Barcelona, seu de la Unió per a la Mediterrània

Que Barcelona hagi estat escollida com a seu de l’anomenada Unió per a la Mediterrània, és una bona notícia. Acollir qualsevol mena d’institució europea dóna rellevància a la ciutat i el país, i alhora ens integra més plenament en aquest context europeu. Sense poder evitar les temptacions centralistes i l’ambició hegemònica de l’eix França-Alemanya que es reserva el control dels elements clau de la política europea, la UE ha anat dotant diferents països d’agències i institucions pròpies per tal d’evitar una visió unicefàlica en què un sol país pogués associar-se com el nucli central d’Europa. Una visió que contrasta amb l’actitud que mantenen als respectius països alguns dels Estats que integren la Unió europea.

Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.

Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.

Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.

Ja tenim President!

Tot i que en unes eleccions no es poden descartar mai sorpreses de darrera hora, semblava clar que aquestes eleccions les guanyaria Barack Obama. Ho tenia tot de cara: el seu oponent era un home gran, excessivament gran, amb el prestigi de ser un heroi de Guerra i un gat vell en la política, però sense capacitat de convicció i de lideratge; un contrincant, a més, que havia de renegar constantment de la política seguida per Bush, del seu propi partit, quan la societat americana demanava a crits un canvi, i no era creïble que ell pogués encarnar aquest canvi; la candidata a la vicepresidència que presentava el senador McCain era senzillament una impresentable; la crisi econòmica ha estat un altre element clau, perquè tot i que els americans no n’han acusat directament l’administració, sí que com a mínim se li pot retreure no haver estat prou curosos a l’hora de controlar els riscos que estava assumint la banca; i naturalment el carisme, seguretat i confiança que generava Obama han acabat de donar-li la victòria.

I, ara què? Els demòcrates dominaran còmodament totes les institucions del país, de manera que podran aplicar sense massa problemes les seves polítiques. I aquí és on vindran les decepcions. El sistema bipartidista americà, sovint més flexible a l’hora de transvasar vots i filiacions d’un a l’altre partit, no dóna massa marge de maniobra als seus dirigents. Probablement, veurem polítiques de gestos en els primers mesos que ens faran pensar en un canvi; i potser hi haurà un canvi si més no en les formes. Però dubto que canviï molt el posicionament americà en la seva política exterior. Fer-ho millor que Bush no li serà difícil, com no ho hauria estat tampoc per a McCain, però això no vol dir que satisfaci les expectitives que sembla que s’hi havia posat des d’Europa.

Pot ser comparable a la victòria de Zapatero a l’Estat espanyol. Una victòria d’un estil més civilitzat, menys barroer, més sensible si més no formalment davant de certes qüestions, però que no deixa ser una continuació d’un domini del pensament liberal i de dretes. Les seves receptes econòmiques i les seves actituds davant el panorama mundial no canviaran en el que és essencial. Però si ens han d’apallissar, tant se val que sigui amb una cara més amable.

Amb tot, benvinguda sigui la victòria de Barack Obama!

Conferències en clau interna

Després de la Conferència de Joan Puigcercós, en què va presentar la idea de recuperar els valors republicans com a eix central de la política d’Esquerra, és el torn de Josep Lluís Carod Rovira. El Vicepresident del Govern prepara la seva conferència on, sota el títol de “L’ERC del futur”, analitzarà el procés seguit pel partit en els darrers anys bàsicament per demostrar que ha estat sota la seva direcció que ERC ha tret els millors resultats. Està bé que els dirigents polítics de tant en tant es centrin a presentar amb una mica de profunditat les línies generals del seu pensament i, conseqüentment, de les seves propostes de futur. El problema és que aquestes conferències, en el nostre cas, no tenen aquest objectiu sinó simplement el de promocionar-se a nivell intern.

