Prohibit demanar el dret a demanar

Tal com estava previst, la Junta electoral provincial de Barcelona ha esperat fins al darrer moment per a prohibir la recollida de signatures que pretenien fer aquest diumenge la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés. Ho podien haver anunciat abans, perquè la decisió ja era cantada, però això hauria motivat reaccions diverses en la societat catalana, i van calcular que els era més efectiu des de la seva ideologia política amb una prohibició a darrera hora. L’objectiu de la prohibició no és tant que l’acció es faci o no (de fet, segur que prefereixen que es faci igualment), com provocar un desconcert, mostrar la radicalitat d’aquestes plataformes i aconseguir que els resultats siguin molt més marginals del que haurien pogut ser.

Personalment ja vaig expressar els meus dubtes sobre aquesta acció (*). Ara, la història es presenta encara més rocambolesca: ens prohibeixen demanar a la ciutadania si és partidària de demanar al Parlament de Catalunya que voti una moció per si consideren oportú sol·licitar a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar Referèndums, cosa que ens permetria fer una consulta a la ciutadania sobre què creu que és millor per a Catalunya.

Ells han tirat pel dret: prohibit demanar el dret a demanar el dret a decidir.

Heus aquí el comunicat de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés:

Primer de tot, la PDD i SiP, lamentem la mort de l´ex-regidor socialista a Arrasate, així com qualsevol tipus d´acció violenta.I en el marc del treball de les dues Plataformes, en relació a la Pau i al reconeixement dels Drets Humans, considerem que qualsevol conflicte polític s´ha de resoldre mitjançant el diàleg.
La PDD i SiP han volgut treure al carrer aquest 9 de març el dret de decidir, el dret que la Generalitat tingui la competència plena en la convocatòria de referèndums, sigui per decidir quines infrastructures volem (Aeroport, Rodalies, Abocadors, MAT, AVE?), quin tipus de serveis socials volem (educació, sanitat, immigració?). En definitiva quin tipus de país i de societat volem.
Hem proposat a la ciutadania la recollida de signatures per donar suport a aquesta iniciativa des de la més escrupolosa legalitat, i en especial en matèria electoral, indicant que en cap cas es volia fer campanya electoral. Les dues Plataformes hem recomanat que les taules no es posin ni a les proximitats ni als voltants dels Col·legis Electorals, respectant d´aquesta manera el que disposa la Llei Orgànica Reguladora de les Eleccions Generals.
Malgrat això, un cop més, la Junta Electoral, a través de la Provincial de Barcelona, interpreta subjectivament les nostres intencions amb aquesta proposta de recollida de signatures pel dret de decidir. Aquesta interpretació va en contra dels drets democràtics de la ciutadania.
Una vegada més la justícia espanyola va en contra dels drets dels catalans i catalanes. La seva interpretació parcial i partidista ens nega el dret fonamental d´expressió.
La PDD i SiP no estan proposant cometre cap delicte electoral, simplement estan proposant fer sortir al carrer el dret de decidir com en tantes d´altres ocasions han fet.
A hores d´ara hi ha confirmades unes 400 taules i més de 3.000 voluntaris, repartits en 142 municipis d´arreu del territori, que sortiran al carrer el 9 de març. La PDD i SiP, a un dia vista, no estem en disposició de poder aturar aquesta acció que interpretem dins de la legalitat vigent, tot i la interpretació forçada de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.
No compartim la visió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, i condemnem que aquest organisme, des de l´arribada de la democràcia hagi pretès aturar les iniciatives ciutadanes (abolició deute extern, aturem la guerra....) que no tenien res a veure amb campanyes electoral i l´exercici del vot.
Per tant, demanem el suport de tota la ciutadania perquè aquest 9 de març, i en les properes dates surti al carrer pel dret de decidir.
A més, denunciem les contradiccions entre les diferents interpretacions que fan les diferents Juntes Electorals Provincials de Girona i Barcelona, així com les de Zona. La qual cosa ens demostra que no és una acció contrària a la legalitat vigent sinó una interpretació partidista en contra dels drets dels catalans/es.
A més, volem fer constar el nostre rebuig davant del fet que la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona està redactada exclusivament en espanyol, arribant a l´extrem de traduir el nom propi de les Plataformes convocant, i menystenint la llengua pròpia del país.

Plataformes Pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés

El Senat, inexistent

Arribem al final de la campanya amb l’habitual empatx de propaganda electoral. Don Mariano i Don José Luís (el Josep Lluís ha estat més discret) se’ns han ficat fins a la sopa. N’hem sentit de tots colors i per a tots els gustos, des de mentides com una catedral fins a promeses impossibles, passant per tota mena de grolleries i acudits més o menys suats. Però del que no hem sentit a parlar és del Senat. Teòricament, diumenge hi ha eleccions a les dues cambres; però a la vista del tractament que hi han donat en campanya, el ciutadà té la impressió que només hi ha una cambra de primera, i l’altra deu ser de segona regional. I això de “regional” tant podria servir per la pretensió que el Senat sigui una cambra de representació territorial (cosa que no creu ningú), com el nivell a què l’han relegat entre tots plegats.

Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat.

Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.

Vot nacionalista, tot val

Sembla que les enquestes (de moment només les enquestes) donen el PSOE com a guanyador clar en aquestes eleccions. De manera que l’interès, almenys a Catalunya, està en veure quin paper hi tindrà el nacionalisme en totes les seves opcions. Si hi hagués una majoria absoluta, o li faltessin molt pocs vots, s’hauria complert el somni de l’Artur Mas de fer que governi automàticament la llista més votada sense necessitat d’estar pendent de possibles coalicions o pactes post electorals, i per tant el pes dels partits catalans a Madrid (CiU inclòs) seria pràcticament nul. I si no és així, s’entrarà en una fase de negociacions on més d’un s’haurà d’empassar algun gripau, i les grandiloqüents frases de campanya quedaran en l’oblit.

Els qui prediquen l’abstenció podran presumir de formar part del col·lectiu més nombrós; compartit això sí amb els desencisats maragallistes, amb la gent de la CUP i independentistes radicals, amb anarcos anti sistema,... sense oblidar els qui passen de tot i els fatxes més impresentables. Els qui opten pel vot en blanc o pel vot nul, que també n’hi ha, segurament tindran un resultat irrellevant, que igualment es podran atribuir altres grups i col·lectius que no tenen res a veure amb el nacionalisme català. En qualsevol cas, més enllà del simulacre de lamentació que s’acostuma a fer just en saber-se els resultats, el que comptarà serà només el vot real emès per a una o altra candidatura.

L’incentiu per anar a votar CiU, ERC o IC-V és pensar que aquestes formacions poden condicionar el nou govern socialista (sempre que no hi hagi sorpresa pepera de darrera hora, perquè aleshores només els convergents hi tindrien alguna cosa a dir). Cadascú valorarà, arribat el moment, quin serà el preu del seu vot i sobretot com vendrà de cara al seu electorat l’esforç de responsabilitat (un adjectiu que en campanya solen tenir guardat al calaix). En qualsevol cas, a nivell intern, encara que no siguin necessaris per a formar la nova majoria parlamentària tothom sap que, com en totes les eleccions, s’hi juguen la seva credibilitat, i alguns la seva carrera política.

Per la seva banda, la presència del Partit Republicà Català, com a darrer recurs per als nacionalistes emprenyats que no volen deixar d’anar a votar, pot ser un petit revulsiu. No pas pel nombre de vots absoluts que puguin treure, que segur que seran limitats, sinó perquè en absència de la CUP poden presentar-se com un crit d’alerta per al nacionalisme convencional.

Absolts del delicte de parlar català

Un noi de les Ferreries, a Menorca, i la seva mare han estat absolts en un judici de faltes en el qual se’ls imputava el delicte de parlar català. La situació d’aquests menorquins no és una anècdota puntual ni un cas aïllat, ja que tant a les Illes com al País Valencià són freqüents les agressions i les intimidacions de la policia espanyola envers les persones que tenen la gosadia de parlar-los en la llengua pròpia del país. Algú podria pensar que el jutge, en aquest cas, ha donat la raó als ciutadans menorquins en contra de les pretensions de la policia de carregar-los un delicte de desobediència pel fet d’haver emprat una de les llengües oficials que ells no reconeixen. En realitat, però, tant la policia com el jutge el que han pretès (i aconseguit) és encobrir un delicte i una vulneració dels drets d’aquests ciutadans.

Tothom sabia d’entrada que no podia prosperar una acusació contra una gent que utilitzava una de les llengües oficials de les Illes Balears. Si la denúncia la presentés algú per haver emprat l’altra llengua oficial, no solament no seria admesa a tràmit sinó que la fiscalia giraria l'acusació contra el denunciant. En el cas de Menorca s’havia produït una vulneració de la llei, una agressió verbal i una intimidació per part d’uns individus que menyspreen la legislació vigent i que actuaven només en funció de la seva ideologia política, fet tanmateix habitual en aquesta mena de gentussa. El que no és tan habitual és que algú tingui la pretensió de fer valdre els seus drets i emparar-se amb la llei. Aleshores, el recurs dels agressors era el de denunciar les víctimes sabent que tindrien la complicitat de la justícia.

I així ha estat. Simulant que es desestimava l’acusació que pesava sobre els ciutadans menorquins, s’encobria el delicte dels policies agressors i d’alguna manera es donava per bona la seva actuació intimidadora contrària a la legislació. Amb la llei a la mà, una administració de justícia honesta i respectuosa amb la legislació (que no és el cas) hauria imputat els policies agressors per abús d’autoritat i per haver conculcat els drets dels ciutadans. Però ni la justícia ni els cossos i forces de seguretat de l’Estat no tenen la funció de vetllar pels drets dels ciutadans sinó per una determinada concepció d’Espanya, diguin el que diguin les lleis.

Vibracions electorals

Confesso que no sóc amant d’acudir a mítings, i menys electorals. Tinc la sensació que, més que anar-hi a escoltar res de nou (ja sabem què ens diran i ja estem més o menys convençuts), anem a omplir un escenari per tal de donar una bona impressió de cara enfora. Als primers anys de la democràcia era relativament normal acudir a mítings dels diferents partits, cosa que permetia establir comparacions i contrastar idees. Ara, cadascú va als seus. I en tot cas, el que es pot polsar és l’estat d’ànim general del propi partit. Això és el que vaig fer ahir al míting d’ERC celebrat a Vic.

