Llei de partits i corrupció de la Justícia

La mateixa Llei de partits, tal com es va formular, ja era inadmissible en la mesura que s’elaborava no per a ser aplicada al conjunt de la població sinó a una determinada ideologia. Era prevaricació en estat pur. La Llei introduïa conceptes tan absurds com la responsabilitat col·lectiva, quan és un principi jurídic que les responsabilitats sempre són personals; hi poden haver autors materials d’un delicte i col·laboradors d’un delicte, però mai un delicte col·lectiu. Introduïa també un altre concepte insòlit, com és el delicte d’omissió: la no condemna del terrorisme. Es pot pensar que és bo condemnar la violència, la violència política, la de gènere, la dels pederastes, la dels delinqüents en general, però no té cap sentit que es condemni qui no faci explícita aquesta condemna.

Tothom sap, i els jutges són els primers en aplicar-ho, que l’exigència de condemnar la violència, no és d’aplicació general. No passa res si al País Valencià no solament no es condemna sinó que es dóna cobertura i s’empara des de les institucions la violència contra grups nacionalistes; i no passa res si els dirigents d’un partit polític hereu del franquisme no condemna l’acció terrorista d’aquell règim; i molt menys encara, si el que no es condemna és el terrorisme d’Estat, molt més sagnant i cruel que el dels etarres, quan aquest aporta sucosos beneficis.

Tampoc calen proves de res, per als tribunals corruptes, a l’hora d’emetre sentències. Hem vist sentències on es posa com a càrrec contra l’acusat tenir l’objectiu d’aconseguir la independència del seu país. Ara mateix, Arnaldo Otegi, com ja ha passat en altres ocasions, pot tornar a ser condemnat per un suposat delicte d’enaltiment del terrorisme per més que ell digui exactament el contrari, que rebutja la violència com a mitjà per a assolir objectius polítics. Els jutges saben que Otegi pot ser un perill per al nacionalisme espanyol, primera perquè podria aconseguir que ETA deixés la lluita armada (el crim més gran que podria cometre la banda, per als interessos dels espanyols), i segona perquè ell podria encapçalar un moviment democràtic que portés el país cap a la llibertat (l’altre gran delicte). I si no poden condemnar-lo per haver dit textualment que estava a favor de la violència, ja que ha dit el contrari, aleshores el condemnaran per amagar els seus veritables sentiments: vés a saber què està pensant quan afirma que rebutja la violència!.

A l’altra costat, tenim un Rodríguez Zapatero o una Trinidad Jiménez, com tants altres polítics espanyols, que es neguen en rodó a condemnar la violència terrorista del règim de Marroc. I a més a més tenen la barra dir que no la condemnen perquè hi ha interessos econòmics per entre mig. No tenen ni la dignitat dels qui no condemnen la violència etarra per uns ideals. Però és igual, els jutges corruptes saben que ells no han de jutjar ningú per estar a favor o per no condemnar la violència, només per tenir unes idees polítiques que posin en perill la unitat d’Espanya.

Inici d’una campanya per la continuïtat

Avui s’ha iniciat una campanya electoral amb resultats més que previsibles. Tothom diu que no cal refiar-se de les enquestes, però hores d’ara tothom dóna per fet que el dia 28 de novembre només caldrà veure com es concreten els serrells, els matisos de la derrota o de la victòria anunciada. De sorpreses se n’esperen ben poques, encara que per a alguns aquest petit marge d’indecisió que sempre es reserva per al dia del recompte pot ser molt important. CiU s’hi juga poder governar amb més o menys tranquil·litat, altres s’hi juguen la carrera política si no poden desmentir el desastre que s’anuncia, i per als grups petits uns grapat de vots de més o de menys els hi pot anar el ser o no en la política catalana.

Hi ha mitjans que anuncien en portada que estem davant d’unes eleccions de canvi. Sincerament, no sé on el veuen, el canvi. Són aquells mitjans que valoren la política només com un joc de les cadires, com una aposta per veure qui s’asseu a la poltrona i qui lluirà cotxe oficial. És cert que els darrers governs convergents de l’era Pujol, eren simple gestió de l’escàs marge de poder, sense cap ambició ni projecte de futur per a Catalunya; tan cert com que els Governs tripartits ens ha ofert més del mateix, amb el desgavell afegit de ser tres galls en un galliner i la mala pata d’ensopegar un període de crisi. Ni per bé ni per mal, no hi van haver canvis substancials en la política de l’anomenat govern de progrés. CiU no haurà de desfer cap esguerro important, com tampoc hi ha cap perill que faci enrere en res de transcendental. Tot ha estat més del mateix, basat en la submissió i la manca de coratge per a defensar el país, i en la estultícia de creure que amb no quina mena de joc de malabars aconseguiríem meravelles de Madrid. Garrotades i prou. I tot apunta a una reedició del mateix, amb l’avantatge per a l’Artur Mas que, encara que no faci res, sembla que ens encaminem cap a una lenta sortida de la crisi, que ell es podrà atribuir.

Però en el fons, tot continuarà com fins ara. S’han esfumat les il·lusions de molts catalans que creien arribada l’hora d’un canvi definitiu, d’aixecar el cap amb dignitat i plantar cara a aquesta Espanya que ens odia. I no serà només responsabilitat dels polítics de sempre, preocupats només per la seva cota particular de poder, sinó també dels qui podien haver presentat una alternativa sòlida i engrescadora i s’han dedicat a fer més del mateix en el potineig de la política. La responsabilitat és col·lectiva; que ningú s’excusi en els altres.

L’irrisori preu d’una vida

Hi ha paraules que perden tot el seu sentit a base d’utilitzar-les, o d’utilitzar-les en determinats contextos. Qualsevol polític basc que no faci una condemna molt explícita del terrorisme, fins i tot d’aquell terrorisme que vol deixar les armes, s’arrisca a què li caigui tot el pes de la Llei; no es considera delicte només el fet de donar suport moral i testimonials als qui practiquen la lluita armada, sinó al sol fet que, tenint una ideologia independentista, no se’n faci una condemna molt explícita. Naturalment, tothom entén que aquest imperatiu no afecta als qui tenen ideologies nacionalistes espanyoles, que poden tranquil·lament donar suport a altres formes de terrorisme, o no condemnar-les. El dret a la vida, o la condemna inequívoca de la violència, només es té en compte en funció de quines vides estiguem parlant i de qui és el causant de la violència.

