Quan les Lleis se les passen pel forro

Barcelona també celebrarà la seva consulta, encara que sigui sobre un tema tan prosaic com el disseny de la Diagonal. L’Ajuntament proposa als barcelonins que escullin entre dos projectes del que ha de ser aquesta artèria bàsica de la capital; i per fer-ho no necessiten ni lleis de consultes ni permisos de l’Estat. Si l’alcalde ha cregut que aquesta mesura li pot donar un relleu mediàtic que l’ajudi a no perdre les properes eleccions, hi aboca tota la maquinària municipal, costi el que costi, i al marge del que puguin dir les lleis.

El jurista López Tena s’afanyava a remarcar que o bé la consulta de l’Ajuntament de Barcelona és il·legal, o bé són perfectament legals les consultes populars sobre la independència. El que passa és que, i el senyor López Tena ho hauria de saber, en aquest país no es qüestiona res en funció de la seva legalitat o de la seva il·legalitat, sinó de la conveniència política de cada acció. I la de l’Ajuntament de Barcelona no solament és innòcua, sinó que pot ser un bon exemple del tipus de consultes que poden ser acceptables des de la perspectiva política i judicial espanyola, en contraposició a les consultes que pretenen demanar als ciutadans que decideixin sobre el seu futur. Per il·legal que fos la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, ningú gosaria ni perdria el temps a impugnar-la justament pel seu caràcter polític, que ja s’escau amb la ideologia dominant.

De fet, és el mateix frau de llei que el sistema judicial va fer amb les consultes populars per la independència. Inicialment s’hi van oposar i van emetre sentències en contra de les consultes, i concretament revocant les aprovacions de suport del Consistori d’Arenys de Munt, i de la cessió de locals per part de l’administració municipal. Que s’incomplís la llei els importava ben poc; del que es tractava era de boicotejar, d’acord amb la Falange, una iniciativa políticament perillosa. Però quan van veure que la seva sentència més aviat encara va esperonar i afavorir la participació en la consulta, van canviar d’estratègia; en les següents consultes han optat pel silenci, permetent allò que abans havien considerat il·legal, per la mateixa raó de conveniència política. Per a la Justícia, la Llei no és sinó una eina a utilitzar o a ignorar, en funció d’uns interessos estrictament polítics o ideològics.

Contra els miniparcs eòlics

Catalunya és de les comunitats autònomes de l’Estat amb menys implantació de l’energia eòlica. El Govern de la Generalitat, teòricament més ecologista que ningú, ha vingut posant tota mena d’entrebancs a l’expansió d’aquesta font d’energia alternativa amb excuses o raonaments pretesament ecologistes. Ara mateix el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha rebutjat la iniciativa empresa per l’Ajuntament de Cabacés, al Priorat, per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi, perquè sembla que per la zona podria haver-hi alguna àliga cuabarrada.

És ben cert que els immensos parcs eòlics que podem veure, per exemple, a l’Aragó o a Navarra, malmeten el paisatge i de ben segur que deuen ser un perill per a les aus de la zona. Com el malmeten també determinades urbanitzacions salvatges com la de la Vall Fosca o de tants altres indrets turístics, les mateixes Centrals Nuclears, i per suposat el traçat aeri de la MAT. I en aquest darrer cas, a més, també constitueixen una perillosa barrera per a les aus. El desaforat creixement urbanístic dels darrers anys, potenciat sovint des de les mateixes administracions i aturat només per l’esclat de la bombolla immobiliària, així com la invasió i esquarterament generalitzat del territori amb polígons i infraestructures no sempre prou justificats, han provocat el pitjor desastre mediambiental imaginable. Un desastre inevitable, diuen, per poder mantenir un ritme de creixement que alguns consideren imprescindible i altres veiem com insostenible.

El cas de la denegació del permís per a instal·lar un miniparc eòlic al municipi de Cabacés, com ja ha passat amb altres propostes semblants, té un significat diferent. No només perquè es tracta d’una iniciativa relativament insignificant pel que fa al seu impacte en comparació amb les grans agressions al territori que sí que s’autoritzen o s’emprenen des de l’administració, sinó pel que hi ha al darrere. El gran problema que tenen les energies alternatives, sobretot la solar o l'eòlica, és que la natura se’ns ofereix gratuïtament i cal buscar la fórmula no només de generar energia sinó sobretot de garantir que les grans empreses podran posar-hi un comptador. Qualsevol Govern, amb un mínim de sensibilitat mediambiental i no sotmès als interessos de les grans companyies, potenciaria sobretot aquestes formes de petit format a l’abast dels petits ajuntaments i fins i tot dels particulars. L’excusa de la possibilitat que el molinet de Cabacés pugui afectar alguna au protegida, davant del panorama d'un país agredit mediambientalment fins a l’extenuació pels grans interessos empresarials, sembla una broma de mal gust. I ho és.

La fal·làcia del creixement sostenible

En un estudi recent, codirigit per l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), sobre les tendències climàtiques i la qualitat de l’aigua als embassaments, es treuen conclusions força precises de cap on anem. S’hi diu, per exemple, que la quantitat d'aigua que entra al pantà de Sau des del riu Ter ha disminuït un 44% en els darrers 44 anys, i aquesta seria la tendència general arreu del país. I, naturalment, aquesta disminució de la capacitat dels embassament repercuteix directament en la qualitat de l’aigua.

Pot semblar un contrasentit parlar ara, quan alguns embassaments són plens a vessar i han d’obrir comportes, de la disminució dels cabals dels rius. Però és un fet que no es pot pensar en satisfer les necessitats d’aigua per al reg i per al consum només en els períodes de pluges intenses, si després han de venir períodes de sequera; el que compta és el còmput global. I tot sembla indicar que la tendència serà més de disminució dels cabals i de la qualitat de l’aigua, que no a l’inrevés. De la mateixa manera que la tendència de la població i de les necessitats d’aigua és la del creixement. Dues tendències contraposades i incompatibles. Algú dirà que això s’ha de compensar amb mesures d’estalvi o amb major eficiència en la gestió d’aquests recursos bàsics. Però aquesta és una cançoneta que ja no dóna per més i que després de set anys de governs amb Departaments de Medi Ambient dirigits per ecologistes, els qui podrien ser més sensibles al tema, ja no té cap credibilitat.

