Noves veus sobiranistes a ICV

En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.

Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.

Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.

És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.

Rouco i Carrera, de la mateixa confraria?

Aquests dies hem pogut sentit i llegir un bon nombre de comentaris elogiosos entorn de la figura del Bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, acabat de traspassar. És normal que a la mort d’algú s’intenti presentar la cara més amable i recordar-li totes les virtuts. I, en aquest cas, no cal esforçar-s’hi gaire perquè tothom li reconeix una trajectòria exemplar de fidelitat als seus principis al costat de la gent del carrer, dels més necessitats, i al costat del seu país. Si algú vol trobar silencis o notes d’un cert menyspreu envers la seva persona haurà de navegar pels reductes del sinistre món de l’integrisme d’extrema dreta més tronat, que també existeix a casa nostra.

No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences.

Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?

Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.

Primera escenificació per al nou finançament

Tal com era previsible, ja tenim pacte pel finançament. Teòricament, s’han conjuminat les dues grans propostes en litigi, la del Govern de la Generalitat i la del principal partit de l’oposició. Per a CiU li era més fàcil aixecar el llistó de l’exigència perquè al capdavall el qui haurà de negociar a Madrid serà el Govern; però al final ha cedit en algun punt que podia incomodar excessivament els socialistes, i aquests han admès al final incloure la totalitat de les previsions estatutàries pel que fa als percentatges en la recaptació d’impostos. S’ha de veure, ara, fins on arriba el pacte, i fins on s’està disposat a cedir davant del Govern espanyol.

En qualsevol cas, la proposta del Govern queda millorada amb la concreció d’alguns punts que no hi figuraven inicialment, encara que es continua sense donar una xifra concreta. Hom es pot preguntar per quina raó no s’havien incorporat abans aquests aspectes que, sota la pressió de CiU, reforcen la posició catalana, i que ara s’hi han afegit a canvi de no importunar el Govern socialista amb una xifra concreta, que podria posar en evidència el resultat insatisfactori que al final s’acabarà acceptant. I els militants d’Esquerra ens podem preguntar com és que el nostre partit, en aquest procés negociador, es trobés en el bàndol dels qui no creien necessari incorporar la totalitat dels percentatges en la recaptació d’impostos que preveu l’Estatut. I en el mateix bàndol que finalment a cedit davant del posicionament de CiU, a canvi de no prefixar cap xifra concreta del que representarà el nou finançament.

Per dir-ho ras i curt, en aquesta cursa negociadora ERC no es trobava en el bàndol dels més exigents a favor d’un bon finançament per Catalunya. Podem acceptar només, com a atenuant, el fet que en realitat la negociació ha estat entre els PSC i CiU. I en el millor dels casos el paper d’ERC s’ha limitat a impedir que els socialistes desertessin abans d’hora. Qui no es conforma és perquè no vol.

A darrera hora, el pacte

A aquestes hores els mitjans de comunicació encara parlen de les diferències que impedeixen un acord dels partits catalans en matèria de finançament. Un acord que ja s’havia d’haver tingut abans de l’estiu, quan s’estava pendent de la proposta del Ministre Solbes, i que es va dir que es tindria pocs dies després de la data límit establerta per l’Estatut, el 9 d’agost. L’incompliment i les promeses fallides són atribuïbles al Govern Zapatero, tot un especialista en faltar a la paraula, però també al Govern de la Generalitat per la seva incapacitat per a dirigir el procés, i a CiU. Sense tenir més informació que la incertesa que transmeten els mitjans de comunicació, m’arrisco a fer un pronòstic: a darrera hora, l’Artur Mas i el Montilla escenificaran un acord.

Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú.

És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.

En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.

Incompetència contrastada

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla ridícul i fora de lloc utilitzar l’argument de l’excel·lència, de la singularitat catalana, per a gestionar els nostres recursos i serveis. És un discurs recorrent a Esquerra presentar-nos com un partit diferent, que aposta per la transparència i l’eficiència, i que amb aquesta singularitat convencerem de la validesa de la nostra opció. No vull dir que no haguem d’aspirar a què la nostra administració sigui el més eficaç possible, sinó que no hi ha cap base per a argumentar que nosaltres gestionarem millor que ningú, i molt menys que aquest sigui un argument per demanar, per exemple, l’assumpció d’unes competències.

