On són els delinqüents?

En alguna altra ocasió ja he parlat de les actuacions policials. Les d’arreu. Només veient les imatges per la televisió, hom ja pot treure unes primeres conclusions. La ràbia amb què colpegen manifestants sovint carregats de raó per a protestar; l’eufòria amb què s’abraonen sense contemplacions sobre qualsevol que s’interposi en el seu camí, tant se val que sigui un vianant badoc, un nen, una dona, una persona gran, o un periodista que està fent la seva feina; l’acarnissament exhibit sobre persones indefenses, caigudes a terra, cosint-los a garrotades sense tenir contra ells cap acusació a fer que pogués motivar la seva detenció... fa dubtar que sota el casc de policia pugui amagar-s’hi un ésser humà.

Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.

La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.

Nova i greu amenaça per al país

Sempre que es parla de les grans conquestes com a país, aconseguides en l’època Pujol, es parla dels Mossos d’Esquadra, del sistema educatiu basat en la immersió lingüística i en la Televisió Catalana. Eren tres grans elements fonamentals per a la construcció del país. Les dues darreres legislatures del pujolisme hi van ser sobreres, perquè es van limitar a administrar el que s’havia aconseguit sense fer noves passes endavant. I el fracàs del tripartit no va pas ser per errors greus ni barrabassades excepcionals, sinó bàsicament perquè vam continuar amb més del mateix, sense avançar.

És cert que l’herència rebuda de nou per CiU no ha estat de les millors; de fet, la crisi ha ensopegat arreu amb qui es trobava al poder, al marge de l’encert o desencert de la seva gestió. Però, les retallades i els ajustaments es poden fer de moltes maneres, i de moment tot apunta cap a una sola direcció, estrictament ideològica, de caràcter conservador. O millor dit, ara ja hi ha qui apunta cap a una altra direcció, justament la de tirar enrere en una de les grans conquestes nacionals: una Televisió pública de Catalunya, de qualitat i al servei del país. Josep Antoni Duran i Lleida ja ha avançat que TV3 pot ser el següent objectiu de les retallades del Govern. Un despropòsit fora mida de gravíssimes conseqüències per al país, si del que es tracta és, com tot sembla indicar, de reduir el pes de la Televisió catalana convertint-la en allò que algun il·lustre socialista espanyol qualificava de “televisió antropològica”. I donar pas a les televisions privades espanyoles.

El nou Govern d’Artur Mas, en aquest primer any, no ha hagut de corregir cap error de país del tan vilipendiat Govern tripartit: ha negociat a la baixa la llei del cinema, ha relegat a un tercer terme la Secretaria de Política lingüística i ha paralitzat l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior. Però ni un sol pas endavant. La decepció que vam tenir amb el tripartit molts independentistes és la mateixa que tenim ara amb el Govern d’Artur Mas. Però, de confirmar-se l’amenaça de Duran i Lleida, haurem de dir i reconèixer que del tripartit a ara estem fent perilloses passes enrere des del punt de vista nacional.

Que no corri la veu!

L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.

En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.

Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.

En defensa del terrorisme

Rússia i la Xina han impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.

Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.

El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.

Unitat nacional, per fer què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.

Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.

I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.

Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.

No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.

ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.

La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.

Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.

Liquidar o donar liquiditat

Europa no se n’acaba de sortir. Tothom sap que la crisi dels uns arrossega els altres, però els Estats no es posen d’acord en qui ha de pagar la factura del desgavell. No solament queda descartat que l’hagin de pagar els causants de la crisi, sinó que tothom coincideix en la necessitat que sigui el conjunt de la ciutadania, aquells qui pateixen directament els efectes de la crisi, el qui ajudi a través dels impostos a garantir l’estabilitat dels grans bancs. No hi ha diners per a mantenir la sanitat ni l’educació, però sí per a injectar-ne a la banca.

Fa quatre dies com aquell qui diu que, teòricament, el sistema financer europeu va passar unes proves d’estrés. I ara resulta que aquells bancs, sobretot alemanys, francesos i algun de belga, que van passar amb bona nota, es troben amb dificultats perquè continuen entrampats en deute grec o en d’altres valors difícilment recuperables. I les proves no ho van detectar? Podríem dir que els responsables de les proves d’estrés, començant pel Banc europeu i la resta d’autoritats europees en matèria econòmica o financera són una colla d’inútils i incompetents. Jo m’inclinaria més aviat en pensar que són una trepa de delinqüents, de guant blanc naturalment, que van simular unes proves per a aparentar la solvència del sistema i dels causants de la crisi. I en el cas espanyol per a carregar-se un sistema de caixes que els resultava molest. El capital que el Banc d’Espanya ha injectat a través del FROP a les caixes catalanes, i que li ha servit d’excusa per a liquidar-les, és una ridiculesa al costat dels diners que ara diuen que s’han d’injectar a aquests bancs europeus (que ningú es quedarà per un euro simbòlic), amb l’excusa de donar-los liquiditat. A uns se’ls dóna liquiditat i als altres se’ls liquida; tot depèn de si hi ha un Estat que ho avala, i nosaltres no en tenim. Ara s’entén per què Espanya va voler presentar a aquelles fraudulentes proves d’estrés tots els bancs i caixes, quan la majoria de països europeus només n’hi van presentar una petita part.

