Prioritzar la sortida de la crisi

Una de les estupideses més sonades que acostumen a dir els polítics populars per a contrarestar les aspiracions nacionals de Catalunya és que cal prioritzar la lluita contra la crisi, la creació de llocs de treball i centrar-se en resoldre els problemes reals de la ciutadania. I dic que és una estupidesa sonada no només perquè justament l’alliberament nacional és un dels elements clau per a poder sortir de la crisi, per a crear llocs de treball i per a poder afrontar amb més garanties els problemes reals de la ciutadania.

Ho dic també, i sobretot, perquè precisament les polítiques que imposa el Partit Popular van radicalment en la direcció contrària: aprofundiment de la crisi, increment de l’atur i desmantellament de l’estat del benestar. Catalunya, amb els seus recursos i sense el llast econòmic que representa Espanya, podria ser un país capdavanter amb moltes més possibilitats de reactivar la seva economia i garantir el benestar de la seva gent. Però és que, arribat el cas, si com diu el PP volguéssim de veritat emprendre la sortida de la crisi i crear llocs de treball, el primer que caldria fer és aturar les suïcides polítiques econòmiques que segueix el Govern de Mariano Rajoy. Ara mateix, ja seria un primer pas aconseguir que es deixessin d’aplicar les mesures del govern del PP, que el Govern espanyol deixés de funcionar. Sense Govern espanyol, sense cap govern, com a mínim aconseguiríem que no empitjoressin més les coses. Està clar que aleshores, caldria fer un gir de 180º i començar a prendre mesures que aquesta vegada sí anessin orientades a sortir de la crisi, a crear llocs de treball i a generar benestar per als ciutadans.

I això, justament això, és el que pretenem els qui volem aconseguir com més aviat millor la independència de Catalunya. La nostra prioritat coincideix amb el que diuen cínicament els dirigents populars: sortir de la crisi, acabar amb la xacra de l’atur i atendre els problemes reals dels ciutadans. La independència és l’eina i el mitjà més ràpid i segur per aconseguir-ho. I prescisament perquè aquesta és la nostra prioritat rebutgem de ple les polítiques econòmiques, estúpides i suïcides del Partit Popular.

Any nou, riquesa renovada

No és pas cert que per Any Nou tot s’apuja. És cert que s’apugen els serveis bàsics i que s’apugen els impostos, però també ho és que s’abaixen els sous i les prestacions socials. L’argument per a autoritzar l’increment de les tarifes acostuma a ser que també s’incrementen els costos; però darrerament aquest argument ja no funciona, perquè els costos, almenys pel que fa al personal, s’estan abaratint any rere any.

Per als treballadors, tant de les empreses públiques com de les privades, no hi val l’argument de l’increment del cost de la vida, perquè estem en època de crisi i de retallades. Per tant, a tot estirar es pot aspirar a mantenir el sou congelat. És igual que hi hagi empreses que continuïn tenint beneficis astronòmics; la crisi els serveix d’excusa per a acabar d’escanyar els treballadors, exigint més productivitat a canvi de cobrar menys. Per això s’entén que obtinguin aquests beneficis. Deixant de banda el cas de les elèctriques, que constitueix una estafa amb tots els ets i uts ja que simulen una subhasta per a fixar els nous preus de l’energia, en la resta d’empreses de serveis tampoc hi ha cap justificació per als augments de les tarifes, més enllà de la prevaricació d’afavorir des de l’administració els interessos privats d’amics, parents i família tota. Resulta relativament fàcil gestionar una empresa de serveis, sense competència, comptant en què l’Administració sempre autoritzarà unes tarifes que garanteixin per damunt de tot els beneficis de l’empresa.

I després hem de sentir com en els discursos de Cap d’Any hi ha polítics que tenen el cinisme i la caradura de demanar resignació i paciència per aquest nou any que continuarà essent, tal com ho han planificat, de restriccions i de retallades per als treballadors i pensionistes. Però continuarà essent, també d’acord amb la seva planificació econòmica, un altre anys de grans beneficis per a segons quines grans empreses. Ja fa uns anys que el sector del consum de gran luxe està vivint uns moments esplendoroses, i no és pas per casualitat, sinó perquè la seva riquesa prové de la pobresa imposada a la majoria. 

El fracàs d’Espanya com a país

Tota bèstia esdevé molt més perillosa quan es troba ferida i acorralada. I aquesta és la impressió que dóna Espanya davant de les aspiracions del poble de Catalunya. A diferència dels britànics que afronten un repte similar amb la serenitat de qui sap que pot guanyar la partida o la resignació de qui, malgrat creure que és un error, farà prevaldre el dret a decidir dels escocesos, els espanyols sembla que s’hagin tornat folls.

Totes les enquestes indiquen que, a Espanya, el sentiment contrari a les autonomies no para de créixer. No és que considerin que Catalunya s’hagi excedit o no hagi fet un bon ús del sistema autonòmic establert en la Constitució, sinó que no en saben veure els avantatges per a les pròpies autonomies, i només hi veuen el germen de la desfeta d’Espanya. També és possible que alguns, més perversament,  considerin l’opció de renunciar ells a l’autonomia, que potser no veien tan malament, si amb això poden eliminar la dels catalans. En qualsevol cas, el procés endegat a Catalunya representa, bàsicament, el fracàs d’Espanya com a país, en la mesura que no han aconseguit diluir-nos com a poble i integrar-nos a la seva concepció d’una Espanya estrictament castellana. No és, doncs, l'afronta dels catalans el que els exaspera sinó el seu fracàs.

És possible que confiïn que tindran prou armes per a barrar el pas a les nostres aspiracions. De fet, repeteixen una i mil vegades que no hi haurà cap consulta ni cap secessió perquè la Constitució ho impedeix i perquè ells disposen de les armes de la seva Justícia, les de l’economia i les dels militars per a impedir-ho. I, malgrat tot, han perdut els estreps en una estranya follia de qui no té altre remei que admetre el seu fracàs: el fracàs d’Espanya com a país.     

Ara és l’hora de la unitat independentista

(Article publicat el Diari Gran del Sobiranisme)

El proper 23 de febrer, l’Entesa per Mallorca i el Partit Socialista de Mallorca celebraran un Congrés extraordinari conjunt per tal de completar la confluència d’ambdues organitzacions polítiques que havien iniciat l’estiu passat. Tenint en compte que es tracta d’organitzacions minoritàries, amb molts problemes per obtenir una mínima representació institucional, i que comparteixen un mateix espai polític del nacionalisme progressista, la necessitat de la seva fusió sembla tota una obvietat. Però el fet adquireix una major significació si tenim en compte que Entesa per Mallorca es va crear el 2006 a partir d’una escissió del mateix PSM.

