I si la Camacho té raó?

És curiós veure com tots els dirigents polítics dediquen bona part del seu discurs a explicar com són, què faran i amb qui pactaran els altres, molt més que no pas a explicar com són, què faran i amb qui pactaran ells. Han de fer-se un espai electoral a base de decantar els altres grups, sovint posar-los cap als extrems, en lloc de reivindicar el seu espai natural. Alguns, com ara el Partit Popular, perquè ells mateixos s’avergonyirien del propi projecte; altres, perquè són conscients que la principal diferència amb els seus competidors és la dels noms dels candidats i no pas el seu programa polític. Per això, és cert també que, a vegades, quan els candidats es critiquen entre ells tenen tots la seva part de raó.

El Partit Popular aspira a captar tot el vot nacionalista espanyol, des de l’extrema dreta xenòfoba a l’unionisme submís que representa el Partit dels Socialistes. D’aquí les seves campanyes de caràcter racista contra la immigració per tal d’evitar la pèrdua de vots que podrien anar cap a noves formacions ultradretanes, i d’aquí també les seves campanyes contra els socialistes acusant-los primer d’estar venuts al nacionalisme català, i ara de retornar cap a l’espanyolisme. I aquí és on els fa mal. Que Esquerra o IC critiquessin el president Montilla per haver assistit a Madrid als actes de la Hispanitat on s’exhibia el nacionalisme espanyol més tronat, entrava dins de la lògica, tot i que no era pas la primera vegada que hi assistia en nom del Govern del qual ells formen part. Però sonava més estrany que això mateix li critiqués la dirigent popular Alícia Sánchez Camacho. I en el fons tenia raó. Des de l’estiu ençà, amb totes les enquestes pronosticant una davallada del vot socialista, el PSC ha emprès un viratge cap a les velles posicions del nacionalisme espanyol; en part, com deia la Camacho per a recuperar el vot espanyolista i, en part, perquè de nou a l’oposició haurà de tornar a carregar contra el catalanisme convergent encara que sigui molt similar al que ha practicat el Govern Montilla.

No veig tan clar que la Camacho tingui raó quan adverteix que l’Artur Mas té un pla secret per a portar Catalunya cap a la independència en el termini de vuit anys. Tant de bo fos cert. Seria bo que ens l’expliqués amb pèls i senyals perquè hi ha molts independentistes que no li sabem veure per enlloc. Però molt em temo que no sigui una més de les barroeries partidistes per a fer-se un espai més gran entre l’electorat.

Sandro Rossell, tot un estil

Sandro Rossell ha passat els seus primers 100 dies com a President del Barça. Massa aviat per a parlar de balanços esportius o econòmics, però potser suficients per a parlar d’estils. La inevitable comparació amb Joan Laporta fa que es ressalti especialment el seu caràcter molt més reservat i poc donat a les sortides en públic. Positiu per alguns, en la mesura que representa una forma de treballar més serena, però negatiu per uns altres que hi veuen més inacció i manca d’iniciativa que simple contenció verbal o prudència.

De ben segur que el balanç final que en faran els socis i seguidors estarà molt més relacionat amb els títols aconseguits a final de temporada que en cap altra cosa. Però ara mateix voldria remarcar un fet que m’ha sorprès desagradablement. Les declaracions del nou president blaugrana i dels membres de la seva directiva han estat més aviat escasses, però sobretot han estat per mirar enrere i procurar enterbolir l’èxit de gestió del seu antecessor. Penso, per exemple, en la sortida de to dient que havien trobat una entitat molt més endeutada del que ens havien volgut fer creure, matisant-ho després dient que en realitat els números no tenien res d’especial, només que ells els havien comptabilitzat amb un xic més de prudència. Era una manera d’esquitxar els anteriors gestors, encara que al capdavall no aportessin res de nou. Interessava sobretot presentar uns números el més desastrosos possibles, més que res perquè per poc que hi fes la nova Junta pogués presentar d’aquí a un any uns balanços que superessin els anteriors.

Em recorda alguna cosa, aquesta manera de procedir. Ens hem passat set anys de tripartit parlant dels efectes i defectes de la gestió convergent i, amb la mala pata d’ensopegar amb la crisi a final de legislatura, ni tan sols així poden presentar un balanç engrescador. Iniciar una etapa de gestió a base de posar en entredit la feina feta pels antecessors deu ser una temptació excessiva com perquè no hi caigui més o menys tothom. Tant, que no m’estranyaria que el nou Govern convergent també encetés la nova etapa culpant de tot al tripartit. Potser caldria deixar-ho clar: pretendre fer sobresortit la pròpia gestió a base de denigrar la dels predecessors no és sinó un símptoma de mediocritat, d’impotència i de manca de capacitat per a emprendre noves singladures.

Un Nobel de la Pau com a torna

El cas Xinès és de manual. Trobaríem pocs països al món on es vulnerin més sistemàticament els drets humans, amb uns dirigents que podrien i mereixerien comparèixer pels seus crims davant del Tribunal Penal Internacional, unes polítiques institucionalitzades de terror i de censura, persecució de les minories ètniques per pacífiques que siguin, i tot un rosari de pràctiques polítiques que repugnen a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i sentit de la justícia. Però que, pel que es veu, no repugnen als poders econòmics representats pels Estats.

Les possibilitats de negoci que ofereix la Xina per a les grans empreses és un motiu suficient com per a passar per alt qualsevol atrocitat. Al capdavall, la repressió que pateixen els ciutadans xinesos també acaba essent aprofitada pels empresaris que hi estableixen els seus negocis. Treballar en aquestes condicions, on no cal tenir en compte ni drets humans, ni drets laborals, ni respecte pel medi ambient, surt molt més a compte. Si algú fes la comparació amb Cuba, amb tots els seus problemes i deficiències democràtiques, no hi hauria color. L’única diferència és que Cuba manté sovint una actitud arrogant envers el gegant americà, just a les seves portes, i sobretot que les possibilitats de treure rendiment de la dictadura cubana són mínimes. Amb l’agreujant que a Xina se li permet la vulneració de totes les normes i lleis del mercat internacional, malgrat que pugui arruïnar sectors sencers dels països occidentals, a canvi d’unes condicions immillorables perquè les grans multinacionals s’estableixin al gegant asiàtic.

