andalusia o Galícia, Aragó produeix tres vegades més, i ens doblen Navarra i el País Valencià. Això sí, estem per davant de la Rioja, del País Basc o d’Astúries. No arribem ni al 3% del total que es produeix al conjunt de l’Estat espanyol. I si l’energia eòlica havia estat bandera de les opcions d’esquerres i ecologistes, el rànquing de l’Estat espanyol no sembla que faci massa distinció entre dretes i esquerres. Catalunya deu ser l’única comunitat autònoma amb un Departament de Medi Ambient dirigit per ecosocialistes (IC-V, o el que podria ser IU a la resta de l’Estat), i la veritat és que no es veu per enlloc, en aquest camp, la diferència en relació a les comunitats governades pel PP.

Podríem admetre que durant els Governs conservadors de CiU el tema no entrés dins de les seves prioritats, però al cap de set anys de direcció ecosocialista del Departament de Medi Ambient, tot just ara, a les portes d’unes noves eleccions, es presenta un esborrany de Mapa eòlic, no debatut encara amb el territori, i per tant amb més que presumibles oposicions de les zones afectades, però que tampoc és gens concret ni pressuposa un programa seriós de foment d’aquest tipus d’energia alternativa. Sentir Joan Herrera implorant per la reedició del tripartit, sense el qual ells difícilment podran ser al Govern, en nom d’unes polítiques d’esquerres, és com a mínim patètic.

La deshonestedat com a lema, i fins al moll

Els partits nacionalistes del País Basc, els del PP i del PSOE, han topat amb la dura realitat que ni tan sols els seus militants no estan disposats a seguir el seu criteri fonamentalista en temes educatius. Des de la Conselleria d’Educació del Govern basc han hagut de reconèixer que només un 3’8% de les noves matrícules han optat per l’opció d’una escola integrament en castellà, amb l’assignatura d’euskera; de manera que a cap centre del país hi ha hagut prou demanda com per a obrir noves aules en aquesta modalitat. Recordem que al País Basc es pot escollir entre el model d’escola en castellà, amb l’assignatura d’euskera, el model d’escola bilingüe, i el model d’escola en euskera, amb l’assignatura de castellà.

Alguns ja han proposat canviar el sistema, per evitar que els pares continuïn fent aquesta opció pensant en el bé dels seus fills, en lloc de pensar en l’interès de la “unidad nacional” com correspondria a un bon patriota. L’exemple el tenen prou clar al País Valencià, on es dóna la situació al revés. Malgrat la demanda de moltes famílies de poder escolaritzar els seus fills en centres on s’imparteixin les classes en català, o com a mínim en una situació de bilingüisme, i especialment a l’Educació Secundària, el Govern valencià es nega a oferir més places escolars d’aquests tipus per tal d’obligar els pares a escolaritzar els seus fills en escoles on es fa tot en castellà, excepte la classe de valencià; i on, a més, s’acostuma a incomplir els mínims exigits per la llei i establerts en l’Estatut d’autonomia. De fet, a Catalunya, també són molt pocs els casos de pares que s’acullen a la possibilitat de demanar una exempció a l’educació bàsicament en català. Perquè aquí, com a tot arreu, els pares acostumen a tenir molt més seny que els polítics radicals, sobretot del PP, i entenen que pel bé dels seus fills convé que aquests acabin l’escolarització coneixent per igual les dues llengües oficials, cosa que passa a Catalunya però no pas al País Valencià ni a les escoles basques on es fa tota l’educació en castellà.

Els fonamentalistes del PP, però, continuaran arreu de l’Estat amb la seva croada contra totes les llengües que no són el castellà. I tant li fa que les dades demostrin que el model d’immersió garanteix el coneixement d’ambdues llengües, cosa que no garanteix el seu model d’escola en castellà amb la llengua autòctona només com a assignatura. Els més radicals estan disposats fins i tot a utilitzar els seus fills, en perjudici seu, com a arma per a imposar les seves tesis. Afortunadament, aquests sectors més radicals, més enllà dels dirigents polítics, són una clara minoria.

La candidatura Olímpica del 2011

De cop i volta, Jordi Hereu es va treure de la màniga la proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Ni tant sols molts dels seus col·laboradors i membres del consistori n’estaven assabentats. I tothom va entendre que no era una proposta seriosa, sinó un darrer intent d’evitar la derrota electoral que se li pronostica per a l’any que ve. Encara que la significació i la incidència seria molt menor i molt diferent de la del 1992, Hereu pretenia que la gent associés la seva imatge amb la del Maragall que va saber transformar la ciutat i projectar-la al món.

Quan des de l’oposició se li ha demanat que mostrés els informes i els treballs previs que van portar-lo a presentar públicament la proposta, naturalment ell s’hi ha negat. I la raó és tan clara com simple: es nega a mostrar els informes previs perquè senzillament no han existit mai. La proposta no neix ni de cap departament de promoció de la ciutat, ni de la regidoria d’Esports, ni de turisme, ni... neix del seu cercle d’assessors personals que el devien advertir que la seva imatge se n’anava pel pedregar, i que calia treure’s algun as de la màniga per evitar la imminent derrota electoral. És el mateix que ha passat amb molts dels informes del Govern català, als quals es negava ( i a alguns encara es nega) l’accés als grups de l’oposició. Tothom sap que aquests informes són inexistents, que són una tapadora per a desviar diners públics; alguns, com a rebut, lliuren un irrisori informe, absolutament inútil, que no diu res o directament plagiat, i d’altres, ni tant sols això.

Jordi Hereu ja hi té la mà trencada en muntar campanyes de promoció personal o de l’equip de Govern amb diner públic; grans campanyes publicitàries que no anuncien res més que la genialitat del qui les impulsa. I com a mínim s’ha de reconèixer que tenen la genialitat d’aconseguir, encara que no sabem com, que la fiscalia no el denunciï per malversació de fons públics. La candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern no té la perspectiva del 2022, sinó la del 2011. Els diners que ja s’hi comencen a invertir aquest any, prop de mig milió d’euros (però que poden sobrepassar-se amb escreix com ha fet sempre Hereu amb els pressupostos de publicitat institucional), formen part de la seva campanya electoral. Si aquesta proposta li fes guanyar les eleccions municipals, fins i tot és possible que s’engresqués a formalitzar definitivament una precandidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d’Hivern.