Esquerra no planta cara.

L’actitud del Govern espanyol és de permanent erosió de l’autonomia catalana. I una darrere l’altra va traient propostes, lleis i reglaments que atempten directament contra el nostre ja prou migrat autogovern i en contra de la llengua catalana. I l’estratègia espanyola sempre els funciona, entre altres coses per la nostra pròpia meselleria, a vegades fins i tot simulant un pacte o un compromís de darrera hora. Ara li toca el torn als mitjans audiovisual, com fa ben poc va ser el de la Llei de dependència o el de les Caixes d’Estalvi.

D’entrada, el Govern espanyol, sabent que vulnera l’Estatut, llei que es pot vulnerar amb tota impunitat amb el vist-i-plau de tribunals corruptes, treu la seva norma pensant estrictament en els seus interessos nacionals que passen per eliminar els interessos de la nació catalana. Si la resposta és molt lleu, com va passar amb la Llei de la Dependència, ja no cal que faci res més: ja ha aconseguit envair les competències teòricament traspassades. Si hi ha unes certes reticències, l’estratègia consisteix en donar llargues al tema, argumentant que estan oberts al diàleg, però tirant pel dret amb resultats irreversibles com ha passat amb els Fons per a les Caixes d’Estalvi; per a les quals el Govern català, a instàncies d’Esquerra, va dir que interposaria un recurs d’inconstitucionalitat si no es modificava, però ja es dóna per perduda la batalla perquè l’operació espanyola s’ha culminat amb èxit, i sense el recurs anunciat. I ara ens trobem amb un cas similar amb la Llei de l’audiovisual, una llei ultraliberal que podia haver fet l’ala dura del PP, però que sobretot perjudica el sector audiovisual català. Han sortit les primeres veus alertant del perill, i fins i tot és possible que, si hi ha una forta resposta, el Govern espanyol s’avingui a fer-hi algunes modificacions. Amb modificacions o sense, serà un nou pas enrere per a l’autogovern i per a la llengua catalana.

Però ells juguen amb avantatge. Saben que tenen sempre al seu favor els diputats del PSC i, en definitiva, el Govern de Catalunya. Només davant la insistència d’Esquerra aconsegueixen que el Govern català alci mínimament la veu, però mai amb la contundència necessària i sabent que al final es claudicarà. És el trist paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat, on és incapaç de plantar-se quan els diputats socialistes a Madrid traeixen Catalunya. Faran una roda de premsa mostrant la seva disconformitat, però com a Govern es continuaran fent solidaris de les agressions contra Catalunya. I d’això se’n valen. Ja sé que argumenten els dirigents republicans que pitjor ens aniria si ells no hi fossin, però això no és cap excusa per no plantar cara decididament: no podem donar suport a un Govern còmplice amb aquestes agressions.

Ells s’ho fan i s’ho desfan

No és pas una situació nova, però sobta cada vegada que es produeix. Polítics i periodistes, degudament untats i comprats per a la causa, parteixen d’un apriorisme que ells mateixos s’han inventat, a partir del qual han d’anar bastint tota l’argumentació, encara que els resulti absolutament xocant i contradictòria. Basteixen la trama sobre bases deliberadament falses, i després ells mateixos queden sorpresos del que consideren inexplicable actitud dels catalans, perquè la realitat no els quadra amb la seva invenció. Ha passat en episodis rellevants com la investidura d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, i ha passat ara amb un afer més anecdòtic com el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol.

The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.

De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop feta la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.

Incentius laborals perversos

Al món de l’empresa, els incentius en relació als guanys obtinguts són una pràctica habitual. Naturalment que no es tracta d’incentius als treballadors, sinó als directius capaços de treure el màxim rendiment d’aquests treballadors. Per als treballadors, l’incentiu és a la inversa: la no consecució d’uns objectius pot tenir conseqüències negatives. De manera que per als dirigents empresarials el que importa de veritat és la presentació de comptes de resultats d’on puguin eixir-ne sucosos rendiments personals; si això va en detriment dels drets laborals, de l’interès del país, o del mateix futur de l’empresa ja no és problema seu, i no figura en la seva agenda de treball. Aquesta mateixa perversa pràctica empresarial portada a la funció pública pot tenir resultats encara més perniciosos.

A Colòmbia, per exemple, els cossos policials rebien incentius si podien presentar en el seu expedient la detenció, o millor la mort, de presumptes guerrillers. Aleshores, com que no era un objectiu fàcil i al Govern li interessava donar la imatge que estava lluitant exitosament contra la guerrilla, la solució era inventar-se els cadàvers. Escamots policials, amb uniforme o sense tant se val, irrompien en poblacions més o menys allunyades de la capital, s’enduien per la força joves a l’atzar que uns dies després apareixien morts, vestits de guerrillers, i exhibits com a trofeus de caça que certificaven l’assoliment dels objectius imposats. Com sempre passa en aquests casos, les denúncies presentades no tenien cap altra resposta que la repressió, de manera que jutges, militars i policies podien actuar amb total impunitat. Fins que una Comissió de les Nacions Unides va poder constatar la realitat dels fets: més d’un miler de morts en els darrers anys. Un cop descobert l’engany, el Govern d’Uribe simula la destitució d’alguns comandaments i atribueix els fets a “casos aïllats”. Naturalment, el Govern d’Uribe no ha deixat de rebre per això tot el suport de la comunitat internacional, i especialment dels Estats Units on quelcom de semblant ha passat amb la seva policia, que per tal d’assolir els objectius de lluita contra la delinqüència no dubta en posar proves falses per aconseguir la inculpació i condemna de detinguts sense recursos. Casos aïllats també, està clar.

Encara que sigui a un altre nivell, també a França funciona el sistema d’incentivar cossos policials amb l’objectiu de presentar la detenció d’un mínim d’immigrants sense papers, i a casa nostra amb la fita posada en un mínim de multes diàries. Són les perverses tècniques empresarials que aplicades als teòricament defensors de l’ordre, no és que deixin de banda l‘interès i els drets de les persones, sinó que els ataquen i vulneren directament.

Centrem-nos en el més important, i deixem-nos de ximpleries

Quan es dóna una situació de crisi, la recepta sembla molt clara: afrontem-la de forma directa i amb decisió, i sobretot sense perdre el temps en ximpleries. La política catalana viu una profunda crisi no pas perquè s’hagin destapat uns determinats casos de corrupció, dels quals ja se n’ocupa la Justícia, sinó perquè ningú es creu les explicacions que ens donen els partits; ni les que fan referència al desconeixement dels fets imputats, ni les que atribueixen els fets a errors o delictes unipersonals dels implicats, ni molt menys les que pretenen donar la impressió que s’està disposat a emprendre una veritable regeneració política. De fet, les mateixes explicacions que ens donen els polítics delaten el garbuix mental en què estan posats, i que lògicament no convenç en absolut els ciutadans.

Si hi ha hagut casos de corrupció, no caldria fer altra cosa que estirar del fil en la investigació i depurar totes les responsabilitats: les penals dels implicats en accions delictives, i les polítiques dels qui no han vetllat diligentment per la transparència del sistema i per la correcta aplicació dels diners públics. Però tothom és conscient que la crisi de desafecció política va molt més enllà, i per això es parla del finançament dels partits, de la llei electoral i, en general, del funcionament de les institucions. Aleshores, tothom es veu amb cor de fer proclames a tort i a dret en favor de la regeneració política, però advertint això sí que cal començar per allò que és més important, per allò que és essencial, i deixar-se de ximpleries. I en un mostra de la nul·la voluntat d’aquesta regeneració i transparència de la vida pública, cadascú defensa com a element clau i primordial aquell que millor li va als seus interessos partidistes, alhora que menysté i rebutja les propostes dels altres que li poden ser desfavorables.