Res a veure amb el que va protagonitzat Carod Rovira ara fa quatre anys. I no ho dic pel discurs en sí de l’un i de l’altre, pel que fa al contingut o a l’amenitat de l’arenga. Ridao és un candidat seriós i no li podem demanar que imiti la ironia de Carod, i la candidata osonenca ja va fer prou deixant anar una lletania ben apresa de les accions fetes a Madrid pel grup d’ERC. O dic per l’ambient que s’hi respirava.

Ja sé que les circumstàncies eren diferents, però ara fa quatre anys, a part d’omplir a vessar un escenari amb quatre vegades més de capacitat, s’hi notaven unes vibracions d’eufòria i d’entusiasme col·lectives. Diguem que ahir es va complir amb el ritual de campanya, però res més. Cal esperar que la gent fidel a unes idees vagi a votar igualment, amb més o menys entusiasme, si més no com a mal menor. Perquè si el resultat estigués directament relacionat amb l’eufòria i les vibracions ambientals, tindríem un mal presagi per al proper dia 9. Espero que no.

La deriva de les FARC

En un macabre i impúdic exhibicionisme l’exèrcit colombià se’ns mostrava el cos de Raúl Reyes, un dels líders de les FARC abatut en una operació militar. No entraré en el fons del conflicte que no conec suficientment, però sí en les formes, en l’oportunitat i en l’objectiu del Govern de Colòmbia. Tot sembla indicar que l’objectiu d’aquesta incursió militar, fins i tot il·legalment en terres equatorianes, no era altre que evitar que les FARC continuessin amb la seva política d’alliberament de segrestats, cosa que podia donar una imatge més humana i conciliadora al grup guerriller.

Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.

Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.

El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res). Com en els acudits sobre milions de xinesos amagats dalt d'un arbre, no hi ha possibilitat de mantenir amagada una organització d'aquestes característiques.

Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.

Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.

El paperot d’IC-V a Barcelona

ERC havia presentat a l’Ajuntament de Barcelona una moció en la qual es limitava a donar la benvinguda al nou estat de Kosovo i proposava iniciar-hi contactes per a establir-hi algun tipus de col·laboració, si més no de capital a capital. Una proposta que lògicament havia de tenir l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, però que posava en un compromís el soci petit de l’equip de govern, IC-V. No tractant-se d’un tema estrictament municipal no hauria estat cap problema fer perdre la votació als socialistes, però probablement també s’hauria entès que IC-V hagués optat per no donar suport a la moció republicana adduint raons d’estar en campanya electoral, o presentant esmenes consensuades amb els socialistes. Però l’opció escollida, el Sí però No, em sembla absurda, deshonesta i denigrant per a la credibilitat dels polítics.

Iniciativa va optar per votar-hi afirmativament però forçant la sortida de la sala d’un dels seus regidors per tal que la moció no fos aprovada. És a dir que volia sortir a la foto dels qui estaven a favor del principi democràtic de respectar la voluntat popular, però sense que aquest principi prosperés per tal de no quedar malament amb els seus socis que hi estan en contra. Ja els anava bé la moció des d’un posicionament més radicalment democràtic, fàcil de fer des de l’oposició, sempre que aquest posicionament no comprometés el privilegi de ser partícip del poder.

Em va recordar l’actitud de molta gent independentista que en la votació de l’Estatut ja els anava bé mantenir una actitud radical, amb un vot negatiu en el Referèndum, sempre que al final sortís aprovat l’Estatut. Per això molts militants i votants d’ERC van acabar votant d’amagat afirmativament la reforma de l’Estatut, com a mal menor. Quan s’és a l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, costa molt poc fer propostes d’una certa radicalitat precisament perquè se sap que no s’arribaran a aprovar. Però la credibilitat d’aquests grups es guanya mantenint les mateixes posicions quan s’és al govern que quan s’és a l’oposició. I, en aquest cas, IC-V amb la seva barroeria ha fet un pas enrere com a opció creïble. I no pas per estar a favor o en contra d’una determinada moció, sinó pel joc brut de voler-la votar a favor alhora que es maniobrava perquè fos rebutjada.

Créixer o decréixer, aquesta és la qüestió

Recordo de fa molt de temps, tot i que em sembla que el truc encara funciona, que sovint apareixien propostes piramidals amb les quals hom podia fer un fortuna enviant simplement una dotzena de cartes i pagant una mòdica quantitat. El plantejament, a nivell teòric, semblava que havia de funcionar sempre que tothom fos capaç de trobar una dotzena d’incauts més per anar engruixudint la cadena. Era una qüestió de credibilitat, però també de límit d’aquest creixement. La comparació pot semblar exagerada, però em sembla que té prou similituds amb la idea del creixement continu que se'ns planteja des del món empresarial i des de les administracions (aquí, pel que es veu, no hi ha dreta ni esquerra que valgui).

En un món de lliure mercat hom podria pensar que el creixement dependrà bàsicament de la oferta i la demanda. Però això no és així. Des de l’administració, tant la de la Generalitat com la municipal, es planifica i es promou el creixement com un valor per ell mateix. No es tracta de planificar l’existència de suficient habitatge i llocs de treball per a la gent d’un lloc determinat, sinó que s’estableix una mena de competició per veure qui pot atraure més indústries, més equipaments turístics, i per tant més habitatges.

Se’ns vol vendre la idea que el creixement equival a la creació de riquesa; i amb els grans números a la mà deu ser així. Però una cosa són les macroxifres i l’altra el benestar de la gent, la preservació del territori, la cohesió social... Algú s’ha escandalitzat pel monstruós projecte lúdic que es vol fer en terres aragoneses, una mena de Las Vegas, creant de cop una ciutat de lleure de prop de 100.000 habitants. Però a casa nostra està passant quelcom de similar, encara que no tan desmesuradament, de la mà de la Generalitat. Es planifica forçadament el creixement de les ciutats com si fos una fita a assolir. S’estan aprovant projectes d’urbanització que no tenen res a veure amb les necessitats del territori ni de la seva gent, i només amb interessos empresarials, ja que seran aquests els únics beneficiaris del creixement. Al municipi d’Alcarràs, per exemple, s’hi ha projectat i aprovat un projecte per a la construcció de 12.700 vivendes quan el poble no en té més de 5.000. I amb proporcions semblants la Generalitat dóna el vist-i-plau, quan no promociona, urbanitzacions desmesurades a altres municipis, com és el cas de Torresserona, que no arriba als 300 habitants, i en canvi s’hi projecten uns 700 nous habitatges. Fins i tot a Vic hi va haver un estira i arronsa entre la Conselleria de Joaquim Nadal i l’Ajuntament per la pretensió de la Generalitat de construir 1.300 vivendes al barri de la Guixa; i paradoxalment l’alcalde d’Unió Democràtica semblava estar en posicions més de defensa del territori (i per tant de la seva gent) que els socialistes, que al final s’han sortit amb la seva.

L’única diferència entre els models especulatius que propugna el Partit Popular (vegis el cas del País Valencià i de les Illes) amb el model socialista, és que aquests darrers farceixen els projectes (només el projecte i la lletra impresa) de termes com sostenibilitat o respecte mediambiental. Perquè el que no és sostenible ni respectuós amb el medi ambient (i per tant amb la seva gent) és el creixement que propugnen. El creixement pel creixement és una trampa piramidal que no ens porta sinó a la destrucció del territori i al deteriorament de la qualitat de vida.

Qui agredeix la Universitat?

Ja se sap que en campanya electoral es diuen ximpleries considerables, però normalment són ximpleries que traeixen el subconscient del polític de torn. Ahir la candidata popular Dolors Nadal va deixar anar un improperi contra el saber, contra la Universitat i en general contra la cultura, per emmarcar-lo en un quadre d’honor. Donant suport a les tesis del seu partit favorables al secessionisme (vés per on els populars també creuen en el secessionisme!) del valencià respecte del català, va afirmar que “les qüestions científiques, acadèmiques i universitàries estan molt bé per estar entretinguts,... però estem parlant de política”.

És a dir que per ella, i pel seu partit, la política no s’ha de basar en raonaments científics, certs i rigorosos. Ara entenem per què quan Rajoy parlava del canvi climàtic menyspreava els raonaments científics que ho demostren emparant-se en les opinions d’un seu cosí. Una cosa és la realitat, i una altra la política. Tampoc la policia ni els jutges tenen perquè guiar-se per les lleis (cas del jove jutjat avui a Menorca) quan inculpen un noi per haver tingut la gosadia de parlar en català a una caserna; i no hi fa res que amb les dades a la mà l’única llengua discriminada a Catalunya continuï essent el català. Ells fan política, i en nom de la política es poden saltar les lleis quan convé, es pot obviar la realitat quan no interessa o en poden inventar una de nova.

Les qüestions científiques i universitàries són per estar entretinguts. Jo no sóc pas partidari d’agredir ningú, i menys aquesta gentussa que sovint és el que espera (quan no ho provoca) per tenir més ressò mediàtic. Però entendria que la Universitat escopís damunt d’aquest menyspreu que li professen personatges sinistres, sense escrúpols ni vergonya, com la Dolors Nadal.

Estalviem aigua, que perden les canonades!

Ho deia l’altre dia en parlar de les bosses dels supermercats. Des de les institucions esmercen molts esforços publicitaris per conscienciar els ciutadans sobre hàbits mediambientalment sostenibles, quan no es fa el que caldria des del mateix poder polític, anant a l’arrel del problema. És evident que les campanyes tenen el seu efecte i que cada vegada més tenim en compte aquest tema, però també ho és que això té un límit i el ciutadà arriba al cansament quan s’adona que les administracions han triat aquesta via no pas per la seva eficàcia, sinó perquè els és la més fàcil.

Atenció, no deixeu l’aixeta oberta mentre us renteu les dents! Mentrestant, la desídia de l’administració permet que, només en una canonada en concret que porta l’aigua a Barcelona, es perden 18 metres cúbics d'aigua cada hora des de fa almenys tres anys. És a dir 400.000 litres d’aigua potable cada dia.

Sincerament, crec que la malícia de l’administració va més enllà de la simple mandra o manca de voluntat per a afrontar els temes mediambientals, carregant la responsabilitat sobre el ciutadà en lloc de prendre les mesures adients des del poder. Està clar que per al Govern, sobretot si el Departament en qüestió està en mans d’un partit que en fa la seva principal bandera, és més fàcil aparentar preocupació ecologista amb campanyes publicitàries que amb accions normatives i legislatives. Qualsevol s’enfronta al món empresarial! La perniciositat d’aquesta opció, que no té res d’esquerres, no es limita a acontentar el poder econòmic evitant lleis i normatives que puguin afectar els seus interessos, sinó que té la intencionalitat de fer veure que la responsabilitat darrera és del ciutadà, perquè vol rentar-se les dents despreocupadament, vol regar les plantes, o anar a comprar amb la comoditat de saber que ja ens donaran les bosses al súper.