Com que tants crims i tantes violacions dels drets humans haurien de repugnar a les persones decents, i per tant no repugnen en absolut als grans poders econòmics que se n’aprofiten, de tant en tant fan alguna concessió de cara a la galeria. Normalment sol ser permetent la divulgació, sempre de forma controlada i limitada, de notícies o reportatges alternatius a la realitat oficial que ens presenten els estaments oficials. I molt més esporàdicament amb gestos testimonials, com ara la concessió del Premi Nobel de la Pau per a una de les seves víctimes, l’escriptor i dissident empresonat Liu Xiaobo. És només la torna per a ratificar el ple suport de la comunitat internacional a les mesures repressives del règim xinès que tants beneficis els reporta.

Tot el mèrit serà seu

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia Josep Lluís Carod Rovira: tot el mèrit serà seu. I es referia, irònicament, a l’actual direcció d’Esquerra, que l’ha exclòs de la llista i de la campanya electoral amb l’argument que encara els faria perdre vots. Està clar que en política tot està per veure, no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, i qualsevol sorpresa és possible. Carod, doncs, no estripa les cartes ni desenfunda l’espasa, més que res perquè vol esperar que es confirmin tots els pronòstics. Però ho farà després de les eleccions.

Em sembla evident que Carod Rovira ha estat, com a mínim, copartícip de la deriva del partit en els darrers anys. I si es confirma el desastre no podrà apuntar només Joan Puigcercós. Aquí hi ha hagut una irresponsabilitat col·lectiva d’una direcció moguda per afanys i ambicions personals, que ha primat l’assoliment de cotes de poder a l’interès del partit, i no cal dir a l’interès del país. És cert que alguns dels qui fins ara, o durant un temps, han donat el seu suport incondicional (el partit funciona a base de lleialtats personals absolutament acrítiques) a la direcció, o fins i tot hi han participat activament, a l’hora de la veritat també han estat bandejats. Però, això, no els eximeix de la seva responsabilitat. I a Carod, tampoc.

Em resulta realment insòlit i alarmant contemplar la resignació amb què a l’interior del partit es veu a venir el daltabaix. Cap rastre ni indici d’autocrítica, ni de voler redreçar la situació. Sembla com si tothom deixés que el partit rodoli pendent avall sense aturador, com un fat inevitable; alguns potser amb la secreta esperança, que ni tan sols gosen explicitar, que la trompada no sigui tan sonada com diuen; altres, dedicats de ple a bastir un rosari de justificacions en què es faci veure que la culpa és de tothom (del Carod, del Carretero, del Laporta, dels altres partits, i sobretot dels ciutadans), menys de la direcció del partit; i encara n’hi deu haver que ja es freguen les mans confiant que si rodolen caps, els de primera fila, ells podran continuar l’escalada personal i ocupar els seus llocs. Si el fracàs és tan estrepitós com pronostiquen, l’única sortida lògica i digna, encara que tardana, serà la de la dimissió. El problema serà veure qui de l’actual direcció, en el sentit més ampli, és capaç d’erigir-se en l’element redreçador del partit, després d’haver col·laborat en el seu deteriorament.

S’han comès molts errors, massa, i finalment s’ha comès l’error de prescindir d’un actiu com és el vicepresident del Govern. Si ell no hi ha de ser pels errors comesos, per quina raó hi ha de ser la resta de la llista?. Al Carod, potser encara li hauran fet un favor personal en la mesura que podrà esgrimir l’argument dels resultats obtinguts per ell com a cap de cartell en comparació amb els que pugui obtenir el seu defenestrador. De fet, ja li han retret com si hagués estat una estratagema seva per a salvar-se de la crema.

Però ho deia aquest dia el catedràtic de Ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo: “L'independentisme està escorat cap als aficionats a la política” i “falten polítics professionals que siguin capaços d'elaborar un discurs”. I s’hi podria afegir: “Hi ha massa trepes que prioritzen els seus interessos personals als del partit, i per suposat als interessos del país”. Esquerra s’haurà guanyat ella sola la patacada; però, ni que sigui amb un grup parlamentari més reduït, sobreviurà. Solidaritat i Reagrupament, que partien amb el propòsit i l’objectiu de revolucionar el panorama polític català, que eren capaços de posar-se llistons tan alts que ara es ruboritzarien només d’insinuar-los, ara es debaten per no quedar fora del Parlament, que equivaldria a la seva desaparició. I també serà, en tot cas, per mèrits propis.

Si els resultats electorals desmenteixen les enquestes, tant de bo, tot el mèrit serà seu. Però si es confirmen, també ho serà el desmèrit.

Compte, que se n’estan sortint

Una cosa tenen en comú Zapatero i el Partit Popular: no enganyen mai. A aquestes alçades ningú pot dir que s’ha sentit enganyat per Zapatero, perquè tothom sap que quan es compromet amb alguna cosa el valor de les seves paraules és absolutament nul. La seva verborrea no té res a veure amb la seva actuació, i els socialistes catalans en són perfectament conscients. Això podia sorprendre els primers anys, però no pas ara.

Amb el Partit Popular passa exactament el mateix. És un partit amb un odi visceral contra la llengua catalana, i fa tots els possibles per eliminar-la. Està radicalment en contra del bilingüisme, de l’equiparació de les dues llengües oficials, de l’ensenyament en la llengua materna... de tot el que calgui, en la mesura que li serveixi per avançar cap a la liquidació de la llengua catalana. A València se n’ha sortit, i per això hi imposa un monolingüisme castellà, sense fisures, desatenent totes les peticions de bilingüisme que li fan els sectors més moderats de la societat valenciana, i nega amb tota rotunditat el dret a un ensenyament en valencià, per més que ho digui el seu Estatut d’Autonomia. El mateix procés, amb el mateix objectiu, s’està seguint a les Illes. Ho deia el líder Popular José Ramon Bauzà, en afirmar que eliminaria la llei de Normalitzacó Lingüíistica de les Illes, aprovada per unanimitat del Parlament balear, en una època en què governava al PP. En el seu moment, una llei de política lingüística molt tova podia ser el mal menor, ja que en aquell moment no es veien amb cor d’optar per la via valenciana. Però, ara, consideren que ja ha arribat el moment de deixar-se de formalismes. La llengua catalana a les Illes està reculant a marxes forçades, i només li caldrà una darrera empenta, com la derogació de la Llei de política lingüística, per a portar-la a una situació terminal.

