LINGUAMUNDI: Una diversitat amenaçada

Sempre s’ha dit que al món hi havia unes sis mil llengües. Una diversitat lingüística i cultural que forma part del patrimoni de la humanitat, i que avui es troba greument amenaçada. Aquesta pot ser una de les conclusions del diccionari LINGUAMUNDI. No es tracta de dir que hi ha algunes llengües amenaçades, sinó que són la majoria de les llengües les que estan amenaçades. I tampoc és que això s’esdevingui davant la passivitat dels governs i de les institucions internacionals, sinó amb la seva complicitat.

Pel que fa al nombre de parlants, el panorama lingüístic general el podríem resumir en:
- 76 llengües tenen més de 10 milions de parlants
- 213 llengües tenen entre 1 i 10 milions de parlants
- 160 llengües tenen entre mig i 1 milió de parlants
- 206 llengües tenen entre 250 mil i mig milió de parlants
- 345 llengües tenen entre 100.000 i 250.000 parlants
- 955 llengües tenen entre 25.000 i 100.000 parlants
- Unes 3.000 llengües tenen entre 200 i 25.000 parlants
- La resta tenen menys de 200 parlants, estan pràcticament extingides o no se’n tenen dades (sempre es tracta, en tot cas, de llengües amb pocs parlants).

Tot i que el nombre de parlants no és l’únic indicador per mesurar la capacitat de supervivència d’aquestes llengües, podríem resumir a grans trets que de les 5.970 llengües vives existents
- Unes mil es poden donar per mortes, a curt termini (encara que algunes puguin sobreviure mentre es tracti de comunitats tribals que viuen aïllades).
- Tres mil més tenen molt poques possibilitats de sobreviure, entre curt i mitjà termini, perquè el nombre de parlants fa inviable la seva supervivència en un món globalitzat, en tant que comunitat lingüística,.
- Un miler més ho tenen molt difícil de sobreviure, a no ser algun cas especial en què disposin d’Estat propi o d’una consciència i vitalitat cultural molt forta, donat que es tracta de comunitats lingüístiques inviables des del punt de vista de la indústria cultural, o com a llengües de cultura.
- Del miler restant, una meitat haurien de poder sobreviure, i l’altra meitat dependrà de les mateixes circumstàncies de tenir un Estat o estructura política pròpia, o de tenir una consciència cultural molt arrelada.

Ens trobaríem, doncs, davant d’una situació en què a curt i mitjà termini poden desaparèixer fàcilment tres quartes parts del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: un diccionari de 6.616 llengües

Ja està disponible una primera versió del diccionari LINGUAMUNDI. Un diccionari on-line que conté 43.883 entrades per a 6.616 llengües i 10.292 dialectes. Es tracta d’una base de dades , creada amb la voluntat de mantenir-la constantment renovada i actualitzada. El diccionari ofereix la possibilitat de consultar-lo de formes diferents: hi ha un primer llistat alfabètic que es pot filtrar segons si es volen consultar només les llengües, si es volen consultar tant les llengües com els dialectes, o si la consulta es vol fer a partir del llistat complet, tenint en compte que hi ha llengües que tenen diferents denominacions, i fins i tot diferents grafies que podrien fer-les il·localitzables.

A partir d’aquest primer llistat del diccionari, on hi ha les dades bàsiques de classificació lingüística i de parlants, es pot accedir a la fitxa completa de la llengua o dialecte on s’hi pot trobar, quan n’hi ha, informació sobre el seu nom original, la seva denominació en altres llengües, les variants dialectals, els llocs on és parlada, el seu estatus d’oficialitat, l’alfabet, dades sociolingüístiques i sociopolítiques, i finalment algunes fonts documentals. Evidentment, en molts casos la informació de què es disposa és més aviat escassa, en alguns ni tan sols està clara la seva existència com a llengua independent o com a dialecte, o hi ha dubtes sobre la seva classificació lingüística, els censos lingüístics en la majoria són inexistents i cal fiar-se d’estudis o estimacions d’autors concrets... De manera que, sovint s’opta per posar les diverses versions o dades de què es disposa encara que puguin ser contradictòries.

El diccionari LINGUAMUNDI permet també fer una cerca a partir de les famílies lingüístiques, amb els seus grups corresponents, o a partir dels països. D’aquesta manera hom pot constatar l’extraordinària diversitat lingüística de països com Papua Nova Guinea, Brasil, Nigèria o Indonèsia, així com la quasi inexistència de països monolingües. D’altra banda, és possible també destriar entre llengües vives i llengües extingides, xifra que s’incrementa dia rere dia. Igualment, hom pot classificar les llengües per nombre de parlants, amb totes les reserves que cal fer en aquest cas donat que no sempre hi ha dades fiables, ni les dades de què es disposa corresponen als mateixos anys, ni els criteris per a fer-ho són els mateixos.

En qualsevol cas, és una eina oberta a la participació de tothom que vulgui fer-hi les seves aportacions amb noves dades, esmenes o suggeriments, que en qualsevol cas sempre seran benvingudes.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: diccionari de les llengües del món

S’ha culminat una primera fase d’un projecte que té ja uns anys de recorregut. Es tracta de l’elaboració d’un diccionari de les llengües el món, amb la voluntat de ser una base de dades que es vagi actualitzant i perfeccionant permanentment. Linguamundi té, doncs, la finalitat de recollir, des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la diversitat lingüística del planeta.