I enmig d’aquest marasme de lladres i xoriços, de delinqüents i malfactors, apareix l’escàndol de les primes que sembla que s’haurien repartit, o estarien a punt de repartir-se, els directius d’un de les caixes que ha hagut de ser intervinguda per l’Estat. L’escàndol, però, no és només que els mateixos ineptes directius que van portar l’entitat financera al desastre es repartissin sucoses primes i bonificacions, sinó que aquesta sigui una pràctica habitual permesa a consciència pels poders públics i que mai la fiscalia hi trobi indicis de delicte.

Indemnització o impost ultra

És curiós que un dels arguments que donen els nacionalistes espanyols per a defensar les seves corridas de toros és que la llei de protecció d’animals aprovada pel Parlament de Catalunya implicarà el tancament de la Monumental de Barcelona. Curiós, perquè ells mateixos posen al descobert el preu polític que devien pactar els governants per a emprendre una acció que, tot i ser d’una lògica impecable en una societat civilitzada, sabien que tocava els ulls de poll de la caverna més ultra. Una clara invitació a oposar-se a cap mena d’indemnització.

L’argument per defensar que s’ha d’indemnitzar el propietari o gestor de la Monumental és ben pobre. Està clar que hi ha moltes decisions governamentals que tenen repercussió directa en negocis particulars, però no crec que això doni dret a rebre indemnització. Quan Espanya entra a la Unió europea i s’integra a l’euro, tots els negocis relacionats amb les duanes i amb el canvi de moneda queden tocats d’una manera fulminant. És el mateix que passa quan una administració decideix canviar el traçat d’una carretera o crear-ne una de nova, deixant sense clients gasolineres o restaurants a peu del camí. I no cal dir quan el Govern allarga l’edat en què els joves poden conduir una motocicleta, o quan imposen condicionants tècnics en qualsevol altre producte. Les lleis sempre ens afecten, als ciutadans com a usuaris però també a les empreses, i no per això la gent demana compensacions o indemnitzacions. Jo no sé si hi ha alguna base jurídica perquè els reponsables de la Monumental puguin reclamar res; en tot cas, si la Justícia fos justa (una utopia d’una altra galàxia) implicaria que a partir d’ara les administracions no donaria l’abast de compensar uns i altres per cada una de les decisions polítiques preses.

Però ja se sap que no té res a veure amb la justícia, i que el supòsit d’indemnitzar la Monumental per la prohibició de maltractar els animals no té altra explicació que una impresentable i impúdica compensació política. Un Govern mínimament seriós, responsable i no corrupte, es negaria en rodó a indemnitzar ningú pel fet d’haver legislat en contra de la tortura i els maltractes als animals. Seria molt difícil d’explicar als ciutadans que pateixen les retallades en els serveis bàsics o en el seu propi sou, que per a acontentar els sectors ultres s’ha de pagar una mena d’impost revolucionari per haver tingut la gosadia de ser mínimament civilitzat.

L’eliminació de les caixes catalanes

L’Estat espanyol s’ha sortit amb la seva: amb l’excepció feta de La Caixa, ha aconseguit esborrar del mapa les caixes catalanes. No li ha costat massa, perquè la resistència ha estat ben escassa. La voracitat dels grans bancs, que no podien tolerar que gaire bé un cinquanta per cent dels estalvis de la gent estigués dipositat en les caixes, va motivar que ordissin una estratagema per a fer-se amb el botí, amb la complicitat imprescindible del Banc d’Espanya i del Govern de torn.

La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, com la Caixa de Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.

No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat de La Caixa. I afirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.

La immigració no és un problema?

Als mitjans de comunicació no els ha costat gaire posar en titulars que Josep Antoni Duran i Lleida se suma al discurs xenòfob del PP i de PxC pel fet d’haver dit que “la immigració és un problema”. La lletra petita o el detall del que va dir ja no interessa tant, i es pot ometre amb facilitat. A part dels qui han simulat posar el crit al cel amb l’únic afany de desprestigiar l’adversari polític, és cert que hi ha uns sectors aparentment contraris a la xenofòbia que amb la seva actitud fan un petit favor a les persones que han vingut a viure a casa nostra. Per tal de manifestar el seu suport a aquestes persones, acostumen a falsejar la realitat fins a tal punt que generen més malfiança i incomprensió.

El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.

Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.

Massa oportunitats i moments històrics

Ho diem amb molta facilitat i molt alegrement; cada dos per tres trobem moments històrics que ens semblen transcendentals. Afortunadament, no és ben bé així, perquè amb les vegades que hem desaprofitat “moments històrics” ja no tindríem gaire bé possibilitats. En part, deu ser degut a la vanitosa pretensió d’esdevenir protagonistes de la història, i no resignar-nos que la nostra aportació, en el millor dels casos, és un granet de sorra insignificant.

