A propòsit del Procés Constituent (III)

El nou Procés Constituent es planteja com una prioritat clara formar una candidatura de cara a les properes eleccions. Ja és positiu que es faci ara, que no hi ha cap urgència especial, i que no s’esperi a tenir una convocatòria electoral a la vista. També especifiquen els seus impulsors que no volen crear una força més, sinó ser un aglutinador de les existents. L’objectiu és més que lloable, i certament agosarat tenint en compte les experiències viscudes fins ara.

Quelcom de semblant va passar amb Solidaritat, i no va ser capaç de confluir ni amb Reagrupament que era l’altra força sorgida molt poc abans en unes circumstàncies i amb uns objectius molt similars. A partir d’aquí, es va constituir en un aglomerat de sigles i moviments pràcticament residuals amb una escassíssima incidència en la política del país. Aleshores, el dubte serà el mateix: a qui pretén aglutinar aquest Procés Constituent? Probablement, aquesta mateixa rèmora de partits i grups testimonials, amb SI al capdavant, s’hi pot apuntar de seguida perquè pot ser la seva única possibilitat de tenir una sortida electoral; però, a la vegada, la presència d’aquests grups pot ser un fre perquè s’hi sumin altres organitzacions més consolidades. Ideològicament, segur que la nova plataforma coincideix molt més amb la CUP que amb cap altre partit polític, però és que la CUP ja es va crear amb aquest objectiu aglutinador l’esquerra independentista radical. És molt difícil pensar que IC-V i ERC vulguin apuntar-se al carro; primera perquè la seva praxi política, fins ara, ha distat força dels plantejament que fa el manifest de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras, amb temes que no han estat mai al programa d’aquests partit com ara la nacionalització de la banca, i segona perquè difícilment renunciaran a les seves sigles, a no ser que es considerés que hi ha una situació d’emergència nacional. Per al bé de la nova iniciativa, l’ideal seria que no s’hi adherissin grups polítics sinó persones a títol individual per tal de forçar després les direccions dels partits a formar una candidatura unitària

És possible que les properes eleccions catalanes tinguin un caràcter molt especial, perquè la situació de pressió d’Espanya contra Catalunya haurà esdevingut insostenible. I és possible que es plantegi la possibilitat d’una gran coalició per tal que les eleccions siguin també un plebiscit per la independència. Si no es donés aquesta situació d’emergència nacional, probablement els partits tradicionals no estarien interessats en participar en una plataforma unitària; i si realment es veu aquesta urgència sembla molt més fàcil d’arribar a una gran coalició a través d’un pacte entre partits que no pas a través d’una plataforma molt assembleària. I podríem tornar-nos a trobar amb una iniciativa molt lloable, però amb una incidència real molt feble.   

A propòsit del Procés Constituent (II)

Acostumem a dir que sempre és benvinguda qualsevol iniciativa que ens faci avançar cap a l’objectiu de la plenitud nacional. I si fos pel nombre d’iniciatives sorgides, faria molt de temps que seríem un país lliure. De la mateixa manera que som el país del món amb més premis literaris per habitant segur que també ostentem el liderat en nombre d’associacions, entitats i moviments de tota mena. I és que, massa sovint, després d’haver-nos malfiat de mil iniciatives anteriors a la nostra, tot d’una pretenem tenir la idea genial i definitiva, i esperem que els altres sí que confiïn plenament en la nostra.

Benvinguda la nova proposta de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras de crear un Procés Constituent amb voluntat d’esdevenir una plataforma unitària de tots aquells sectors que volen un país lliure i un país més just i solidari. Ells mateixos ja admeten que la proposta no sorgeix per a crear un estat d’opinió favorable a l’exercici del dret a decidir, sinó que partint de la base que ja hi ha una majoria favorable la seva proposta pretén servir d’aglutinador de les diferents iniciatives existents. En principi, la cosa sona prou bé si no fos perquè el nou moviment sorgeix sense haver considerat prèviament la validesa dels ja existents; i, un cop creat, es pot convertir en un moviment més en el ja prou triturat panorama polític català. De fet, quan es van crear les CUP, ja pretenien ser això: unes Candidatures d’Unitat Popular, amb uns postulats molt similars als que presenta ara aquest Procés Constituent. Solidaritat Catalana va sorgir en un moment en què, davant del desconcert d’aquella Esquerra, semblava que calia crear una nova força que sumés l’independentisme conseqüent. Tot just fa un any que es va crear l’Assemblea Nacional Catalana, amb el mateix objectiu aglutinador, encara que en aquest cas es centra bàsicament en la qüestió nacional, i deixa més de banda els aspectes de caràcter social o ideològic. I fa relativament poc també es va crear una mena de Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència.

És evident que, per més partits, plataformes i moviments que hi hagi, no n’hi haurà cap que ens satisfaci al cent per cent. Però tampoc arreglem res creant-ne una de nova a la nostra mida, perquè tindrà igualment les mateixes reticències per molta altra gent. I tant de bo que aquest Procés Constituent sigui tot un èxit. Faltaria saber si l’ANC s’hauria d’integrar en aquesta nova plataforma, que jo crec que no, o si és aquesta la que s’ha d’integrar a l’ANC; si la Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència, que ara mateix no inclou l’ANC, s’ha d’integrar al Procés constituent o si pretendrà que el Procés Constituent s’integri a aquesta Coordinadora. Em sembla que ara mateix tenim una eina que està funcionant, com és l’ANC, i convindria salvaguardar-la de tots aquests moviments que tenen un component més ideològic com la iniciativa de la Teresa i l’Arcadi. 

A propòsit del Procés Constituent (I)

En sentir la proposta de la Teresa Forcades i de l’Arcadi Oliveres sobre la impulsió d’un moviment unitari cap a un procés constituent, i llegint el seu manifest, la primera reacció que se m’acut és la de felicitar-los per la iniciativa i córrer a formalitzar la meva adhesió. Els seus arguments em resulten del tot convincents. Tenim un país condemnat a la depauperació econòmica mentre es mantingui dins d’aquesta Espanya que ens odia amb tota la seva ànima, i estem gestionant el país i els nostres recursos de la pitjor manera possible a base d’afavorir els grans interessos econòmics i de deixar sense cap protecció els més febles.