Fem números (polítiques lògiques, que diu l’eslògan electoral). Si amenacen els ciutadans amb multes de fins a 3.000 euros per regar un jardí, quina multa caldrà posar a l’empresa responsable de la pèrdua diària d’aquests 400.000 litres d’aigua potable? I la xifra que ens doni multiplicar-la, a multa per dia, pels anys que fa que perd la canonada més el que tardaran en reparar-la, que com a mínim serà un any més. I el cas d’aquest pèrdua concreta de Badalona no és l’única, sinó que és força general a tota la xarxa, encara que no sempre sigui a nivells tan escandalosos.

Però és que resulta que l’empresa responsable de la pèrdua és una empresa pública (no dimitirà ningú, encara que sigui només per vergonya?). L’empresa es farà càrrec almenys del cost de les campanyes publicitàries que desvien la responsabilitat cap als ciutadans, tot encobrint la seva?. O això també ho hem de pagar nosaltres?

Sèrbia, tancats a fora

Durant una temporada vaig exercir de mestre en una escola d’un barri, aleshores estigmatitzat per la marginalitat. Jo, a més, tenia un classe amb els alumnes considerats difícils, per dificultats d’aprenentatge, desestructuració familiar, problemes psicològics, etc. I recordo que n’hi havia un, d’especialment problemàtic, d’una família amb un historial delictiu remarcable, que en parlava amb un estrany orgull. Tenia idealitzat un parent seu, aleshores a la presó, perquè segons ell s’havia burlat de la llei i de tothom. En parlava com si ell els tingués a tots tancats a fora de la presó.

M’he recordat d’aquella època quan llegia que Sèrbia congelarà les relacions bilaterals amb qui reconegui Kosovo.

Imagino que és l’actitud d’impotència, la rabieta institucional, de qui se sap vençut. Però sobretot és una manera de fer el ridícul, simulant una força que ja no es té; sobretot la força de la raó que a ulls de tothom està en mans dels qui han fet valdre el dret a decidir d’un poble. A ulls d’Espanya, és cert, potser sí que encara té predicament argumentar que no és democràtic que un govern faci una consulta popular, com el que es pretén fer al País Basc. Però, a nivell internacional, l’argument no s’aguanta per enlloc.

Bé, si Sèrbia compleix les seves amenaces, les principals potències mundials, els països amb més tradició democràtica i també els més desenvolupats econòmicament es veuran sancionats en bloc i es quedaran sense poder tenir relacions bilaterals amb les darrers despulles del naufragi iugoslau. Sembla la imatge d’aquell general Franco del Polònia que assegut dalt del cavall es compromet, condescendent, a no envair els Estats Units.

Jo crec que Espanya s’hauria de solidaritzar amb Sèrbia i seguir el mateix camí de trencar relacions amb els països que reconeguin Kosovo. Llàstima que en aquest cas no podria trencar relacions amb Catalunya perquè el seu Govern (el nostre) tampoc ha reconegut, com a tal, el nou Estat de Kosovo.

La corrupció política del PP

Sovint, quan parlem de corrupció política, ens imaginem el desaprensiu que posa la mà a la caixa pública, el qui propicia requalificacions urbanístiques en benefici propi o d’amics, el qui cobra comissions o accepta suborns, el qui encarrega estudis inexistents... Tot això és la misèria de la política, la delinqüència política, però la paraula corrupció té tot un altre sentit. Corrompre vol dir deixar podrir, transformar una cosa per putrefacció. I és aquí on la corrupció política pren tot el seu sentit; quan el polític no és que incompleixi bona part de les promeses, sinó que corromp les paraules i el sentit de les seves accions de forma fraudulenta i enganyosa. En tenim un exemple amb la política lingüística del Partit Popular.

És absolutament fals que el Partit Popular sigui partidari del bilingüisme o que cregui que la qüestió de la llengua, essent quelcom tan personal, no es pot imposar per llei a ningú. El Partit Popular és del tot contrari al bilingüisme i un ferm partidari d’obligar per llei l’ús i el coneixement d’una determinada llengua. Corruptes com són, no tenen escrúpols a l’hora de mentir a la població i sortir en defensa del bilingüisme només en aquells àmbits i territoris on el català pot tenir una certa preeminència o normalitat; però hi són radicalment hostils allà on ja s’ha imposat el castellà, com ara a la Franja de Ponent, al País Valencià, en les concessions públiques de mitjans de comunicació, etc. Per ells no és més que un mal menor per a frenar qualsevol intent de salvaguardar la llengua catalana.

Sense embuts, la candidata popular per Barcelona defensa la imposició per llei del coneixement de la llengua espanyola als immigrants amb la mateixa contundència i entusiasme que en blasma el mateix tracte per a la llengua catalana. No ens trobem, doncs, amb un partit i uns dirigents que tinguin unes determinades idees sobre com caldria enfocar el tema de la llengua en general, amb les quals podríem estar més o menys en desacord; ni es tracta de què vulguin imposar un sistema que beneficiï clarament la llengua espanyola en detriment de la catalana; sinó que, corrompent el sentit de la política, defensen allò que no creuen només quan i com els convé en la seva lluita per aconseguir l’eliminació de la llengua catalana.

Hi ha models i ideologies polítiques amb les quals hom pot discrepar totalment per creure que poden perjudicar un determinat sector o una determinada cultura. Però el cas del PP no arriba ni a això: és pura corrupció política per a assolir uns objectius mesquins, i inconfessables.

Una nova opció: el no-vot

Insisteixo, perquè ja ho deia en un altre article, que em sembla del tot respectable qualsevol opció del ciutadà davant les urnes: el vot a qui sigui, l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul... No cal donar-hi més voltes ni pretendre alliçonar ningú (amb pretesos arguments de responsabilitat envers la societat) sobre la validesa ètica de cada opció. Del que em queixo no és, doncs, de l’opció individual de cadascú sinó de la pretensió de voler donar a l’opció escollida un sentit patriòtic inequívoc, intentant presentar les altres opcions com a traïció a la causa.

Ara ha estat la CUP, la que s’ha despenjat amb el no-vot, deixant que militants i simpatitzants decideixin entre el vot nul o l’abstenció activa.

Com a simpatitzant que em considero de la CUP (a més de militants d'ERC), voldria discrepar del seu posicionament. D’una banda, això de l’abstenció activa és un eufemisme o un contrasentit. L’abstenció és això: passar. Tant se val que sigui, perquè es passa de la política, perquè s’està desenganyat de l’escàs patriotisme (espanyol o català, que de tot hi ha) dels grups convencionals, per conviccions àcrates o per la il·lusòria idea de castigar algú (als socialistes per no complir les promeses, als populars per poc o per massa rancis, als convergents per poc sobiranistes, als d’Esquerra per pactar amb el diable, o als d’Iniciativa per ser ecologistes de boqueta i poca cosa més).

Parlant amb un amic, amb una llarga trajectòria com a abstencionista convençut, m’argumentava que el dia 9 de març no ens hi juguem res, i que tant se val el govern que en surti. És aquí on discrepo, més que en la seva més que respectable decisió de no anar a votar. Que en un món capitalista com el nostre, qualsevol de les opcions possibles no canviarà el model de societat, això és evident; que els dos grans partits espanyol són tots dos molt nacionalistes espanyols, ja ho sabem; que no es tracta d’escollir entre cel i infern, entre blanc i negre, entre bons i dolents...

Jo diria que no hi anem a guanyar res en aquestes eleccions, però sí que hi podem perdre. Per dir-ho gràficament, tots dos (PP i PSOE) ens tractaran de males maneres, com a ciutadans i especialment com a catalans, ens tractaran a cosses igualment; però diguem que uns ens les fumeran pel darrere, i els altres pel davant (que fa més mal).

Estic convençut que de la mateixa manera que molts militants i simpatitzants d’ERC a les municipals van votar CUP, perquè no els convencia l’opció del propi partit, ara molts seguidors de la CUP faran l’operació a l’inversa. Encara que només sigui com a reacció instintiva de protegir-se les parts.

Col•labora en la disminució de residus!

L’hipermercat on acostumo anar a compar ha emprès una campanya per a reduir l’ús de les bosses de plàstic que utilitzen els clients per endur-se’n els productes adquirits. La primera reacció és la de pensar que és encomiable que una empresa privada tingui una iniciativa d’aquestes en defensa del medi ambient. Però, desconfiat de mena, tot seguit m’adono que no és tan verd tot el que ho sembla. I una vegada més ens trobem quees carrega sobre l’usuari i consumidor una responsabilitat social que correspondria fonamentalment a l’administració, i també a l’empresa.

D’entrada, el fet que la mesura es presenti en forma de conveni entre l’empresa i la Conselleria de Medi Ambient ja em fa pensar que hi deu haver hagut alguna contrapartida a canvi. Per tant, és molt probable que al darrere hi hagi també un interès econòmic i una voluntat publicitària (l’ecologisme ven) tant de l’empresa com del Conseller. La reducció és mínima perquè, si bé es fomenta l’ús de bosses i caixes reutilitzables, la bossa de plàstic hi continuarà essent. Però, el que crida més l’atenció és la contradicció existent entre aquesta iniciativa per a reduir el continent i la inacció per al contingut.

Les bosses de plàstic jo les reutilitzava per a retirar després tots els residus de paper, plàstic o envasos de cara a la recollida porta a porta. Ara, un cop he estalviat un simple bosseta de plàstic, m’adono que no sé com treure els embolcalls de la resta de productes que he comprat, incloses les marques blanques de l’hipermercat. Hauré d’adquirir, doncs, noves bosses de plàstic. Resulta que la mateixa empresa que promou la conscienciació del consumidor en un aspecte molt puntual i anecdòtic, continua generant en els seus productes enormes quantitats de residus, molts dels quals perfectament prescindibles o reduïbles. És com aquelles entitats d’estalvi que en els caixers automàtics abans d’imprimir-te el resguard de l’operació realitzada t’adverteixen que podries estalviar-te el minúscul paper en favor del medi ambient, però després t’omplen la bústia de propaganda i aprofiten qualsevol tramesa per a incloure-hi tota mena de fulletons publicitaris.

