La irresponsabilitat dels partits catalans

No crec que hi hagi ningú que dubti que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut. Ha esperat després de les eleccions perquè políticament podia ser contraproduent, al despertar la resposta aïrada dels nacionalistes catalans, però utilitzarà el poder que té per a interpretar el text segons la seva ideologia conservadora i sobretot espanyolista. Després ja buscarà la manera de justificar-ho amb arguments pretesament jurídics. Però això, ja se sabia des de fa temps, des del moment en què els recursos van ser admesos a tràmit. I bé, podem argumentar el que vulguem sobre la parcialitat i perversió d’aquest Tribunal, sobre el conflicte de poders, o sobre el que vulguem, però no podem oblidar que els catalans vam escollir uns polítics perquè ens representessin i defensessin els interessos de Catalunya.

La primera irresponsabilitat de tot aquest procés és del Govern de la Generalitat. En repetides ocasions, davant de l’amenaça d’una sentència contrària a la voluntat del poble de Catalunya, membres del Govern i el mateix President han actuat de tranquil·litzadors dient que no ens precipitéssim, que ja s’estava fent el que calia des de les institucions. Res de res. Primera perquè des de les institucions no es pot fer res, com algú ja li va advertir al President Montilla, i no perquè el Tribunal no sigui influenciable políticament, sinó perquè la influència la tenen uns altres. I segona perquè l’única arma que té el Govern de la Generalitat, davant d’uns poders clarament hostils a Catalunya, és liderar una actitud de fermesa en representació del poble que l’ha escollit. I ells, el Govern tripartit en pes, han actuat en sentit contrari.

La segona irresponsabilitat és la dels partits polítics catalans. Des de CiU fins al PSC, passant naturalment per ERC i IC-V, han fet aïlladament declaracions sobre la gravetat de la situació, en cas que el Tribunal Constitucional retallés (com retallarà) el text estatutari. Però sempre han estat posicionaments particulars de partit o individuals, com el d’abans d’ahir del Conseller Castells o el d’ahir de Joan Ridao. No hem vist mai l’actitud responsable de preparar una estratègia conjunta, una resposta unitària al que sembla inevitable. Després, un cop tinguem la sentència al damunt, ja no hi serem a temps.

D’això es refien a Madrid, i segur que ho tindrà en compte el Tribunal Constitucional a l’hora de redactar la sentència. La clatellada final tindria un sentit o un to diferent si sabessin que aquí hi hauria un rebuig unànime, que es prendrien mesures també unitàries d’exercici de la sobirania nacional. Però, comptant que els irresponsables partits catalans s’entestaran a tirar-se els plats pel cap per veure qui ha de protagonitzar la resposta que cal donar a la sentència en lloc de fer-hi front unitàriament, es veuran amb cor de tirar pel dret.

Tribunals corruptes

Sembla que la setmana que ve el Tribunal Constitucional començarà a discutir el redactat final de la sentència relativa al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. Els sectors més radicals i antisistema, que podrien negar-ne la legitimitat, han quedat descol·locats i sense arguments, davant dels qualificatius i les acusacions que hem pogut llegir, i des de fa temps, sobre la parcialitat i tendenciositat dels membres d’aquest Tribunal. No cal, doncs, fer apel·lació a les pròpies conviccions perquè per més durs que ens poséssim difícilment ho podríem dir més clar i més contundent del que ho diuen, i escriuen, la majoria de mitjans de comunicació. Només faltava que ahir es filtrés la idea que es podria transaccionar l’acceptació del terme nació al preàmbul de l’Estatut a canvi de tombar el principi de bilateralitat en les relacions entre Catalunya i Espanya.

Mitjans de comunicació de tots els colors polítics han anat seguint, fil per randa, la lluita interna que han mantingut els membres del Tribunal Constitucional per obtenir-ne el control. D’una banda els anomenats progressistes, propers als socialistes, i de l’altra els conservadors, propers als populars. No és que hi hagi sospites que uns i altres es puguin posicionar en funció de la seva ideologia política, sinó que tothom ho dóna per fet; es precisa fins i tot que el resultat de la votació serà diferent en el cas del recurs presentat pel PP, perquè aquí hi ha recusat un magistrat conservador que sí que podrà votar quan es discuteixi el recurs del Defensor del Pueblo, i es parla sense embuts del vot de qualitat de la Presidenta que farà decantar cap a un costat aquesta primera sentència.

Els mitjans de comunicació acusen de corrupció (de fet, donen per suposat que serà així i que a més gaudiran de total impunitat) els membres del Tribunal Constitucional, afirmant que el sentit de la seva votació i per tant del seu posicionament davant de cada article de l’Estatut estarà en funció de la seva adscripció a un o altre bàndol. Tothom dóna per suposat que el menys important seran els arguments jurídics, i el criteri professional i particular de cada un dels magistrats. Si no fos cert el que diuen els mitjans de comunicació, els membres d’aquest Tribunal podrien querellar-se contra tots i cadascun dels mitjans de comunicació per les afirmacions que estan fent sobre ells.

