3001 euros de Solidaritat

Si bé és cert que hi ha el tòpic de la gasiveria dels catalans, no és menys cert que ens hem fabricat l’altre tòpic del nostre esperit solidari. I com a mostra, cada any, ens vantem d’una Marató capaç de recollir més diners que cap altra marató televisiva en l’àmbit de tot l’Estat. I, certament, set milions d’euros ja són una xifra respectable. Exactament, un euro per cap.

Però, ben mirat, la xifra no deixa de ser irrisòria si la comparem amb el que anualment paguem els catalans en solidaritat amb Espanya, en forma d’impostos que no retornen a Catalunya. 3.000 euros anuals per persona, és a dir 250 al mes, gaire bé 9 euros diaris, per poder formar part d’aquest club anomenat Espanya, per a poder ser insultats i discriminats pels qui constitucionalment són ciutadans de primera, amb més drets que nosaltres, i ells sense necessitat de pagar la quota de solidaritat. Ja sé que algú dirà que no es pot qualificar pròpiament de solidaritat, tenint en compte que en aquests club, per a ser soci del qual es paga una quota altíssima, que no dóna dret a res, i que només genera obligacions i el compromís d’ajupir el cap com a gos mesell quan et garrotegen, està prohibit el dret a esborrar-se’n. Però tampoc seria del tot cert que és una solidaritat imposada, perquè a Catalunya n’hi ha uns quants que renuncien joiosament a tenir unes escoles millors, un sistema sanitari més eficient i unes infraestructures més modernes com tal de poder lluir a la solapa la bandera d’Espanya; n’hi ha d’altres que s’entesten, qui sap si per niciesa o per mala fe, a voler creure que és possible formar part del club i canviar-ne les normes; altres, potser ja s’adonen que formar part d’un club així en aquestes condicions és d’una estupidesa majúscula, que ningú del món amb dos dits de front no faria, però prefereixen callar, pagar i posar-s’hi ve per si a l’amo li ve de gust; i, certament, són relativament pocs els qui tenen clar que no anem pas tan sobrats de diners, ni tenim un país tan esplendorós, ni la nostra economia ni les nostres empreses no s’ho poden permetre, i que per tant per una simple qüestió de supervivència ens hem de donar de baixa d’aquesta merda de club.

Però, voluntàriament o no, el cert és que els catalans, del nostre treball i per tant en detriment del nostre benestar, som tan generosos que donem 3001 euros anuals en solidaritat. Altra cosa és el destí d’aquesta solidaritat. Estic convençut que l’euro que correspon a la Marató es pot donar per ben esmerçat, gaire bé tan segur com que els 3.000 restants són d’una ineficiència a tocar del malbaratament, la malversació i l’estafa.

Ens suïcidem plegats?

Seguint el pla establert pel Partit Popular, que ja va encarrilar el tema de l’eliminació de la llengua catalana amb la sentència del Tribunal Constitucional, ara ha estat el Tribunal Suprem el qui ha reblat el clau. La sentència del Constitucional era clara: Catalunya no existeix, hi ha només ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya; i a l’Estat espanyol la igualtat de drets és inconstitucional, perquè els ciutadans que tenen el castellà com a llengua pròpia són ciutadans de primera amb més drets que els altres. A partir d’aquí, tal com ja s’ha dit en moltes ocasions, totes les sentències d’aquesta putrefacte Justícia espanyola seguirà aquest mateix patró, seguint les consignes de partit.

Alguns, no sé si amb alguna copa de més o amb algun cargol de menys, deien que no entenien aquesta sentència quan el model lingüístic català és elogiat pel Consell d’Europa com a millor fórmula de compliment de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que forma part de l’ordenament jurídic espanyol, encara que els jutges corruptes vulguin obviar-ho; quan és aquest sistema el que ha garantit no només una bona convivència i cohesió social, sinó que els alumnes acabin l’escolarització coneixent de forma similar les dues llengües, cosa que no passa en absolut amb el model valencià que ens volen imposar; quan tots els informes mínimament solvents, com els PISA, demostren que amb el sistema d’immersió lingüística es garanteix un coneixement del castellà similar al que assoleixen els alumnes de Guadalajara o de Zamora... És que us heu begut l’enteniment? És precisament per això que va sentenciar el Constitucional i ho ha fet ara el Suprem, perquè amb el sistema actual la decadència del català i la seva reculada en benefici del castellà és excessivament lenta, des del seu punt de vista; i no poden suportar que no hi ha hagi conflicte lingüístic a Catalunya, i que no es trenqui la cohesió social. És amb aquesta expressa finalitat que els qui no poden aconseguir els seus objectius polítics a les urnes, ho volen aconseguir servint-se d’una Justícia que respon als seus dictats.

Però, no diguem ximpleries. ¿Què són aquestes estupideses que hem sentit, dient que no s’havia d’acatar la sentència o que se’n podia fer una lectura que no impliqui l’eliminació del sistema educatiu que permet encara la subsistència de la llengua? Em sona al mateix discurs d’aquells ximplets que afirmaven haver trobar la fórmula per burlar l’Estat espanyol, de manera que poguéssim celebrar legalment un referèndum per decidir el nostre futur. ¿De veritat hem arribat a aquest nivell de decrepitud i d’estultícia? A Espanya, no tenim cap futur. Acceptar romandre a Espanya equival a acceptar la nostra desaparició com a poble i la liquidació de la llengua catalana. Quedar-nos a Espanya és un suïcidi; hi tenim els dies comptats. Ens suïcidem plegats?

No existeix Espanya, sinó Madrid

El mateix dia que s’inaugurava amb tota pompositat la nova via de TGV València–Madrid, s’inaugurava també, encara que discretament, la línia Barcelona-París. I la discreció estava més que justificada perquè en realitat el TGV no arrencava de la capital catalana, sinó de Figueres; fins a Nimes el tren en terres franceses no agafava la velocitat pròpia d’un TGV; i en total el trajecte s’escurçava en poc més d’una hora. Un exemple clar de la visió d’Estat i de l’estupidesa que representa per als catalans romandre-hi més temps.

