Dels corrents crítics als projectes personals II

Algun mitjà de comunicació de l’àmbit nacionalista, perquè la resta no n’han fet ni esment, remarcava que amb la dissolució d’Esquerra Independentista s’havien acabat les veus crítiques al sí d’Esquerra Republicana. Com a mínim caldria fer-hi tres precisions: la primera, sobre la manera com s’han acabat les veus crítiques al si del Partit, una segona sobre si realment eren veus crítiques els corrents existents fins fa ben poc i una tercera sobre si encara queden o són possibles les veus crítiques a l’interior d’Esquerra.

Si fa dos anys es presentaven quatre corrents interns que, teòricament, representaven diferents enfocaments o visions de la política que havia de seguir Esquerra, ara n’ha sobreviscut només la que va resultar guanyadora en les votacions internes. Unes votacions en les quals no hi va haver diferències excessives entre els diferents corrents, i per tant cap no va obtenir la majoria del suport de la militància. Només que haguessin fet una aliança entre Reagrupament i Esquerra Independentista ja hauria estat suficient per a prendre-li l’hegemonia, a Joan Puigcercós. Amb tot, Puigcercós controlava l’aparell del partit i això el va fer guanyador; però no va saber guanyar. Durant tot aquest temps s’ha dedicat a anar eliminant els seus adversaris, seguint l’ordre segons el suport obtingut en aquelles eleccions. I el primer enemic a abatre va ser Josep Lluís Carod Rovira, a qui va abandonar en el Govern després de la desfeta de les eleccions espanyoles, no pas per a dedicar-se a recuperar l’espai perdut sinó per a acabar de fer-li el llit.

Carod Rovira, probablement enllaminit per l’exercici del poder, no va saber o no va voler reaccionar a temps. Però tampoc va saber, no va voler o no li van deixar exercir el càrrec de Vicepresident. Si el partit feia l’opció de Govern, com a mínim havia d’aprofitar el teòric paper rellevant que hi tenia. Però la seva era una vicepresidència buida de contingut, i a més, mal aprofitada pel que podia tenir de simbòlic i d’institucional. El partit doncs, recollia tot el desgast i la càrrega negativa de formar part d’un govern com aquest, però sense treure rendiment de la seva posició privilegiada. I a sobre el Puigcercós, i amb ell l’aparell del partit, fustigant-lo per totes bandes, fins al punt de ser la riota pública en un programa tan popular com Polònia. Esquerra ha deixat perdre un valor important, des del punt de vista intel·lectual i polític, com era Carod Rovira, per més errors que hagi comès; al capdavall els mateixos errors que havia comès qui l’ha defenestrat.

Dels corrents crítics als projectes personals I

El que ha passat a Esquerra Republicana en els darrers anys no és pas tan diferent del que passa a la majoria dels partits, on els cops de colze i les lluites internes pel poder són el pa de cada dia. Però sí que ha estat insòlita la manera de gestionar-ho. De fet, ja hi havia el precedent no menys insòlit de tenir un Secretari General, com era l’Àngel Colom, que feia una escissió des de dalt per crear un Partit per la Independència que no va arribar a quallar.

Tots els partits tenen, més o menys, el seu ideari però també tots hi tenen una plèiade de trepes disposats al que sigui per a assolir el poder. De manera que es deixen de banda convenciments ideològics i posicionaments honestos o coherents per traçar cadascú el seu full de ruta particular d’accés a la poltrona. El funcionament intern dels partits és molt semblant al de les màfies o al de l’Opus Dei: es tracta d’una estructura piramidal on cal donar suport incondicional al que tens al damunt perquè serà aquest el que després et facilitarà l’ascens, i alhora cal tenir un grup de fidels que et recolzin des de baix, i a qui després caldrà recompensar després. És aquella famosa frase de l’Alfonso Guerra de “qui es mogui no surt a la foto”. Així, ni les llistes electorals ni els càrrecs interns no es confeccionen a base de buscar el perfil més idoni per a cada cas, sinó en funció de la fidelitat dels aspirants i dels favors deguts. I qui vulgui ser-hi ha de demostrar que és mereixedor de la confiança dels seus superiors D’aquesta manera, les propostes de l’aparell del partit sempre són les que van a missa, per més que pugui semblar evident que hi havia altres persones més idònies i més ben preparades per a ocupar un determinat lloc de responsabilitat.

Per tant, la dissidència interna o la simple discrepància pot ser un mal camí per a qui vulgui escalar posicions. Hi ha partits i persones que ho saben portar amb una certa discreció i habilitat, i d’altres com Esquerra Republicana que, a més de portar-ho a extrems fins i tot grotescos, després es gestiona de la pitjor manera possible. D’això en parlaré els propers dies, aprofitant un lapsus de descans per la Camarga francesa.

No es pot pactar amb l’enemic

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El company articulista d’aquest Bloc Gran del Sobiranisme, en Josep Sort, s’exclamava d’una suposada ofensiva “per terra, mar i aire” contra Reagrupament. I, naturalment, apuntava directament al sector que avui per avui sembla ser la seva competència més directa, precisament perquè és la que té els posicionaments més semblants; fins i tot copiats, segons diuen. Això em porta a reflexionar sobre el comportament dels dirigents polítics en relació als seus fidels seguidors, i a la inversa.

