Risc d’una revolta social

El primer ministre luxemburguès i ex president de l’Eurogrup, Jean Claude Junker, advertia la setmana passada del risc d’una revolta social en aquells països que han estat obligats a seguir les mesures d’austeritat extrema imposades per la Unió europea. La veritat és que costa d’entendre, venint d’una de les persones que ha estat responsable de l’aplicació d’aquestes mesures, i que sap fins a quin punt han generat patiment i misèria a milers i milers de ciutadans.

Naturalment, el que no preocupa gens al senyor Junker, ni a la resta de màxims responsables de les polítiques econòmiques de la UE, és que hi hagi raons objectives perquè la ciutadania d’aquests països puguin arribar a fer una revolta social; sinó que algun tipus de revolta social pugui malmetre els seus plans. Ells ja són conscients del mal que han ocasionat, i no tenen cap mena d’escrúpol en admetre que és un mal necessari per tal d’acontentar els mercats, diuen, per tal de recuperar la confiança dels inversors, i naturalment per tal de garantir que aquests països pagaran el seu deute. L’objectiu de les seves polítiques en cap cas són les persones, sinó els interessos econòmics dels grans grups financers. Per això, cada vegada que un país, ja sigui Grècia, Portugal, Espanya, o Xipre han estat obedients i han portat a terme alguna d’aquestes mesures imposades, els dirigents europeus han corregut a felicitar els seus governants, amb la clara intenció de salvar-los de les ires dels seus conciutadans.   

A mi, el que em sorprèn, és que no hagi esclatat encara la revolta. Estaria més que justificada. Les mesures econòmiques encaminades a garantir el poder econòmic d’uns pocs en detriment de la majoria, van acompanyades de mesures coercitives per al conjunt de la població i de campanyes propagandístiques per arribar a fer-nos creure que l’empobriment general de la població és un mal no solament inevitable, sinó que cínicament gosen dir que és per al nostre bé. El senyor Junker advertia del risc d’una revolta, jo el que em temo és que correm el risc que no n’hi hagi.

Cremant etapes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La nova votació sobre el dret a decidir, propiciada aquesta vegada pel PSC, pot semblar una reiteració innecessària, o fins i tot com argumentava la CUP una rebaixa de plantejaments respecte de l’anterior Declaració sobiranista del Parlament. I, tanmateix, penso que també pot ser realment útil.

És evident que el PSC es troba entrampat entre dos focs i que no ho té gens fàcil per sortir-se’n. A Madrid van tenir la gosadia de trencar la disciplina de vot respecte al PSOE, cosa que va visualitzar que a Catalunya hi ha una realitat diferent de l’espanyola. Està clar que la proposta de resolució presentada per CiU a les Corts espanyoles no tenia altre objectiu que la de posar en evidència qui està a favor de la democràcia i del diàleg i qui de la imposició i de la negació dels drets. I potser els socialistes catalans van pensar que aquella mateixa proposta, tan diferent de la Declaració sobiranista anterior, no gosarien votar-la també a Catalunya precisament pel que pot tenir, o semblar que té, de rebaixada de plantejaments. El millor per a l’estratègia del PSC, i potser ells hi comptaven, hauria estat que els nacionalistes catalans haguessin rebutjat de votar-la aquí; això els hauria permès erigir-se ells com l’element central partidari del diàleg, enfront dels nacionalismes contraposats, i a la vegada haurien pogut tirar en cara la incoherència de CiU.

Però, astutament, CiU, ERC i IC-V s’hi van afegir, i només la CUP va fer el paper radical que li correspon. I és que el tema no és comparar aquesta darrera declaració amb l’anterior, sinó veure que són complementàries. Hi ha un full de ruta marcat i se segueix tot el procés pas a pas. Sense més pressa del compte, com voldria el PP, perquè això ens podria fer descarrilar, però sense aturar-lo i anar cremant totes les etapes, perquè totes són necessàries. Tothom sap que amb el tarannà tan poc democràtic de Madrid, s’aniran tancant totes les portes, i cadascuna de les opcions legals per a celebrar la consulta serà tombada o vetada pel Govern espanyol, servint-se quan calgui del seu Tribunal Constitucional. Però precisament per això cal cremar aquestes etapes que són les que ens donaran arguments i legitimitat a l’hora de fer el pas definitiu. Davant de la comunitat internacional, aquests antecedents seran decisius a l’hora d’entendre i d’acceptar una possible declaració unilateral d’independència o de la celebració d’una consulta al marge de la legalitat espanyola.

El 25 de gener es va fer la Declaració de Sobirania, que encara que el Constitucional l’anul·lés, anul·laria el tràmit formal però no l’expressió del Parlament de Catalunya. A partir d’ara el Govern d’espanyol (amb el suport de l’oposició) es negarà al diàleg, com es negarà a acceptar transferir la potestat de celebrar un referèndum segons la legislació espanyola, portarà al Constitucional la llei de consultes que s’està elaborant i acabarà donant tota l’argumentació i legitimitat perquè el poble de Catalunya pugui tirar pel dret, en haver esgotat tots els recursos legals.

La trama fosca de la Camacho

El cas dels espies, o dels suposats espies, sembla que ha desaparegut de l’escena periodística, justament ara que es començava a posar en evidència que tota la trama està molt més vinculada a l’entorn de la Camacho que de ningú més.  No és pas casual. Com tampoc ho és que la mateixa Camacho hagués de mentir per justificar que no volia l’escorta dels Mossos i sí la de la policia espanyola.

Ho explicava dies enrere el diari La Razón, gens sospitós de catalanisme. No solament hi ha una relació directa entre el CNI, la policia espanyola i el PP de la Camacho, sinó que va ser el mateix CNI qui va demanar al director de Mètode 3 que “salvés l’Alícia”. Ells sabien que l’Alícia Sánchez Camacho estava al corrent de les gravacions suposadament secretes i es tractava d’evitar que això sortís a la llum pública. I no solament això: segons el diari madrileny el CNI va amenaçar-lo amb un “tanca la boca o te la tancarem”; i efectivament, poc després Francisco Marco va ser detingut. La utilització partidista que fa el Partit Popular dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i també del CNI és senzillament escandalosa.