Espanya, ja abans del franquisme, però sobretot durant el franquisme i amb els seus successors fins ara, ha tingut sempre un esquema radial com a forma de vertebració del territori. Per ells no existeix un conjunt de territoris, tant se val que en diguin províncies, comunitats autònomes o simplement capitals, a vertebrar entre ells; sinó una única capital, amb apèndixs i ciutats satèl·lits al seu entorn. Es considera que des de qualsevol comunitat, província o ciutat espanyola no es pot anar enlloc més que a Madrid. I “de Madrid al cielo”, que diuen els espanyols. Per això sempre s’han oposat a permetre una gestió autònoma de l’aeroport del Prat, que com la resta de l’Estat entenen només com a plataforma subsidiària de l’aeroport de veritat, el de Barajas; i per això sempre s’han oposat al corredor mediterrani, i per això han prioritzat les línies de TGV que enllacen Madrid amb qualsevol capital de província, abans que qualsevol de les línies que comunicarien l’Estat amb la resta d’Europa. I és que la maleïda geografia espanyola gaire bé obliga a sortir de l’Estat per la via Atlàntica, és a dir pel País Basc, o per la mediterrània, és a dir per Catalunya; i per això ho han retardat tant com han pogut. Fins i tot el Tribunal de Comptes de la Unió europea ha criticat aquest desenvolupament radial empès per tots els Governs espanyols. Més que res perquè consideren mal emprats els diners rebuts de la Unió europea per a millorar les infraestructures.

I és que, en això, el PP i el PSOE coincideixen plenament. Per ells és molt més important evitar el progrés i el desenvolupament de Catalunya, encara que això sigui en detriment també del progrés d’altres comunitats autònomes. Per a València, per exemple, com per a Andalusia, seria molt més útil crear un potent corredor mediterrani, que facilitaria les exportacions i les relacions amb Europa, que no aquesta flamant infraestructura que els uneix amb Madrid, que més aviat pot facilitar ser fagocitats per la capital espanyola. Així, polítics corruptes com el President de la Generalitat Valenciana prefereixen perjudicar la seva comunitat abans que col·laborar en un corredor mediterrani que els seria molt profitós per obrir-los de cara a Europa, però que té l’escull insalvable per ells del benefici que tindria per a Catalunya.

Les xafarderies de Wikileaks

Es va muntar un gran escàndol quan Wikileaks va començar a difondre converses confidencials i informes secrets dels Estats Units. Des de l’administració nord-americana no es va dubtar a l’hora de dir que aquelles revelacions podien posar en perill vides humanes; més que res perquè posaven al descobert tant les violacions de drets humans, crims inclosos, com les maniobres de compra del sistema judicial de diferents països perquè no s’investiguessin els delictes. Això justificava que el Govern nord-americà emprengués totes les mesures necessàries per a limitar la llibertat d’expressió i per a imposar el silenci, amb la teoria que els crims d’Estat ja no són crims.

I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia.

Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civils a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes i les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.

Li ha costat prou, però finalment ha cedit

Semblava la cosa més lògica del món. Aquella mateixa nit, en constatar l’abast de la desfeta, el més normal, el més raonable i el més valent, hauria estat presentar d’immediat la dimissió, com a forma de reconèixer la seva responsabilitat. Encara que, després, els mateixos òrgans del partit li haguessin demanat que es mantingués interinament en el càrrec. Però, no. Joan Puigcercós, sempre recolzat per Joan Ridao, va optar per treure pit i afirmar amb rotunditat que ell es veia amb cor de liderar la represa, que havien estat elegits per quatre anys i no necessitaven cap relleu, que ja esmenarien el que calgués però que ells continuaven al capdavant.

D’entrada, l’executiva li va donar suport. Però tot seguit van començar a sorgir les veus discrepants: Ernest Benach anunciava la seva retirada, Carles Bonet era dels primers en demanar-ne la dimissió, Carod Rovira va esperar el seu temps a dir-hi la seva, Josep Huguet també reclamava que s’assumissin responsabilitats, i la figura emblemàtica de Jordi Carbonell també va acabar sumant-se a les peticions de dimissió. I malgrat tot, ells seguien aferrats al càrrec. La darrera proposta, dos dies abans del Consell Nacional, encara era la de proposar-se per encapçalar una candidatura unitària en el Congrés a celebrar la tardor vinent; i, només en cas de no sortir-se’n, desistiria. Finalment, però, davant del Consell Nacional, va claudicar i va anunciar que en cap cas es tornaria a presentar a la reelecció. El seu discurs sonava bé, enraonat i ple de sentit comú, però hauria sonat molt millor la mateixa nit electoral. No sé si quedava prou clar que el recolzament que va obtenir del 80% dels membres del Consell Nacional era perquè continués al capdavant del partit fins al proper Congrés, o que era perquè acceptava no tornar-se a presentar. No haver donat el cop de timó a temps pot portar conseqüències encara més greus per al partit; però no cridem el mal temps, això ja ho veurem les properes setmanes o els propers mesos.

En tot cas, l’argument fonamental que es dóna per a no fer el relleu de forma immediata és el de no perjudicar encara més els candidats d’Esquerra en les properes eleccions municipals. Suposo que és i serà difícil d’esbrinar el grau d’incidència en el resultat d’aquestes noves eleccions, ja sigui arrossegant les candidatures a la baixa, ja sigui mostrant símptomes de recuperació, que tampoc sabrem si és deguda al treball i al carisma dels candidats a cada població o a una veritable recuperació de la imatge general del partit. Em va sobtar, però, que en el debat intern persones properes a l’actual direcció i gens crítiques fins ara amb la seva gestió, reconeguessin que la marca d’”Esquerra” ja no venia, i que potser estaria bé emprar marques blanques. S’ha d’haver fet molt mal al partit per acabar reconeixent que Esquerra, com a marca electoral, ja no ven.

La independència, per passat Reis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Durant les campanyes electorals ja se sap que tots els polítics intenten desprestigiar, menystenir o invalidar els adversaris a base de caricaturitzar-los o d’atribuir-los qualsevol cosa més fruit de la seva imaginació que extret de la realitat. En aquesta darrera campanya, per exemple, la majoria dels partits van dedicar molt més a temps a explicar, en forma d’amenaça, els possibles pactes post electorals que farien els altres més que els que pensaven fer ells mateixos. De la política que seguirà CiU en teníem més indicacions provinents dels seus adversaris que no pas de la mateixa federació nacionalista.

Diguem que això és comprensible perquè hom té clar que en campanya tot s’hi val, com en els espots publicitaris. Però no podem confondre l’anunci d’un vi de taula que porta l’etiqueta de “vino selecto de mesa”, amb la valoració entesa d’un enòleg, ni que sigui un enòleg aficionat. Qui confon l’etiqueta o l’eslògan publicitari amb una anàlisi de la realitat es desqualifica ell mateix. No em va estranyar, doncs, que durant la campanya electoral uns pretenguessin fer-nos creure que Esquerra ja no era una opció independentista i que d’altres ridiculitzessin determinades opcions independentistes que propugnaven una declaració unilateral d’independència com a primera proposta legislativa, el mes de gener del 2011. Ara bé, que aquesta mateixa contrapropaganda es continuï fent ara, com si fos una anàlisi mínimament seriosa, ja és més preocupant. Preocupant, perquè posa en evidència la incapacitat de determinats dirigents i suposats analistes a l’hora de situar-se en el context general del país.

