Un odi mal correspost

El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans.

A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És cert que a darrera hora es va rectificar, però això no treu que d’entrada s’hi neguessin i fessin mans i mànigues per evitar-ho. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. I ja no parlem de l’actuació deliberadament delictiva dels cossos de seguretat del camp del Bernabeu que es dedicaven a requisar les banderes que consideraven políticament incorrectes des de la seva ideologia; exercien estrictament de policia política, requisant les estelades i deixant passar les altres.

La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta. Costa d'entendre

Cadascú arrossega la seva creu o la llosa del passat

Els socialistes catalans sembla que han decidit que ni Zapatero ni cap dels membres del Govern espanyol, inclosa la Carme Chacon, no participin en la campanya electoral de les municipals a Catalunya. Com sempre, no és tan important el fet en sí com les raons que intenten donar-hi ells mateixos; en el benentès que quan algú ha de mentir és perquè té vergonya d’esgrimir simplement la veritat.

Deia Hereu, amb el cinisme que el caracteritza, que aquesta decisió venia motivada perquè tractant-se d’unes eleccions locals els socialistes volien donar relleu als seus candidats en lloc d’anar a buscar patums de fora. I en les anteriors municipals no calia donar relleu als candidats? I en les eleccions catalanes no hi ha necessitat de donar relleu als candidats? N’hi ha que no tenen vergonya o es pensen que la gent és imbècil. Els socialistes saben que la imatge del Govern espanyol és la imatge dels futurs perdedors, i ja en tenen prou amb la seva com per a incorporar-hi la dels altres. Amb l’afegitó que, a més, la imatge del Govern espanyol, amb els socialistes catalans inclosos, és també la imatge de l’administració hostil que ofega les finances de Catalunya, que ens nega uns serveis i unes inversions que tenim pagats a l’avançada, que són la principal causa de la crisi de la qual no hi ha manera de sortir, i que a més ens menysprea constantment. Portar a la campanya electoral el Zapatero, el Rubalcaba o la Chacon seria el viu reflex de l’autoodi: voteu-nos, que us acabarem d’escanyar!.

I és que cadascú carrega amb la seva creu. Perquè tampoc crec que faci cap gran favor la presència en campanya de segons quins dirigents d’Esquerra, aquells que en el seu moment no van saber reconèixer els seus errors i no van tenir la valentia de dimitir. Per això mateix a Barcelona Esquerra prefereix presentar-se sota un altre nom, i per això mateix la premsa afí a CiU no es cansa d’anomenar el tripartit, com si encara estigués en vigor. I és que la llosa del passat encara pesa.

Ni els de les Rambles ni els de la Moncloa

Jugant-se-la amb els tril·leros de les Rambles, hom té tots els números per a sortir-ne escaldat. Són prou hàbils fent anar la boleta d’una banda a l’altra fins a marejar a qualsevol, com per fer-li creure que els ha descobert el truc. I aquesta, com en d’altres jocs i estafes, és la clau del seu èxit: fer creure a la víctima que és capaç de guanyar-los la partida. De manera que, quan se’n va amb la cua entre cames i la butxaca buida, encara té un cert remordiment de culpa: per haver intentar enganyar-los i per ser tan babau com per a creure-s’ho.

I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.

No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.

Va de fusions o de liquidacions?

Ja fa un cert temps que se’ns presenta com un dogma que la competitivitat passa forçosament pel creixement i per les fusions. L’argument és que una empresa més gran podrà afrontar el futur en millors condicions. Quan es parla de països, això evidentment no és així: els països capdavanters en benestar, en renda per càpita, en qualitat de vida, són estats de mida mitjana més aviat petita, a l’estil del que podria ser Catalunya o els Països Catalans. Es pot caure en l’infantilisme, està clar, de creure que si anem plegats amb Espanya (i per què no amb els Estats Units, per exemple?) tenim més possibilitats de participar, i de guanyar, el mundial de futbol o de treure més medalles olímpiques. Està clar que llavors, el qui guanya no és Catalunya, sinó un altre.

En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.

És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.

La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima.

La farsa del republicanisme francès

Sovint, des d’Esquerra, es fa bandera del republicanisme. Res a dir; em sembla del tot correcte i adient. Però hi ha un problema: què vol dir el republicanisme? Una pregunta que potser no caldria però que cal fer-se perquè aquesta és també una de les banderes de l’Estat francès. I és per això que penso que el concepte de republicanisme, si no l'expliquem molt millor, no vol dir res. A França, per exemple, entenen com a principi republicà la discriminació dels seus ciutadans en funció de la seva llengua; de manera que de cap de les maneres es pot reconèixer els mateixos drets a un ciutadà de parla no francesa, que a un altre de parla francesa, considerat superior per naturalesa.

Ho deia no fa gaire el cap de política lingüística de França, Xavier North: “és impossible reconèixer els drets lingüístics als parlants del català”. Contràriament, seria una atrocitat que atemptaria contra els més elementals principis del seu republicanisme que no es reconeguessin els drets lingüístics als parlants de francès. Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona; i això en nom del republicanisme!. Però és que el mateix senyor Xavier North ho acabava de reblar: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Una concepció de la lingüística que faria avergonyir qualsevol persona mínimament decent; que invalidaria a qualsevol per a optar a un càrrec polític, i més si ha de tocar temes relacionats amb les llengües; que traspua una intolerable legitimació de la violència, intolerable almenys per als qui creuen en els drets de les persones com a element fonamental del republicanisme.