Si aspirem a gestionar els trens de rodalies o els aeroports catalans no és perquè tinguem cap garantia que nosaltres ho hem de fer millor que els altres, sinó perquè tenim dret a gestionar el que és nostre; tenim dret a equivocar-nos i a fer nosaltres els nostres bunyols. Ja em conformaria que fóssim capaços de fer una gestió semblant a la que porten els altres partits i les altres administracions, però que la poguéssim fer nosaltres.

Però aquest discurs de l’excel·lència esdevé patètic quan un s’adona de la incompetència que pul·lula per les nostres files. Vegem-ne un exemple: Catalunya disposa d’un important teixit associatiu, que sovint és el que sosté bona part de l’activisme a favor de la llengua i la cultura del país. Però aquest món associatiu, que continua fent tasques de suplència del que correspondria a l’administració, depèn en més o menys mesura dels suports institucionals, que a la Generalitat corresponen en bona part al Departament de la Vicepresidència. Doncs bé, aquest any encara és l’hora que hagin de resoldre les peticions de subvencions per al 2008. I quan es resolguin es donarà a les entitats un termini d’un o dos mesos per a justificar-ne la despesa.

Faríem bé de no utilitzar arguments com els de l’excel·lència, si més no per no fer tan evident el nostre ridícul, perquè de moment el que tenim és una incompetència contrastada.

No ens agrada perquè són espanyols

L’Alberto Fernández Diaz crec que té tota la raó quan es queixa del rebuig a la presència de les Forces Armades en el Festival Aeri de Barcelona. Deia “No els agrada perquè són espanyols”, i ho acabava d’arrodonir dient que si els avions fossin d’unes forces armades catalanes els nacionalistes aplaudirien. Està clar. I per això, ara només aplaudeixen aquesta desfilada els nacionalistes espanyols.

De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país.

Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.

Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició, i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.

Els errors del Lehendakari

Amb tota la cautela que fa al cas, donat que haig de donar per bona la informació que apareix a la premsa, em semblen insòlites unes darreres declaracions del Lehendakari Ibarretxe, però que de fet coincideixen amb les d’altres polítics que s’han expressat en termes semblants. Em refereixo a unes declaracions en les quals afirmava que la prohibició de la seva proposta de consulta popular equivalia a dir “que el poble basc no existeix des d'un punt de vista polític”. El que és insòlit no és l’afirmació en sí, sinó el fet que la faci com si considerés un disbarat afirmar “que el poble basc no existeix des del punt de vista polític”.

Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.

És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.

El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.

Il•legalització sense càrrecs

La Justícia francesa ha posat en llibertat sense càrrecs els 14 detinguts al País Basc francès sospitosos, en principi, de tenir relacions amb l’aparell d’ETA. Una decisió estrictament política, probablement d’allò que anomenen “cooperació hispanofrancesa contra el terrorisme” va motivar un escorcoll exhaustiu a la seu de Batasuna a Baiona, i la detenció preventiva de catorze dels seus membres. De fet, un dels motius de la investigació ja era força surrealista, per no dir directament delictiva, ja que es tractava d’esbrinar si una organització legal, aleshores legal, com el Partit Comunista de les Terres basques, havia fet transferències de diners a membres d’una altra organització legal, com ho és Batasuna al País Basc francès.

La contrarietat dels polítics espanyols, inclosos els que exerceixen en l’àmbit judicial, és evident. Com pot ser que deixin en llibertat unes persones considerades a priori com a pertanyents a banda armada, pel simple fet de no trobar-hi proves inculpatòries?. Això, a Espanya no passa. El sol fet de trobar-hi una relació de noms, un telèfon en una agenda o idees semblants a les dels etarres, com l’oposició a les nuclears, la defensa d’un model socialista, la reivindicació a favor de l’euskera, o l’aspiració independentista, hauria estat motiu més que suficient per a tirar endavant un procés d’il·legalització del grup i l’empresonament dels seus dirigents.