És cert que era força utòpic o somiatruites pensar que les opcions independentistes podien tenir la possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament de Catalunya. Però en tot cas, era tan utòpic o somiatruites pensar que es tindria aquesta majoria per a fer una proclamació d’independència com per a celebrar un referèndum. Al capdavall, les dues propostes no eren, i no són, pas tan diferents. Per uns és una qüestió metodològica, ja que celebrar una consulta abans d’haver declarat la independència implica una desobediència al marc legal vigent; i l’Estat té prou eines com per a impedir-ho. La celebració d’un referèndum en el marc jurídic de l’estat del qual hom vol separar-se només és possible quan es tracta d’un Estat democràtic, com el Canadà o Dinamarca; però no és el nostre cas. En canvi, si es fa primer la declaració d’independència, considerant-nos per tant alliberats del marc legal espanyol per acollir-nos al dret internacional que ens podria emparar, aleshores el que hi ha no és un desacatament de la llei sinó un xoc de legalitats. El problema ja no seria un afer intern de l’estat espanyol, sinó un conflicte internacional que caldria resoldre respectant la voluntat democràtica de la majoria. El que no vol dir que la via fos gens fàcil.

En qualsevol cas, tant en l’opció de convocar un referèndum com en la declaració unilateral per part del Parlament, el que passaria és que s’obriria un conflicte amb l’Estat, i s’encetaria tot un procés en què s’hi hauria d’implicar la comunitat internacional. De manera que, quan des de Solidaritat o des de Reagrupament es proposava la idea de fer immediatament una proclamació unilateral d’independència, igual que si es celebrés el referèndum, tothom era conscient que, encara que hi hagués una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, el procés seria llarg i la independència, en el millor dels casos, tardaria uns anys a fer-se efectiva.

Ja no estem en campanya electoral, i tenim els resultats que tenim. Al Parlament de Catalunya hi ha dues forces independentistes, que si bé han plantejat totes dues unes propostes inassolibles avui per avui, haurien de treballar plegades perquè l’objectiu és el mateix i l’estratègia, corregint els errors comesos fins ara, tampoc hauria de ser tan diferent. Titllar els uns de forassenyats, com si creguessin poder tenir la independència passat Reis, o acusar els altres d’espanyolistes per haver pactat aquests anys amb els socialistes, és d’una miopia excessiva i sobretot d’una inutilitat absoluta que no fa sinó perjudicar el procés cap a la independència.

Sense Departament de Medi Ambient

Iniciativa, paladí de l’ecologisme, ja ha posat el crit al cel per la sospita que el nou Govern presidit per l’Artur Mas no tindrà un Departament específic de Medi Ambient. Serà, segons ells, una mostra evident de la manca de voluntat de respectar el medi ambient per part del nou Govern conservador. I segurament no els faltarà raó. Ara bé, una cosa és que CiU no tingui l’ecologisme com a element central del seu programa de Govern i una altra és que els Governs que en els darrers temps han disposat de Consellers d’Iniciativa en aquest ram hagin estat gaire més efectius. Bona part de les entitats ecologistes del país n’estan més que descontentes.

En part es justificarà per la necessitat de reduir Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi econòmic, i en part s’adduirà que cada vegada sembla més clar que les polítiques mediambientals no es poden entendre deslligades de la resta, d’infraestructures, d’agricultura, d’energia, d’indústria.... De fet, tots els partits semblaven disposats a impulsar una reducció dels Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi; el que passa és que no s’explica que diguessin que calia reduir Departaments, per estalviar costos, sense anar en detriment dels serveis i de les polítiques a realitzar. Perquè la pregunta és obvia: aleshores, quin sentit tenia fins ara malgastar recursos amb més Departaments si era per oferir les mateixes prestacions?. Aprimar l’Administració, forçosament haurà de ser en detriment dels serveis a prestar; altrament hauríem de recórrer als tribunals, per malversació de fons públics.

CiU, doncs, de ben segur que suprimirà el Departament de Medi Ambient i segurament en crearà un de nou sota el títol de “Sostenibilitat” o quelcom semblant, on s’hi inclouran a més de les competències de Medi Ambient, les de Política territorial o les d’Agricultura, o totes alhora. Tampoc res tan diferent del que proposava IC-V, que durant la campanya electoral també advocava per la supressió de Medi Ambient per incloure les seves competències en una altra també amb el nom de “Sostenibilitat”, que inclouria Indústria, Innovació i Energia. Les diferències, doncs, són més de matís, almenys pel que fa a les formes.

Gestionar l'espai independentista

Un o dos mesos enrere, semblava que hi havia dues noves forces independentistes que competien més o menys en un pla d’igualtat per a ocupar un espai independentista que podia haver deixat l’erràtica política d’Esquerra. Solidaritat jugava amb l’avantatge del carisma de Joan Laporta, així com la capitalització de les consultes populars per la independència, mentre que Reagrupament comptava amb un any d’avantatge i tota una estructura territorial més consolidada. Les enquestes indicaven que totes dues forces podien tenir problemes a l’hora d’entrar al Parlament, però sense establir unes diferències excessives entre ambdues formacions.

Ara, el panorama ha canviat radicalment. És cert que l’entrada de Solidaritat ha estat pels pèls, però un cop a dins disposa ja de la visualització mediàtica permanent que li dóna el fet de ser un partit parlamentari; mentre que el grup de Carretero ho tindrà molt difícil per a sobreviure, per més que la seva executiva decidís tirar endavant amb el projecte. Les poques possibilitats que tindrà el metge de Puigcerdà d’aparèixer en els mitjans de comunicació seran fonamentalment per alguna atzagaiada que tampoc li farà cap bé. És el cas de les darreres declaracions en què titllava d’imbecil·litat la possibilitat de candidatures municipals independentistes on s’hi apleguessin grups diversos. Pot tenir més o menys raó quan afirma que justament les municipals són les eleccions en què el perfil independentista dels candidats té menys transcendència, tot i que obviï que les aliances municipalistes podrien posar les bases per a un posterior acord d’àmbit nacional. Però, en qualsevol cas, les seves declaracions, ara i amb aquesta contundència, sonen a rebequeria de qui se sap postergat.

Però, compte, perquè un mal pas del grup de Laporta també ho podria malmetre tot. Suposo que són conscients que hi ha qui espera amb ganes poder llançar-los els gossos al més mínim error. Un pacte amb ERC pot ser titllat aviat de claudicació. Precisament, l’aparició de Solidaritat tenia sentit per les renúncies d’esquerra!. Però una negativa al pacte, si després no es poden garantir uns mínims resultats, també pot ser una decisió fatal. A més d’un devia sorprendre que a Solidaritat s’hi afegís un grup com el PSAN de Josep Guia, que encara té la falç i el martell com a carta de presentació, quan Laporta se l’associa més aviat al liberalisme més radical de Xavier Sala Martín. Josep Guia és un gat vell de la política, pràcticament desaparegut del mapa polític, però que ara podria trobar una nova via per a ressorgir tot creant més d’un problema a Solidaritat. No cridem el mal temps, i fem un vot de confiança perquè la gent de Solidaritat sigui capaç de gestionar tanta diversitat ideològica que només té en comú, i que no és poc, la voluntat independentista.