Ahir mateix, declarava com a acusat un jutge de Múrcia a qui el Consell General del Poder Judicial ha obert un expedient per retardar deliberadament una resolució sobre l’adopció d’una nena, per motivacions ideològiques. Un cas greu, certament, però molt menor al que diuen que afecta als membres del Tribunal Constitucional.

Un crim contra la humanitat

A vegades, des de sectors alternatius, es corre el risc d’utilitzar un llenguatge que, per més ajustat que sigui, pot semblar exagerat o fora de lloc. Però aquesta vegada ha estat el relator especial de l'ONU per al dret a l'alimentació, Jean Ziegler, qui ha qualificat de crim contra la humanitat la producció massiva de biocombustibles. I bé, un crim precisa sempre d’un criminal. Però resulta que un cop dita la frase, i recollida pels mitjans de comunicació, el llenguatge d’uns i altres torna a ser d’allò més políticament correcte, és a dir encobridor del crim i dels criminals.

L’ús de productes bàsics per a l’alimentació, com ara l’arròs, el blat i altres cereals, per a la producció de biocombustible representa un increment desmesurat dels preus que els farà inaccessibles als qui tenien poca cosa més que això per a sobreviure. L’informe de les Nacions Unides parla de 100 milions de persones que patiran fam arreu del món (la Segona Guerra Mundial va provocar 50 milions de morts). Però aquí no hi haurà procés de Nuremberg, perquè els autors d’aquest crim contra la humanitat són l’especulació, el sistema econòmic, les lleis del mercat, la producció del biocombustible, i altres elements que no poden ser detinguts ni seure al banc dels acusats.

Que no ens vinguin amb romanços!. Si hi ha especulació, si es desvia productes bàsics per a l’alimentació dels països pobres per a produir el combustible dels països rics, és perquè hi ha uns especuladors, uns polítics i uns empresaris que ho executen o ho fan possible. Hi ha una autoria clara d’aquest crim contra la humanitat. Els especuladors tenen nom i cognom, telèfon i adreça concreta, tant particular com laboral a les seus ministerials o als consells d’administració d’empreses.

Aquí la Justícia farà la vista grossa (molt grossa per deixar passar uns crims contra la humanitat), i ni tan sols els jutges mediàtics perseguidors d’ex dictadors (mentre són dictadors en actiu encara són rendibles, i per tant intocables) no mouran un dit per perseguir aquesta mena de crims. I a tot estirar les Nacions Unides faran crides i proclames potser per aconseguir que les grans empreses, autores directes dels crims, destinin una mínima part dels quantiosos beneficis que en trauran a donar una almoina que tindran la barra d’anomenar “humanitària”.

El pont de l’1 de maig

Que el primer de maig s’escaigui en un dijous representa disposar d’un magnífic pont de molt bon aprofitar, i més si el temps hi acompanya. Seran uns dies en què s’agrairà que faci bon temps i momentàniament desitjarem que no plogui, es parlarà de l’ocupació hotelera, de la Feria de Abril, dels problemes de trànsit i de la sinistralitat. I del primer de maig, festa dels treballadors, res de res. Diguem que els treballadors no tenen massa res a celebrar. No pas només pel fet que ens trobem en uns moments de crisi econòmica, que lògicament pagaran els treballadors en exclusiva, ni perquè en pocs anys hem fet un salt enrere impressionant pel que fa a drets socials, ni per l’augment de l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’increment dels preus i de les hipoteques... Sinó perquè hem perdut el nord, i ja no resta ningú defensant uns principis ètics sobre els quals fonamentar una política social.

No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores. I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra en general s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant.

Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.

Pluralisme informatiu o suport institucional a l’extrema dreta espanyola

La història d’aquest dia al programa d’Antoni Bassas “El matí” de Catalunya Ràdio, es repeteix constantment a casa nostra, tant en mitjans de comunicació públics com privats. En una tertúlia coincideixen, i per tant s’acaren, gent com Joan B Culla i Paco Marhuenda, director de La Razón. La raó és clara: encara que als mitjans de comunicació espanyols, sobretot als privats però també als públics, els debats es redueixen sempre a les dues grans formacions espanyoles i es margina absolutament la resta de partits, a casa nostra tenim una especial sensibilitat pel pluralisme informatiu. Però, això, que podria entendre’s com un exercici democràtic encomiable, malgrat el risc de perdre el debat perquè l’exercici no es compartit a l’altre cantó, acaba sent un falsejament de la realitat i un suport desmesurat a l’extrema dreta i al nacionalisme espanyol més tronat.