L’activitat armada d’ETA fa molt de temps que és inexistent, i en tot cas, en els darrers anys, molt minsa. El nombre de morts que pot haver ocasionat en els darrers cinc anys són fàcilment superats amb l’acció terrorista d’un sol dia per part de l’exèrcit marroquí, de l’israelià o del xinès. Però en aquests casos els morts ja no compten, tenen un valor residual. I quan algú parla de l’acció criminal d’aquests governs, la paraula “criminal” adquireix un sentit figurat, hiperbòlic; de la mateixa manera que els “cadàvers” dels sahrauís, dels palestins, dels uigurs o dels tibetans tampoc cal interpretar-los al peu de la lletra. Els jutges d’arreu del món, i per suposat els espanyols, discerneixen perfectament entre l’acció criminal dels qui fan una pintada a favor dels presos bascos o dels qui no acaben de condemnar del tot un grup armat que busca a la desesperada una sortida del conflicte, i aquella acció diplomàtica consistent en donar ple suport i encobriment als autors materials dels crims perpetrats contra pobles proscrits. Els morts deixen de ser prova del delicte, tan bon punt hi ha interessos d’Estat, és a dir interessos econòmics al darrere.

El Govern francès signava fa ben pocs dies un contracte milionari amb la Xina, a canvi de no parlar més de drets humans ni denunciar els crims del règim xinès. És la mateixa actitud del Govern espanyol per a qui cap vida sahrauí no mereix pertorbar les bones relacions diplomàtiques i empresarials amb el règim terrorista del Marroc. Les Nacions Unides accepten l’incompliment de totes les seves resolucions quan aquest incompliment ve de part del Govern israelià o del marroquí. Les víctimes del terrorisme deixen de ser-ho si porten turbant al cap, o no aporten beneficis empresarials.

Imbècils no són

La Unió europea acaba de sancionar diverses companyies aèries, diuen, per haver acordat preus i evitar que la competència entre ells els perjudiqués. Sembla una broma. ¿És que hi ha algú que es cregui que les grans empreses, siguin aèries siguin terrestres, siguin del ram de les comunicacions, de la telefonia o de la banca, no es posen d’acord per no fer-se una guerra de competència permanent que els forçaria a rebaixar perillosament els preus?. Caldria veure si en aquest cas la sanció ha estat no pas per haver acordat preus, sinó per haver-ho fet de forma excessivament escandalosa, o si ha estat només un gest simbòlic per simular que hi ha institucions que vetllen per la lliure economia de mercat.

Si fos cert que des de les institucions europees es vetlla perquè les empreses no es reparteixin el pastís formant un trust per tal d’evitar els efectes negatius de la liberalització, podrien començar, per exemple, per la banca i les seves mal anomenades “agències de qualificació”. El funcionament és relativament simple: quan creuen que una institució o un país sencer es troba en una situació delicada (no cal que sigui crítica), aquestes “agències de qualificació”, simulant ser organismes independents que emeten informes rigorosament professionals, es posen d’acord per abaixar dràsticament el seu nivell de solvència. Immediatament, els mateixos bancs que dirigeixen aquestes “agències de qualificació” es veuen autoritzats a incrementar concertadament els interessos que cobraran a la institució o país en situació de crisi; de tal manera que fins i tot encara inicialment no fos cert que hi hagués una situació de crisi tan greu, aquesta es desencadena o s’agreuja precisament perquè no poden assumir l’increment dels interessos que els cobren. Aleshores, aprofitant la situació de feblesa que ells mateixos han “qualificat”, i per tant agreujat, el negoci és doble: d’una banda, poden fer préstecs a interessos absolutament abusius, propis d’usureres sense escrúpols, i de l’altra poden imposar-los les condicions que els siguin més rendibles, sabent que els seus guanys extraordinaris s’hauran de carregar sobre la població.

Ara, un cop espremuda la vella Grècia, pot ser el torn d’Irlanda; i després ja es posaran d’acord per veure d’on poden treure el millor suc. Això sí, ja procuren revestir-ho tot d’una aparença de normalitat del sistema, amb informes més falsos i amanits que els que encarregava el Govern de la Generalitat. I, de tant en tant, per a justificar el sou del Comissari europeu encarregar de vetllar per la lliure competència, o en algun cas per evitar que els grans trusts operin amb tant de descarament que s’oblidin de mantenir les formes, s’imposen simbòliques sancions. Imbècils, no són.

Ple suport a la violència

Alguns sectors acusaven ahir el Govern espanyol de passivitat davant de les agressions del Marroc contra el poble sahrauí. Tal com estava previst les forces militars del règim dictatorial del Marroc van irrompre violentament al campament instal·lat als afores de Al-Aaiun. Tothom n’estava informat i no va ser cap sorpresa per a ningú. Seguint el protocol habitual en aquests casos, es van retirar primer els informadors i el possibles observadors internacionals, per tal que no quedessin testimonis de l’actitud violenta de l’exèrcit marroquí. Però no és cert que la comunitat internacional, i en concret l’Estat espanyol, s’hagi mostrat passiva en aquest cas, com no sol mostrar-s’hi mai.

El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats.

El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.

La seguretat com a forma d’ostentació

Aquests dies hem viscut un desplegament descomunal, publicitari i de seguretat, en motiu de la visita de Benet XVI. Els mitjans de comunicació hi han col·laborat esplaiant-se amb tota mena de detalls sobre el dispositiu de seguretat i sobre cadascun dels preparatius per a la visita de cap de setmana del Cap de l’Església Catòlica. L’anècdota del policia negligent que havia perdut els papers sobre el dispositiu de seguretat ha acabat de reblar el clau. El Ministre de l’Interior va haver de sortir al pas per a tranquil·litzar la població: tot estava sota control i l’Estat garantia la seguretat de tan il·lustre visitant.

Per a ser informativament correctes, haurien d’haver aclarit que moltes de les mesures que ells presentaven com a dispositiu especial de seguretat, no eren sinó simples rutines que es prenen cada vegada que hi ha un Cap d’Estat o una concentració important de persones. Però, al marge d’aquesta magnificació que n’han fet els mitjans, sembla evident que tots plegats s’han passat de la ratlla. Quantes vegades s’han fet cimeres amb Caps d’Estat, amb dispositius de seguretat molt més eficients, però també molt menys ostentosos. O és que a Santiago de Compostel·la el risc era menor que a Barcelona?. Si ens quedem amb l’espot publicitari de la Sagrada Família com a reclam turístic, la resta ha estat un bluf; tampoc calia esperar-ne més. Aquesta vegada fins i tot han hagut de donar ordres a la policia perquè quantifiqués a l’alça el nombre d’assistents o seguidors dels actes, quan normalment, quan es tracta de valorar quantitats de manifestants, sempre els compten a la baixa.