Però que quedi clar: no enganyen a ningú. Són els mateixos populars que aquí s’acontentarien amb un bilingüisme o amb un ensenyament en funció de la llengua materna, no pas perquè hi creguin en absolut, sinó perquè per ells és un pas entremig per arribar a l’objectiu final de l’eliminació de la llengua catalana, a València, a les Illes i a Catalunya. I compte, perquè se n’estan sortint.

Consell de cent... bandarres!

Tothom coincideix en dir que, si bé semblava que arreu d’Europa començàvem a sortir de la crisi, la cosa s’allargarà. De cop, hi va haver un gir en les polítiques econòmiques, amb l’obsessió de reduir el dèficit al preu que fos: i el preu era carregar el cost de la crisi a la classe treballadora i allargar-la indefinidament. Els grans poders econòmics s’han adonat que una situació de crisi com aquesta és una oportunitat d’or que no es poden deixar escapar.

Les mesures que està proposant i portant a terme ara el Govern Zapatero, fa cinc anys no les hauria gosat proposar l’extrema dreta més salvatge. Els mateixos que amb la seva pèssima gestió van ocasionar la crisi han orquestrat el clima oportú per a justificar veritables barbaritats que, des del punt de vista dels drets socials, ens fan recular moltes dècades. Però per fer-ho, no podien pas esperar que hi hagués al poder partits de la dreta més reaccionària, entre altres coses perquè tampoc el Partit Popular a Espanya hauria gosat fer plantejaments tan extremadament conservadors. Per fer-ho necessitaven una coartada; i la crisi els ha anat com anell al dit. Ara surten de sota les pedres suposats economistes que llancen les seves proclames apocalíptiques, disfressant-les d’argumentacions tècniques, quan no són sinó les consignes que els han redactat els poders econòmics. De forma planificada han anat atacant cadascun dels camps que interessava a la gran banca i a la patronal per a fer més rendibles els seus negocis, per a poder repartir-se més dividends: i no per l’encert de la seva gestió, que ens ha portat a la crisi, sinó perquè després de rebre els suports públics amb els diners dels treballadors, ara es dediquen a retallar els drets socials.

És fals que es tracti d’argumentacions tècniques econòmiques. Parlen d’aprimar l’administració pública, però no pas quan es tractava d’injectar diners dels contribuents i pensionistes a la banca, sinó quan es tracta de protegir les víctimes de la seva nefasta gestió. No parlen de reduir el dèficit de l’Estat a base d’eliminar despeses supèrflues com la Casa Reial, l’Exèrcit o molts ministeris que mantenen tota la seva estructura malgrat haver traspassat totes les competències; només parlen de com abaratir el cost de l’acomiadament, de com desviar els diners que els treballadors han pagat durant anys per a tenir una mínima jubilació. Ara, el fantasmagòric i mercenari Consell de Cent economistes, ben pagats com els grans directius de la banca i de les multinacionals per a qui treballen, han posat el seu punt de mira en les pensions. En la dels treballadors, és clar.

Les pensions, un pas més

El Govern Zapatero va seguint el camí traçat per la patronal i pels interessos de la banca. La crisi va posar de manifest que hi havia punts febles en el sistema econòmic que possibilitaven que una mala gestió dels poders financers podia fer trontollar les seves economies. No n’hi havia prou amb l’establiment d’una legislació que els afavorís netament en temps de bonança, sinó que calia garantir, per llei, que en cas de crisi siguin els treballadors i les víctimes de la crisi els qui en paguin la factura.

Inicialment, des d’una perspectiva progressista l’argument era que en temps de crisi, no hi feia res que s’incrementés l’endeutament, per tal de garantir uns mínims de subsistència i per a impulsar mesures de reactivació. Però des de l’extrema dreta econòmica es va dir que ja n’hi havia prou, i que per a la banca i per a les grans empreses calien unes polítiques radicalment oposades: reduir dràsticament l’endeutament i el dèficit, sabent que això representa un drama social enorme i que retarda la sortida de la crisi. Les primeres mesures van ser desviar els fons que inicialment havien d’anar destinats a l’estat del benestar per a donar suport a les empreses especuladores i a les entitats bancàries més irresponsables. Tot seguit van venir les retallades de sous de funcionaris i la congelació de les pensions, mantenint això sí les primes multimilionàries i les jubilacions d’or dels directius de la banca. El següent pas va ser la reforma laboral, feta a mida de l’interès de les grans empreses, i en contra del plantejament que s’havia fet abans de cercar un treball qualificat i estable. S’apugen els impostos i els serveis bàsics per a la ciutadania, i com a escarni es fa el simulacre que també s’apuja irrisòriament els impostos a les rendes més altes (els empresaris encara riuen).

Ara ja només els falta la reforma de les pensions. I quan es parla de “reforma” s’entén que només es discutirà com es poden retallar drets dels treballadors, com poden reduir les pensions actuals i sobretot com treure recursos dels pensionistes (recursos que ja han pagat al llarg de la seva vida laboral) per a poder garantir els milionaris beneficis de les grans empreses. Que sigui retardant l’edat de jubilació, ampliant el termini exigible de cotització, o a través de qualsevol altre mecanisme, és només una qüestió de calcular quants diners podran desviar traient-los pel sistema que sigui dels minsos estalvis dels pensionistes. Un atracament amb totes les de la llei, i mai millor dit: un atrament per llei.

L'argument dels partidaris de la violència

L’argument no és pas nou. L’utilitza tant la dreta com l’extrema dreta espanyola, és a dir tant el PP com el PSOE, i ara l’ha repetit el Ministre de Treball i candidat socialista Celestino Corbacho: La Independència de Catalunya no serà un procés pacífic. Naturalment, tots els partits demòcrates i contraris a la violència ja han posat el crit al cel, pel que consideren una amenaça inadmissible.