Aquesta mena de debats, sovint promoguts amb bona fe per gent que no és contrària al país com en aquest cas, són absolutament desproporcionats i distorsionadors de la realitat. Aparentment, es posa a parts iguals els partidaris d'unes idees i els partidaris de les contràries. Però aquest platejament és fals. En aquest cas la posició de Joan B Culla era la que defensaria un percentatge altíssim de la població catalana, sempre superior al 50%, mentre que la de Paco Marhuenda, en el millor dels casos, és la que defensarien el PP i Ciutadans, clarament minoritaris a Catalunya. És a dir que el programa partia d'un posicionament inicial que afavoria i sobrevalorava descaradament la posició de Paco Marhuenda.

Un debat equilibrat a casa nostra, d’acord amb la representació parlamentària, és un debat centrat entre convergents i socialistes; si volem reflectir més detalladament la realitat del país i ampliem el debat, aleshores haurien d’entrar en joc els posicionaments dels republicans, dels populars i dels ecosocialistes. Però no, els mitjans de comunicació s’entesten a falsejar la realitat presentant a parts iguals els defensors i els detractors de la política lingüística, quan a un cantó hi ha un 85% de la representació de la ciutadania; i presentant la realitat catalana des de la perspectiva espanyola, com si el debat a casa nostra fos també entre el catalanisme que poden defensar CiU o el PSC, i el constitucionalisme (eufemisme per indicar el nacionalisme espanyol) que defensa el PP.

Ens podem queixar de la manca de pluralisme, evident, als mitjans de comunicació espanyols. Però els mitjans de casa nostra, tan públics com privats, no es queden pas enrere, i també en contra nostra. Així, anem arreglats.

La ineficàcia de signar per signar

Sembla que algú es va estranyar que ahir exposés els meus dubtes sobre campanyes de recollida de signatures a favor del dret a decidir. Parlava de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, així com a l’endegada per la Plataforma pel Dret Decidir i Sobirania i Progrés, i encara aquella altra iniciativa de crear un Cens Nacional del Poble Català. Naturalment que no estic en contra dels enunciats d’aquest tipus campanyes, excepte aquesta darrera del Cens Nacional que podia tenir unes connotacions xenòfobes o excloents realment perilloses. Però entenc que hi ha iniciatives que no es poden malbaratar d’aquesta manera, quan ja es veu que no tenen massa possibilitats d’èxit. La gent està una mica cansada de signar per a tot (i jo també signo, està clar), i potser hauríem de reservar aquest recurs pel dia en què decidim fer-ho de veritat.

Vivim en un país on hi ha massa gent que es creu salvador de la pàtria, que com que no li estan bé cap de les iniciatives existents n’ha de crear una de nova, i quan es proposa fer una acció el primer que se li acut és muntar una campanya de recollida de signatures. Tenim un independentisme que està excessivament fragmentat, amb multitud de partits i partidets, grups i grupuscles, una fragmentació que es reprodueix al si d’ERC, i encara hi ha independentistes que afirmen no trobar cap opció amb la qual identificar-se! Tenim una societat civil que es capaç de produir mil i una plataformes, totes amb el seu matís, sovint irrellevant. Cada quatre ciutadans, som capaços de crear una associació o muntar una campanya, que comença naturalment per una recollida de signatures.

Quan algú promou una campanya de recollida de signatures, les primeres dues-centes es troben sense moure’s de casa, amb una simple noteta a la xarxa. D’aquí a les mil o dues mil també és un objectiu relativament fàcil per a qualsevol grup o entitat que pugui posar quatre paradetes en dies assenyalats. Arribar a les deu o quinze mil ja comença a ser més costós si no es disposa de molta més infraestructura organitzativa, però es pot aconseguir amb una mica de temps. Ara bé, arribar a les trenta o trenta-cinc mil ja esdevé una feina titànica, de manera que són ben poques les campanyes d’aquesta mena que hi arriben, i això que en tot cas no representarien més que el 0’5% de la població de Catalunya (ja no parlo dels Països Catalans).

Sincerament, tot plegat em fa pensar que hi ha massa gent que té molta palla a l’ull o que no es pren seriosament el país. Mentrestant, els nostres enemics, sense tantes manies ni recollides de signatures, assoleixen uns nivells d’eficàcia envejable.

