El republicanisme com a excusa

Ja sé que és difícil analitzar una realitat llunyana com la de Turquia, quan hom no disposa de gaire més elements que els que ens proporcionen els mitjans de comunicació. El Govern islamista moderat de Recep Tayyip Erdogan s’ha sortit amb la seva en aprovar en referèndum una reforma constitucional que reforça els drets civils, modifica el sistema judicial i sobretot retalla el poder dels militars. Simplificant-ho molt, s’havia contraposat la idea que la reforma podia oferir un cert acostament als sistemes polítics europeus, més democràtics i respectuosos amb els drets humans, però amb el perill de tendir cap a una islamització del país.

Els contraris a la reforma constitucional, i per tant partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la laïcitat de l’estat, havien estat en l’època de la Guerra freda uns valuosos aliats de l’OTAN i dels Estats Units a qui no importava en absolut la manca de democràcia i la violació sistemàtica dels drets humans. I ara temen la islamització de les institucions del país. Imagino que molts turcs poden tenir el cor partit entre caure en mans religioses o en mans de militars. No està clar que el partit d’Erdogan pretengui anar més enllà en els seus plantejaments islamistes, tot i que tampoc és descartable una radicalització fonamentalista que de ben segur tindria suports de països de la zona; i accions com les d’Israel atacant vaixells humanitaris turcs, per exemple, hi poden ajudar molt. Però davant d’un risc potencial d’islamització hi ha el risc cert, segur i comprovat del règim dels militars. La repressió sistemàtica, la manca de llibertats elementals, la persecució de pobles sencers com els kurds, són realitats que han perdurat durant molts anys a Turquia i que imposaven els règims titelles sota la tutela dels militars.

Turquia té encara molts reptes pendents per a esdevenir un país veritablement democràtic i homologable amb la resta d’Europa: la democràcia i les llibertats internes, el reconeixement de les minories i especialment dels kurds, la situació de Xipre... Però, ha fet un pas endavant com és el d’escapar de la tutela, sempre perversa, dels militars. El que em molesta més, però, és que els partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la política turca s’excusessin en els valors republicans del laïcisme. Les dictadures, com totes les formes autoritàries, per més laiques que siguin no tenen res a veure amb els valors republicans. És aquella mateixa malèfica excusa que sovint també fan servir els francesos per a sentenciar que hi ha ciutadans privilegiats, de primera, els qui són de parla francesa, enfront dels ciutadans de segona, bascos, catalans, corsos o bretons, als quals es nega els mateixos drets, i el dret a la pròpia identitat.

No és l’imperi de la Llei, sinó del poder

Les polítiques marcadament racistes del Govern francès s'han guanyat la condemna de la resta de països de la Uníó i de les seves institucions. No serveixen de res, però, les resolucions del Parlament europeu, ni dels comissaris de la Unió. Tant li fa que les decisions de Sarkozy contravinguin les disposicions europees, que tenen rang de llei als països de la Unió. No és la Llei sinó el poder qui estableix què s’ha de complir i què es pot passar per alt, ni els jutges tenen cap facultat per a emparar-se en la llei si aquesta no plau al poder.

Polítiques semblants ha seguit en altres moments el President Berlusconi, sense ser mai sancionat per una Unió europea que fa bandera d’uns principis democràtics i d’una defensa dels Drets humans, només exigibles als altres quan “són petits i es deixen”. A Alemanya, en canvi, les polèmiques declaracions del socialdemòcrata Thilo Sarrazin en contra de l’Islam i de la immigració musulmana, li han valgut la seva destitució del Bundesbak i l’expulsió del partit. Només hi ha una diferència: Thilo Sarrazin no forma part del poder actual a Alemanya. No cal entrar en el detall de les accions dels governants ni en les afirmacions dels Sarrazin de torn, que n’hi ha a tot arreu. A un pagès se’l pot obligar, sota amenaça de sanció, a seguir una normativa europea sobre producció lletera, posem pel cas; però altres normatives del mateix rang o superior no tenen per què ser tingudes en compte si es poden transgredir des del poder.

Quan algú intenta explicar que l’època feudal es caracteritzava per l’establiment d’una escala diferenciada de drets, segons el poder que implicava el títol nobiliari, sembla com si donés per suposat que avui, en les societats democràtiques, això ja no és possible i que tot som iguals davant la llei. L’únic que és cert és que ara no cal un títol nobiliari per a poder gaudir del privilegi de transgredir les normes, però sí que el poder polític i econòmic té tots els privilegis i les dispenses per a fer-ho.

