Ja hem fet la cimera. I ara, què?

Des de fa massa temps, la política oficial d’aquest país és tan previsible que esdevé monòtona i sense un interès excessiu. Potser per això, molts van respirar una mica, fins i tot encara que no hi combreguessin del tot, amb l’aparició del moviment dels “indignats”; si més no era una sortida imprevista de la normalitat. Els polítics catalans han complert amb el cerimonial de la Cimera pel Pacte Fiscal, i tothom s’ha mantingut estrictament fidel al guió, de manera que la crònica es podia haver escrit abans d’ahir.

CiU ha jugat la carta del Pacte Fiscal com a element estrella d’aquesta legislatura. I necessita mantenir el tema ben viu, encara que només sigui per a amagar el fracàs de la gestió de la crisi. És, a més, la tradicional estratègia de CiU de marcar un objectiu incert que pot interpretar-se com una veritable aposta de país, però que també pot acabar amb un pacte vergonyant de submissió al Govern espanyol. Els independentistes no poden dir que no a una proposta que en principi podria ser un pas endavant cap a la plena sobirania; però tampoc poden apuntar-s’hi alegrement, perquè estan massa escaldats amb concessions i claudicacions de darrera hora. IC-V estaria en la mateixa posició, amb l’afegit que, com que no pot donar a entendre que està d’acord amb CiU, ha de cercar qualsevol excusa per mostrar-hi desacords, encara que sigui traient temes que no hi tinguin res a veure. El PP i el PSC, encara que al sí d’aquest partit hi ha gent que hi estaria plenament d’acord, no tenen la llibertat de decidir si hi estan d’acord o no, i no poden fer altra cosa que remetre’s a les decisions dels seus superiors; per això parlen de fer propostes creïbles, perquè ells ja saben que el seu partit, diguin el que diguin ells, s’hi oposarà frontalment.

Però bé, és possible que s’arribi a un cert acord, similar al que es va assolir amb l’Estatut; però aquí s’acaba la història. No crec que hi hagi ningú que estigui en els seus cabals que pugui creure que hi ha cap possibilitat que el PP, com faria igualment el PSOE, accepti negociar cap proposta mínimament seriosa de Pacte Fiscal. El PP no acceptaria mai, ni en broma, ni tan sols la proposta que feia l’Enric Millo en el debat del programa Àgora. I és que no hem encertat ni la paraula: com es pot pretendre un “pacte” fiscal amb qui només està obsessionat per aniquilar-nos? Si del que es tracta és de repetir la jugada de l’Estatut, és a dir, fer una proposta per demostrar la manca de voluntat dels espanyols, no sé si valia la pena; però és que si algú es pensava que això del Pacte Fiscal podia arribar a bon port, que s’ho faci mirar.   

I la farsa continua

D’engany en engany, el govern de Mariano Rajoy, impotent i incapaç de fer front a la crisi global que afecta l’Estat, es mou com un titella davant de les imposicions que li vénen d’Europa, i amb una arrogància i una fatxenderia insospitada envers els ciutadans. Com aquell qui no vol la cosa, quan encara no sap ni les condicions exactes que li imposaran des d’Europa pel rescat, ha presentat tota una bateria de propostes per a reduir el dèficit.

És evident que aquí hi ha interessos ben diversos que conflueixen només tangencialment. A Europa li importa ben poc com s’ho farà Mariano Rajoy per garantir que l’Estat pagarà el deute; de la mateixa manera que a Europa mai ha interessat el més mínim salvar els grecs, sinó els interessos dels bancs europeus en el deute grec, tampoc en el cas espanyol els interessa gens saber com s’ho farà. És més, ells saben que la millor mesura per als seus interessos, no solament no resol el tema de fons que ha motivat el deute sinó que n’agreuja la situació i sobretot crea encara més dèficit, i per tant més deute. I Mariano Rajoy també ho sap, però ell té uns altres interessos: entre les noves mesures, com en les anteriors que han resultat igualment inútils, l’Estat no ha renunciat a cap dels malbarataments de recursos, mantenint una administració central exageradament inflada i amb obres tan faraòniques com inútils com el TGV, i s’ha dedicat només a exigir als altres estrènyer el cinturó; el seu interès no era reduir el dèficit, sinó reduir el pes de les autonomies, encara que el dèficit d’aquestes sigui una part menor del dèficit global de l’Estat. HI ha també l’interès del Partit Popular, i per tant del Govern, d’afavorir els interessos particulars dels seus amics, justament els qui han provocat la crisi amb la seva actuació irresponsable, quan no delictiva, des de la banca o com a especuladors immobiliaris;  i a aquests, lògicament, les mesures d’austeritat de Rajoy no els afecten no poc ni molt.

Les noves mesures del Govern espanyol són un engany i una presa de pèl d’un Govern que ha demostrat a bastament la seva incapacitat i la seva estultícia. Són una farsa perquè ells saben perfectament que, com les anteriors, no serviran per altra cosa que per a agreujar la crisi, cosa que forçarà d’aquí a ben poc a prendre noves mesures. Però són sobretot un espoli cap a la ciutadania i cap a les autonomies, en benefici de la banda de delinqüents que han generat la crisi. Pretendre negociar amb aquesta xusma un Pacte Fiscal o cap tracte raonable sobre cap tema és no només una bogeria sinó una solemne estupidesa.

Acatar la Justícia? I ara, quina bajanada!

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol a pagar una indemnització de 30.000 euros a l’etarra Inés del Río Prada i l’ha instat a posar-la en llibertat en el termini més breu possible. El tribunal europeu qüestiona l’anomenada “doctrina Parot” concebuda amb una clara intencionalitat política, i al marge d’argumentacions jurídiques, per a castigar més enllà del que preveuen les lleis els delictes ocasionats per ETA; i no pas per la gravetat en sí dels delictes, sinó per la ideologia que els sustenta.