Acció desesperada

La ciutat d’Olot ha viscut uns fets tràgics amb la mort de quatre persones en mans d’un home desesperat, que probablement havia perdut el seny. Res no justifica la violència, aquesta violència extrema. Però un cop feta la condemna, i el cas ja és en mans de la justícia, no és sobrer intentar esbrinar què pot haver portat aquest home a una acció d’aquestes característiques, què ha trastocat la seva ment com per a cometre aquests crims sabent que la intencionalitat no era la de traure’n cap profit, com podria haver fet un delinqüent qualsevol.

I és llavors que hom pot arribar a la conclusió que el que és veritablement extraordinari és que no n’hi hagi molts més de casos com aquest. Sense conèixer, més enllà del que han publicat els mitjans de comunicació, la situació d’aquest home d’Olot, imagino deu ser molt semblant a la de centenars o potser milers de persones arreu del país. Amb l’excusa de la crisi, en alguns casos per problemes reals de l’empresa i en d’altres per un simple afany de buscar una major rendibilitat, les empreses aboquen al carrer sense contemplacions la mà d’obra que els és sobrera. La legislació permet tractar les persones com a brossa. I sense feina, moltes famílies tenen problemes per a pagar el lloguer del pis o, pitjor encara, la hipoteca; perquè en aquest darrer cas una legislació feta prevaricadorament per afavorit la banca i en contra dels treballadors pot derivar en un desnonament, la pèrdua del pis i per postres haver de continuar pagant la hipoteca. Però la persona o la família que es troba en aquesta desesperada situació encara té temps com per a contemplar el que està succeint al seu entorn: l’Estat retalla dràsticament els sous dels funcionaris, les pensions i els subsidis d’atur, liquida l’Estat del benestar i va reduint les prestacions per a socórrer les víctimes de la crisi; i alhora aquest mateix Estat, amb els diners que treu dels treballadors, jubilats o aturats o amb els que s’estalvia negant serveis socials als més desfavorits, corre en suport de la banca on hi aboca ingents quantitats de diners, i es posa a legislar per afavorir encara més els poderosos; els banquers poden autoadjudicar-se sous multimilionaris, les grans empreses continuen presentant sucosos balanços, o són ajudades per l’administració. I l'Estat continua legislant per a beneficiar uns pocs en detriment de la majoria.

El que és insòlit, és que casos de desesperació per situacions similars a la de l’home d’Olot no acabin igualment en accions violentes. Injustificades i inacceptables, però que entrarien en la més pura lògica. Els crims són responsabilitat dels seus autors, però això no treu que hi ha uns responsables per haver crear la situació que porta diàriament molts persones a la desesperació.

FROB: segona fase de la trama

Tal com estava previst, les entitats d’Estalvi que van entrar en la trampa del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) es tornen a trobar en la necessitat de demanar nous préstecs per tal de millorar la seva capitalització. En el cas d’Unnim, per exemple, els primers 380 milions de crèdit que aleshores tots els analistes inclosos els del Banc d’Espanya van considerar suficients per a garantir la solvència de la nova entitat, ara ja resulten del tot insuficients. I els proposen un nou endeutament de 270 milions més, encara que de moment els directius d’Unnim poden aprovar una xifra una mica inferior.

Aquell primer ajut del FROB, que en realitat era un préstec que lògicament s’haurà de tornar, va servir només per a tancar unes 70 oficines i provocar 135 baixes en la seva plantilla. Però, el pla de reestructuració de la nova entitat no ha fet més que començar, i ja necessiten nous recursos, també en forma de crèdit, està clar, per a poder passar les anomenades proves d’estrés que han de valorar la seva solvència. De fet, aquestes noves provés d’estrés formen part de la mateixa estratègia per a liquidar les Caixes. Es fa un simulacre del que podria passar en el pitjor dels casos per veure si l’entitat d’estalvi hi podria fer front; i si en la primera prova van passar molt justet, ara forçaran la situació per a posar en evidència la seva feblesa. Un cop demostrada la feblesa, no els costarà gaire forçar-les a una nova fusió o a ser absorbides directament per alguna de les grans corporacions bancàries. I en tot cas, serà el mateix endeutament que han estat obligats a assumir el que les farà inviables; perquè els crèdits s’han de tornat, i la previsió del Banc d’Espanya ja era precisament que no tinguessin la capacitat de tornar-los per a tenir les mans lliures per a la seva intervenció. De tenir unes petites Caixes amb beneficis el 2009, ràpidament passarem a la seva liquidació per insolvència. Un pla perfecte.

És a petita escala la mateixa trampa que van parar a Grècia primer, a Irlanda després, i qui sap qui vindrà al darrere. Els mateixos inversors-depredadors, en veure uns estats que podien passar per uns moments difícils, s’inventen les anomenades Agències de qualificació que sentencien la insolvència de l’Estat. Això justifica que immediatament els interessos que es cobren a aquest Estat es multipliquin, diuen, perquè són d’alt risc; i és aleshores quan el país es troba que no pot pagar el seu deute. Els diners que van prestar a Grècia a un interès altíssim, per exemple, hores d’ara ja saben que seran insuficients i que no podran tornar-los. Amb la soga el coll, aquests inversors-depredaros poden imposar totes les reformes que calgui a l’Estat per a fer més productius els seus negocis particulars a càrrec, està clar, de la ciutadania, dels drets laborals, de l’estat del benestar, i en general de tot allò que a ells no els produeix beneficis.

I la gresca continua

És curiós que mentre l’executiva d’Esquerra adverteix dia sí dia també als seus militants que procurin no fer mullader, per no distreure l’atenció de les properes eleccions municipals, són ells mateixos els qui van tirant llenya al foc. De fet, és el mateix que va passar amb els corrents interns que aleshores lideraven Carretero i Uriel Beltran, als quals retreien que el seu posicionament crític perjudicava la imatge del partit, quan en realitat era la pugna que mantenien el Carod i el Puigcercós el que ens feia ser la riota del país. O com a mínim del Polònia.

