ERC: Inici de canvi de rumb?

Des de fa un cert temps, no massa tampoc, es nota un canvi de discurs com a mínim de Joan Puigcercós. I ahir mateix la cara del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, quan Puigcercós era a a la tribuna d’oradors en el Ple de política general del Parlament de Catalunya, era tot un poema. No ha estat per pròpia iniciativa, sinó forçat probablement per l’aparició de Reagrupament i per la consulta d’Arenys que, no ens enganyem, ha trencat totes les previsions i fulls de ruta imaginaris que tenia Esquerra. El cert és que, per més que vulguin desmentir-ho, el discurs actual del dirigent d’Esquerra no té res a veure amb el que feia un any enrere ni amb la política seguida fins ara des del Govern.

Les condicions que propugnava ara fa uns dies per a formalitzar un futur Govern de coalició, si són sinceres i es mantenen, descarten tota possibilitat d’un nou tripartit i fan molt difícil un Govern amb CiU. De la mateixa manera que les condicions que afirmaven haver posat damunt la taula per a donar suport els pressupostos generals de l’Estat, també n’exclouen qualsevol viabilitat. Des de Reagrupament i des d’altres sectors independentistes ja han sortit veus queixant-se de l’intent de monopolització de les consultes populars, i alguns han anat més enllà argumentant que el canvi de rumb és degut justament al fet que, a Esquerra, l’independentisme se li està escapant de les mans. Naturalment, hi pot haver l’opció dels qui prefereixin que Esquerra segueixi la seva deriva actual, que és la que possibilita el sorgiment d’un nou independentisme, com si calgués donar per perduda aquesta Esquerra per a la causa nacional i començar de bell nou amb Reagrupament; és el que sovint podem llegir en articles d’escriptors com Víctor Alexandre. Realment, seria un drama per al país haver de concloure que ara mateix no tenim referent independentista al Parlament de Catalunya, i que calgui esperar que en les properes eleccions hi pugui haver una sola força política independentista amb un suport molt inferior (això en la millor de les perspectives electorals possibles per a Reagrupament) que l’actual Esquerra.

Sincerament, prefereixo creure que l’aparició de Reagrupament, per a qui esperem que obtingui el millor dels resultats, així com l’eclosió sobiranista de la mà de les diferents plataformes i d’iniciatives com les d’Arenys, facin reaccionar ERC. L’únic perill seria que l’aparent gir iniciat per Joan Puigcercós fos només una maniobra de distracció per a no perdre el protagonisme i el lideratge del conjunt de l’independentisme, però per tornar a caure en els mateixos errors. Un risc que també podria córrer Reagrupament en cas d'esdevenir una opció de Govern. Algú dirà que la fam de poder i de reservar-se unes poltrones faran inviable el gir de 180º que hauria d’emprendre Esquerra. Voldria creure (digueu-me il·lús) que hi ha la possibilitat d’una reacció sincera, encara que ni ells mateixos no la vulguin admetre, i que la propera legislatura comptarem amb dues forces independentistes que estaran condemnades a entendre’s per a les grans qüestions de país.

Del sentit d’Estat al sentit del ridícul

Tenim la classe política que ens mereixem: uns polítics que tenen un país que no es mereixen. Després de molt de temps de demanar explicacions, el Govern ha hagut de mostrar un informe propi sobre els informes encarregats per la Generalitat, amb un resultat que confirma les sospites: molts informes inútils, mal justificats, i que amaguen intencions partidistes. Però ara resulta que l’informe sobre els informes també estava falsejat, i per tant esdevé inútil com els altres en la mesura que té una orientació clarament partidista. No s’ha fet una auditoria dels conjunt dels informes de l’Administració, sinó que se n’ha analitzat una mostra seleccionada prèviament, per a evitar per exemple que surtin a la llum els informes encarregats per Presidència.

Aquí hi ha llenya per a tothom. Els socialistes, com han fet sempre, s’han burlat dels seus socis de Govern intentant carregar-los el mort: Castells apareixia públicament vantant-se de ser tan honestos que ells mateixos havien elaborat l’informe on es recullen les irregularitats comeses pels seus socis. No deia, està clar, que n’havien exclòs expressament els informes encarregats per Presidència. Amb tot, la deslleialtat dels socialistes no treu les pròpies responsabilitats. I entre el munt d’informes inútils seleccionats per a exhibir públicament hi apareix el que analitza la imatge pública de Joan Puigcercós quan era Conseller de Governació. Ridícul i absurd que el dirigent d’Esquerra fes fer un informe per analitzar la seva imatge, i com era tractat des del programa televisiu Polònia. Ridícul i absurd no només perquè és una malversació de fons públics, com molts dels informes realitzats, sinó perquè la mala imatge d’Esquerra que es dóna al programa Polònia se l’ha guanyada ell a pols.

Però hi ha l’altra cara de la moneda. Estem parlant d’uns informes que, un cop qualificats com vulgueu, no deixen de ser la xocolata del lloro. Qualsevol administració mínimament seriosa encarrega molts informes per a conèixer tant la realitat del país o del seu àmbit de competència com la imatge i l’opinió dels seus ciutadans. I alguns d’aquests informes poden tenir més o menys utilitat i d’altres poden caure en el ridícul, com aquest de Joan Puigcercós. Però tot plegat no es posaria en discussió en cap país seriós, ni ningú en faria una qüestió d’Estat. Quan tenim unes amenaces certes sobre el nostre país, una incapacitat per a sortir de la crisi, i una corrupció escandalosa tant al Partit Popular com en tot el sistema judicial espanyol, fem força el ridícul perdent el temps en ximpleries. Nosaltres en fem qüestió d’Estat justament perquè ni tenim Estat ni tenim estadistes.

Avortament i pressupostos

El mateix dia en què el Govern presentava el seu projecte de Pressupostos per al 2010, donava a conèixer també el de modificació de l’actual Llei de l’avortament. No crec que fos casual. L’atenció mediàtica està centrada en la crisi econòmica i la pujada dels impostos, de manera que el tema de l’avortament podia passar desapercebut estalviant-se així una de les habituals polèmiques en un dels pocs temes que diferencia l’anomenada esquerra de la dreta més conservadora. El Partit Popular deu considerar que ara li surt més a compte electoralment incidir en el tema econòmic que en un tema com el de l’avortament que a ells els importa un rave, per més que l’utilitzin quan no tenen altra arma a la mà per tirar al PSOE.