De tota manera, malgrat l’alliberament sense càrrecs de tots els detinguts per la policia francesa, els responsables espanyols confien arribar a un acord amb els seus homòlegs gals perquè il·legalitzin igualment l’associació Batasuna. Es possible que algun jutge francès excessivament escrupolós i no corrupte argumenti que no havent-hi cap delicte a imputar a ningú, menys es pot imputar un delicte de caràcter genèric a tota una organització. Serà qüestió de canviar el jutge i buscar-ne un que s’avingui a les conveniències polítiques dels governants, a no ser que a França sigui més difícil fer passar el clau per la cabota, almenys en l’àmbit de la Justícia.

La grandària no és l’important

El Cap de Govern d’Andorra, Albert Pintat, va parlar davant l’Assemblea de les Nacions Unides de la mateixa manera que abans ho havien fet altres Caps de Govern, des del Bush al Zapatero passant per l’Evo Morales. Hi va poder fer les seves propostes per a fer front a la crisi mundial i fins i tot es va permetre explicar l’aportació del seu país a la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. I ho va fer en català, naturalment. A l’escena internacional, ja sigui política, econòmica o esportiva, Andorra existeix. Catalunya, no.

No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el seu President hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc.

Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat... Aleshores, és molt senzill. Si per a ser presents al món hem de tenir estat... som-hi! Constituïm-nos en Estat.

No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.

I Catalunya també, senyor Huguet?

Sempre m’ha desagradat l’actitud d’aquells que, en política, s’aprofiten de l’arbre caigut per fer-ne estelles. Per això em repugna un personatge com el Rajoy que, dia sí i dia també, s’entesta en presentar la crisi econòmica com un problema de Zapatero que, a més, no sap donar-hi resposta. Em repugna pel que té de deshonestedat per part del líder de l’oposició, perquè ell sap que la crisi d’abast internacional no s’hauria pogut evitar amb cap de les alternatives polítiques existents, però molt menys amb la seva. I les mesures pal·liatives dels populars ja sabem que s’assemblarien molt més a les del Bush: retallar despeses socials per salvar les grans empreses.

Però dit això del Rajoy, que ja és de sobres conegut per tothom, cal afegir-hi que el líder popular té els seus seguidors a casa nostra. El Conseller Huguet, referint-se a la crisi econòmica, escriu al seu bloc que “Espanya pateix ara la penitència de tants anys de xulejar per Europa i el món”. Per anar a parar que no ens convé estar dins d’Espanya no calia donar un argument tan fals o poca-solta. Si per explicar la crisi els arguments d’un Conseller que toca temes econòmics són tan pobres i esbiaixats, ja m’explicareu com deu ser la seva gestió. Les causes de la crisi, generalitzada a Europa i més greu encara als Estats Units, ja han estat a bastament explicades i ben poca cosa hi té a veure l’actitud xulesca d’un país que senzillament s’ha limitat a rebre les mateixes patacades que els altres.

Però el senyor Hugut faria bé de no ser tan lleuger i superficial a l’hora d’analitzar les coses. Primera perquè Esquerra ha donat suport durant uns anys a les polítiques del Govern Zapatero, i participa d’un Govern de la Generalitat dirigit pel mateix partit; i segona perquè en tot cas les xifres indiquen que la crisi és més forta a Catalunya que al conjunt de l’Estat, de la qual cosa jo no trec la conclusió que Catalunya, més que Espanya, pagui la penitència de tants anys de xulejar.

El problema no és l’estirabot més o menys desencertat del polític, probablement amb més intencionalitat de fer una gracieta que cap altra cosa, sinó que a partir d’aquest nivell d’anàlisis s’emprenen les accions de govern i les directrius de partit. És aquella vella teoria del nacionalisme pràctic que el mateix Conseller fa temps que defensa, segons la qual Catalunya ha d’assolir la independència no tant pel dret que li correspon com a qualsevol altre poble del món, sinó perquè nosaltres som quelcom especial, apostem per l’excel·lència i no ens surt a compte estar a Espanya.