Ja és significatiu que el Ministre que Zapatero s’ha tret del damunt per la seva ineficàcia utilitzi el futur i no el condicional; probablement és més optimista que l’Artur Mas a l’hora de creure que les relacions entre Catalunya i Espanya estan arribant al seu punt final. Després d’haver contribuït a fer inviable un encaix de Catalunya al si d’un Estat espanyol que reconegui l’existència de diverses identitats i diverses cultures, havent quedat sense més arguments per a justificar romandre en un Estat que ens menysprea i ens espolia, no queda altra argument que el de la por. Quan van esclatar les guerres dels Balcans, en què Sèrbia atacava sense miraments els pobles que desitjaven la llibertat, ja hi va haver polítics espanyols que llançaven l’advertiment que allò era el que ens podia passar a nosaltres: ells naturalment del cantó serbi, dels Milosevic, Karadzic i companyia, nosaltres podríem ser Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro o Kosovo.

Sembla que en l’actual context europeu el somni dels partidaris de la violència no seria possible. Tots els grups o moviments independentistes catalans fan bandera del pacifisme i del procés democràtic per a assolir la independència; allò que tanta por els fa que passi també al País Basc. Però a Corbacho el va trair el subconscient, perquè ell i el seu partit sí que són ferms partidaris de la violència per a obtenir l’objectiu polític de la Unitat d’Espanya. I amb això es posarien aviat d’acord amb el Partit Popular, amb qui ja comparteixen la política econòmica.

Democràcia sota control

Els grans mitjans de comunicació responen també a grans interessos econòmics i ideològics. Saben que poden controlar l’opinió pública dosificant les informacions i ignorant tot allò que no interessa, com deia ahir en el cas de les violacions dels Drets humans a Guatemala amb el suport de l’Administració americana. Els règims dictatorials, insegurs d’ells mateixos, estableixen una fèrria censura i persegueixen qualsevol escletxa de llibertat. Però aquests ja són minoritaris en el panorama internacional, no pas perquè la resta no en comparteixi els mateixos objectius, sinó perquè els grans poders econòmics, en el marc de les democràcies formals, no en tenen cap necessitat.

Així, una cadena televisiva pot mantenir una determinada línia ideològica, que inclou censura, discriminació, tergiversació, omissió o negació de la realitat, al costat de programes de menor abast on s’accepten informacions aparentment contradictòries amb les que s’ofereixen al gran públic. Una certa i controlada diversitat ideològica els dóna el pedigrí necessari. De la mateixa manera, en el conjunt de la societat, al costat dels grans grups de comunicació es toleren mitjans alternatius justament perquè saben que serveixen per a acontentar unes minories i justificar una aparent pluralitat. Naturalment, sempre que aquests mitjans alternatius es mantinguin dins d’aquest espai de la marginalitat.

Sovint, hem sentit elogis encesos a les anomenades xarxes socials que es promouen a través d’internet, com a paradigma de la llibertat en estat pur, en la mesura que qualsevol persona pot obrir un espai de diàleg i de comunicació amb el món sencer. S’ha de ser molt innocent per creure que es pot permetre l’ús de les noves tecnologies per a democratitzar la informació. El fenomen de Facebook es pot tolerar en la mesura en què serveixi de vàlvula d’escapament dels quatre eixelebrats de sempre, però no deixa de tenir un control ideològic i polític molt concret per evitar excessos, per evitar que moviments tolerats en la marginalitat adquireixin cap significació excessiva. S’ha de ser molt ingenu per pensar que Facebook és un espai de llibertat; a tot estirar, una llibertat vigilada amb una fèrria censura política.

Descobrint la sopa d’all

És realment sorprenent la capacitat que tenen els mitjans de comunicació de mentir, falsejar, tergiversar o dosificar la realitat a conveniència del poder polític del moment. En alguna altra ocasió ja he parlat del curiós tractament informatiu de Televisió de Catalunya, que en el seu conjunt quedaria molt ben situat enmig del panorama televisiu actual, però que és capaç de presentar uns documentals com els del 30 minuts on es poden denunciar amb tota la seva cruesa crims i actuacions delictives de Governs i empreses d’arreu del món, al costat d’uns noticiaris on els mateixos protagonistes apareixen com a respectables homes d’Estat o del món empresarial.

Aquesta vegada han estat la majoria dels mitjans de comunicació, començant pels dels Estats Units i acabant pels de casa nostra els qui han donat la notícia. Una investigadora nord-americana de la Universitat de Wellesley, Susan Reverby, ha descobert que entre els anys 1946 i 1948, durant els governs de Juan José Arévalo Bermejo a Guatemala i Harry S.Truman als Estats Units, un equip de metges nord-americans que estudiava el desenvolupament de malalties de transmissió sexual va fer servir de conillets d'índies per als seus experiments ciutadans de Guatemala; deliberadament es van infectar entre 700 i 1.500 persones, entre presos i malalts psiquiàtrics, sense el seu consentiment, per tal d’estudiar-ne els efectes dels medicaments. En resposta a tan inèdita descoberta, el President dels Estats Units personalment ha demanat disculpes al Govern de Guatemala, i la Secretària d'Estat dels EUA, Hillary Clinton, també s'ha disculpat pels fets assegurant que el seu país lamenta profundament "aquestes abominables pràctiques d'investigació".

La notícia, sobretot la que fa referència a les disculpes, no tindria res de nou perquè sembla que s’ha posat de moda demanar disculpes per errors històrics, després d’haver-se assegurat que no hi poden haver responsabilitats penals ni cap polític en pot sortir perjudicat. El més sorprenent de la notícia, publicada en portada als grans mitjans de comunicació a primers d’octubre de 2010 (tot i que l’informe de la investigadora nord-americana Susan Reverby porta data de gener de 2011), és que aquests fets de Guatemala ja es relaten en manuals de bioètica de com a mínim fa una dècada com a exemples de males praxis, i eren sobradament coneguts per tots els Governs i, lògicament, també pels mitjans de comunicació. En el seu moment, la notícia va ser silenciada pels grans mitjans de comunicació d’acord amb els interessos polítics, tot i circular en molts mitjans alternatius malauradament sense obtenir el ressò que es mereixia.