Hauríem de ser clars en aquest sentit: parlar de “creixement sostenible” és una fal·làcia. El creixement és insostenible per naturalesa. La naturalesa ja no dóna més de sí. Fins i tot suposant que es mantinguessin estables els cabals dels rius, el creixement de la població i de les necessitats d’aigua el fan inviable a llarg termini. Quan des de determinada esquerra ecologista es parla del “creixement sostenible” no es fa altra cosa que maquillar, i en el millor dels casos allargar o alleugerir, el mateix plantejament de la dreta d’optar pel creixement que ja se sap que a la llarg és del tot insostenible.

Una de freda i una de calenta

Ambler Moss, qui va ser representant dels Estats Units a Barcelona durant el franquisme, ha fet unes declaracions típiques d’un observador forà que té la lucidesa i l’objectivitat que li permet la distància, però que alhora pateix el desenfocament propi de qui no acaba d’encaixar-hi totes les peces. És el mateix que ens ha passat altres vegades quan algú ha volgut establir una comparació de Catalunya amb el Quebec o amb Escòcia, per exemple; les comparacions poden ser més o menys precises, però allà on l’erren de dalt a baix és en fer el paral·lelisme del Canadà o del Regne Unit amb Espanya.

Parlant de les dificultats que pot tenir Catalunya per a poder decidir el seu futur, qui va ser vicecònsol a Barcelona ha afirmat: “Les limitacions són autoimposades”. I és ben cert. Tant li fa que totes les dades demostrin no solament la viabilitat d’un Estat català, sinó els avantatges de tipus econòmic que això representaria. Hi ha un sector de la societat catalana que prefereix seguir els partits i els polítics que creuen que a Catalunya no ens convé tenir un major autogovern ni una independència, per més que totes les estadístiques demostrin que és al País Basc i a Navarra, amb règim de concert econòmic, on hi ha menys atur (gaire bé la meitat del que hi ha a la resta de l’Estat) i on poden fer majors inversions en serveis bàsics; i per més que totes les dades que quantifiquen el dèficit fiscal de Catalunya demostrin que si fóssim independents els catalans disposaríem d’uns 20.000 milions d’euros anuals més. El fervor espanyolista els porta a menystenir la possibilitat de reduir sensiblement la taxa d’atur, de millorar les nostres infraestructures, el sistema educatiu, la xarxa sanitària, la recerca, etc. Hi ha molts catalans que prefereixen pagar, o deixar de tenir, 3.000 euros anuals (el cost del dèficit fiscal dividit pel nombre de ciutadans de Catalunya) per tal de poder continuar formant part d’Espanya. Tot un luxe que molts no es podrien permetre.

Però després, Ambler Moss certifica: “No hi veig cap impediment”. Un primer impediment és, per suposat, el mateix fet que una classe dirigent catalana prefereixi sacrificar Catalunya a canvi de poder mantenir ells unes cotes de poder amb Espanya, i que tinguin la capacitat de convèncer l’electorat de què per poder ser espanyols val la pena “regalar-los” una o dues mesades. Però l’altre gran impediment és que tenim un Estat amb un nul esperit democràtic, que optaria per utilitzar qualsevol recurs, inclòs el militar o el de la Justícia corrompuda, per tal d’impedir que els catalans exercim el dret democràtic de decidir el nostre futur.

Amb les estadístiques a la mà

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Les prospeccions estadístiques tothom se les amaneix com vol. Si repassem les diferents enquestes que han aparegut en els darrers mesos en trobarem per a tots els gustos, encara que sempre amb el denominador comú de l’ascens del sentiment sobiranista en la població catalana. Des dels estudis que afirmen que no passarien del 30% els partidaris de la independència, als que els atorguen una clara majoria. Tinguem en compte, però, que en les conteses electorals els partits que es presenten com a opcions netament independentistes, fins ara, arriben ben just al 15%.

L’Artur Mas afirmava que en un referèndum per la independència amb una baixa participació és possible que guanyés el SÍ, encara que fos per un estret marge; però que si la participació fos superior al 55%, aleshores guanyaria el NO. I aquest raonament, que no sé si està prou ben fonamentat però que en tot cas no sembla pas fugir d’estudi, és el que deu motivar a CiU mantenir aquesta ambigüitat per alguns incomprensible. Mas diu que votaria SÍ en un referèndum per la Independència, però a la vegada considera que ara mateix no és el moment oportú per convocar-lo; per por de perdre’l, segurament. Per por de guanyar-lo, que dirien els més malèvols. De fet, quelcom de semblant afirmava Jaume Sobrequés: ‘El PSC lideraria el referèndum d’autodeterminació si fos la posició majoritària de la ciutadania‘. Aquests posicionaments irriten els independentistes convençuts, per considerar-los porucs i poc conseqüents, però també el Partit Popular i en general els nacionalistes espanyols, que els veuen excessivament nacionalistes, fet que els acaba donant la centralitat política que els permet guanyar o disputar-se la victòria electoral.

