La farsa de la diversitat

Cada any es renova la polèmica entorn de la Feria de Abril que organitza la FECAC. Per a alguns és una forma de reivindicar la seva no integració a Catalunya, per a uns altres podia haver estat una expressió d’unes arrels immerses en un nou context, o una festa de la diversitat on confluïssin orígens diversos. Per a segons qui era, simplement, un negoci rodó; només cal veure com s’ha imposat en els darrers anys la prioritat o l’exclusivitat en la venda de determinades marques de vins, pernils o cerveses. Més d’un, com l’inefable García Prieto, hi feia el seu agost. Però ara s’ha fet un pas més que deixa al descobert les veritables intencions de la FECAC.

En un gest insòlit, almenys en un país democràtic, la FECAC imposa aquest any que només se sentin sevillanes a les “casetes” de la Feria de Abril. Sota l’amenaça de clausurar-les, la FECAC ha advertit a les organitzacions d’origen llatinoamericà o magrebí, que si volen ser-hi presents a les seves paradetes hauran de posar música bàsicament de sevillanes, i com a màxim alguna cançoneta esporàdica del seu país. Quan a la ciutat de Barcelona, a cada festa i festival, s’ha de reclamar que d’alguna manera hi sigui present la música catalana, normalment bandejada com un fet marginal per les autoritats municipals, ells no tenen cap escrúpol a l’hora d’imposar una censura per a les altres cultures. És la lluita desigual que mantenim en aquest país: el catalanisme intentant la supervivència del que ens és propi a casa nostra, reclamant senzillament un espai que quan algú pretén que sigui a parts iguals com en el cinema és acusat d’imposició intolerable; ells en el més pur estil franquista i antidemocràtic imposen la seva, prohibint la dels altres, sense més ni més.

On són els Ciutadans i els Populars que sempre clamen al cel perquè no volen imposicions? Si es tractés de gent honesta, de gent amb un mínim de dignitat, ara s’exclamarien contra la FECAC, perquè fa exactament allò que ells diuen combatre, i que no goasaria fer el catalanisme. No solament no hi haurà resposta, sinó que les institucions catalanes, des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Generalitat, subvencionaran aquest trist espectacle autoritari. I encara hi ha barruts com l’alcalde Hereu que tenen la insolència i la grolleria de dir que aquesta és “la festa de la diversitat”.

Moviments personals a Esquerra

El dia que Joan Puigcercós pronunciava la seva conferència “L’Esquerra que decideix”, el dia que inaugurava el seu web de promoció personal, Josep Lluís Carod Rovira anunciava la seva renúncia a optar a ser cap de cartell en les properes eleccions catalanes. La notícia va agafar per sorpresa a la majoria de militants i de mitjans de comunicació perquè la pugna interna entre els dos líders del partit semblava haver quedat en un segon pla, immersos com estem en una crisi econòmica a la qual no se li veu una sortida immediata, en una crisi institucional amb temes que s’allarguen excessivament com és el finançament i la sentència del Tribunal Constitucional, i en el marc de la imminent campanya electoral europea.

Ara, tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives.

Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.

Premiar les marranades alienes

Un cert enrenou ha portat el nomenament d’Ignasi Guardans, de CiU, com a director de l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals depenent del Ministeri de Cultura. Les reaccions reprovadores o de suport que s’han produït, però, no tenen gaire res a veure ni amb l’encert o desencert del nomenament ni amb el fet que un Govern incorpori militants d’altres partits, sobretot quan es tracta de càrrecs i funcions especialitzades. En el rerefons de tot plegat no hi ha sinó la voluntat de premiar la dissidència, i crear malestar, en el partit adversari; dit d’altra manera, si Ignasi Guardans no hagués reaccionat tan malament a la decisió de CiU de no fer-lo repetir com a eurodiputat, no hauria tingut aquesta oferta del Ministeri de Cultura.

A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat.

Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.

PSC-PP, una Alianza Nacional

El pacte assolit ahir entre el Partit dels Socialistes i el Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona per posar en marxa el Centre Internacional de la Pau al Castell de Montjuic és un exemple més de l’esperit frontista i nacional d’aquests partits. Seria difícil creure que aquests dos partits coincideixen en el plantejament polític pel que fa a la cultura de la pau, ho hem vist en els conflictes bèl·lics a nivell internacional i les polítiques d’aliances. Però sí que tots dos són capaços de prescindir del seu ideari per sumar-se a la causa comuna d’una Alianza Nacional.