Ja només faltava que sortís el Ministre de l’Interior, l’inefable Jorge Fernández Díaz amençant de treure nous papers que comprometrien CiU, justament quan havia de donar explicacions pel fals informe policial que va sorgir deliberadament durant la campanya electoral. En lloc de demanar disculpes i comprometre’s a fer complir la llei també als funcionaris dels cossos de seguretat, es va limitar a dir que no sabia res, i que si s’havia descobert que el primer informe era fals, ell ja en tenia altres a punt. Qui millor que ell per dir-ho, quan sap que aquell fals informe policial va ser redactat per encàrrec del Comitè de Campanya del PP.

Una sentència que obliga complir amb la legalitat

El Tribunal europeu ha emès, finalment, amb una celeritat que no té res a veure amb la inoperància i ineficiència de la justícia espanyola, una sentència en què considera abusiva i contrària a les normatives comunitàries l’actual legislació espanyola en matèria de desnonaments. La sentència ha vingut motivada per l’acció del jutge José Maria Fernández Seigo que, segons els mitjans de comunicació, es va adonar que la legislació espanyola vulnerava la normativa europea. Una normativa, val a dir-ho que ja té una pila d’anys en vigor.


Ara, tothom ha fet veure que s’alegrava de la sentència i fins i tot el Govern espanyol s’ha compromès a fer canvis per a adaptar-se a la legalitat europea. Segurament ara ja no tindran excusa per continuar espoliant de la mateixa manera els ciutadans, en benefici de la banca. Però el curiós del tema és que tothom ho presenta com si fos una batalla legal guanyada a ningú, com una mena de regal de la Unió europea, o com si no hi hagués responsables directes de les injustícies que s’han vingut fent fins ara, a base d’incomplir la legislació europea, és a dir la legislació vigent també a l’Estat espanyol. Sembla com si ara els polítics i els jutges descobrissin que la normativa europea és d’obligat compliment a tots els estats membres, com si els jutges quan emetien sentències de desnonament no sabessin que ho feien contravenint aquesta normativa, o com a mínim que s’havien collit a una normativa espanyola que la contravenia. Això ja ha passat en altres casos, en què la normativa europea és negligida a consciència tant per la política com per la Justícia espanyola; de fet, Espanya té el rècord absolut al si de la UE pel que fa a incompliments de la seva legislació.

Si haguessin volgut, fins ara, els jutges ja podien haver emès sentències en base a aquesta normativa europea que ara sembla que ens imposin, com si fins ara no fos d’obligat compliment. És possible que molts ciutadans ho desconeguessin, però és del tot inadmissible que la desconeguessin els jutges. Benvinguda sigui, dons, la sentència del Tribunal europeu que ens recorda d’una banda que tenim una legislació abusiva i que no respecta els drets dels ciutadans, i de l’altra que la normativa europea és d’obligat compliment. Algun jutge hauria de sentir vergonya que hagi de necessitar una sentència per complir amb la normativa vigent, l’europea.

Passarien el control de l’alcoholèmia?

Des de fa un cert temps el Govern espanyol promou lleis i governa més en contra de Catalunya que a favor d’Espanya. Suposo que són conscients que això desperta encara més el sentiment nacionalista i fa que grups i persones que en altres ocasions haurien estat partidaris d’un sistema federal cada vegada vegin que no hi ha altre remei que la secessió, o l’acceptació de la mort com a país. Però també es refien de sectors de Catalunya que, per estar al servei del nacionalisme espanyol, o per odi contra tot el que sigui català, estan disposats a perjudicar en tot el que calgui el propi país, i per tant veuen amb bons ulls els atacs de l’Estat contra la nostra cultura, contra la nostra economia i contra la societat en general.

El cas més emblemàtic és el del corredor del Mediterrani. Qualsevol persona normal, d’aquí, d’Espanya o d’Europa, s’adonaria de seguida que hi ha un corredor natural que enllaça tots els ports del Mediterrani, des d’Andalusia fins a França on pot connectar amb la xarxa europea. Els espanyols saben que aquesta, a més de ser l’opció natural, és la més interessant per al comerç espanyol, per a les exportacions i per al tràfic de mercaderies en general. Però té el gran handicap d’haver de passar per Catalunya; ja s’entén que per ells el País Valencià és una regó espanyola més. Per això, i en contra del parer de tots els especialistes i de les institucions europees, ells sempre s’hi han oposat i han preferit un projecte tan surrealista com és el corredor central, que a part de no unir res, és costosíssim pel fet d’haver de travessar els Pirineus i que després no té continuïtat pel cantó francès, Ho han retardat tant com han pogut, a risc de perdre les ajudes europees, ho han obviat a l’hora d’elaborar els pressupostos i continuen buscant solucions alternatives per a impedir que se’n beneficiï Catalunya. Amb l’entusiasme, està clar, dels nacionalistes espanyols de la Camacho i del Rivera.

Com que finalment s’adonen que fan el ridícul presentant una i altra vegada el projecte del corredor central, han decidit treure’s de la màniga un corredor del Mediterrani que passi pel centre. Quan ho vaig sentir per primer cop, vaig pensar que era una broma; no podia ser que algú, en ple ús de les facultats mentals, proposés una idiotesa semblant. Però sembla ser que no, que no és cap broma. El Govern espanyol planteja un traçat del corredor del Mediterrani que en arribar a València farà una excursió cap a Madrid per tornar cap al Mediterrani passant per Saragossa. Quan el presentin a Europa, és possible que els facin la prova de l’alcoholèmia.

La gangrena de Jiménez Losantos

L’inefable Jiménez Losantos afirmava “Quan un membre està gangrenat, millor extirpar-lo”. I d’alguna manera venia a dir que ja estava fastiguejat de tot el tema sobiranista, i que ell optaria definitivament per la via d’abandonar Catalunya. Doncs, potser tampoc estaria tan mal pensat. Em recorda una novel·leta força dolenta, editada fa uns anys en què es plantejava que els catalans assolien la independència a base de fer-se insuportables, en aquell cas des del punt de vista escatològic.