Després de deixar clar que l’Estat francès no pot fer res per a canviar l’estatuts de la llengua catalana (una dialecte segons la seva versió, ja que el català no disposa d’exèrcit), ell mateix com a responsable de la política lingüística de França reconeix que a tot estirar aspira a alentir el procés de desaparició de la llengua catalana. I això que darrerament es va introduir en el text constitucional francès la menció de les llengües anomenades regionals, com el català, el basc, el bretó o el cors, com a patrimoni de l’Estat francès. És absolutament fals que la Constitució francesa impedeixi un major reconeixement de la llengua catalana, com afirma el senyor North; altres territoris francesos disposen d’unes normatives més favorables a les llengües pròpies, com és el cas dels corsos. El republicanisme francès és una pura farsa.

La no independència no és viable

Per més que vagin sortint estudis i veus autoritzades d’arreu que remarquen els avantatges que tindria per als catalans el fet de disposar d’un Estat propi, el fet és que des de la pròpia administració i la majoria dels partits polítics els costa molt fer un plantejament clar i net sobre la possibilitat de la independència. En qualsevol altra circumstància, i especialment des del món empresarial, s’exploraria a bastament les possibilitats i els avantatges de prendre una o altra opció; qualsevol empresa, entitat o administració responsable ha de valorar les diferents possibilitats que se li ofereixen, encara que sigui per acabar rebutjant-les.

Fins i tot des del punt de vista espanyol, i valorant que les polítiques fetes des d’una sola administració o des de diverses administracions al capdavall se suposa que estan al servei del mateix conjunt de persones, seria lògic que l’Estat s’ho plantegés. Encara que només fos com a hipòtesi, i, si voleu, per a tenir els arguments adients per a rebutjar-ho. Amb una Catalunya i un País Basc independent, els mateixos ciutadans actualment de l'Estat espnayol que ara estem representats a les institucions europees per l’única administració espanyola tindríem una major representació tant a la Comissió europea com al Parlament d’Estrasburg; i el mateix s’esdevindria en altres institucions internacionals com les Nacions Unides o la UNESCO, per exemple; Catalunya i el País Basc passarien, probablement, a ser contribuents nets, com Alemanya, a la Unió europea, mentre que Espanya passaria a ser receptora de més recursos dels que rep ara. Però, no. Tant a Catalunya com a Espanya prefereixen no plantejar-s’ho i no disposar de cap estudi seriós sobre els avantatges o els inconvenients de partir l’Estat espanyol en dos o tres estats més. Es prefereix mantenir una política feta des de l’estómac, sense cap ombra de racionalitat. Probablement, perquè si es fessin aquests estudis, uns i altres arribarien a la conclusió que és millor, i més rendible per a tots, partir peres.

Amb tot, també s’ha de dir que cada vegada hi ha més polítics, economistes i intel·lectuals que s’hi van aproximant, encara que sigui a nivell intuïtiu. Cada vegada més, el terme independència es veu com a més plausible, com a menys utòpic, com a més centrat, com a menys forassenyat. L’altre dia era el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell qui afirmava que “la independència és viable econòmicament”. Ja és molt que es digui des del Palau de la Generalitat. El que passa és que em sembla que es queda molt curt i, sobretot, es deixa la versió contrària: El que és inviable econòmicament és mantenir-nos dins de l’Estat espanyol.

Totes les peces del trencaclosques

Tenim una clara sensació que en els darrers anys s’ha avançat molt. De la marginalitat i la utopia més absoluta s’ha passat a la centralitat i a la més que versemblant viabilitat. Els qui provenim de velles militàncies com les del PSAN sabem què vol dir predicar en el desert, ser vist com un ésser estrany que predica utopies estratosfèriques, tenir la sensació de formar part d’un reducte a extingir del tot allunyat de la realitat del país.

Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible.

Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres. No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme.

Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt.

Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat.

Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable.

Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta. El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.

Amics extravagants. Aznar té raó

Ho deia l’ex President del Govern espanyol José Maria Aznar: Gaddafi és un amic; una mica extravagant, això sí, però un amic. I no entenia com es podia bombardejar un amic, a no ser que fos per les seves extravagàncies. Fins i tot al PP s’han hagut d’amagar i intentar fer veure que no sabien de què anava, mentre que la resta de partits s’hi ha abonat de valent. Com es pot dir que un terrorista com aquest és un amic? O com es pot qualificar d’extravagàncies les atrocitats comeses per aquest dictador?

Però, Aznar té raó. Gaddafi va passar de ser un terrorista a un bon amic d’Occident que obrí el pas als seus pous de petroli. La diferència entre un terrorista i un amic, i això els jutges ho saben perfectament, no és en cap cas el nombre de víctimes que ha estat capaç de produir (Gaddafi en dos mesos n’ha provocat molts més que en tota la història d’ETA), ni molt menys la intencionalitat de les seves accions (la intencionalitat d’ETA és molt més digna i respectable que la de l’amic de l’Aznar), sinó simplement la capacitat de generar beneficis per als amics. A cap jutge se li acudiria encausar José Maria Aznar per fer apologia del terrorisme (al capdavall les víctimes no deixen de ser nordafricanes, deuen pensar els jutges), com a cap jutge se li acudiria obrir un procés per esbrinar qui ha venut armes a l’amic terrorista.