En aquests moments, un cop completada la primera exposició pública de les dades disponibles, Linguamundi conté 43.883 entrades, que corresponen a 6.616 llengües i 10.292 dialectes.

Linguamundi no fa recerca primària, sinó que es limita a aplegar i sintetitzar informacions diverses, de manera que el diccionari inclou versions i dades diferents, a vegades fins i tot contradictòries, sense que això pressuposi que es donin per vàlides o definitives.

Linguamundi és un projecte obert que s'anirà completant a mesura que es disposi dels recursos necessaris, i a mesura que es vagi disposant de nova informació actualitzada. És per això que qualsevol aportació que ens pugueu fer, en forma de comentari, subministrament de dades, suggeriment o esmena, serà benvingut. El diccionari permet fer una cerca pel nom de la llengua, per la família lingüística, pel país on es parla i pel nombre de parlants. A més dels noms de les llengües, el diccionari inclou els noms dels dialectes, amb els diferents glotònims per a cada cas, així com amb diverses formes ortogràfiques emprades. El glotònim principal que apareix per a cada llengua o dialecte és el corresponent a la llengua catalana, ja sigui amb una denominació consolidada o bé com a proposta nostra de denominació.

Podeu consultar-lo a http://www.linguamundi.cat/

Bono: Qui avisa no és traïdor

José Bono va haver de deixar el seu ministeri perquè aleshores podia ser un destorb per a la política d’aliances de Zapatero. Però les coses han anat com han anat, i ara els socialistes espanyols volen competir amb el PP en ultranacionalisme espanyol. I aquí hi encaixa prou bé l’ex ministre de Defensa i probable nou President del Congrés. A nivell espanyol, està per veure qui guanyarà aquestes eleccions, però és evident que la batalla ideològica l’han guanyada els populars, ja que han aconseguit arrastrar els socialistes cap a les seves posicions. I el retorn de Bono amb les seves intempestives declaracions n’és una bona mostra.

Ja ha advertit que, si ell és President del Congrés dels Diputats, no hi permetrà l’ús del català, ni de cap altra llengua que no sigui la seva. I, en la seva ignorància supina, ho fa emparant-se en la Constitució que juren o prometen tots els Diputats. Quan la Constitució espanyola no diu enlloc les llengües que es poden utilitzar a les sessions del Congrés, cosa que depèn exclusivament d’un reglament intern de la Cambra. De fet el que vol dir és que els socialistes vetaran qualsevol intent de reformar la institució amb la pretensió que s’hi puguin expressar en igualtat de condicions tots els diputats, i que hi sigui respectat el principi de respecte a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat (que sí que figura a la Constitució). Ell és fidel al vell lema de “una, grande y libre”.

Més preocupants, encara, són les seves afirmacions sobre la il·legalització de determinades formacions polítiques basques. Sense embuts, afirma que “amb evidències o sense” ell ja hauria procedit fa temps a escombrar del panorama polític els abertzales. No és que els tribunals espanyols necessitin gaire proves ni evidències, però com a mínim fan el simulacre d’encetar un procés per tal d’aparentar una sentència imparcial. I en una mostra més de la seva incoherència és capaç d’afirmar que "la gent indecent no ha d'estar en política". Doncs, què hi fa ell reincidint-hi?

Qui avisa no és traïdor, i Bono no amaga ni les seves fòbies anticatalanes ni el seu tarannà antidemocràtic. Digueu-li “fatxa, cavernari, ultra, ...” el que vulgueu, menys traïdor. La Chacon i companyia ja poden explicar el que vulguin, però s’ha de tenir molt d’estómac per a declarar-se demòcrata (allò de progressista ja fa temps que està oblidat) i compartir files amb un individu com aquest.

El català no és una llengua més

De tant en tant, apareixen notícies o comentaris sobre l’escassa, o nul·la, atenció que rep el català a Espanya. Ara ha estat el torn de la Asociación Diversidad y Convivencia, creada a Màlaga per José Antonio Sierra, ex director del Instituto Cultural Español de Dublin. Concretament ha demanat, en vistes a les eleccions, que els partits polítics incloguin en els seus programes l’ensenyament del català, del basc i del gallec en les universitats i escoles d’idiomes d’arreu de l’Estat. De fet, fa pocs mesos ja va tenir una resposta negativa per part de la Junta d’Andalusia que considera que no cal incloure aquestes llengües en la xarxa de les Escoles Oficials d’Idiomes.

Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda.

No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.

I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una Nació sense Estat” (tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.

Vot nacionalista, del partit que sigui

Si més no sembla curiosa la crida que ha fet el fins ara senador i ara candidat número dos per CiU al Congrés, Pere Macias: “Vota un candidat del partit que sigui, però vota un candidat nacionalista”, ha vingut a dir. Una formulació que podria venir de qualsevol independent, ja sigui indecís respecte a la millor opció, ja sigui dels qui valoren el resultat electoral en el seu conjunt, o dels qui si poguessin votarien conjuntament més d’una formació política. Però, no. La frase tenia trampa. I suposo que no li permetran que escampi excessivament el missatge, perquè se’ls podria girar en contra.

