Carregats da raó, tenim les de perdre

Els catalans tenim una certa tendència a caure en el complex d’esclau que denunciava el Carles Muñoz Espinalt o, contràriament, a sentir-nos el rei del mambo i a pensar, com deia Francesc Pujols, que pel fet de ser catalans quan anem pel món ho tindrem tot pagat. I tan cert és que ens cal superar tota mena de complex d’Estocolm per a fer front a l’Estat espanyol que ens oprimeix, com que hem d’abaixar-nos una mica el fums per no creure’ns els superherois que ho superen tot.

Vull dir que, massa sovint, veiem actituds i declaracions d’una autosuficiència que fan basarda. En el nostre debat permanent amb les espanyes fàcilment ens creiem en possessió de la veritat i de la raó i, el que és pitjor, confiem en aquesta nostra veritat i raó per a guanyar la partida.

Ho vam viure quan el Tribunal Constitucional va dictar la seva sentència en contra de l’autogovern de Catalunya, retallant l’Estatut i obrint escletxes per a permetre la culminació del seu propòsit assimilador. Aleshores, una mica il·lusos, es desfermà una mena d’eufòria amb aquell “adéu Espanya” basat en una lògica tan simple i evident com fal·laç i traïdora: si Catalunya no cap a la Constitució espanyola, si són els espanyols els qui ens menyspreen i ens rebutgen, si són ells mateixos els qui tiren per terra les teories i els postulats dels autonomistes-federalistes enquadrats en els grups majoritaris... la independència deu ser inevitable.

I un any després veiem com la primera força política continua amb aquella ambigüitat, que alguns diuen que és calculada, consistent en recolzar el Govern espanyol a canvi de res (a tot estirar de fum i de promeses), en mantenir una tèbia amenaça que tothom sap que no es complirà mai, i al capdavall en pactar amb el Partit Popular, per més que ens agredeixi, perquè els convergents prioritzen l’eix dreta esquerra a l’eix nacional. La segona força política, per més que el seu propi partit li digui que això és del tot inviable i que s’hi oposarà sempre, es reitera amb l’absurda (perquè a Espanya no la defensa ni la vol absolutament ningú) pretensió federalista, i fan acte de submissió permanent al PSOE.

Ara tornem a viure la mateixa història. Enfront de la sentència del Tribunal Suprem contra la llengua catalana i el requeriment per a complir-la del TSJC, alguns il·lusos, començant per la Consellera d’Ensenyament, surten dient que aquí no passa res, perquè nosaltres estem carregats de raons. Tothom sap que ni la Sentència del Constitucional, ni la del Suprem ni la del TSJC no tenien res de jurídiques, sinó que eren estrictament sentències polítiques, de partit. Aleshores, a què ve dir que nosaltres ja ho raonarem amb un recurs on demostrarem la legalitat de la immersió lingüística (és una llei vigent, està clar que és legal!), la seva validesa i l’eficàcia (però si aquesta és la raó i la causa per la qual s’emeten les sentències!). Si a ells els ha importat un rave la legalitat, la legitimitat i els beneficis socials a l’hora de sentenciar contra el català, per què han de fer cas ara d’un recurs?

No podem tenir la pretensió de guanyar-los amb les armes de la raó si ens hem de basar en la seva maquinària judicial. Quan des del Departament ens diuen que no calen mobilitzacions perquè el Govern ja ha presentat el seu recurs, o bé és perquè confien condicionar políticament per decantar la balança al nostre favor o bé, i molt més probable, és perquè ja saben que tocarà tornar a ajupir el cap i ells no tenen la valentia suficient per a enfrontar-s’hi ni volen arriscar la petita cota de poder que els toleren.

No tenim gaire opcions. Si juguem al seu joc, tenim totes les de perdre. Si no ens veiem amb cor de fer un acte de sobirania, hem d’admetre que darrere d’aquesta en vindran moltes més, fins a la derrota final. És el preu de romandre a Espanya.

La coherència del PP a Badalona, i dels altres

Finalment, conseqüent amb els postulats del seu partit, Garcia Albiol ha decidit suspendre els actes institucionals de la Diada a Badalona. Era el millor que podia fer. Quan ell era a l’oposició sempre s’havia negat a participar en els actes organitzats per l’Ajuntament, perquè era una Diada que per ell no tenia cap interès, perquè negava que fos cap diada Nacional (per ell l’única nació és la que predicava el franquisme “Una, Grande y Libre”) i a més resulta que és de Catalunya, un país que ell odia profundament.

El Partit Popular, aquell que fa de la lluita contra la llengua i la cultura catalana la seva prioritat política, aquell que es nega a condemnar el terrorisme (el terrorisme més important a Espanya durant tot el segle XX, que era el franquisme) perquè s’hi plenament identificat, aquell que intenta per tots els mitjans trencar la cohesió social del país, aquest Partit Popular no pot celebrar una Diada sense que soni a escarni i burla. Per tant, és millor que hagi decidit suspendre tots els actes i continuar fent, com feia sempre, boicotejar tot allò que pugui representar i significar el país. A Badalona, però, governa el Partit Popular perquè la majoria del Consistori que amb diferents sensibilitats diu que defensa la llengua i el país l’ha deixat governar en minoria. I en aquest cas, CiU hi té una greu responsabilitat perquè ha preferit cedir l’alcaldia als qui odien Catalunya abans que fer-ho amb algun dels seus competidors amb l’excusa que potser són una mica més progressistes (que tampoc es pot qualificar d’esquerres el PSC).