De l’anècdota a la sentència

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Em deia un amic que ell havia decidit finalment no votar Joan Laporta, quan en la manifestació de l’Onze de setembre va veure que l’ex President blaugrana optava per anar al Camp Nou i deixar la manifestació tot just iniciada. Un altre, però, em deia que ell havia decidit que no votaria Carretero quan el va veure en la manifestació del 10 de juliol amb uns aires que ell qualificada de xulescs o prepotents.

És evident que, en la majoria dels casos, no hi pot haver massa motivacions ideològiques per a votar o deixar de votar les diferents opcions del camp independentista, i que pesen molt les simpaties o antipaties personals. Ens movem tots plegats per impulsos a vegades molt particulars i fins tot anecdòtics, en lloc de fonamentar-nos en anàlisis de més profunditat i de conveniència real per al país. Aleshores, qualsevol espurna, que per a molts podria ser un detall insignificant, pot desencadenar el posicionament radical de descartar una determinada opció o un determinat candidat. I no cal dir que tan bon punt detectem d’errors de més envergadura, amb excessiva facilitat els donem per irrecuperables. Passem de l’adulació sense reserves al blasme més absolut; o tenim uns líders intocables o els bandegem del tot.

Un exemple d’això el trobem en alguns dels mitjans electrònics, com ara Directe.cat, que tot sovint ens obsequien amb grans titulars en què es dóna com a prova concloent de poca integritat el fet de trobar un detall, un error concret, o una frase fora de to. Fem de l’anècdota tota una sentència, i això fa que haguem d’anar descartant polítics i opcions, perquè qui més qui menys tothom té els seus punts foscos i, a excepció dels Déus i dels imbècils, tots els altres hem d’admetre que cometem errors. I a base d’anar descartant a uns i altres al final arribem a la més absoluta marginalitat que només podem dissimular optant per l’abstenció.

Jo mateix que acostumo a ser força crític, sobretot amb els meus, em trobo que unes mateixes persones que en un moment donat m’havien recriminat que exposés tan obertament les meves discrepàncies considerant-les excessivament destructives, al cap d’un temps me’ls he trobat a l’altre costat havent declarat la guerra oberta i irreconciliable contra els qui, fins aleshores, ells havien defensat de tota crítica. I perquè s’hagi produït un canvi tan radical no ha calgut cap gran barrabassada; un fet puntual pot desencadenar la deserció de qui fins aleshores semblava compartir-ne sense fissures la línia oficial.

L’Uriel Bertran, per exemple, va deixar Esquerra al·legant que el partit havia votat en contra de la proposta de celebrar un Referèndum; però el fet no era pas nou, perquè un any abans la mateixa Esquerra, amb l’Uriel i molts dels reagrupats encara a dins, ja havia fet el mateix sense que aleshores es posés el crit al cel. Recordo discutir a l’Hèctor Bofill la idoneïtat de la Llei de Consultes populars, que en nom del partit defensaven amb tanta convicció, i ara és ell mateix qui predica que cal seguir per una altra via. Un mes i mig abans de la sortida d’Esquerra de l’Uriel Bertran, vaig coincidir amb ell en una reunió del partit en el qual jo representava la veu crítica i ell el defensor de les tesis oficialistes.

Més d’una vegada m’han dit que era excessivament crític, i potser és cert; jo crec que la crítica hauria de contribuir a fer adonar als dirigents dels errors comesos. Però tampoc esquinço les cartes tan fàcilment, i confio que encara hi hagi marge per a la rectificació. Puc criticar determinada política d’Esquerra en els darrers anys, o accions i declaracions concretes de dirigents de Reagrupament o de Solidaritat; però continuo creient que els necessitem a tots, malgrat els desencerts i els errors comesos.

Mentiders, còmplices o delinqüents

Després dels incidents de la jornada de vaga general, provocats per grups violents, tothom va tenir la sensació que hi havia hagut un excés de permissivitat. Algú explicava com grups organitzats, davant mateix de les furgonetes dels Mossos, assaltaven establiments comercials per a cometre-hi tota mena de destrosses i robar el que podien. Una vegada més, doncs, els dits acusadors assenyalaven l’inefable Joan Saura i el seu Departament, el número dos del qual en aquells moments s’estava manifestant, pacíficament això sí, en lloc de ser al peu del canó.

El Conseller Saura, amb la seva habitual incapacitat de convèncer ningú, assegurava que si els Mossos no havien intervingut desocupant prèviament l’antic edifici de Banesto de la Plaça de Catalunya, des d’on van sortir molts dels grups que van provocar els aldarulls, era perquè el jutge els havia denegat la intervenció ja que qui havia de sol·licitar el desallotjament havia de ser el propietari de l’edifici. Després hem pogut comprovar que algú va mentir descaradament, perquè la denúncia del propietari sí que era a mans del jutge, aquest estava alertat dels riscos que podia comportar l’ocupació d’aquell edifici i malgrat tot va decidir, segons el Conseller Saura, no autoritzar el desallotjament. No es tracta, doncs, de cap error per al qual es puguin demanar responsabilitats polítiques o professionals, sinó d’un engany i un encobriment premeditat. Aquí, les responsabilitats ja haurien de ser penals.

Hi ha hagut col·laboració conscient i premeditada amb grups violents, mentint davant l’opinió pública per dissimular el delicte. Faltaria saber si la responsabilitat recau en la Conselleria d’Interior per a protegir els anomenats antisistema, o si donat que d’antisistema aquests grups no en tenen res ja que són pura delinqüència, la protecció venia de part del jutge. Algú o altre hauria de seure a la banqueta dels acusats; i, per suposat, deixar immediatament el càrrec que tan irresponsablement ocupa.

Independentisme de dretes?

En motiu de la vaga general, han sortit algunes veus preocupades perquè sectors independentistes tradicionalment progressistes hagin donat l’esquena a la convocatòria dels sindicats. Tot i que el grup de Joan Laporta, Solidaritat Catalana, havia fet una tímida crida a la vaga donant-li el sentit de protesta contra l’espoli fiscal, és cert que moltes veus de caire sobiranista s’han mostrat molt poc entusiastes amb la jornada del 29 de setembre. Per això, alguns ja han tret la conclusió, potser precipitada, que el sobiranisme es desplaça cap a la dreta.