Suposo que és una reacció semblant a la que ja he tingut en d’altres ocasions davant d’iniciatives que em semblaven plenament justificades, absolutament justes, i sobretot urgentment necessàries. Sense anar a remuntar-nos massa enllà en el temps, recordo mobilitzacions com la del No a la guerra, la manifestació del 10 de juliol, la creació de Solidaritat Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana i la magna manifestació de l’11 de setembre. No necessito saber quina és la posició oficial del meu partit per adherir-me i col·laborar en el que pugui amb causes i moviments com aquest. A més, la proposta del Procés Constituent lliga plenament amb la doble aspiració de molts catalans, i és del tot coherent per als qui hem militat sempre a favor de l’alliberament nacional des d’una perspectiva d’esquerres. Volem decidir el nostre futur, oi tant com sí. I no només volem decidir com s’ha d’organitzar políticament aquest país, a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que també volem decidir com volem que sigui aquest país, més just, més solidari, més respectuós amb els drets de les persones i amb el medi.

Tot just s’ha fet una primera crida. Tot està per fer, i de moment les portes són obertes a tothom. El projecte és engrescador i pot coincidir amb el pensament majoritari del poble de Catalunya. Els mateixos impulsors ja deixaven anar una primera prevenció, coneixedors de les dificultats de bastir un moviment clarament unitari sense caure en les lluites internes, les ambicions personals i les pugnes partidistes. Jo també tinc els meus dubtes sobre l’èxit de la iniciativa, i vull formular-los no pas per aigualir les esperances sinó per a prevenir-ne els perills.

El TSJC, un pas més en l’estratègia popular

Quan algú parla de la imparcialitat de la Justícia, se suposa que porta alguna copa de més, no té ni idea del que està dient, o és d’una mala fe i d’una deshonestedat impresentable. El Partit Popular en la seva obsessió malaltissa d’eliminar la llengua catalana, no té cap mania a l’hora d’utilitzar tots els recursos que estan al seu abast; i la Justícia n’és un. Davant de les reclamacions estrictament polítiques de dirigents de grups minoritaris a Catalunya, el TSJC va dictaminar que calia respectar el dret dels alumnes que escollissin el castellà com a llengua d’ensenyament. Un dictamen en contra de la legislació vigent, quan, almenys teòricament, els jutges haurien de limitar-se al compliment de la llei. El TSJC no és ningú per a judicar si una llei és o no és adient.

Però és que l’estratègia del Partit Popular i en general del nacionalistes espanyols no els va sortir bé, perquè si bé l’any passat hi va haver 106 peticions per a escolaritzar els fills en castellà, el que representa un percentatge molt residual, aquest any només han estat 17 famílies les que han demanat escolaritzar els fills en castellà. A la vista d’aquest fracàs, que posa en evidència que ni els mateixos dirigents populars o de ciutadans han seguit la seva consigna (encara que molts deuen portar els seus fills a l’escola privada), han posat en marxa un altre procediment. Ara fan dir a la Justícia, a aquest TSJC, que tan sols hi hagi un nen que reclami el dret a ser escolaritzat en castellà, automàticament queda negat a la resta d’alumnes el dret a ser escolaritzats d’acord amb la llei vigent, és a dir en català. L’argument que donaven per a atendre les peticions d’escolarització en castellà era que, essent el castellà oficial igual que el català, hi havia d’haver un tracte també igual i que no es podia conculcar el dret d’aquell nen a rebre l’ensenyament en la llengua que escollís.

Doncs, bé, ara aquest mateix tribunal diu exactament el contrari del que deia abans; ara ja no s’ha de respectar el dret de cada nen a ser escolaritzat en la seva llengua, com deia, sinó que el dret dels catalanoparlants queda automàticament conculcat pel sol fet que hi hagi un sol nen que reclami ser atès en castellà. Com que l’argument de la llibertat individual no els ha funcionat per als seus objectius polítics, ara se n’inventen un altre de més aberrant com és aquest. Estem parlant a diari del tema de la corrupció: no és que també hi hagi corrupció a la Justícia posada al servei d’una causa ideològica, sinó que aquesta Justícia és putrefacta, i la corrupció no hauria de tenir cabuda en un estat català independent. 

Alsàcia, un referèndum perdut

El referèndum que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a l’Alsàcia francesa ha passat força desapercebut. No és pas que fos una consulta de caràcter sobiranista, jo diria que ni tan sols autonomista, però podia servir com a primer pas per a reconèixer l’existència d’una regió amb unes característiques pròpies, ja que la seva població és d’origen germànic i parla un dialecte de l’alemany. L’Alsàcia, amb capital a Estrasburg, al llarg de la història ha alternat la seva pertinença a França o a Alemanya, en funció del guanyador de cada enfrontament bèl·lic.

El que es demanava en el referèndum era tan sols la unificació administrativa dels dos departaments que conformen l’Alsàcia, l’Alt Rin i el Baix Rin. Però a ningú escapava que l’existència d’un Consell únic alsacià podia ser l’embrió del reconeixement d’aquesta singularitat, mai acceptada pels francesos. S’explica que en un programa televisiu, un “expert” en temes lingüístics feia notar que allà, a l’Alsàcia, potser per la proximitat amb Alemanya, es parlava un francès ben rar; tan rar que era inintel·ligible per a la resta de francesos; i tan rar que els alemanys sí que el podien entendre; però, evidentment i del tot indiscutible, el que parlaven era francès. Tot i que les enquestes auguraven un triomf del Sí, el cert és que la participació ha estat molt baixa, per sota del 40%, i que el No ha guanyat a l’Alt Rin, mentre que el Sí ha guanyat, encara que per sota del mínim exigit, al Baix Rin. Per tant, no prosperarà la proposta de fusió que, segons els seus impulsors, havia de servir per a simplificar l’administració, estalviar recursos i poder assumir competències del Govern de París. Hi estaven a favor el centredreta de l’UMP i el centreesquerra ecologista, amb els socialistes dividits i l’oposició frontal tant de l’extrema dreta del FN com del Front d’esquerres, amb el mateix argument de no posar en perill la unitat de la República francesa.