La Llei electoral catalana és inviable, avui per avui, perquè els interessos dels dos grans partits, CiU i PSC, són contraposats: per als uns cal prioritzar el territori i per als altres la proporcionalitat estricta, no pas perquè creguin que és més just un o altre sistema, sinó perquè han calculat el que electoralment els sortiria més a compte. Uns clamen contra les donacions anònimes als partits i altres contra les condonacions de les entitats de crèdit, però cadascú en funció de si s’ha beneficiat d’un o altre recurs de finançament. Pensant en què les imputacions de cobrament de comissions en els afers urbanístics de Santa Coloma poden afectar a personatges significatius d’un determinat partit, el seu oponent posava al mateix sac la malversació de fons públics i el cobrament de comissions. Quan es parla de la necessitat de transparència política, des de CiU aprofiten per reclamar que la transparència comenci amb l’explicació dels inexplicables informes del Govern. I així aniríem fent un llarg etcètera, on cadascú reclama com a primordial allò que sap que pot perjudicar més als altres, mentre que minimitza el que l’afecta directament a ell. Fins i tot el PP, emmerdat fins al coll de casos de corrupció per totes bandes, tenia la barra de reclamar explicacions al President Montilla, amb el convenciment que, digués el que digués, res els seria suficient o satisfactori.

En definitiva, tots tenen la seva part de raó en atribuir als altres manca de transparència i de voluntat de regeneració de la política del país. Però el conjunt els posa a tots en el mateix bàndol dels qui creuen en la política com un modus vivendi, com una forma d’assolir i fer ús del poder, i en definitiva com una via per a fer realitat l’eslògan publicitari: “Visc de Catalunya”.

Pressupostos en, de o per a la crisi

El Conseller Castells va presentar ahir el Projecte de Llei de Pressupostos per 2010. Un projecte d’aquestes característiques representa un mar de xifres on fàcilment ens podem perdre, i que, en conseqüència, cadascú ens pot vendre segons li convingui. Com no podia ser d’altra manera, en període de crisi, es tracta d’uns pressupostos de contenció, de gaire bé 40.000 milions d’euros, amb una reducció del seu import total en un 0’4%. I com no podia ser d’altra manera, els partits polítics han d’escenificar el rol que els correspon, de govern o d’oposició, que té ben poc a veure amb l’acord o el desacord amb el detall d’aquest pressupost.

Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple.

Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.

Transparència i rigor, per descomptat

La Junta Directiva d’Òmnium Cultural ha fet una declaració solemne dels principis que regeixen la seva gestió: transparència, rigor i independència. Com a soci no tinc cap dubte de la transparència, del rigor i de la independència de la gestió de l’entitat, com no tinc cap dubte que la declaració ve a tomb perquè hi ha hagut un escàndol majúscul entorn de la gestió d’una altra de les gran entitats del país: el Palau de la Música. I hom té molt clar que l’escàndol d’una entitat, d’un Ajuntament o d’un partit polític acaba perjudicant la imatge de tots plegats. Les explicacions d’Òmnium, doncs, haurien estat innecessàries si no hagués esclatat el cas Millet, com innecessària hauria estat la crida del President del Parlament de Catalunya a lluitar contra el descrèdit de les institucions, sense els escàndols dels municipis del Barcelonès Nord.

La Junta d’Omnium recorda en la seva declaració els mecanismes de funcionament que permetrien detectar qualsevol irregularitat, no ja per part de possibles auditors, sinó de qualsevol soci. Uns mecanismes que són encara més estrictes en el cas del Palau, amb un Consorci on intervenen les administracions de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, així com en el cas de les administracions locals. A hores d’ara resulta del tot inversemblant imaginar que, tant en el cas Millet com en el cas de Santa Coloma, no n’estaven al corrent els membres del Consorci i de la Junta del Palau, així com els membres del consistori presidit per Bartomeu Muñoz i la direcció del seu partit. A tot estirar poden al·legar que no s’imaginaven que la trama fos tan monumental ni tan descarada, però no pas ignorància; en tots dos casos, s’havien detectat irregularitats des de la Sindicatura de Comptes, els informes de la qual arriben a tots els grups polítics a través del Parlament, hi havia antecedents i denúncies que havien estat ignorades pels qui haurien d’haver vetllat pel seu correcte funcionament, i sobretot eren vox populi tant a l’interior mateix de l’entitat i de l’Ajuntament com en el seu entorn.

No és d’estranyar que a Santa Coloma hi hagi veïns que reclamin la formació d’una gestora que supleixi la totalitat del Consistori, el mateix que caldria reclamar a les estructures del Palau de la Música. No hi ha cap possibilitat que els qui d’alguna manera o altra han participat en la gestió del Palau i de l’Ajuntament de Santa Coloma, i d’altres ajuntaments, puguin al·legar ignorància, cosa que seria una irresponsabilitat igualment greu per part seva. L’únic que tenen en defensa pròpia és que “no hi ha proves documentals de què n’eren coneixedors”, i això els pot eximir de responsabilitats penals davant la justícia, de la mateixa manera que intentaran eludir-les els qui avui estan imputats, però no els eximeix de la seva responsabilitat davant la societat.

La transversalitat del sobiranisme

Poques sorpreses en el discurs d’ahir de Josep Lluís Carod Rovira. I és que els polítics són tan previsibles que hom pot fer-ne la crònica anticipada. Bàsicament es tractava de justificar la seva acció de Govern, la seva aposta personal en els tripartits, i reivindicar-se a si mateix per al futur més proper. Quan es produeix un relleu, o simplement algú s’acomiada d’un lloc de responsabilitat, s’acostuma a dir per pura cortesia que es comptarà amb la seva inestimable col·laboració i mestratge; un cop tancada la porta, ja ningú se’n recorda. I això és el que deu témer Josep Lluís Carod Rovira. Un tema interessant, però, del seu discurs va ser el de la transversalitat del sobiranisme.

Hi ha dos grans temes que ERC es pot atribuir com a mèrits en els darrers temps, malgrat que després no els ha sabut gestionar correctament: d’una banda acostar el Partit dels Socialistes cap a posicionaments propis del catalanisme, evitant així una bipolarització entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, i de l’altra posar el concepte de sobirania en l’agenda política del país. Amb una mica de perspectiva, és evident que els socialistes catalans van fer un gir interessant cap al catalanisme, no pas sense problemes interns ja que el discurs netament espanyolista hi era molt arrelat. Probablement, un dels retrets que es pot fer als Governs tripartits, des de l’òptica independentista, és que han seguit una línia continuista, en relació als governs convergents, en el camp de la política lingüística i en general en el camp de les polítiques nacionals, les del peix al cove o de la pluja fina que en diuen ara. Però aquest mateix retret que irrita a molts independentistes que confiaven que l’entrada d’Esquerra al Govern comportés avenços substancials en l’autogovern, té la seva part de mèrit si tenim en compte que les polítiques governamentals toves nacionalment ja no les fa CiU sinó el mateix PSC que abans les combatia. Més que un balanç exitós de l’acció de Govern, com pretenen sovint els dirigents d'Esquerra, hi ha l’èxit d’haver impedit un desastre nacional si el PSC s’hagués comportat com els socialistes bascos, per exemple.

Una mostra la tenim en el discurs que, paral·lelament al de Carod Rovira, feia el Conseller Castells advertint que podríem estar arribant al final d’una etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya. Encara que els projectes polítics siguin diferents, com deia Carod “La transversalització del sobiranisme és una evidència irrefutable”. El problema és que l’actual direcció d’Esquerra, que fins ara ha comptat amb el suport de Carod, continua amb l’absurda estratègia d’erigir-se en l’únic valedor del sobiranisme, excloent-ne fins i tot els dissidents interns, en lloc d’avançar cap a projectes globals de país que contemplin aquesta transversalització.

Adéu al Carotisme, visca Carod!

Avui al vespre, el vicepresident del Govern i fins fa ben poc president d’ERC, pronunciarà una conferència amb el títol de “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”. Josep Lluís Carod Rovira, des del primer moment, s’ha afanyat a remarcar que es tractava d’una iniciativa personal, i que per tant és al marge de la seva condició de Vicepresident o de dirigent d’Esquerra. Que ho fa al marge de la seva condició de número dos del Govern, condició que mai ha exercit, sembla evident; entre altres coses perquè els socialistes no li ho permetrien. Ara bé, el que no pot argumentar és que ho faci a tall estrictament personal, al marge de la seva situació dins del partit, perquè és evident que la motivació no és altra que la de reivindicar-se un cop ha hagut d’admetre i donar per perduda la batalla interna.