I és que, quan hi ha una trencadissa interna, a part de les deferències de criteri polític normalment més per raons tàctiques que d’estratègia o d’ideologia global, s’hi barregen qüestions personals i ressentiments de tota mena que fan molt difícil la reconciliació. I hi ha sobretot un orgull personal de no voler admetre que potser es van prendre decisions equivocades, per qualsevol de les dues parts. Entenent que és impossible la unanimitat de criteri en totes les actuacions d’un partit polític, podríem admetre que l’escissió està justificada quan es demostra que la nova formació política cobreix realment un espai electoral que no cobria l’original.

Desconec ara mateix les raons que van motivar l’escissió en el PSM, però em sembla encomiable que hagin estat capaços de superar les diferències i entendre que estan obligats a entendre’s, fins i tot en el supòsit que persisteixin les divergències. I, naturalment, podem fer un paral·lelisme amb la situació del Principat. Una errònia direcció d’Esquerra va motivar, ara fa dos anys l’aparició de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana; tant se val ara, si eren justificades o no les escissions. I podia semblar que realment hi havia espai per a una nova formació política (no per a tres), almenys mentre ERC no refés el seu rumb, com certament ha fet després.

Abans del Congrés de Mallorca, el 26 de gener hi haurà l’Assemblea de Solidaritat Catalana en la qual decidirà el seu futur. El que no tindria sentit seria voler mantenir una estructura organitzativa pròpia, després d’haver tingut un escàs suport a les urnes, per arribar a la propera contesa electoral i reclamar desesperadament una unitat independentista. Les CUP, en aquest sentit, han estat coherents, creant i enfortint la seva organització fins que han cregut que estaven en condicions d’afrontar un repte electoral. Com ja deia abans de les eleccions, és ara, sense presses ni urgències per tancar llistes i programes, quan s’ha de treballar per la unitat de l’independentisme.

Hi ha la possibilitat que egos molt personals impedeixin fer una anàlisi seriosa sobre la situació política actual, i que algú s’entossudeixi a mantenir una via que no només no ha tingut el suficient suport electoral sinó que el seu espai està sobradament cobert per altres organitzacions polítiques. I això seria igualment vàlid per a Reagrupament i per a Democràcia Catalana. Seria bo que tothom, inclosa ERC per suposat, admetés els seus errors i emprengués el camí del retrobament, i no es deixés portar per ressentiments ni individualismes estèrils.

Hom té sempre tot el dret a creure que cal mantenir o crear una nova organització política, però després no pot pretendre que, quan no es vegi amb cor d’afrontar en solitari una convocatòria electoral, els altres hagin d’atendre les seves crides a la unitat. L’hora de la unitat independentista és ara. 

La cultura inhumana no és cultura

No és pas fàcil fer un plantejament simple i contundent, a l’hora de defensar la diversitat cultural. Està clar que el colonialisme i la prepotència occidental sovint ha portat a menystenir formes culturals de pobles amb un desenvolupament econòmic diferent del nostre; però també és cert que hi ha qui s’ha amagat darrere d’aquesta defensa de la diversitat i de les particularitats de cada indret per a encobrir pràctiques inacceptable. I, més encara, acollint-se a l’accepció més genèrica del terme “cultura” s’hi poden amagar interessos i motivacions gens respectables.

Si comparem la nostra forma de viure actual amb la de determinats pobles d’altres continents podem trobar-hi unes diferència tan grans com les que trobaríem si la comparació la féssim a casa nostra entre l’actualitat i cent o dos-cents anys enrere. Ara bé, el dubte està en saber si es poden establir uns principis universals una mica més concrets i explícits dels que figuren en la Declaració Universal dels Drets humans, que d’altra banda tampoc es compleixen. És possible que a un afganès li sobti l’exigència de tractar per igual un home i una dona, que per a segons qui l’ablació sigui una pràctica normal o que algú cregui justa l’aplicació de càstigs cruels per a delictes com l’adulteri de la dona, mentre que sigui condescendent amb la violació; però convindrem que hom no pot excusar-se en la tradició i en la cultura per a mantenir unes pràctiques denigrants, en aquest cas, per a la població femenina. El que passa és que quan es parla de la idea que no es poden admetre ni respectar determinades tradicions, encara que s’emparin en la cultura secular dels pobles, sovint ens quedem només amb aquests casos de societats del tercer món fortament dominades per la religió. I ens oblidem, o potser voldríem tractar-los com un fenomen a part, els casos que tenim molt més a prop nostre i que responen a la mateixa concepció de voler preservar unes pràctiques i costums inacceptables en nom de la tradició i de la cultura particular.

La pràctica jueva, més aviat del Govern israelià, de la venjança i de la represàlia generalitzada en base al principi de l’”ull per ull” no deixa de ser una violació de la legislació internacional i dels Drets Humans. Les curses de braus a Espanya, al sud de França o a determinats països de l’Amèrica Llatina no deixen de ser una pràctica cruel de tortura i maltractament dels animals. I que no ens vinguin des dels Estats Units amb l’excusa que la societat nord-americana té molt interioritzada la cultura de l’armament, quan en realitat no és altra cosa que l’interès d’una indústria per a mantenir el seu negoci de la mort. Tan propi de cada cultura pot ser la venjança israeliana, la disculpa d’una violació, la tortura dels animals en una cursa de braus, la pràctica de l’ablació o l’ús indiscriminat de les armes de foc. Quan la cultura és inhumana deixa de ser cultura. 

Societats d’una complexitat extrema

A voltes, hom pot tenir la temptació, des de la distància, de sentir-se atret per determinats moviments polítics i socials de països relativament allunyats del nostre. Les revoltes del món àrab són vistes, lògicament, amb simpatia, com ho podien ser des d’una perspectiva progressista els moviments revolucionaris llatinoamericans, ja fossin els zapatistes de Mèxic o els sandinistes de Nicaragua. Sovint, hi ha més una atracció pel fet de ser moviments que combaten règims autoritaris que pel que realment aporten per sí mateixos; o com a mínim, desconeixent el que realment poden aportar de positiu, i sobretot desconeixent els seus riscos.