Objectivament, l’existència a Alsàcia d’una realitat lingüística, cultural i històrica sembla fora de dubtes. No és pas que el Govern de París hagi estat especialment curós en protegir i respectar aquest fet diferencial, però, a diferència d’aquí, sempre ha tingut més mà esquerra a l’hora d’assimilar els diferents pobles que conformen la França actual. I és que, encara que sovint definim el concepte nació com quelcom substancial que forma part de la naturalesa d’una col·lectivitat, a diferència de l’estat que no deixa de ser una organització política que pot canviar en qualsevol moment, el cert és que la consciència dels pobles no és immune a les pressions del poder assimilador.

Com es pot ser tan barrut?

El President del Govern espanyol continua enrocat en la pocavergonya més delirant. En la seva reunió amb el Primer ministre britànic, i per tal de marcar distàncies, ha tornat a afirmar la diferència entre el procés escocès i el català perquè, segons ell, el referèndum escocès es farà “d’acord amb les lleis”.  Mentre que el català, també segons ell, es faria al marge o en contra de les lleis espanyoles.

Però, quina bajanada és aquesta? Es pot ser més cínic? El referèndum escocès es farà perquè el Govern britànic ha cedit al Govern d’Escòcia la competència que té atribuïda de convocar referèndums d’aquesta naturalesa . La legislació britànica i l’espanyola, en aquest àmbit, no són pas tan diferents. És més, probablement, la nostra legislació té molts més mecanismes per a convocar la consulta legal que no tenia al seu abast el Govern escocès. El recurs emprat allà de traspassar la competència del Govern central a l’autonòmic podria ser emprat aquí exactament igual que a Escòcia; tot és qüestió de la voluntat democràtica que sí que ha demostrat el Govern britànic i que no té res a veure amb l’autoritarisme de l’espanyol. Però, es que queda encara el recurs d’emprar la pròpia legislació catalana, basant-se en la nova llei de consultes que està elaborant el Parlament de Catalunya, perquè la voluntat del Govern català és justament la de celebrar la consulta de forma legal; si el Govern espanyol es nega a traspassar les competències atribuïdes a l’Administració central en aquesta matèria, es podria fer a partir de la llei catalana.

Però és que aquest mateix President que diu que a Escòcia el referèndum es farà “d’acord amb les lleis” és el mateix que ja ha avisat que boicotejarà qualsevol proposta legal que pugui sorgir de Catalunya de cara a la celebració de la consulta. És a dir que el mateix que posarà tots els impediments perquè la consulta es faci legalment és el que després s’excusa dient que aquí no es pot fer perquè no és legal (perquè ell impedeix que sigui legal). Ës el mateix recurs que empraven dictadors com Franco o com Pinochet quan afirmaven que ells ja estaven d’acord amb la participació ciutadana en la vida política, només que ho havien de fer d’acord amb les lleis; i les seves lleis deien que estava prohibit.  

El BCE preparat per si empitjora

Les declaracions dels màxims responsables de l’economia europea acostumen a ser, com a mínim, surrealistes. Sovint es presenten amb aires salvadors per a desfer els embolics i desencerts dels polítics de torn i proposen unes mesures que, aplicant la lògica més elemental, no fan sinó empitjorar la situació. Tots els països que han estat rescatats amb la intervenció de la troika, lluny de sortir del pou on semblava que havien caigut, s’han enfonsat encara més, i han precisat nous rescats i noves condicions que, en una espiral diabòlica, auguren un futur encara pitjor.

La setmana passada era el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, el qui deixava anar una d’aquestes declaracions que, a part de no aportar res de nou, serveixen això sí com a excusa als “mercats” per a pressionar encara més les economies més febles. Seguint la línia de les declaracions d’altres dirigents europeus, després de dir que “Xipre no és el model a seguir” s’afanyava a dir que en el futur els bons i els grans dipòsits haurien de contribuir al rescat; és a dir, que Xipre sí que pot ser un model a seguir. I un cop establert el principi que els dipòsits bancaris poden ser requisats en qualsevol moment, encara que sigui sota el simulacre d’una taxa especial, ningú pot garantir que el límit dels 100.000 euros aplicat en el cas de Xipre no es pugui modificar a la baixa. Les grans fortunes gaudeixen d’una legislació específica que preveu l’existència de paradisos fiscals (o és que hi ha algú que es creu que els paradisos fiscals no són perfectament controlats i interessadament sostinguts?), mentre que els qui queden més desemparats sempre són els qui amb molt d’esforç havien aconseguir estalviar un fons per al seu futur.

Però les declaracions de Draghi tenien el seu punt més àlgid quan afirmava que el BCE està “preparat per actuar si l’economia de l’eurozona empitjora”. ¿És que considera que la situació no és prou crítica com perquè el BCE comenci a prendre mesures per a redreçar l’economia? La primera mesura a prendre, està clar, seria fer un gir de 180º en relació al que s’ha fet fins ara. ¿Què ha de passar perquè les institucions europees considerin que l’economia de l’eurozona necessita un cop de mà per a redreçar-la? No és pas que no coneguin el drama particular que viuen milions d’europeus, especialment en aquells països on ells mateixos han imposat unes condicions suïcides, condemnant-los a la pobresa i a la desprotecció més absoluta, sinó que consideren que la situació no serà greu de veritat fins que no afecti les grans fortunes i els grans interessos econòmics. Us sona la història del Flautista d’Hamelin? El rei no va començar a actuar fins que les rates van envair també el seu palau.

Ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

De ben segur que hi ha coses que se’ns escapen als qui seguim la política des de la barrera, a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació i poca cosa més. Hi ha reaccions i decisions preses pels polítics que, d’entrada, ens poden semblar fora de lloc, inversemblants o senzillament errònies, perquè ens falta alguna dada. Penso, ara mateix en les declaracions de l’Oriol Junqueres afirmant que si algú es creu que ERC avalarà una retallada de 3.200 milions en els pressupostos de la Generalitat  és que s’ha begut l’enteniment.

Aquell 25 de novembre els espanyols pretenien presentar el resultat electoral com una derrota del sobiranisme pel fet que Artur Mas havia perdut suport electoral; evidentment, callaven que el suport perdut per CiU l’havia guanyat ERC, de la mateixa manera que el  perdut per SI l’havia guanyat la CUP. Des d’una òptica nacional, els nacionalistes espanyols anaven errats, no solament perquè al Parlament hi havia a partir de les darreres eleccions més partidaris del dret a decidir, sinó perquè s’havia produït una radicalització del vot independentista. Però, compte, perquè l’anàlisi dels espanyols no era tan erroni si les forces sobiranistes no són capaces de fer un front comú.