Seguint la tònica dels darrers temps en la direcció d’Esquerra, és possible que més que una anàlisi de la realitat de la nació i de la vigència del concepte de “nacionalisme”, el que hi sentim sigui una justificació a pilota passada de la seva acció de Govern. Segurament, seríem molts els qui coincidiríem amb ell que el concepte de “nacionalisme” és molt mal vist a Europa i és utilitzat a l’Espanya més nacionalista com a arma per a negar-nos els drets com a poble. Les nacions a les quals ningú discuteix la seva sobirania i els seus drets nacionals, no cal que s’abanderin del “nacionalisme” perquè ja disposen de la força suficient, militar, política, judicial o econòmica, per a imposar-lo. El nacionalisme del PP o del PSOE, posem pel cas, és molt més radical, excloent i intransigent que el nacionalisme basc o català, inclòs el dels abertzales o el d’ERC. Però, donat que el nacionalisme dominant té, a més, el recurs mediàtic d’imposar el seu criteri i de fer veure que els nacionalistes són només els qui reclamen els mateixos drets que per ells resulten innats i inqüestionables; i donat que sembla una empresa titànica o impossible aconseguir que el nostre moderat nacionalisme sigui analitzat amb els mateixos criteris que el seu, Carod i d’altres ideòlegs del país ens proposen renunciar al concepte de “nacionalisme” i centrar-nos en el de “nació”.

Fins aquí, podríem estar-hi d’acord. Ara bé, una cosa és renunciar al terme “nacionalisme” per a defensar la nació, i l’altra és renunciar a aquesta defensa. I, encara, una altra és autoimposar-nos un concepte de nació en construcció, prescindint de les arrels que la sustenten, de nació inclusiva en el sentit de resignada a perdre la seva identitat, i en definitiva un concepte de nació etèria i difusa que no acceptaria cap altra nació que ja disposa del seu Estat propi i a qui ningú li discuteix la seva sobirania nacional. És el que ha portat a terme, en els darrers temps, la política d’Esquerra dirigida pel tàndem caïnita Carod-Puigcercós, sense obtenir els resultats esperats en la “construcció” de les estructures nacionals. Pot ser, doncs, un discurs amb idees lúcides i interessants, com acostuma a tenir Carod Rovira, però més aviat com a testament polític, com a reivindicació personal i en definitiva més en clau interna que en clau nacional.

En un carreró sense sortida

Davant del desconcert generalitzat en la vida política del país hom pot tenir la temptació de buscar-hi sortides individuals. Quan les enquestes ens diuen que una majoria dels ciutadans censura la classe política, que no hi té cap mena de confiança i que cada vegada se’n sent més allunyada en això que s’ha convingut anomenar-ne “desafecció”, hem de pensar que aquest sentiment és compartit per bona part de la militància i sobretot dels votants dels partits. És cert que els polítics s’han guanyat a pols aquest desprestigi, ho continuen fent i sembla que no tenen cap interès en deixar de fer-ho en el futur. Però també és cert que les respostes de la mateixa societat no troben el camí adequat per a redreçar-ho.

Al si dels partits hi ha una part important dels militants que o bé són càrrecs electes, càrrecs interns o càrrecs de confiança a les administracions, o bé aspiren a ser-ho. I tothom sap que cap dirigent mediocre vol veus crítiques o discrepants a les seves files; qui es mogui, no sortirà a la foto. Ho deia amb una contundència pròpia d’una mentalitat estrictament autoritària el President valencià Francisco Camps, però és una pràctica habitual en totes les formacions polítiques. No hi ha al si dels partits un diàleg i un debat normalitzat entre les diferents tendències; hi ha obediència estricta, cega, o marginació. D’altra banda, la desafecció, i en definitiva l’abstenció, no preocupa en absolut a la classe política perquè els permet igualment repartir-se el pastís; amb l’avantatge que, d’aquesta manera, persones honestes i amb talent que podrien fàcilment prendre’ls el lloc prefereixen aplicar les seves energies i les seves capacitats en altres camps, amb gran satisfacció dels professionals de la política. La societat contempla el panorama entre l’astorament, el fastigueig i la indignació, però sense saber trobar-hi una sortida. Per a molts, pretendre la regeneració política des de dins dels partits és del tot inviable, de manera que opten per crear moviments i plataformes ciutadanes sense arribar a consolidar un gran moviment social que sacsegi aquesta mediocre classe política. Entre altres coses perquè la fragmentació, els afanys de protagonisme i les ambicions personals també es reprodueixen en aquest àmbit. I d’altra banda, al marge dels partits polítics es poden afavorir determinats estats d’opinió i determinades tendències, que al cap i a la fi recolliran electoralment els mateixos partits polítics.

Aleshores resta l’altra opció de creure que, donat que cal una regeneració de la política i que els dirigents i les estructures actuals no responen positivament a aquesta necessitat de regeneració, podem crear un nou partit polític. És el que intenta Reagrupament; però sense haver-se presentat encara, ja apareixen veus que busquen noves alternatives com pot ser la plataforma que s’insinua que podria estar estudiant Joan Laporta, la voluntat de l’MDT de presentar-se a les eleccions malgrat el posicionament en contra de la CUP de la qual formen part, o les pretensions de la Montserrat Nebreda afirmant que “l’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar”. És possible que alguna d’aquestes forces, sobretot Reagrupament, arribi a obtenir representació parlamentària; el que no està tan clar que és que puguin ser un revulsiu suficient per a fer esclatar res.

L’urbanisme desaforat com a esca del pecat

He insistit diverses vegades, aquests dies, en què hi ha delinqüents professionals, hi ha gent que hi col·labora sabent com a mínim que amaga jugades fosques, però hi ha també uns condicionants i uns mecanismes induïts des de la mateixa Administració que ho faciliten. Evidentment, la reacció de la classe política ha estat immediata en el sentit de desmarcar-se dels implicats en la trama de corrupció, més que res per aparentar que es tracta de casos aïllats i sobretot per no haver de canviar res de la situació actual que l’ha possibilitada. Costa molt de creure que, a Santa Coloma de Gramanet on ara resulta que tothom ja ho veia i tothom ja ho havia advertit, els companys de Consistori no en sabessin res. Com costa de creure que no en sabessin res a la seu del PSC, on l’Alcalde de Santa Coloma formava part de l’executiva, o que no en sabessin res a la Conselleria de Política Territorial i Urbanisme.

Però, deixant al marge els actes estrictament delictius i les seves complicitats, en aquest cas transversals, hi ha un problema estructural, de fons, que des d’una perspectiva mínimament progressista resulta inacceptable: el finançament dels Ajuntaments depèn en bona mesura de la seva activitat urbanitzadora. A rel de la crisi econòmica, que a casa nostra ha tingut molt també de crisi de la construcció, hi ha molts Ajuntaments amb problemes greus de tresoreria perquè s’han reduït dràsticament els ingressos provinents de les plusvàlues, de les llicències d’obres i dels impostos que se’n deriven. Quan un Ajuntament sap que les seves finances, i per tant la seva capacitat inversora o de millora dels serveis, depèn de l’acció urbanitzadora és molt fàcil que es llanci a impulsar plans expansius, amb una destrucció del territori absolutament desorbitada com hem vist al litoral català (de Salses a Guardamar) i com hem vist a l’àrea metropolitana de Barcelona. És des de la mateixa Conselleria de Política Territorial i Urbanisme que s’han impulsat plans expansius, des d’una mentalitat estrictament de dretes (de dreta pura i dura) que aposta pel creixement desaforat en detriment de la qualitat de les poblacions existents i sobretot en detriment del territori. Quan algú parla de la possibilitat que torni CiU al Govern, podem tenir la tranquil·litat, almenys, que no és possible fer una política més agressiva contra el territori i més dretes que la que ha fet el tripartit en el camp de l’urbanisme.

Que la Justícia faci el seu curs, que estiri de la manta tant com pugui, i no perdem el temps en si s’han vulnerat aspectes formals (si s’han de corregir, no és perquè ara s’hi hagin vist implicats delinqüents de guant blanc, sinó perquè són pràctiques inacceptables per a qualsevol detingut). Si hi hagués una mínima voluntat d’evitar casos de corrupció, i alhora de salvaguardar el territori, faria temps que s’haurien canviat els mecanismes de finançament dels municipis per tal que no es vegin premiats aquells que més urbanitzen, més destrueixen el territori i més afavoreixen l’especulació. I això, comptant que des dels partits no es confiï el govern de determinades administracions a xoriços consumats...!