En el seu moment, l’alcalde Jordi Hereu, per motius estrictament de partit i electoralistes, ja va acceptar la cessió del Castell de Montjuïc en unes pèssimes condicions perquè l’exèrcit no l’abandonava del tot. Amb el pacte assolit entre els dos partits nacionalistes espanyols, es referma el pes de l’exèrcit espanyol en la gestió del Castell i el Ministeri de Defensa n’ostentarà la vice presidència del Consorci. El contingut i els objectius del Centre internacional de la Pau no han estat cap obstacle per a arribar a l’acord, perquè per a tots dos ha pesat molt més l’aspecte Nacional que l’ideològic.

Està clar que és el mateix que es podria dir dels grups que s’han oposat a aquest acord. De ben segur que CiU i IC-V diferirien força en la concepció d’un Centre Internacional de la Pau, però en canvi han coincidit en rebutjar-hi la participació de l’exèrcit espanyol. Probablement molt més pel fet de ser espanyol que pel fet de ser un exèrcit.

Serials televisius

L’avantatge dels serials televisius és que pots deixar de veure’n uns quants capítols sense perdre el fil de la història. Els qui durant les vacances no han pogut seure davant el televisor per saber les peripècies dels protagonistes de la seva sèrie favorita, tampoc cal que s’hi amoïnin. Cada capítol és més del mateix, i de seguida es pot reprendre la trama argumental. És exactament el mateix que ens passa als qui seguim el “culebrot" polític del finançament, i els estira i arronsa entre els polítics de Madrid i els de Barcelona. Torno d’unes mini vacances a la Vallfosca, on he desconnectat de tot, però en poca estona m’he posat al dia: res de nou, tothom tira pilotes fora, la culpa sempre és dels altres, i els mitjans de comunicació es limiten a anar reproduint els estirabots de tots plegats.

Només cal repassar les portades dels mitjans de comunicació dels darrers temps per veure que són exageradament reiteratives. El fastig que generen és tan gran que fàcilment arriben a produir fàstic. I el pitjor de tot és que cadascun dels protagonistes d’aquesta esperpèntica tragicomèdia, quan li toca intervenir, ho fa amb uns aires de tenir la clau de volta, de dir la darrera paraula o d’haver trobat el desllorigador. I l’endemà es pot dir exactament el contrari, segons convingui, perquè ningú li retraurà ni li exigirà la més mínima coherència.

Hom pot perdre’s tranquil·lament pels cims i els llacs d’Aigüestortes, que no es perd res del que passa a la terra baixa. No només pel fet que un prioritzi el conviure amb la natura i voltar per aquells móns encimbellats, sinó perquè en aquelles valls sembla que es visqui al marge del politiqueig que es cou a palau. La destrucció de la Vallfosca, amb projectes faraònics sense cap cura amb el medi ambient, per exemple, no entén de polítiques de partit. I ningú diria que el desastre perpetrat en aquesta vall pirinenca s’hagi pogut fet amb un govern d’esquerres i un conseller de Medi Ambient ecosocialista.

Notícies del segle passat

Al segle XIX els incipients mitjans de comunicació més que donar notícies sobre fets ocorreguts en indrets allunyats geogràficament, el que feien eren reportatges. El reporter, viatger i aventurer alhora, tenia prou dificultats per a fer arribar els seus textos a la redacció del diari, i la transmissió podia tardar setmanes o mesos, de manera que no tenia cap sentit plantejar-ho com a notícia i forçosament havien de ser impressions generals sobre la realitat d’un país, del qual el reporter en coneixia just el terreny que trepitjava. Aquells eren altres temps. Ara en plena era de la comunicació, ens assabentem de tot a l’instant... o amb uns quants anys de retard!

Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel.

Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.

Bilingüisme o monolingüisme?

Costa trobar algú dels qui discuteixen les escasses i tímides mesures institucionals per a salvaguardar la llengua catalana, que ho faci des de l’honestedat. Perquè, normalment, o bé es tracta de gent que no sap ni de què parla o bé de gent que l’importa un rave la pervivència o no d’una llengua i menys encara els drets de les persones; gent que només busca les raons i desraons més insospitades per a impedir la normalització de la llengua catalana i que es posin les bases per a garantir-ne la supervivència. En aquests casos, no hi valen ni argumentacions científiques, ni dades contrastables ni res de res. Però resta, o almenys així ho vull creure, una minoria que pot arribar a creure de bona fe que les actituds que nosaltres considerem hostils en realitat no són sinó l’aplicació de criteris objectius que igualment van encaminats a garantir la supervivència de totes les llengües, així com un bilingüisme o plurilingüisme on tothom s’hi senti còmode sense imposicions ni proteccionismes de cap mena.