Diuen que els grups de l’oposició, que tenen majoria al Consistori, faran el gest d’aprovar una moció de suport a la immersió lingüística, i potser també celebraran conjuntament al marge de l’Ajuntament la Diada de l’Onze de setembre; i segurament tindran ocasió d’aprovar moltes altres mocions en defensa de la nostra identitat. Sincerament, tots els partits polítics en algun moment o altre han presentat mocions de censura contra governs municipals en minoria a vegades per foteses o rivalitats casolanes. Si no són capaços de fer-ho ara quan es tracta de defensar la dignitat del país, ben poca cosa en podem esperar. Ni a Badalona ni al conjunt de Catalunya.

Retallar serveis és retallar qualitat

Comença un nou curs escolar amb una batalla de xifres. Mentre el Departament d’Ensenyament s’entesta a dir que es manté el mateix personal, malgrat l’increment de matrícula, els sindicats s’afanyen a desmentir les xifres. Tant se val. El cert és que les escoles disposen de menys recursos humans i per tant de menys possibilitats d’atendre adequadament l’alumnat. I el que no es pot dir de cap de les maneres que això es fa sense afectar la qualitat de l’ensenyament. És el mateix que passa amb la sanitat, on també es redueix el personal, el pressupost i els serveis, i a sobre es diu que això no afecta a la qualitat assistencial.

Ja suposo que no és fàcil fer un raonament honest i sincer: l’Administració catalana no té recursos suficients i ha de retallar serveis; entenent que retallar serveis és retallar qualitat. Això no té volta de full. Políticament, es pot dir si cal retallar per aquesta banda o per una altra, o si és possible plantar cara al sistema, començant per l’espoli que patim per part de l’Estat; però el que no es pot fer és mentir barroerament a la gent dient que estalviarem no sé quants milers de milions sense rebaixar la qualitat dels serveis. Si fem un xic de memòria, podem recordar com en determinats pobles i barris, normalment a rel d’un fet luctuós, hi havia hagut reivindicacions populars per reclamar l’ampliació d’una escola, la creació d’un servei assistencial, la implantació d’un servei d’ambulància, etc. Si, aleshores, la implantació d’un servei d’urgències havia de servir per a reduir la possibilitat que algú s’hi quedés pel camí, ara el procés d’eliminació d’aquest servei no pot ser que no tingui cap repercussió.

Iniciem un nou curs amb menys possibilitats d’oferir un bon servei, amb menys recursos humans i materials. I això afecta directament l’atenció personalitzada que el mateix Departament vol imposar amb calçador com a torna a la retallada i a l’eliminació de la sisena hora. De fet, la retallada del Departament suposa deixar de fer atenció personalitzada al si de l’horari comú, per fer-la fora d’hores i estigmatitzant els alumnes amb necessitats educatives. Exactament el contrari del que sempre ens deia el mateix Departament quan se’ns parlava de l’escola inclusiva. Que cal estrènyer-nos el cinturó, que hem d'acceptar que no podem tenir els mateixos serveis que abans... potser sí; però que no ens prenguin el pèl ni ens menteixin d'aquesta manera!

Contra els qui han vingut a crear-nos problemes

Coincidir amb un personatge tan sinistre com el García Albiol és molt difícil, i vergonyant. A més de ser ideològicament de l’ala més dretana del Partit Popular competeix amb força èxit amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya pel que fa al tarannà racista. Això no vol dir que, com diu la dita catalana que “bojos fan bitlles”, no en pugui encertar alguna. I, sense que serveixi de precedent, també podríem fer una excepció a l’hora de compartir una frase seva.

Normalment, els elements més racistes acostumen a bastir la seva impresentable actitud amb excuses de caràcter legalista, o fins i tot són capaços d’argumentar cínicament que la discriminació racial es fa per a protegir el col·lectiu rebutjat. En aquest cas, l’alcalde de Badalona reiterant-se en la seva obsessió contra la immigració etzibà que ell continuaria “lluitant contra els qui han vingut a crear problemes”. I és aquí on podríem trobar-hi algun punt de coincidència. Per suposat que no podem incloure en aquest col·lectiu aquelles persones que han vingut de fora a buscar un lloc de treball, que tenen voluntat de formar part d’aquest país, d’integrar-s’hi i de respectar-lo. I és cert que hi pot haver algunes d'aquestes persones que amb prou dificultats per a sobreviure, i més ara en plena crisi, no ho tinguin fàcil per integrar-se a la societat que els acull; i més si hi ha grups hostils a la convivència i a la cohesió social que fan mans i mànigues per impedir que es puguin integrar amb l’eina més eficaç que és la immersió lingüística.

Però sí que coincideixo amb ell en la idea de “lluitar contra els qui han vingut a crear-nos problemes”. I en aquest moment, els qui de veritat han vingut a crear problemes són aquests individus agrupats en partits com el Partit Popular o Ciutadans que fan de l’odi contra Catalunya la seva principal raó de ser, que busquen la manera de trencar el bon funcionament d’un sistema educatiu que és la millor garantia d’integració i de cohesió social. Si, com diu el García Albiol, cal lluitar contra els qui han vingut a buscar-nos problemes, hauríem de començar per indesitjables com ell mateix.