Als inicis del Govern de la Generalitat de Josep Tarradellas, quan disposava d’un pressupost que no donava per més que per a administrar l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, li agradava sortir amb el cotxe oficial, banderetes alçades i una comitiva de vuit motoristes al davant i al darrere. No eren mesures de seguretat, sinó d’ostentació; calia fer ben visible la seva presència. Sincerament, tantes mesures de seguretat en la visita de Benet XVI crec que anaven molt més dirigides a l’ostentació i a satisfer la vanitat, personal i institucional, del personatge que a garantir-ne la seva seguretat.

Feta la llei, feta la trampa. O fer de la trampa, llei

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, l’Artur Mas anunciava que disposava d’un informe tècnic segons els qual el Concert econòmic era compatible amb la Constitució Espanyola. I aquests dies, Francesc Homs va presentant el seu llibre Dret a decidir: Estació Concert on reitera aquesta mateixa tesi. No és pas nova aquesta dèria de voler trobar escletxes legals en la legislació espanyola que ens permetin canalitzar les nostres reivindicacions. Ja ens va passar amb el tema de la Llei de Consultes populars, i no és pas tan diferent al discurs que també podem sentir des d’altres opcions independentistes en el sentit que tenim a favor nostre l’aval de la sentència del Tribunal Internacional sobre el cas de Kosovo, o de la mateixa Unió europea que també preveuria una ampliació interna per la via de la segregació.

Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas.

Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “...d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “...d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven.

Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.

No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania.

El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet quw no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social... en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos.

Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.

La deshonestedat no és política, sinó personal

Políticament, es podria entendre gaire bé tot. Es podria arribar a entendre, fins i tot, que hi hagués persones i grups que consideressin que això de la llengua catalana no té cap importància, que no val la pena conservar-la, que si ens podem entendre tots en castellà o en anglès no cal entossudir-se amb una llengua de només 10 milions de parlants. Com es podria entendre que hi hagués ultraliberals que creguessin que no cal protegir el patrimoni natural o cultural; sobreviuran i es mantindran aquells elements del patrimoni que la mateixa inèrcia de la societat, lliurement, vulgui que es mantinguin.

Ara bé, el cas dels nacionalistes espanyols va molt més enllà. No es tracta de tenir polítiques més o menys hostils envers la llengua i la cultura catalana, ni tan sols que esgrimeixin arguments com el bilingüisme només allà on els convé mentre el combaten allà on ja predomina el castellà; o que defensin la paritat lingüística per llei només en aquells casos en què el català comença a normalitzar-se; o que defensin un bilingüisme teòric només en la mesura que saben que és el pas previ a la desaparició del català. No es tracta només d’aquestes formes de perversitat política. Quan la Dolores Cospedal i l’Alícia Sánchez-Camacho afirmen que el castellà ha estat eliminat de les aules, i també dels patis, no és que siguin unes persones absolutament ignorants que desconeixen que la castellà és la llengua dominant als patis de les escoles, que tots els informes seriosos asseguren que el nivell de coneixement de castellà a Catalunya no és inferior al de la resta de l’Estat, que el percentatge real d’ús del castellà a les aules és molt superior al que marca la Llei.

No són ignorants. Saben i coneixen perfectament la realitat catalana; per això sovint prefereixen que les frases més altisonants en contra de la política lingüística o educativa de Catalunya les diguin dirigents de fora, perquè ells en més d’una ocasió han hagut d’admetre que no hi havia cap mena de persecució del castellà, ni hi ha problemes d’aprenentatge a les escoles que no siguin comuns a tots els alumnes, ni hi ha problemes de convivència per motiu de llengua. El que passa és que es tracta de persones absolutament deshonestes, que no tenen cap mena d’escrúpol ni de dignitat personal a l’hora de mentir de la manera més grollera per a aconseguir el seu objectiu d’eliminar la llengua catalana. Tenim dret a sentir fàstic per aquestes persones, al marge de les seves idees polítiques.

Futur negre per als Rajoy, pitjor per als Zapatero

Sempre s’havia tingut com una mena de tabú, intocable, la qüestió dels cognoms. Per als buròcrates hispànics la por ja hi era a qualsevol mena de canvi pel que fa al nom, com si, un cop fet el registre del nounat, nom i cognom fossin quelcom inalterable, etern. Està clar que en el seu cas hi havia la por afegida, o primordial, a què el canvi tingués una voluntat normalitzadora des del punt de vista de la llengua. La catalanització del nom va ser relativament fàcil, perquè era evident que es tractava d’una imposició flagrant; d’aquelles que els espanyols després tenen la barra de negar. Però, pel que fa als cognoms, la cosa ja és diferent. Des del 1999 la llei permet canviar l’ordre dels cognoms així com canviar-lo si hom en pot justificar les causes; i aquí hi poden entrar raons de llengua, un cognom amb més tradició catalana o una simple correcció de la grafia original, o raons d’estètica donat que hi ha cognoms que poden tenir connotacions pejoratives.

La proposta de modificació del Codi Civil, pel que fa al registre dels cognoms, és, si més no, curiosa. Probablement, els canvis que s’hi volen introduir vénen motivats per un excés de zel a l’hora de trencar amb qualsevol discriminació sexista. Amb el sistema actual, que lògicament es podria simplificar per fer-lo més àgil, es garanteix la pervivència de tots els cognoms, excepte aquells que poden ser malsonants, així com es possibilita la correcció d’aquells altres que evidentment han sofert deformacions a mans de buròcrates displicents. I en tot cas, els canvis són l’excepció. La nova proposta introdueix, d’una banda, que l’elecció del cognom sigui una norma i, de l’altra, que intervingui l’ordre alfabètic quan no es digui el contrari o quan no hi hagi acord entre la parella. De manera que hi haurà molts més canvis de cognoms, amb l’enrenou que això pot suposar per als qui estem acostumats a associar una família amb uns cognoms, i el procés de desaparició d’alguns cognoms també es pot accelerar.

Però el més sorprenent del cas és la introducció de la prevalença de l’ordre alfabètic. Si s’aprova tal com se’ns ha dit, voldrà dir que es produirà una tendència a proliferar els cognoms que comencen per les primeres lletres en detriment d’aquells que comencen per les darreres. Amb el temps, hi haurà molts més Àlvarez o Costa que no pas Sànchez o Verdaguer. Als Rajoy tampoc se’ls augura un bon futur, però pitjor serà per als Zapatero.

Si has begut, no condueixis

Tots plegats n’estan fent un gra massa. Només cal veure el telenotícies de Televisió de Catalunya, on cada dia ens informen de tots els detalls dels preparatius de la visita del Papa a Barcelona: la col·locació dels primers suports per a les pantalles gegants, la distribució de les cadires, la retirada dels contenidors de brossa, la targes identificatives... qualsevol detall, que lògicament s’ha de tenir en compte en qualsevol esdeveniment de masses, ens és explicat minuciosament com si es tractés de la notícia del dia. No es pot entendre des d’una òptica professional periodística, sinó des d’una militància propagandística desmesurada.