Vivim uns moments en què sembla que hi hagi una recomposició del mapa polític català, amb l’aparició de nous moviments i una gran quantitat traspassos de militància. Se suposa que els qui han conviscut durant temps en una mateixa formació és perquè hi han trobat molts punts en comú i moltes coincidències ideològiques. Però resulta que quan, per les raons que sigui, hom decideix fer el pas de passar a una altra formació política, aleshores descobreix en els seus antics companys de partit tots els defectes i tots els vicis; o era una mica neci de no haver-los vist abans, o ara està carregant les tintes per a justificar la seva actitud. I no caldria, perquè tothom té dret a canviar de partit si considera que des de la nova formació podrà contribuir millor a fer avançar el país cap als objectius de ben segur que compartits.

En el darrer Congrés d’Esquerra, ara fa dos anys, el discurs de Carretero jurant i perjurant la seva fidelitat al partit (que tampoc calia) va ser dels més aplaudits. Però un cop va ser foragitat per la mateixa direcció amb l’excusa d’un article de premsa, van sorgir al sí de la formació republicana multitud de veus alegrant-se de la seva sortida, i alguns des de la direcció fins i tot afirmaven que per fi “s’havia fet net”. I a l’altra banda, els reagrupats blasmaven desaforadament els qui havien estat durant molt de temps companys de partit, com a mínim del seu màxim dirigent i de molts altres del seu equip. És la mateixa situació que es produeix quan dirigents locals de Reagrupament, aquestes dies, han fet el pas cap a Solidaritat Catalana.

Només cal seguir els comentaris de simpatitzants en els blocs respectius de gent d’Esquerra o de Reagrupament per veure com abunden els comentaris viscerals tant en contra dels antics companys, com dels qui poden ser els futurs aliats. I això sense que aquestes veus siguin desmentides responsablement pels seus dirigents. És a dir, que des de les cúpules dels partits permeten que es vagi creant un clima d’hostilitat i d’animadversió envers els qui poden ser políticament uns adversaris, enlloc de procurar temperar els ànims i en tot cas deixar clar que aquesta no és la posició dels dirigents, ni molt menys l’oficial del grup.

Perquè, està clar, després vénen les decepcions i els desenganys. Si després de blasmar de tort i de través els antics companys d’Esquerra resulta que la direcció de Reagrupament fa una crida a formar una candidatura conjunta, més d’un queda descol·locat. El mateix pot passar amb els qui ara es dediquen a menystenir i gaire bé insultar Joan Laporta, i d’aquí a quatre dies (si tot va bé com molts esperem) poden acabar formalitzant un pacte.

Sembla com si els dirigents necessitessin unes masses exaltades, a l’estil dels “Boixos nois” , que remarquessin el propi perfil fins a extrems que no gosarien fer ells mateixos, potser per amagar que la diversitat de sigles i de grups independentistes es correspon més a personalismes i afanys de protagonisme que a diferències reals.

Una veu lúcida enmig d’un mar d’obcecació

Són rars els articles d’opinió a la premsa espanyola que analitzen la realitat política catalana amb un mínim d’intel·ligència, i sense caure en el nacionalisme espanyol més tronat. Per això va sorprendre l’article de l’escriptor gallec Suso del Toro a El País, que titulava “Si Cataluña se va”.

Un primer mèrit per part de l’escriptor gallec és admetre una realitat, que fins i tot costa d’acceptar o de denunciar públicament a molts catalans: hi ha amplis sectors polítics i mediàtics espanyols que senten un veritable odi i menyspreu envers Catalunya, els catalans i la seva cultura, i que en conseqüència generen un sentiment semblant al conjunt de la població espanyola. Un odi i un menyspreu que a Catalunya és seguit, fil per randa, per determinats polítics que per a poder escalar posicions i fer-se de bon veure a Madrid són capaços de negar-se a sí mateixos. L’activitat política del Partit Popular de Catalunya o de Ciutadans, per exemple, ha estat sempre la d’anar en contra de tot el que pugui ser català; les seves intervencions al Parlament de Catalunya han estat sempre les més identitàries i les més nacionalistes. Si haguessin estat polítics honestos que creguessin en polítiques basades en el bilingüisme o en el respecte a la llengua materna, com diuen només en aquells casos en què el català està en procés de normalització, no haurien anat en contra de la llei del cinema que en cap cas arribarà a aconseguir un equilibri entre les dues llengües, o serien defensors del bilingüisme a la Franja de Ponent, o practicarien el bilingüisme al País Valencià on estan guanyant la partida d’eliminar la llengua pròpia, i materna, de molts valencians.

A partir d’aquesta realitat, Suso del Toro entén que “Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre”. I li costa d’imaginar-se una Espanya dominada per l”españolismo cañí”, que per a molts espanyols també seria insuportable, Per això acaba el seu article fent una súplica: “Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos” .