D’aquesta manera els socialistes espanyols es podran dedicar de ple a cercar els suports necessaris per a aprovar els seus pressupostos, mentre tiren endavant una llei que malgrat les mancances sempre podran presentar com un aval de progressisme. Tot i que alguns mitjans de comunicació, i també molts observadors polítics, posen èmfasi en la soledat de Zapatero i en les dificultats que pot tenir per a trobar aliats després dels reiterats incompliments de totes les seves promeses, jo no tinc cap dubte que se’n sortirà ben airós, com ha fet sempre. D’entrada, tots els partits polítics que podrien donar-li suport han refermat el seu posicionament en contra del projecte de pressupostos, o bé per la pujada de la pressió fiscal, o bé perquè no es consideren satisfets amb el tracte que rep el respectiu territori, ja sigui Catalunya, el País Basc o Galícia. Però tot és un simulacre d’oposició. Hores d’ara, tothom, des de CiU o PNB a ERC, BNG, CC o IU-IV, ja està negociant per veure quin rendiment de partit podrà treure de la hipotètica feblesa de Zapatero. Si se’n surten, encara que sigui per un plat de llenties, presentaran l’acord amb els socialistes com un èxit de la força minoritària capaç de doblegar el partit del Govern, com alguns van fer amb l’acord de finançament o el de les prestacions per als aturats sense subsidi. I els qui no hagin aconseguit l’acord, tant si és per la intransigència de Zapatero com si és perquè aquest ha preferit sortir a la foto amb un altre aliat, com va passar amb l’Estatut, continuaran blasmant els pressupostos amb una oposició frontal. La diferència entre donar-hi suport o oposar-s’hi radicalment pot ser una mínima concessió, una promesa fàcilment oblidable, o el permís de sortir a la foto com el David capaç de doblegar Goliat.

El Partit Popular ja té el seu guió escrit i ha de fer el seu paperet, que dramatitzarà en excés. Alguns lamentaran perdre l’oportunitat de sortir al carrer pel tema de l’avortament, però ara no toca. I l’Església, sempre amatent als designis del senyor, en aquest cas de Don Mariano, també es reservarà les seves ires, no fos cas que volent ajudar encara obstaculitzés la campanya del Partit Popular per retornar al poder.

Preguntes retòriques d’ETA

En un nou comunicat, ETA afirma haver conclòs un període de reflexió que, de fet, deu haver servit de ben poca cosa, vistes les conclusions: S’aposta pel diàleg sense deixar les armes. Una conclusió que no és pas nova i que significa “res de res” o “més del mateix”. Al final, però, ETA deixa anar la pregunta del milió: ¿Sense activitat armada, l’Estat acceptaria que el poble basc pogués expressar-se democràticament, i decidir sobre el seu futur?. La pregunta és pura retòrica perquè ja en saben la resposta. És la mateixa retòrica que utilitza el Govern espanyol quan diu allò de “amb violència no hi ha diàleg possible”, perquè saben que el diàleg, la llibertat d’expressió i el respecte per la voluntat dels ciutadans no serà acceptat en cap cas, ni amb violència ni sense.

Quan aquests dies, arreu de Catalunya, molts ajuntaments estan aprovant o rebutjant mocions de suport a possibles consultes populars, en realitat no s’estan contraposant posicions independentistes amb posicions autonomistes, sinó posicions democràtiques amb posicions antidemocràtiques. Es tracta només de decidir si es recolza la idea que el poble pugui ser consultat sobre el futur del país. I, com deia la Montserrat Nebreda, aquesta mena de consultes no es poden formular perquè “qui no estaria a favor de la llibertat?”. Aleshores, si no hi ha voluntat de respectar la voluntat de la ciutadania, consideren més assenyat prohibir o impedir que aquesta pugui expressar-se. O, com han dit alguns altres dirigents polítics, aquestes consultes creen falses expectatives perquè al capdavall els mateixos polítics no estan disposats a respectar-ne el resultat.

I, sense dubte, el comunicat d’ETA ha recollit, encara que no ho citi explícitament, l’experiència d’Arenys de Munt. Ells han optat per una via, l’armada, i topen amb el rebuig frontal de l’Estat que argumenta que “amb violència, res de res”; però és que sense violència l’Estat reacciona de la mateixa manera. La pregunta d’ETA, doncs, és pura retòrica perquè no espera resposta. Tothom sap que l’Estat i els polítics que el representen menteixen grollerament quan afirmen que democràticament i per via pacífica tot és defensable. La pregunta d’ETA més aviat és una justificació a la seva decisió de continuar per la via de les armes: si per la via democràtica, si pacíficament els ciutadans no poden decidir el seu futur, quina opció els queda? Realment, és la negativa a acceptar que els ciutadans puguin expressar-se i decidir el seu futur democràticament, el que dóna arguments a ETA. Particularment, i per sort, a Catalunya preferim un argument més simple i més radicalment democràtic: la voluntat del poble és l’element fonamental dels principis democràtics, i cal respectar-la fins i tot encara que sigui en contra de la legalitat vigent.

Del ridícul a la nul•la professionalitat

Les alarmes van saltar al País Basc i a l’Espanya més tronada: A través de cartells es convocava al poble d’Arralde un acte d’homenatge a presos d’ETA, i la Justícia no feia res per a impedir-ho. A través de la xarxa, es va muntar un sideral per a impedir un desafiament d’aquesta naturalesa, i no eren pocs els qui ja clamaven contra el Govern i contra el jutge Garzón per no tallar de soca-rel la convocatòria. L’associació ultradretana Dignidad y Justícia va denunciar ràpidament els fets, i el jutge Garzon es va limitar a posar en alerta les forces policials, per si de cas. Va ser el diari ABC el qui va saltar amb més virulència contra la temptativa criminal dels abertazales, contra la passivitat de la Justícia i contra la tolerància del Govern socialista.