Una vegada més es responsabilitza el consumidor de la preservació del medi ambient, quan la incidència de la seva acció és mínima, però no es fa res per a responsabilitzar els qui de veritat podrien reduir la producció de residus. L’administració prefereix accions com aquestes que tenen més de muntatge publicitari, d’activitat d’aparador, que d’altra cosa; mentre que no actua ni pren decisions sobre els qui de veritat generen els residus. Com a reclam publicitari, a les empreses els va millor poder presentar els seus productes amb una gran aparatositat d’embolcall, i no costaria tant (o sí?) reglamentar des del govern aquest tema obligant les empreses a cenyir-se a unes normes basades en la sostenibilitat. Però és més fàcil i més vistós ficar-se amb el consumidor, almenys per als governants de dretes (o no són de dretes, en aquest cas?).

Nova edició de OT a Espanya

Una de les coses que ha sorprès a més d’un és que a Kosovo hagin hagut d’escollir a darrera hora els seus símbols nacionals: la bandera i l’himne, sobretot. Em recordava de l’època en què es van constituir forçadament les autonomies espanyoles, algunes de les quals van haver de fer un concurs públic per a escollir bandera, com és el cas de la Rioja. Es creaven unes entitats artificials, no sempre basades en realitats i menys encara en identitats, i per tant calia proveir-les de la corresponent simbologia per a donar-los credibilitat. És, en certa manera, el que ha passat a Kosovo i el que passa a Espanya.

Tot d’una, algú es va adonar que els espanyols no tenien lletra per al seu himne nacional, i que els esportistes espanyols des del podi havien de restar muts quan sonaven les notes de “la Marcha Granadera”. Així, en un hipotètic enfrontament esportiu entre una selecció catalana i una d’espanyola, els de casa podrien entonar l’himne dels segadors (que sona com un crit popular de la gent que s’alça contra l’opressió) mentre que els altres haurien de escoltar callats el ressò de la marxa militar.

La solució passava, doncs, per a posar lletra a l’himne espanyol. És relativament normal que un compositor doni forma musical a un poema, al qual ja se li pressuposa un cert ritme i una certa harmonia; però no ho és tant fer-ho al revés, excepte en el cas de les xarangues i paròdies en clau d’humor. De tota manera es van armar de valor i van organitzar una edició especial de Operación Triunfo, amb el resultat que es podia esperar. La imaginació dels participants no devia ser excessiva, a la vista de la lletra guanyadora. I en qualsevol cas no ha pogut evitar traspuar el tuf que hi ha darrera l’himne espanyol. Segur que a Kosovo els ha sortit millor.

Qui decideix decidir

Les plataformes sobiranistes, Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, aprofitaran la jornada electoral del 9 de març per a reclamar la capacitat de poder convocar un referèndum. Una iniciativa lloable, a la qual donaré el meu suport, però que té molts punts febles. Tant a nivell formal, de qui i de com es fa la convocatòria, com a nivell de contingut o de finalitat darrera de la consulta. Això suposant que les autoritats espanyoles permetin l’organització de la recollida de signatures. Es possible que, a darrera hora, no ens deixin demanar si els ciutadans creuen que seria bo poder demanar al Govern espanyol que ens deixés demanar a la ciutadania, a través d’un referèndum, si volen exercir el dret a decidir, a partir del qual es podria fer la consulta sobre la voluntat dels catalans de romandre dins de l’Estat espanyol o de sortir-ne. Uf! Molt complicat.

Aquesta és una iniciativa que neix de la societat civil, la qual cosa té l’avantatge de no entrar en la disputa pròpiament partidista, però té l’inconvenient que els resultats poden ser molt poc significatius. És evident que per més esforços que es facin, les plataformes sobiranistes no disposaran dels recursos propis d’una administració per a fer el desplegament logístic que una consulta d’aquesta mena requeriria; i, d’altra banda, és lògic que els qui facin el gest d’acudir-hi siguin els qui a priori ja estarien d’acord amb el dret a decidir. Per tant, tant si es tracta d’una recollida de signatures com si es fa en forma de consulta, el resultat pot ser irrellevant; fins al punt que podria ser aprofitat com a argument precisament per a demostrar l’escàs suport que té la causa.

Però la proposta té, al meu entendre, un objectiu poc clar. Es tracta de demostrar que hi ha molts catalans que voldrien disposar de la capacitat legal per a decidir el nostre futur, és a dir per a convocar un referèndum; una capacitat que avui ens nega la legislació vigent. Aleshores, com que no ens deixen exercir el dret a decidir, demanarem a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar un referèndum vinculant (és a dir un referèndum per exercir el dret a decidir). Home, em sembla una redundància innecessària.

Per definició el Dret a decidir no es demana, s’exerceix. Perquè, de fet, des del moment que fem la petició, estem reconeixent que hi ha algú que té aquest Dret a decidir i li demanem que ens el traspassi. És evident que ara mateix si el Govern de la Generalitat, com pretén el Govern Basc, decidís pel seu compte celebrar un referèndum, tindria no només l’oposició sinó la intervenció directa i agressiva de tot l’aparell de l’Estat. I bé, és una qüestió de saber si hi ha algun governant que estigui disposat a jugar-s’ho tot (fonamentalment la seva carrera política) per poder exercir aquest dret; o si els dirigents consideren que tenen prou recolzament popular per abocar el país a una situació de crisi (com a mínim crisi institucional) de resultat incert. Perquè no ens enganyem, si algun dia Catalunya o el País Basc prenen una decisió unilateral (bilateral és impossible) sobre el seu futur, hem de ser conscients que es viuran moments de tensió, de conflicte i de crisi, amb repercussions econòmiques i socials importants. El que no vol dir que no valgui la pena.

Però, bé. De moment, a falta de voluntat política dels nostres governants i de les nostres institucions, farem el gest simbòlic que propugnen les plataformes sobiranistes.

El perill dels retalls de diari

Aquesta setmana, segons publiquen els mitjans de comunicació, han engarjolat uns membres de la Guàrdia Civil per haver participat en el robatori (se suposa que per a la venda) de droga confiscada al Port de Barcelona. La notícia passa, lògicament, sense més pena ni glòria. No sé si és perquè es considera un fet puntual i aïllat (en tots els col·lectius podem trobar desaprensius); si és que hi ha una certa por a ficar-se precisament amb aquest col·lectiu; o si deixa de ser notícia rellevant pel fet de ser tan reiterada. El fet és que m’ha fet recordar una de les meves trapelleries de joventut, quan el franquisme imposava una fèrria censura informativa i calia anar amb peus de plom perquè qualsevol paper podia ser considerat un atemptat contra el règim.

Sempre m’ha agradat el col·leccionisme, ja sigui de segells, de refranys o de xapes. I se’m va ocórrer col·leccionar retalls de diari que parlessin d’accions delictives fetes per membres dels anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat (no he sabut mai ben bé qui són els qui entren en la categoria de “cossos” i quins en la de “forces"). Em limitava, doncs, a retallar notícies aparegudes a la premsa legal, per tant ja convenientment censurada i autocensurada (aleshores no hi havia recursos informàtics, i el “retallar” i “enganxar” s’havia de fer amb tisores i cola). Amb els retalls n’anava confegint un àlbum amb diferents seccions: delictes relacionats amb el tràfic de drogues, amb la prostitució, amb crims passionals, amb corruptel·les, amb desordres en locals d’oci, o abusos manifestos d’autoritat...

Retallar diaris legals no podia ser il·legal. Però, al cap de poc, la col·lecció va prendre una gruix tan important que (ho confesso) em vaig espantar. Cada una de les notícies, normalment publicades en llocs discrets dels diaris de l’època, presentaven un fet relativament intranscendent que en tot cas ja es cuidaven prou de remarcar que era puntual i excepcional dins del “cos” en qüestió. Però la seva suma, o millor dit la mera juxtaposició, desmentia l’excepcionalitat i convertia la innocent col·lecció de retalls de diari en un pamflet llavors fàcilment catalogable d’injuriós cap als “cossos” i “forces” de l’estat franquista.

No sé si, ara, reiniciar la col·lecció resultaria tan prolífica com abans ni si produiria esgarrifances a qui la tingués entre mans. Potser eren altres temps. Potser.

La resposta catalana a Kosovo. NS/NC

Podem afirmar tantes vegades com vulguem que Catalunya no és Kosovo, i que els processos no es poden equiparar. Però és evident que sí que és equiparable el principi democràtic de respectar la voluntat dels pobles, els dret a decidir el seu futur, com també ho és la idea que les fronteres són una convenció que cap fonamentalisme pot pretendre sacralitzar ni considerar com a immutables. Kosovo ha fet el primer pas cap a la seva llibertat, i ara tot és qüestió que sigui reconeguda per la comunitat internacional. La reacció catalana ha estat la que es podia esperar: saludar amb satisfacció del naixement del nou Estat, i lamentar (no ens ve pas de nou) que Espanya es negui al seu reconeixement arrenglerant-se amb els serbis (amb qui sempre s’ha identificat des de l’inici de la desmembració de Iugoslàvia) i amb algú tan poc demòcrata com el Putin.

Però, i les Institucions catalanes?

Tant ERC com CiU i IC-V han mostrat el seu suport a la nova república balcànica, i han reclamat al Govern espanyol que reconegui el dret democràtic dels kosovars a decidir el seu futur. Però sempre ho han fet com a partit; hi ha hagut una declaració del grup d’Edimburg (ERC, EA i SNP) a favor de Kosovo, i altres posicionaments particulars. Però, majoritàriament, les declaracions dels líders catalans van en la línia de demanar al Govern espanyol que es posicioni d’una determinada manera, més que en la línea de posicionar-nos nosaltres a partir de les nostres institucions. Per què insistim tant a Madrid que reconegui Kosovo (una forma de reconèixer a l’Estat la capacitat per a fer aquest reconeixement en nom nostre) en lloc promoure un pronunciament clar del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat?

Sobre el terreny, sembla que seran a Kosovo membres de dues plataformes sobiranistes vinculades a CiU i a ERC, Esquerra Independentista i Plataforma Sobiranista. Però no deixen de ser delegacions que ni tan sols representen oficialment els dos partits nacionalistes. I les Relacions Exteriors de la Generalitat? Ens limitarem a demanar un pronunciament de les Nacions Unides, cosa que permetria també al PSOE reconèixer el nou Estat?. On són les nostres institucions a l’hora de proclamar solemnement el reconeixement de Kosovo com a nou Estat, i per tant de la legitimitat democràtica del procés seguit pel poble kosovar?

No sap/ No contesta?

El reconeixement de Kosovo

Les reaccions a la proclamació de la seva independència per part del Kosovo han estat, al meu entendre, molt més suaus del que es podia esperar (creuem els dits, i esperem que la tendència sigui encara a suavitzar-se més). Dels serbis no es podia esperar altra cosa que la seva protesta més radical i enèrgica, així com dels seus tradicionals aliats amb els russos al capdavant, i altres estats menors que no compten excessivament en l’escenari internacional, com ara Xipre, Romania o Espanya.

El que necessitaven els kosovars era el suport de la Unió europea, especialment de França i d’Alemanya, i el dels Estats Units. Aconseguit això, la resta és deixar passar el temps.

Val a dir en honor del govern serbi que, malgrat les lògiques rabietes i els intents desesperats per a evitar l’inevitable, una de les primeres coses que han deixat clares és que utilitzaran tots els recursos que estiguin al seu abast excepte la violència. Amb aquesta premissa, tanmateix l’única democràticament acceptable, hi pot haver tensions, boicots econòmics o provocacions, però si el govern de Prístina sap ser generós amb la minoria sèrbia de Kosovo i deixar sempre la mà estesa per al diàleg té totes les de guanyar. Perquè un cop consolidat el nou estat europeu, el no reconeixement per part de Sèrbia anirà només en perjudici dels serbis de Kosovo.

Semblantment, la setmana passada, quan es veia imminent la proclamació de la independència, el Govern rus va deixar entreveure que hi mostraria el seu desacord en solidaritat amb el seu tradicional aliat, però que no hi posaria més obstacles. Es va limitar a alertar del perill que podia representar, com a precedent, per a altres estats europeus en una clara referència a Espanya. Els espanyols poden seguir les passes del Putin amb el seu picar de peus, però els catalans també coincidim en la seva anàlisi que aquest és un precedent més (ja n’hi ha hagut molts altres recentment) i un exemple a imitar.

Més patètica pot ser la posició d’Espanya. A tot estirar pot aconseguir que la Unió europea tingui un paper molt més discret, deixant que a partir d’ara sigui cada Estat qui prengui la decisió de reconèixer Kosovo. No oblidem que la Unió europea ha estat decisiva en aquest procés de secessió, de la mà de Javier Solana precisament. Passades les eleccions del 9 de març, el govern espanyol haurà de buscar qualsevol excusa per acabar reconeixent la realitat del nou Estat.

Com diuen els espanyols “cuando veas las barbas del vecino afeitar, pon las tuyas a remojar”.

Kosovo. Així de senzill

Tal com estava previst el Parlament kosovar ha declarat la seva independència. Així de senzill. Ara vindran algunes rabietes, dels serbis, dels Putin, dels espanyols... però el procés ja és irreversible. Europa pot tenir un Estat més, com en podria tenir mitja dotzena més. Bàsicament depèn de la voluntat del poble que aspira a ser lliure, i de l’acceptació internacional que és capaç de generar. Des de Catalunya, de ben segur que el procés serà ben rebut en la mesura que hom voldria establir-hi paral·lelismes, malgrat les diferències evidents d’una i altra situació.

Espanya, sobretot, però també la Unió Europea, s’afanyarà a remarcar que aquest és un procés únic, irrepetible, que en cap cas es pot comparar amb situacions com la nostra ni pot servir de precedent per a nous processos d’emancipació. Un disc ratllat que ja hem sentit altres vegades, en el cas de Montenegro, de Macedònia, de Bòsnia, de les Repúbliques Bàltiques, etc. Qui no recorda aquelles famoses declaracions de Felipe Gonzàlez (crec que era en una reunió d’alt nivell a Hèlsinki) afirmant que les fronteres d’Europa eren inamovibles? Estava a punt d’esclatar en mil trosset la caduca Unió Soviètica, es preparava la secessió de la vella Txecoslovàquia, i els Balcans eren un polvorí a punt de ser esmicolat.

Però és ben cert que Catalunya no és Kosovo. La seva experiència amb els serbis ha estat molt més traumàtica que la nostra, encara que cadascú se sent dels seus mals està clar. Allà hi ha una posició molt més unànime des del punt de vista nacional, la votació al Parlament de Pristina ha estat per unanimitat, amb l’absència dels representants de la minoria sèrbia. També és cert que als Estats Units, així com a Europa, els ha interessat en aquest cas afeblir els seus competidors, com si encara fos vigent la guerra freda. I els kosovars han comptat amb una classe dirigent que ha anat directe al gra, sense embuts.

Podrien haver endegat un procés de negociació per veure si l’Estat serbi acceptava convertir-se en un Estat federal on els kosovars s’hi poguessin sentir més còmodes; haurien estat unes negociacions inacabables per anar a espetegar amb un mal acord d’una certa autonomia que, lògicament, després Belgrad no hagués respectat. Podrien haver fet una campanya per demanar al Parlament de Kosovo que demanés al Govern serbi el traspàs de la competència per a convocar referèndums, que els permetés legalment preguntar al poble kosovar si volien romandre dins de l’Estat serbi o si volien decidir ells mateixos el seu futur; tant marejar la perdiu els hauria marejat a ells, i avui encara es debatrien sobre qui, com i què caldria negociar amb l’Estat que els menyspreava.

Han tirat pel dret. I se n’han sortit. Enhorabona.

Nadal tranquil•litza els empresaris

Ja sé que és una reacció molt poc mesurada i si voleu irracional, però després de veure com les empreses de la construcció i les immobiliàries amassaven grans fortunes a base de jugar amb un bé tan essencial com el de la vivenda, un pot pensar que ja els està bé que d’una vegada per totes els hagi esclatat la bombolla a les mans. Després, pensant-ho millor, hom s’adona que n’hi ha que juguen sempre amb les cartes marcades. Primera perquè les conseqüències de la crisi en tot cas la pagaran els treballadors, amb més precarietat laboral i amb més atur, i segona perquè les creences en el liberalisme s’esfumen tan aviat com les lleis del mercat els són adverses.

L’expansió immobiliària, el creixement desaforat i sense mesura, amb la complicitat de les administracions, proporcionava sucosos beneficis que lògicament no es traslladaven als treballadors (vivim en un país capitalista!). Ben al contrari, s’incentiva la immigració per tal que sempre hi hagi gent en atur disposada a treballar al preu que sigui. D’aquesta manera, proporcionalment, els costos laborals s’han reduït en els darrers anys, contribuint així a incrementar els desmesurats beneficis empresarials. Quan els beneficis comencen a no ser tan escandalosos (no cal esperar a tenir pèrdues, per suposat), els primers a rebre són els treballadors, que es poden tornar a trobar sense feina. La legislació està sempre de la seva part: contractes escombraries, subcontractacions, expedients de regulació i de fallida (la fraudulenta inclosa), etc.

A l’època de les vaques grasses prevalia el principi liberal de la llei del mercat: els preus es marcaven no pas en funció dels costos sinó en funció de la demanda. I, aprofitant que la gent té necessitat de viure en algun lloc o altre, es podia anar estirant la corda per tal d’obtenir els màxims beneficis. Mentre n’hi hagi que estiguin disposats a pagar un preu alt per quina raó s’ha de vendre a un preu més baix? Però, ai las, quan el mercat no els és tan favorable no podem pas deixar l’empresariat als capricis de la llei d’oferta i la demanda. La lògica ens diria que, com en els articles de temporada, ara tocaria una època de rebaixes. Però no. Per això els ciutadans estem pagant unes estructures administratives i de poder. Oblidem-nos del liberalisme, mentre no arribin moments millors, i fem-nos solidaris de la crisi immobiliària!.

La ministra Chacon ja anunciava que els empresaris que, havent fet una promoció de vivenda de preu lliure, no poguessin col·locar els pisos als preus de mercat (el mercat que ells havien inflat) podrien acollir-se a posteriori als beneficis de la vivenda protegida. Fantàstic. I ara ha estat el Conseller Nadal el qui, en una reunió pre electoral amb empresaris del sector, els ha tranquil·litzat argumentant que ja els donaran un cop de mà promovent més obra pública que mai. El problema no és que es promogui obra pública, està clar, sinó que s’argumenti que es farà per pal·liar la crisi que podria abatre’s sobre el sector. En el moment en què els empresaris es feien la barba d’or construint i venent a preus desorbitats, era quan les administracions havien d’haver sortit en defensa del consumidor promovent vivenda assequible. Però això els hauria fet la competència i hauria trencat les regles del lliure mercat, diuen. Ho faran ara, trencant les regles del mercat, i no pas per fer possible que els ciutadans puguin exercir el dret a l’accés a una vivenda (que fins ara havien obviat), sinó per garantir “l’estabilitat del sector”, un eufemisme per referir-se a la socialització de les pèrdues.

La llista més votada?

Des de fa un cert temps, Artur Mas insisteix en la idea que la llista més votada és la que hauria de tenir la responsabilitat de governar. Ho diré ras i curt: em sembla una bajanada, i a més una actitud mesquina de qui voldria adaptar les regles del joc democràtic a les seves necessitats actuals (que les futures està per veure). I per postres, ho acaba de reblar dient que si el PSOE necessita els seus vots a Madrid exigiran a canvi l’aplicació d’aquest principi que li permetria accedir al Govern de la Generalitat.

Em sembla absolutament lamentable que un nacionalista pugui pretendre capgirar la política catalana en funció de la política espanyola. Però ara voldria comentar només el tema de la llista més votada.

Si admetem que la sobirania popular radica en la ciutadania, i que aquesta es troba representada en el Parlament, correspon a la majoria d’aquest Parlament formar un Govern. Que els diputats del Parlament estiguin agrupats en molts o en pocs partits no pot anar en detriment de la representativitat de cadascú. Les coalicions es poden fer abans o després de les eleccions, però l’important és que el govern que en surti representi la majoria dels ciutadans.

Actualment, ens pot agradar més o menys, però l’executiu català representa més del cinquanta per cent dels vots emesos pels catalans. Mentre que en cas d’aplicar-se la idea d’Artur Mas voldria dir que el Govern recauria en una coalició que representa poc més del 30%. Com s’entén que s’argumenti que és més democràtic que governi una menor representació de la ciutadania?.