Si Espanya paga ara la penitència, Catalunya també, senyor Huguet?

ERC... i la lluita continua

Esquerra Republicana es troba immersa, ara, en un nou procés de lluita interna pel control del partit. No és res de nou, sinó la continuació de la pugna oberta d’ençà de la desfeta en les eleccions espanyoles. El panorama ha canviat una mica, amb la fusió dels dos corrents crítics en un Reagrupament Independentista i la pràctica desaparició del sector de Carod Rovira, que probablement confia més en la seva imatge institucionalitzada que en els suports reals que pugui trobar entre la militància. I és que del que es tracta ara, com abans, és de controlar l’aparell del partit, en el benentès que hi ha un important gruix de “quadres”, aspirants a ocupar càrrecs, que seguiran a ulls clucs qualsevol consigna per tal de sortir a la foto.

Ara mateix tenim processos de renovació de les direccions comarcals i regionals. Els militants de base, els que es limiten a pagar quota i a tot estirar a assistir a alguna assemblea anual, no sé si saben massa què fan les seccions locals de partit, però si més no poden intuir-ho. Hi ha afers de política municipal, actes a organitzar a cada poble i ciutat, i com a mínim anar preparant el terreny per a les properes eleccions locals en la mesura que els partits han esdevingut bàsicament maquinàries electorals. Ara bé, si les seccions locals per a molts militants, i no cal dir per a la ciutadania en general, són organismes interns d’escàs interès per als qui no aspiren a escalar posicions, i de nul·la incidència en el conjunt de la població, les seccions comarcals encara menys. I les anomenades Regionals ja no sonen ni pel nom.

No cal entretenir-se a contrastar programes i propostes dels diferents candidats, si és que en tenen, perquè tot acaba reduint-se en saber qui és el candidat oficialista i qui és el que representa el sector crític. I en tot cas, la incidència dels resultats no serà en relació a la vida local o comarcal sinó en relació a la correlació de forces a la cúpula del partit. És un esforç més, i són molts els que es fan, per dissociar clarament el que és la vida i els interessos dels ciutadans, alguns dels quals encara tenim l’humor d’anar a votar quan ens convoquen, de la dinàmica dels partits. I aquí utilitzo el plural, perquè ja sabem que el que passa a ERC no és diferent del que passa a la resta de partits.

Espanya o ERC

Llegeixo el manifest de Reagrupament Independentista i voldria veure-hi un aire nou de veritable renovació del partit. Quan no es tenen responsabilitats, ni de govern ni de partit, és molt més fàcil fer grans plantejament i frases que sonin d’allò més bé. Per això, crític com sóc fins i tot amb els crítics, no em diuen gran cosa alguns dels punts d’aquest manifest en la mesura que són redactats per a reclamar que els executi l’adversari, encara que sigui l’adversari intern.

En el manifest ja no es parla de la cita del 2014, sinó que hi apareix un refregit de propostes, algunes de les quals semblen contradictòries. D’una banda es diu que en cas de no obtenir un bon acord de finançament caldria sortir del Govern i promoure la convocatòria d’un referèndum sobre el Concert econòmic. Però de l’altra, pel tema del Constitucional, es diu que el Parlament de Catalunya hauria de convocar un “pronunciament del poble de Catalunya autoritzant al Govern a iniciar negociacions amb l’Estat espanyol sobre el reconeixement del dret a decidir”, i donant per suposat que com que no serà possible ni el primer “pronunciament”, caldrà anar a unes noves eleccions.

Són diferents propostes que hem anat sentint durant tot aquest estiu per boca de diferents dirigents polítics, tant crítics com oficialistes, però que no configuren una ruta sòlida i clara de cap on volem anar. Perquè acabem dient que si ens neguen el finançament o ens retallen l’Estatut, reclamarem més finançament (concert econòmic) i més dret a decidir (quan ens l’acaben de limitar). Si no ens en donen tres, en demanarem quatre.