És tant el rebombori artificial que han creat els mitjans de comunicació, que finalment obliguen a tothom a pronunciar-s’hi. A mi em sembla molt bé que vingui aquest senyor, com si ve el Berlusconi; a aquest diu que li agraden les "nenes". Ni l’espero ni tinc cap necessitat de manifestar-m’hi en cap sentit. Només em queixo que la seva visiti ens costi tants diners públics, que podrien esmerçar-se en moltes altres accions més positives. Tampoc sé quin interès tenen els d’Iniciativa en manifestar que ells “no l’esperen”, quan comparteixen govern, municipal i autonòmic, amb els qui s’han passat de la ratlla en el desplegament i el dispendi de benvinguda. Ja em sembla bé que algú posi senyeres als balcons per a expressar, no al Papa sinó als mitjans de comunicació que en faran el seguiment, la catalanitat del país; però tampoc cal donar-hi tanta importància, perquè en l’àmbit internacional té més ressò la retransmissió d’una final de Copa d’Europa, per exemple. I posats a fer guerra de banderes, els espanyols també faran la seva.

Tots plegats s’estan passant de la ratlla, amb una disbauxa de diners i de recursos impròpia d’una organització religiosa que parla de “caritat i de pobresa” (quin cinisme!), i d’unes administracions que s’autoqualifiquen de laiques i que tenen la barra de dir que la seva prioritat és la crisi econòmica. Per acabar-ho d’adobar, el Mariano Rajoy surt amb la bajanada de dir: 'Que el Papa parli en català és el millor que li ha passat mai a la llengua'. És impossible que ho digui ningú amb dos dits de front, amb un mínim de senderi. L’únic que se m’acut és recordar-li aquell eslògan publicitari: “Si has begut, no condueixis”.

Els eslògans preelectorals

La professionalització de les campanyes electorals ja ve de lluny. De la mateixa manera que un fabricant de sabons o de iogurts no es tanca al seu despatx per a elaborar i decidir com ha de ser la campanya publicitària, sinó que ho encarrega directament a una empresa especialitzada, els partits polítics feien el mateix. I dic “feien” perquè, mirant alguns eslògans de precampanya hom diria que n’hi ha que han decidit emprendre la direcció publicitària pel seu compte. I això sembla més evident en aquells partits que lluiten desesperadament per salvar-se de la desfeta anunciada, com si davant l’evidència no els quedés altra alternativa que la d’assumir-ne directament la responsabilitat.

Els publicistes professionals saben que han de trobar un bon esquer per a atraure el públic al producte, i per això tan important és tenir en compte les característiques del públic a qui va adreçat el missatge com les característiques de producte en si. Un exemple el tindríem en aquell cartell socialista de l’”increïble home normal”, en què es presentava José Montilla disfressat de Superman. No cola. Ni pel perfil del votant socialista ni molt menys pel perfil del President de la Generalitat. Dubto que cap empresa professional de la publicitat hagués tingut aquesta pensada.

Un recurs habitual en el món de la publicitat és el de cercar frases amb doble sentit, de manera que si en un sentit el producte és bo, en l’altre encara és millor; t’ho miris com t’ho miris, aquell és el producte ideal. I aquí també trobem alguns eslògans preelectorals que tenen tot l’aire de ser amateurs, en la mesura que han oblidat que en aquests casos cal tenir molt en compte que el doble sentit no pugui tenir una interpretació negativa. Quan des d’Esquerra, per exemple, es fa gala del vot republicà com el vot de la “gent valenta”; compte!, perquè més d’un pot interpretar que “s’ha de ser valent per votar Esquerra!”, a aquestes alçades. I quan els socialistes exhibeixen el lema que “ser català és treballar dur i amb les idees clares” més d’un pot interpretar que els socialistes ja tenen assumit que pel fet de ser catalans hem de treballar dur, més dur que els altres, perquè una part dels nostres diners se’ls queden a Madrid.

En política, més que en l’àmbit comercial, s’ha de tenir en compte també la campanya dels adversaris. A l’enemic més fort se l’ha de fustigar, però al feble val més oblidar-lo, ja que altrament és fer-li propaganda. I això darrer és el que estan fent, de forma ben conscient, molts mitjans de comunicació amb el partit xenòfob de Josep Anglada, a qui estan regalant milions i milions en publicitat gratuïta, encara que sigui aparentant que l’ataquen.

O és l’efecte contrari a l’esperat que pot tenir un dels darrers eslògans del PSC autoafirmant-se com a “ni independentista, ni de dretes”; quan totes les enquestes assenyalen una forta davallada d’Esquerra i una tímida o dubtosa aparició d’alguna altra força independentista, aquest eslògan el que fa és situar l’independentisme en un lloc molt més central del que li donen les enquestes. Està clar que també podria ser que en lloc de referir-se a què el PSC es troba al mig, entre la dreta convergent i l’independentisme republicà, en realitat es referís a què és molt diferent de CiU a qui els socialistes considerarien independentista i de dretes. En aquest darrer cas el que fallaria és la credibilitat que ha de tenir qualsevol lema publicitari. Perquè, avui per avui, no és creïble ni presentar CiU com a independentista ni presentar els socialistes com a partit d’esquerres.

Iceta i la Laura més conservadora

La història de la Laura, la de la Ciutat dels Sants, ha esdevingut un estereotip per explicar aquella mentalitat tancada, incapaç de veure la realitat tal com és sinó tal com un mateix se l’ha anat figurant a base de prejudicis. I el passatge més evident d’aquesta actitud és el de l’arribada de la noia, procedent de la capital; hom l’esperava que arribés amb un vestit i un posat provocatiu, descarat, que seria el blanc de totes les crítiques de la vella comarquinal. Però no, va resultar que la noia baixava del tren amb un vestit fosc, tapada fins al capdamunt i fins al capdavall; però, enlloc de reaccionar dient que no era tal com se l’havien figurat, la reacció de la societat tancada i ultraconservadora va ser pitjor encara: no solament l’acusaven de ser altiva i provocadora, sinó que a més es presentava amb aquell posat reservat i discret per a dissimular-ho.

Això mateix els està passant als socialistes. Dia sí, dia també, i sempre d’acord amb els seus mitjans de comunicació afins, llancen grans desafiaments a CiU perquè es defineixin sobre si són o no son independentistes. Està clar, ara a ells els convindria que diguessin que sí que ho són per a poder presentar-se com la força assenyada que ocupa la centralitat. I no hi fa res que l’Artur Mas digui i reiteri que la independència no entra en el seu programa, al marge del posicionament personal de cadascú, i que no faran ni tan sols la consulta que els demana Esquerra, que tampoc implica fer cap pas definitiu. No hi fa res, perquè els socialistes es fan el sord i continuen formulant la mateixa pregunta, ja resposta mil vegades; el que importa és la pregunta i no la resposta. I en tot cas, com la societat més conservadora i tancada de comarquinal, acaben acusant CiU, no només de no definir-se sinó de definir-se de forma diferent de com ells tenen marcat en la seva estratègia de campanya; i, per tant, els acusen de declarar-se com a no independentistes quan en realitat serien, segons ells, independentistes camuflats. Ni Miquel Llor no ho va descriure millor.