Hi ha una manera ben senzilla de demostrar la falsedat dels qui, negant que vagin en contra de cap llengua, afirmen que, amb les polítiques preconitzades pel Partit Popular i pels altres partits nacionalistes espanyols, només es busqui una perfecta harmonia d’ambdues llengües. Només cal mirar el resultat de les diferents polítiques que s’han portat a terme en els darrers trenta anys arreu de Estat.

Ni el PP ni el PSOE no han fet ni un sol pas per aconseguir que les llengües catalana, basca o gallega siguin considerades pels espanyols com a llengües pròpies, de la mateixa manera que aquí hi podem considerar l’aranès. Així, que amb trenta anys de democràcia no s’ha avançat el més mínim ni en l’acceptació del plurilingüisme en l’àmbit estatal, ni en el coneixement de les diferents llengües de l’Estat essent molt més fàcil estudiar català a Alemanya o al Regne Unit que no a Espanya.

A Catalunya, amb trenta anys de governs catalanistes, no s’ha aconseguit ni tan sols aturar, o en tot cas ben just, el procés de decaïment de la llengua catalana en benefici del castellà. De manera que el bilingüisme es manté en una creixent asimetria entre la població catalanoparlant, però hi ha un increment notable de població monolingüe en castellà, incomplint cada vegada més els preceptes legals.

Al País Basc, on es partia d’una situació molt deficitària per a l’euskera, els governs nacionalistes van aconseguit redreçar mínimament la situació, evitar el que era un procés de desaparició imminent, però ni molt menys no van aconseguir una normalització de la llengua o que la població fos plenament bilingüe.

Allà on hi ha hagut alternances de Govern, com al País Valencià, a les Illes, a Galícia o a Navarra, quan ha governat el Partit Popular s’ha produït un clar retrocés de la llengua pròpia de cada comunitat en benefici del castellà, i quan han governat els socialistes amb prou feines si han aconseguit alentir el procés de degradació.

I és que el seu objectiu és molt clar, i només per ignorància podria arribar a creure en l’honestedat dels qui defensen les seves tesis creient que condueixen a un bilingüisme harmònic. Amb dades a la mà, es pot constatar que les polítiques nacionalistes no aconsegueixen assolir aquest bilingüisme harmònic, en igualtat de condicions, mentre que les dels populars sí que aconsegueixen avançar cap al monolingüisme espanyol.

Nacionalistes radicals

Tant bon punt el PP i el PSOE han pogut, a base d’una tupinada indecent, desbancar el Govern basc han començat a fer bandera del que ells censuraven als nacionalistes bascos, però multiplicat i radicalitzat. Que el 55% de la representació de la ciutadania basca imposés els seus criteris era vist com un front que dividia la societat basca; però ara la situació és la mateixa només que és el 45% la que imposa el seu criteri. I si abans s’acusava el Govern Ibarretxe de prioritzar els temes identitaris, ara han reforçat aquesta priorització dels temes identitaris, només que des de la perspectiva del nacionalisme espanyol.

És el mateix que ha passat a Galícia, on abans de prendre possessió el nou Govern aquest ja ha amenaçat amb mesures en contra de la llengua gallega. I és el mateix que passa amb els nacionalistes més radicals representats a casa nostra per Ciutadans, i a nivell de l’Estat pel partit de la Rosa Díez, que tenen els temes identitaris com a úniques obsessions i raó de ser de la seva política; des del nacionalisme espanyol, està clar.

Però, com sempre, estem perdent la partida. L’obsessió per la llengua només és perniciosa quan el que es pretén es defensar la supervivència del català, del basc o del gallec; el frontisme només existeix quan l’aliança de Govern es fa a l’entorn del nacionalisme basc; i en definitiva l’únic nacionalisme és el que defensa els drets de la nació oprimida, i no el que defensa la nació opressora. Les diferències entre el nacionalisme d’ERC, del BNG o d’Aralar, i el nacionalisme del PP o del PSOE són mínimes: uns i altres defensen la llengua, la identitat i la independència del seu país, ja siguin els Països Catalans, Galícía, el Païs Basc o Espanya. Difereixen això sí en què uns defensen la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat per al seu propi país, mentre que els espanyols inclouen els països veïns conquerits; i l’altra gran diferència és que mentre ERC, el BNG o Aralar han renunciat a l’ús de la violència per a aconseguir els seus objectius polítics, no hi han renunciat ni el PP ni el PSOE.