D’aquí que el mateix Aznar es defensés dient que ningú entendria que el Govern socialista hagués venut armes, i no pas unes armes qualssevol, a un règim terrorista. Unes armes pensades expressament per a atacar la població civil, de la mateixa manera que altres Governs espanyols han venut armament i material antidisturbis a dictadures d’arreu del món. Els jutges poden discernir entre estadistes i terroristes en funció dels beneficis polítics i econòmics que produeixen, però els ciutadans del carrer l’únic discerniment que podríem arribar a fer és el de la intencionalitat i l’abast de les seves accions; i, en aquest sentit, el nivell d’indignitat de Gaddafi i dels seus amics és molt superior al dels etarres.

Una crisi tan greu com la dels noranta

Des de fa un cert temps, sembla que els mitjans de comunicació, suposo que per encàrrec dels polítics, s’han proposat fer dels ciutadans de carrer veritables experts en economia. Ens parlen amb la més absoluta naturalitat del FROP, de la pressió dels mercats, dels fons de competitivitat, del dèficit fiscal i de tants altres termes que, de ben segur, la comprensió dels quals a la majoria se’ns escapen, almenys pel que fa a la seva incidència real en la crisi que patim, que d’això sí que hi entenem tots.

No crec que hi hagi un interès real en formar els ciutadans en termes d’economia. Més aviat, penso que tenen l’objectiu, força assolit per cert, d’interioritzar la idea de crisi en el sentit que els convé. Ara, ja, en qualsevol tertúlia de cafè o de perruqueria es poden sentir veus compungides i resignades lamentant-se d’haver estirat ells més el braç que la màniga per haver fet cas del consell del banc i de la caixa a l’hora de demanar un crèdit, d’haver tingut la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats per haver un viatge extra a l’estiu, o d’haver abusat dels serveis públics per acudir a urgències per una afecció no tan greu. Han aconseguit que ens sentim culpables de la crisi, quan els especuladors i mals gestors causants de la crisi es conxorxen per legislar a tort i a dret a favor seu i es reparteixen extraordinaris dividends, primes i sous multimilionaris. I si algú gosa dir que les retallades socials i en els serveis bàsics són abusives és ràpidament qualificat d’irresponsable.

I per reblar el clau ens tornen a inundar de xifres, aparentment irrefutables. El nivell d’endeutament de l’Estat i de la Generalitat havia arribat a quotes altíssimes, semblants a les de l’any 1993; el dèficit de la sanitat que es va trobar el Govern d’Artur Mas era gaire bé tan elevat com el que es va trobar el tripartit l’any 2003; la morositat per impagaments d’hipoteques supera el 6%, una xifra a la qual no s’arribava des del 1995.... I quina diferència hi ha, doncs, entre aquesta crisi i la dels noranta? Oh, és molt diferent, diuen, no es pot ni comparar. Entesos.

Més que fer, s’ha d’ostentar que es fa

La notícia va saltar de seguida: CiU, quan encara no ha acabat d’aprovar la supressió de l’impost de successions per a les grans fortunes, es disposava a rebaixar també l’IRPF per als més rics. Naturalment, tots els partits mínimament progressistes van posat el crit al cel. Com podia ser que en plena crisi en què es demana tota mena de sacrificis als ciutadans, i sobretot als qui tenen menys recursos, s’emprenguin mesures per afavorir els qui ja s’aprofiten de la situació de crisi per a fer el negoci rodó.

També amb molta celeritat el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell, s’afanyava a desmentir que tinguessin intenció de fer-ho mentre s’estigui en la situació d’emergència en què ens trobem. De fet, no deia que això fos un disbarat que a ells no se’ls acudiria mai, sinó que de moment ho ajornaven; per tant, la intenció hi és, sens dubte. No sé si encara queden votants de CiU, ingenus, que es creuen aquella tonteria de la transversalitat; per a CiU la transversalitat vol dir aprofitar els vots i els diners dels ciutadans amb menys recursos per a fer polítiques que afavoreixin als més adinerats. Sabent de la impopularitat de la mesura, que a més agreujaria encara més la crisi, algú es pot demanar quin interès pot tenir-hi per afavorir aquesta minoria privilegiada... i no se m’acut cap més resposta que la necessitat de saldar algun deute contret com un hipotètic suport econòmic al partit.

Però, fins i tot així, continua essent inexplicable la maldestre acció d’insinuar el tema si després resulta que no hi ha la intenció de tirar-lo endavant, de moment. Una possibilitat és que deixessin anar el globus sonda per calibrar el nivell de resposta que els aconsellés deixar-ho per més endavant o abordar-ho tot seguit. Amb el convenciment que l’única possibilitat és que hi hagués reaccions en contra, perquè fins i tot els beneficiaris de la mesura, probablement tenen un xic més de pudor i de vergonya, i no gosarien fer-ne ostentació. I aquí hi deu haver la clau, de caire més psicològica, que explicaria la necessitat o només de fer polítiques descaradament de dretes sinó sobretot fer-ne ostentació.

El dèficit ecològic és insostenible

Sembla ser que aquesta setmana hem arribat ja a consumir els recursos naturals que el país és capaç de generar en tot un any. És el que s’anomena “dèficit ecològic”. Les nostres societats necessiten molts més recursos dels que el país, per ell mateix, pot arribar a produir, i en canvi genera molts més contaminants dels que pot absorbir. Això ho mesura la New Economics Foundation (NEF), un organisme independent format per experts d’arreu del món que intenta convèncer o conscienciar la població de la necessitat de reduir la sobreexplotació del planeta.

