La retirada d’Esquerra, novament

El Senat està debatent en Comissió el que ha de ser el nou Reglament. El moment oportú, doncs, perquè s’hi introdueixin els canvis en matèria d’usos lingüístics per tal que es respecti la igualtat de tots els ciutadans i la concepció plurilingüista de l’Estat. Però ja sabem que la Constitució estableix com a dogma que no tots els ciutadans són iguals en drets, que els drets d’un catalanoparlant no són equiparables als drets d’un castellanoparlant, de manera que l’equiparació de les diferents llengües que es parlen a l’Estat podria ser inconstitucional, tal com diuen alguns magistrats del Tribunal Constitucional. I també sabem que per als nacionalistes espanyols a l’Estat no es parlen diverses llengües, sinó només una, la que té un rang superior; la resta són peculiaritats que algunes comunitats tenen a més a més.

Tot això ja ho sabíem, i no ens ha de venir de nou que ho defensin els socialistes i els populars espanyols, amb la complicitat dels seus subordinats catalans. El que ens sorprèn, però, és que Esquerra també els faci el joc i retiri les esmenes que tenia preparades en relació a l’ús del català, del basc i del gallec al Senat. És a dir que és molt possible que s’acabi aprovant un nou Reglament del Senat, sense que Esquerra ni tan sols hi hagi presentat esmenes en aquest sentit. Justament, l’excusa que anaven donant fins ara els presidents del Senat i els partits nacionalistes espanyols per tal d’impedir-hi l’ús del català era que això no estava previst en el seu Reglament; i que el tema s’havia de debatre quan aquest es reformés. I arribada l’hora, Esquerra, integrada al grup de l’Entesa on són majoria els socialistes, accepta disciplinadament que es retirin les esmenes que ells mateixos havien presentat.

Les explicacions que hi donava el senador republicà Carles Bonet, portaveu de l’Entesa en la Comisssió de Reglament del Senat, eren inversemblants i surrealistes. Segons recullen els mitjans de comunicació, el senador d’Esquerra raona la retirada de les esmenes perquè “aquesta és una matèria sensible que no hauria obtingut l’aprovació del Ple de la Cambra”. Està clar que no hauria tingut el suport de la Cambra, bàsicament perquè el partit amb el qual comparteixen grup al Senat, el PSC-PSOE, hi votaria en contra. I per aquesta regla de tres, què carai hi fa en Ridao al Congrés presentant propostes i esmenes que sap que no tiraran endavant per l’oposició frontal de socialistes i populars? Al Senat, Esquerra no hi farà ni el paper testimonial de deixar-hi constància amb les seves esmenes, senzillament perquè estem supeditats al Grup de l’Entesa on són majoria els socialistes.

Això sí. Un cop fetes aquestes renúncies (ja no ve d’una), ens exclamarem en campanya electoral dient que són els del PSC els qui no tenen veu pròpia a Madrid. I fins i tot tindrem la barra de dir, com deia Carles Bonet, que aquesta "Serà la nostra actitud constant i permanent sense defallir".

Autèntics disbarats

Ho deia Joan Ridao, Secretari General d’Esquerra, parlant de la Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA): És un “autèntic disbarat, regressiu i lesiu contra els interessos culturals, lingüístics i econòmics del sector audiovisual català", i "constitueix una autèntica LOAPA cultural, que arriba al Congrés amb una clara voluntat afavoridora de les grans empreses, rabiosament centralista, ignorant de la diversitat lingüística de l'Estat i oblidant el deure de servei de la televisió pública”. És per això que Esquerra hi presentarà tot un seguit d’esmenes que seran, amb tota probabilitat, rebutjades perquè el PSC-PSOE trobarà com sempre altres majories per defensar els seus disbarats.

I picarem de peus i ens esquinçarem les vestidures; i ells riuran de la nostra incurable estupidesa. Zapatero ha jugat, i continua jugant, quan i com vol amb els grups petits de l’oposició; i, tot s’ha de dir, ho té relativament fàcil perquè els dirigents d’aquests partits, molt curts de mires, ni s’adonen que estan fent una cursa de relleus per a apuntalar el Govern espanyol que imposa la seva llei i la seva concepció d’Estat centralista, uniformitzador i retrògrada. Per a cada ocasió, Zapatero utilitza el clínnex que més li convé, es digui CiU, CC, PNB, UPyD, IC-V o Esquerra, perquè sap que aquests es deixen comprar per quatre rals; quan els toca el torn de salvar el Zapatero es fan el milhomes com si haguessin aconseguit la gesta de doblegar-lo als seus peus, i quan és el torn dels altres han de simular un enuig desmesurat que els passarà tan bon punt els torni a cridar a la Moncloa. I aquesta Esquerra, està clar, no n’és pas una excepció: a part de continuar donant suport als socialistes per tal que puguin continuar governant al seu aire a Catalunya, i que de retruc esdevé el suport imprescindible per al Govern espanyol per a tirar endavant els seus projectes, fa quatre dies que el recolzaven per a aprovar la reforma del sistema de finançament; aleshores era CiU la qui s’exclamava aïradament.

Els partits minoritaris a Madrid tenen la clau, i en certa manera la paella pel mànec, però la utilitzen només per treure’n pírrics beneficis, i encara sovint més de partit que de país. Globalment, alternant-se, són ells (Esquerra, també) els qui donen suport a les polítiques rabiosament centralistes del Govern Zapatero. Un autèntic disbarat, sí senyor.

Tancament de Caixes

Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.

Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats. Ara, amb l’esquer que els ha parat el poder central, tiraran per la borda tota aquesta estratègia per seguir un procés a la inversa. Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interès que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal. Tindrem unes Caixes més fortes, més potents, potser sí; però cadascun dels territoris haurà perdut un dels seus elements dinamitzadors. Per entendre’ns, “La Caixa” està invertint més arreu de l’Estat que no a Catalunya mateix; s’ha convertit en un gegant econòmic, però perdent bona part de la seva funció d'origen.

Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat. I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat. El mateix criteri que s’esgrimeix des del Govern per a dir que no es voldria que les caixes catalanes es fusionessin amb caixes espanyoles, amb la possibilitat de perdre capacitat de decisió i fins i tot la seu central, les comarques seran les grans perdedores d’aquest procés de fusions. Guanya l’Estat i guanyen els directius, especialment aquells que amb la seva mala gestió havien posat en risc la Caixa de Catalunya, però hi perden els treballadors i les comarques. Sincerament, hi perd el país.

Personalistes, creguts i ambiciosos

En el tots els sectors ideològics de la política hi ha la idea que, sovint, els seus líders tenen tics excessivament personalistes, creguts i ambiciosos. El que passa és que, potser, en els partits majoritaris i sobretot en els partits conservadors aquests qualificatius no són vistos com a tan pejoratius sinó més aviat com unes característiques pròpies d’un lideratge fort. És, doncs, en l’àmbit ja prou trinxat i desavingut de l’esquerra nacional on aquestes acusacions sonen com a veritables desqualificacions personals. Així, és fàcil sentir-ho dir com a argument per a no voler saber-hi res, de persones com ara Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Carretero, Joan Laporta, Alfons López Tena...

Sincerament, em preocupa molt poc que aquests o qualssevol altres dirigents del nacionalisme català tinguin l’ambició personal d’esdevenir el líder que ens ha de portar a la independència, que es creguin que tenen fusta de líders i que són la peça clau per al país, o que tinguin un tarannà personalista. A vegades, quan s’utilitza des de l’esquerra el terme “pujolisme” per referir-se a tota l’etapa dirigida pel líder convergent es fa en un sentit despectiu; però s’ha de reconèixer que va exercir un lideratge de país (personalista, cregut i ambiciós) que va cobrir tota una etapa de la nostra història amb èxits notables, encara que també amb limitacions i fracassos, i sobretot allargant-la excessivament. Tant de bo, qualsevol d’aquests lideratges emergents, o no tant emergents, s’arribés a consolidar encetant una nova etapa cap a la sobirania nacional, encara que fos un líder personalista, cregut i ambiciós.

El problema és, justament, el contrari: que el personalisme, la petulància i l’ambició personal siguin un obstacle per a exercir el lideratge que Catalunya necessita. Que aquestes “virtuts”, probablement inherents en tot lideratge, els facin perdre de vista la realitat global del país, els impedeixin fer una anàlisi adequada d’aquesta realitat, i que per tant malbaratin els esforços estúpidament disputant-se només el lideratge del sobiranisme, deixant als altres el lideratge del país. No em queixo, doncs, que aquests presumptes líders del nacionalisme siguin personalistes, creguts o ambiciosos, sinó que es limitin a ser això sense ser capaços d’esdevenir veritables líders, que condueixin el país cap a la plena sobirania.

Sense credibilitat i sense legitimitat

Quan es parla de corrupció, d’utilització partidista de les institucions, del rebuig que mereix a la ciutadania determinades accions polítiques, el Tribunal Constitucional espanyol és qui se n’hauria d’endur la palma. Suposo que els qui el van crear es van imaginar una institució formada per juristes reconeguts que de forma imparcial, és a dir justa, interpretés els principis constitucionals espanyols. Des d’una perspectiva espanyola, està clar, i admetent que la Constitució espanyola és declaradament discriminatòria en contra dels ciutadans que tenen una llengua, una cultura i una identitat diferent de la castellana. Però és que aquest Tribunal Constitucional, que des de Catalunya podríem rebutjar pel fet de ser espanyol, no és ni tan sols un Tribunal que mereixi un mínim de credibilitat ni respecte.

D’entrada, els dos partits nacionalistes espanyols han desvirtuat i pervertit el seu Tribunal Constitucional, convertint-lo en una mini Cambra on es reparteixen els escons en funció del poder polític de cadascú. Qualsevol magistrat honest, que cregués en la Justícia, titllaria de burla a les institucions democràtiques el manteniment d’aquest Tribunal format per delegats dels partits que emeten les seves sentències com i quan els ordenen, que reprodueixen els debats i les lluites pel poder i que, per tant, els coneixements jurídics els necessiten només per a justificar els seus posicionaments de partit. Per més que diguin que les seves deliberacions són secretes, han anat filtrant interessadament el seu procés de deliberació ja sigui per a sondejar l’estat d’opinió i veure quina reacció podria tenir la seva sentència, com per a influir directament en aquest estat d’opinió. Hores d’ara, tres anys després de tenir sobre la taula, i teòricament treballant-hi, l’Estatut de Catalunya sense haver emès cap sentència, fins i tot des d’una perspectiva espanyola s’hauria de declarar com a incompetent aquest Tribunal Constitucional. La dilació interessada de qualsevol resolució, que fos quina fos la posició partidista dominant sempre seria contrària a Catalunya, és per sí mateix una injustícia i una perversió dels principis que haurien de regir un Tribunal d’aquestes característiques.

Des de Catalunya, però, hi ha uns elements afegits per a rebutjar aquesta pantomima de tribunal. És intolerable que a cinc-cents quilòmetres d’aquí, uns lacais dels partits es disputin de forma permanent i inacabable com i quan retallaran les nostres llibertats, passant per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Com a demòcrates no podem sinó sentit el nostre rebuig i menyspreu per una institució pervertida que no és que no mereixi cap credibilitat, sinó que no té cap legitimitat per a emetre sentències. No n’hi ha prou amb les queixes que cada vegada més obertament fan alguns polítics catalans contra aquesta farsa de tribunal, les nostres institucions i els nostres representants, per dignitat i per no ser còmplices d’aquesta perversió, haurien de sentenciar la incompetència i el no reconeixement d’aquest Tribunal per a tocar ni una coma del que ja ha decidit o pugui tornar a decidir en el seu dia el poble de Catalunya.

El cost de la manca de rigor informatiu

La Mònica Terribas, Directora de Televisió de Catalunya, ha comparegut al Parlament davant la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i hi ha fet unes declaracions sorprenents i contradictòries, o si més no curioses. La qüestió va sorgir arrel de la pregunta d’un diputat de CiU que volia saber quin havia estat el cost econòmic de cobrir la notícia del nomenament de Joan Puigcercós al Santuari de Núria, amb ascensió al Puigmal inclosa. I la resposta va ser que “els partits polítics ens suposen una despesa molt gran i, a vegades, no donen cap notícia”.