La pacificació d’Esquerra s’ha aconseguit en la mesura que el sector Puigcercós, dominant l’aparell del partit, ha anat controlant els congressos regionals, i d’alguna manera marginalitzant els altres sectors més que no pas integrant-los. Els sectors Carretero i Bertran, potser per seny i per no crear més tensions, s’han rendit davant l’evidència que no poden fer res enfront del qui controla el partit, per més que entre les bases hi hagi un descontentament general. Per la seva banda el sector Carod només tenia sentit com a darrera oportunitat del mateix Carod per a ser candidat en les properes eleccions catalanes, i tot feia pensar que a poc a poc s’aniria apagant.

Però Carod no tira la tovallola i anuncia que presentarà batalla. Curiosament, després dels elogis que van fer els dirigents d’Esquerra del sistema d’elecció de la nova direcció del partit, com a model de democràcia interna, ara ja reconeixen que promoure unes primàries per a escollir el candidat a la Presidència de la Generalitat podria ser un desastre. No sé si el partit aguantaria un altre episodi d’enfrontaments interns entre sectors. Per això, hi ha l’opinió generalitzada que caldria pactar prèviament i oferir a la militància una proposta unitària Carod-Puigcercós. Però, com en tota negociació, abans que res cal estar ben situat per a asseure’s a la taula amb les millors garanties. I aquest és l’únic interès de la darrera conferència de Joan Puigcercós de fa uns dies i de la que anuncia Josep Lluís Carod Rovira pel 25 de novembre.

El que ens uneix i el que ens separa

No crec que estranyessin ningú les declaracions homòfobes de la Reina Sofia. Per tradició i per formació, la ideologia de la família reial té un perfil molt clar que podríem situar entre la dreta reaccionària del PP i l’extrema dreta enyoradissa encara del franquisme; el règim els que va col·locar com a successors de la dictadura. El que va sorprendre, en tot cas, és que les seves opinions apareguessin publicades en un llibre, quan el normal en totes les monarquies parlamentàries és que la institució monàrquica s’abstingui d’opinar sobre temes que poden estar en discussió política. Altrament, el PP pot presumir (si és que es pot presumir d’això) de ser l’únic partit que coincideix amb la ideologia reial, o dit d’una altra manera pot afirmar que la Reina és ideològicament del seu partit, encara que de l’ala més conservadora.

Tampoc es deu creure ningú que el llibre, abans de ser publicat, no passés per mil i una mans correctores, revisores i censores. Per tant, el que allí s’hi diu és el que assessors i responsables polítics de la Casa Reial van creure que es podia donar per bo. Naturalment, els col·lectius homosexuals, però en general tots els sectors progressistes, van posar el crit al cel pel que consideraven unes declaracions inacceptables i ofensives. Però la monarquia, per als espanyols, encara pesa; i la Federació Estatal de Lesbianes i Gais (FELG) va tardar més a fer el comunicat de protesta que a acceptar les disculpes de la Reina. Una baixada de pantalons que no ha caigut massa bé al Col·lectiu Gai de Barcelona que se n’ha desmarcat de seguida.

És el que té aliar-se amb els espanyols. Perquè això mateix que els ha passat al col·lectiu Gai és el que passa constantment en tots els àmbits, polítics, econòmics i socials, En un determinat moment pot semblar que hi tenim alguna cosa en comú, però al capdavall a ells els pesa molt més la seva filiació espanyola que el col·lectiu o el sector social que pretenen representar.

Com diu el refrany: Qui amb mainada s'acotxa, culcagat es lleva.

Ja tenim Mossos; ara ens cal la policia

Finalment s’ha acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori català. Ha estat un procés llarg, exageradament llarg. I com en tota inauguració, sempre hi ha aspectes que no s’havien completat del tot, com la construcció de les noves comissaries. I no és pas que no hi hagués hagut temps de planificar-ho!. Però el cert és que s’ha completat una de les poques estructures d’Estat bastides en tota aquesta etapa autonòmica.. Una altra cosa és veure si hem estat capaços de crear no només un cos policial propi, amb uniformes i comandaments diferenciats dels espanyols, sinó també amb un nou concepte de policia.