Ho deia l’altre dia el Secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran, parlant de l’acostament d’ERC i de la possibilitat de fer una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions espanyoles. Segons ell, no podem perdre l’oportunitat històrica d’aglutinar l’independentisme. Parlar, avui, d’aglutinar l’independentisme no pot significar gaire més que la confluència dels dos partits ERC i Solidaritat; sempre hi ha hagut i hi continuarà havent petits grups de caràcter radical que no solament mai no voldrien confondre’s en un d’aquests partits parlamentaris, sinó que, si ho fessin provocaren el desencís d’alguns dels seus militants que immediatament en crearien un altre que el substituís. I, d’altra banda, qualificar d’oportunitat històrica el fet de retornar a la unitat existent ara fa dos anys, quan l’Uriel Bertran encara militava a ERC, sembla excessiu. En aquell moment, la deriva d’Esquerra va fer que alguns decidissin deixar el partit per crear-ne de nous, SI o Rcat; però ara tant Carretero com Bertran aposten per refer la unitat, que potser no s’hauria d’haver malmès mai (com a mínim les responsabilitats serien compartides). Estic convençut que les dificultats per a fer una candidatura conjunta, i ja no cal dir per anar més enllà en el procés de confluència d’aquestes formacions, seran més de personalismes, de punt d’honor, de rendibilitat partidista i d’anàlisis d’escassa volada, més que de diferències de fons i ideològiques.

La veritable oportunitat històrica, doncs, tindrà ben poc a veure amb aquesta possibilitat d’entesa entre SI i ERC, que al capdavall no modificaria gens ni mica el panorama polític català. La veritable oportunitat històrica serà quan l’independentisme representat per ERC-SI¹ conflueixi amb el nacionalisme més moderat de CiU per a fer el pas endavant cap a la independència.

¹ Aprofito per a suggerir el nom de la coalició, abans que a algú se li acudeixi un nom que en desdibuixi les sigles.

Grècia, un pas més cap a l’abisme

Grècia, seguint les ordres que li vénen donades pels bancs alemanys i francesos, ha decidit fer un pas més cap al seu suïcidi: en mig de moltes altres mesures, ha decidit acomiadar trenta mil funcionaris. És evident que la situació grega té com a primers responsables els seus governants per la pèssima gestió de les finances públiques. Però un cop detectat el forat que havien deixat al país, en lloc de prendre mesures per a redreçar la situació ho han anat empitjorant cada vegada més fins al punt d’arribar a la insolvència total.

I, a partir d’aquell primer moment en què es detecta la crítica situació, les responsabilitats s’amplien també a les autoritats monetàries europees. No sé fins a quin punt el Govern grec podia, o volia, plantar cara a les imposicions que li venien de fora, però seguint fil per randa les directrius del Banc europeu, del Fons Monetari Internacional i en general de la Unió europea han aconseguit que una pèssima situació esdevingués catastròfica. Primer es va simular el que anomenaven un pla de rescat de l’economia grega, quan en cap cas les autoritats europees tenien la més mínima intenció d’ajudar el poble grec, ja que en realitat es tractava de salvar els bancs, sobretot alemanys i francesos, que hi tenien molts diners invertits. Les mesures, doncs, anaven dirigides a rebentar el país per a treure com fos els diners necessaris per a garantir a aquests bancs el cobrament dels préstecs amb els corresponents interessos. Això va suposar una enorme sagnia per a l’economia grega, amb sacrificis desmesurats que havien d’acceptar els treballadors grecs que no havien tingut ni art ni part en la creació de la situació de crisi, amb una aportació gens menyspreable de la Unió europea que acaba repercutint en tots els ciutadans. El gran èxit de l’operació, però, va ser permetre que aquells bancs reduïssin considerablement les seves inversions en crèdits i deute grec. I tal com havien previst, l’empitjorament de l’economia grega va portar el país al col·lapse, de manera que precisava un segon rescat per a garantir que els bancs poguessin cobrar el que encara hi tenen invertit.

El Govern grec, submís als interessos dels poders econòmics aliens al seu país, ha hagut de fer tota mena de retallades salarials i socials, vendre’s les empreses públiques més rendibles, i ara l’acomiadament massiu de funcionaris. Tot plegat, a l’estil de les mesures empreses pel Govern espanyol encara que més moderadament, tendeix a què la majoria tingui menys poder adquisitiu, o més inseguretat que frena igualment el consum, de manera que l’administració grega cada vegada recapta menys impostos, el que genera encara més dèficit. En cap moment Europa s’ha proposat rescatar l’economia grega, perquè si fos així caldria demanar la immediata dimissió dels dirigents del Banc europeu i de la resta d’instàncies econòmiques que hi ha intervingut, per absoluta incapacitat i ineptitud. Més aviat seria partidari d’una solució a la islandesa que passaria per processar els responsables polítics i financers, locals i estrangers, del desastre.