En realitat, Pere Macias, es referia només al Senat. Imagino que el seu càlcul és que molts militants d’Esquerra tenen molt clar que han de votar els seus candidats dins de la coalició d’Entesa, amb socialistes i Iniciativa, però no tant a l’hora de marcar la creueta sobre un candidat d’aquestes altres dues formacions. I si els convergents en poden esgarrapar algun, deu pensar en Pere, tot això que tindrien. Un càlcul, val a dir, que també deuen fer militants d’altres grups.

La pregunta, però, és: i aquest raonament, perquè no el fem també pel que fa a les votacions al Congrés?. Per mi, l’important no és que ERC tregui un diputat més o un diputat menys, sinó que Zapatero necessiti el vot català (i aquí hi incloc tant CiU, ERC com IC) per continuar a la Moncloa. Recordem el desastre de plantejament que va fer el Julio Anguita, quan s’entretenia a fer pinça amb el PP: el seu partit va treure algun diputat més, és cert, però va ajudar a donar el triomf a Aznar. El seu partit va cobrar unes nòmines de més, però el país va fer un pas enrere.

Naturalment, Pere Macias diria que això només és vàlid per al Senat perquè allà es marca la creueta sobre noms concrets en no tractar-se de llistes tancades. Llistes tancades per la voluntat expressa de tots els partits, més preocupats per la seva llista (per les seves nòmines) que pel país. Però és que, a més, en el cas del Congrés més d’un convergent podria pensar que per votar Duran i Lleida més val donar el vot a un candidat veritablement nacionalista.

Vaja, que en època electoral els candidats han de discursejar cada dia, i és relativament fàcil que tot d’una pixin fora de test.

La confiança en els polítics i la CCMA

Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics s’omplen la boca de frases políticament correctes en el sentit d’animar a la participació dels electors, o de lamentar després la baixa participació. I, a la vista de l’elevat abstencionisme, unànimement els polítics tenen un rampell d’autocrítica fent-se la promesa de treballar, a partir de llavors, per a recuperar la seva credibilitat.

Però tot seguit, i també per unanimitat, continuen treballant amb una eficiència i tenacitat encomiables per a mantenir la classe política ben allunyada de la ciutadania, fomentar el passotisme envers la política i, al capdavall, incrementar la xifra dels qui no creuen que valgui la pena anar a votar.

Ho hem vist ara amb la CCMA. Inicialment, tothom tenia clar que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual havia de ser un organisme independent que fos capaç de dirigir els mitjans de comunicació institucionals amb el màxim de rigor periodístic i sense posar-los al servei de cap partit polític. En contra de l’opinió general de la ciutadania, dels professionals i de la societat civil, els partits polítics han fet pinya per tal de garantir que l’organisme sigui un espai d’estricta competència partidista.

Enlloc de nomenar professionals acreditats, s’han posat d’acord de seguida en repartir-se el pastís de la comunicació, alhora que col·locaven (amb un bon sou, està clar) alguns dels seus excedents. Llevat del president, el periodista Albert Saez, la resta no deixen de ser comissaris polítics amb l’única funció de garantir els interessos de partit. Lamentable.

Està clar que les cúpules dels partits es refien de dues coses: que una part important de la població (encara que sigui només a l’entorn del 50 o del 60 per cent) anirem a votar igualment per la candidatura menys dolenta; i que l’altra 40 o 50 per cent que no anirà a votar representa equitativament l’arc parlamentari, de manera que ningú en surt més beneficiat que els altres. I així les coses, els importa un rave la participació i la credibilitat del gremi, si ells poden anar vivint de la moma.

Publicitar la publicitat

La notícia podia semblar irrellevant: “El PSPV denuncia que l'Ajuntament de València gasta 146.000 euros en publicitar una iniciativa a la qual destina 30.000”. Lògicament, cal pensar que a l’Ajuntament de València li interessava més la imatge pública que els reportava poder dir que tenia una iniciativa, que la mateixa iniciativa. No conec el tema, però no m’estranya gens que passin coses així perquè això es repeteix constantment, i no només a l’Ajuntament de València. Diguem que els socialistes no són pas tan innocents com per a poder tirar la primera pedra.

Només cal repassar el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona en matèria de publicitat institucional. D’ençà de l’arribada d’Hereu a l’alcaldia, abans de les eleccions municipals, l’Ajuntament tripartit va duplicar la despesa en publicitat que tenia pressupostada. I no estem parlant de xifres relativament modestes com els 146.000 euros que denuncien els socialistes valencians, sinó de xifres milionàries. L’Ajuntament de Barcelona no va voler donar mai xifres oficials sobre les despeses reals en imatge pública, ja que a part de les formalment pressupostades, moltes altres activitats municipals incloïen el seu apartat publicitari. En el seu moment es van publicar xifres estimatives de més de 20 milions per a la campanya de Barcelona batega, que incloïa el conjunt de campanyes publicitàries generals de l’Ajuntament.

Recordem per exemple la publicitat que va fer, a nivell de televisió, tanques i premsa escrita, d’una guia de Barcelona que de tota manera ja es repartia gratuïtament a tots els barcelonins. Publicitat, doncs, absolutament injustificada. O aquesta darrera campanya televisiva en què fins al dia abans de Reis ens anunciaven que Barcelona es preparava per a celebrar el Nadal.