Ni estúpids ni màrtirs

“Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d'estar disposats a anar a la presó”, així començava un article de Josep Pinyol i Balasch. No cal donar més voltes sobre les sentències del Constitucional, del Suprem i del TSJC que vénen motivades per raons estrictament polítiques, de partit, amb l’objectiu de precipitar l’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Amb això, ja hi estem d’acord, i la immensa majoria de partits, sindicats, associacions, i col·lectius professionals ho han dit clarament. En el que diferirem serà en la resposta.

Una possible resposta, probablement la més estúpida per inútil, és la de pretendre resoldre-ho presentant el corresponent recurs amb l’argument que estem carregats de raó: la immersió lingüística no està anul·lada pel Constitucional i per tant és plenament vigent; fora del Constitucional, els tribunals no poden anul·lar l’aplicació de les lleis sinó vetllar pel seu compliment; la demanada en tot cas només pot referir-se als casos concrets dels demandants i no al conjunt del sistema educatiu; la immersió lingüística ve avalada per les institucions europees... Per al nacionalisme espanyol totes aquestes raons són foteses que se les passen pel forro; per ells, els arguments jurídics no són la base a partir de la qual s’emeten les sentències, sinó que només són la forma de maquillar i justificar les decisions polítiques preses. I molt més estúpida encara, si els arguments són: la immersió lingüística ha demostrat ser el sistema més eficaç per a garantir un adequat coneixement de les dues llengües oficials; la immersió lingüística és una garantia de cohesió social; la immersió lingüística s’ha aplicat sense generar conflictes de cap mena... ¡Però si precisament aquests són els motius pels quals es va presentar la demanda, i pels quals s’han produït les sentències que s’han produït!.

Una segona resposta, la que apunta Josep Pinyol, és la que hem practicat durant massa temps i que ens ha servit en alguns moments, però que ara estaria abocada al fracàs. Hem tingut governs de tots colors que han mantingut posicions semblants pel que fa a la defensa de la llengua, però que no han evitat que els nacionalistes espanyols vagin imposant la seva llei. Podem sortir al carrer, fer una manifestació i recollir mil adhesions, però si el Govern no es posa al capdavant de les reivindicacions del país i es deixa de ximpleries no podem pretendre que els ciutadans es converteixin en màrtirs d’una causa que els nostres representants són incapaços de defensar.

Polititzar la llengua i la professionalitat

Ho deien els titulars de premsa de fa unes setmanes enrere: El català serà requisit per als taxistes de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana. De fet, la notícia no era que s’hagués canviat la llei que preveu que els professionals del taxi han de tenir uns mínims coneixements lingüístics per a poder atendre els clients, sinó que es canviaven els models de la prova que han de passar els aspirants, per tal de garantir el compliment de la normativa vigent.

De fet, de ben segur que trobaríem moltes lleis i reglaments que teòricament haurien de garantir l’ús i el coneixement de la llengua catalana, però que s’incompleixen d’una forma reiterada. Per exemple, en l’educació Secundària el mateix Departament reconeixia ara fa uns anys que l’incompliment de la llei pel que fa a la llengua vehicular de l’ensenyament superava el 45%. Naturalment, cap jutge voldria saber res si algú denunciés els incompliments de la llei que perjudiquen el català, i ni la mateixa Administració gosa obligar-ho. Però la por que tenim els catalans de fer complir la llei quan ens és favorable, contrasta amb el desvergonyiment dels qui tenen l’objectiu d’eliminar la nostra llengua, comptant això si amb el suport del poder judicial espanyol. En el cas dels taxistes, tothom sabia que els exàmens previs eren una pantomima de manera que hom podia trobar-se fàcilment un nou taxista que no sabés un borrall de català, i ben poc de castellà.

Està clar que algú en farà una qüestió política, quan en realitat no es tracta de res més que d’una qualificació professional. I no és de rebut que algú al·legui el dret a la ignorància, i molt menys el dret a la incompetència professional. Perquè els qui de veritat polititzen el cas són els qui per a combatre la llengua catalana són capaços de reivindicar la desatenció als usuaris i el deteriorament del servei.

Les raons cauen pel propi pes

El curs escolar és a punt de començar i els centres educatius se les han hagut d’empescar per a afrontar-lo amb la reducció de recursos imposada per l’Administració. La manera més fàcil que va trobar el Govern de la Generalitat per a estalviar una gran quantitat de diners d’una sola tallada va ser suprimint l’anomenada sisena hora. Però, perquè no semblés tan greu una rebaixada de la qualitat de l’ensenyament per a estalviar diners i reduir el dèficit públic, van fer veure que estudis d’experts els indicaven, tot i que encara no ha sortit cap generació d’estudiants que hagin cursat la Primària amb la sisena hora, que fer una hora més de classe no millorava el nivell de formació de l’alumne; i que en tot cas, en contra del que s’havia dit fins ara del concepte d’escola inclusiva, el que calia era fer una atenció personalitzada als alumnes amb més dificultats, per no dir simplement que els sortia més a compte.

