KOSOVO: Les raons fonamentals de Putin

Davant de la imminent declaració d’independència de Kosovo, els estats han pres les darreres posicions, probablement conscients que tanmateix la situació és ja irreversible. És el gest del Govern serbi declarant il·legal quelcom que encara no s’ha esdevingut, l’amenaça de President rus principal aliat dels serbis, o en sentit contrari l’acceptació tàcita dels Estats Units i de la Unió Europea, encara que amb algunes veus discordants. Però, sens dubte, qui ha estat més clar i més clarivident ha estat Vladimir Putin: “darrere de Kosovo poden venir altres declaracions unilaterals d’independència”.

Que no hi ha base jurídica, ni estatal ni Internacional, com diu el Govern de Belgrad, el de Moscou o el de Madrid, és un fet evident. Cap Estat preveu en el seu ordenament jurídic la secessió unilateral d’algun dels seus territoris, i els organismes internacionals es basen sempre en els Estats. No es tracta doncs, de veure en base a quin article del Dret constitucional o del Dret Internacional els kosovars prenen la decisió de separar-se de Sèrbia, sinó si tenen la legitimitat per a fer-ho.

L’advertència de Putin, però, és molt encertada: Si la comunitat internacional admet i reconeix la secessió de Kosovo, poden sortir altres pobles i nacions que apel·lin a la mateixa legitimitat. I ha posat, lúcidament, l’exemple d’Espanya. Els russos saben per experiència com, un cop oberta la caixa dels trons, pot succeir-se una allau imparable. Les ex repúbliques soviètiques es van anar independitzant unilateralment, aprofitant el moment de la descomposició del model soviètic, fins que sense miraments ho van tallar en sec obrint el front bèl·lic de Txetxènia. Milers de morts que van servir per salvar les restes del naufragi soviètic.

I Putin ha posat l’exemple d’Espanya, en part perquè sap que és l’Estat amb més risc de descomposició, si tiren endavant les aspiracions dels pobles basc i català; però en bona mesura també perquè sap que és on pot trobar més aliats. PSOE i PP comparteixen aquesta visió de l’Estat com un ens sagrat, essencialista, que té raó de ser per ell mateix per una qüestió fonamentalista, i que no té res a veure amb la voluntat dels ciutadans, ni amb el servei que se suposa que un Estat els ha de prestar. L’Estat té vida pròpia més enllà de la gent, de les persones, i són aquestes les que s’han de posar al servei de l’Estat i no a l’inrevés.

Certament, l’argument dels kosovars per als quals l’Estat serbi ja no els serveix, ja no és útil per a la ciutadania, pot ser imitat pels catalans o pels bascos que consideren (considerem) que és un molt mal negoci romandre a Espanya. Les conviccions democràtiques dels dirigents serbis, com les dels russos o dels espanyols es pot posar de nou a prova, acceptant o no la voluntat popular expressada lliurement a les urnes o en un referèndum.

Vaga de mestres? Jo, no

Avui hi ha convocada una vaga de mestres per protestar contra les Bases del que hauria de ser una nova llei d’Educació. A part de la manca d’habilitat del Conseller Maragall a l’hora de relacionar-se amb els sindicats, es tracta d’una mobilització no tant per demanar res com per enfortir la posició dels sindicats abans de la negociació del text en si. Diguem que és una vaga preventiva, perquè encara no hi ha res en ferm i només unes propostes per encetar el debat. Per a secundar o no la vaga, personalment em plantejava tant l’oportunitat i les formes com el fons de la qüestió. I per unes i altres raons, jo, com la majoria dels professors del meu centre, he decidit no fer vaga.

No seré pas jo qui surti a defensar Ernest Maragall com a Conseller d’Educació, perquè em sembla que no té ni idea del que té entre mans i el seu Departament va a la deriva. Ara bé, la mateixa acusació que li fan els sindicats, de presentar-los un document de bases ja fet (encara que només és això, un document previ) sense haver-los consultat prèviament, la podríem fer els mestres en la mesura que els sindicats també ens han presentat la proposta de vaga ja com una decisió presa, i a la qual ens hi podíem sumar o no. El Departament potser va a la seva, però els sindicats també. I la vaga es planteja com un cop d’efecte per a reforçar la seva posició en una futura negociació.

Però és que després hi ha el contingut de la plataforma reivindicativa. A grans titulars, els sindicats afirmen que la proposta de Margall “obre les portes a la privatització de l’Escola Pública”, que “afavoreix l’escola concertada en detriment de la pública”, que “empitjorarà les condicions laborals dels docents”... Em sembla senzillament exagerat fer aquestes afirmacions llegint detingudament el document de bases presentat pel Conseller d’Educació. Que el tripartit, pretesament d’esquerres, ha tirat endavant en totes les àrees de govern processos de privatització que CiU no hauria gosat ni insinuar és un fet. Però bé, teòricament tenim el govern més progressista possible amb l’actual configuració política, i aquesta proposta no és la d’un tal Ernest Maragall, sinó la d’un Conseller que forma part d’un govern del qual en formen part solidàriament tant el PSC com ERC i IC-V.

Però aquí el que s’hi amaga és un esperit corporatiu i funcionarial que prefereix quedar-se amb la idea de “drets adquirits” que plantejar-se noves formes d’organització i de gestió dels centres. És el concepte de la funció pública al servei del funcionariat, enlloc de supeditar-la a les necessitats de la societat. No estic pas d’acord amb tot el que es diu en la proposta del Govern de la Generalitat, però tampoc en totes les crítiques que hi fan els sindicats. A mi no em sembla gens malament que es tendeixi a una major autonomia dels centres, amb més capacitat innovadora, amb més possibilitat de crear equips docents amb projectes sòlids, perfils específics adequats a la realitat de cada centre, etc. Que això pot tenir problemes? Està clar. Com també en té l’actual sistema, excessivament anquilosat i funcionarial.