Naturalment que trobo d’una absurditat descomunal pretendre buscar les pessigolles sobre el cost de cobrir una informació al Santuari de Núria o al cim del Puigmal, amb totes les dificultats tècniques que això representa. El més barat, i potser per això el més habitual en els nostres mitjans de comunicació, és limitar-se a transcriure els comunicats de premsa, a reproduir declaracions de polítics encara que no responguin a cap fet noticiable, sinó al simple afany d’ocupar quotes de pantalla. Perquè el problema dels mitjans de comunicació no és que facin un esforç suplementari per a cobrir la notícia allà on es trobi, ja sigui al cim del Puigmal, al Japó, a la selva colombiana o a la plaça de Sant Jaume. Justament al contrari, el que es pot retreure a mitjans prou poderosos com la Televisió pública catalana és l’oblit sistemàtic de fets que haurien de ser noticiables per la seva gravetat, però que no es cobreixen perquè queden massa lluny, com el conflicte permanent dels pobles indígenes de la selva amazònica (ja ningú recorda les matances de mesos enrere, al Perú?), els interessos europeus i asiàtics a l’Àfrica on s’instiguen guerres i repressions brutals (ja ningú recorda el drama del Sudan?), i tants altres temes que ens ajudarien a tenir una visió global de la realitat del planeta, i que avui no tenim de cap de les maneres.

El desconcertant, però, és que la Mònica Terribas admeti que els partits polítics li suposen una enorme despesa des del punt de vista informatiu, però que al capdavall, sovint no donen cap notícia. Doncs, això, ja no és responsabilitat dels partits, sinó dels mitjans de comunicació. Ningú està obligat a donar notícies, de manera que són els mitjans i en aquest cas Televisió de Catalunya qui malgasta esforços en cobrir activitats dels polítics que no tenen cap interès informatiu. Són els mitjans que, per comoditat i per manca de professionalitat, s’obliden de la realitat objectiva de casa nostra i d’arreu del món, que podria ser notíciable, per dedicar-se a seguir de forma abusiva, reiterativa i sense cap interès especial l’activitat d’uns polítics obsessionats en esdevenir notícia permanent.

Oportú final de la legislatura

Queda menys d’un any per acabar la legislatura. I just en aquests moments hi ha damunt la taula un munt de projectes i perspectives que podrien ser decisives a l’hora de fer-ne la valoració global. D’una banda, hi ha la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, a l’espera que el PP i el PSOE considerin que ha arribat el moment oportú per a fer-la pública, però de l’altra hi ha tot un seguit d’iniciatives de caràcter legislatiu que cal que accelerin el seu ritme de tramitació si volen arribar a temps: el desplegament de la LEC, la Llei del cinema, la Llei d’acollida, la Llei de Consultes populars, la Llei electoral, la Llei d’organització territorial (que fins fa poc se’ns deia que havia de ser prèvia a la llei electoral), la reforma de la Sindicatura de comptes, el finançament dels partits o la posada en funcionament de l’Oficina antifrau.

En el context dels escàndols de corrupció política sembla que, almenys de cara a la galeria, els grans partits polítics es veuen obligats a buscar punts de consens pel que fa a la Llei electoral i a l’Oficina antifrau que fins ara ells mateixos boicotejaven. Potser, més que veure’s obligats a desencallar-los el que no gosen és continuar posant-hi traves tan obertament. Val a dir que des d’un punt de vista nacional no és possible aprovar la nova Llei electoral, si abans no s’ha reformat l’organització territorial; a no ser que es considerin vàlides les circumscripcions provincials i que no es vulguin tenir en compte les vegueries, o que se’n faci una aprovació provisional que caldria tornar a reformar quan s’hagués resolt el tema de l’organització territorial. Per a Esquerra, però també per al tripartit, seria imperdonable acabar una segona legislatura participant del Govern sense haver tret cap de les grans lleis que ja es formulaven com a prioritàries del primer Pacte del Tinell, i que es retreia a CiU no haver-ho fet abans: la reorganització territorial i la llei electoral.

Potser, doncs, no seria tan descabellada la hipòtesi d’unes eleccions anticipades, abans de l’estiu que ve. Seria una manera d’evitar que es pogués culminar l’aprovació de cap d’aquestes lleis que incomoden tots els partits polítics, evitar l’escenificació dels desacords profunds entre els socis del tripartit o evitar que un partit en concret les pogués exhibir com a èxit particular en la campanya electoral. O potser ja tenen calculat que, a hores d’ara, i comptant amb el ritme lent que ells mateixos s’autoimposen, ja no hi ha temps material per a aprovar-les en aquesta legislatura.

Un problema de credibilitat

Benvingudes siguin totes les mesures que s’adoptin a partir d’ara per a fer més neta i transparent la gestió pública. Com sol passar sempre, hi ha hagut d’haver una sotragada forta perquè es comencés a actuar; i temes que semblaven encallats, avui poden tornar a moure’s. És a cop calent que tothom es veu en la necessitat de reconèixer les deficiències del sistema, i s’ha emprès una cursa per veure qui és capaç de presentar-se com a més disposat a lluitar contra la corrupció. A part que no seria d’estranyar que, un cop passada la febre mediàtica, tot tornés a ser com abans, el problema no serà tant d’elaboració de lleis, reglaments o compromisos com de canvis d’actitud que permetin als polítics guanyar-se la credibilitat perduda.