Les bufonades del bufó de la Cort

Quan l’Albert Boadella es va adonar que la seva capacitat creativa en el món del teatre ja no donava per més, que no devia ser gaire més enllà del muntatge Els virtuosos de Fontainebleau, va començar a dedicar-se a la burla reiterada i obsessiva de determinats símbols nostrats. Inicialment, potser fins i tot podia fer gràcia, i sobretot era benvingut per una falsa progressia que no havia sabut trobar el seu lloc en la Catalunya democràtica. Les carregades contra el catalanisme, contra la moreneta i en general contra l’església, tenien l’esperada i desitjada resposta dels estaments eclesiàstics que acabaven de donar relleu i publicitat a unes obres teatrals que no haurien passat del nivell de pati d’escola. A Madrid, per suposat, el van rebre amb els braços oberts, en la mesura que atacava Catalunya i es guardava prou de tocar ni la Macarena ni l’Almudena.

D’ençà d’aleshores, el bufó de la Cort ha comptat amb l’admiració de sectors de la dreta més reaccionària espanyola, com els de la COPE amb el Jimenez Losantos al capdavant, que entenien que les burles a la Verge de Montserrat ho eren més per la seva simbologia catalana que per la seva significació religiosa. I ja amb més mèrits polítics de nacionalista espanyol que teatrals, el bufó és cridat a donar la seva opinió cada vegada que cal posar un contrapunt a la catalanitat. I no podia faltar, naturalment, en el reportatge televisiu sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva opinió va estar a l’alçada del bufó de la Cort. Proposava imaginar que tots els espanyols eren accionistes d’una hipotètica empresa anomenada Espanya, de manera que si un sector pretenia quedar-se una part de les accions que eren de tots, bé havien de pagar a la resta d’accionistes la part corresponent de la propietat que perdrien. A part que la comparació és del tot ridícula, el plantejament sembla fet considerant que els catalans ja no en som d’accionistes d’aquesta Espanya; altrament, amb la part que correspondria als catalans de la propietat espanyola a la qual renunciarien ja compensaria la part que perdrien els espanyols. D’aquesta manera, l’Albert Boadella volia explotar el tòpic de la garreperia dels catalans ja que argumentava que si se’ls demanés un preu per a la llibertat de ben segur que desistirien de les seves aspiracions independentistes.

Però és que El bufó de la Cort obviava que els catalans ja estem pagant un preu molt alt per a formar part d’Espanya. I no és que tinguem l’opció de pagar o no el nostre alliberament, que també en podríem parlar, sinó que ens trobem obligats a pagar una quota de 3.000 euros anuals per persona, que aviat és dit, per poder ser maltractats, insultats i espoliats pels espanyols. Ser espanyols ens costa caríssim, per no treure’n cap profit i a sobre haver d’escoltar les bajanades del bufó.

Tenim prou perspectiva?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, quan analitzem la situació política del país o del món, i tant se val que sigui en forma d’article, de tertúlia radiofònica o de cafè, o com a simples espectadors televisius, podem caure en l’error de no saber interpretar l’abast real dels fenòmens que tenim al davant, per més que ens sembli que, almenys teòricament, protagonitzem o coneixem de primera mà. Un historiador sap que el testimoni d’una persona que ha viscut directament els fets no té per què ser la font més fiable i objectiva del que va succeir. Sovint, dic, ens falta perspectiva per analitzar correctament la realitat que ens envolta.

Alguns recordaran que la famosa primavera de Praga o el Maig francès del 68 van ser interpretats per molts analistes com la prova fefaent de la inalterable perdurabilitat del dos grans Blocs antagònics, quan en realitat no eren sinó els darrers espeternecs que havien de desembocar en la caiguda del mur. Més divertit va ser el vaticini fet per Felipe Gonzàlez en una cimera europea a Hèlsinki, on va poder constatar amb tota rotunditat que les fronteres europees eren inamovibles; just abans de saltar pels aires l’antiga URSS, amb la creació d’un nou mosaic d’Estats, i just també abans d’esmicolar-se la vella Iogoslàvia o de dividir-se Txecoslovàquia.

El mateix podem dir quan es tracta d’analitzar el fonamentalisme islàmic. Per a alguns pot ser el ressorgiment d’una espiritualitat, que a casa nostra també es tradueix en l’aparició de noves esglésies més o menys sectàries, enfront d’un món excessivament prosaic que ens omple de progrés i de tècnica, però que ens deixa buits per dins; mentre que per a uns altres, és la darrera reacció a la desesperada per una forma de concebre el món que inevitablement es veurà desplaçada davant l’empenta de l’anomenada civilització occidental.

La sentència contra l’Estatut va ser rebuda amb cava tant pels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, com pels qui molt alegrement ja entonaven un adéu a Espanya. Massa sovint repetim que hi haurà un abans i un després de determinats fets, que s’ha acabat una via o que hem arribat al final del camí, que ens trobem davant d’una cita històrica o que en unes eleccions decidim, com deia el President Montilla, el futur de generacions senceres. No sé si és un excés d’ambició per a passar a la història o si és un càlcul infantil que ens fa veure com a transcendental allò que és conjuntural i passatger; i algun dia, esperem-ho, també pot ser que el moment històric sigui real.