Bé. Jo avui, aniré a treballar precisament perquè estic a favor d’una escola pública, de qualitat, i al servei de l’educació. I no estic gens convençut que l'immobilisme en el model actual en sigui cap garantia.

Pizarro, perfectament integrat a la política

Quan un partit polític decideix incorporar a les seves files una personalitat procedent del món empresarial, del món de la cultura o del món de la ciència, s’arrisca a no poder superar els problemes d’integració i adaptació del nouvingut en les arts de la política. Els esquemes de funcionament en el món dels negocis o en el camp intel·lectual difereixen notablement dels de l’àmbit de la política. Tots recordem casos com el del científic Joan Oró que va durar quatre dies, i que deuria tornar-se’n al seu món de la recerca esgarrifat de la frivolitat i de la manca de rigor de la política i sobretot dels polítics. Però sembla que el PP hi té la mà trencada en aquesta qüestió, i en pocs dies hem pogut comprovar la seva capacitat per integrar perfectament personatges com Manuel Pizarro.

Tant és així, que dins de les files populars s’ha generat un cert nerviosisme perquè el nouvingut està agafant més protagonisme del previst. Els de la vella escola devien imaginar-se que l’ex president d’Endesa es limitaria al seu àmbit de l’economia, preparant-se per a assumir la cartera ministerial d’Hisenda en cas de victòria electoral del PP. Però, no. En pocs dies ha sincronitzat d’una manera perfecta amb els principis de la pràctica política, i ja s’hi mou com peix a l’aigua.

Suposo que en el món empresarial, els dirigents sovint també han de mentir i enganyar els accionistes, clients i proveïdors; però sense perdre mai el nord ni el senderi. En política, en canvi, la mentida, l’exabrupte, la fal·làcia i l’engany són moneda corrent que no cal ni dissimular. I Pizarro ho fa a la perfecció. Segur que en tota la seva carrera professional Pizarro no havia dit tantes ximpleries com ha dit en aquests darrers mesos. I una prova de la seva plena integració és que ni tan sols es posa vermell quan les deixa anar, i a l’endemà ja en pot engegar una altra que tant li fa que sigui diferent o contradictòria amb l’anterior.

En el món de l’empresa, en el camp de la ciència o de la intel·lectualitat, algú que digués que a Catalunya hi ha problemes d’abastiment d’aigua per culpa de la normativa que estableix la llengua de retolació dels establiments comercials, seria pres per un ximple, una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o un dement incapaç de ser conscient del que diu (demència que podria ser temporal i/o etíl·lica). Però Manuel Pizarro ho diu amb aquella naturalitat, com el més veterà del partit.

Un cas semblant podria ser el de la Montserrat Nebreda, que de les aules de la Universitat ha passat a ser una de les cares visibles del PP a Catalunya. L’altre dia, sense immutar-se ni pujar-li els colors a la cara, deia en un programa televisiu que a Catalunya es feien escoles per a immigrants, en al·lusió a la proposta dels centres d’acollida d’Ernest Maragall. I es va quedar tan ampla, sense donar-hi més explicacions ni aclariments, com una mostra més de l’erràtica política del Govern de la Generalitat, sense dir està clar que és el Partit Popular l’únic partit que proposa la segregació lingüística a les escoles.

No sé per què a la resta de partits els costa tant d’integrar a les seves files personalitats del món empresarial i de la cultura. Tan fàcil com és per al PP.

14 de febrer, vaga a l’ensenyament

Els sindicats de l’ensenyament a Catalunya han convocat una vaga per aquest dijous dia 14 de febrer. El motiu és el rebuig que ha generat la proposta de bases per a una nova llei d’Educació que propugna el Conseller Ernest Maragall. El Departament argumenta que es tracta només d’un document de bases per a ser debatut, i per tant obert al diàleg amb tots els col·lectius implicats, però els sindicats no han volgut esperar el resultat d’un hipotètic procés debat i de recerca de consensos, per demostrar la seva força. Dit d’una altra manera, si Maragall tenia la intenció de debatre i negociar la seva proposta podia haver-la portat abans de fer-la pública a les meses de diàleg amb els sindicats; i aquests podien haver esperat com es desenvolupaven les negociacions abans de convocar la vaga. No és, doncs, una vaga per a unes reivindicacions concretes, sinó per a mesurar les forces i incrementar la capacitat negociadora dels sindicats.

Resulta si més no xocant que els sindicats convoquin, ara, amb unes eleccions a la cantonada, una vaga contra un govern pretesament d’esquerres. I sobretot sorprèn que les consignes i els punts claus que motiven la vaga facin referència precisament a polítiques reaccionàries i de dretes que propugna el govern tripartit de la Generalitat. I personalment encara em resulta més contradictori, perquè sovint he criticat aquest govern per fer polítiques poc d’esquerres, o per les seves renúncies a fer polítiques decididament nacionals amb l’excusa que l’important eren les polítiques socials... i ara fins i tot jo trobo excessives les acusacions de dretanització que formulen els sindicats de l’ensenyament.

És evident que la vaga té més de tàctica pre negociadora, de prendre posicions i fer una demostració de força, que de reivindicació pròpiament dita. Però, des de l’esquerra i des d’Esquerra ens ho hauríem de fer mirar: les reivindicacions sindicals apunten a polítiques descaradament de dretes, a favor de la privatització i en contra de l’escola pública.

2008, Any Internacional de les llengües

El maig de l’any passat l’Assemblea de les Nacions Unides van declarar aquest any 2008, l’Any Internacional de les Llengües. I bé, hem entrat al 2008 i ningú ha mogut un dit ni que sigui per a complimentar formalment el que podria ser un any dedicat a la diversitat lingüística del planeta. És possible que la motivació que hi havia per a fer aquesta dedicatòria no tingués res a veure amb una hipotètica (inexistent) preocupació per la salvaguarda del patrimoni universal que representen les llengües, perquè ni tan sols crec que ho fessin per a cobrir unes aparences ni per a quedar bé amb ningú. Més aviat m’inclinaria a pensar que, havent de fer una declaració anual sobre una temàtica concreta, se’ls devia acabar la imaginació.