Sense Estat no hi ha estat del benestar

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

A la majoria dels mortals, que estem acostumats a remenar xifres domèstiques, els números que expliquen la crítica situació econòmica, dins del context europeu i espanyol, així com les dades que diuen que justifiquen les retallades empreses per l’administració ens produeixen vertigen. Ens costa d’entendre que de cop i volta ens haguem despertat d’un somni global on ens les prometíem molt felices, per adonar-nos que estem en un pou, del qual encara no li hem vist el fons.

Barroerament i de forma no massa honesta hi ha qui vol explicar-ho tot carregant les culpes a l’adversari: En el cas espanyol, el PSOE; a Catalunya, el tripartit; al País Valencià, el PP; i arreu, tothom a qui l’esclat de la crisi l’ensopegà exercint responsabilitats de govern, sigui de la ideologia que sigui. Durant una època, que no va pas començar amb l’arribada del tripartit, sinó molt abans, totes les administracions procuraven incrementar el màxim els serveis que podien oferir, ampliar les prestacions dels existents i en especial de la Seguretat Social, i legislaven per tal d’oferir unes garanties de protecció social com les que podia tenir el país més capdavanter d’Europa. I ens enorgullíem tots plegats d’haver deixat enrere aquell desig del poeta que enyorava fugir nord enllà on deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Des de qualsevol barri o municipi, per petit que fos, es reclamava disposar d’un servei d’ambulància, CAP obert les 24 hores, guarderia pública, pavelló poliesportiu, Centre cívic, piscina coberta, biblioteca… I aquesta aspiració, tanmateix ben comprensible i lloable, no era exclusiva de cap ideologia política, sinó que tots en feien bandera. Com ha passat també en tantes economies familiars, l’increment de les despeses, i també del deute, era assumible en època de bonança. De fet, el dèficit públic de la Generalitat el 2007, any d’inici de la crisi, era inferior al que tenia el 2003. Ha estat la mateixa crisi financera i la immobiliària les que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos, posant en risc la solvència de les administracions.

No estic en absolut d’acord amb el posicionament dels partits d’esquerres, entre altres el meu, que carreguen contra les retallades, com si ells no haguessin tingut res a veure amb la gestió de govern fins l’any passat. En tot cas, em posicionaria més aviat al costat de models alternatius, de rebuig global del sistema econòmic imperant. Però si acceptem les regles de joc del sistema, com han acceptat tots els partits parlamentaris, hem d’entendre que per algun lloc o altre s’ha de començar a rebaixar una despesa insostenible. I ara no entraré en les prioritats de les retallades, que lògicament són ben discutibles.

Però no es pot dir honestament que haguem arribat fins aquí només per la mala gestió del tripartit, perquè la crisi ha afectat arreu i també a llocs on el Govern de torn seguia polítiques totalment oposades a les d’aquí, com ha afectat a Ajuntaments de tots els colors. La responsabilitat del Govern català en el període que va del 2003 al 2007 és pràcticament la mateixa que la del Govern del 2000 al 2003, per posar unes dates. La principal responsabilitat deu ser, i no és poca cosa, la de no haver reaccionat a temps.

I mentre aprofitem l’avinentesa per a desprestigiar l’adversari, tot i saber que la crisi ens ha sobrevingut sense tenir els mecanismes ni per a evitar-la ni per a fer-hi front, deixem d’apuntar cap als veritables responsables de la nostra incapacitat com a país. Vivíem en la il·lusió d’un país capdavanter pel nostre esforç, malgrat l’espoli de què érem i som víctimes, perquè en la bonança el país donava per a tot. Ara seria el moment d’adonar-nos que sense Estat tampoc podem tenir Estat del benestar. I aquest és el tema clau que ens hauria d’unir.

Dret Constitucional? I un rave!

Hi ha una iniciativa legislativa popular (ILP) en curs per a canviar les regles de joc de les hipoteques impagades, però la cosa va per llarg i probablement acabarà en un no res. Actualment, els qui no poden fer front als terminis de la hipoteca es poden trobar al carrer, sense pis i havent de pagar igualment les quotes a l’entitat financera. El banc es pot quedar el pis per un valor molt inferior al real i al que ell mateix va valorar per a concedir la hipoteca. Sembla ben bé que la llei hagi estat feta, redactada i aprovada, pels banquers més desaprensius i usurers, amb un absolut menyspreu per l’equitat, la justícia i els drets de les persones.