20.000 adhesions per un Estat propi

Ara ha fet un any que va sorgir la iniciativa Sumem-nos al mapa per un Estat propi, i per això presenten aquests dies un primer balanç de 18.400 signatures. Una curiositat interessant de la campanya és la seva visualització en el mapa dels Països Catalans, un 64% de municipis dels quals ja tenen adherits a la campanya. És una d’aquestes iniciatives que, d‘entrada, desperten totes les simpaties, i hi dono el meu suport, però tot seguit em vénen els dubtes sobre la seva eficàcia. Ni tan sols no estic segur que, malgrat la bona fe dels seus impulsors i l’esforç que hi han posat, sigui realment útil o que no sigui fins i tot negatiu per al país.

Temps enrere hi havia una campanya anomenada Cens Nacional del Poble català que tenia un objectiu semblant; es tractava de “censar-se” per a poder decidir el futur del país. En aquest cas es presentava (no sé si encara es manté activa) com si fos un cens seriós, demanant totes les dades i una aportació econòmica del 0’6% de les rendes de cada ciutadà. La veritat és que, precisament per aquesta pretensió de serietat, com si es tractés d’un cens oficial, no dels ciutadans que viuen al país sinó dels qui se senten identificats amb el país, els dubtes encara eren més grans. No he pogut veure en el seu web el nombre d’adherits (censats) a què van arribat, però podem imaginar que no devien ser excessius.

I darrerament hi ha hagut, i encara es manté viva, la campanya Decideixo decidir endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, en aquest cas per reclamar la competència per a celebrar referèndums. Entenent que l’objectiu és la celebració d’un referèndum per a decidir lliurement el nostre futur. Tampoc sé el nombre de signatures recollides fins ara, tot i que el 9 de març sembla que es van superar les 10.000.

El tema, en qualsevol cas, és el mateix: em sembla d’una certa imprudència emprendre accions d’aquesta mena, si no es disposa d’un mínim de capacitat logística i de recursos com per a garantir-ne l’èxit. És més, entenc que una acció així només tindria sentit si s’emprengués amb un ampli consens nacional, i no com una iniciativa privada d’un grup concret, per ben intencionat que sigui. 20.000 adherits, xifra que encara no s’ha assolit no arriba a representar ni un 0’3% de la població. Amb aquests números a la mà, més aviat semblaria que es vol demostrar tot el contrari del que es diu en els titulars d’aquestes campanyes.

Per una nova cultura de l’aigua

Hi ha frases i conceptes que de tan repetits arriben a perdre tot el seu sentit. Des de l’àmbit de l’esquerra sempre hem sentit a dir frases com “hem d’apostar per una nova cultura de...”, referint-se tant al consum d’energia, com als mitjans de transport, a l’ocupació del territori, al consumisme en general, o ara a l’ús de l’aigua. Bé, d’acord. Però després, sobretot quan els d’esquerres som al govern, hauríem de concretar què vol dir això d’una “nova cultura de”, i posar-ho a la pràctica. No sigui que els ciutadans acabin no trobant massa diferències entre un govern de dretes i un govern d’esquerres, entre un conseller de medi ambient d’Unió Democràtica i un d’Iniciativa,

El Consell Nacional d’Esquerra, d’aquest cap de setmana, ha aprovat una resolució que referma l’aposta del partit per una nova cultura de l’aigua. El text aprovat, com sol passar en política, és d’allò més políticament correcte: Fer una gran declaració de principis, amb la qual tots podem estar d’acord; ratificar el “Compromís per l’Ebre”, negant-nos a qualsevol tipus de transvasament; recolzar les mesures conjunturals i d’emergència preses pel Govern; denunciar obertament només l’acció empresa per l’Estat, com si no hagués estat pactada amb el Govern de la Generalitat, inclòs el seu finançament; i finalment, deixar una porta oberta per acabar acceptant el que calgui en cas d’emergència extrema.

Rellegint el document aprovat, a part de trobar-hi un bon exercici d’equilibrisme lingüístic, hom hi pot entreveure cada un dels seus ingredients: Calmar els ànims, sense contradir-los, dels militants de les terres de l’Ebre; evitar una crítica al Govern de la Generalitat del qual formem part, i per tant en som corresponsables; començar a mostrar un perfil diferenciat, sobretot per part d’aquells que acaben de sortir-ne per accedir al control total del partit; però, alhora, deixar la porta oberta a acceptar el que sigui, conscients que tampoc tindríem força per a fer una altra cosa.

Però, de la nova cultura de l’aigua, ben poca cosa.

El PP dóna un cop de mà a ANV

El PNB, després de no obtenir els resultats electorals esperats, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plantejaments i finalment ha acceptat presentar mocions de censura, conjuntament amb el PSE, per tal de treure de les alcaldies basques els representants d’ANV. Una mesura que els populars sempre havien reclamat, acusant al PSOE i per suposat al PNB de passivitat per acceptar que ANV governés en els ajuntaments on havia guanyat les eleccions municipals. Però a l’hora de la veritat el PP s’ha alineat amb EA, IU-EB i en definitiva amb ANV, de manera que el seu vot ha permès que els abertzales continuïn mantenint les alcaldies que havien aconseguit a les urnes.