Encetant el procés democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, no podíem esperar del nacionalisme espanyol cap altra cosa que l’amenaça, el xantatge i, per suposat, l’ofec econòmic. Per tant, quan CiU i ERC pacten un full de ruta concret que ha de culminar el 2014 amb la celebració de la consulta, s’havia d’entendre que fins llavors el Govern espanyol incrementaria les agressions contra Catalunya, de manera que ens havíem de preparar per passar un parell d’anys com a mínim en una situació crítica. I tot just estem al començament. Aquesta situació crítica inclou subsistir amb uns pressupostos d’emergència o arriscar-se al tancament definitiu de l’aixeta, per part de Madrid, si no complim amb el sostre de dèficit imposat. I això no ho podien obviar ni CiU ni ERC.

Tots estem contra les retallades, però honestament no es pot clamar contra les retallades sense aportar una alternativa: per al PP, l’alternativa és abandonar la via sobiranista amb el compromís per part seva de continuar amb l’ofec econòmic de Catalunya, amb les retallades, i una negativa rotunda a qualsevol fórmula de finançament mínimament justa; per als socialistes, es continua plantejant la utopia (perquè ja ha estat rebutjada tant pel PP com pel PSOE) de la via federal, que en tot cas tampoc serviria per resoldre el problema immediat del pressupost per aquest any; una posició semblant a la d’IC-V, que apostant per una mena de pacte fiscal, tampoc diu com resoldria el finançament del 2013; i tampoc és tan diferent el paper que li toca fer a ERC, ja que el seguiment fil per randa del procés sobiranista pactat amb CiU amb la consulta del 2014 tampoc resol la urgència d’aprovar uns pressupostos de forma immediata. Fins i tot l’alternativa de proclamar unilateralment la independència, amb la majoria existent al Parlament, o la convocatòria urgent d’una eleccions plebiscitàries, tampoc resoldrien la situació per als propers mesos.

Tinc la impressió que el PP ens està guanyant el terreny, comença a fer-nos perdre els estreps, forçant escollir entre l’alternativa precipitada d’una declaració unilateral d’independència o la claudicació de les aspiracions sobiranistes. I ara justament no és el moment ni per a perdre els estreps ni per a beure’ns l’enteniment.

Les raons de l’”escrache”

Sentir l’Ada Colau defensant les accions anomenades “escrache” em resulta del tot convincent. ¿Com és possible que ens sembli més reprovable un cert assetjament contra dirigents polítics que l’assetjament, permès o tolerat per aquests polítics, contra famílies senceres a les quals es nega el dret a la vivenda? ¿Com es pot entendre que un ministre digui que no compleix amb els seus compromisos ni amb l’Estatut “porqué no hay dinero, señores”, i en canvi no es pugui entendre que per la mateixa raó de manca de diners no pugui complir amb el banc una família que, sense feina, ara no pot pagar la hipoteca?

No seré pas jo, doncs, qui qüestioni els mètodes utilitzats per la PAH per aconseguir uns objectius absolutament justos i de sentit comú: aturar els desnonaments de famílies sense recursos. Davant de la disjuntiva entre el dret del banc a cobrar les quotes de la hipoteca i el dret fonamental a la vivenda, sembla del tot irracional dir que cal prioritzar el dret a cobrar uns rebuts a base de deixar al carrer famílies senceres, sabent a més que el pis quedarà buit i probablement abandonat. Sí que és cert que l’”escrache”, com a eina habitual de reivindicació, no seria admissible en la mesura que vulneraria el principi de representativitat política sorgida de les urnes. Només cal imaginar què podria passar si, davant de qualsevol conflicte d’interessos, els partidaris d’una i altra opció s’apliquessin mútuament la tècnica d’assetjament personal que implica l’”escrache”.

Per als poderosos, la llei ja té previst que, per més elevat que sigui el deute d’una empresa, mai s’arriba a l’extrem de deixar al carrer, sense sostre, a l’empresari; l’empresa pot fer fallida, es poden embargar determinats béns particulars, però deixant un forat econòmic escandalós l’empresari resta encara amb un gran patrimoni personal. Per tant, entenent que es tracta d’una situació excepcional i  no generalitzable, no crec que siguin reprovables les accions de la PAH quan es tracta de combatre unes situacions realment excepcionals, tremendament injustes i d’una gravetat extrema.

Dramàtic i d’alt risc

En una cosa sí que poden estar d’acord tots els qui acceptin analitzar la situació que viu el país tocant mínimament de peus a terra: la situació és dramàtica, d’emergència nacional que deia el president Mas. El Partit Popular s’està sortint amb la seva d’ofegar el país econòmicament i de portar-lo a la fractura social, perquè és ben conscient que l’austeritat que imposa (mentre l’estat continua amb una disbauxa indecent) representa liquidar no només l’Estat del benestar sinó els mínims estàndards de subsistència per a molta gent, i per tant la fallida de l’Administració catalana. Al Partit de la Sanchez Camacho li importa ben poc arruïnar les empreses catalanes, i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’admetre que ells, els populars, mantindran l’hostilitat econòmica envers Catalunya mentre no es renunciï al projecte sobiranista.

Davant de les amenaces i el xantatge més vil, és lògic que a alguns els tremolin les cames i vulguin fer-se enrere, sobretot a aquells que entenien la política no pas com un servi al país sinó com una forma de servir-se’n. A aquests, l’únic que se’ls pot demanar és que s’apartin de la vida política per tal de no esdevenir traïdors. Ens hi estem jugant el futur, la supervivència com a país. Ningú podria al·legar que es pensava que fent marxa enrere el Govern espanyol tractaria millor Catalunya, ni des del punt de vista econòmic ni en el lingüístic i ni en l’identitari; l’única cosa que compleix el Partit Popular són les amenaces. I, per ells, un signe de debilitat seria l’oportunitat d’or per abraonar-se definitivament contra Catalunya. Només tenim una possibilitat per a sortir-nos-en, que és la de la sobirania, la de poder disposar dels nostres recursos que serien més que suficients per a sortir de la crisi i no haver de patir més retallades. I el camí ja està marcat.