Establir una norma d’aquesta mena equivaldria a forçar que els partits fessin les coalicions abans de les eleccions. Si es presentessin junts els partits que formen l’actual govern de la Generalitat, guanyarien sobradament totes les eleccions a Catalunya. O si es produís el trencament de la coalició Convergència i Unió, podria donar-se que aleshores fos el PSC la formació més votada, que per aquesta normativa tan poc democràtica que propugna Mas podria governar en solitari amb menys del 30% dels vots.

A nivell estatal, si els vots convergents fossin imprescindibles per a la investidura de Zapatero, i s’exigis a canvi la reforma de la llei electoral per tal que automàticament governés la llista més votada, seria la darrera intervenció de CiU a Madrid. Perquè amb aquesta norma de l’Artur Mas, a Espanya sempre governaria el PP o el PSOE sense necessitat de pactar amb ningú; i la presència de la resta de partits, com CiU, seria absolutament irrellevant i sense cap capacitat per a influir-hi.

La proposta d’Artur Mas em sembla del tot forassenyada perquè no permetria una veritable representació de la voluntat popular, perquè aniria en detriment de la pluralitat, dels drets dels grups i de les voluntats no majoritàries, perquè faria inviable la incidència dels grups catalans a Madrid (inclosa CiU), però sobretot perquè està pensada tant a curt termini que només contempla la possibilitat de l’Artur de fer complir el seu somni, sense tenir en compte que aniria en contra de la democràcia, en contra de la pluralitat, en contra dels partits catalans, i per tant també en contra de CiU.

KOSOVO: Les raons fonamentals de Putin

Davant de la imminent declaració d’independència de Kosovo, els estats han pres les darreres posicions, probablement conscients que tanmateix la situació és ja irreversible. És el gest del Govern serbi declarant il·legal quelcom que encara no s’ha esdevingut, l’amenaça de President rus principal aliat dels serbis, o en sentit contrari l’acceptació tàcita dels Estats Units i de la Unió Europea, encara que amb algunes veus discordants. Però, sens dubte, qui ha estat més clar i més clarivident ha estat Vladimir Putin: “darrere de Kosovo poden venir altres declaracions unilaterals d’independència”.

Que no hi ha base jurídica, ni estatal ni Internacional, com diu el Govern de Belgrad, el de Moscou o el de Madrid, és un fet evident. Cap Estat preveu en el seu ordenament jurídic la secessió unilateral d’algun dels seus territoris, i els organismes internacionals es basen sempre en els Estats. No es tracta doncs, de veure en base a quin article del Dret constitucional o del Dret Internacional els kosovars prenen la decisió de separar-se de Sèrbia, sinó si tenen la legitimitat per a fer-ho.

L’advertència de Putin, però, és molt encertada: Si la comunitat internacional admet i reconeix la secessió de Kosovo, poden sortir altres pobles i nacions que apel·lin a la mateixa legitimitat. I ha posat, lúcidament, l’exemple d’Espanya. Els russos saben per experiència com, un cop oberta la caixa dels trons, pot succeir-se una allau imparable. Les ex repúbliques soviètiques es van anar independitzant unilateralment, aprofitant el moment de la descomposició del model soviètic, fins que sense miraments ho van tallar en sec obrint el front bèl·lic de Txetxènia. Milers de morts que van servir per salvar les restes del naufragi soviètic.

I Putin ha posat l’exemple d’Espanya, en part perquè sap que és l’Estat amb més risc de descomposició, si tiren endavant les aspiracions dels pobles basc i català; però en bona mesura també perquè sap que és on pot trobar més aliats. PSOE i PP comparteixen aquesta visió de l’Estat com un ens sagrat, essencialista, que té raó de ser per ell mateix per una qüestió fonamentalista, i que no té res a veure amb la voluntat dels ciutadans, ni amb el servei que se suposa que un Estat els ha de prestar. L’Estat té vida pròpia més enllà de la gent, de les persones, i són aquestes les que s’han de posar al servei de l’Estat i no a l’inrevés.

Certament, l’argument dels kosovars per als quals l’Estat serbi ja no els serveix, ja no és útil per a la ciutadania, pot ser imitat pels catalans o pels bascos que consideren (considerem) que és un molt mal negoci romandre a Espanya. Les conviccions democràtiques dels dirigents serbis, com les dels russos o dels espanyols es pot posar de nou a prova, acceptant o no la voluntat popular expressada lliurement a les urnes o en un referèndum.

Vaga de mestres? Jo, no

Avui hi ha convocada una vaga de mestres per protestar contra les Bases del que hauria de ser una nova llei d’Educació. A part de la manca d’habilitat del Conseller Maragall a l’hora de relacionar-se amb els sindicats, es tracta d’una mobilització no tant per demanar res com per enfortir la posició dels sindicats abans de la negociació del text en si. Diguem que és una vaga preventiva, perquè encara no hi ha res en ferm i només unes propostes per encetar el debat. Per a secundar o no la vaga, personalment em plantejava tant l’oportunitat i les formes com el fons de la qüestió. I per unes i altres raons, jo, com la majoria dels professors del meu centre, he decidit no fer vaga.

No seré pas jo qui surti a defensar Ernest Maragall com a Conseller d’Educació, perquè em sembla que no té ni idea del que té entre mans i el seu Departament va a la deriva. Ara bé, la mateixa acusació que li fan els sindicats, de presentar-los un document de bases ja fet (encara que només és això, un document previ) sense haver-los consultat prèviament, la podríem fer els mestres en la mesura que els sindicats també ens han presentat la proposta de vaga ja com una decisió presa, i a la qual ens hi podíem sumar o no. El Departament potser va a la seva, però els sindicats també. I la vaga es planteja com un cop d’efecte per a reforçar la seva posició en una futura negociació.

Però és que després hi ha el contingut de la plataforma reivindicativa. A grans titulars, els sindicats afirmen que la proposta de Margall “obre les portes a la privatització de l’Escola Pública”, que “afavoreix l’escola concertada en detriment de la pública”, que “empitjorarà les condicions laborals dels docents”... Em sembla senzillament exagerat fer aquestes afirmacions llegint detingudament el document de bases presentat pel Conseller d’Educació. Que el tripartit, pretesament d’esquerres, ha tirat endavant en totes les àrees de govern processos de privatització que CiU no hauria gosat ni insinuar és un fet. Però bé, teòricament tenim el govern més progressista possible amb l’actual configuració política, i aquesta proposta no és la d’un tal Ernest Maragall, sinó la d’un Conseller que forma part d’un govern del qual en formen part solidàriament tant el PSC com ERC i IC-V.

Però aquí el que s’hi amaga és un esperit corporatiu i funcionarial que prefereix quedar-se amb la idea de “drets adquirits” que plantejar-se noves formes d’organització i de gestió dels centres. És el concepte de la funció pública al servei del funcionariat, enlloc de supeditar-la a les necessitats de la societat. No estic pas d’acord amb tot el que es diu en la proposta del Govern de la Generalitat, però tampoc en totes les crítiques que hi fan els sindicats. A mi no em sembla gens malament que es tendeixi a una major autonomia dels centres, amb més capacitat innovadora, amb més possibilitat de crear equips docents amb projectes sòlids, perfils específics adequats a la realitat de cada centre, etc. Que això pot tenir problemes? Està clar. Com també en té l’actual sistema, excessivament anquilosat i funcionarial.

Bé. Jo avui, aniré a treballar precisament perquè estic a favor d’una escola pública, de qualitat, i al servei de l’educació. I no estic gens convençut que l'immobilisme en el model actual en sigui cap garantia.

Pizarro, perfectament integrat a la política

Quan un partit polític decideix incorporar a les seves files una personalitat procedent del món empresarial, del món de la cultura o del món de la ciència, s’arrisca a no poder superar els problemes d’integració i adaptació del nouvingut en les arts de la política. Els esquemes de funcionament en el món dels negocis o en el camp intel·lectual difereixen notablement dels de l’àmbit de la política. Tots recordem casos com el del científic Joan Oró que va durar quatre dies, i que deuria tornar-se’n al seu món de la recerca esgarrifat de la frivolitat i de la manca de rigor de la política i sobretot dels polítics. Però sembla que el PP hi té la mà trencada en aquesta qüestió, i en pocs dies hem pogut comprovar la seva capacitat per integrar perfectament personatges com Manuel Pizarro.

Tant és així, que dins de les files populars s’ha generat un cert nerviosisme perquè el nouvingut està agafant més protagonisme del previst. Els de la vella escola devien imaginar-se que l’ex president d’Endesa es limitaria al seu àmbit de l’economia, preparant-se per a assumir la cartera ministerial d’Hisenda en cas de victòria electoral del PP. Però, no. En pocs dies ha sincronitzat d’una manera perfecta amb els principis de la pràctica política, i ja s’hi mou com peix a l’aigua.

Suposo que en el món empresarial, els dirigents sovint també han de mentir i enganyar els accionistes, clients i proveïdors; però sense perdre mai el nord ni el senderi. En política, en canvi, la mentida, l’exabrupte, la fal·làcia i l’engany són moneda corrent que no cal ni dissimular. I Pizarro ho fa a la perfecció. Segur que en tota la seva carrera professional Pizarro no havia dit tantes ximpleries com ha dit en aquests darrers mesos. I una prova de la seva plena integració és que ni tan sols es posa vermell quan les deixa anar, i a l’endemà ja en pot engegar una altra que tant li fa que sigui diferent o contradictòria amb l’anterior.

En el món de l’empresa, en el camp de la ciència o de la intel·lectualitat, algú que digués que a Catalunya hi ha problemes d’abastiment d’aigua per culpa de la normativa que estableix la llengua de retolació dels establiments comercials, seria pres per un ximple, una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o un dement incapaç de ser conscient del que diu (demència que podria ser temporal i/o etíl·lica). Però Manuel Pizarro ho diu amb aquella naturalitat, com el més veterà del partit.

Un cas semblant podria ser el de la Montserrat Nebreda, que de les aules de la Universitat ha passat a ser una de les cares visibles del PP a Catalunya. L’altre dia, sense immutar-se ni pujar-li els colors a la cara, deia en un programa televisiu que a Catalunya es feien escoles per a immigrants, en al·lusió a la proposta dels centres d’acollida d’Ernest Maragall. I es va quedar tan ampla, sense donar-hi més explicacions ni aclariments, com una mostra més de l’erràtica política del Govern de la Generalitat, sense dir està clar que és el Partit Popular l’únic partit que proposa la segregació lingüística a les escoles.