De fet, val a dir-ho, aquesta és una estratègia molt comuna en el món de la política. Es tracta de tenir el propi discurs, que inclou sobretot judicis i interpel·lacions als altres, prescindint de si el discurs s’adiu o no amb la realitat, o de si ja s'ha respost la pregunta. Ben mirat, és el mateix que fan els convergents amb la negativa de Montilla a repetir un nou tripartit, encara que en aquest cas Montilla ho pot ben dir perquè sap que no en tindrà cap possibilitat. I és una estratègia que els funciona en la mesura que hi ha uns mitjans de comunicació ben poc interessats en informar la ciutadania i més dedicats a fer d’altaveu del partit que tenen al darrere.

L’Ignasi ja ha fet el fet

No sé què esperava l’Ignasi Guardans quan va ser nomenat per a dirigir el Instituto de Cinematografía y Artes Visuales (ICAA). Si de veritat creia que havien confiat en ell per ser una persona entesa en la matèria o per les seves qualitats com a gestor, o pitjor encara si pensava que a partir d’aquí podria fer carrera política a les Espanyes, és que a l’home li falta un bull. No és possible que una persona amb un mínim d’experiència en la política no sàpiga que el seu nomenament per a un càrrec a Madrid podia tenir qualsevol motivació, menys la idoneïtat per a ocupar-lo.

Trobo que Déu n’hi do el temps que l’han aguantat. I tant se val les justificacions que vulguin donar-hi ara per a la seva destitució, perquè la seva era la crònica d’una mort anunciada. Diuen que va tenir algunes topades amb el sector cinematogràfic, com qualsevol altre gestor polític de qualsevol altre àmbit, en el procés d’elaboració d’una nova Llei espanyola de Cinema que no ha pogut concloure. Tant se val, hauria caigut igualment. I de res li van servir les seves reiterades declaracions en contra de la Llei catalana del Cinema que tendia cap a una certa paritat lingüística; unes declaracions que no tenien altra funció que els de fer-se perdonar, com aquell gos que després d’haver fet un esguerro s’ajeu melós als peus de l’amo per expressar-li la seva manyagueria, i evitar-se un mal cop.

De res li ha servit, perquè l’Ignasi ja havia fet el fet. Estava amortitzat de sobres, que dirien en termes empresarials. Per gota de senderi que tingui l’Ignasi, ell ja sabia que l’havien cridat a Madrid només perquè escenifiqués el seu trencament amb CiU, en no renovar-lo com a cap de llista a les eleccions europees. Un polític honest hauria admès que estratègicament el seu partit decidís rellevar-lo i se n’hauria anat cap a casa o hauria buscat una altra forma de continuar treballant per uns ideals, si és que en tenia. Però ell, no. Devia pensar, ingenu, que eren els de CiU els qui es perdien els seus valuosos serveis, i que per això el reclamaven des de la Capital del Regne. Un cop acomplert l’objectiu, ben minso per cert, de crear tensions al si de la federació nacionalista l’han fet fora d’una puntada de peu. L’Ignasi ja havia fet el fet.

Immigració, immigrants, immigrats, nouvinguts...

Assisteixo a una reunió, plantejada com a taller, per a tractar el tema de la immigració. La convoca el regidor d’Esquerra de Vic, Joan López, que porta temes benestar social i de ciutadania en el Govern municipal. Hi assisteix gent de l’entorn republicà interessada en el tema de la immigració, així com representants de diversos col·lectius d’immigrants de la ciutat. Em sorprèn positivament la introducció del regidor, assumint com a pròpies les mancances existents en l’àmbit de país i general de la societat en aquesta matèria amb un encomiable sentit crític i d’autocrítica. Una bona manera de començar, assenyalant el llarg camí que encara queda per córrer.

Hauria pogut, i tenia prou arguments per a fer-ho, remarcar tota la feina feta des de la seva regidoria amb resultats altament satisfactoris. Hauria pogut posar sobre la taula la realitat vigatana, on amb un 25% de població nouvinguda no hi ha gaire més conflictivitat que l’atiada i protagonitzada pel grup d’extrema dreta local, que instiga l’odi als immigrats amb la mateixa fatxenderia i irracionalitat amb què ha fet seu també, des que era militant de Fuerza Nueva, l’odi a la cultura i a la identitat catalana. Hauria pogut constatar que comparativament el model català és dels més reeixits, si ho comparem amb el que passa a mots indrets d’Europa; i dins de Catalunya, el model de Vic és tot un referent. Hauria pogut reivindicar com a pròpies les polítiques d’integració que s’ha demostrat que eren les més efectives, enfront de les polítiques segregacionistes i fins i tot les polítiques aparentment protectores de la immigració, però que a base de remarcar la seva diferència d’origen introdueixen elements de rebuig o de recel envers la cultura d’acollida. Però no ho va fer. I es va limitar a admetre les mancances encara existents, i en tot cas al seu compromís a continuar treballant per superar les moltes deficiències i dificultats que resten encara.

Però, si em va sorprendre positivament l’actitud del regidor del tot honesta i autocrítica, potser fins i tot en excés, em va resultar més desconcertant la intervenció d’alguns dels assistents. Com sol passar en aquests casos, els qui van encetar el debat van ser persones d’aquí compromeses i activistes en favor dels drets dels immigrants. Però ràpidament el debat va girar entorn de la semàntica, en un intent de cercar una puresa lingüística a l’hora de definir els conceptes, més que en les mesures i les accions reals que caldria emprendre: ¿es pot parlar d’un llengua “dominant” o “predominant” per a donar cohesió a la societat d’acollida tan diversa? Algú fins i tot va treure el Diccionari de l’Acadèmia espanyola per explicar la connotació negativa del concepte “dominar”, obviant però que, en català almenys, també té el sentit de “ser més abundant o majoritari”, i el DIEC inclou l’exemple “l’opinió dominant” que no implica que subjugui les altres. ¿Per què darrerament es torna a utilitzar més el terme “immigrant” en lloc del “nouvingut”? I encara podríem afegir ¿per què s’utilitza el terme “immigrant”, que en ser una paraula formada a partir d’un gerundi té aquesta connotació de situació temporal, en lloc del terme “immigrat” que com a participi indica una acció ja acabada (en el seu dia va ser immigrant) i per tant dóna peu a tenir-la només com a referència d’origen però ja plenament integrat en la nova societat?