És un exemple més d’allò que sovint es diu de forma més o menys encoberta: al PP ja li va bé l’existència d’ETA (sobretot d’una ETA que no estigui en treva, sinó ben activa), i d’un moviment abertzale radical acaparant l’atenció pública i convertint-se en el centre del debat polític. Podríem dir que el posicionament de partits com EA o IU-EB respon a la coherència, els del PSE-PSOE i PNB a la por i l’oportunisme polític, però el del PP al desvergonyiment, al cinisme i a la deshonestedat.

D’alguna manera es pot dir que el PP està fent pinça amb els abertzales per derrotar els partits que representarien el centre polític, PNB i PSE. Bàsicament perquè el PP compta que li és molt més fàcil tenir cara a cara els sectors més radicals, als quals sempre podrà acusar de connivències amb la violència, que no tenir-hi posicionaments més moderats com els del PNB amb pla Ibarretxe inclòs. Si ha de confrontar les seves idees i el seu suport electoral amb els socialistes i els nacionalistes moderats, el PP ho té molt magre. Mentre que si pot polaritzar el debat entre el seu radicalisme i el dels altres, té moltes més opcions.

Per entendre’ns, alcaldies com les de Arrasate el PP no les podrà obtenir mai a les urnes com la va aconseguir ANV, a no ser que tingui la inestimable ajuda de l’arbitrarietat de la justícia que sovint es posa al servei del nacionalisme espanyol que ells representen.

Nació sense estat?

Sovint ens autoqualifiquem com a nació sense estat. En alguns casos per deixar clar que tenim una identitat nacional i a la vegada que aspirem a disposar d’un Estat propi; però en d’altres casos, també per a significar una situació d’una certa desprotecció, o que ens hem de refiar d’un altre estat, que no és ben bé el nostre. Així, moltes vegades veiem iniciatives de col·laboració i de solidaritat amb altres realitat nacionals, i/o simplement culturals, sota aquesta denominació de nacions sense estat. I aleshores podem compartir taula amb moviments i institucions que representen nacions sense estat, però que tampoc tenen cap intenció seriosa d’esdevenir nous estats. Amb tot, no hauríem d’oblidar que no és cert que siguem una Nació sense Estat. Nosaltres sí que en tenim d’Estat, el que passa és que el tenim en contra.

Ara mateix Televisió de Catalunya ha signat un acord amb la Televisió local de l’Alguer per a poder veure la televisió pública catalana a aquella ciutat italiana. Els problemes, en principi, sembla que només siguin tècnics (i ja s’haurien superat). Si l’Estat italià no intervé, ni a favor ni en contra, i tot depèn de les relacions bilaterals que puguin mantenir les dues televisions, es podrà dir que ha estat un acord realitzat per entitats d’unes nacions sense estat: la catalana i la sarda.

Però aquest no és el cas de Catalunya i la seva televisió en relació al País Valencià, per exemple. TV3 no és la televisió d’una nació sense estat, sinó una televisió que ha de lluitar contra un Estat que li és hostil, una Estat que esmerça esforços i diners per dificultar la seva tasca, i un Estat que transgredeix les seves pròpies lleis, Constitució inclosa, per a combatre-la.

Tant de bo, algun dia poguéssim ser una Nació sense Estat. Seria el primer pas, probablement un pas previ imprescindible, per a poder tornar a ser una Nació amb Estat. Només perquè aquesta vegada, que sigui amb Estat propi.

ERC: cursa per la incoherència

Després del fracàs electoral, del qual ningú en vol assumir la responsabilitat i tothom s’erigeix en líder de la renovació, ERC pot caure en un parany molt perillós: encetar una cursa per la incoherència per tal de demostrar (més de cara endins que de cara enfora) que som més radicals que ningú, perdent així la credibilitat com a partit de Govern. Ara sembla que tots els mals vinguin d’haver pactat amb els socialistes, quan probablement el desastre electoral hauria vingut igualment si s’hagués pactat amb CiU. En tenim exemples en les darreres declaracions de Ridao i de Carretero.

Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat.

Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies.

L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.

Per Sant Jordi, llibres mediàtics

És un tema recurrent, en aquesta diada, retreure a personatges famosos el fet d’aprofitar l’ocasió per a editar llibres que potser serien impresentables en una altra ocasió. És evident que hi ha gent que s’aprofita del seu èxit en el camp de l’esport, de l’entreteniment, del periodisme o del que sigui per col·locar un llibre per Sant Jordi, sense massa més contingut que el recull de les seves facècies, normalment televisives. Sovint, ni tan sols l’ha escrit el qui el signa. I hi ha qui considera això una mena de frau o desvirtuament de la festa del llibre. Però no es pot negar que tothom té dret a publicar el que li doni la gana, sense necessitat de tenir cap intencionalitat literària. Altra cosa és el tractament que li donen els mitjans de comunicació, diguem-ne seriosos.