Quan un partit és a l’oposició critica aquestes pràctiques d’autobombo, però tan bon punt obté una quota de poder s’hi aplica com el qui més. Només caldria veure la quantitat de revistes i publicacions que han endegat les diferents administracions, inclosa la Generalitat, que es renoven a reprenen cada vegada que hi ha un canvi de titular al Departament, i que tenen un interès i una utilitat realment molt escàs. Quantes vegades no se’ns omple la bústia de publicacions institucionals d’aquesta mena, que van directament a la paperera, sense treure’ls l’embolcall (hauríem de separar el plàstic del paper per ser ecològicament correctes?), amb la resta de propaganda comercial.

Amb tot, no sóc pas del qui creuen allò de “qui sigui innocent que tiri la primera pedra”. Perquè aleshores els polítics no podrien criticar-se mai entre ells, i la seva acció encara quedaria més impune.

La deriva del Departament d’Educació

De cop i volta, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, el Departament d’Educació apareix amb la proposta de crear uns Centres d’acollida per als nouvinguts, com a pas previ per a integrar-se a l’escola. D’entrada, sembla una proposta forassenyada que va en la direcció contrària a les línies d’escola inclusiva que es propugnaven des del mateix Departament; però sobretot és una mostra de mal govern en la mesura que la iniciativa és fruit de la improvisació, sense haver consultat prèviament els sectors implicats i els experts en el tema.

Tal com s’ha plantejat inicialment sembla una barbaritat. Els nens nouvinguts, fonamentalment, el que necessiten és poder-se relacionar amb el seu entorn, amb els nens de la seva edat. És possible que hi hagi problemes, a nivell dels professionals de l’ensenyament, per saber com tractar aquests casos dins de les aules, però no n’hi ha massa a nivell dels nens que de seguida troben la manera d’entendre’s i de relacionar-se.

Una altra cosa seria que aquells alumnes que arriben a mig curs, abans d’anar directament a l’escola, passessin uns dies, màxim dues o tres setmanes, en uns centres on se’ls donés els quatre coneixements bàsics; però, no pretendre, com s’ha dit, esperar a què aprenguin la llengua i la realitat del país. Però aquesta mena d’immersió accelerada seria molt millor que es pogués fer dins de l’escola, compartint ja des del principi la major part del temps i de l’espai amb els qui han de ser els seus companys de classe. Diguem que no hi fa res que en el primer mig curs, en què acaben d’arribar, es perdin classes comunes de qualsevol àrea per tal de reforçar els coneixements bàsics en aules d’acollida, però el que no es poden perdre són les entrades i sortides, les hores del pati, les hores de joc i de trobar-se amb els companys. Senzillament, es tractaria d’ampliar a primària, i reforçar, les aules d’acollida.

La proposta del Govern de la Generalitat (perquè no és la proposta d’un tal Ernest, sinó del responsable d’Educació d’aquest Govern) ha topat amb el rebuig unànime dels sindicats i, en el cas de Vic, dels directors de les escoles públiques. És possible que, davant d’aquesta reacció, el Departament es faci enrere, comenci a matisar la seva proposta, i a adaptar-la al sentit comú, al que diuen els experts i al que pensen els professionals del ram.

Però això s’ho haurien de fer mirar; perquè ha estat un mal pas propi d’un mal governant que no sap què té entre mans, i que ha improvisat potser fruit d’un rampell irresponsable. Algú més responsable que ell hauria de pensar si al capdavant del Departament hi ha la persona adequada.

Mentrestant, i per altres temes, els sindicats de l’ensenyament ja han anunciat una vaga per al proper dia 14 de febrer.

Equidistàncies d’ERC, o del PSC-PSOE?

Tant la direcció d’ERC com la de CiU han mostrat el seu acord, en línies generals, a la proposta de llei de consultes populars elaborada pel Centre d’Estudis Sobiranistes. La coincidència dels dos partits nacionalistes s’ha posat en evidència en moltes altres ocasions davant de qüestions fonamentals de caràcter general i de defensa del país. Aquesta llei que hauria de permetre a Catalunya celebrar Referèndums i, per tant, avançar decisivament en l’exercici del dret a decidir, seria fàcilment consensuable entre ambdues forces polítiques, però de ben segur que caldrà vèncer les reticències dels socialistes, sense els quals probablement la llei no tirarà endavant.

Coincidim en aquells aspectes fonamentals per al país, però la realitat que s’entesten a fer prevaldre és tota una altra.

Sembla que hi hagi una voluntat expressa (per part de tots, inclosa ERC) de fer pivotar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra, deixant l’aspecte nacional com a qüestió marginal. Sempre s’ha dit que, per l’ideari nacionalista i d’esquerres, el partit republicà tan aviat troba coincidències en alguns aspectes amb CiU com en d’altres amb el PSC. Allò de l’equidistància. Però a vegades sembla que el partit frontissa, el que tan aviat pot pactar amb els uns com amb els altres, sigui el PSC; i nosaltres li fem el joc quan els convé.