Feta la Llei, feta la farsa

L’Estatut de Catalunya preveu la possibilitat de participació ciutadana en la vida política a través de les Iniciatives Legislatives Populars. Algú, amb un escàs sentit democràtic, podria pensar que els ciutadans ja estem suficientment representats pels partits polítics, als quals podem renovar la confiança cada quatre anys, donant per fet a la pràctica que els qui s’abstenen és perquè ja els va bé qualsevol de les formacions presentades. Però l’esperit de la Llei era donar una via diferent, d’iniciativa popular, perquè també es poguessin presentar al Parlament propostes legislatives sorgides directament de la ciutadania. Una vegada més, però, ens trobem en què tot plegat era una farsa, que no hi havia cap interès en desenvolupar la democràcia participativa i molt menys en apropar la política als ciutadans; i feta la Llei, feta la trampa.

Per a poder tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular s’exigeixen a les persones que l’impulsen tot un seguit de requisits, com ara la recollida d’un mínim de 50.000 signatures autentificades per tal que quedi clar que la proposta té un determinat suport popular. Naturalment que el fet de recollir aquestes signatures no implica l’aprovació de la Llei sinó simplement que la iniciativa parlamentària enceta formalment els seus tràmits a la Cambra catalana. Se suposa que per respecte als ciutadans i a l’esperit democràtic de la Llei, els parlamentaris haurien d’estudiar-se la proposta en Comissió i fer-hi les esmenes pertinents. Però, per als qui tot això de la democràcia els rellisca, i només ho veuen com una excusa per a continuar fent realitat aquell eslògan publicitari de “Visc de Catalunya”, la solució és fàcil: primer simulen autoritzar des del Parlament el tràmit de la recollida de signatures, sabent que és una tasca ingent i costosa; però tant bon punt es presenta la petició, suficientment avalada per la ciutadania, hi presenten una esmena a la totalitat, de manera que la Iniciativa Legislativa Popular no arriba ni a discutir-se en comissió.

És el que va passar amb la tramitació de la ILP que pretenia posar fre al cultiu de transgènics, és el que va passar amb la ILP que pretenia impulsar una Consulta popular sobre el Dret a decidir, en aquest cas en el tràmit previ, i és el que pot passar ara amb la ILP dels antitaurins. El PSC i el PP ja han amenaçat amb fer servir aquest recurs de bloqueig, com ja ho havien fet anteriorment amb les altres ILP, amb el suport de CiU i en algun cas també amb el d’Esquerra i d’IC-V. Així, l’enorme esforç dels promotors de la ILP que han recollit més de 100.000 signatures pot quedar en paper mullat per la negativa dels polítics a debatre el tema ni tan sols en comissió. Per honradesa i per respecte a la ciutadania, haurien pogut tenir la decència de no permetre’ls ni tan sols la recollida de signatures. Però honradesa i respecte són qualitats inexistents en una classe política que treballa dia a dia incansablement per aconseguir que els ciutadans s’allunyin el màxim de la vida política, del seu feu privat. Feta la Llei, feta la trampa, feta la farsa...

De les irregularitats a la corrupció

L’altre dia escrivia en aquest Bloc de notes que hi ha corrupció perquè hi ha gent sense escrúpols i sense vergonya, però també perquè hi ha uns mecanismes i unes administracions que ho permeten, quan no ho indueixen directament. Naturalment, vaig rebre de seguida missatges per diversos mitjans que em deien que no es podien barrejar les coses: com deia el comunicat institucional del President Montilla, una cosa eren determinats fets delictius aïllats i l’altra l’honorabilitat de la immensa majoria de persones que es dediquen a la política. Doncs, no. Encara que només ho diguem uns pocs comentaristes, com ho feia el López Tena dies enrere al diari AVUI, continuo creient en la responsabilitat gremial de la classe política i de les seves institucions.

Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut...

Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.

La llibertat fa més lliures fins i tot als qui no la volen

En la seva obsessió nacionalista, el que queda del grup de Ciutadan’s al Parlament de Catalunya va intentar que la Cambra catalana es pronunciés en contra de les Consultes populars. Naturalment, els diputats nacionalistes espanyols es van quedar sols en la votació. El diputat republicà Pere Aragonès, en la seva rèplica a l’Albert Rivera li va deixar anar: “en uns Països Catalans lliures, vostè també seria una persona més lliure”.

La llibertat dels pobles sovint és defensada només per grups anomenats nacionalistes, normalment força menys nacionalistes que els qui la neguen. Però un cop assolida, o fins i tot a cada petita passa feta, ningú es vol fer enrere. A Europa n’hi una bona colla d’exemples. En els darrers 20 anys s’han creat molts nous Estats, que avui ja ningú discuteix. Però abans d’assolir la independència, aquesta opció era minoritària o com a mínim tenia una fortíssima oposició interna que col·laborava amb l’Estat del qual formaven part. Ara bé, aquests mateixos grups unionistes que no veien la necessitat de desvincular-se de l’Estat, un cop creat el propi, han esdevingut com per art d’encantament acèrrims defensors de la independència. I, quan els qui no van tenir prou força per a evitar la independència, uns anys després en el normal relleu democràtic, han assolit el poder no volen ni sentir a parlar de retornar a la situació de dependència anterior. I en tots els països on s’han obert processos de cessió d’autonomia, el debat al sí de cada autonomia no està en decidir si cal retornar a la situació anterior, sinó en si es pot continuar avançant; de manera que els qui abans es posicionaven en contra de l’autonomia n’esdevenen els defensors en contra dels qui voldrien aprofundir en la llibertat. Al País Basc, per exemple, fins i tot el Partit Popular defensava el blindatge del seu Concert econòmic!

S’explica l’anècdota d’aquell escriptor que tenia una ferradura penjada a la llinda de la porta de casa seva; i en demanar-li explicacions un amic seu, recordant-li que ell no era supersticiós, li va respondre: “sí, però és que la ferradura fins i tot porta sort als qui no hi creiem”. La llibertat, com la sort, és beneficiosa fins i tot per als qui no hi creuen.

Montilla: acudits i frases fetes

L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics. Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació. L’aparició ahir del President Montilla demanant inútilment que la gent tingui confiança en les administracions n’és un bon exemple: acudits i frases fetes, sense cap credibilitat.

“No tots som iguals”, deia el President. Oi tant, com no. N’hi ha que es cobreixen bé les espatlles i n’hi ha de prepotents que actuen convençuts que ningú els dirà res; n’hi ha que confien en amics jutges que els trauran les castanyes del foc i n’hi ha que confien més en la seva astúcia d’haver amagat suficientment les proves del delicte; n’hi ha que busquen l’enriquiment ràpid i sense embuts i n’hi ha que es conformen amb una pluja fina, o fins i tot n’hi ha que en tenen prou amb engreixar el seu ego personal.

“La política dignifica el país”, insistia el President. I els polítics insisteixen en denigrar la política. Uns amb corrupcions i corruptel·les que arriben a la Justícia quan s’han excedit tots els límits i són de domini públic; i d’altres, amb actituds potser no delictives però igualment denigrants oblidant l’interès general del país en benefici del partit, per acabar oblidant l’interès del partit en benefici personal.

“Hem d’evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans”, afirmava en la declaració institucional com si no sabés que fa molt de temps que la ciutadania ja se n’ha allunyat. No és per casualitat que l’abstenció creixi a cada cita electoral; i encara perquè n’hi ha molts que parafrasejant allò que “la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics”, ens queda humor per anar a votar el que considerem menys dolent dels dirigents o dels partits polítics. I a vegades costa prou decidir-se.

“Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci”, segueix la declaració institucional en un intent de salvar els mobles del gremi. El que hi ha a tots els partits són milers, o centenars o desenes, segons la grandària del partit, de persones disposades a tot per obtenir un càrrec i una posició de privilegi, que no es respecten ni entre teòrics companys de militància perquè es consideren rivals en la seva particular escalada. I el que hi ha són milers, centenars o desenes de persones que han abandonat la política fastiguejats de veure que l’últim que importa és l’interès del país.

“Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció”, continuava. Ja ens explicaran què vol dir haver actuat com mai i haver impulsat noves institucions per perseguir la corrupció, quan tot el que apareix ara en realitat ja havia estat denunciat, o s’havia insinuat, en els informes de la Sindicatura de Comptes, sense que cap partit polític, sense excepció, hagués fet el més mínim gest. L’únic que hem vist són intents d’aprofitar cada ocasió per a debilitar l’adversari, però no per eradicar la corrupció.

“Demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica” acabava. En l’únic que podem confiar és en què el país funcioni igualment malgrat l’existència d’aquesta classe política que tenim, i que no ens mereixem. O potser sí.

Respectar la presumpció de culpabilitat

L’un darrere l’altre, els escàndols de corrupció sacsegen la vida del país, a l’igual com ho fan a la vida del país veí. I les respostes dels grups implicats són sempre les mateixes: d’una banda preservar l’honorabilitat del col·lectiu dient que es tracta de casos aïllats, i de l’altra reclamar que es respecti el dret a la presumpció d’innocència. Una obvietat, aquesta, que no caldria explicitar si no fos perquè hi ha l’opinió generalitzada que la corrupció, en qualsevol de les seves formes, és molt més generalitzada del que sembla en els àmbits polítics i sobretot empresarials. Quan intervé la Justícia, amb desplegaments policials inclosos, no és perquè hi hagi “indicis” de delicte sinó perquè es considera que ja hi ha proves més que evidents; el dubte de si cal intervenir policialment no està en el grau de convenciment de la culpabilitat, sinó de tenir les proves documentals suficients per a formular l’acusació.

A vegades se senten comentaris sobre els imputats tals com: “és estrany que s’arrisquin d’aquesta manera, sabent que al final els enxamparan”. Doncs, precisament per això. Perquè saben que a la immensa majoria no els enxampen mai, i confien que si els altres ho fan, més ho han de poder fer ells, que naturalment es consideren molt més espavilats que la resta. Podem parlar del dret a la presumpció d’innocència, però no crec que hi hagi ningú que dubti de la culpabilitat del Millet, per exemple, tot i que encara no ha estat jutjat. I Millet podia ser un xoriço i un delinqüent, però tenia tota la raó del món quan afirmava que moltes de les seves pràctiques, que ara hi ha gent que fa veure que l’escandalitzen, són pràctiques no solament habituals, sinó considerades normals en el món de l’empresa i de l’administració. Potser no era normal la fatxenderia amb què ho feia ell tant a la vista de tothom (qualsevol grup o persona que formés part del Consorci del Palau, de la Junta o del Patronat de la Fundació, o del Parlament que rebia els informes de la Sindicatura de Comptes, i que negui saber-ne res, no és sinó un vulgar mentider pocavergonya), però sí que són normals les pràctiques que ell denunciava i moltes més que són de domini públic: el pagament amb diner negre; la falsificació de factures (en el cas de les entitats sovint per recomanació o inducció de la pròpia administració); la utilització d’entitats o persones intermediàries per a fer arribar diners a un determinat destí; la utilització dels paradisos fiscals (perquè es pensen que les grans empreses i els grans bancs en fan ús, doncs!); la condonació interessada de deutes per part d’entitats financeres; la defraudació a Hisenda, amb serveis especialitzats inclosos; el càrrec de despeses personals a compte de l’empresa; la instrumentalització d’empreses fantasmes, ara anomenades “pantalla”, perfectament localitzables a través del registre de societats; i un llarguíssim etcètera que és de domini públic, al darrere de les quals hom encara pot imaginar-hi altres operacions d’enginyeria fraudulenta (alguns en diuen “enginyeria financera”) de difícil comprensió per als no iniciats.

El tema no està en la presumpció de culpabilitat, que s’ha de donar per descomptada (hi ha algú que gosi dir que no coneix empreses que mantenen pràctiques irregulars?), sinó en la predisposició a denunciar-ho i, sobretot, en tenir-ne les proves documentals necessàries. Perquè una cosa és que la corrupció estigui molt generalitzada, i l’altra és que la majoria no prengui les precaucions suficients com per a no fer-les tan evidents. En una ocasió en què em vaig trobar personalment davant d'un cas de corrupció flagrant, recordo que quan advertia als companys de l’evidència dels fets, un em va dir: “Sí, ja ho sé, però no tinc proves de què ho sé”. El paper de la Justícia no és la recerca dels culpables, sinó de les proves de la seva culpabilitat. Els ciutadans, veient el que veiem, tenim tot el dret a la presumpció de culpabilitat.

Fer el salt a la legalitat

Encara que alguns se n’escandalitzin, és evident que les perspectives d’avançar cap a l’exercici del dret a decidir passen ineludiblement, en algun moment o altre, per fer el salt a la legalitat vigent. Les proclames i justificacions que donen sovint no només els constitucionalistes, que d’aquests no en podíem esperar altra cosa, sinó teòrics sobiranistes per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys o de les que es puguin fer el dia 13 de desembre, són del tot contraproduents. D’alguna manera representa acceptar el marc legal espanyol que, si bé ens ha permès trobar-hi una escletxa per a fer aquesta mena de consultes no vinculants, no en permetrà gaires més.

Aquest ha estat un dels errors d’Esquerra al Govern, on potser enlluernat per les possibilitats que ofereix disposar d’espais de poder ha contribuït a reforçar la idea de la legalitat vigent com a marc d’actuació. Al meu entendre, l’error no ha estat tant el pacte amb els socialistes amb alguns avenços que, només faltaria, s’han pogut fer des del Govern, com el fet de consolidar la idea fins i tot des de l’òptica teòricament independentista que sempre ens hem de moure dins dels paràmetres que ens marca la Llei espanyola. Així s’arriben a dir tantes bajanades com les d’afirmar que si no podíem obtenir un bon finançament demanaríem el Concert econòmic, o que si el Constitucional ens és advers demanarem reformar la Constitució; o més greu encara, plantejar lleis com la de les Consultes Populars en base a l’acceptació de la supremacia de la Constitució i per tant del necessari consentiment del Govern espanyol. Ho hem de dir molt clar: en algun moment o altre, i molts creiem que ja ha arribat el moment, haurem de fer el salt a la legalitat, haurem de transgredir-la.

El valor de la Consulta d’Arenys o de les que es puguin fer més endavant està precisament en el fet de ser una acció ciutadana i nacional al marge de la legalitat espanyola. El fet que la Justícia espanyola admeti que aquestes consultes no són il·legals no és cap punt a favor de les consultes, ben al contrari, perquè vénen a ser la constatació que fins aquí hem pogut arribar perquè no hi havia cap llei que ho impedís, però que no podrem anar més enllà tan bon punt hi hagi una llei que ho impedeixi. I aquests lleis hi són, naturalment. És més, les consultes previstes pel 13 de desembre es podran fer perquè encara no estarà aprovada la Llei de Consultes que s’està tramitant al Parlament; però, un cop aprovada aquesta llei, si es compleixen les amenaces del Conseller Ausàs, ja no caldrà recórrer a la Falange ni a l’Advocacia de l’Estat per intentar impedir-les, serà la mateixa legislació catalana la que ho impedirà. ¿Podrem reivindicar també fer el salt a aquesta Llei del Parlament de Catalunya?

CiU – ERC, a cop de declaració

Durant aquest cap de setmana s’han produït diverses declaracions creuades entre dirigents d’Esquerra i de CiU en relació a l’impost de successions. Va començar Duran i Lleida reptant ERC a trencar la disciplina tripartita per tal d’aprovar conjuntament amb ells la reducció dràstica d’aquest impost; va respondre Puigcercós dient que 'ERC i CiU disposem de majoria suficient al Parlament per fer possible que les rendes mitjanes i baixes no hagin de seguir patint la sagnia de l'impost de successions' . Però tot seguit, tant els uns com els altres han començat a posar-se pals a les rodes i a fer veure que l’acord és inviable, naturalment per manca de voluntat de l’adversari.

