Tot plegat, un joc d’ous

Comptant que tenim uns mitjans de comunicació que fa temps que han renunciat a informar i que es limiten a anar reproduint les declaracions dels polítics, els partits juguen a parar-se trampes simulant accions només per a posar contra les cordes l’adversari. Això els dóna un protagonisme mediàtic que els serveix per a “demostrar” la perniciositat dels altres. Els periodistes, conscients o no d’aquest fet, procuren no contrastar les informacions, ni contextualitzar-les, ni buscar-hi una explicació global, fent servir aquella màxima del periodisme: “No contrastis mai una informació, que et podria esguerrar un titular”. És més còmode i senzill, encara que gens útil informativament parlant, transcriuen els estirabots del polític de torn, tot esperant, o provocant, que l’endemà sigui l’adversari qui el repliqui.

De tant en tant, a Madrid els partits catalans hi presenten propostes no tant per a procurar que hi siguin aprovades, sinó per a “demostrar” que són ells qui les defensen. Aquesta setmana, CiU hi ha presentat una resolució sobre l’aeroport del Prat que naturalment ha estat votada en contra pels socialistes catalans; i els convergents ja s’han afanyat a treure les conclusions de cara a la premsa: CiU és el partit que defensa un paper determinant de les institucions catalanes en la gestió del Prat, mentre que el PSC hi està en contra, per obediència als seus superiors de Madrid. Està clar que callen que aquest tema ells el van pactar prèviament amb Zapatero, deixant l’aeroport català en mans del Govern espanyol. I Esquerra també s’abona a aquesta tesi contra els socialistes, sobretot ara que estem en pre campanya, però obviant que si el PSC manté aquesta actitud és gràcies al seu suport al Govern de la Generalitat. Un altre titular, Esquerra s’exclama que CiU s’oposi a què el Parlament voti una resolució a favor de les consultes populars; la conclusió és clara, segons els republicans: Esquerra és l’únic partit sobiranista del Parlament, en clara disputa pre electoral amb els convergents. Si Esquerra no es veu amb cor de fer aprovar la seva moció al Govern del qual forma part, ja sap que tampoc tindrà el suport de la cambra per tal que prosperi. Però la seva intenció no era aprovar-la, sinó posar en contradicció un sector convergent. Està clar que els republicans obliden que per dues vegades ells també han votat en contra d’una ILP sobre un referèndum per l’autodeterminació, i sobretot centren les seves crítiques envers CiU que és a l’oposició i no envers els seus socis de Govern que mantenen la mateixa posició.

Els mitjans de comunicació, però, juguen a posar en titulars les declaracions altisonants d’uns i altres, encara que sàpiguen que són insubstancials i pura propaganda pamfletària, sense donar-hi tota la informació contextual que podria fer-la més intel·ligible als lectors o espectadors. I aquests, lògicament, en treuen la conclusió que tot plegat és un joc d’ous. Una de les poques conclusions assenyades i objectives que se’n pot treure.

La radicalitat en l’opció lingüística

Les dades són les que són. Es queixava ahir l’ex director del diari Avui, Vicent Sanchís, que malgrat el creixent sentiment independentista i malgrat el que diuen les enquestes de projecció de futur, hi ha serioses dificultats per a mantenir la premsa en català, i els diaris més llegits continuen essent diaris gens nacionalistes com ara El Periódico o La Vanguardia. D’alguna manera és el mateix argument que esgrimeixen els exhibidors de cinema quan s’oposen a la presència del català a les pantalles, perquè temen que els reporti més pèrdues que beneficis. I, en general, tothom admet que un dels grans problemes per a la supervivència de la llengua catalana és la facilitat amb què els catalanoparlants hi renunciem, tan bon punt ens trobem algú que no el parla.

L’ús del català està en franca reculada; ho diuen les estadístiques més oficials i, en principi, les més optimistes. Està clar que no es pot reduir l’explicació a una sola causa, ni tot és culpa del Govern tot i la ineficàcia de la seva gestió; però hi ha un fet que pot ser determinant, com és l’actitud dels ciutadans envers la llengua. El percentatge de catalanoparlants, independentistes o no, que poden comprar indistintament un diari en català o en castellà més en funció de l’oportunitat del moment o de l’oferta que té més a mà, és molt més elevat que el dels castellanoparlants. El mateix passa amb el cinema; deuen ser ben pocs els catalanoparlants que deixen d’anar al cinema perquè la pel·lícula s’hi projecti en castellà, quan serien molts més els qui, tot i entendre perfectament la llengua, deixarien d’anar-hi si es projectés en català. Un producte etiquetat en català, o en les dues llengües, a Catalunya no té pas més atractiu comercial per als catalanoparlants; en canvi sí que en pot tenir menys per als castellanoparlants, i sobretot pot ser rebutjat de ple fora de Catalunya pel fet d’estar etiquetat en català (si ho fos en danès, no passaria res). Els programadors d’espectacles i concerts saben que introduir grups musicals en català és una gosadia, perquè suposa adreçar-se a un públic determinat; mentre que si els grups ho fan en castellà o en anglès, s’entén que va adreçat a tots els públics, prescindint de la llengua de cadascú.

Resta, encara, el raonament o l’actitud més perniciosa dels qui ho justifiquen amb la idea que la gent busca la qualitat. Hi pot haver alguna publicació específica, alguna pel·lícula, algun producte comercial o alguna música que destaqui especialment per la seva qualitat; cosa que justificaria que el consumidor prescindís de la llengua en què es presenta. Això, estadísticament, és absolutament cert amb els catalanoparlants, però no tant amb els castellanoparlants que fàcilment poden rebutjar productes de qualitat només pel fet de ser presentats en català. I pitjor encara quan, en una actitud clarament discriminatòria, els programadors musicals per exemple organitzen festivals on predomina la mediocritat, en anglès o en castellà, i per a incloure algun grup o cantant català ha de ser perquè realment destaqui sobre la mitjana. És el que veiem, per exemple, en les Festes de la Mercè o ara en el nou festival barceloní que s’anuncia per Sant Jordi “Escena BCN”, on només el 30% dels grups contractats s’expressen en català.

Un Govern sense projecte de país

Els estirabots d’Ernest Maragall es poden interpretar de moltes maneres, totes prou plausibles. Hi ha una part de lluita interna del PSC, entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes, de lluita per la successió de Montilla davant d’un possible fracàs electoral; hi ha també una part de deriva cap a l’opció sociovergent per a no veure’s descavalcat del tot del poder; però tampoc hem d’oblidar que els socialistes són experts en giragonses dialèctiques que els permeten sortir a darrera hora amb un as a la màniga, que tant pot decantar-se cap a un catalanisme de progrés que arriba a seduir els dirigents d’Esquerra com cap a l’espanyolisme conservador més tronat que els converteix en aliats naturals del PP; i hi ha, naturalment, una part de posicionament personal del Conseller Ernest Maragall.

Però, al darrere de tot plegat, l’Ernest Maragall ha posat al descobert una evidència que només uns il·lusos o uns malintencionats podien negar: aquest govern no té, ni ha tingut mai, un projecte de país. Com tots els governs de coalició, el tripartit no era el millor govern possible, sinó l’única opció que quedava a uns dirigents per a assolir o mantenir-se al poder. Donat que cap dels partits tenia la majoria suficient per a governar, es van repartir el pastís, cadascú fent la guerra pel seu cantó, i mirant-se sempre de reüll i amb malfiança no fos cas que cap dels socis tragués més rèdits electorals que els altres. Probablement, ben explicat, l’opció feta pels tres partits del Govern hauria estat més digerible si s’hagués plantejat amb més transparència interna, assumint les contradiccions de tota coalició, i per tant les limitacions que això suposa en relació en l’ideari particular de cadascú. Venut com a projecte de país, com a proposta conjunta de l’esquerra, i d’una esquerra catalanista, no cola. El tripartit, plantejat així, ha deixat descontent a tothom, excepte aquells que saben que és l’única possibilitat que tenen de tenir una cadira al Govern.

Els estirabots de Maragall no sé si portaran massa més conseqüències al si del Partit dels Socialistes, però és evident que ha tocat de ple una opció que era ben vigent a les files republicanes i ecosocialistes. Ha posat al descobert la fal·làcia dels qui volien vendre a la respectiva militància la validesa d’un model de govern que ha restat més que no pas sumat.

Del pessimisme a l'eufòria continguda

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre la campanya que s’estan fent els socialistes catalans donant per fet que van de perdedors, que només l’atzar o una ensopegada del seu adversari podria portar-los a la victòria. S’han passat tots aquests anys elogiant el tripartit, per acabar reconeixent que els ciutadans ja n’estan tips d’aquesta mena de Govern. Dic que costa d’entendre perquè, a priori, sembla que una manera d’incentivar el vot i d’aconseguir més suports és donant una imatge d’optimisme, més engrescadora. Si realment és una espifiada seva i això els porta ha acabar d’enfonsar-los, endavant i ho celebrarem amb cava. Però molt em temo que en el fons no hi hagi una calculada estratègia de comunicació i publicitària, a través de la qual considerin que poden recuperar-se a darrera hora del desgast sofert amb el tripartit. En temes de publicitat i de màrqueting n’hem vist de tots colors. I, en qualsevol cas, ja s’ho faran.

Una altra cosa és el plantejament que es pugui fer, en aquest mateix sentit, des dels sectors independentistes. Penso que és imprescindible generar un clima d’il·lusió i d’engrescament, que per anar bé hauria de tenir una progressió creixent, des d’ara fins a les eleccions de la tardor. I el que dic em sembla que és igualment vàlid per a ERC i per a Reagrupament, que poden anar ara separats, però que si volem portar el país cap a la independència estan condemnats a entendre’s. Aquesta progressió de l’estat d’ànim que s’hauria de generar en la població només serà possible si es percep que s’hi van sumant nous sectors i noves persones, i sobretot que no hi hagi entrebancs. Crisis com la recentment viscuda per Reagrupament no hi ajuden gens, i caldria que no es repetissin; i ja em perdonaran els qui amb tota la bona fe, però amb una molt escassa visió de la realitat, pretenen vendre’ns-ho com un reforçament del projecte o del seu líder. I els enfrontaments que sovint es perceben entre les diferents famílies sobiranistes encara hi ajuden menys; la gent hauria d’intuir, encara que ningú ho explicités exactament així, que el veritable canvi no vindrà pel relleu nominal en la Presidència de la Generalitat, sinó perquè aquest relleu haurà estat possible per la suma de forces sobiranistes, o que com a mínim l’hauran condicionat decisivament.

És important calcular els tempos per tal de no desinflar-nos abans d’hora; és un dels riscs que crec que corren les consultes independentistes, i que ens podrien portar un seriós disgust. Entre altres coses, perquè som capaços d’engrescar-nos d’una manera no només desmesurada sinó sobretot desconnectada de la realitat. Vull dir que, quan parlem d’aconseguir un engrescament general per un projecte independentista, sense el qual és molt difícil avançar, no podem limitar-lo als sectors ja convençuts; és el que ens passa a vegades en aquests fòrums i en ambients nacionalistes, que som capaços de fer una cursa per veure qui és capaç de demostrar que és més independentista que ningú i ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos com ens autoinsuflem, però sense adonar-nos que la majoria de la població va per un altre cantó.