Quan es tracta de defensar temes socials, com ara la proposta del Conseller d’Educació sobre Centres d’integració per a immigrats, els socialistes troben el suport de CiU a l’Ajuntament de Vic, mentre que la direcció d’ERC, socis de govern, hi està en contra. I és el mateix que passa amb altres iniciatives de caràcter ecologista o de defensa del territori, com ara la MAT, el Quart cinturó, la prioritat de TGV enfront de rodalies, etc. en què ERC i IC-V es queden en minoria. I, a nivell espanyol, quan es tracta de tocar els temes clau d’identitat de la nació espanyola, socialistes i populars esdevenen una sola veu.

Naturalment que hi ha temes puntuals de sensibilitat social, de polítiques d’esqeurres, en què ERC pot sentir-se més còmode amb els socialistes que amb els convergents. Però cal posar a la balança una cosa i l’altra per veure si la nostra equidistància o la dels socialistes és real. Perquè a l’hora de la veritat, en els grans temes econòmics les posicions entre socialistes i convergents aquí, o entre socialistes i populars allà (on s’acusen mútuament de copiar-se els programes) divergeixen ben poc; en els grans temes de defensa de la identitat espanyola, de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, les posicions dels socialistes i dels populars són idèntiques; mentre que en els grans temes de defensa del país, com ara la proposta presentada pel CES sobre la capacitat de celebrar referèndums a Catalunya, hi ha moltes més coincidències entre ERC i CiU que amb els socialistes.

Aleshores, què posem a l’altre cantó de la balança, si els temes fonamentals de visió de país els tenim en un mateix platet?

Existeixen les fórmules legals?

El Centre d’Estudis Sobiranistes ha presentat públicament el que podria ser un projecte de Llei de Consultes Populars. Una iniciativa realment seriosa per la solvència de les persones que integren aquesta Centre, però sobretot amb una visió de transversalitat i de servei al país que ja voldríem que tinguessin els nostres representants polítics. Es tracta d’una proposta pensada com un aprofundiment de la democràcia en el marc de la més estricta legalitat, i per tant respectant l’actual Constitució i l’Estatut.

Però la pregunta és: existeixen fórmules legals per a quelcom que pot no interessar políticament als espanyols?

López Tena i López Bofill, màxims representants del Cercle d’Estudis Sobiranistes han remarcat que la proposta es cenyeix rigorosament dins dels paràmetres legals per tal que no pugui ser objecte d’ofensives polítiques. Per això basen el text en articles de l’Estatut que no han estat recorreguts davant del Constitucional.

No cal dir que aplaudeixo la iniciativa, però em sembla que el tema continuarà essent el mateix.
En primer lloc, perquè el Tribunal Constitucional i en general els tribunals espanyols (ho estem veient cada dia) no necessiten arguments jurídics per a sancionar, dictar sentència, emetre veredicte sobre el que sigui quan hi ha raons polítiques de partit que avalen unes determinades posicions. Hem vist resolucions que farien avergonyir a qualsevol jurista mínimament decent, i que els políticament correctes qualifiquen de “basades en argumentacions més polítiques que juristes”, perquè no gosen parlar directament de frau, corrupció, prevaricació...

Però en segon lloc, com passa també amb els processos o fulls de ruta que tenen oberts al Quebec, a Escòcia o en la consulta proposada per Ibarretxe al País Basc, al capdavall s’acaba dient que després caldrà negociar amb el Govern central la voluntat popular expressada en referèndum. En la proposta del Cercle d’Estudis Sobiranistes, ja la tramitació del referèndum o consulta popular hauria de ser autoritzada pel Govern espanyol (?), i en tot cas s’hauria de cenyir a temes de competència autonòmica.

Repeteixo que em sembla molt interessant la iniciativa, pel que té de proposta transversal i de voluntat d’esgotar totes les vies que ens permet la legislació vigent. Però entenc que al final sempre toparem amb la voluntat política dels espanyols, que poden expressar a través del Govern i les seves institucions, a través dels tribunals o a través de la força. I per a això, a ells no els calen gaire estudis jurídics. Em sembla fantàstic que ens dotem de raons jurídiques i democràtiques per a avalar les nostres posicions, però en algun moment o altre, si volem fer el pas cap a la independència, caldrà prendre decisions basades més en la legitimitat que en la legalitat.

La Justícia i la conxorxa preelectoral

Finalment, i no pas per casualitat ara, el Tribunal Suprem ha acabat condemnant el que va ser President del Parlament Basc Juan Mari Atutxa (PNB), i els seus companys de Mesa Gorka Knör (EA) i Maria Concepción Bilbao (EB), d’un delicte de desobediència per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, aleshores liderat per Arnaldo Otegui. A ningú escapa que aquesta és una més de les sentències polítiques, de caràcter preelectoral, amb l’únic objectiu de pressionar l’entorn abertzale i justificar la il·legalització d’Acció Nacionalista Basca, just abans d’iniciar-se la campanya electoral.

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) els havia absolt en una primera instància, però la sentència la va recórrer el sindicat d’extrema dreta “Manos Límpias”. Tant li fa que, la fiscalia no donés suport al recurs presentat, que hi hagi jurisprudència del mateix Tribunal Suprem en el sentit de no estimar recursos particulars quan la fiscalia demana l’arxivament del cas, o que també hi hagi tants altres precedents de no acceptar recursos particulars que no són part afectada en l’afer. Tant li fa. La sentència no té cap fonament que no sigui estrictament d’interès polític, en el sentit més partidista de la paraula.