CiU i ERC han fet un pacte de país transcendental, si el porten a terme. Però que pot ser letal, tant per al país com per a aquests partits, si a darrera hora es fessin enrere o el trenquessin per motivacions partidistes. Ningú entendria res si després del camí recorregut es cedís a les amenaces i al xantatge del nacionalisme espanyol. El desànim seria majúscul, i la desbandada de l’electorat imparable; cap a totes les direccions. Mentre que l’èxit del procés endegat obriria una porta d’esperança i d’engrescament general  del país, que es traduiria també en un reconeixement dels seus impulsors. La situació és dramàtica i d’alt risc, però el pitjor que pot passar quan s’està fent un gran salt es desdir-se’n a mig, perquè aleshores la trompada està assegurada.

Escarni i mofa als contribuents

De la mateixa manera que els manuals de periodisme diuen que una notícia cal ser contrastada abans de publicar-la, també els manuals del lector haurien de dir que una notícia cal contrastar-la abans de creure-la. I és que hi ha notícies que, certament, s’han de llegir més d’una vegada, i recórrer a diversos mitjans per assegurar-se que no siguin una broma o un malentès imperdonable. Això és el que em va passar quan vaig llegir que en aquesta campanya de la Declaració de la Renda hom podria desgravar-hi les pèrdues derivades de jugar al bingo o al casino.

La UE va recomanar, és a dir imposar, que no es permetés la desgravació per l’adquisició d’una vivenda per considerar que això n’incentivava la compra, en detriment del lloguer, i en definitiva afavoria l’endeutament dels particulars. I és que la inclusió o no de conceptes per a desgravar en la declaració de la renda té la finalitat d’incentivar o de penalitzar determinades conductes, a part de la finalitat estrictament recaptatòria. A més, a rel de la crisi econòmica, s’han retirat com a conceptes desgravables despeses i serveis de primera necessitat. Per això, costa de creure que el mateix Govern espanyol que ha tingut tan poca sensibilitat social a l’hora de retallar prestacions bàsiques i de legislar en perjudici dels menys afavorits, ara sí que tingui aquesta “sensibilitat social” a l’hora de permetre que els qui perdin en els jocs d’atzar, concretament al Bingo o al Casino, puguin desgravar-s’ho com a despesa quan la majoria dels ciutadans no s’han pogut desgravar determinades intervencions i tractaments sanitaris. Dubto que es pugui parlar, pròpiament, d’una lògica determinada per una ideologia de dretes, com no sigui la ideologia de no tenir en compte la realitat social i les necessitats bàsiques de la població.

Crec, sincerament, que el tema va molt més enllà. En uns moment de crisi, en què la majoria de la població veu retallada la seva qualitat de vida, que hi ha sectors cada vegada més nombrosos que han caigut en la pobresa més absoluta, en contrast amb l’increment de les desigualtats socials, els guanys astronòmics d’uns pocs i l’auge del món del luxe, aquesta decisió del Govern espanyol té més de provocació i de desafiament que de convicció ideològica. Es tracta de deixar ben clar que per ells, per al PP, no només la prioritat no és ni la resolució de la crisi ni el benestar de la ciutadania, sinó que en poden fer escarni. Simplement, repugnant.

L’obscenitat de la Doctrina de l’Església

Dies enrere, a Castelló, els populars van iniciar una campanya que, segons ells, consistia en perseguir i denunciar els professors que en l’exercici de la seva funció docent deixessin anar ideologia. Venint del PP ja se sap que això és absolutament fals: el que ells volen dir és que estan disposats a perseguir els professors que no siguin de la seva ideologia, és a dir els demòcrates, els progressistes, els que defensin la llengua i la identitat valencianes...

Però, si els del PP valencià volen trobar casos de professors que aprofiten la llibertat de càtedra (per ells tan excessiu és el concepte de llibertat com el de càtedra) per fer proselitisme ideològic podrien començar per la professora de la Universitat catòlica Cardenal Herrera de València, Gloria Casanova. Aquesta professora, que sarcàsticament ho és de l’assignatura de Doctrina Social de l’Església, afirmava que “De una terrible violación sacas algo bueno: un hijo, un don de Diós”, o  “aunque tu marido te sea infiel, la verdadera prueba de amor es seguir amándole con lágrimas en los ojos, como Jesús lloraba en la cruz”, i encara  “las mujeres maltratadas no deben separarse porque eso es amor”. Expressions que no només delaten la voluntat de fomentar ideologia en els seus alumnes, sinó sobretot una ideologia mesquina, vil i imfame, que cap centre educatiu amb un mínim de dignitat i de decència toleraria a les seves aules. Però, esta clar, ja hem dit que es tracta d’una Universitat catòlica i aquesta fulana resulta que imparteix justament classes de “Doctrina Social de l’Església”.

Però, no. La Consellera d’Educació de la Generalitat valenciana, en contra de les tesis dels seus companys de partit, ja s’ha afanyat a sortir en defensa de la suposada professora afirmant que “"són opinions, dins de la seva llibertat de càtedra". El Partit Popular ho té clar: Llibertat de càtedra per a dir bajanades i obscenitats com aquestes, però no per a defensar la llibertat dels pobles a decidir el seu futur, ni els drets dels ciutadans, ni la llengua i la cultura pròpies.

El cinisme i la deshonestedat dels socialistes

Els socialistes catalans, amb el Pere Navarro al capdavant, no saben pas com sortir-se’n en la seva esquizofrènia de no voler ser ni semblar que no són. Com que no gosen posar-se al bàndols dels antidemòcrates obstinats en negar el dret dels catalans a ser consultats sobre el propi futur, però tampoc tenen la llibertat suficient per a mostrar-s’hi obertament a favor, perquè han començat per ells mateixos a renunciar al dret a decidir, s’han d’empescar una farsa per semblar que no són ni deixen de ser.