En les consultes populars, a moltes poblacions, la participació ha estat inferior a la suma dels vots obtinguts per CiU i ERC junts, i en algun cas fins i tot inferior als vots obtinguts per ERC. És una prova que per a calibrar degudament el valor de les enquestes, de les consultes o de les eleccions és molt important la resposta, però també ho és com es fa la pregunta. No és el mateix una consulta organitzada des de les institucions amb tot el desplegament mediàtic i l’enorme quantitat de recursos invertits, que una altra organitzada per entitats ciutadanes sense mitjans, sense recursos i sense experiència. Però tampoc seria el mateix organitzar una consulta institucional sobre la independència on els arguments fossin avaluar els avantatges o els desavantatges de l’opció independentista, que organitzar-la sota l’amenaça d’esberlar la cohesió social del país, amb violència inclosa, en cas que s’optés per la via independentista. I, ja fent una mica de ciència ficció, imaginem una consulta organitzada per les institucions catalanes, però amb l’assentiment del Govern espanyol i amb la voluntat democràtica (aquest és el punt de ciència ficció) no solament de respectar la decisió de la ciutadania, sinó de col·laborar en la forma de repartició de la part que ens correspondria de les estructures de l’Estat, inclòs l’exèrcit, les ambaixades o el patrimoni avui dipositat a Madrid com a capital de tot l’Estat espanyol. En aquests darrer cas, com ja havien dit en algun moment, fins i tot gent tan nacionalista com la Montserrat Nebreda o el Joan Ferran de ben segur que també votarien a favor de la llibertat.

Ens queda encara camí per córrer. Perquè de ben poc ens serviran les consultes si només reflecteixen aquest 20% d’independentisme convençut. Caldria acabar de donar l’impuls necessari perquè s’hi apuntin nous sectors i persones fins ara indecises. I això no s’aconseguirà si no som capaços de crear entre totes les forces polítiques sobiranistes un estat d’ànim positiu i engrescador, de manera que no demanem a la ciutadania que s’apunti al projecte partidista de ningú sinó a un projecte nacional de país, creïble i àmpliament compartit.

Ens ho podem permetre?

L’atur continua la seva imparable cursa ascendent. Però això no és el que preocupa a les autoritats del país, més interessades en garantir que bancs i grans empreses tornin a tenir els beneficis d’abans. En tot cas la reducció de l’atur, és a dir la reducció dels problemes greus de milers de ciutadans, serà la conseqüència de la recuperació dels beneficis; però no pas de forma immediata, perquè la crisi ha servit i acabarà de servir per a reajustar les plantilles i acabar de collar les condicions laborals, en això que eufemísticament en diuen “reformes estructurals”.

Però bé, no tothom pateix de la mateixa manera els efectes de la crisi. El mapa de les comunitats autònomes segons el percentatge de gent sense feina és prou eloqüent. De fet és un mapa relativament semblant al que resulta d’aplicar-hi les dades d’inversió per càpita, el percentatge destinat a Educació, etc. Sempre les comunitat autònomes que disposen del concert econòmic, País Basc i Navarra, vam molt per davant de la resta. Mentre aquestes tenen ara mateix una taxa d’atur que sobrepassa ben just el 10%, la majoria de les altres comunitats estem molt a prop del 20%, i algunes ja s’acosten al 30%.

Resulta difícil d’explicar a la societat catalana (i potser per això els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació prefereixen no fer-ho) que hem de renunciar a tenir un model de finançament semblant als bascos, que a nosaltres ens convé més tenir el doble d’atur i poder formar part solidàriament amb la resta de comunitats de l’Estat. Des d’un punt de vista estrictament econòmic ens costa molt car formar part de l’estat espanyol, i més en les condicions que ens imposen; realment s’ha de ser molt visceral per argumentar que és millor tenir altes taxes d’atur, no tenir recursos per invertir en educació, ni en infraestructures, ni en res, per tal de poder continuar essent espanyols. És el missatge que ens envien sobretot el PSC-PSOE i el PP, els quals al País Basc o a Navarra sí que defensen a capa i espasa mantenir el model econòmic que els permet gaudir d’un finançament que no té gaire res a veure amb el del conjunt de l’Estat.

Ens podem permetre la disbauxa que ens representa mantenir-nos com a espanyols? Ens ho podem permetre?

Educació: Desacords pre electorals

A mesura que es va acostant la nova cita electoral, en principi prevista per la tardor, els diferents partits polítics han d’anar marcant les distàncies. Compten amb què l’electorat anirà escàs de memòria i no els tindrà en compte les vel·leïtats passades. O, si més no, compten amb poder contrarestar a base d’una gran campanya de màrqueting l’opinió que d’ells s’han fet els ciutadans. Normalment els funciona; menys del que esperaven, però els funciona.

No fa ni un any que el tripartit ens presentava com un gran èxit, dins de l’escàs marge de l’Estatut, el nou acord de finançament. Fins aleshores, els ajustaments pressupostaris es justificaven per la manca de recursos que s’havia de resoldre amb l’aplicació del nou model pactat entre el tripartit i el Govern espanyol (alguns dirien imposat pel Govern espanyol en el marc del cafè per a tothom, i el nostre més aigualit). Si abans totes les retallades pressupostàries es justificaven per la manca d’acord, ara no veiem què més podem fer gràcies a aquest acord. El Departament d’Educació, per exemple, anuncia noves retallades, en aquest cas poden ser 200 places dels Serveis territorials, i que se sumarien als ajustaments que ha anat fent el Departament en els darrers anys, amb la connivència dels tres partits del Govern. Ara, però, com que s’acosten eleccions, i cada partit ha d’anar marcant perfil propi, ja hi ha qui des del mateix Govern critica la mesura; com si els centre educatius no haguessin patit any rere any les retallades de personal i pressupostàries.

El diputat d’Esquerra Josep Maria Freixenet, mestre de professió i per tant coneixedor d’aquestes retallades que ha anat patint darrerament l’escola pública, havia romàs impassible fins ara veient com es deixaven de cobrir determinades vacants, com es paralitzaven segons quins programes educatius, s’aparcaven propostes pilot, es postergava l’equipament informàtic de les escoles i es deixava potser per al setembre, com a element de campanya dels socialistes, la gratuïtat dels llibres de text. Però ara ja s’ha donat el tret de sortida, i ara ja toca marcar ni que sigui tímidament les distàncies, i s'exclama per l’enèsima retallada del Departament d’Educació en detriment de l’escola pública. Ara, potser ja hem fet tard.