A vegades, a Catalunya, hem reivindicat que hauria de ser un requisit indispensable per als jutges que volen exercir a Catalunya, el coneixement del Dret propi de Catalunya. Una reivindicació que lògicament no ha estat mai acceptada per una crosta judicial que no necessita de coneixements jurídics per a emetre sentències, perquè en té prou amb les motivacions polítiques de cada moment. I ara toca parar els peus al nacionalisme basc. La sentència en si és prou suau, tractant-se d’un “desacatament judicial”, perquè saben que si es recorre a instàncies europees, menys corrompudes, el cas es guanyaria fàcilment; tard, però es guanyaria. I del que es tracta no és de sancionar un hipotètic desacatament sinó d’influir en el moment polític actual.

D’aquesta parcialitat i instrumentalització de la justícia en veurem un nou capítol quan es procedeixi a la il·legalització d’ANB just abans de les eleccions, calculadament per tal d’impedir que el món abertzale no tingui temps de buscar altres vies per a ser presents en la contesa electoral.

Comença la subhasta

Engegada ja la campanya electoral, els partits polítics han començat la subhasta. Els dos grans partits espanyols fan les seves promesos, cadascú al seu electorat: el PSOE promet incrementar notablement les pensions més baixes, i els ultranacionalistes del PP pretenen saltar-se l’Estatut (tant el nou com l’anterior) imposant un nou sistema lingüístic a Catalunya. Probablement, el vot del PP és més un vot de ràbia, d’odi i de visceralitat “en contra de” que “a favor de” res.

També els partits catalans participen de la subhasta, encara que sigui en forma de posar condicions per a donar suport a uns o altres. Què es demanarà a canvi d’investir President?

Naturalment que a Catalunya hi ha prou coses per a posar a la balança, des de demanar que es compleixi l’Estatut (una condició inacceptable per a cap dels partits espanyols), fins a reclamar que es canviï el traçat d’alguna infraestructura, o que es modifiqui la llei de l’avortament. Aquí és on es veurà la veritable visió nacional dels partits.

Una cosa és reclamar la modificació o la correcta aplicació de lleis espanyoles, i una altra la competència per a fer nosaltres les nostres lleis. Una cosa és demanar diners per a una determinada infraestructura i l’altra és el traspàs definitiu d’aquesta infraestructura. Una cosa són millores puntuals i l’altra la consolidació de competències i d’autogovern.

Si en la Conferència de la Tardor ERC aprovava un text en el qual es posava especial èmfasi en la necessitat de construir estructures d’estat, ara hauríem d’actuar en conseqüència i aprofitar la nostra força a Madrid (la que sigui) de cara a aquest objectiu. I no perdre’ns en reclamacions puntuals, més o menys interessants, però que deixarien les coses tal com estan; tal com estan, però amb un govern espanyol més nostre perquè hauria satisfet algunes de les nostres demandes.

Ibarretxe: la seva victòria pot ser seva; el seu fracàs també serà nostre

És curiós que en cercles sobiranistes, quan es parla de les expectatives de Catalunya per acabar decidint lliurement el seu futur, es cita molt sovint el cas d’altres països que han lluitat o estan lluitant per la seva independència: des de Montenegro i Kosovo al Quebec, Flandes, Escòcia i, naturalment, el País Basc. Però tot seguit ens afanyem a dir que cadascú segueix el seu procés, i que no sempre són exportables els models d’alliberament que estan seguint tots ells.

Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.

És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible.

Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.

Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible.

És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar...). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres.

Ens ho mirarem des de la barrera?

Ibarretxe, sol a primera línia de foc

El discurs del Lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, ahir a Barcelona, va respondre a les expectatives creades. Un home segur d’ell mateix i de les seves conviccions, que genera confiança tant pel que diu com per la serenitat i l’aplom amb què ho diu. El seu discurs, doncs, era el previsible i potser no aportava gaire res de nou més enllà de l’escenificació de les complicitats existents entre el sobiranisme basc i el català. D’una banda, tres entitats o moviments sobiranistes catalans, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, en una acció conjunta com a organitzadors de l’acte van donar una lliçó de com actuar transversalment (unitàriament) identificant-se amb un projecte similar al nostre, i per tant recolzant-lo. De l’altra, una absència significativa i preocupant: el Govern de la Generalitat.

Gaire bé només per cortesia, sembla que tractant-se d’una conferència del President del Govern basc, a la primera fila hi havia d’haver una representació del Govern català. Després posarem el crit al cel si els diputats bascos no recolzen una moció de censura contra una ministra pel caos ferroviari; però quan és hora de fer-los costat, no en un tema puntual (i marginal, malgrat la importància que puguin tenir els trens de rodalies), sinó en l’exposició d’una proposta global de modificar substancialment les relacions amb l’Estat que ens afecta directament com a país, aleshores el nostre Govern desapareix del mapa. Ni tan sols van tenir la delicadesa de rebre i d’entrevistar-se amb el Lehendakari, abans de l’acte, cosa que s’hauria pogut interpretar com un acte simbòlic de recolzament, de govern a govern.