Hi havia el risc, certament, que es creés un cos tan particular que no arribés a ser pròpiament un cos policial. És allò que algú en broma deia que som un país tan especial que no tenim bandera, sinó senyera; no tenim Ministres, sinó Consellers; no tenim Festa Nacional, sinó Diada; no tenim policia, sinó Mossos... Però afortunadament els Mossos han assumit el paper de policia amb totes les connotacions negatives que això té en l’imaginari popular, inclòs el rebuig per part de determinats sectors de la societat, o en determinades ocasions.

Queda el dubte de saber si era possible haver creat un cos policial molt més diferenciat pel que fa a les formes i als estils, pel que fa a la filosofia i a la concepció mateixa de la funció policial. Però, sincerament, prefereixo que en alguns moments es converteixi els Mossos en el blanc de les ires per l’exercici de les seves funcions policials, que no que s’hagués convertit en un cos folklòric sense l’autoritat intrínseca de tota policia. I és cert també que hi ha hagut excessos, com en la resta de cossos de seguretat, casos de maltractament i d’abusos d’autoritat; però aquí els responsables polítics no sembla que hagin actuat d’encobridors com estàvem acostumats a veure amb les policies espanyoles.

Recordo que, també en broma, en els darrers anys del franquisme, algú deia que seríem un país normal quan “poguéssim ser detinguts o anar de putes en català”. No cal ni una cosa ni l’altra, però, si ha de ser, que sigui amb la normalitat de país, que sigui en la llengua i el tarannà propis del país. Ja tenim els Mossos, ara ens cal la policia integral: les funcions que encara fan a casa nostra altres cossos aliens a la realitat nacional de Catalunya. Ara volem la Via Laietana.

Educació: això no va, i el Conseller tampoc

Que hi ha problemes en el camp de l’Educació no és pas cap secret, i no caldria que ens fessin informes per a certificar-ho. Els professionals de l’ensenyament sabem perfectament que els resultats no són satisfactoris. Però, que de tant en tant apareguin informes com els PISA o els més d’anàlisi que fa la Fundació Bofill, hauria de servir perquè uns i altres ens plantegéssim seriosament la necessitat urgent de fer-hi alguna cosa. Altrament, el que podem fer és amagar el cap sota l’ala i donar la culpa als mateixos informes. I això és el que fa el Conseller Ernest Maragall.

En unes declaracions, Maragall considerava que l’informe de la Fundació Bofill “simplificava excessivament” la realitat dels Centres escolars, i per postres ho rematava dient que l’informe està fet en base a unes dades de dos anys enrere. Una cosa és estar d’acord o no amb les observacions que s’hi fan, i l’altra és excusar-se d’aquesta manera, com si no es pogués sintetitzar un estat de la qüestió o com si les dades de fa dos anys (des del punt de vista sociològic són dades molt i molt recents!) ja no reflectissin la realitat de l’Educació a Catalunya.

En el recent debat televisiu sobre l’Educació donava la impressió que Maragall invalidava o menystenia els resultats dels informes existents, a base de protegir la tasca que porten a terme els professionals de l’ensenyament. No sé si els elogiava en previsió de les vagues i mobilitzacions que s’estan preparant en protesta per la Llei d’Educació, o si volia desviar l’atenció de manera que simulant que defensava els mestres al capdavall el que feia era encolomar-los la responsabilitat dels mals resultats. Em recordava aquella anècdota que s’explica (no sé si és certa del tot) de l’inefable Camilo José Cela, que en un sopar de gala va deixar anar una sonora ventositat i, amb tota la cara del món, es va girar cap a la senyora que tenia al costat i en veu prou alta perquè ho sentís tothom li va dir: “No se preocupe señora, diremos que he sido yo”.