Està clar que Jiménez Losantos utilitza el terme “gangrenat” entenent que la part que és irrecuperable perquè està podrida és Catalunya. Però ja firmaríem que els espanyols accedissin a la nostra independència encara que fos a base d’insultar-nos, una vegada més; ja no vindria d’una. Nosaltres podem pensar, i de fet pensem, que més aviat és a l’inrevés; però tampoc perdríem massa temps a escatir quina part és l’extirpada i quina el cos sa que es vol salvar. Amb això coincidiríem: ells i nosaltres ens sentiríem alleugerits per haver extirpat el tumor que ens corroïa. Però l’afirmació de Jiménez Losantos, si hi traiem aquesta part insultant tan habitual en ell, és el reconeixement d’un fracàs d’Espanya. L’amputació per gangrena és la darrera solució, quan han fracassat tots els intents de salvar aquell membre. I això és el que ha passat a Espanya. En tots aquests anys han estat incapaços de presentar per a Catalunya un projecte mínimament engrescador; tret del projecte d’anihilar-nos que engresca naturalment els nostres enemics, inclosos els qui viuen i reneguen de Catalunya.

Només cal recordar que a l’inici de la transició els grups independentistes no van arribar a obtenir representació parlamentària, ni a Catalunya ni a Madrid, i la seva presència als ajuntaments era purament testimonial. Aleshores, fins i tot ERC parlava d’una confederació ibèrica. De llavors ençà, els atacs furibunds de les institucions espanyoles i dels partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE) han fet que a poc a poc l’independentisme hagi anat guanyant terreny: uns per convenciment, altres perquè no s’hi veu cap més alternativa, i ara potser també els espanyols perquè ja ens donen per perduts.

Les mentides i falses excuses del PP

Les explicacions que han de donar reiteradament els dirigents del Partit Popular i del Govern espanyol, per a sortir al pas a imputacions i evidències de corrupció generalitzada, són tan inversemblants i mancades de credibilitat que tenen més interès per a il·lustrar programes d’humor que com a titulars d’un noticiari. Encara recordem aquell embarbussament de la Cospedal, que se li va fer un nus a la gola i no li sortien les paraules per dir que no era ben bé el que havia dit en dies anteriors sobre l’acomiadament de Bàrcenas, però tampoc era el contrari sinó un punt entre mig que no va entendre ningú.

I ja es tractava d’això. Suposo que ningú s’imagina un polític a qui li quedés un xic de dignitat com per sortir davant dels mitjans de comunicació per admetre que, a la vista de les evidències perfectament documentades, no podia fer res més demanar perdó per haver enganyat la ciutadania. Com que a la Cospedal no li resta ni aquests mínim de dignitat, va optar per fer un embarbussament de paraules per tal que no s’entengués res. Aquest dia va repetir la mateixa estratègia la Vicepresidenta del Govern espanyol, la Soraya Sáenz de Santamaría, per referir-se a l’allotjament pagat amb fons públics de l’amant del Rei. Amb tota la cara dura del món va sortir davant dels micròfons dient que ni ella ni el Govern no estaven al cas de qui podia allotjar-se a la finca La Angorrilla, que pertany al Patrimoni Nacional, i que està “exclusivament afecte” al Rei. Una terminologia, aquesta, que la Soraya sap perfectament que no vol dir res, però que només serveix per no haver d’admetre que el Govern espanyol accepta que els ciutadans paguem les despeses de la Corona, i també les de la seva amigueta la princesa Corinna de Sayn-Wittgenstein. O no haver d’admetre que dies enrere des del mateix Govern s’havia afirmat que aquesta senyora no tenia cap vinculació ni suposava cap despesa per a l’erari públic. Si la vicepresidenta Soraya no hagués mentit i fos cert que el Govern espanyol no està al corrent dels invitats de la casa Reial que s’allotgen en alguna de les seves dependències, com a mínim caldria demanar dimissions al mateix Govern i als responsables de seguretat. Seria impensable que en aquestes residències públiques hi entressin i  en sortissin persones sense cap mena de control ni de vigilància per a protegir-les.

I ara surt la Camacho amb la seva dèria contra els Mossos, contra tot el que representi catalanitat, mentint una i altra vegada, com un Bárcenas qualsevol, total per justificar una acció estrictament política, que probablement té més l’objectiu de desviar l’atenció dels escàndols majúsculs del PP, que cap altra cosa. El que passa és que quan un membre del Govern i del PP surt a donar explicacions sobre aquests temes, els únics periodistes que valdria la pena que hi assistissin serien els de l’APM i a tot estirar els guionistes de Polònia.

La Camacho amb la seva policia

No ens ha d’estranyar que la dirigent del Partit Popular a Catalunya renunciï a tenir protecció dels Mossos d’Esquadra per preferir tenir-ne de la policia espanyola. Entra dins de la seva lògica d’anar contra tot allò que pugui ser català, ja sigui la llengua, els mitjans de comunicació públics, el model educatiu o la policia. És el mateix procés que va fer el Vidal Quadras, que el va portar a traslladar-se a viure definitivament fora de Catalunya, perquè se li feia insuportable la catalanitat.

Però, la Camacho té un altre argument de pes per a rebutjar els Mossos d’Esquadra i optar per la seva policia, l’espanyola. Ella sap perfectament qui i com es va fer el suposat espionatge de la seva conversa privada que va tenir amb l’ex amant de Jordi Pujol Ferrussola; sap que dins de l’empresa de detectius hi havia com a mínim un membre del cos de policia espanyola; i sap, en general, que aquest cos està sempre disposat a posar-se al costat de la ideologia del seu partit, fins i tot per a infringir la llei; sobretot quan és la llei catalana, és clar. N’hem vist prou casos de ciutadans que han estat ultratjats i maltractats pel sol fet d’adreçar-se en català a un membre d’un dels cossos de seguretat de l’Estat, o per portar una bandera catalana; casos de policies que han actuat en contra de la llei, fins i tot de la llei espanyola, per a defensar la seva ideologia ultra que coincideix amb la del PP.

Per tant, és lògic que l’Alícia confiï plenament amb la policia espanyola en la mesura que sap que és una policia que sempre es posa al servei del seu partit. Tal com va passar en la darrera campanya electoral, no va tenir cap inconvenient per a falsejar, d’acord amb el comitè de campanya del PP a Catalunya, uns suposats informes policials per tal d’alterar el resultat de les eleccions, en contra dels qui defensaven unes idees diferents a les de la Camacho. Es pot pensar que els sobres del tresorer del PP, a més d’arribar als dirigents del partit també n’hi devia haver per a aquesta mena d’accions pròpies de professionals corruptes.