No crec que la sentència hagi sorprès ningú. Primera perquè ja són moltes les sentències que la Justícia internacional ha dictat contra l’Estat espanyol revocant sentències deliberadament injustes de l’anomenada “Justícia espanyola”. En tots els casos, hi ha hagut una intencionalitat política clara de perjudicar una determinada ideologia, en algunes ocasions amb un rerefons de violència armada però en d’altres es tractava simplement de tancar mitjans de comunicació en euskera o d’impedir que una determinada formació política participés en les eleccions. Com que la intencionalitat era estrictament política i de partit, no els importa massa perdre aquests judicis davant de la Justícia internacional, perquè el mal que pretenien infringir a l’adversari polític ja s’havia fet. Segona, tampoc crec que hagi sorprès perquè els diferents Governs espanyols s’han caracteritzat sempre per un menyspreu per la Justícia, així en majúscules, i per les institucions i tractats internacionals quan no els són favorables; només recordar, per exemple, l’incompliment reiterat per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, un cop ratificada, teòricament forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Si no compleixen les sentències dels seus tribunals espanyols, per quina raó haurien d’acatar les de fora?

¿Recordeu les vegades que, davant de sentències manifestament injustes en contra de Catalunya, els membres del Govern s’arronsen d’espatlles simulant innocència i diuen allò de “nosaltres, com no podria ser d’altra manera, l’únic que podem fer és acatar les sentències”? Aquesta vegada, han reaccionat a la primera, amb un clar desafiament a Tribunal europeu dels drets humans: que ningú es faci il·lusions perquè el Govern no pensa acatar la sentència, ni deixar en llibertat Inés del Río, ni cedir en l’aplicació de la perversa “doctrina Parot”. Estan tan avesats a manipular la Justícia en benefici propi, que no els costarà trobar jutges corruptes que avalin que aquest Tribunal europeu no és ningú per qüestionar les seves decisions polítiques.

Sense raó, val més fugir d’estudi

Quan algú està convençut de tenir la seva raó, que no cal que sigui absolutament tota la raó, la defensa sense embuts i mirant de cara. Ben al contrari, el qui se sap en fals el que més li convé és fugir d’estudi. I això es veu molt clar en el món de la política: mentre uns defensen els seus models d’organització política o econòmica del país, altres no s’hi veuen amb cor i prefereixen despistar sortint amb temes que no hi tenen res a veure o que en tot cas no es contradiuen amb el debat proposat.

Ara mateix, el tema que marca l’agenda de la setmana, però també de la legislatura, és el del Pacte Fiscal. Deixant de banda que no sé si tothom té clar o té la mateixa idea del que pot ser el Pacte Fiscal, i que les possibilitats d’obtenir-lo a través d’una pacte amb el Govern espanyol són absolutament nul·les, el cert és que CiU com a partit de Govern n’ha fet una qüestió de principis o com a mínim d’objectiu clau de la legislatura perquè considera que l’actual model de finançament és ruïnós per a Catalunya i la solució, segons ells, seria aquest Pacte Fiscal. Per ERC i per SI podria ser un pas endavant, encara que insuficient, en la construcció de l’Estat propi. IC-V també hi estaria d’acord, sense necessitat de plantejar-se si després es podria completar amb un procés d’independència. En canvi, els qui s’hi oposen són el PSC, encara que cada vegada més al seu interior hi ha militants i quadres que fàcilment s’hi sumarien, i els més nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans. Podríem dir, fins aquí, que cadascú pot defensar legítimament el seu posicionament polític.

El que no s’hi val, o per dir-ho clar no és gens honest, és argumentar que ara el que cal és prioritzar qualsevol altre tema. El dirigent del PSC Pere Navarro, sabent que la seva posició és insostenible perquè els socialistes (almenys per al País Basc) són ferms partidaris del Concert Econòmic perquè saben que els dóna els millors resultats econòmics, prefereix dir que ells prioritzen el tema de les retallades; com si no sabessin que les retallades no haurien de fer-se si tinguéssim el Concert econòmic que els socialistes espanyols, igual que els populars, consideren que és un privilegi que només poden tenir els bascos. No és que socialistes i populars no sàpiguen que amb un Pacte Fiscal semblant al Concert econòmic podríem tenir millors escoles, millor sanitat, més benestar, més impuls contra la crisi, i menys retallades; és que ells prioritzen acontentar els seus superiors, per si poden obtenir-ne un rosegó de pa en forma de càrrec o de prebenda personal.

Per un ultratge a no sé quina bandera

Probablement no en sabrem el desenllaç, però resulta curiosa, si més no, la discreta notícia d’una imputació formulada pels Mossos d’Esquadra contra uns joves que van cremar una senyera. Probablement, el jutge, astorat, arxivarà el cas perquè no trobarà cap llei que estableixi que la crema d’una bandera catalana sigui un delicte d’ultratge a Espanya; probablement tampoc necessitaria trobar-ne cap per a considerar un delicte d’ultratge si la bandera fos una altra.

Tot plegat pot semblar una anècdota irrellevant, un estirabot agafat pels pèls. Però potser és significatiu d’un estat de coses, amb totes les seves contradiccions. Oficialment, ens volen fer creure que existeix una Espanya que ens inclou a nosaltres els catalans, però després resulta que som els únics que ens creiem aquesta història. No hi fa res que la Constitució espanyola parli de nacionalitats i d’un patrimoni cultural format per les diferents llengües i cultures de l’Estat, perquè els espanyols i les seves administracions actuen sempre amb els mateixos paràmetres pre constitucionals. Està clar que seria lògic que el mateix delicte que es pot atribuir  (si és que cal que s’atribueixi) per un ultratge a una bandera es pugui atribuir també pel mateix ultratge a qualsevol altra bandera.

Però tampoc sé si val la pena tenir la pretensió que la Justícia espanyola ens reconegui els nostres suposats drets com a ciutadans d’un Estat que ens odia i que no ens vol. L’esforç dels qui pretenen arribar a la normalitat d’una Espanya que es cregués que Catalunya en forma part és del tot inútil; les possibilitats de capgirar la mentalitat d’una Espanya imperial que menysprea els pobles que té dominats són nul·les. Només formen part de l’absurd imaginari d’un reducte de catalans il·lusos.