Els resultats ens diuen que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. La responsabilitat suposo que deu ser compartida per totes les parts implicades, des dels mateixos alumnes i les famílies, als professionals de l’ensenyament, l’Administració i el conjunt de la societat. Però, al capdavall, els responsables d’harmonitzar-ho tot plegat i de canalitzar-ne les respostes són els polítics; i avui per avui l’Ernest Maragall és a primera fila.

Jutges incompetents

De la perversió del sistema judicial espanyol ja se n’ha parlat moltes vegades. Tothom admet com a escandalós el nivell de politització d’organismes com el Consell General del Poder Judicial i sobretot del Tribunal Constitucional. Hem viscut casos flagrants de vulneració de la llei per part dels jutges, d’atemptat contra els drets dels ciutadans, que quan han anat en una determinada direcció política s’hi ha fet la vista grossa. I ara ho hem tornat a veure en el cas del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia.

Per segona vegada, com a mínim, aquest jutge exercint les seves funcions i per tant no pas com una opinió personal i privada ha tingut actituds de menyspreu envers la llengua catalana. No es tracta de les opinions que pugui tenir ell particularment respecte a la llengua catalana, sinó que mentre està jutjant un cas concret ell manifesta un posicionament vexatori envers els ciutadans implicats en el cas, que després acaba declarant no culpables. En un país normal on la justícia no fos corrupta, les víctimes d’aquestes vexacions haurien de poder denunciar-lo i els organismes interns de l’Administració de la Justícia com a mínim sancionarien un individu que no fa sinó desprestigiar el col·lectiu de jutges i la Justícia en general.

¿Com pot aquest jutge exercir les seves funcions si parteix d’uns criteris estrictament polítics que expressa amb tota impunitat enmig del judici, posicionant-se ell amb un dels bàndols en contra del que estableix la llei, i fins i tot deixant anar que li sap greu l’actuació del fiscal, amb les ganes que tenia d’emetre una sentència condemnatòria? ¿Com poden permetre els responsables polítics i judicials de l’Estat que individus que fan burla de la llei i dels drets dels ciutadans es disfressin de jutges, quan són part interessada ideològicament en els casos que han de jutjar?

Quan el jutge Honrubia es burlava de la llei que reconeix els drets dels ciutadans a utilitzar la seva llengua, dient allò de “ah, sí, claro, que ustedes necesitan intérprete”, l’única resposta lògica era dir-li que l’únic que necessita intèrpret és ell, un individu incompetent per exercir el càrrec.

Sentit d’estat

M’alegra poder sentir de boca de Josep Lluís Carod Rovira que en tot l’afer del cotxe del President del Parlament de Catalunya el que hi ha hagut és una “manca de sentit d’estat”. I quan Carod atribueix aquesta manca de sentit d’estat al conjunt de la classe política i mediàtica se suposa que inclou també algun dels màxims dirigents d’Esquerra i el propi President Benach. Cal recordar que va ser Joan Ridao el qui en un primer moment va sortir en defensa de la ridícula despesa, però deixant anar que calia ser sensible a aquestes qüestions en temps de crisi i que potser no havia estat del tot oportú.

Com remarca Carod Rovira, aquest tema no hauria estat notícia a cap país normal, de manera que la resposta normal hauria estat no donar resposta i fer el que s’havia previst. Em sembla patètic que la segona autoritat del país hagi hagut de sortir a demanar disculpes i a explicar, fil per randa, els detalls dels contractes relacionats amb els cotxes oficials del Parlament. Això corresponia fer-ho, en tot cas, a un uixer o a un administratiu de segona fila. És evident que els qui neguen la nostra existència com a país han instrumentalitzat, fins i tot amb falsedats, un ridícul afer per desprestigiar les nostres institucions; però no és menys evident que els polítics d’aquí els han fet el joc, el Ridao, el Benach, el Saura i tants altres. I en tot cas, la resposta no hauria d’haver estat tampoc argumentar que altres administracions han fet despeses semblants o superiors, perquè sembla com si admetéssim cometre els mateixos errors que cometen d’altres. I en aquest cas no hi havia cap error. L’error ha estat respondre com s’ha fet, i sobretot fer-se enrere.