Resulta curiós el cinisme amb què es mou l’escena internacional, també en aquest àmbit. El representant francès a les Nacions Unides declarava que “el dret a usar la llengua pròpia, la capacitat de comunicar i, per tant, a comprendre i a fer-se comprendre, la preservació d'una herència de tants segles o fins i tot mil·lenària han de ser matèria de primer ordre a les Nacions Unides”. Llàstima que no en tinguem imatges per veure la cara que devia posar, mentre llegia aquest text, el representant d’un dels estats que amb més menyspreu tracten les llengües dels seus propis ciutadans.

Jo diria que en aquests moments, pel que fa a la protecció de les llengües, hi ha dues tipologies d’Estats: els que no s’interessen ni poc ni molt per les llengües del seu país, i que es limiten a donar per fet que, essent molt minoritàries en relació a la llengua o llengües oficials, ja s’aniran morint totes soles; i els que temen que, per la vitalitat de les diverses comunitats lingüístiques, la mort natural es retardi encara excessivament, i per tant opten per polítiques actives de persecució, discriminació i marginació d’aquestes llengües.

Però seria injust dir que no hi ha cap mena de preocupació pel tema lingüític a nivell de les Nacions Unides. La mateixa Assemblea que proclamava el 2008 com l’Any Internacional de les llengües, demanava que es garantís que tots els serveis lingüístics de les Nacions Unides disposessin dels mateixos recursos, per tal que la creixent predominança de l'anglès no anés en detriment de les altres cinc llengües oficials de l'ONU: l'àrab, l'espanyol, el francès, el rus i el xinès. La defensa de la diversitat s’acaba aquí; excepte els alemanys que voldrien incloure una altra llengua a protegir, i potser els italians també una altra...

Ministres catalans a Madrid

L’especial visió de Duran i Lleida sobre el paper de la coalició nacionalista a Madrid, d’altra banda coincident amb la que tenen els socialistes catalans, s’ha caricaturitzat fins a l’extrem, com si es tractés d’una mera ambició personal d’ocupar un despatx amb rètol ministerial a la porta. Aquesta ridiculització del cap de llista de CiU, aprofitada també a nivell intern de la coalició, serveix a uns i altres per a eludir el debat sobre quin ha de ser el paper dels polítics catalans a Madrid, com si ambicions semblants no hi fossin igualment a les files socialistes i a les populars.

Alguna vegada ja s’han fet anàlisis del comportament dels ministres catalans en relació a Catalunya. No crec que la valoració general sigui excessivament rellevant mirant només l’estricta gestió del ministeri que han ocupat, sovint més per quota territorial que per idoneïnat per al càrrec. Però més negativa encara seria si ens cenyíssim a les aportacions que han fet en favor dels interessos catalans.

A tall d’exemple tenim el cas de la recepció de TV3 al País Valencià. Quan Montilla ocupava el ministeri d’Indústria podia haver resolt el tema, i es va limitar a una solució provisional i precària que el seu successor, Joan Clos, s’ha negat a consolidar, deixant via lliure als odis i les fòbies del Partit Popular. I, ara, el mateix Joan Clos exerceix de ministre espanyol, però sobretot d’espanyol ranci, centralista i contrari a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, en temes com ara el dels dominis d’Internet.

Joan Clos, des del seu ministeri espanyol, nega als qui vulguin disposar d’un domini a Internet amb el .CAT els mateixos ajuts que ofereix als qui volen disposar d’un domini .ES. De fet, doncs, nega l’espanyolitat del .CAT i de la llengua i la cultura catalana, en afirmar que això no és cosa seva: el seu és un ministeri espanyol. Ja hi estaríem d’acord, si no ens fessin pagar, amb els nostres impostos, els impostos dels catalans, les despeses del seu ministeri.

Entre tots paguem Espanya (i a nosaltres ens en toca pagar una part important), però Catalunya ens l’hem de pagar nosaltres sols. Per fer aquest mal negoci, no ens cal cap ministre a Madrid.

Del règim pre democràtic al medieval

Tancat el termini per a presentació de candidatures de cara a les properes eleccions generals, Garzon i el Tribunal Suprem han coincidit a l’hora de prendre mesures contra els partits que al País Basc haurien pogut representar l’esquerra abertzale, PCTB i ANB. Des del Partit Popular es queixaven, i amb raó, que aquestes mesures s’haurien pogut prendre molt abans, des de fa uns anys. No hi ha res de nou, ara, que no hi fos un any o dos enrere, tret de l’oportunitat política de les eleccions, en les quals no convé als espanyols que s’hi pugui presentar l’opció independentista, alhora que el PSOE necessitava recuperar la imatge de partit més nacionalista espanyol que ningú.

No hi fa res que en la resolució d’il·legalització de Batasuna s’hi deixés ben clar que els seus dirigents no podien actuar en nom de l’organització però que mantenien intactes els seus drets polítics. No hi fa res que les activitats que portaven a terme els seus dirigents polítics les fessin, doncs, en nom de l’esquerra abertzale i no de Batasuna, perquè es jutges poden interpretar que, en realitat, els abertzales són tan perversos que no solament actuen en nom d’una organització il·legalitzada sinó que a més ho dissimulen fent veure que ho fan en nom d’una altra cosa. I ho dissimulen tan bé que no en deixen proves escrites, però ells, els jutges, són prou llestos com per endevinar les intencions ocultes dels abertzales i per això els imputen de totes maneres.

Deia José Bono que ell els hauria engarjolat de bones a primeres, amb evidències o sense. Però Bono ho deia sense comptar que l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, no comparteix les seves opinions, perquè una cosa és imputar i sentenciar sense evidències o sense proves i l’altra és fer-ho en el moment més oportú, des del punt de vista dels partits polítics que dirigeixen l’operació.