Mesures exemplars, avís per a navegants

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’Estat no s’està de romanços. Ha començat a utilitzar tots els seus recursos per a fer avortar el procés sobiranista de Catalunya, i encara no ha tret els trumfos grossos. Com deia Miquel Sellarès ens hem de fer pagues que “estem en una guerra oberta”. Probablement, als britànics més radicalment unionistes els faria angúnia prendre determinades mesures que poguessin ser qualificades de poc democràtiques. Als espanyols no els en fa cap.

La sanció que es volia imposar al Fiscal General de Catalunya, i que ha provocat la seva renuncia al càrrec, pel fet d’haver deixat anar que trobava normal que els catalans volguessin ser consultats sobre el seu futur, n’és un bon exemple. Era el mateix Ministre Gallardón el qui qualificava la sanció a Rodríguez Sol com a exemplaritzant. I la pregunta és: per a exemplaritzar qui? Fàcil d’entendre. L’Estat, a través del Govern Popular, ha volgut deixar clar que no tolerarà la més mínima connivència amb el sobiranisme. El cas de Rodríguez Sol ha de ser un exemple del que pot passar a qualsevol jutge o magistrat que gosi aplicar criteris racionals, jurídics o democràtics a l’hora de tractar el tema de Catalunya. Hi ha una ofensiva en tota regla de l’Estat contra Catalunya, i totes les institucions espanyoles s’han de posar al servei d’aquesta acció política. Això ho saben prou bé els membres del Tribunal Constitucional que no tenen necessitat d’utilitzar cap argument jurídic si no és per a donar una aparença d’argumentació tècnica a les seves decisions estrictament polítiques i de partit.

Quelcom de semblant ens podem esperar en altres casos. La Delegada del Govern espanyol a Catalunya porta ja un cert temps amb una especial croada contra els ajuntaments catalans pel tema de les banderes o de les mocions sobiranistes. Quan políticament ho cregui oportú carregarà tot el pes de la llei (l’existent o la que crearan expressament per a aquests casos) per posar a ratlla els alcaldes sobiranistes. De fet ja hi ha una amenaça d’establir per llei la possibilitat d’inhabilitar els alcaldes que incompleixin amb el tema de les banderes. Probablement començarien per alcaldes d’Ajuntament petits o mitjans, i si la resposta no els fos excessiva contraproduent per als seus interessos, acabarien fent el ple.

I pot passar el mateix amb el tema de la sobirania Fiscal. Una cosa és que l’Ajuntament de Gallifa es negui a pagar els impostos a l’Estat, en el ben entès que després la Generalitat sí que fa aquest pagament en nom de l’Ajuntament, i una altra és que comencin a practicar la insubmissió fiscal ajuntaments com el de Vic. Hi ha el risc que rebien els alcaldes i els municipis pioners en accions sobiranistes, i que això desmotivi la resta, a no ser que es contraataqués precisament generalitzant-ho arrreu del país. I aquí és on Barcelona hauria d’exercir de capital.

No ens refiem pensant allò de “no seran capaços”, només perquè des de la nostra perspectiva podria semblar un retorn al totalitarisme inconcebible. Ells no en tenen cap d’escrúpol i no els espantarà gens que algú pugui titllar-los d’antidemocràtic. Al capdavall, ells han hagut d’acceptar molt a desgrat seu plantejaments i estructures teòricament democràtiques.

No és Unió, sinó Duran

El programa “Polònia” de TV3 retrata molt millor que molts analistes la figura i el paper de Duran i Lleida. Ell té marcat el seu camí personal per a una personal carrera política, que veu més a Madrid que a Catalunya. Que ho faci com a líder d’un partit democristià, i que aquest partit estigui coaligat amb CDC, és més una qüestió d’atzar i de tacticisme que d’ideologia pròpiament dita. Ell entén, com molts altres polítics val a dir-ho, que el partit no és més que l’eina per a assolir els seus objectius personals.

Recordem que Duran i Lleida ja es va oposar a què en el programa electoral de CiU del 2010 hi figurés el tema del Pacte Fiscal. Després va considerar excessiu plantejar el tema com una prioritat de la legislatura anterior i que es fes un front comú dels partits catalans davant de Madrid. Des de la perspectiva de la seva carrera personal, li era més útil continuar amb el joc de pactes bilaterals; estèrils per al país, però que a ell li servien per adquirir protagonisme personal. Quan es va anunciar la manifestació de l’Onze de setembre ell s’hi va oposar fermament, i no va ser fins que va veure que no es podia aturar que va decidir donar opció als militants d’Unió a anar-hi, però desmarcant-se de l’objectiu real de la convocatòria. Per ell, el Govern d’Artur Mas no havia de fer cas del clam popular i mantenir-se fidel a la política de la puta i la Ramoneta; per tant, tampoc era partidari de la convocatòria anticipada d’eleccions i menys d’incloure en el programa el plantejament netament sobiranista. Durant la campanya ja es va preocupar de crear tensió, discòrdia al si de la Federació, i en definitiva desprestigiar la candidatura d’Artur Mas. A partir de les eleccions, la seva opció era buscar un pacte sociovergent per a estroncar el procés sobiranista; i quan es va adonar que tampoc ho podia impedir ha continuat amb la seva particular croada d’anar creant dubtes i incertesa al procés.

Ja només faltava que digués, com ha fet aquesta setmana, que “CiU perd la centralitat política”. Potser del que no s’adona és que qui ha perdut la centralitat és ell. Hores d’ara, fins i tot les persones del seu partit que semblaven més afins a la seva manera de veure les coses, estant assumint com a propi el procés sobiranista. Perquè la clau de tot plegat no és mirar a veure si el partit o la Federació hi sortirà guanyant electoralment, sinó si realment la majoria del país vol anar cap aquí, com sembla que indiquen els resultats electorals i totes les enquestes. El problema no és Unió, sinó Duran.

El cinisme posat al límit

Que l’Estat posa en marxa tots els seus mecanismes per tal d’evitar que Catalunya pugui exercir el seu dret democràtic a decidir el seu futur és evident. I fins a cert punt comprensible. La causa del nacionalisme espanyol, un nacionalisme excloent, expansionista i que mai renuncia a la violència, és abraçada per tots els estaments: el polític, el judicial, el militar, el policial... El Govern del PP, com semblantment hauria fet el PSOE encara que potser hauria procurat guardar una mica més les formes, mobilitza tots els recursos de l’Estat per combatre Catalunya i al servei de la seva ideologia.