L’argument de la inutilitat de la sisena hora el tiraven per terra ells mateixos quan acceptaven de mantenir la sisena hora en determinats centres amb necessitats especials. Si no té cap utilitat, per què es manté en aquests centres? Però les tesis del Govern s’han acabat d’esfumar quan la majoria dels centres, amb menys personal, han fet tot el possible per a mantenir al màxim les activitats i reforços que es podien fer amb la sisena hora. En lloc d’estigmatitzar els alumnes amb més dificultats fent-los quedar unes hores més a l’escola, com pretenia el Departament, molts centres han optar per camuflar aquesta “atenció personalitzada” amb un increment generalitzat al conjunt dels alumnes. La sisena hora, doncs, s’ha convertit en mitja hora, però per a tothom. I el Departament, que n’és ben conscient, no s’hi oposa; si realment estigués convençut de la inutilitat del sistema anterior i de la bondat de l’atenció personalitzada que preconitzaven ells, no haurien de permetre que es trastoquessin els seus plans. La realitat és que, un cop assolit l’objectiu de l’estalvi econòmic, d’un a dos professors per centre com a mínim, els arguments que ells donaven per a justificar-ho ja no els vénen massa d’aquí.

I és que, com passa amb la Sanitat, massa sovint l’Administració pren mesures més o menys discutibles, més o menys raonades, però s’erren justament a l’hora de justificar-les. No es pot dir que es redueix el temps d’atenció, sigui sanitària o educativa, afirmant que això no afecta la qualitat del servei. A no ser que la mesura anés acompanyada d’una denúncia de malversació de fonts públics dels antics gestors; dels polítics, però també dels de cada centre sanitari o educatiu.

Ens ho posen massa fàcil

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No crec que ningú posi en dubte la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials com a eines de comunicació entre les persones i, sobretot, com a eines que poden escapar dels centres de poder. Prou que ens han explicat que algunes de les revoltes i mobilitzacions populars dels darrers temps no haurien estat possible sense el seu concurs. Hi ha qui fins i tot les ha arribat a qualificar com la revolució democràtica de la comunicació.

Tot sovint apareixen notícies que, fins i tot sense saber-ne exactament el seu significat, ens sorprenen per l’impressionant impacte que pot arribar a tenir un petit gest iniciat a la xarxa, com la que apareixia no fa gaire dies “El hashtag #jovullvotaradeuespanya, que es va iniciar ahir com a resposta a l'anunci de Zapatero de reformar la Constitució ha esdevingut aquest migdia Trending Topic Mundial a Twitter. Aquesta etiqueta ha arribat a ser la sisena més comentada a tot el món.” I ens cau la bava entusiasmats. Potser és perquè els catalans ens hem abocat desaforadament a la xarxa fins al punt que, tot i tenir una llengua fortament amenaçada, a la xarxa ens hi trobem molt ben situats. Per exemple, el català és la tretzena llengua en nombre d'articles a Wikipedia o Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món.

I potser en fem un gra massa. Sense deixar de ser cert tot això, també ho és que la virtualitat de la xarxa fa que sigui molt més difícil distingir entre l’abast real i el miratge. D’aquí que, com deia la setmana passada, puguin aparèixer fàcilment infinitat d’iniciatives, teòricament molt ben intencionades, que no ens porten enlloc. És tan fàcil fer una crida o un manifest, demanar adhesions o crear nous grups entusiastes per a qualsevol causa, que tothom s’hi veu amb cor: només cal veure la quantitat de grups de caràcter independentista existents al faceboock. I el problema no és que es creïn mil grups per a una mateixa cosa, ni que hi hagi una multitud d’iniciatives per a salvar el país, sinó que es facin amb uns plantejaments reduccionistes i amb la pretensió de ser cadascuna l’única via per a l’assoliment de l’objectiu final.

Qualsevol iniciativa mínimament seriosa, si es vol que tingui èxit, abans de sortir a la llum pública ha d’haver estat treballada intensament, assegurar-se uns mínims suports rellevants. ¿O és que algú es pensa que les grans manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir o la del 10 de juliol de l’any passat van sorgir del no res, o d’una simple convocatòria a la xarxa? Quan la iniciativa surt al carrer, tots els sectors interessats ja n’han d’estar ben al cas i tenir assegurat un mínim consens; dit d’una altra manera, quan algú fa una crida a una organització a través dels mitjans de comunicació, sense haver fet els contactes i les negociacions prèvies, és perquè la intenció ja no és altra que la de posar-la en evidència.

Naturalment que tothom té tot el dret a fer les crides i els manifestos que vulgui, a demanar adhesions i signatures de suport per a qualsevol causa. Però, per més ben intencionat que sigui, tampoc es pot obviar que l’abús i la proliferació d’iniciatives, sobretot si ja de sortida estan abocades al fracàs, són molt més perjudicials que positives. No és cert que qualsevol iniciativa és bona si està ben intencionada: precisament perquè les noves tecnologies ho posen molt fàcil, estem creant massa frustracions i desenganys, banalitzem el valor d’una proclama i una crida ben feta, cremem moltes energies i actius del sobiranisme portant-los a carrerons sense sortida...

De què va, la Irene?

Els nacionalistes espanyols tenen clara la prioritat d’acabar pels mitjans que sigui amb la llengua catalana. Se n’estan sortint prou bé al País Valencià, on tenen guanyada la batalla política, i a les Illes; i a Catalunya, on ho tindrien més difícil recorrent només als mecanismes que els ofereix el sistema democràtic, se serveixen dels peons del sistema judicial posat també al seu servei. Ni les sentència del Constitucional, ni la del Tribunal Suprem, ni ara la del TSJC no tenen res a veure amb procediments jurídics ni en el compliment de la llei, sinó en l’estratègia política dels nacionalistes espanyols més radicals quan van constatar que per eradicar la llengua catalana com han fet al País Valencià no podien esperar que el resultat a les urnes els fos més favorable.