Temps enrere, la sobreexplotació dels països rics es compensava amb l’escassa explotació que en feien els més pobres; però això també s’ha acabat, i ara és el conjunt del planeta el que es troba en dèficit ecològic. Davant d’aquest fet que ens certifiquen els experts podem fer diverses coses: una primera és negar-ho en rodó i argumentar que això són històries com les del canvi climàtic, que no cal fer-ne cabal; una altra possibilitat, molt semblant a l’anterior, és admetre la validesa dels estudis, verbalment i de cara a l’opinió pública, però no fer res per a posar-hi remei; una tercera, que tampoc difereix tant de les anteriors, és fer proclames a favor del consum responsable (ens referim al consum ecològic), elaborar propostes de llarg abast, celebrar grans convencions mundials, etc. per acabar arribant a la conclusió que la majoria de les mesures són inviables perquè ens farien perdre competitivitat; una darrera opció seria, naturalment, creure’ns-ho i actuar en conseqüència. Però això vol dir trencar amb els esquemes i plantejaments actuals, i segurament tocar els interessos dels grans poders econòmics. Ës a dir: res de res.

No hi ha cap govern de cap país que tingui la més mínima intenció d’afrontar el tema. I passa com amb les centrals nuclears: els partidaris de les centrals nuclears honestos haurien de dir als ciutadans que val la pena de córrer el risc, com el del Japó, tenint en compte que probablement a ells no els tocarà mai, a canvi dels enormes beneficis que produeixen a les companyies. I aquí també els Governs honestos haurien de dir-nos que no val la pena de fer-hi res, no fos cas que perdéssim competitivitat i també grans beneficis, total per evitar un desastre ecològic que potser ni tan sols nosaltres no arribarem a veure (almenys els que ja tenim una certa edat). Els problemes dels nostres fills, al capdavall, seran el seu problema.

BILDU, innocència o ingenuïtat?

A darrera hora una nova coalició abertzale ha presentat les seves candidatures de cara a les eleccions municipals al Paí Basc. BILDU, però, és una formació basada en l’afeblida EA, més el grup Alternativa i independents abertzales; és a dir que es parteix d’una formació que fins ara, no solament havia estat legalitzada i havia participat en tota mena d’eleccions, sinó que havia format part del Govern d’Euskadi. I els seus responsables s’han afanyat a dir que aquesta vegada no podran impedir que es presentin perquè “no trobaran res”, referint-se a trobar alguna excusa per invalidar les seves candidatures.

És difícil de saber si l’Estat està disposat a donar un pas més en la seva política repressiva contra el poble basc, o si aquesta vegada ho deixarà passar encara que només sigui per a calibrar la seva força en unes eleccions que en principi no posen en perill el Govern dels nacionalistes espanyols. En qualsevol cas, la innocència dels representants de BILDU sembla excessiva. Afirmar que l’Estat no podrà impedir que es presentin pel fet que estan segurs que no trobaran en la coalició cap vincle amb ETA, em sembla una temeritat. De vincle amb ETA tampoc en van trobar cap a l’hora d’il·legalitzar SORTU; i de res va servir que els impulsors de SORTU fessin l’esforç de seguir fil per randa tot el que marca la Llei. La Llei va ser feta per impedir la presència dels abertzales en les institucions basques, i no hi té res a veure la condemna o no del terrorisme. De manera que seguint l’esperit de la Llei es va poder il·legalitzar SORTU i ara es pot fer el mateix amb BILDU. La Justícia espanyola, actuant per encàrrec dels dos partits espanyols, no té cap necessitat de buscar proves ni arguments jurídics per a aconseguir el seu objectiu. Des del moment que BILDU apareix després d’haver fracassat la temptativa de SORTU, i des del moment que expressa la seva voluntat d’assolir la independència del País Basc, no li servirà de res condemnar la violència o excloure de les llistes persones que puguin tenir, encara que sigui remotament, alguna vinculació amb el món de Batasuna.

La llei de partits especifica clarament, que cal que els partits condemnin la violència, i també diu que es mantenen els drets civils de les persones que formaven part dels partits il·legalitzats. Però això són bajanades que qualsevol tribunal espanyol es pot passar pel forrro si interessa que no es presentin. L’optimisme dels representants de BILDU em sembla tan excessiu que suposo que és fingit, per tal d’oposar més resistència a una hipotètica voluntat dels partits espanyols de deixar-los, també a ells, fora de les institucions basques.

Els farols del senyor Nadal

El tema de l’endeutament, el dèficit pressupostari de la Generalitat i els plans d’austeritat està prenent un aire entre grotesc, ridícul i demencial. El Govern espanyol, sabent que el seu nivell endeutament és el que sobrepassa els límits establerts per la Unió europea i que és molt superior al de les autonomies, intenta carregar-los el mort; més que res per obtenir el mateix objectiu que els populars: la recentralització de l’Estat, per la via de l’asfíxia econòmica.

Amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya, xifrat en 21.000 milions, en tindríem de sobres per a cobrir totes les previsions financeres d’aquest any, que poden pujar a uns 11.000 milions, sense necessitat de cap mena de retallada i encara que en quedarien 10.000 més per a reduir l’endeutament de la Generalitat el doble del que ens exigeix el Govern espanyol. Però tenim un Govern que no s’acaba de creure ni el que diuen tots els estudis sobre el dèficit fiscal, ni els pronòstics més rigorosos sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, ni tan sols el seu propi programa electoral i de govern que parla d’un hipotètic “Pacte fiscal”. Perquè resulta que amb qui s’hauria de fer el pacte és amb aquest Govern espanyol, tant se val que porti l’etiqueta de socialista o de popular, que es nega fins i tot a complir les seves mateixes lleis, fetes a mida dels seus interessos. L’Estat estrangula econòmicament Catalunya, quedant-se una part important dels nostres recursos, i després encara té la barra de venir amb exigències i de retreure’ns un endeutament excessiu. Per postres, el mateix Estat que no vol saber res ni del dèficit fiscal ni de pactes de cap mena. es nega a pagar el deute contret formalment i establert per llei, l’anomenat fons de competitivitat.

Ha de ser molt evident el tema que fins i tot el cap de l’oposició, el socialista Joaquim Nadal, hagi sortit dient que faran costat al Govern d’Artur Mas, en la reclamació d’aquests diners que ens corresponen. Ha estat un acte valent per part seva, potser perquè sap que també els socialistes catalans hauran de fer neteja i la seva carrera política pot haver arribat a la seva fi. Però ha anat més enllà i ha gosat aventurar que el paper dels 25 diputats del PSC a Madrid, ni que sigui per una sola vegada, aniran a favor de Catalunya, en contra dels interessos del PSOE. Ha estat un farol? Hi ha algú que es cregui que els diputats del PSC_PSOE es jugaran el seu escó per defensar els interessos catalans?

Retallades socials i sobiranistes

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En una mateixa setmana, CiU s’ha abstingut davant de la proposició de Llei sobre la Independència, per tal que aquesta fos rebutjada i no haver de debatre-la ni tant sols en Comissió, i ha rebutjat la moció també de SI que reclamava el Concert econòmic i la convocatòria d’un referèndum abans de presentar la proposta a Madrid. La lectura més simple, des del punt de vista independentista, és clara: CiU no vol anar més enllà de l’autonomisme actual. Una lectura que, si bé pot ser el primer que ens surti de dins, hem d’admetre que tampoc és del tot ajustada a la realitat.

És cert que la Llei d’Independència no equivalia a votar la declaració d’independència, sinó a emprendre un procés decidit cap a aquesta fita; i que això, amb les esmenes que hi hagués pogut introduir CiU en la Comissió parlamentària, hauria permès allargar-ho fins a la següent legislatura com a mínim, i continuar plantejant mentrestant el tema del pacte fiscal. De manera que, en contra de les excuses que va donar per tal d’afavorir el vot negatiu del PP-PSC-C’s, no hauria contradit en absolut el seu programa electoral presentat per aquesta legislatura. I és cert també que la moció de Solidaritat sobre el Concert econòmic gaire bé no representava res més que un compromís en ferm del que havia promès CiU en campanya electoral, encara que ells l’anomenaven pacte fiscal.

Però també ho és que cap grup majoritari, enlloc, no acostuma a acceptar propostes de l’oposició, i menys quan es tracta d’un grup petit, que li marquin el camí a seguir, encara que aquest camí coincideixi plenament amb el seu.

Fins i tot fent un esforç per creure que l’estratègia de CiU consisteix en no aixecar la llebre abans d’hora, proposar el tema del dret a decidir en un aspecte tan important com l’econòmic, i en tot cas en una segona fase abordar definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació, costa d’entendre el rumb del nou Govern. Costa d’entendre la submissió del Govern d’Artur Mas en matèria econòmica a les exigències del Govern espanyol, que no s’aplica per a ell mateix les mesures d’austeritat i de retallades socials, tot i tenir un endeutament proporcionalment molt més elevat que el de Catalunya,. Una submissió, a més, que està portant el caos en dos serveis bàsics com el de la sanitat i el de l’ensenyament.

D’una banda, tenim un Conseller de Sanitat que parla en futur de les mesures a prendre quan sap perfectament que aquestes mesures els hospitals ja les estan aplicant, amb un greu deteriorament de la qualitat assistencial. I en l’àmbit de l’ensenyament el desconcert és majúscul, amb canvis d’opinió d’un dia per altre, deixant en anècdotes irrellevants les maragallades del seu predecessor. Afirmar que les retallades no aniran en detriment de la qualitat del servei públic és un insult a la intel·ligència.

Les protestes dels sectors implicats, més que no pas dels partits polítics de l’oposició, entre altres coses perquè el PSC és còmplice i impulsor d’aquestes mesures a través del Govern espanyol, estan prenent força i calant ràpidament en l’opinió pública catalana. Fins i tot Xavier Trias comença a posar-se nerviós en veure que tot plegar pot aigualir-li la festa.

De manera que, fent l’esforç de creure en una estratègia sobiranista de CiU, encara que més alentida i menys ambiciosa del que voldrien molts independentistes, molt ens temem que aquesta política de retallades salvatges als serveis bàsics pot acabar afectant no solament la qualitat dels serveis, que això ja és dóna per descomptat, sinó la seva pròpia estratègia sobiranista. Difícilment, podrà sostenir el Govern una pressió com la que està provocant amb les seves polítiques antisocials; i, en tot cas, poden invalidar les futures propostes nacionalistes com la de reclamar un pacte fiscal.