No diré que tot això no tingui cap importància, i que es pugui descuidar el llenguatge. Però em sembla que ens perdem en discussions bizantines, on, a més, els contendents no són la representació de les diferents visions i enfocaments del tema, sinó que el debat es circumscriu en l’àmbit dels qui coincideixen bàsicament en la defensa dels drets de totes les persones, en un pla d’igualtat, i sigui quina sigui la seva procedència. No crec que a Madrid o a París, per exemple, ningú, ni les mateixes associacions d’immigrants ni els activistes més convençuts, facin qüestió del predomini de la llengua castellana o de la francesa.

Al marge d’aquestes qüestions semàntiques, van sorgir també diverses intervencions igualment puristes a l’hora d’assenyalar exemples del que, ni que sigui subliminalment o esporàdicament, també es podria considerar com a formes de discriminació; o bé, atribuint a actituds hipotèticament racistes conseqüència de la crisi econòmica que afecten bàsicament a tota la població, sense massa distincions. I és en aquest camp on solen aparèixer argumentacions antiracistes calcades de les argumentacions netament racistes. El fet que individualment una persona, o un grup molt minoritari, d’un col·lectiu tingui un comportament incívic o delictiu pot ser utilitzat pels grups xenòfobs com a argument per a atribuir a tot el col·lectiu el que és una responsabilitat estrictament individual d’aquella persona; doncs, també s’esdevé que en el marc d’una convivència general acceptable (sempre millorable, està clar) hi pot haver alguna actitud concreta de caràcter xenòfob, però que no és atribuïble al conjunt de la població.

També hi va haver qui, amb un esperit paternalista, reclamava que no es traslladés a la població nouvinguda els neguits i les reivindicacions identitàries dels catalans, al·legant que aquesta població té altres problemes més peremptoris. Partint de la base que en cap cas no se’ls pot atribuir cap responsabilitat pel que fa als problemes de la llengua catalana o de la desvirtuació de la identitat nacional, no entenc que es pugui defensar una plena integració en una societat sense assumir-ne també els seus problemes i les seves aspiracions. I, en tot cas, la seva participació en la societat d’acollida no podrà ésser neutral. Recordo haver tingut aquesta mateixa discussió amb representants de la Casa del Tíbet a Barcelona, que no entenien que se’ls demanés que fessin els seus escrits en català a Catalunya, fins que els vam suggerir la possibilitat d’establir un casal català al Tíbet i que allà ho faríem tot en Xinès. Si algú va a viure al Marroc, per exemple, no podrà obviar la causa dels sahrauís o dels berbers; podrà alinear-se, això sí, amb les tesis del règim antidemocràtic del Marroc o acceptar com a legítimes les aspiracions d’aquests pobles. Els impostos dels catalans que es queden a Madrid i no retornen a Catalunya inclouen també els impostos d’aquesta població nouvinguda. Per tant, aquests podran alinear-se amb les tesis dels qui sostenen que és normal que aquests diners se’ls quedin a Madrid, o les dels qui sostenen que haurien de revertir a Catalunya, o engruixir la massa abstencionista d’indiferents; però integrar-se a la societat catalana vol dir assumir, amb una o altra posició, aquesta realitat conflictiva.

En definitiva, enfront d’una problemàtica social de grans dimensions, com veiem a França, a Alemanya o a altres indrets; enfront d’una legislació descaradament racista, com ho és l’espanyola, amb la seva Constitució al capdavant que estableix la desigualtat de drets en funció de la llengua d’origen; enfront de l’aparició de grups d’extrema dreta de caràcter xenòfob, que promou actituds discriminadores i de rebuig envers els nouvinguts; enfront de sectors paternalistes que voldrien aïllar aquesta població de la realitat catalana, encara que sigui amb l’excusa de protegir-la, i sovint limitant-se a la celebració de festes i activitats que recorden el seu origen immigrant, més que amb accions que els afavoreixin la plena integració; enfront de les actituds, conscients o inconscients, de sectors de la població que es miren amb recel els nouvinguts; enfront de tot això, no podem perdre el temps en discussions semàntiques ni purismes verbals, en una mena de cursa per veure qui és més antiracista, però oblidant on és el veritable enemic de la convivència i de la integració. No podem perdre el temps assenyalant-nos entre nosaltres per la utilització d’un terme políticament no del tot correcte, enlloc de bastir una estratègia clara i un pla d’acció per a fer efectiva la plena integració de tots els qui viuen i treballen a Catalunya, amb els mateixos drets i deures.

Voleu la raó? us la dono tota

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Seia en una ocasió en una terrassa d’un bar amb un amic, quan un cotxe es va parar arran de la vorera, i el conductor, que devia esperar algú, va deixar el motor en marxa i la música a tot volum. En allargar-se la situació que ens resultava tremendament incòmoda, el meu amic va advertir al conductor que tot aquell soroll del cotxe ens estava molestant. La resposta del conductor va ser desafiant i aïrada, al·legant que ell tenia dret a parar allà on volgués i que ningú tenia per què ficar-s’hi. En hauríem pogut embrancar en una discussió que de ben segur no hauria portat enlloc, però el meu amic li deixà anar: “No us esvereu, si voleu la raó us la dono tota”. I aquí es va acabar la discussió.

Em sembla que aquest bon criteri de “donar la raó a qui no vol atendre a raons” és el que utilitzen molts ciutadans a l’hora de respondre a les proclames i a les arengues pamfletàries dels partits. Només cal veure com en aquest període de pre campanya electoral és molt més fàcil descobrir el que farà o amb qui pactarà cada partit, a base de mirar què en diuen els adversaris que per boca dels mateixos interessats. Excepte els convergents tothom sap amb qui pactarà l’Artur Mas en cas que necessiti algú per a Governar; de la mateixa manera que tothom sap, excepte ell mateix, que Montilla repetiria el tripartit si l’aritmètica parlamentària li ho permetés.

Segons els socialistes, la victòria de CiU representaria “més del mateix”, referint-se a l’època pujolista, mentre que són els convergents els qui ens alerten del que s’esdevindria amb un nou govern tripartit. Per la seva banda, Esquerra ens deixa clar que enfront de la seva proposta no hi ha sinó un autonomisme que representen de forma similar tant CiU com el PSC. I per als nous grups independentistes, Esquerra també forma part d’aquest bloc claudicant. Per acabar-ho d’arrodonir només falta que entre Rcat i SI hi hagi també acusacions mútues de voler torpedinar un projecte independentista sòlid.