Recuperar la llibertat

Josep Lluís Carod Rovira no solament no participarà en la propera campanya electoral d’Esquerra, sinó que com ja ha insinuat en alguna ocasió és possible que faci algun pas més després d’aquestes eleccions. Si la direcció d’Esquerra no compta amb ell, i ell no compta en deixar la política, alguna cosa es traurà de la màniga, sense descartar la possibilitat que abandoni el partit o que es creï una plataforma pròpia. La darrera opció, per inversemblant que pugui semblar, ja comença a tenir una llarga tradició a casa nostra, encara que només sigui com a pas previ per a entrar amb més força en un altre lloc.

Tothom és ben lliure de fer el que vulgui, de militar o deixar de militar (recoi de paraula!) en un partit, de crear una associació o plataforma, o de postular-se per a una altra missió. En el cas de Carod, com en el de Castells en el PSC, la situació pot variar en funció dels resultats electorals que podrien deixar tocats els líders actuals d’Esquerra i dels Socialistes; encara que en política ja sabem que, com avisava l’altre dia Josep Huguet, la responsabilitat del fracàs es fa recaure sempre en els altres.

Ara bé, el que em sembla més preocupant de l’actitud de Carod són les seves paraules per a justificar aquesta enretirada temporal: “El més important és que he recuperat una llibertat de visió”. Aquest és el drama dels partits i de la política: per escalar, per assolir el poder i per a mantenir-lo cal renunciar a tenir una visió pròpia, cal renunciar a “la llibertat de visió”. Està mal vist, sobretot per les maquinàries electorals repartidores de càrrecs en què s’han convertit els partits, però també per a molts analistes i mitjans de comunicació, que algú tingui la seva pròpia visió i que l’expressi lliurement. En el criteri propi, en la personalitat o en la visió particular de cadascú hom hi veu de seguida desafeccions, manca de fidelitat, pèrdua de confiança, i si convé traïdoria.

Al capdavall, fins i tot en els partits més laics, preval la cita evangèlica de “Estàs en mi o contra mi”.

Ens hem tornat bojos

Desconec qui hi ha al darrere del grup de militants d’ERC que pretenen que siguin les bases del partit, a través d’una consulta, les que decideixin si els republicans s’han de presentar conjuntament amb Laporta i Carretero. El partit ja ha fet el seu procés d’elecció de candidats, i la proposta no solament em sembla fora de lloc per qüestions de procediment, sinó d’oportunitat política i de fons. Pot ser una mostra més de la incapacitat dels militants d’Esquerra per a fer anàlisis mínimament serioses.

Sota la direcció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, Esquerra no només ja té elegits els seus candidats de cara a les eleccions de la tardor, sinó que ja ha fet (potser no està completat del tot?) el seu procés de purga interna, malbaratant molts dels recursos i valors que tenia, per la senzilla raó que podien fer ombra als seus dirigents. Ahir mateix, Josep Lluís Carod Rovira deia que ell ni tant sols participaria en la campanya electoral, perquè no se l’ha volgut a les llistes. Com és possible que un partit que té una persona de la capacitat intel·lectual i política de Carod (malgrat tots els seus errors compartits per l’actual direcció del partit) i que ha ostentat durant quatre anys, almenys teòricament, la vicepresidència del Govern, prescindeixi tan alegrement d’aquest capital polític? És la mateixa direcció que aplaudia la sortida, que ells mateixos havien forçar, de Joan Carretero, la mateixa que va menystenir la capacitat i la vàlua de l’Elisenda Pazzulie, la que ha menystingut el treball fet per molts militants d’Esquerra en tot el procés de les consultes populars, entre altres el de l’Uriel Bertran o de l’equip que treballava amb el López Tena, la que va posar tants impediments a l’Hèctor López Bofill per entrar al partit com tan pocs n’hi ha posat ara perquè en marxi. És a dir que l’actual direcció del partit ha treballat en els darrers temps, incansablement tot s’ha de dir, per foragitar totes les veus mínimament discrepants o més aviat que no siguin cegament fidels a l’aparell del partit. Ha treballat en sentit invers al de procurar ser l’eina integradora del creixent independentisme a casa nostra.

Després de tot aquest treball de disgregació, i quan ja es veu a venir la patacada, pretendre promoure un procés unitari que arreplegui tots aquests elements que ells mateixos han foragitat, em sembla com a mínim quimèric. A no ser que tingui una altra intencionalitat que ara mateix se m’escapa. Costa de creure que uns militants d’Esquerra que han contemplat i seguit el desastre de gestió de l’actual direcció del partit, puguin fer seriosament una proposta com aquesta. Ja seria molt que Reagrupament i Solidaritat poguessin arribar a un acord per a presentar-se a les eleccions, i poder esdevenir el revulsiu que necessita el país, i també ERC.