Quan es parla d’aquest tema als mitjans de comunicació, sentim sempre la veu dels afectats, a través d’associacions, reclamant que com a mínim el fet de lliurar el pis i perdre la part que el comprador ja n’havia pagat sigui suficient per a donar per cancel·lada la hipoteca. De fet, és el principi legal sobre el qual es basa el concepte d’hipoteca: el banc deixa uns diners i demana com a aval quelcom que el mateix banc ha considerat d’un valor equivalent a l’import prestat. Sentim també, encara que més rarament, la veu dels polítics alineant-se completament amb els bancs, dient que l’entitat creditora té dret a cobrar com sigui el que l’insolvent usuari va signar en el contracte hipotecari; algú podria demanar-se si també han embargat tots els béns dels directius de les entitats financeres que han necessitat ser rescatades amb diner públic, o els béns dels dirigents de partits que tampoc han retornat els crèdits concedits. Però és evident que la llei, la que expressament han volgut els polítics (encara que sigui per encàrrecs del poder financer), no és igual per a tothom, no tothom rep el mateix tracte per la seva insolvència. Rara vegada sentim la veu de les entitats financeres; no volen saber res del pèssim assessorament que van donar als seus clients animant-los a embarcar-se en una aventura hipotecària. No és que mal assessoressin els seus clients per negligència o incompetència professional, sinó perquè sabien que, en qualsevol cas, ells tenien totes les de guanyar. A tot estirar, sentim en veu baixa la lamentació del subaltern que ha de donar la cara, dient que la llei és la llei. Però, en canvi, si que hem sentit darrerament la veu dels juristes, jutges i fiscals, admetent la injustícia que representa l’actual legislació; és la llei la que els obliga a dictar sentències que ells ja reconeixen com a injustes. Però, és clar, ells no poden fer altra cosa que aplicar el criteri de “dura lex, sed lex”.

Tenim, doncs, una legislació injusta que els polítics es neguen a canviar, no fos cas que deixessin de rebre el suport de les entitats financeres. Però també tenim un text constitucional i un text estatutari que reconeix el dret a la vivenda. Com a mínim, hauríem d’admetre que hi ha una contraposició de drets: la dels bancs a cobrar i la dels ciutadans a disposar d’una vivenda. Quan convé aquesta mateixa Justícia apel·la al text Constitucional, com a principi jurídic prevalent i sagrat, arribant si cal a contradir o negar la validesa de la legislació ordinària. Però només quan convé. Els jutges tenen a les seves mans principis jurídics, textos constitucionals i lleis de tota mena, que ells saben interpretar sempre a favor dels poderosos. De fet, hi ha hagut algun jutge que aïlladament, i deixant clar que no es podia generalitzar, que sí que s’ha emparat en aquest principi que és de justícia social per a dictar sentència en contra del desnonament. Segurament, la seva carrera en la judicatura no serà massa brillant.

Estat del benestar, en minúscula

Són diverses ja les poblacions que han hagut de fer marxa enrere en el servei de bicing, senzillament perquè el seu ús era molt escàs i el cost excessivament carregós per a les arques municipals, i més en els temps que corren. Emmirallats en Barcelona, algunes poblacions catalanes no van voler ser menys ecologistes i van implantar un servei de lloguer de bicicletes posat a l’abast de la gent, sense tenir massa en compte la viabilitat econòmica.

I és que durant unes dècades, semblava que calia establir serveis públics de tota mena, a tot arreu, al marge de la necessitat real o de la seva viabilitat econòmica. A cada poble i poblet, a cada barri, hi havia d’haver serveis de tot tipus, des d’ambulància i Centre d’Assistència Primària, a guarderia, piscina municipal, centre cívic, poliesportiu, servei de bicing... i tot el que calgués. D’alguna manera, comparat en èpoques anteriors en què ens miràvem amb enveja aquella Europa rica i culta de nord enllà, ara ens sentíem amb orgull pioners o capdavanters entre els països del nostre entorn. I no només això, sinó que legislàvem amb un màxim d’exigència i escrupolositat per tal de garantir serveis del màxim nivell, lluny de la permissivitat d’altres èpoques i de països que consideràvem menys desenvolupats. Però tot d’una ens hem adonat que, almenys mentre haguem de pagar l’insostenible peatge d’Espanya, no tenim els recursos suficients per a mantenir tot això. I hem de fer marxa enrere. Suprimir un servei de bicing, en principi, no és traumàtic, com ho pot ser eliminar un servei sanitari o assistencial, però no deixa de ser la constatació d’haver emprès una iniciativa, amb uns costos gens menyspreables, de forma irresponsable sense valorat suficientment la seva viabilitat. Tant parlar de sostenibilitat, sobretot des de l’esquerra, i no hem tingut en compte la sostenibilitat econòmica, que al capdavall també té la seva repercussió en la sostenibilitat mediambiental.

Les administracions, de grat o per força, han hagut d’entendre i adaptar-se a la nova situació de manca de recursos, a base de reduir i rendibilitzar el màxim els serveis existents, procurant que acostar molt més la gestió pública a una gestió privada. I als usuaris també ens tocarà adaptar-nos-hi entenent que no ho podem esperar tot de l’administració, i que molts dels serveis que ens pugui oferir han de ser finançats bàsicament pels seus usuaris directes. No és que s’hagi acabat l’Estat del benestar, però sí que, mentre romanguem a Espanya, haurem de conformar-nos amb un estat del benestar en minúscula.