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació articles d’una contundència i una força argumental irrefutables. Però d’articles d’aquests que semblen haver trobat l’explicació definitiva de la perversió dels uns i de la pròpia bondat n’apareixen de tots els signes; i tots amb la mateixa rotunditat i convicció. Quan escolto, amb la millor voluntat receptiva, amics meus que m’expliquen la idoneïtat de la seva opció enfront de l’error i la desviació de les altres, m’arribarien a convèncer si no fos perquè trobo igualment convincents els arguments dels uns com els dels seus adversaris.

El ciutadà que no parteix d’aquest voluntat de trobar-hi els elements positius, pot arribar fàcilment a la conclusió que tots plegats tenen raó, però només en el que diuen sobre els altres. I la conclusió no pot ser altra que la d’engegar-los tots a pastar fang i quedar-se a casa, o acabar votant per intuïció més que per cap dels arguments contradictoris que ha anat rebent. Si partim, en canvi, d’aquesta voluntat de cercar quelcom de positiu, acabem votant també per intuïció no pas aquella opció que presenta els arguments més sòlids, sinó aquella sobre la qual pesen els arguments contraris menys convincents.

Un viatge obscè

El rebombori que està portant el viatge de Benet XVI a Barcelona sembla realment desmesurat. Cada dia apareixen noves xifres del cost que tindrà aquesta visita. Inicialment ens deien que podia costar mig milió d’euros, però que aquests diners es recollirien voluntàriament de la mateixa comunitat cristina; ja em sembla excessiu que una comunitat religiosa que predica la humilitat i la caritat, havent-hi en aquests moments tantes necessitats a socórrer, faci un dispendi tan elevat podent-ho fer amb un pressupost molt més modest. Però, està clar, les xifres inicials han quedat absolutament desfasades, i a més ara sabem que tindrà un cost important per al conjunt dels ciutadans, creients o no.

Si la visita del Papa es fa en tant que home d’Estat, el lògic és que l’administració l’atengui com pot atendre a qualsevol altre cap d’Estat. Però no té res a veure amb el que s’està fent i invertint en aquest cas. I si la visita la fa en tant que líder religiós, el lògic és que l’administració recordi el seu caràcter laic; en aquest cas es tracta d’una visita privada, el finançament de la qual ha d’anar íntegrament a càrrec de la pròpia organització. No té cap sentit que l’administració catalana, tant la Generalitat com l’Ajuntament, estiguin intervenint en aquest afer més enllà de garantir l’ordre i la seguretat. Una cosa és el tancament puntual d’unes dependències o d’un espai concret i l’escorta que precisi la comitiva papal, o l’altra el desplegament de mitjans que s’hi està esmerçant, la paralització de tota una zona de la ciutat, durant dies, perquè aquest senyor hi anirà a dir una missa. Ni quan hi ha hagut alguna cimera de Caps d’Estat a Barcelona no s’ha fet un desplegament i un dispendi d’aquesta magnitud.

Cap Govern mínimament progressista hauria actuat d’aquesta manera. El que representa aquesta visita és una absoluta obscenitat en aquests moments d’austeritat en què vivim. Ho és per a una majoria de ciutadans, al marge del que pugui representar aquest senyor. Però ho hauria de ser també per a qualsevol creient a qui no li quadrés l’ensenyament evangèlic de la pobresa i la humilitat amb tanta pompa i tant de dispendi. Una pompa i un dispendi que no respon a la necessitat de garantir la seguretat del visitant, que es podria garantir amb un cost molt més assenyat, sinó a donar-li un relleu sublim. Tota una obscenitat, cosa que tampoc és cap novetat en aquesta organització religiosa.

Hem perdut la batalla

No sé si ha arribat el moment, perquè segurament aquest moment no el trobarem mai, però crec que ja va sent hora de reconèixer-ho: Hem perdut. Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final.

Han anat seguint una estratègia perfectament calculada, basada primer en la fragmentació i l’aniquilació en aquells territoris on els era més fàcil, i en l’erosió constant en la resta. Allà on podien assolir el domini polític, al País Valencià o a la Franja, per exemple, l’hostilitat contra el bilingüisme i contra la llengua pròpia dels ciutadans era absoluta. I allà on la seva majoria era més feble, primer calia simular una defensa d’aquest mateix bilingüisme com a pas previ a la fase posterior. Però veient que el procés d’aniquilació de la llengua a Catalunya era excessivament lenta (hi era, hi és, però massa lenta per al seu gust) van decidir atacar per la via “legal”. A les seves ordres, el Tribunal Constitucional va preparar la sentència adequada per a procedir a l’atac final. I la sentència del TC és ben clara: hi ha una llengua i uns ciutadans que estan per damunt dels altres, que tenen uns drets superiors. I establerta la sentència, ara només és qüestió d’anar presentant recurs contra totes aquelles normes i actuacions que tendeixen a protegir el català, amb la seguretat que les aniran guanyant totes.

La seva victòria no rau només en la utilització del poder judicial com a arma de partit, sinó en la claudicació de les forces catalanes amb les quals ja es pacta el dret a picar de peus, però amb cara de resignació. Era l’actitud vergonyant que sentíem ahir del José Montilla o del Jordi Hereu, dient que a ells aquests temes no els preocupen. La seva victòria rau en què una minoria, el Partit Popular i Ciutadans, que ha fet de l’odi contra lla llengua i la cultura catalana la seva raó de ser, imposa les seves tesis amb el suport d’unes estructures corruptes de l’Estat espanyol, i davant l’actitud passiva i submissa dels partits majoritaris que, sabent que ens porten a l’aniquilació, continuen parlant de trobar encaixos impossibles en un Estat que ens odia. És aquesta la nostra derrota: la incapacitat de reaccionar i de tenir un mínim de dignitat per a rebel·lar-nos, la incapacitat de morir amb un mínim de dignitat.

Els compromisos d’ERC

Esquerra Republicana va emprendre un procés obert al seu entorn més immediat per a recollir aquelles propostes bàsiques que haurien de conformar la seva proposta electoral i que servirien com a condició indispensable per a negociar un nou Govern de la Generalitat. Un procés encomiable, certament, desdibuixat només per la situació prèvia de la qual es partia amb una deriva desconcertant de la seva direcció. La consulta feta a la militància i a molts simpatitzants és una bona pràctica, sempre que al final no es torni a l’estil tradicional de passar-se les promeses i els compromisos pel forro.