A part que em va semblar una ridiculesa pretendre donar un sentit nacionalista a la vaga general, convocada a més per unes organitzacions que s’oposen frontalment a moltes de les reivindicacions nacionals, entenc que el fenomen s’ha d’interpretar des d’un altre punt de vista. És ben cert que hi ha molts independentistes progressistes, que fins ara havien votat Esquerra o s’havien abstingut, que segons les enquestes ara votaran CiU. I és cert que les noves formacions independentistes sembla que vulguin situar-se en un espai difús entre els convergents i els republicans o, en tot cas, defugir determinats tics esquerranosos. Però, probablement no ha canviat el pensament ideològic d’aquests sectors sinó que ha canviat la conjuntura i, per tant, les prioritats.

Els independentistes que van alegrar-se per la formació d’una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya, han pogut constatar que les diferències amb les polítiques convergents han estat mínimes. El mateix que passa en l’àmbit estatal, on les polítiques econòmiques del PSOE semblen calcades de les del PP. Per tant, per a aquests independentistes la possibilitat de reeditar un altre tripartit o front d’esquerres no és cap al·licient. És el que es respira en molts dels actes de Reagrupament o de Solidaritat: importen ben poc els matisos ideològics, perquè a la pràctica només poden ser matisos, i l’única motivació és poder fer el pas cap a l’alliberament nacional.

Crònica d’un desastre anunciat

En qualsevol empresa, els directius elaboren els seus plans estratègics i de futur. I és en base a aquests plans que després se’n pot avaluar l’èxit de la seva gestió. A ningú se li permetria que elaborés unes propostes en base a unes prospeccions que després resultessin del tot errònies; i molt menys que en no complir-se les previsions s’excusés dient que la culpa és del mercat que no ha entès el seu plantejament empresarial. I molt menys encara, si resultés que prèviament ja hi havia estudis de mercat que desaconsellaven la línia comercial empresa. Tret que es tractés d'una empresa familiar, la destitució seria fulminant; probablement no se li permetria ni arribar a constatar l’abast del seu fracàs.

Ja sabem que la política no es pot gestionar exactament igual que una empresa, però potser sí que hi hauria aspectes que valdria la pena d’imitar, com el de l’eficàcia de la gestió. El que passa és que hi ha molts polítics que prefereixen simular que ambdues realitats no són comparables, més que res perquè això els permet mantenir-se en l’engany i en la ineficàcia. Poden fer propostes de futur, aprovar en congressos grans estratègies, amb la mateixa banalitat que es fa una campanya electoral; que després no es compleixi res del que s’havia predit, a ells, no els fa ni fred ni calor. La culpa és de la gent no ha estat prou intel·ligent com per a interpretar el seu missatge, i ben alegrement es posen a pontificar noves estratègies, que tenen més d’eslògans publicitaris i de desitjos personals que de veritables fulls de ruta a seguir.

Fa temps que es veu a venir. Totes les enquestes, que malgrat el seu marge d’error no deixen de ser com uns estudis de mercat, apunten en la mateixa direcció. Però veiem els directius obcecats en la seva particular estratègia. Els aduladors i subalterns que els envolten, que en una empresa haurien qüestionat de fa temps la gestió que ens porta al desastre i haurien fet tots els possibles per a impedir-ho, es fan còmplices del rumb erràtic de la direcció esperant que, malgrat tot, encara els quedi alguna engruna de poder i alguna poltrona per ocupar. I al final, és possible que encara acabin amagant el seu fracàs carregant les culpes als qui ja els advertien del seu error de partida.

Un vaga sindical i espanyola

Avui, vaga general. De motius per a fer vaga n’hi ha molts, i els sindicats tenen tota la raó del món de protestar per la darrera reforma laboral del Govern espanyol. Però la història ja ve de lluny. Des de fa una bona colla d’any, algunes dècades ja, vivim un procés de regressió permanent dels drets dels treballadors. L’equilibri que podia mantenir-se quan el debat i les negociacions s’establien entre empresaris i treballadors es va trencar del tot amb l’excusa que la globalització ens obligava a ser competitius; un eufemisme per amenaçar els treballadors que si no acceptaven rebaixar les seves pretensions salarials i les seves condicions laborals, podien tancar les empreses per instal·lar-les en països on no calgués cap mena de respecte ni per a les persones ni per al medi ambient, o bé podien obrir les portes per tal que mà d’obra estrangera, a poder ser il·legal, treballés a qualsevol preu.

I aquest procés regressiu ha estat protagonitzat pels dos grans partits de la dreta espanyola, PP i PSOE, i sense cap oposició significativa ni en el camp polític ni en el sindical. La vaga, doncs, pot fer-se ara, però podia haver-se fet fa un any, en fa tres, cinc o deu. Els sindicats, però, ja han deixat clar que ells no volen fer caure el Govern: saben que l’alternativa, el PP, no seria gaire pitjor però tampoc seria millor per als interessos dels treballadors. La diferència més important probablement és que del PSOE poden esperar-ne unes compensacions per a les mateixes organitzacions sindicals. Aquesta vaga és, en definitiva, una prova de força de les organitzacions sindicals que no volen perdre les seves cotes de poder.

Per als treballadors catalans hi ha aspectes molt més regressius i perjudicials per als seus interessos que la mateixa reforma laboral, que també. L’espoli fiscal que pateix el país recau especialment sobre la classe treballadora, sobre els serveis públics i sobre les infraestructures. Els 3.000 euros que cada català paga anualment per a poder ser menyspreat i discriminat com a espanyol, representen un cop molt més dur que les darreres mesures del Govern de Zapatero. No és pas per casualitat que a Euskadi la taxa d’atur no arribi al 10%, i que els efectes de la crisi es puguin superar amb molta més facilitat. Els contraris a la independència de Catalunya són els qui atempten més directament contra els interessos, contra els drets laborals i contra l’estat del benestar, dels treballadors catalans. Em sembla ridícul que algunes organitzacions catalanes hagin volgut disfressar la seva adhesió a la vaga, afegint que per ells també és una vaga contra l’espoli fiscal. No, aquesta és una vaga espanyola convocada per organitzacions espanyoles que, quan convé, també actuen en contra dels interessos de la classe treballadora del país.