L’odi com a raó bàsica del PP

Els debats lingüístics que planteja el PP, i en menor mesura el PSOE, en tots els àmbits i arreu de l’Estat, no responen a cap convenciment ni a cap teoria en concret. Són del tot anàrquics i contradictoris, i només tenen com a denominador comú erosionar i combatre les llengües de l’Estat que no són el castellà. És una simple qüestió d’odi contra les llengües i cultures existents a l’Estat espanyol i que ells no consideren com a seves.

El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra... I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.

Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres. En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües.

És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.

Toc d’atenció a Zapatero

Ahir sortien amb cares somrients l’Iceta, en Ridao i l’Herrera havent aprovat en un temps rècord la revisió del Pacte d’Entesa. De fet, s’ha de dir que tampoc s’hi van entretenir gaire a l’hora de signar-lo, després de les eleccions. Quan al Congrés d’ERC es parlava de la necessitat de revisar el Pacte, al marge dels qui optaven directament per trencar-lo, es pensava en la conveniència de desmarcar-nos del seguidisme que a parer de molts s’estava fent en relació als socialistes. D’ençà d’aleshores hem vist com els socialistes, i amb ells el conjunt del Govern de la Generalitat, aguantaven estoicament els incompliments, els desaires i les deslleialtats del Govern espanyol, i a més actuaven de fre per evitar cap resposta per part de la societat catalana. Al final, la lleialtat sucursalista dels socialistes catalans envers el PSOE podia molt més que la suposada lleialtat envers Catalunya. Caldria saber a quina mena d’estratègia o a quina mena de lleialtat corresponia l’actitud passiva dels socis de Govern.

Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries... La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero.

La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.

Nou Govern, més disciplina de partit

El Conseller Joaquim Nadal, actuant com a portaveu del Govern tripartit, ens deia ahir mateix que confiava que, amb la remodelació del Govern Zapatero, s’avançaria tant en els temes de finançament com en els traspassos pendents i en l’aplicació de l’Estatut. Un optimisme dels tres partits que formen la coalició de Govern que hom ha d’entendre com una salutació de cortesia políticament correcta. Altrament, no hi vegi cap base per a l’optimisme: La mateixa persona que havia bloquejat els traspassos pendents ara serà l’encarregada de bloquejar el traspàs bàsic que és el finançament; el President de l’autonomia que sortia més beneficiada amb la proposta de finançament de Solbes, ara s’ocuparà de l’equilibri territorial; i una persona tan significada políticament en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, ara la tenim de Ministra de Cultura.

Sembla que l’aposta dels socialistes és enfortir el perfil polític del Govern, identificar l’Executiu espanyol amb l’Executiva del partit, traspassar pes polític de la Moncloa al carrer Ferraz. És possible que hi hagi moltes altres raons com a motivadores dels canvis ministerials, però també hi deu haver pesat la necessitat d’afrontar la resta de legislatura més des de la perspectiva de partit que d’un adequada gestió de Govern. L’actual política de negació de la legalitat vigent, transgredint reiterada i desvergonyidament el que marca l’Estatut, mentint més que no parlen i incomplint la paraula donada que ja ha perdut tot valor i credibilitat, es fa força insostenible com a mínim des de la perspectiva catalana. Les desafeccions poden arribar no ja al conjunt de la societat catalana, sinó a les mateixes files socialistes. I una manera d’aturar-ho serà apel·lant a la disciplina de partit.

No s’haurà de negociar amb la gasiveria d’un Ministre Solbes que pretenia aplicar les seves particulars tesis econòmiques de regateig amb les autonomies, sinó amb el President del Partit que els cridarà a l’ordre. És possible que hi hagi catalans que estiguin farts d’aquesta situació; però de ben segur que també n’estan farts els socialistes espanyols en veure que, en contra del que els havien promès, els seus col·legues catalans són incapaços de convèncer ni tan sols els socis de Govern. O millor dit, només han aconseguit convèncer-los de mantenir-se fidels a l’espera d’un miracle, que ara hauria de venir de la mà de Chaves. Caldrà veure fins a quin punt l’obediència i la disciplina de partit afecta també els socis minoritaris que els recolzen al Parlament i al Govern de la Generalitat.