Però és que la realitat no està feta de bons i dolents. És evident que hi ha règims perversos que voldríem veure desterrats del planeta, però això no vol dir que els qui els combaten siguin, per aquest sol fet, cap panacea de res. Ho saben prou bé els tunisians, els algerians i, especialment, els egipcis. Enderrocats els règims dictatorials, aquells que eren sustentats per les potències occidentals mentre resultaven rendibles, el panorama que els queda no és gens fàcil: militars corruptes per una banda que es resisteixen a deixar el control del poder, fonamentalismes religiosos, rivalitats tribals, màfies i bandositats de tota mena que s’aprofiten de les situacions convulses i de canvis....I des d’occident no hi ha cap problema, ni cap escrúpol, a l’hora de pactar i donar suport a aquell grup que sigui capaç de garantir unes condicions més avantatjoses per als interessos de les grans empreses. És el paper que han fet, per exemple, les forces internacionals a l’Afganistan: un cop garantit el control dels gasoductes i dels recursos naturals, els ha preocupat ben poc, per no dir gens, garantir que deixaran un país democràtic on es respectin els drets humans. De fet, tothom ja sap què passarà tan bon punt hagin marxat els contingents militars nord-americans i europeus,

En el cas d’Egipte, era molt difícil de creure que la revolució podia triomfar en el sentit de democratitzar el país, tenint en compte que els mateixos militars que donaven suport i apuntalaven el Mubárak són els que després van veure que havien de canviar de bàndol per a poder continuar tenint-hi un paper decisiu. I tampoc els grups islamistes són de fiar, perquè allà on han assolit el poder l’han utilitzar en benefici propi servint-se de la religió només com a excusa per a poder establir-hi un altre regim mancat de llibertats i sense respecte als drets més elementals. Per això, els analistes acostumen a fer servir l’expressió “d’extrema complexitat” per advertir del risc de prendre partit. Sabem contra qui hem d’anar, però no sempre a favor de qui.

El PSOE, el pitjor enemic del PSC

Els socialistes catalans, i en especial el seu cap de files Pere Navarro, són el patetisme en estat pur. No és que naveguin en un mar d’ambigüitats, és que cada passa que fan els és desmentida per la realitat o pels seus mateixos suposats companys de partit. Com en aquella obra teatral de Carlo Goldoni, El criat de dos amos, no sabent a qui han d’obeir acaben espifiant-la per totes bandes.

Encara recordem aquell debat electoral en què el Pere Navarro, amb la pretensió de presentar-se com la veu assenyada que cercava un acostament entre el que ell imaginava que eren els extrems, CiU i PP, va deixar anar amb la seguretat dels il·lusos que si es presentava una proposta seriosa i amb ànim constructiu segur que a Madrid acceptarien parlar d’una consulta legal. La Camacho encara riu. I ells insisteixen, a l’estil del Duran, amb el seu argument de mostrar-se favorables a la consulta, però que aquesta ha ser legal i pactada amb el Govern espanyol. No cal tenir estudis primaris per veure que això no lliga: el Govern espanyol no acceptarà mai negociar la celebració d’un referèndum o una consulta sobre el futur de Catalunya. O bé són uns il·lusos d’estudi, o bé tenen una mala fe considerable, perquè en realitat el que passa és que no gosen afirmar que estan al costat del PP en contra de permetre que la ciutadania s’expressi lliurement.

Es podria entendre aquest paper d’il·lusos com un recurs tàctic per deixar que sigui el PP el qui faci el paper antidemocràtic del nacionalisme espanyol, amb la seva rotunda negativa a permetre cap consulta a la ciutadania catalana. Ells, suposadament, quedarien al centre del debat presentant-se com els bons de la pel·lícula que volen fer les coses correctament i dins de la llei, reservant al PP el paper repressor. Però, no. El PSC sembla que no sàpiga amb qui s’està jugant els quartos. Perquè és el mateix PSOE (inclosos els del PSC) els qui reclamen al PP que prengui totes les mesures que calgui per impedir que es faci la consulta. Ni en broma el PSOE no està disposat a salvar la cara al pobre Navarro.

El PP contra l’objectiu de dìficit

No fa gaire dies que ho deia el Conseller Andreu Mas-Collel: “L’Estat saboteja els comptes de Catalunya”. En realitat, el que volia dia, o havia d’haver dit, és que l’Estat saboteja Catalunya. Quan el mateix Govern espanyol que exigeix la màxima austeritat per a les autonomies, però que no s’aplica per a sí mateix, és el que després fa mans i mànigues perquè la Generalitat no pugui tenir més recursos que li permetin ajustar-se al límit de dèficit imposat, el tema deixa de ser una qüestió econòmica per ser única i exclusivament una qüestió política.

Ara mateix, l’objectiu del Partit Popular és evitar que Catalunya pugui complir amb els límits de dèficit imposats. I per aconseguir-ho no hi estalviarà ni energies ni recursos. Per suposat que el Partit Popular no vol saber res del compliment de les lleis, si aquestes han de ser favorables a Catalunya. Per això els seus ministres poden dir, amb l’aplaudiment entusiasta de la Camacho, que ells no compliran amb el que estableix l’Estatut; les lleis no són unes regles de joc neutrals a les quals tothom s’ha de sotmetre, sinó unes eines que es poden negligir sempre que convé, amb la seguretat que el poder judicial mai s’hi oposarà si és en benefici del nacionalisme espanyol, o bé unes eines que s’imposen sense contemplació també d’acord amb els mateixos interessos, i a les quals s’agafarà aquest mateix poder judicial si saben que és en perjudici de Catalunya. Però, un cop establert que l’Estat no té per què complir amb l’Estatut, ni pagar els deutes contrets amb Catalunya, ni executar les inversions previstes en els pressupostos, el partit Popular ha encetat la nova fase d’evitar que el Govern de la Generalitat tingui cap escapatòria a l’ofec econòmic a què se la sotmet. D’aquí els recursos contra les taxes judicials, l’impost a la banca, l’euro per recepta o el que pugui venir amb el nou Govern.

L’objectiu no és sabotejar les finances de la Generalitat, com deia Mas-Collell, sinó sabotejar el país. Arruïnar els ciutadans de Catalunya, com ja fa també amb els ciutadans d’arreu de l’Estat, però també als empresaris catalans, el seu teixit industrial, les seves institucions, i en general el seu teixit social perquè acabin implorant qualsevol ajuda, a canvi de renunciar a existir com a país i a canvi de deixar-nos espanyolitzar definitivament. El seu odi contra Catalunya i contra els catalans no té límits ni aturador. Podem escollir entre renunciar a la nostra dignitat com a país i acceptar el seu xantatge o alliberar-nos d’aquest jou, encara que això representi un daltabaix temporal i unes turbulències passatgeres¹.