No hi ha dia que no surti algun dirigent d’Esquerra posant-hi cullerada i fent-ho, està clar, als mitjans de comunicació, enlloc de reservar-s’ho com a comentaris interns, que és el que reclamen els militants. Ara ha estat el President del Parlament Ernest Benach qui s’ha pronunciat per una renovació dels màxims dirigents del partit, Puigcercós i Ridao, a la tardor que ve. I si ell ho deia davant d’uns micròfons de ràdio també el Secretari general Joan Ridao l’ha contestat públicament. Potser era exagerada l’afirmació de Benach dient que calia una renovació generacional; tampoc és que siguin tan grans, ni que faci tant de temps que dirigeixen el partit. Però no és menys divertida la resposta de Ridao dient que a part de sentir-se joves porten poc més de dos anys, i encara són novells en aquests afers. I és cert: amb poc més de dos anys han estat capaços d’ensorrar el partit com no ho havia fet mai ningú; algú té ganes de saber de què són capaços si continuen per aquest camí?

Com a mínim, la sortida de l’encara Conseller Josep Huguet sembla més assenyada. Reclama refer ponts amb Carretero, potser per allò que deia l’altre dia fer que Esquerra deixi de ser com una secta. No serà fàcil refer ponts ni amb Carretero ni amb molts sectors desencantats de l’actual deriva d’Esquerra; però si es manté la direcció que els ha barrinat, encara ho serà menys.

PSC-PSOE, amor mal correspost

Els socialistes han fet la seva anàlisi autocrítica de la davallada electoral. Han admès errors de lideratge, de manca de cultura de coalició, de no saber-se explicar, i està clar també han carregat contra els seus socis de Govern. Montilla, a més, es queixava en el seu Consell Nacional d’aquest cap de setmana que el PSOE tampoc els ha ajudat gaire en l’acció de Govern: ni en matèria de traspassos, ni de finançament, ni en el tema del Constitucional... I, doncs, què es pensava?

És una mica el mateix que ens passa en general als catalans: n’hi ha molts més que encara dubten de la seva espanyolitat, quan a Espanya tenen ben clar que els catalans no som espanyols de cap de les maneres espanyols. Altrament, tractarien el país, la seva llengua i la seva cultura com a pròpies. Sovint apareixen socialistes catalans d’abrandat nacionalisme espanyol, posant-se al servei de la causa comuna que per ells és el PSOE i Espanya. Fins i tot poden admetre que el tracte que rep Catalunya no és satisfactori, però sempre acaben confiant que els seus socis espanyols amb el temps vagin canviant; i al capdavall, arriben a la conclusió que és prioritari el projecte nacional espanyol que el català. D’aquí que s’oposin a tenir al Congrés de Madrid grup parlamentari propi, per exemple, que podria donar-los una mica més de llibertat per a defensar els interessos de Catalunya: si han d’escollir entre la defensa de Catalunya i la del PSOE i el seu projecte espanyol, sovint hostil envers Catalunya, ho tenen molt clar. Primer és la lleialtat al partit.

En canvi. A l’inrevés la cosa també està molt clara, encara que el President Montilla faci cara de sorprès. Els socialistes espanyols si es troben en la disjuntiva de defensar els interessos d’Espanya, d’aquesta Espanya que menysté i espolia Catalunya, o els interessos del que teòricament és el seu partit, el PSC-PSOE, també ho tenen molt clar. No tenen cap mena de problema per aliar-se amb el PP o amb qui calgui per a defensar el nacionalisme espanyol, encara que sigui en contra del seu PSC-PSOE. És allò que en diríem un amor mal correspost.

No n'aprendrem mai?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest divendres s’havia de decidir el futur del Cercle Català de Negocis, i quan escrivia aquestes ratlles encara no en podia saber el resultat. Tant és. Qualsevol resultat que no suposi la reconciliació dels dos bàndols, que no garanteixi la unitat del col·lectiu, haurà estat un estrepitós fracàs. Un desastre més a afegir a aquesta malaltia crònica i obsessiva de l’independentisme per autodestruir-se.

Em semblen ridícules les argumentacions dels uns i dels altres per a defensar la seva legitimitat. De fet, més ben igual qui pugui tenir més arguments per a defensar la seva posició. Objectivament, el que és indefensable és que es divideixi i s’autodestrueixi una mínima organització empresarial catalana que malauradament no pot competir ni fer ombra encara a la delegació de la patronal espanyola a Catalunya. Quan al President Montilla en una entrevista a Televisió de Catalunya se li demanava què opinava d’unes dades aportades pel CCN i ell responia que no tenia ni idea de què podia ser això del Cercle Català de Negocis, no només estava posant en evidència la seva mala educació sinó també la feblesa real de l’entitat catalana.

I és que al marge de les raons i les petites realitats circumstancials hi ha una realitat global més objectiva. Ho hem vist en la divisió de l’independentisme polític, que de fet és la que es reprodueix al CCN. Ens perdem en batalletes estúpides, pensant potser que si les guanyem després sí que podrem plantejar la veritable batalla contra l’enemic, quan en realitat el sol fet de perdre’ns en aquestes batalletes ja ens inhabilita per a afrontar la batalla real.

Al CCN no hi ha dos projectes diferenciats, ni dues estratègies, sinó la pugna fratricida per controlar una institució que a causa d’aquesta mateixa pugna pot acabar aniquilada. És el mateix que deia l’encara Conseller Antoni Castells referint-se al seu partit: n’hi ha que s’obsedeixen per ser el capità encara que sigui per a conduir la nau al fons del mar. I que es podria aplicar també Esquerra internament, i l’independentisme en general.

De fet, quan en un grup social es perceben dues realitat diferents, amb objectius i estratègies pròpies, el resultat és la bifurcació que permet a cada facció ocupar un espai propi al si de la societat. Però això no és el que acostuma a esdevenir-se en l’àmbit de l’independentisme: les escissions acostumen a ser mutilants i afebleixen el projecte compartit, però sense arribar a crear res de nou. Podia estar justificada l’aparició d’una nova força independentista més enllà d’Esquerra, encara que el resultat hagi estat minso i inferior al que inicialment molts esperaven; però de cap de les maneres l’escissió de sortida d’aquesta nova formació.

No es tracta només d’haver perdut uns milers de vots que haurien proporcionar una major representació parlamentària de l’independentisme, sinó d’haver malbaratar unes il·lusions que haurien pogut tenir un efecte multiplicador més que de suma, i d’haver cremar molts recursos humans que difícilment ara es reintegraran a la tasca comuna.

I no solament no hem après la lliçó sinó que ens entestem a rebolcar-nos en el fang de les nostres misèries, que alguns encara tindran la barra de voler disfressar d’arguments i de legitimitats.

NOTA: Això escrivia divendres a la tarda, quan encara s'havia de celebrar l'Assemblea del CCN. Afortunadament, pel que sembla, la gent del CCN sí que ha après la lliçó i ha actuat amb responsabilitat. El fet que una de les dues parts, la que era minoritària, i al marge de si tenia més o menys raons, hagi renunciar a continuar mantenint obert el conflicte, i sobretot que no deixi de participar i de col·laborar en el projecte comú de l'entitat, és la millor notícia, que espero que es confirmi d'ara en endavant.