L’estratègia és prou coneguda: quan hom no gosa oposar-se a una idea perquè es té la consciència que és una immoralitat fer-ho, però alhora no interessa recolzar-la per conveniències personals o partidistes, sempre queda el recurs de simular que s’hi està a favor, però amb uns condicionants que se saben impossibles. I això és el que intenten fer els socialistes catalans, però amb tan poca traça que se’ls veu de seguida el llautó. Sembla lògic que es faci una primera afirmació en el sentit de prioritzar el diàleg i la recerca d’acords amb l’Estat, per tal que Catalunya pugui exercir els seus drets dins del marc de la legalitat. Fins aquí, hi estarien d’acord pràcticament totes les forces polítiques catalanes; tothom ha posat com a model el procés escocès en què el Govern de Londres ha acordat la forma de celebrar la consulta i li ha traspassat les competències, teòricament també en mans del Govern britànic, per tal que els escocesos pugui ser consultats emparant-se en la legislació vigent. Però en el nostre cas, el Govern espanyol ja ha dit i repetit que es negarà per tots els mitjans a què Catalunya pugui utilitzar cap mecanisme legal per a celebrar la consulta; i que està radicalment tancada al diàleg en aquesta qüestió.

Aleshores, insistir des de Catalunya que la consulta només s’hauria de fer com a resultat del diàleg i de l’acord amb el Govern espanyol és una fal·làcia i un exercici majúscul de deshonestedat. Ja només faltava que el mateix Navarro digués una bajanada de proporcions obscenes com la d’afirmar que és poc democràtic crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional abans de la realització de la consulta, quan una de les primeres tasques d’aquest Consell Assessor és lògicament assessorar sobre el mecanisme i els procediments a seguir per a realitzar la consulta. Per al PSC, les seves propostes inviables sobre l’exercici del dret a decidir, són la seva manera més deshonesta d’oposar-s’hi.

Per fugir corrents

Amb el to xulesc que ens té acostumats, el Ministre Montoro afirmava setmanes enrere que a ells mai els havien hagut de rectificar, a Europa. I ho deia per retreure al Govern català els dubtes que va tenir sobre el dèficit de la Generalitat a final d’any. Suposo que es devia referir que, aquest any 2013, Europa encara no havia rectificat cap cop les dades presentades pel Govern espanyol. Perquè per gota que fes una ullada enrere en trobariem molts altres exemples.

Doncs, tampoc és que s’hagin equivocat de poc. La credibilitat d’Espanya a Europa és més aviat escassa, i aviat es devien adonar de la picaresca deIs espanyols que ajornant determinats pagaments corresponents a l’exercici del 2012, pretenien maquillar l’incompliment del límit de dèficit que els havien imposat. Una picaresca que si algú la fes a la hisenda espanyola a l’hora de pagar els impostos seria sancionat i acusat de falsedat documental i frau fiscal. Però això no és pas nou. Tothom sap que els pressupostos que va presentar el Govern espanyol per aquest 2013 són absolutament irreals, elaborats sobre la base de falsejar les previsions de recessió. Quan tothom parla d’un creixement negatiu del PIB de l'1’5 %, el Govern espanyol fa la trampa de simular que creu que aquesta xifra es reduirà fins a una tercera part. Després, quan no els quadrin els números perquè s’hauran acomplert totes les previsions previsibles, ja buscaran alguna altra fórmula per a maquillar-ne el resultat.

I és que els catalans podem queixar-nos amb tota la raó del món d’estar sotmesos a un Estat que ens maltracta i ens espolia, i per això volem desfer-nos-en. Però és que la manca de serietat i d’honestedat d’aquests governants espanyols seria motiu suficient com per a no voler-hi saber res. I si, a més, sabem que aquests mateixos governants formen part de la banda de corrupció més sonada de la història d’Espanya, és per fugir corrents.  

No perdem els estreps!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Encara que a alguns els ho sembli, no estem encara a l’espring final. I els nervis de darrera hora ens poden jugar una mala passada. Tenim un procés encarrilat, impulsat per la ciutadania i recollit per forces majoritàries del Parlament de Catalunya, però com tot procés necessita ser seguit pas a pas. És evident que el PP intenta forçar la situació perquè perdem els estreps; i no hem de caure en la seva trampa.

La perspectiva del 2014, per més pressa que tinguem, no és tan llunyana com per pensar que estem perdent el temps, sobretot si tenim en compte que hi ha encara molts temes a preparar abans de la celebració de la consulta. Mentre que una fugida endavant, com semblen reclamar alguns sectors més exaltats, podria representar d’una banda que es depengessin del procés sectors que tot just ara s’hi comencen a incorporar, i també una manca de credibilitat de cara a l’exterior. Perquè no oblidem que volem fer la consulta, però no pas només pel plaer de dir que hem exercit un dret democràtic, sinó sobretot per guanyar-la i per, després, poder materialitzar la creació del nou Estat català. I no ens ho posaran fàcil.

L’estratègia del nacionalisme espanyol, ara encarnat pel PP però amb el suport del PSOE, serà el d’atacar-nos per tots els fronts: hi haurà els qui, emulant les pel·lícules policíaques, faran el paper del “poli” dur i amenaçaran amb l’ús de la violència o amb moviments per a fer un cop d’Estat, que ells saben que és impossible però que el Govern utilitzarà com a recurs de la por i per a presentar-se ells com els qui ho poden impedir sempre que claudiquem; hi haurà, com ja hi està havent, l’ofec econòmic per donar arguments als qui creuen que sols no ens en podríem sortir, o bé, donat que els números semblen prou clars a favor nostre, com a mínim poder dir que la transició seria molt dura (un argument més per a no precipitar-nos); però hi haurà també les pressions i els moviments per a desestabilitzar les forces favorables al procés sobiranista, ja sigui utilitzant els dubtes dels qui haurien optat per una via de tipus federal com ara el Duran i Lleida, ja sigui infiltrant-se en organitzacions més clarament independentistes com l’ANC per a instigar-hi sectarismes i divisions internes

No és bo que es creïn dubtes sobre la determinació de tirar endavant el procés, que fins ara ha demostrat el Govern d’Artur Mas. No podem perdre’ns en picabaralles estèrils ni deixar-nos portar per un excés verbal, mentre s’estiguin complint els terminis pactats. Cal mantenir la pressió ciutadana sobre les nostres institucions però no pas per fer-les descarrilar, sinó perquè no s’arronsin davant de les amenaces i les agressions que continuarem patint fins al final. Tan perillós pot ser el discurs dels qui els tremolen les cames i potser voldrien fer-se enrere, com el d’aquells que voldrien estripar les cartes i desqualificar CiU confiant ingènuament (o simulant-ho gens ingènuament) que el procés tiraria endavant amb més força sense la coalició convergent. Amb una imatge de divisió de les forces sobiranistes l’únic que s’aconseguiria és el desànim d’amplis sectors de la població i el fracàs de tot el procés.