Un règim polític on no hi ha separació de Poders, en la mesura que el Poder Judicial és el braç executor de l’Executiu, no es pot qualificar de democràtic. Si a més hi afegim la pretensió del Poder Eclesiàstic d’intervenir i imposar les seves tesis d’inspiració divina, aleshores ja ens remuntaríem a un règim feudal.

Un forat que amaga un drama

Finalment Esquerra (confesso que jo encara en tenia els meus dubtes) va trencar la unitat de vot de l’equip de Govern de la Generalitat per recolzar la moció presentada per CiU sobre el túnel del TGV a Barcelona. Ara tenim, doncs, un acord del Parlament de Catalunya, la màxima representació de la voluntat dels ciutadans, que no coincideix amb la posició oficial del Govern de la Generalitat. Si es tractés d’un tema cabdal, d’uns pressupostos generals, posem per cas, hi hauria d’haver dimissions, buscar noves majories o convocatòria d’eleccions. Però és evident que es tracta d’un fet puntual que no justifica tant d’enrenou, mentre es mantingui la coherència del Govern en la resta de qüestions. Ara bé, una cosa és que no calgui fer-ne un gra massa del tema (a més estem en període electoral on tot ha de tenir una doble lectura), i una altra és que des del Govern es tingui la insolència de dir que no faran cas del que ha dit el Parlament.

Els acords, com les lleis i les normatives, són per complir-los (a no ser que algú es declari contra el sistema, està clar). I és d’un pèssim estil democràtic, que ja té el precedent de l’Ajuntament de Barcelona, menysprear la voluntat del Parlament que representa la ciutadania. És la mateixa legitimitat que després voldran enarborar quan aquest mateix Parlament aprovi altres propostes o mocions, amb les quals sí que hi estiguin d’acord.

Ja ho sabem que en la presentació de la moció per part de CiU hi havia un component estrictament electoralista, a part d’un moviment tàctic per a desgastar el Govern, i que probablement si no estiguéssim en campanya electoral el posicionament d’Esquerra hauria estat un altre. Però això no treu validesa a l’acord.

El que passa és que estem en un joc d’interessos polítics de partit, i cadascú mira l’oportunitat i la conveniència de cada moment, més enllà de la importància que pugui tenir fer el forat una mica més a dreta o una mica més a l’esquerra (perquè ara ja no es parla ni del traçat del Vallès, ni del litoral). Sigui com sigui, tenim les forces vives del país, les del Govern i les de l’oposició, embolicades en una disputa que pot fer-ho trontollar tot per veure per sota de quin carrer de Barcelona cal fer el túnel del TGV.

Una disputa ben casolana, irrellevant des d’una perspectiva nacional, que potser no ens deixa veure el drama que amaga: Els catalans, i per tant tampoc els barcelonins, amb tota la parafernàlia institucional, no tenim ni la capacitat de decidir per on fem un forat a sota els nostres peus.

ERC i la disciplina de vot al tripartit

ERC es troba avui en la disjuntiva de trencat la disciplina de vot dels grups de la coalició de govern, o de contradir les seves pròpies posicions. Si no hi hagués eleccions a la vista, probablement ERC hauria optat per alinear-se amb els seus socis de govern amb alguna excusa formal, o al·legant que la intenció de CiU no era altra que dividir el tripartit. Però en plena campanya electoral hom ha de filar més prim.

Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.

CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya.

Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.

L’episcopal: sectorial del PP

Una primera, i lògica, conseqüència de l’entrada de la jerarquia catòlica en la lluita política de partits, és que a partir d’ara sigui considerada com un corrent més de partit i no com una institució apolítica d’interès general. Els bisbes tenen tot el dret a pronunciar-se sobre el que vulguin, a fer campanya per un partit polític i a afiliar-s’hi si ho creuen convenient; però després, quan algú respongui als seus posicionaments, sempre al costat dels poderosos, que no ens vinguin amb la monserga de no ferir sensibilitats i sentiments. I en tot cas, que els financiï el partit per al qual treballen. En aquest sentit em sembla molt raonable la proposta feta tant per ERC com per IC.

Una altra cosa és el joc brut, la manca d’ètica i d’honestedat, evidenciada en el seu darrer comunicat. Totes les opinions poden ser respectables, ens agradin o no, sempre que no siguin fruit de l’engany i no estiguin pervertides per un interès personal que les fa canviar segons les conveniències de cada moment. El manifest dels bisbes, redactat amb els apunts o des de la perspectiva del PP, incideix en el tema estrella dels populars de la negociació amb ETA, en base a la mentida permanent. No solament, el PP va pactar o intentar pactar amb ETA igual com ho ha intentat el PSOE, sinó que en el cas del Govern de José Mª Aznar era un bisbe el qui en alguns moments va actuar de mitjancer.

Desautoritzen els bisbes al Papa Benet que en el seu moment elogiava els esforços de Zapatero en favor de la pau? Reneguen del paper de mediador que l’església ha exercit en diversos països, sobretot a llatinoamèrica, per tal de facilitar la negociació en conflictes armats? No. Senzillament es tracta d’uns individus corruptes a qui importa un rave l’evangeli, les creences, la moral i la dignitat; i no veuen més enllà dels beneficis que podrien obtenir en cas d’una victòria de la dreta. En tot cas, del que sembla que tampoc han renegat mai és del seu passat recent a favor de terrorisme; no és que fossin partidaris d’una negociació amb els terroristes, sinó que ells van portar sota pal·li (sacrílegament) el principal terrorista que hi ha hagut a Espanya en tot el segle XX, el van recolzar i van beneir els seus crims...

Està clar que no es pot jutjar al conjunt de l’església, de les persones que pertanyen o que s’identifiquen amb l’església, pel que faci la seva jerarquia; però mentre no es digui el contrari aquesta gent que s’ha venut miserablement (per un plat de llenties o per un plat un xic més selecte) és qui els representa.