Corruptes, xenòfobs i violents...però legals

La Justícia és igual per a tothom, però per a alguns més que per als altres. En principi, les responsabilitats penals no són mai col·lectives, d’una organització o partit, sinó de cadascun dels seus membres i sobretot dels seus directius; però això no ha estat així quan s’ha volgut jutjat determinades organitzacions o mitjans de comunicació (casos Egin o Egunkaria) que defensen unes idees concretes.

Aplicant el mateix criteri que ha servit per a declarar la il·legalitat d’algunes formacions polítiques abertzales, hi hauria algun altre partit d’àmbit espanyol que també podria ser il·legalitzat. La diferència fonamental és que l’ideari d’aquesta formació política és excessivament afí a la dels jutges que haurien d’aplicar el mateix criteri. I ja no cal dir en els casos en què hi ha amistat manifesta i declarada, com el del jutge amic (més amic que jutge) que va exculpar Francisco Camps; perquè aleshores hauríem de parlar d’una altra mena de delictes.

El PP està esquitxat de corrupció per totes bandes; i ja no es tracta d’algun alcalde aïllat que va fer de les seves al seu municipi, en benefici propi, sinó d’una trama perfectament organitzada que parteix de la cúpula del partit, amb la figura del seu tresorer al capdavant. El sumari, o sumaris, amb totes les seves ramificacions regionals, s’anirà allargant i diluint en el temps per tal de perjudicar el mínim les aspiracions electorals del partit. I en el millor dels casos rodaran alguns caps menors, més que res per la indiscreció amb què havien portar la seva tasca. Però de considerar l’organització en el seu conjunt, com fan els jutges amb organitzacions d’altres ideologies, com a organitzacions il·lícites per a delinquir, res de res.

El PP es pot permetre el luxe de fer crides descaradament xenòfobes i racistes, com les del dirigent badaloní Garcia Albiol, amb la col·laboració directa de l’Alícia Sanchez Camacho. Si constitucionalment es poden menystenir les comunitats que dins de l’Estat espanyol tenen una llengua o una cultura diferent de la castellana, com no s’ha de poder fer el mateix amb les foranes? Els jutges no atenen mai aquesta mena de qüestions, a no ser que provinguin d’organitzacions menors, que fan ostentació de la simbologia nazi. I, encara.

El PP és una de tantes organitzacions que no condemna determinada violència, però mai se la inclou per aquest mateix fet en la llista d’organitzacions a il·legalitzar. Bàsicament perquè la violència que ells no condemnen és d’un ideologia concreta, de la qual probablement també participen els qui haurien de fer complir la Llei de partits. I no solament això, sinó que es pot encetar impunement i desvergonyidament un procés contra aquell qui tingui la pretensió d’investigar determinats crims. La Llei i la Justícia no pretén perseguir en abstracte la violència, els qui la recolzen o els qui no la condemnen, sinó aquella que es posa al servei d’unes determinades idees contràries al règim.

És així com el Partit Popular pot campar tranquil·lament, i aspirar a assumir de nou la governabilitat de l’estat, malgrat tractar-se d’un partit manifestament corrupte, xenòfob i partidari de segons quina violència. La Justícia és igual per a tothom, però no tothom hi té suficients amics.

Entre tots alimentem la xenofòbia

Hi ha molts índex i paràmetres diversos per constatar com creix el racisme i la xenofòbia als països de l’anomenat primer món. Davant de fets puntuals, com el del pamflet xenòfob repartit a Badalona pel candidat del Partit Popular, Garcia Albiol, al costat de la presidenta Alícia Sánchez Camacho, sovint ens escandalitzem com si el focus del problema fossin aquests brots en concret, i com si aquestes atzagaiades no fossin sinó el resultat d’una tendència general de les societats occidentals.

Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.

Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.

Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.

I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.

Regals enverinats

Les situacions de crisi poden ser passatgeres o cícliques, però sempre acaben engolint algunes víctimes, les més febles, que no hauran pogut aguantar la sotragada. En l’economia domèstica, són les famílies que s’havien hipotecat al límit comptant amb una situació de bonança i de treball estable. El sistema, amb els diners de tots els contribuents inclosos els qui es poden veure desnonats per no poder fer front a la hipoteca, ha recolzat el sistema financer responsable de la crisi, però no les seves víctimes. En l’àmbit internacional, quelcom de semblant li està passant a Grècia.

Grècia, amb la connivència de la Unió europea, havia assolit un endeutament excessiu que s’ha desbordat amb la crisi, i que s’agreuja a cada dia que passa. En un sistema liberal com el nostre, les víctimes s’abandonen a la cuneta; a no ser que la seva imatge pugui ser perjudicial per a la resta. La Unió europea no és una institució benèfica disposada a ajudar els qui ho necessitin, sinó una unió d’Estats que volen sentir-se més forts en un món globalitzat. Si s’ajuda a Grècia no és per cap interès envers els grecs; al capdavall, les condicions que s’imposaran per a concedir els “ajuts” són que la factura l’acabi pagant els ciutadans grecs: els treballadors, els pensionistes, els aturats... L’únic interès de la Unió és evitar la caiguda de la moneda europea, que per això ja es parla de fer sortir Grècia de la zona euro, i que no hi arrossegui algun altre país.

Però, compte amb les “ajudes”. Els diners prestats pels Estats europeus i pel FMI són només això, un crèdit. I donat que la solvència grega és ara mateix més aviat escassa, els interessos a pagar són molt superiors als que paga qualsevol altre Estat; i, naturalment, ha de ser amb totes les garanties, per tal d’assegurar-se que el suposat rescat de Grècia resulti altament rendible. Com es fa amb els països del tercer món, els crèdits tenen la virtut de permetre a qui els concedeix la possibilitat d’imposar condicions que seran més beneficioses per als Estats emissors, i per a les seves empreses, en detriment de la població del país afectat. És una molt ben calculada soga al coll que es posa al país endeutat perquè no oblidi, a l’hora de prendre decisions, qui té el poder de treure-li el tamboret de sota els peus.