Llei electoral feta a mida

Des del primer Tripartit, el Departament de Governació ha anunciat als quatre vents la impulsió de dos grans projectes: la nova divisió territorial, i la Llei electoral catalana. De temptatives, segur que n’hi ha hagut moltes, però cap no ha acabat de reeixir. I la raó és ben senzilla: a ningú interessa ni una nova divisió territorial ni una Llei electoral pròpia; o millor dit, a tothom interessa només en la mesura que puguin afavorir els interessos del partit. Cadascú, el seu. Per tant, el consens que necessiten aquestes lleis és molt difícil.

La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i per tant ells encara en poden sortir beneficiats.

No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.

I és que la política és quelcom massa seriós com per deixar-la en mans dels polítics. Almenys d’aquesta mena de polítics corruptes i deshonestos que prioritzen l’interès del partit, i per tant l’interès personal de viure de la moma, a l’interès del país. Per això els molesten molt més les veus crítiques que les desafeccions de la ciutadania.

Per una nova llei electoral

A més d’un ha sorprès la iniciativa dels socialistes catalans, sota el subterfugi de Ciutadans pel Canvi, d’endegar una recollida de signatures per aconseguir una llei electoral catalana. Les ILP (Iniciativa Legislativa Popular) van ser creades com a mitjà per a possibilitar a la ciutadania poder presentar propostes legislatives al marge de les vies ordinàries dels partits parlamentaris. Però feta la llei, feta la trampa. Els mateixos partits que van idear aquesta fórmula de participació ciutadana ja han vist la possibilitat de malejar-la i emprar-la per interessos estrictament de partit. El cas és encara més esquizofrènic si tenim en compte que la promou el partit que lidera la coalició de Govern.

Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern.

Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.

Contra la Llei de Consultes Populars

Cada vegada que exposo el tema de la nova Llei de Consultes Populars, quan el meu interlocutor, que de bona fe creia que la nova Llei ens obria alguna porta a no sé què, ja no sap què més respondre em sol acabar qüestionant: “Però, aquest projecte de Llei no venia avalat per gent com el López Tena i l’Hèctor Bofill, a través del Centre d’Estudis Sobiranistes?”. Certament és així; i aleshores sóc jo qui no sap massa què respondre. No sé si el projecte de Llei ha sortit tal com ells l’havien pensat, però en el seu moment ja vaig explicar personalment la meva visió discrepant a l’Hèctor Bofill. No dubto, per suposat, ni de la bona intenció dels experts ni dels dirigents d’Esquerra, però em sembla que Josep Lluís Carod Rovira m’acaba de donar la resposta.

Josep Lluís Carod Rovira explica exultant en el seu bloc, tal com hem sentit aquests dies per boca de molts altres dirigents d’Esquerra, les bondats del projecte de llei de consultes populars. Una eufòria que contrasta amb el silenci mantingut pels altres socis de Govern, que en el millor dels casos han subratllar que la llei regularà el que fins ara ja es podia fer a nivell local i que obre la possibilitat de fer consultes generals sobre temes de competència del Govern de la Generalitat; i la sobirania, constitucionalment, no és una competència transferida ni transferible. El mateix Vicepresident de la Generalitat posa alguns exemples del que es podrà consultar “des del traçat d'una carretera o la ubicació d'un parc eòlic fins a quin model de finançament necessitem”. Sobre el model de finançament, em sembla una patinada per part seva perquè jo diria que aquest tema està expressament exclòs del projecte de Llei.

En qualsevol cas, tothom deixa per al final, com un aspecte menor, el fet que qualsevol consulta haurà de tenir sempre l’autorització del Govern espanyol. I ja es veu que és previsible que el Govern espanyol autoritzi un referèndum sobre el traçat del tren transversal (Lleida-Girona), posem per cas, però que en denegui un altre sobre el Concert econòmic o sobre el Dret a Decidir. I el que explica l’entusiasme amb què ens presenten els dirigents d’Esquerra aquest projecte de Llei és l’optimisme o la ingenuïtat que manifesta el mateix Carod Rovira quan afirma: “Confio en què si arriba el cas, el govern espanyol no rebutjarà donar la paraula a la gent, perquè seria tant com posar en dubte la qualitat democràtica de l'estat espanyol”. És basant-se en aquesta ingenuïtat o candidesa que donen per bo el projecte de Llei, com si no tinguéssim l’experiència del País Basc, o com si no sabéssim quina és la qualitat democràtica de l’Estat espanyol.