Segons les enquestes, tot sembla indicar que Esquerra no haurà de patir pel compliment dels seus compromisos perquè l’àmplia majoria de CiU farà inviable d’una banda la reedició del tripartit i de l'altra seran innecessàries les aliances dels convergents per a governar. Com era de preveure, el primer compromís que posarà Esquerra per a negociar una nova majoria de Govern serà la convocatòria d’un referèndum sobre la independència. Un compromís inassumible pels socialistes i que l’Artur Mas ja ha anunciat que tampoc no prendria. De tota manera, costa d’imaginar que podent repetir un tripartit el PSC no intentés una nova estratagema per a fer empassar alguna bola als republicans, com ja va fer fent-los creure que la Llei de Consultes populars podria incloure també una consulta sobiranista. També costa d’imaginar que CiU deixés escapar, per aquesta qüestió, la possibilitat de tornar al Govern si tot depengués del suport d’Esquerra. I encara costa més d’imaginar que els republicans, podent mantenir cotes de poder, es resignessin a tenir un paper marginal per defensar una integritat de principis que no han pas mantingut fins ara. Però, com deia, tot sembla indicar que no hi haurà l’oportunitat de comprovar fins on arriba el compromís de les diverses formacions.

El segon dels sis compromisos que li ha demanat l’entorn d’Esquerra, i que el partit ha fet seu, és la reclamació del Concert econòmic. Una reclamació que coincideix de ple amb la gran proposta electoral dels convergents i que, inexplicablement, des d’Esquerra es ridiculitza i es considera inviable. O sia que des d’Esquerra es considera que la primera prioritat ha de ser la convocatòria d’un referèndum per la independència, i tot seguit, reprendre la reivindicació i si és possible la negociació per a obtenir un Concert econòmic. Quina poca fe en la consulta independentista!

Secrets d’Estat? Quanta farsa!

Des de fa un cert temps sembla que està de moda parlar de la Guerra. A casa nostra, a part dels programes institucionals de Memòria històrica han paregut un munt de llibres, d’assaig o de ficció, i de pel·lícules que giren entorn dels horrors de la Guerra Civil espanyola i de les seves nefastes conseqüències. Ja no és temps d’analitzar els esdeveniments de 70 anys enrere des de la perspectiva de bons i dolents, tot i que evidentment hi havia una legalitat democràtica contra la qual es va revoltar una banda de facinerosos. Ara es porta treure a la llum els excessos i els crims d’uns i altres. Però això és història; història passada. I a l’estil d’aquells jutges estrella que, com a fórmula per a la seva promoció personal, es dediquen a jutjar dictadors caiguts o en desús, sembla que els Estats també s’empernen en fer-nos creure que les guerres anteriors podien ser tan brutals com vulgueu, però les actuals, les que emprenen ells, estan perfectament justificades i la seva veritat és matèria reservada, Secret d’Estat.

Em sembla gaire bé insultant que el Pentàgon condemni les filtracions fetes per Wikileaks sobre els horrors i els crims comesos en la guerra de l’Iraq. L’única condemna possible seria si els documents als quals ha tingut accés Wikileaks no fossin certs. Tothom sap que les guerres sempre són criminals, injustes i injustificades, perquè sempre hi ha interessos econòmics que les promouen i perquè la població civil sempre n’és la víctima. El fet que una Justícia absolutament corrupta sigui capaç de discernir o fer els ulls grossos quan els crims són comesos per gent uniformada i servint els interessos dels estats, no treu que la qualificació de criminals sigui perfectament adjudicable als promotors de la guerra de l’Iraq i de tantes altres guerres. I l’única diferència amb la resta de criminalitat, per a la qual se senten autoritzats a intervenir els poders judicials, és el nombre de víctimes incomparablement superior, els beneficis econòmics igualment extraordinaris i la recompensa per no perseguir aquesta criminalitat institucionalitzada.

Als ciutadans honestos els hauria d’importar un rave el sistema utilitzat pels responsables de Wikileaks per a obtenir la informació. Justament la dificultat per a accedir a aquests documents qualificats de “secret d’Estat” demostra el grau de complicitat dels organismes estatals en el crim organitzat. I és que els anomenats “serveis secrets”, “matèria reservada” o “secrets d’Estat”, als Estats Units o a qualsevol Estat del món, són una farsa per a amagar i justificar tota mena de crims i de violacions dels drets humans. L’única resposta honesta davant les filtracions fetes per Wikileaks seria l’obertura de procediments judicials contra tots els responsables dels crims que s’hi denuncien. Però parlar d’honestedat en la política i en la Justícia és tota una quimera.

Un bon bons; massa bons, potser

En un sol dia es va col·locar gaire bé la meitat dels bons que té previst emetre la Generalitat. Tot un èxit, certament. L’emissió de deute públic és un recurs relativament habitual de moltes administracions, i per tant no té res d’estrany que també l’hagi emprat el Govern de la Generalitat. Però, no oblidem que no deixa de ser una forma més d’endeutar-se, perquè aquests diners l’any que ve s’hauran de tornar, i amb interessos; i la bola de l’endeutament es farà més gran. Amb totes les retallades que s’han fet en els darrers mesos, incloses reformes estructurals netament lesives als interessos dels treballadors, com és que la Generalitat continua endeutant-se?.

La resposta és relativament senzilla. Normalment, aquestes emissions de bons es fan per a cobrir inversions amb visió de futur; però, en aquest cas es tracta de la immediatesa d’arribar a final de mes, o a final d’any, i cobrir les despeses corrents: nòmines, concerts sanitaris, etc. Aquí no s’hi valien decisions estratègiques de si es podia ajornar o no una inversió, calia evitar al preu que fos el risc d’una suspensió de pagaments. I aquest “preu que fos” ha estat molt alt. Al 4’75% d’interessos cal afegir-hi la sucosa comissió que s’enduen els bancs i caixes per a la seva tramitació; un preu molt per sobre del que s’acostuma a pagar en els mercats, i en tot cas molt proper al que ha hagut de pagar Grècia per ser considerat un Estat insolvent. Per què, doncs, la Generalitat ha utilitzat aquest recurs i per què ha ofert d’entrada una rendibilitat tan alta a costa de les arques públiques?

Si tenim en compte que el preu del diner també el marquen les lleis del mercat, podríem deduir-ne tres possibles explicacions: la primera podria ser que la imperiosa urgència de captar aquests recursos no permetia a la Generalitat córrer el més mínim risc de no col·locar immediatament els bons; la segona seria que els economistes del Govern, en una demostració de manca de confiança, hagin fet un càlcul erroni sortint amb un preu excessivament alt, perquè tot sembla indicar que oferint uns interessos més propers als del mercat, i per tant més rendibles per a les arques públiques, també s’haurien pogut col·locar; i la tercera, en combinació amb les dues anteriors, seria que el Govern actual sabent que ha de passar la pilota al rival polític no ha mirat massa prim i ha anat a assegurar-se el cop, al capdavall serà CiU qui l’any que ve es trobarà amb la dificultat afegida d’haver de retornar amb interessos els diners ara recaptats precipitadament.