Senyor Huguet, qui resta no són els altres

El senyor Huguet ja ha trobat l’excusa perfecte per a justificar el resultat de les properes eleccions. Malgrat que totes les enquestes, des de fa temps, pronostiquen una davallada electoral d’Esquerra quan en les enquestes encara no apareixien ni Reagrupament ni molt menys Solidaritat Catalana, ara el Conseller Huguet es despenja dient que si la suma dels diputats que tregui Esquerra més els que puguin treure aquestes noves formacions independentistes no supera els actuals diputats republicans, això voldrà dir que aquestes hauran entrat a l’escena política catalana per restar i per dividir el vot independentista.

Ja n’hi ha prou de dir bajanades, senyor Huguet. Ha estat aquesta pèssima direcció d’Esquerra, amb el lamentable espectacle que ens han ofert durant anys el Puigcercós i el Carod disputant-se la direcció del partit (essent la riota de Polònia), i sobretot la seva inexplicable actitud al si del tripartit la que ens pot portar al fracàs. Perquè serà un fracàs que Esquerra no compleixi les expectatives que se’ns van donar en el darrer Congrés del Partit, segons les quals ara hauríem de fer el salt endavant per a esdevenir la força majoritària d’esquerres i decisius per al nou Govern. És incomprensible el malbaratament del protagonisme que hauria pogut tenir la vicepresidència del Govern i el mateix bagatge de Carod Rovira, l’actitud de seguidisme i de manca de projecte al si del tripartit que ens ha engolit completament. I aquesta i no cap altra serà la causa del fracàs electoral d’Esquerra, justament quan les condicions polítiques i socials de la societat catalana serien les òptimes. I que no ens presentin, quan el sentiment sobiranista del país ha crescut enormement, com un èxit el fet d’haver resistit o d’haver patit una davallada menor de la pronosticada..

La fugida de Carretero primer, i ara la d’Uriel Bertran, amb el que arrossegava cadascú, i l’aparició de Solidaritat Catalana, potser tampoc acabaran reeixint si són incapaços de fer un front comú, però no seran la causa de res, sinó la conseqüència. I els causants d’aquest desastre haurien de tenir a punt la carta de dimissió.

Moral de victòria o de derrota

L’alcalde de Lleida deia ahir que trobava a faltar en el PSC aquella moral de victòria que havia tingut en altres temps. Però, tot seguit, ell mateix reconeixia que aquestes serien unes eleccions difícils per als socialistes però que, a diferència del Conseller d’Economia Antoni Castells que renunciava a ser a les llistes, ell hi seria “a les verdes i a les madures”. Una expressió que també havia fet servir abans d’ahir Joaquim Nadal, i que tothom sap que només s’utilitza quan es veu que les coses val maldades.

Els publicistes, encara que estiguin anunciant un menjar escombraria o un producte d’escassa qualitat, saben que han de donar-hi el to de la victòria, del qui presenta un producte estrella. Els vins de més baixa qualitat, per exemple, acostumen a posar en la seva etiqueta “vino selecto de mesa”. Però, fins i tot la publicitat comercial té els seus límits, i a voltes quan no es pot magnificar el producte perquè sonaria a mofa s’opta per remarcar-ne un aspecte col·lateral, o com a mínim que sigui la imatge de la persona que presenta el producte la que sigui realment atractiva. Els publicistes de la política ho tenen més complicat, i aquesta moral de victòria que comercialment es pot resumir amb una frase absurda com “la chispa de la vida”, en campanyes electorals o preelectorals és més difícil d'encomanar.

Els socialistes no tenen, i ells mateixos ho reconeixen, moral de victòria perquè saben que a la gent li sonaria ridícul que en tinguessin. És una mica el que també els passa als d’Esquerra, que a tot estirar parlen de parar el cop, de contradir les enquestes, de no baixar tant com diuen, però mai amb la moral de victòria amb què pronosticaven ara fa dos anys un ascens imparable. Tampoc hi és en Carretero aquesta moral de victòria, de manera que ara no gosaria dir, com va fer temps enrere, que seria un fracàs treure menys de deu diputats perquè sap que sol ho tindrà molt difícil, per no dir impossible d’entrar. I és que la moral de victòria no la creen ni els polítics ni els publicistes, sinó que és el resultat d’una realitat que es palpa al carrer.

El mite de la premsa solvent

Una vegada més hem hagut d’assistir al trist espectacle d’una premsa estrangera sense gaire manies ni rigor periodístic a l’hora d’analitzar la realitat catalana. L’aprovació al Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular que prohibia les curses de braus ha despertat algunes reaccions com a mínim insòlites. És el cas de publicacions teòricament solvents com ara “The Economist” que arribava a qualificar Catalunya com "el país de les prohibicions".

Cap periodista mínimament informat i de professionalitat contrastada podria fer una afirmació d’aquesta mena, quan arreu d’Europa hi ha infinitat de lleis i normatives proteccionistes, siguin del medi ambient, de protecció dels animals o de salvaguarda del patrimoni. I és normal que sigui així, en la mesura que aspirem a unes societats més respectuoses amb el nostre entorn. I quan encara a casa nostra no s’ha esvaït la preocupació per les noves normatives europees tan restrictives pel que fa a l’ús dels focs d’artifici en les nostres festes tradicionals, que no representen cap perjudici per a res ni per a ningú, sembla inconcebible que algú hagi escrit una cosa així. I, sobretot, que no hi hagi hagut cap professional del mitjà de comunicació prou honest i competent com per advertir que era una informació tergiversada, gens contrastada i elaborada des d’una òptica estrictament partidista.