El president Tarradellas, tot i no tenir l’estructura administrativa, el poder polític i econòmic que té actualment la Generalitat, tenia molt més sentit d’estat, si més no a nivell simbòlic. En els seus viatges, per exemple, es feia acompanyar, si calia, d’una filera de motoristes per obrir pas al cotxe oficial del President. Ara tenim uns polítics que es rebaixen fins a l’extrem de respondre a les estupideses de la premsa ultra, i a sobre fer-los cas. On és el sentit d’Estat?

La renúncia a la dignitat institucional

Costa de creure fins a quin punt la societat catalana, o millor dit els seus dirigents, atorguen a la premsa espanyola el poder de fiscalització i de decisió sobre el país. Els mitjans de comunicació catalans o espanyols poden destapar casos de corrupció flagrants, escàndols reials, declaracions intempestives com les de Rajoy o Aznar... i no passa res. Que algú destapés les despeses sumptuàries d’una vicepresidenta, les aventures reials pagades amb fons reservats de l’Estat, el President autonòmic que disposa de quatre cotxes oficials, o el que sigui, immutaria ben poc als dirigents espanyols, i menys a les seves institucions. Aquí ens ve un vertigen insuportable. I sucumbim a la primera.

El cas del cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya em sembla certament un escàndol de grans proporcions i que delata un rerefons realment preocupant. I quan dic escàndol no em refereixo, naturalment, al fet que s’hagi fet una insignificant despesa de 9.000 euros per adequar un cotxe oficial a les necessitats de treball d’Ernest Benach. Sinó al fet que algú hagi fet cas a una notícia tan absurda com aquesta. Deixem al marge que tant l’ABC com la Vanguardia van publicar dades falses, cosa que demostra el nivell de qualitat i de dignitat professional d’aquests mitjans. La quantitat de nou mil euros, perfectament justificats, és absolutament irrisòria. A qualsevol dels despatxos oficials, d’aquí i molt més de Madrid trobareu, només per posar un exemple, quadres penjats a les parets d’un valor molt més elevat. I per suposat podríem anar desgranant mil i una despeses supèrflues que deixarien en un no res la quantitat que ens ocupa, i que no tenia res de supèrflua.

El que em sembla realment preocupant i escandalós és la manca d’autoestima, de rigor i de dignitat institucional quan als nostres dirigents els ha tremolat el pols davant d’una burda infàmia com aquesta. Ernest Benach, i amb ell la institució que representa, s’ha rebaixat fins a extrems inimaginables sortint a demanar disculpes per haver gosat fer quelcom tan simple com adequar un cotxe a l’exercici del seu càrrec. I a aquest cangueli s’hi han sumat membres del propi Govern i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

Ahir, en un programa de ràdio, se’m demanava si creia que Catalunya estava en decadència. Decadència econòmica no ho sé; però sí una decadència moral i de dignitat dels nostres dirigents a l’hora de defensar les Institucions del país.

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.

Conviure amb l’ós, sense risc

El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.

Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.

Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.

Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.

Manifestacions d’impotència

Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.

I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.

Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.

Grans acords, papers mullats

Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.

Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.

Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.

L'Artur Mas, independentista?

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

Som-hi!, que ja som més de Sis milions!

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó.

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos.

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que... ja s’ho faran!

La credibilitat d’un Pacte per la Innovació

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.

El liberalisme funciona, els liberals no

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona.

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’havia de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces.

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència.

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

De l’esmena a la totalitat al ple suport

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquells han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors...”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

La niciesa d’un President

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m'ho demanin els habitants d'aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües.

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

El país funciona, malgrat els polítics

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona.

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants.

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.