Per això sorprèn que la Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, respongui a la interlocutòria del TSJC dient que hi presentaran recurs i que demostraran la idoneïtat del sistema educatiu català. Ells tenen tot el poder per a imposar la seva llei; i allà on la llei democràticament no s’ajusta als seus interessos polítics, simplement invaliden la llei o se la salten a la torera. El Govern català sap perfectament que, en les actuals circumstàncies polítiques en què el nacionalisme espanyol està desbocat en la recentralització de l’Estat, perdrà tots els recursos. Tant li fa que els sistema d’immersió lingüística ja hagués passat en reiterades ocasions pel sedàs del Tribunal Constitucional i d’altres instàncies judicials, o que vingui avalat pels organismes internacionals, ara l’estratègia dels nacionalistes espanyols és tota una altra. Han vist els bons resultats que els ha donat a València, on s’han incomplert impunement totes les lleis inclòs el propi Estatut Valencià, i estan disposats a emprendre la batalla final contra la llengua catalana a l’únic reducte on encara resistia.

I sorprèn encara més que la Consellera basi la seva innocent (o fingida) confiança en el l’argument que està demostrat que el sistema educatiu català ha funcionat molt correctament fins ara, compleix l’objectiu teòricament constitucional i estatutari (com no passa al País Valencià) que els alumnes acabin l’escolarització amb un coneixement adequat d’ambdues llengües oficials, i garanteix una perfecta convivència i cohesió social. Però si precisament el seu objectiu és atacar i destruir tot això! La Irene està reforçant amb aquests arguments la seva motivació per continuar per aquest camí.

Deixem-nos d’històries. El preu de romandre dins de l’Estat espanyol és, a part de l’espoli econòmic, l’anihilació de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb la llei o en contra de la llei, ells tenen tot el poder per a fer-ho.

Apostar pel cavall guanyador

Finalment, fins i tot Rússia ha acabat girant l’esquena a Gaddafi i reconeixent els rebels com a representants legítims del poble libi. No ha estat un procés fàcil. Gaddafi, el mateix Gaddafi que no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de bombardejar el seu poble, durant un temps ha gaudit del suport de les potències occidentals que hi veien una bona oportunitat per a treure profit del petroli libi. Només quan han vist que podien perdre-hi la inversió feta si no apostaven pel bàndol guanyador han deixar de recolzar el terrorisme.

És el mateix cas que Síria. Només que aquí encara no veuen clar quina pot ser l’aposta guanyadora. No hi té res a veure ni la defensa dels drets humans ni la vida del poble sirià. El paper de les Nacions Unides és senzillament vergonyós; tímides condemnes i peticions suaus perquè el règim terrorista aturi la violència contra el seu poble, però res més. En aquest cas, no està tan clar el benefici que en poden treure les potències occidentals, i el país es troba massa a prop d’Israel cosa que en dificulta qualsevol mena d’intervenció; només faltaria que algú pretengués que Israel acceptés i acatés les resolucions de les Nacions Unides. Així és la política internacional: l’ètica, la raó, l’honestedat o la dignitat no hi tenen lloc; el terrorisme, la violència d’estat o la vulneració dels drets humans són perfectament tolerats i protegits quan reporta beneficis. És el que deia un congressista nord-americà quan encara no estava clar si es donava suport o no a la revolta líbia: “L’important és estar al costat del guanyador en el moment oportú”. I el guanyador en una època podien ser Gaddafi o Assad; ara ja sembla clar que a ningú li convé posar-se al costat del coronel libi, però encara no està tan clar en el cas de Assad.

Els dictadors són sempre persones que odien profundament el seu país i la seva gent, i, per tant, són uns socis immillorables per als qui tampoc tenen cap mena d’escrúpol a l’hora d’aprofitar-se’n. Necessiten del suport extern per a mantenir-se al poder, i no tenen cap mania de vendre’s el país sencer a canvi d’una petita gran fortuna personal. No és que la comunitat internacional hagi canviat d’opinió respecte als règims terroristes, com els de Gaddafi o d’Assad, simplement han valorat que ja no els surt a compte posar-se al seu costat.

Política de gestos

En política, els gestos són molt importants. Per això, sovint, quan es parla de propostes, d’acords o de pactes polítics, es té més en compte la forma que el fons. Quantes vegades no hem vist processos de negociació que estan a punt de tancar-se i per ben pocs cosa, per serrells de darrera hora, es pot arribar a un acord o no; i el que havia arribat a ser una diferència mínima pot esdevenir de cop una confrontació total. Ho hem vist ara amb la primera votació de la reforma constitucional; per a molts no es tracta tant d’estar-hi o no d’acord, com de la imatge que es pot donar posant-se al costat del PP-PSOE.