Una primera explicació, que no s’ha de descartar, és que la solvència i el rigor que s’atribueix a determinats mitjans de comunicació de prestigi europeu no estigui prou justificada. Hem vist, per exemple, com d’un dia per l’altre, alguns mitjans de comunicació anglesos han passat de qualificar la situació econòmica espanyola a tocar de l’abisme, comparant-la amb la grega, a fer-ne els elogis més encesos. És possible també que l’interès d’aquests mitjans pel que pugui esdevenir-se a “Espanya” no els justifica enviar-hi un corresponsal mínimament competent, ni els preocupa massa la seva fiabilitat. Però hi ha una altra raó, probablement més definitiva: Catalunya no existeix. I en no existir, els mitjans de comunicació europeus no hi tenen corresponsalies; de manera que són els corresponsals de Madrid els qui, des d’allà mateix i a partir del que poden llegir a El Mundo, la Razón o l’ABC, elaboren les seves cròniques sobre Catalunya des d’una òptica política molt concreta, que a Catalunya resulta ser residual..

El quid de la qüestió

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014” diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic....”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst. Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se val, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014
² Això vol dir que seria a partir del 2018

Unitats que resten i unitats que sumen

Em va semblar un mer gest de cara a la galeria que Joan Laporta fes una crida a CiU i a ERC perquè formessin una gran aliança electoral, a la qual ell donaria suport. Laporta en sabia sobradament la resposta, i de fet no era sinó un formalisme per a poder justificar després que, en no haver-hi una candidatura unitària, ell tirava pel dret creant Solidaritat Catalana. De fet, és el mateix camí que ha fet després Carretero enviant una carta a Puigcercós i a Laporta per pactar una coalició independentista. També sabia d’entrada que les possibilitats d’èxit eren nul·les, i només pretenia presentar-se igualment com a valedor de la unitat per a justificar després el seu full de ruta personal.

Aquests dies que sembla que tothom clami a favor de la unitat independentista, dóna la impressió que molts oblidin o facin veure que no saben que hi ha unitats que no sumen, sinó que resten. Anant per separat, sembla clar que CiU guanyarà les eleccions, que Esquerra pagarà els errors comesos els darrers anys i està per veure fins on arriba la davallada, així com queda la incògnita de saber les possibilitats reals que una altra força independentista entri al Parlament. Una hipotètica aliança de convergents i republicans no faria sinó restar vots: hi ha molts convergents i sobretot gent d’Unió que deixarien de votar aquesta gran coalició, com també ho farien molts republicans a qui no faria cap gràcia emetre el seu vot amb l’Artur Mas com a cap de llista. Això mateix s’esdevindria si ara Esquerra s’avingués a formalitzar cap mena d’acord electoral amb Carretero: ningú entendria que havent marxat del partit per crear una nova formació, ara resultés que de bones a primeres tornessin a presentar-se plegats. No ho entendrien ni els reagrupats, molts dels quals esquinçarien les cartes, ni molts republicans.

Quan parlem de la necessitat d’una candidatura unitària, si volem ser seriosos, ens hem de circumscriure a Reagrupament i a Solidaritat Catalana, sense pretendre embolicar-hi ni CiU ni ERC, que han de fer el seu paper en solitari. I no solament això; per més que tothom vulgui exhibir una munió de sigles, grupets i grupuscles, en realitat els dos únics moviments que poden generar una certa il·lusió i que tenen alguna possibilitat d‘esdevenir un revulsiu per a la política catalana són els liderats per Carretero i Laporta. La resta no aporten gaire més que confusió i en alguns casos més aviat poden crear reaccions negatives. Per tant, l’única unitat que electoralment suma és la de Reagrupament i Solidaritat. Una altra cosa serà la unitat d'acció en el nou Parlament per a les grans qüestions de país. Les crides a la unitat que es fan públicament per totes dues bandes no són sinó pavonades per veure qui se suma a qui, per veure qui en serà el cap visible. I això és una qüestió que haurien de resoldre, com més aviat millor, ells dos amb discreció i cara a cara.

No és fàcil admetre els errors

És dur haver d’admetre, i més públicament, un error. En política, tots els grups i dirigents llancen a diari propostes i proclames, fan pronòstics i plans de futur, però la majoria de les vegades res no surt com havien previst. La lògica, una lògica empresarial per exemple, faria que es fes una autocrítica, s’analitzés què havia fallat i en conseqüència s'esmenessin els errors. Però aquí aquesta lògica no funciona. Es pot afirmar amb la mateixa rotunditat qualsevol cosa i al cap de poc exactament la contrària, però sense admetre mai que la primera era errònia. La culpa és sempre de la realitat que no es comporta mai tal com s’havia previst.