Un pacte fiscal que CiU presenta fal·laçment com la seva proposta estrella per a aquesta legislatura, en el sentit d’aplicar el dret a decidir, quan ells saben que és del tot inviable. Inviable perquè el futur Govern del Partit Popular el rebutjarà de ple, i obligarà Mas a una altra rendició, com ja va fer amb l’Estatut. Però que a més és d’impossible aplicació per aquesta legislatura, simplement per una qüestió de calendari: CiU no vol plantejar-ho fins després de les eleccions generals, i CiU es nega a buscar el suport previ de la ciutadania mitjançant un referèndum que n’avali la proposta, de manera que un cop haurà començat la negociació i abans no haurà constatat que la proposta és rebutjada per Madrid, ja serem a finals de legislatura.

Tenim mala peça al teler.

Debat il·legal?

Hi ha gent a qui traeix el subconscient, o és que ja té el desvergonyiment de deixar anar les bajanades sense el més mínim sentit del ridícul. Com és possible que un parlamentari arribi a dir que hi ha debats il·legals. En un Parlament democràtic tot s’ha de poder debatre, des de la monarquia a l’existència de Déu, passant per la independència de Catalunya, per suposat.

No entenc com el nacionalista radical Albert Rivera, de Ciutadans, pot arribar a dir una ximpleria com aquesta. Fins i tot des d’una perspectiva estrictament espanyola, de nacionalisme espanyol recalcitrant com s’ho mira ell, la Constitució preveu mecanismes per a ser reformada. I se suposa que per a reformar la Constitució primer se n’ha de parlar, s’ha de debatre i s’han de formular les propostes. Per tant, el debat sobre una hipotètica llei d’independència és perfectament legal, a part de legítim és clar. La votació d’aquesta setmana no era per a aprovar cap llei d’independència sinó per donar via lliure a la seva discussió en Comissió parlamentària, on els diputats podrien redactar-la de la forma que creguessin més oportuna. Seria llavors quan algun tribunal espanyol podria invalidar la Llei, si considerés que no s’ajusta a la legalitat espanyola. Aleshores podria obrir-se un conflicte de legitimitats. Però el debat mai pot ser delictiu com afirma aquest grup de l’extrema dreta espanyola.

Els feixistes es caracteritzen precisament per això: per donar per suposat a l’avançada que, com que ells no toleraran determinades idees o exercicis de llibertat, ja està prohibit parlar-ne. És el que deia Miquel Martí i Pol “han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire”.

Les raons del no a la independència

Està clar que davant de qualsevol proposta hi poden haver posicionaments diversos. Jo puc creure que hi hagi nacionalistes catalans que aspirin a la independència i que hi hagi nacionalistes espanyols que optin per l’unionisme, com puc creure que hi hagi opcions intermèdies. O puc creure que hi hagi independentistes que creguin que ja n’hi ha prou i que hem de proclamar la independència de forma immediata, mentre que d’altres optin per cercar el moment oportú o per anar assolint cotes de sobirania de forma gradual. El que no em sembla admissible és que per a defensar qualsevol d’aquestes posicions s’hagi de mentir o falsejar la realitat.

És absolutament fals que els socialistes o els populars creguin que el futur d’un país no el pugui decidir ell mateix. No és pas el que diuen quan es tracta de reclamar Gibraltar, on en el millor dels casos acceptarien que fossin els mateixos gibraltarenys els qui decidissin, però mai que ho haguessin de decidir tots els britànics. Ni és el que van creure quan es van separar les repúbliques bàltiques o quan es van separar Eslovènia, Croàcia o Bòsnia-Herzegovina. Dir, com feien la Tura i l’Albert Rivera, que en tot cas s’hauria de reformar la Constitució espanyola és una tremenda absurditat, i ells ho saben perfectament: mai, arreu del món, no s’ha produït un procés d’independència perquè el propi Estat central hagi decidit canviar la seva constitució. Tots els processos d’independència o s’han produït a través d’una revolta violenta, que no és l’opció catalana, o s’han produït perquè el poble en qüestió ha fet ús del dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles.

Una altra cosa és la viabilitat econòmica o els beneficis i perjudicis que reportaria la independència. Tots els estudis seriosos indiquen que una Catalunya independent seria un país més pròsper que no pas ara, no sé si seria tan optimista com l’economista del FMI que vaticinava que seria un dels més rics del món, però sí que podria ser un país com Dinamarca, Noruega, Finlàndia o Eslovènia. Els estats amb percentatges més alts de benestar per a la població no són els més grans, sinó aquests de mida mitjana.

Abans d’ahir, al Parlament, no hi havia el bàndol dels independentistes i el dels unionistes, amb els esporuguits entremig. Sinó els qui deien i votaven el que realment creien que seria bo per a Catalunya, els qui havien de mentir per a sostenir el seu nacionalisme espanyol, i els qui calculaven els riscos personals i de partit que podia tenir la seva decisió.

L'abstenció de CiU a la negació del dret a la independència

No deu haver sorprès a ningú l’abstenció de CiU al Parlament per tal d’aturar la tramitació de la Llei de declaració d’independència. Ja ho havien anunciat, és evident que no ho tenien ni en el seu programa electoral, ni en l’horitzó polític, ni estaven disposats a assumir el risc que això podia suposar per a les seves carreres polítiques. És més, penso que han estat conseqüents amb el seu plantejament de sempre: no fer mai passes endavant, si no són evidents i amb garanties d’èxit, però anar deixant la pastanaga de l’ambigüitat per no tancar-se les portes a nous escenaris.