Malgrat les evidències, són ben pocs els polítics que hagin entonat un mea culpa clar i contundent que no es limiti a culpabilitzar “el sistema”, “la burocràcia” o unes genèriques “estructures polítiques”, com si al darrere de tot plegat no hi hagués uns responsables, com a mínim per negligència, amb noms i cognoms. Per això, em sembla molt honesta l’actitud de Ramon Serra i Ramoneda, patró de la Fundació del Palau de la Música, de reconèixer-se a sí mateix com a negligent a l’hora d’exercir la seva funció de vetllar pel bon funcionament de l’entitat i, en conseqüència, proposant la dimissió de tots els gestors que van permetre el cas Millet. Un reconeixement d’aquesta naturalesa en l’esfera política em semblaria indispensable per a creure’ns les presses que tenen ara els polítics per a presentar-se com a valedors de la transparència i de l’honestedat. Els mateixos que fa quatre dies deien que era impossible aprovar la Llei electoral, perquè cadascú la volia a la seva mida, ara ens anuncien que tenen tota la voluntat de tirar-la endavant; la Sindicatura de Comptes elaborava els seus informes on ja detectava irregularitats, però ho feia discretament per no aixecar la llebre, i no com ara que els esgrimeix a bombo i plateret; després d’haver passat per alt aquests mateixos informes de la Sindicatura de Comptes, aprovant-los al Parlament sense llegir-los o sense prendre’ls en consideració, ara tothom fa el propòsit de revisar-los detingudament; un dels grans esculls per a tirar endavant l’Oficina antifrau era que els socialistes es negaven a què aquesta també pogués investigar i intervenir en l’àmbit municipal (ara sabem per què); tothom sap que les Fundacions dels partits, a part de servir teòricament per a difondre les idees pròpies, amb una activitat més aviat escassa en comparació amb els seus recursos, són també portes obertes per al finançament encobert; no és casual que mentre uns posen especial èmfasi en prohibir les donacions anònimes, altres prefereixen atacar el tema de les condonacions de deute per part de les entitats de crèdit; tothom sap que els informes ficticis, sobrevalorats o inútils són el mecanisme que han utilitzat les diferents administracions per a fer pagaments amb diner públic que no gosarien posar en uns pressupostos...

Massa negligències acumulades perquè puguem creure’ns la sinceritat de les propostes que fan ara, a corre cuita, els partits polítics. Les mesures que anunciava el President Montilla, com si es tractés d’una mà ferma que volia imposar al seu partit un criteri d’ordre i de transparència, no són sinó el compliment de lleis i normes ja existents, que fins ara s’han saltat a la torera. Benvingudes siguin totes les mesures que puguin prendre abans no els passi la febrada, però difícilment podrem creure en la seva voluntat real de regeneració política i de tallar de rel la corrupció si no són capaços d’admetre els seus errors i potser, com anunciava Serra i Ramoneda, presentar la dimissió.

Esquerra no planta cara.

L’actitud del Govern espanyol és de permanent erosió de l’autonomia catalana. I una darrere l’altra va traient propostes, lleis i reglaments que atempten directament contra el nostre ja prou migrat autogovern i en contra de la llengua catalana. I l’estratègia espanyola sempre els funciona, entre altres coses per la nostra pròpia meselleria, a vegades fins i tot simulant un pacte o un compromís de darrera hora. Ara li toca el torn als mitjans audiovisual, com fa ben poc va ser el de la Llei de dependència o el de les Caixes d’Estalvi.

D’entrada, el Govern espanyol, sabent que vulnera l’Estatut, llei que es pot vulnerar amb tota impunitat amb el vist-i-plau de tribunals corruptes, treu la seva norma pensant estrictament en els seus interessos nacionals que passen per eliminar els interessos de la nació catalana. Si la resposta és molt lleu, com va passar amb la Llei de la Dependència, ja no cal que faci res més: ja ha aconseguit envair les competències teòricament traspassades. Si hi ha unes certes reticències, l’estratègia consisteix en donar llargues al tema, argumentant que estan oberts al diàleg, però tirant pel dret amb resultats irreversibles com ha passat amb els Fons per a les Caixes d’Estalvi; per a les quals el Govern català, a instàncies d’Esquerra, va dir que interposaria un recurs d’inconstitucionalitat si no es modificava, però ja es dóna per perduda la batalla perquè l’operació espanyola s’ha culminat amb èxit, i sense el recurs anunciat. I ara ens trobem amb un cas similar amb la Llei de l’audiovisual, una llei ultraliberal que podia haver fet l’ala dura del PP, però que sobretot perjudica el sector audiovisual català. Han sortit les primeres veus alertant del perill, i fins i tot és possible que, si hi ha una forta resposta, el Govern espanyol s’avingui a fer-hi algunes modificacions. Amb modificacions o sense, serà un nou pas enrere per a l’autogovern i per a la llengua catalana.

Però ells juguen amb avantatge. Saben que tenen sempre al seu favor els diputats del PSC i, en definitiva, el Govern de Catalunya. Només davant la insistència d’Esquerra aconsegueixen que el Govern català alci mínimament la veu, però mai amb la contundència necessària i sabent que al final es claudicarà. És el trist paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat, on és incapaç de plantar-se quan els diputats socialistes a Madrid traeixen Catalunya. Faran una roda de premsa mostrant la seva disconformitat, però com a Govern es continuaran fent solidaris de les agressions contra Catalunya. I d’això se’n valen. Ja sé que argumenten els dirigents republicans que pitjor ens aniria si ells no hi fossin, però això no és cap excusa per no plantar cara decididament: no podem donar suport a un Govern còmplice amb aquestes agressions.

Ells s’ho fan i s’ho desfan

No és pas una situació nova, però sobta cada vegada que es produeix. Polítics i periodistes, degudament untats i comprats per a la causa, parteixen d’un apriorisme que ells mateixos s’han inventat, a partir del qual han d’anar bastint tota l’argumentació, encara que els resulti absolutament xocant i contradictòria. Basteixen la trama sobre bases deliberadament falses, i després ells mateixos queden sorpresos del que consideren inexplicable actitud dels catalans, perquè la realitat no els quadra amb la seva invenció. Ha passat en episodis rellevants com la investidura d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, i ha passat ara amb un afer més anecdòtic com el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol.

The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.

De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop feta la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.

Incentius laborals perversos

Al món de l’empresa, els incentius en relació als guanys obtinguts són una pràctica habitual. Naturalment que no es tracta d’incentius als treballadors, sinó als directius capaços de treure el màxim rendiment d’aquests treballadors. Per als treballadors, l’incentiu és a la inversa: la no consecució d’uns objectius pot tenir conseqüències negatives. De manera que per als dirigents empresarials el que importa de veritat és la presentació de comptes de resultats d’on puguin eixir-ne sucosos rendiments personals; si això va en detriment dels drets laborals, de l’interès del país, o del mateix futur de l’empresa ja no és problema seu, i no figura en la seva agenda de treball. Aquesta mateixa perversa pràctica empresarial portada a la funció pública pot tenir resultats encara més perniciosos.