I per acabar-ho d’arrodonir apareix la frase màgica, idèntica a la que han fet sovint els oficialistes: “Espanya o ERC”. Doncs, no. La disjuntiva no és Espanya o ERC, sinó Espanya o Catalunya (o Països Catalans). Anem arreglats, així.

Donar ales a ETA

Com que l’objectiu de bona part dels polítics espanyols no és acabar amb ETA sinó amb qualsevol nacionalisme que els faci la competència, cada vegada que es produeix un atemptat desvien l’atenció cap als que consideren els seus veritables enemics. A vegades ho diuen més dissimuladament, i a vegades amb tot el desvergonyiment del món, com va fer ahir el President de Cantàbria o com es desprèn d’algunes decisions judicials. Mitja dotzena de morts a l’any esdevenen altament rendibles si serveixen per a atacar el nacionalisme democràtic, que és el que de veritat els terroritza.

La situació és esquizofrènica: S’afirma que amb violència no s’aconseguirà res, que és per la via democràtica que s’han de canalitzar les aspiracions polítiques de cadascú, però tot seguit es nega la viabilitat d’aquesta via democràtica, ja sigui impedint quelcom tan elemental com una consulta a la ciutadania, o bé il·legalitzant formacions polítiques que havien optat per la via institucional. Es boicotegen totes les propostes de sortida negociada del conflicte, perquè ja interessa que hi hagi conflicte armat, per tal de poder carregar el mort cap als qui opten per aquesta via democràtica i pacífica.

El President de Cantàbria repetia una cançó que ja hem sentit moltes vegades: “la proposta d’Ibarretxe dóna ales a ETA”. Una ximpleria semblant a la dels qui creuen que es pot il·legalitzar una formació política no perquè hi hagi cap inculpació concreta de col·laboració amb banda armada (perquè en aquest cas ja hi hauria hagut detencions), sinó perquè diuen que els objectius d’ETA i de l’esquerra abertzale són els mateixos, la independència. Però s’obvia, està clar, que les metodologies d’ETA i dels polítics espanyols sí que són coincidents: uns i altres confien en la victòria de les armes i estan disposats a utilitzar-les. Però la justícia condemna els qui coincideixen amb els objectius, però no els qui hi coincideixen amb els mitjans per assolir-los.

El que dóna ales a ETA és el sistema que fa impossible defensar per la via pacífica i democràtica unes idees perfectament legítimes; és la desautorització d’aquesta via democràtica; és la privació a una part de la ciutadania d’uns referents polítics perquè els representin a les institucions...

Catalunya no és Kosovo, ni Geòrgia ni Abkhàzia

Un argument que se sol sentir, en parlar d’un hipotètic procés d’autodeterminació per part del poble basc o del català, és que Europa no podria permetre una acció violenta per part d’un Estat de la Unió, o que Europa hauria d’acceptar uns fets consumats si una majoria del poble català decidís democràticament separar-se d’Espanya. Jo, sincerament, tinc els meus dubtes. Primera, perquè els Estats no han renunciat mai a la violència; i segona, perquè els catalans, com els bascos, no tenim quelcom que sí que tenien altres pobles als quals la Unió europea ha acabat acceptant el dret a decidir el seu futur.

L’element fonamental, al meu entendre, no és el fet de tenir o no tenir uns determinats drets, ni l’aplicació de cap legislació, tractat o principi reconegut internacionalment, sinó simplement ser útil a determinats interessos. La Unió europea va recolzar diversos processos d’emancipació nacional perquè l’interessava afeblir el bloc soviètic o ex soviètic, cosa que també havien fet els russos, a favor seu, en altres casos i que han repetit ara a Geòrgia. No hi havia, ni per part dels uns ni per part dels altres, cap voluntat de respecte per uns principis, ni per uns drets, ni per unes persones.