És cert que no es pot anar amb pessimisme, a no ser que sigui una calculada estratègia de màrqueting com suposo que deuen fer els socialistes per a despertar el seu electorat. Però també ho és que hem de generar un optimisme que toqui de peus a terra, perquè la gent ha de veure el projecte com a viable i possible. És evident que tots els candidats aspiren al màxim, i a cada partit hi ha un presidenciable, però no podem obviar que el mapa polític català està prou consolidat com per no resultar creïble una hipòtesi que ho capgiri tot. Hi hauran lleugers avenços i retrocessos en funció del desgast sofert al Govern o de la capacitat de capitalitzar la feina feta; i la irrupció de Reagrupament hauria de ser un element important a tenir en compte, perquè pot fer forat entre l’electorat de més d’un partit. Passar-nos per excés d’eufòria pot acabar restant credibilitat al projecte.

Unanimitat en la Llei electoral catalana

Com era d’esperar, la Llei electoral catalana no ha tirat endavant. En el moment més àlgid de l’escandalera mediàtica sobre els casos de corrupció, els partits polítics van escenificar una voluntat de transparència i de deixar d’enrocar-se sobre si mateixos, però tan bon punt ha passat el temporal tot ha tornat a la normalitat. Una normalitat que per als partits passa primordialment per anteposar sempre els interessos de partit, i personals dels seus líders, als del país. De voluntat de transparència, de regeneració de la política i d’acostament a la ciutadania, res de res. En aquest temps ja hi ha hagut un nou pacte sociovergent per tapar-se casos de corrupció en política municipal, i a l’hora de complir la promesa d’elaborar la nova Llei electoral catalana per tal d’acostar la política als ciutadans cadascú ha pretès fer la llei a la seva mida.

La Llei electoral catalana no ha estat possible no pas perquè hi hagi discrepàncies entre els grups que creuen que cal seguir un sistema proporcional estricte, segons la població i amb el concepte d’una persona un vot, i uns altres que creuen que cal un sistema que asseguri la representativitat del territori. Sinó perquè hi ha hagut unanimitat en defensar cadascú el sistema que més els pot beneficar. Com també hi ha hagut unanimitat a l’hora de rebutjar sistemes de llistes obertes en què els ciutadans poguessin interferir en la voluntat de les cúpules dels partits a l’hora de seleccionar els candidats més idonis. I també hi ha hagut unanimitat, només faltaria, a l’hora de buscar el culpable de la impossibilitat de tirar endavant la Llei: la culpa és de l’adversari.

Com en la Llei de vegueries, que encara està per veure si acabarà la seva tramitació abans de finalitzar la legislatura, els períodes pre electorals no són els millors per a encarar precisament una llei electoral; i això ho sabien tots en iniciar-se la legislatura, i sabent-ho van anar posposant la seva tramitació fins a trobar el moment més inoportú. I, així, el resultat era el que calia esperar: que haurem d’esperar, com a mínim una nova legislatura, per a tenir una Llei electoral catalana.

Coses del màrqueting

Els qui no som experts en màrqueting i publicitat a vegades ens sorprenen determinades campanyes a les quals veiem ben poca gràcia, no sabem trobar-hi el sentit o simplement ens desagraden. Quan algú afirma allò de “quin anunci més poca solta”, com si amb això volgués desqualificar-ne els seus creadors, sovint oblida que probablement la intenció ja era provocar una reacció de l’espectador com a forma de fer conèixer el producte; la qüestió és que se’n parli, encara que sigui malament. En les campanyes polítiques, ara ja pre campanyes electorals, deu passar el mateix.

Joan Laporta ha iniciat la seva campanya de promoció, quan encara no ha aclarit públicament quina mena de pacte arribarà a fer amb Reagrupament, d’una manera ben peculiar. De fet, la campanya consisteix en dir que ja té campanya: ens anuncia que ja té registrat el bloc Laporta2010.cat, i sobretot que ja té més o menys contractar un grup de publicistes i de comunicació andorrans que van participar en la campanya d’Obama als Estats Units. Tant se val que la seva participació hi fos molt menor i marginal, i al costat de centenars o milers d’altres assessors, el que importa és que la gent l’associï amb la imatge d’un candidat que amb el seu “we can” va sortir guanyador. Tots els candidats faran servir les xarxes d’internet i les noves tecnologies, però l’estratègia de Laporta pot singularitzar-se pel fet de publicitar que ho fa.

El que costa més d’entendre és l’estratègia pre electoral que segueixen els socialistes. Ells mateixos es presenten com els perdedors, com aquells que no solament no estan ben posicionats en la sortida sinó que la seva única esperança és esperar una ensopegada del rival; ells mateixos admeten que no s’han sabut explicar, que la gent està cansada del tripartit que ells han comandat, que aparèixer com a partit germà del PSOE i com a companys de Zapatero no els ajuda gaire, i que en definitiva la gent espera una altra mena de Govern. S’han passat tres anys cantant les excel·lències del tripartit, amb el cor dels seus socis de Govern, per acabar dient que hem de girar full i pensar en una altra cosa. Deuen ser coses del màrqueting, que al final ens poden deparar una sorpresa, però a simple vista hom diria que qui pronostica el mal temps té moltes possibilitats d’encertar-la.

Reivindicacions araneses

El Parlament de Catalunya tira endavant la Llei de l’aranès amb una àmplia majoria, ja que només s’hi oposen frontalment els minoritaris partits nacionalistes espanyols. Seria difícil trobar un Govern central, entenent en aquest cas la Generalitat con a Govern central de Catalunya, legislant a favor d’una llengua minoritzada en els termes que s’ha fet aquí. No solament es posa al mateix nivell el català i l’aranès a la Vall d’Aran, sinó que es reconeix als aranesos el dret a usar la seva llengua en les seves relacions amb l’administració nacional. I en el debat parlamentari, la utilització de l’aranès s’ha pogut fer amb tota normalitat, sense que ningú hi posés impediments de tipus reglamentari o per problemes de traducció.

La sensibilització pel tema de la llengua arreu del país fa que no hi hagi les reticències que es troben a la majoria dels Estats, i per suposat a l’espanyol, a l’hora de reconèixer els drets dels ciutadans que tenen com a pròpia una altra llengua. I amb tot, és possible que la llei encara deixi descontents alguns sectors aranesos. És el que pot passar també amb la Llei de Vegueries. L’Estatut de Catalunya ja reconeix un estatuts especial per aquest territori, que geogràficament no passa de ser una petita comarca i amb una població de poc més de deu mil habitants; però a l’hora de fer el mapa de Vegueries el projecte de Llei els inclou dins de la vegueria del Pirineu. I això ha portat serioses discrepàncies, per exemple, al sí dels socialistes fins al punt que Unitat Aranesa ha amenaçat de reconsiderar la seva relació de partit germà, el PSC, a la Vall. I s’han pogut sentir veus que anaven més enllà propugnant una possible reclamació d’independència en cas que no s’atengués degudament les seves reivindicacions.

I alguns mitjans espanyols ja s’han afanyat a insinuar, irònicament, que Catalunya podria ser víctima de la seva pròpia concepció dels drets nacionals. I en part tindrien raó: les reivindicacions nacionalistes afloren fonamentalment perquè hi ha un territori que no se sent prou representat, ni els seus interessos prou defensats, per l’Estat on es troben. Obliden una cosa els espanyols: primera que ja voldríem els catalans rebre de les institucions espanyoles el tracte que els aranesos reben de les institucions catalanes; i segona, que, donat el cas, des de Catalunya, com a mínim des de les forces democràtiques, hi hauria un màxim respecte per la decisió que pogués prendre democràticament el poble aranès.

La pau com a font de conflicte

El món abertzale, des de fa un cert temps, està vivint un intens debat intern sobre la conveniència de trobar una sortida airosa al conflicte i encarrilar la seva lluita per la llibertat del País Basc a través de la via política. No és fàcil per a centenars de persones que han esmerçat bona part de la seva vida, alguns passant-se molts anys a la presó, altres vivint a l’exili o en la clandestinitat, haver de reconèixer que aquest no era el camí, i que cal renunciar-hi per encetar la via exclusivament política. No és només reconèixer un error estratègic sinó sobretot haver d’admetre que el seu sacrifici, tants morts i tant de sofriment al darrere, ha estat inútil. Per a uns, continuar la lluita armada és l’única forma de justificar el que ha estat fins ara la seva vida, i la dels seus. D’altra banda, l’argument espanyol que l’únic camí que els resta és la presó és un argument de força per a continuar. I malgrat tot, el debat és ben viu i sovint s’obren escletxes per trobar una sortida negociada al conflicte.

Al si de l’esquerra abertzale, doncs, hi ha els qui no volen deixar a l’estacada els qui van fer una opció per lluita armada, i prefereixen seguir la mateixa via amb l’esperança que algun dia hi pugui haver una via de negociació directe amb l’Estat, i els qui optarien per deixar aquesta via també amb l’esperança que sense violència a l’Estat li seria molt més difícil negar-se a les reivindicacions nacionals del poble basc, i podria negociar-se a posteriori una solució per als presos etarres. L’Estat espanyol té molt clar que el perill no està en els primers, sinó en els segons. A l’Estat no el preocupa massa la possibilitat que es mantingui latent el conflicte, amb atemptats esporàdics i un degoteig de víctimes perfectament assumible; més aviat està interessat en què es mantingui. Des de sempre els cossos i forces de seguretat espanyols han tingut gent infiltrada dins de l’organització etarra, de manera que les detencions i els cops policials es poden dosificar segons la conveniència política de cada moment, però procurant no acabar de desarticular-la mai del tot. El que preocupa de veritat a l’Estat és que pugui reeixir el sector que propugna l’abandonament de les armes; d’aquí les persecucions contra els sectors que representa Arnaldo Otegi, o contra els mitjans afins com eren els diaris Egin o Egunkaria. L’Estat alimenta deliberadament la lluita armada amb el convenciment que del conflicte armat sempre en sortirà vencedor, i que serà l’excusa perfecte per a no haver d’afrontar el conflicte polític, que sí que podria perdre.

Darrerament, el Ministre Rubalcaba va vetar la visita que volia fer l’escriptor britànic John Carlin a Arnaldo Otegi, empresonat i a l’espera de sentència, després d’un judici absolutament escandalós des d’un punt de vista jurídic. L’aposta per utilitzar exclusivament mètodes democràtics manifestada per Otegi i el seu entorn és el que se li està negant des de les estructures de l’Estat, perquè és això el que de veritat els aterroritza.

Les Germanetes dels Pobres

A bona hora arriba la proposta de CiU d’un gran pacte d’Estat per a fer front a la crisi. Fa més de dos anys que un Govern responsable hauria pres mesures per a redreçar l’economia, com han fet altres països. Bé, de fet un Govern responsable no hauria permès fonamentar l’economia del país en la política especulativa del sòl i de la construcció que ens ha portat, com a guinda, la destrucció del territori. El cert és que ni la inèrcia dels països de l’entorn europeu que han iniciat la recuperació no és suficient per a generar un mínim de confiança, ni per part de les empreses, ni dels sectors financers ni dels consumidors.