¹A Sícilia també hi ha empresaris i sectors de la població que prefereixen sotmetre’s als dictats de la màfia, abans d’afrontar l’enrenou de combatre-la i deslliurar-se’n.

Macabres plans de futur

Les xifres ens atabalen. Són fredes, i cruels. Per més que ens les repeteixin no ens acabaven de fer al càrrec del que representen. Des de l’inici de la crisi, cap allà al 2007, hom preveia un cicle de vaques magres que, com d’altres que havíem conegut, tindria un límit en el temps i sobretot acabaria amb una recuperació per a retornar a la situació d’abans. Alguns països europeus ja se n’havien començat a sortir el 2009 i d’altres creien veure-hi els primers brots verds. Fins que algú, des de la cúpula del poder econòmic real es va adonar dels immensos beneficis que els podia generar aquesta crisi, si la gestionaven bé al seu favor.

Des d’aleshores, tot ha tornat a anar de mal en pitjor. Les xifres de diners transferits a les institucions bancàries (les que van generar la crisi i les que continuen gestionant-la) als Estats Units i a Europa són de vertigen, bilionàries. Unes xifres que haurien permès haver resolt el problema de la fam arreu del món, 100 vegades, o que haurien permès una recuperació de l’economia real si s’haguessin dedicat a rescatar persones i famílies. Però que no han servit ni per a reactivar l’economia, ja que tampoc era aquest el seu objectiu. Només el darrer rescat a la banca de l’Estat espanyol ha representat un cost de 52.000 milions d’euros. I tots aquests diners surten de retallar sous als treballadors i pensionistes, de reduir serveis i prestacions socials, surten en definitiva dels ciutadans que a més de ser víctimes de la crisi, l’han de pagar. Però els gestors de la crisi no es conformen amb això i l’allarguen deliberadament per tal de poder anar fixant les bases d’una nova societat, en la qual el dret a la vida, a la vida digne, el dret al treball, al treball digne, no té per què estar garantit. Tot segueix segons els plans establerts per aquests depredadors insaciables: els auguris per al 2013 és que tot continuarà igual, que la pobresa anirà creixent i generalitzant-se al mateix ritme que les grans fortunes s’aniran consolidant.

Conscients de portar-nos a la misèria, els gestors de la crisi, que tenen noms i cognoms, càrrecs als Consells d’administració de les grans entitats financeres i comptes als paradisos fiscals, no cediran en les seves polítiques suïcides (suïcides per a la majoria de la població, però no per  a ells) fins aconseguir aquesta nova societat en què la immensa majoria no només estarà sotmesa a la incertesa i a la inseguretat permanent, sense drets socials ni laborals, sinó que l’haurà assumida com a irremeiable. Intermón augura a l’Estat espanyol un 40% de pobresa per al 2022, que s’aconseguirà a base d’enriquir fins a l’infinit la minoria selecta que ha creat, gestionat i allargat deliberadament la crisi. Tot segueix segons els macabres plans previstos i establerts.

La policia del PP fa hores extres

Ha costat prou que sortís a la llum pública el que ja era prou sabut. El Partit Popular, avesat a tota mena de maquinacions i corrupteles, havia ordit una estratègia per a desprestigiar el procés sobiranista català. Des del Comitè de campanya del PP es va organitzar la farsa de suposats i falsos informes policials que publicaven els seus sicaris de El Mundo, L’objectiu era alterar el resultat electoral, perquè veien a venir que, per més que s’ensorressin els seus directes competidors (CiU i PSC), ells en rendibilitzarien ben poca cosa.

Però només se’n van sortir en part, perquè sí que van aconseguir perjudicar CiU però el resultat electoral va confirmar i ampliar la majoria sobiranista del Parlament de Catalunya. Aleshores, entre la Camacho i el Fernández Díaz devien pensar que podien continuar amb la mateixa estratègia, sense importar-los en absolut la manca d’ètica i de dignitat dels mitjans emprats. Ara, ho ha destapat el diari El País: hi hauria una conxorxa de la policia espanyola per crear falsos informes, acusacions infundades i fer córrer tota mena de rumors, per tal que la premsa més carronyera se’n fes ressò, com sempre, sense contrastar mai la informació rebuda. Quan el Montoro, en base a aquests falsos informes policials deia que la seva obligació era investigar si hi havia hagut irregularitats, ja sabia que tot era una farsa, de la qual ell n’era partícip Perquè se suposa que a ningú li deu passar pel cap que aquests policies actuessin per pròpia iniciativa. No eren policies que fora de la feina es dedicaven al hobby de la difamació i la mentida, sinó agents que feien hores extres o en horari laboral per encàrrec del partit de la senyora Camacho i del senyor Fernández Díaz (l’apel·latiu de “senyora” i “senyor”, en aquest cas, és merament un recurs literari).

Ja ens podem imaginar com acabarà això: se li tirarà terra al damunt i ningú emprendrà cap mena d’investigació per portar davant de la Justícia els delinqüents que han orquestrat i portat a terme aquesta conxorxa. És més: probablement, els mateixos mitjans de comunicació que fins ara se servien d’aquestes falsedats per difamar els qui podien ser protagonistes del procés d’alliberament nacional, continuaran servint-se’n encara que tinguin la certesa d’estar difonent informacions fabricades als despatxos del PP. Al capdavall, la certesa ja la tenien abans. Una raó més per fugir, com més aviat millor, d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya?

Provocar la revolta pel plaer d’esclafar-la

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular és la de provocar, com sigui, que la societat catalana perdi els estreps i no segueixi el seu procés serè i rigorós, tal com estava planejat. Molts vam errar en l’anàlisi que fèiem inicialment, quan auguràvem que davant de la proposta sobiranista, el Partit Popular i en general el nacionalisme espanyol intentaria fer el que van fer els canadencs al Quebec o fan ara els anglesos a Escòcia: intentar presentar la cara més amable, per a convèncer-los de la bondat de continuar plegats, fins i tot amb declaracions d’amor i propostes de millora de les relacions.