La inutilitat del vot en blanc o de l’abstenció

Cada vegada que s’apropen eleccions hi ha il·luminats capaços de dissertar no solament sobre la conveniència de votar en blanc o d’abstenir-se, sinó sobre la diferència abismal entre una i altra posició. El panorama polític a casa nostra, com arreu del món democràtic, és el que és: com a sistema, el menys dolent dels possibles. Naturalment que per a molts és molt difícil trobar una força política amb la qual hom es pugui identificar completament; no hi ha cap necessitat de fer-ho. Si em deixessin triar idees i persones, probablement espigolaria d’ací i d’allà per trobar el combinat que s’ajustés millor a les meves idees. El panorama polític, incloent tant el parlamentari com l’extraparlamentari, és prou extens i divers com perquè tothom hi trobi alguna formació política amb la qual s’identifiqui més que amb les altres. Si fos cert que hi ha un gruix important de l’electorat que està cansat d’aquesta classe política i dels partits existents, senzillament en crearien un de nou. Però resulta que els qui no poden identificar-se ni tan sols amb la força política menys dolenta, tampoc ho poden fer entre ells per a crear quelcom de nou.

Que algú opti per l’abstenció em sembla tan legítim com fer-ho pel vot en blanc, pel vot nul o pel vot testimonial. Una cosa és que, matemàticament, l’abstenció o determinat vot afavoreixi més o menys els dos grans partits espanyols, però això no resta legitimitat a qui ho vulgui fer, encara que sigui des de posicions totalment oposades. Em sembla ben legítim des d’una posició personal.

Ara bé, el que em sembla força ridícul és que després es vulgui argumentar com o posició política més coherent o combativa. En l’abstencionisme, hi trobarem des dels desencantats per la ineficàcia de Ciutadans o per la histèria del PP, als desencantats per l’incompliment de promeses dels socialistes, el desconcert del convergents o el seguidisme de republicans i ecosocialistes, fins arribar als sectors més radicals incapaços de vertebrar una alternativa creïble.

I ara és Maragall qui surt amb l’estirabot de recomanar el vot en blanc. No té cap credibilitat que havent liderat fins ara els socialistes catalans, de cop hi volta no trobi cap formació que s’ajusti mínimament a les seves idees. És més una actitud personal de deixar clar que no vol votar als “seus”, ni tampoc votar els “altres”, que un posicionament polític d’acord amb un ideari. En el vot en blanc s’hi trobaran també sectors independentistes i els “ultres” de Plataforma per Catalunya.

L’argument de castigar la classe política en general, amb l’abstenció o el vot en blanc, és absurd perquè precisament els individus i sectors més perversos d’aquesta classe política són els qui es veuen més afavorits per un desencís general i per una baixa participació. Val més que ho deixin com una opció personal, tan respectable com qualsevol altra, però que no vulguin vendre’ns sopars de duro.

Si de veritat algú creu que en tot el panorama polític no hi ha ni una sola opció menys dolenta que les altres... que s’ho faci mirar. Potser viu en un altre món.

LINGUAMUNDI: en català en perill d’extinció?

Contemplant el panorama general de les prop de sis mil llengües existents al món, (veure LINGUAMUNDI) essent el català una de les 100 primeres pel que fa en nombre de parlants, sembla que no hauríem de pensar en un risc imminent per a la seva supervivència. No solament això, sinó que sovint apareixen dades i fets puntuals que ens poden fer pensar que el català gaudeix de molt bona salut. La presència a Frankfurt, el lloc que ocupa la llengua catalana a Internet o el fet puntual que el català hagi estat la segona llengua més utilitzada al nou Fòrum de debat de la Unió europea, després de l’anglès, són mostres que poden fer pensar que hauríem de ser molt optimistes.

Amb tot, qui no estigui preocupat pel futur de la nostra llengua o és un irresponsable (i hi pot haver irresponsables per ignorància o per negligència) o ja tant li fa (o ja li va bé) que el català desaparegui.

Ja sé que pel que fa a aquest tema sovint ens deixem portar per rauxes, eufòriques o catastrofistes, en base a impressions personals o a dades parcials. I per a qui vulgui veure el got mig ple hi ha prou dades que avalen la solidesa de la llengua i les seves possibilitats de futur. Però correm el risc de caminar de victòria en victòria cap a la derrota final.

Vull dir que petites passes, o no tan petites com el domini .cat a Internet, ens poden fer perdre de vista la situació general de la llengua. Les agressions i l’erosió que pateix el català té molts fronts oberts, i no estic pas segur que la societat catalana, administracions incloses, actuïn en conseqüència. Al costat d’avenços i de situacions ben positives, hi ha retrocessos clars:
- A nivell territorial. El trencament de la transmissió generacional és un element definitiu per a la desaparició d’una llengua. I això és el que ja s’ha esdevingut en alguns territoris de parla catalana, com a la Catalunya del Nord, s’està produint a la ciutat de València i a Alacant, i ja n’hi ha els primers símptomes a les Illes i a la Franja de ponent.
- A nivell d’àmbits específics d’ús. El català ha esdevingut una llengua marginal en el món de l’oci juvenil, per exemple, no a tot el país però sí determinades zones geogràfiques.
- A nivell qualitatiu. El català està perdent una part important dels seus girs més genuïns, s’està perdent vocabulari en l’ús quotidià, locucions, frases fetes... Un fet que s’esdevé també en el castellà i en altres llengües, però que per a nosaltres pot tenir unes conseqüències més funestes.
- A nivell de consciència. Cada vegada hi ha una consciència més difusa de la nostra identitat lingüística, de manera que hi ha molts catalanoparlants que ho són indistintament amb un altra llengua. I que per tant, fàcilment poden passar-se d’una a l’altra, en la mesura que deixa de ser un element indentificador per esdevenir un simple instrument de comunicació.
- A nivell ideològic. Estem perdent la batalla de les idees, probablement perquè les nostres institucions no estan disposades a jugar fort a favor de la llengua. Quan hi ha un risc cert de desaparició de la llengua catalana, encara que en alguns llocs no sigui imminent o fins i tot tinguem la sensació de fer progressos importants, el debat està en el cantó oposat: El que es discuteix és si el castellà està suficientment protegit i salvaguardat.