Tots els experts apunten en la mateixa direcció: hi ha problemes de liquiditat a les empreses i a les famílies, perquè la banca ha tancat l’aixeta. La mateixa que amb la seva imprudent política va generar, al costat del desbocat sector immobiliari, la crisi que patim; la mateixa que ha rebut i continua rebent importants injeccions de diner públic per corregir els seus errors; i la mateixa que està presentant una balanços del 2009 sorprenentment positius, encara que amb beneficis menors que en anys anteriors pel fet d’acumular reserves per a cobrir possibles impagaments de crèdits; aquesta mateixa banca es tanca en banda a l’hora de facilitar el crèdit que estimuli el consum i que eviti el tancament d’empreses que serien perfectament viables en una altra situació. Es defensen dient que ells no són les Germanetes dels Pobres, i que han de procurar pels seus interessos, i continuar obtenint sucosos beneficis encara que sigui a costa dels contribuents i en perjudici de l’economia del país. La banca sempre guanya!.

Una cosa és que la banca no sigui la Germaneta dels Pobres, i l’altra és que siguem els ciutadans que patim el resultat de la seva pèssima gestió els qui haguem de subvencionar els seus beneficis, amb jubilacions milionàries incloses per als seus directius. Si tots els experts apunten a la manca de crèdit com a causa de l’empantanegament econòmic, el lògic seria, per part d’un Govern responsable, condicionar els ajuts al sector a l’obertura del crèdit; o millor encara, assumir des de les institucions públiques el paper de banca pública. Però llavors apareixen les veus ultraliberals que s’oposen a la intervenció de l’Estat en el que podria ser una interferència en l’economia de mercat; si les lleis de lliure mercat, també el financer, ens porten a ensorrar-nos en la crisi (que no és crisi per a tothom, a la vista dels resultats de la banca), hem d’acceptar-ho amb resignació i esperar temps millors, però no interferir-hi. Les interferències de l’Estat només hi han de ser per a exercir de Germaneta dels Pobres de la banca. I sort que tenim un govern d’esquerres!

A qui importa Horta de Sant Joan?

Aquesta setmana es constitueix la comissió parlamentària que ha d’analitzar els incendis forestals de l’estiu passat a Horta de Sant Joan. Ja se sap per a què serveixen aquesta mena de comissions parlamentàries: per a res. La configuració de la comissió és idèntica a la del Parlament, de manera que les conclusions que en puguin treure seran les mateixes: per al Govern no hi ha hagut errors de cap mena, i en tot cas no hi ha responsabilitats polítiques de ningú, mentre que per a l’oposició quedarà palesa la responsabilitat del tripartit, i concretament dels consellers Saura i Baltasar. És la comèdia parlamentària que s’ha practicat sempre, amb l’únic objectiu de treure’n un rendiment partidista.

Els mitjans de comunicació s’han afartat, setmana rere setmana, de donar voltes sobre el tema, la majoria de les vegades limitant-se a atiar el foc reproduint les declaracions d’uns i altres més que no pas oferint informació contrastada i dades concretes. La veritat és que als polítics interessa ben poc saber com van anar els fets, en la perspectiva de corregir possibles errors i evitar que es puguin reproduir tragèdies com aquelles; l’únic que importa és treure el màxim rendiment electoral possible dels fets o, en el seu cas, evitar un desgast excessiu. I la situació no és pas nova, perquè ja s’ha donat en moltes altres ocasions, encara que amb els papers intercanviats. En qualsevol cas, en una cosa sí que tots estan d’acord: la racionalitat i el sentit comú no hi tenen cabuda en aquesta mena de debats.

És evident que, des del moment que el resultat va ser de cinc bombers morts, alguna cosa va fallar: errors de coordinació dels equips d’extinció, manca de previsió de totes les possibles variables meteorològiques que podien canviar el rumb i la intensitat de les flames, càlcul erroni sobre la seguretat d’una zona i de les possibilitats d’evacuació, etc. Sempre que, en qualsevol situació, el resultat no és el desitjable és que alguna cosa ha fallat o que es podia haver fet millor. Una altra cosa és veure si hi ha hagut negligència, cosa que sembla que ningú apunta directament almenys pel que fa als professionals, o si els errors poden imputar-se als responsables polítics, que és el que de veritat interessa als partits. Tan absurda em sembla l’obstinació governamental de fer veure que tot es va fer correctament (com es pot dir que res no va fallar quan hi va haver cinc morts?), com la de l’oposició apuntant directament als responsables dels Departaments perquè és aquí on poden treure'n rèdits polítics.

El risc zero no existeix; i la infal·libilitat, tampoc. Hi hauria d’haver capacitat d’anàlisi i d’autocrítica per a poder corregir possibles errors i millorar-ne el servei de cara al futur, impossibles de fer quan el dilema està entre salvar la cara i l’eficiència d’uns Consellers o aconseguir-ne el seu cap com a trofeu preelectoral. Als cossos de bombers, i sobretot a les famílies directament afectades, tot aquest merdissar dels carronyaires de la política els interessa ben poc.

Contra els fonamentalismes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dolen més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l'Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

Llei de Vegueries: Qüestió de prioritats?

La Llei de Vegueries arriba tard i de forma forçada. De fet ja es donava per descartat poder-la aprovar durant aquesta legislatura, quan a darrera hora els han vingut les presses, com en la Llei electoral. Unes presses que tenen molt més a veure amb la necessitat de tenir èxits palpables a presentar durant la campanya electoral que amb la voluntat del tripartit de complir la seva promesa, que ja no és d’ara sinó que prové del primer pacte del Tinell. El normal hauria estat que des de l’inici de la legislatura s’hagués planificat un debat obert a tot el territori per a poder arribar al final amb una proposta ben debatuda i consensuada. Pel que sembla, els socialistes no s’ho havien ni plantejat tan sols, perquè no tenien cap interès ni intenció d’aprovar-la.

Feta aquesta anotació crítica, em sembla del tot impresentable l’argumentació que donen tant el PP com CiU en considerar que ara no és oportú abordar l’aprovació d’aquesta llei perquè estem vivint en una situació de crisi. Impresentable perquè ells saben que és absolutament falsa, que si ells estiguessin governant no paralitzarien el país en nom de la crisi. Per a CiU, més que discrepàncies amb la Llei el que hi ha és el poc interès en què s’aprovi una llei que algú pugui presentar després com un èxit de gestió de Govern, i més sabent que el tripartit en van ben escassos. És la mateixa mesquinesa que cometen amb la Llei del cinema, molt similar a la que ells pretenien aprovar i que van haver de fer marxa enrere per les pressions del sector empresarial. Per al Partit Popular, sobretot hi ha la voluntat de mantenir el que ells consideren una estructura pròpia del nacionalisme espanyol que tan abrandadament professen. I, per tant, la seva oposició és més comprensible.

El que no és tan comprensible és que esmercin tants esforços en combatre la llei, inclòs el tràmit de portar-lo al Consell de Garanties, sabent que això n’alentirà i en farà més feixuc el procediment. Evidentment, ells creuen que això de la crisi és un tema menor i que del que s’han d’ocupar fonamentalment és de temes com aquests; molt semblant al que han fet els nacionalistes de Ciutadans que s’han passat tota la legislatura parlant només de temes identitaris.

Digueu-nos que no heu fet res per sortir de la crisi

Resulta sorprenent sentir una i altra vegada el President del Govern espanyol dient que la seva prioritat és la lluita contra l’atur i la sortida de la crisi. I encara més quan des del Govern català es té la gosadia d’afirmar que nosaltres serem els qui en sortirem primer i més reforçats que mai. Espanya és a la cua d'Europa, i Catalunya a la cua de l'Estat espanyol. Si és cert, com diuen, que estan esmerçant tots els seus esforços i tota la seva capacitat per a fer front a la situació econòmica, i els resultats són els que són, les conclusions semblen clares.

La situació no és per a fer-hi broma, però a la Unió europea han trobat les sigles idònies per a explicar quines són les rèmores de la vella Europa: “pigs”, és a dir Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. La situació grega és molt a prop de la fallida, i ja són molts els qui ho comparen amb la situació espanyola. Només faltava que el Govern de Rodríguez Zapatero comencés a llançar, a la desesperada, mesures improvisades sense to ni so: increment de l’edat de la jubilació, reducció d’algunes pensions, ampliació dels anys sobre els quals calcular les noves pensions, reducció dels pressupostos destinats a la recerca i la innovació, etc. Alguna d’aquestes mesures han estat tan pocs calibrades que les han hagut de retirar al cap de poques hores. La imatge de desgovern, d’incapacitat, i de manca de credibilitat està servida. La confiança dels inversos, lògicament, cau en picat, la dels analistes exteriors és pèssima i la dels consumidors interns no remunta.

A la vista de la situació, que no som capaços de sortir-nos-en ni per la inèrcia dels països europeus que ja han superat la fase de recessió, el millor que podríem pensar és que els Governs, l’espanyol i el català, no hi han posat cap interès ni han pres mesures per a fer-hi front. Perquè, si és cert el que diuen que aquesta era la seva màxima preocupació i que han fet tot el que han pogut i estava a les seves mans, estem perduts. Digueu-nos que no heu fet res per lluitar contra la crisi, encara que només sigui per donar-nos una mica d’esperança que el dia que ens hi posem alguna cosa canviarà.

Rebuig unànime al tripartit

Personalment, durant els darrers anys he anat manifestant el meu rebuig no tant al tripartit en si com a la manera de portar-lo. Ja sé que per a molts independentistes d’esquerres el fet d’haver propiciat com a President de la Generalitat un Montilla que es declara “no nacionalista i pro nuclear” costa molt de pair; però per mi l’error no ha estat tant el fet d’optar per una determinada aliança com la manera de pactar-la i de gestionar-la. No es va pactar un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres; i no es va pactar amb el partit dels socialistes sinó només amb els seus representants a l’executiu català mantenint el gruix del partit al servei del bàndol contrari, el Govern espanyol.

Curiosament, els encerts o els aspectes positius que penso que també ha tingut el tripartit no són precisament els que acostuma a exhibir Esquerra, més interessada sovint en voler justificar l’actuació dels seus departaments que en fer una anàlisi rigorosa del que ha passat. El balanç Governamental és realment molt pobre, i d’aquí les presses a darrera hora per aprovar lleis com la del cinema, la de les vegueries o l’electoral; i d’aquí també l’oposició perversa de CiU de no voler-hi donar suport, encara que siguin lleis molt semblants a les que haurien fet ells, perquè els convergents saben que la seva aprovació pot ser una de les poques cartes electorals a presentar durant la campanya. El debat polític general que abans del tripartit estava situat entre l’autonomisme i el federalisme, entre la millora o l’aplicació de l’Estatut i el concert econòmic, s’ha situat ara entre l’autonomisme que encara malda per trobar un encaix de caràcter federalista al sobiranisme més desacomplexat. I aquest sí que és un aspecte interessant a remarcar.