Quines són les cartes amagades de CiU?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’economista Xavier Sala i Martín, sovint, compara els estira i arronsa de l’economia europea amb una partida de pòquer. Cadascú juga les seves cartes, ningú les mostra totes i mai sabem si som al final de la partida o només enmig d’una maniobra de distracció. És una mica la sensació que podem tenir també en clau interna: quines són les cartes que està jugant, ara mateix, CiU? D’una banda, molt lentament, sembla que vagi tibant la corda sobiranista, sabent a més que compta amb el recolzament d’ERC si va en aquesta direcció; però de l’altra, a l’hora de la veritat, a l’hora de pactar lleis i de repartir càrrecs públics o cotes de poder, el soci preferent continua essent el PP, sense exigir-li mai contrapartides a canvi a favor de la llengua o de l’autogovern.

Segons amb qui parlem, podem treure la conclusió que els pactes amb els populars són merament tàctics, circumstancials, perquè a la llarga la seva estratègia passa, com va dir en una ocasió el President Mas, per aconseguir una Hisenda pròpia, ja sigui per la via del pacte o per l’exercici del dret a decidir. Ho deia ahir mateix el portaveu del Govern, qualificant de ridícula l’actitud del PP al Parlament de Catalunya per haver pactat amb ells quelcom que ja tenien previst com era la revisió de l’euro per recepta, i per simular que podien estar-hi en contra quan el que els reclama el seu partit a Madrid i el que els reclama Europa és més austeritat.

Però, quan sentim el Duran o quan constatem que no es va gaire més enllà del picar de peus davant de les agressions del PP, amb qui es continua pactant malgrat tot, podem tenir la sensació contrària: l’estratègia de CiU passa per manegar a la seva manera, a l’estil popular, el migrat poder de Catalunya sense qüestionar-ne l’estatut actual i sabent que això ens porta irremissiblement a la desaparició com a país, amb la llengua inclosa. Aleshores les insinuacions sobre la deriva sobiranista, la necessitat de dotar-nos d’unes estructures d’Estat i el mateix Pacte Fiscal, serien una maniobra de distracció, per evitar que els confonguin amb el PP, i per aconseguir el seu veritable objectiu basat en un model econòmic concret, i que tindria ben poc a veure amb la salvaguarda dels interessos nacionals.

Voldria creure, i de fet continuo creient, que al si de CiU predomina l’estratègia primera. L’altre dia un amic convergent em deia “és que el que no podem fer és ensenyar les cartes”, i em recomanava paciència que ja veuria com al final aniríem a parar a l’objectiu de país que compartim. És una qüestió de fe, està clar. Mostrar les cartes podria desbaratar el procés, potser sí, però si els trumfos els tenim tan amagats potser tampoc generarem la confiança suficient entre la població com perquè el procés sigui exitós.

On carai han tret el títol aquests economistes!

La política econòmica del Govern espanyol sembla ben bé el joc dels disbarats. Cada vegada que emprenen una mesura, avalada, diuen ells, per estudis i anàlisis rigoroses d’experts, obtenen l’efecte exactament contrari. Ha passat amb la reforma laboral, que havia d’ajudar a crear llocs de treball; amb les mesures d’ajust, que havien de donar confiança als mercats; amb la injecció de liquiditat als bancs que havia de facilitar l’accés al crèdit...

És només estultícia, incapacitat professional, ineptitud... o hi ha un engany deliberat, perquè en cap moment hi havia la intenció ni d’incentivar l’ocupació, ni de reactivar l’economia, ni de facilitar el crèdit? I si és així, quina credibilitat professional poden merèixer aquests suposats economistes que s’han prestat al joc de falsejar anàlisis per a justificar mesures econòmiques que ja se sabia que anaven en la direcció oposada a la que s’anunciava? Portem ja massa mesos amb un govern que pren mesures que d’una banda semblen un veritable suïcidi als ulls de qualsevol analfabet en economia, però que de l’altra són elogiades pels suposats entesos; però, al final, els resultats certifiquen que eren més a prop del desastre previst pels analfabets. A cada nova mesura, s’obté un aprofundiment de la crisi, un empitjorament de les condicions de vida dels ciutadans, i un allunyament de les perspectives de sortir-ne. Algú s’ho hauria de fer mirar.

En tenim una darrera mostra en el recent anunci fet pel Govern de Mariano Rajoy. Segons ell, i amb ell els amics, socis i economistes que li fan la feina, els “mercats” necessitaven veure una nova actitud decidida de l’Administració espanyola per retallar el dèficit. Però, tan bon punt, s’han insinuat aquestes noves mesures en contra del benestar dels ciutadans, els “mercats” han respost exactament a l’inrevés, perquè han considerat que deu merèixer ben poca confiança una administració que es veu tan apurada com per ser capaç de perjudicar greument la seva gent. Probablement, els “mercats” no haurien respost gaire millor si Mariano Rajoy hagués callat, perquè malgrat el que diuen aquesta trepa de farsants que vés a saber d’on carai han tret el títol de llicenciats en economia, les especulacions dels “mercats” van per un altre cantó.

 

NOTA: Quan ja tenia l'article escrit, escolto la notícia que Mariano Rajoy ens va enganyar una vegada més quan afirmava amb posat fatxenda l'èxit aconseguit en la darrera cimera europea. Contràriament al que ell va dir, serà l'Estat (i per tant els ciutadans) els qui respondran del rescat que es farà als bancs, i que tothom sap que no podran fer-hi front. El rescat afectarà directament el deute i el dèficit de l'Estat, també contràriament al que ell va dir. I és que, hores d'ara, confiar amb un Govern tan insolvent i impresentable com el de Mariano Rajoy és una veritable quimera. La resposta dels mercats és la que calia esperar; especuladors, si, però imbècils tampoc.

Vergonya de ser “només”

Sovint, el llenguatge que emprem reflexa molt més del que conscientment voldríem i del que signifiquen les paraules estrictes. I això en els polítics pot ser certament perillós, en la mesura que aquests es prenen com un ofici dir el que no creuen o no acabar de dir mai el que fan. No hi ha ningú que afirmi literalment tenir la intenció de perjudicar la majoria de la població o de menysprear el propi país; i tanmateix, el resultat de les seves actuacions ens haurien de portar a concloure-ho així.