Inútils debats de política general

Si ja donem per descomptat que les retallades són inevitables, i que aquestes retallades han d’afectar punts tan sensibles i essencials com la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, sembla lògic que la gent fili prim a l’hora de considerar determinades despeses com a supèrflues. Costa d’entendre que es posi en risc la nostra salut o que s’escatimin recursos a l’ensenyament quan l’administració es permet certes alegries, a les quals hom no hi acaba de veure l‘interès.

A vegades, no es tracta de despeses importants, de manera que el seu estalvi tampoc evitaria les altres retallades, o fins i tot poden ser despeses simplement simbòliques o de recursos intangibles, però en qualsevol cas la gent té dret a pensar que si ens hem d’estrènyer el cinturó en allò essencial, també ho hauríem de fer en altres camps. I poques coses hi deu haver més inútils que els tradicionals debats de política general. Inútils perquè tothom en sap la lletra dels discursos, les rèpliques i contrarèpliques i, per suposat, les conclusions finals. I ho dic ara no pas per a prendre partit a favor de ningú, perquè el mateix val per al debats d’aquests dies que per als debats de política general d’altres anys, aleshores amb els papers canviats. Com ja he dit en alguna altra ocasió, segur que es podrien canviar els papers, i l’Artur Mas llegir un discurs de Montilla, amb les rèpliques de Nadal o Puigcercós calcades de les que feia l’Artur quan era cap de l’oposició. Digui el que digui el President, l’oposició ja sap que ha de carregar-se el conjunt del discurs: si el discurs parla de grans plantejaments i principis que han d’inspirar la seva acció, es diu que no toca de peus a terra i que s’ha limitar a “filosofar”, en el sentit més pejoratiu del terme; però si el discurs toca de peus a terra amb xifres i dades concretes, aleshores se li diu que ha estat avorrit i que ha estat un cúmul d’accions sense rumb ni visió de futur.

Ja sé que algú em dirà que, malgrat tot, els ciutadans poden veure en aquests debats les propostes dels diferents líders o partits polítics. La veritat, penso que el que de veritat en treu la ciutadania és que tots plegats estan escenificant una comèdia, que tan fals deu ser l’un com l’altre; de manera que fins i tot aquelles propostes, de govern o d’oposició, que podrien ser sinceres i interessants queden desprestigiades o passen desapercebudes en un mar de frases fetes i discursos preestablerts. Potser valdria més que dediquessin el temps d’aquests debats a pensar i posar en comú accions concretes per a fer avançar el país.

Frustracions nacionals

És evident que hi ha moments que a l’hora d’analitzar la situació del país podem caure en una pessimisme integral, apocalíptic, o, contràriament, ens poder deixar portar per l’eufòria i l’optimisme desbordant al límit de la ingenuïtat. Tot depèn dels paràmetres que analitzem o de la perspectiva amb què ho fem; sovint paràmetres i perspectives parcials que difícilment poden donar una diagnosi massa correcta.

Conscient, doncs, d’aquest risc i d’aquesta limitació hi ha un aspecte interessant a constatar, i que ens podria portar a una visió certament esperançadora. Deu anys enrere, només Esquerra Republicana, en tant que partit polític parlamentari, parlava obertament de la independència com a objectiu polític. Per a la resta, o era una utopia inabastable de la qual més valia no parlar o era una aberració impresentable. Igualment, a la societat civil, eren només unes poques entitats de caràcter minoritari i titllades de radicals les que defensaven la via de l’Estat propi; en el millor dels casos, les grans entitats cíviques i culturals parlaven de la defensa d’una identitat nacional, sense fixar-hi cap formulació política concreta. I no cal dir que, en el món de l’empresa, aquest era un tema tabú. El gir, doncs, ha estat espectacular: el President Artur Mar pot dir tranquil·lament que no l’espantaria avançar cap a un Estat propi, Jordi Pujol ja admet que potser no tenim cap altra via, i fins i tot José Montilla reconeix que una Catalunya independent seria viable. Però és que l’argument, ara, en el món acadèmic i polític ja no és tant saber si seria viable o no una Catalunya independent sinó si és viable una Catalunya depenent d’Espanya, constatant que amb un Estat propi Catalunya seria un país capdavanter econòmicament. Ho diuen ja experts economistes del país i de fora, i el món empresarial comença a donar mostres d’estar convençut d’aquest possibilitat, que lluny de representar-li una amenaça li pot oferir un munt d’oportunitats.