A Colòmbia, per exemple, els cossos policials rebien incentius si podien presentar en el seu expedient la detenció, o millor la mort, de presumptes guerrillers. Aleshores, com que no era un objectiu fàcil i al Govern li interessava donar la imatge que estava lluitant exitosament contra la guerrilla, la solució era inventar-se els cadàvers. Escamots policials, amb uniforme o sense tant se val, irrompien en poblacions més o menys allunyades de la capital, s’enduien per la força joves a l’atzar que uns dies després apareixien morts, vestits de guerrillers, i exhibits com a trofeus de caça que certificaven l’assoliment dels objectius imposats. Com sempre passa en aquests casos, les denúncies presentades no tenien cap altra resposta que la repressió, de manera que jutges, militars i policies podien actuar amb total impunitat. Fins que una Comissió de les Nacions Unides va poder constatar la realitat dels fets: més d’un miler de morts en els darrers anys. Un cop descobert l’engany, el Govern d’Uribe simula la destitució d’alguns comandaments i atribueix els fets a “casos aïllats”. Naturalment, el Govern d’Uribe no ha deixat de rebre per això tot el suport de la comunitat internacional, i especialment dels Estats Units on quelcom de semblant ha passat amb la seva policia, que per tal d’assolir els objectius de lluita contra la delinqüència no dubta en posar proves falses per aconseguir la inculpació i condemna de detinguts sense recursos. Casos aïllats també, està clar.

Encara que sigui a un altre nivell, també a França funciona el sistema d’incentivar cossos policials amb l’objectiu de presentar la detenció d’un mínim d’immigrants sense papers, i a casa nostra amb la fita posada en un mínim de multes diàries. Són les perverses tècniques empresarials que aplicades als teòricament defensors de l’ordre, no és que deixin de banda l‘interès i els drets de les persones, sinó que els ataquen i vulneren directament.

Centrem-nos en el més important, i deixem-nos de ximpleries

Quan es dóna una situació de crisi, la recepta sembla molt clara: afrontem-la de forma directa i amb decisió, i sobretot sense perdre el temps en ximpleries. La política catalana viu una profunda crisi no pas perquè s’hagin destapat uns determinats casos de corrupció, dels quals ja se n’ocupa la Justícia, sinó perquè ningú es creu les explicacions que ens donen els partits; ni les que fan referència al desconeixement dels fets imputats, ni les que atribueixen els fets a errors o delictes unipersonals dels implicats, ni molt menys les que pretenen donar la impressió que s’està disposat a emprendre una veritable regeneració política. De fet, les mateixes explicacions que ens donen els polítics delaten el garbuix mental en què estan posats, i que lògicament no convenç en absolut els ciutadans.

Si hi ha hagut casos de corrupció, no caldria fer altra cosa que estirar del fil en la investigació i depurar totes les responsabilitats: les penals dels implicats en accions delictives, i les polítiques dels qui no han vetllat diligentment per la transparència del sistema i per la correcta aplicació dels diners públics. Però tothom és conscient que la crisi de desafecció política va molt més enllà, i per això es parla del finançament dels partits, de la llei electoral i, en general, del funcionament de les institucions. Aleshores, tothom es veu amb cor de fer proclames a tort i a dret en favor de la regeneració política, però advertint això sí que cal començar per allò que és més important, per allò que és essencial, i deixar-se de ximpleries. I en un mostra de la nul·la voluntat d’aquesta regeneració i transparència de la vida pública, cadascú defensa com a element clau i primordial aquell que millor li va als seus interessos partidistes, alhora que menysté i rebutja les propostes dels altres que li poden ser desfavorables.

La Llei electoral catalana és inviable, avui per avui, perquè els interessos dels dos grans partits, CiU i PSC, són contraposats: per als uns cal prioritzar el territori i per als altres la proporcionalitat estricta, no pas perquè creguin que és més just un o altre sistema, sinó perquè han calculat el que electoralment els sortiria més a compte. Uns clamen contra les donacions anònimes als partits i altres contra les condonacions de les entitats de crèdit, però cadascú en funció de si s’ha beneficiat d’un o altre recurs de finançament. Pensant en què les imputacions de cobrament de comissions en els afers urbanístics de Santa Coloma poden afectar a personatges significatius d’un determinat partit, el seu oponent posava al mateix sac la malversació de fons públics i el cobrament de comissions. Quan es parla de la necessitat de transparència política, des de CiU aprofiten per reclamar que la transparència comenci amb l’explicació dels inexplicables informes del Govern. I així aniríem fent un llarg etcètera, on cadascú reclama com a primordial allò que sap que pot perjudicar més als altres, mentre que minimitza el que l’afecta directament a ell. Fins i tot el PP, emmerdat fins al coll de casos de corrupció per totes bandes, tenia la barra de reclamar explicacions al President Montilla, amb el convenciment que, digués el que digués, res els seria suficient o satisfactori.

En definitiva, tots tenen la seva part de raó en atribuir als altres manca de transparència i de voluntat de regeneració de la política del país. Però el conjunt els posa a tots en el mateix bàndol dels qui creuen en la política com un modus vivendi, com una forma d’assolir i fer ús del poder, i en definitiva com una via per a fer realitat l’eslògan publicitari: “Visc de Catalunya”.

Pressupostos en, de o per a la crisi

El Conseller Castells va presentar ahir el Projecte de Llei de Pressupostos per 2010. Un projecte d’aquestes característiques representa un mar de xifres on fàcilment ens podem perdre, i que, en conseqüència, cadascú ens pot vendre segons li convingui. Com no podia ser d’altra manera, en període de crisi, es tracta d’uns pressupostos de contenció, de gaire bé 40.000 milions d’euros, amb una reducció del seu import total en un 0’4%. I com no podia ser d’altra manera, els partits polítics han d’escenificar el rol que els correspon, de govern o d’oposició, que té ben poc a veure amb l’acord o el desacord amb el detall d’aquest pressupost.

Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple.

Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.