L’altre dia se’n va poder veure, o escoltar, un exemple al Parlament de Catalunya. El Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell, queixant-se que el Govern espanyol exigeix ajustos a les Comunitats autònomes sense fer suficientment els propis deures, va dir: "Li podem oferir unes quantes idees per retallar despesa". I, naturalment, els seus socis preferents, que no ho deixen mai de ser per més que ataquin Catalunya, ja es van afanyar a renyar-lo. El portaveu parlamentari popular, Enric Millo, va deixar anar: "Catalunya és només una comunitat autonòmica, no un estat i per aconsellar un estat s'ha de ser un estat". A part que per aconsellar un Estat, per exigir que compleixi amb les seves obligacions o que pagui els seus deutes, no cal ser cap Estat ja que n’hi ha prou en ser un simple ciutadà, és molt significatiu l’ús de l’adverbi “només” emprat pel diputat popular. El mot “només” vol dir que no arriba a un determinat punt o nivell, que és inferior a un altre, que és insuficient...

I això és exactament el que pensa el partit popular sobre el país. Per ells, Catalunya no és una autonomia espanyola que, com a tal, podria aconsellar el conjunt de l’Estat, participar-hi de ple i exigir-ne tots els drets; sinó que “només” és una autonomia. Ells mateixos tenen consciència de la vergonya de sentir-se inferiors, incapacitats, inhabilitats fins i tot per a opinar sobre el qui de veritat detén i pot abusar del poder. On volem anar els catalans, si no som ni tant sols un Estat! Si som només una autonomia! “On vols anar bou que no llauris?”, hauria pogut dir l’Enric Millor si hagués tingut un mínim de cultura popular.  

La perversió del sistema

Nova sentència del TSJ valencià torna a avalar la unitat de la llengua. Al País Valencià ja han perdut el compte de les vegades que els tribunals han dictaminat a favor de la unitat de la llengua catalana. Però això no és cap motiu perquè el Partit Popular, en la seva obsessió per liquidar la llengua catalana, també la dels valencians, faci veure que no sap res de les sentències o que, obertament, ells no tenen per què complir-les. Avesats a utilitzar l’Administració de la Justícia a favor seu, per un cop que els jutges els portin la contrària (per corruptes que siguin, encara els deu quedar un mínim de decència com per no dictaminar ximpleries), no els ve d’aquí menystenir-los.

Però, està clar. Quan des de la perspectiva catalana algú s’escandalitza que el Partit Popular sigui dels qui menys respecten, acaten o compleixen les sentències judicials, la resposta sol ser  “i vosaltres tampoc”. I es refereixen al fet que, des de Catalunya, sovint tampoc acceptem sentències dictades expressament per a perjudicar la llengua catalana i per evitar que es mantingui un sistema educatiu que està donant massa bons resultats. I tenen la seva part de raó: podem alegrar-nos quan hi ha una sentència favorable i en reclamem el seu acatament, però tot seguit en rebutgem una altra que ens va en contra i ens neguem a acceptar-la. Una primera conclusió l’haurien de treure els mateixos jutges, perfectament conscients que són utilitzats políticament i que, normalment, mentre no se’ls demani l’impossible o ximpleries que ofenen la intel·ligència, ells s’hi presten dòcilment. Un cop acceptada la corrupció de dictaminar en funció de la ideologia, l’acceptació i l’acatament de les sentències lògicament també ha d’estar en funció de la ideologia política. És la perversió del sistema; del seu sistema.

Hi ha, però, aquest detall que no és menor. Quan nosaltres rebutgem les sentències que atempten contra la nostra llengua i contra la nostra identitat com a país, ho fem perquè considerem injusta la sentència, prevaricadorament parcial en favor d’una determinada ideologia, però sobretot dictada des d’una Administració de Justícia que no és la nostra, que és la dels nostres enemics. En canvi ells, els del Partit Popular, que ens avantatgen en desacatament de sentències, ho fan en relació a una Administració de Justícia que ells sí que reconeixen com a seva.

Delinqüents a l’empara o al marge de la llei

Els escàndols de la banca no són cap exclusivitat espanyola. Recordem que la crisi financera va iniciar-se als Estats Units amb la caiguda de Lehman Brothers, i que també van tenir problemes els bancs grecs, els irlandesos, els islandesos, els alemanys, els francesos… i ara s’ha destapat el cas del britànic Barclays. Com és possible que els banquers de la majoria de països del món occidental (dels altres costa més tenir-ne informació) hagin comès tots els mateixos errors?

Perquè una cosa hauria estat que la direcció d’una Caixa d’Estalvis o d’un Banc hagués comès un error de càlcul en la seva gestió fins al punt de portar l’entitat a la ruïna; i una altra de ben diferent és que els errors i les irregularitats s’hagin comès de forma generalitzada. Per això, alguns han fixat la seva mirada en la direcció dels Bancs estatals i d’institucions com el BCE o l’FMI. Algú es creu que el Rodrigo Rato, al capdavant de l’FMI, estava tan a la lluna o era tan incompetent com per no adonar-se de res? I com ell, els altres dirigents de les institucions que teòricament havien de portar el control de l’actuació del sector financer, també dormien? El que potser sí que és una excusivitat espanyola, o com a mínim en són capdavanters, és la impunitat amb què han permès que quedin els dirigents causants del desastre, d’un desastre que ens ha costat molts diners. A altres llocs, com a mínim, hi ha hagut la decència de demanar responsabilitats, sense excloure portar-los al jutjat.

Però, no ens enganyem. Si ha pogut passar tot això és perquè volgudament el sistema ja donava per fet i per bo el frau, l’engany i l’abús institucionalitzat, quan es tracta del sector bancari o de les grans empreses. Si en altres temps, la usura era pecat o delicte, avui tothom té clar que d’estafes i de robatoris n’hi ha dues classes: els que es fan a l’empara de la llei i els que es fan al marge de la llei. I en cap cas no s’ha de pressuposar que uns siguin més legítims o més honrats que els altres; és una simple qüestió que fins i tot els pitjors delinqüents volen marcar territori i establir uns límits per als delictes dels altres.