Un petit detall se’ls havia escapat: el poble d’Arralde no existeix, sinó que és el poble de ficció de la sèrie “Goenkale” de la televisió pública basca. Com el nostre “Ventdelplà”. Però és que al cartell en qüestió, en euskera naturalment, en lloc deia que es tractés de presos d’ETA, sinó simplement de presos bascos, ni de fer cap homenatge. Es limitava a dir “Ens veiem a Arralde” amb un programa d’actes que anava des d’una matinal de pelotaris, un dinar lleugeret, manifestació i un concert cap al tard. La qualitat professional dels periodistes de l’ABC no dóna per tant com per a intentar contrastar la notícia, ni tan sols per a mirar sobre el mapa on cau el poble d’Arralde; com a mínim haurien trobat que sí que existeix una muntanya amb aquest nom. Potser van fer servir un traductor automàtic, que deuria traduir la conjunció copulativa “eta”, és a dir la “i”, per una reforçada ETA. I malgrat tot, el "periodista" d'ABC informava que l'acte s'havia fet.

Una anècdota, un detall, una broma, o el que vulgueu, però que posa en evidència el nivell absolutament menyspreable d’uns professionals de l’ABC que tenen ben poc de periodistes i molt més de servils agitadors al servei d’una ideologia política. Entenc que algun blocaire despistat caigués en el parany, però no un professional que tingui un mínim de dignitat. Em recorda l’anècdota que explicaven d’un bromista que va enviar a una trobada blavera al País Valencià un comunicat d’adhesió d’un professor alemany inventat. Faltats com van d’acadèmics que recolzin les tesis blaveres, els va faltar temps per a publicitar el nom fictici del lingüista alemany que exhibien amb orgull com a prova irrefutable de la serietat de les seves propostes.

L’obstinació malaltissa, però eficaç, del PP

Quan algú pateix una obstinació malaltissa, de ben poc serveixen els arguments, les evidències i les opinions contrastades. El Partit Popular continua encegat en la seva croada contra la llengua catalana, potser precisament perquè és conscient que la nostra llengua té dificultats serioses per a sobreviure en les circumstàncies actuals i, per tant, veu la possibilitat d’anorrear-la, com ho ha aconseguit al País Valencià on la reculada és dramàtica i ells confien que sigui irreversible. Adonant-se de la feblesa de la nostra llengua introdueixen elements de discòrdia i de conflicte, no pas perquè creguin mínimament en el que diuen sinó perquè així eviten que s’afronti realment la normalització de la llengua catalana.

Els és ben igual el que diguin les sentències de la Justícia espanyola que han estat faorables a la llengua catalana, com les del TSJ de Vaència, el Tribunal Suprem o el mateix Tribunal Constitucional. Ells les incompleixen i les ignoren impunement. Els és ben igual el que digui la legislació vigent, o els compromisos de l’Estat espanyol que va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ells menyspreen aquest marc jurídic amb la seguretat que cap jutge els demanarà comptes de l’incompliment de la Llei si és per a afavorir la imposició del castellà. Els importa ben poc que el Consell d’Europa hagi elogiat i avalat el model lingüístic català, alhora que hagi censurat el seguit per la Generalitat valenciana, com els importa ben poc que el Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, hagi alertat de la necessitat que els immigrants aprenguin la llengua pròpia del país d’acollida com a mesura imprescindible per a una adequada integració, i que hagi elogiat també el model català. Ells, encegats per l’odi contra la diversitat de llengües de l’Estat i per tant contra les llengües altres que el castellà, treballen per destruir qualsevol intent de normalització i de consolidació d’aquestes llengües. És el primer que ha fet el govern gallec i és la condició bàsica que han imposat per donar suport al govern basc. A ells, de cap de les maneres els interessa el que diu la Comissió europea sobre la integració dels immigrants, primera perquè els immigrants només els interessen com a mà d’obra barata, i segona perquè ja els va bé que no hi hagi integració, sinó guetos, marginació i conflicte.

Les paraules del Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, són d’una evidència tal que semblarien innecessàries. Però l’estratègia dels populars els funciona: amb la seva irracional croada ja saben que no aconseguiran directament el que persegueixen, però saben que aixó impideix que el debat se centri en les mesures a prendre per tal de redreçar la situació. Perquè ells són més conscients que ningú, o almenys més que el propi Govern, que amb la legislació actual i amb la política que se segueix des de posicions teòricament nacionalistes, la davallada del català és lenta però constant. Ells només voldrien accelerar-la.

On és el límit del fracàs?

Ho ha dit Joan Carretero: Si la candidatura intependentista que impulsa Reagrupament a les properes eleccions treu menys de deu diputats, ho consideraran un fracàs. Una xifra realment agosarada, perquè inicialment no semblava que ningú especulés amb la possibilitat de treure’n més de tres. Hores d’ara és difícil preveure l’abast i la capacitat d’engrescament que pot tenir la nova candidatura de Joan Carretero. Amb tot, em sembla positiu que marquin un llistó fins on creuen que poden o que han d’assolir. No es tracta de veure si encerten la travessa, sinó de posar una fita per tal d’avaluar si valia la pena haver emprès l’aventura.

Entenc que és el que haurien de fer tots els partits polítics. Per exemple, se suposa que ERC ha escollit una estratègia en funció del que s’acordà en el darrer Congrés, segons la qual aquestes eleccions havien de ser les que cataputaven ERC a la centralitat política del país per tal d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra (ho diuen els documents aprovats) que permetrien arribar al 2014 amb garanties per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decidir. I se suposa que l’estratègia de CiU deu estar orientada a guanyar les eleccions amb suficient marge com per a poder formar Govern. No s’hi val, a posteriori, sortir amb excuses dient que “si ho comparem amb no sé què, encara podem estar contents”, “hem resistit prou bé” o “mantenim la nostra influència en la política catalana”... perquè les estratègies seguides no anaven orientades a aquest conformisme d’“anar tirant”. Se suposa que els plantejaments de Carretero, com els de Puigcercós i els de Mas, s’han fet en base a uns pressupòsits, a unes anàlisis i a unes estratègies. Si no s’assoleixen els objectius previstos voldrà dir que s’havia fet una anàlisi errònia de la realitat del país i que, conseqüentment, s’ha seguit una estratègia equivocada.

Per tant, em sembla bé que els partits es marquin una fita del que es proposen aconseguir, a partir de la seva anàlisi i l’aplicació de l’estratègia corresponent. Ara bé, caldria que concretessin, a més, què faran si resulta que la seva anàlisi i la seva estratègia era errònia i, per tant, no ha donat els resultats que s’esperaven. El mínim que es pot demanar és un canvi de rumb, i de direcció. Per contra, si s’assoleixen els objectius, els crítics a aquesta direcció hauríem d’admetre que anàvem errats i tancar files amb els nostres dirigents.