Però ara resulta que no hi ha ningú que parli del tripartit com la fórmula ideal d’un Govern catalanista i d’esquerres. Les bases d’Esquerra rebutgen el tripartit i posen una mala nota al Govern. Els mateixos protagonistes que abans en feien els panegírics, ara se’n desdiuen. O millor dit, fan una anàlisi semblant a la que va fer Joan Carretero: el tripartit va ser fantàstic fins que el van fer fora. Però és que ni Montilla ni Puigcercós (Carod està desaparegut) no fan bandera d’un nou govern catalanista i d’esquerres, perquè al capdavall mai es fan les millors coalicions de Govern possibles, sinó les menys dolentes que permet l’aritmètica parlamentària.

L’Oficina electoral de Jordi Hereu

Deu ser difícil trobar una institució a Catalunya que malbarati els diners dels ciutadans d’una forma tan escandalosa com ho fa l’Ajuntament de Barcelona. Ara és el torn de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, llançada en aquest moment com un intent a la desesperada d’evitar perdre les eleccions municipals de l’any que ve. Donat que els sondejos indiquen una clara intenció de vot socialista a la baixa, els seus assessors del partit es van treure de la màniga el recurs d’una candidatura improvisada. I de moment, per a aquest any 2010 l’Ajuntament de Barcelona hi destinarà 400.000 euros (el doble del que la Generalitat va prometre per a ajudar els damnificats pel terratrèmol d’Haití).

Però la història ja ve de lluny. Només cal fer un repàs dels milions que s’ha arribat a gastar l’Ajuntament de Barcelona en una propaganda institucional que només es pot considerar com a fraudulenta. Una propaganda en què no anuncia res més que el Govern municipal; per tant, det tot inútil i que hauria de ser considerada com a pura malversació de fons públics. Recordem campanyes “Tots Movem Barcelona”, "B", “La botiga més gran del món”, o d’altres en què es limitaven a anunciar una exposició sobre les realitzacions municipals, una guia que ja es reparteix gratuïtament a totes les cases, o un simple telèfon per a informar-se de com van les obres dels carrers. De fet, aquest darrer anunci acabava amb una frase enginyosa, que dóna la mesura justa de l’interès del pretès servei que ofereix l’ajuntament: dos jubilats que representava que es miraven encuriosits una obra al carrer deien: “o si no, ens ho pregunteu a nosaltres”.

Però no hi ha res a fer. L’equip de Govern municipal, l’actual i els anteriors, es burlen de la ciutadania a qui fan pagar les campanyes de promoció de partit. I després s’omplen la boca de ser un Govern progressista. Si quan falten dotze anys per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, en el supòsit que la candidatura tiri endavant, l’Ajuntament ja hi esmerça 400.000 euros per a l’oficina de promoció de la candidatura (no se sap és la candidatura olímpica o la d’Hereu), ja podem imaginar el que costarà aquesta broma als barcelonins en els propers anys.

Amb sentit d’Estat

N’hauríem d’aprendre una mica. Quan des de Catalunya es fa una reivindicació concreta i som capaços de mobilitzar milers de persones al carrer o de sumar veus representatives dels mitjans de comunicació, de la societat civil o del món acadèmic, a Madrid s’ho miren amb un cert menyspreu i sobretot amb l’actitud d’indiferència de qui se sap guanyador. Podem fer una gran mobilització per reclamar que l’aeroport del Prat estigui gestionat des d’una perspectiva catalana i no com a simple complement de l’aeroport de Barajas; però ells deixen que es calmin els ànims, retarden la decisió i quan els convé reiteren la seva actitud prepotent de controlar des de Barajas el mapa aeroportuari espanyol.

És l’actitud que hauríem de prendre en el cas de la Llei del cinema. Els empresaris que senten un profund menyspreu per la llengua catalana i, per tant, per bona part dels seus possibles clients, ja han fet el seu numeret. I ara què?. Doncs, seguim endavant. La llei ha de seguir el seu curs d’aprovació i d’aplicació. La deshonestedat personal d’aquests individus està perfectament demostrada quan ara diuen que s’hauria d’haver negociat i consensuat, i durant anys, ja des de l’època convergent, ells s’hi han tancat en banda. Els raonaments que donen són falsos, perniciosos o com a mínim mancats de rigor. Diuen que ens els darrers anys hi ha hagut una forta davallada d’espectadors, una davallada, doncs, que no té res a veure amb el català. Diuen que si el 99% de la població entén el castellà no hi ha necessitat de doblar o subtitular les pel·lícules, oblidant que un 96% també entén el català; pressuposen així que els catalanoparlants bilingües ens adaptem a la seva oferta, sigui en la llengua que sigui, però que els castellanoparlants també bilingües s’hi negarien en una actitud d’hostilitat que ells voldrien atiar, però que no és real. I fan unes previsions catastrofistes tan falses que es contradiuen, perquè parlen de pèrdues de més del 70% quan, suposant que ningú volgués anar a veure pel·lícules en català, en tot cas no arribaria al 50% (la llei no preveu que s’arribi al 50% de pel·lícules doblades o subtitulades, perquè hi ha moltes excepcions).

Els qui defensen el bilingüísme, perquè compten que amb una situació de teòrica paritat sempre sortiria guanyadora la llengua més forta (amb un mercat més ampli i amb un Estat al darrere) ara es mostren clarament hostils a la paritat. La llibertat i el dret a escollir la llengua només el reclamen per als empresaris perquè puguin oferir els productes de la forma que els surti més rendible, però la neguen a la majoria de la població. És l’hora d’actuar amb tota normalitat, amb sentit d’Estat: lleis semblants les tenen països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica o Estònia, i les productores i distribuïdores les acaten. La funció dels Governs és defensar els interessos dels seus ciutadans, i no doblegar-se als interessos lucratius d’uns quants. Esperem tenir un Govern a l’alçada, i que no es deixi subornar fàcilment.

Reagrupament: El mal ja està fet

Que no ens venguin sopars de duro. Les discussions internes al si de Reagrupament, quan ni tan sols no s’ha formalitzat encara com a partit polític, posen en evidència la tristíssima realitat que ningú s’escapa dels personalismes i les ambicions personals en el món de la política. L’excusa aparent de si calia seguir al peu de la lletra el sistema d’elecció de candidats aprovat mesos enrere o si es podia proposar una altra fórmula no és més que això, una excusa. Ben mirat, tot es tradueix en una reproducció dels mateixos esquemes de la resta de partits, on sovintegen els cops de colze per fer-se un lloc a les llistes.

Als partits grans, o com a mínim consolidats, aquests cops de colze acostumen a ser més sibil·lins perquè les organitzacions són poderoses maquinàries de repartiment de càrrecs, n’hi ha molts més a repartir i per tant moltes més oportunitats, mentre que un mal pas pot arruïnar les aspiracions personals del candidat postulant. Als partits petits, en canvi, les expectatives són molt més minses i les presses molt més grans. Costa de creure que aquell moviment que plantejava erigir-se com a força renovadora que, a diferència dels altres, ho posava tot al servei del país, hagi ensopegat a la primera amb el mateix escull amb què ensopeguen tots els altres, només que de forma més estrident. Dies enrere jo apuntava que en els moments incipients i il·lusionants d’un nou projecte és molt normal que tot sembli que s’enfoca d’una nova manera, que s’és diferent i millor que la resta; jo mateix potser em deixava portar per aquesta il·lusió. És possible, i així ho espero, que es pugui reconduir la situació: davant de tota una assemblea, molt probablement els associats retornin les coses al seu lloc i facin rodar algun que altre cap. Però, el mal ja està fet. Carretero probablement tornarà a ser aclamat per a capitanejar la nau de Reagrupament, amb més o menys acceptació dels sectors que ara li han plantat cara, però la patacada i sobretot l’estigma de patir els mateixos vicis que la resta és inevitable.

Dubto que l’estratègia seguida per Carretero hagi estat l’adequada per a consolidar el projecte. Per a recuperar-ne el control, potser sí. Ha cremat, amb responsabilitats per totes bandes, suposo, bona part de la credibilitat que tenia. I no ho tindrà fàcil de refer-se’n. Joan Laporta, per exemple, s’ho pensarà dues vegades abans d’acceptar embrancar-se en un projecte que trontolla amb tanta facilitat. Vist des de la distància, les argumentacions que puguin donar uns i altres sobre els motius que han desencadenat la crisi són irrellevants. S’ha fet un pas en fals en un molt mal moment, i això es paga. El mal ja està fet.

Les consultes populars, amenaçades

(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Quan s’està preparant la segona tongada de consultes populars sobre la independència, per aquest mes de febrer, i amb la perspectiva de la tercera a celebrar el mes d’abril, el Parlament de Catalunya ha fet un pas més per aprovar la Llei de Consultes. Fins ara, les institucions catalanes legalment no podien convocar un referèndum oficial, i per tant vinculant, perquè aquesta és una competència que es reserva l’Estat. Ho sabia perfectament el Lehendakari Ibarretxe quan va anunciar la seva consulta al País basc, i va haver de fer marxa enrere perquè no va gosar desafiar la legislació espanyola. Les consultes populars que s’han fet fins ara, així com les que hi ha previstes, es poden fer perquè no les organitza cap institució i, per tant, no tenen cap valor legal, però sobretot perquè no hi ha cap legislació que les reguli, malgrat els esforços de la Falange i de l’advocacia de l’Estat per a prohibir-les. Què pot canviar, doncs, a partir de l’aprovació de la Llei catalana de Consultes?

Pel que fa a les consultes de caràcter institucional, les que vulgui organitzar el Govern o un ajuntament, canviarà ben poca cosa. D’una banda, la llei catalana establirà que les consultes s’han de limitar estrictament a temes de la seva competència; de manera que en quedarien fora propostes de referèndum sobre l’autodeterminació o sobre altres temes que no estiguin recollits en l’Estatut i en la Constitució espanyola com a competències pròpies. Es podrà consultar, com ja es podia fer ara, sobre el disseny futur de la Diagonal de Barcelona o sobre l’afectació d’un espai protegit, per exemple, però no sobre la independència, ni sobre el dèficit fiscal, ni sobre la gestió de l’aeroport del Prat. De tota manera, per si a algun Govern se li acudís fer una interpretació excessivament generosa sobre el que es pot considerar competència pròpia, la Llei ja deixa clar que, en qualsevol cas, és l’Estat el qui autoritza o no la consulta. La nova Llei, de fet, deixa clar que les institucions catalanes poden fer propostes, però qui de veritat decideix és el Govern espanyol.

En canvi, pel que fa a les consultes de caràcter popular organitzades per la societat civil, fins ara no regulades, sí que pot tenir uns efectes clars. Si aquest tipus de consultes no institucionals s’incorporen a la nova llei, voldrà dir que també es veuran sotmeses a les mateixes condicions: se suposa que prevaldrà el principi que no es pot posar a consulta un tema la competència del qual no estigui transferida; i en tot cas, per evitar dubtes, hi haurà d’haver l’imperatiu vist-i-plau del Govern espanyol. Vindrà just per a celebrar les consultes previstes aquesta primavera, perquè no es vegin afectades per la nova Llei.