Transparència i rigor, per descomptat

La Junta Directiva d’Òmnium Cultural ha fet una declaració solemne dels principis que regeixen la seva gestió: transparència, rigor i independència. Com a soci no tinc cap dubte de la transparència, del rigor i de la independència de la gestió de l’entitat, com no tinc cap dubte que la declaració ve a tomb perquè hi ha hagut un escàndol majúscul entorn de la gestió d’una altra de les gran entitats del país: el Palau de la Música. I hom té molt clar que l’escàndol d’una entitat, d’un Ajuntament o d’un partit polític acaba perjudicant la imatge de tots plegats. Les explicacions d’Òmnium, doncs, haurien estat innecessàries si no hagués esclatat el cas Millet, com innecessària hauria estat la crida del President del Parlament de Catalunya a lluitar contra el descrèdit de les institucions, sense els escàndols dels municipis del Barcelonès Nord.

La Junta d’Omnium recorda en la seva declaració els mecanismes de funcionament que permetrien detectar qualsevol irregularitat, no ja per part de possibles auditors, sinó de qualsevol soci. Uns mecanismes que són encara més estrictes en el cas del Palau, amb un Consorci on intervenen les administracions de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, així com en el cas de les administracions locals. A hores d’ara resulta del tot inversemblant imaginar que, tant en el cas Millet com en el cas de Santa Coloma, no n’estaven al corrent els membres del Consorci i de la Junta del Palau, així com els membres del consistori presidit per Bartomeu Muñoz i la direcció del seu partit. A tot estirar poden al·legar que no s’imaginaven que la trama fos tan monumental ni tan descarada, però no pas ignorància; en tots dos casos, s’havien detectat irregularitats des de la Sindicatura de Comptes, els informes de la qual arriben a tots els grups polítics a través del Parlament, hi havia antecedents i denúncies que havien estat ignorades pels qui haurien d’haver vetllat pel seu correcte funcionament, i sobretot eren vox populi tant a l’interior mateix de l’entitat i de l’Ajuntament com en el seu entorn.

No és d’estranyar que a Santa Coloma hi hagi veïns que reclamin la formació d’una gestora que supleixi la totalitat del Consistori, el mateix que caldria reclamar a les estructures del Palau de la Música. No hi ha cap possibilitat que els qui d’alguna manera o altra han participat en la gestió del Palau i de l’Ajuntament de Santa Coloma, i d’altres ajuntaments, puguin al·legar ignorància, cosa que seria una irresponsabilitat igualment greu per part seva. L’únic que tenen en defensa pròpia és que “no hi ha proves documentals de què n’eren coneixedors”, i això els pot eximir de responsabilitats penals davant la justícia, de la mateixa manera que intentaran eludir-les els qui avui estan imputats, però no els eximeix de la seva responsabilitat davant la societat.

La transversalitat del sobiranisme

Poques sorpreses en el discurs d’ahir de Josep Lluís Carod Rovira. I és que els polítics són tan previsibles que hom pot fer-ne la crònica anticipada. Bàsicament es tractava de justificar la seva acció de Govern, la seva aposta personal en els tripartits, i reivindicar-se a si mateix per al futur més proper. Quan es produeix un relleu, o simplement algú s’acomiada d’un lloc de responsabilitat, s’acostuma a dir per pura cortesia que es comptarà amb la seva inestimable col·laboració i mestratge; un cop tancada la porta, ja ningú se’n recorda. I això és el que deu témer Josep Lluís Carod Rovira. Un tema interessant, però, del seu discurs va ser el de la transversalitat del sobiranisme.

Hi ha dos grans temes que ERC es pot atribuir com a mèrits en els darrers temps, malgrat que després no els ha sabut gestionar correctament: d’una banda acostar el Partit dels Socialistes cap a posicionaments propis del catalanisme, evitant així una bipolarització entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, i de l’altra posar el concepte de sobirania en l’agenda política del país. Amb una mica de perspectiva, és evident que els socialistes catalans van fer un gir interessant cap al catalanisme, no pas sense problemes interns ja que el discurs netament espanyolista hi era molt arrelat. Probablement, un dels retrets que es pot fer als Governs tripartits, des de l’òptica independentista, és que han seguit una línia continuista, en relació als governs convergents, en el camp de la política lingüística i en general en el camp de les polítiques nacionals, les del peix al cove o de la pluja fina que en diuen ara. Però aquest mateix retret que irrita a molts independentistes que confiaven que l’entrada d’Esquerra al Govern comportés avenços substancials en l’autogovern, té la seva part de mèrit si tenim en compte que les polítiques governamentals toves nacionalment ja no les fa CiU sinó el mateix PSC que abans les combatia. Més que un balanç exitós de l’acció de Govern, com pretenen sovint els dirigents d'Esquerra, hi ha l’èxit d’haver impedit un desastre nacional si el PSC s’hagués comportat com els socialistes bascos, per exemple.

Una mostra la tenim en el discurs que, paral·lelament al de Carod Rovira, feia el Conseller Castells advertint que podríem estar arribant al final d’una etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya. Encara que els projectes polítics siguin diferents, com deia Carod “La transversalització del sobiranisme és una evidència irrefutable”. El problema és que l’actual direcció d’Esquerra, que fins ara ha comptat amb el suport de Carod, continua amb l’absurda estratègia d’erigir-se en l’únic valedor del sobiranisme, excloent-ne fins i tot els dissidents interns, en lloc d’avançar cap a projectes globals de país que contemplin aquesta transversalització.

Adéu al Carotisme, visca Carod!

Avui al vespre, el vicepresident del Govern i fins fa ben poc president d’ERC, pronunciarà una conferència amb el títol de “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”. Josep Lluís Carod Rovira, des del primer moment, s’ha afanyat a remarcar que es tractava d’una iniciativa personal, i que per tant és al marge de la seva condició de Vicepresident o de dirigent d’Esquerra. Que ho fa al marge de la seva condició de número dos del Govern, condició que mai ha exercit, sembla evident; entre altres coses perquè els socialistes no li ho permetrien. Ara bé, el que no pot argumentar és que ho faci a tall estrictament personal, al marge de la seva situació dins del partit, perquè és evident que la motivació no és altra que la de reivindicar-se un cop ha hagut d’admetre i donar per perduda la batalla interna.

