Jutges incompetents

De la perversió del sistema judicial espanyol ja se n’ha parlat moltes vegades. Tothom admet com a escandalós el nivell de politització d’organismes com el Consell General del Poder Judicial i sobretot del Tribunal Constitucional. Hem viscut casos flagrants de vulneració de la llei per part dels jutges, d’atemptat contra els drets dels ciutadans, que quan han anat en una determinada direcció política s’hi ha fet la vista grossa. I ara ho hem tornat a veure en el cas del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia.

Per segona vegada, com a mínim, aquest jutge exercint les seves funcions i per tant no pas com una opinió personal i privada ha tingut actituds de menyspreu envers la llengua catalana. No es tracta de les opinions que pugui tenir ell particularment respecte a la llengua catalana, sinó que mentre està jutjant un cas concret ell manifesta un posicionament vexatori envers els ciutadans implicats en el cas, que després acaba declarant no culpables. En un país normal on la justícia no fos corrupta, les víctimes d’aquestes vexacions haurien de poder denunciar-lo i els organismes interns de l’Administració de la Justícia com a mínim sancionarien un individu que no fa sinó desprestigiar el col·lectiu de jutges i la Justícia en general.

¿Com pot aquest jutge exercir les seves funcions si parteix d’uns criteris estrictament polítics que expressa amb tota impunitat enmig del judici, posicionant-se ell amb un dels bàndols en contra del que estableix la llei, i fins i tot deixant anar que li sap greu l’actuació del fiscal, amb les ganes que tenia d’emetre una sentència condemnatòria? ¿Com poden permetre els responsables polítics i judicials de l’Estat que individus que fan burla de la llei i dels drets dels ciutadans es disfressin de jutges, quan són part interessada ideològicament en els casos que han de jutjar?

Quan el jutge Honrubia es burlava de la llei que reconeix els drets dels ciutadans a utilitzar la seva llengua, dient allò de “ah, sí, claro, que ustedes necesitan intérprete”, l’única resposta lògica era dir-li que l’únic que necessita intèrpret és ell, un individu incompetent per exercir el càrrec.

Sentit d’estat

M’alegra poder sentir de boca de Josep Lluís Carod Rovira que en tot l’afer del cotxe del President del Parlament de Catalunya el que hi ha hagut és una “manca de sentit d’estat”. I quan Carod atribueix aquesta manca de sentit d’estat al conjunt de la classe política i mediàtica se suposa que inclou també algun dels màxims dirigents d’Esquerra i el propi President Benach. Cal recordar que va ser Joan Ridao el qui en un primer moment va sortir en defensa de la ridícula despesa, però deixant anar que calia ser sensible a aquestes qüestions en temps de crisi i que potser no havia estat del tot oportú.

Com remarca Carod Rovira, aquest tema no hauria estat notícia a cap país normal, de manera que la resposta normal hauria estat no donar resposta i fer el que s’havia previst. Em sembla patètic que la segona autoritat del país hagi hagut de sortir a demanar disculpes i a explicar, fil per randa, els detalls dels contractes relacionats amb els cotxes oficials del Parlament. Això corresponia fer-ho, en tot cas, a un uixer o a un administratiu de segona fila. És evident que els qui neguen la nostra existència com a país han instrumentalitzat, fins i tot amb falsedats, un ridícul afer per desprestigiar les nostres institucions; però no és menys evident que els polítics d’aquí els han fet el joc, el Ridao, el Benach, el Saura i tants altres. I en tot cas, la resposta no hauria d’haver estat tampoc argumentar que altres administracions han fet despeses semblants o superiors, perquè sembla com si admetéssim cometre els mateixos errors que cometen d’altres. I en aquest cas no hi havia cap error. L’error ha estat respondre com s’ha fet, i sobretot fer-se enrere.

El president Tarradellas, tot i no tenir l’estructura administrativa, el poder polític i econòmic que té actualment la Generalitat, tenia molt més sentit d’estat, si més no a nivell simbòlic. En els seus viatges, per exemple, es feia acompanyar, si calia, d’una filera de motoristes per obrir pas al cotxe oficial del President. Ara tenim uns polítics que es rebaixen fins a l’extrem de respondre a les estupideses de la premsa ultra, i a sobre fer-los cas. On és el sentit d’Estat?