Fa ben pocs dies, Joan Tarda, d’Esquerra, proposava deixar l’escó del Congrés en el moment de la votació per posar en evidència el rebuig a la reforma. I ho presentava com un cop de força, agosarat, “per tal que el catalanisme polític ensenyi les dents”. És una mica la mania de presentar aquesta mena de gestos, que poden ser ben interessants i sobretot ben intencionats, com si fossin la clau de volta de tot, el sine quan non del patriotisme conseqüent. No coincidir en l’oportunitat del gest pot equivaldre a ser el blanc de totes les crítiques. Però bé, en aquest cas, el grup d’Esquerra s’ho devia repensar perquè al final van decidir votar-hi en contra, cosa que també em sembla raonable; i el qui va fer el gest de no votar la proposta com a actitud de protesta va ser justament CiU. Ni la proposta de Tardà ni l’actitud de CiU no poden considerar-se com un gest heroic, ni tampoc per a ser menystinguda.

Un altre tipus de gest és el que sembla que vol exigir SI a ERC per acceptar fer-hi una coalició electoral per la convocatòria del mes de novembre. Solidaritat proposa que els diputats escollits per la coalició practiquin de forma permanent la insubmissió lingüística. Tots hem vist amb més o menys simpatia el gest esporàdic de diputats que han parlat en català a les Corts espanyoles, malgrat que la llei no els ho permetia. Està bé, però no sé si s’entendria que tota la seva tasca quedés condicionada per aquesta qüestió; al capdavall, parlar castellà a Espanya hauria de ser d’allò més normal. Aquesta mena de gestos poden plantejar-se, però no pas per fer-ne una qüestió definitiva. Que els gestos no siguin una excusa per a fer impossible l'acord entre SI i ERC.

Recordant l'Heribert, sense reserves

Sembla relativament normal que quan s’homenatja una persona, i més si aquesta acaba de morir, hom procuri ressaltar-ne més les qualitats i els encerts que els defectes i els errors. I és cert que aleshores podem caure en una mena de panegíric falsejat on s’atribueix al difunt tot allò que se li va negar en vida. En el cas de l’Heribert Barrera, el reconeixement de la seva figura, de la seva personalitat i trajectòria al servei del país no té per què implicar una acceptació o conformitat amb tot el que va fer i va dir. Altra cosa és veure si aquest és el millor moment per a retreure-li.

En el darrer Congrés d’ERC, jo mateix vaig presentar una primera esmena al preàmbul de la declaració final en el qual s’afirmava que Heribert Barrera al capdavant del partit en l’època de la transició havia defensat sempre la independència. No pretenia fer-li cap retret, sinó simplement ser més rigorosos també pel que fa a la història; en aquella època ERC no era ni un partit pròpiament d’esquerres ni un partit independentista. No ho criticava, era una simple constatació de la realitat. Però la direcció s’hi va oposar, acusant-me fins i tot de voler embrutar la memòria d’Heribert Barrera. Curiosament, ara, Josep Huguet es despenja en el seu bloc retraient-li allò que jo vaig dir fa uns anys i que ell mateix va negar en rodó. Però Huguet va més enllà i li retreu “... amb la seva decisió patriòtica i el seu càrrec de President va posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”. Vés per on, ho diu un dels artífex de deixar el partit sense veu i amb la imatge supeditada al PSC a través del tripartit. I acaba tirant-li en cara “no haver fet fàcil a cap direcció la seva feina, perquè continuava exercint de mentor ideològic malgrat no tenir cap responsabilitat orgànica.” És una visió força estalinista aquesta de pensar que per a donar la seva opinió o manifestar les seves conviccions ideològiques i estratègiques s’ha de tenir una responsabilitat orgànica en el partit. Així ens ha anat, amb una direcció que ha escoltat només els qui tenien “una responsabilitat orgànica”, que vol dir que hi havien estat col·locats com a fidels escolanets perquè els fessin la gara-gara.

Està clar que no es tracta de santificar ningú, que tothom ha tingut els seus desencerts i els seus punts foscos, i Heribert Barrera no n’és pas una excepció. Però globalment la figura de l’Heribert Barrera ha estat de molta més categoria moral i patriòtica que la direcció actual que es resisteix a abandonar el vaixell que ha mig enfonsat. Heribert Barrera ha de ser un referent per a la nova direcció pel que fa a l’honestedat i integritat personal, a la fermesa de les conviccions i a l’actitud del servei al país.

Reforma Constitucional? Ja s’ho faran!

La proposta del PSOE-PP per modificar la Constitució espanyola tirarà endavant, naturalment, perquè tenen els vots necessaris per a fer-ho; al capdavall és la seva Constitució. I, des del seu punt de vista, ni tan sols cal que la reforma sigui referendada amb una consulta a la ciutadania. Els grups minoritaris a les cambres espanyoles no tenen el nombre suficient per a forçar la convocatòria d’un referèndum, que no faria més que retardar la reforma imposada des d’Europa.