Ser honest per pura deshonestedat

Alguns mitjans de comunicació han remarcat el fet que Fèlix Millet s’hagi autoinculpat dels delictes de desviament de fons. Tothom sap que ho ha fet senzillament perquè, un cop destapat el cas, li hauria estat impossible evitar que es demostrés la seva culpabilitat, i per tant li sortia més a compte declarar-se culpable d’entrada. D’aquesta manera, segons la legislació vigent, es pot veure beneficiat amb una reducció de pena perquè en teoria el Tribunal pot considerar que hi ha hagut una confessió prèvia. En definitiva, Millet es confessa culpable no pas com a reconeixement de la seva responsabilitat en el cas i, per tant, com a predisposició a acceptar la condemna que correspongui, sinó com a argúcia per eludir, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la seva acció delictiva.

És una mica el mateix que feia Antoni Castells en presentar l’auditoria sobre els informes encarregats per la Generalitat. Es vantava del fet que hagi estat la mateixa Generalitat la que hagi fet aquesta auditoria on, tal com es preveia, apareixen nombroses irregularitats. Feia temps que l’oposició reclamava una cosa tan senzilla com tenir accés als informes elaborats amb diner públic, i a hores d’ara encara n’hi ha que no s’han lliurat ni s’ha permès de consultar. Era evident, com en el cas de Fèlix Millet, que un cop oberta la caixa dels trons es descobririen moltes anomalies, i per això s’ha optat per fer aquesta mena de confessió pública que a més els permet simular una actitud de transparència.

Ho deia abans d’ahir, precisament parlant de la facilitat que dóna o propicia l’Administració per donar cobertura legal a les irregularitats. No costa gaire, res, elaborar una factura que justifiqui un pagament. El fet que formalment tots els papers estiguin en regla, i per tant que no hi hagi il·legalitats com s’afanyaven a remarcar des del tripartit, només demostra que no són estúpids. L’auditoria de la Generalitat està feta no sobre la totalitat dels informes elaborats sinó sobre una mostra. Tot i així, les irregularitats no són anècdòtiques. Perquè quan es parla d’informes inútils, que no tenen cap interès, elaborats per gent sense cap capacitació per a fer-los o d’un contingut senzillament deplorable, però d’un cost més que considerable, en realitat s’està amagant que la finalitat de l’informe no era altra que el transvassament de diner públic. Que des del Govern es digui que no es prendran mesures ni s’exigiran responsabilitats em sembla una greu irresponsabilitat.

No s’hi val a dir que el Govern ja ha fet l’exercici d’honestedat i de transparència presentant ell mateix les irregularitats. Es pot ser honest per pura deshonestedat.

Jutges disfressats d’enginyers

Avui hi ha prevista la visita de cinc magistrats de l’Audiència Nacional a les obres del túnel del TGV a tocar de la Sagrada Família. El Patronat del Temple de Gaudí va sol·licitar la suspensió de les obres per considerar que podien perjudicar l’estabilitat de la magna obra gaudiniana, i ara l’Audiència ha de determinar si denega aquesta sol·licitud o si realment paralitza les obres. El mateix arquitecte del Temple, Jordi Bonet, ha qualificat la visita d’”extraordinària”. Sincerament, no sé què té d’extraordinari, com tampoc sé si té massa interès la visita d’aquests jutges a no ser que vulguin afegir-se a la filera de jubilats que des de la barrera comenten qualsevol obra pública.

De fet, acostuma a passar amb una certa assiduïtat que hom atribueix a la Justícia i als jutges un paper que va molt més enllà de dilucidar sobre la legalitat d’una acció. Ho hem vist en el cas de l’esport a Itàlia, per exemple, on, davant d’un pressumpte delicte de frau, hi va haver jutges que van gosat dictaminar la pèrdua de punts de la competició futbolística en funció de la gravetat dels fets que se’ls imputava. No sé quins barems jurídics podien haver trobat per a quantificar els punts amb què sancionaven els equips de futbol, inclosa la pèrdua de categoria. I el mateix passa amb moltes altres situacions en què la Justícia entra en el terreny professional i tècnic, com en aquest cas de la Sagrada Família. Se suposa que la formació dels magistrats no inclou també enginyeria, com no inclou medicina ni altres disciplines. I se suposa que el jutge ha de basar les seves decisions en informes tècnics contrastats, en el camp que sigui; i molt més quan resulta que hi ha divisió d’opinions entre els especialistes. La seva visita física a les obres de la Sagrada Família pot tenir altres motivacions, que poden anar des d’acontentar una de les parts a donar la imatge d’interessar-se pel tema, però difícilment pot tenir res a veure amb la decisió que han de prendre sobre el risc de les obres del TGV al seu pas per la Sagrada Família.

Hem atribuït a l’estament Judicial un poder excessiu, des del moment que no solament diluciden sobre l’aplicació o la vulneració de la legalitat, sinó que intervenen en afers estrictament professionals o prenen decisions amb efectes que ben poc tenen a veure amb aquesta legalitat. D’aquí a l’arbitrarietat només hi ha un pas.

Burocràcia en blanc i negre

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.

El PP menysprea i desacata la Justícia espanyola.

Aquests dies, el Partit Popular, tant per boca de Mariano Rajoy com de la delegada del partit a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, ha reiterat que ells acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional. I fins i tot han aclarit que ho faran encara que la sentència no els doni la raó. Unes afirmacions que poden venir motivades perquè ja deuen conèixer la sentència que els seus companys del Tribunal tenen preparada, però que es contradiuen obertament amb la pràctica seguida fins ara. El Partit Popular, quan li ha interessat, ha menystingut i desobeït les sentències que li han estat adeverses, tant del TSJ de València, com del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional.