Aquests dies, la majoria dels mitjans presenten d’una manera o altra reculls de novetats literàries. Teòricament, es tracta de veus solvents que analitzen els llibres més interessants que es publiquen per aquestes dates i que, per tant, poden ser llibres d’èxit en la diada de Sant Jordi. És normal que en aquests reportatges periodístics i literaris hi figurin només les obres més destacades, i que per tant es deixin de banda obres menors, d’autors menys coneguts, dels quals se’n pressuposa també un producte literari de menor qualitat. Però el que potser no és tan normal és que aquests mitjans, els mateixos que a vegades es posen a criticar els llibres mediàtics, no deixin de donar-los el màxim protagonisme, equiparant-los a les obres literàries pròpiament dites.

D’alguna manera, els mitjans de comunicació es comporten en aquest cas com aquells programes escombraries que es dediquen a parlar de xafarderies de tot tipus, promocionant sempre uns mateixos personatges que no tenen gaire més mèrit personal que el de participar en aquests programes. Són famosos perquè entre ells mateixos es fan famosos. I, pel que es veu, en aquest parany hi cau també la premsa “seriosa”, en la mesura que els equipara als productes literaris; altrament, el fenomen dels llibres mediàtics quedaria reduït a ben poca cosa.

Montilla, ERC i el transvasament

ERC reclama ara que el cost de les obres del transvasament de l’Ebre vagi a compte de l’Estat a través del Fons de contingència, un fons especial per a casos d’emergència. La proposta sembla lògica, naturalment. Però arriba tard. Arriba en un moment en què el Govern espanyol ja ha publicat el decret que estableix que el finançament d’aquesta obra anirà a càrrec de les inversions que l’Estat havia de fer a Catalunya en compliment de l’Estatut. És a dir que la decisió la prenen a Madrid, però a l’hora de pagar, ho paguem nosaltres. I arriba uns dies després que el President José Montilla mentís impunement davant les càmeres de televisió afirmant que l’obra aniria a càrrec de l’Estat.

De fet, en l’entrevista que dies enrere la Mònica Terribas va fer al President de la Generalitat, van ser diverses les falsedats que va deixar anar amb la seva rialleta postissa. Va dir per exemple, que propostes com les del Roine, en tot cas es podien estudiar en la Taula Nacional contra la sequera, quan ell sap que en la creació d’aquesta Taula s’hi diu clarament que no s’hi tocaran temes o propostes que vagin més enllà del curt termini, per a resoldre el problema puntual d’aquests propers mesos. I després la va acabar d’engaltar dient que les obres anirien a càrrec de l’Estat, quan ell sabia que anirien a càrrec de les inversions que ja tocava fer a Catalunya, és a dir a càrrec del deute que l’Estat té amb Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord amb posicionament polítics del President, i hom entén que per coherència amb el pacte de Govern s’hagin d’acceptar idees i actituds que no encaixen en l’ideari nacionalista, però no es pot acceptar l’engany i la mentida com a sistema.

Només el Conseller Castells, també socialista, ha sortit a marcar una mica de perfil propi clarament discrepant amb el del President. Els Consellers d’ERC, callats. Això sí, fem el doble joc i mentre callem i acatem el que calgui al si del Govern, simulem ser a l’altre cantó convocant els nostres militants de les terres del sud a manifestar-se en contra d’una acció de mateix Govern, que nosaltres hem aprovat sense dir ni piu (o piulant amb la boca petita). Al Govern fem una cosa, des del partit en fem de variades segons el territori, i a nivell intern elaborem documents fantàstics que diuen tot el contrari. Genial.

Paraguai, també a l’esquerra

Sembla confirmada la victòria de Fernando Lugo al Paraguai. Acabaria així una llarga etapa de governs conservadors en un dels països més corruptes de llatinoamèrica. Hom s’ha afanyat a relacionat el guanyador d’aquestes eleccions amb dirigents esquerranosos com els de Bolívia, Brasil, Equador o Veneçuela (en aquest cas l’esquerranisme és més dubtós), en un moviment que està trasbalsant el continent sudamericà.