Per analitzar les nostres possibilitats de decidir lliurement el nostre futur, sense que l’Estat utilitzi la violència o que la Unió europea respecti la voluntat del poble català, no és massa rellevant reivindicar uns drets històrics, ni que ens acollim a precedents de la mateixa Unió, ni l’escrupolositat democràtica del procés. Pesaria molt més el fet que no hi hagi cap interès per part de ningú per debilitar l’estat espanyol.

Un mercadeig desigual

Sovint, qual algú fa un viatge de vacances al Marroc o a qualsevol altre país africà, explica com una curiositat el mercadeig imprescindible per a adquirir un producte. El venedor dóna un preu que ja sap que no serà, ni de tros, el final; mentre que el comprador ha de fer una oferta sabent que tampoc serà la que prevaldrà. Es produeix un estira i arronsa ritual fins que s’arriba a la xifra intermitja. Això pot funcionar en un mercat on les dues parts són conscients del joc. Si el comprador acceptés a la primera el preu proposat pel venedor, aquest fins i tot s’ho podria prendre malament, com un acte de prepotència. Als mercats europeus, en canvi, el preu establert d’entrada sol ser el que es considera just, i per tant no és negociable.

La negociació pel nou sistema de finançament té tots els aires de seguir dos models que no encaixen. Els catalans anem a Madrid com a europeus, amb un proposta mínima que és la que marca la llei, l’Estatut: No hi ha gaire res a negociar, la llei és la que és, fruit d’una negociació, i ara només és qüestió d’aplicar-la. Però allà, a la capital del Reino, ens trobem en un mercat rastrer, del model africà: el Solbes fa una proposta que ell sap que és irrisòria, que no serà acceptada (ni ell tenia previst d’aplicar-la), però que té la virtut i l’objectiu de considerar la proposta catalana, la que marca la llei, com una primera oferta del comprador que tampoc ha ser tinguda en compte com a xifra final.

Qualsevol beduí, amb tots els respectes pels beduïns, sense més estudis que els de la seva experiència al desert i en el regateig als mercats, aviat hauria fet un pronòstic. La part catalana proposa 3.500 milions, mentre que el Solbes ha posat sobre la taula la xifra de 1750, ergo la peça es vendrà per uns 2.600 o 2.700 milions.

S’admeten apostes?

Ernest Maragall, als tribunals

El grup ultranacionalista, d’extrema dreta, Convivencia Cívica Catalana vol portar als tribunals el Conseller d’Educació Ernest Maragall per l’afer de la tercera hora de castellà. Consideren que el seu Departament no compleix el decret del Govern espanyol que obliga a fer una tercera hora de castellà a les escoles de primària. Probablement no tenen en compte que moltes escoles (no sé si algú en té els percentatges exactes) ja fan aquesta tercera hora de castellà, però a ells no els preocupa tant el compliment de la normativa com el fet de crear el conflicte.

El Govern espanyol ha deixat ben clar que això de les lleis tampoc cal prendre-s’ho tant a la valenta. Si no es compleix el que diu l’Estatut, no passa res; si no compleixen avui, potser ho faran d’aquí a uns mesos o es pot deixar per un altre any. Però si ens centrem en l’àmbit estrictament de l’ensenyament, els incompliments de les lleis són encara més flagrants: la llei de política lingüística estableix el català com a llengua vehicular, i aquesta llei s’incompleix d’una manera oberta i generalitzada en algunes zones del país a primària, però de forma més descarada a secundària. I no passa res: incomplir les lleis no és punible.

Probablement la gent de Convivencia Cívica Catalana es refia que la seva denúncia vagi a parar a mans d’un tribunal corrupte i prevaricador que emeti sentència en base a uns plantejaments ideològics que coincideixin amb els seus. Qualsevol jutge imparcial, honest, que es posés a sentenciar contra tots els incompliments que hi ha en matèria lingüística, tindria feia per anys; el mateix departament d’Educació admetia que l’incompliment de la Llei de Política lingüística a Secundària pot estar a l’ordre del 40% del professorat.