L’estratègia dels populars, amb la complicitat explícita dels seus representants a Catalunya, és tota una altra: atacar el país per terra, mar i aire, i amb tots els mitjans que tenen al seu abast. Les fèrries conviccions dels nacionalistes espanyols a Catalunya els fan optar per perjudicar greument el país, inclosos els seus propis interessos, per tal d’assolir l’objectiu d’anorrear-nos; compten que, un cop obtinguda la victòria, ja carregaran les culpes al catalanisme i ja s’ho cobraran amb escreix. Ja des dels inicis de la legislatura espanyola, la intervenció de personatges com la Camacho i el Fernández Díaz va servir per encoratjar el Govern espanyol a boicotejar l’economia catalana, negant-se a complir amb el que estableix l’Estatut, a pagar els deutes de l’Estat pendents amb Catalunya, a portar a terme les inversions pressupostades o a incorporar en els nous pressupostos les inversions que ens correspondrien.

Una part de l’empresariat català, per afinitat ideològica i convenciment nacionalista espanyol, està disposada a acceptar una pèrdua de competitivitat de les seves empreses, a haver de tirar endavant amb la precarietat d’infraestructures que ens imposa el Govern espanyol, i, si cal, assumir el boicot que els puguin fer els seus col·legues espanyols. Uns sacrificis que, ni de lluny, sembla estar disposat a acceptar l’empresariat que per afinitat ideològica i per convicció nacionalista podria assumir un plantejament secessionista.

Si fins ara, el Partit Popular imposava tota mena de retallades a les autonomies per tal de complir amb el dèficit marcat per Europa sense haver de renunciar a les disbauxes i malbaratament de recursos de l’Estat, ara l’estratègia comença a ser tota una altra. Es tractarà de forçar la situació perquè aquestes mateixes autonomies no puguin complir amb la reducció del dèficit que ells mateixos imposen. Ja han començat a boicotejar totes les alternatives que des de Catalunya s’havien proposat per a reduir la despesa o incrementar els ingressos: taxes judicials, impost a la banca, euro per recepta, o bé la pretensió de carregar a l’Administració catalana el cost d’una educació privada per a les famílies que es neguin a complir amb la legislació educativa de la Generalitat.

L’objectiu no és tant aturar el tren de l’autodeterminació com fer-lo descarrilar. Provocaran una situació que es farà insostenible a Catalunya, precisament perquè no es pugui complir el calendari marcat en el nou pacte de Govern. No crec que confiïn tant en què la seva pressió provoqui una rendició de la societat catalana, com en què provoqui un pas en fals que els permeti esclafar el que ells considerarien una revolta.

Em nego a creure l’evidència

Cada vegada que algú comença el seu discurs dient “jo no sóc racista, però...” ja podem començar a tremolar, perquè el més probable és que en segueixi un reguitzell d’actituds i posicionaments inequívocament racistes o xenòfobes. Però, com que tots tenim les nostres contradiccions, també començaré avui de la mateixa manera: només cal fer un repàs als meus articles (més de 2000 de publicats en aquest bloc) per certificar el meu posicionament jo diria que inequívocament contrari i hostil al racisme i a la xenofòia. (1-2-3-4-5-6...)

Dit això, a mi també em sobrevenen els meus dubtes. Com és possible que dia sí, dia també, polítics, periodistes o analistes espanyols diguin bajanades de l’alçada d’un campanar? Podem recordar les darreres de l’Aznar, però també les del socialista Francisco Vázquez, les d’alguns ministres del Govern Rajoy i ja no cal dir els impresentables de mitjans de comunicació com La Razon, el Mundo, Intereconomia o 13TV. Bajanades que no és que siguin diametralment oposades al que diem i pensem els catalans, és que tampoc tenen res a veure amb el que poden dir polítics i mitjans de comunicació d’arreu del món, al marge de les poques simpaties amb què es mirin el procés d’emancipació dels catalans. Bajanades que sembla impossible que puguin sortir de persones que estiguin en els seus cabals, i que només s’explicarien amb un justificant d’haver estat dites en un moment d’intoxicació etílica o d’alienació mental. No es tracta, doncs, d’un o d’uns pocs pertorbats a qui se’ls hagi escapat accidentalment la llengua, sinó que la nòmina és considerablement alarmant i es reitera amb massa freqüència. Però, el més preocupant de tot és que les veus sensates (que també n’hi ha) són més aviat escasses, i en tot cas no gosen sortir a la palestra, no pas per defensar els catalans, sinó per reivindicar un mínim de sentit comú i l’existència d’una Espanya civilitzada i sensata.

No és possible que hi hagi cap mena de gen que faci dels espanyols, o com a mínim dels espanyols que tenen veu pública, uns individus amb unes incapacitats tan manifestes per al raonament. Em nego a creure que hi hagi, així genèricament, cap poble ni amb més ni amb menys aptituds mentals: ni el català, ni l’espanyol, ni cap altre. Però, és que sembla que n’hi hagi molts d’entestats a demostrar el contrari; i sense gaire ningú dels seus que els porti la contrària.  

"Nosaltres, els empresaris..."

Em resulta tremendament patètic escoltar el discurs de petits empresaris posant-se al costat de les polítiques econòmiques imposades pels mercats. Tot i ser només propietaris d’una botiga, d’un taller, d’un restaurant o d’una petíta indústria, com que formalment ells són empresaris, sovint els dóna la impressió que els seus interessos són compartits amb els de les grans empreses i grups financers que marquen les pautes econòmiques a seguir. De fet, es mouen amb els vells esquemes del capitalisme del segle passat polaritzat entre amos o empresaris, d’una banda, i treballadors de l’altra.

La globalització, i sobretot, ara la crisi, n’ha canviat les regles de joc. Els qui dirigeixen les polítiques econòmiques no tenen cap interès en el petit mercat local i estan imposant unes mesures que ensorren cada dia més el consum i, per tant, perjudiquen directament aquestes petites empreses. No és que els grans poders econòmics siguin tan imbècils que no sàpiguen que les retallades provoquen més atur, més inestabilitat, i conseqüentment, menys consum i més crisi per a les petites empreses, és que aquest és un tema que a ells els importa un rave: el seu negoci és tot un altre. Com que ja renuncien a potenciar els mercats interiors, interessats en desballestar l’Estat del benestar, és a dir el benestar dels ciutadans que propiciava el consum, presenten la panacea de la globalització i de la internacionalització que està bàsicament només a l’abast d’unes poques empreses. La gestió de la crisi es fa només en funció dels interessos de les grans corporacions, encara que col·lateralment també se’n puguin beneficiar alguns petits o mitjans empresaris. Però la immensa majoria d’aquests petits empresaris pateix les conseqüències d’aquestes polítiques, tal com les pateix la globalitat de la població treballadora.