Davant d’aquesta reforma de la Constitució espanyola hi ha diferents opcions. Una opció seria la de no voler-hi saber res amb l’argument que aquesta no és la nostra Constitució, que nosaltres no hi tenim res a fer, en tot cas sempre hi tenim les de perdre, i que qualsevol reforma sempre serà en contra nostra. Una segona opció, la convergent, és la de donar per bona la filosofia de la reforma i procurar només, o fer-ho veure, que d’alguna manera quedi salvaguardat (cosa que no és possible) l’autogovern de Catalunya; com a mínim, afegir-hi aquest matís testimonial, per no dir ras i curt que s’està d’acord amb el PP-PSOE. La petició d’un Referèndum no serviria per a gaire més que per a retardar-ne l’aprovació, cosa que incompliria el compromís contret amb les autoritats europees, i per a posar en evidència el malestar d’alguns sectors de la societat, sabent a més que a partir del novembre anirem de mal a pitjor; però tot plegat seria fàcilment neutralitzat pel PP-PSOE, que miraran d'estalviar-s'ho. Una altra opció, no menys testimonial, és la d’aquells que pretenen aprofitar la reforma de la Constitució per a introduir-hi altres temes: el dret a l’autodeterminació o la limitació de l’espoli fiscal. Com a arguments per a rebutjar la Constitució, reformada o no, poden servir, però seria quimèric que hi hagués algú que es pensés que mai es farà una reforma de la Constitució per a reconèixer els drets dels ciutadans, bascos o catalans, a decidir sobre el seu futur.

Personalment, i sense fer-ne una qüestió transcendent, em quedaria amb la primera opció. Entrar en el debat de si es pot reformar o no la Constitució sense un Referèndum, quan legalment no hi ha cap obligació de fer-ho si no es toca un tema fonamental; entrar en el debat de si cal que en aquesta reforma s’hi faci constar el paper de les comunitats autònomes o que, per a no ferir susceptibilitats, es redacti de forma ambigua que pugui interpretar-se que no es limiten les competències autonòmiques però que deixi les mans lliures al Govern espanyol per a fer-ho; entrar en el debat de si aprofitant aquesta reforma es pot proposar, sabent que serà rebutjat, que s’inclogui també una limitació de l’espoli fiscal o de la solidaritat interterritorial, o que s’inclogui el dret a l’autodeterminació; entrar en aquesta mena de debats, sabent que els vots del PP-PSOE faran passar l’aigua pel seu molí, em sembla que és participar del seu joc, i en definitiva donar-los cobertura democràtica.

El paper que ens correspon als catalans

Són simples detalls, simples anècdotes, però que il·lustren la desigual relació que mantenim els catalans amb els espanyols. Davant de l’exhibició festiva d’una bandera per a celebrar un èxit esportiu, des de l’Espanya profunda i cavernària es respon amb amenaces de mort, insults i tota mena d’estupideses. I com sempre, les amenaces i les incitacions a la violència no són mai motiu d’intervenció de la Justícia si els autors són elements d’extrema dreta o si les víctimes no responen al perfil del nacionalista espanyol.

Sincerament, penso que té ben poca importància saber si el jugador del Barça Cesc Fàbregas va exhibir la senyera estelada sense saber-ne la significació exacta, ni si la seva petició de disculpes posterior anava dirigida només a deixar constància que la seva intenció no era ofendre ningú o si realment volia dir que es penedia d’haver-se passejat pel camp amb l’estelada. No seré pas jo qui posi Cesc Fàbregas a l’altar del patriotisme per un gest que em sembla que s’hauria de contemplar dins la més absoluta normalitat, ni tampoc qui el censuri pel fet d’haver demanat disculpes. A ningú se li acut fer massa interpretacions al gest d’un altre jugador barcelonista exhibint la bandera del seu país centreafricà. I aquesta és la clau de la història. Els espanyols no tenen unes reticències especials a les banderes ni als símbols, ni els molesta que algú es recordi del seu país en un moment de celebració, sinó que focalitzen el seu odi exclusivament contra els catalans i els bascos. Un odi que els permet, amb el consentiment o la tolerància d’una justícia que també discerneix quan una mateixa acció prové d’un cantó o d’un altre, justificar tota mena d’insults i d’amenaces.

I enfront d’això, els catalans ajupim el cap i diem que no n’hi ha per tant, o bé exigim un compromís a persones en concret que s’hi estan jugant la seva carrera quan el país en el seu conjunt, i a través de les seves institucions, és incapaç de fer-se respectar. Mentre siguem a Espanya ens hem de fer pagues que ens tocarà fer el paper de gos mesell: ajupir el cap, rebre garrotades pacientment (ai de qui gosés tornar-s’hi!) i demanar perdó constantment pel sol fet d’existir i de ser com som.

De crides i manifestos

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tenim el país que tenim, i val més assumir-ho per no deixar-nos portar per falses il·lusions i miratges. I en aquest país nostre, és cert, hi ha massa partits, massa plataformes i moviments que no acaben de trobar el to i la manera de provocar un engrescament col·lectiu; però no crec que la solució sigui justament crear-ne una de nova. I molt menys si això s’ha de fer després d’haver-nos carregat totes les iniciatives anteriors.

Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.

En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.

D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.

El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.

Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.

Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells” i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.

Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.

De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.

Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.

Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.

Guardiola, millor que Mourinho?

Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.

D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.

Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.

Aprendre del nacionalisme espanyol

Quan es parla de les dificultats que tenim aquí per a assolir una unitat independentista, sovint argumentant que a part de les qüestions nacionals hi ha també diferències ideològiques, ens oblidem que allà els nacionalistes espanyols arriben aviat a la unitat. PP i PSOE amb ben poques diferències ideològiques, és cert, i amb polítiques econòmiques calcades, tenen molt clar quan i com s’han de posar d’acord. En l’única cosa que discrepen és en el cap de cartell i en qui col·locarà els seus amics en els llocs de poder.