Potser no estaria per demés presentar una denúncia d’aquestes característiques contra el Conseller Ernest Maragall per incompliment de la legislació vigent, l’Estatut i la Llei de política lingüística, de molt més rang que el decret del Govern espanyol. O dit d’una altra manera, el compliment estricte de la llei, el decret de la tercera hora i la llei de política lingüística seria molt i molt favorable a la llengua catalana. Ara mateix hi firmaria.

Polònia, una anàlisi acurada i precisa

Tot i haver perdut la frescor inicial i haver-se deixat portar per la grolleria creixent de molts programes televisius, Polònia continua oferint les millors i més aprofundides anàlisis polítiques del país. Per exemple, el gag d’ahir en què es veien els dirigents del tripartit i l’Artur Mas simulant que estaven units pel tema del finançament, fins que apareix el Zapatero i els ofereix una piruleta; aleshores, tot eren empentes per fer-se amb tan preuada compensació que justificaria a bastament un acord de finançament a la baixa.

No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions.

Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible.

Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.

La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.

El fracàs escolar i de la gestió educativa

En qualsevol iniciativa privada, quan algú vol fer un balanç de l’eficàcia de la seva gestió presenta comptes de resultats, i no pas informes sobre els diners desemborsats. És més, el compte de resultats es considera molt més brillant si aquest s’ha obtingut amb una menor despesa inicial. És com en el futbol: el que compta no és la inversió que ha fet el club en fitxatges sinó els resultats esportius. Els diners esmerçats pel club són un argument negatiu a l’hora de valorar-ne el resultat: a menys inversió, més mèrit; i a més inversió, menys possibilitat d’excusa per a una mala gestió. En política es veu que això no funciona, o que funciona al revés.

Tenim un Govern que cada vegada que ha d’explicar la seva gestió, en qualsevol àmbit, es limita a presentar xifres comparatives dels diners (diners dels ciutadans) que hi ha invertit. I presumeix d’haver dedicat més diners que ningú a educació, a medi ambient, a política de dones, etc. Ahir mateix, un titular de premsa era que en tres anys s’havia incrementat en un 120% el pressupost dedicat a polítiques en favor de la dona, i el mateix vam poder sentir de boca dels responsables del Departament d’Educació, el dia de començar el curs escolar. Que el Govern hagi incrementat en un 120% una partida del pressupost no em diu gran cosa; el que interessa saber és si aquest percentatge es pot atribuir també el resultat de la inversió. Perquè si no és així, el que en realitat demostra aquesta xifra és la ineficàcia i la ineptitud dels governants, que ni incrementant en un 120% el pressupost no són capaços d’obtenir bons resultats.

El cas d’Educació és claríssim. A cada nou informe objectiu sobre el nivell de l’ensenyament al país, rebem una clatellada impressionant: estem quedant a la cua de tothom. Ara ha estat la Fundació Bofill la que ha presentat un rigorós estudi a partir dels informes PISA. I el resultat és clar, això no funciona: l’Educació a Catalunya va de mal en pitjor. I si els responsables d’Educació, per a justificar-se, esgrimeixen que ells ja han complert perquè hi han destinat més diners que ningú, en realitat el que ens demostren és que, no només no saben com redreçar la situació, sinó que a més en són uns pèssims gestors i uns malversadors de recursos.

La independència és possible?

L’estudi presentat pel Centre d’Estudis Sobiranistes sembla demostrar que, amb els números a la mà, i veient l’evolució de les diferents enquestes que s’han fet en els darrers anys, una majoria de la població votaria que sí en un referèndum per la independència. Venint del CES, i sense haver-ne llegit més que les ressenyes periodístiques, l’estudi em mereix tota la credibilitat. De fet, però, tant o més important que saber si, arribat el cas, hi hauria una majoria de vots favorables a la independència, és saber si al país hi ha una majoria disposada a arribar a aquesta situació en què la ciutadania pugui expressar-se lliurement.