I a partir d’aquí, què? Doncs, molt senzill: allò que no va aconseguir ni la Falange ni l’Advocacia de l’Estat ho haurà aconseguit el Govern i el Parlament de Catalunya. Ara sí que hi haurà un argument legal per a prohibir aquestes Consultes populars, i les instàncies judicials no dubtaran ni un moment per agafar-s’hi. Algú, molt ingenu o molt mal intencionat, ho defensava dient que quan des de Catalunya es faci una proposta de consulta que no agradi a Madrid i, en conseqüència, sigui rebutjada, el Govern espanyol quedarà retratat. Retratat, sí; però, la consulta prohibida. Ausàs, es defensa dient que és la millor llei possible dins del marc constitucional espanyol i que, altrament, la llei seria invalidada per inconstitucional. Sí, però, aquesta Llei redactada en aquests termes constitucionals no ens serveix per a res; només ens permetrà celebrar les consultes que ja es podien celebrar ara, sense Llei de Consultes, però no les que de veritat ens podien interessar. I no solament això, ara ni tan sols podrem exclamar-nos que la Falange o l’Estat ens limiten la nostra capacitat i voluntat de decisió, perquè haurà estat per decisió pròpia del Parlament de Catalunya que haurem posat aquestes limitacions.

Sense la Llei de Consultes, les entitats ciutadanes podien organitzar-ne tal com han vingut fent fins ara, i en cas de voler-ne fer una, algun dia, el Govern o el Parlament de Catalunya, hauria de ser vulnerant, i per tant desafiant, la legislació espanyola. Amb la nova llei, si inclou també les consultes no institucionals, no se’n podrà fer cap sense el permís de Madrid, és a dir cap sobre els temes essencials per al futur del país. I si algú s’entestés a fer-ho estaria vulnerant, i per tant desafiant, no solament la legislació espanyola sinó la catalana, l’aprovada pels representants del poble de Catalunya. Fins ara no teníem la legalitat al nostre favor, perquè era una legalitat espanyola, però hi teníem la legitimitat; amb la nova llei continuarem amb una legislació en contra, però sense la legitimitat de contravenir-la.

Quan la Justícia és pura pantomima

Aquests dies s’ha vingut celebrant el judici contra el dirigent abertzale Arnaldo Otegi. Se l’acusa, com sempre, d’”enaltiment del terrorisme” per un acte celebrat el 2005 a Amorebieta. La justícia espanyola ja ha assentat el precedent que qualsevol manifestació pública d’un abertzale que apunti cap a objectius polítics semblants als que pot tenir ETA, ja és sinònim d’enaltiment al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o de formar part d’una suposada trama de la qual en formarien part tots els abertzales. Naturalment, aquest criteri en cap cas s’aplicaria a una persona que fos d’una altra ideologia.

En el cas d’aquest darrer judici a Otegi, un cop abandonats els més elementals principis ètics i professionals que hauria d’inspirar l’administració de la Justícia, i acceptat com a norma que per a lluitar contra l’esquerra abertzale no calen arguments jurídics ni proves dels fets, s’ha anat molt més enllà. D’una banda, l’acusació es fonamenta en declaracions i escrits que es van emprar en aquell acte públic del 2005, però tant la jutge, com el fiscal i l’acusació admeten que ells no entenen ni un borrall d’euskera; i per a instruir tot el procés no es van ni molestar a fer-ne la traducció. Si parlava Otegi, segur que deuria dir alguna frase que es podria interpretar com a enaltiment al terrorisme, i en cas que no fos així, segur que la devia pensar. I la jutgessa, d’acord amb l’estratègia del Govern d’aniquilar un adversari polític, precisament aquell adversari que advoca per la fi de la violència, en té prou per a treure’n conclusions. Les traduccions es van fer a darrera hora, només parcialment i encara de forma molt deficient i tergiversada, pel que sembla. Però és igual.

Insòlitament, almenys insòlitament en una justícia mínimament digna i seriosa, la jutgessa es va oblidar del seu paper de jutgessa que havia d’escoltar imparcialment les parts per a poder emetre després el seu veredicte. Es va posar a fer preguntes a l’acusat que no tenien res a veure amb la causa que s’instruïa, només amb la intenció de trobar alguna excusa que li permetés justificar mínimament la sentència que políticament interessa. I donat que Otegi es va negar a contestar en relació als altres i es limitava a reafirmar que ell utilitzava només la via política i democràtica, la jutgessa va deixar anar un “ya me lo suponía”. I la fiscal ho va reblar: "Quien calla otorga". En qualsevol país democràtic, l’actitud de la jutgessa li hauria costat no només una recusació i un expedient, sinó una acusació formal de prevaricació: primera perquè la jutgessa prenia part en el judici com si es tractés d’una fiscal, però segona perquè aquesta pantomima de Justícia, ja dóna “per suposats” els fets, sense necessitat de proves. De fet, podria acabar condemnant Otegi per una doble causa: primer pel delicte d’enaltiment al terrorisme, i segon per negar-se a dir la veritat (la que la jutge “ya suponía”) i no haver dit la frase que podria constituir realment delicte d’enaltiment al terrorisme. Pura putrefacció.

Debats identitaris

França està immersa en un debat general, impulsat des del Govern, sobre la identitat dels francesos. A part de les polèmiques enceses als mitjans de comunicació, arreu del país es fan actes oberts a la ciutadania on es parla del que significa la identitat francesa, amb l’objectiu de recuperar-ne uns valors que es consideren amenaçats. En aquests debats hi intervenen els polítics, majoritàriament els polítics de la dreta que clamen per un reforçament dels trets identitaris enfront d’una esquerra que no gosa contradir-los però que en tot cas els defensa amb menys entusiasme; però també hi intervenen personalitats del món acadèmic, intel·lectuals i fins i tot militars.

Res a veure amb aquelles veus que presagiaven que amb la Unió europea s’anirien fonent les identitats nacionals, per anar assumint una identitat comunitària. I res a veure amb els qui en nom d’un nacionalisme que es creu consolidat perquè ja té el poder d’un Estat al darrere, menystenien els conceptes identitaris com a rèmores del passat. Mentre aquí els nacionalistes catalans malden per presentar un concepte de nacionalisme basat sobretot en una voluntat de futur, els francesos reivindiquen les seves arrels històriques com a trets identitaris, gairebé racials. Però el debat no és banal ni fruit d’unes elucubracions filosòfiques, sinó que té unes motivacions molt precises i de circumstancialitat política. Només cal veure des de quin àmbit departamental s’ha endegat tot el debat: el seu gran promotor ha estat Éric Besson, ministre de la Immigració i de la Identitat Nacional; només amb el nom del Ministeri ja queda tot entès. França té por que la immigració dilueixi els trets característiques de la seva secular identitat nacional. L’extrema dreta ho diu sense embuts perquè sap que la xenofòbia li pot resultar rendible electoralment; la dreta tradicional atia el foc i intenta bastir-ho com una necessitat de garantir els drets de la ciutadania autòctona, presentant-los com a drets desitjables també per als ciutadans provinents d’altres països, sempre que n'assumeixin els valors; mentre que l’esquerra ha de disfressar-ho amb una pretesa defensa dels valors republicans, on el concepte d’igualtat es fonamenta en la identitat exclusivament francesa que no considera tots els ciutadans iguals, cadascú des de la seva singularitat cultural, nacional o lingüística, sinó que els iguala a partir del patró identitari estrictament francès. Les diferències, doncs, tampoc no són tantes.

Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat promogués un debat nacional sobre la identitat catalana, en els mateixos termes que ho està fent l’Estat francès?

La perversitat periodística

Hi ha una història que es repeteix constantment. Per a la majoria dels mitjans de comunicació europeus o americans, Catalunya no existeix informativament parlant. Els que tenen corresponsals a l’Estat espanyol els tenen a Madrid, rara vegada es desplacen a “províncies”, i capten l’actualitat espanyola només des de l’òptica madrilenya. Els seus referents locals són, doncs, el diari El Mundo, La Razón, i els més agosarats El País. El resultat és que les seves cròniques són molt similars a les que donen els seus col·legues madrilenys. La capacitat de resposta de les institucions catalanes és mínima, i encara sort de l’existència del col·lectiu Emma que es dedica a contrarestar, mitjançant rèpliques ben fonamentades les informacions esbiaixades que apareixen a la premsa internacional.

El darrer cas ha estat el d’un article publicat al diari suís Tages Anzeiger on s’hi comparava la llei del cinema català amb una llei franquista de 1941. Jo no sé si és que per a la corresponsalia espanyola hi envien els periodistes més ineptes i incapacitats professionalment, però com ja ha passat en altres mitjans de comunicació, no és que la informació que dóna el periodista sigui més o menys tergiversada o malintencionada, sinó que està farcida de falsedats i ximpleries. Tant si les mentides són de collita pròpia com induïdes per “col·legues” espanyols posen en evidència que es tracta de professionals d’una pèssima o nul·la capacitat, però que no són pas millors com a persones. En aquest cas del diari suís, el fals periodista arribava a afirmar que “el Govern regional vol catalanitzar Catalunya”, la qual cosa era incomprensible tenint en compte que “el català no ha estat mai la llengua pròpia del país”.

Afortunadament, la intervenció entre altres del Col·lectiu Emma ha fet que el diari rectifiqués. Però el rerefons que ha permès que un suposat periodista escrivís tantes ximpleries impresentables des d’un punt de vista professional, es mantenen. Els mitjans i les persones a què tenen accés aquests corresponsals a Madrid, que no tenen el mínim rigor periodístic de contrastar la notícia ni d’informar-se degudament, s’esbraven amb ells vomitant tot el gruix de falsedats que en els mitjans espanyols només gosen dir a mitges. És evident que una persona amb un mínim d’honestedat i de capacitat periodística no hauria escrit mai allò, però també ho és que aquesta és la imatge que venen als corresponsals a Madrid els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació espanyols. Ells sí que tenen política de comunicció exterior.

L’AVUI i l’espai comunicatiu dels Països Catalans

Els nous propietaris de l’AVUI han iniciat tot un seguit de mesures amb l’objectiu de fer viable econòmicament el diari. No és sostenible per a la nova empresa, l’editora del diari El Punt, mantenir el nivell de pèrdues permanents que tenia fins ara i han començat a retallar despeses. I una de les primeres retallades afectarà la distribució de l’AVUI a les Illes, al País Valencià i a Madrid. Per això, des de mitjans nacionalistes més d’un ja s’ha exclamat remarcant que això representa un empetitiment del diari, una renúncia al concepte territorial dels Països Catalans, i fins i tot algú ha arribat a parlar d’una mena de traïció al país. Naturalment que no agrada la idea de pensar que un mitjà que maldava per ser present al conjunt dels Països Catalans, hagi de fer marxa enrere i centrar-se només al Principat; però hi ha diversos aspectes a considerar.

D’entrada, ja sabem que hi ha grans empreses per a les quals el país (per ells tant se val que es digui Espanya, Catalunya o Països Catalans) no és res més que un espai de mercat; i que si en determinats moments fan una aposta per un producte nacional, com havien fet alguns grups empresarials amb el diari AVUI, no era per cap compromís especial sinó simplement per l’interès d'acontentar una determinada clientela, mantenir unes bones relacions amb els poders locals, i en definitiva tenir tentacles i influència en totes les famílies ideològiques. Per tant, grups com Godó o Planeta es podien permetre el luxe de sostenir unes pèrdues, com les sostenen en altres àmbits, com a peatge de bones relacions amb determinats sectors. Probablement, una empresa com l’editora d’El Punt no s’hi pot permetre.