La renúncia a la dignitat institucional

Costa de creure fins a quin punt la societat catalana, o millor dit els seus dirigents, atorguen a la premsa espanyola el poder de fiscalització i de decisió sobre el país. Els mitjans de comunicació catalans o espanyols poden destapar casos de corrupció flagrants, escàndols reials, declaracions intempestives com les de Rajoy o Aznar... i no passa res. Que algú destapés les despeses sumptuàries d’una vicepresidenta, les aventures reials pagades amb fons reservats de l’Estat, el President autonòmic que disposa de quatre cotxes oficials, o el que sigui, immutaria ben poc als dirigents espanyols, i menys a les seves institucions. Aquí ens ve un vertigen insuportable. I sucumbim a la primera.

El cas del cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya em sembla certament un escàndol de grans proporcions i que delata un rerefons realment preocupant. I quan dic escàndol no em refereixo, naturalment, al fet que s’hagi fet una insignificant despesa de 9.000 euros per adequar un cotxe oficial a les necessitats de treball d’Ernest Benach. Sinó al fet que algú hagi fet cas a una notícia tan absurda com aquesta. Deixem al marge que tant l’ABC com la Vanguardia van publicar dades falses, cosa que demostra el nivell de qualitat i de dignitat professional d’aquests mitjans. La quantitat de nou mil euros, perfectament justificats, és absolutament irrisòria. A qualsevol dels despatxos oficials, d’aquí i molt més de Madrid trobareu, només per posar un exemple, quadres penjats a les parets d’un valor molt més elevat. I per suposat podríem anar desgranant mil i una despeses supèrflues que deixarien en un no res la quantitat que ens ocupa, i que no tenia res de supèrflua.

El que em sembla realment preocupant i escandalós és la manca d’autoestima, de rigor i de dignitat institucional quan als nostres dirigents els ha tremolat el pols davant d’una burda infàmia com aquesta. Ernest Benach, i amb ell la institució que representa, s’ha rebaixat fins a extrems inimaginables sortint a demanar disculpes per haver gosat fer quelcom tan simple com adequar un cotxe a l’exercici del seu càrrec. I a aquest cangueli s’hi han sumat membres del propi Govern i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

Ahir, en un programa de ràdio, se’m demanava si creia que Catalunya estava en decadència. Decadència econòmica no ho sé; però sí una decadència moral i de dignitat dels nostres dirigents a l’hora de defensar les Institucions del país.

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.

Conviure amb l’ós, sense risc

El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.

Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.

Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.

Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.

Manifestacions d’impotència

Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.

I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.

Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.

Grans acords, papers mullats

Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.

Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.

Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.

L'Artur Mas, independentista?

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

Som-hi!, que ja som més de Sis milions!

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó.

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos.

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que... ja s’ho faran!

La credibilitat d’un Pacte per la Innovació

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.

El liberalisme funciona, els liberals no

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona.

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’havia de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces.

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència.

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

De l’esmena a la totalitat al ple suport

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquells han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors...”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

La niciesa d’un President

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m'ho demanin els habitants d'aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües.

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

El país funciona, malgrat els polítics

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona.

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants.

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.

Marina d’Or s’estavella. El país ho ha fet abans

La crisi immobiliària té unes xifres que posen els pèls de punta. Es parla d’un estoc de 700.000 habitatges nous sense vendre a tot l’estat espanyol, als quals s’hi ha de sumar una xifra semblant dels que estan en fase de construcció i que s’acabaran a curt termini o es deixaran a mig fer, a part dels habitatges vells sense ocupar. Un estoc que al ritme de vendes actual seria suficient per a cobrir les necessitats de vivenda durant quatre anys, sense fer-ne ni una més. El País Valencià lidera el rànquing de noves construccions sense vendre; i dins del País Valencià, Marina d’Or pot ser un cas emblemàtic.

L’especulació i la fam per a fer grans fortunes a costa d’inflar artificialment els preus, va portar aquesta voràgine constructora, l’anomenada bombolla immobiliària que ens ha esclatat a les mans. Per a fer-ho, els especuladors van comptar amb la plena complicitat de les administracions per a destruir el territori sense manies ni contemplacions. Ara tenim ciutats fantasma amb una infinitat de pisos i apartaments per vendre, que no han assolit el seu objectiu d’incrementar els beneficis dels promotors, però sí l’objectiu de malmetre el territori.