És una tònica ja habitual en la política catalana. En molts temes, una entesa entre CiU i ERC permetria avançar ràpidament des d’una perspectiva nacional, però acaben prioritzant els interessos partidistes. Si perceben o creuen que l’adversari no secundarà la seva proposta gallardegen ells de proclamar el repte, convençuts que davant la negativa de l’oponent podran sortir reforçats amb la seva tesi que és l’”altre” el qui no vol sumar en un projecte de país. Però, tan bon punt l’adversari accepta el repte i es mostra disposat a fer un front comú, el proponent inicial es fa enrere o busca qualsevol excusa per a magnificar les desavinences o els matisos. La diferència radical en el tema de l’impost de successions, com en la majoria de temes de país, és entre ERC i el PSC; els republicans partidaris d’abolir-lo, almenys per a les rendes més baixes i mitjanes, mentre que els socialistes són partidaris de mantenir-lo o només fer-ne una rebaixa simbòlica. En canvi, les coincidències són molt més grans entre ERC i CiU, encara que hi ha el matís que els convergents farien més màniga ampla per a les rendes altes. Coincideixen en la reducció o anul·lació de l’impost que beneficiaria el 85% dels catalans, encara que difereixin en la resta. Una diferència mínima que els ve com anell al dit per a poder argumentar que l’acord no és possible, mantenint així la fidelitat i la servitud d’Esquerra amb els socialistes, amb els quals les discrepàncies teòriques són gaire bé totals.

Esquerra i CiU fins i tot coincideixen en mantenir aquesta mateixa estratègia de simular possibilitat d’acords, no tant amb la voluntat d’assolir-los com de posar en evidència l’adversari. Una estratègia de la qual se n’aprofiten els socialistes, per als quals, per exemple, la deriva sobiranista que observen en els convergents és un obstacle que els invalida com a alternativa de govern, com si no fossin sobiranistes els seus socis de Govern. No és d’estranyar, aleshores, que des de diversos sectors independentistes s’acabi donant la raó al PSC.

Inducció al suïcidi

La inducció al suïcidi està perfectament tipificada com a delicte en el codi penal, però es refereix només al suïcidi individual i en el sentit estrictament físic del terme. No hi entra, doncs, el suïcidi col·lectiu quan es refereix a l’auto eliminació des del punt de vista lingüístic o cultural. De la mateixa manera que cap persona lliure que no pateixi un trastorn o una forta pressió exterior, de tipus psicològic, físic, econòmic o social, no arriba mai a la decisió serena de suïcidar-se, llevat de molt rares ocasions, tampoc els pobles ni les cultures arriben a aquesta conclusió sense ser-hi induïts per elements externs.

La gran diversitat lingüística i cultural del planeta s’està progressivament deteriorant amb la desaparició de llengües i cultures minoritzades que acaben engolides per cultures i llengües dominants. No es tracta de pobles que lliurement decideixin que no val la pena preservar el seu patrimoni secular i que per tant optin per adoptar una nova llengua, sinó que són pobles sotmesos a un assetjament constant i difícilment suportable. Podríem parlar de centenars o milers de llengües amb un nombre reduït de parlants obligats a adoptar la llengua del poder si no volen veure’s exclosos de l’accés a l’educació, a la societat del benestar i en definitiva a la ciutadania. Són moltes les comunitats indígenes d’arreu del món que col·lectivament ja tenen assumit, perquè els han induït a assumir-ho, que la seva és una llengua menor, d’estar per casa, inhàbil per a ser mitjà de transmissió de cultura; són comunitats que preserven la seva llengua exclusivament en l’àmbit familiar i per a usos domèstics, però que ja consideren com a normal el concepte d’inferioritat cultural, lingüística i fins i tot racial que els han inculcat. A molts països, desconèixer l’anglès, el francès, l’espanyol, el xinès, el rus, o qualsevol altra llengua dominant implica tenir vetat l’accés a l’educació i a la possibilitat de desenvolupament social i econòmic. En la majoria d’aquests casos, la situació ja és irreversible.

La versió que es dóna des del poder és que són llengües inviables pel nombre reduït de parlants, o que són ells mateixos els qui opten per renunciar-hi. Í és cert, com passa amb el suïcidi, que al final són ells mateixos els qui prenen la decisió. La falsedat de l’argument del suïcidi voluntari, però, la constatem dia a dia quan els pobles i les cultures que intenten resistir, que no accepten encara suïcidar-se, topen amb l’hostilitat permanent de la cultura dominant. Llengües i cultures amb un nombre de parlants prou considerable, però que no disposen d’un poder polític i militar al darrere, són assetjades permanentment, excloses o discriminades, constitucionalment i per llei, en contra de la seva voluntat. Primer hi ha la imposició, violenta si cal, negant-los els mateixos drets que a les cultures dominants; després, un cop afeblits i en inferioritat de condicions, s’argumenta des de l’ortodòxia neoliberal que en tot cas han de competir “lliurement” amb les cultures dominants; i quan trontolla la capacitat de resistència de la cultura minoritzada, i la necessitat de supervivència dels seus membres els força a adoptar la llengua dominant, aleshores s’argumenta cínicament que és per pròpia voluntat que hi renuncien. Mentre el codi penal castiga el suïcidi induït de les persones, als pobles i a les cultures minoritzades se les criminalitza per no acceptar-lo.

Puigcercós, elegit per unanimitat

L’Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya i destacat dirigent del sector d’Esquerra proper a Josep Lluís Carod Rovira, ha sortit del seu silenci per dir finalment que prescindir de Carod seria un error gravíssim. Val a dir que l’anomenat sector carotista, teòricament alineat amb la línia oficial del partit, pràcticament no ha fet sentir la seva veu per defensar el paper del Vicepresident del Govern, i molt menys per oposar-se a l’exclusió a què l’ha condemnat a priori Joan Puigcercós. Tampoc l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran ha alçat la veu per dir-hi la seva, i al Consell Nacional celebrat a Núria on es proclamava oficialment el candidat a les properes eleccions el suport a Joan Puigcercós ha estat unànime, sense cap vot en contra i només nou abstencions testimonials.

És evident que al Consell Nacional hi ha representada bàsicament la línia oficial del partit, que d’ençà del darrer congrés es concreta en el sector que lideren Joan Puigcercós i Joan Ridao, amb un paper molt menor dels representants propers a Carod o a l’Uriel Bertran. Amb tot, sobta aquesta unanimitat gaire bé soviètica entorn d’un candidat que fins ara ha propiciat una reiterada davallada electoral del partit en els diferents comicis, que ha protagonitzat l’espectacle més deplorable i més perjudicial per a la imatge d’ERC amb el seu enfrontament obert amb Carod, que ja ha manifestat la voluntat de prescindir d’ell, i que sembla disposat a portar el partit a la seva manera fent-lo a la seva mida. O potser és precisament per això que ha obtingut el suport unànime dels Consellers Nacionals: qualsevol moviment en fals, com el d’Ernest Benach qualificant d’error gravíssim prescindir de Carod, pot representar no sortir a la foto o a la propera llista electoral, i després no comptar per a cobrir algun dels nombrosos càrrecs en l’Administració, si es continua formant part del Govern.

És el vot de la por, del servilisme acrític que fa temps que impera a Esquerra. Qualsevol veu discrepant és silenciada o blasmada amb l’excusa que ara és hora de fer pinya i que la desunió ens donaria una mala imatge electoral; una excusa ben curiosa provenint dels qui han protagonitzat la desunió i la picabaralla personal permanent que més mal ha fet al partit en els darrers temps. Si jo hagués estat al Consell Nacional de Núria, Puicercós hauria tingut com a mínim un vot en contra; després de les eleccions, si el fracàs electoral fos tan gran que no es pogués maquillar amb excuses externes de mal pagador, probablement les veus discrepants es multiplicarien. Sobretot per part d’aquells que s’han sentit víctimes excloses del repartiment del pastís.

De la delinqüència a la indignitat

La història ja comença a sobrepassar tots els límits de la decència. Polítics i mitjans de comunicació, cadascun d’acord amb els interessos dels partits respectius, es van enfangant en una rocambolesca història, que no pot provocar sinó la desafecció de la ciutadania envers la classe política. De l’acció delictiva d’un personatge com Fèlix Millet a qui polítics de tots els colors han fet la gara-gara, i li han concedit o estaven a punt de concedir creus i medalles d’honor, s’ha passat a l’acció indigna d’absoluta deshonestedat dels qui creuen poder treure’n un rendiment personal o partidista.