Fins aquí, no podíem esperar altra cosa. Ho ha dit ben clar el Ministre de Justícia Ruíz Gallardon a l’hora de justificar la destitució del Fiscal general de Catalunya pel sol fet d’haver insinuat que seria lògic que els catalans poguessin ser consultats sobre el seu futur: “la sanció a Rodríguez Sol és exemplaritzant”. Es tracta de deixar clar que tothom ha d’estar al servei de la seva causa. Aquí no s’hi valen ni juristes ni professionals de cap mena, o es posen al seu servei o seran sancionats; un avis, exemplaritzant certament, per a qualsevol altre jurista que volgués tenir la temptació d’analitzar o valorar el procés català des d’una perspectiva estrictament professional, democràtica o simplement racional. A això ja hi estan avesats la majoria dels alts tribunals espanyols, i especialment el Constitucional, que només necessiten els arguments jurídics per a justificar i dissimular les decisions polítiques preses, i redactades en forma de sentències. Però Ruíz Gallardon ha volgut anar més enllà i ha tingut el cinisme d’afirmar que “... poden ser convocats a dirimir el conflicte últim que es plantegi, jutges i magistrats saben que s’han d’abstenir de participar en aquest debat”.

No tenen ni la mínima decència de voler semblar honestos. ¿El senyor Gallardon hauria sancionat de forma “exemplaritzant” un magistrat, com molts ja ho ha fet, que s’hagués declarat contrari a la consulta catalana? I això que el ja ex Fiscal General de Catalunya només va dir que no veia malament que es pogués consultar els catalans, però sense pronunciar-se mai a favor del dret a la secessió de Catalunya, perquè ell hi és absolutament contrari. Tothom sap que l’Estat mai sancionarà els magistrats que prenguin partit, sempre que sigui a favor del seu partit, com tampoc sanciona els militars que llancen amenaces de recórrer a la violència. Ells, a diferència de nosaltres i fins i tot a diferència dels abertzales bascos, mai han renunciat ni a la violència ni a la corrupció de les estructures de l’Estat per posar-les al servei de la seva ideologia.

Europa, posada en qüestió

Queden molt lluny aquelles temps en què crèiem a ulls clucs el que ens deia el poeta de Santa Coloma sobre aquell “nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!. Els catalans sempre hem estat uns abanderats d’Europa, una Europa que no sempre ens correspon, que no sempre respon als nostres interessos; i malgrat tot continuem considerant-nos europeistes. Però, tot d’una, això pot canviar.

La Unió europea no és una unió de pobles ni de ciutadans, sinó d’Estats. Avui per avui, i no sembla que hi hagi cap intenció de canviar-ho, Europa no té unes estructures pròpiament democràtiques: els ciutadans elegim un Parlament, però aquest no té competències reals per a legislar, perquè el qui de veritat regeix els destins de la UE no és ni aquest Parlament ni la Comissió europea, sinó el Consell de la Unió europea format pels representants dels Estats. No existeixen, doncs, els drets de ciutadania, sinó els drets dels Estats. Probablement, les nacions sense estat no són prou solidàries entre elles i cadascuna intenta sobreviure pel seu compte, però els Estats com a estructures de poder sí que en són de solidaris entre ells. D’aquí les enormes dificultats a vèncer per a què es reconegui als catalans el dret a existir com a poble i amb un Estat propi. Temps enrere, ens hauria espantat l’amenaça de quedar-nos, ni que sigui temporalment, fora d’Europa. Però això que abans hagués pogut ser un problema important, en aquests moment podria ser una de les solucions, en el moment de fer el pas cap a la independència.

L’argument del desastre que se sobrevindria si amb la independència quedéssim fora de les institucions europees, ara mateix s’aguantaria ben poc. No només perquè probablement a Europa tampoc li interessaria perdre un territori amb el potencial econòmic de Catalunya, sinó perquè també momentàniament ens deslliuraria de les injustes imposicions de la UE que ens aboquen a l’empobriment i a l’aprofundiment de la crisi. No és pas per atzar que al Regne Unit també s’estan plantejant, tot i que ells no són a la zona euro, sortir de la Unió europea, i també a Itàlia hi ha un moviment per a plantejar com a mínim una consulta sobre la conveniència de romandre o no a aquesta Europa.  

El cava com a exemple

No és la primera ni serà la darrera vegada. Els nacionalistes espanyols, quan se senten agredits per la sola existència de persones i pobles que no comparteixen el seu ideal d’Espanya, recorren a tota mena de guerra bruta, de xantatge i de violència. I una d’aquestes reaccions tan poc democràtiques acostuma a ser la del boicot als productes catalans. Un boicot que, com que ells ja deuen ser conscients que és impossible fer-lo de forma generalitzada, concentren en un àmbit tan concret o simbòlic com és el cava. I ara sembla que hi tornen.

Ben mirat, és força ridícul que sintetitzin tot el que representa una agressió a Catalunya amb un boicot a un sector de l’economia tan específic i que, malgrat la seva importància , no deixa de ser un tema menor en el conjunt de l’economia catalana. Suposo que hi deuen veure l’aspecte simbòlic del cava relacionat amb les celebracions i els brindis. Com en tots els productes, és possible que algú, en algun moment faci una opció ideològica, però és evident que la immensa majoria acaben decidint consumir en funció del preu i de la qualitat del producte. I la proposta dels nacionalistes espanyols de fer boicot al cava, implica animar la gent perquè begui algun dels caves que es fabriquen a Espanya o passar-se directament al cava francès. Per a la majoria, que no poden pagar habitualment un cava francès, vol dir haver de conformar-se amb sub productes que no tenen res a veure amb el cava català; a més de ser nacionalistes radicals han de tenir mal gust per seguir el boicot. Evidentment, aquest boicot sí que el podran fer els dirigents del Partit Popular amb la mar de sobres Bàrcenas que tenen acumulats, i que els pot permetre beure xampany francès. No deuen tenir en compte, però, que alguns o força dels dirigents i propietaris de les grans marques de cava de casa nostra són militants o simpatitzants del mateix PP. Ja m’imagino l’Alícia dient als Freixenet i Raventós que per a aturar el procés sobiranista han de fer-se ells mateixos boicot als seus productes.