No fem mullader, ara!

Aquesta és la conclusió final del debat intern a la meva secció local d’Esquerra, on s’analitzava el resultat electoral. Tothom admet errors, mala gestió, problemes de funcionament, una mala estructura de partit i el que calgui... però ara no ens convé soroll. Ben calladets, com deia Ridao, i centrats en la preparació de les municipals aviat ens oblidarem del resultat de les eleccions i ens acostumarem a ser la cinquena força política del país. Amb l’esperança, això sí, que les properes eleccions locals, com que al territori pesen més les persones que les sigles o la ideologia, potser encara pararem el cop i podrem dir que ja estem refent-nos de la patacada.

Quan plantejo que no es tracta només d’admetre que s’han comès errors, massa errors i massa greus, sinó d’admetre que hi ha hagut incapacitat per part de la direcció de gestionar el partit en tota la seva globalitat i diversitat, i que ha pesat més la voluntat d’assegurar-se’n el control que la de sumar-hi totes les sensibilitats independentistes, se’m diu que allò tan vell i conegut de “ara no toca”. Si hi ha mullader, a les eleccions municipals podríem confirmar una davallada que ens portaria al pitjor dels inferns. Un altre error de plantejament, al meu entendre, perquè justament la irresponsabilitat d’aquesta direcció que s’aferra als càrrecs, malgrat totes les evidències de la seva pèssima gestió, no fa sinó deixar en somort el mullader i el malestar que anirem arrastrant fins a les eleccions municipals. Algú ja suggeria que cal fermesa a la direcció i si convé tallar caps dels discrepants per recuperar una unitat interna perduda altra vegada: potser fent fora o forçant la sortida de Carod, o potser de l’Huguet que deia que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta, o de Bonet que també demanada la dimissió de Puigcercós...

El partit necessitava un gest d’honestedat i de valentia que no hem vist per enlloc. La dimissió immediata, la mateixa nit electoral, hauria permès presentar davant l'opinió pública una assumpció de responsabilitats i una veritable voluntat de renovació i de no repetir els errors, hauria donat una major credibilitat per a afrontar amb garanties les properes eleccions. Perquè l’argument no és ben bé que ara no ens convé mullader perquè ens hem de centrar en les eleccions municipals. Sinó que, si ara callem i posposem el debat, els causants del pitjor desastre de la història del partit encara confien que les eleccions municipals els salvin la pell.

Jo també estic d’acord amb Vargas Llosa

Els mitjans de comunicació es van fer ressò del discurs de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa, flamant Nobel de literatura, en el qual llançava virulents atacs contra el nacionalisme. Naturalment, els mitjans espanyolistes el van aplaudir, i els catalans van optar per passar-hi de puntetes o retreure-li només com un tic inevitable que no tenia res a veure amb els seus mèrits literaris. La gràcia dels nacionalistes espanyols és que ells poden parlar del nacionalisme com si no anés amb ells, i emprar com a succedani aquella expressió tan vella i que tant han criticat quan l’utilitzen els altres, que és el patriotisme.

Però, ben mirat, jo també em poso al costat de Vargas Llosa. Quan l’escriptor diu, per exemple, “Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente”, és evident que es refereix al nacionalisme alemany, a l’israelià actual, al rus o a l’espanyol, els causants de les grans guerres. ¿O és que algú es pensa que es refereix al nacionalisme dels jueus perseguits a l’alemanya nazi, al dels flamencs o dels polonesos envaïts també pels alemanys, al dels palestins, al dels lituans o dels samis menystinguts per la Unió Soviètica, per no dir els txetxens o els armenis massacrats una i altra vegada, o al dels bascos o dels catalans víctimes del nacionalsocialisme espanyol encarnat per la dictadura primer i pels que continuen volent subjugar-los encara ara? Són aquells nacionalismes que no s’han acontentat amb el patriotisme propi dels qui estimen el seu país, sinó que menyspreen els altres i volen subjugar-los. ¿O és que algú es pensa que Vargas Llosa insinua que van ser els jueus o els polonesos els incitadors de la segona Guerra Mundial, els palestins els provocadors del conflicte d’Orient Mitjà, o els bascos i catalans els iniciadors de la Guerra Civil espanyola? . Igualment, quan diu que el nacionalisme “...convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” és evident que no es refereix al nacionalisme català que sempre s’ha definit com a integrador, donant tot el valor a la voluntat de ser i de construir col·lectivament un futur, i no a la ”circunstancia fortuita del lugar de nacimiento”, sinó més aviat es refereix a aquells nacionalistes que esgrimeixen un carnet d’identitat, i unes fronteres traçades pels exèrcits, com a valor suprem, privilegi moral i ontològic. Quan diu que “Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales” és evident que tampoc es refereix als pobles maputxe, als guaraní, als quítxua ni a cap de les tribus que malviuen assetjats pels interessos de les grans companyies que volen explotar els seus recursos naturals. Els qui compren armes enlloc de construir escoles, biblioteques i hospitals, no són aquests pobles sinó els nacionalistes dels governs del Perú, de Xile, de Colòmbia, de Veneçuela o del Brasil.

S’ha de ser molt cínic per culpabilitzar els petits pobles que han patit tota mena de persecucions, de ser-ne precisament els instigadors. A tot estirar, aquests pobles han lluitat per sobreviure i no ser aniquilats pel nacionalisme abassegador dels qui controlen els poders polítics i econòmics. Quan Vargas Llosa diu “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz”, no pot ser que es refereixi a aquells que senten el patriotisme, també amb paraules seves, com un “sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros” sinó a aquells que neguen la diversitat de pobles I cultures i que volen imposar la seva damunt de la dels altres.

Els informes no vacunen contra l'odi

Com una alenada d’oxigen ha vingut el darrer informe PISA sobre el nivell d’aprenentatge dels nostres estudiants. En un ambient més aviat pessimista pel que fa als resultats de l’educació, de xifres alarmants de fracàs escolar i d’abandonament dels estudis, sempre és gratificant trobar una dada positiva. I en aquest cas es tracta de l’informe més prestigiós en aquest àmbit. Segons el darrer informe PISA, doncs, Catalunya hauria millorat notablement els seus resultats en relació a l’anterior informe del 2006, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE i per sobre també de la mitjana espanyola.