Els mitjans de comunicació, de forma conscient i interessada, barregen sota l’apel·latiu de “cas Millet” els aspectes estrictament delictius i que ja estan en mans de la Justícia amb les relacions normals que en tant que President del Palau mantenia Fèlix Millet amb altres entitats i persones. Per exemple, ahir mateix, a les notícies del vespre de TV3 es feien ressò dels convenis existents entre la Fundació del Palau i la Fundació Trias Fargas, convenis més o menys útils o justificats, com els informes de la Generalitat, però perfectament legals i amb les implicacions econòmiques dels quals perfectament declarades i havent passat totes les supervisions prescriptives, incloses les institucionals i les internes de la Fundació del Palau i del Consorci on hi ha representants de totes les forces polítiques. Però tot seguit, els periodistes de Televisió de Catalunya encadenaven la notícia amb la següent dient que un altre cas que preocupa és el de la delinqüència amb robatoris amb violència. El que és evident és que hi ha hagut una negligència manifesta per part tant de l’anterior Govern com de l’actual, i per part de l’Ajuntament de Barcelona, també present al Consorci del Palau, en fer la vista grossa davant de la gestió que s’hi portava a terme. El desviament de diners, amb factures falses o no ben justificades, no podia passar desapercebut ni pels integrants del Consorci ni pels nombrosos vocals que té l’entitat, com remarcava ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, però molt menys els convenis signats i les memòries de l’entitat.

Tots els grups polítics, si tinguessin un mínim de dignitat i de decència, haurien de reconèixer la seva actitud negligent i, en tot cas, depurar les seves pròpies responsabilitats. El “cas Millet” comprèn el període de Governs de CiU, però també el període de Govern Tripartit. I representants de tots els grups polítics han aprovat pressupostos per al Palau que gestionava Millet, han donat el vist-i-plau als seus comptes i a les seves memòries. L’únic que he vist que honestament entonava un mea culpa, que hauria de ser compartit amb la resta, va ser el Conseller de Cultura. Certament al Palau hi ha hagut uns delinqüents que ja són davant la Justícia, però a les Administracions hi ha hagut uns irresponsables negligents, i els partits polítics en lloc d’assumir les responsabilitats compartides intenten amb absoluta indignitat treure profit de la situació amb el suport d’uns professionals del periodisme que no els importa col·laborar amb la cerimònia de la confusió. Ben mirat, potser sí que entre delinqüents, irresponsables i professionals indignes no hi ha tanta diferència.

Tenim un problema: el 3%

Ho deia uns mesos enrere: el debat lingüístic a Catalunya està corromput, en part gràcies a la desinformació interessada i permanent dels mitjans de comunicació, perquè es presenten uns posicionaments previs que ben poc tenen a veure amb la realitat. Tenim un país amb una gran diversitat de llengües, encara que amb un predomini clar de les dues llengües oficials, el català i el castellà; la tendència continua essent la del creixement de la llengua castellana en detriment de la catalana; sobre el paper hi ha uns grups que defensen la salvaguarda del català, mentre que altres ho fan amb el castellà; però sovint els mitjans de comunicació s’entesten a tergiversar la realitat fent veure que el debat està entre els qui voldrien l’equiparació de les dues llengües amb un pretès bilingüisme, i els qui voldrien la preeminència del català.

Aplicant les polítiques d’Esquerra, amb un Govern qualificat de catalanista que confia la política lingüística al partit independentista, la tendència continua essent clarament desfavorable al català i ens aboca al desastre. Ho diuen les xifres oficials presentades per la mateixa Secretaria de Política Lingüística. Aplicant les polítiques dels grups més catalanistes, cada vegada més ens allunyem d’una situació teòrica de bilingüisme, en benefici del castellà, mentre que al País Valencià on s’apliquen les polítiques dels falsament presentats com a defensors del bilingüisme, ja han aconseguit convertir la llengua catalana en residual. Ara, l’avantprojecte de Llei del Cinema ens demostra una vegada més la perversió interessada del debat lingüístic. La pretensió dels impulsors de la Llei, el Departament de Cultura dirigit per ERC, és aconseguir una situació de teòrica paritat entre la llengua catalana i la castellana als cinemes, admetent però que ha de ser un procés gradual i amb diverses excepcions que permetran la supremacia del castellà. Els mateixos impulsors de la Llei ja preveuen que, en el millor dels casos, suposant que la llei es complís i que les distribuïdores l’assumissin decididament, podríem passar d’aquí a uns anys de l’actual 3% de cinema en català a un 20 o un 25%. Naturalment, els qui perversament es presenten com a defensors del bilingüisme ja s’han escandalitzat per aquesta llei que consideren una imposició. No s’escandalitzen pel fet que als ciutadans de Catalunya no se’ls reconegui el dret a escollir en quina llengua volen veure el cinema, de la mateixa manera que consideren normal la proporció d’un 3%, un 2’7% per ser més exactes, de català a les pantalles.

Però és igual. Els mitjans de comunicació, fins i tot molts dels que en principi podrien compartir les tesis de defensa del català, continuaran presentant el debat com si els dos bàndols oposats fossin els qui defensen el bilingüisme i la llibertat de les dues llengües, enfront dels qui defensen la imposició del català. En realitat, el Govern actual, igual com feia l’anterior, intenta promoure mesures que evitin (de moment sense sortir-se’n) la davallada del català i fer menys escandalosa la desproporció entre les dues llengües en favor del castellà; però som molt lluny encara d’assolir una situació de bilingüisme real. Per la seva banda, simulant una defensa del bilingüisme, els qui aspiren a l’eliminació definitiva de la llengua catalana s’oposen a qualsevol mesura que pretengui corregir la situació actual, com aquesta Llei del Cinema; per ells, el 3% de català és una xifra acceptable, és el seu concepte de bilingüisme.

El poder de la Justícia

A Catalunya ha causat estupor la decisió del jutge instructor del cas Millet que deixa els dos imputats en llibertat sense fiança. I al País Basc, milers de ciutadans es manifestaven contra la decisió del jutge Garzon d’empresonar Arnaldo Otegi i altres noms destacats de l’esquerra abertzale. Alguns, per a defensar determinades actituds inexplicables, utilitzen el tòpic que “la justícia és cega”; i amb la llei a la mà hom pot trobar arguments que avalin la decisió de deixar en llibertat Fèlix Millet i d’empresonar Otegi. Però, hom té la impressió que des de l’Admnistració de la Justícia no hi ha cap voluntat de “fer justícia”, sinó més aviat d’emparar-se en qualsevol escletxa legal per a justificar “la injustícia”.

Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això.

La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.

Les ambigüistats calculades de CiU i ERC

Josep Antoni Duran i Lleida, davant les proclames de Joan Puigcercós al cim del Puigmal, blasmava el líder republicà dient que aquest munta espectacles de cap de setmana que després es contradiuen amb la praxi política d’Esquerra que dóna suport a un President socialista. Unes declaracions semblants a les que feia Felip Puig, que també recordava a Puigcercós que la defensa del Dret a decidir és incompatible amb la reedició d’un nou tripartit. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que l’objectiu dels dirigents de CiU no és el de prioritzar el Dret a decidir, sinó evitar que una nova aliances d’esquerres els torni a deixar a l’oposició.

I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder.

Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sospita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.

Res de nou, senyora Montserrat

Ha tardat prou la Montserrat Nebreda a deixar el Partit Popular de Catalunya. I ho fa traient un llibre on explica moltes de les confidències que ha anat acumulant durant aquests anys de militància al partit nacionalista espanyol per excel·lència. Les frases que hi recull, segons han avançat alguns mitjans de comunicació, són per sucar-hi pa i posen al descobert el caràcter autoritari, racista, d’un odi visceral envers Catalunya i la seva llengua, i en definitiva el veritable paper mercenari dels populars catalans als quals importa un rave el país, dedicats de ple a crear tensions i enfrontaments ficticis per afavorir l’ascens del PP a Espanya. Però no diu res de nou la Montserrat Nebreda.

El rol del Partit Popular a Catalunya no és cap secret per a ningú. La seva funció no és fer cap aportació positiva per al país, encara que fos des de la seva òptica, sinó actuar com a element provocador i atiador de conflictes, tot per a justificar l’estratègia ultra dels seus superiors espanyols. I això ho sabia la Montserrat Nebreda quan va ingressar al partit, com ho sabia el Josep Piqué, l’Anna Birulés i tants d’altres que han sortit escaldats del seu intent de reformar el partit des de dins. Perquè, el problema no és que la direcció del Partit Popular a Catalunya adopti estratègicament una determinada tendència que alguns pugin tenir la pretensió de capgirar, sinó que el problema rau en seu objectiu final, i únic. És el mateix que li passa a Ciutadans, que teòricament va néixer amb la idea de deixar de banda el nacionalisme català, i ha estat un partit monotemàtic, obsessionat només amb els temes essencialistes des d’un nacionalisme espanyol d’allò més tronat que els ha portat a aliar-se a Europa amb l’extrema dreta més xenòfoba.