Al País Basc, el Govern espanyol va barrar el pas a la voluntat majoritària del Parlament de Vitòria, sense més excusa que la de no ajustar-se a les Lleis espanyoles. En el nostre cas, ho podran fer argumentant a més que hem estat nosaltres mateixos, tot solets, els qui hem limitat per llei la nostra capacitat de convocar consultes populars.

No tinc proves de què ho sé

L’afer de la corrupció i les extorsions destapades en el “cas Saratoga” va prenent un caire polític. El que inicialment semblava una grollera conxorxa de mafiosos i macarres va agafant volada en la mesura que no només hi ha implicats tècnics municipals d’un cert nivell sinó que la pràctica de les extorsions també és més extensa. Empresaris d’oci nocturn de l’Eixample asseguren, ara, que el Districte estava al corrent de les extorsions, un fet que els responsables municipals no neguen del tot ja que afirmen tenir-ne sospites, però segons ells els faltava tenir-ne les proves concloents.

Costa de creure que puguin passar per alt pràctiques d’aquesta mena, pel que es veu gens puntuals ni esporàdiques. Quan algun empresari d’oci nocturn ha estat condemnat fins i tot a penes de presó per haver produït més soroll del compte, mentre en altres casos similars els veïns han desesperat en no obtenir resposta positiva a les seves queixes, malgrat totes les denúncies i les evidències, és que alguna cosa estava passant. Devia passar el mateix que amb les trames urbanístiques denunciades per tothom, amb evidències d’irregularitats i d’incompliments de lleis i normatives, però que continuen encallades als despatxos i que només veuen la llum quan els polítics afectats deixen de tenir poder o, en el millor dels casos, quan en fan una més grossa del compte.

Em recorda l’anècdota (ara ja és anècdota passada) d’un cas de corrupció que vaig viure molt de prop i que, en denunciar-lo, un dels qui feien la vista grossa em va dir. “Sí, ja ho sé, tens raó, però és que no tinc proves de què ho sé”.

El Túnel de Bracons, ara sí

Avui s’obre al trànsit el polèmic Túnel de Bracons, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Polèmic per dues raons contradictòries: per a uns, el nou eix viari fa curt d’entrada perquè és d’un sol carril i hom tem que en pocs dies, o mesos, s’hagi de plantejar la seva transformació en doble via; i per als altres, el túnel era innecessari en la mesura que representa una forta agressió contra el medi i que es podien haver buscat altres alternatives aprofitant la xarxa de carreteres existent. I si hi ha protestes en direccions oposades, probablement és perquè aquesta posició intermèdia deu ser la més assenyada o la que millor conjumina interessos contraposats.

Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per travessar la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons.

Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.

Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.

La candidatura d’ERC guanya punts

Esquerra Republicana de Catalunya va perfilant la seva candidatura de cara a les eleccions europees, i ara pot començar a pensar en serioses possibilitat d’obtenir un escó a l’eurocambra. Confirmada la coalició amb Aralar i BNG, i pendents de la confirmació del PSM i d’EA, la candidatura de l’Oriol Junqueras guanya molts punts, encara que s’esvaeix definitivament la possibilitat d’un acord amb la que encapçala Ramon Tremosa. El sistema de circumscripcions que impera en aquests comicis, així com el nombre d’escons en joc, obliguen a buscar coalicions si no es vol quedar fora del Parlament europeu.

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués, com en altres ocasions, partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.

Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.

Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.

Contra Catalunya, repetició de la jugada

La Comissió de Sanitat del Senat acaba de rebutjar una moció presentada conjuntament per l’Entesa i CiU en la qual es demanava que l’examen d’accés a la formació sanitària especialitzada (MIR) es pogués fer en català. PP i PSOE s’han aliat una vegada més per anar en contra del dret dels catalans a utilitzar la seva llengua. A vegades, quan es reclama un determinat estatus o unes mesures de protecció per a la llengua catalana, els qui treballen dia a dia per imposar el model monolingüe castellà arreu de l’Estat, argumenten que els qui tenen drets no són les llengües sinó les persones. Però per al PP i per al PSOE, les persones tampoc tenen aquest dret, si no parlen la llengua espanyola.