Tot i que aquests estudis sempre cal analitzar-los amb cautela, és simptomàtic que els alumnes catalans estiguin més ben situats que la majoria dels espanyols també pel que fa a la comprensió lectora. Segons l’argumentació dels partits nacionalistes més radicals, el PP i Ciutadan’s, el sistema educatiu de Catalunya amb la immersió lingüística és nociu per a l’aprenentatge; i tot i així, els alumnes catalans superen la mitjana espanyola. Hom pot imaginar què passaria si no s’apliqués aquest model. O potser el que no volen és justament que els alumnes catalans superin la mitjana espanyola i de l’OCDE. Mirat objectivament, el fet que els alumnes catalans, com els bascos o els gallecs, hagin d’incloure una altra llengua amb una dedicació mínima del 10% de l’horari escolar, que ha d’anar en detriment d’altres àrees, seria normal que es reflectís en els resultats finals.

Algú ja s’ha afanyat a dir que aquest informe PISA tira per terra els arguments dels qui estan en contra de la immersió lingüística. Però això només seria cert, si aquests arguments es basessin en una suposada hipòtesi de defensa dels interessos dels estudiants. Però en el seu posicionament no hi té res a veure. PP i Ciutadan’s odien profundament la llengua i la cultura catalanes, i les combaten per tots els mitjans; prefereixen el sistema valencià que està donant resultats molt per sota de la mitjana de l’OCDE i que incompleix descaradament el propi Estatut. Qualsevol cosa que vagi en contra de la llengua catalana, encara que sigui en perjudici dels estudiants, sigui quina sigui la seva llengua d’origen. Ni aquest informe ni cap altre no farà conviar la seva actitud visceral d'odi contra el país.

La por a perdre el pols

És encara recel l’intent de prendre el pols a l’Estat protagonitzat per l’aleshores lehendakari Juan José Ibarretxe. Després de plantar cara i dir que ell faria valdre el principi democràtic de deixar que fossin els ciutadans els qui s’expressessin lliurement en un referèndum, i en base a la majoria parlamentària assolida a les urnes, es va arronsar a la primera. No va caldre cap declaració d’estat d’alarma ni d’excepció per part del Govern espanyol. Una simple nota del Tribunal Constitucional, per encàrrec del Govern espanyol, va ser suficient.

Està clar que algú pot dir que després d’aquell mal pas va perdre les eleccions per haver gosat plantar cara a l’Estat; però jo més aviat m’inclinaria a pensar tot el contrari, que les va perdre perquè la ciutadania basca es va adonar de la seva feblesa. Si no hagués fet el gallet i s’hagués mantingut en aquesta mena d’ambigüitat calculada, a l’estil dels convergents, sense acabar-hi de renunciar del tot però també sense acabar de fer mai el pas, potser no li hagués tan malament. És la mateixa por de l’Artur Mas. Pot afirmar que ell no renuncia al dret a decidir, però ell sap que no l’exercirà mai si no és amb el consentiment de l’Estat; és a dir, mai. Pot prometre exercir el dret a decidir en temes puntuals com la gestió de les infraestructures o el Concert econòmic, però ell sap tan bé com la resta de catalans que a tot estirar farà una tímida petició formal i segurament encara rebaixada, convençut igualment que la resposta serà negativa. I, aleshores, tampoc caldrà que el Govern decreti un estat d’alarma o d’excepció, ell tot solet ajupirà el cap i dirà compungit un “sí, senyor”.

En el cas dels controladors aeris va ser diferent. Ells van fer un veritable pols a l’Estat, pensant que, com en d’altres ocasions, el guanyarien. Als espanyols, als qui no tenen cap mena d’escrúpol per a subornar la justícia perquè il·legalitzi els partits polítics que no els convé, als qui utilitzen els titelles del Tribunal Constitucional per a desautoritzar el poble de Catalunya i negar-li el dret a existir com a tal, als qui se’n riuen de lleis i tractats internacionals quan no els són favorables, tampoc els va venir d’aquí a l’hora de tallar a la brava un conflicte com el dels controladors, bàsicament perquè els representava un desgast i un desprestigi excessiu. De què no serien capaços en el supòsit que uns polítics, ni que sigui en nom d’un país, els plantessin cara pretenent que la ciutadania exercís democràticament el dret a decidir. Per si de cas, l’Artur Mas ja no parla ni del dret a decidir ni del Concert econòmic.

Joan Manuel Tresserras, el nou full de ruta

La primera vegada que vaig parlar amb Joan Manuel Tresserras, que s’estrenava al capdavant del Departament de Cultura, em va fer molt bona impressió. És de les poques vegades que m’he trobat amb algú del Govern que s’interessa més pel projecte en si que per les subvencions o els tràmits administratius, amb una clara visió de país. Després, pel que sembla, la seva gestió no ha estat tan brillant com calia esperar de la seva capacitat i saber fer. Diuen que bona part de la culpa és d’algun dels seus més immediats col·laboradors; en qualsevol cas, també era responsabilitat seva nomenar-los o rellevar-los.

Amb tot, que l’actual direcció d’Esquerra hagi confiat en ell per a elaborar un nou full de ruta que faci possible el redreçament del partit pot ser una bona notícia. El lògic hauria estat que com a mínim el President i el Secretari General haguessin presentat de forma immediata la seva dimissió. Això hauria facilitat la feina de recompondre la nova estratègia a seguir i buscar les persones més idònies per a la direcció. Fins i tot sense prejutjar que les mateixes persones no poguessin tenir-hi un paper rellevant, encara que no fos el que hi han tingut fins ara i que ens ha portat al desastre. No sé per què a Esquerra, però en general en el món de la política, resulta tan difícil fer un relleu serè, de comú acord. Jo no parlaré mai, com fan alguns, de traïdors ni d’espanyolistes pel fet que Puigcercós, i amb ell tota la Direcció nacional, hagi comès errors monumentals que ens han portat a la situació d’ara. Simplement reclamo quelcom tan elemental com la seva substitució al capdavant del partit, perquè no té cap sentit pretendre que els qui ens han enfonsat al pou siguin els mateixos que ens en vulguin treure; amb quina credibilitat?. Però això no vol dir que no puguin ser persones vàlides per a continuar al partit, i en llocs de responsabilitat; contràriament també al que ells mateixos han fet amb Carod Rovira, o van forçar a fer a Joan Carretero.

No ho tindrà fàcil, en Joan Manuel Tresserras. Primera, perquè aquesta mateixa setmana Joan Ridao ja marcava un camí o full de ruta a seguir; que no diu res de nou, però que ja condiciona l’encàrrec que es pugui fer a l’encara Conseller de Cultura. Segona, perquè la mateixa direcció, en no haver dimitit, estarà molt més interessada en refer la seva imatge, i continuarà condicionant el posicionament de la majoria de quadres, i més ara que n’hi ha molts que esperen i confien tenir un lloc a les llistes municipals. I qui es mogui no sortirà a la foto. És l’estil que denunciava aquests dies el també encara Conseller Josep Huguet, quan afirmava que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta. I, malgrat tot, potser cal donar un marge de confiança a Joan Manuel Tresserras, i potser no només perquè traci les línies mestres del nou full de ruta, sinó perquè les dirigeixi.