De fet, no és que CiU s’hagi abstingut davant de la proposta de Llei presentada per Solidaritat, sinó que s’ha abstingut davant de les esmenes presentades pels nacionalistes espanyols. Podria entendre’s que en el moment de votar-se la proposta de Llei, CiU hagués optat per l’abstenció al·legant la manca d’oportunitat, la manca d’un consens més ampli, o el que fos, però CiU el que fa és no dir ni sí ni no a la negació del dret a la independència, de manera que el Parlament aprova aquesta negació. Perquè no oblidem que les esmenes a la totalitat presentades pels nacionalistes del PSC, PP i Ciutadans, el que fan és aturar la tramitació de la llei. És a dir que ahir no es discutia si s’aprovava o no la Llei sinó si s’acceptava la seva tramitació, i per tant si passava a la Comissió Parlamentària corresponent, on s’haurien pogut discutir els termes de l’articulat i fer-hi les esmenes oportunes. Podien haver rebutjat les esmenes a la totalitat i reservar-se per a la Comissió Parlamentària el debat pròpiament de la llei i arribar, si hagués estat el cas, a un mínim acord, encara que fos per certificar que no s’hi renunciava per més endavant.

Ara, hi haurà qui tornarà a marcar una línia per a separar els bons i els dolents de la pel·lícula: els nacionalistes espanyols situen l’abstenció de CiU en el bàndol catalanista, mentre que sectors de l’independentisme interpreten que CiU el que ha fet és alinear-se amb l’espanyolisme. Sincerament, ni una cosa ni l’altra. Titllar CiU, així globalment i de forma taxativa, com a no sobiranista per aquesta votació és tant com admetre que l’independentisme està en franca davallada, cada vegada més minoritari; cosa que no crec que s’ajusti a la realitat.

A Unió, que s’ho facin mirar

El tema no és pas nou, és clar. Ja ve de lluny el malestar al sí d’Unió Democràtica no només pel posicionament polític tan personal del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, que sovint no encaixa ni amb els postulats del partit, sinó per la seva manera prepotent i autoritària de dirigir la formació demòcratacristinana. Imposicions de candidats, exclusions i caceres de bruixes entre els dissidents són pràctiques habituals a UDC. Tenen un líder molt més ben valorat a fora, sobretot en cercles del nacionalisme espanyol, que no pas a casa; però els militants es troben atrapats perquè, si bé no poden estar d’acord amb les ambicions personals de Duran i Lleida, aquest monopolitza el capital polític d’Unió, fins al punt que sense ell no està gens clar quin podria ser el seu futur.

Duran i Lleida, preocupat bàsicament per la seva imatge a Madrid, s’ha volgut distanciar del moviment de les consultes amb arguments tan simples i forassenyats com els que donava a Jordi Pujol quan aquest va emetre el seu vot per la independència: ell, en actiu, ha de tocar de peus a terra. El que no deia és que el seu tocar de peus a terra, és a dir la seva especulació per escalar a Madrid, significa defensar una posició absolutament utòpica i inviable com és el federalisme o el trobar un encaix a Espanya. Després va fer una crida als seus militants a la no participació en la consulta adduint que la independència no forma part del projecte polític d’Unió, cosa absolutament falsa en la mesura que UDC es declara partidari d’un Estat propi per a formalitzar una Confederació amb Espanya. Ja s’ha vist que la seva crida no va ser obeïda per alguns dels destacats dirigents d’Unió: el diputat i alcalde de Vic responia amb un al·legat a favor de votar per la independència, així com el Secretari general d’Universitats i recerca, Antoni Castellà. La vice presidenta del Govern també va optar per desobeir Josep Antoni Duran i Lleida, encara que més discretament. Que el seu vot fos afirmatiu o negatiu ja és una altra qüestió; l’important d’aquestes consultes és reivindicar el dret a decidir, a emetre el nostre vot, ja que des del moment que s’accepta el procés també s’accepta el resultat democràtic que en pugui sortir.

Suposo que la mar de fons devia córrer a l’interior d’UDC. I la venjança de Duran i Lleida ha estat de la pitjor mena. Ha hagut de ser ell mateix que anunciés públicament el sentit del vot de la vicepresidenta Joana Ortega. Si ella tenia intenció de divulgar-ho, el lògic hauria estat que fos ella mateixa qui ho fes. Però, no. Duran i Lleida afirmava aïrat davant els mitjans de comunicació que ell revelava el vot de la seva companya de partit senzillament perquè li donava la gana. No es tractava de donar a conèixer el sentit d’un vot, sinó de deixar clar davant l’opinió pública que ell manté el control del partit, i que pot humiliar a qualsevol que en discrepi, perquè “li dóna la gana”. A Unió tenen un problema: sense Duran, el seu futur és incert; amb Duran, és el que a ell li dóna la gana.

Garzón, caçat amb les pròpies armes

La Justícia va fent el seu curs. I Baltasar Garzón veu cada vegada més a prop el dia que haurà de seure al banc dels acusats. No se’n deu saber avenir, pobre. Ha passat de ser el jutge estrella a ser perseguit per la Justícia; i ja té tres causes pendents. També hi deu haver un sector de la població espanyola ben desorientat. Garzón era la seva estrella, aquell home que perseguia independentistes i veia etarres a tot arreu, aquell que era capaç fer detenir Pinochet, d’investigar els crims del franquisme o de destapar casos de corrupció com els del cas Gürtel. La imatge d’aquell home que semblava estar per damunt del bé i del mal es desmunta, i no li falten seguidors que es manifesten a favor d’ell i que consideren injustes moltes de les acusacions que se li fan.