La notícia, de fet, no hauria de ser notícia perquè és el pa de cada dia. Quan des de les institucions catalanes s’emprèn una iniciativa en defensa de la llengua pròpia del país, hipòcritament apareixen veus reclamant el dret dels ciutadans a utilitzar la llengua que vulguin sense imposicions ni restriccions normatives. Són les mateixes veus que aplaudeixen i recolzen que es prohibeixi per llei o per decret l’ús de la llengua catalana, com ha tornat a passar ara. On són els anomenats no nacionalistes que aquí prediquen el liberalisme més absolut pel que fa a l’ús de les llengües?

Però no ens enganyem, no són només aquests els qui de forma deshonesta prediquen aquí el que no creuen que calgui fer en el conjunt de l’Estat. Si es continua prohibint als catalans emprar la seva llengua per a fer aquests exàmens d’accés a la formació sanitària especialitzada és per la voluntat expressa i explícita dels socialistes catalans. Presenten la proposta a la Comissió del Senat perquè saben que ja serà tombada per l’aliança dels nacionalistes espanyols (PSOE-PP). Altrament, continuarien i continuaran donant tot el suport incondicional al Govern Zapatero perquè es refermi en les seves polítiques d’incompliments, d’ofec econòmic i de persecució de la llengua catalana.

I aquí, tampoc ningú els exigeix un mínim de coherència i d’honestedat envers el país. I una i altra vegada refermem la nostra lleialtat incondicional envers els qui refermen la lleialtat incondicional al nacionalisme espanyol que ens ofega. No és estrany que morim ofegats.

Compartir Govern, no responsabilitats

Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, es posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres.

I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.

Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.

ERC, i la renúncia al Dret a Decidir

No hi ha millor victòria que la de fer creure a l’enemic vençut que la seva desfeta ha estat victoriosa. I això és el que sembla que ens està passant amb la nova Llei de Consultes Populars amb què ens amenaça el Govern de la Generalitat, per iniciativa del Departament de Governació dirigit pel republicà Jordi Ausàs. Es tracta d’una maniobra per a barrar el pas a qualsevol temptativa de celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Per a poder celebrar consultes no vinculants a nivell local no necessitàvem cap nova llei, perquè ja es podia fer ara, com se n’han fet a diversos municipis. L’únic al·licient que podia tenir una llei catalana sobre consultes populars era el d’obrir la porta a poder celebrar, algun dia, un referèndum per a l’exercici del Dret a Decidir. I la negació d’aquest exercici és l’única novetat de la llei que se’ns proposa.

Tota la retòrica de l’articulat de Llei queda en un no res, quan al final hi ha la clàusula sine qua non: en qualsevol cas les consultes hauran de ser autoritzades pel Govern espanyol. És a dir que, amb la llei a la mà, deixem que sigui el Govern espanyol, i no pas els catalans a través del seu Govern, del seu Parlament o d’una iniciativa popular, qui resolgui sobre què podem decidir i sobre què no. Els constitucionalistes ja es freguen les mans, i l’Ajuntament de Barcelona somnia poder estrenar la nova Llei posant a consulta el futur disseny de la Diagonal de Barcelona, que amb tota probabilitat seria autoritzada per l’autoritat competent que, segons la nova Llei, que no és altra que el Govern espanyol.

Sense la Llei, sempre podíem argumentar que els catalans tenim Dret a Decidir sobre el nostre futur, encara que ens ho pretengui impedir un Govern i unes lleis espanyoles. No tindríem, com no tenim, la Llei al nostre costat però hi tindríem la legitimitat. La maniobra constitucionalista de la nova Llei consisteix en fer que no tinguem ni l’excusa de dir que ens saltem la legalitat espanyola, ja que assumim com a pròpia, per iniciativa pròpia, la limitació del nostre Dret a Decidir. Quan algú pretengui impulsar una iniciativa d’aquest tipus i es trobi amb la negativa del Govern espanyol, no podrà al·legar un no reconeixement de la legalitat espanyola perquè no s’estarà fent res més que complir la llei catalana, impulsada per més inri pels teòrics independentistes. Continuarem sense tenir la legalitat per a exercir el Dret a Decidir, però amb la nova Llei haurem perdut, a més, la legitimitat.

Ni el PP ni la Rosa Díez no hi haurien fet millor.