L’altra consideració a fer és la de barrejar els plantejaments ideològics amb els empresarials. Massa sovint, iniciatives empreses per persones o grups nacionalment compromesos han acabat en fracàs perquè han prioritzat els criteris ideològics per sobre dels estrictament empresarials. I el pitjor que podrien fer els nous propietaris de l’AVUI seria portar-ne una gestió tal que derivés al tancament definitiu del diari.

Es pot afirmar, certament, que no solament no avancem en això que anomenem l’espai comunicatiu català, el del conjunt dels Països Catalans, sinó que amb accions com aquesta estem fent passos enrere. L’espai global dels Països Catalans entesos com a mercat és de vital importància per a la supervivència de la llengua catalana: podem passar d’un mercat potencial de 7 milions a un altre d’onze o dotze milions. Però això que és interessant per als productes catalans del Principat (llibres, mitjans de comunicació, cinema, música, jocs...), perquè podem trobar al País Valencià i a les Illes un segon mercat d’expansió, resulta vital per als valencians i els illencs. I el cert és que és molt més fàcil que una editorial valenciana, com Bromera o El Temps, s’introdueixi i li resulti rendible la seva comercialització a Catalunya, que no a l’inrevés.

No podem carregar la responsabilitat de mantenir i assegurar un espai comunicatiu català a les empreses, amb el risc de portar-les a la fallida, quan els poders públics no estan fent el que els pertocaria. I ja entenem que ben poca cosa podem esperar d'un Partit Popular que fa de l‘odi a la llengua i la cultura catalana (o valenciana, tant se val el nom) la seva principal bandera. Però sí que podríem haver esperat alguna cosa més d’un Govern de Catalunya que es diu catalanista.

Tard i malament, però millor que res

Finalment s’ha pronunciat el President de la Generalitat José Montilla respecte a la proposta d’ubicar a Ascó el cementiri nuclear. Me n’alegro. Suposo que hi ha pesat decisivament l’actitud d’Esquerra i d’IC-V, i sobretot el fet que una nova crisi de Govern, quan ja tenim la pre campanya electoral en marxa, hauria pogut ser fatal per als socialistes. Els socialistes que no van voler votar al Parlament una resolució contrària a la instal·lació a Catalunya d’aquest cementiri nuclear, ara, han hagut de rectificar. Ho faran amb la boca tan petita com puguin, i comptant que els seus mitjans de comunicació no els tindran en compte la mar de contradiccions en què es troben.

No faré com el Duran i Lleida que, després de reclamar un pronunciament del President de la Generalitat, quan aquest es produeix, li retreu que és presoner dels seus socis. En una coalició de Govern tothom és presoner de la resta en la mesura que cap d’ells disposa de la majoria per a governar, i que només la suma ho fa possible; si d’alguna cosa ens hem queixat alguns, és de la poca incidència que han pogut tenir els socis minoritaris en moltes de les decisions del Govern. Per tant, benvinguda sigui la rectificació, encara que sigui tard, de forma inadequada i que hauria de tenir una conseqüència posterior, com ja li reclamava ahir el portaveu d’Esquerra, Ignasi Llorente. Arriba tard, perquè el debat era obert de feia temps i resultava incomprensible que la màxima institució del país restés callada com si aquest fos un tema estrictament municipal, com encara diuen alguns dels dirigents socialistes partidaris del Cementiri nuclear a Ascó; les formes no són les adequades, perquè quan des de la societat civil, des del territori, des de l’oposició i des dels mateixos socis de Govern es demanava un pronunciament clar del President de la Generalitat, no és de rebut que els respongui en el context d’una entrevista en una cadena espanyola; la resposta que esperava la ciutadania i els partits polítics, i que encara espera, és la institucional, ja sigui en un pronunciament clar al Parlament de Catalunya o en una declaració del Govern de la Generalitat. D’altra banda, l’argumentació del President Montilla, no sabem si compartida per conjunt de Govern, està feta en clau estrictament espanyola: Catalunya ja ha contribuït suficientment en l’àmbit de l’energia nuclear, i per equilibri territorial d’Espanya aquesta instal·lació correspon a una altra regió espanyola. Però la resposta tampoc es pot limitar a una simple declaració, com si es tractés d’una opinió personal; hi ha una resolució del Parlament de Catalunya que insta el Govern de la Generalitat a fer tots els possibles perquè aquesta instal·lació nuclear no s’ubiqui a Catalunya. Si prospera avui la proposta de l’Ajuntament d’Ascó, la Generalitat, tal com estableix la resolució de la convocatòria del Govern espanyol, de 23 de desembre de 2009, hi hauria de presentar les al·legacions pertinents.

Esperem, doncs, que aquest dimecres en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, es mantingui la petició dels grups de l’oposició i dels socis de Govern per tal que el president Montilla institucionalitzi la seva declaració contrària al cementiri nuclear d’Ascó i es comprometi amb el seu Govern a emprendre totes les accions oportunes per a evitar-ho.

El cementiri del Govern de la Generalitat

Joan Puigcercós, com ja havia fet abans el dirigent d’IC-V Joan Herrera, insta el Govern de la Generalitat a pronunciar-se sobre el cementiri nuclear d’Ascó. I s’entén que el seu pronunciament només pot ser de respecte envers la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya, la primavera passada, en contra de què Catalunya aculli els residus nuclears de tot l’Estat. Tots dos eren, naturalment, a la manifestació d’Ascó, i tots dos han coincidit en reclamar a CiU que sigui conseqüent.

Dimecres, doncs, en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, s’aixecaran de la quarta o de la cinquena fila els diputats d'Esquerra i d'Iniciativa per a demanar al President de la Generalitat que es posicioni. I ho faran des de la distància, com si s’estiguessin dirigint al President d’un Govern del qual ells no en formen part, tot esperant una resposta més o menys ambigua: aquesta és una competència de l’Estat, i la Generalitat, submisa, no hi pot dir massa res, o es referirà a aquella autonomia local que es nega quan convé. La coherència que es reclama a CiU no se l’exigiran a si mateixos. La pregunta la podrien fer avui mateix els membres republicans i ecosocialistes al Govern de la Generalitat, o més que una pregunta podrien fer directament una declaració institucional. De fet, si el President Montilla dimecres patís una indisposició o tingués un compromís inel·ludible, les preguntes de Joan Puigcercós i del representant d'IC-V les hauria de respondre el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira.

El panorama és ben galdós. Tothom vol nedar i guardar la roba. Els socialistes votaran que sí a l’Ajuntament d’Ascó, es manifesten en contra al Consell comarcal i a la vegada emmudeixen al Govern de la Generalitat, emparant-se en l’autonomia local (municipal o comarcal?), per amagar els compromisos de Montilla envers el Govern espanyol. Republicans i ecosocialistes s’hi manifesten obertament en contra, excepte en aquella institució, la del Govern de la Generalitat, que podria neutralitzar la proposta de l’ajuntament d’Ascó. En una cosa es posaran d’acord: la culpa és dels altres.

A propòsit de l’assemblearisme

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que deu ser certa la informació que deixava anar algun mitjà de comunicació donant per fet que Joan Laporta estava molt a prop d’arribar a un acord amb Reagrupament de cara a presentar-se en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com també ho deu ser que una de les qüestions que podria plantejar l’encara President del Barça seria que el seu nomenament com a candidat no hagués de passar pel tràmit de primàries o de debat en una assemblea de militants. La qual cosa, sempre segons aquestes insinuacions periodístiques, podria despertar recels en alguns sectors de Reagrupament.

A priori, sembla molt més atractiu el model assembleari en què tothom pot participar en les mateixos condicions i en què qualsevol decisió important, com ho és la nominació d’un candidat, ha de ser ratificada per l’assemblea. Però dic a priori, i en l’àmbit teòric, perquè a la pràctica no sempre és el mètode més eficaç ni tan sols el que ofereix més garanties democràtiques. D’entrada, és significatiu que les organitzacions, polítiques o del tipus que siguin, acostumen a començar amb vocació assembleària però en la mesura que van creixent van adoptant altres sistemes de participació democràtica. Hi pot haver raons inconfessables de voler controlar les decisions a adoptar i d’assegurar-se que ningú li discutirà el lideratge; però també és cert que hi pot haver raons d’ordre pràctic i d’operativitat. En el darrer Congrés d’Esquerra, per exemple, on ja hi havia tot un corrent oficialista que reclamava renunciar a l’assemblearisme, els qui pretenien defensar les seves esmenes, que ja havien hagut de passar per un primer sedàs, tenien dos minuts justos i sense possibilitat de rèplica per a defensar-les. Un temps imposat per la feixuga dinàmica d’una assemblea de més de tres mil persones, i que a la pràctica feia molt difícil per no dir impossible establir cap mena de debat sobre el tema.

Si hom fa una consulta oberta a la militància d’un partit nacionalista, sense que la direcció anticipi quina és la seva opció i, per tant, mantenint-se imparcial, sobre els mínims per a acceptar un pacte de Govern o per a acceptar un acord de finançament, sortirien uns màxims absolutament inabastables. I més tenint en compte que els partits acostumen a tenir un llenguatge més agosarat i radical per al consum intern, que contrasta amb el realisme i la moderació que se suposa que es veuen obligats a adoptar a la pràctica.

D’altra banda, en general, tots els partits funcionen amb un sistema de clans interns, de gent que es dóna suport mútuament quan no són descaradament corrents plenament organitzats, començant pel corrent oficialista. Aquella famosa frase d’Alfonso Guerra, si no m’erro, en què deia que qui es mogués no sortiria a la foto, funciona a la perfecció a la majoria dels partits polítics; els dirigents volen un entorn i uns subordinats dòcils que els refermin en el poder a canvi de promocionar-los i reservar-los un lloc a la foto, amb càrrec institucional o de partit. Aleshores, les assemblees de militants saben que han d’avalar les tesis de la direcció, si volen continuar gaudint dels seus favors i de la seva confiança, saben que no poden deixar-se veure manifestant el seu desacord, ni que sigui en temes puntuals, i per tant saben que han de votar la proposta que se’ls presenti, tant si és un programa electoral com si és una llista de candidats. És difícil entrar en un debat intern amb rigor i objectivitat, perquè qualsevol discrepància és vista com una desafecció, per no dir una traïció. Aleshores, hom pot veure com són rebutjades en assemblea propostes o esmenes del més elemental sentit comú, que després en àmbits restringits i discrets es reconeix que eren correctes i encertades, o podem veure com són escollides les persones per a ocupar un càrrec intern o un lloc a les llistes electorals molt més en funció de l’afinitat, de l’amistat o l’arrenglerament amb un determinat dirigent o sector del partit que per la seva vàlua personal, i fins i tot que per l’impacte positiu sobre l’electorat.