Seria el moment en què Governs mínimament responsables (ja no dic progressistes ni molt menys d’esquerres) aprofitessin l’ocasió per a transformar el model de creixement que volem per a país, o que no volem. Posar fre a la febre constructora, ara que s’ha aturat per la seva pròpia estultícia, ordenar el sector reduint-lo dràsticament, i establint la prioritat del territori de cara al futur. Dies enrere comentava el cas de la Vall Fosca, on afortunadament, la crisi pot ser una oportunitat per a salvar la Vall de la destrucció que havia iniciat un projecte immobiliari monstruós.

Però sembla que no. Les administracions, en lloc de deixar que funcioni el mercat i que caigui qui ha de caure, emprenen mesures intervencionistes a favor dels especuladors destructors del territori, per tal que puguin reprendre la seva activitat depredadora el més aviat possible. Pot ser que s’estavelli Marina d’Or o projectes com el de la Vall Fosca, però el que s’ha estavellat primer és el país.

Per un mínim de Dignitat Nacional

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país.

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles.

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació. Això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I qual algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.

Un Govern d’una altra galàxia

El Govern de la Generalitat ha aprovat el “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” amb l’objectiu de consolidar la tasca de les entitats que presten serveis socials. D’entrada, em sembla molt bé que el Govern no es limiti a emprendre iniciatives i accions puntuals sinó que ho faci a través de Plans globals d’actuació, a través d’allò que sovint se n’ha anomenat “Pacte Nacional” en el cas de l’Educació o de la recerca, i en definitiva a través de propostes que impliquin una planificació prèvia del conjunt del sector.

Es podria contraposar aquesta manera d’entendre l’acció de Govern, amb la de Governs anteriors en què semblava que es limitaven a anar improvisant i trampejant la situació del dia a dia, encara que probablement els seus responsables també ens dirien que a la seva manera ja disposaven d’un programa global d’actuació. En principi, sembla molt més seriós un Govern que planifica la seva actuació, com a mínim, a mig termini.

Ara bé. El problema rau en què aquests grans programes d’actuació, sovint presentats amb bombos i platerets, responguin veritablement o no a la realitat del país. Es va fer un gran Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, que després resulta que segons els sindicats se’n va en orris amb la proposta de la nova llei d’Educació de l’Ernest Maragall. O tenim una política de Cooperació que és criticada fortament per les entitats de cooperació, una política lingüística que no satisfà en absolut a les entitats que treballen en aquest camp. I ara ens presenten aquest “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010”, que pot ser molt interessant sobre el paper; però resulta que era aquesta mateixa setmana que representants de diverses entitats de les més representatives d’aquest Tercer Sector afirmaven que, lamentant-ho molt, haurien de reduir els seus programes d’acció, perquè havien minvat els recursos provinents de l’administració, a part dels donatius de particulars atribuïbles a la crisi.

Sincerament, sense desmerèixer la bona voluntat i l’encert que puguin tenir aquests grans Plans d’actuació governamental, la impressió que tinc sovint és que ens trobem amb un Govern que fa els seus plans i les seves planificacions al marge de la realitat del país. En definitiva, un Govern que viu en una altra galàxia.

La crisi, un munt d’oportunitats... perdudes

Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses.

No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.

Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”

Els comptes de la MAT i el paper de l’Estat

Llegeixo un titular de premsa que assegura que la construcció de la MAT costaria la meitat si es fes soterrada. Sorprenent, perquè sempre havia sentit que l’empresa que havia de fer l’obra, Red Eléctrica Española, es negava a soterrar-la perquè li sortia massa car. Després, llegint el cos de la notícia, m’adono que en la notícia ja s’hi aclareix que els autors de l’estudi havien arribat a aquesta conclusió comptabilitzant no solament els costos directes de l’obra sinó també els indirectes. I això, en un context liberal com el nostre si no és un error de càlcul com a mínim és d’una ingenuïtat espectacular.