Ho hem vist amb la crisi econòmica que es va passar de defensar que en situacions de crisi s’ha de recórrer a l’endeutament per a poder atendre els qui més la pateixen, a fer pagar precisament a aquests el cost de la crisi que havien generat uns altres. Ho veiem a diari quan els socialistes catalans s’entesten a predicar una mena de federalisme espanyol que ells mateixos, d’acord amb les instruccions dels seus superiors, rebutgen de ple a Madrid. Ho veiem en la munió de plataformes sobiranistes que clamen permanentment per la unitat de l’independentisme, i davant la manca d’acord encara que n’hi ha tenen la pensada de crear-ne una de nova.

Un cas més dolorós pot ser el d’ETA. Tot sembla indicar que, des de fa temps, i encara que potser no de forma unànime, hi ha la voluntat deixar les armes precisament perquè s’adonen que justament la mateixa violència pot ser un fre per a assolir la independència, que podrien tenir a l’abast de la mà emprant només la força democràtica. Per ells és difícil admetre que tant d’esforç, tants sacrificis, tants morts i tants empresonats, ha estat un error. Ho podrien maquillar argumentant que la violència va ser útil i necessària fins a un determinat moment, però que ara ja no ho és. Però tot i així costa de trobar el moment i la forma de fer el pas, tenint en compte el llast que arrosseguen que inclou els seus morts, els seus presos i els seus familiars, a qui deuen un respecte. Malgrat tot, ens podríem trobar en un final d’etapa, boicotejat això sí pel Govern espanyol interessat en la continuació de la lluita armada i impacients per la manca d’atemptats. Només faltaria que ETA trobés la manera de reconèixer, sense trair-se a si mateixos i sense humiliacions excessives, que com a mínim és un error continuar per aquesta via.

Disputa per la capitania general

No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques.

Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.

Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.

La dreta sempre troba excuses

La dreta sempre troba excuses per a sortir en defensa dels interessos empresarials, encara que aquests vagin en detriment de la majoria de la població. Tots els estudis indiquen que hi ha uns determinats productes de pastisseria industrial que per les seves característiques resulten perjudicials per a la salut, en la mesura que són en bona part els causants de l’obesitat infantil i juvenil. Ningú parla de prohibir aquests productes, cadascú és lliure de menjar tan malament com vulgui, sinó de no oferir-los els espais públics dels centres educatius per a promocionar-los.

Quelcom tan simple i lògic com que l’Administració no esdevingui patrocinador i dispensador d’un producte gens aconsellable des del punt de vista de la salut, ha posat en alerta el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena per considerar que pot ser lesiu per als interessos de determinades indústries agroalimentàries. Un raonament de dreta pura i dura, perquè no es tracta de si pot ser lesiu o no per a les empreses cedir els espais públics dels centres educatius perquè aquestes promocionin productes malsans, sinó que es tracta de què l’administració no té per què afavorir aquests interessos. És aquell criteri tan típic de la dreta que només es recorda de la llibertat quan aquesta és emprada per fomentar el negoci d’alguns, sabent que és en perjudici de la majoria.

Se suposa que el Departament d’Educació, i potser ara amb el decret d’autonomia de centres les mateixes direccions, té tota la llibertat de decidir quins productes permet que es venguin a l’interior dels Centre educatius. No cal esperar que hi hagi un Govern d’esquerres per pensar en la lògica que s’hauria de permetre només la venda de productes d’interès per a la comunitat educativa des de qualsevol dels àmbits, però també i d’una manera especial des de la perspectiva de la salut. Però aquest Govern de dretes que patim, i que ja s’acaba, no ho veu així.

La normalitat constitucional

Es va fer una Constitució expressament ambigua perquè tothom tingués arguments suficients per a votar-la. Emprant el terme “nacionalitat” s’acontentava els nacionalistes catalans, mentre que els nacionalistes espanyols podien continuar marcant la diferència amb el terme “nació”; una diferència només explicable des de l’estultícia lingüística. En el text constitucional s’hi deia que el castellà era la llengua oficial de l’Estat, i que les altres llengües ho podien ser també segons el que establissin els respectius Estatuts; així tothom quedava content.

Fins ara, el Tribunal Constitucional no havia posat cap impediment en l’ús del terme nació, de manera que s’han pogut aprovar moltes lleis que parlen de la Diada Nacional i d’organismes nacionals referint-se a Catalunya. Des de Catalunya ja en teníem prou amb aquest reconeixement, mentre que a Madrid consideraven que una cosa no invalidava l’altra; la seva nació espanyola. I el mateix va passar amb la qüestió lingüística. Hi ha diverses sentències que avalen la immersió lingüística, el fet que la llengua catalana sigui la llengua pròpia i normal de l’Administració catalana, i no passava res. Ara, però, els nacionalistes espanyols han endurit el seu posicionament d’odi contra Catalunya i contra el català, i uns magistrats corruptes han seguit els seus dictats per a poder imposar les seves tesis. Segons la Constitució, el català podia ser la llengua oficial de Catalunya d’acord amb el seu Estatut, però ara aquests interpreten que són ells i no el Parlament o el poble de Catalunya el qui ha de regular com ha de ser aquesta oficialitat.