I d’exemples l’actualitat ens en serveix cada dia. La Nissan, per exemple, ja s’ha pres com a norma el xantatge que li permet la crisi: cada vegada que vol llançar un nou model, tenint com té diverses opcions de fabricar-lo en països diferents, planteja una subhasta a la baixa per adjudicar-lo a aquella factoria on els treballadors acceptin més reduccions de sou i de condicions laborals. Una situació impensable abans de la globalització i de la crisi; i per suposat, fora de l’abast de les petites i mitjanes empreses. I amb aquestes condicions, quina necessitat hi ha de sortir de la crisi?   

Salvem la indústria de la mort!

Als Estats Units han saltat totes les alarmes. La matança en un centre escolar de Newtown pot fer qüestionar moltes coses en la societat nord-americana. Però, per això hi és la classe política; per no deixar-se portar per la ràbia i la commoció del primer moment, i posar les coses al seu lloc, amb serenitat i procurant pel bé comú; és a dir el de la indústria d’armament. No hi valen, diuen els entesos americans, les apreciacions fora de lloc fetes des d’una Europa que no entén la cultura de llibertat d’uns Estats Units amb una Constitució que consagra el dret inqüestionable a tenir armes de foc. En altres ocasions, ja hi ha hagut una forta i visceral oposició a qualsevol limitació del dret constitucional de tenir armes per a l’autodefensa.

Tant li fa el que diguin les estadístiques sobre el nombre de morts provocat per les armes de foc que campen lliurement per tot el territori, i tant li fa que de tant en tant hi hagi una massacre com la de divendres, sempre que els mitjans de comunicació no en facin un gran massa. L’èxit dels directors de màrqueting de les empreses que fabriquen i comercialitzen les armes d’ús domèstic és convèncer els americans de la bondat d’aquestes armes posades a les seves mans. Per això, alguns ja han començat a donat la volta a la qüestió, i han argumentat que el problema és que els vigilants de l’escola (perquè totes les escoles han de tenir vigilants armats) haurien de disposar de millor armament, i els mestres també haurien pogut repel·lir l’agressió si també anessin armats. Aquí, qualsevol persona amb dos dits de front diria que justament en cas d’un atracament és altament perillós tenir una arma a l’abast, perquè és molt més fàcil que el delinqüent, sense massa escrúpols, es vegi amb l’obligació de disparar la seva, segurament amb molta més habilitat i encert que el ciutadà aficionat a l’autodefensa.

I en tot cas, un canvi legislatiu que perjudiqués la indústria de l’armament, donaria “dret” a aquestes empreses a demanar una indemnització pels perjudicis causats per l’Estat. Però això tampoc ens hauria d’estranyar aquí, si recordem que una de les primeres coses que va fer el nou Ministre de Defensa del Govern Rajoy, el senyor Morenés, va ser tirar endavant una compensació a l’empresa on havia treballat abans de ser ministre afectada per la prohibició de fabricar bombes de fragmentació. L’empresa de la qual era Conseller el senyor Morenés, Instalaza, fabricava bombes de fragmentació que venia gentilment al govern libi de Gaddafi. I és que l’ètica i la dignitat d’aquest personal és senzillament inexistent.

Un pacte precís en el moment just

Ho deia ahir mateix. Les negociacions no es poden fer mai ni amb la precipitació del cop calent d’entrada, ni amb la urgència de trobar-se en temps de descompte. Les negociacions han de ser discretes en la seva gestació, però transparents en el seu resultat. Quan hi ha voluntat ferma i sincera d’arribar a un acord, els missatges no s’envien a través dels mitjans de comunicació, sinó que es reserven per a la taula de negociació. I, si de veritat hi ha hagut negociació i pacte, hon ha de poder veure-hi elements propis de cadascuna de les parts, així com trobar-n’hi a faltar d’altres. I en aquest sentit, podem dir que la negociació mantinguda entre CiU i ERC ha estat rigorosa i responsable en el seu objectiu, i exemplar en les seves formes.

No serà pas un camí de roses, a partir d’ara. La resta de grups, lògicament, hi hauran de mostrar la seva disconformitat. Però també aquí es veurà el seu nivell de responsabilitat i de compromís amb el país, des de la perspectiva política que sigui. Alguns, hipòcritament, ja advertien que no volien saber res amb un govern liderat per l’únic partit i l’únic polític legitimat per a fer-ho, reclamaven la urgència d'acabar amb la provisionalitat d’un Govern en funcions, i auguraven o més aviat desitjaven la dificultat del pacte, però ara posen el crit al cel per la concreció d’un pacte com aquest. Els socialistes, que socialment no farien pas unes polítiques massa diferents, hauran d’intentar erigir-se de nou en caps de l’oposició encara que en realitat no tinguin cap proposta concreta per posar sobre la taula. S’entén el paper d’IC-V i de les CUP que, sabent que no han de tenir responsabilitats de govern faran èmfasi en les inevitable deficiències que tindrà el nou Govern pel que fa a les polítiques socials; més que una alternativa, és una manera de marca perfil. Però, alhora, aquests grups partidaris d’exercir el dret a decidir han vist reflectida en el pacte la seva reclamació que la concreció del tema de la consulta es fes al Parlament comptant amb totes les forces sobiranistes.  

La lògica dels partits nacionalistes espanyols, el PP i C’s, serà la d’escandalitzar-se per un pacte que encaminarà el país cap a una direcció diametralment oposada a la seva. Fins i tot procuraran fer veure que tots els mals del país, inclosos els que ens imposa el seu nacionalisme espanyol des de Madrid, vénen de la proposta de consulta projectada per al 2014. Però, el més sorprenent del cas serà veure com el Partit Popular intentarà boicotejar el calendari fixat a base de provocar, d’atacar i d’escanyar suficientment el país com perquè no puguem esperar ni al 2014 a fer la consulta.

El temps de la negociació

En tota negociació, cadascuna de les parts juga les seves cartes, posant sobre la taula les seves propostes, sabent fins on pot arribar a fer concessions i sobretot sabent què hi pot arribar a guanyar o a perdre. I, sabent també els punts forts i els punts febles de l’adversari o de la contrapart, l’administració del temps esdevé un factor important; per això, moltes negociacions s’acaben tancant en el darrer moment, perquè tothom apura el temps per veure si l’oponent pot començar a pensar en el que perdria en cas de no arribar a cap acord.