I bé, la Justícia espanyola és com és. Per a decretar la il·legalització de partits, tancar diaris euskalduns, o condemnar per delictes d’opinió, a la justícia espanyola no li calen proves ni arguments jurídics massa sòlids. N’hi havia prou amb dir que tots els qui reclamen la llibertat del poble basc formen part de l’entramat d’ETA, que encara que condemnin la violència com mana llei ells interpreten que els abertzales no ho fan de tot cor, mentre que els Tribunals europeus censuren i condemnen sovint l’Estat espanyol per manca de garanties judicials, per procediments injustos, per no investigar les denúncies de tortures, o per ordenar sense justificació el tancament de mitjans de comunicació... Però ells, i Garzón el primer, anaven segurs que podien fer i desfer al seu aire.

Però, heus aquí que Garzón, que tenia carta blanca segons quin sector polític tocava, ha topat amb matèria reservada. Una cosa és ficar-se amb un ex dictador de l’altre costat de l’Atlàntic i l’altra pretendre condemnar la violència del franquisme, el moviment terrorista i criminal més important del segle XX a Espanya; una cosa és perseguir menudalles a dreta i a esquerra i l’altra tocar de ple el niu de corrupció que és el Partit Popular. I aquí, la mateixa Justícia se li ha girat en contra. Quan llegeixi els arguments que dóna el jutge instructor del seu cas, Alberto Jorge Barreiro, per les escoles telefòniques del Gürtel, ell com a jurista es pot posar les mans al cap escandalitzat; tan escandalitzat com quedaven altres juristes en veure les seves instruccions i les seves sentències quan anava contra el món abertzale.

Segons el jutge instructor, Garzón es va servir de les escoles telefòniques “per tal d’obtenir informació rellevant que no tenia seguretat de poder obtenir mitjançant la utilització de mitjans lícits", i amb això pretenia “obtenir dades reservades per afavorir l'èxit de la investigació” que li “proporcionava un domini complert de l'evolució de la causa"... El delicte gros, i ell ho sap, és haver-se ficat amb el poder. Quan algú insinua que un etarra va ser rematat per la policia en una ambulància, s’argumenta que davant dels Etarres no s`ha d’anar amb tants miraments ni formalismes legals, el que importa és la seva detenció o la seva anihilació.

Garzón, per un moment, va oblidar-se de la seva pròpia convicció que no tots els delictes es mesuren amb el mateix raser.

Dempeus per la salut pública

Dissabte a la tarda vaig a una manifestació en protesta per les retallades en la sanitat. El Govern diu que ha de fer estalvis, que ha de reduir la despesa, i el més fàcil és fer-ho sobre els serveis basics, la sanitat i l’ensenyament. Prescindint de l’oportunitat, dels problemes que pot generar, i de la injustícia que representa, és d’allà on se’n pot treure el pessic més gran; i si, a sobre, es pot beneficiar la privada, per a la dreta millor que millor.

D’entrada em trobo amb un vell amic, comunista de tota la vida; ja retirat, continua amb el seu activisme de sempre i em dóna una octaveta que crida a posar-nos “dempeus per la salut pública”. Reconec que no em sento amb ànims per a encetar noves lluites fora del meu àmbit més proper, però no deixa d’admirar-me el seu esperit combatiu, el mateix que tenia ara fa uns quaranta anys quan va iniciar-me en el món de la política. I trobo altres amics dels de sempre, amb qui podia compartir moltes coses i, pel que es veu, també aquesta disconformitat amb les polítiques agressives del nostre Govern contra la sanitat pública.

Però, ai làs. Una mica més enllà hi ha també un conegut ultradretà, ex militant de Fuerza Nueva. Un personatge sinistre que havia menyspreat la democràcia, també el dret de manifestació, i a qui importava un rave la sanitat i l’ensenyament públics; ara, segur que també. La seva motivació no té pas res a veure amb la nostra. Ell hi és com a pre campanya de les eleccions municipals. En polítiques socials segur que és molt més proper a les polítiques de CiU que a les nostres.

Però no era pas l’únic; a la manifestació hi ha també militants del PSC, que com a partit comparteixen la mateixa visió, i la impulsen des del Govern espanyol: per a fer front a la crisi i garantir els beneficis de la banca i de les grans empreses cal retallar l’Estat del benestar. No pas l’Estat, sinó el benestar. Per als qui creuen que cap altre món és possible, cap altre que el dictat pels poders financers, les rebaixes de sous i de pensions i la reducció dels serveis bàsics són inevitables.

Estic en contra de les retallades perquè crec que tota la crisi econòmica és una conxorxa muntada des de dalt per a retallar els drets dels treballadors, i per tal que la patronal, la dreta de sempre, la que representen tant CiU com el PSC-PSOE o el PP, recuperi l’esperit del capitalisme salvatge que la força democràtica i de la societat els havia obligat a suavitzar. Jugant al seu joc, la política de CiU no és pas pitjor que la del tripartit, simplement és més conseqüent i, potser, eficaç.