En el meu cas, va arribar a un moment, al si d’ERC, que les trifulgues internes per afavorir determinades persones només en funció de les simpaties i de les lleialtats personals eren tan decisives que vaig prendre la determinació de no presentar-me més en cap candidatura per a optar a cap càrrec. Restava a la disposició per si calia ser-hi, però hi renunciava si havia de competir amb un altre aspirant sabent que no es valoraria la capacitat i la idoneïtat de cada un sinó només l’arrenglerament amb un o altre sector. No sé si Joan Laporta té aquests mateixos dubtes ni si aquesta és una qüestió que l’inquieti, però si és així ho entenc perfectament. De ben segur que ara, a Reagrupament, tot just acabat d’estrenar, deu regnar aquell estat de gràcia en què la voluntat i el cor predominen per damunt de tot, l’assemblearisme pot ser molt net i sincer, i probablement encara no s’ha despertat en la majoria la cursa personal cap al poder. I que duri. Però jo no faria de l’assemblearisme ni un dogma absolut ni un valor inqüestionable.

Cementiri nuclear? Sí, i gràcies per la propina

Ho va aprovar el Parlament en una resolució la primavera passada: Catalunya no acolliria un cementiri nuclear. Però és només això: una resolució del Parlament, d’un parlament que té el poder que els partits polítics li volen donar. És a dir, molt poc poder. Si hi ha interessos locals i personals per a acceptar una instal·lació com aquesta a la població d’Ascó, malgrat el rebuig del territori, es poden passar per alt les decisions del Parlament de Catalunya. No necessitem un Tribunal Constitucional extern que ens rebaixi el principi de sobirania que radica en el poble i en el Parlament que el representa, sinó que nosaltres mateixos menystenim aquesta representació de la ciutadania.

És la mesquinesa d’una política no ja allunyada de la ciutadania, sinó hostil a aquesta ciutadania. Però la mesquinesa de determinats polítics encara va més enllà. Joan Herrera d’IC-V ho deia dijous: CiU “té a les seves mans la possibilitat de frenar-ho”. I reclamava a la direcció de Convergència i Unió que expulsés del partit els seus regidors d’Ascó. Naturalment, obviava o com a màxim deixava entreveure en un to molt més condescendent, que el Govern municipal d’Ascó està format per CiU i el PSC, però sobretot que el compromís d’acollir aquest cementiri nuclear és del President Montilla i dels socialistes catalans, que han rebut i continuen rebent el suport incondicional, present i futur, del mateix Joan Herrera i d’IC-V. Si finalment, el cementiri nuclear va a parar a Ascó, en l’àmbit local és per la voluntat expressa de CiU i del PSC; però en l’àmbit nacional, la responsabilitat és del partit dels socialistes i dels seus socis de Govern. És absurd que Joan Herrera apel·li als altres partits perquè pressionin o expulsin els seus regidors d’Ascó, quan ell no exerceix la mateixa pressió allà on pot fer-ho que és al Govern de la Generalitat.

Joan Herrera potser seria partidari de no permetre el cementiri nuclear d’Ascó, però no és un tema tan transcendent per les seves ambicions i interessos politics personals com per a qüestionar el Govern de la Generalitat que és qui al capdavall farà possible el cementiri nuclear d’Ascó. És el paper que han fet durant aquests anys en el tripartit, tant IC-V com ERC: han anat donant suport a tota mena de polítiques descaradament de dretes, i barroerament espanyolistes del PSC. Si de veritat ERC i IC-V fossin contraris al cementiri d’Ascó, forçarien una actitud clara i contundent del Govern de la Generalitat (està a les seves mans) o del Parlament de Catalunya, i no permetrien que en nom de Govern Joaquim Nadal beneís l’actitud de l’Ajuntament d’Ascó argumentant que és una decisió local i una competència estatal: Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no hi pinten res, pel que es veu.

El valor de la paraula

La pressió mediàtica, i suposo que també de la directiva, han obligat al final a fer decidir Pep Guardiola sobre el seu futur com a entrenador del Barça. En la roda de premsa en què es reafirmava el compromís de continuar com a mínim un any més, la cara de Pep Guardiola era prou significativa. Ell sempre havia manifestat la voluntat de no decidir si renovava el contracte fins a finals de temporada, però ha hagut de claudicar; encara que no del tot. Pel que diuen els mitjans, Guardiola no ha signat la renovació, sinó que simplement s’ha compromès de paraula a fer-ho quan toqui. Tothom ha donat crèdit i ha considerat com a definitiu el compromís: hi ha la seva paraula en joc, i ningú la posa en dubte.

Trobaríem diverses expressions en català que ens parlen del valor de la paraula: Al bou per la banya, i a l'home per la paraula, De bona persona, bona paraula, Del català, la paraula, Estem a l'hivern, estem a l'estiu, pren-te les paraules segons qui les diu, Paraula de català tant és avui com demà, Paraula donada, escriptura firmada, Paraula donada, paraula sagrada, Paraules honrades no troben portes tancades. Però també n’hi ha d’altres que fan referència a no fiar-nos de la paraula de tothom: Bonança d'hivern i paraula de senyor, qui se'n fia no està bo, Guarda't del qui té bona paraula i mal fer, Més pot el diner que paraula de cavaller, No tot corder fa igual llana ni tothom té igual paraula. Quan el Pep Guardiola dóna la seva paraula que renovarà, ja no ens cal res més: ho donem per fet, i a ningú se li acut pensar que pugui fer-se enrere. Ha donat la seva paraula, que és tant com dir que ha posat la seva honorabilitat en joc.

Res a veure amb el que passa en la política. La paraula de Zapatero, i en general dels socialistes, no té cap mena de valor: amb la mateixa rotunditat que avui afirmen una cosa o la voten a Catalunya, després la desmenteixen o la voten al revés a Madrid. Ara que vénen eleccions tothom farà mil promeses que després difícilment es compliran, a vegades seria impossible complir-les senzillament perquè n’han fet de contradictòries. Els importa ben poc posar en joc la seva honorabilitat, i perdre-la. Si Puigcercós complís amb la seva paraula de posar com a condició sine qua non per a entrar al Govern que es convoqui en aquesta nova legislatura un referèndum vinculant, ja no caldria parlar més de possibilitats de pactes ni d’altres condicions; però ell mateix ja parla d’altres condicions perquè sap que no complirà la seva paraula, en funció de l’aritmètica parlamentària. Els polítics acostumen a ser gent sense paraula, amb tot el que això significa. La malfiança dels ciutadans, doncs, està més que justificada.

Quan el foc es descontrola

En política, o almenys en aquesta mena de política que els dirigents actuals estan entestats en refermar, tot s’hi val menys l’honestedat i l’interès real dels ciutadans. Qualsevol motiu que pugui desgastar l’adversari és emprat sense escrúpols ni vergonya, tot per obtenir uns beneficis personals o de partit. Naturalment, aquestes actituds carronyaires dels polítics són potenciades i magnificades encara més pels mitjans de comunicació, que hi veuen un filó de titulars i de primícies, encara que no portin enlloc. No és que sigui normal que la gent avorreixi aquesta mena de política i aquesta mena de polítics, sinó que es saludable que ho faci.

Ara tenim el tema dels incendis d’Horta de Sant Joan. A un any vista de les eleccions, algú hi ha trobat la manera de carregar contra el tripartit i contra el President Montilla, com si no hi hagués mil altres maneres i raons per a fer-ho. Es va produir un desgraciat incendi amb conseqüències fatals, i tot just ara s’ha sabut que podia haver estat provocat. En la polèmica sobre aquests incendis hi ha dos aspectes diferents: el de l’autoria del foc, que les fonts oficials havien donat per bona la versió del llamp, i l’actuació dels equips d’extinció que no van poder evitar la mort de cinc bombers. El debat polític tindria sentit si en la teoria del llamp o en la coordinació dels equips d’extinció s’hagués produït algun tipus de negligència per part dels responsables polítics; però és que l’únic argument que es dóna és que el Conseller de Medi Ambient donés per bona la versió dels agents rurals per a determinar la causa del foc, o que hi podia haver hagut algun error de coordinació tècnica entre els que dirigien les operacions d’extinció. Curiosament, a ningú se li acut demanar responsabilitats professionals, que no polítiques ni de cap altra mena, als agents forestals que van errar en el seu informe, ni als bombers responsables de l’extinció que probablement no van calcular prou bé els riscos que s’estaven assumint (i que potser no era possible calcular-los); senzillament s’apunta només cap als màxims responsables polítics perquè és allà on se’n pot treure una rendibilitat.

Abans de començar la sessió parlamentària en que els consellers Baltasar i Saura havien de donar explicacions sobre els fets, ja se sabia que per a l’oposició qualsevol explicació seria insuficient i que una manera d’allargar inútilment el tema, però mantenint-lo com a recurs de desgast polític, era la de proposar una també inútil comissió d’investigació. L’única excusa que poden donar a CiU per mantenir una actitud que crec sincerament deshonesta, és que això mateix els van fer a ells quan eren al Govern i van haver de fer front a incendis tan o més importants, encara que sense víctimes mortals. I és cert. La mateixa deshonestedat que demostren tenir ara els convergents aprofitant uns fets tràgics com aquests, és la que van tenir els qui ara són al Govern quan empraven el mateix comportament en situacions similars amb el mateix l’objectiu de desgastar el govern, aleshores de CiU. El que passa és que això no demostra la legitimitat o la validesa dels arguments que esgrimeix ara l’oposició, sinó la manca d’honestedat i de credibilitat de tots plegats.

Del tot o res al peix al cove

Des de l’independentisme, l’expressió de “peix al cove” té un significat negatiu, en la mesura que representa anar aconseguint petites coses sense arribar mai a l’essencial. Aquesta estratègia convergent, però, va funcionar durant una colla d’anys, amb resultats apreciables en els inicis, quan els governs espanyols necessitaven del suport dels nacionalistes catalans i quan encara tenien un cert complex de no voler presentar-se com a hereus del franquisme. Un cop vam tenir al cove peixos de considerables dimensions com la Televisió de Catalunya, els Mossos d’Esquadra o el sistema educatiu, els darrers Governs de CiU ja hi van ser sobrers; l’estratègia ja no donava per més i es limitava a conservar el que es tenia, enfront d’uns Governs espanyols ja desacomplexats i disposats a no cedir ni un peixet més, i en tot cas a recuperar-ne algun.

L’estratègia del Tripartit ha estat sempre la mateixa, la del peix al cove o de la pluja fina. Amb dues diferències importants: d’una banda, els socialistes com a socis majoritaris i per tant com a caps visibles del Tripartit, juguen amb les cartes marcades; encara que en alguns moments semblen disposats a participar d’aquest joc del peix al cove, de patent convergent, a l’hora de la veritat ells són a l'altre cantó retallant i negant el que aquí defensen. El ministre José Blanco pot permetre’s d’insultar Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions, dient que per ell tot això són foteses que no li interessen, perquè sap que compta amb el suport incondicional dels diputats del PSC, del seu Secretari General José Montilla, que també ostenta el càrrec de President de la Generalitat, i en definitiva del conjunt del Govern de la Plaça de Sant Jaume. Però de l’altra, i en part com a conseqüència de l’anterior, els resultats són similars als de la darrera etapa del Govern de Jordi Pujol, és a dir res de res: un acord de finançament ruïnós, un traspàs de rodalies sense trens, ni vies ni estacions, i ara una negativa rotunda a la gestió de l’Aeroport del Prat amb fatxenderia insultant per part del Ministre per deixar clar que aquí no hi ha res a negociar.