I davant d’aquest panorama, tots plegats “anem fent” (com en Met de Ribes). Déu me’n guard de dir que la Generalitat no fa res! Ja es van fent cosetes; però és evident que no s’està actuant en consonància amb el risc real que plana sobre la nostra llengua. És a dir sobre la nostra identitat col·lectiva.

LINGUAMUNDI: El català, la 71a llengua més parlada

En una societat competitiva com la nostra sembla que tot ho hem de mesura sota un prisma jerarquitzat. I sovint interessa saber quin lloc ocupem al món, entre les llengües més parlades, les de més difusió a Internet, o les més prolífiques a nivell literari, com si això ens donés més o menys valor com a comunitat lingüística. De la mateixa manera que no acceptem que es consideri el català (i els catalanoparlants) amb menys drets, menys dignitat o menys mèrits, que qualsevol altra llengua de gran difusió com el xinès, l’anglès, l’àrab o l’espanyol, tampoc ens hauria de representar cap valor afegit el fet d’estar, en un d’aquests rànquings, per sobre del basc, de l’eslovè o kikuiu.

Per tant, tampoc hauríem de donar més significació al lloc que ocupa el català pel que fa al nombre de parlants, més enllà de la simple curiositat. No fa massa que la Generalitat va publicar unes dades segons les quals el català ocuparia el lloc 89, però en el llistat de LINGUAMUNDI el català hi apareix en el número 71. Evidentment, en aquest darrer cas, la dada de catalanoparlants està agafada des de la perspectiva més optimista, que és possible que algú vulgui posar en qüestió.

En tot cas, si volem ser primmirats, hauríem de posar en qüestió la valoració que es fa en relació a totes les llengües. És evident que hi ha unes dificultats objectives, potser insalvables, per a fer per a fer un rànquing de les llengües més parlades absolutament fiable o definitiu:
- Hi ha llengües que en no disposar d’estructures polítiques pròpies s’atomitzen o interessa presentar-les com a molt fragmentades (l’occità, l’amazig...)
- Hi ha grups de llengües que, per la raó contrària, interessa presentar-les com a unitàries quan seria molt més discutible (el xinès, l’àrab...)
- Per a segons quines llengües es comptabilitza el nombre total de parlants d’un Estat, donant per sobreentès que tots parlen aquella llengua, i per segons quines es vol distingir entre els que la parlen com a primera llengua, els qui la parlen indistintament amb una altra, o els qui simplement la poden parlar.
- Quan s’agafen dades procedents d’enquestes o censos no sempre és tan clar que tothom respongui amb el mateix criteri quan se li demana quina és la seva llengua.
- En alguns casos es comptabilitza la població emigrada, entenent que manté la llengua d’origen, i en d’altres no.
- No hi ha metodologies equivalents arreu del món, ni hi ha dades prou fiables en molts casos, ni les dades fiables corresponen a un mateix any.

Sigui com sigui, en aquesta mar de prop de 6.000 llengües, el català es troba entre les 100 primeres pel que fa al nombre de parlants. Cosa que ens podria donar una visió més optimista sobre el seu futur. I malgrat tot, la sensació que ens trobem en una situació de risc no és gratuïta.

LINGUAMUNDI: Una diversitat amenaçada

Sempre s’ha dit que al món hi havia unes sis mil llengües. Una diversitat lingüística i cultural que forma part del patrimoni de la humanitat, i que avui es troba greument amenaçada. Aquesta pot ser una de les conclusions del diccionari LINGUAMUNDI. No es tracta de dir que hi ha algunes llengües amenaçades, sinó que són la majoria de les llengües les que estan amenaçades. I tampoc és que això s’esdevingui davant la passivitat dels governs i de les institucions internacionals, sinó amb la seva complicitat.

Pel que fa al nombre de parlants, el panorama lingüístic general el podríem resumir en:
- 76 llengües tenen més de 10 milions de parlants
- 213 llengües tenen entre 1 i 10 milions de parlants
- 160 llengües tenen entre mig i 1 milió de parlants
- 206 llengües tenen entre 250 mil i mig milió de parlants
- 345 llengües tenen entre 100.000 i 250.000 parlants
- 955 llengües tenen entre 25.000 i 100.000 parlants
- Unes 3.000 llengües tenen entre 200 i 25.000 parlants
- La resta tenen menys de 200 parlants, estan pràcticament extingides o no se’n tenen dades (sempre es tracta, en tot cas, de llengües amb pocs parlants).

Tot i que el nombre de parlants no és l’únic indicador per mesurar la capacitat de supervivència d’aquestes llengües, podríem resumir a grans trets que de les 5.970 llengües vives existents
- Unes mil es poden donar per mortes, a curt termini (encara que algunes puguin sobreviure mentre es tracti de comunitats tribals que viuen aïllades).
- Tres mil més tenen molt poques possibilitats de sobreviure, entre curt i mitjà termini, perquè el nombre de parlants fa inviable la seva supervivència en un món globalitzat, en tant que comunitat lingüística,.
- Un miler més ho tenen molt difícil de sobreviure, a no ser algun cas especial en què disposin d’Estat propi o d’una consciència i vitalitat cultural molt forta, donat que es tracta de comunitats lingüístiques inviables des del punt de vista de la indústria cultural, o com a llengües de cultura.
- Del miler restant, una meitat haurien de poder sobreviure, i l’altra meitat dependrà de les mateixes circumstàncies de tenir un Estat o estructura política pròpia, o de tenir una consciència cultural molt arrelada.