Havent-hi com hi ha una majoria social favorable, sabent que com a país hi guanyaríem en tots els sentits, només falta que els nostres polítics tinguin la valentia de fer el pas definitiu. Però, està clar, enfront tenim un Estat que tradicionalment ha recorregut a la violència a l’hora de defensar les seves imposicions i que no creu en els principis democràtics. I tenim també un sector de la classe dirigent que, malgrat saber que està perjudicant el país, opta per mantenir els seus privilegis personals lligats a l’Estat espanyol. És el paper de personatges com Duran i Lleida o com Montilla que, després de reconèixer la viabilitat d’una Catalunya independent, assegura que aquesta via portaria frustració; se suposa que està pensant que ell seria el primer a emprar els mitjans que tingués al seu abast per a frustrar la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

L’abolició de les curses de braus, una qüestió identitària

És ben cert que sovint sembla que ens agradi enganyar-nos, i fins i tot som capaços d’arribar-nos a creure que l’acord del Parlament de Catalunya d’abolir les curses de braus tenia motivacions estrictament animalistes. En aquest sentit, estic d’acord amb algun dels nacionalistes espanyols que aquests dies ha volgut posar un èmfasi especial en la fal·làcia de fer veure que els parlamentaris catalans només pretenien la defensa de l’animal. Per suposat que la majoria dels diputats, i dels catalans, ens ho hauríem mirat tot d’una altra manera si els braus no haguessin estat un emblema del nacionalisme espanyol.

D’aquí les reticències de la majoria a ampliar la prohibició als correbous, que en alguns casos maltracten igualment els animals. No vull pas dir que molts dels antitaurins no creguin sincerament en la defensa dels drets dels animals, però segur que tots plegats hi hauríem posat molt menys interès si les curses de braus no tinguessin aquesta connotació tan espanyola. Per tant, valdria més admetre la realitat sense embuts: a Catalunya hem abolit les curses de braus perquè eren una salvatjada espanyola. El fet de ser una salvatjada és el que ha permès eliminar aquest costum tan espanyol, així de clar. Tan clar com que els nacionalistes espanyols n’han fet una qüestió igualment per una qüestió identitària; la prohibició de les baralles de galls, per exemple, ni va provocar grans accions o mobilitzacions a favor, ni tampoc ningú s’hi va mostrar en contra.

Un punt feble dels defensor de la llei que prohibeix les curses de braus és, està clar, la no inclusió dels correbous; o com a mínim dels correbous en què més manifestament es fa un espectacle i un divertiment del patiment de l’animal. I un punt feble dels nacionalistes espanyols que defensen les curses de braus és que no van dir res quan als anys noranta van ser les Canàries els primers a prohibir-les; és més, allà el mateix Partit Popular que aquí posa el crit al cel per tractar-se d’un acte de sobirania (modest acte de sobirania) del Parlament de Catalunya, va votar a favor de la prohibició. Allà la prohibició no tenia aquesta connotació identitària que tan preocupa als nacionalistes espanyols.

La pau és excessiva

El Govern espanyol no ha pogut amagar el seu disgust davant l’anunci del Col·lectiu de Presos Bascos a favor del cessament de la lluita armada i de l’opció política democràtica per a aconseguir el seus objectius; i per això s’han afanyat a dir que “era insuficient”. El Partit Popular, en canvi, ni tan sols ha dissimulat la contrarietat que li suposa aquest anunci, quan la seva estratègia era poder recuperar la lluita armada, contra la qual s’hi trobava molt millor perquè li donava la coartada per a negar els drets del poble basc.

Els diferents Governs espanyols, mentint d’una forma descarada i reiterada, s’excusaven en la violència tot dient que “amb diàleg i per la via democràtica tot és possible, però no pas amb violència”, o que les organitzacions abertzales podrien presentar-se a les eleccions, tal com marca la llei, “si condemnaven la violència”. Però era una absoluta falsedat, perquè quan SORTU primer i BILDU després pretenien presentar-se a les eleccions tot complint escrupolosament la llei que els obligava a condemnar la violència, els jutges corruptes, d’acord amb les tesis del partit, els il·legalitzaven igualment, al·legant que la seva condemna a la violència potser no era del tot sincera. Tan grollera i mesquina era la maniobra que el mateix Tribunal Constitucional en el cas de BILDU no va tenir altre remei que revocar la decisió inicial per considerar-la arbitrària i tendenciosa. Qualsevol persona o institució mínimament honesta, davant d’un gest que contribueixi a avançar cap a la consecució de la pau, no solament hi donaria tot el seu suport sinó que procuraria aprofitar-lo per a completar el procés. Tot el contrari del que fa el Govern socialista, i més descaradament el Partit Popular; qualsevol pas sempre diuen que és insuficient i que no és això el que voldrien sentit. La dissolució d’ETA també els seria insuficient si no lliuressin les armes; i el lliurament de les armes també seria insuficient...

Però no és que cada pas sigui insuficient, sinó que per ells cada pas és excessiu. D’aquí que els seus sicaris, ben col·locats en instàncies judicials, es dediquin a perseguir i a condemnar els artífexs del procés de pacificació d’Euskadi. A Otegi no li perdonaran mai que hagi estat un dels principals protagonistes en el canvi d’estratègia del món abertzale, que hagi aconseguit el viratge de la via armada cap a l’acció política i democràtica; i per això se’l condemna. És possible que hi hagués nacionalistes bascos que encara creguessin en la viabilitat de la lluita armada, però els principals instigadors de la lluita armada eren els nacionalistes espanyols, tant en el seu braç armat, com en el polític i en el judicial.