Una oportunitat per al PSC

Al si del PSC alguna cosa es mou. Ho necessiten perquè el nou lideratge de Pere Navarro no els convenç ni a ells mateixos, i és difícil endevinar-hi un bon cartell electoral. Però la moguda interna dels socialistes catalans també té a veure amb el posicionament que haurà de prendre el partit en relació amb el futur del país. Anar a remolc i de comparsa d’un partit de Govern espanyol com era el PSOE era un trist paper però podia tenir les seves compensacions, si més no pel que fa a les prebendes que es deriven del poder; però anar de comparsa d’una oposició, a part de ridícul, és inútil.

Miquel Iceta remarcava que només la cinquena força política del Parlament es declara obertament independentista, i malgrat tot el tema de la independència és viu a la cambra catalana, però també i sobretot a la societat catalana. I això els deu fer pensar que corren el perill de quedar-se en fora de joc. Des d’un Àngel Ros, alcalde de Lleida, que es declara hereu de Maragall i que creu que poden fer camí al costat dels independentistes, a una Montserrat Tura que declara que no els ha de fer por parlar d’independència, al grup Avancem que lidera Ignasi Elena fermament partidari com a mínim del Pacte Fiscal. Altres dirigents o personalitats properes al PSC, des de Jaume Sobrequés a Xavier Rubert de Ventós, han passat directament a les files independentistes. I és que la càrrega del socialisme espanyol ha estat molt feixuga, i cada vegada es fa més insuportable, sobretot quan hom s’adona que, a grans trets, fàcilment poden entendre’s millor amb el PP que amb el PSC.

Tot plegat, un bon símptoma del moment de transició nacional que viu el país. Des de l’independentisme caldrà estar amatents per no avortar un procés en què els socialistes catalans hi han de tenir un paper imprescindible. De ben segur que sortiran estúpids fonamentalistes enderiats en negar al PSC el dret i l’oportunitat de fer un gir, tanmateix un gir com el que ha fet el conjunt del país, per posar-se si no obertament a favor de la independència, com a mínim no oposar-se a la voluntat majoritària dels catalans.

La crida de la Soraya a la responsabilitat

Temps enrere, a Madrid, quan escoltaven la veu independentista de la Pilar Rahola o la del Ridao, fins i tot els feia gràcia. Ho trobaven una anècdota pintoresca que no posava en perill l’estabilitat del sistema: era l’estirabot d’un extremisme que, presentat sense estridències, podia el contrapunt graciós al seny i a la responsabilitat de la majoria. Però, ara, ja comencen a no trobar-ho tan divertit.

El tema de la independència ja no és aquella nota marginal, sinó que saben que a Catalunya té un suport majoritari. Els catalans comencen a entendre que hem de fer cas al discurs de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, quan apel·la a la responsabilitat i a la necessitat d’escollir prioritats per tal de sortir de la crisi. Unes paraules que en altres moments podien interpretar-se com una crida al seny, i que entre els ciutadans poc amants de les aventures podien sonar com una lògica de no moure res de com està, no fos cas que malmetéssim una situació prou satisfactòria. Però, avui, aquestes mateixes paraules sonen com una crida a la responsabilitat i a la necessitat d’escollir prioritats per a sortir de la crisi, és la dir a la independència. El que no podem fer és cometre la irresponsable temeritat de quedar-nos dins d’Espanya; és una aventura radical que no ens podem permetre, perquè el resultat desastrós és massa cert.

El que és assenyat, avui, el que és responsable per a qui no tingui instint suïcida, és fer l’opció independentista. Per això, les crides a la responsabilitat, al seny i a la centralitat no són sinó reiteració de continuar pel camí iniciat, l’únic que pot fer-nos sortir de la crisi conjuntural que patim ara i de la crisi secular que patim dins d’aquesta Espanya que ens és hostil i ens maltracta. De la mateixa manera que el consell més assenyat que es pot donar a una dona maltractada és l’abandonament de la parella que la fa patir, també per a nosaltres ho és la independència.

Tenim pressa, molta pressa, Ara sí

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquest és el títol del llibre que recull textos d’Heribert Barrera, mort aviat farà un any, i que havia dit ell mateix en l'anunci de convocatòria de la manifestació del 10-J. L’expressió podria prestar-se a equívocs si s’entengués com una impaciència irreflexiva que ens podria portar a donar algun mal pas. Però, no crec que sigui el cas.

Des de la transició política, el catalanisme sembla que estigui fraccionat més en funció de la pressa a assolir l’objectiu que no pas en funció de l’objectiu mateix. Sempre hi ha hagut grups que han apostat directament per la independència, com si la seva consecució pogués ser immediata, mentre que altres optaven per la via de l’anar fent, navegant entre l’ambigüitat i la confusió, però amb la idea d’anar avançant. Segurament, a molts ens ha passat com a tants conductors que van per la carretera pensant que n’hi ha d’imprudents que volen avançar-los com sigui, i n’hi ha d’imprudents que van a una marxa excessivament lenta; i donen per suposat que ells són els qui van a la velocitat justa que caldria.

En més d’una ocasió he dit que si el problema entre les diferents famílies del catalanisme es redueix a la temporalització del procés cap a l’emancipació nacional, no ens hauria de preocupar en excés. Altra cosa seria que l’alentiment del procés fos només una excusa per a aturar-lo i per a fer-lo fracassar; i és ben cert que sovint ens dóna la impressió que CiU, o com a mínim alguns dels seus dirigents, poden acabar essent un obstacle per avançar cap a la sobirania. I tanmateix, sense CiU el procés és del tot inviable.

Ara que ja sabem que una majoria de la població catalana votaria afirmativament a favor de la independència podem fer-nos més càrrec del per què n’hi havia que anys enrere no tenien tanta pressa. La societat catalana ha anat evolucionant en la mesura que hem topat amb la incomprensió i la intolerància de l’Estat espanyol. A més, cal tenir en compte que els resultats de les enquestes que donen una majoria a favor de la independència, són trets en un context en què les forces parlamentària que hi aposten obertament són minoria, i que el partit majoritari i de Govern continua fent la viu-viu, flirtejant sovint amb l’enemic, i negant obertament alguns dels seus màxims dirigent que el seu objectiu sigui la independència. En el moment que des de les institucions es fes una crida oberta a favor de l’opció sobiranista, els resultats de l’enquesta es dispararien.