Ens trobaríem, doncs, davant d’una situació en què a curt i mitjà termini poden desaparèixer fàcilment tres quartes parts del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: un diccionari de 6.616 llengües

Ja està disponible una primera versió del diccionari LINGUAMUNDI. Un diccionari on-line que conté 43.883 entrades per a 6.616 llengües i 10.292 dialectes. Es tracta d’una base de dades , creada amb la voluntat de mantenir-la constantment renovada i actualitzada. El diccionari ofereix la possibilitat de consultar-lo de formes diferents: hi ha un primer llistat alfabètic que es pot filtrar segons si es volen consultar només les llengües, si es volen consultar tant les llengües com els dialectes, o si la consulta es vol fer a partir del llistat complet, tenint en compte que hi ha llengües que tenen diferents denominacions, i fins i tot diferents grafies que podrien fer-les il·localitzables.

A partir d’aquest primer llistat del diccionari, on hi ha les dades bàsiques de classificació lingüística i de parlants, es pot accedir a la fitxa completa de la llengua o dialecte on s’hi pot trobar, quan n’hi ha, informació sobre el seu nom original, la seva denominació en altres llengües, les variants dialectals, els llocs on és parlada, el seu estatus d’oficialitat, l’alfabet, dades sociolingüístiques i sociopolítiques, i finalment algunes fonts documentals. Evidentment, en molts casos la informació de què es disposa és més aviat escassa, en alguns ni tan sols està clara la seva existència com a llengua independent o com a dialecte, o hi ha dubtes sobre la seva classificació lingüística, els censos lingüístics en la majoria són inexistents i cal fiar-se d’estudis o estimacions d’autors concrets... De manera que, sovint s’opta per posar les diverses versions o dades de què es disposa encara que puguin ser contradictòries.

El diccionari LINGUAMUNDI permet també fer una cerca a partir de les famílies lingüístiques, amb els seus grups corresponents, o a partir dels països. D’aquesta manera hom pot constatar l’extraordinària diversitat lingüística de països com Papua Nova Guinea, Brasil, Nigèria o Indonèsia, així com la quasi inexistència de països monolingües. D’altra banda, és possible també destriar entre llengües vives i llengües extingides, xifra que s’incrementa dia rere dia. Igualment, hom pot classificar les llengües per nombre de parlants, amb totes les reserves que cal fer en aquest cas donat que no sempre hi ha dades fiables, ni les dades de què es disposa corresponen als mateixos anys, ni els criteris per a fer-ho són els mateixos.

En qualsevol cas, és una eina oberta a la participació de tothom que vulgui fer-hi les seves aportacions amb noves dades, esmenes o suggeriments, que en qualsevol cas sempre seran benvingudes.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a http://www.linguamundi.cat/

LINGUAMUNDI: diccionari de les llengües del món

S’ha culminat una primera fase d’un projecte que té ja uns anys de recorregut. Es tracta de l’elaboració d’un diccionari de les llengües el món, amb la voluntat de ser una base de dades que es vagi actualitzant i perfeccionant permanentment. Linguamundi té, doncs, la finalitat de recollir, des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la diversitat lingüística del planeta.

En aquests moments, un cop completada la primera exposició pública de les dades disponibles, Linguamundi conté 43.883 entrades, que corresponen a 6.616 llengües i 10.292 dialectes.

Linguamundi no fa recerca primària, sinó que es limita a aplegar i sintetitzar informacions diverses, de manera que el diccionari inclou versions i dades diferents, a vegades fins i tot contradictòries, sense que això pressuposi que es donin per vàlides o definitives.

Linguamundi és un projecte obert que s'anirà completant a mesura que es disposi dels recursos necessaris, i a mesura que es vagi disposant de nova informació actualitzada. És per això que qualsevol aportació que ens pugueu fer, en forma de comentari, subministrament de dades, suggeriment o esmena, serà benvingut. El diccionari permet fer una cerca pel nom de la llengua, per la família lingüística, pel país on es parla i pel nombre de parlants. A més dels noms de les llengües, el diccionari inclou els noms dels dialectes, amb els diferents glotònims per a cada cas, així com amb diverses formes ortogràfiques emprades. El glotònim principal que apareix per a cada llengua o dialecte és el corresponent a la llengua catalana, ja sigui amb una denominació consolidada o bé com a proposta nostra de denominació.

Podeu consultar-lo a http://www.linguamundi.cat/

Bono: Qui avisa no és traïdor

José Bono va haver de deixar el seu ministeri perquè aleshores podia ser un destorb per a la política d’aliances de Zapatero. Però les coses han anat com han anat, i ara els socialistes espanyols volen competir amb el PP en ultranacionalisme espanyol. I aquí hi encaixa prou bé l’ex ministre de Defensa i probable nou President del Congrés. A nivell espanyol, està per veure qui guanyarà aquestes eleccions, però és evident que la batalla ideològica l’han guanyada els populars, ja que han aconseguit arrastrar els socialistes cap a les seves posicions. I el retorn de Bono amb les seves intempestives declaracions n’és una bona mostra.

Ja ha advertit que, si ell és President del Congrés dels Diputats, no hi permetrà l’ús del català, ni de cap altra llengua que no sigui la seva. I, en la seva ignorància supina, ho fa emparant-se en la Constitució que juren o prometen tots els Diputats. Quan la Constitució espanyola no diu enlloc les llengües que es poden utilitzar a les sessions del Congrés, cosa que depèn exclusivament d’un reglament intern de la Cambra. De fet el que vol dir és que els socialistes vetaran qualsevol intent de reformar la institució amb la pretensió que s’hi puguin expressar en igualtat de condicions tots els diputats, i que hi sigui respectat el principi de respecte a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat (que sí que figura a la Constitució). Ell és fidel al vell lema de “una, grande y libre”.