No sé si el moviment simbòlic de les consultes populars encetat a Arenys de Munt tindrà continuïtat, quan ja ens estan posant la mel a la boca d’un hipotètic referèndum definitiu i decisori, ja sigui abans o després de la proclamació unilateral de la independència. La rauxa que va despertar la Sentència del Constitucional i la conseqüent resposta massiva del 10 de juliol, no s’ha traduït de moment en res tangible. I les propostes amb què s’afronten aquestes eleccions tampoc són excessivament afalagadores. Els Populars estan disposats a aprofitar l’avinentesa que els dóna la Sentència del Constitucional per clavar la darrera estocada a la llengua catalana, com ja han fet, i amb èxit, al País Valencià; els socialistes, s’enroquen en la mateixa actitud fracassada de defensa d’un autonomisme teòricament federalitzant, que a la pràctica vol dir submissió i acatament als poders espanyols; el mateix que Iniciativa, amb l’afegit aquests de voler prendre’ns a tots per ximples amb la seva proposta de reformar la Constitució, sabent que qualsevol reforma que seria per a rebaixar els sostres autonòmics; Convergència i Unió també es manté amb la seva indefinició, que a la pràctica vol dir el mateix que els socialistes, encara que hi posin l’esquer del Concert econòmic, amb l’absolut convenciment que és impossible de pactar-lo amb els partits espanyols; Esquerra, veient-se a venir la patacada al damunt, ha fet el pas endavant que molts esperaven anys enrere i promet la convocatòria d’un Referèndum vinculant sobre la independència, quan saben que, sense haver canviat la legalitat vigent, en el millor dels casos farien el trist paper de l’Ibarretxe; Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, poden presentar-se com a opcions més netes i desacomplexadament independentistes però, sense haver estat capaços de posar-se d’acord per fer una candidatura conjunta, difícilment esdevindran una opció creïble per a aquella massa de població que el 10 de juliol cridava Independència al Passeig de Gràcia, i de moment no sembla que puguin tenir més aspiracions que les d’obtenir una mínima representació institucional.

Les perspectives, doncs, i tant de bo que m’equivoqui, són que de canvis històrics, de fites transcendentals i de finals d’etapa, res de res. La previsible victòria convergent ens portarà més del mateix, amb un estil diferent però sense gosar mai fer el salt a la legalitat, l’única forma possible, viable i realista de sortir de l’atzucac. Ni el tripartit ha estat tan desastrós des del punt de vista nacional, en el marc estatutari vigent, ni Convergència gosarà anar gaire més enllà. Si no hi ha una força independentista molt més potent que la que hi ha hagut fins ara, continuarem malvivint amb la pluja fina i el peix al cove, mentre des de Madrid continuaran segant-nos l’herba sota els peus i enfangant-nos cada vegada més en el llot de l’espoli econòmic i de desnaturalització com a país.

Missatges divergents, o no tant

Aparentment, els partits que es poden situar a l’entorn del sobiranisme presenten programes i propostes estratègiques força diferenciades: Els convergents amb el seu ara no toca, els d’Iniciativa dient caldria una reforma constitucional per a encaixar Catalunya dins d’Estat Federal, Esquerra apostant per forçar un Referèndum vinculant, i les dues noves formacions independentistes optant per la declaració unilateral de la independència.

Jordi Pujol es va passar 23 anys repetint la mateixa cançó: Podríem acceptar romandre a Espanya si aquesta Espanya ens reconeix tal com som, amb la nostra personalitat i la nostra cultura. I per més que li diguessin a la cara que ell podia optar a ser l’”Espanyol de l’any”, però que en cap cas se li reconeixeria la llengua i la identitat al mateix nivell que la llengua i la identitat espanyola, ell continuava amb el mateix discurs. Un discurs que segueixen fil per randa els d’Iniciativa i alguns sectors socialistes que continuen clamant pel federalisme quan els partits espanyols i els seus representants titelles del Constitucional en declaren l’absoluta inviabilitat. Tan inviable com el Concert econòmic que ara pregona l’Artur Mas, després d’haver-se passat anys dient que Catalunya no necessitava cap Concert econòmic. Iniciativa sap perfectament i no en té cap mena de dubte que la seva proposta de modificació de la Constitució és una bajanada impossible; i en cas de ser possible seria per a recentralitzar Espanya en contra de Catalunya. Igualment, CiU té un convenciment absolut que això del Concert econòmic és picar ferro fred. I el mateix passa amb la idea d’Esquerra de forçar un referèndum, que saben que des de Madrid no els deixarien fer, i que per tant haurien de seguir les passes de l’Ibarretxe. Tot plegat són simples propòsits de propaganda electoral per no donar la sensació que es donen per vençuts.