Ponts de diàleg sobiranista

Eren més que previsibles tant els resultats com les reaccions que han generat les consultes populars sobre la independència d’ahir diumenge. Jo situava el llindar del fracàs per sota del 20% i de l’èxit rotund per sobre del 30; ni una cosa ni l’altra però, admetem-ho, ens hem quedat molt per la banda baixa. Naturalment, els unionistes faran la seva lectura en negatiu, obviaran les condicions amb què s’han de fer aquestes consultes al marge de les institucions i amagaran les dades que ens diuen, per exemple, que en realitat el President Montilla va captar un 17% dels vots possibles, o que a Girona l’independentisme ha tingut més vots que no va tenir l’actual alcaldessa.

Dit això, donant per descomptat que cal seguir treballant per aquest camí, també cal que ens fem una reflexió interna, amb tota l’autocrítica que calgui. També és cert que en alguns llocs, com ara a Mollet, el resultat ha estat tan baix que s’ha quedat per sota dels vots obtinguts per ERC en consultes oficials, i en la majoria no s’hi reflexa ni la suma de vots de CiU i d’Esquerra. Cosa que per a alguns sectors independentistes voldrà dir que aquests partits, i especialment els convergents, no s’hi han acabat d’implicar del tot. I és cert; però també vol dir que la capacitat de mobilització de la societat al marge d’aquests partits, també és escassa. Podem argumentar que un cert manteniment (a la baixa, no ho oblidem), tenint en compte que les consultes s’han fet en poblacions més grans, amb l’hostilitat dels seus governs municipals, i amb índex més elevats de població no autòctona, ja és tot un èxit. Però hem d’admetre que no s’ha sabut, o pogut, crear l’engrescament col·lectiu necessari per parlar d’un moviment imparable que ens porti indefectiblement cap a la independència. De ben poc serviran aquestes consultes, si després no som capaços de traduir-les en accions polítiques concretes, començant per les eleccions de la tardor.

L’aspecte més positiu, al meu entendre, és el que explicitava Joan Puigcercós: “s’han refet ponts de diàleg entre CiU i ERC”, i “quan hi ha una causa comuna podem treballar junts”. Doncs, heus aquí la qüestió: ja tenim la causa comuna que ens hauria de permetre treballar junts, la sobirania i la dignitat nacionals. Això vol dir un gir important en la política seguida per Esquerra en els darrers anys, i naturalment també per CiU. Si aprofitem aquesta lliçó, haurà estat l’èxit més gran de les consultes.

La centralitat del debat polític

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui viurem una nova jornada de consultes populars sobre la independència. Aquesta vegada és més rellevant el nombre de ciutadans que tindran la possibilitat d’exercir, encara que sigui simbòlicament, el seu dret a decidir; les consultes arriben a poblacions amb un major nombre d’habitants, amb Lleida al capdavant; i en alguns casos s’han hagut d’organitzar amb l’administració local obertament en contra. No s’ha de ser molt agosarat per afirmar que amb tota probabilitat els percentatges de participació no variaran excessivament en relació a l’anterior convocatòria. Correm el risc, de conseqüències realment greus per al moviment sobiranista, de patir un revés (posem per sota del 20%); i són realment poques les possibilitats d’assolir un èxit clar (per sobre del 30% de participació); per tant, és molt probable que ens mantinguem en aquell punt entre mig que permet als unionistes menystenir-ne el resultat i alhora ens permet a nosaltres mantenir l’esperança que en unes condicions de normalitat democràtica, amb un referèndum convocat des de les institucions, podria guanyar l’opció de la llibertat.

Mentrestant, el debat polític al país se’ns ha escapat una mica de les mans. Si fa uns mesos semblava que tot podia girar entorn de l’opció sobiranista, d’estar a favor o en contra de celebrar un referèndum vinculant, ara, amb la darrera maniobra dels membres del Tribunal Constitucional, hem tornat al dilema no ja de si cal o val la pena defensar aquest Estatut, sinó de com es defensarà al capdavall d’aquest inacabable procés. Està clar que en cercles reduïts hi continua havent el discurs rupturista, com hi ha estat des de l’època del PSAN, 35 anys enrere, però no sembla que pugui tenir la suficient força, com semblava tenir darrerament, per a involucrar-hi el conjunt de les forces polítiques del país. La centralitat del debat polític és probablement un dels indicadors més clars de la dinàmica que segueix el país, més enllà de declaracions i manifestacions puntuals o del debat intern que es pot fer cada sector de l’espectre ideològic.

El que és important no és el fet de dir que nosaltres passarem del que pugui dictar un tribunal Constitucional espanyol, ni que la nostra opció és ras i curt la independència i que no perdrem el temps en defensar un Estatut sentenciat. Perquè això pot no servir de res si la societat, i amb ella la majoria dels partits polítics, va per un altre cantó; si el debat polític gira entorn de l’economia domèstica, per més que tothom sap que les diferències en política econòmica entre uns i altres són ben minses; si no aconseguim que en plantejar-se aquest debat la majoria de la gent no vegi que és per estrictes raons econòmiques, a part de les identitàries, que no ens podem permetre la disbauxa i el cost extraordinari que ens suposa romandre dins d’Espanya. L’important, insisteixo, no són les paraules en si, sinó la capacitat d’influir sobre la realitat amb aquestes paraules.

Més d’un recordarà el plany que feien els socialistes quan des del Govern de la Generalitat els convergents apel·laven al sentit de catalanitat per votar-los a ells i no als socialistes. El que realment pesava no era que algú digués coses com “un bon català no pot votar mai un partit espanyol”, perquè al capdavall també des de la resta de partits es podien fer afirmacions similars “la dreta ensenya la bandera i amaga la cartera”. El que realment pesava era que el discurs pujolista els funcionava, era versemblant. I potser per això, Pasqual Maragall va entendre que no servia de res plànyer-se de la dialèctica convergent i, per tant, el que havia de fer era neutralitzar-la fent-la menys creïble; d’aquí el seu discurs catalanista que el va portar a la Presidència de la Generalitat. Però l’important tampoc eren les seves paraules, sinó la credibilitat que mereixien a un sector important de la població.