Més preocupants, encara, són les seves afirmacions sobre la il·legalització de determinades formacions polítiques basques. Sense embuts, afirma que “amb evidències o sense” ell ja hauria procedit fa temps a escombrar del panorama polític els abertzales. No és que els tribunals espanyols necessitin gaire proves ni evidències, però com a mínim fan el simulacre d’encetar un procés per tal d’aparentar una sentència imparcial. I en una mostra més de la seva incoherència és capaç d’afirmar que "la gent indecent no ha d'estar en política". Doncs, què hi fa ell reincidint-hi?

Qui avisa no és traïdor, i Bono no amaga ni les seves fòbies anticatalanes ni el seu tarannà antidemocràtic. Digueu-li “fatxa, cavernari, ultra, ...” el que vulgueu, menys traïdor. La Chacon i companyia ja poden explicar el que vulguin, però s’ha de tenir molt d’estómac per a declarar-se demòcrata (allò de progressista ja fa temps que està oblidat) i compartir files amb un individu com aquest.

El català no és una llengua més

De tant en tant, apareixen notícies o comentaris sobre l’escassa, o nul·la, atenció que rep el català a Espanya. Ara ha estat el torn de la Asociación Diversidad y Convivencia, creada a Màlaga per José Antonio Sierra, ex director del Instituto Cultural Español de Dublin. Concretament ha demanat, en vistes a les eleccions, que els partits polítics incloguin en els seus programes l’ensenyament del català, del basc i del gallec en les universitats i escoles d’idiomes d’arreu de l’Estat. De fet, fa pocs mesos ja va tenir una resposta negativa per part de la Junta d’Andalusia que considera que no cal incloure aquestes llengües en la xarxa de les Escoles Oficials d’Idiomes.

Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda.

No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.

I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una Nació sense Estat” (tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.

Vot nacionalista, del partit que sigui

Si més no sembla curiosa la crida que ha fet el fins ara senador i ara candidat número dos per CiU al Congrés, Pere Macias: “Vota un candidat del partit que sigui, però vota un candidat nacionalista”, ha vingut a dir. Una formulació que podria venir de qualsevol independent, ja sigui indecís respecte a la millor opció, ja sigui dels qui valoren el resultat electoral en el seu conjunt, o dels qui si poguessin votarien conjuntament més d’una formació política. Però, no. La frase tenia trampa. I suposo que no li permetran que escampi excessivament el missatge, perquè se’ls podria girar en contra.

En realitat, Pere Macias, es referia només al Senat. Imagino que el seu càlcul és que molts militants d’Esquerra tenen molt clar que han de votar els seus candidats dins de la coalició d’Entesa, amb socialistes i Iniciativa, però no tant a l’hora de marcar la creueta sobre un candidat d’aquestes altres dues formacions. I si els convergents en poden esgarrapar algun, deu pensar en Pere, tot això que tindrien. Un càlcul, val a dir, que també deuen fer militants d’altres grups.

La pregunta, però, és: i aquest raonament, perquè no el fem també pel que fa a les votacions al Congrés?. Per mi, l’important no és que ERC tregui un diputat més o un diputat menys, sinó que Zapatero necessiti el vot català (i aquí hi incloc tant CiU, ERC com IC) per continuar a la Moncloa. Recordem el desastre de plantejament que va fer el Julio Anguita, quan s’entretenia a fer pinça amb el PP: el seu partit va treure algun diputat més, és cert, però va ajudar a donar el triomf a Aznar. El seu partit va cobrar unes nòmines de més, però el país va fer un pas enrere.

Naturalment, Pere Macias diria que això només és vàlid per al Senat perquè allà es marca la creueta sobre noms concrets en no tractar-se de llistes tancades. Llistes tancades per la voluntat expressa de tots els partits, més preocupats per la seva llista (per les seves nòmines) que pel país. Però és que, a més, en el cas del Congrés més d’un convergent podria pensar que per votar Duran i Lleida més val donar el vot a un candidat veritablement nacionalista.

Vaja, que en època electoral els candidats han de discursejar cada dia, i és relativament fàcil que tot d’una pixin fora de test.

La confiança en els polítics i la CCMA

Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics s’omplen la boca de frases políticament correctes en el sentit d’animar a la participació dels electors, o de lamentar després la baixa participació. I, a la vista de l’elevat abstencionisme, unànimement els polítics tenen un rampell d’autocrítica fent-se la promesa de treballar, a partir de llavors, per a recuperar la seva credibilitat.

Però tot seguit, i també per unanimitat, continuen treballant amb una eficiència i tenacitat encomiables per a mantenir la classe política ben allunyada de la ciutadania, fomentar el passotisme envers la política i, al capdavall, incrementar la xifra dels qui no creuen que valgui la pena anar a votar.

Ho hem vist ara amb la CCMA. Inicialment, tothom tenia clar que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual havia de ser un organisme independent que fos capaç de dirigir els mitjans de comunicació institucionals amb el màxim de rigor periodístic i sense posar-los al servei de cap partit polític. En contra de l’opinió general de la ciutadania, dels professionals i de la societat civil, els partits polítics han fet pinya per tal de garantir que l’organisme sigui un espai d’estricta competència partidista.

Enlloc de nomenar professionals acreditats, s’han posat d’acord de seguida en repartir-se el pastís de la comunicació, alhora que col·locaven (amb un bon sou, està clar) alguns dels seus excedents. Llevat del president, el periodista Albert Saez, la resta no deixen de ser comissaris polítics amb l’única funció de garantir els interessos de partit. Lamentable.

Està clar que les cúpules dels partits es refien de dues coses: que una part important de la població (encara que sigui només a l’entorn del 50 o del 60 per cent) anirem a votar igualment per la candidatura menys dolenta; i que l’altra 40 o 50 per cent que no anirà a votar representa equitativament l’arc parlamentari, de manera que ningú en surt més beneficiat que els altres. I així les coses, els importa un rave la participació i la credibilitat del gremi, si ells poden anar vivint de la moma.