És comprensible que una persona mínimament assenyada, mínimament honesta, vulgui deixar un partit que fa de l’odi envers el país la seva bandera. Però la Montserrat Nebreda no ha descobert res de nou durant aquests anys de militància al PPC. No pot al·legar ni ignorància. L’únic que li ha fallat és la seva vana pretensió de fer carrera política en un partit on no compten ni les idees, ni l’honestedat, ni la raó, on tot es basa en l’obsessió cega en contra de Catalunya. En una cosa deu tenir raó l’Alícia Sànchez Camacho: la Montserrat Nebreda decideix ara abandonar el partit com a gest publicitari per a vendre el seu llibre.

Toxicitats sobiranistes

Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire.

Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.

Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.

Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.

L’adéu de Carod

Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.

Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.

El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.

Fusió o liquidació de les Caixes?

No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés.

Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.

El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.

Fusions interessades

Mentre aquí anem perdent el temps en ximpleries, a Madrid saben el que es tenen entre mans i caminem amb pas segur cap a la uniformització nacional d’Espanya. Les condicions imposades pel Banc d’Espanya per tal de forçar l’eliminació del model català de caixes d’estalvi està donant els seus fruits. En pocs temps, Catalunya haurà liquidat la seva estructura caixes territorials, amb el consentiment del Govern català que no tan sols ha portat davant el Constitucional el FROB que envaeix clarament competències de la Generalitat. Però aquest només és un primer pas.

És absurd i ridicul que els actuals gestors de les Caixes implicades en els processos de fusió expliquin sopars de duro: l’equilibri en els nous òrgans de gestió, la territorialitat de les respectives obres socials, el manteniment de l’interès per a cadascun del territoris que representa cada entitat fusionada... Tot això es volatitzarà en un no res. Està clar que els actuals directius tindran un lloc destacat en la nova entitat, i probablement amb unes millores salarials, primes i blindatges, més que respectables; però en la següent tongada de directius, les noves entitats fusionades ja no s’hi sentiran compromeses, com no s’hi sentiran pel que fa a tenir cura de les necessitats de les comarques que fins ara representaven, tant a l’hora de donar suport a les iniciatives econòmiques com per a revertir-hi l’Obra social.

Però, la història no s’acabarà aquí. Un cop despersonalitzades les entitats d’estalvi, com ja ha fet la Caixa que ja no inverteix prioritàriament a Catalunya, ni tan sols el país serà el centre de l’interès d’aquestes noves entitats. I d’aquí a la possibilitat de fusionar-se i traslladar els centres de decisió a fora del país, com li pot passar al BBVA, només hi ha un pas. Una nova decisió de Madrid, tan sols.

ERC: De mica en mica es buida la pica

La decisió de Joan Puigcercós d’apartar definitivament Carod Rovira de l’escena política no és sinó un pas més en la seva premeditada carrera per assolir el poder absolut dins d’Esquerra. Als qui som crítics amb l’actual direcció d’Esquerra ens preocupen els errors comesos, que són molts i de considerables dimensions; però ens preocupa sobretot que aquests errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país.

Des de fa temps, l’objectiu de Joan Puigcercós no era altre que el de controlar el partit, al preu que fos. Per això va teixir una xarxa de complicitats per guanyar-se l’aparell, distribuir càrrecs i llocs a les llistes a canvi de fidelitats cegues, fins al punt que actualment un percentatge altíssim, alguns càlculs publicats parlen d’un 30%, dels militants actius del sector oficialista depèn econòmicament de l’estructura del partit i de les administracions on es governa. Pot semblar excessivament prematura la decisió de prescindir de Carod per a les properes eleccions, i sobretot improcedent en la mesura que les llistes electorals estatutàriament no les decideix unilateralment el President del partit, però el càlcul no és erroni. Ara, Carod, des de la seva posició de vice President del Govern, no pot lliurar-se a cap batalla política interna i més tenint en compte que, personalment, ja va tirar la tovallola mesos enrere; i quan els seus afins vulguin reaccionar ja no hi seran a temps. Aquest menyspreu cap a la figura de Carod Rovira té la virtut de no tenir marxa enrere; ni el mateix Carod podria admetre ara, per una qüestió de dignitat personal, un paper secundari en la propera legislatura. I produint-se un any abans de la campanya electoral s’evita l’escàndol que hauria provocat si la decisió s’hagués pres en el moment en què tocarà parlar de llistes. Per a liquidar els sectors crítics de Joan Carretero i d’Uriel Bertran va simular una aliança amb els carotitstes; però, un cop foragitat el metge de Puigcerdà i sabent de la poca empenta de l’Uriel, ha pogut afrontar sense complexos la marginació definitiva de Carod Rovira.

Puigcercós té via lliure a Esquerra per a maniobrar al seu aire, sabent que ja no té ningú que li faci la competència. Ha hagut de treballar de valent i no hi ha escatimat esforços. Esquerra, l’Esquerra de Puigcercós, s’ha guanyat a pols la imatge que es dóna des del programa televisiu Polònia; cap altra dissidència interna ha fet tant mal a la imatge del partit com aquesta voraç ambició personal de Puigcercós per fer-se amb el control absolut del partit; ha calgut prescindir de persones de gran vàlua política o professional, alguns crítics amb la seva gestió i d’altres plenament coincidents amb ell, però ha aconseguit l’objectiu: potser aquesta Esquerra serà més esquifida, amb menys actius polítics i menys persones de nivell professional i intel·lectual remarcable, potser caldrà renunciar a l’objectiu que teòricament s’havia marcat el partit en el darrer congrés d’erigir-se com la força majoritària de l’esquerra que havia de conduir el país cap a no sé on, però ell personalment haurà assolir el seu objectiu de ser el líder indiscutible. És l’Esquerra de Puigcercós.

Seguint les passes de Reagrupament i V

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política.

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes i, dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir.

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.

Seguint les passes de Reagrupament IV

Estem tan avesats a veure el director d’orquestra aixecant la batuta per tal que els músics es posin a tocar la partitura que correspon, que ja ho trobem d’allò més normal. Si no fos perquè al Parlament a part de les votacions dels Plens hi ha tot el treball de les comissions, es podrien reduir les sessions a un representant de cada grup, cadascun amb el nombre de vots delegats que representa. De fet, sovint veiem els escons buits mentre algú està simulant argumentar des de la tribuna la seva posició, i de cop, a toc de xiulet o de timbre, acudeixen tots a votar en el moment precís, encara que no sàpiguen ni què estan votant.

Sembla interessant en aquest sentit que Reagrupament es proposi alliberar, ni que sigui parcialment, la disciplina de vot dels seus diputats. De fet, hi ha moltes votacions i, per tant, preses de posició que tenen ben poc a veure amb la ideologia que se suposa que té cada partit; i, en canvi, per pura disciplina els diputats es veuen obligats a votar segons les consignes donades. Es dóna prioritat a l’estratègia de partit, que a vegades consisteix en votar en un sentit diferent del que sincerament voldrien els diputats, abans que a l’interès general del país o a l’opinió de cadascú. I no hauríem de fer tants escarafalls perquè un diputat trenqui la disciplina de vot, o perquè l’equip de Govern perdi una votació. Reagrupament ho argumenta dient que, donat que ells són un grup transversal on poden conviure ideologies diverses amb l’únic denominador comú de treballar per la independència, en els temes que no són essencials per al futur del país cada diputat pot votar lliurement. Però això seria igualment vàlid en qualsevol altre grup.

Aquest tipus de mesures, a l’igual que el tema de les llistes obertes, s’acostumen a defensar des de l’extraparlamentarisme, però s’obliden fàcilment tan bon punt hom s’adona que hi ha un joc polític que va més enllà de la simple defensa d’uns ideals. En un procés negociador, per exemple, qui es fiaria d’un grup que no pot garantir el vot dels seus diputats i per tant l’estabilitat del pacte? En qualsevol cas, valoro positivament que Reagrupament parteixi d’uns principis de radicalitat democràtica; només caldrà que sigui capaç de mantenir-los.