No sé per què a la resta de partits els costa tant d’integrar a les seves files personalitats del món empresarial i de la cultura. Tan fàcil com és per al PP.

14 de febrer, vaga a l’ensenyament

Els sindicats de l’ensenyament a Catalunya han convocat una vaga per aquest dijous dia 14 de febrer. El motiu és el rebuig que ha generat la proposta de bases per a una nova llei d’Educació que propugna el Conseller Ernest Maragall. El Departament argumenta que es tracta només d’un document de bases per a ser debatut, i per tant obert al diàleg amb tots els col·lectius implicats, però els sindicats no han volgut esperar el resultat d’un hipotètic procés debat i de recerca de consensos, per demostrar la seva força. Dit d’una altra manera, si Maragall tenia la intenció de debatre i negociar la seva proposta podia haver-la portat abans de fer-la pública a les meses de diàleg amb els sindicats; i aquests podien haver esperat com es desenvolupaven les negociacions abans de convocar la vaga. No és, doncs, una vaga per a unes reivindicacions concretes, sinó per a mesurar les forces i incrementar la capacitat negociadora dels sindicats.

Resulta si més no xocant que els sindicats convoquin, ara, amb unes eleccions a la cantonada, una vaga contra un govern pretesament d’esquerres. I sobretot sorprèn que les consignes i els punts claus que motiven la vaga facin referència precisament a polítiques reaccionàries i de dretes que propugna el govern tripartit de la Generalitat. I personalment encara em resulta més contradictori, perquè sovint he criticat aquest govern per fer polítiques poc d’esquerres, o per les seves renúncies a fer polítiques decididament nacionals amb l’excusa que l’important eren les polítiques socials... i ara fins i tot jo trobo excessives les acusacions de dretanització que formulen els sindicats de l’ensenyament.

És evident que la vaga té més de tàctica pre negociadora, de prendre posicions i fer una demostració de força, que de reivindicació pròpiament dita. Però, des de l’esquerra i des d’Esquerra ens ho hauríem de fer mirar: les reivindicacions sindicals apunten a polítiques descaradament de dretes, a favor de la privatització i en contra de l’escola pública.

2008, Any Internacional de les llengües

El maig de l’any passat l’Assemblea de les Nacions Unides van declarar aquest any 2008, l’Any Internacional de les Llengües. I bé, hem entrat al 2008 i ningú ha mogut un dit ni que sigui per a complimentar formalment el que podria ser un any dedicat a la diversitat lingüística del planeta. És possible que la motivació que hi havia per a fer aquesta dedicatòria no tingués res a veure amb una hipotètica (inexistent) preocupació per la salvaguarda del patrimoni universal que representen les llengües, perquè ni tan sols crec que ho fessin per a cobrir unes aparences ni per a quedar bé amb ningú. Més aviat m’inclinaria a pensar que, havent de fer una declaració anual sobre una temàtica concreta, se’ls devia acabar la imaginació.

Resulta curiós el cinisme amb què es mou l’escena internacional, també en aquest àmbit. El representant francès a les Nacions Unides declarava que “el dret a usar la llengua pròpia, la capacitat de comunicar i, per tant, a comprendre i a fer-se comprendre, la preservació d'una herència de tants segles o fins i tot mil·lenària han de ser matèria de primer ordre a les Nacions Unides”. Llàstima que no en tinguem imatges per veure la cara que devia posar, mentre llegia aquest text, el representant d’un dels estats que amb més menyspreu tracten les llengües dels seus propis ciutadans.

Jo diria que en aquests moments, pel que fa a la protecció de les llengües, hi ha dues tipologies d’Estats: els que no s’interessen ni poc ni molt per les llengües del seu país, i que es limiten a donar per fet que, essent molt minoritàries en relació a la llengua o llengües oficials, ja s’aniran morint totes soles; i els que temen que, per la vitalitat de les diverses comunitats lingüístiques, la mort natural es retardi encara excessivament, i per tant opten per polítiques actives de persecució, discriminació i marginació d’aquestes llengües.

Però seria injust dir que no hi ha cap mena de preocupació pel tema lingüític a nivell de les Nacions Unides. La mateixa Assemblea que proclamava el 2008 com l’Any Internacional de les llengües, demanava que es garantís que tots els serveis lingüístics de les Nacions Unides disposessin dels mateixos recursos, per tal que la creixent predominança de l'anglès no anés en detriment de les altres cinc llengües oficials de l'ONU: l'àrab, l'espanyol, el francès, el rus i el xinès. La defensa de la diversitat s’acaba aquí; excepte els alemanys que voldrien incloure una altra llengua a protegir, i potser els italians també una altra...

Ministres catalans a Madrid

L’especial visió de Duran i Lleida sobre el paper de la coalició nacionalista a Madrid, d’altra banda coincident amb la que tenen els socialistes catalans, s’ha caricaturitzat fins a l’extrem, com si es tractés d’una mera ambició personal d’ocupar un despatx amb rètol ministerial a la porta. Aquesta ridiculització del cap de llista de CiU, aprofitada també a nivell intern de la coalició, serveix a uns i altres per a eludir el debat sobre quin ha de ser el paper dels polítics catalans a Madrid, com si ambicions semblants no hi fossin igualment a les files socialistes i a les populars.

Alguna vegada ja s’han fet anàlisis del comportament dels ministres catalans en relació a Catalunya. No crec que la valoració general sigui excessivament rellevant mirant només l’estricta gestió del ministeri que han ocupat, sovint més per quota territorial que per idoneïnat per al càrrec. Però més negativa encara seria si ens cenyíssim a les aportacions que han fet en favor dels interessos catalans.

A tall d’exemple tenim el cas de la recepció de TV3 al País Valencià. Quan Montilla ocupava el ministeri d’Indústria podia haver resolt el tema, i es va limitar a una solució provisional i precària que el seu successor, Joan Clos, s’ha negat a consolidar, deixant via lliure als odis i les fòbies del Partit Popular. I, ara, el mateix Joan Clos exerceix de ministre espanyol, però sobretot d’espanyol ranci, centralista i contrari a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, en temes com ara el dels dominis d’Internet.

Joan Clos, des del seu ministeri espanyol, nega als qui vulguin disposar d’un domini a Internet amb el .CAT els mateixos ajuts que ofereix als qui volen disposar d’un domini .ES. De fet, doncs, nega l’espanyolitat del .CAT i de la llengua i la cultura catalana, en afirmar que això no és cosa seva: el seu és un ministeri espanyol. Ja hi estaríem d’acord, si no ens fessin pagar, amb els nostres impostos, els impostos dels catalans, les despeses del seu ministeri.

Entre tots paguem Espanya (i a nosaltres ens en toca pagar una part important), però Catalunya ens l’hem de pagar nosaltres sols. Per fer aquest mal negoci, no ens cal cap ministre a Madrid.

Del règim pre democràtic al medieval

Tancat el termini per a presentació de candidatures de cara a les properes eleccions generals, Garzon i el Tribunal Suprem han coincidit a l’hora de prendre mesures contra els partits que al País Basc haurien pogut representar l’esquerra abertzale, PCTB i ANB. Des del Partit Popular es queixaven, i amb raó, que aquestes mesures s’haurien pogut prendre molt abans, des de fa uns anys. No hi ha res de nou, ara, que no hi fos un any o dos enrere, tret de l’oportunitat política de les eleccions, en les quals no convé als espanyols que s’hi pugui presentar l’opció independentista, alhora que el PSOE necessitava recuperar la imatge de partit més nacionalista espanyol que ningú.

No hi fa res que en la resolució d’il·legalització de Batasuna s’hi deixés ben clar que els seus dirigents no podien actuar en nom de l’organització però que mantenien intactes els seus drets polítics. No hi fa res que les activitats que portaven a terme els seus dirigents polítics les fessin, doncs, en nom de l’esquerra abertzale i no de Batasuna, perquè es jutges poden interpretar que, en realitat, els abertzales són tan perversos que no solament actuen en nom d’una organització il·legalitzada sinó que a més ho dissimulen fent veure que ho fan en nom d’una altra cosa. I ho dissimulen tan bé que no en deixen proves escrites, però ells, els jutges, són prou llestos com per endevinar les intencions ocultes dels abertzales i per això els imputen de totes maneres.

Deia José Bono que ell els hauria engarjolat de bones a primeres, amb evidències o sense. Però Bono ho deia sense comptar que l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, no comparteix les seves opinions, perquè una cosa és imputar i sentenciar sense evidències o sense proves i l’altra és fer-ho en el moment més oportú, des del punt de vista dels partits polítics que dirigeixen l’operació.

Un règim polític on no hi ha separació de Poders, en la mesura que el Poder Judicial és el braç executor de l’Executiu, no es pot qualificar de democràtic. Si a més hi afegim la pretensió del Poder Eclesiàstic d’intervenir i imposar les seves tesis d’inspiració divina, aleshores ja ens remuntaríem a un règim feudal.

Un forat que amaga un drama

Finalment Esquerra (confesso que jo encara en tenia els meus dubtes) va trencar la unitat de vot de l’equip de Govern de la Generalitat per recolzar la moció presentada per CiU sobre el túnel del TGV a Barcelona. Ara tenim, doncs, un acord del Parlament de Catalunya, la màxima representació de la voluntat dels ciutadans, que no coincideix amb la posició oficial del Govern de la Generalitat. Si es tractés d’un tema cabdal, d’uns pressupostos generals, posem per cas, hi hauria d’haver dimissions, buscar noves majories o convocatòria d’eleccions. Però és evident que es tracta d’un fet puntual que no justifica tant d’enrenou, mentre es mantingui la coherència del Govern en la resta de qüestions. Ara bé, una cosa és que no calgui fer-ne un gra massa del tema (a més estem en període electoral on tot ha de tenir una doble lectura), i una altra és que des del Govern es tingui la insolència de dir que no faran cas del que ha dit el Parlament.

Els acords, com les lleis i les normatives, són per complir-los (a no ser que algú es declari contra el sistema, està clar). I és d’un pèssim estil democràtic, que ja té el precedent de l’Ajuntament de Barcelona, menysprear la voluntat del Parlament que representa la ciutadania. És la mateixa legitimitat que després voldran enarborar quan aquest mateix Parlament aprovi altres propostes o mocions, amb les quals sí que hi estiguin d’acord.