Des d’una perspectiva nacional catalana, no cal esperar el resultat de la sentència del Constitucional. Cap Tribunal forà no té cap dret a immiscuir-se en els afers de Catalunya, i molt menys pretendre limitar o invalidar la voluntat majoritàriament expressada per la ciutadania, tant si és la de donar suport a un determinat Estatut com si és la d’optar per la via rupturista. D’aquí que no té cap sentit, com fan alguns, dir que hem d’esperar a conèixer la sentència, perquè això és tant com reconèixer que aquest Tribunal Constitucional està per damunt de la voluntat del poble de Catalunya. Però, està clar, per als espanyols l’acatament de les sentències judicials té tota una altra lògica perquè es tracta de la seva Justícia. I el que resulta més pervers és l’acceptació i la defensa de les sentències que els són favorables mentre s’està desobeint i desacatant impunement les que els són contràries.

I això és el que ha fet el Partit Popular fins ara. Per exemple, només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 en la qual declarava plenament constitucional el model d’immersió lingüística de l’ensenyament a Catalunya, derivat de la Llei de Normalització Lingüística. El Partit Popular, malgrat la sentència, continua amb la seva croada en contra d’aquest model. Al País Valencià, la Generalitat deu tenir el rècord d’incompliments reiterats d’un mateix principi que ha estat sancionat setze vegades pel Tribunal Superior de Justícia de València i també pel Tribunal Suprem el 2006, sobre la unitat de la llengua. Fins i tot el TSJ de València, presidit per l’amic de Francisco Camps, en una de les darreres sentències en contra del posicionament de la Generalitat, li recrimina la seva insistència en el tema que ja ha estat fallat en diverses ocasions. Quan Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy afirmen que acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional menteixen descaradament, i demostren el seu nivell d’indignitat i de falta d’honestedat, perquè no ho han fet fins ara i tampoc ho faran si el Constitucional no es desdiu de l’anterior sentència en què avalava la constitucionalitat del model d’ensenyament català.

Fèlix Millet, l’aigua potable, i altres irresponsabilitats

La notícia del frau o apropiació indeguda de fons del Palau de la Música Catalana per part del seu President Fèlix Millet, va sobtar a molta gent. Hom sabia del caràcter conservador de la institució i de la figura del seu President, gaire bé vitalici, però no de la baixesa d’aprofitar-se dels recursos provinents d’administracions públiques per a enriquiment personal; i més tenint en compte que Fèlix Millet és un personatge representatiu de la burgesia catalana més nostrada. Tres milions d’euros, que podrien ser uns quants més, és una quantitat prou considerable que ha provocat la indignació de la mateixa gent del Palau de la Música, de les administracions, i dels ciutadans en general.

Una primera conclusió, d’una obvietat que sembla que només es neguen a veure els investigadors del cas, és que és impossible sostreure o desviar tres milions d’euros sense més complicitats. Complicitats de l’entorn immediat i, com a mínim, irresponsabilitat i negligència de les administracions que cedien les subvencions sense massa rigor; quan tothom sap de les exigències i de l’escrupolositat a l’hora de justificar la més mínima subvenció. S’ha d’estirar el fil de la investigació i anar més enllà de les responsabilitats personals dels senyor Fèlix Millet, perquè no es tracta només d’una estafa feta a una entitat emblemàtica del país sinó d’una malversació de fons públics que hem pagat entre tots. I aquest és, només. el punt de connexió amb el tema de l’aigua potable, com encapçala l’article.

Des de les administracions, massa sovint, es disposa dels diners públics amb una alegria excessiva. Alegria que no mereix altra qualificatiu que irresponsabilitat. Tots hem vist obres públiques que es fan i es refan, o es desfan, amb una rapidesa sorprenent; s’enderroquen o s’han de modificar obres acabades d’estrenar com aquell qui diu, potser perquè hi havia més pressa per estrenar-les que interès per assegurar que es planificaven correctament. Vegem el cas de la dessalinitzadora del Prat, una obra que ha costat 230 milions d’euros, que surten de la mateixa butxaca dels contribuents d’on van sortir el tres milions robats per Fèlix Millet. S’havia de corregir la mala imatge del Govern pel que fa a la gestió de la sequera de l’any passat, i es va inaugurar a bombos i platerets. L’objectiu era evitar un nou ensurt si les condicions climàtiques tornaven a ser adverses, però sobretot, tal com reiterava el Conseller Francesc Baltasar per no donar la sensació que estava improvisant, es tractava d’evitar la sobreexplotació que pateix la conca del Ter. I bé, la planta és allà, inaugurada de bell nou, flamant, però parada. Perquè? Molt senzill, a Agbar li surt més a compte continuar traient aigua del Ter que servir-se de la dessalinitzadora. No n’havien calculat el cost? Una administració d’esquerres i un Conseller ecologista no pot permetre que el cost de la dessalinitzadora es calculi només en funció del que li costa obtenir-la a Agbar, una empresa amb beneficis de prop de 80 milions el primer semestre del 2009. ¿O és que no es comptabilitza el cost ecològic que representa per a la conca del Ter, o els perjudicis que representa la falta de cabal del riu per als municipis i per als pagesos que podrien beneficiar-se de l’aigua per al reg de les seves terres?

De moment, la gran dessalinitzadora del Prat, on hi ha invertits molts diners dels ciutadans, està morta de riure. Està clar que aquí no hi ha delicte com en el cas del Palau de la Música, però sí la mateixa irresponsabilitat de disposar dels diners públics sense el rigor que caldria.

Corrupció judicial sense límits

La corrupció política i Judicial a l’Estat espanyol està arribant a uns nivells absolutament escandalosos. Escandalosos per la gravetat dels fets sí, però també per la forma com mitjans de comunicació i forces polítiques estan deixant passar per alt. El cas Gurtel, amb les seves trames valencianes, en qualsevol país normal on funcionés mínimament la Justícia hauria esclatat amb tota la seva virulència i avui hi hauria molts més imputats no només de l’àmbit polític sinó també de l’administració de Justícia.

Obert el procés d’investigació pels pressumptes delictes inclosos en el cas Gurtel, i que afecten a empresaris propers al Partit Popular, però també al seu tresorer, un senador i altres càrrecs del partit, es va descobrir que hi havia implicacions de la trama que afectaven a dirigents populars del País Valencià, i entre ells el President de la Generalitat, Francisco Camps. El 28 de juliol, el jutge instructor del cas Gürtel al TSJ de Madrid, Antonio Pedreira, va remetre al TSJ de València un auto pel qual s’inhibia a favor del TSJ de Valencia, quan es va veure que hi havia implicades persones aforades d’aquesta Comunitat, encara que no s’havia ni desprecintat tot la documentació recollida sobre el cas. I del TSJ de Madrid van sortir unes caixes precintades amb aquesta documentació que al TSJ de València neguen haver rebut. Ës evident que les caixes no s’han perdut, sinó que hi ha hagut una acció delictiva per a fer-les desaparèixer.