Per exemple, no sé si al País Basc el resultat d’un referèndum hauria donat també un aval al procés de secessió. El que és clar és que la proposta d’Ibarretxe ja no tenia la intenció d’arribar a aquest punt, i per tant la reva reacció ha estat tan tova com poc engrescadora per a la població. S’ha donat per fet el que ja se sabia d’entrada, que no s’admetria la consulta, de la mateixa manera que s’ha donat per fet que la Justícia (és un dir) il·legalitzaria les formacions polítiques més incòmodes. I no passa res. El PNB votarà a favor dels pressupostos del PSOE pensant en una nova coalició de govern a la primavera, i ja està.

La sentència del Tribunal Constitucional és, sobretot, una advertència clara que no es reconeix més personalitat jurídica ni més existència real que la del poble espanyol. I l’acatament que en fan les autoritats basques i les catalanes no és sinó un acte de submissió que barra el pas a qualsevol nova temptativa. El quimèric full de ruta (també és un dir) d’ERC,apostant per esdevenir la força majoritària per tal de poder convocar després el referèndum, no deixa de ser una acceptació de què no hi ha via possible. Ni el 2014 ni el 2024.

Obliden un petit detall, que potser és el que remarca ara l’estudi del CES, i és que la impossibilitat d’arribar-hi no és degut a la manca de suport de la ciutadania, sinó a la manca de voluntat o de capacitat de lideratge dels nostres dirigents. De tots.

Espais de Benvinguda Educativa

Com que hi ha una certa sensibilització social sobre el tema, el fantasma de l’acusació de “racista, xenòfob o segregador” és utilitzat massa sovint de forma demagògica i irresponsable. La posada en marxa dels Espais de Benvinguda Educativa pot ser vista com a inadequada, amb mancances, errors en la seva concreció o amb inconvenients a superar; ara bé, d’aquí a llançar alegrement l’acusació de “segregador”, o d’altres més contundents que s’han sentit aquests dies, em sembla que hi va un bon tros. I més quan en alguns casos aquestes acusacions provenen de grups que defensen la no integració a base de potenciar només els elements diferenciadors, o que les seves experiències poden haver estat molt paternalistes envers els nouvinguts, però gens efectives des del pùnt de vista de lla integració.

Personalment tinc les meves reserves sobre aquests ara denominats Espais de Benvinguda Educativa, que ja difereixen força de la proposta inicial que els anomenava Centres d’acollida. Però més reserves tindria encara amb el manteniment de la situació actual i, sobretot, amb la inacció. És cert que les Aules d’acollida existents en els centres educatius han tingut resultats discretament positius, i que una via hauria de ser la seva potenciació. Però no es pot negar que no queda en absolut resolt el tema de la integració d’escolars nouvinguts, sobretot quan s’incorporen a les escoles un cop iniciat el curs. I negar que això representa una distorsió del funcionament normal de les aules només es pot fer per ignorància o mala fe.

Hi ha diversos aspectes a analitzar en relació a aquests Espais de Benvinguda Educativa: el fet que es tracti d’espais adreçats particularment als joves en edat escolar, però també en general a les famílies nouvingudes; que es facin el més compatibles possible amb l’horari escolar, funcionant especialment en períodes de vacances, amb el màxim d'hores fora d’horari escolar o a les tardes, etc; que es mantingui el principi que la millor acollida i integració es fa en contacte directe amb els altres alumnes, més que a les classes de matemàtiques posem pel cas; que es limiti molt en el temps el pas dels joves per aquests centres, per tal que s’incorporin el més aviat possible a l’escola; que hi hagi una estreta relació entre aquests centres i els centres d’ensenyament on hauran d’integrar-se; i en qualsevol cas, que hi hagi predisposició d’adaptar-se a les necessitats reals, en funció dels resultats que se n’obtinguin.

Sense apriorismes, i menys del tipus escandalosament demagògic que hem pogut sentir aquests dies, però també oberts i expectants per detectar de seguida els problemes que puguin sorgir de la seva aplicació. Perquè el problema hi és, i no crec que ningú pugui afirmar amb rotunditat que té la fórmula màgica i definitiva per a resoldre’l. Almenys, no pas de moment.