Els autors de l’estudi, vinculats a la Universitat de Girona, feien els seus càlculs atribuint com a costos de la construcció de la MAT els perjudicis que causarà pel seu impacte ambiental, per la menysvaloració dels terrenys afectats i dels més propers, així com les possibles pèrdues d’atractiu turístic de la zona afectada. Tot i que en aquest estudi hi han col·laborat membres de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona no sembla que hagin tingut en compte que vivim en un sistema liberal en què els guanys són privats, i les pèrdues, socialitzades. Altrament, els veïns afectats haurien de ser considerats com a accionistes o coprepietaris de la línia en la mesura que hi han una aportació important en els costos de construcció.

Per suposat, l’empresa Red Eléctrica Española, d’acord amb l’Administració, compta amb què només ha d’assumir els costos directes, que en tot cas també carregarà als usuaris. De manera que les pèrdues ocasionades per la construcció de la MAT, les han d’assumir en exclusiva els ciutadans afectats; afectats per l’expropiació forçosa, davant l’interès empresarial de Red Eléctrica Española, i afectats per la desvaloració que patiran els terrenys del voltant. I no cal esperar altra cosa de l’Administració, tant li fa que s’autoanomeni de dreta com d’esquerres. L’Estat en cap cas no té la voluntat ni la missió de protegir o salvaguardar els interessos dels ciutadans sinó només dels qui ostenten el poder, en aquest cas el poder econòmic.

Ah, i el fet que l’Estat es posi al costat de l’empresa per garantir que podrà fer l’obra, amb la qual obtindrà sucosos beneficis, i deixant que siguin els ciutadans afectats els qui hagin d’assumir les pèrdues que els generi la construcció de la MAT, no té res a veure amb la crisi econòmica ni amb les possibilitats de Red Eléctrica Española. Durant el primer semestre del 2008, ja iniciada la crisi, l’empresa va tenir un 20’4% més de beneficis que en el mateix període de l’any anterior. L’Estat, doncs, ha de vetllar perquè l’empresa pugui continuar tenir un creixement de beneficis a costa, per suposat, dels usuaris i dels afectats per la MAT. I després, fins i tot tindran la gosadia de presentar com a exemplar la gestió empresarial de REE capaç d'obtenir altíssims beneficis malgrat la crisi econòmica.

Quin conyàs de país!

El subconscient ens juga males passades. I no es tracta d’errors o d’excessos verbals aleatoris, perquè la qüestió no està en el fet que algú s'equivoqui dient una paraula per una altra, o que li surti una expressió que no reflecteixi exactament el que volia dir, sinó en el fet que el lapsus dóna sortida a un pensament que tenia interioritzat. “És quan dormo que hi veig clar”, que diria el poeta. I en pocs dies n’hem tingut dos exemples ben galdosos.

Un periodista d’esports, davant la desfeta de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i de l’empat del Real Madrid davant de l’Espanyol (ironies del nom al marge), li va sortir espontàniament que “havia estat una mala jornada per als equips espanyols”. A part de la mediocritat del periodista que li va fer cometre l’errada, és evident que l’home va deixar anar el que tenia fixat en el seu imaginari: o bé que són els equips de Madrid els que representen Espanya, o bé que els de Barcelona no són espanyols. Totalment d’acord, sobretot amb la segona versió.

L’altra patinada va ser la de Mariano Rajoy, dient que era “un conyàs” la desfilada militar del dia d’avui. Ara, pot disculpar-se com vulgui, però justament és a micro tancat (o creient que està tancat) que hom diu realment el que pensa. Probablement no hi faran més sang del compte perquè seria tant com admetre que aquesta és la visió que tenen de l’exèrcit, no ja els grups alternatius o independentistes sinó la dreta espanyola més tronada. Algú s’imagina les mateixes paraules dites per segons quin dirigent independentista? Hores d’ara la fiscalia ja estaria mirant si podia inculpar-lo d’un delicte d’ofensa a les forces armades. Però essent un dels seus, es deuen haver limitat a dir-li, també a mico tancat, “hombre, don Mariano, hay que andarse con cuidado”, i ja està. Per redimir-se, haurà de fer mil proclames enceses en favor de les forces armades, i potser per arreglar-ho podria al·legar que li va sortir de dins això del “conyàs” pensant que al capdavant de la desfilada militar hi trobaria la Carme Chacon.

Quin conyàs de país!