El TSJ de Madrid imputava, entre altres delictes, als empresaris Francisco Correa, Pablo Crespo, i al gerent d’Orange Market, Álvaro Pérez, el dels regals com a pagament de suborns al President de la Generalitat Valenciana i a altres dirigents del partit, sense necessitat d’acabar de veure totes les proves documentals que hi havia a les caixes que algú ha fet desparèixer. I el TSJ de València, el President dels quals és molt amic del President Camps i que per tant legalment s’havia d’haver inhibit, a part de negar la recepció de les caixes es va afanyar a arxivar el cas, amb arguments que farien riure a qualsevol jurista seriós però que indignarien a qualsevol jurista honest, amb l’agreujant de prendre la decisió sabent que hi havia per revisar una documentació tramesa pel TSJ de Madrid que podia donar més dades sobre el cas.

Indignant el nivell de corrupció als estaments judicials que permet que documentació d’un cas que s’està instuint, teòricament custodiada per la policia judicial, desaparegui sense més ni més; que el TSJ de València, sabent de l’existència d’aquesta documentació i que segons ells encara no havia arribat a les seves mans, resolgui el cas sense ni esperar a saber-ne el contingut; que no s’obri amb urgència la investigació pertinent per a descobrir els autors del delicte d’encobriment i robatori de proves documentals; que els òrgans judicials no intervinguin davant l’actuació del TSJ de València, tant per la participació del seu President, amic d’uns dels imputats, com per prendre decisions sabent que no tenien tota la documentació per a fer-ho; i que la fiscalia es miri l’espectacle denigrant i vergonyós que ens estan oferint, sense intervenir-hi.

L’única diferència entre aquesta Espanya i una corrupta República bananera, és que Espanya és una Monarquia.

Mallorca: Judici amb doble fons

Ha començat a Mallorca el judici contra el Coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, en relació als incidents de la darrera edició de l’Acampallengua. Aparentment, és un judici per esclarir les presumptes imputacions que fa la Guàrdia Civil a Tomeu Martí, a qui acusa de resistència a l’autoritat. En realitat, però, és un cas clar de prevaricació perquè s’estan emprenent unes accions que tothom sap que són absolutament infundades, i que en realitat no tenen l’objectiu de jutjar Tomeu Martí, sinó justament el contrari: evitar que aquest denunciï els veritables provocadors dels incidents.

La situació no és nova ni aïllada. Es tracta d’una estratègia seguida amb certa freqüència per determinats grups uniformats que, lluny de portar una tasca de garantir l’ordre públic, exerceixen de força de xoc contra els qui defensen legal i legítimament la llengua i la cultura del país. I l’estratègia els funciona a València i a les Illes Balears, comptant sempre amb la complicitat d’un aparell judicial que jutja en funció de la ideologia i que, per tant, exculpa tots els excessos de l’extrema dreta espanyola mentre busca qualsevol excusa per a fustigar els adversaris encara que tinguin teòricament la llei al seu favor. No fa pas gaire que un jove de les Illes va ser apallisat per la Guàrdia Civil per haver tingut la gosadia d’adreçar-se’ls en la seva llengua, teòricament reconeguda com a cooficial. Per a jutges i cossos policials espanyols no hi ha lleis ni estatuts que valguin, quan es tracta de continuar la repressió contra la llengua i la cultura catalanes, i contra els drets i les llibertats dels ciutadans.

Des dels policies provocadors dels incidents a l’aparell judicial que ha admès a tràmit la querella i que ara ha tirat endavant el judici contra Tomeu Martí, tothom sap que no hi ha res per a acusar-lo. I el resultat és més que previsible: o l’absoldran o li imposaran una condemna absolutament ridícula, que no gosarien posar a ningú que realment hagués comès el delicte que li imputen. Però ells saben que la intenció no és jutjar Tomeu Martí, sinó evitar que aquest o els organitzadors de l’Acampallengua puguin denunciar els veritables provocadors i pertorbadors de l’ordre. Així, simularan donar la raó a Tomeu Martí, en una farsa de judici que amb una Justícia mínimament decent no hauria ni començat. Però, en realitat, ells hauran estat els triomfadors perquè haurà quedat impune la seva actitud agressiva en contra de la llengua, la cultura i en definitiva contra la legalitat vigent a les Illes. No es jutja Tomeu Martí, sinó que s’avala la impunitat de la Guàrdia Civil.

Ausàs, l’amenaça contra les consultes populars

La consulta d’Arenys de Munt va ser possible perquè no hi ha cap llei que prohibeixi a una entitat privada fer-la, tant si és demanant a la gent que vagi a a donar-los la seva opinió com si és a través d’una enquesta personal o telefònica. Malauradament, molts polítics catalans, inclosos alguns independentistes, han esgrimit aquesta manca de legislació sobre el tema per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys, basant la legitimitat per a fer-la en aquest buit legal, en lloc de basar-ho en un dret irrenunciable, digui el que digui la legislació vigent. Quan l’alcalde d’Arenys afirmava que ell acatava la sentència judicial que els prohibia donar-hi suport “perquè era més demòcrata que ningú” estava afirmant que mai farà cap pas seriós i definitiu cap a la independencia.

No sé si és per això, per voler tenir algun protagonisme o per absoluta inconsciència, que el Conseller Ausàs ha sortit amb l’amenaça que la Llei de Consultes populars que està tramitant el Parlament regularà també les consultes no institucionals. És absurd que digui que amb la nova Llei catalana es podrà convocar un referèndum sobre el dret a decidir, ni que sigui sota la fórmula que suggereix el jurista López Tena de no demanar directament la independència sinó demanar que les institucions del país facin els canvis legislatius necessaris per a assolir-la. És un error gravíssim que, per llei catalana, limitem el nostre dret a decidir a la imprescindible autorització del Govern espanyol. Com ja he dit en altres ocasions, determinades consultes seran impossibles perquè no reuniran els requisits que ens hem imposat nosaltres mateixos; i per tant no tindrem ni la legalitat a favor nostra ni la legitimitat per a saltar-nos aquesta legalitat.