Però, està clar. Això dels boicots tampoc acaba de funcionar mai del tot. Segons les dades que la premsa de Madrid airejava amb satisfacció, la venda de cava a Espanya ha caigut un 6%. Una xifra dolenta evidentment per als cavistes, però no pas exagerada i que tampoc es pot atribuir del tot al boicot, ja que és el consum en general el que ha caigut per culpa de la crisi i de les polítiques del Govern espanyol. Més amb lletra petita, però, havien de reconèixer que, malgrat tot, les vendes del cava s’havien incrementat gràcies a les exportacions. Aquest és el viratge que han d’anar fent tots els sectors productius de Catalunya: Espanya ha de ser un mercat més dins de les polítiques d’internacionalització de les nostres empreses. 

Espanya, al més pur estil mafiós

Hi ha una diferència substancial entre el carterista o petit delinqüent i els grans grups mafiosos o delinqüents a gran escala. Mentre els primers prenen el seu petit botí i fugen o s’amaguen esperant haver estat prou llestos com per a no ser enxampats, els segons actuen a cara descoberta sense escrúpols ni miraments, segurs de la seva impunitat perquè la seva xarxa mafiosa s’estén també als poders públics, a la policia i a l’administració de la Justícia. És el més pur estil Berlusconi, que té en el Partit Popular un alumne avantatjat.

Actuen com veiem a vegades en les pel·lícules en què el “capo” s’adreça al bon policia coneixedor de les seves activitats delictives, i li diu: “això ho hauràs de demostrar”. I el mafiós ja compta que l’aparell judicial que té minat per la seva organització posarà tota mena de traves a la investigació, retardarà el procés perquè el delicte prescrigui, anul·larà proves concloents o simplement emetrà veredictes inexplicables. Això permet al delinqüent, tant al de pel·lícula, al mafiós italià o a l’espanyol, declarar amb tota la cara dura, per exemple, que no sap si el cotxe esportiu que hi havia al garatge de casa seva era del seu home o era seu, si l’havien comprat o els l’havien regalat, i per què tanta generositat; o els permet dir que no saben si tenen comptes, accions o béns a l’exterior, que ho haurien de consultar amb el seu assessor fiscal; o que no recorden si van acomiadar o no un Bàrcenas qualsevol, i fan cara d’astorats  quan els diuen que un any després encara tenia despatx a la seva seu del carrer de Gènova. Però el més greu d’aquesta màfia a gran escala és que tenen minats tots els poders de l’Estat i els utilitzen per als seus fins polítics, és a dir per als seus fins lucratius.

Des de fa temps, el Govern espanyol legisla més per anar contra Catalunya que per a afavorir els interessos d’Espanya; és capaç d’inventar-se qualsevol norma prevaricadora per a afavorir els seus interessos polítics, convençuts que els seus jutges sempre li donaran la raó. Una bona mostra ha estat la darrera i indigna acció de la Fiscalia General de l’Estat d’expedientar el Fiscal General de Catalunya per haver tingut la gosadia de fer ús de la llibertat d’expressió i afirmar que trobava normal que els catalans volguessin ser consultats sobre quin podria ser el seu futur. Aquest és un Estat putrefacte, amb prou instruments per a sancionar el que calgui si és de l’interès del grup mafiós que el domina. I no s’aturaran per la fotesa de respectar ni els principis democràtics, ni la justícia ni els drets més elementals. Ells fan la llei, ells la interpreten i ells la sancionen.

Menysperables com a persones

El que caracteritza els mentiders compulsius és que ells mateixos acaben creient-se les pròpies mentides. Fabriquen les seves fabulacions a partir de les quals basteixen tot el seu argumentari. I està clar, ho fan amb tal convenciment que perden el sentit del ridícul i, per suposat, no senten el més mínim remordiment ni mal de consciència. Senzillament no en tenen. Qualsevol persona normal, quan és enxampada en una mentida flagrant es torna vermell de vergonya, si pot demana disculpes, i accepta la seva responsabilitat per haver intentar valer-se de l’engany. El mentider compulsiu, no; pot continuar negant les evidències i fins i tot fer-se l’ofès quan la gent no se’l creu.

Recordem el Rajoy i sobretot la Cospedal (és fàcil repassar els mitjans de comunicació) asseverant amb rotunditat que el tal senyor Bàrcenas feia temps que ja s’havia desvinculat del PP. És més, ells mateixos deien que l’havien fet fora com a tresorer del partit quan van adonar-se d’irregularitats, i alhora, amb la mateixa contundència negaven que sabessin res de pràctiques irregulars al sí del partit. La Cospedal fins i tot havia posat data al seu acomiadament. Després s’ha vist que tot havia estat una solemne mentida: el senyor Bàrcenas va cobrar del PP fins aquest mes de gener. No solament no havia deixat el partit, sinó que tenia despatx al carrer de Gènova. I com que entre barruts va la història, ara el Bárcenas ha denunciat el partit per acomiadament improcedent, i més darrerament per haver-li robat dos ordinadors que tenia al seu despatx, a la seu madrilenya del PP. Però és igual, ells surten una i altra vegada, sense el més mínim rubor ni vergonya afirmant, desmentint o contradient-se contínuament. Ho hem vist també amb la Sánchez Camacho, en totes les seves contradiccions per l’afer del suposat espionatge que vindria del seu propi entorn, amb l’única pega, en tot cas, que algú l’hauria filtrat inoportunament. 

És evident que hi ha polítics més de dretes i més d’esquerres, i segons la ideologia de cadascú pot tenir més o menys simpaties per uns o per altres. Hi ha polítics més nacionalistes espanyols i polítics més nacionalistes catalans, i també cadascú es pot sentir més identificat amb uns i agredit pels altres. Però és que en el cas dels dirigents del PP, ja no es tracta de si són més o menys de dretes o de si són més o menys nacionalistes espanyols, és que com a persones són senzillament menyspreables, sense paraula ni dignitat.

Catalunya o Espanya. Toca decidir

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els socialistes catalans semblen cavalls desbocats que no van enlloc. Pere Navarro, amb la seva providencial imperícia ja va començar a fer esbandida abans d’iniciar-se el procés sobiranista de Catalunya, a provocar desercions i retirades de persones rellevants del partit, i a incentivar l’aparició de corrents crítics cap a la seva gestió. Tal és el desgavell de l’actual direcció dels socialistes catalans que, havent sortit ells com a alternativa més espanyolista enfront de socialistes de tarannà més catalanista com Ángel Ros, Montserrat Tura o Joan Ignasi Elena, resulta que han provocat l’enfrontament més dur amb els seus teòrics aliats del PSOE.

La mateixa Carme Chacón havia donat suport a la candidatura de Pere Navarro per tal d’evitar una deriva excessivament catalanista del PSC. I ara es troba enmig de dos focs, sancionada pel PSOE per no haver votat a Madrid una moció a favor del diàleg per a fer possible la consulta, i sancionada pel PSC (encara que de moment només ha estat una amonestació verbal) per no haver seguit la consigna dels socialistes catalans de votar-la. No crec que ni al PSOE ni al PSC els interessi acabar trencat la seva relació, perquè electoralment hi perdrien tots dos; de manera que la recomposició del pacte establert entre ambdues formacions el que pot provocar és deixar en clar fora de joc la Carme Chacón.

Sembla molt difícil que l’escassa capacitat de lideratge de Pere Navarro permeti augurar una recuperació del Partit dels Socialistes de Catalunya a curt termini. Però, en tot cas, entenc que tampoc es pot atribuir tota aquesta debacle només a la ineptitud dels seus líders. En realitat, el que està passant al PSC és el que ja està passant al conjunt del país. Fins ara anàvem trampejant en un mar d’ambigüitats on, fins i tot els qui es definien amb més claredat, no representaven cap ruptura perquè tampoc es veia la perspectiva imminent d’un procés sobiranista. Ara, tot el país s’haurà d’anar definint i decantar-se per un o altre bàndol: o paguem els impostos a Madrid o els paguem a Catalunya.

I aquesta ruptura fa que alguns partits es trobin, ja d’entrada, integrament el bàndol del nacionalisme espanyol o al bàndol del nacionalisme català. Però d’altres, poden tenir un peu a cada banda i l’esquetxa que se’ls està obrint entre cames no els permetrà quedar-se en la indefinició sinó volen ser engolits per l’abisme. I entenc que és això el que li passa al PSC. Hi ha moments que fa l’opció d’Espanya, però se’n dol i després rectifica amb un gest que indicaria el contrari. Però això també li pot passar a Iniciativa, encara que en menor mesura perquè tenen més assumit el principi democràtic de respectar la voluntat popular; i i pot passar, o ja li està passant, a CiU amb un Duran i Lleida que torpedina el procés a Catalunya, però tampoc gosa passar-se a l’enemic. Allà li pagarien bé, i la temptació deu ser forta.

Fem-nos pagues que a mesura que avanci el procés s’aniran radicalitzant les posicions, i la gent s’haurà de definir per Catalunya o per Espanya.

Celeritat i eficàcia selectiva dels tribunals

Ara que està tan d’actualitat parlar de corrupció política, valdria la pena diferenciar el que són irregularitats puntuals, encara que siguin per a beneficiar el partit, un amic o a ell mateix, del que són trames mafioses perfectament organitzades per a delinquir de forma permanent i a gran escala. Qui més qui menys tots els partits han tingut casos puntuals de càrrecs públics que han aprofitat la seva situació per a enriquir-se o per a afavorir els seus. En la majoria dels casos, fins i tot, els dirigents dels respectius partits han procurar encobrir o beneficiar-se d’aquestes pràctiques corruptes, encara que quan s’han fet evidents i públiques se n’han desmarcar.

Però, molt més preocupant que aquests casos puntuals de corrupció que cal depurar, naturalment, és que hi hagi un grup que tingui muntada tota una estructura perfectament planificada per a saquejar les arques públiques. I en aquest sentit és evident que el cas Gürtel sobrepassa tots els límits imaginables i adquireix una dimensió tal que al seu costat, les operacions Pretòria o Mercuri són simple menudalla. El PP popular, a través del seu tresorer, tenia muntada una extensa i complicadíssima xarxa d’empreses que feien serveis a les administracions governades per ells, amb la finalitat d’obtenir a part del finançament il·legal del partit, sucosos beneficis personals. Una xarxa estesa a bona part del territori espanyol, encara que preferentment a Madrid, País Valencià i les Illes; una munió d’ajuntaments, diputacions i Govern autonòmics estaven minats per aquesta xarxa mafiosa que no s’entretenia a cobrar comissions d’un 3%, sinó que podia doblar o triplicar el cost d’una obra o servei, per tal que després es poguessin repartir els diners entre els dirigents del partit. Un cop descoberta la trama, han anat apareixen noves branques i nous sumaris per a delictes derivats del primer, cosa que pot haver allargat i complicat tot el procés judicial.

A diferència d’altres països on situacions com aquestes s’han pogut resoldre amb una certa celeritat, aquí la Justícia segueix un ritme interessadament lent. Des del 2009 nou ençà no s’ha tancat cap instrucció i per tant tampoc s’ha celebrat cap judici. Un dels principals “capos”, en tant que tresorer del PP, ha pogut campar amb total llibertat i de fet ha estat en nòmina del partit fins aquest més de febrer, tot i que els seus dirigents mentissin una vegada més afirmant que feia temps que l’havien acomiadat. L’única persona jutjada i condemnada en tota la trama Gürtel ha estat precisament el Jutge Baltasar Garzon, que va tenir la gosadia de tocar els interessos del PP. És pura casualitat? Suposo que no s’ho creu ningú.

A Espanya no hi valen les raons

Els catalans, normalment, quan parlem de les relacions amb Espanya tenim una rara obsessió per trobar arguments que justifiquin la nostra posició i sobre que puguin arribar a convèncer els nostres enemics. I dic rara obsessió no pas perquè sigui cap raresa la recerca de raons ni crec que es pugui qualificar d’obsessió qualsevol afany de racionalitat. La rara obsessió ve per la inútil pretensió de convèncer Espanya i els seus polítics.

Ells poden afirmar amb tota contundència, referint-se a ETA, que sense violència es pot parlar de tot; però tan bon punt cessa la violència, ja s’han oblidat de la seva paraula i es torna a no poder parlar de res que no els interessi. Acusen amb virulència el procés català perquè, segons ells, la Generalitat pren decisions unilaterals, quan de moment no ha pres cap decisió, i esgrimeixen que ells estan oberts a parlar; però tot seguit voten en contra d’una moció que no deia altra cosa que propiciar el diàleg entre Catalunya i Espanya. I a més sancionen els seus diputats que sí que han apostat pel diàleg. El ministre Wert, amb la seva malaltissa obsessió per espanyolitzar els alumnes catalans emulant aquella escola franquista de la Formación del Espítiru Nacional, addueix que cal una nova llei uniformitzadora perquè, segons ell, la Justícia havia dictat sentència sobre la generalització del castellà com a llengua vehicular; i quan el Tribunal Suprem li diu que no, que només es reconeix el dret individual d’uns nens a rebre atencions en castellà, en la mesura i forma que determini la Generalitat i sense tocar el principi d’immersió lingüística, aleshores ell continua mentint i dient el que no diu la sentència i refermant-se en el seu objectiu d’atacar l’ensenyament i la convivència a Catalunya.

És inútil anar a Espanya amb arguments, amb formalismes i amb principis jurídics. Ells se’ls passen absolutament tots pel forro, llevat que en algun cas coincideixin amb els seus objectius polítics. Per això, quan algú innocentment intenta demostrar-los l’eficàcia i els beneficis que ha portat el model educatiu català, obté exactament l’efecte contrari. Perquè ells l’ataquen precisament perquè saben que funciona, perquè constaten que és un model integrador i que no crea conflictes ni discriminacions. Les nostres raons per defensar-lo són exactament la seves raons per atacar-lo.

Itàlia: Dos pallassos i un titella

Quan hi ha situacions de crisi generalitzada, crisi econòmica, crisi política i crisi moral, hi ha el risc que apareguin personatges extravagants i populistes que s’aprofitin de la situació. Per això, els polítics professionals s’afanyen a defensar l’honorabilitat de la seva tasca, i a argumentar que no tots són iguals i que tota societat necessita de la política. I és ben cert. Però, aquests mateixos polítics haurien d’admetre que en el seu conjunt estan fent tots els mèrits perquè la gent els engegui a pastar fang. I Itàlia n’ha estat un bon exemple.

Els resultats electorals es poden intuir, però sempre tenen el seu marge de sorpresa. I en el cas d’Itàlia, conscient que és fàcil dir-ho a pilota passada, han estat d’allò més lògics i coherents amb la realitat que ha viscut el país els darrers anys, malgrat l’aparent sorpresa per la força que ha aconseguit el moviment 5 Estrelles amb el pallasso Beppe Grillo al capdavant. L’estafa monumental en què s’ha convertit la crisi i la seva gestió per part dels grans poders econòmics que dirigeixen la política de la UE ha estat la clau per entendre aquests resultats. Seguint les passes de Grècia, de Portugal, i d’Espanya, a Itàlia també els han imposat les suïcides mesures d’ajust que han ensorrat, a consciència, encara més el país, amb l’agreujant que allà els van imposar un titella vestit de tecnòcrata perquè seguís fil per randa les directrius marcades per aquests poders econòmics, en benefici seu i en perjudici del conjunt de la població. I els italians se n’han recordat, i han preferit votar qualsevol cosa abans que la demencial política avalada per la UE de la mà de Mario Monti. Bàsicament, la gent ha optat per fer boicot a la política.

Ja sé que no és bo que es doni pas a aquesta gent, tipus Berlusconi per una banda i tipus Beppe Grillo de l’altra, perquè és evident que aquests tampoc podran arreglar res. Però és que ja comença a ser hora que algú els digui que ja n’hi ha prou d’aquesta història. I si cap polític seriós gosa plantar cara a aquestes màfies tan ben aposentades a les cúpules dels grups inversors i dels grans bancs, és lògic que la ciutadania deserti de la política oficial i es decanti per les pallassades. I per riure, millor un pallasso professional que un titella.  

S’atrapa abans un mentider que un coix

Diuen que per a descobrir un delinqüent hi ha diferents possibilitats: una primera i elemental és la d’enxampar-lo in fraganti; una segona pot ser anar seguint les pistes i les proves que ens porten a la seva identificació; més fràgil i aplicable només en alguns casos és el mètode de l’exclusió, a través del qual s’arriba a la conclusió que no pot ser ningú més; i finalment, hi ha el recurs de veure qui ha tret profit del delicte. En política, hi pot haver encara una altra possibilitat que seria la de constatar com reaccionen l’entorn i els mitjans afins.

Quan va aparèixer el tema de la gravació de la conversa privada de la senyora Camacho amb l’ex xicota de Jordi Pujol Ferrussola, aquesta va posar el crit al cel i tots els mitjans afins es van escandalitzar, presentant-ho com el summum de la corrupció de la política catalana. De fet, tot plegat formava part d’una mateixa estratègia, endegada fa temps, però incrementada a rel del procés sobiranista amb la intenció de torpedinar-lo. Ja llavors, als despatxos del PP, es va fabricar la falsa notícia dels comptes corrents a Suïssa (aleshores el Mundo ja sabia que el qui de veritat n’hi tenia era el tresorer del PP), i naturalment el diari de Pedro J els va servir d’altaveu. Ells ja compten que el jutge anirà retardant la querella presentada per difamació, i que quan surti la sentència tant se val el que digui perquè ja hauran aconseguit el seu objectiu. Després han apressat la instrucció d’altres casos, alguns dels quals suposo que tenen prou base legal com per a imputar alguns representants polítics, i ara els venia com anell al dit coronar-ho amb una trama d’espionatge.

Qui va encarregar la gravació de la conversa al restaurant la Camarga, probablement no se sabrà mai del cert, perquè la gent pot ser corrupte però no té per què ser forçosament tan imbècil com per fer l’encàrrec per escrit. Però és evident que aquest tema, tan bon punt s’ha començat a girar cap al mateix Partit Popular, i cap a l’entorn de l’ASC com se la coneixia a Mètode 3, els grans mitjans de comunicació espanyols han començat a passar pàgina, i el fiscal ja ha dit que només s’interessarà pel fet puntual de la gravació i que no l’interessa res més... no fos cas que al darrera aparegués el CNI.