Ja ho sabem que en la presentació de la moció per part de CiU hi havia un component estrictament electoralista, a part d’un moviment tàctic per a desgastar el Govern, i que probablement si no estiguéssim en campanya electoral el posicionament d’Esquerra hauria estat un altre. Però això no treu validesa a l’acord.

El que passa és que estem en un joc d’interessos polítics de partit, i cadascú mira l’oportunitat i la conveniència de cada moment, més enllà de la importància que pugui tenir fer el forat una mica més a dreta o una mica més a l’esquerra (perquè ara ja no es parla ni del traçat del Vallès, ni del litoral). Sigui com sigui, tenim les forces vives del país, les del Govern i les de l’oposició, embolicades en una disputa que pot fer-ho trontollar tot per veure per sota de quin carrer de Barcelona cal fer el túnel del TGV.

Una disputa ben casolana, irrellevant des d’una perspectiva nacional, que potser no ens deixa veure el drama que amaga: Els catalans, i per tant tampoc els barcelonins, amb tota la parafernàlia institucional, no tenim ni la capacitat de decidir per on fem un forat a sota els nostres peus.

ERC i la disciplina de vot al tripartit

ERC es troba avui en la disjuntiva de trencat la disciplina de vot dels grups de la coalició de govern, o de contradir les seves pròpies posicions. Si no hi hagués eleccions a la vista, probablement ERC hauria optat per alinear-se amb els seus socis de govern amb alguna excusa formal, o al·legant que la intenció de CiU no era altra que dividir el tripartit. Però en plena campanya electoral hom ha de filar més prim.

Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.

CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya.

Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.

L’episcopal: sectorial del PP

Una primera, i lògica, conseqüència de l’entrada de la jerarquia catòlica en la lluita política de partits, és que a partir d’ara sigui considerada com un corrent més de partit i no com una institució apolítica d’interès general. Els bisbes tenen tot el dret a pronunciar-se sobre el que vulguin, a fer campanya per un partit polític i a afiliar-s’hi si ho creuen convenient; però després, quan algú respongui als seus posicionaments, sempre al costat dels poderosos, que no ens vinguin amb la monserga de no ferir sensibilitats i sentiments. I en tot cas, que els financiï el partit per al qual treballen. En aquest sentit em sembla molt raonable la proposta feta tant per ERC com per IC.

Una altra cosa és el joc brut, la manca d’ètica i d’honestedat, evidenciada en el seu darrer comunicat. Totes les opinions poden ser respectables, ens agradin o no, sempre que no siguin fruit de l’engany i no estiguin pervertides per un interès personal que les fa canviar segons les conveniències de cada moment. El manifest dels bisbes, redactat amb els apunts o des de la perspectiva del PP, incideix en el tema estrella dels populars de la negociació amb ETA, en base a la mentida permanent. No solament, el PP va pactar o intentar pactar amb ETA igual com ho ha intentat el PSOE, sinó que en el cas del Govern de José Mª Aznar era un bisbe el qui en alguns moments va actuar de mitjancer.

Desautoritzen els bisbes al Papa Benet que en el seu moment elogiava els esforços de Zapatero en favor de la pau? Reneguen del paper de mediador que l’església ha exercit en diversos països, sobretot a llatinoamèrica, per tal de facilitar la negociació en conflictes armats? No. Senzillament es tracta d’uns individus corruptes a qui importa un rave l’evangeli, les creences, la moral i la dignitat; i no veuen més enllà dels beneficis que podrien obtenir en cas d’una victòria de la dreta. En tot cas, del que sembla que tampoc han renegat mai és del seu passat recent a favor de terrorisme; no és que fossin partidaris d’una negociació amb els terroristes, sinó que ells van portar sota pal·li (sacrílegament) el principal terrorista que hi ha hagut a Espanya en tot el segle XX, el van recolzar i van beneir els seus crims...

Està clar que no es pot jutjar al conjunt de l’església, de les persones que pertanyen o que s’identifiquen amb l’església, pel que faci la seva jerarquia; però mentre no es digui el contrari aquesta gent que s’ha venut miserablement (per un plat de llenties o per un plat un xic més selecte) és qui els representa.

La inutilitat del vot en blanc o de l’abstenció

Cada vegada que s’apropen eleccions hi ha il·luminats capaços de dissertar no solament sobre la conveniència de votar en blanc o d’abstenir-se, sinó sobre la diferència abismal entre una i altra posició. El panorama polític a casa nostra, com arreu del món democràtic, és el que és: com a sistema, el menys dolent dels possibles. Naturalment que per a molts és molt difícil trobar una força política amb la qual hom es pugui identificar completament; no hi ha cap necessitat de fer-ho. Si em deixessin triar idees i persones, probablement espigolaria d’ací i d’allà per trobar el combinat que s’ajustés millor a les meves idees. El panorama polític, incloent tant el parlamentari com l’extraparlamentari, és prou extens i divers com perquè tothom hi trobi alguna formació política amb la qual s’identifiqui més que amb les altres. Si fos cert que hi ha un gruix important de l’electorat que està cansat d’aquesta classe política i dels partits existents, senzillament en crearien un de nou. Però resulta que els qui no poden identificar-se ni tan sols amb la força política menys dolenta, tampoc ho poden fer entre ells per a crear quelcom de nou.

Que algú opti per l’abstenció em sembla tan legítim com fer-ho pel vot en blanc, pel vot nul o pel vot testimonial. Una cosa és que, matemàticament, l’abstenció o determinat vot afavoreixi més o menys els dos grans partits espanyols, però això no resta legitimitat a qui ho vulgui fer, encara que sigui des de posicions totalment oposades. Em sembla ben legítim des d’una posició personal.

Ara bé, el que em sembla força ridícul és que després es vulgui argumentar com o posició política més coherent o combativa. En l’abstencionisme, hi trobarem des dels desencantats per la ineficàcia de Ciutadans o per la histèria del PP, als desencantats per l’incompliment de promeses dels socialistes, el desconcert del convergents o el seguidisme de republicans i ecosocialistes, fins arribar als sectors més radicals incapaços de vertebrar una alternativa creïble.

I ara és Maragall qui surt amb l’estirabot de recomanar el vot en blanc. No té cap credibilitat que havent liderat fins ara els socialistes catalans, de cop hi volta no trobi cap formació que s’ajusti mínimament a les seves idees. És més una actitud personal de deixar clar que no vol votar als “seus”, ni tampoc votar els “altres”, que un posicionament polític d’acord amb un ideari. En el vot en blanc s’hi trobaran també sectors independentistes i els “ultres” de Plataforma per Catalunya.

L’argument de castigar la classe política en general, amb l’abstenció o el vot en blanc, és absurd perquè precisament els individus i sectors més perversos d’aquesta classe política són els qui es veuen més afavorits per un desencís general i per una baixa participació. Val més que ho deixin com una opció personal, tan respectable com qualsevol altra, però que no vulguin vendre’ns sopars de duro.

Si de veritat algú creu que en tot el panorama polític no hi ha ni una sola opció menys dolenta que les altres... que s’ho faci mirar. Potser viu en un altre món.

LINGUAMUNDI: en català en perill d’extinció?

Contemplant el panorama general de les prop de sis mil llengües existents al món, (veure LINGUAMUNDI) essent el català una de les 100 primeres pel que fa en nombre de parlants, sembla que no hauríem de pensar en un risc imminent per a la seva supervivència. No solament això, sinó que sovint apareixen dades i fets puntuals que ens poden fer pensar que el català gaudeix de molt bona salut. La presència a Frankfurt, el lloc que ocupa la llengua catalana a Internet o el fet puntual que el català hagi estat la segona llengua més utilitzada al nou Fòrum de debat de la Unió europea, després de l’anglès, són mostres que poden fer pensar que hauríem de ser molt optimistes.

Amb tot, qui no estigui preocupat pel futur de la nostra llengua o és un irresponsable (i hi pot haver irresponsables per ignorància o per negligència) o ja tant li fa (o ja li va bé) que el català desaparegui.

Ja sé que pel que fa a aquest tema sovint ens deixem portar per rauxes, eufòriques o catastrofistes, en base a impressions personals o a dades parcials. I per a qui vulgui veure el got mig ple hi ha prou dades que avalen la solidesa de la llengua i les seves possibilitats de futur. Però correm el risc de caminar de victòria en victòria cap a la derrota final.

Vull dir que petites passes, o no tan petites com el domini .cat a Internet, ens poden fer perdre de vista la situació general de la llengua. Les agressions i l’erosió que pateix el català té molts fronts oberts, i no estic pas segur que la societat catalana, administracions incloses, actuïn en conseqüència. Al costat d’avenços i de situacions ben positives, hi ha retrocessos clars:
- A nivell territorial. El trencament de la transmissió generacional és un element definitiu per a la desaparició d’una llengua. I això és el que ja s’ha esdevingut en alguns territoris de parla catalana, com a la Catalunya del Nord, s’està produint a la ciutat de València i a Alacant, i ja n’hi ha els primers símptomes a les Illes i a la Franja de ponent.
- A nivell d’àmbits específics d’ús. El català ha esdevingut una llengua marginal en el món de l’oci juvenil, per exemple, no a tot el país però sí determinades zones geogràfiques.
- A nivell qualitatiu. El català està perdent una part important dels seus girs més genuïns, s’està perdent vocabulari en l’ús quotidià, locucions, frases fetes... Un fet que s’esdevé també en el castellà i en altres llengües, però que per a nosaltres pot tenir unes conseqüències més funestes.
- A nivell de consciència. Cada vegada hi ha una consciència més difusa de la nostra identitat lingüística, de manera que hi ha molts catalanoparlants que ho són indistintament amb un altra llengua. I que per tant, fàcilment poden passar-se d’una a l’altra, en la mesura que deixa de ser un element indentificador per esdevenir un simple instrument de comunicació.
- A nivell ideològic. Estem perdent la batalla de les idees, probablement perquè les nostres institucions no estan disposades a jugar fort a favor de la llengua. Quan hi ha un risc cert de desaparició de la llengua catalana, encara que en alguns llocs no sigui imminent o fins i tot tinguem la sensació de fer progressos importants, el debat està en el cantó oposat: El que es discuteix és si el castellà està suficientment protegit i salvaguardat.

I davant d’aquest panorama, tots plegats “anem fent” (com en Met de Ribes). Déu me’n guard de dir que la Generalitat no fa res! Ja es van fent cosetes; però és evident que no s’està actuant en consonància amb el risc real que plana sobre la nostra llengua. És a dir sobre la nostra identitat col·lectiva.