Si l’amenaça del Conseller Ausàs es compleix, s’haurà acabat la possibilitat de fer consultes populars com les d’Arenys. Quan una entitat ho vulgui fer, no solament no podrà tenir el suport institucional tal com ens impideix la legislació espanyola, sinó que precisarà l’autorització de l’Estat per simple autoimposició catalana. A no ser que la llei catalana especifiqui que les consultes no institucionals no precisen d’autorització governamental; però, aleshores, no sé si val la pena pretendre regular-les amb aquesta llei.

A l’Estat se li ha obert una via d'aigua, una escletxa que no havia previst. Entenc les presses de la Falange, del PP i del PSOE per a tapar-la, però que sigui un Conseller republicà el qui els faci la feina em sembla inconcebible.

La lògica d’un procés independentista

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès.

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur.

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-hi les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.

Arenys, contradiccions per a tothom

La història ens dóna molts exemples de canvis importants generats a partir d’espurnes, de fets aparentment simbòlics o irrellevants. La consulta d’Arenys hauria passat desapercebuda si no hagués estat per la niciesa d’alguns polítics espanyols que no van saber controlar el seu nerviosisme i van evidenciar la seva feblesa. Els ho agraïm sincerament. El cert és que s’han posat al descobert contradiccions i febleses que poden generar una recomposició del mapa polític català. N'hi ha per a tothom.

Per contradiccions, les del PSOE. Des del Govern espanyol, el mateix que va confiar en un advocat falangista la seva denúncia contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt, tant José Blanco com la Fernàndez de la Vega o la Carme Chacon es contradiuen constantment afirmant d’una banda que la consulta no té cap validesa jurídica, que no s’ha de confondre amb una consulta institucional, i que per això no la podien pas prohibir, però de l’altra acusant els partits que hi han donat suport de situar-se fora de la llei. Curiosament, i com ja sol ser habitual, el PSOE carrega més contra CiU que ha mantingut una posició més aviat ambigua i distant amb la consulta d’Arenys, que no pas contra Esquerra.

No cal dir l’enrenou que ha portat al si de CiU, amb un sector que apostaria clarament per la via independentista i representat per Àngel Colom, i un altre sector amb la gent d’Unió i els convergents més porucs que no s’arriscarien a apostar per aventures incertes. Les incerteses no són mai positives des de la perspectiva empresarial. I, igual com passa a ICV o en determinats sectors del PSC, es troben entre la convicció democràtica de no coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans i la por d’emprendre un procés que no saben si podran controlar.

Però, de contradiccions també n’hi ha al si d’ERC. Des de la Conferència Nacional de la tardor del 2007 i el Congrés del partit del 2008 he denunciat reiteradament que Esquerra caminava sense rumb ni full de ruta per avançar cap enlloc que no fos mantenir les cotes de poder assolides. I al preu que fos. Aleshores, per sortir del pas, es va acordar de forma improvisada fixar la data del 2014 sense preveure cap pas previ ni cap estratègia per avançar en la linea de crear les condicions necessàries que fessin possible una consulta a la ciutadania, o donar passes significatives per a millorar l'autogovern. Ben al contrari, s’ha donat suport a una reforma de finançament que ja es veu que no resoldrà absolutament res, i a més es preveu l’aprovació d’una llei de consultes que limitarà per llei catalana la possibilitat de fer un Referèndum sobre temes que sobrepassin l’àmbit de les competències autonòmiques, com ho és evidentment un referèndum sobre l’autodeterminació. I ara, la consulta d’Arenys trenca tots els esquemes i previsions del partit. Ens hi sumem, lògicament, i és possible que intentem capitalitzar-ho; però, en tot cas, la iniciativa l’ha portada una entitat local, i el recolzament municipal va ser proposat per la CUP. L’alcalde d’Arenys, on ERC és a l’oposició, forma part del col·lectiu Decidim.cat que agrupa càrrecs electes favorables al Dret a decidir, que està presidit per un alcalde, que a més és Delegat del Govern a les Comarques Centrals i vinculat amb ICV, i que el dia 3 d’octubre es reuneix per a planificar una consulta simultània a tot un seguit de municipis de Catalunya. Em sembla positiu que la iniciativa sobrepassi i s’escapi de les mans d’Esquerra perquè crec que el moviment independentista ha de ser el màxim de transversal; però això posa en evidència la improvisació i la manca de rumb que tenia la direcció actual, i que ara sembla que Joan Puigcercós, també a trompicons, vol corregir si més no a base de declaracions que contradiuen l’estratègia seguida fins ara.

I una darrera contradicció. A Arenys, per més que la Chacon i altres ministres espanyols intentin minimitzar-ho, es confrontava la voluntat democràtica d’una ciutadania que representa molt més que cap dels partits presents al poble i que s’ha expressat d’una forma inequívoca, i el pànic dels qui s’oposen no només a una determinada opció de país sinó sobretot a què els ciutadans puguin expressar-se i ser consultats sobre el seu futur. D’un costat els demòcrates, més o menys decidits a impulsar consultes, però convençuts que no es pot coartar la llibertat. I de l’altra, els qui tenen por de la llibertat, i que haurien preferit un escenari de violència que justifiqués la repressió i la prohibició de la consulta.

Arenys, notes després de la batalla

Hem guanyat una primera batalla. Hi havia el risc que la intimidació falangista, amb la qual se sentia representat l’aparell de l’Estat, des del Govern socialista a les estructures judicials, desbaratessin la iniciativa democràtica d’Arenys de Munt. Però no se n’han sortit. Hi ha moltes valoracions a fer d’aquest acte simbòlic, i cal que tots plegats afinem bé per treure el màxim de rendibilitat al gest iniciat. Aquesta pot ser una jornada històrica, un punt d’inflexió en la política catalana, o una anècdota més que es pot oblidar abans de les properes eleccions.

Una primera constatació: un èxit absolut de convocatòria. Superar el 40% de participació, acostant-se, doncs, a la participació de la resta de consultes electorals, era impensable per als mateixos organitzadors. I més tenint en compte els entrebancs que s’hi havia posat, el fet de no saber-se el local on es faria fins al darrer moment, i les amenaces rebudes.