Això podria esperonar els qui tenim pressa, molta pressa, a prémer l’accelerador. Ara és el moment, pensem. Però és que hi ha una altra raó tant o més important, i que potser és la que volia transmetre l’Heribert Barrera, per no encantar-nos-hi gaire. Fins ara teníem la sensació que el temps anava a favor nostre, que anàvem fent passes endavant, encara que a molts ens poguessin semblar excessivament curtes; al capdavall, avançàvem. Però, ara ja no. Ara l’Estat també ha engegat la seva maquinària per fer marxa enrere, per provocar l’acceleració de la uniformització lingüística i la recentralització de l’Estat; ara ja no ens debatem entre l’avançar a poc a poc o l’avançar més de pressa, sinó entre l’alliberar-nos d’aquest Estat que ens oprimeix o deixar-nos-hi engolir.

I això es percep no pas analitzant els moviments dels partits declaradament independentistes o dels partits més rabiosament espanyolistes. Hi ha moviments en totes les direccions. A CiU, al costat dels qui s’han destapat com a valedors de l’independentisme, hi ha qui el procés li comença a provocar vertigen i vol posar-hi fre com sigui; també al PSC i a IC-V estan sorgint veus i sectors que anirien força més enllà del que “manen” els cànons interns. Com diu Vicent Partal, hores d’ara ja som en ple procés cap a la Independència, i caldrà estar molt amatents per no deixar d’incorporar-hi ningú, perquè els necessitem a tots. El sectarisme i les visions estretes poden ser el màxim perill per a fer fracassar el procés.



Sant Pancràs, demà m'afaitaràs

Quan parlem d’un dia festiu, de la festa d’un cap de setmana o d’unes vacances no ens referim només a uns dies no laborables, sinó que precisament el que volem dir és que fem una pausa per a reprendre tot seguit el treball. I és en aquest sentit que jo, avui, no puc dir que comenci un cap de setmana ni tampoc les vacances d’estiu. De fet, començo un cap de setmana i unes vacances sense fi; senzillament, em jubilo.

La paraula prové de l’hebreu “jobel”, que era el corn de boc amb què es feia la crida a la festa del Jubileu. El sentit original del mot “jubilar” seria el d’experimentar una viva alegria, i la “jubilació” seria una alegria exultant. És allò que en castellà en diuen “júbilo”. El Jubileu era una festa jueva que es celebrava cada cinquanta anys, i que durava un any, durant la qual les propietats que havien estat venudes eren tornades a llurs propietaris antics, els esclaus eren alliberats i es deixaven reposar els camps. Era una manera de dir que, de tant en tant, calia retornar les coses al seu lloc. I d’aquí va derivar la idea concedir el jubileu quan algú portava cinquanta anys de servei, que no forçosament volia dir una exempció definitiva del treball, sinó simplement una festa solemne de reconeixement de tota una trajectòria.

Poder-se jubilar amb un estat de salut raonablement bo no sé si és motiu d’una alegria exultant, però sí com a mínim de satisfacció. Probablement, quan el sistema de l’anomenat estat del benestar va reconèixer el dret a la jubilació, més que un càlcul econòmic de si ja havia cotitzat el suficient com per a retirar-se devia considerar-se que el treballador ja estava amortitzat i prou desgastat com per a no ser rendible en el lloc de treball; i amb una esperança de vida posterior relativament curta. El sistema els trontolla quan la gent ha treballat i pagat el suficient com per a poder gaudir d’uns anys de benestar, d’aquí que amb l’excusa de la crisi estiguin fent mans i mànigues per a desmuntar aquesta fita de benestar assolida. Espero que amb mi hagin fet tard.

Tenim els líders que necessitem?

Aquests dies, preparant una presentació del llibre de l’Heribert Barrera “Tenim pressa, molta pressa” me n’he trobat més d’un que m’ha dit amb un to d’advertència: “compte, que l’Heribert també té els seus punts foscos, també ha comès els seus errors”. I qui no? – he respost jo.

I és que els catalans, i especialment aquells que tenim una certa pressa per assolir la independència, és a dir la llibertat d’aquest país, sempre ens queixem que estem mancats de lideratge. Tenim la sensació que amb la creixent consciència nacional i l’increment de la majoria social a favor d’una plena sobirania ens faltarien uns veritables líders per capitanejar el procés. Però, ai las, tan bon punt n’apareix algun, (que n’hem tingut, en tenim i en tindrem) immediatament sembla que ens dividim entre els qui el col•locarien dalt d’un pedestal, i si pot ser dalt d’un altar, sense admetre cap mena de crítica ni de discrepància, i aquells que a la més mínima se li tiren a la jugular i l’abatrien sense contemplacions i el portarien a la foguera.

Som veritables especialistes en enderrocar mites. Mites o líders vivents i mites històrics, com si n’anéssim tan sobrats. Sembla com si cerquéssim el Messies ideal, perfecte, fet a la nostra mida. I ara que s’acosten moments decisius per al futur del país, moments en què caldrà prendre decisions transcendentals, no podem perdre’ns en batalletes partidistes, i caldrà fer costat els líders que tinguin la gosadia de fer un pas endavant, siguin del partit que siguin, i no interferir en el procés d’alliberament per les discrepàncies i diferències que lògicament hi han de ser.

Mentiders i farsants de baixa estofa

“S’atrapa abans un mentider que un coix”, diu la dita. Les aparents estupideses de la Consellera d’Educació d’Aragó en declarar l’existència d’una fantasmagòrica llengua anomenada “aragonès oriental” per no reconèixer l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja, no són realment estupideses sinó una mala llet planificada basada en la mentida per tal d’eliminar la llengua catalana.