De tota manera, el Tribunal Constitucional, malgrat seguir les directrius polítiques dels partits nacionalistes espanyols, han donat per bona l’expressió que el català és la llengua "normal" de l’Administració i de l‘ensenyament, suprimint això sí el terme “preferent”. El que passa és que qualsevol cosa que sigui la “normal” en un determinat àmbit forçosament serà l’habitual i la d’ús comú, encara que hi hagi un marge per a les excepcions d’”anormalitat”. Seguint al peu de la lletra la darrera sentència del Tribunal Constitucional en aquest aspecte, l’administració catalana no ha de canviar absolutament res, i continuar fent que el català sigui la llengua "normal" de l’ensenyament. Que per cert, si es compleix també això al peu de la lletra, caldrà revisar l’actuació de molts centres d’ensenyament que, en contra del que estableix l’Estatut i la legislació catalana i en contra del que diu ara el mateix Constitucional, no estan fent servir el català com a llengua “normal”. Sobretot als centres de secundària hi ha un incompliment d’aquesta “normalitat” que el mateix departament d’Educació reconeix com a molt elevat.

Però, deliberadament, també la sentència del Tribunal Constitucional s’ha formulat de manera prou ambigua com perquè tothom pugui llegir-hi el que més li convé. Els nacionalistes espanyols, per exemple fan veure que no té cap valor l’aval del Constitucional a l’ús del català com a llengua "normal" de l’ensenyament, i el fet que no s'impedeixi que el castellà també pugui ser llengua vehicular, com a la pràctica ja ho és en molts casos, pretendran fer-ne una "norma"; que sí que contravindria la sentència del Constitucional..

Preparant les maletes

Un darrere l’altre, com qui no vol la cosa, com si d’una opció personal es tractés, van anunciant que es retiren. Ho deia dies enrere Joan Manuel Trasseras, i ho feia ahir Antoni Castells, per motius diferents, és clar. Assumir la responsabilitat de Govern implica moltes coses, i entre altres que una munió de persones d’una determinada tendència deixen la seva vida professional per dedicar-se, se suposa que interinament, a la política. Mentre que una altra munió ha de reincorporar-se a la feina en deixar de ser el seu partit una opció de Govern. I poques vegades com ara el canvi es veu tan imminent com inevitable.

Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.

I aquest és el significat de l’anunci de Castells renunciant a figurar a les llistes electorals del PSC, com feia també Joan Manuel Trasserras d’Esquerra, o Francesc Baltasar d’IC-V: s’ha acabat el bròquil. Quelcom que es veia a venir, vist el trist balanç del tripartit, però rares vegades com aquesta s’admet tan obertament just abans d’iniciar-se la campanya electoral. A Palau, tothom ja està fent les maletes i no només per anar-se’n de vacances.

Pitjor, impossible

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista.

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions.

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol fer un paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.

Digueu-nos que no és veritat

Cada vegada que es publiquen enquestes d’opinió sobre prospeccions electorals, els militants d’Esquerra tremolem. Almenys els qui havíem donat crèdit a les propostes i projectes que l’actual direcció ens va oferir en el darrer Congrés del partit, on feia el càlcul d’esdevenir la força majoritària de l’esquerra i ser decisius per a la proclamació de la independència. Des d’aleshores ençà tot ens ha anat a favor. Tot, llevat de la direcció del partit.

Arran del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, alguns mitjans de comunicació nacionalistes asseguraven que s’esfondrava la via autonomista en benefici dels qui opten per l’assoliment d’un Estat propi, ja sia per la via federal o per la via de la independència que també puja. Però a l’hora de traduir això en intenció de vot, el Baròmetre continua indicant un ascens de CiU, una davallada dels socialistes que fins i tot perdrien en unes eleccions estatals, i el reiterat descens d’Esquerra que se situaria ja als límits d’IC-V que puja una mica, i que Esquerra a les eleccions espanyoles quedaria com a darrera força política. I d’altra banda, la no concreció d’una candidatura clara a l’entorn de Reagrupament i de Joan Laporta fa que aquests quedin encara lluny d’obtenir representació parlamentària. És a dir: la gent se sent més sobiranista però no confia ni en el partit parlamentari que es declara obertament independentista, ni de moment en les possibles alternatives d’aquest caire, sinó que opta per la via conservadora des del punt de vista social i nacional que és CiU.

Ja sé que els baròmetres i les enquestes, per més rigoroses que siguin, no deixen de ser indicadors de tendències i que les de veritat són les de les urnes. Però em sembla incomprensible la manca de reacció de la direcció d’Esquerra, incapaç ni de trobar cap explicació a aquesta paradoxa (i millor que no ho intenti perquè la responsabilitat els apuntaria directament), incapaç de reafirmar-se en el que havien dit i aprovat en el Congrés potser perquè saben que no tindria cap credibilitat, i incapaç de negar l’alarmant coincidència de totes les enquestes que reflexen aquesta davallada d’Esquerra. A tot estirar, tímidament insinuen que aspiren a fer que el cataclisme no sigui tan aparatós com ens pronostiquen. Ni tan sols gosen dir-nos a la militància que “res del que diuen no és veritat”.