La via més fàcil, la independència

Des de fa setmanes, tothom apel·la al realisme i a seguir la via més fàcil per al futur de Catalunya. A vegades, es diu que la política és “l’art del possible”. Però això només és cert si en parlar del que és possible ens referim no tant als projectes de país com a la carrera personal dels professionals de la política. I entre els qui creuen que la política és l’art de plasmar els somnis sobre la realitat, també predominen els qui prioritzen les seves ambicions personals, encara que sigui una ambició tan poc presentable com la d’anar vivint de la política,

Naturalment que per a alguns la via més fàcil és la d’acabar l’obra d’anihilació de la llengua i de la identitat de país, que tants bons resultats els ha donat al País Valencià i que aquí no se’n surten pas tan malament. Per a uns altres, la via continua essent predicar un encaix harmònic amb Espanya, sota una forma més o menys federalitzant, no pas perquè no sàpiguen que aquesta és una via impossible ja que Espanya la rebutja de ple, sinó perquè és la més fàcil per a continuar essent ells els amics catalans a qui de tant en tant des de Madrid donaran un polsim de poder. Però la darrera sentència del Constitucional contra la voluntat del poble de Catalunya, ha generat algunes reaccions un xic estrafolàries entre els qui defensaven l’encaix amb Espanya que el Tribunal espanyol els ha dit que era impossible. D’aquí que Iniciativa, sabent-se descol·locada però sense gosar fer cap pas més coherent, s’ha posat a predicar la reforma del Constitucional; no és que siguin tan estúpids que no sàpiguen que qualsevol reforma de la Constitució seria per a recentralitzar l’Estat i limitar les competències autonòmiques, sinó perquè com que no saben què dir, tampoc gosen dir el que tocaria i igualment saben que el seu posicionament serà testimonial, proposen això perquè ningú els digui que ells no tenen cap proposta política per al país. No és gaire diferent del plantejament de CiU, ja que els dirigents de la federació nacionalista tenen l’absoluta certesa que el Concert econòmic és inviable i impossible, perquè Espanya ja ens ha negat molt menys que això. Però, fent la promesa de reivindicar el Concert Econòmic, ells ja tenen plena la pàgina del programa que fa referència a les propostes de futur per a Catalunya; després ja faran la viu-viu i s’exclamaran que és culpa dels espanyols que no puguem tenir Concert econòmic.

Esquerra, després de fer una llei de consultes que ens deien que era la que obria les portes cap a la independència, ara ja ens diu que “no hi ha cap via legal cap a la independència” segons paraules del Conseller Ausàs, però que ells proposaran convocar un Referèndum. Primera que ja deuen saber que difícilment podran incidir en cap govern per a promoure aquesta consulta; però en cas que una carambola ho fes possible, també saben que des de Madrid els dirien que el Referèndum és il·legal i farien el paperina com va fer l’Ibarretxe, retirant-se a la primera. O és que algú es pensa que al si de la legalitat espanyola, algun polític desafiaria la Justícia i tiraria pel dret?. L’opció de les noves formacions independentistes, la de fer una declaració unilateral d’independència provocant així un conflicte obert davant la comunitat internacional, seria el més realista i viable perquè la decisió ja no estaria només en mans del Govern espanyol. El que passa és que aquesta darrera opció només té un problema: hi ha d’haver una majoria parlamentària que prioritzi la viabilitat del país a la viabilitat de la seva particular carrera política. I això ja és demanar massa.

Una rectificació impossible

Entrem en la setmana decisiva de la vaga general. Estic convençut que l’estira i arronsa entre sindicats i Govern espanyol, més que pretendre establir uns serveis mínims determinats, tenia l’objectiu publicitari de crear l’ambient propici per a la vaga. Aquesta mena d’accions són sempre un cop de força, i hi havia el risc que la vaga general resultés un fracàs estrepitós. Ara ja, els mitjans de comunicació plantegen la convocatòria no tant com una decisió que podrà prendre cadascun dels treballadors sinó com una decisió generalitzada enfront de la qual només cal establir els serveis mínims per no deixar desatesa la població.

És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga.

Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de...”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba.

Doncs, no, senyor Carretero

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Em sap molt greu llegir coses com aquesta: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. I ho deia Joan Carretero en un article publicat a AraGirona.cat. Em sap greu en la mesura que pot ser una constatació que s’està caient en els mateixos errors que els polítics i els partits tradicionals que diuen voler superar.

Els professionals de la política són capaços de bastir una realitat virtual al seu entorn, perfecte, coherent, justament l’adequada i la que necessita al país. És la seva realitat virtual, que no té per què coincidir amb la realitat tangible. S’envolten d’una tribu d’aduladors que sempre els donen la raó, que els fan caminar permanentment de victòria en victòria per no moure’s de lloc. Ells no s’equivoquen mai, qui s’erra és el país, és la mateixa realitat.

Si algú llegeix sense prejudicis previs qualsevol discurs polític, pot arribar a la conclusió que és força raonable, que està prou ben estructurat i que tot hi encaixa prou bé. El problema ve quan algú compara el discurs amb la realitat. Proveu de llegir, per exemple, el programa d’Iniciativa en matèria mediambiental on tot sembla d’una coherència i d’una puresa impecable, fins que hom ho compara amb el que ha estat la seva acció de Govern. Però és igual, ells segueixen amb el seu discurs, ara prometent no sé quants llocs de treball en el camp de les energies alternatives, quan amb set anys al capdavant del Departament de Medi Ambient, han situat Catalunya a la cua en matèria d’energies alternatives.

No sé si és cert que vivim moments transcendentals per al país, i que aquesta transcendència vingui donada per l’acabament d’un cicle i l’inici d’una procés irreversible cap a la independència. Però, en tot cas, si tal com marquen totes les enquestes els dubtes existents entre les formacions polítiques que semblava que havien de remoure i capgirar el panorama polític és el de saber si assoliran el mínim 3% per poder entrar al Parlament, de cap de les maneres n’haurem de deduir que el país no es mereix la llibertat i la independència. El mateix que he dit repetides vegades referint-me a Esquerra també és vàlid per a Reagrupament o per a Solidaritat: si en un ambient netament favorable, amb un increment notable de la sensibilitat sobiranista, aquestes forces polítiques que es vanten de ser-ne la més fidel expressió van a la baixa o treuen resultats molt residuals, que no en responsabilitzin la població que no els fa confiança.