D’altra banda, en una negociació política pesa també la imatge pública que es donarà del pacte, a vegades tant o més que el contingut del pacte en sí. Jo, ja ho he dit en alguna altra ocasió, era partidari d’un pacte de Govern estable entre CiU i ERC. Però, en qualsevol cas, si s’hagués formalitzat l’endemà de les eleccions un pacte entre ambdues formacions, tant de val que hagués estat un pacte de govern com un pacte de suport extern per a tota la legislatura, per les dues parts hi hauria qui ho hauria interpretat com una renúncia excessiva. De fet, faci el que faci ERC, sempre hi haurà qui ho trobarà una traïció: o perquè s’ha rendit davant de CiU o perquè ha posat en perill la legislatura del referèndum. I, per tant, entenc que s’hagi volgut fer una negociació serena i sense presses; com a mínim aquesta vegada queda clar que no es tracta d’una negociació per a repartir-se cadires ni cotes de poder. El que passa és que comencem a entrar en la fase del compte enrere.

I arribat a aquest punt, podríem comparar la maduració del pacte amb la maduració o envelliment d’un bon vi. No ens havíem de precipitar a destapar l’ampolla de l’acord, perquè podia sortir un pacte poc elaborat i per tant que tingués tot l’aire de ser massa novell i amb poca solera. Però arriba a un punt en què es corre el risc que el vi es piqui. Tothom sap que cap de les dues forces polítiques es pot permetre el luxe de malbaratar l’ocasió que representa aquesta legislatura; però tampoc es pot esperar fins al darrer moment, i donar la sensació que una de les dues parts s’ha hagut de rendir per evitar el desastre. Això debilitaria el mateix pacte i l’acció de Govern posterior. Fora bo que sabessin trobar el moment oportú, que ja no es pot ajornar gaire més, per a presentar un pacte sòlid fet des del convenciment, i no esperar al darrer moment per tancar un mínim acord, com a mal menor, que deixés entreveure la incapacitat d’arribar a un gran acord nacional.

TV3, les raons del nacionalisme espanyol

És cert que a vegades costen d’entendre determinades actituds tan viscerals com les que acostuma a tenir el Partit Popular envers tot allò que pugui ser català. És cert també que a vegades cal que es produeixi un fet revelador perquè obrim els ulls i comprenguem les raons que els porten a sostenir aquesta visceralitat. I cal admetre que les tesis del Partit Popular no sempre estan mancades de fonament, almenys pel que fa, per exemple, a la seva fòbia contra TV3. Després de veure la programació d’ahir monopolitzada per la Marató, hem d’admetre que no van tan mal encaminats.

Quan des del Partit Popular clamen pel tancament o la reducció de TV3 a la mínima expressió, al·legant que fomenta un sentiment nacionalista, ja saben el que es fan. Ahir devia ser un d’aquells dies en què devien reforçar les seves tesis d’urgir el tancament de la Televisió de Catalunya. És evident que programacions com les d’ahir posen en evidència que aquesta televisió no és una televisió escombraria, com les que ells defensen, sinó que és una televisió posada al servei del país. I això cou. I més encara si es tracta d’una televisió que té el país al darrere, un país que se la sent seva. Es podria muntar un espectacle televisiu i acabar fent una aportació solidària per a la causa que sigui, però més important que la quantitat final recollida, és que TV3 sigui capaç de mobilitzar el país, o potser és el país que es mobilitza amb la seva televisió. I això encara els cou més. Dies com els d’ahir fan que els catalans ens sentim orgullosos de la nostra televisió, però sobretot del nostre país. I això els treu de polleguera.

Si TV3 fos un canal més, farcit de programes escombraria, d’aquells que vomiten odi i violència permanent com Intereconomia o 13TV, segurament els populars no hi tindrien tanta aversió. No els preocupen en absolut els diners que pugui costar aquesta televisió catalana, sinó el seu paper de referència per als catalans. I que això es faci des d’un nivell de qualitat més que acceptable, des de la pluralitat, però sobretot des d’un sentit de país. No és que TV3 fomenti l’independentisme, com diuen ells, sinó que l’independentisme el fomenta el fet que el Partit Popular, i en general el nacionalisme radical espanyol, ataqui la llengua i, en aquest cas, la televisió pública de Catalunya, simplement perquè compleix el seu paper de servei al país i a la seva gent.

On marquem la línia divisòria?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai, almenys com a norma general, dels qui creuen que com més empitjorin les coses, millor. Amb tot, reconec que, a vegades, una atzagaiada de l’enemic provoca un reacció que, altrament, no hi hauria estat o no pas amb la mateixa intensitat. Però, a part dels sectors independentistes que avalen aquesta tessitura, hi ha el Govern espanyol i el Partit Popular que també aposten per la mateixa estratègia; en sentit contrari, està clar.

Ara com ara, l’estratègia del Partit Popular, i en aquest cas de forma ben planificada i coordinada amb el partit popular a Catalunya de la senyora Camacho, és exactament la d’anar tensant la corda, probablement amb l’objectiu de provocar-ne el trencament. Les darreres envestides del Ministre Wert contra la llengua i l’ensenyament a Catalunya no són en cap cas ni fruit de la ignorància ni de la improvisació. S’ha triat aquest moment, just després d’unes eleccions en què ells consideren que han afeblit el Govern d’Artur Mas, i conscients que aquest nou conflicte pot acabar de radicalitzar el pacte de Govern entre CiU i ERC.

Costa d’entendre, és cert, l’estratègia de la senyora Camacho, que amb el que portem de legislatura no ha parat d’insistir i de reclamar al Govern de Mariano Rajoy que no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no executi les inversions pressupostades a Catalunya, i que n’inclogui el mínim en els següents pressupostos; una estratègia basada en l’amenaça als empresaris catalans (alguns dels quals deuen ser del seu partit) de promoure boicots als seus productes o de posar-los traves a Europa si avancem cap a la independència; i ara una estratègia basada en tocar un dels punts més sensibles de la societat catalana, com és la llengua. Calculen que empitjorant el màxim la situació es crearà una context en què ells en podran sortir vencedors. Entenc que és la provocació constant del qui compta que podrà sufocar amb seguretat la revolta que ell mateix està provocant, potser precisament pel plaer de poder-la esclafar.