Per ells, el nacionalisme espanyol constitueix un únic partit i una única ideologia, de la qual el PP i el PSOE no en serien sinó els corrents interns. En les anomenades eleccions generals el que es fa és elegir quin dels dos corrents ha d’aplicar les polítiques del nacionalisme espanyol, amb matisos gairebé més d’imatge i d’estil que no pas de fons. Si en tota la història de la Constitució espanyola, aquesta només s’ha reformat una vegada no és en absolut per cap dificultat tècnica ni de procediment, sinó per l’expressa voluntat dels dos corrents del nacionalisme espanyol. Quan els ha interessat, amb ben pocs dies, es posen ràpidament d’acord i poden fer-ho en un termini molt més breu que per a l’aprovació de qualsevol llei normal i corrent. Que algú pugui imaginar-se que una reforma de la Constitució impulsada pel PP-PSOE no anirà encaminada a enfortit el seu concepte únic de Nació-Estat espanyol, en contra de les perifèries que no acaben de controlar del tot, és absolutament quimèric o potser cal pensar en una intencionada mala fe perquè combreguem amb rodes de molí.

La presentació de dos candidats per separat, Rubalcaba i Rajoy, sota dues sigles diferents, PP i PSOE, no és cap obstacle per a poder representar una mateixa política i un mateix objectiu; simplement, dirimeixen qui l’ha de portar a la pràctica. En canvi aquí, en lloc d’entendre que l’important és la unitat d’acció i el tenir les idees clares de país, ens escarrassem en la difícil, per no dir impossible, tasca de fer seure dues persones en la mateixa cadira. L’important de la unitat independentista no és la candidatura unitària sinó l’acció que es porti a terme, siguin quines siguin les sigles i les persones.

Ens prenen per imbècils, oi?

L’estiu acostumava a ser una època relativament eixorca pel que fa a la informació, i això propiciava que els mitjans de comunicació s’haguessin d’inventar serpents d’estiu, com les del llac Ness, o qualsevol altra fabulació o entreteniment com els suquets de peix de Pere Portabella. I tot i que l’actual el panorama econòmic europeu i les mogudes al món àrab ja donen prou com per a sucar-hi pa i bastir els titulars de la premsa, sembla que la tradició no s’acaba de perdre del tot. Mireu, si no, l’explicació que de cop i volta molts mitjans de comunicació van coincidir a oferir-nos sobre l’aparentment inexplicable fluctuació dels mercats a causa dels moviments especulatius.

Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.

Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s, de Standard & Poor's o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.

Ens prenem per imbècils, oi?

La nit dels ganivets llargs

Els escàndols del grup racista i ultradretà Plataforma per Catalunya són la tònica de cada dia, el resultat lògic de l’aplec d’individus d’una mena d’ideologia, o de falta d'ideologia, sense escrúpols ni vergonya. Res de nou. La darrera, la de les amenaces del grup de PxC de Terrassa als imams de la ciutat, és de les que fan història. Emparant-se en el convenciment que la Justícia corrupta d’aquest país sempre els protegirà, invocaven contra els imams “una nit de ganivets llargs”. A qualsevol país on hi hagués una justícia mínimament decent aquestes amenaces, que no deixen de ser una incitació a la violència, no quedarien impunes; i al grup que les sustenta de forma tan reincident no se li permetria aquesta apologia a la violència i a la xenofòbia.

I no deu ser casual que per a formular la seva amenaça violenta fessin al·lusió a una acció criminal del règim nazi. Alguns ridiculitzaven els autors de la crida a una nova “nit de ganivets llargs”, considerant que devien ignorar que la “gesta” dels nazis alemanys no anava adreçada a ningú més que als propis membres del nazisme que no seguien l’ortodòxia del líder. Al capdavall, la PxC que fa bandera contra la immigració amb un fals eslògan de “primer els de casa” està format en bona mesura per gent que en el seu moment, ells o els seus pares, també van venir a Catalunya com a immigrants. El pamflet de Terrassa estava escrit, evidentment, en castellà. De “primer els de casa”, res de res. Tothom sap que el seu líder, antic militant de Fuerza Nueva és un cínic personatge que odia profundament el país i la seva llengua, que es va manifestar en contra de qualsevol forma d’autonomia i que el català tingués cap mena de reconeixement.

Però, no ens enganyem. Hi ha uns líders desaprensius, violents, capaços de qualsevol ximpleria; però hi ha també un sector de la població que ja els va bé que algú els faci la feina bruta, encara que a vegades vulgui fer veure que no estava al corrent de tot plegat. Ningú pot al·legar desconeixement ni simular que no sabia on s’havia ficat ni en qui havia dipositat el seu vot. Podem exclamar-nos per les bestieses i ximpleries que poden arribar a dir els seus dirigents, però no poden eludir la seva responsabilitat els qui en algun moment o altre els han donat suport.

La renovació d’ERC, i 10: Un vot de confiança

La renovació d’ERC no s’ha fet ni en el temps ni en la forma que molts hauríem volgut; arriba tard i encara amb l’ombra de la tutela dels qui haurien d’haver estat, temps ha, antics dirigents. I, tanmateix, no tenim gaire més opcions que la de mantenir l’esperança d’una veritable renovació d’ERC, conscients, a més, que el camí no serà fàcil ni la recuperació, immediata. Caldrà donar-los un marge de temps i un vot de confiança.

La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l'opinió dels militants sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia...). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.

Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.

Nota: Darrer de la sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC