Entre riure’s o capitalitzar el Dret a decidir

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.

A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.

Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.

Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.

Premi a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia

El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.

Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.

A propòsit de la segona Crida Nacional a ERC

Si ara ha aparegut una segona Crina Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

La segona Crida Nacional a ERC

S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Crítiques al discurs d’Artur Mas

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.

La Casa gran del catalanisme

El discurs anunciat d’Artur Mas sota el lema de La casa Gran del catalanisme crec que s’ha quedat a mig camí. Ja sé que els polítics, avesats a la perversió com a sistema, faran el mateix que fan quan hi ha debats de política general o de qualsevol altra mena al Parlament: els del partit (en aquest cas CiU) en cantaran les excel·lències, mentre que la resta de partits diran que no aporta res de nou. I no és cert. Ni és cert que s’hagin posat les bases per a refundar el catalanisme, ni és cert que hagi estat un discurs més del líder convergent.

El discurs està basat en quatre grans eixos: La nació plena, el país capdavanter, la Catalunya global i el dret a decidir dels catalans. Per més que hagi estat un discurs prou extens, és cert que en molts casos s’ha quedat en vaguetats; com tots els discursos, tanmateix. Però ha apuntat, això sí, en la mateixa direcció que apunta sovint Esquerra en el sentit de construir un catalanisme que toqui els problemes de la gent, sobiranisme pràctic en diuen els dirigents d’ERC.

És cert que no ha parlat mai d’independència, i quan ha parlat del dret a decidir ho ha matisat d'una manera incomprensible dient que hauríem de decidir sobre aquells temes que ens uneixen, i no sobre aquells que ens separen (és el que acostuma a dir el PSOE del País Basc: si no hi ha consens, ho deixem tal com està, encara que sigui la voluntat de la minoria) Però és cert, també, que ha fet un salt qualitatiu en relació al discurs convergent tradicional.

Li ha faltat concretar, com també li falta sempre a ERC, com ho farem el dia que Madrid ens digui (ens ho diu cada dia) que no tenim dret a decidir. I per tant, ni ens autoritzaran la celebració d’una consulta popular, encara que només sigui per dir si acceptem o no un estatut retallat, com no acceptaran que el Parlament faci una llei sobre consultes populars. Aleshores, què passa?. Ningú aclareix el com i el quan el poble de Catalunya, a través dels seus legítims representants farà el pas d’actuar en base a una legitimitat democràtica, encara que sigui anant en contra d’una legalitat espanyola.

El discurs, per mi, té molts punts amb els quals no estaria d’acord, en té d’altres d’excessivament ambigus, poc convincents, però també conté elements interessants. Des de la perspectiva independentista, o simplement des de la perspectiva d’ERC, és evident que no és el discurs que hauríem fet nosaltres.

No sé quina serà la reacció dels dirigents d’ERC, però crec sincerament que farien un flac favor al catalanisme, i al país, si es limiten a menystenir-lo. Seria una actitud irresponsable, perquè si algú creu que hi ha alguna possibilitat d’exercir algun dia el dret a decidir, fent una consulta popular, per exemple, aquesta possibilitat només existeix si es té en compte que haurem de tenir, també, a CiU com a aliat.

Ara, la reacció més pueril, i la més fàcil, és la de ridiculitzar la proposta d’Artur Mas, i continuar creient que és més seriós plantejar avançar en solitari cap a la independència.

Feina feta: línia ferrocarril Lleida-Girona

Tinc a les mans un fulletó del PSC, bilingüe, que va utilitzar com a element de campanya per explicar el treball realitzat pel Govern tripartit. El títol del fulletó és “feina feta”, que tradueix al castellà amb un “realidades”, i encara que no porta data ha de ser de principis del 2006 ja que hi diu que el Parlament ja ha aprovat la proposta d’Estatut i que s’ha iniciat la seva tramitació al Congrés dels Diutats. Com en tot element de propaganda hi ha informacions interessades, des dades que no corresponen pròpiament a l’obra de govern, com la creació de llocs de treball, a la inauguració d’obres iniciades durant el període anterior, o plans de futur dels quals no hi ha més realitat que la d’un foli escrit.

Així, en parlar de vivenda diu: “Pla per construir 42.000 habitatges i rehabilitar-ne 40.0000 més en quatre anys”, i sobre les escoles bressol: 30.000 noves places d’aquí al 2008”. En canvi en parlar d’infrastructures ja és molt més precís, i diu: “7.345 milions en carreteres i autovies” Se suposa que són els diners perfectament quantificats que hi ha invertit el Govern de la Generalitat. Però tot seguit deixa anar una frase que pot sonar a sarcasme, cinisme, broma, mofa, befa, el que vulgueu menys rigor, serietat o honestedat: “Ferrocarril entre Lleida i Girona”, sense més explicació. S’ha de tenir barra incloure en un full que porta per títol “feina feta” una obra d’aquesta envergadura de la qual no n’hi ha feta ni el traç amb retolador sobre el mapa.

Però bé, és amb aquesta gent amb qui ens juguem els quartos. Potser a l’hora de defensar el país no són els primers, però a l’hora d’enredar-lo no es queden pas enrere.

Esvalotadors professionals?

La història dels esvalotadors que sistemàticament rebenten tota mena de manifestació ja comença a fastiguejar. I algú hi hauria de posar mà. Amb les dades a la mà em sembla que hi ha prou evidències que l’extrema dreta gaudeix d’una especial permissivitat tant a nivell de cossos policials i a nivell judicial, probablement per les afinitats ideològiques de molts dels seus membres, com a nivell polític, per afinitats ideològiques al País Valencià per exemple o per por en d’altres casos. Als partits d’extrema dreta ningú els aplica la llei, ni per apologia a la violència, ni per no condemnar determinada violència ni per exaltació del feixisme...

Aleshores, sembla raonable que hi hagi manifestacions de protesta en contra d’aquests grups i dels poders o institucions que els donen suport. Però està clar, la imatge que va donar una manifestació com la de Barcelona, aquest cap de setmana, és que els violents són els grups antifeixistes. O com a mínim, que tant els uns com els altres, tant els feixistes com els antifeixistes, són violents, són el mateix encara que enfrontats entre ells. Desconec, en aquest cas, si és que ja la convocatòria estava feta per gent que de feixista en té ben poc i que només pretenien sortir a provocar aldarulls o si, com m’inclinaria a pensar, se’ls van colar aquesta mena esvalotadors professionals, precisament amb l’objectiu de desacreditar la protesta antifeixista.

En tot cas, és evident que la partida la van guanyar els grups feixistes. Perquè van saber presentar el moviment antifeixista com a violents i gens seriós, ja sigui per la maliciositat de la convocatòria ja sigui per no saber controlar els esvalotadors professionals que se’ls van infiltrar.

Joaquim Nadal, de Govern a Govern

Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.

El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.

Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.

Nova Entesa Catalana de Progrés al Senat

Sembla que ja hi ha acord per a reeditar la coalició electoral per a les eleccions generals del més de març, pel que fa al Senat. PSC, ERC i ICV-EUiA hi concorreran plegats probablement amb el mateix nom. És curiosa, d’entrada, l’explicació que s’ha donat: la coalició serà la veu del Govern al Senat.

Justament, un dels problemes que té ERC, i que va motivar les crítiques més dures a la direcció del partit en la darrera Conferència Nacional, és la supeditació en què es troba en un govern on li és molt difícil marcar un perfil propi. És possible que hi hagi un problema de comunicació, ja que al capdavall el que passa a la Cambra Alta té ben poca repercussió mediàtica, però la sensació és que de ben poca cosa ha servit aquesta coalició en la present legislatura. Els diputats i senadors socialistes han votat sempre a favor del Govern espanyol, fins i tot quan es tractava de temes que a Catalunya els havien consensuat amb la resta de membres del tripartit; les posicions d’Esquerra o s’han hagut de defensar en solitari o no s’han ni arribat a plantejar; i quan ha convingut als socialistes han trencat els acords buscant suport parlamentari amb CiU o fins i tot amb el PP.

Sincerament, no crec que ens hagi servit de res, per als objectius ideològics d’Esquerra, formar part d’aquesta Entesa. D’acord amb la llei electoral, si cada partit es presentés pel seu compte al Senat és molt probable que CiU tragués els mateixos senadors amb possibilitat de guanyar-ne algun, mentre que els d’ERC i sobretot d’IC podrien anar a parar als socialistes. És aquest el punt de vista que ha utilitzat la direcció per a valorar positivament la coalició? Els qui probablement ho han ben mesurat són els socialistes. No els ve d’aquí obtenir una acta de menys (llegiu un sou de menys), si amb això s’asseguren que la seva oposició, és a dir els altres grups de la coalició, queda supeditada i callada.

En aquest cas, com ja va passar amb la decisió de formar un nou Govern tripartit, tampoc s’han consultat les bases; no fos cas que opinessin diferent. Com a mínim, els militants ens mereixem una explicació una mica més seriosa i convincent.

La Justícia contra la llibertat d’expressió

Els jutges de l’Audiència Nacional han condemnat a 6.000 euros de multa els autors de la famosa portada d’”El Jueves” en què es caricaturitzava els prínceps espanyols intentant d’aprofitar l’ajut econòmic que oferia Zapatero per a cada nou fill. El tema té unes conseqüències relativament irrellevants per als editors de la revista satírica, perquè probablement la publicitat que els ha donat el cas, i l’increment puntual de les vendes que es pot consolidar en nous lectors, els doni encara un saldo favorable. El fet, però està en què la Justícia, amb la llei a la mà, ha trobat arguments per a coartar la llibertat d’expressió.

De ben segur que la sentència hauria estat tota una altra si els encausats haguessin estat, posem pel cas, sectors de l’extrema dreta (que també qüestiona aquesta monarquia), i per suposat molt més encara si la pretesa injúria s’hagués fet en la figura del President del Govern o qualsevol altra personalitat. És la mateixa diferenciació que la Justícia fa entre cremar una bandera catalana o cremar-ne una d’espanyola, entre la violència dels grups ultres i la violència (o simplement la no condemna de la violència etarra) dels abertzales, entre la discriminació per raó de llengua quan es tracta del català i la mateixa discriminació quan es tracta del castellà.

Si els jutges, d’ideologia molt concreta, troben justificació en les lleis per a coartar la llibertat d’expressió (a part d’”El Jueves” hi ha els casos de premsa basca també censurada), no s’hi val a dir que no hi ha altra cosa a fer que acatar la sentència. La responsabilitat dels demòcrates és crear un marc jurídic on no siguin possibles aquestes vulneracions d’un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió.

Apagada contra el canvi climàtic

Avui, de les 8 a les 8 i cinc del vespre hi ha convocada una apagada elèctrica contra el canvi climàtic, com la que ja hi va haver el febrer passat. Es tracta, naturalment, d’un gest simbòlic al qual a casa nostra s’han adherit des d’entitats ecologistes als sindicats, plataformes ciutadanes i fins i tot la Generalitat. Està clar que pot semblar una broma una apagada de cinc minuts, ara, a casa nostra, quan ja hem esdevingut experts en això de les apagades, tant si és perquè han saltat els obsolets transformadors de la xarxa elèctrica, perquè s’han d’interrompre els serveis ferroviaris o senzillament perquè s’han fos el ploms a molts dels nostres polítics.

No ens enganyem. Els governants, els mateixos que no prenen les grans decisions que caldria prendre per a afrontar seriosament el tema, acostumen a promoure campanyes absurdes de sensibilització popular eludint així les seves responsabilitats. Sovint pretenen fer-nos creure que la clau està en tancar l’aixeta quan ens rentem les dents, en no deixar en stand by el televisor (per allò de la llumeta pilot) o separar les piles de la resta de la brossa. Les despeses que generen aquesta mena de campanyes institucionals segurament que superen amb escreix el consum suplementari, excessiu diuen, que es deriven d’aquestes conductes més quotidianes dels ciutadans.

I mentrestant, les grans decisions governaments, les que de veritat podrien frenar el canvi climàtic, queden a la recambra no fos cas que interferíssim en els interessos de les grans empreses en uns moments en què es produeixen beneficis rècord. Les grans diferències entre les polítiques de dretes i d’esquerres, en general, a casa nostra i arreu d’Europa, no rauen en aquestes grans decisions sinó en la forma com cadascú eludeix les seves responsabilitats. La dreta apel·lant els principis més liberals, i l’esquerra fent el mateix però secundant accions simbòliques com les de l’apagada d’avui.

Premi Joan Amades de cultura popular

S'han fet públics, ja, els guanyadors dels diferents premis Ciutat de Tarrragona, que oficialment seran atorgats en un sopar literari a celebrar aquest dissabte, 17 de novembre.

Jo havia presentat al 7è Premi de Cultura Popular Joan Amades un treball que portava per títol El Nadal,del mite a la tradició , i que el jurat format per Manuel Delgado, Jan Grau, Carles Marquès, Joan Soler Amigó, Albert Rumbo i Griselda Karsunke ha valorat com a mereixedor del premi.

http://www.tinet.org/portal/sheet-show.do?id=15010

Olga, la meva segona novel·la

Sinopsi de la novel·la

Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.

Fitxa:
Títol de la novel·la: OLGA
Autor: Josep Romeu
Editorial Emboscall - Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo, entre altres llocs, a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

http://www.llibreriacatalonia.com/web/llibre1.php?Llibre=720608&nomImatge=t_literatura
http://www.totselsllibres.com/tel/publi/displayComentarios.do?identificador=d1cf1ef3-d946-24a-000d-912335b23a54
http://www.osona.com/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=4757
http://www.naciodigital.cat/eroscatala/index.php?seccio=noticies&categoria=59
http://txispi.blogspot.com:80/2007/11/olga-de-josep-romeu.html

És exagerat parlar d’autoodi?

Quan sentim parlar del sentiment d'autoodi que aflora en les actituds de molts catalans, pot semblar una expressió excessiva, exagerada. Sembla difícil de creure que hi pugui haver gent que es menyspreï a sí mateix, tal com és, amb un orígens, una llengua i una cultura heretada, o que menyspreï el país on viu i la gent amb qui conviu. Però la realitat ens certifica que n'hi ha de gent així. L'amic Gabriel Bibiloni, en el seu bloc (http://bibiloni.cat/blog/?p=335+i), recull el cas d'una empresa mallorquina anomenada Orangetech, que en rebre una petició de treball escrita en català es va limitar a respondre-li: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades»

A les Illes van fer córrer l'exabrupte de l'empresa, exemple clar de l'autoodi de què parlàvem. I algú es va limitar a respondre-li: «Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.». Les primeres protestes van ser desateses amb el mateix menyspreu de la resposta inicial; i només quan el fet va començar a sortir als mitjans de comunicació el director general de l'empresa va sortir a disculpar-se. Una disculpa, però, que referma encara més l'actitud impresentable dels dirigents de l'empresa, perquè després de remarcar que Orangetech és una empresa ben mallorquina, s'excusa dient que allà hi treballen gent de diverses procedències, llengües i cultures. És que per aquest motiu s'ha respost amb la mateixa mala educació a algun dels alemanys que resideixen a Mallorca? O és que compta que això es pot fer amb la gent del país perquè deu pensar que, com ell, la immensa majoria senten vergonya de ser el que són, i no poden evitar el sentiment d'autoodi? El mínim que es podria esperar és que els mallorquins que se senten mínimament orgullosos de ser-ho no vulguin saber res, comercialment, amb aquesta empresa.

També hi ha qui ha fet notar que l'empresa violava la llei en la mesura que suposa una clara discriminació per raó de llengua, ja que el sol·licitant en qüestió va veure rebutjada la seva sol·licitud pel fet d'escriure-la en català. Però està clar que aquí els jutges ho tenen molt clar, i no hi voldran saber res; una altra cosa seria que el fet s'hagués esdevingut al revés. Aleshores sí que els jutges i la fiscalia haurien intervingut. Però la prevaricació és moneda corrent en el món de la justícia, i les lleis s'apliquen o no en funció de la ideologia.

Nota: si voleu enviar la vostra opinió (no cal que sigui forçosament educada) als responsables d'Orangetech podeu fer-ho a través del correu electrònic info@orangetech.es

Nadal no confia en el tunel de Barcelona

Resulten si més no curioses les declaracions del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, advertint que té molts dubtes respecte a la construcció del túnel per al TGV pel centre de Barcelona. Segons ell, no hi haurà prou garanties de seguretat si no es forma un consorci entre el Govern espanyol, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona per a gestionar i controlar les obres.

Naturalment unes declaracions d'aquesta mena poden tenir diverses interpretacions.

Després del que s'ha vist, i patit, en el darrer tram de les obres del TGV a l'entrada de Barcelona, demanar als ciutadans que confiïn que les obres pel centre de la ciutat es faran amb totes les garanties sembla una broma o un insult a la intel·ligència. De fet, no hi confia ni el mateix Nadal. En principi, perquè unes obres, les que siguin, es facin amb total seguretat cal que hi hagi tècnics competents; el paper dels polítics, en aquest cas, seria secundari. La incompetència dels tècnics d'ADIF s'ha fet més que evident en els darrers mesos, ja sigui per incapacitat professional, ja sigui per acceptar condicions que els imposaven els polítics, ja sigui per no advertir dels riscos que les obres comportava, o per tot plegat.

L'existència d'un Consorci on hi participi la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona pot ser tan eficaç com l'operatiu que es va organitzar des de fa mesos per a fer el seguiment de les obres entre l'Hospitalet i Barcelona, amb els resultats de tots coneguts. Algú podria pensar que la Generalitat vol participar en la gestió d'aquestes obres perquè no confia en els tècnics del Ministeri, i actua amb la petulància de pensar que si ells hi són pel mig detectaran els riscos i els possibles errors. O potser és perquè ara sí que confien plenament amb la seguretat de la construcció del túnel per sota de Barcelona, i volen figurar-hi per posar-se després la medalla, dient que els bunyols només hi van ser en absència seva; una operació arriscada perquè també voldrà dir que es faran corresponsables de qualsevol incident (deuen confiar que si se'n van ensortir amb l'ensorrament del Carmel, també se'n sortirien de qualsevol altre esvoranc).

Resta una darrera hipòtesi: a la vista dels fets, són conscients que la construcció del túnel portarà més d'un ensurt, i confien que ADIF es negui a deixar-los participar en un Consorci on hi siguin totes les administracions, per tal de poder-se'n rentar les mans, com si ells no hi tinguessin res a veure.

Insòlita reacció davant del ridícul del Rei

M'ha semblant realment insòlita la reacció que hi ha hagut davant de l'actitud tan ridícula com inadequada del rei espanyol a la cimera de Xile. I no em refereixo està clar, a l'actitud dels espanyols, sinó a la dels polítics i els mitjans de comunicació de casa nostra. Es miri com es miri l'actitud de Joan Carles, sortint amb el seu estirabot primer, i aixecant-se després, és impròpia de qualsevol persona amb uns mínims d'educació i de personalitat.

Algú ha argumentat que l'actitud del president Veneçolà era inacceptable. I, pel que fa a les formes, crec que és així. A les cimeres, i en general a les reunions mínimament serioses, la gent educada guarda les formes, espera el seu torn i exposa les seves idees sense necessitat d'insultat ningú. No ha vingut de nou el comportament d'Hugo Chaves, però sí que el Borbó es posés a la seva alçada, a nivell de modals, de dignitat personal i de categoria com a mandatari. Perquè després de l'exabrupte, es va aixecar quan estava parlant el President de Nicaragua, perquè estava criticant durament el paper de les empreses espanyoles a Llatinoamèrica. Del fons de la qüestió, del paper de les empreses espanyoles (i americanes, i...) allà en podem parlar un altre dia, com també del recolzament que el govern del partit Popular va donar a l'intent de cop d'Estat a Veneçuela el 2002.

L'espectacle que van donar uns i altres, salvant el paper de Rodríguez Zapatero que com a mínim va estar correcte (ni tan sols va fer cap gest de secundar o recolzar l'actitud de Joan Carles) va ser senzillament llastimós. Gaire bé tant com les tímides, quan no servils, reaccions de bona part de la premsa i dels polítics catalans.

Alejo i els seus, persona "non grata"

Al petit poble de Casares, a Màlaga, el Consistori municipal ha declarat "persona non grata" l'inefable Alejo Vidal Quadras. Fins i tot els regidors del PP hi van votar a favor. La raó és que l'eurodiputat popular va insultar greument Blas Infante, considerat com el "pare de la pàtria andalusa". Concretament el va qualificar de cretí i de fracassat. Ja s'entén que els populars estiguin en contra de qualsevol intent de recuperació de la memòria històrica, perquè gentussa com l'Alejo no solament no han condemnat mai els assassinats comesos pels seus companys d'ideologia, franquistes i falangistes, sinó que encara avui es permeten d'insultar impunement les seves víctimes.

És possible que hi hagi alguna iniciativa per a reprovar Vidal Quadras, més enllà del petit poble malagueny. Un individu d'aquesta baixesa moral no seria acceptat en cap partit ni grup mínimament democràtic i responsable, per això és on és. Segurament tindrà el suport, o com a mínim l'encobriment, dels seus companys de partit perquè comparteixen amb ell que els crims i els assassinats, els del franquisme, no cal que siguin condemnats en la mesura que van ser favorables als seus interessos i a la seva ideologia. Probablement, tampoc secundarien la reprovació molts socialistes espanyols, almenys aquells que consideren que no cal revisar el procés al President Companys, per exemple. De fet, la negativa a anul·lar els processos il·legals contra els qui defensaven la legalitat democràtica no deixa de ser un insult a la seva memòria; representa que consideren que l'assassinat, disfressat de tribunal militar, era legítim i que per tant no cal revisar-lo, i molt menys anul·lar-lo.

Felicitem el consistori de Casares que considerar "persona non grata" a qui ha insultat greument una de les víctimes del pitjor terrorisme del segle XX (a nivell de l'Estat espanyol). Però també hauríem de considerar igualment persones "non grata" a totes aquelles altres que insulten semblantment altres víctimes del mateix terrorisme, negant-se a reconèixer que no va ser ajusticiades sinó assassinades.

Sort de no ser ni monàrquic ni espanyol

Si fos monàrquic i espanyol, en aquests moments sentiria una vergonya immensa. No entendria que la figura que encarna la noblesa històrica d'un país tingués un comportament tan vulgar i impropi de la seva condició. Una figura reial només té sentit en la mesura que és això: una figura, i un símbol. En qualsevol tertúlia de cafè, i cafè de baixos fons, es podria entendre que algú tingués una sortida de to amb un "usted, cállese", que de tota manera seria tingut per un poca-solta maleducat.

En la cimera iberoamericana era d'esperar que el president veneçolà deixés anar també els seus exabruptes, no exempts a vegades d'una part de raó. Per la seva part, Zapatero havia de fer el seu paper institucional defensant el respecte per les persones (encara que en aquest cas es referia a l'Aznar) que havien ostentat un càrrec polític, elegits democràticament. I entremig, posant-se a un nivell més baix de formes que l'Hugo Chávez, va sortir el Rei perdent els modals i la compostura amb el seu "usted, cállese". Per acabar-ho d'adobar, quan el president nicaragüenc censurava, més correcte de formes i amb bona raó de fons, el paper de les empreses espanyoles en terres llatinoamericanes, el rei del espanyols amb un gest de manifesta mala educació es va aixecar i va sortir de la sala. Ni Zapatero ni Moratinos, no van reaccionar: suposo que no li podien cridar l'atenció, com hauria calgut, però tampoc el van gosar disculpar.

Una vegonya, aquests espanyols amb la seva caduca monarquia!

Política exterior catalana

Voldria insistir en el tema de la política exterior, perquè si és evident que qualsevol país, avui, té necessitat de dotar-se d'una política exterior que li permeti situar-se al món, molt més ho ha de ser per un país que ni tan sols és reconegut en aquest món exterior. Els populars, per exemple, sovint critiquen la política exterior de Zapatero no solament pel gest inicial (valent i encertat) d'enfrontar-se als Estats Units per la guerra de l'Iraq, sinó perquè després ha semblat més interessat en coquetejar amb la Veneçuela d'Hugo Chávez o la Cuba castrista que en fer valdre el seu pes a Europa, al món àrab, a la mateixa Amèrica llatina o a països emergents com l'Índia. Una política exterior poc encertada del govern Zapatero pot perjudicar d'alguna manera determinats interessos empresarials i pot fer perdre pes polític a l'Estat.

Però és que en el cas català, no ens hi juguem afavorir més o menys determinats interessos empresarials, sinó la possibilitat de ser reconeguts o no com a nació amb dret a decidir el nostre futur.

Vull dir que, objectivament, la diplomàcia catalana (la política exterior) és molt més decisiva per a nosaltres, i per tant requereix molta més intel·ligència, capacitat i rigor que la de qualsevol altre país. Al capdavall, el cos consular i d'ambaixadors espanyol, per exemple, es manté sigui quin sigui el govern, i per tant és un equip de gent preparada i amb molta experiència. I quina és l'experiència catalana en matèria de política exterior? Per això m'escandalitzava quan en el famós full de ruta que aprovava ERC el passat 20 d'octubre en la seva Conferència Nacional, posava en primer lloc, i com a element clau de la politica exterior catalana, els Casals Catalans a l'exterior. Sincerament, qualsevol expert en política internacional es partiria de riure i conclouria que això del 2014 és una broma infantil que no mereix la més mínima atenció.

Una altra cosa és, com deia Josep Lluís Carod Rovira, coordinar i reconvertir les 54 oficines que l'administració catalana ja té obertes arreu del món, consolidar i obrir noves delegacions de la Generalitat com les de Nova York i Berlín que estan previstes per al 2008. Elements, aquests, que no figuren en la famosa ponència del partit i que palesen el nivell de desconcert i manca de direcció que patim. Naturalment que jo hi afegiria altres temes com la creació d'una xarxa de complicitats i de relacions amb ens estats i subestatals, la creació de lobbys en països clau i prop de determinades institucions (UE, ONU, UNESCO Consell d'Europa...), tal com han fet de fa temps els bascos, i aquí sí que hi podrien jugar algun paper determinades personalitats vinculades en Casals Catalans (més que els Casals en sí), així com entitats com ara la Anglo Catalan Society o la North American Catalan Society. I la preparació de personal (escola de Diplomàcia?) especialitzat en diplomàcia i política internacional, des d'una òptica catalana.
Ens queda molt camí per córrer, i el full de ruta encara està per escriure

Revistes en català i biblioteques

Continuant amb el tema de les revistes en català, i els seus problemes de difusió i distribució, és evident que hi ha altres aspectes a considerar a part de la seva presència als quioscos i llibreries. A qualsevol país europeu, per més que tingui una llengua amb un nombre important de parlants i per tant de possibles lectors i una legislació clarament favorable, es prenen mesures dràstiques per tal d'assegurar una determinada literatura que altrament, seguint les lleis del mercat, quedaria en la marginalitat. Les biblioteques públiques, per exemple, són proveïdes de llibres i publicacions considerades d'interès, al marge de la seva rendibilitat comercial, o en aquest cas dels nombre de lectors que pugui arribar a tenir en una biblioteca. I aquesta ja és una forma de donar suport i fer viable publicacions especialitzades que per sí mateixes no serien rendibles.

Doncs, bé. Això que és normal que es faci a Espanya, a França, a Anglaterra o a Itàlia, on no pateixen excessivament per la supervivència de la seva llengua i on les publicacions especialitzades tenen un mercat potencial molt més ampli, aquí sembla que s'hagi de fer amb comptagotes i encara amb por de ser acusats de no sé què. Per exemple, segons els directori de la Generalitat, a Catalunya hi ha més de 300 biblioteques públiques; a part que es podria considerar la possibilitat de buscar acords per incloure també biblioteques d'altres administracions, institucions o Fundacions, així com les biblioteques d'altres territoris dels països Catalans, i les principals biblioteques d'àmbit europeu, per exemple. Per a moltes revistes (algunes, molt comptades, ja arriben a través de subscripcions a algunes biblioteques), incrementar les subscripcions en 300 exemplars més, a part de l'efecte difusor que representaria que els usuaris les trobessin habitualment a les biblioteques, seria un suport important que en facilitaria la seva viabilitat econòmica.

I encara un altre camp a explorar seria el de la distribució en determinats despatxos professionals. Sovint, quan anem a la consulta privada d'un metge, d'un advocat, d'un gestor, etc. trobem a la sala d'espera unes revistes insòlites, d'interès més que dubtós, però això sí, gaire bé sempre només en castellà. I és que hi ha empreses especialitzades en proveir aquests professionals de tot tipus de publicacions, sense importar massa del seu contingut. Sigui a través dels col·legis professionals, sigui a través de les empreses de distribució especialitzades, sembla que hi hauria un ampli marge d'actuació per part del govern.

La difusió de les revistes en català

A nivell de país, tenim encara moltes assignatures pendents. Des del Govern, en el seu moment, es va abordar sense complexos la creació d'una Ràdio i una Televisió pròpies, avui referència indiscutibles en el seu àmbit. Més difícil ha estat el tema de la premsa diària, amb un AVUI permanentment a la corda fluixa, tot i que ara sembla ja més consolidat, i després amb l'exitosa versió catalana de El Periódico i l'expansió des de comarques de la iniciativa de El Punt. En canvi, el món de les publicacions i revistes especialitzades, sembla que encara continua a les beceroles.

Des de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) s'ha fet una important tasca de promoció i coordinació d'aquest tipus de publicacions. En aquests moments l'APPEC (http://www.appec.cat/ ) aplega unes 150 capçaleres, de les temàtiques més diverses: política, cultura, esports, història, lleure, art, tecnologia, ciència, moda... Resta, però, un tema important, potser decisiu, per a la normalització d'aquestes publicacions: la seva difusió. Des de fa anys, l'APPEC disposa d'un Supermercat itinerant on s'exhibeixen totes aquestes revistes per tal de donar-les a conèixer i fer-ne promoció. Sovint, el visitant del Supermercat de les Revistes queda parat de la quantitat, diversitat i qualitat de les publicacions existents en català. Però, està clar, sempre es tracta d'una acció molt limitada i adreçada majoritàriament a gent ja conscienciada. Ens falten aquells mecanismes de què disposen les publicacions especialitzades en altres llengües.

A qualsevol quiosc podem trobar infinitat de revistes, la immensa majoria en castellà, de les temàtiques més inimaginables, i també molt minoritàries. El quiosquer sap que el 95% de les vendes de revistes corresponen a unes poques capçaleres, i que la resta hi són gaire bé de forma testimonial. Moltes són retornades integrament al distribuïdor, perquè les vendes són realment escasses; però ni tan sols es planteja la possibilitat de refusar-les perquè les distribuïdores ja les hi porten en el mateix paquet, com un pack indestriable. Si algú li ofereix a aquest mateix quiosquer la possibilitat de distribuir una revista en català, amb l'excepció d'unes poques capçaleres, segurament argumentarà que no li surt a compte perquè sap que les vendes seran mínimes (igual com li passa amb tantes altres en castellà, que sí que accepta per inèrcia).
Ja sé que és fàcil dir-ho, i que no ho deu ser tant posar-ho a la pràctica. Però crec que, sense desmerèixer l'esforç i l'interès que pot tenir el Supermercat de les Revistes en Català, la solució no passa per aquí, sinó per integrar-les als circuïts normals de distribució. Segurament, des del Govern hi tindrien molt a dir, i a fer, més enllà de subvencionar modestament les revistes o l'APPEC.

Massificació i responsabilitat personal

Sovint, ens queixem de la massificació de determinats serveis com a causa determinant d'una atenció deficient, d'una deshumanització o d'una manca de sensibilitat envers l'usuari. En relativament poc temps he viscut l'experiència del tracte hospitalari, ja sigui com a acompanyant o com a usuari directe, com ara mateix. I he viscut experiències completament contraposades.
És possble que unes determinades condicions ambientals, la grandària d'un centre hospitalari, les seves normes internes, etc. facilitin més o menys la tasca dels professionals de la sanitat. Però em sembla també ben evident, que el factor humà, la voluntat i l'interès del professional, són elements decisius. En un cas vaig viure, encara que no era directament per a mi, un tracte senzillament deshumanitzat, on uns professionals de la salut tractaven una malaltia concreta, sense importar-los la persona que la patia; el seu objectiu era guarir una anomalia d'un cos, prescindint i al marge de la persona.

En aquest cas darrer, el meu, he pogut constatar que malgrat les dificultats de tipus organitzatiu o tècnic que podia tenir el centre, hi havia un tracte exquisit tant per part del personal mèdic com d'infermeria. Jo no era una malaltia a guarir, sinó una persona que no tan sols precisava dels fàrmacs adequats, sinó també d'un tracte humà i personal.

Gràcies, un altre cop.

Aturada forçosa

De cop i volta, uns dolors aguts a un costat, i febre persistent. Podria ser un grip, o allò que solen anomenar "la passa"?. El metge de capçalera em diu que no ho veu clar, que millor que em faci unes anàlisis, per si de cas; i em donen data pel 15 de novembre per fer les proves. Els dolors persisteixen i la febre no s'atura. Do dies després, acudeixo a urgències, amb una certa recança perquè sempre se'ns acusa, als usuaris, d'abusar d'aquest servei. Em fan les anàlisis pertinents, radiografies... però no en traiem l'entrellat, potser millor que vagi a un especialista.

Per sort, l'endemà mateix tinc hora amb un cirurgià. Espero pacientment a la sala d'espera del consultori, amb febre. Quan em toca el torn, no tinc ni temps de posar-me sobre la camilla. El metge, amb seguretat, posa el dit en el punt que li indico, d'on em prové el dolor. No li ha calgut ni mirar-se els resusltats de les anàlisis del dia anterior ni les radiografies. El diagnòstic és clar: del consultori al quiròfon, ja.

Peritonitis, em sembla que en diuen. Qua em desperto, sento els comentaris, més que eloqüents: "ens ha vingut d'un pèl", "mare de Déu quin fandango que hi havia", per sort tot ha anat bé.

Sort, i sobretot professionalitat i encert del cirurgià. Gràcies

Bèlgica no és Espanya

Un dels principals enemics del nacionalisme a Europa és la seva vinculació amb l'extrema dreta, amb els posicionaments xenòfobs i d'alguna manera amb el record del nazisme. El desconeixement d'aquest fet ha provocat més d'un desengany a nacionalistes catalans que trobaven inexplicable la incomprensió dels europeus, com si a casa nostra no fos l'extrema dreta la més furibunda antinacionalista (però també la més furibunda nacionalista espanyola, està clar), com si l'estat no practiqués permanentment una actitud fenòfoba envers els qui no comparteixen la llengua i la cultura espanyoles, i com si no hagués estat el franquisme, aliat dels nazisme alemany, el qui combatés les aspiracions dels catalans.

Però s'ha de reconèixer que el cas dels catalans, com també el dels escocesos, té ben poc a veure amb la resta dels nacionalismes europeus. A Bèlgica, la causa dels flamencs s'ha vist embrutida per la col·laboració de l'extrema dreta que hi assoleix fins a un 20% del suport electoral, que probablement la resta de forces flamenques no voldran menystenir per aconseguir els seus objectius. És ben cert que la prepotència dels valons, durant molt de temps, és el que ha portat a l'actual situació en què, un cop s'han girat les tornes, els flamencs veuen ara arribada la seva hora. Quan la indústria més potent estava ubicada a Valònia, el nord havia quedat en l'oblit; quan es predicava el bilingüisme, en realitat els únics bilingües eren els flamencs... Ara, la situació econòmica és més favorable a Flandes, i el sud en reclama la solidaritat que no sempre havia practicat quan li corresponia. El problema ve, però, quan el líder flamenc encarregat de formar govern és capaç de dir que als "valons els falta capacitat intel·lectual per a aprendre flamenc", en un clar deix xenòfob, quan hauria estat molt més senzill dir que als valons els ha mancat voluntat per a compartit amb els flamencs un mateix projecte d'Estat, en condicions d'igualtat. Almenys des d'aquí, la música ens sonaria molt millor.

L'SNP i el sobiranisme pràctic

Just quan ahir acabava d'escriure sobre el "sobiranisme pràctic", en motiu de la manifestació a Barcelona sobre el caos ferroviari, m'arribaven les cròniques del congrés del Partit Nacionalista Escocès. Com que el que m'arriba són notícies de rebot, i no pas de primera mà, és possible que no reflecteixin exactament el que s'hi va dir, precisament sobre la relació entre un bon govern, una bona gestió, i el procés cap a la Independència. Sembla que Alex Samond, líder del partit i cap del govern escocès, també hauria parlat de la necessitat d'un bon govern per a guanyar adeptes per a les tesis independentistes.

Per suposat que és important que, tant a Escòcia com a Catalunya, els governants que postulen la independència demostrin, a més, que poden fer una bon gestió de govern: "guanyar l'argument de la independència i la prestació d'un bon govern per a Escòcia són les dues cares d'una mateixa moneda. A millor govern, major suport a la causa independentista". Però, una cosa és treballar per una administració modèlica per no perdre credibilitat, i l'altra és pensar que forçosament els independentistes hem de saber gestionar millor els serveis de rodalies, el sistema sanitari, afrontar els reptes del món de l'educació, etc.

Recordo que quan anys enrere va ser nomenat Conseller de Sanitat en Josep Laporte, van sorgir algunes veus, sobretot de l'àmbit socialista és clar, que argumentaven que la sanitat catalana seria millor gestionada des de Madrid, amb Ministres com l'Ernest Lluch. I és molt possible que fos així. Però en cap cas, això no ens restava, ni ens resta, legitimitat per a governar-nos nosaltres mateixos, amb les nostres mancances i els nostres errors, que segur que també n'hi haurà.

Creant estructures d'Estat... espanyol

Sembla que algú es va sorprendre que el Rei, en l'acte d'inauguració de la remodelació del Museu del Prado, a Madrid, remarqués que el museu "ens identifica com a nació".Per ells, és la cosa més natural del món. Saben que l'Estat es construeix des del poder, i no desaprofiten cap ocasió per a consolidar les estructures d'Estat, que després acaben denominant nació per a fondre'ls en un mateix concepte d'Estat-Nació. És aquí que tot i tenir molt clar que som una nació no acabem de trobar (o no gosem) la manera que crear-nos estructures d'Estat que ens acostin a una nació més sobirana.

Aquest era un dels aspectes positius que tenia la ponència de la Conferència Nacional d'ERC, tot i que després en el redactat final aquest tema va quedar encara més aigualit. Una cosa és anar treballant per aconseguir disposar algun dia d'una majoria social partidària d'exercir el dret a decidir, i l'altra és que mentrestant no puguem anar creant les nostres estructures d'Estat. Ara mateix, s'acaba d'encetar una nova etapa del desplegament de la Policia Catalana, de manera que ja només queden per completar les comarques tarragonines. Aquesta és, sens dubte, una de les grans estructures d'Estat de què es va dotar Catalunya, juntament amb la creació de la Televisió de Catalunya, i el model educatiu propi. Però des de fa temps, ni en els darrers governs de Jordi Pujol ni en els tripartits, no hi ha hagut iniciatives semblants amb la idea de crear noves estructures d'Estat (potser per això, per evitar posar-se tant al descobert, es va aigualir el tema en el redactat final de la ponència en la Conferència Nacional d'Esquerra).

Però no és només que no s'hagin creat estructures pròpies d'Estat, sinó que més aviat s'ha col·laborat en crear les estructures d'Estat, però de l'Estat Espanyol. Des d'una perspectiva espanyola, per tal d'evitar que es creïn estructures d'Estats a Catalunya, per exemple, el que cal és que l'Estat tingui la seva grapa posada en el màxim d'estructures perifèriques. El Museu del Prado pot ser un símbol identificador de la identitat nacional espanyola; però ni el MNAC ni el MACBA no ho poden ser respecte a la nació catalana. Entre altres coses, perquè, amb la complicitat del Govern català, els tentacles de l'Estat també arriben a aquestes institucions catalanes. Donar entrada a l'Estat, com s'ha fet des d'aquí, a aquestes institucions equival a posar-les al servei d'una estructura d'Estat en la qual aquests no ocupen sinó un lloc perifèric. El Govern espanyol enforteix així la seva estructura d'Estat, d'Estat Nació, i a més ho fa des de la prepotència colonial sabent que per quatre quartos tindrà comprats, i calladets, els súbdits de les colònies. Per entendre'ns, la reforma del Prado, a Madrid, ha costat 152 milions d'euros, mentre que la participació de l'Estat al MNAC (el preu que justifica la presència de l'Estat) és de 2'5 milions, i en el cas del MACBA es queda al milió peladet. I així podríem anar citant altres equipaments i institucions del país.

Rodalies i el Sobiranisme pràctic

Aquests dilluns hi va haver una manifestació per protestar pel desastre de les infrastructures a Catalunya. A la plaça de Sant Jaume, doncs, van coincidir des de les JERC, Plataformes sobiranistes, Catalunya Acció i moviments veïnals, però també el Partit Popular o fins i tot el nou partit nacionalista espanyol creat per la Rosa Díez. El més fàcil és dir que mentre els uns hi anaven de bona fe, per defensar els interessos de Catalunya, els altres hi anaven per pur oportunisme polític. Qualsevol excusa menys replantejar-se el tema de l'anomenat nacionalisme o sobiranisme pràctic.

Darrerament se'ns ha repetit, en part per explicar actituds dels nostres polítics que algú podria considerar de renúncia, que en lloc d'obsessionar-nos per un nacionalisme identitari hem de pensar en una mena de nacionalisme pràctic. I els raonaments que hem sentit amb tanta insistència en els darrers temps, sobre una suposada evidència que la pèssima gestió portada a terme pel govern de Madrid, havia de portar a convèncer molts catalans de la necessitat de la independència, encara que només fos per millorar determinats serveis, anaven en aquest sentit. No negaré que una mala gestió del govern espanyol pot fer decantar algú a creure que ens anirien millor les coses si ens les gestionéssim nosaltres mateixos.

Però aquest argument és tan fràgil com inconsistent. Per suposat, el partit espanyol de l'oposició, ara el PP i un altre dia serà el PSOE, sempre argumentarà que el tema es resoldria amb una nova majoria de govern. I sincerament, si d'aquí a un any, amb aquest govern o amb un altre, els serveis ferroviaris han millorat a Catalunya, el mateix argument se'ns pot girar en contra: una bona gestió del govern espanyol faria innecessari el traspàs de competències?. Amb una perspectiva molt curta de mires podem argumentar que determinats problemes de gestió es resoldrien si fóssim un Estat independent. I no vull pas dir que no pugui ser així. Però no forçosament, ni en tots els casos.

Un altre dia hauríem d'aprofundir en aquest tema

Política exterior i Casals Catalans

Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l'Exterior del Con Sud d'Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l'emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s'hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d'aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l'exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar.

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s'ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s'ha de veure des d'aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d'una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d'Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d'espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir "hem d'aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l'exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals". Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l'obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d'aquest Govern.

Que no corri la veu

Que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling hagi aconseguit ser membre de ple dret de la federació Internacional, la FIQ, és una bona notícia. Probablement ha estat possible per la discreció amb què s'ha portat el tema, afavorida està clar, per la mateixa discreció de l'esport que representa. Però, en tot cas, és evident que es tracta d'una petita passa de cara al reconeixement de Catalunya en el món de l'esport internacional. I poder parlar de deu federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment ja és tota una fita.

No ens enganyem, però. El que s'ha aconseguit fins ara és poc més que les beceroles. Les federacions reconegudes en aquests moments corresponen a esports molt minoritaris, fins i tot desconeguts per a una majoria. Potser per això, els espanyols no hi han donat massa importància i no han utilitzat la poderosa maquinària de l'estat per a boicotejar-ho. Sense deixar de reclamar el ple reconeixement en totes les modalitats esportives, inclosa el futbol, és evident que és més fàcil treballar amb l'estratègia de peix al cove (us sona?), encara que siguin peixets petits.

Sumem-nos al mapa per un Estat Propi

En una altra ocasió ja parlava dels riscos o de la inoportunitat de determinades campanyes que proliferen en l'àmbit del nacionalisme català. Ara mateix hi ha endegada aquesta campanya que porta per títol "sumem-nos al mapa per un Estat propi" http://www.estatpropi.cat/ . Naturalment, quan em cau a les mans un enunciat com aquest, la primera reacció és adherir-m'hi, cosa que ja he fet. Però immediatament després penso l'interès o l'abast que pot tenir una campanya com aquesta.

No sé quin col·lectiu hi ha al darrere, sembla més una iniciativa de caràcter personal, i estic convençut que està fet amb la millor intenció del món. Però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre la seva efectivitat. Sempre que es fa una campanya de recollida de signatures, es passa per unes fases que podríem descriure així: en un primer moment, i com aquell qui res, s'arriba fàcilment a les dues o tres mil adhesions, perquè en l'àmbit dels moviments sobiranistes hi ha una quantitat així de militants inquiets, de gent que està força interconnectada entre sí, i que estan amatents per veure què poden fer o a què es poden adherir; en una segona fase, una mica més lenta, es pot arribar fins als vint o vint-i-cin mil adherits, que seria la quantitat de militants confessos (militants de partits nacionalistes, socis d'entitats netament catalanistes, etc); però a partir d'aquí ja és molt difícil avançar més, o en tot cas es fa molt lentament, ja que una majoria ho viu com una convicció personal, que en tot cas explicita a les urnes però sense cap mena de militància.

Fins arribar a la xifra d'un milió dos-cents mil catalans que es declaren d'una manera o altra sobiranistes, hi ha un llarg camí per córrer, que aquestes campanayes no assoleixen mai. I no solament no assoleixen, sinó que, en quedar-se en una xifra cinqaunta o cent vegades inferior, pot donar la impressió que els independentistes són realment molt menys dels que són en realitat. Per això penso que, abans d'emprendre una iniciativa com aquesta, per bona que pugui semblar a priori, caldria pensar en com es farà arribar a la gran majoria de la població, i amb quins suports previs es compta. Una campanya fallida pot tenir efectes més negatius que positius.

El traspàs de RENFE perilla de nou

El vicepresident del Govern ha declarat que 'El que no pot ser és que algú pretengui traspassar-nos un problema i espavileu', referint-se lògicament al traspàs de rodalies RENFE previst en l'Estatut i que ja tenia data fixada, a l'inici del 2008. Sembla perfectament lògic que des del Govern no es vulgui assumir a la lleugera el traspàs d'un servei que sembla estar en estat ruïnós. Assumir la responsabilitat de la gestió de rodalies RENFE en la situació actual pot ser molt perillós, perquè els ciutadans esperen que del traspàs se'n derivi una millora efectiva del servei.
És exactament el mateix que va passar, en època del Govern Pujol, quan a Madrid ja els oferien aquest traspàs però sense assumir-ne les deficiències que patia per manca d'inversió.

És per això que ara no té sentit que els convergents critiquin la cautela del Govern que podria fer retardar el traspàs del servei de rodalies. Seria del tot demagògic acusar el Govern d'ineficaç o dir que no té voluntat d'incrementar les competències pel fet de rebutjar o retardar aquesta en concret. De la mateixa manera, fent un xic de memòria, des de l'esquerra s'hauria de reconèixer que les crítiques que llançaven contra els convergents per no haver aconseguit el traspàs durant els seus anys de govern, eren del tot infundades, demagògiques i sense sentit.

Però la política ja se sap que és així, ni uns desaprofitaran l'ocasió per desgastar el Govern, tal com els ho van fer a ells, ni els altres reconeixeran que al capdavall estan fent més o menys el mateix que s'ha vingut fent en els darrers 25 anys.

La imposició de la majoria

Un dels arguments que esgrimeixen els socialistes bascos per a oposar-se a una consulta popular per tal que el País Basc pugui decidir el seu futur, és que segons ells no seria admissible que una part de la població es veiés obligada a a acceptar una situació amb la qual no està d'acord. I per tant, diuen, la proposta d'Ibarretxe trenca la convivència social a Eukadi. Si no hi ha consens, no es pot tirar endavant la proposta. I ells naturalment ja anuncien que no es prestaran mai a aquest consens.

L'argument resulta tan curiós com fal·laç. No seria admissible segons ells que un 40% dels bascos haguessin d'acceptar una decisió avalada per l'altra 60%, perquè ells se senten espanyols i volen seguir formant part d'Espanya. I no dubten en qualificar la proposta d'antidemocràtica i d'atemptatòria contra la convivència a Euskadi. Deixem de banda els Populars, clarament partidaris de la violència per tal d'aturar les pretensions secessionistes. També és curiós que uns i altres (PSOE i PP) s'entestin a dir que això no és el que vol la ciutadania basca, sinó que de fet el Pla Ibarretxe és més una qüestió interna del PNB. Si fos així, si no és el que vol la ciutadania basca, cap problema: que es faci la consulta i ja es veurà si tenen el suport de la ciutadania o no.

Però és que l'argument socialista és pervers ja d'entrada. Segons ells, si no hi ha un ampli consens, no es pot fer el Referèndum i per tant tot ha de quedar igual com està. És a dir que, si no hi ha consens tot ha de quedar tal com vol el 40% que representen PP i PSOE. I això ho troben més democràtic que si es fes el que pretén el 60%. Però, el poder mediàtic dels espanyols farà creure que evidentment si no hi ha una majoria molt àmplia s'ha de seguir el que vol la minoria, i ho vendrà com la cosa més democràtica del món!

Agressió al metro, i complicitat de la justícia

És curiós que un cas com aquest hagi tingut tant de ressò. A vegades, no se sap ben bé per què, un fet que és habitual ens és presentat com a extraordinari, com si escandalitzés l'opinió pública. I és aleshores, i només aleshores, que intervenen les administracions simulant una gran consternació pels fets i presumint d'actuació exemplar. D'agressions com les d'aquell individu al metro, que aquests dies s'han difós a bastament, n'hi ha constantment, sovint molt més greus pel que fa als danys físics a les víctimes; a la pàgina de successos hi solen aparèixer només quan s'ha produït alguna víctima mortal. I la resposta habitual dels jutges, com també ho va ser en aquest cas, sol ser inhibir-se i deixar anar el delinqüent, per evidents que siguin les proves i la seva perillositat.

Val a dir que no sempre actuen així. Quan l'agressor respon a una ideologia diferent a la seva, sigui de caràcter alternatiu, nacionalista, o simplement d'esquerres, aleshores sí que és capaç d'actuar amb contundència, encara que la víctima sigui només una bandera, una foto o un caixer automàtic (s'han dictat sentències de 10 anys per cremar un caixer automàtic!). Quin racisme més repugnant pot induir aquesta gentussa a dictaminar que és més greu ferir una màquina que una persona!. Però és que el jutge sovint no es mira la víctima sinó la coincidència o discrepància amb la ideologia de l'agressor. Per això en aquesta ocasió, com s'acostuma a fer en aquests casos, el jutge va deixar en llibertat immediatament el noi del metro. El que no devia comptar el jutge era que precisament aquesta vegada se li donés tanta importància mediàtica. Ell ja devia saber que normalment no passa res, i les queixes de les possibles víctimes són arxivades sense més ni més, i els mitjans de comunicació miren cap a un altre costat. Però, vés per on, ara, fins i tot les instàncies judicials que sempre havien protegit aquestes actuacions tan irregulars com injustes, ara es veuen obligades com a mínim a simular que s'obre un expedient al jutge.

Reaccions no reconegudes

Ja sé que sovint es diu que tota persona honesta hauria de ser capaç de reconèixer els seus errors, que esmenar és de savis, i tot el que vulgueu, però no és menys cert que en afers de vida pública el reconèixer un error implica exposar-se a ser linxat literalment pels mitjans de comunicació, cosa que lògicament aprofiten els adversaris per a procedir a l'enderrocament definitiu. Vull dir que quan algú s'entesta en la"seva" veritat, encara que sigui obvi que no és "la veritat" més acceptada per la majoria, sempre es recorre a l'exigència d'autocrítica, de valentia per admetre que no sempre s'han fet les coses com calia, com si en cas de fer-ho tothom li hagués de reconèixer aquest mèrit i se li permetés esmenar-lo sense ser defenestrat.

Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s'adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s'aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d'ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d'arreu, però assumint que haurà d'introduir canvis en la seva forma de procedir.

Allà, la direcció d'ERC va evidenciar unes altes dosis d'il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l'Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d'octubre, era un govern amb ambició nacional... Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d'il·lús) que, malgrat l'aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l'histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya.

La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.

La premsa afí a ERC, i la resta

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència.

Resultat irrellevant de la Conferència Nacional d'ERC

He volgut esperar uns dies per veure com tractaven els mitjans de comunicació la Conferència Nacional d'ERC, perquè al capdavall això és el que arribarà a la majoria dels ciutadans sobre el que s'hi va esdevenir. I, tal com ja pressagiava jo el mateix dissabte dia 20 en aquest Bloc de notes, el que menys va interessar a dins i a fora del Palau de Congressos va ser la proposta de celebrar un Referèndum sobre la Independència el 2014. Tant els debats com els mitjans de comunicació, que ho han reflectit força fidelment, han remarcant com a tema monogràfic la pugna pel poder entre el sector oficialista i els corrents crítics. Hi ha matisos en com s'ha d'analitzar que el Reagrupament de Carretero obtingués un vint-i-pico per cent de suport i els d'Esquerra Independentista més del 40%; per uns és un seriós revés i per altres la direcció es va sortir amb la seva.Però ningú analitza la trascendència que podria tenir que un partit de govern que aspira a la majora estigui disposat a fer un Referèndum per la Independència el 2014.

Sincerament, per mi és irrellevant que aquest procés cap a la Independència estigui capitanejat per un tal Josep Lluís, un tal Joan, un tal Uriel, o si m'ho apureu per un tal Artur. El que no és irrellevant és saber si a partir d'ara el país ja té les bases i el full de ruta necessaris per avançar cap a aquest objectiu, o si tot plegat ha estat un foc d'encenalls, una maniobra interna per tal de situar-se adequadament en la lluita pel poder que continuarà l'any que ve, quan ERC celebri el seu congrés. Els mitjans de comunicació són unànimes en aquest sentit: tot l'interès s'ha centrat en aquests afers domèstics, i algú aventurava que el gran canvi que podria generar aquesta Conferència Nacional del partit seria que Puigcercós desistís del seu desig de desbancar Carod, al menys de moment.

Puigcercós i Carod, aquest diumenge, devien estar mirant la cursa de Fòrmula 1: Alonso i Hamilton barallant-se en una disputa fratricida, fins que arriba un tercer i s'enduu el campionat. Pot ser la gran reflexió d'aquest cap de setmana.

De la resta, de la perspectiva per la Independència que de ser certa comportaria un daltabaix en totes les estructures socials, econòmiques i de tot tipus, tant a Catalunya com a Espanya, ni se'n parla. Senzillament, perquè tal com estan les coses ningú hi dóna cap credibilitat.

Referèndum per la Independència

Insistint en l'enquesta publicada per El Periódico la setmana passada, hi ha una dada molt interessant: un 58'6 % es manifesten a favor que es convoqui un Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Després, veiem que, segons l'enquesta, una part d'aquesta gent partidària del Referèndum (un 25% aproximadament, del total de la població enquestada) hi votaria negativament. Això demostra que hi ha també un sector de la societat catalana que no se sent independentista, ni creu que aquesta sigui la millor opció per a Catalunya, però que té prou sentit democràtic com per a trobar correcte que el tema es posi a debat i a votació en Referèndum.

Però és que les preguntes de les enquestes no són mai innocents ni imparcials. En aquest cas la formulació de la pregunta era: "Estaria a favor que es fes un referèndum sobre la Independència de Catalunya?". Una cosa és estar "a favor de fer un Referèndum", que implica una actitud activa o positiva per a facilitar-lo, i una altra és acceptar que es faci si hi ha una majoria que el vol fer, encara que un no en vegi la necessitat perquè no és partidari de l'opció independentista. Per tant, si la pregunta s'hagués fer demanant si "acceptaria que es fes un referèndum", potser encara s'incrementaria molt més la proporció de ciutadans, demòcrates, que essent federalistes o autonomistes no tindrien inconvenient que el tema es posés a votació, per tal de respectar la voluntat de la majoria.

Quan parlem de fer un Referèndum, hem de pensar que haurem de disposar naturalment d'una majoria social disposada a convocar-lo; però també caldria que no hi hagués un percentatge excessiu de ciutadans que s'hi oposés frontalment. Vull dir que hauríem de comptar amb la complicitat dels partits i sectors socials decididament partidaris d'exercir el dret a decidir, però també amb l'acceptació democràtica dels qui en principi no en serien partidaris. El mateix argument que ens fa pensar, i dir, que si no som una majoria hem d'acceptar democràticament el que diguin les urnes, també tenim dret a esperar dels demòcrates catalans no independentistes que tinguin la mateixa actitud en cas que hi hagués una altra majoria.

Federalistes a favor de la Independència

De la mateix enquesta publicada per El Periòdico, i de la qual ja parlava abans d'ahir, se'n dedueix que hi ha un sector important de la població que se sent més identificat amb l'opció federalista que amb l'opció independentista, però que si hagués de votar ara mateix diria que sí a la independència. Segons les dades d'aquesta enquesta, seria un 15'5% de la població. Això vol dir que és un sector de població gaire bé tan important com el que ja se sent identificat amb l'independentisme (un 18%), que se suposa que deu situar-se a l'entorn, com a simpatitzant o com a votant, de formacions polítiques que no es declararen obertament com a independentistes.
Això, hauria de fer pensar a ERC que no pot actuar, si de veritat vol treballar per desvincular el país de l'Estat espanyol, com si fos l'única opció sobiranista existent, com si l'única alternativa (l'estratègia que se'ns proposa oficialment) fos incorporar aquests sectors al si del partit, enlloc de pensar que hem de tenir companys i còmplices en aquest empresa tan ambiciosa d'aconseguir la plena sobirania nacional.

D'altra banda hem de pensar també que hi haurà sectors de la població que poder acabar acceptant opció sobiranista a través d'un referèndum (un 58'6% segons l'enquesta), encara que ells no hi estiguin inicialment predisposats. I és que les diferents propostes de buscar un encaix a Espanya, d'establir formes de tipus federal on es reconegui la nostra identitat nacional, són avortades pels mateixos nacionalistes espanyols. De fet, ja es deia que el que fa guanyar més adeptes per la causa independentista no són els encerts dels dirigents independentistes com els desencerts dels espanyols.

La Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d'Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s'aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l'exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s'han acabat de desdibuixar del tot, ningú s'agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d'Esquerra Republicana.

A la Ponència oficial s'hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s'han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n'arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s'haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s'hagin acceptat esmenes, que no s'haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s'aprovarà un paper que després es podrà obviar.
El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d'altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s'ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S'ha ampliat molt l'apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d'un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l'objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s'hi fa ni una sola referència a l'altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s'aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d'insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d'Estat; tampoc s'hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l'important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.

Votar a favor de la Independència

De tant en tant, com un recurs periodístic més, els mitjans de comunicació encarreguen enquestes sobre la identificació dels catalans, sobre el model de relació amb Espanya, i sobre què votaríem en cas de celebrar-se un referèndum. Això és el que va fer El Periódico dilluns passat, amb uns resultats que potser val la pena valorar. Pot sobtar a algú que només un 18'4% dels enquestats declarin identificar-se amb l'independentisme, quan un 33'9% declaren que votarien a favor de la Independència en cas de presentar-se aquesta possibilitat en un Referèndum.

Ja sabem que el resultat de les enquestes poden variar en funció de la mostra, de com es fa la pregunta, i en definitiva de la ideologia de qui les encarrega. Però, per més imparcial i objectiva que fos aquesta hi ha un altre aspecte important a considerar. Al Quebec de tant en tant es fa aquesta consulta, i els ciutadans tenen la certesa i la tranquil·litat que sigui quin sigui el resultat no hi haurà cap daltabaix, i el tema es resoldria per la via de la negociació, civilitzadament i de forma democràtica. Aquí, quan se'ns presenta la hipòtesi d'un Referèndum, els ciutadans no expressen lliurement la seva opinió, sinó que lògicament ho fan condicionats per l'entorn i les conseqüències que se'n derivarien.

No seria el mateix que la consulta es fes sabent que, si el resultat fos afirmatiu a favor de la independència, l'Estat espanyol acceptaria democràticament el resultat i obriria un procés de negociació per procedir a una separació amistosa, i establint ja les formes de col·laboració i bon veïnatge. O sabent, com sabem ara, que les institucions espanyoles posarien en marxa tota la seva artilleria, política, econòmica, mediàtica, judicial, policial, i fins i tot militar, per avortar el procés i invalidar la voluntat del poble de Catalunya; o amb la incògnita de saber si el sector menys catalanista del PSC, per exemple, faria costat a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que hi discrepés, o si faria front comú amb els qui ens neguen el dret a decidir, provocant així una greu fractura social al pais; o sense disposar dels suficients suports i complicitats internacionals que avalessin la legitimitat dels catalans a decidir lliurement...

Però aquests condicionants encara fan, aparentment, més contradictori els resultats de l'enquesta de El Periòdico. En parlarem en un altre moment.

Reduir la contaminació a cop de decret

La Generalitat de Catalunya va elaborar un estudi a partir del qual va dictaminar que calia limitar més la velocitat dels vehicles a l'àrea metropolitana de Barcelona per tal de reduir els nivells de contaminació. El ciutadà, que no té els elements suficients per a valorar fins a quin punt pot ser efectiva o necessària la mesura, no té altre remei que creure-s'ho; fins que apareix una entitat prou acreditada en el tema com és el RACC i ho desmenteix rotundament, demostrant que en l'estudi de la Generalitat hi havia errors de càlcul elementals. Barcelona és una de les ciutats europees amb més contaminació, i qualsevol mesura que ens prometin que pot millorar la situació ja ens sembla vàlida.

Ara, però, tenim el dubte de si es tractava d'un farol del Departament Medi Ambient de la Generalitat per tal de poder dir que ells, ecologistes com ningú, ja estaven prenent mesures per millorar l'aire que respirem. Jo mateix, ara farà un mes que en aquest bloc qüestionava que la limitació de la velocitat hagués de reduir automàticament la contaminació que produeixen els vehicles. És més, ja hi afirmava que en determinades circumstàncies alentir el trànsit implica mantenir més temps els cotxes al ralentí, amb la consegüent emissió de més gasos contaminants. El problema no és que s'hagi produït un error de càlcul, cosa ja admesa pel mateix Departament, sinó que aquest error s'hagi produït per manca de rigor i presses a l'hora d'aplicar les noves mesures restrictives. Es parteix de la idea que l'Administració, la que vetlla per la nostra seguretat i pel nostre benestar, és la que ha de controlar-ho i regular-ho tot; o com a mínim controlar i regular els ciutadans, perquè aquest tema es podria resoldre molt més eficaçment regulant i posant limitacions a la indústria de l'automòbil. Agreujat, a més, com ja he dit en alguna altra ocasió, pel fet que des de determinats sectors es parteix d'unes premisses inalterables i inqüestionables, que podríem qualificar de fonamentalistes, i aleshores es fan els estudis o les anàlisis pertinents per tal de justificar la decisió presa a priori.

Delegació del Ministeri a Barcelona

A les escoles rebem constantment informacions i propostes per a fer activitats complementàries de tota mena. Sembla com si hom pensés que a l'escola hem de resoldre tots els problemes que afecten la nostra societat. El darrer que hem rebut (ara ja no deu ser el darrer) és una proposta per a participar en una activitat sobre drogodependències. Una proposta que prové del govern de la Generalitat, aquest govern que alguns s'entesten en fer-nos creure que, formant-ne part els independentistes, ja és un govern nacionalista o amb ambició nacional.

La proposta de la Generalitat consisteix en participar en un joc interactiu en què els alumnes han de fer un viatge virtual per les "Comunitats i ciutat autònomes". Sí, sí, tal com sona, per les Comunitats i Ciutats autònomes del Regne d'Espanya, deixant clar que no ens podem deixar ni Ceuta ni Melilla que són tan espanyoles com el País Basc o Catalunya. Els guanyadors de la fase "regional" viatjaran gratis a Madrid (amb un acompanyant) per participar en la gran final. Allà, a la Capital, hi haurà una sana competició entre les Comunitats i Ciutats autònomes participants, d'on n'haurà de sortir el guanyar "Nacional".

El concurs podria ser una invitació de la Coca-Cola o o d'alguna tronada institució hispànica. Però no, porta el segell inequívoc de la Generalitat de Catalunya, com si es tractés d'una Delegació ministerial més. Naturalment que d'aquesta anècdota no en podem treure conclusions generals, però és un detall més que avala les tesis dels qui creuen que tenim un govern sense ambició nacional, dels qui creuen que aquest govern ni crea massa espais de sobirania ni estructures pròpies d'Estat.

L’alternativa del Reagrupament en la Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla clar que en la Conferència Nacional d'ERC, a celebrar aquest dissabte, hi haurà un pols entre el sector oficialista (enfrontat igualment entre sí per personalismes de poder) i el sector del Reagrupament liderat per Carretero, amb un posicionament de tercera via representat per Esquerra Independentista. Si no ho tinc mal entès, la de Reagrupament serà l'única esmena a la totalitat, amb text alternatiu, a la ponència oficial. Donant un cop d'ull a aquesta ponència alternativa, es constata que més enllà d'unes anàlisis autocrítiques (a partir del moment en què Carretero deixa de formar part del Govern) aporten ben poca cosa més, i en qualsevol cas el seu document no és, ni de bon tros, un full de ruta ni per al país ni per al partit.

Estaria d'acord amb algunes de les crítiques que s'hi fan a la direcció d'ERC, només que els errors de plantejament ja hi eren quan Carretero era Conseller de la Generalitat. El document, a part de tenir un enfoc purament electoralista analitzant el perquè s'han perdut vots en les darreres eleccions acaba amb unes conclusions de molt curta mirada: revisar el pacte del govern d'Entesa, Candidatura de dignitat nacional, i potenciar les sectorials del partit. Proposar, un any després, revisar el pacte de govern em sembla realment molt poc seriós, i només contribuiria a acabar de donar la imatge d'un partit que va a la deriva fent el ridícul com ja vam fer en el referèndum de l'Estatut. La proposta de Candidatura de Dignitat Nacional té de pervers que significaria carregar-se les plataformes sobiranistes existents, que si algun valor tenen és el de no estar vinculades a cap partit (les que no ho estan) i per tant poder erigir-se en portaveus dels qui, al marge de les lluites partidistes, reclamen accions de veritable "dignitat nacional" i propostes més de país que de partit. Finalment, el tema de les sectorials d'ERC em sembla un tema intern irrellevant en un document com aquest.

Exitosa presència catalana a Frankfurt

Tot sembla indicar que la presència catalana a la Fira de Frankfurt ha estat prou exitosa. Sense altra informació que la que donen els mitjans de comunicació, la impressió és que el Govern de la Generalitat, i concretament el Departament de la Vicepresidència de Josep Lluís Carod Rovira i l'Institut Ramon Llull, han fet una bona feina. Lògicament, la valoració dels resultats de la participació catalana a Frankfurt es pot fer des d'òptiques ben diferents: des de qui s'interessarà per la simple presència mediàtica de la realitat cultural catalana a Europa, a qui preferirà valorar amb xifres els nivells de negoci del món editorial a qui va adreçada la Fira, o qui es quedarà amb l'aprofundiment de les relacions entre escriptors catalans i de la resta d'Europa, l'increment de traduccions, etc.

De ben segur que també hi deu haver coses no tan positives: per als alemanys és molt difícil superar les connotacions negatives que els desperta el concepte de nacionalisme; hi pot haver hagut una part de la premsa alemanya o europea que s'hagi estranyat de l'absència d'autors catalans que escriuen en castellà, al marge de la influència dels mitjans espanyols que senten i generen un veritable odi contra tot allò que pugui ser català; i és possible que hi hagi hagut intervencions o activitats no del tot afortunades o reeixides.

Per tant, és possible que des del Govern, i més concretament des del Departament de la Vicepresidència, es magnifiquin els èxits i els encerts, mentre que des d'altres perspectives s'intenti objectivar la realitat dels fets, fent esment dels errors, dels desencerts i de les possibles incomprensions que ha generat la presència catalana a Frankfurt. Tampoc ens ha d'estranyar que els mitjans de comunicació espanyol que vomiten permanentment odi contra Catalunya, contra els catalans i contra qualsevol mostra de la nostra identitat, falsegin una vegada més la realitat amagant els èxits que hi ha hagut a Frankfurt i magnificant-ne possibles errors, carències o contratemps. El que, de veritat, em resulta incomprensible és que alguns mitjans catalans, en un exercici d'autoodi encomiable, hagin seguit aquesta mateixa tònica tan espanyola de falsejar els fets fins a la indignitat per tal de combatre la cultura catalana.

O és que amb aquesta actitud, aquests mitjans pretenen precisament posar en evidència que no es pot considerar com a catalana tota la cultura que es fa a Catalunya?