Alguns economistes es mostren alarmats per la manca d’ortodòxia d’uns dirigents que, certament, a voltes poden caure en el populisme. I alerten de la inviabilitat de determinades propostes “revolucionàries”, de difícil o impossible encaix en un món liberal globalitzat. I potser tenen raó. Però l’experiència d’aquests països és que l’ortodòxia liberal que han practicat els partits conservadors, ben recolzats per les principals potències i organismes econòmics internacionals, els ha portat a la més absoluta misèria. És molt possible que un cop fet el primer cop de timó, a l’estil de Lula de Silva o de l’Evo Morales, el més prudent sigui adoptar posicions més realistes, com es va fer a Argentina, precisament per no caure en la demagògia estrident del Chavez veneçolà.

De tota manera, benvingut sigui el canvi a Paraguai. És una victòria que pot beneficiar el poble treballador i les comunitats indígenes, de la mà d’un ex bisbe catòlic que va tenir problemes amb el Vaticà justament per defensar els pobres. Ni que sigui per pura casualitat, la imatge d’aquests dies és que mentre l’ex bisbe surt aclamat pels pobres, el Papa culmina el seu viatge al país dels rics. Cadascú amb els seus.

Torna, Àngel

Amb aquest crit, ideat per ell mateix o per algun dels seus incondicionals, l’Àngel Colom va fer un darrer intent de continuar al capdavant de la direcció d’ERC. Ha plogut molt des de llavors. L’Àngel Colom en la seva etapa de màxim dirigent d’Esquerra va aconseguir transformar un partit que oscil·lava entre la socialdemocràcia i el més pur estil liberal, amb un tret nacionalista que no acabava de pronunciar-se clarament per la via independentista, en un partit netament d’esquerres i sobretot independentista. Un dels seus grans mèrits va ser normalitzar l’independentisme com una opció democràtica més.

Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores.

Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta, l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida més aviat petita).

La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.

Només els catalans creuen ser espanyols

Alguns mitjans de comunicació han recollit la notícia, o l’anècdota, del President del Consell d’Administració de Seat, el senyor Francisco García Sanz sobre la no espanyolitat de Catalunya. Concretament, quan algú li va fer notar que la marca automobilística ha anat posant noms de poblacions espanyoles per als seus models de cotxes, pero que mai n’hi ha posat cap de català (el periodista oblidava l’”Ibiza”), ell va respondre: no en posem de catalans perquè nosaltres som espanyols. Una reacció compartida, encara que no sempre tan ben explicitada, per molts espanyols.

Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.

Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.

L’ampliació interna de la Unió europea

El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, va presentar ahir a Brussel·les la idea de l’ampliació interna de la Unió europea. És a dir que, si un Estat de la UE s’escindeix, els dos o més estats resultants esdevenen automàticament nous estats membres perquè els drets i obligacions de l’Estat existent fins aleshores queden subrogats als nous. Una consideració jurídica que, evidentment, apunta als casos d’Escòcia, el País Basc o Catalunya.

En primer lloc, aplaudir la iniciativa del Cercle d’Estudis Sobiranistes, perquè la seva sí que és una tasca de construcció de bases sòlides per avançar cap a la independència. Si entenem la situació de Catalunya només com un afer intern de l’Estat espanyol, tenim la batalla perduda. Si algú seriosament preveu un escenari d’emancipació nacional a curt o mitjà termini (l’any 2014, per exemple) ja comença a fer tard per a establir l’estratègia necessària per a arribar-hi. I un element clau per assolir el reconeixement dels nostres drets com a poble, el dret a decidir el nostre futur, serà tenir la complicitat o com a mínim la comprensió de la comunitat europea.

A vegades, no és tan important el que es diu com el qui ho diu. I la veu d’Alfons López Tena és, sens dubte, una veu autoritzada; però insuficient. No sé si avalant el President del Cercle d’Estudis Sobiranistes hi havia a Brussel·les autoritats polítiques, econòmiques, acadèmiques i de la societat civil catalana, però en tot cas els mitjans de comunicació no se n’han fet massa ressò. A l’hora de la veritat, el que comptarà no seran tant els arguments jurídics (tot i que és bo que hi siguin), ni les raons democràtiques (que lògicament hi són), sinó la fermesa i la voluntat col·lectiva que sapiguem transmetre a nivell espanyol i a nivell internacional. S’imposa, si de veritat creiem en la possibilitat d’exercir el dret a decidir, una visió d’Estat per part dels partits polítics sobiranistes, cosa que no estem veient ara per ara.

Ningú pot pretendre ser pal de paller de res, ni molt menys protagonista absolut, ja que aquesta és la millor fórmula per avortar qualsevol intent seriós d’avançar cap a la independència. I molt menys si els dirigents polítics estan embrancats en mesquineses i lluites internes per seure a la poltrona (aquests es desqualifiquen ells mateixos per a liderar cap projecte de país). López Tena pot quedar sol, presentant a Brussel·les un projecte de país, mentre aquí uns irresponsables s’estan tirant els plats pel cap, i el Secretari de política internacional d’ERC, per exemple, té en la seva agenda afers tan transcendents per al nostre futur com un acord amb els maputxes xilens o amb els saharians.