Abans de creure que és el conjunt de la població la que va errada, i que per tant no és mereixedor de la llibertat com a país, prefereixo pensar que són ells els qui van errats. És possible que molts independentistes acabin votant opcions que no tenen la independència com a primera prioritat, però no pas per la seva estultícia, sinó potser perquè els qui més obertament pregonen la independència no els mereixen prou credibilitat. Lluny de llançar sentències apocalíptiques, com les de dir que Catalunya no es mereix la llibertat, el fet que les actuals estimacions de vots estiguin tant a la ratlla de deixar-los fora del Parlament, hauria de fer-los reflexionar sobre els errors comesos, sobre la seva incapacitat per a generar l’engrescament col·lectiu que tants i tants esperaven.

Programes polítics inexistents

De cara a les eleccions, i un cop aprovades les llistes, les diferents formacions polítiques van concretant els seus programes electorals. I dic programes electorals perquè és evident que es tracta molt més d’això que de programes de Govern. A part que no hi ha diferències substancials en matèria de política econòmica, de polítiques socials o mediambientals, i que saben que la gent tampoc s’entretindrà amb la lletra menuda dels programes, els partits ens presenten com a programa uns eslògans o punts clau que s’han d’entendre com a simples reclams publicitaris.

Per als partits nacionalistes més radicals el seu programa és monocolor. Així, veiem com Ciutadans i el Partit Popular en tant que partits nacionalistes espanyols es centren només en temes identitaris, tant perquè saben que tampoc serviria de res elaborar un programa complet de Govern, com perquè és l’únic que els preocupa o els obsessiona. Ho han demostrat al llarg de tota la legislatura. Els que a més a més tenen un component feixista, d’extrema dreta, fan bandera de la immigració, encara que tampoc hi puguin fer propostes concretes, per tal d’atiar la xenofòbia. Els partits tradicionals ja compten amb què la gent els té perfectament catalogats i a més ja ha pogut constatar com les gasten a l’hora de governar: els sindicats i els partidaris del sector públic saben que, des del punt de vista social, no hi tenim res a perdre amb un Govern convergent; tampoc hi tenim massa res a guanyar, està clar. Les polítiques mediambientals estaran condicionades, com fins ara, pels interessos econòmics; i si hi ha d’haver austeritat no serà a base de reduir dràsticament els càrrecs de confiança que inflen l’administració, sinó recorrent a la fórmula més fàcil, com és la contenció salarial dels funcionaris, o la retallada de les prestacions salarials. Per tant, CiU, el PSC, ERC o IC, no cal que s’escarrassin a elaborar grans programes; en tenen prou amb trobar aquella frase màgica o eslògan publicitari que els identifiqui de la resta. De fet, ja estem veient com la majoria opten per explicar apocalípticament el que suposadament pot fer l’adversari, més que per explicar el seu projecte.

Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, encara ho tenen més difícil a l’hora d’elaborar un programa electoral. Deuen ser ben pocs els afiliats a aquestes formacions o els possibles votants que ho siguin pel seu component ideològic o programàtic. Més enllà del crit d’independència no hi ha més diferència entre ells que el tarannà, que pot despertar tota mena de fílies i fòbies, dels seus dirigents. I encara sort que han trobat la frase ideal: Estarem en contra de tot allò que ens vingui donat des de Madrid. Com deia Carretero: “sense Estat no hi ha cementiri nuclear”.

Sí, però tampoc tant

El Conseller Nadal s’esforçava en presentar un primer balanç de l’obra de Govern dels darrers quatre anys, cosa que veurem repetir sovint al llarg de tota la campanya electoral. Hem arribant al final d’una legislatura amb la sensació d’esgotament, d’estar cansats d’una història que no ens ha convençut en absolut. I els integrants del tripartit caldrà que s’expliquin molt bé per contrarestar aquesta opinió generalitzada; amb el risc, això sí, que intentant elogiar l’obra de Govern en general acabin afavorint els antics socis, ara adversaris en la contesa electoral.

Un Govern, el que sigui, al cap de quatre anys sempre té un llistat considerable d’obra feta, de noves lleis, de realitzacions portades a terme, i un munt de xifres que ben explicades poden fer el seu efecte. Només faltaria!. Altrament, ja no estaríem parlant d’un mal Govern o d’un Govern mediocre sinó d’un cas de jutjat de guàrdia. Per explicar i justificar tota aquesta etapa del tripartit cal llegir molta lletra menuda. I ja se sap que la gent no acostuma a llegir la lletra menuda. Hom treu, amb més o menys encert, una conclusió general, que a voltes no necessita massa proves tangibles ni tampoc pot contradir-se amb una devessall de xifres. Aquesta sensació general que ha copsat la ciutadania, en part es deguda a la incapacitat del Govern d’explicar-se, en part a l’interès de l’oposició per remarcar-ne els aspectes negatius i presentar-ho de forma catastròfica, però en part i sobretot és degut a què la percepció general s’adiu molt amb la realitat.

La intuïció global de la ciutadania no acostuma a anar mai excessivament errada. I serà aquesta mateixa intuïció, més que no pas les explicacions soporíferes del Conseller Nadal, la que probablement salvarà del desastre els membres del tripartit. Ningú dubta de la victòria convergent i de la impossibilitat, més que manca de voluntat, de formar un nou tripartit. I és que tampoc cal una caiguda espectacular per a fer un gir total en la formació d’una nova majoria parlamentària. El cansament d’un estil i d’una forma de governar al país, es compensarà amb el convenciment que el nou Govern d’Artur Mas tampoc diferirà en excés del que hem tingut fins ara, excepte en la seva homogeneïtat. I els retrets que es fan a Esquerra, probablement també quedaran compensats per la manca de credibilitat i de lideratge clar en les noves propostes independentistes. Hi haurà canvi, hi haurà càstig per al tripartit, però no tant; i no pas per manca de mèrits, sinó per manca d’una alternativa veritablement engrescadora.