Seguint la tònica dels darrers temps en la direcció d’Esquerra, és possible que més que una anàlisi de la realitat de la nació i de la vigència del concepte de “nacionalisme”, el que hi sentim sigui una justificació a pilota passada de la seva acció de Govern. Segurament, seríem molts els qui coincidiríem amb ell que el concepte de “nacionalisme” és molt mal vist a Europa i és utilitzat a l’Espanya més nacionalista com a arma per a negar-nos els drets com a poble. Les nacions a les quals ningú discuteix la seva sobirania i els seus drets nacionals, no cal que s’abanderin del “nacionalisme” perquè ja disposen de la força suficient, militar, política, judicial o econòmica, per a imposar-lo. El nacionalisme del PP o del PSOE, posem pel cas, és molt més radical, excloent i intransigent que el nacionalisme basc o català, inclòs el dels abertzales o el d’ERC. Però, donat que el nacionalisme dominant té, a més, el recurs mediàtic d’imposar el seu criteri i de fer veure que els nacionalistes són només els qui reclamen els mateixos drets que per ells resulten innats i inqüestionables; i donat que sembla una empresa titànica o impossible aconseguir que el nostre moderat nacionalisme sigui analitzat amb els mateixos criteris que el seu, Carod i d’altres ideòlegs del país ens proposen renunciar al concepte de “nacionalisme” i centrar-nos en el de “nació”.

Fins aquí, podríem estar-hi d’acord. Ara bé, una cosa és renunciar al terme “nacionalisme” per a defensar la nació, i l’altra és renunciar a aquesta defensa. I, encara, una altra és autoimposar-nos un concepte de nació en construcció, prescindint de les arrels que la sustenten, de nació inclusiva en el sentit de resignada a perdre la seva identitat, i en definitiva un concepte de nació etèria i difusa que no acceptaria cap altra nació que ja disposa del seu Estat propi i a qui ningú li discuteix la seva sobirania nacional. És el que ha portat a terme, en els darrers temps, la política d’Esquerra dirigida pel tàndem caïnita Carod-Puigcercós, sense obtenir els resultats esperats en la “construcció” de les estructures nacionals. Pot ser, doncs, un discurs amb idees lúcides i interessants, com acostuma a tenir Carod Rovira, però més aviat com a testament polític, com a reivindicació personal i en definitiva més en clau interna que en clau nacional.

En un carreró sense sortida

Davant del desconcert generalitzat en la vida política del país hom pot tenir la temptació de buscar-hi sortides individuals. Quan les enquestes ens diuen que una majoria dels ciutadans censura la classe política, que no hi té cap mena de confiança i que cada vegada se’n sent més allunyada en això que s’ha convingut anomenar-ne “desafecció”, hem de pensar que aquest sentiment és compartit per bona part de la militància i sobretot dels votants dels partits. És cert que els polítics s’han guanyat a pols aquest desprestigi, ho continuen fent i sembla que no tenen cap interès en deixar de fer-ho en el futur. Però també és cert que les respostes de la mateixa societat no troben el camí adequat per a redreçar-ho.

Al si dels partits hi ha una part important dels militants que o bé són càrrecs electes, càrrecs interns o càrrecs de confiança a les administracions, o bé aspiren a ser-ho. I tothom sap que cap dirigent mediocre vol veus crítiques o discrepants a les seves files; qui es mogui, no sortirà a la foto. Ho deia amb una contundència pròpia d’una mentalitat estrictament autoritària el President valencià Francisco Camps, però és una pràctica habitual en totes les formacions polítiques. No hi ha al si dels partits un diàleg i un debat normalitzat entre les diferents tendències; hi ha obediència estricta, cega, o marginació. D’altra banda, la desafecció, i en definitiva l’abstenció, no preocupa en absolut a la classe política perquè els permet igualment repartir-se el pastís; amb l’avantatge que, d’aquesta manera, persones honestes i amb talent que podrien fàcilment prendre’ls el lloc prefereixen aplicar les seves energies i les seves capacitats en altres camps, amb gran satisfacció dels professionals de la política. La societat contempla el panorama entre l’astorament, el fastigueig i la indignació, però sense saber trobar-hi una sortida. Per a molts, pretendre la regeneració política des de dins dels partits és del tot inviable, de manera que opten per crear moviments i plataformes ciutadanes sense arribar a consolidar un gran moviment social que sacsegi aquesta mediocre classe política. Entre altres coses perquè la fragmentació, els afanys de protagonisme i les ambicions personals també es reprodueixen en aquest àmbit. I d’altra banda, al marge dels partits polítics es poden afavorir determinats estats d’opinió i determinades tendències, que al cap i a la fi recolliran electoralment els mateixos partits polítics.

Aleshores resta l’altra opció de creure que, donat que cal una regeneració de la política i que els dirigents i les estructures actuals no responen positivament a aquesta necessitat de regeneració, podem crear un nou partit polític. És el que intenta Reagrupament; però sense haver-se presentat encara, ja apareixen veus que busquen noves alternatives com pot ser la plataforma que s’insinua que podria estar estudiant Joan Laporta, la voluntat de l’MDT de presentar-se a les eleccions malgrat el posicionament en contra de la CUP de la qual formen part, o les pretensions de la Montserrat Nebreda afirmant que “l’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar”. És possible que alguna d’aquestes forces, sobretot Reagrupament, arribi a obtenir representació parlamentària; el que no està tan clar que és que puguin ser un revulsiu suficient per a fer esclatar res.

L’urbanisme desaforat com a esca del pecat

He insistit diverses vegades, aquests dies, en què hi ha delinqüents professionals, hi ha gent que hi col·labora sabent com a mínim que amaga jugades fosques, però hi ha també uns condicionants i uns mecanismes induïts des de la mateixa Administració que ho faciliten. Evidentment, la reacció de la classe política ha estat immediata en el sentit de desmarcar-se dels implicats en la trama de corrupció, més que res per aparentar que es tracta de casos aïllats i sobretot per no haver de canviar res de la situació actual que l’ha possibilitada. Costa molt de creure que, a Santa Coloma de Gramanet on ara resulta que tothom ja ho veia i tothom ja ho havia advertit, els companys de Consistori no en sabessin res. Com costa de creure que no en sabessin res a la seu del PSC, on l’Alcalde de Santa Coloma formava part de l’executiva, o que no en sabessin res a la Conselleria de Política Territorial i Urbanisme.