Al capdavall, però, tot es resumeix en saber si a Catalunya, després de les eleccions del 28 de novembre, hi haurà una majoria sobiranista suficient com a forçar els seus líders a fer un pas endavant. Cap Govern, i el que es formi aquest hivern no en serà una excepció, no pren iniciatives per a perdre-les. Des d’Òmnium Cultural es feia una crida en motiu de la Diada a traduir en vots els clams populars a favor de la independència. I aquesta serà la qüestió.

Qui s'hi amaga al darrere?

Sempre m’ha sorprès la capacitat que tenen els americans de fer-se ressò de protestes i manifestacions aparentment marginals. Quantes vegades hem vist en grans titulars televisius la notícia d’una acció de protesta que, ben mirat, es reduïa a una dotzena de manifestants amb una petita pancarta cadascú, donant voltes en formació circular. Aquí, en aquest nostre petit país, podem discutir si els manifestants eren un milió o un milió i mig, no és fàcil comptar-los; però en el seu cas, en un país immens, els podem identificar un a un perquè són literalment quatre gats.

Ara és l’acció del pastor d’una petita església protestant de poc més de cinquanta feligresos, un tal Terry Jones, que ha fet saltar totes les alarmes amb una acció tan forassenyada com la crema d’exemplars de l’Alcorà, demà onze de setembre. Ahir mateix, el corresponsal de TV3 als Estats Units, ens explicava l’expectació que havia suscitat en la societat americana la proposta de Terry Jones. I per il·lustrar-ho ens mostrava dos oradors improvisats, davant de la Casa Blanca, cap dels quals tenia més d’una desena de seguidors o espectadors. I malgrat tot, els tropes americanes d’arreu del món havien estat posades en estat d’alerta, i des de la Secretaria d’Estat s’havia aconsellat molta precaució a tots els americans que es trobessin fora de la mare pàtria. Costa de creure que allà, com aquí, no hi hagi diàriament centenars o milers de petites manifestacions i accions de protesta que no mereixen ni l’atenció de la premsa local.

Si el senyor Terry Jones ha acaparat l’atenció mediàtica i ha posat en estat d’alerta el totpoderós gegant americà, no és pas per cap mèrit ni desmèrit seu. N’hi poden haver hagut centenars que l’hagin precedit amb propostes igualment incendiàries, però que han quedat en no res perquè ningú se n’ha fet ressò. No és un boig desconegut de Gainsville, una població d’uns 100.000 habitants a l’Estat de Florida, qui pot posar en perill ni les tropes americanes ni la convivència entre pobles, sinó els interessos i els sectors de poder que s’amaguen darrere dels mitjans de comunicació que manipulen al seu aire.

Els somnis de Franco, els desvaris de Tremosa

Se’m fa difícil d’entendre que polítics professionals, o que han fet prioritat a la dedicació a la política, puguin ser tan imprudents i bocamolls com per deixar anar atzagaiades que resulta evident que són indefensables. I encara es podria mig entendre que la relliscada tingués lloc en el marc d’una conversa informal, però no que es deixi per escrit. És el cas de les darreres declaracions de l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que no ajuden gens a la campanya serena i centrada que propugna l’Artur Mas.

En determinats fòrums a la xarxa és relativament fàcil trobar espais on militants i simpatitzants pretenen sortir a la palestra en defensa del seu partit, amb uns arguments i unes formes que resulten del tot inacceptables pels dirigents del propi partit. Però, aquests, en lloc de desautoritzar-los a la primera i deixar clar que no han interpretat adequadament el missatge i les idees que pretenen defensar, els deixen fer i permeten que es vagi creant un caldo de cultiu de radicalització verbal i de sectarisme hostil. I sovint aquests opinadors, més papistes que el Papa, es veuen després desconcertats quan l’aritmètica parlamentària o les tàctiques de curta volada dels seus dirigents imposen l’entesa amb aquells que havien estat demonitzats. I és que, amb molta facilitat, els polítics s’habituen a tenir un llenguatge intern per als més fidels aduladors que mai posen en dubte les seves paraules, i un altre llenguatge més políticament correcte de cara a la galeria.

Per això, quan Ramon Tremosa les hi engalta contra el President Montilla, dient autèntiques bajanades, no és només que hagi comès la relliscada d’un bocamoll, sinó que ha traslladat a l’espai públic el que probablement, com a mer “divertimento”, deu ser habitual en els reductes interns. Bocamoll i poca-solta per unes atzagaiades del tot insostenibles, però imprudent i estúpid perquè només depèn de l’artimètica parlamentària que hi pugui haver una entesa sociovergent, i la política autonomista que pugui fer l’Artur Mas en solitari no és gaire millor ni gaire diferent de la que ha fet el Govern Montilla.