Però la mentida no consisteix en dir que la llengua pròpia de Fraga, de Tamarit o de Mequinensa no és el català sinó l’”aragonès oriental”. Aquesta és una ximpleria que cap persona, mínimament seriosa, i no cal que sigui experta en lingüística, acceptaria. La mentida que aviat queda al descobert és la farsa de voler fer creure que es tracta de protegir les “modalitats lingüístiques de l’Aragó”. Perquè quan la mateixa Consellera diu que “considera les llengües parlades a Aragó com inequívocament aragoneses", com a raonament de desvincular el català de la Franja de la llengua catalana, immediatament després, en el mateix projecte de llei, s’arbitren tot un seguit de mesures restrictives i contràries a aquesta suposada llengua aragonesa. És la mateixa estratègia que segueixen els populars de València que, un cop negada la unitat de la llengua, menyspreen profundament la llengua del seu país, tant si l’anomenen valencià com aragonès oriental, i hi imposen directament el castellà.

El raonament que el Tribunal Suprem fa sevir per a boicotejar el sistema d’immersió lingüística de Catalunya, aquest mateix tribunal el rebutjaria amb la mateixa radicalitat si algú pretengués aplicar-lo a la Franja. Igualment, el plantejament dels populars d’Aragó sembla diametralment oposat al dels seus companys de Catalunya: negar el dret a l’ensenyament de i en la llengua pròpia, i el bilingüisme que aquí pregonen. Però no és una contradicció, simplement és que a l’Aragó, com a València, passen a una fase diferent del procés d’aniquilació del català.

La Justícia del PP ataca de nou

El Partit Popular, sabedor del seu poder i amb el convenciment que té prou collat i emmanillat CiU, continua atacant amb totes les seves armes la llengua catalana. Allà on governa no té cap problema per a portar a terme la seva política d’aniquilació del català, ja sigui a les Illes, al País Valencià o a la Franja. I ho fa amb la fatxenderia de dir que hi té tot el dret perquè ha obtingut el suport majoritari les urnes. Però, allà on no pot governar perquè no obté un suport majoritari, aleshores empra altres mitjans com el d’una administració de Justícia sotmesa i corrupta a les seves mans.

Un cop el PP ha donat l’ordre de disparar amb bala, aquesta administració de Justícia dicta una darrera l’altra les sentències que creu més adients per acabar amb la normalitat de la llengua catalana, per trencar la cohesió social del país i obrir un panorama de confrontació que sigui favorable als interessos del nacionalisme espanyol més intolerant. La legislació catalana, la vigent, la no impugnada ni pel Tribunal Constitucional ni per cal altre tribunal espanyol s’incompleix d’una forma generalitzada; un incompliment que el mateix Departament d’Ensenyament reconeix que és d’entre un 40 i un 60%. Però com que aquests incompliments són en perjudici del català, cap jutge es posicionaria a favor de complir la llei que afavoreix el català; de fet, ni el mateix Govern (se’n pot dir “govern”?) català no gosa denunciar els qui l’incompleixen. Però només falta que un pare, per motivacions estrictament de partit, presenti un recurs que aquesta Justícia espanyola sentencia implacablement en contra del català, i condiciona tot el sistema educatiu del país que tants bons resultats ha donat al suposat interès d’uns pocs. I que per això s’hi revengen.

No ens queden ni gaire alternatives ni gaire temps. Si no ens n’anem aviat d’Espanya la mort del català serà inevitable. Amb aquesta justícia corrupta, que dicta en funció de la ideologia espanyolista, no tenim possibilitat de subsistència. I més si tenim un Govern incapaç ni de plantar cara ni de cercar solucions reals; que es limita a quatre frases de lamentació, però que ja té pactat l’acatament de les sentències del Partit Popular. En una Catalunya independent, hi tindria lloc sense expulsar-los de la judicatura aquells qui s’han posat al costat del poder, del poder espanyol, per interessos estrictament ideològics i negligint la seva funció professional?

No riem, que no és broma

Sona tan ridícul l’intent de crear una nova llengua per part del Govern aragonès, que podem caure en la temptació d’enriure’ns-en. A qui se li acut inventar-se un esperpèntic “aragonès oriental” per referir-se al català que es parla a la Franja de Ponent! De fet, són els mateixos que temps enrere van provar d’esquarterar la llengua amb els localismes de “fragatí”, “maquinensà” o “lliterà”, no pas amb la voluntat d’indicar-ne l’especificitat local, com podríem parlar del “tortosí” o del “lleidatà”, sinó per evitar la denominació natural de “català”. D’aquesta manera, un cop trencat el vincle amb el tronc comú i normatiu de la llengua catalana, poden permetre’s de malmetre la variant fins al punt de convertir-lo en un “patois” impresentable i inviable.

I dic que podem caure en la temptació de fer-hi broma, perquè és evident que científicament la qüestió no s’aguanta per enlloc. Podem pensar que es tracta d’una colla d’analfabets i d’ignorants, com un tal José Ignacio Wert, insòlitament nomenat Ministre d’Educació, que davant d’un despropòsit tan gran no té la suficient honradesa de contradir els companys de genocidi cultural, i es limita a dir que “tengo la impresión que se trata del mismo idioma”. Vaja, que el ministre i el Govern aragonès no aprovarien, en aquest tema, un examen seriós de primària. Per acabar-ho d’adobar, al Govern aragonès se li acut maquinar una fantasmagòrica acadèmia de la llengua que englobaria tant el català de la Franja com l’aragonès que amb prou feines es conserva en alguns pobles dels Pirineus. Una acadèmia vàlida per a dues llengües! Quin disbarat! I a partir d’aquí podem fer-hi els acudits que vulguem: i si anomenéssim al castellà que es parla a Catalunya, “català xampurrejat”? Tenim massa sentit del ridícul i un mínim sentit de la decència com per a seguir-los el joc amb aquestes estupideses.