Però, deixant al marge els actes estrictament delictius i les seves complicitats, en aquest cas transversals, hi ha un problema estructural, de fons, que des d’una perspectiva mínimament progressista resulta inacceptable: el finançament dels Ajuntaments depèn en bona mesura de la seva activitat urbanitzadora. A rel de la crisi econòmica, que a casa nostra ha tingut molt també de crisi de la construcció, hi ha molts Ajuntaments amb problemes greus de tresoreria perquè s’han reduït dràsticament els ingressos provinents de les plusvàlues, de les llicències d’obres i dels impostos que se’n deriven. Quan un Ajuntament sap que les seves finances, i per tant la seva capacitat inversora o de millora dels serveis, depèn de l’acció urbanitzadora és molt fàcil que es llanci a impulsar plans expansius, amb una destrucció del territori absolutament desorbitada com hem vist al litoral català (de Salses a Guardamar) i com hem vist a l’àrea metropolitana de Barcelona. És des de la mateixa Conselleria de Política Territorial i Urbanisme que s’han impulsat plans expansius, des d’una mentalitat estrictament de dretes (de dreta pura i dura) que aposta pel creixement desaforat en detriment de la qualitat de les poblacions existents i sobretot en detriment del territori. Quan algú parla de la possibilitat que torni CiU al Govern, podem tenir la tranquil·litat, almenys, que no és possible fer una política més agressiva contra el territori i més dretes que la que ha fet el tripartit en el camp de l’urbanisme.

Que la Justícia faci el seu curs, que estiri de la manta tant com pugui, i no perdem el temps en si s’han vulnerat aspectes formals (si s’han de corregir, no és perquè ara s’hi hagin vist implicats delinqüents de guant blanc, sinó perquè són pràctiques inacceptables per a qualsevol detingut). Si hi hagués una mínima voluntat d’evitar casos de corrupció, i alhora de salvaguardar el territori, faria temps que s’haurien canviat els mecanismes de finançament dels municipis per tal que no es vegin premiats aquells que més urbanitzen, més destrueixen el territori i més afavoreixen l’especulació. I això, comptant que des dels partits no es confiï el govern de determinades administracions a xoriços consumats...!

Feta la Llei, feta la farsa

L’Estatut de Catalunya preveu la possibilitat de participació ciutadana en la vida política a través de les Iniciatives Legislatives Populars. Algú, amb un escàs sentit democràtic, podria pensar que els ciutadans ja estem suficientment representats pels partits polítics, als quals podem renovar la confiança cada quatre anys, donant per fet a la pràctica que els qui s’abstenen és perquè ja els va bé qualsevol de les formacions presentades. Però l’esperit de la Llei era donar una via diferent, d’iniciativa popular, perquè també es poguessin presentar al Parlament propostes legislatives sorgides directament de la ciutadania. Una vegada més, però, ens trobem en què tot plegat era una farsa, que no hi havia cap interès en desenvolupar la democràcia participativa i molt menys en apropar la política als ciutadans; i feta la Llei, feta la trampa.

Per a poder tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular s’exigeixen a les persones que l’impulsen tot un seguit de requisits, com ara la recollida d’un mínim de 50.000 signatures autentificades per tal que quedi clar que la proposta té un determinat suport popular. Naturalment que el fet de recollir aquestes signatures no implica l’aprovació de la Llei sinó simplement que la iniciativa parlamentària enceta formalment els seus tràmits a la Cambra catalana. Se suposa que per respecte als ciutadans i a l’esperit democràtic de la Llei, els parlamentaris haurien d’estudiar-se la proposta en Comissió i fer-hi les esmenes pertinents. Però, per als qui tot això de la democràcia els rellisca, i només ho veuen com una excusa per a continuar fent realitat aquell eslògan publicitari de “Visc de Catalunya”, la solució és fàcil: primer simulen autoritzar des del Parlament el tràmit de la recollida de signatures, sabent que és una tasca ingent i costosa; però tant bon punt es presenta la petició, suficientment avalada per la ciutadania, hi presenten una esmena a la totalitat, de manera que la Iniciativa Legislativa Popular no arriba ni a discutir-se en comissió.

És el que va passar amb la tramitació de la ILP que pretenia posar fre al cultiu de transgènics, és el que va passar amb la ILP que pretenia impulsar una Consulta popular sobre el Dret a decidir, en aquest cas en el tràmit previ, i és el que pot passar ara amb la ILP dels antitaurins. El PSC i el PP ja han amenaçat amb fer servir aquest recurs de bloqueig, com ja ho havien fet anteriorment amb les altres ILP, amb el suport de CiU i en algun cas també amb el d’Esquerra i d’IC-V. Així, l’enorme esforç dels promotors de la ILP que han recollit més de 100.000 signatures pot quedar en paper mullat per la negativa dels polítics a debatre el tema ni tan sols en comissió. Per honradesa i per respecte a la ciutadania, haurien pogut tenir la decència de no permetre’ls ni tan sols la recollida de signatures. Però honradesa i respecte són qualitats inexistents en una classe política que treballa dia a dia incansablement per aconseguir que els ciutadans s’allunyin el màxim de la vida política, del seu feu privat. Feta la Llei, feta la trampa, feta la farsa...

De les irregularitats a la corrupció

L’altre dia escrivia en aquest Bloc de notes que hi ha corrupció perquè hi ha gent sense escrúpols i sense vergonya, però també perquè hi ha uns mecanismes i unes administracions que ho permeten, quan no ho indueixen directament. Naturalment, vaig rebre de seguida missatges per diversos mitjans que em deien que no es podien barrejar les coses: com deia el comunicat institucional del President Montilla, una cosa eren determinats fets delictius aïllats i l’altra l’honorabilitat de la immensa majoria de persones que es dediquen a la política. Doncs, no. Encara que només ho diguem uns pocs comentaristes, com ho feia el López Tena dies enrere al diari AVUI, continuo creient en la responsabilitat gremial de la classe política i de les seves institucions.

Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut...

Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.