L’hora del canvi històric

Periodistes i polítics acostumen a emprar frases grandiloqüents per a bastir una quotidianitat que no passaria de mediocre. El 28 de novembre la societat catalana està cridada de nou a les urnes. I per no haver d’admetre que ha passat un tripartit sense pena ni glòria, on tant pesa la poca pena com la poca glòria, el mateix President Montilla s’afanyava a remarcar que aquestes serien unes eleccions històriques, decisives, que marcarien tota una generació. Ho haurien pogut ser, sí. I fins al darrer moment no perdré l’esperança que ho siguin, però de moment tot apunta a res de res i a més del mateix.

Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més.

Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.

Quan la pau no és una prioritat

En tots els processos negociadors, quan es tracta d’afers polítics, tan o més important que el que es negocia i que s’acaba pactant és la forma com es presenta públicament. Hi ha dificultats serioses per a tancar acords de tal manera que ambdues parts puguin presentar-se davant dels seus i de l’opinió pública com a guanyadors, o com a mínim com a no perdedors. I, sovint, és aquesta darrera formalitat la que acaba malbaratant la possibilitat d’un acord.

El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.

En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques, que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.

ETA, més terrorista que mai

Es remorejava de feia temps, però no deixa de ser una agradable sorpresa l’anunci d’ETA que està disposada a deixar les armes o a fer-les callar per donar pas a la via democràtica de resolució del conflicte basc. En qualsevol altre conflicte, ningú gosaria menystenir l’actitud d’una de les parts que decidís deixar de disparar, ni que sigui temporalment, per donar marge i temps al diàleg i a la negociació. I en aquest cas, la decisió d’ETA és unilateral i sense cap condició prèvia. Arreu del món s’ha donat la notícia amb la lògica esperança que s’obri una possibilitat per a la pau, o com a mínim que s’estalviïn noves víctimes, com ho haurien fet si l’anunciï hagués vingut de Hamàs a Palestina, dels talibans a l’Afganistan o de la guerrilla colombiana. A tot arreu, menys a Espanya.

Hauria estat comprensible que, al costat o a més a més de la satisfacció per la treva, els polítics espanyols haguessin manifestat el desig i l’esperança que ETA anés més enllà fins a dissoldre’s definitivament. Però resulta del tot insòlit que no hagin pogut dissimular el seu enuig i la seva preocupació per aquest gest del grup armat. El Govern espanyol es troba en una situació molt més còmoda, comptant que hi hagi una ETA més o menys activa, amb un degoteig controlat de víctimes, que els justifiqui l’agressió permanent al conjunt del nacionalisme basc; i sobretot contra aquells sectors abertzales moderats que voldrien impulsar processos de pau per la via de la negociació i de la democràcia. És el que fa pocs dies feia dir a Alberto Oliart, president de la Corporació de RTVE, que era més perillós el nacionalisme català, perquè “podia posar l’Estat espanyol democràticament contra la paret”. Amb una ETA desactivada, el nacionalisme democràtic basc pot esdevenir per als espanyols tan perillós com el català. Si no es restringeixen les llibertats, com ara fan amb l’excusa de la violència, els nacionalistes bascos poden recuperar fàcilment el Govern d’Euskadi i poden impulsar un procés democràtic d’exercici del Dret a l’autodeterminació reconegut internacionalment; darrerament, per la Cort Penal Internacional de les Nacions Unides. Als polítics espanyols no els fan por els possibles atemptats d’ETA: mitja dotzena de víctimes l’any consideren que és un bon preu a pagar per a assegurar-se que no hi hagi un procés democràtic de caràcter secessionista. Els fa por la pau, la no violència, en la mesura que creï les condicions perquè el poble basc pugui decidir democràticament el seu futur.

A partir d’ara, la mesquinesa de molts polítics espanyols farà que tornin a preparar el cava per si ETA es desdís de la seva decisió i tornés a disparar. Quan ells parlen de la banda armada remarcant el caràcter “terrorista” es refereixen al “terror” que els produeix el fet que la seva desaparició pogués fer obrir les portes a un procés democràtic. Per ells, ETA és des d’ahir més terrorista que mai.

No ens expliqueu sopars de duro

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú ha retret insistentment que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós... i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

Zapatero es treu un pes del damunt

Més d’un ha intentar explicar el retorn de Celestino Corbacho a la política catalana en clau de país, interpretant-ho com un gir cap a l’espanyolisme, o com un intent de recuperar aquelles bases socialistes que només es mobilitzen per les eleccions espanyoles. Sincerament, em sembla que al partit dels socialistes les línies del discurs van en un altre sentit. De la mateixa manera que Montilla, quan era Ministre, no va ser reclamat pel socialisme català per a cap objectiu concret, sinó que va ser l’instrument del socialisme espanyol per arraconar un Maragall que havia esdevingut excessivament incòmode, també ara cal mirar-se el cas de Corbacho des de la perspectiva de l’interès de Zapatero.