Però, insisteixo, no caiguem en la temptació de prendre’ns-ho com una broma. El seu objectiu és única i exclusivament l’eliminació total de la llengua catalana: a Catalunya ja es fan pagues d’anar més lentament, i de moment es conformen amb reclamar tot allò que rebutgen frontalment a la Franja o al País Valencià, on ja es veuen amb cor de llançar un atac definitiu. La mateixa estupidesa de fragmentar la llengua, amb l’excusa de protegir els particularismes locals, és una eina molt eficaç per desvirtuar una llengua, desprestigiar-la i fer-la inviable. I no hi fem broma, perquè al País Valencià estan guanyant la partida, i en poc temps també la guanyaran a la Franja: aquest aparent ridícul és un pas previ a la imposició definitiva del castellà i l’aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris.

Els morts no consten ni en el passiu de l'empresa

Quan algun dels països llatinoamericans tenen la gosadia d’emprendre mesures per a controlar empreses multinacionals allí establertes, sempre hi ha qui s’escandalitza i ho atribueix a la poca serietat d’aquestes repúbliques “bananeres”. I és possible que de tot hi hagi una mica, que les accions no siguin motivades per un estricte sentit de justícia, sinó d’oportunitat política tant interna com externa.

És el que li va passar a Repsol amb la seva YPF argentina, expropiada en un moment en què amb les dificultats internes del govern argentí li convenia una maniobra de distracció i de caire patriòtic. A part que, probablement, de raons per emprendre accions contra l’empresa n’hi havia de força temps enrere, també n’hi havia per tractar igualment altres empreses, sobretot nord-americanes. I amb aquestes la senyora Cristina Fernández de Kirchner no s’hi va atrevir. Però, això no treu que les grans empreses multinacionals acostumin a actuar amb total impunitat i sense cap mena d’escrúpols en aquests països, aprofitant justament la seva situació de debilitat política i econòmica. Sense anar més lluny, ara mateix hi ha un altre projecte que pot perjudicar greument població indígena i en què també hi ha implicada l’empresa Repsol.

Es tracta d’un projecte d’ampliació de l’explotació de gas a la selva amazònica del Perú, portada a terme pel Consorci Camisea, integrat per les empreses Repsol, Pluspetrol, Hunt Oil, SK Energy, Tecpetrol i Sonatrachel. Aquesta ampliació es farà a costa d’envair el territori del poble Nahua, que viu en règim de semi aïllament, i que ja anys enrere es va veure desplaçat del seu territori original. Per a l’empresa, i també per al Govern del Perú, es tracta d’un negoci que es quantifica en uns quants milions a canvi de l’explotació d’un territori selvàtic; per al poble nahua pot significar la seva definitiva desaparició. Els morts no constaran enlloc (faria mal d’ulls) ni formaran part ni del passiu de l’empresa.

PP – CiU dues estratègies, un resultat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia mesos enrere. A l’inici del seu mandat, la consigna del PP era no entrar a fons en temes identitaris, lingüístics o simbòlics, perquè tenia una primera comesa molt més urgent: fer front a la malmesa situació econòmica del país. I aquí sabia que tenia en CiU el seu principal aliat, tant a Catalunya com en l’àmbit estatal.

Però ara ja ha vist que en mig any ha aconseguit convertir la pèssima situació econòmica heretada en un desastre absolut. Lluny de resoldre res, ho ha empitjorat, i molt. Ja no li valen les mentides, els enganys i el falsejament de la realitat, que a Europa es miren entre l’astorament i el ridícul. Al PP li convé obrir altres fronts per no haver d’assumir una gestió tan nefasta, que molts defineixen ja com la pitjor possible o imaginable. D’aquí que s’hagi obert la veda contra la llengua catalana, per exemple.

La situació econòmica pot ser molt greu, però no tant, segons ells, com per a no poder mantenir el to xulesc i desafiant davant de les recomanacions que els fan des de fora; poden continuar la disbauxa d’infraestructures tan faraòniques com inútils; poden treure els recursos que calgui de la sanitat i de l’educació per salvar la banca; poden desafiar tots els experts i negar-se a apujar l’IVA o a rebaixar el sou dels funcionaris (llegeixis, bàsicament, una font del seu electorat)... I si alguns diputats populars no acaten la disciplina de vot en temes com el de la mineria, no passa pràcticament res. Es pot entendre que una cosa és tancar des de Madrid l’aixeta de la subvenció a la mineria i l’altra és la situació compromesa en què es troben els polítics més propers al territori. Però, ai las, quan algú trenca la disciplina de vot per negar-se a atacar la llengua catalana; aleshores, es percep com una traïció intolerable a les essències del partit.

Per al PP, l’economia és important, però molt més ho és la seva política recentralitzadora, d’ofec econòmic de les autonomies i de persecució fins a l’aniquilament de la llengua catalana (allà on poden, està clar).

En el cas de CiU la cosa és diferent, gairebé a les antípodes. La bogeria de les retallades a tort i a dret, malgrat que és a causa d’aquestes que s’agreuja encara més la crisi, és la prioritat absoluta. I en aquesta tasca compta amb el suport inestimable, imprescindible, del Partit Popular. I tant li fa que després sigui el mateix PP que ataca frontalment i sense miraments la llengua catalana, les nostres institucions i també la nostra economia. Per a CiU, aquests no són temes prioritaris i mai es posen seriosament damunt la taula a l’hora de negociar un acord amb els populars; a tot estirar, i sense que això trenqui el pacte, es llancen algunes amenaces incertes i vagues, i sempre en un horitzó llunyà. CiU ha validat el paper del Partit Popular a Catalunya, li ha donat cotes de poder i capacitat d’influència en la política catalana i mai li ha posat com a condició que aturi els seus atacs a la llengua catalana.

Al PP potser (segur) no li funciona la seva política econòmica i el país s’enfonsa cada dia més, però sí que li funciona la seva obsessió, la seva prioritat, per liquidar la llengua catalana: se n’està sortint al País Valencià, ha posat les bases per a fer-ho a les Illes, i li costarà força menys a la Franja. Mentrestant, CiU es deixa arrossegar per aquesta voràgine de desmantellar l’estat del benestar, amb el suport inestimable del PP, sense demanar-li mai a canvi que aturi les seves envestides contra la llengua. Per al Partit Popular la llengua catalana és una prioritat; per a CiU, no.