Esperem que la consulta d’avui sigui el més exitosa possible, i sobretot que no representi cap daltabaix seriós. Però comença a ser preocupant que el mateix discurs independentista que temps enrere semblava inquietar els unionistes, avui es quedi en un segon terme i no formi part, amb la mateixa força que abans, del debat polític general del país.

Que el càstig no sigui excessiu

Ho deia Sergi Sol, cap de Comunicació d’Esquerra: “El drama no és que guanyi CiU, fins i tot és saludable l'alternança. El drama fora si guanya CiU i ERC pateix un càstig excessiu”. És des de la mateixa direcció d’Esquerra que es dóna per descomptat que hi haurà un càstig de l’electorat, i no els falta raó. L’únic que esperen és que el càstig no sigui “excessiu”. Caldrà veure si finalment serà un càstig just, el que correspon a la falta (falta greu d’incoherència, manca de rumb i desori intern), o si es podrà suavitzar amb l’excusa o l’atenuant de no haver-hi gaire alternatives.

Ja tothom dóna per descomptat, al si de la mateixa direcció d’Esquerra, que se n’ha anat en orris tot aquell plantejament del darrer Congrés del Partit en què s’augurava, gràcies a la política conduïda per l’actual direcció, un salt qualitatiu que ens permetria esdevenir la força decisiva en les properes eleccions (fins i tot s’apuntava la idea d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra). Ara només es tracta de resistir, procurar que el càstig no sigui excessiu, i que se’ns permeti continuar fent la viu-viu, sense projecte ni perspectiva de país. Res de reconsiderar el camí emprès, ni de cercar responsabilitats (qui mogui un dit de crítica interna no anirà a les llistes!), ni de corregir els errors. Ens continuem enfangant en un poti-poti d’incoherències que evidencien una absoluta descoordinació entre Govern i direcció del partit, una improvisació constant i un anar a remolc de tothom: de Montilla i els socialistes d’una banda, de l’empenta convergent que té via lliure per erigir-se com a alternativa de l’altra, o dels moviments socials que estan aportant l’única esperança al sobiranisme.

Però què més podem esperar, si reiterem una i altra vegada la bondat d’aquest tripartit mentre els socialistes imposen les seves tesis de submissió als seus superiors de Madrid. Ha estat vergonyós l’homenatge i els honors retuts al franquista Joan Antoni Samaranch, oferint-li el Palau de la Generalitat com a capella ardent. I contradictori: els Consellers d’Esquerra callaven i compartien submisos la decisió del President Montilla, la Secretària General de l’Esport en cantava les excel·lències i tenia la gosadia de dir que era un home “d’idees avançades”, i després, a pilota passada quan s’ha adonat del bunyol i del ridícul que ha fet Esquerra, surt Puigcercós dient “que Samaranch va actuar com un espanyol enemic de Catalunya, i no com un català responsable”. Esperem que el càstig, tot i que merescut, no sigui excessiu.

25 d'abril, tornem-hi!

S’acosta una nova diada de consultes populars. Aquesta vegada amb un salt qualitatiu pel que fa al nombre de persones cridades a votar i a la importància de les ciutats on s’organitza la consulta. La sensació, des d’una certa distància, és que s’ha fet un petit pas endavant, però insuficient. És cert que hi ha hagut la incorporació d’alguna cara mediàtica i que potser CiU s’hi ha implicat una mica més en algunes poblacions, però hem de reconèixer que no s’ha arribat a crear un clima creixent d’eufòria i d’engrescament col·lectiu.

Potser l’avenç més important serà el fet de superar, si és que el nivell de participació és semblant al de les anteriors consultes, l’increment de dificultat que representa organitzar-les sense recursos en poblacions més grans i amb les institucions locals en contra. Però també assumim més riscos. El fracàs el podríem pagar molt car, perquè representaria la fi d’un procés pretesament alternatiu basat en una societat civil que prenia la iniciativa al marge dels partits. I tornaríem a la situació anterior a la consulta d’Arenys on tot estava en mans dels partits apoltronats al poder o amb el desig de recuperar-lo, sense un projecte clar de país. I més greu encara: no sembla que les diferents onades de consultes independentistes facin créixer les expectatives de vot, i per tant d’engrescament col·lectiu i de suport de la ciutadania, per aquelles formacions que es declaren obertament independentistes, ja sigui ERC o el moviment creat entorn de Reagrupament i de Joan Laporta.

Caldria no enganyar-nos per poder reaccionar a temps. No es podran considerar realment exitoses les consultes si no se supera el 30% de participació, i ja seria quedar-se lluny del 40% assolit al 13 de desembre a la comarca d’Osona. I el llindar del fracàs no el podem situar per sota del 20%. No s’hi val a esperar el resultat per acabar dient que qualsevol resultat és bo, i per a justificar-ho tot amb la precarietat de mitjans i el boicot informatiu. S’emprèn una iniciativa amb uns objectius molt clars. Si s’assoleixen vol dir que anem pel bon camí; però si no, no podem fer l’estruç i continuar com si res descarregant les culpes en els altres. Alguna cosa haurem fet malament; si més no, l’anàlisi de la realitat del país.

Samaranch, doblement mutant

Se suposa que el moment del traspàs d’una persona no és el més idoni per a formular-li retrets ni crítiques. Però, està clar, una cosa és aprofitar l’ocasió per a carregar contra un individu de passat més aviat fosc, quan no se li ha fet en vida, i l’altra és ensabonar-lo mentint i callant la realitat de la seva figura. Amb Samaranch ens pot passar com al President Polonès, Lech Kaczynski, la popularitat del qual ja havia caigut en picat per les seves excentricitats, el seu tarannà autoritari i d’extrema dreta. L’accident que va acabar amb la seva vida ha trastocat, amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació sempre predisposats a maquillar la realitat, la perspectiva que en tenia bona part de la població, fins al punt d’enterrar-lo com un heroi quan no havia estat sinó un mal president, almenys des d’una òptica mínimament progressista i democràtica.