La gestió de la crisi per part del Govern del PSOE ha estat nefasta i, al capdavall, basada en polítiques extremadament conservadores. És evident que no es pot atribuir el lideratge europeu de la taxa d’atur a la gestió del Ministre Corbacho, però sí el fet que la seva incompetència ha impedit posar-hi remei; i sobretot, que el remei que finalment ha trobat és propi d’una política de dreta pura i dura, que ni el Partit Popular hauria gosat tirar endavant. Zapatero era tan conscient del desgast d’un Ministre que no ha pogut fer res més que constatar la impotència, com del fet que rellevar-lo encara hauria posat més en evidència la crisi i el descrèdit del seu Govern. Les eleccions catalanes li han vingut com anell al dit. Són l’excusa perfecte per treure’s el mort (cadàver polític, s’entén) de sobre. Coneixent la intencionalitat dels socialistes espanyols quan van decidir rellevar Maragall, tenia una certa lògica que Montilla deixés un Ministeri per a ser cap de llista a Catalunya i amb moltes possibilitats d’esdevenir President de la Generalitat. No en té cap, però, que ara tot un Ministre deixi el càrrec per anar de número tres d’una llista molt presumiblement perdedora. Si hem de basar-nos en la política seguida des del seu Ministeri, hauríem de concloure, a més, que Corbacho aporta a la candidatura socialista un viratge encara més cap a la dreta, com a valedor de polítiques socials hostils a la classe treballadora que li han valgut la convocatòria d’una vaga general.

No sé si la Montserrat Tura anirà de número dos per a compensar el perfil poc catalanista de Corbacho o si és que el Ministre de Treball anirà de número tres per a compensar el perfil tímidament catalanista de la Consellera de Justícia. És evident que, des de l’oposició, el PSC tornarà a posicions més anticatalanes, com les que tenia abans d’assumir responsabilitats de Govern, i contradictòries amb les que ha mantingut fins ara. I, per suposat, des de l’oposició li caldrà recuperar la força de l’aparell de partit que en els darrers anys havia quedat més diluït pel fet que el seu Primer Secretari compaginava la seva feina amb la de President de la Generalitat. Però la raó definitiva és que Zapatero ha volgut treure's un pes del damunt.

Boigs fan bitlles

El President de la Corporació de RTVE va fer unes galdoses declaracions al diari La Voz de Galicia que van merèixer una repulsa per part de molts polítics catalans i ara també del mateix Consell de RTVE a Catalunya. De fet, les declaracions de l’ex ministre de Defensa espanyol podrien ser signades perfectament per l’actual Ministra de Defensa, així com per la majoria de polítics espanyols, siguin populars o socialistes: s’escandalitzava per l’excés de català que es parla a Catalunya (una manera de dir que troba excessivament lenta la seva davallada); considerava més perillós el nacionalisme català que el basc, perquè per a ells ja els va bé que hi hagi violència; i que no s’havia de subestimar el nacionalisme català perquè “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.

Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.

Polítics insòlits

Hi ha actituds dels partits polítics que com a mínim, i deixem-ho ben curt, es poden qualificar d’insòlites. Insòlit en el sentit d’incoherent, de poc honest, d’un sectarisme excessiu, i d’una visió molt escassa. Ho poden fer, això sí, perquè els mitjans de comunicació necessiten la dosi diària de titulars i es limiten a transcriure les frases altisonants que puntualment els proporcionen els líders polítics, renunciant a informar del context i dels antecedents de la frase, que probablement la desqualificaria.

Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.

Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.

Quan la deshonestedat força a la mentida

Hi ha una fórmula per a detectar, en bona mesura, el grau d’honestedat en el raonament de les persones i, per tant, també dels partits polítics. Quan algú té raons suficients per a defensar una determinada posició no necessita altra cosa que posar la realitat sobre la taula, sense exageracions ni enganys. Quan algú ha de recórrer a la mentida, o a les veritats a mitges, o quan algú és incapaç d’aplicar el mateix criteri en qualsevol situació, és perquè ell mateix és conscient de la seva manca de raó; simplement, té la deshonestedat suficient com per a voler fer passar el clau per cabota en funció dels seus interessos particulars o partidistes.