Després del 20N, Catalunya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

La cursa electoral, per a les Corts espanyoles, ja ha començat. ERC ha definit no només el seu cap de llista sinó la voluntat d’una renovació a fons de la línia del partit; ara resta per veure si serà possible bastir una candidatura que aplegui, a més, Solidaritat i altres sectors independentistes. En qualsevol cas, tothom té clar que la d’ERC és l’única opció d’aquest àmbit que té possibilitats d’obtenir representació; i això condiciona, evidentment, les negociacions per a fer possible la candidatura conjunta.

Però des d’un punt de vista nacional això serà irrellevant. Probablement, ERC no es refarà encara de la davallada electoral tot i la renovació de la seva cúpula; a tot estirar, pot aspirar a repetir els resultats anteriors. I amb la incorporació de Solidaritat o d’altres sectors minoritaris del món independentista, com a màxim podria aspirar a obtenir un diputat més, que tampoc faria variar excessivament el panorama polític a Madrid. El que serà veritablement rellevant, serà que l’independentisme tingui o no representació a les Corts espanyoles; molt més que si aquesta representació és de dos, de tres o de quatre diputats.

L’altre tema rellevant serà el paper de CiU. Seria difícil imaginar una situació en què el Partit Popular necessités, sense cap altra alternativa, dels vots de CiU; i, més encara, que tingués a les seves mans la possibilitat de decantar la majoria parlamentària cap a una o altra banda. En aquest hipotètic cas, gairebé impossible, seria imperdonable que optés pels qui estan decidits a destruir-nos atacant directament un aspecte tan fonamental com la llengua.

Amb tot, el més probable és que el Partit Popular tingui o bé una majoria absoluta o que n’hi falti tan poc que disposi de diferents opcions per a governar sense problemes. Aleshores, que CiU intenti esgarrapar petites concessions, peixets al cove, ja serà un tema menor. Però no seria menor que un pacte desigual i amb desavantatge a Madrid es traduís també amb un pacte a Catalunya.

Serà aquí on es veurà la prioritat de CiU a l’hora de buscar aliats: si prefereix un partit amb qui pot tenir prou coincidències des del punt de vista econòmic, però discrepàncies absolutes en temes de llengua i d'identitat nacional, o si prefereix un partit amb qui pot tenir discrepàncies econòmiques, però que més aviat l’impulsarà a refermar la defensa de la llengua i de la identitat. Pactar sempre vol dir renunciar, i cadascú sap a què prefereix renunciar.

Ni a favor ni en contra de la immersió

Existeixen dos Partits Populars? Això és el que podríem pensar observant el comportament del PP a Catalunya i del PP al País Valencià. O potser encara en trobaríem més de partits populars si consideréssim la seva actuació a l’Aragó o a les Illes. Són actuacions aparentment contradictòries, en les quals en uns llocs ataca determinats posicionaments amb la mateixa vehemència que els defensa en altres.

El Partit Popular, el de València, deu tenir el rècord hispànic i qui sap si mundial de vulnerar i desobeir de forma reiterada les sentències judicials; per més que tingui setze sentències del TSJCV i algunes més del Tribunal Suprem negant la legalitat de les actuacions del Govern de la Generalitat en contra de la unitat de la llengua catalana, el Partit Popular considera menyspreables aquestes sentències i continua amb la seva obsessió secessionista. És el mateix Partit Popular que aquí apel·la a l’ineludible compliment de les sentències? Al País Valencià, el Partit Popular nega cada any als pares el dret a acollir-se a les pròpies lleis valencianes que estableixen línies d’ensenyament en castellà i línies d’ensenyament en valencià, senzillament perquè no autoritza noves línies en valencià, tot i sabent que són les que millor garanteixen el compliment de l’Estatut pel que fa al coneixement de les dues llengües; cada any, i enguany ho ha tornat a denunciar Escola valenciana, la Generalitat valenciana obliga a molts nens valencians a escolaritzar-se en castellà en contra de la seva voluntat. I ja no diguem del Partit Popular a l’Aragó, ferm i radical partidari de la immersió lingüística, que nega als escolars de la Franja fins i tot l’aprenentatge de la seva llengua, el català. Aquest Partit Popular tan radical en la defensa de la immersió lingüística a Aragó i a València, és el mateix que aquí la combat?

La resposta és relativament simple: Sí, són el mateix Partit Popular. Perquè el Partit Popular no està ni a favor ni en contra del compliment de les lleis o de les sentències judicials, simplement manipula la justícia en funció dels seus interessos de partit. El Partit Popular no és ni favorable ni contrari a la immersió lingüística, simplement és contrari a l’existència d’altres llengües que no siguin la castellana, i a cada lloc combat el català amb les armes que més li convé.