La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat.

Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaire panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Ell va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.

Un PSC servil i un Montilla ridiculitzat

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el PP i el PSOE s’acusaven mútuament d’entorpir- la renovació preceptiva del Tribunal Constitucional. Legalment, s’haurien de posar d’acord els dos partits espanyols per nomenar els nous membres, però cap dels dos vol renunciar a col·locar-hi els seus peons i els magistrats (amb les butxaques plenes) s’avenen indecentment a ser instrumentalitzats i a ser còmplices d’aquesta perversió. Fins ara els servia, a més, d’arma política per a acusar l’adversari de boicotejar el normal funcionament de la institució; però tot d’una s’han adonat de l’interès que pot tenir, per als seus interessos de partit, aquest mal funcionament. I en això sí que s’han posat d’acord.

Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no van voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i van sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i la ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.

Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.

Sotmesos a la ineficiència

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels molts turistes, i no turistes, estrangers que han tingut problemes per retornar als seus països, degut al tancament de l’espai aeri de mitja Europa. Menys ressò ha tingut el cas a la inversa, de catalans que es trobaven al Regne Unit i que no han pogut tornar tal com tenien previst. Si la simple avaria d’un tren o els problemes d’una sola companyia generen sovint caos organitzatius i sobretot informatius, no és d’estranyar que aquesta vegada tot s’hagi desbordat.

Com va passar amb el terratrèmol de Xile, i com ja ha passat en moltes altres ocasions, els ciutadans que es troben en una situació d’aquesta naturalesa en un país forà acostumen a tenir la pensada d’atansar-se a l’ambaixada o al consolat del seu país. Els catalans, però, no en tenim; i alguns van provar d’acudir al consolat espanyol de Londres. La resposta va ser molt similar a la que van obtenir el qui van fer el mateix durant el terratrèmol xilè: “El consolat no és una agència de viatges”. Senzillament, se’ls van treure del damunt. Curiosament, aquesta actitud la mantenen els representants d’un Govern que sí que va gestionar viatges de retorn de ciutadans anglesos que aquests dies es trobaven a l’Estat espanyol. Com un país normal, com si fóssim uns ciutadans normals amb els mateixos drets que els altres, els catalans voldríem disposar d’unes ambaixades i d’uns consolats que responguessin a les necessitats dels compatriotes que ho necessitin. Però això, segons els populars i els socialistes, és una bogeria i una pretensió forassenyada; hem d’acceptar la nostra inferioritat i la nostra categoria de ciutadans de segona. O de tercera, perquè fins i tot els petits estats que no poden tenir ambaixades i consolats a tot arreu, sí que poden establir convenis amb altres estats perquè defensin els seus interessos i els dels seus ciutadans.

En el nostre cas, però, el problema és doble. D’una banda no tenim estructura d’estat i per tant no disposem de delegacions pròpies, però de l’altra les representacions consulars espanyoles tampoc tenen clar quina és la seva funció. O millor dir, sí que tenen clar que no estan al servei dels ciutadans de l’Estat, sinó al servei del Govern de l’Estat. De fet, totes les estructures de l’Estat, des de l’exèrcit o la policia a la hisenda o les ambaixades, posen per cas, estan pensades per a servir els interessos de l’Estat que sovint no tenen res a veure amb els interessos dels ciutadans. Se’ns nega el dret a tenir un Estat propi, i a més se’ns n’imposa un que és ineficient i que no té cap interès de posar-se al servei dels seus ciutadans.

L’única sentència vàlida

Com ja ve sent habitual en Esquerra, avui es desmenteix el que es deia ahir, que era totalment diferent del que es deia abans d’ahir, i encara ho serà més del que es dirà demà. Tan aviat veiem el Puigcercós afirmant que no hem de perdre més el temps amb aquesta paròdia de Tribunal Constitucional, com instem la resta de forces polítiques a reclamar la seva reforma i renovació preceptiva, com acabem dient quina és la sentència que n’esperem.

Si fóssim espanyols hauríem de reclamar la dimissió en bloc dels membres del Tribunal, primer per ineptes i perquè el seu manteniment representa una malversació de fons públics, i segon perquè està plenament corromput políticament, en ser l’expressió dels dos partits majoritaris espanyols. I els representants del PP en aquest Tribunal no poden pronunciar-se sobre un recurs presentat per ells mateixos. Precisament si no es vol renovar, tal com marca la llei, és perquè els populars saben que fer-ho ara seria perdre representació al si del Tribunal, mentre que si la renovació es fa quan s’hagi consumat la derrota dels socialistes en les properes eleccions, podran reforçar-hi la seva majoria; a no ser que aleshores siguin els socialistes els qui es neguin a renovar-lo, està clar. Si fóssim espanyols sentiríem vergonya de tenir corrompuda una de les màximes institucions de l’Estat, i per respecte a la mateixa institució sentiríem menyspreu pels dos partits que, des de dins i des de fora, han contribuït a desprestigiar-lo.

Però des d’una opció independentista, com hauria de ser la d’Esquerra, no té cap sentit primer que es vagi de bracet amb una de les parts que estan debaten com retallar el text aprovat pel poble de Catalunya, i segon que anem dient que esperem una determinada sentència. Joan Ridao deia que l'única sentència vàlida serà aquella 'que no toqui ni un punt ni una coma'. Com deia l’Albert Rivera: “si el Constitucional no retalla l’Estatut, donarem per vàlida la sentència; i si el retalla, no?”. Des del primer moment Esquerra havia d’haver deixat clar que ni aquest ni cap Tribunal està legitimat per a esmenar la voluntat del poble, sigui a favor d’un Estatut o a favor d’una proclamació d’independència. Esperar que la sentència ens sigui favorable és un reconeixement de la seva potestat per emetre-la.