Ara mateix se’ns anuncia un Decret llei de la Generalitat que ha d’establir una mínima capacitació dels professors universitaris en la llengua del país. Naturalment, els qui des del nacionalisme espanyol més intransigent i agressiu han fet de la lluita contra la llengua catalana una de les seves prioritats ja han posat el crit al cel. Seria perfectament lògic que hi hagués persones i partits que discrepessin d’aquesta mesura, com feia Xavier Sala Martín en afirmar que ell feia anys que feia classes a les universitats americanes sense que mai ningú li hagués exigit cap acreditació de coneixement de la llengua anglesa; podia haver dit també que els qui el contractaven no tenien cap dubte sobre els seus coneixements d’anglès, altrament la seva contractació no hauria estat possible. Però no ho és que s’argumenti amb mentides com fa el Partit Popular, quan pretén fer veure que, d’aquesta manera es tancarà la porta a les aportacions intel·lectuals de professors foranis. En primer lloc, el decret va adreçat a les futures contractacions fixes i no a les eventuals i d’intercanvi tan habituals en el món universitari; i en qualsevol cas no serà un impediment per a la seva contractació, sinó que se’ls donarà un marge de temps per a disposar del mínim coneixement de la llengua del país tenint en compte que en accedir a la plaça és perquè tenen la voluntat de quedar-s’hi. En segon lloc, no es demanarà a aquests professors que facin les seves classes en una o altra llengua, sinó que estiguin capacitats per a entendre i valorar els alumnes en la seva, la llengua pròpia de Catalunya. En una escola de primària, un nen que s’incorpora al nostre sistema educatiu provinent d’un altre país arriba a tardar un curs a posar-se al corrent dels mínims coneixements de la llengua, molt menys del que disposaran els professors universitaris que vulguin accedir a una plaça fixa en una universitat catalana. El que fa el Partit Popular és posar en dubte la mínima capacitat dels professors universitaris.

Com sempre, es tracta d’una qüestió de discriminació, de creure que hi ha llengües, races i països superiors als altres. ¿Algú es creu que el senyor Sala Martín, per més bon economista que fos, podria fer classes als Estats Units sense saber anglès? ¿Quants professors titulars hi ha a les universitats espanyoles que no tinguin un mínim coneixement de la llengua castellana? Per a una conferència, un seminari o un curs específic, arreu es pot contractar (i amb el nou Decret a Catalunya també es podrà fer) un professor que desconegui la llengua del país; però enlloc es contractaria com a professor titular d’una universitat una persona que fos incapaç d’entendre i, per tant, d'avaluar els seus alumnes.

Patent de cors de la violència

Si la política en general sembla no tenir entranyes, la política internacional supera tots els límits imaginables. Els principis ètics i morals són negligits amb absoluta facilitat quan es tracta de les relacions entre Estats. I és que, no ho oblidem, l’Estat té la patent de la injustícia, del terror i de la violència. Qualsevol crim o delicte queda immediatament justificat, o que com a mínim protegit, si es fa en nom d’un Estat. No ho diu cap legislació internacional, però, de facto, tothom admet que els Drets humans, els mateixos tractats internacionals i per suposat les resolucions de les Nacions Unides estan supeditades a l’arbitri de qualsevol regim, per sanguinari que sigui, si pot actuar en nom d’un Estat.

Només en determinats casos, quan hi ha interessos econòmics pel mig, la comunitat internacional ha acabat intervenint per acabar amb situacions de flagrant injustícia, de persecució de pobles sencers, i en definitiva de terrorisme d’Estat. No va ser la massacrada dels kurds ordenada pel règim iraquià de Saddam Hussein el que va desencadenar les ires de la comunitat internacional, sinó la invasió dels pous de petroli de Kuwait. Els crims dels diferents Governs israelians són acceptats i tolerats, malgrat que contravinguin constantment les resolucions de les Nacions Unides. El suport als talibans, o un més que possible pacte per a la tornada d’un règim similar, no depèn del respecte que puguin tenir envers les dones afganeses, sinó de la salvaguarda dels oleoductes. Cap de les barbaritats del règim xinès no impedeixen que es mantinguin unes excel·lents relacions amb el gegant asiàtic; per sanguinari i antidemocràtic que sigui, és sobretot un gran mercat i una gran oportunitat de negoci. I a un nivell més proper, ho veiem amb les relacions entre Espanya i el Marroc. Quan es tracta de defensar un illot de les costes africanes, el patriotisme espanyol seria capaç de desenterrar la destral de guerra. Però no es mou ni un dit per a defensar els drets humans, els drets del poble sahrauí, ni tan sols els ciutadans espanyols agredits en aquell país. Per damunt de tot, prevalen els interessos econòmics i la necessitat de tenir unes relacions de bon veïnatge.

La política internacional no entén de Justícia ni de Drets humans. Fins i tot la Cort Penal Internacional, o més pel seu compte algun que altre jutge estrella, no actuen mai sobre els dictadors en actiu. Mentre els seus crims siguin perpetrats en nom de l’Estat, tenen la immunitat assegurada. El que no admet l’Estat, cap Estat del món, és que algú els prengui l’exclusiva de la violència; ni que sigui en nom de llibertat i de la democràcia.

No perdem més el temps en ximpleries

Finalment, no ha estat possible. En les eleccions del proper més d’octubre hi haurà tres candidatures independentistes: ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament. No és el que molts independentistes hauríem volgut, convençuts que més enllà d’Esquerra, i sobretot de l’Esquerra dels darrers anys, hi ha un espai per a un independentisme desacomplexat i decidit a tirar pel dret; però no per a dos més, quan entre ells no hi ha altra diferència que la dels seus líders. No cal donar-hi més voltes, però, ni fer-ne un drama.

Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes.

Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.

La anormalitat com a sistema

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Se’m fa difícil, hores d’ara, preveure què pot passar amb la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, oi més quan encara no està clar el paper que finalment jugarà Reagrupament. Tinc la impressió, però, que el principal obstacle a superar serà el de contrarestar la normalitat amb què molts ciutadans de Catalunya han acabat acceptant una situació absolutament anormal i insostenible.

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres.

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys.

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes.

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal.

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres.

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

La submissió també es paga

Com aquell qui res, ens presentaven ahir que els dirigents d’algunes de les caixes recentment fusionades s’havien apujat els sous en el darrer any prop d’un escandalós 40%. I els qui, després de negociar la fusió, havien deixat els seus càrrecs en aquestes entitats ho feien amb unes primes milionàries. Res de nou. Res que no fos previst i cantat. D’alguna manera s’havia de pagar als qui dilapidaven un patrimoni de Catalunya, com era el nostre sistema de Caixes, en benefici dels grans interessos de l’Estat.

No em va sorprendre gens la notícia que ahir donava Televisió de Catalunya. Al Govern espanyol li haurà sortit bé la jugada, que encara ha d’acabar de completar amb noves fusions i privatitzacions, per un preu que pot escandalitzar els contribuents, els pensionistes a qui es rebaixen les pensions, els funcionaris a qui també s’ha rebaixat el sou, i en general els ciutadans que veuen retallats els serveis, que és un preu que deu satisfer les butxaques d’aquest dirigents que s’han avingut a la farsa, però que per als promotors de la liquidació del sistema català de Caixes és un preu ben mòdic. El que em sorprèn és que ara algú faci cara de sorprès; que no s’hagin irritat abans amb l’actitud del Govern català fent el joc a la banca espanyola; que no hi hagi hagut cap resistència interna a acceptar aquestes fusions trampa per a les quals ara es paga degudament als qui interessadament s’han venut un patrimoni que era de tots.

Una vegada més ja hem fet tard. La submissió, a Catalunya, sempre ens surt molt cara. I el que és insòlit és la incapacitat de reacció. Quan temps enrere alertava sobre els perills d’aquestes fusions imposades, tenia la sensació d’estar predicant al desert. Ara només en veiem la recompensa que n’han tret alguns dels seus dirigents, aviat en veurem el desastre final.

Tancament de Caixes

Girona se salva pels pèls

Amb les Caixes ja hem fet tard

Tancament de Caixes

Fusió o liquidació de les Caixes

Fusions interessades

Hem perdut la nostra caixeta

Si som l’esquerra nacional, a la vaga general

Aquest és el títol que feia servir el diputat d’Esquerra Joan Tardà per carregar contra la política econòmica del partit socialista. I un títol, o com a mínim la conclusió final, que de ben segur que comparteixen la gent d’Iniciativa. La política econòmica socialista ha estat una política descaradament de dretes, sempre; PSOE i PP sovint s’han acusat mútuament de copiar-se el programa, i l’única diferència són les formes. Les darreres reformes i retalls socials que els socialistes s’han vist obligats a emprendre a causa de la crisi, no hauria gosat emprendre-les el Partit Popular, perquè se li hauria tirat tothom en contra. Tothom, menys la patronal, és clar.

La sort del Partit dels Socialistes és que porta un nom que recorda, ni que sigui vagament, un passat i unes concepcions teòricament d’esquerres. I és en base a aquest nom que determinats partits opositors a CiU apel·len a un hipotètic front d’esquerres, encara que després acabi fent polítiques netament conservadores. Esquerra i Iniciativa poden sumar-se a la convocatòria de vaga general, sobretot de cara a les properes eleccions, perquè el blanc de tots els retrets se’ls enduu el Partit dels Socialistes, a qui ells han anat donant suport els darrers set anys, encara que fos des d’una posició marginal. Poden argumentar que les reformes fiscals, del mercat laboral i de les prestacions socials, sempre en detriment dels treballadors, són competència del Govern espanyol i no del català; però no poden obviar que aquest Govern espanyol porta a terme aquestes polítiques antisocials gràcies al suport dels socialistes catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat presidit per seu Primer Secretari, i dels seus socis.

Si, tal com preveuen les enquestes, CiU arriba a la Presidència de la Generalitat no haurà de fer grans reformes ni canvis en la política seguida fins ara, perfectament assumible per la dreta catalana. Dubto que, per exemple en el cas de l’ensenyament, hi hagi tantes protestes i tantes vagues per a defensar l’escola pública com hi ha hagut fins ara, ni que els ecologistes puguin estar més descontents amb l’acció de Govern. La Vaga general d’aquest mes de setembre va adreçada principalment al PSOE perquè és el partit que dirigeix l’administració amb competències per a fer les retallades socials, però de fet també va adreçada als que li han donat suport i als qui, de governar ells, haurien seguit polítiques similars.