Aena, privatització? Liquidació!

L’episodi dels controladors aeris és una mostra més de la pèssima gestió dels aeroports espanyols. Està clar que el desafiament d’aquest grup privilegiat ha tingut tots els elements propis d’un sabotatge i d’un xantatge inadmissible, i que seva és tota la responsabilitat del desastre ocasionat, el perjudici a particulars i a empreses, i la mala imatge per al país. Però això no treu que si s’ha arribat a aquesta situació és per la incompetència d’un Govern i d’una empresa com Aena a qui no ha importat ni el dèficit escandalós de les seva gestió, sinó només vetllar pels interessos d’unes determinades empreses privades, amb seu a Madrid, naturalment.

No fa pas tant temps que es van asseure a la banqueta dels acusats un grup de treballadors inculpats per haver ocupat les pistes d’aterratge de l’aeroport del Prat. Si la llei s’apliqués amb el mateix criteri, havent-hi hagut una actitud i unes conseqüències molt més greus, haurien de caure una munió de sentències condemnatòries; però, tothom sap que això no serà així. Els seus privilegis inclouen també una aplicació de la Justícia a la seva mida. A tot estirar que hi hagi algunes sancions relativament lleus, en relació als seus astronòmics sous, o algun càstig exemplar per a algun cap de turc, i encara probablement pactat. Però, en tot cas, Aena hi té la seva responsabilitat, perquè ha permès que aquesta situació degenerés fins a límits insospitats. La gestió centralitzada ha demostrat des de fa temps que és un desastre, excepte per a les butxaques d’alguns accionistes i per a algunes empreses per a qui, amb els diners de tots, es va fer la nova terminat de Barajas, per exemple. I si ara el Govern parla d’una possible privatització no és perquè estigui interessat en millorar l’eficàcia i la rendibilitat econòmica i social dels aeroports, sinó únicament perquè necessita diners com sigui.

La privatització anunciada apunta tenir les pitjors traces. L’Estat es reservaria el 51% de l’accionariat d’Aena, per tal de mantenir-ne el control, i evitar cap gestió personalitzada dels aeroports que podrien fer la competència a Barajas. Es mantindria, doncs, aquesta visió centralista segons la qual tots els aeroports de l’Estat són meres plataformes de suport a l’aeroport de Madrid. Així, es mantindran tots els inconvenients de tenir una gestió pública estatal, sense els possibles avantatges d’una privatització, atès que les empreses privades sempre hi seran en minoria. L’Estat en traurà una liquiditat immediata, s’assegura que no se li escapi el control de l’aeroport del Prat, i a més tindrà l’excusa perfecte per deixar per a la Generalitat un paper residual. És el preu d’estat sotmesos a un Estat que ens és hostil, també en això.

On són els independentistes?

No hi ha ningú que sigui capaç d’aturar aquesta bogeria? Els ciutadans ja han emès el seu veredicte, i ara toca gestionar el mapa polític que ens han deixat. ¿Com és possible que encara hi hagi qui estigui intentant de provocar l’adversari, que no ho havia d’haver estat mai, en lloc d’aprendre la lliçó?. Fa feredat veure i llegir l’espectacle que encara ens ofereixen, ara ja no tant els líders com des de les bases, els qui no volen assumir els errors comesos i prefereixen entestar-se en la perversitat dels altres, amb insults i desqualificacions a dojo.

La lectura que jo faria del resultat electoral no és tan catastròfica des del punt de vista nacional, si tenim en compte que una part important del vot independentista s’ha refugiat a CiU; i, per tant, el tenim allà. Ja sé que no podem ser tan il·lusos com per pensar que els convergents ens portaran, ni que sigui per un altre camí, cap a la independència, perquè hores d’ara ja no es recorden d’aquell crit excessivament eufòric de 'Mas President, Catalunya independent''. Però tampoc té cap sentit que es digui que ha estat la victòria pura de l’autonomisme, en el sentit més pejoratiu del terme, i que l’independentisme s’ha reduït a la representació de catorze diputats, o pitjor encara els que diuen que ha quedat marginat al grup mixt, i molt menys que s’hagi quedat fora de l’arc parlamentari. CiU no farà grans passes en ferm, entre altres coses perquè no té cap força potent al davant que li empenyi, però probablement tampoc en farà enrere.

D’entre les pèssimes anàlisis que hem pogut escoltar aquests dies hi ha la dels qui s’esquincen les vestidures argumentant que la societat catalana ha girat l’esquena al projecte sobiranista. Són els qui vénen a dir que el país s’ha equivocat, perquè prefereix la dependència a la llibertat, que prefereix la corrupció (magnificant i generalitzant el cas Palau) a l’honestedat. De fet ja ho havia dit temps enrere Joan Carretero: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. De cap de les maneres. Aquell milió i mig de persones que aquest estiu cridava independència hi continua essent i no s’ha begut l’enteniment. Defensar que en lloc de votar opcions netament independentistes i d’una honestedat irreprotxable, han preferit fer-ho per uns traïdors tacats a més de corrupció, diu molt poc precisament d’aquests dirigents independentistes. CiU, sense acabar de donar mai el pas, ha sabut mantenir vives les esperances que en un futur, vés a saber quan, no es descarta optar per la via independentista. Una oferta poc engrescadora a priori si no fos perquè la resta d’ofertes independentistes encara mereixien menys confiança, pels seus propis errors.

Tothom té clar que la davallada o el fracàs electoral ha tingut en la seva divisió un dels elements clau, perquè els errors d’Esquerra es podien haver compensat amb l’aparició d’una nova força política. Però tan bon punt hom formula la proposta conseqüent de retrobar punts de confluència, rebroten els personalismes, les actituds sectàries, les revenges i els ressentiments. Unitat de l’independentisme, sí; però amb exclusions d’entrada, que sumades ens retornen a la mateixa situació.

Com deia la setmana passada, per mi no era cap objectiu alleugerir la patacada d’Esquerra, ni que Solidaritat o Reagrupament entressin o no al Parlament. L’objectiu era l’avenç del conjunt de l’independentisme, inclòs el que hi ha dins de CiU i inclòs el sobiranisme que s’amaga dins d’IC-V i fins i tot dins del PSC. La poca traça dels uns ha permès que majoritàriament l’independentisme es refugiés a CiU. Si l’objectiu és fer avançar el país cap a la independència, hauríem de fer mans i mànigues per refer l’espai que representen Esquerra, Solidaritat i Reagrupament. I per a aquest objectiu, les batalletes particulars no tenen cap mena d’interès.