I, avís per a navegants, als qui els tremolin les cames i pretenguin argumentar que potser pactant amb Madrid podriem aconseguir, ara sí, un adequat i acceptable encaix dins d’Espanya, només recordar-los que Espanya mai compleix els seus compromisos ni les seves promeses. Tan bon punt tinguessin desactivat el procés, i per més que haguessin dit que estarien disposats a dialogar, carregarien tota la seva ràbia i la seva força en destruir-nos com a país, des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic.   

No ens surten els números

Els catalans devem tenir problemes amb les matemàtiques; de fet, aquesta ja és una de les assignatures on els estudiants de secundària treuen uns resultats més justos. O bé, tenim un concepte de la lògica que no lliga amb el concepte que tenen els polítics espanyols. I és que potser ens hem quedat amb l’aprenentatge de les quatre regles, sense anar més enllà i sobretot sense pensar que potser no sempre dos i dos fan quatre.

 

El dèficit fiscal de Catalunya, el que paguem de més els catalans per pertànyer a l’estat espanyol, es calcula en 16.000 milions d’euros anuals. Però el raonament de Madrid, dels seus dirigents polítics, és inabastable per a nosaltres: segons ells, si Catalunya es quedés aquests 16.000 milions en lloc de quedar-se’ls a Madrid, no solament no podria evitar el dèficit actual tenint en compte que les retallades d’aquest any poden arribar als 4.000 milions, sinó que encara hi perdríem. Aquí, no s’hi val, diuen ells, aplicar les elementals sumes i restes, i en una operació estrambòtica que cap dels nostres estudiants no ha après ni a l’escola ni a la Universitat arriben a la conclusió que quedant-nos aquests 16.000 milions que són nostres el país faria fallida. El prodigiós del cas no és només que els espanyols ens facin aquests números, sinó que hi hagi catalans que ajupin el cap, reconeixent la seva ignorància matemàtica, i avergonyits acceptin les seves xifres com qui accepta el resultat d’una operació complicadíssima de la qual en desconeix el mecanisme de funcionament.

 

Per sort, han vingut catedràtics entesos en la matèria per a explicar-nos-ho. El col·lectiu Wilson, format per sis acadèmics catalans de prestigi que treballen en algunes de les millors universitats dels Estats Units i d’Europa, ha vingut a desfer-nos l’embolic. A Catalunya, mantenir un Estat propi ens costaria uns 383 euros per persona i any, mentre que mantenir-nos dins d’Espanya a cada català ens costa 2.251 euros. Com a mínim, podem constatar que la nostra manera d’entendre les matemàtiques s’assembla més a la d’aquestes universitats que a la dels espanyols.  

Diccionari Nominal de la Corrupció

La corrupció política és, ara mateix, una de les preocupacions de la ciutadania; i no li falten raons. Els mitjans de comunicació ens informen cada dia de nous casos, i per la xarxa circulen infinitat de llistes de polítics implicats en afers de corrupció, encara que normalment es tracta d’una reproducció de la mateixa llista. I hi ha a més, les llistes fetes de d’una opció política per tal de demostrar el nivell de corrupció de l’adversari. I va ser repassant aquestes llistes que em vaig decidir a elaborar aquest Diccionari Nominal de la Corrupció.

En moltes d’aquestes llistes de politics imputats, l’únic que es fa és posar-los un darrere l’altre, sense cap més especificació. I és evident que no és el mateix el polític que directament ha posat la mà a la caixa o aquell altre que ha aprovat una reforma urbanística amb clares finalitats especulatives per a beneficiar-se’n ell i els seus, d’aquell altre que atenent les reclamacions dels veïns fa tancar un prostíbul del poble obviant alguns tràmits preceptius. I no és el mateix aquell imputat a qui se li demana una fiança de quinze mil euros d’aquell a qui el jutge n’hi demana una de centenars de milers. I és cert també que en aquestes llistes hi ha imputats que posteriorment han estat absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas abans d’arribar a judici; els mitjans de comunicació acostumen a posar en titulars la imputació i en lletra menuda el sobreseïment o l’absolució. Així com també hi ha imputats que acaben essent exonerats de culpa, perquè realment no havien comès cap acció delictiva, mentre que altres ho són per prescripció del delicte (que no per això deixa de ser delicte) o per manca de proves concloents, per més que hi hagi l’evidència.

Per això, aquest Diccionari Nominal de la Corrupció pretén donar la justa mesura del que representa la corrupció en l’àmbit de l’Estat espanyol. Es pot comparar numèricament el nombre d’imputats que té cada partit. I cada cas es presenta amb un mínim d’informació per tal que cadascú es pugui fer una idea de la magnitud de la tragèdia. La corrupció no és un tema menor en el conjunt de l’Estat, però seria injust generalitzar-ho, tant pel que fa al nombre d’imputats com pel que fa a la gravetat de la imputació.

Xipre: Rebel•lar-se contra aquesta Europa

És curiós que un país minúscul com és Xipre faci anar de corcoll tota Europa. És una mostra de la feblesa del sistema que tem constantment que la caiguda d’un país, per petit que sigui, n’arrossegui d’altres. Però que tem encara més que algun d’aquests faci el pas de deixar la zona euro, per recuperar una moneda pròpia. Els dirigents europeus es contradiuen constantment tant a l’hora d’aplicar mesures de “suport” als països en dificultats com a l’hora d’imposar les condicions del rescat; i són ells mateixos els qui creen tota mena d’inseguretats als mercats.