Una segona constatació és la normalitat i la tranquil·litat amb què va transcórrer la jornada. En aquesta ocasió, el cos policial dels Mossos d’Esquadra va estar a l’alçada de les circumstàncies, establint una vigilància estricta per evitar possibles brots de violència. És fàcil d’imaginar el que hauria passat, si en lloc dels Mossos hi hagués anat la Guàrdia Civil o la Policia espanyola.

El fracàs de la convocatòria falangista és un altre dels èxits del dia. Tothom sap de l’escassa incidència dels grupuscles falangistes, però segurament el Partit Popular i el PSOE esperaven que els fes millor la feina bruta.

Un altre aspecte important. Tothom sembla veure clar que a partir d’ara no es tracta d’anar fent un degoteig de consultes semblants a les d’Arenys. Res de taques d’oli com deia algun despistat. Ara cal una acció unitària. Concentrar en una mateixa diada, la celebració simultània de consultes sobre la independència de Catalunya.

Es mantenen encara algunes incògnites sobre el paper dels partits polítics. Perquè aquestes iniciatives ciutadanes, en un moment o altre, s’hauran de traduir en realitats polítiques, en accions dels partits. L’organització de la consulta d’Arenys no ha pogut ser il·legalitzada, perquè no hi havia mecanismes legals per a fer-ho. Però a partir d’ara, els polítics hauran de fer algun pas de transgressió de la legalitat, emparant-se en la legitimitat. Altrament, seria impossible avançar cap a la independència.

Finalment, els suports més o menys decidits, els silencis i les complicitats dels partits polítics amb la consulta d’Arenys responen al perfil previsible d’un hipotètic procés cap a la independència. Cal ponderar-lo en la seva justa mesura per sumar a aquest procés una majoria de la societat.

El resultat era el previsible. Una immensa majoria està a favor de la llibertat. Com deia la Montserrat Nebreda, del PP, qui podria estar-hi en contra?

Arenys, sense matisos

Aquests dies són molts els qui han formulat la pregunta: A quin demòcrata pot fer por una consulta popular?. La resposta és molt simple: a cap. No cal donar-hi gaires voltes. Josep Lluís Carod Rovira escrivia en el seu blog que a l’Estat no li fa tanta por la pregunta com la resposta. Sincerament, crec que s'equivoca. Als demòcrates ens pot fer por la resposta com ens fa por, cada vegada que hi ha eleccions, que l’extrema dreta tingui suport electoral, però no ens fa por la pregunta; a l’Estat, bàsicament, li fa por la pregunta.

Durant l’època republicana es va fer cèlebre aquella frase dels feixistes “Antes roja que rota”, a la qual responen els socialistes espanyols d’avui “Antes facha que rota”. I mouen tots els ressorts de l’Estat, confonent-se uns i altres. No és casual que l’advocat de l’Estat en la causa oberta per la decisió de l’Ajuntament d’Arenys de Munt fos un dirigent falangista. No és casual que la Justícia actués amb celeritat per limitar la llibertat d’expressió i per fer costat als violents després. Ramon Pujol, membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta, es lamentava que el jutge donés la raó a La Falange i permetés la seva manifestació “malgrat que aquesta setmana han amenaçat telefònicament amb cremar els bars i els boscos d'Arenys de Munt”. S’equivoca Ramon Pujol; la Justícia no ha autoritzat la manifestació convocada per l’extrema dreta “malgrat” la voluntat provocadora, les amenaces i el risc evident de violència, sinó precisament l’ha autoritzada, desautoritzant la Conselleria d’Interior de la Generalitat, per aquesta raó.

L’Estat espanyol, amb tota la seva maquinària de partits, propagandística, judicial i de milicians falangistes, està esperant que es produeixin incidents a Arenys de Munt. Han fet i faran tot el que estigui al seu abast per a fomentar la violència i abortat els intents dels demòcrates a expressar lliurement la seva opinió. Sense gaire matisos.

Responsabilitats i irresponsabilitats polítiques

Trobo que és molt discutible el posicionament d’ICV-EUiA en contra de la participació de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada. D’una banda, perquè l’artista s’ha expressat en moltes ocasions, i ahir hi va insistir, a favor de la pau i la reconciliació entre israelians i palestins. Però de l’altra, perquè no té cap sentit que facin el doble joc, i que com a membres del Govern que organitzava l’acte invitin la cantant a participar-hi i després es protesti per la seva presència. Amb tot, el pitjor de tot ha estat la irresponsabilitat de no voler assumir la responsabilitat de la seva actitud.

Si algú coneix l’historial de la cantant o fa una mínima recerca a través de la xarxa, trobarà versions diverses: algunes, com a militant pacifista en un país on el pacifisme és una actitud de risc, i d’altres visceralment en contra de la violència que inclou, i sobretot emfatitza, la de Hamas. Tradicionalment, l’esquerra de casa nostra ha fet costat a la causa palestina i la seva lluita per la supervivència, però d’aquí a posicionar-se incondicionalment a favor de les pràctiques de Hamas, la condemna de les quals li ha valgut a la cantant Noa les crítiques que ahir vam sentir al Parc de la Ciutadella, hi va un bon tros. Puc estar estar més o menys d’acord amb la cantant israeliana o discrepar d’algunes de les seves afirmacions, i puc entendre que altres també vulguin manifestar aquesta discrepància. Però si els d’ICV-EUiA haguessin de xiular de forma proporcional les discrepàncies en relació a la mateixa causa palestina, o a tantes altres causes d’arreu del món, haurien de començar per boicotejar el mateix Consell de Govern de la Generalitat, eixordant el President i molts dels seus Consellers. O és que no saben en quin Govern estan ficats?

En qualsevol cas, amb més desencert que encert al meu entendre, ICV-EUiA va optar per fer públic el seu descontentament per la presència de la cantant israelina en l’acte de la Diada. Res a dir, si no fos perquè ells mateixos formen part, encara que sigui com a esconalets, del Govern i de les institucions que l’havien invitada. Ara bé, cadascú ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. I un cop atiat el foc, feta la crida a boicotejar la cantant, no és honest ni responsable voler eludir les seves responsabilitats desmarcant-se i criticant també els qui, atenent la seva crida, van xiular durant l’acte institucional. No es pot fer de piròman i bomber alhora, com ja ens té acostumats el partit de Joan Saura.