Quan el dirigent de Convergència Quico Homs defensa la posició del seu partit de no apostar decididament per l’exercici del dret a decidir en allò que és essencial per al país, i limitar-lo només a temes puntuals com el de l’aeroport, als independentistes ens sona a disc ratllat, a actitud poruga i a molt poca convicció. Però en una cosa té raó: si no som capaços de fer valdre el dret a decidir en el tema de l’aeroport, si malgrat els reiterats incompliments i la insultant negativa del Govern espanyol continuem donant-los suport (els socialistes per descomptat; però també ERC i IC-V que els donen suport des de la Generalitat), difícilment podrem pensar en l’exercici del Dret a decidir en majúscules.

Amb permís del Govern espanyol

Ho deia dies enrere. A mi em sembla un error important, greu, el que ha comès l’Ajuntament de Vic amb la seva iniciativa de posar obstacles a l’empadronament d’immigrants sense papers. Ho és pel concepte en si de negar un dret a unes persones, i ho és perquè l’enrenou que ha provocat beneficia, encara que no fos la intenció dels impulsors de la mesura, les actituds xenòfobes. Entenc, doncs, les accions de rebuig a la proposta provinents d’associacions i moviments contraris a una llei d’estrangeria estricta i descaradament racista. Que se sumin a les protestes els qui han aprovat (PSOE) o els qui encara voldrien endurir més (PP) aquesta llei d’estrangeria em sembla d’una hipocresia i d’una falta d’honestedat absolutament menyspreables.

Ara, un informe tècnic ha donat la raó al consistori vigatà en el sentit que la seva proposta s’ajusta al que marca la llei d’estrangeria. I és que el problema és aquesta llei. Una altra cosa és que l’Ajuntament de Vic, en adonar-se de l’enrenou que han provocat i de l’allau de crítiques que els ha caigut al damunt, intenti buscar una sortida airosa, una retirada mínimament digna. Ara bé, sortir amb l’argument que acceptaran el dictamen que els faci el Govern espanyol sobre l’aplicació o no de la seva proposta no em sembla que sigui una sortida gaire airosa. Primera, perquè ja sabem quina és la posició del Govern espanyol que de cap de les maneres voldrà acceptar la seva responsabilitat; i de la mateixa manera que l’Ajuntament de Vic ha trobat uns experts que li han fet un dictamen que els dóna la raó, ells en trobaran uns altres que diran tot el contrari, o que diran el que políticament els convindrà que diguin. I segona, perquè és un acte de claudicació envers el Govern espanyol, molt propi del Partit dels Socialistes, però que no ho hauria de ser tant de CiU i menys d’ERC. Jo no hauria emprès la mesura; però si creien que calia prendre-la i volien retirar-la després, era millor argument afirmar que es feien enrere perquè la seva intenció no era provocar l’enrenou que s’ha provocat, o perquè han optar per escoltar les associacions i col·lectius d’immigrants (que també ho han fet), o bé mantenir-la fins que un jutge els donés o els negués la raó. És el mateix paperot que ha fet el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, reclamant que sigui el Ministeri de l’Interior el qui doni les instruccions precises sobre l’afer; molt sobiranista tot plegat.

Afortunadament, l’acord municipal va ser pres conjuntament per CiU, PSC i ERC. No em vull pas ni imaginar el que hauria passat si hagués estat una iniciativa en solitari dels convergents. La sociovergència republicana s’ha trobat en un espai central, amb una raonable oposició de la CUP i d’IC-V per una banda, i dels xenòfobs declarats d’extrema dreta que haurien anat més enllà, per l’altra. La bona feina feta a l’Ajuntament de Vic en matèria d’integració no es pot tirar per la borda per una relliscada com aquesta.

Demagògia barata, ara a Haití

El sisme d’Haití ha sacsejat aquell petit i pobre país caribeny, però també ha sacsejat la consciència de la comunitat internacional impressionada per una imatges dantesques, i una realitat difícil de pair. Incomprensiblement, han passat dies abans no es comencés a fer efectiu el repartiment de l’ajut internacional. Però el cert és que d’arreu del món han arribat equips de salvament, material de subsistència, sanitari, aliments, i personal humanitari i militar per a posar un mínim d’ordre a l’inevitable caos després de la catàstrofe. Fins i tot es va haver de tancar l’aeroport, perquè no es donava l’abast a l’inusual trànsit aeri.

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar la ràpida i contundent resposta del Govern americà, amb declaracions personals del President Barak Obama, amb la visita llampec de la Secretària d’Estat Hillari Clinton, amb l’enviament de material, la promesa de 100 milions de dòlars i l’arribada d’un important contingent militar per a garantir-hi l’ordre. També el Govern espanyol, com molts altres països europeus, ha fet els seus gestos i les seves promeses, i en tant que titular de la presidència rotatòria de la Unió Europea, la vicepresidenta Fernández de la Vega en persona ha anat a l’illa devastada. Fins i tot la Generalitat ha mobilitzat els seus recursos i ha promés un ajut de 205.000 euros. La versió oficial transmesa a través dels mitjans de comunicació és que aquesta vegada hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva davant la magnitud de la tragèdia.

I malgrat tot, és fàcil recórrer a la demagògia barata, als arguments simplistes i a la demonització del capitalisme i de la cultura occidental, sobretot quan es produeixen desastres com el d’Haití. Per exemple, es pot dir que els diners promesos per la primer potència mundial sumats als del FMI no arriben ni de tros als diners que s’han gastat els dos principals equips de futbol de la lliga espanyola per a fitxar la respectiva figura estrella. O que si el Barça i el Madrid, aquest any no haguessin fet cap fitxatge, probablement estarien igualment pugnat pel liderat de la lliga, i el que haurien estalviat seria una xifra que s’acostaria a la promesa per a Haití feta pel conjunt de les principals potències econòmiques mundials. La comparació dels 200 mil euros de la Generalitat seria tan irrisòria que no es pot prendre sinó com una mofa o una broma de mal gust. Es podria dir que els haitians han hagut de dormir al ras moltes nits, observant això sí com les forces benefactores establien els seus campaments perfectament organitzats, de la mateixa manera que s’havia d’aturar l’arribada d’avions amb ajut humanitari per donar pas a l’arribada de dirigents polítics i periodistes que volien ser els primers a fer-s’hi la foto o a treure’n el reportatge de primícia. I la Fernàndez de la Vega, ni per aquest dia, no va poder deixar d’estrenar el seu modelet diari. Quan se’ns volen presentar aquests gestos de la comunitat internacional com un acte de generositat i de solidaritat es podria caure en el parany demagògic de retreure’ns l’abandonament a què s’ha sotmès secularment el tercer món, i en concret Haití: des del passat esclavista, l’exigència francesa a fer-los pagar el seu alliberament, l’espoli dels seus escassos recursos, el suport donat a les dictadures i a la corrupció locals, i probablement a l’abandonament a què es tornarà a veure Haití tan bon punt deixi de ser el focus d’atenció mediàtica.

Tot això sona a demagògia barata, sí. Però, què voleu que us digui; és el que se m’acut com a més proper a la realitat.

Incontinència verbal i mirades curtes

( Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els comentaristes de l’actualitat política no ho tenen pas fàcil, si pretenen anar interpretant, com fan sovint, les declaracions puntuals dels polítics, que han d’anar fent declaracions dia sí i dia també per a mantenir l’atenció mediàtica. Això fa que siguin habituals les atzagaiades contradictòries, les sortides de to i les improvisacions més impensades. Els comentaristes farien bé, en tot cas, de no sentenciar en cap sentit, perquè el que es diu avui pot ser desmentit demà, ratificat demà passat, i desautoritzat a la pràctica al dia següent. Defugir les mirades curtes, sinònimes de miopia, i analitzar la realitat amb una mica més de perspectiva ens donaria una visió molt més acurada de la situació real del país, i per tant de les seves perspectives de futur.

Ho podem veure fàcilment en l’optimisme desmesurat davant de fenòmens, certament esperançadors però no pas concloents, com el de les consultes populars o l’aparició de nous moviments sobiranistes que poden donar un aire nou i renovat a la política catalana. Tant de bo pogués dir d’aquí a un temps que anava errat, però l’afirmació de Joan Carretero dient que treure menys de deu diputats ho consideraria un fracàs, sembla, com a mínim, una quimera. I no diguem ja quan parlava de les condicions que s’haurien de donar perquè Reagrupament entrés a formar part del Govern de la Generalitat.

És el mateix que està passant ara a Esquerra. Quan Puigcercós proclama als quatre vents que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació serà una condició sine que non per a pactar un nou Govern, en realitat el que està afirmant és que Esquerra a partir de la tardor passarà directament a l’oposició. Però, tot seguit, presenta una reguitzell de propostes que també reclamarà al possible soci de Govern, en temes d’infraestructures, d’economia, de polítiques socials, d’educació, etc. per a moltes de les quals sí que podria trobar aliats per a compartir-les en un programa de Govern. Si la del referèndum era condició sine qua non, la resta ja hi és sobrera. Però és que immediatament es parla de l’objectiu d’encetar una reivindicació per a aconseguir el concert econòmic; un procés de negociació que s’iniciaria, segons diu Esquerra, quan acabés el període establert per a l’actual model de finançament, és a dir d’aquí a quatre anys, quan ja s’hauran fet noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aleshores, per què s’exigeix el compromís de la convocatòria del Referèndum si ja donem per descomptat que a partir del 2014, tal com també es va acordar en el darrer Congrés d’Esquerra, començarem a cercar aliats entre els partits catalans per a presentar conjuntament la reivindicació del Concert econòmic a Madrid. Per la seva banda, a més, Carod continua dient que tenim tota aquesta legislatura per endavant per a preparar el Referèndum del 2014, que no coincideix ni amb les dates que Puigcercós reclama ara per a fer un nou pacte de Govern ni amb la perspectiva de negociar el Concert econòmic a partir d’aquest simbòlic any.

És relativament fàcil, amb un micròfon al davant, deixar anar frases més o menys escaients però que no tenen per què ser coherents amb les que es deien ahir i molt menys amb la praxi política. No és d’estranyar, doncs, que ningú es prengui seriosament les declaracions altisonants dels altres, i es dóna per descomptat que els pactes vindran més donats per la força de l’aritmètica que per la coherència de plantejaments ideològics. Per això, els comentaristes no haurien de ser tan agosarats com per a treure conclusions precipitades, ni a favor ni en contra, de declaracions puntuals dels polítics. Ni Puigcercós ni Carretero, ni Laporta ni Mas ni cap altre, no són ni l’esca del pecat ni els salvadors de la pàtria. Per a situar-los en el lloc precís que els correspon ens cal una mica de perspectiva per analitzar cap on es va desplaçant el debat polític i, sobretot, quins suports reals tenen de la ciutadania.