Tindran com a mínim les cartes de dimissió a punt?

Haver començat per aquí

Tal com estava previst, la Comissió Parlamentària que investigava el Cas Palau ha votat les seves resolucions finals. Cap novetat. Les mateixes sospites derivades de la investigació policial i del procés judicial continuen intactes perquè ningú ha pogut anar més enllà del que deia el sumari que va motivar la Comissió, amb la lògica negativa dels presumptes implicats. Es partia com a font documental d’informació del sumari judicial obert pel cas Palau, i s’acaba concloent portar aquestes conclusions a la fiscalia.

S’ha obert un mal precedent parlamentari: el qui té la majoria al Parlament sempre pot, per a desprestigiar l’adversari, aprovar l’obertura d’una Comissió d’Investigació per un afer que afecta un altre grup que sempre tindrà les de perdre i que sap d’entrada que les resolucions li seran desfavorables. No voldria pas que CiU seguís l’exemple del tripartit i, quan tingui majoria al Parlament, comencés a crear Comissions d’investigació parlamentària per a aclarir, per exemple, el tema dels informes falsos o qualsevol altre que pugui esquitxar algun dels grups que presumiblement hauran quedat a l’oposició a partir de la tardor. I és que s’ha confós, i no pas sense mala fe, el sentit que haurien de tenir aquesta mena de Comissions Parlamentàries. Mai una Comissió parlamentària tindrà els mecanismes suficients per a portar a terme una investigació de tipus policial per a esclarir i demostrar si s’ha produït algun tipus de delicte, perquè aquesta no és la seva funció. Les Comissions parlamentàries poden servir per a analitzar la correcció de la gestió o de les actuacions polítiques, però no per suplantar la investigació judicial. Tant bon punt apareix un tema que pot ser d’imputació penal, no hi ha altre camí que el de posar-ho en mans de la Justícia.

Si realment des del Parlament, només escoltant les compareixences de testimonis (aquí no hi ha imputats), es pogués descobrir quelcom que havia passat per alt a la fiscalia o a la investigació policial, s’hauria de començar per admetre que tenim una Justícia que no funciona. Però, de moment no ha estat el cas. La Comissió Parlamentària ha basat les seves investigacions en les dades extretes del sumari judicial, i ha acordat traslladar aquestes mateixes dades amb les conclusions que en treuen els grups polítics a la fiscalia. Com a mínim, podrien haver-se personat com a acusació particular!

Pro taurins, antitaurins i poca-vergonyes

Hi ha raons més que sobrades per a defensar la prohibició de les curses de braus. Simplement, és un espectacle denigrant basat en la tortura d’un animal. És el mateix argument que es dóna per a prohibir les baralles de galls o, en general, la tipificació de delicte que es fa en la Llei de protecció dels animals a qualsevol mena de mal tracte injustificat. I hi ha raons més que sobrades per a rebutjar l’argument de què es tracta d’una tradició i d’una forma de cultura popular; també ho eren en alguns llocs les baralles de galls, l’estripada de coll d’ànecs o pollastres en algunes festes, o la defenestració d’un ase vell des del campanar d'una església.

Amb tot, podria entendre que hi hagi gent que, de bona fe, considerés que no s’havien d’haver prohibit les curses de braus; tant si s’entesten en defensar-les com a expressió d’una cultura ancestral, com si minimitzen el sofriment de l’animal comparant-lo amb altres formes de sacrificar-los, com si, obviant els drets dels animals o el fet de convertir en espectacle el seu sofriment, consideren que no era per la via de la prohibició que calia enfocar el tema. De fet, l’argument més honest que poden esgrimir els pro taurins és el de negar en rodó els drets dels animals. El que passa és que aquest argument ells mateixos el troben excessivament dur i no serien capaços de portar-lo amb totes les seves conseqüències amb els altres casos de tortura o mal tracte dels animals.

Ara bé. Hi ha un argument que em sembla d’una indignitat i cínica mala fe intolerables. És el dels qui diuen, com feia el Montilla o el Rajoy entre altres, que ells estan en contra de la prohibició perquè creuen en la llibertat. Que això ho digui un polític que legisla permanentment posant deures, limitacions i prohibicions a la ciutadania, precisament per a garantir els drets del conjunt dels ciutadans, és d’una deshonestedat personal que els fa del tot menyspreables. ¿O és que hi ha algú que en nom de la llibertat individual cregui que no s’ha de prohibir la destrucció del patrimoni cultural o natural, que no s’han de posar limitacions a les conductes humanes ni s’han d’imposar condicions per a assegurar la convivència? Diguem que en aquest debat sobre els braus hi ha tres posicionaments: el dels qui fan valer uns principis de respecte als animals, el dels qui creuen que la tradició o el dret a l’espectacle ha de prevaldre per damunt dels drets dels animals, fins i tot negant que tinguin drets, i finalment el dels qui no tenen la més mínima dignitat i decència i pretenen de forma perversa simular que ells són els defensors de la llibertat.