Que la imprudència no ens faci estúpids

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Hi havia una expressió o crit de guerra d’uns grups feixistes espanyols que deia: “A por ellos, que son pocos y cobardes”. Una expressió que sempre m’ha fet molta gràcia perquè la feien servir amb una fatxenderia pròpia de qui se sap segur de la victòria; però, si fem cas de la mateixa frase, no pas tant per mèrits propis com per la feblesa de l’adversari. Naturalment, si després resulta que ni així, ni essent els enemics “pocs i covards”, aconsegueixen guanyar voldria dir que ells són realment molt poca cosa.

No es pot menystenir l’enemic, ni sobrevalorar les nostres forces. Altrament, el ridícul que podem fer pot ser espantós. I ho dic perquè, en analitzar la realitat catalana, sempre hi ha qui cau en la temptació d’aplicar una lògica que després resulta que no és compartida per gaire ningú. Costa ben poc de treure pit en fòrums marginals i afirmar amb tanta seguretat que ja els estem guanyant la partida: Ens és igual la sentència del Tribunal Constitucional; no mourem ni un dit per defensar aquest Estatut; ni entrarem en el seu joc caduc i que ha deixat de tenir sentit per a nosaltres. I ho diem tan alegrement que com si aquest Estatut no hagués estat votat per un vuitanta per cent de la població, i que del vint restant com a mínim la meitat no el van votar per considerar-lo excessiu; com si l’important, més enllà dels articles retallats, no fos el menyspreu que representaria revocar la voluntat democràtica del poble de Catalunya; com si desconeguéssim l’experiència valenciana o de la Catalunya del Nord on la imposició d’un marc legislatiu advers ha acabat calant en el sentiment general de la població; com si pel sol fet d’afirmar exaltadament la mort de la via estatutària, Catalunya ja hagués emprès un camí cap a la independència (com diria Josep Guardiola, encara no hem guanyat res); com si les atzagaiades i sortides de to ens fessin avançar gaire, sobretot tenint en compte que som capaços de descobrir nacionalistes traïdors a cada pas, que ràpidament situem al bàndol enemic; com si l’agenda política del país la marquéssim des d’aquí i ens poguéssim permetre el luxe de deixar de banda la realitat de les institucions que tenim avui per avui; com si algun il·luminat veiés cap perspectiva de canvi en profunditat en les properes eleccions... O, més estratosfèric encara, com si, davant la imminència de la proclamació de la independència, ja no calgués perdre el temps en ximpleries, ni comptar amb cap dels partits existents, ni entretenir-se en les foteses de la quotidianitat política.

Sincerament, no aporten absolutament res aquesta mena d’estirabots tan allunyats de la realitat. Espanya és un Estat en procés de consolidació, i per gota que badem hi quedarem diluïts irremissiblement. Al país hi ha sectors importants de la població, també de població autòctona, que sense renegar de la seva catalanitat han anat assumint també una certa espanyolitat, i no està clar que hi hagi una majoria suficient com per a fer un pas endavant i definitiu cap a la independència, almenys mentre no es pugui oferir un projecte clar i amb un lideratge sòlid. Reconèixer la nostra feblesa hauria de servir, si més no, per no caure en la irresponsabilitat de carregar-nos les diferents formes d’entendre el catalanisme i el sobiranisme tot aplicant un criteri únic, messiànic i maniqueu. No és millor nacionalista qui crida més, ni qui més desaforadament insulta l’enemic, sinó qui de veritat ens fa fer passes endavant. I avui per avui, en la nostra feblesa, no podem prescindir de cap d’aquestes passes, encara que per a molts ens semblin insuficients.

Que la prudència no ens faci traïdors, d’acord. Però que la imprudència no ens faci estúpids.

Ara seria el moment

Una vegada més, el Tribunal Constitucional espanyol ha demostrat la seva incapacitat per a prendre decisions. I no es tracta de les dificultats tècniques per a dirimir fins a quin punt s’ajusta el text estatutari al marc constitucional, que aquest no és el problema que han estat discutint durant tots aquests anys, sinó que la putrefacció del sistema ha fet que els dos partits polítics espanyols no vulguin arribar a cap solució de compromís. Al PP l’únic que li interessa és arribar a la Moncloa, i per això no està disposat a arribar a cap consens amb el PSOE. Els membres del Tribunal Constitucional no són sinó titelles a les seves mans, que no mereixen cap mena de consideració ni de respecte.

És absurd que el Montilla i la resta de dirigents polítics catalans ens diguin que demanaran als nacionalistes espanyols que es posin d’acord per renovar el Constitucional. El procés ja està pervertit des de la base: cap Tribunal no està legitimat per a corregir la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya. De la mateixa manera que en altres ocasions ja he dit que no havíem d’esperar a saber si el PP i PSOE eren capaços de dictar un text conjunt per a retallar l’Estatut, senzillament perquè no hi tenen cap legitimitat, tampoc ara hem de suplicar que s’esperin a després de les eleccions ni que facin un nou intent. Si hi hagués un mínim de dignitat en la nostra classe política, ja faria temps que s’hauria declarat institucionalment la incompetència d'aquesta farsa de Tribunal Constitucional, que fins i tot des del punt de vista espanyol està deslegitimat per a emetre sentències sobre res. Només ERC ha declarat obertament que ja n’hi ha prou de tanta submissió, que Catalunya ha d’emprendre la via de la dignitat nacional i decidir lliurement el seu futur.

Però no ens enganyem. ERC representa una minoria de la societat catalana, i no s’ha guanyat en els darrers anys la credibilitat suficient per a liderar un procés cap a la independència. Contrasta el discurs abrandat de Puigcercós, ahir mateix, dient que la nostra és una altra opció i que apostem per decidir lliurement el nostre futur, amb el que afirmava la setmana passada dient que el tripartit havia estat tot un èxit i que no descartava repetir-lo. ERC és minoritària, no és capaç d’aglutinar ni tan sols els sectors independentistes que es mouen entorn de les Consultes Populars, i les seves perspectives electorals no són precisament esperançadores. Si hi hagués un lideratge sòlid al país, ara seria el moment de dir prou i de fer un Acte de Sobirania. Algú hi veu possibilitats de redreçar-ho?