La sobredimensionada banca xipriota ha fet fallida, entre altres coses, perquè tenia molt deute grec. I el Govern, responent a les recomanacions europees, va començar a aplicar les ja conegudes mesures dràstiques d’ajust, això que s’anomena devaluació interna i que no representa altra cosa que fer pagar la factura als ciutadans, que són les que han portat, com a Espanya, a l’empobriment general de l’illa. Com aquí, també el govern xipriota deia que no es podia deixar caure un gran banc perquè es generaria el caos, i per això amb els diners que treia del benestar dels ciutadans intentava apuntalar com fos la seva banca. I, al final, es veuran obligats igualment a tancar, com a mínim, el segon banc del país; haver començat per aquí, com també ho havia d’haver fet el Govern espanyol amb el cas de Bankia.

Potser no comptaven, però, que un país tan petit no s’arronsés tan fàcilment a les exigències de Brussel·les. La idea inicial de descomptar directament un percentatge dels dipòsits bancaris, inclosos els petits dipòsits de la majoria, va tenir una resposta immediata, i el Parlament xipriota no es va veure amb cor d’aprovar la proposta comunitària. Al final, s’ha arribat a una solució que, vist des de la distància, no sembla tan dolenta. Els qui tenen més de cent mil euros en comptes bancaris són els més indicats, en tot cas, per a fer l’esforç de salvar el país, i no pas la resta dels ciutadans que ja han pagat amb escreix la seva part amb reduccions salarials i retallades de serveis i prestacions socials.   

Qui jutjarà la trama Gurtel-PP?

No sé si hi ha algú que pugui explicar del tot el que està passant amb el tema de la trama corrupta del PP, anomenada Gürtel. De seguida es va veure que no es tractava d’un cas aïllat de corrupció, sinó de tot una xarxa d’empreses perfectament organitzada per a treure sucosos beneficis de les administracions públiques. Mentre uns membres de la banda es presentaven com a empresaris adjudicataris de serveis de l‘Administració, els altres ocupaven llocs clau en la política per a propiciar els desviaments de fons. El PP no era tant un partit polític en el qual s’havia infiltrat algun element corrupte, sinó una tapadora perfectament vinculada amb l’organització delictiva.

I no eren subalterns que actuaven al marge de les directrius del partit, sinó que estaven encapçalats pel seu tresorer, que alhora era l’encarregat de repartir els sobres amb la paga de beneficis als directius de la banda, tant els del sector empresarial com els del sector polític, i per tant als màxims dirigents del Partit Popular. La investigació va començar el febrer del 2009, essent el jutge Baltasar Garzón l’encarregat d’instruir la causa, i des del primer moment ja va sortir el nom del tresorer del PP Luís Bárcenas com una peça clau de la trama. La reacció del PP no es va fer esperar, acusant Garzón de prevaricació i reclamant que el sumari passés a tribunals més afins, als Tribunals Superiors de Justícia de les diferents comunitats autònomes, especialment València i Madrid. Aquí el TSJM anul·lava les proves obtingudes pel jutge Garzón, cosa que ratificaria després el Tribunal Suprem i acabaria amb un expedient obert contra el jutge estrella. Expulsat Garzón, i tot i les evidències, testimonis i reconeixements de culpabilitat per part d’alguns, el sumari central de la trama Gürtel va entrar en una fase d’estancament, adormint-se no pas per casualitat als calaixos de l’Administració de Justícia.

I ara estem assistint a una nova batalla no pas per acabar d’una vegada amb la instrucció de la causa i desmuntar definitivament tota la trama Gurtel-PP, sinó per veure qui en controla aquesta instrucció; és a dir qui en controla el resultat. D’una banda, el jutge Javier Gómez Bermúdez i de l’altra el jutge Pablo Ruz Gutiérrez, que havia substituït el defenestrat Garzón, es disputen la investigació del cas. L’espectacle és delirant i no sé si algú és capaç de desxifrar-ne les raons exactes, però el que és evident és que aquesta pugna forma part de la mateixa trama, que a més de comptar amb el sector empresarial i el sector polític, compta també amb el sector judicial, al més pur estil Berlusconi.

La mida no sempre importa

La petita Caixa d’Enginyers va presentar el balanç de l’exercici passat amb uns guanys de 8’45 milions d’euros, el que representa un increment del 49%. Això, en un any en què s’ha aguditzat la crisi econòmica gràcies a les polítiques del PP i en què el conjunt del sector financer a tot l’Estat espanyol ha registrat pèrdues. Un petita Caixa, amb una mínima estructura d’oficines no solament es pot mantenir sinó que pot presentar uns resultats més que exitosos.

Ja sabem que moltes caixes van cometre l’error d’embrancar-se en la febre immobiliària quan absolutament totes les veus sensates anunciaven l’esclat d’aquella bombolla immobiliària. I malgrat tot, entitats d’estalvi que van ser obligades o pressionades perquè es fusionessin, van tenir beneficis fins al darrer moment,. El plantejament del Banc d’Espanya, en teoria o de cara a l’opinió pública, era que les fusions eren necessàries per tal d’evitar la fallida de les petites i mitjanes entitats d’estalvi; i els dirigents d’aquestes entitats, cal suposar que obligats, havien de dir de cara enfora que la fusió enfortiria les entitats i les dotaria de la suficient solvència. Ja es va veure que el plantejament era fals perquè no es va assolir cap dels objectius proposats i anunciats.  I en aquesta fal·lera s’hi van apuntar entitats que realment tenien problemes per trobar-se entrampades en molts préstecs i actius immobiliaris de difícil recuperació, però també d’altres que malgrat el creixement de la morositat se n’haurien pogut sortir si no haguessin caigut en el parany que intencionadament els havien parat.

És possible que en alguns casos la viabilitat de determinades empreses passi per associar-se i entrar a formar part de grups més grans. Però, en molts d’altres això no és així; hi ha petites i mitjanes empreses perfectament rendibles i competitives, mentre es mantenen independents. En qualsevol cas, la fusió d’empreses o l’absorció per una de més gran és sempre l’evidència d’un fracàs empresarial, excepte per a la matriu que conserva el control del grup. Quan s’entra a formar part, minoritàriament, d’un grup més gran senzillament es perd el control, i en qualsevol moment l’estratègia del Grup pot passar per tancar la filial. D’exemples, en trobaríem un munt. La Caixa d’Enginyers, en canvi, es manté com a tal perquè no ha entrat en cap procés de fusió; altrament, ja hauria desaparegut del mapa.