I com que els màxims dirigents d’ERC són alhora membres del Govern, tampoc van poder ser amb Ibarretxe, abans de l’acte, com sí que ho va fer l’Artur Mas, per exemple. Això sí. Per cobrir l’expedient, tots els partits, llevat dels més espanyolistes, està clar, hi van enviar com a representants les seves cares més sobiranistes. Els partits catalans, tots, van actuar amb negligent covardia quan el president del Govern Basc va presentar la seva proposta a les Corts espanyoles; es van fer tímides notes de recolzament, però no es va fer una aposta clara de solidaritat amb els bascos, al·legant que cadascú segueix el seu procés; i tot sembla indicar que seguirem el mateix camí quan a la tardor Ibarretxe presenti la seva proposta de consulta a la societat basca.

L’exemple de les tres entitats organitzadores de l’acte, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, no sembla que vulgui ser seguit pels nostres representants polítics, més preocupats en les estratègies electorals de partit que en crear un escenari que faci possible el dret a decidir. Lamentable.

Del bienni progressista al bienni negre

Naturalment, cadascú es mira les coses des del seu prisma particular. Quan algú no participa d’una determinada activitat pot arribar a creure que aquesta no existeix o que té molt poca importància. Al capdavall, tots ens arribem a creure una mica ser el melic del món. El món gira perquè hi som nosaltres, i s’esfondre tan bon punt girem l’esquena.

Aquests dies hi ha hagut dues declaracions de dirigents d’Esquerra que tenen aquest mateix denominador comú. Joan Ridao valorava la legislatura de Zapatero dividint-la en dues parts, un bienni progressista i un bienni negre. Per la seva banda, Jordi Portabella declarava que cada vegada es manifesta més la dependència de Barcelona, del govern de la ciutat, envers el Govern espanyol.

Sincerament, a mi em costa de veure aquesta divisió de la legislatura en dos biennis, a l’estil de la política espanyola del segle XIX. Ni tan sols no em lliguen les dates d’aprovació de les lleis que podríem considerar més progressistes del govern Zapatero, la de la Dependència i la d’Igualtat de gènere, que més aviat quedarien en la segona part de la legislatura qualificada de negra per Joan Ridao. Ës clar, el que en realitat volia dir el cap de llista d’Esquerra és que hi ha una primera part progressista, i per tant acceptable, que és aquella durant la qual ERC va donar suport al Govern espanyol, i una altra de negativa que és aquella durant la qual Zapatero ha prescindit del suport republicà. En totes dues etapes, però, hi trobaríem atzagaiades ben poc progressistes i gens respectuoses amb la realitat cultural i nacional de Catalunya, com també hi trobaríem aspectes més positius, sobretot si els comparem amb el que podria esdevenir-se, o haver-se esdevingut, en cas de ser els populars al capdavant del Govern.

I el mateix podem dir de la visió de Jordi Portabella sobre el govern de la ciutat de Barcelona. No és que ara hi hagi una actuació més provinciana i més depenent de Madrid, sinó que l’únic que ha canviat és la perspectiva del regidor republicà. Per dir-ho suau, diguem que ara el senyor Portabella està veient (per ell és una descoberta) des de fora, des de l’oposició, el que ja veien abans els qui analitzaven també des de fora la política municipal barcelonina.

El món no canvia perquè no hi siguem nosaltres. Només canvia la nostra percepció. I això ens indica que caldria una mica més d’objectivitat i de rigor a l’hora d’analitzar les nostres actuacions, posicionaments i aliances.

El PP aposta per l’extrema dreta i l’anticatalanisme

La defenestració de Gallardón estava cantada. Imagino que Mariano Rajoy no gosava fer-ho fins ara perquè ell mateix devia ser conscient que no podia posar al seu lloc gent tan impresentable com l’Acebes i el Zaplana. Aconseguir que l’ex president d’Endesa es decidís a fer política obertament li ha facilitat les coses. A poc a poc, ha anat netejant el partit de “desafectos el régimen”. Fins i tot el Fraga ha trobat forassenyat foragitar Gallardón de la candidatura i del partit, pel que implica de foragitar un sector ideològic, més centrat o més moderat.

Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.

De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà.

Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions.

El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.

Mals aliats per a l’Aliança de Civilitzacions

A priori la proposta de Zapatero sobre una Aliança de Civilitzacions, com un marc de debat i de diàleg entre pobles, cultures i tradicions diverses, sembla positiva. Tret dels grups partidaris de la violència i enemics del diàleg, com és ara el Partit Popular, qualsevol amb un mínim de sentit democràtic ha de valorar positivament iniciatives de distensió i d’acostament entre móns suposadament diferents. Una altra cosa és l’eficàcia real que després pugui tenir, i l’interès personal del seu impulsor per penjar-se una medalla més enllà de la mateixa eficàcia de la iniciativa.

Però, està clar, els termes sempre es poden prestar a confusions, i això de l’Aliança de Civilitzacions no queda clar a quina mena de civilitzacions es refereix ni a quina mena d’aliances. Si algú, prou carregat de raó, pot objectar que Zapatero no sempre ha entès l’aliança entre pobles en un pla d’igualtat al si de l’Estat (evidentment no podem parlar de civilitzacions), què no es pot objectar del company de viatge que s’ha triat, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan.