Del mite a la tradició

Ahir es va presentar a Tarragona l’edició de les obres guanyadores dels Premis literaris Ciutat de Tarragona de l’any 2007. Entre altres, doncs, hi havia el meu treball “El Nadal, del mite a la tradició” que va ser guardonat amb el Premi Joan Amades. De fet, no és habitual, ni sembla comercialment oportú, presentar per aquestes dates un llibre que fa referència al cicle nadalenc; però la presentació es va fer en bloc amb un interès especial per presentar abans de Sant Jordi la novel·la guanyadora del premi de narrativa “Austràlia”, obra del jove Roc Casagran.

Per a les persones interessades en el món de la cultura popular i de les tradicions, dir només que el meu llibre pren el Nadal com a punt de referència, però no deixa de ser una reflexió general sobre la universalitat de la nostra cultura, fruit d’una successiva i permanent interrelació al llarg de la història amb la resta de cultures del nostre entorn. Sovint parlem de tradicions i formes genuïnes de la nostra cultura per contraposar-les amb les interferències forànies, oblidant que totes tenen unes arrels comunes encara que cadascuna adopti una forma particular.

El llibre, doncs, és una mirada agnòstica de les tradicions, centrades a títol d’exemple amb les del cicle nadalenc. Més que afirmacions sobre l’origen de les tradicions que ens han perviscut, és un devessall de suggeriments, constatació de coincidències, hipòtesis i interpretacions, sovint agosarades, sobre fets ben quotidians, i que ens porten a èpoques i cultures ben remotes.

Del Segre a l’Ebre: L’empassada del gripau.

Finalment, i amb un cop d’efecte fulminant, sembla que s’ha resolt el tema de l’aigua. El Govern espanyol s’ha sortit amb la seva i ha aportat una solució que ara ens venen (tant l’executiu espanyol com el català) com la més factible i la menys traumàtica des del punt de vista ecològic. Si fem cas de les informacions que ens donen, hem de creure que no es tracta de cap minitransvasament, ja que no es modificarà el cabal de l’Ebre, sinó d’un aprofitament de les aigües sobrants que no utilitzin els regants de les terres de l’Ebre. Brillant. Chapeau!

Sovint es fa servir l’expressió “empassar-se un gripau” per indicar que s’ha hagut d’acceptar quelcom que abans hom havia considerat com a inacceptable. El Govern català s’ha hagut d’empassar una gripauada sencera. Primer, perquè han hagut d’acceptar una proposta que ve de fora i que ells havien descartat; segon, perquè han hagut de renunciar a la seva iniciativa estrella, per a la qual ja tenien molts passos fets, i fins i tot José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, n’havia anunciat l’inici de les obres, digués el que digués el govern de Madrid; tercer, perquè al capdavall es tracta d’una interconnexió de la xarxa hidràulica que sempre s’havia blasmat; quart, perquè en aquest cas no podrà ser una obra desmuntable i provisional, com s’argumentava inicialment; cinquè, perquè ara s’ha d’elogiar i donar per bona una solució que ve de la mà dels qui fins ara més d’un Conseller havia acusat d’actuar deslleialment (se suposa que com a mínim hauran demanat disculpes)...

Però, sobretot, l’empassada del gripau ve a tomb perquè les explicacions que se’ns donen ara resulten increïbles. Si és cert que no es tracta de cap transvasament, que no es traurà aigua del cabal de l’Ebre, sinó que només s’aprofitarà aigua sobrant, que no perjudicarà les terres de l’Ebre ni l’ecosistema de la conca... com és possible que no se’ls hagués acudit abans! El Govern català disposat a fer mil i una trapelleria per a resoldre el tema de la sequera, de veritat desconeixia aquesta possibilitat tan fàcil i beneficiosa, que segons ells no perjudica ningú? Es pot governar amb un desconeixement tan gran de la realitat del país?

La reprovació, per incompetència, no s’hauria de limitar al Conseller Baltasar.

Catalans a Madrid

La presa de possessió del nou Govern espanyol ha estat farcida d’anècdotes. Uns han fet escarafalls per la continuïtat de la Ministra Magdalena Àlvarez al capdavant de Foment, altres han posat l’accent en el paper que els tocarà fer, com a ministres espanyols, al Celestino Corbacho i a la Carme Chacón. I en cercles independentistes s’ha comentat especialment el discurs de la nova Ministra de Defensa, acabant amb els tradicionals i anacrònics “Viva España” “Viva el Rey”. El PSC s’ha limitat al silenci.

Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).

El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola.

Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n'esperem res d'especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.