El darrer enfrontament institucional promogut pel Ministre Wert pot tenir de positiu el fet de marcar millor la línia divisòria entre els amics i els enemics de Catalunya. I quan dic “amics” no em refereixo a partidaris de la independència perquè vull creure que hi ha persones que estimen el país, però que creuen que per a defensar-lo tampoc cal arribar a l’opció independentista. De fet, aquesta posició és la que tenia la immensa majoria dels partits polítics catalans fins fa ben poc.

I ja sé que n’hi haurà que s’entestaran en marcar la línia divisòria més enllà perquè els sigui més favorables a ells, als espanyols que volen anihilar-nos com a país. Alguns han estat sempre obsessionats per posar els socialistes en el bàndol espanyol; ja hi posaven aquells socialistes com Ferran Mascarell, Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés, Ernest Maragall i tants altres que avui són molt més propers a nosaltres. I en lloc de procurar acabar d’atraure els socialistes que naveguen entre dues aigües, per tal que s’adonin que fins i tot defensant tesis federalistes estan molt més a prop del sobiranisme que del centralisme, sembla que pretenguin fer mans i mànigues per a sumar-los als bàndol del PP.

Estupideses majúscules com les de Marcelino Iglesias o de Francisco Vázquez poden ajudar a fer entendre als socialistes catalans que ideològicament estan molt més a prop de qualsevol altre partit català (CiU, ERC, IC-V) que no pas dels seus teòrics companys de partit espanyols. 

Lula da Silva descobreix la sopa d’all

En l’acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya, el guardonat, l’ex president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva, va demostrar als assistents que havia descobert la sopa d’all. En el discurs d’agraïment per la concessió del premi, va venir a dir: “No vam impulsar el creixement de l’economia per a redistribuir la riquesa, sinó que la redistribució de la riquesa ha portat el creixement econòmic”. I tot seguit va desgranar quatre obvietats sobre economia, pròpies d’una persona sense carrera universitària com és el seu cas.

El plantejament era així de simple: en lloc de fer com els il·lustres economistes i estadistes europeus que han abocat milions i milions al sector financer que per la seva pèssima mala gestió havia desencadenat la crisi, ell es va limitar a rescatar les famílies que estaven en la més absoluta pobresa. En lloc de donar més precarietat i més inseguretat als ciutadans per tal de poder garantir que els poderosos no perdin cap dels seus privilegis, com es fa aquí, ell es va dedicar a garantir unes mínimes rendes de supervivència, a incrementar els sous i a facilitar l’accés diversificat al crèdit. I la seva lògica, tan primària com vulgueu, va funcionar: si la gent disposava de recursos i d’una certa seguretat podia, ben al contrari que aquí, incrementar el consum i millorar les seves condicions de vida; aquestes millores van beneficiar de retruc les empreses de serveis i les indústries locals; i tots plegats, empreses i consumidors, a través dels impostos van començar a engreixar les arques de l’Estat. Total, creació de milions de llocs de treballs i creixement de l’economia a l’entorn de 5%. I, quan algú li demanava com havia estat possible, ell, inexpert i ignorant en matèria d’economia, deia que s’havia limitat a fer polítiques al servei de les persones i no al servei dels banquers i dels poderosos.

Tota una descoberta de la sopa d’all. De què serveixen els estudis d’economia si no s’han d’aplicar al servei de la gent? Per a què serveix la política si no és per a beneficiar la ciutadania? De veritat una persona com Lula de Silva es mereix un premi pel sol fet de complir amb un deure tan elemental, com el d’emprar els recursos públics per a posar-los al servei de la població? No hauria estat millor no atorgar-li cap premi, donat que no feia res més que el que pertocava, però engarjolar i perseguir tota aquesta trepa de delinqüents que des de les entitats bancàries i des de les administracions públiques controlen i dirigeixen la crisi robant els escassos recursos dels ciutadans i repartint-se’ls entre els poderosos?

Lleis fetes per a delinquir legalment

És curiós que, a vegades, la gent reacciona davant de temes i accions molt concretes, que poden ser simplement anecdòtiques o que potser tenen o se’ls dóna un cert valor simbòlic. El que passa és que si després no es fa la generalització del tema i no es va al fons de la qüestió, la reacció pot ser força inútil, i en tot cas limitar-se a resoldre un problema puntual, però deixant indemne el gruix de la qüestió. Em sembla que és el que pot estar passant a Anglaterra amb la cadena de restauració nord-americana Starbucks.

De cop i volta, es veu que els anglesos han descobert que aquesta cadena pagava una quantitat ínfima d’impostos al Regne Unit en comparació amb el volum de negoci que hi mou. I han començat les protestes, fins i tot airades, de patriotes anglesos que proporcionalment deuen pagar molt més en impostos que aquesta empresa. Tots els mitjans de comunicació s’han esforçat en dir que en realitat l’empresa no feia res d’il·legal, perquè sempre s’emparava amb la legislació vigent, però sí que ho consideraven una mica injust, i fins i tot algú ha gosat dir immoral. I com que hi va el prestigi, és a dir la rendibilitat de l’empresa, els seus responsables ja han anunciat que multiplicaran el pagament d’impostos al Regne Unit. I tots contents per la victòria obtinguda. A veure: el que feia Starbucks, i continuarà fent tan bon punt hagi passar la febrada reivindicativa, és el que fa la immensa majoria de les empreses, és a dir absolutament totes les que poden fer-ho. Si la llei els permet fixar una seu oficial, encara que sigui fictícia en un paradís fiscal o en un país on es paguin menys impostos, o els permet maquillar els comptes per tal que sembli que el principal benefici l’han obtingut allà on està menys gravat per hisenda, per quina raó no ho han de fer.

Si hi ha una determinada legislació és expressament per a servir-se’n i per a emparar-s’hi. I les lleis estan fetes expressament per a possibilitar tota mena de maniobres, d’enginyeria fiscal, per a defugir el màxim el pagament d’impostos; els dels més rics, és clar. Si es tractés d’escletxes legals que aquests desaprensius utilitzen malèvolament, canviant aquestes lleis n’hi hauria prou; el que passa és que no són escletxes sinó les vies legals establertes per a què compleixin aquesta finalitat. El frau, l’estafa o el delicte deixen de ser-ho tan bon punt els delinqüents tenen el poder suficient com per a fer-ne llei.