Sense gaire manies, ni tan sols a l’hora de guardar les formes, en el I Fòrum de l’Aliança de Civilitzacions celebrat a Madrid, el mandatari turc ja ha posat damunt la taula com a premissa bàsica (bàsica per als seus interessos) l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. No deixa de ser una mena de xantatge: si es vol que Turquia, com a país a cavall entre Europa i Àsia, entre el laïcisme d’Estat i l’islamisme, faci de pont entre el món Occidental i el món àrab reclamen la seva admissió al si de la Unió Europea. I el tema és que aquesta incorporació s’hauria de fer segons ells sense ni qüestionar el genocidi que s’està cometent contra els kurds, ni el que es va cometre contra els armenis, ni l’opressió i la marginació en què viuen altres grups o minories ètniques al seu país.

Tal com deia el mateix Erdogan "Totes les religions comparteixen una sèrie de valors". Com tots els pobles, totes les nacions, totes les llengües. I una aliança de civilitzacions no es pot entendre sense una consideració d’igual per igual entre totes elles. Malament podrem exportar al món l’esperit de diàleg i d’entesa per a què sigui respectada la diversitat, si els seus impulsors no són capaços de respectar aquesta diversitat al de cada estat. I no és que es cometin alguns abusos puntuals o esporàdics, sinó que la mateixa Constitució turca, la legislació vigent i l’acció del govern (com l’espanyola, encara que en un grau diferent) representen una agressió institucionalitzada i permanent contra la diversitat de pobles que conviuen en el mateix estat.

L’Aliança de Civilitzacions té mala peça al teler, sincerament.

El dret a decidir, en mans dels espanyols

Aquest divendres diuen que la Federació espanyola de Futbol ha de decidir si la Federació catalana pot organitzar un partit amistós de la selecció catalana amb la d’Argentina. Normalment, es diu que les seleccions anomenades autonòmiques no poden competir oficialment a nivell internacional, però els problemes vénen, ara per ara, a l’hora de voler competir a nivell amistós. I és que el problema no és tant veure què ens permet o no ens permet l’actual legislació (que sí que permetria partits de costellada com aquests), com deixar clar qui té el poder.

Esperar a divendres per saber si es pot o no celebrar aquest partit em sembla un acte de submissió vergonyant i deplorable.

Podem parlar del dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, i fins i tot fer promeses de cara a un hipotètic 2014, però resulta que no som capaços ni de prendre’ns el dret a decidir sobre un partit de futbol amistós? Jo no sé què pot passar si el Govern espanyol declara il·legal la proposta del lehendakari Ibarretxe de celebrar la propera tardor un referèndum (que encara no és un referèndum sobre l’autodeterminació), i fins on pot arribar el desafiament que representaria prendre’s el dret a decidir com sembla que està disposat Ibarretxe. Si el desafiament es manté, les dues parts s’hi juguen la seva credibilitat. La credibilitat d’Ibarretxe, però també la del sobiranisme en general a l’Estat, i la possibilitat real de fer un pas més enllà de l’estricta voluntat del PP i el PSOE.

Però, està clar. Resulta molt fàcil parlar d’un hipotètic futur, d’un boirós 2014, sense cap mena de full de ruta ni de preparació prèvia, com estem fent fins ara. Ara no toca, entrar més a fons en la qüestió. Fem la gran manifestació a Barcelona, amb proclames abrandades de patriotisme, refermant el nostre dret a decidir, però després no som capaços ni de començar a prendre’ns el dret a decidir en un tema intranscendent com un partit de futbol, que no entra en contradicció amb cap llei espanyola (és un partit amistós), ni afecta a cap interès directe de l’Estat... Com volem que ens prenguin seriosament una fita tan pretesament ambiciosa com la del 2014, si no som capaços de fer valdre la nostra voluntat en un insignificant partit de costellada?

És possible que divendres la Federació espanyola de Futbol acabi autoritzant el partit entre la selecció catalana i l’argentina, però evidentment haurà estat una victòria rotunda dels espanyols. Són ells els qui, amb el consentiment de les nostres institucions, hauran refermat la seva autoritat i hauran negat el nostre dret a decidir.

L’orgull de l’africanitat

Coalició Canària sembla disposada a reivindicar la recuperació dels topònims propis de l’illa, en la seva versió original, és a dir en una variant del Tamazig anomenada guanxe. Recordo que la primera vegada que vaig anar a les Canaries en va sorprendre l’existència d’unes pintades a l’estil de “Godos fuera”. Em semblava d’una memòria històrica prodigiosa assimilar la presència dels espanyols a les illes, amb l’època de la invasió dels gods. D’aquella llengua pròpia de les illes ja no en queda res. No solament s’hi va imposar el castellà, perseguint la llengua dels autòctons (encara que un rei ignorant, cínic o mesquí vulgui ignorar-ho) fins a fer-la desaparèixer, sinó que amb el temps també han intentat esborrar-ne el rastre que podia quedar en la toponímia.

Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes. La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia.

I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita!

De moment, però, la pretensió de Coalició Canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.